«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
«Vaja… oh, Déu meu.» Això deia la presentadora del Newsnight de la BBC, Victoria Derbyshire, en un directe entrevistant Geoffrey Hinton, el premi Nobel que la premsa anomena «el padrí de la IA». L’expert acabava de dir que un 10% de probabilitats que la intel·ligència artificial ens mati a tots «no li sembla una estimació poc raonable». El clip va fer-se viral a X la setmana passada.
“You just said that 10% doesn’t seem an unreasonable estimate that AI could kill all humans”
“Yes”
“Wow… oh my God.”@vicderbyshire speaks to Nobel Prize Winner and so-called ‘Godfather of AI’ Geoffrey Hinton about predictions by an Anthropic researcher that there’s a more… pic.twitter.com/sGYQI57REF
Tres dies després, dissabte 12 de setembre, el conseller delegat d’Anthropic, Dario Amodei, va publicar un assaig demanant a tota la indústria que freni el desenvolupament de la IA. Elon Musk hi va respondre amb tres paraules, «Dario té raó». Sam Altman, el cap d’OpenAI, s’hi va afegir una hora i mitja més tard i, de passada, va ajornar la sortida a borsa de la seva empresa (segons els titulars de molts mitjans nacionals i internacionals, a causa d’aquesta inestabilitat tecnològica). Diumenge es va sumar a la petició Demis Hassabis, el científic en cap de Google. Els quatre homes que han definit la cursa de la IA durant una dècada demanen, en un mateix cap de setmana, desaccelerar la marxa. Ara bé, molta gent del món tecnològic i empresarial ha reaccionat amb la cella aixecada, perquè fins fa dos mesos cap d’ells no mostrava cap intenció de desaccelerar. Què ha canviat?
Per entendre com hem arribat fins aquí cal que tornem al mes de juliol.
Juliol: set-cents agents d’OpenAI ataquen Hugging Face
A diferència d’un xatbot d’IA com ChatGPT, que serveix per mantenir una conversa natural, un agent d’IA executa accions determinades de forma autònoma durant hores, donant-se instruccions a si mateix, amb els permisos pertinents de l’usuari. Maxwell Zeff ho explica a WIRED amb aquest exemple casolà. Si demanes a un agent que et faci un web, «pot estar funcionant hores per construir-ne les funcions, tornant-se a preguntar desenes de vegades per fer les pàgines, els menús i les bases de dades». Els laboratoris d’IA han passat en pocs anys de vendre xatbots a vendre, principalment, serveis agèntics.
Entre el 8 i el 13 de juliol, uns 1.200 agents d’OpenAI que havien de fer proves de ciberseguretat en entorns aïllats van descobrir que podien parlar entre ells a través d’un tauler compartit. Les proves que els havien posat eren impossibles de superar, o sigui que van buscar la manera de fer trampes i saltar-se les limitacions del sistema que els puntuava. Per fer-ho van trobar unes credencials exposades i van pivotar cap a Hugging Face, la plataforma on s’allotgen molts models d’intel·ligència artificial del mercat, i van executar codi als seus servidors, tot accedint a bases de dades privades. Hi van participar uns 700 agents. Segons la investigació independent de METR, els agents «es van adonar que aquella activitat era fora de l’abast i poc ètica, però s’hi van sumar perquè creien que ajudar la recerca de trampes del tauler seria àmpliament útil». Fins i tot alguns es van sacrificar perquè els altres arribessin a la meta.
Les tres persones de METR i Redwood que van entrar a OpenAI van tenir sis dies per investigar l’atac, però no van poder interrogar el model que l’havia coordinat. De fet, hi havia tantes transcripcions (1.300, algunes de milions de paraules) que van haver de gastar uns 400.000 dòlars en crèdits perquè un altre model d’OpenAI les llegís per ells. Segons l’informe, aquell model fiscalitzador «adoptava sovint sense esperit crític la perspectiva de l’agent» que estava revisant. Bàsicament, una IA d’OpenAI va explicar amb benevolència als auditors el que altres IA d’OpenAI havien fet. Al llarg de l’estiu, Anthropic i Meta van reconèixer incidents semblants amb els seus propis models, tot i que menys greus.
Setembre: una dimissió, un 10% i gent comprant terrenys
A principis de mes, la por que aquest episodi havia provocat al sector es va materialitzar en accions directes. Dimarts 8 de setembre, Jacob Coxon, un investigador jove que havia passat tres anys entrenant models a OpenAI i a Anthropic, va dimitir publicant un fil a X que va fer la volta al món.
I resigned from Anthropic today. I spent the last three years doing pretraining research at both OpenAI and Anthropic. Neither company is acting responsibly. They are racing straight to self-improving superintelligence and gambling with our lives. More thoughts below.
«La gent que construeix la IA creu sincerament que podria matar-nos a tots abans que acabi la dècada. Això no és una estratègia de màrqueting», escrivia. Evan Hubinger, científic d’Anthropic, va contestar que ell hi posava «més d’un 10%» de probabilitat en la pròxima dècada. D’aquí surt la xifra sobre la qual va preguntar Derbyshire a la seva entrevista dos dies després. Coxon va explicar a la BBC que hi ha companys seus que ja «planifiquen què fer amb les seves vides» i que «consideren comprar terrenys en algun lloc». És el reflex del refugi, el mateix que fa anys porta els milionaris de Silicon Valley a comprar-se búnquers a Nova Zelanda, però aquesta vegada a escala d’empleat. La idea és tenir un tros de terra lluny de les ciutats per si la inestabilitat que preveuen (atur massiu, una xarxa presa per eixams d’agents) arriba a materialitzar-se a la vida quotidiana.
La comunitat tecnològica s’ho va prendre amb més calma, però. Clément Delangue, conseller delegat de Hugging Face (l’empresa atacada, recordem-ho), va escriure que preguntar a Coxon sobre el risc d’extinció «és com preguntar al tècnic de l’aire condicionat sobre el canvi climàtic». George Arison, conseller delegat de Grindr, va dir a la BBC que aquests avisos apocalíptics busquen els inversors, perquè «l’única manera de justificar aquestes valoracions és dir que dominaré tots els sectors i totes les feines». Dit d’una altra manera, una IA prou potent per extingir-nos és, per definició, prou potent per substituir qualsevol treballador, i és aquesta segona promesa la que sosté una valoració de bilions. Aquella mateixa setmana havia començat amb la notícia que Anthropic accelerava el fullet de la seva sortida a borsa amb una valoració propera als dos bilions de dòlars, la més gran de la història dels Estats Units si s’arriba a tancar.
Dissabte 12: «Dario té raó»
L’assaig d’Amodei de què parlàvem al principi es diu We Must Pace the Frontier, «hem de marcar el ritme de la frontera». La idea principal de l’assaig que ha transcendit es resumeix en la frase marcada en negreta: «hem d’alentir el ritme al qual millorem les capacitats dels models d’IA». Segons explica, l’han convençut d’això dues coses. La primera, que des d’aquest estiu la IA avança «dràsticament més de pressa» perquè ja està construint els seus propis models millorats, «també a Anthropic». És el que en diuen automillora recursiva i vol dir que el model d’avui ajuda a entrenar el de demà. La segona és l’incident de Hugging Face, que ell mateix reconeix que «és fàcil de menystenir» perquè ningú no va prendre mal i que llegeix com un assaig general. En sis o dotze mesos, escriu, un eixam així podria «apoderar-se de tot internet amb una botnet persistent».
We Must Pace the Frontier: I’ve written a new essay on why the AI industry should slow down, with a three-part plan for doing so.
Anthropic is unilaterally committing to the first of these steps. We’ll provide third-party evaluators with permanent, employee-level access to our…
A dos quarts de set, Altman, que hi afegia que OpenAI també obriria les portes a avaluadors externs.
I agree with Dario that we need to pace the frontier. This has been a primary topic of discussions we've had at OpenAI in recent weeks.
Committing to having independent evaluators with employee-like access is a great idea, and we will do the same. We'll have more to share soon. https://t.co/1YhhIybZX7
Vuit minuts després, Fortune publicava una entrevista a Altman on deia que, «tenint en compte tot el que està passant amb la seguretat, ara mateix seria un moment poc aconsellable per sortir a borsa». Segons la darrera informació, OpenAI no ho farà el 2026. Hassabis va tancar la roda a la matinada de diumenge («els detalls s’han de treballar, però la direcció és la correcta») i diumenge mateix Amodei va anar a la CBS a dir que «durant massa temps la indústria va mentir a la gent sobre el fet que aquesta tecnologia tenia riscos». Nosaltres mai, va afegir, però bona part de la indústria sí.
Què vol dir «marcar el ritme» i què no
Sigui cert o no el que diuen, queda clar que s’està intentant establir un marc narratiu o un relat a l’opinió pública pel que fa a la indústria de la intel·ligència artificial. El 2023 en una carta oberta van demanar una «pausa» de sis mesos. Musk la va signar i, poc després, va fundar xAI. Realment, ningú no va parar. «Marcar el ritme» és la versió del 2026 d’aquesta carta oberta. Fins i tot Amodei ho diu d’alguna manera. Marcar el ritme «no vol dir aturar l’entrenament de models ni el progrés tècnic», sinó que les empreses es prenguin «el temps adequat» per assegurar els models i que algú de fora, avaluadors externs, ho confirmi (ja entren en joc les famoses consultores, que fins fa un temps estaven de capa caiguda).
El pla d’Amodei, segons ho planteja, consta de tres passos. El primer, que cada laboratori aculli un equip d’avaluadors externs amb taula, targeta d’accés i portàtil de l’empresa, més el dret a publicar el que trobin sense control editorial. El segon, que les empreses dels països democràtics (és a dir, deixant fora la Xina) es coordinin per fixar límits al ritme, cosa que, com reconeix el mateix Amodei en una nota al peu, demana que el govern dels Estats Units els concedeixi una exempció de les lleis antimonopoli. El tercer, que els Estats Units negociïn amb la Xina un «límit de velocitat» a l’automillora, a l’estil dels tractats SALT de míssils.
Per cert, que els inspectors siguin persones amb targeta pot sonar responsable i pertinent, però suposa un problema. Ho explica molt bé Yoshua Bengio, premi Turing i un dels fundadors d’aquesta tecnologia, quan va descriure amb pulcritud (el dia abans que va sortir publicat l’assaig d’Amodei) que aquests sistemes aprenen per assaig i error, és a dir, són premiats quan encerten. Quan se’ls dona un objectiu precís (superar una prova) i un més genèric (portar-se bé), «espero que guanyi l’objectiu ben definit, perquè no deixa marge a la interpretació». Com més capaç és el model, millor troba la lectura de les normes que li convé. Els avaluadors humans que el puntuen «poden ser enganyats, afalagats o mantinguts a les fosques». La mateixa Anthropic va entrenar expressament un model en vuitanta entorns amb la recompensa mal posada i el model va aprendre a manipular la seva pròpia funció de recompensa el 41% de les vegades. «En algun moment potser ja no notarem les trampes», explica Bengio.
L’escepticisme envers la nova narrativa
És curiós que l’actitud escèptica davant d’aquest relat que tracten d’imposar els magnats tecnològics vingui de dues bandes contraposades. La primera és la de Silicon Valley i la Casa Blanca, que accepta que hi ha perills potencials, però no suficientment greus per posar el fre. David Sacks, fins fa poc responsable d’IA del govern Trump, va reptar dissabte OpenAI i Anthropic a frenar voluntàriament sense esperar el govern, perquè si no ho fan, «sabrem que això no ha estat més que un altre intent de captura regulatòria, o una operació psicològica en plena campanya electoral». Trump, diumenge, des del seu camp de golf a Irlanda va dir que «qui guanyi la cursa de la IA, guanya». Alex Karp, CEO de Palantir, també va pronunciar-se: «si no tinguéssim adversaris, estaria molt a favor d’aturar del tot aquesta tecnologia, però en tenim».
La segona banda és la dels que hi veuen una estratègia de mercat davant de la bombolla de la IA. La lectura popular és que les empreses d’IA cremen capital a una velocitat que no té precedents, cap d’elles no té un camí clar a la rendibilitat i les dues més grans preparen sortides a borsa d’un i dos bilions de dòlars. Demanar un fre just ara serveix per rebaixar l’expectativa de despesa abans de vendre les accions, o com deia el fil de @lalgorisme, «la virtut com a excusa pressupostària».
La versió més crua la va donar el compte de finances @FinanceLancelot que va enganxar el tall d’Amodei a la CBS demanant que «el govern i el públic tinguin una participació» i el va traduir així: «Necessitem un rescat pagat pels contribuents, però en direm inversió».
De fet, la bombolla té una base física. Els agents que ho han provocat tot són també la raó de la febre de centres de dades, perquè, com explicava un article a WIRED la setmana passada, un agent que es dona instruccions a si mateix durant hores consumeix moltíssima més energia que una pregunta a un xatbot. Un sol eixam de 10.000 agents d’OpenAI que va resoldre un problema matemàtic fa poc va enviar 2,7 milions de missatges, amb una factura energètica de desenes de milions de dòlars. Boris Gamazaychikov, de Sustainable AI, explica que en altres tecnologies el consum el limita quanta gent condueix un cotxe o mira Netflix, mentre que amb els agents el consum «s’ha desacoblat dels usuaris». Això és exactament el que volen els líders de la IA quan «parlen d’unicorns amb un sol empleat», empreses de mil milions sense plantilla. Per construir els centres de dades que ho han de sostenir, les tecnològiques s’estan endeutant amb milers de milions de dòlars. És aquest deute el que fa que qualsevol senyal de fre es llegeixi, en primera instància, en clau financera.
Qui decideix el ritme
El compte @lalgorisme recull, brillantment, en un fil les set explicacions que circulen (la por és real, l’escalat ja no rendeix, el còmput no surt a compte, es vol contenir els models oberts, l’angle Xina, el càrtel amb permís i el pur relat) i va tancar el fil amb la pregunta de fons.
🧵 Amodei (Anthropic) i Altman (OpenAI) demanen "frenar" la IA per protegir la humanitat. Ningú fa una cosa així només per bondat. Per què ho dan? Només ells ho saben. Aquí va un petit recull de les versions sobre el que pot estar passant que estan corrent.
«Per què el ritme d’una tecnologia que ens afecta a tots el decideixen dos directors generals i no cap institució pública?» El compte @xavilook hi afegia que dins del món de la IA «hi ha una creença mil·lenarista», la IA ens destruirà o ens salvarà de tots els mals. Mentre discutim el 10% d’extinció, les empreses ja prioritzen la cursa «en detriment de l’accés a l’aigua, o a l’energia, la contaminació i el benestar de la població». Donar responsabilitats a la IA, antropomorfitzant-la, «quan en realitat ells mateixos són els únics responsables», és, per al tuitaire, «una jugada mestra». L’economista i activista Pau Llonch va ser més escuet: «s’ha de ser imbècil per prendre’s seriosament la regulació que demana la plutocràcia de la IA».
Aquesta és la lectura que a ciberpoder.net defensem des del principi i que vam repetir fa un mes, quan «IA» ens semblava sobretot una paraula de màrqueting i la «superintel·ligència» de Zuckerberg, un deliri. Per a nosaltres el problema continua sent de qui és la tecnologia, amb quines dades s’ha entrenat, qui la paga i per a què s’optimitza. Cap d’aquestes preguntes no la respondrà un inspector amb targeta i portàtil d’empresa a les oficines de San Francisco. Ayse Gizem Yasar, de l’École Normale Supérieure de París, i Can Şimşek, del grup d’ètica de la IA de la UNESCO, que han cartografiat la resistència a la IA per a Sciences Po, avisaven a El País el mateix cap de setmana del risc de «captura regulatòria», les maniobres de les grans firmes per escriure la llei que les regularà. La filòsofa d’Oxford Carissa Véliz hi apuntava que la protesta ja és prou visible «perquè la ciutadania l’escolti». Només el primer trimestre del 2026, 75 projectes de centres de dades als Estats Units, per valor de 130.000 milions de dòlars, van quedar bloquejats o endarrerits per l’oposició veïnal, tants com en tot el 2025.
Ara bé, el cinisme tampoc no serveix per explicar-ho tot —i molt menys per solucionar-ho. La por dins dels laboratoris és real i, com deia el fil de @lalgorisme, que sigui sincera no vol dir que la resposta política que se n’extreu no sigui interessada. Les dues coses passen alhora. I és precisament per això que la resposta no pot ser la d’Amodei, que ens demana confiar en les mateixes empreses que fa dos mesos «no sabien» de què eren capaços els seus agents.
Trump i Xi Jinping es veuran el 24 de setembre a la Casa Blanca amb la IA com a tema d’agenda. Seguirem vigilants.
El juny del 2021, Chi Ossé, que llavors tenia 23 anys, acabava de guanyar les primàries demòcrates del districte 36 de Brooklyn i estava a punt de convertir-se en el regidor més jove de Nova York. L’estiu anterior havia fet les primeres passes en política organitzant protestes per l’assassinat de George Floyd amb Warriors in the Garden, el col·lectiu activista que va cofundar. El districte que ara representa gira al voltant de Bedford-Stuyvesant, un dels grans barris històricament negres de Brooklyn.
«Un home blanc cis no hauria de presidir el Consell Municipal de Nova York», publicava aleshores al seu compte d’X.
La presidència del Consell de Nova York és, a la pràctica, el segon càrrec amb més poder de la ciutat després de l’alcaldia. La voten els 51 regidors i regidores que en formen part a l’inici de cada mandat i calen 26 vots per guanyar-la. La presidència és l’encarregada de negociar amb l’alcaldia un pressupost de més de 125.000 milions de dòlars, a banda de decidir quines lleis arriben al ple.
La tardor del 2021 hi havia vuit aspirants i dos d’ells eren homes blancs, segons explicava aleshores City & State New York. El 5 de gener del 2022, Adrienne Adams va guanyar la presidència per 49 vots contra 2 i es va convertir en la primera dona negra a ocupar el càrrec, en el primer Consell de la història de la ciutat amb majoria de dones (31 de 51).
Aquest tuit tan lligat al seu moment polític ha reaparegut fa poc. El passat 22 de maig, la cantant i compositora pakistanesa Arooj Aftab deia en una mini-entrevista al metro de Nova York amb el creador de contingut Kareem Rahma que «no s’hauria de permetre que la gent blanca segui als graons de les cases de Bed-Stuy», que és com els novaiorquesos abreugen el mateix Bedford-Stuyvesant que Ossé representa al Consell. Arran d’un tuit que citava aquell vídeo, un usuari va desenterrar-li a Chi Ossé el tuit del 2021 sobre la presidència del Consell. Ossé va contestar «Woke 1 was crazyyyy», el Woke 1 va ser una bogeria.
Pot semblar una resposta inofensiva, però d’alguna manera s’ha convertit en un símbol del viratge que està fent el Partit Demòcrata als Estats Units. El passat diumenge 9 d’agost, la congressista demòcrata per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez va concedir la seva primera entrevista dominical en dos anys al programa This Week de l’ABC.
El corresponsal en cap de la cadena a Washington i copresentador del programa, Jonathan Karl, li va preguntar per què no havia donat suport a Francesca Hong. Hong és diputada estatal de Wisconsin, milita als Socialistes Democràtics d’Amèrica —l’organització socialista que actua dins del Partit Demòcrata— i competia per la candidatura demòcrata a governadora. Karl va fer referència a algunes declaracions que Hong havia fet temps enrere sobre abolir les presons i la policia. AOC va excusar-se dient que no havia fet cap suport en aquelles eleccions i que estava concentrada a recuperar el Congrés. Karl va remarcar que Hong s’havia allunyat d’aquelles declaracions. I aleshores AOC, rient, va deixar anar la frase d’Ossé.
«Tinc un regidor local que té aquesta frase, el Woke 1 va ser una bogeria», va afegir. Després va aclarir que «durant el confinament, és clar, la retòrica d’aquell moment no és la que faríem servir avui» i va subratllar que el que importa és avaluar què diu un candidat ara, en el seu present.
Des de llavors, l’esquerra nord-americana està discutint a tots els fòrums si el Woke 1 va ser realment una bogeria i si el Woke 2 podria ser una oportunitat real de canvi.
Què és el Woke 1?
D’una manera conscient o inconscient, Ossé s’ha apropiat d’una expressió que alguns conservadors feien servir per atacar el que seria el «Woke 2.0», entès com una onada de fanatisme religiós que ho jutja tot pel filtre opressor-oprimit i que adopta «una postura moralitzant i activista que divideix la gent entre bons i dolents».
En aquests termes s’expressava el catedràtic de psicologia clínica Gregg Henriques, de la James Madison University, el 28 de febrer del 2024, en un article de Psychology Todaytitulat literalment «Woke 1.0 Versus Woke 2.0». Aquell mateix any va deixar l’Associació Americana de Psicologia i la va acusar de passar-ho tot per «una lent ideològica antiracista predeterminada». Per a ell, en altres paraules, estava segrestada per la lògica del Woke 2.
Des de l’altre bàndol, la periodista Erin Vanderhoof descrivia a Vanity Fair, el 31 de gener del 2026, en una peça sobre el retorn de la protesta al carrer, el Woke 2 com la manera de respondre l’assalt frontal de l’administració Trump «amb confiança, compassió i descaradura».
Sense entrar encara en les diferències de contingut entre el —digue’m-ho així— marc comunicatiu d’esquerres Woke 1.0 i el Woke 2.0, val la pena parar-se a pensar en l’ús del significant. La paraula «woke» surt de l’argot afroamericà, on stay woke circulava des dels anys trenta expressant consciència de la injustícia, fins a acabar com a sinònim d’hipersensibilitat opressiva quan la dreta se l’apropia cap al 2019. L’esquerra se l’ha tornat a apropiar per treure pit de les polítiques identitàries. La novetat consisteix, doncs, a sumar-li uns números al final.
Els números poden recordar-nos el versionatge de la indústria del software. Serveixen per administrar l’obsolescència, que és més fruit d’una decisió comercial que de l’envelliment real del producte. Vull dir, Microsoft no va deixar de mantenir el Windows 7 perquè deixés de funcionar, sinó perquè ja feia anys que se centrava a vendre’n un altre. Tot i que el gener del 2020 va retirar el suport, els ordinadors que encara l’executaven van continuar engegant-se igualment cada matí.
Aplicat a una idea política, el mecanisme funciona igual. Dir «Woke 1» no obliga ningú a explicar quina part d’aquell programa era equivocada ni per què ho era, perquè col·locar-la abans de la versió que fem servir avui ja és suficient per deixar-la d’utilitzar.
De les formes ja en tornarem a parlar, però anem primer al wokisme de casa nostra.
Wokisme a Catalunya
A Catalunya el mot va arribar ja carregat de connotacions negatives. No hi va haver cap estiu del 2020 amb milions de persones al carrer, cap ajuntament retallant el pressupost de la policia, cap redacció revoltada contra els seus propis columnistes ni cap multinacional finançant fundacions antiracistes. Hi va haver, això sí, una dècada llarga de partits d’esquerra construint el relat sobre el reconeixement de les minories molt més que sobre la classe.
El 17 de març del 2021, per posar un exemple, ERC, Junts, la CUP, Compromís i Més País van registrar junts la llei trans al Congrés espanyol, després d’avisar que ho farien pel seu compte si el govern espanyol no la desencallava, en ple xoc entre la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d’Igualtat Irene Montero. La CUP té des del 2022 un document propi que defineix la seva posició com a feminisme de classe. I la líder dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, fa anys que diu que la Catalunya que ve es construirà amb un «feminisme del 99%».
La conjuntura política d’aquell moment ho demanava. La dreta i la ultradreta, que difícilment podien fer diana amb l’economia o amb la corrupció, havien desplaçat la seva ofensiva cap al terreny cultural. Això posava en el punt de mira drets que fins llavors semblaven consolidats. Donar la batalla en el camp identitari era, doncs, l’oportunitat de legislar per avançar posicions i deixar blindats els drets de les dones, de les persones trans, del col·lectiu LGTBQ+ i de les persones migrades mentre les majories parlamentàries encara ho feien possible.
Il·lustració del diàleg entre Nancy Fraser i Judith Butler.
El debat entre les polítiques identitàries i les econòmiques ha estat una constant els darrers trenta anys. El 1995, la filòsofa nord-americana Nancy Fraser va publicar a New Left Review«From Redistribution to Recognition?». Allà defensava que la justícia contemporània exigeix redistribució i reconeixement alhora i que cap de les dues no es redueix a l’altra. Dos anys després, la filòsofa Judith Butler va contestar-li amb «Merely Cultural». Argumentava que l’esquerra ortodoxa s’equivoca quan tracta les lluites sexuals i de gènere com si fossin «merament culturals», perquè la regulació de la sexualitat i la reproducció de la família normativa són constitutives del funcionament de l’economia política. Fraser va replicar-li l’any següent amb «Heterosexism, Misrecognition and Capitalism», queixant-se que se l’hagués pogut llegir com si menystingués l’opressió de gais i lesbianes.
El problema comença quan un dels dos focus es converteix en el blanc de totes les crítiques. Si Burgos, Càmara i Duch expliquen com s’ha instal·lat aquesta separació als espais d’esquerra, l’escriptora i filòsofa Elizabeth Duval explica al seu llibre Melancolía què hi ha a l’altra banda. Duval defensa que el problema no són les polítiques de la identitat, «perquè no hi ha política sense elles», sinó la instrumentalització de les reivindicacions culturals o de minories per part del poder, que les acaba convertint en un postureig retòric buit. També recorda que la denúncia que la dreta fa a l’esquerra en aquest terreny «sempre és una denúncia interessada». I afegeix que avui el màxim exponent de la política identitària és la ultradreta, perquè «cap identitat no s’exerceix de manera tan violenta com la dels seus pretesos universals».
La ultradreta no ha crescut per culpa de les polítiques identitàries, però les ha convertides en la seva diana (contra el feminisme, contra la immigració, contra la comunitat LGTBQ+). I això fa que l’esquerra se centri a defensar-les i, per tant, parli cada cop menys sobre salaris, lloguers o jornada laboral.
A diferència dels seus col·legues, Mamdani no va fer servir el numeral ni una sola vegada. Va contestar que cadascú té la responsabilitat d’explicar als novaiorquesos què creu quan es presenta a un càrrec i que «de vegades el que creus pot canviar, es pot desenvolupar, pot créixer». Hi ha qui encara creu en aquelles posicions, va afegir, i ell ja ha deixat clar que no creu en la retallada del finançament de la policia i que no la farà. És el punt que més soroll li fa des que és alcalde, perquè el seu pressupost preliminar retalla 22 milions als 6.400 de la policia i anul·la els 5.000 agents nous que havia ordenat el seu predecessor.
Tornant a les qüestions de forma, aquest debat ve viciat des del principi. Discutir què entra dins del Woke 1 i què entra dins del Woke 2 és discutir sobre l’etiqueta en un moment polític global profundament tàctic, amb la ultradreta fent-se amb el sentit comú. Estem arribant a l’extrem del pèndol de la història; aquell moment que s’aproxima al màxim d’una banda, abans d’agafar impuls per retornar a l’altra.
D’aquest moviment pendular, Marx en va deixar la fórmula més cèlebre. A El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, escrit el 1852, deia que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades i que Hegel s’havia oblidat d’afegir-hi que ho fan «una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa» (traduït del castellà). Ho escrivia contra Lluís Bonaparte, el nebot que acabava de repetir amb un cop d’estat mediocre la gesta imperial del seu oncle Napoleó. El filòsof eslovè Slavoj Žižek va recuperar la frase el 2009 per titular First as Tragedy, Then as Farce, on defensa que la utopia liberal havia mort dues vegades en una dècada (com a tragèdia amb l’11 de setembre del 2001, com a farsa amb la crisi financera del 2008) i que a l’esquerra li tocava ocupar l’espai obert per aquella doble mort en comptes d’esperar que el sistema caigués tot sol. Quinze anys després, aquell espai l’està ocupant la ultradreta.
La disputa pel sentit comú té nom des de fa un segle. El filòsof i dirigent comunista italià Antonio Gramsci en va dir hegemonia mentre escrivia, empresonat pel règim de Mussolini, els Quaderns de la presó. Hi sostenia que el poder que dura és el de qui aconsegueix que la seva manera de veure el món es converteixi en el sentit comú de l’època, allò que tothom dona per evident sense necessitat d’argumentar-ho. I dels moments de trànsit entre un sentit comú i el següent, en va deixar la descripció més citada de tota l’obra: «la crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer; en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats» (traduït de l’italià). El pèndol, doncs, ha de tornar cap a l’esquerra perquè tornem a habitar el sentit comú els qui creiem en un futur profundament humà, social i solidari. Aleshores ja hi haurà temps de debatre teories.
Que l’hemeroteca ens pesi a l’esquena és normal, perquè el que hem dit en el passat importa. Ara bé, fixem-nos en la dreta i la ultradreta, que fan i desfan sense donar cap explicació i no sembla que la seva hemeroteca els passi factura. No dic que això estigui bé ni que estigui malament. Dic que, dins d’aquesta lògica en què lamentablement estem inserits, potser també ens ha de començar a donar igual. Ara el que cal és una esquerra pragmàtica, astuta, capaç de fer-se entendre i sobretot encoratjada.
Pragmàtica vol dir entendre en quin camp es juga. El camp de batalla s’ha convertit en una lluita encarnissada pel poder, amb poques regles i encara menys línies vermelles. Ho veiem a Espanya, on una part de la justícia treballa obertament per a la dreta política i la dreta mediàtica li fa d’altaveu, amb els pilars de la democràcia girats contra la democràcia mateixa per fer fora, per tots els mitjans disponibles, un president escollit a les urnes. L’ètica hi brilla per la seva absència. Vol dir això que hem de comportar-nos com ells, que hem de practicar l’antidemocràcia per defensar la democràcia, com en aquella paradoxa de la tolerància que el filòsof austríac Karl Popper va deixar formulada el 1945 a La societat oberta i els seus enemics? Vol dir, més aviat, que hem d’aprendre a fer servir les seves eines per defensar-nos, blindar amb lleis els drets socials que hem conquerit, protegir la dignitat de les institucions democràtiques i convèncer la majoria que la nostra proposta és la més adient per al futur de la humanitat.
Mamdani, amb els seus més i els seus menys, marca una de les vies que fa possible aprofitar les esquerdes obertes per transformar el món.
La setmana passada, a prop de Farragut Bay, al sud-est d’Alaska, una petita embarcació es va quedar sense combustible i va acabar a la deriva. Per sort, el petit creuer Wilderness Legacy estava a prop i, responent a l’avís general d’assistència emès per la Guàrdia Costera dels Estats Units, va poder auxiliar-la i remolcar-la fins a un lloc segur.
Els passatgers del creuer sostenen, però, que hi havia un iot encara més proper que no va acudir al rescat. Es tractava del super-iot del magnat Mark Zuckerberg, propietari de Meta, que va ignorar les repetides crides d’auxili. Segons el portaveu de Zuckerberg, el magnat no era a bord i la tripulació no va rebre el missatge perquè tenia sintonitzat un canal de ràdio diferent.
Uns dies després d’aquest episodi, Zuckerberg va publicar al newsroom de Meta un assaig de 6.500 paraules titulat «The Future Is For Everyone», que pivota sobre una sola idea, que la superintel·ligència (és a dir, els agents personals que «[entenen] els teus objectius i tot el que t’importa») ha de ser, en nom de la justícia, accessible per a tothom.
Imagineu, diu, que només una persona tingués un advocat superintel·ligent. Tindria un avantatge injust als tribunals respecte de la resta. En canvi, si el té tothom, «en aquest cas, la justícia s’aplicaria de manera molt més justa i eficient que avui dia».
Tot i això, inclou alguns condicionants a aquest «tothom». L’agent personal serà gratuït només fins on arribi la capacitat de còmput disponible. A partir d’aquí, qui vulgui més còmput pagarà a través d’un «mecanisme de subhasta dinàmic que garanteixi que tothom obtingui el preu més baix possible».
Més enllà que Zuckerberg sembla ignorar que els agents d’IA ja pirategen sistemes i espamegen internet (la mateixa Meta ha admès que un dels seus models va piratejar una altra empresa durant una prova de ciberseguretat), no deixa de ser cínic que un dels propietaris de la infraestructura que fa possible aquesta suposada «superintel·ligència» proposi distribuir-la per a «tothom» —qui pugui pagar-se-la— perquè es neutralitzi sola per competència.
La periodista de The Verge, Elizabeth Lopatto, entén que aquest assaig existeix per apaivagar la revolta creixent contra la IA, amb Zuckerberg fent de «guru tecnològic tranquil·litzador» que ve a dir-nos que tot anirà bé. En el mateix article desmunta la promesa central observant que, si el que s’oferirà a qui no pagui és un accés gratuït limitat pel còmput, mentre els millors models queden darrere del mur de pagament, no resulta cap novetat, perquè això és exactament el que ja tenim avui.
Zuckerberg pretén dibuixar un futur democràtic i paradisíac en allò que sembla el seu programa polític de senyor feudal del capitalisme de plataformes. Un programa polític que garanteix la llibertat dels qui fan servir la tecnologia, sempre que la tecnologia no sigui de la seva propietat.
Segons l’assaig, l’agent personal treballarà «24 hores al dia, 7 dies a la setmana» per millorar les teves «relacions, salut, carrera, finances […] i aficions». Però, com assenyala Lopatto, el que enforteix una relació és la inversió personal. Un agent pot encertar el regal d’aniversari del teu pare, però per definició no li pot donar el teu temps ni la teva consideració. «L’amor no és només un sentiment; és una manera de parar atenció». Els multimilionaris de Silicon Valley, conclou, han canviat l’experiència per l’acumulació de fites i s’han estafat la seva pròpia vida pel camí.
6.500 paraules ha necessitat Zuckerberg per escriure aquest insult a la intel·ligència humana, mentre és incapaç, amb tota la tecnologia de què disposa, de parar atenció als crits d’auxili d’aquesta embarcació que és el món en què vivim.
Una newsletter és literalment una carta, o sigui una cosa que s’escriu per a algú. El filòsof alemany Peter Sloterdijk explicava a Normes per al parc humà (1999) que l’humanisme europeu havia funcionat com una societat literària d’amics que s’escriuen, on els llibres funcionaven com a cartes gruixudes adreçades a amics desconeguts. Obriu ara la vostra safata d’entrada. La forma de la carta s’hi ha conservat sencera, amb la seva salutació i la seva firma al peu. El destinatari, però, ha desaparegut —almenys a internet.
Aquest substack podria haver sigut un pensament intern
Aquesta broma representa força bé aquesta idea. Totes coneixem el patró «aquesta trucada podria haver estat un correu»; la periodista i politòloga Andrea Gumes l’estira un graó més, «aquest substack podria haver sigut un pensament intern» o, afegim nosaltres, una nota al mòbil.
Més enllà de la broma, si ens ho prenguéssim seriosament, el tuit dona per bo que la mida correcta d’una idea és la del recipient més petit que la conté i, per tant, tot l’excedent és farciment. La literatura, però, mai no ha mesurat els assajos a pes. Aquesta mania l’hem apresa als feeds, que premien la brevetat perquè és el principal atribut que reté la nostra atenció, alhora que converteixen cada paraula «sobrant», l’escòria del procés de soldadura, en un cost a estalviar-se.
Substack mateix ha fet seva aquesta lògica, perquè fa temps que creix a força d’empènyer els seus usuaris cap a Notes, la seva pròpia imitació de Twitter, tal com ha documentat l’escriptor Scott Carney, partint de la idea que els usuaris arribaran a la plataforma per les seves funcions de xarxa social i s’hi quedaran per consumir o produir butlletins de pagament.
Substack volia salvar internet
Substack va créixer com un refugi dels cibernautes que escapàvem del segrest —i posterior massacre— de Twitter per part d’Elon Musk. La promesa era un lloc per compartir reflexions una mica més de fons, pensaments complexos, on la gent interactuava de manera més calmada. Nou anys després, la plataforma s’ha popularitzat entre els creadors de continguts, que la veuen com un canal més on ser presents per distribuir el seu contingut. Així, s’ha omplert d’assajos personals trillats i repetitius que, sovint, presenten una estètica de disseny, allò que des d’aquí ja hem anomenat intellectual slop.
Potser aquesta és una de les causes per les quals el format està decaient.
La periodista nord-americana Taylor Lorenz, una de les firmes més llegides de la plataforma, va explicar fa poc a Notes que té més de 200.000 seguidors i que les subscripcions de pagament li han caigut en picat en sis mesos, sense haver fet cap canvi important en el seu règim de publicacions ni en els seus textos.
Ara bé, si Substack decau no és per la qualitat de les publicacions. El periodista Leighton Woodhouse ho desenvolupa a UnHerd i apunta a l’arrel del problema. Es tracta d’un sostre de demanda, en el sentit que un lector paga una subscripció, potser dues i, a partir d’aquí, no pot permetre’s pagar més. Ha d’escollir. Substack s’ha limitat a convertir el model de negoci del periodisme en economia gig, és a dir, feina a preu fet i sense cap estructura al darrere. El que s’esgota, doncs, és el mecanisme de les subscripcions, cosa que afecta igualment tant a qui escriu bé com a qui escriu malament.
I és que Substack també ha crescut pel paper que ha fet per als periodistes que, enmig d’un panorama de precarietat i d’hipercorporativisme, han trobat en la plataforma la promesa d’exercir un periodisme lliure de l’opressió de la publicitat i l’economia financera. Tot i això, aquesta promesa demana matisos.
D’una banda, el sistema de subscripcions de Substack d’alguna manera també regula l’escriptor, en tant que decideix quins textos es pot permetre publicar. Imagineu-vos escriure en contra del que vol sentir la petita audiència que fa que arribis a final de mes; la bombolla de seguidors i seguidores que paga per llegir-vos. És el que Woodhouse anomena captura de l’audiència (audience capture), i passa perquè a Substack la redacció i el negoci són la mateixa persona, sense cap paret entre les dues. De l’altra, els editors i les capçaleres que Substack ha tret del mig feien una feina que ha quedat òrfena. Quan el criteri de publicació estava en mans dels editors i editores, la capacitat d’escriure venia certificada per una autoritat abans que el text arribés al lector. Ara que qualsevol pot obrir un butlletí en dos clics, aquest certificat, l’autoritat reconeguda, ha desaparegut. El sociòleg francès Pierre Bourdieu ho va descriure a La distinció (1979), quan explicava que el gust funciona com una posició social que es defensa assenyalant què és vulgar.
La popularització de la plataforma ha portat moltes persones a escriure, ja no des de l’autoritat o el coneixement i l’expertesa, sinó des de la vanitat i l’interès d’estar present en una nova plataforma que els permet expandir la seva marca personal. O almenys això és el que explica @cristobalizious_ en aquest TikTok on defensa el «dret a callar-se la puta boca» de la gent. És graciós que dediqui un minut sencer a parlar de si mateix per denunciar l’exhibició del jo de la gent que decideix escriure a Substack.
Però s’equivoca, perquè la culpa no la té qui escriu (ni que sigui per vanitat), sinó qui cobra.
En què s’està convertint internet
Dèiem abans que Substack volia salvar internet. Salvar-lo de què?
Internet va néixer com un espai comunitari, fet de fòrums i llistes de correu on la gent interactuava per interessos compartits. Tampoc no era cap paradís perdut, perquè als fòrums també hi passaven episodis d’ego, guerres, trolls i molta brossa. El que no hi havia eren mètriques públiques enganxades a cada cosa que escrivies, ni una identitat que es pogués monetitzar, ni ningú comptant quants seguidors et costava publicar una opinió incòmoda per a la teva bombolla de seguidors. D’aquí que arribem a la conclusió que la diferència amb l’internet actual és estructural i no moral —malgrat que és cert que ara la societat sembla més individualista i pateix més problemes d’atenció.
L’economista grec i exministre de finances Yanis Varoufakis va popularitzar el terme «tecnofeudalisme» a Technofeudalism (2023), on defensa que les grans plataformes han deixat de competir dins del mercat per convertir-se en el mercat mateix i cobrar peatge a qui hi vol accedir, de manera que el que ingressen s’assembla més a una renda que a un benefici. Varoufakis ho diu ben clar, cada vegada que publiques a X estàs llaurant la finca d’Elon Musk com un serf medieval. Substack també encaixa en aquest esquema com un senyor que ens lloga una parada al seu mercat i es queda un percentatge de tot el que hi passa.
El filòsof francès Gilles Deleuze va descriure el mecanisme d’aquest peatge al «Post-scriptum sobre les societats de control» (1990), quan deia que havíem passat d’un poder que tanca i emmotlla, amb l’escola i la fàbrica i el seu final previst, a un poder que modula sense aturar-se mai i que canvia l’home tancat per l’home endeutat. La subscripció aplica aquesta modulació a l’escriptura i estreny totes dues bandes alhora. El lector arrossega un rebut mensual que ha de justificar, que és el sostre de demanda de què parlava Woodhouse. L’escriptor ha de retenir cada mes els subscriptors que el mantenen, perquè el text que li’n fa perdre vint té un preu exacte que surt del seu compte corrent. Hi ha coses, doncs, que deixa d’escriure. Escriure sobre si mateix, en canvi, no li costa ni un subscriptor, i és així com el butlletí s’omple dels assajos personals trillats i repetitius que dèiem al principi.
El destinatari perdut
Si Varoufakis posa nom al propietari i Deleuze al mecanisme, la filòsofa i politòloga nord-americana Jodi Dean posa nom al que li passa mentrestant a allò que escrivim. Dean defensa que internet és la infraestructura del capitalisme comunicatiu, motiu pel qual la majoria de contingut acaba sent políticament inofensiu.
Sota el capitalisme comunicatiu els missatges deixen de ser missatges i passen a ser contribucions. Un missatge suposa que hi ha algú a l’altra banda, un emissor i un receptor, i, per tant, una resposta possible. En canvi, una contribució només s’afegeix a un corrent que ha de continuar circulant. El valor deixa d’estar en el que es diu per passar a estar en el fet que circuli. Sembla que parlem molt i políticament no passa res, perquè ningú no ho està escoltant.
A ciberpoder.net, volem mantenir aquest espai com una revista que escrigui moltes cartes a moltes destinatàries que ens vulguin llegir. ciberpoder.net va néixer el 2021 per donar la batalla cultural en català i, amb pujades i baixades, continuem funcionant. Volem fer créixer aquesta comunitat, que advoca per un internet que superi el feudalisme i abraci la modernitat i la Il·lustració. Un internet amb les seves llums i les seves ombres, però que funcioni com l’extensió a gran escala d’organitzacions que ja existeixen fora d’internet, siguin socials, culturals, polítiques, de veïnatge o d’amistat. Gent que practica la comunió en persona i que fa servir la xarxa per als seus fins, interessats i genuïnament humans alhora. Ens agradaria que la següent carta que escrivim la signéssim cada cop més gent. Si penseu la tecnologia, l’antropologia digital, la cultura pop, etc., des de la vostra disciplina, experiència, coneixement, escriviu-nos i participeu.
«Quan em vaig presentar a alcalde vaig dir que posaríem impostos als rics. I avui ho estem fent», explica l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, en un vídeo publicat a les seves xarxes socials mentre apunta amb el dit cap a un àtic de luxe. «Per primera vegada en la història de Nova York, una taxa anual gravarà les cases de més de 5 milions de dòlars de propietaris que no viuen tot l’any a la ciutat. Com aquest àtic que Ken Griffin va comprar per 238 milions de dòlars». El conseller delegat del fons d’inversió Citadel va acusar-lo de posar la seva vida en perill i va amenaçar de traslladar els seus negocis a Miami.
https://www.instagram.com/reel/DXKlAiMkeAr
Del primer any de Mamdani a l’alcaldia s’han escrit rius de tinta. El diari Ara es feia ressò de la congelació dels lloguers i El País de l’impost a les segones residències de propietaris que no viuen a Nova York. Ara bé, el que més ha cridat l’atenció, sense cap mena de dubte, és l’estratègia de comunicació i l’estètica Mamdani, que ens recorda aquells anys en què l’expresident dels Estats Units Barack Obama arrasava a les presidencials amb una campanya centrada en la comunicació digital. Mamdani, però, no ha guanyat només gràcies a la seva comunicació. Va prometre coses que feia por prometre i, un cop guanyada l’alcaldia, les està complint. Bona part de l’esquerra d’aquí continua molt més pendent de la primera meitat de la fórmula que no pas de la segona.
Un any gravant al carrer
Mamdani va passar-se tota la campanya amb una càmera al davant. Entrevistava taxistes de matinada per a un vídeo titulat Without the night shift, there is no morning, es ficava vestit a l’aigua gelada de Coney Island per fer un joc de paraules amb la seva promesa de congelar els lloguers i apareixia a perfils d’entreteniment on abans no hi entrava cap polític. I el que prometia davant d’aquella càmera no era poc. Segons recollia el diari Ara, autobusos ràpids i gratuïts, llars d’infants universals i gratuïtes fins als cinc anys, la congelació dels lloguers de renda regulada i més impostos per a les persones més riques.
L’última setmana la campanya va comprar un anunci de televisió ambientat a Survivor, el concurs nord-americà que a Espanya emet Mediaset i és conegut com a Supervivientes, on cada episodi acaba amb un consell tribal en què els participants voten qui ha de marxar de l’illa. A l’anunci, un grapat d’exconcursants del programa expliquen a càmera per què voten expulsar Andrew Cuomo, el rival de Mamdani i candidat de l’establishment.
La identitat visual de la campanya la va muntar l’estudi Forge, amb el groc de les targetes del metro, el blau dels Mets i una tipografia que fa l’ullet als rètols de les bodegues i el cartell més reproduït el signa Tyler Evans, director creatiu de la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. La parella de Mamdani, la il·lustradora i animadora Rama Duwaji, que publica a The New Yorker i a The Cut, es va mantenir gairebé del tot al marge.
Als debats televisats i als vídeos que en penjava després, però, el to desenfadat i simpàtic canviava quan es tractava d’encarar-se amb Cuomo. La campanya va muntar un recopilatori titulat Andrew Cuomo’s Worst Debate Moments, els pitjors moments del rival als cara a cara, amb la rèplica que Mamdani li havia clavat en directe. «Jo no he hagut de dimitir mai degut a l’escàndol. No he assetjat mai les 13 dones que em van acusar de manera creïble d’assetjament sexual. I no he fet mai res d’això perquè no soc tu».
Sigui com sigui, va funcionar. Mamdani va guanyar el 5 de novembre amb el 50,4% dels vots i va ser el primer alcalde de la ciutat que va superar el milió de vots. Tres de cada quatre votants de menys de 30 anys el van votar, segons una enquesta d’Associated Press citada per la BBC. Els grans donants que donaven suport a Cuomo van gastar més de 40 milions de dòlars, quatre vegades més que els de Mamdani.
Les promeses, un any després
El 26 de juny el Consell de Regulació de Lloguers va votar a favor de congelar el lloguer del milió llarg de pisos de renda regulada de Nova York, on viuen 2,4 milions de persones i que són el 40% de tots els apartaments dels cinc districtes. La mesura afecta els contractes que entrin en vigor a partir de l’1 d’octubre i és la primera vegada que s’aplica alhora als contractes d’un any i als de dos, és a dir, que cap llogater amb renda regulada pagarà un dòlar més tant si renova per dotze mesos com si ho fa per vint-i-quatre. «La classe treballadora fa que aquesta ciutat funcioni, i mereixem viure amb dignitat», va celebrar Farhana Rahman, una de les cares visibles del moviment de llogaters de Queens, en declaracions al New York Times.
L’organisme que va votar és independent de l’Ajuntament i Mamdani n’havia nomenat sis dels vuit membres. Als pressupostos hi ha 70 milions de dòlars per obrir supermercats municipals sense ànim de lucre, un a cada districte, començant pels deserts alimentaris, que són les zones que han perdut els comerços d’aliments frescos. L’Ajuntament, a més, acaba de presentar un pla per accelerar la construcció d’habitatge assequible.
L’alimentació pública fa temps que es treballa a Catalunya. L’Associació Micropobles ja activa botigues de comestibles sota la tutela dels ajuntaments als pobles que han perdut el comerç alimentari. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, escrivia a la Directa que la proposta de Mamdani arrenca d’una pregunta molt simple, per què no fer intervenció pública per disputar l’alimentació al sector privat. Al mateix article avisava que aquí una cosa així no s’hauria de plantejar sense abans «remunicipalitzar» de debò els mercats municipals i centrals de compra com Mercabarna, de titularitat pública però no gestionades com a eines polítiques.
El juliol passat Mamdani va carregar durament contra Benjamin Netanyahu en un vídeo on el va anomenar «criminal de guerra» i «arquitecte d’un genocidi atroç» i on reconeixia que no té l’autoritat legal per fer complir l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, tot demanant al Govern federal que l’executés. Trump havia dit el dia abans que el primer ministre israelià no seria detingut «sota cap concepte ni circumstància». Mamdani va publicar el vídeo igualment.
Tota aquesta bateria d’accions ràpides i pragmàtiques li està rendint. El 58% dels novaiorquesos aproven la seva gestió davant d’un 26% que la desaprova i la mateixa setmana de la congelació els tres candidats que ell apadrinava van arrasar a les primàries demòcrates de Nova York, imposant-se a congressistes que feia una dècada que ocupaven l’escó. «Això no és el final. És el principi d’alguna cosa», va dir aquella nit. Aquest agost el metge Abdul El-Sayed, fill d’immigrants egipcis, va guanyar les primàries demòcrates al Senat per Míchigan contra la candidata de l’aparell del partit i El País ja en diu la «ola Mamdani». Davant del gir ultra de l’era Trump, una part de l’electorat torna a confiar el vot a una esquerra que promet coses grosses i les compleix, que és el que els demòcrates de l’establishment feia anys que no aconseguien demostrar.
L’estètica que ha arribat a Barcelona
Ico Maly, antropòleg de la Universitat de Tilburg que estudia el que anomena populisme algorítmic, sosté que l’enquadrament d’un polític es fabrica en relació amb les possibilitats tècniques i les lògiques algorítmiques de les xarxes i que, per entendre’l, cal mirar l’uptake, és a dir, què n’agafen i què en repeteixen els qui el comparteixen. De la fórmula Mamdani, la part que ha viatjat fins aquí és la que es pot replicar fàcilment amb un smartphone, mentre que l’altra part, la que exigeix competències, pressupost i un ajuntament que les executi, s’ha quedat a Nova York.
A Madrid, la candidata de Más Madrid a l’Ajuntament, Rita Maestre, ha adaptat les entrevistes de carrer amb una taula i una cadira al mig del barri sota el títol «Habla con Rita» i la ministra de Sanitat, Mónica García, es grava mentre fa esport. Gairebé totes les que han obert aquest camí a l’Estat són dones i és a elles a qui eldiario.es preguntava fa poc si són candidates o creadores de contingut. La politòloga Alba Ambrós hi posava una condició. Deia que «la comunicació no ve sola» i que és «la variable dependent d’un projecte polític que existeix abans i per damunt del format», o sigui que un vídeo casolà funciona quan toca els temes que amoïnen molta gent i no pel sol fet d’estar ben gravat o en un format determinat.
https://www.instagram.com/reels/DXM9uzVDCga
A Barcelona, Elisenda Alamany porta més d’un any fent el que aquí s’ha entès per fer un Mamdani i és avui on ell era el 2025, una candidata amb la càmera a la mà i sense cap competència per complir res encara. La primera meitat de la fórmula la domina. Es filma pel carrer en to informal i fora dels marcs institucionals, corrent pel Poblenou i queixant-se que «cada vegada que vinc hi ha un brunch nou» o preguntant als vianants si algú parla català, penja vídeos gairebé cada setmana i, segons NacióDigital, gestiona ella mateixa els seus perfils, cosa poc habitual quan tothom té community manager. Al baròmetre municipal del juliol és la líder més ben valorada de la ciutat amb un 5,2, per davant de l’alcalde Jaume Collboni i ERC és segona en intenció directa de vot per darrere del PSC. L’habitatge és el primer problema de la ciutat per al 31% dels enquestats, la mateixa preocupació pel cost de la vida que va portar Mamdani a l’alcaldia.
El març passat va publicar un vídeo de precampanya on parlava d’«un gran reemplaçament» del comerç històric de la ciutat, amb supermercats de 24 hores contrastats amb establiments que han tancat, com la Ferreteria Llanza, el forn Santa Clara i la llibreria Ona.
El vídeo va obrir un debat dins de la mateixa esquerra sobre quins marcs es poden manllevar i quins no. L’exdiputat d’ERC Ruben Wagensbergla va acusar de fer servir un terme propi de l’extrema dreta i va advertir que assenyalar botigues i botiguers, «plantant-se davant seu, càmera en mà», no és innocu. Laure Vega, de la CUP, va rematar que «els likes ara i els laments després no valen res». Alamany va respondre que «l’esquerra s’ha de comunicar d’aquesta manera» als canals informals «on l’extrema dreta avui ens està guanyant molt terreny», que el gran reemplaçament del qual parla ella és el que fan «les dinàmiques capitalistes» i la turistificació de la ciutat i que «el problema no són els meus vídeos on ho explico, el problema és que això està passant».
Si la segona meitat de la fórmula li arribarà, no ho sabrem fins després del maig del 2027. El precedent més proper que tenim no és gaire esperançador. Yolanda Díaz, que va tenir ministeri, pressupost i una reforma laboral signada, va veure caure la seva mesura estrella al Congrés i fa temps que el que circula d’ella és el seu declivi i, lamentablement, no les seves mesures —que sí que han ajudat a millorar la vida de la gent.
A Barcelona el 45% dels enquestats encara no sap què votarà i Aliança Catalana entraria al consistori per davant del PP, de Vox i de Junts. Quan l’Ajuntament de Nova York va fer els primers cent dies, la seva oficina d’assumptes internacionals va celebrar públicament haver tapat 100.000 clots a l’asfalt dels carrers de la ciutat. Aquí encara no sabem si tindrem la nostra Mamdani, ni si, quan la tinguem, voldrà gravar-se tapant clots.
Colors vius i elèctrics, tipografia serif, un clic de ratolí flotant pel fons i una veu que parla baixet, com si no li importés que el sentis bé. És l’estètica que associem a les peces digitals de profunditat cultural i, sens dubte, capta la nostra atenció.
Adam Aleksic (@etymologynerd) ha batejat aquest gènere al seu compte de TikTok amb el nom d’intellectual slop content. Aleksic és lingüista, es va graduar a Harvard el 2023 i és autor d’Algospeak, un assaig sobre com els algoritmes transformen la llengua publicat el juliol del 2025. Suma més de 3 milions de seguidors entre TikTok, Instagram i YouTube.
La llum d’ambient, les tipografies serif i la semiòtica nativa d’internet creen «l’aparença d’un comentari cultural profund», segons el lingüista. Amb «semiòtica nativa» fa referència als codis visuals que només reconeixen els usuaris i usuàries que ja hi són a dins d’aquest nínxol. El clic de ratolí «sona incisiu o investigador», tot i que està pensat, realment, perquè tornis a la pantalla, amb l’efecte d’un engany visual que t’indica cap a on has de mirar. Aleksic també assenyala el to contingut i desinteressat amb què narren els creadors i creadores com un altre element d’aquesta estètica.
La paradoxa del vídeo d’Aleksic és que s’emmarca justament en el gènere que denuncia, amb el mateix llenguatge i el mateix format, per captar l’atenció de l’audiència.
Slop és, segons Merriam-Webster, que la va triar paraula de l’any 2025, «contingut digital de baixa qualitat produït normalment en quantitat mitjançant intel·ligència artificial». L’intellectual slop d’Aleksic, en canvi, és contingut humà i treballat. No assenyala cap creador concret perquè, diu, «encara es poden fer arguments excel·lents amb aquest estil». El que li preocupa és que l’espectador confongui el senyal de classe amb la cosa real. «És fàcil semblar llest i ser slop igualment, de la mateixa manera que un vídeo pot semblar slop i ser llest» (traduït de l’anglès).
Aquesta estètica apel·la, segons ell, a «sensibilitats de classe alta de l’era post-slop», a un públic que busca thinkpieces culturals de prestigi per sobre del contingut d’IA produït en massa. Per il·lustrar els gràfics «tipus Vox» ensenya dos exemples en pantalla. Un tutorial d’After Effects titulat «Animate Like Vox» i un paquet comercial d’elements gràfics Y2K.
Vox és el mitjà digital nord-americà que va fer del vídeo explicatiu un format reconeixible, amb més de 12 milions de subscriptors a YouTube (no té res a veure amb el partit d’ultradreta espanyol).
Exemple d’estil Y2K, el retorn del disseny de finals dels noranta i principis dels dos mil, amb cromats, degradats, tipografies arrodonides i plàstic translúcid.
Continuant amb el joc paradoxal, mentre explica tot plegat, Aleksic aixeca davant la càmera un exemplar de La distinció, l’estudi que el sociòleg francès Pierre Bourdieu va publicar el 1979 sobre el gust com a marcador de classe.
«Que @etymology_nerd digui que una cosa és «intellectual slop content» és com si Jeffrey Dahmer digués que algú altre és un assassí», va escriure aquesta setmana a X l’usuari Qua Literam (traduït de l’anglès). Qua Literam no es refereix només a aquest vídeo, que Aleksic ha editat conscientment amb l’estil del gènere que denuncia, sinó a tot el contingut que publica el lingüista.
etymology_nerd calling something "intellectual slop content" is like Jeffrey Dahmer calling someone a murderer. https://t.co/HmoyWmdUS9
Fins aquí es podria llegir tot plegat com una broma d’un creador que es riu del seu propi ofici. Ara bé, val la pena mirar què hi ha darrere del gènere que Aleksic acaba de batejar. Per fer-ho cal tornar al slop de la definició, el de la màquina. L’estratega digital Ariana Basciani va descriure el mes passat a Catalunya Plural com s’està formant «una jerarquia de la humanitat». El contingut fet per persones «esdevé escàs i car» i l’humanitzat queda com una capa d’estil sobre l’slop.
Basciani hi recull el terme humanwashing, «un ús oportunista de l’estètica artesanal, orgànica i nostàlgica que simula calidesa humana en un mercat saturat de continguts sintètics». L’intellectual slop és la mateixa operació un graó més amunt, una capa d’estil que promet profunditat damunt de contingut humà que pot tenir-ne o no.
Si Basciani descriu com es reparteix aquest mercat, la doctora en sociologia i professora d’ESADE Liliana Arroyo explica què viatja dins de la part sintètica que es consumeix en massa. Arroyo ho apuntava al gener a 3Cat quan deia que en aquest tipus de contingut «s’incorpora missatge polític sovint populista d’una forma molt subtil: missatges misògins, xenòfobs, racistes que propaga la ultradreta». És a dir, ordenar el contingut segons si sembla pensat o si sembla porqueria no diu res del missatge que transmet.
L’slop ja existia abans de la IA
Hi ha qui defensa que l’alarma per l’slop és desproporcionada. El filòsof i artista italià Francesco D’Isa va escriure el desembre passat a The Philosophical Salon que «la mediocritat no és un error de la tecnologia, és la línia de base de la cultura». El seu argument és que la por que l’slop ho impregni tot de porqueria arriba tard, perquè la major part de la producció cultural humana de qualsevol època ja era mediocre. D’Isa recorda que només una porció mínima de tot el que s’ha pintat, escrit o compost ha arribat als museus i als manuals.
Ara bé, D’Isa discuteix el slop de la definició, el del volum i la màquina. Aleksic assenyala el del senyal. Que la mediocritat sigui la norma no explica que l’aparença de qualitat s’hagi convertit en un producte més.
Aleksic ja ha desenvolupat aquesta mateixa idea anteriorment. «Tan bon punt una cosa s’identifica com a bona, es pot optimitzar. Tan bon punt es pot optimitzar, s’escala i es produeix en massa», va publicar al juliol al seu butlletí, The Etymology Nerd (traduït de l’anglès).
Existeix la intel·ligència artificial? O en realitat estem parlant de models extensos de llenguatge (LLM)? Aquesta és la pregunta que planteja un TikTok de No The Robot arran de la polèmica d’aquests dies amb Hank Green.
Repost to help pop the bubble. “LLMs” are not “AI.” Stop conflating these terms because it really DOES matter. I’m not “pro-AI,” I’m anti-greedy humans. In case I need to spell it out, no this is not a defense of Hank Green’s use of ChatGPT to write videos. What if instead of being mad at him, we used this as an educational moment to teach people that “artificial intelligence” is a marketing term? And that the destructive force that people blame “AI” for is really just irresponsible human beings hiding behind science fiction? Food for thought. #ai#hankgreen#chatgpt#marketing#educational
Hank Green, el youtuber de divulgació científica, va admetre haver fet servir ChatGPT per documentar-se, després que uns fans detectessin frases massa educades en els seus vídeos per a atribuir-se-les a ell. El youtuber, amb 3,2 milions de subscriptors i conegut pels seus valors ecologistes, va dir en un vídeo «I appreciate the pushback», una frase que recorda molt al llenguatge conversacional de ChatGPT i altres xatbots. Els fans, que majoritàriament associen la IA amb «destrucció ecològica i desplaçament laboral», es van sentir traïts. Green va reconèixer que sí que fa servir ChatGPT, però per buscar bibliografia acadèmica, no per escriure guions. Va dir també que l’entrenament no consentit dels models «l’inquieta profundament».
No The Robot es fa ressò de la polèmica i proposa, molt intel·ligentment, que la indignació ha de canviar de bàndol. No hauria de dirigir-se als creadors de continguts que fan servir els LLM per documentar-se, sinó cap a les empreses que construeixen centres de dades, entrenen models amb material robat i venen l’etiqueta «intel·ligència» com si fos un fet consumat. El tiktoker apunta que «estem gastant tota aquesta energia assenyalant creadors, quan hauríem de gastar-la organitzant-nos, anant a plens municipals, protestant contra els centres de dades».
Aprofita per reivindicar el concepte d’intel·ligència artificial com un element de la ciència-ficció i de la literatura (que acostumava a emprar-se per anomenar els «ordinadors que pensen») que ha perdut tota la seva aura. Hem deixat que les empreses segrestessin el terme i el posin a sobre d’un producte per pujar la seva cotització a borsa. «AI is not the one ring», diu, en anglès, al vídeo. Segons ell, «IA» és una marca comercial i qui la fa servir sense pensar-hi li fa el joc a qui en treu profit.
Això reforça les idees acadèmiques que, de la mà d’autores com Emily M. Bender, lingüista computacional a la Universitat de Washington, ja fa anys que circulen. Bender és la co-escriptora de l’article que va popularitzar l’expressió «lloros estocàstics» per als models de llenguatge. Ho explica a IEEE Spectrum: «IA» agrupa tecnologies que no tenen res a veure entre elles sota un mateix paraigua. Un xatbot, un sistema de predicció de proteïnes com AlphaFold, un model climàtic, un motor d’escacs, etc. I això fa impossible avaluar-ne els riscos i els beneficis per separat. El terme, diu, té valor sobretot per a qui el necessita per pujar valoracions o aconseguir finançament de recerca.
Admet que el sistema de finançament científic pràcticament obliga els investigadors a etiquetar la seva feina com «IA» per aconseguir fons. Ho qualifica de «net negatiu» per a la claredat, tot i que individualment és racional per a qui queda atrapat en el sistema de producció d’idees acadèmiques. El problema, per tant, més que tractar-se d’una qüestió de vocabulari mal triat, és estructural. Si ens centrem a assenyalar els creadors de continguts i no en denunciar com es finança la recerca o com han d’estar regulades les empreses, desviem l’atenció de les esquerdes que sustenten l’estructura que està mal feta.
El maig passat, el papa Lleó XIV va publicar la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, que com sabeu no ha passat inadvertida. Com que tracta temes tan diversos, entre ells una crítica humanista de la intel·ligència artificial, va obrir el debat en moltes comunitats que volien discutir les idees de fons del papa. Tant és així que el blog comunitari Less Wrong va passar l’encíclica per Pangram, un dels detectors de text generat amb IA més ben considerats del mercat, per mirar de demostrar que una part del redactat l’havia escrita una màquina. El veredicte de Pangram va ser que en alguns fragments s’hi reconeixia «la veu de Claude» (la intel·ligència artificial d’Anthropic). Havien identificat pistes i indicis com els més de 127 guions llargs, l’abús de l’adverbi genuinely i una acumulació de tricolons, aquelles enumeracions de tres elements que els generadors de text col·loquen a tot arreu —com en aquesta mateixa frase.
La reacció a les «acusacions» va arribar gairebé de seguida. Des del Vaticà, l’escriptor i editor Christopher Hale va negar al seu compte d’X que cap part de Magnifica humanitas s’hagués generat amb IA. L’havien escrita persones, va precisar, i el primer esborrany s’havia redactat en paper i amb bolígraf.
La discussió va passar de tractar sobre el que diu l’encíclica a discutir qui l’havia escrita. Ara bé, entre escriure-ho tot a mà i generar-ho tot amb un prompthi ha moltes maneres de fer servir la intel·ligència artificial generativa i no totes valen el mateix.
La intel·ligència artificial generativa resol dificultats reals, ens facilita la feina i, per tant, ens estalvia temps. A més, en segons quines tasques, obté millor que si ho féssim nosaltres. Ningú no discuteix seriosament que una eina que et desencalla un paràgraf, que et troba una referència o que et neteja una transcripció formi part d’un procés de creació honest. El problema comença quan utilitzem l’eina per fer tota la feina, des de la concepció fins a l’execució i, fins i tot, fins a la distribució. El resultat de fer servir la IA end-to-end és l’slop, un contingut generat en sèrie. Pot ser perfectament útil per informar o desinformar, per entretenir o per decorar, però en el fons no l’ha treballat ningú; no és obra directament humana. La diferència entre les dues coses, però, no es veu al text acabat. Per això hi ha molta gent dedicada a demostrar que l’habilitat que exhibeix és seva, treballada i construïda amb anys de feina, per no ser «acusada» d’haver agafat la drecera de la IA.
Quan l’obra demostrava l’ofici
La creadora de contingut Aleida Argueta ho va plantejar fa poc en un vídeo, on explica com els usuaris de TikTok es foten de les senyores que escolten cançons fetes amb IA. Al llarg de la història, diu, hem entès que una obra era sinònim de posseir una habilitat. Si algú publicava una novel·la, donàvem per fet que sabia escriure. L’obra era la prova de l’ofici que hi havia al darrere.
Argueta recorre al psicòleg hongarès Mihaly Csikszentmihalyi i al concepte de flow que va desenvolupar a Creativity, l’estat en què t’absorbeix una activitat i perds la noció del temps perquè el repte està a l’altura de les teves habilitats. El plaer de crear s’allotja en el procés de construir l’obra i no en el resultat. L’exemple que dona és l’Ulisses, on hi ha capítols sencers sense puntuació. James Joyce podia permetre’s trencar la llengua perquè la dominava. La pregunta que Argueta deixa oberta és quina part del procés estem delegant.
«La feina de la IA acostuma a estar buida, és com el porexpan»
— Juan Antonio Latorre García, lingüista de la Universitat Complutense de Madrid a El País
Qui s’hi dedica professionalment descriu aquest ofici en termes molt semblants. Juan Antonio Latorre García, lingüista i professor del departament d’Estudis Anglesos de la Universitat Complutense de Madrid, va fer a mà la seva pròpia anàlisi forense de l’encíclica, perquè no es fia de cap detector, i va concloure que Magnifica humanitas és un text 100% humà. Les proves d’humanitat que ell busca són la fluïdesa de les referències i de les cites, que amb la IA semblen ficades amb calçador, com també la complexitat de les idees. «La feina de la IA acostuma a estar buida, és com el porexpan», analitza a EL PAÍS.
Flagxiety i dumbcrafting
La sospita ha afectat, inevitablement, la nostra manera d’escriure. La novel·lista Laura Brooke Robson explica a WIRED que, mentre escrivia Love Is an Algorithm, es va esforçar perquè la seva prosa no semblés generada i va prescindir dels guions llargs, de les llistes de tres elements i de les «metàfores insulses». Diu que ara escriu de manera menys mecànica i que sent la necessitat de cometre errors petits, com a picades d’ullet al lector, per demostrar que hi ha un ésser humà darrere les paraules.
La novel·lista i acadèmica australiana Ellena Savage s’ho pren amb més pena que resignació. «La IA em va robar unes quantes convencions sintàctiques que abans m’agradaven molt. Enyoro l’ús excessiu del guió llarg», lamenta a la mateixa peça.
A les universitats nord-americanes ja han posat nom a aquest fenomen. Els estudiants parlen de flagxiety, la por de ser assenyalat per error per un detector, i de dumbcrafting, que és escriure deliberadament pitjor per no activar-lo. Segons una enquesta interna de la Universitat de Stanford que recull EL PAÍS, un 75% dels estudiants va declarar algun grau d’estrès relacionat amb els detectors. Un 52% va dir que l’havien acusat en fals de presentar treballs fets amb IA. El lingüista Latorre ho observa entre els seus alumnes i entre qui publica a revistes científiques. «Treuen els guions llargs o fiquen una quarta enumeració encara que no vingui gaire a tomb», explica al mateix reportatge.
El preu de semblar humà
Desfer una acusació d’aquestes no és gens senzill. El cas de la novel·lista Mia Ballard n’és un exemple. El març, l’editorial Hachette va retirar la seva novel·la de terror Shy Girldesprés que a internet s’especulés que havia fet servir IA. Ballard ho va negar rotundament. Per tornar a publicar, explica a WIRED, va haver de revisar el text i va contractar un editor que li va analitzar la prosa amb un programari d’IA —irònicament.
A sobre d’aquesta por ha crescut una indústria que s’anomena a si mateixa «mercat humanitzador». Les eines que prometen fer indetectable un text generat i que venen allò que en diuen the human touch han rebut prop de 33,9 milions de visites enguany. El sector val 500 milions de dòlars el 2026 i s’espera que arribi als 1.000 a finals del 2027. El que va sorprendre els investigadors d’Stanford, però, és que bona part d’aquests usuaris no ha fet servir mai la IA per escriure. Espatllen expressament textos propis i nets, els passen per eines com ZeroGPT o Superhumanizer i es queden més tranquils quan una màquina els certifica que podrien passar per humans.
En aquest cas ja no estem parlant de vergonya. La vergonya suposa un acte i necessita que l’hagis comès. El que mou aquests 33,9 milions de visites és més aviat la por a la condemna, que no necessita cap acte i que no distingeix entre culpables i innocents, perquè el que es castiga és assemblar-se a la IA. Contra una acusació de semblança no serveix de res no haver-la feta servir mai.
«Un camp és necessari per determinar el valor d’una idea nova»
— Mihaly Csikszentmihalyi, Creativity
Argueta cita Csikszentmihalyi pel flow, que és la part interior del problema. Ara bé, el mateix llibre en sosté una altra idea de fons que encaixa molt millor amb el que està passant. A Creativity, Csikszentmihalyi defensa un model sistèmic on la creativitat surt de la relació entre tres coses, més que no pas de la persona sola. Aquestes són l’individu, el domini (el conjunt de regles i procediments d’una disciplina) i el camp, que són totes les persones que fan de guardians del domini i decideixen si una idea nova hi pot entrar. «Un camp és necessari per determinar el valor d’una idea nova», hi escriu.
Aplicat a l’escena d’ara, el que ha entrat en crisi és el camp. Els guardians que decidien qui havia fet la feina han perdut el criteri que feien servir i n’han adoptat un de nou, que és un detector.
Les conseqüències d’això no són iguals per a tothom, però. Qui ja té nom no ha de demostrar res, perquè el nom fa de prova. Qui encara no en té, el paga amb diners (un editor que revisi, una subscripció mensual a una eina d’humanització, etc.), amb estil (guions llargs fora, vocabulari més pobre, el millor paràgraf retallat perquè llueix massa polit, etc.) i, si res d’això funciona, ho paga convertint-se en la diana d’acusacions pràcticament indemostrables. Paral·lelament, l’influencer que penja reflexions profundes sobre temes que no coneix ni li importen, generades senceres i publicades sense gens de pudor, tampoc no paga res, perquè la seva autoritat descansa en l’audiència i no ha necessitat mai cap ofici per fer-se valer. L’estudiant de Stanford que passa el seu propi treball per ZeroGPT abans d’entregar-lo i la novel·lista que contracta un editor perquè una màquina la certifiqui són subjectes del mateix segrest; el segrest d’haver de construir el dret a ser cregudes en la pràctica, amb destresa, de la seva habilitat.
Una llengua que necessita la màquina
En català, tot això de què parlem es dona d’una manera particular. El Govern ha invertit 12 milions d’euros fins aquest any a través del projecte Aina, que desenvolupa el Barcelona Supercomputing Center per garantir que el català existeixi als models de llenguatge i que no quedi fora del món digital per manca de dades. És una política lingüística defensiva i té tot el sentit. Ara bé, com millor escrigui el català la màquina, més difícil serà distingir una columna que ha escrit algú d’una que s’ha generat en deu segons.
«Cap eina pot garantir un 100% de fiabilitat»
— Detecció de documents elaborats amb IA, informe d’Agtic per a la Diputació de Barcelona
El guió llarg, l’adverbi genuinely i el tricolon, que són exactament les proves que Less Wrong va donar contra l’encíclica, com hem dit, descriuen prosa anglesa generada. Són els mateixos senyals que fem servir per reconèixer l’escriptura amb IA en català. Tot i això hi ha certes peculiaritats. L’empresa Agtic ha redactat per a la Diputació de Barcelona un informe titulat Detecció de documents elaborats amb IA, pensat per decidir si val la pena contractar algun d’aquests serveis. La conclusió és que cap de les eines analitzades ofereix garanties suficients pel que fa a la precisió, a la traçabilitat ni a l’evidència tècnica del seu funcionament.
Per comprovar-ho van fer una prova senzilla. Van agafar un text generat sencer per una IA i el van passar per cinc detectors del mercat. Isgen el va classificar com a 85% IA, QuillBot com a 82%, Justdone com a 74% i Smodin com a 57%. ZeroGPT, la mateixa eina que els estudiants fan servir per quedar-se tranquils, el va donar per 53,61% humà.
L’informe assenyala, també, que pràcticament totes aquestes plataformes ofereixen en paral·lel serveis de reescriptura pensats per esquivar la detecció del seu propi sistema, cosa que, diu el document, «posa en dubte la coherència i la fiabilitat dels serveis que ofereixen».
Finalment, l’informe dona al personal de la Diputació una llista d’indicadors pràctics per identificar un text generat. Destaca l’estil uniforme i impersonal, les respostes llargues però poc concretes, les referències inventades, les transicions artificials entre paràgrafs i la falta de context local. També, l’absència d’errors tipogràfics o gramaticals naturals, perquè els textos generats acostumen a ser impecables «de manera gairebé massa perfecta». Un informe tècnic d’una administració catalana adverteix, doncs, que escriure sense cap errada és un indici. El mateix document avisa que aquests trets també apareixen en textos redactats per persones, sobretot en contextos formals, i que s’han d’entendre com «indicadors orientatius i no com proves concloents».
De fet, un estudi de la Universitat de Stanford va trobar que els detectors classificaven com a generats amb IA la majoria dels assajos escrits per estudiants no nadius d’anglès, mentre que gairebé no s’equivocaven amb els textos dels nadius. Qui busqui «detector d’IA en català» hi trobarà una desena de pàgines que ofereixen el servei gratuït i «precís».
Denota una certa valentia reconèixer que l’equivalència entre obra i ofici no ha estat mai neutral. El camp que consagrava l’ofici decidia també qui hi pertanyia. Durant segles va decidir que gairebé ningú que no fos home, ni gairebé ningú sense temps ni diners per dedicar-se a escriure. Defensar que l’obra demostra l’ofici és defensar, de retruc, una porta que ha estat tancada durant molt de temps i que ha deixat fora molta gent que tenia habilitats perfectament desenvolupades.
No és per ser aixafaguitarres, però tot el repertori que estem construint per demostrar que hi ha algú al darrere (l’error deliberat, el guió llarg tret, el vocabulari escapçat, etc.) és prou regular perquè un model l’aprengui i l’apliqui. Dels detectors d’IA tampoc no ens en podem fiar gaire.
El que ens juguem, doncs, és determinar qui té dret a exigir-nos la prova. Continuar escrivint com escrivim, amb els guions llargs que facin falta i sense faltes posades a posta, trasllada aquesta càrrega als acusadors, que és exactament on la deixa l’informe de la Diputació quan admet que els seus indicadors no són «proves concloents». Alhora, aquests programes van atribuir a una màquina el 90% del contingut de diverses encícliques anteriors, explica Latorre, i entre elles hi ha Evangelium vitae, que Joan Pau II va signar el 1995, quan aquests models no existien!
«Les dones només volen homes rics». La frase pot caure a taula un dia qualsevol i segurament et deixi en blanc. Zara Kadir, psicoterapeuta infantil i d’adolescents al Regne Unit, ofereix un guió pràctic sobre com cal reaccionar, a un reel al seu compte d’Instagram, @the.therapy.shed, de tot just dos minuts de duració.
Voler tenir raó és perdre’l
El pitjor que poden fer els pares, segons Kadir, és intentar demostrar-li al fill que s’equivoca. Quan el noi se sent jutjat, deixa de parlar amb ells i passa a escoltar les comunitats d’internet. Per tant, evita respondre «això és ridícul», perquè tancaràs la conversa i el deixaràs sol davant el seu feed.
Ella proposa començar per una pregunta que demostri interès. «Això és interessant, què t’ha fet pensar això?» I després, callar. Escoltar per entendre què diu en veritat, perquè sota les explicacions hi sol haver una por concreta, com no ser mai prou bo o témer sentir-se rebutjat.
Un cop es posa nom a la por, Kadir suggereix posar-la en paraules davant seu, amb una frase com «sembla que et preocupa que a la gent només li agradaràs si tens èxit i molta gent de la teva edat pensa igual». I només llavors contradir la idea, amb calma. «Hi ha gent a qui li importen els diners i gent a qui no li importen. Internet amplifica les opinions més cridaneres perquè són les que generen més clics, i la vida real acostuma a ser més complicada».
El segon exemple del vídeo repeteix el moviment. Davant de «els homes no poden mostrar emocions», Kadir pregunta quines emocions creu el noi que als homes no els deixen mostrar, el deixa respondre i li pregunta si mai s’ha sentit malament. «No estàs intentant guanyar una discussió, l’estàs ajudant a pensar».
https://instagram.com/reel/DbYVAGYMLu4
Ensenyar-li a veure qui hi guanya diners
Al final del vídeo, Kadir situa la feina dels pares en un altre lloc del qual solen ocupar. Ensenyar-li a qüestionar el que sent i a detectar quan algú està guanyant diners amb la indignació hauria de ser el principal objectiu de la intervenció. Tot i no parlar d’algoritmes ni de plataformes, s’assenyala el moll de l’os de manera ràpida, simple i directa.
Kadir tanca el vídeo amb una idea senzilla. Si un fill sap que pot portar aquestes converses a casa sense que se’n riguin, la confiança que hi diposita substitueix la necessitat de buscar la resposta en un vídeo d’internet, cosa que permet als pares deixar de competir amb els influencers que l’algoritme li posa davant.
Kadir demana als pares que busquin la por que hi ha sota les afirmacions del fill, la de no ser mai prou bo o la del rebuig. L’antropòleg Ritxar Bacete, coordinador d’Equimundo, centre de masculinitats i justícia social, situa la porta d’entrada d’aquest món en la solitud. Nois que passen hores sols a l’habitació i que troben, a l’altra banda de la pantalla, algú que els promet èxit i els explica que hi ha una confabulació en contra seva. «Els hem abandonat», resumeix Bacete a La Vanguardia.
Ara ja saps el que has de fer davant un jove encoratjat amb el discurs de la masclosfera.
