Una newsletter és literalment una carta, o sigui una cosa que s’escriu per a algú. El filòsof alemany Peter Sloterdijk explicava a Normes per al parc humà (1999) que l’humanisme europeu havia funcionat com una societat literària d’amics que s’escriuen, on els llibres funcionaven com a cartes gruixudes adreçades a amics desconeguts. Obriu ara la vostra safata d’entrada. La forma de la carta s’hi ha conservat sencera, amb la seva salutació i la seva firma al peu. El destinatari, però, ha desaparegut —almenys a internet.
Aquesta broma representa força bé aquesta idea. Totes coneixem el patró «aquesta trucada podria haver estat un correu»; la periodista i politòloga Andrea Gumes l’estira un graó més, «aquest substack podria haver sigut un pensament intern» o, afegim nosaltres, una nota al mòbil.
Més enllà de la broma, si ens ho prenguéssim seriosament, el tuit dona per bo que la mida correcta d’una idea és la del recipient més petit que la conté i, per tant, tot l’excedent és farciment. La literatura, però, mai no ha mesurat els assajos a pes. Aquesta mania l’hem apresa als feeds, que premien la brevetat perquè és el principal atribut que reté la nostra atenció, alhora que converteixen cada paraula «sobrant», l’escòria del procés de soldadura, en un cost a estalviar-se.
Substack mateix ha fet seva aquesta lògica, perquè fa temps que creix a força d’empènyer els seus usuaris cap a Notes, la seva pròpia imitació de Twitter, tal com ha documentat l’escriptor Scott Carney, partint de la idea que els usuaris arribaran a la plataforma per les seves funcions de xarxa social i s’hi quedaran per consumir o produir butlletins de pagament.
Substack volia salvar internet
Substack va créixer com un refugi dels cibernautes que escapàvem del segrest —i posterior massacre— de Twitter per part d’Elon Musk. La promesa era un lloc per compartir reflexions una mica més de fons, pensaments complexos, on la gent interactuava de manera més calmada. Nou anys després, la plataforma s’ha popularitzat entre els creadors de continguts, que la veuen com un canal més on ser presents per distribuir el seu contingut. Així, s’ha omplert d’assajos personals trillats i repetitius que, sovint, presenten una estètica de disseny, allò que des d’aquí ja hem anomenat intellectual slop.
Potser aquesta és una de les causes per les quals el format està decaient.
La periodista nord-americana Taylor Lorenz, una de les firmes més llegides de la plataforma, va explicar fa poc a Notes que té més de 200.000 seguidors i que les subscripcions de pagament li han caigut en picat en sis mesos, sense haver fet cap canvi important en el seu règim de publicacions ni en els seus textos.
Ara bé, si Substack decau no és per la qualitat de les publicacions. El periodista Leighton Woodhouse ho desenvolupa a UnHerd i apunta a l’arrel del problema. Es tracta d’un sostre de demanda, en el sentit que un lector paga una subscripció, potser dues i, a partir d’aquí, no pot permetre’s pagar més. Ha d’escollir. Substack s’ha limitat a convertir el model de negoci del periodisme en economia gig, és a dir, feina a preu fet i sense cap estructura al darrere. El que s’esgota, doncs, és el mecanisme de les subscripcions, cosa que afecta igualment tant a qui escriu bé com a qui escriu malament.
I és que Substack també ha crescut pel paper que ha fet per als periodistes que, enmig d’un panorama de precarietat i d’hipercorporativisme, han trobat en la plataforma la promesa d’exercir un periodisme lliure de l’opressió de la publicitat i l’economia financera. Tot i això, aquesta promesa demana matisos.
D’una banda, el sistema de subscripcions de Substack d’alguna manera també regula l’escriptor, en tant que decideix quins textos es pot permetre publicar. Imagineu-vos escriure en contra del que vol sentir la petita audiència que fa que arribis a final de mes; la bombolla de seguidors i seguidores que paga per llegir-vos. És el que Woodhouse anomena captura de l’audiència (audience capture), i passa perquè a Substack la redacció i el negoci són la mateixa persona, sense cap paret entre les dues. De l’altra, els editors i les capçaleres que Substack ha tret del mig feien una feina que ha quedat òrfena. Quan el criteri de publicació estava en mans dels editors i editores, la capacitat d’escriure venia certificada per una autoritat abans que el text arribés al lector. Ara que qualsevol pot obrir un butlletí en dos clics, aquest certificat, l’autoritat reconeguda, ha desaparegut. El sociòleg francès Pierre Bourdieu ho va descriure a La distinció (1979), quan explicava que el gust funciona com una posició social que es defensa assenyalant què és vulgar.
La popularització de la plataforma ha portat moltes persones a escriure, ja no des de l’autoritat o el coneixement i l’expertesa, sinó des de la vanitat i l’interès d’estar present en una nova plataforma que els permet expandir la seva marca personal. O almenys això és el que explica @cristobalizious_ en aquest TikTok on defensa el «dret a callar-se la puta boca» de la gent. És graciós que dediqui un minut sencer a parlar de si mateix per denunciar l’exhibició del jo de la gent que decideix escriure a Substack.
Però s’equivoca, perquè la culpa no la té qui escriu (ni que sigui per vanitat), sinó qui cobra.
En què s’està convertint internet
Dèiem abans que Substack volia salvar internet. Salvar-lo de què?
Internet va néixer com un espai comunitari, fet de fòrums i llistes de correu on la gent interactuava per interessos compartits. Tampoc no era cap paradís perdut, perquè als fòrums també hi passaven episodis d’ego, guerres, trolls i molta brossa. El que no hi havia eren mètriques públiques enganxades a cada cosa que escrivies, ni una identitat que es pogués monetitzar, ni ningú comptant quants seguidors et costava publicar una opinió incòmoda per a la teva bombolla de seguidors. D’aquí que arribem a la conclusió que la diferència amb l’internet actual és estructural i no moral —malgrat que és cert que ara la societat sembla més individualista i pateix més problemes d’atenció.
L’economista grec i exministre de finances Yanis Varoufakis va popularitzar el terme «tecnofeudalisme» a Technofeudalism (2023), on defensa que les grans plataformes han deixat de competir dins del mercat per convertir-se en el mercat mateix i cobrar peatge a qui hi vol accedir, de manera que el que ingressen s’assembla més a una renda que a un benefici. Varoufakis ho diu ben clar, cada vegada que publiques a X estàs llaurant la finca d’Elon Musk com un serf medieval. Substack també encaixa en aquest esquema com un senyor que ens lloga una parada al seu mercat i es queda un percentatge de tot el que hi passa.
El filòsof francès Gilles Deleuze va descriure el mecanisme d’aquest peatge al «Post-scriptum sobre les societats de control» (1990), quan deia que havíem passat d’un poder que tanca i emmotlla, amb l’escola i la fàbrica i el seu final previst, a un poder que modula sense aturar-se mai i que canvia l’home tancat per l’home endeutat. La subscripció aplica aquesta modulació a l’escriptura i estreny totes dues bandes alhora. El lector arrossega un rebut mensual que ha de justificar, que és el sostre de demanda de què parlava Woodhouse. L’escriptor ha de retenir cada mes els subscriptors que el mantenen, perquè el text que li’n fa perdre vint té un preu exacte que surt del seu compte corrent. Hi ha coses, doncs, que deixa d’escriure. Escriure sobre si mateix, en canvi, no li costa ni un subscriptor, i és així com el butlletí s’omple dels assajos personals trillats i repetitius que dèiem al principi.
El destinatari perdut
Si Varoufakis posa nom al propietari i Deleuze al mecanisme, la filòsofa i politòloga nord-americana Jodi Dean posa nom al que li passa mentrestant a allò que escrivim. Dean defensa que internet és la infraestructura del capitalisme comunicatiu, motiu pel qual la majoria de contingut acaba sent políticament inofensiu.
Sota el capitalisme comunicatiu els missatges deixen de ser missatges i passen a ser contribucions. Un missatge suposa que hi ha algú a l’altra banda, un emissor i un receptor, i, per tant, una resposta possible. En canvi, una contribució només s’afegeix a un corrent que ha de continuar circulant. El valor deixa d’estar en el que es diu per passar a estar en el fet que circuli. Sembla que parlem molt i políticament no passa res, perquè ningú no ho està escoltant.
A ciberpoder.net, volem mantenir aquest espai com una revista que escrigui moltes cartes a moltes destinatàries que ens vulguin llegir. ciberpoder.net va néixer el 2021 per donar la batalla cultural en català i, amb pujades i baixades, continuem funcionant. Volem fer créixer aquesta comunitat, que advoca per un internet que superi el feudalisme i abraci la modernitat i la Il·lustració. Un internet amb les seves llums i les seves ombres, però que funcioni com l’extensió a gran escala d’organitzacions que ja existeixen fora d’internet, siguin socials, culturals, polítiques, de veïnatge o d’amistat. Gent que practica la comunió en persona i que fa servir la xarxa per als seus fins, interessats i genuïnament humans alhora. Ens agradaria que la següent carta que escrivim la signéssim cada cop més gent. Si penseu la tecnologia, l’antropologia digital, la cultura pop, etc., des de la vostra disciplina, experiència, coneixement, escriviu-nos i participeu.
