Etiqueta: Actualitat de l’esfera

  • Fruitidrames: l’anestèsia digital carregada d’odi

    Fruitidrames: l’anestèsia digital carregada d’odi

    Un plàtan negre descobreix la infidelitat de la seva dona, una maduixa, quan acaba de donar a llum una pinya. Transició. La maduixa plora desconsolada perquè el plàtan negre l’ha abandonat i ara és multimilionari i té una nova parella, una cirera, molt més atractiva i jove. La maduixa queda desemparada criant el seu fill en l’absoluta pobresa. La pinya adulta, un dia passejant, es topa amb la maduixa i la salva de la pobresa. Dura 90 segons. Si vols veure el final has de trobar la tercera i última part de la història en un altre vídeo.

    Els popularment anomenats «fruitidrames» o «fruitinovel·les» són microrelats audiovisuals, en format vertical, generats amb intel·ligència artificial. Reprodueixen l’estructura exacta de la telenovel·la: traïcions, judicis, herències, algú que torna d’entre els morts, etc.

    El primer compte a fer tota una sèrie coherent d’aquestes històries, Fruit Love Island d’AI Cinema, va passar de zero a tres milions de seguidors en poc més d’una setmana i va acumular més de 300 milions de visualitzacions, segons ha explicat la doctora Laura Coronado a l’entrevista amb Luis Cárdenas a MVS Noticias.

    A finals de març, però, després d’una allau de denúncies coordinades, TikTok li va retirar gairebé la meitat dels episodis i, segons Coronado, la monetització. El creador, que s’amaga sota el nom d’AI Cinema, va reaccionar amb una sèrie de vídeos expressant la seva ràbia («like half of my videos got removed», «these people spam reported my videos») i va amenaçar de cremar la vila de Love Island si perdia més seguidors. D’altra banda, els crítics del contingut generat amb IA ho van celebrar amb declaracions de l’estil «bullying works».

    Els fruitidrames beneficien sobretot les plataformes de vídeo amb IA que els generen (VeoE.ai, PixVerse i Sora entre d’altres). Cada capítol funciona com a anunci de les eines d’IA, perquè els consumidors pensen «això ho podria fer jo» i acaben registrant-se a les plataformes per convertir-se en productors. L’escalabilitat és total. Una idea escrita amb faltes d’ortografia és suficient perquè el sistema generi el guió, les cares, les veus i el muntatge sencer. De fet, tant és que es mantingui la consistència de les cares dels personatges. El gènere ja ha desenvolupat la seva pròpia gramàtica. La manca de consistència és llegida com un descuit que el públic interpreta com un gag.

    L’anestèsia per a qui no té temps

    Els esforços de la vida diària, l’esgotament acumulat de jornades llargues de treball, els trajectes, la sensació permanent que tot empitjora, faciliten que moltes persones trobin en aquest fenomen una via d’escapament lleuger. Molt més lleuger que una sèrie, una pel·lícula o un llibre, coses que reclamen un mínim d’atenció i de capacitat d’enteniment. Els fruitidrames són perfectes per sentir sense pensar, de consum ràpid i escollits per un algorisme, evitant així l’esforç de triar què mirar a la plataforma d’streaming.

    No tot el consum cultural ha de ser formatiu, ni exigir-hi profunditat existencial. La fatiga és també un fet material que s’ha de reconèixer. Els productes massius purament d’entreteniment han nascut justament per omplir aquest forat. Ara bé, Adorno hi tindria una objecció més precisa que la de l’esnobisme cultural. Per a ell, la indústria cultural, lluny de distreure, estandarditza el gust fins a fer-lo previsible. Amb això entrena el consumidor a no esperar res que no li hagi estat donat ja de forma mastegada.

    Els fruitidrames apliquen aquesta recepta amb una eficàcia que Adorno ni s’imaginava. No estandarditzen només la forma, el capítol de 90 segons i el tall abans de la sentència, sinó també el contingut moral que s’extreu de les seves trames telenovelesques.

    Sota la fruita, l’odi de sempre

    Un informe de GNET, signat per les analistes Alessandra Pugnana, Grazia Ludovica Giardini i Eleonora Ristuccia, documenta com una part creixent d’aquest contingut ha derivat cap al que anomenen «AI fruit/vegetable gore», escenes de tortura i mutilació entre personatges que viren de la parella d’enamorats als cartells del narcotràfic i grups d’extrema dreta.

    L’informe alerta que aquesta mena de contingut «reforça una fascinació per la violència» i que pot fer «caure els usuaris joves en la trampa de la radicalització en línia». S’ha de dir, però, que GNET és el braç de recerca del Global Internet Forum to Counter Terrorism, una organització finançada i dirigida per representants de la mateixa indústria tecnològica que ha estat criticada pel seu paper en la censura digital. Tanmateix, el fet que hi hagi interessos evidents pel mig no invalida les dades.

    Encara que el capítol de la maduixa i el plàtan no arribi mai a la mutilació, ja resol el conflicte igual que ho fa el gore, perquè algú fa mal i algú ho paga. El plàtan negre abandona la maduixa i acaba esdevenint multimilionari; la maduixa cria sola i en la pobresa fins que la salva la pinya, sense que ningú expliqui per què el plàtan se’n va sortir tan bé ni per què la maduixa no va poder sortir-se’n sola. No fa falta que hi hagi sang perquè el mecanisme sigui el mateix, perquè culpables i víctimes són evidents des de la primera escena i es mantenen iguals en el transcurs del conflicte.

    El fruitidrama no és gens nou; la telenovel·la llatinoamericana ja explotava aquesta fórmula, però necessitava un guionista que decidís com resoldre el conflicte i un actor que sobreactués de manera quasi còmica, seguint les regles de la narrativa audiovisual del gènere. El fruitidrama no necessita cap dels dos, perquè la IA genera el conflicte, el resol i, just abans d’introduir la moralitat final o de justificar els fets, talla la narració.

    Aquest maniqueisme entrena un públic acostumat a triar bàndol entre bons i dolents, en el temps que triga un polze a fer scroll, sense preguntar-se per què el plàtan se’n surt i la maduixa no. No deixa de ser un fenomen més de la construcció de condicions favorables a les narratives simplistes de la ultradreta, que es troba amb un públic ja fet i lobotomitzat (brainrot), que, quan s’hagi d’enfrontar a la complexitat del món, aplicarà les solucions de les fruitinovel·les, en la pràctica d’un fals sentiment de justícia.

  • Bluesky perd més de la meitat dels usuaris actius des de l’èxode d’X

    Bluesky perd més de la meitat dels usuaris actius des de l’èxode d’X

    Bluesky ha perdut més de la meitat dels usuaris actius que tenia al màxim, quan milions de persones van marxar d’X arran de les eleccions als Estats Units del 2024.

    L’aplicació mòbil de Bluesky va tancar el juny del 2026 amb 10,4 milions d’usuaris actius mensuals arreu del món, segons dades de Similarweb recollides per TechCrunch. Això suposa un 27,2% menys que un any abans. Els usuaris actius diaris en mòbil també han disminuït, un 25,6% interanual al juliol, fins a prop de 3 milions.

    Al quart trimestre del 2024 l’aplicació tenia una mitjana de 22,1 milions d’usuaris actius mensuals. Al segon trimestre del 2026 en tenia 10,7 milions, un 52% menys. La companyia, en canvi, continua declarant prop de 46 milions d’usuaris registrats. La taxa de fidelitat, la proporció d’usuaris mensuals que obren l’aplicació cada dia, era del 29% al juny, pràcticament la mateixa que la de Threads.

    Per a Toni Schneider, conseller delegat permanent de Bluesky des del juliol del 2026, aquestes xifres no reflecteixen tota la realitat. En una entrevista al pòdcast de The Verge va afirmar que «Bluesky avui són en realitat dues coses. Hi ha l’aplicació Bluesky, que és el que coneix molta gent. […] Però, sobretot, per sota hi ha un protocol obert que es diu AT Protocol. I Bluesky només és una de les més de mil aplicacions construïdes sobre aquest protocol» (traduït de l’anglès).

    El nombre d’aplicacions actives cada dia sobre el protocol AT s’ha doblat des del gener i s’acosta al miler. Les descàrregues del seu SDK s’han triplicat i la companyia calcula arribar al milió mensual abans que s’acabi l’any.

    Schneider va ser conseller delegat d’Automattic entre el 2005 i el 2014, l’empresa que va fer negoci del gestor de continguts de codi obert WordPress. L’estratègia, aleshores, va ser vendre un ecosistema d’agències, temes, allotjament i connectors al voltant d’un programari que qualsevol podia descarregar de franc.

    «La manera com guanyarem diners com a empresa només ens interessa si aquest model econòmic funciona per a tota l’ATmosphere. Guanyem diners quan en guanyi tothom», explica Schneider sobre el model de negoci que pensa aplicar a Bluesky. El primer pas anunciat és un sistema d’afiliació, quedar-se un percentatge de les subscripcions que Bluesky porti als mitjans. Ara mateix el protocol AT es ven com un sistema obert i democràtic. Veurem si la mateixa estratègia li torna a funcionar.

  • La «superintel·ligència» de Zuckerberg és un deliri

    La «superintel·ligència» de Zuckerberg és un deliri

    La setmana passada, a prop de Farragut Bay, al sud-est d’Alaska, una petita embarcació es va quedar sense combustible i va acabar a la deriva. Per sort, el petit creuer Wilderness Legacy estava a prop i, responent a l’avís general d’assistència emès per la Guàrdia Costera dels Estats Units, va poder auxiliar-la i remolcar-la fins a un lloc segur.

    Els passatgers del creuer sostenen, però, que hi havia un iot encara més proper que no va acudir al rescat. Es tractava del super-iot del magnat Mark Zuckerberg, propietari de Meta, que va ignorar les repetides crides d’auxili. Segons el portaveu de Zuckerberg, el magnat no era a bord i la tripulació no va rebre el missatge perquè tenia sintonitzat un canal de ràdio diferent.

    Uns dies després d’aquest episodi, Zuckerberg va publicar al newsroom de Meta un assaig de 6.500 paraules titulat «The Future Is For Everyone», que pivota sobre una sola idea, que la superintel·ligència (és a dir, els agents personals que «[entenen] els teus objectius i tot el que t’importa») ha de ser, en nom de la justícia, accessible per a tothom.

    Imagineu, diu, que només una persona tingués un advocat superintel·ligent. Tindria un avantatge injust als tribunals respecte de la resta. En canvi, si el té tothom, «en aquest cas, la justícia s’aplicaria de manera molt més justa i eficient que avui dia».

    Tot i això, inclou alguns condicionants a aquest «tothom». L’agent personal serà gratuït només fins on arribi la capacitat de còmput disponible. A partir d’aquí, qui vulgui més còmput pagarà a través d’un «mecanisme de subhasta dinàmic que garanteixi que tothom obtingui el preu més baix possible».

    Més enllà que Zuckerberg sembla ignorar que els agents d’IA ja pirategen sistemes i espamegen internet (la mateixa Meta ha admès que un dels seus models va piratejar una altra empresa durant una prova de ciberseguretat), no deixa de ser cínic que un dels propietaris de la infraestructura que fa possible aquesta suposada «superintel·ligència» proposi distribuir-la per a «tothom» —qui pugui pagar-se-la— perquè es neutralitzi sola per competència.

    La periodista de The Verge, Elizabeth Lopatto, entén que aquest assaig existeix per apaivagar la revolta creixent contra la IA, amb Zuckerberg fent de «guru tecnològic tranquil·litzador» que ve a dir-nos que tot anirà bé. En el mateix article desmunta la promesa central observant que, si el que s’oferirà a qui no pagui és un accés gratuït limitat pel còmput, mentre els millors models queden darrere del mur de pagament, no resulta cap novetat, perquè això és exactament el que ja tenim avui.

    Zuckerberg pretén dibuixar un futur democràtic i paradisíac en allò que sembla el seu programa polític de senyor feudal del capitalisme de plataformes. Un programa polític que garanteix la llibertat dels qui fan servir la tecnologia, sempre que la tecnologia no sigui de la seva propietat.

    Segons l’assaig, l’agent personal treballarà «24 hores al dia, 7 dies a la setmana» per millorar les teves «relacions, salut, carrera, finances […] i aficions». Però, com assenyala Lopatto, el que enforteix una relació és la inversió personal. Un agent pot encertar el regal d’aniversari del teu pare, però per definició no li pot donar el teu temps ni la teva consideració. «L’amor no és només un sentiment; és una manera de parar atenció». Els multimilionaris de Silicon Valley, conclou, han canviat l’experiència per l’acumulació de fites i s’han estafat la seva pròpia vida pel camí.

    6.500 paraules ha necessitat Zuckerberg per escriure aquest insult a la intel·ligència humana, mentre és incapaç, amb tota la tecnologia de què disposa, de parar atenció als crits d’auxili d’aquesta embarcació que és el món en què vivim.