Sovint costa d’entendre per què tanta gent no pensa com nosaltres, si constantment veiem notícies i dades a la xarxa que demostren que tenim raó. La resposta és senzilla:ells no veuen la mateixa informació. Veuen opinions d’ideologia contrària que també els donen la raó i, per tant, és improbable que ens posem d’acord.
Mires a l’altra banda i penses: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és simple: ells no l’estan veient.
Les xarxes socials estan dissenyades perquè interaccionem amb el contingut. No importa que sigui de qualitat, ni tan sols que sigui cert. Només que hi cliquem, reaccionem i el compartim. Els algoritmes calculen la probabilitat que interaccionem amb una publicació i, si és alta, ens l’ensenyen. Per què? Si passem més temps a la plataforma, ells guanyen més diners en publicitat.
Normalment, és més probable que reaccionem quan percebem una amenaça. Per això, els influenciadors i els polítics tenen discursos sensacionalistes i hostils. Hi ha evidències que les xarxes han escampat notícies falses, radicalitzat la població i incitat a la violència: l’assalt al Capitoli, la guerra civil a Sudan del Sud… Es ressalten missatges inflamatoris, fent enfadar la població i incrementant el risc que les diferències socials acabin en violència.
Algoritmes pont
Les xarxes socials actualment divideixen i polaritzen. Però per què hauríem d’acceptar que siguin així per defecte? Per sort, fa poc va sorgir una alternativa esperançadora: els algoritmes pont.
La bretxa de percepció és la diferència que percebem entre les creences dels altres respecte a les seves creences de veritat. Quan discutim, normalment no ho fem contra l’altre bàndol, sinó contra la imatge que tenim d’ell.
Imagineu que les plataformes prioritzessin el contingut que posés d’acord diferents grups d’opinió. Els algoritmes pont (bridging algorithms) són un mètode alternatiu que funcionen amb aquest propòsit, promocionant el debat i l’acord entre diferents perspectives i fent-nos veure que, probablement, els valors dels altres són molt més semblants als nostres del que ens pensem.
Com funcionen?
A la imatge de sota, a l’esquerra, veiem que els sistemes actuals prioritzen contingut que més agrada a usuaris similars, independentment dels usuaris de perfils diferents. Els algoritmes pont també ensenyen publicacions que agraden als usuaris, però prioritzen les que, a més, agraden a l’altre bàndol, deixant el sensacionalisme en últim lloc.
Com podem veure a la imatge de sota, es prioritza contingut:
Que tenen una distribució de reaccions no polaritzada.
Aprovat per persones que normalment estan en desacord amb l’autor.
O quan gent consulta fonts que normalment no veuen.
Posem-ho en pràctica
Si això us sona a utopia, bones notícies! Ja hi ha precedents exitosos. Per exemple, les «notes de la comunitat» a X, que identifiquen tuits enganyosos: tan sols es publiquen notes valorades positivament per individus d’opinions diferents.
El 2015, per saber l’opinió pública sobre UberX, el govern de Taiwan va usar Polis, una eina d’enquestes que identifica missatges amb el grau més gran d’acord entre persones que normalment opinen diferent.
Facebook va fer experiments amb algoritmes pont, on millorava significativament la qualitat del contingut, molt menys probable de ser reportat per assetjament, odi o incitació a la violència. Malauradament, aquests tipus de canvis comporten una caiguda inicial d’usuaris, fins que amb el temps s’hi acaben acostumant i els agrada més. El problema? Les empreses es fan enrere abans d’observar els beneficis a llarg termini.
Com que, avui en dia, les big tech no s’esforcen per contrarestar la polarització, les lleis les haurien d’obligar o incentivar. Els algoritmes s’han de regular com qualsevol altre àmbit, perquè ens afecten i molt.
A més, les big tech tindrien altres beneficis. Si hi ha menys incentius per generar toxicitat, es reduirà el cost de la moderació. Probablement, reduirien danys reputacionals i legals. Per exemple, Facebook ha estat demandat per incitar a la violència a Myanmar, Sri Lanka i Etiòpia per valor de 150 bilions de dòlars.
Reptes
És important que hi hagi conflicte, perquè és una forma d’aconseguir que la societat millori. L’objectiu dels algoritmes pont no és eliminar el desacord, sinó promoure formes constructives de conflicte entre els que pensen diferent. A més de mitigar els riscos de les disputes més perilloses.
Lògicament, cap solució és perfecta. Aquest sistema funciona millor amb qüestions de resposta oberta que preguntes de sí o no o en temes amb posicions molt marcades.
Què passa, per exemple, si gent de diferents ideologies comparteixen un prejudici sobre una minoria? Probablement, s’hauran d’afegir restriccions específiques per evitar conseqüències indesitjables, ja que no es tracta de promoure contingut aprovat per la majoria, sinó per audiències diverses.
Si la nostra societat no divideix per defecte, les xarxes tampoc ho haurien de fer. Tant les companyies tecnològiques com els usuaris les hem de modelar de forma ètica, amb sentit comú i auditoria democràtica, per crear comunitats en línia que reflecteixen el millor de nosaltres. Per primer cop, hem trobat una via que trenca el dogma que les xarxes socials només poden polaritzar. Les eines ja les tenim. Ara tan sols hem d’atrevir-nos a fer-les servir.
Referències
La imatge de l’article ha estat generada amb Copilot Designer, eina d’Intel·ligència Artificial Generativa de Microsoft
«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
@Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt#badbunny#nostalgia#flowgptmusic
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
«Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
Moltes vegades se’ns intenta vendre com si es tractés d’una esfera separada de la realitat, que funciona màgicament, que és un núvol, però és bàsic entendre que perquè Internet funcioni hi ha una realitat tangible que ho sosté i ho manté dempeus. Arreu del planeta hi ha granges de servidors connectats 24/7 per poder-nos servir el contingut que volem quan volem, així com més de 1000 milions de metres de cables submarins que interconnecten tots els continents. Aquesta superestructura és una màquina d’engolir recursos i, un Internet que creix i que conté eines més sofisticades, és un Internet que necessitarà més electricitat i materials davant d’una crisi ecològica planetària més que evident.
Com sempre, la majoria de les conseqüències negatives acaben dirigides al sud global tot i tenir-hi connexió escassa. Allà, és on el hardware necessari per aguantar la superestructura acaba desballestat en abocadors gegantins. Aquests acaben esdevenint un pou de malalties per a moltes persones que no tenen més remei que aprofitar-ho com una font d’ingressos.
Aquestes no són les úniques ocupacions que surten d’aquest sistema cada vegada més complex, sinó que cada vegada hi ha més persones arreu del món que necessiten accés a Internet per poder sobreviure. Com es poden deslocalitzar fàcilment, moltes d’aquestes ocupacions digitals afecten més les treballadores del sud global o països amb menys garanties en drets socials.
Des de la nostra mirada, tendim a pensar Internet com allà on som quan no tenim res més a fer i, per tant, com quelcom superflu. Si ens ho pensem dues vegades, arribarem a la conclusió que aquesta concepció és errònia: tràmits obligatoris que no es poden fer de cap altra manera que no sigui per Internet; gran part de les feines del segle XXI necessiten connexió a Internet constant (cops també exigida fora d’hores de feina); xarxes socials que no et deixen despenjar ni un instant si no vols que la teva «marca personal» es devaluï…Internet impregna —autoritàriament— fins a l’últim racó de les nostres vides.
Mentre Internet continuï sent exigit com una eina indispensable per poder viure, hauria de garantir-se-li a tothom. Mentre no sigui així, com sempre, les desposseïdes encara es veuran més castigades.
Sempre hi ha qui de la desgràcia en vol fer fortuna, i aquí apareix un nom que no ens sorprendrà: Facebook. Mark Zuckerberg fa anys que pretén estendre Internet a múltiples països «en vies de desenvolupament». En més de 32 països d’Àfrica i també a Llatinoamèrica i Àsia, per a moltes persones «Facebook és Internet». A través de la seva app Free Basics, conjuntament amb proveïdors de serveis d’Internet, donen accés gratuït a una selecció de llocs web mitjançant l’aplicació mòbil. El rerefons de tot plegat és arrancar a les persones d’una vida poc explotada pel capital i portar-les a un terreny on se’n pugui extreure benefici.
Tenint en compte que els equips només poden connectar-se a determinats llocs webs establerts per Facebook, es neguen altres mirades del món, essent una manera també de transportar l’imaginari capitalista a societats «en vies de transició cap al capitalisme». Al cap i a la fi, Facebook està duent a terme un cas flagrant d’atac a la neutralitat de la xarxa, que ens diu que les coses que mirem o llegim les hauríem de determinar nosaltres i no una empresa: una versió més de colonialisme, el digital.
Buscant experiències similars a casa nostra, tot i que amb certa distància, podem parlar de la implantació de Google School a les nostres escoles. L’eina de Google, permet als centres escolars transportar el seu dia a dia de llapis, pissarra, deures i entregues a una plataforma integrada on es pot fer tot el que necessiten i més.
Durant la pandèmia de la Covid-19, per continuar endavant i no aturar-se, la majoria d’escoles van decidir entrar-hi de ple sense miraments (també les públiques). Això va significar que milers de dades de nens i nenes de cop i volta comencessin a guardar-se a servidors de Google, cosa que podria semblar menyspreable si no fos perquè el seu negoci depèn principalment d’obtenir i fer càlculs amb dades. A un segment de la població que els hi era difícil arribar, com eren els infants, gràcies a aquesta eina i a la negligència de les institucions, ara Google podrà predir i encaminar millor els nostres perfils personals des de ben petits.
No en teníem prou amb algoritmes que són capaços de vendre’ns una cosa que mai hauríem pensat que necessitaríem i de cop i volta necessitem, que per acabar-ho d’adobar ara aquests algoritmes podran utilitzar els nostres aprenentatges i traumes de la infància com una variable més.
El capitalisme de plataformes, on Internet i els mòbils s’usen com a espais perquè altres puguin dur a terme el seu propi negoci, ha suposat la no-alternativa definitiva també a Internet. Tot contingut o acció és immediatament capitalitzat per alguna empresa.
Aquest sistema només serveix per continuar fent els rics cada vegada més rics i que nosaltres cada vegada siguem més manipulables i més consumidors del seu aparador infinit i, conseqüentment, més pobres. Internet avui en dia és una eina corrompuda que els hi dóna encara més avantatge en la lluita de classes que mai s’atura.
Per deixar tot això enrere, hem d’abandonar aquest Internet totalment privatitzat basat en el consum, on poques empreses fan negoci a través de la publicitat i tota activitat es converteix explotable.
Cal que comencem a condemnar a totes les administracions públiques que fan ús de softwares privatius i servidors externalitzats privats, podent utilitzar software lliures i servidors propis que sempre permetran fer el què necessiten. Amb l’exemple de Google School, veiem que el 2019 Xnet, amb la col·laboració de l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya) i el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van desenvolupar una plataforma educativa d’aplicacions però de codi obert i, per tant, auditable: el DD. Alguns centres de la ciutat de Barcelona han implantat el programa, però ara per ara hi ha lliure elecció des de les escoles per escollir el tipus de programari. No tots els centres tenen les mateixes capacitats, ni estan preocupats per la sobirania digital (cosa que demostra unes clares mancances). Tot i això, qui hauria de dedicar-se a col·locar servidors públics arreu per poder allotjar el programari lliure i les dades dels alumnes, seguint unes normes molt estrictes en l’ús i l’esborrat d’aquestes, és el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Per escapar d’aquests espais de control del capital, a part d’exigir als sectors públics no desviar diners al sector privat, s’haurien de crear espais desvinculats d’arrel d’aquest sistema productivista, basant-los en uns valors que posin la vida al centre. I no m’estic inventant res, hi ha molts col·lectius hackers que fa temps que treballen en projectes que remen en aquesta direcció. Sóc conscient que crear i mantenir sistemes robustos i útils implicaria un gran volum de feina a qui ho duria a terme, però potser necessitarem una fase d’acumulació de forces on moltes persones militants puguin ajudar a impulsar aquesta xarxa interconnectada de funcionalitats «fora de què en diem Internet».
En l’àmbit local, aquesta xarxa podria esdevenir una estructura popular per cobrir les necessitats d’oci, compartir i comunicar-se de les persones d’un cert lloc, fent entendre la necessitat d’aquests projectes i aglutinant suport per acabar sent contrapoder. Si fos impossible d’implementar a escala municipal, es podria intentar començar a través d’un projecte funcional a gran escala i que fos fàcilment duplicable en altres servidors (oferint-se guies de com replicar i mantenir aquests servidors populars). En el plànol de la connexió a Internet, caldria combinar-ho amb punts de connexió gratuïts a la xarxa per qui no pugui disposar-ne (fent-se per exemple des d’alternatives com guifi.net).
Aquest, hauria de ser un lloc on el suport mutu i la creació de comunitat i vincle entre les persones sigui bàsic i impulsat per disseny, on no tingui cabuda l’atac a la diversitat. Un lloc que no visqui al marge de la realitat de les persones que l’habiten, sinó que serveixi per col·lectivitzar els problemes, compartir coneixement veritable i ajudar a trenar la comunitat.
A més a més, tot això ens podria ajudar a treure’ns els mals hàbits i addiccions que ens han creat els dispositius i aplicacions del capitalisme de plataformes, així com reduir la disponibilitat dels servidors d’alguna manera estandarditzada. Això podria ajudar-nos a no estar tot el dia connectades i de retruc reduir el consum d’energia (posant èmfasi en la consonància amb el medi ambient i una gestió responsable de recursos utilitzats, reutilitzant equips o col·lectivitzant-ne de ja existents). Per donar més idees, també es podrien col·locar de sèrie sistemes d’autoregulació d’ús, desincentivant la constant atenció que ens han generat a aquests dispositius.
Posats a imaginar, també seria interessant treure la quantificació de seguidors, «m’agrades»… aturant així el joc del capitalisme de més i més, tornant a fer les coses perquè volem i per voluntat genuïna.
Ens podria fer por estar generant una càmera d’eco, però on no les trobem? Les nostres amistats més properes també ho són. Com a norma general, tendim a agrupar-nos amb persones afins que ens fan sentir allò que volem. Aquesta por no ens ha de tirar enrere a l’hora de crear aquests espais per habitar i escapar de les lògiques productivistes també a Internet. De fet, la creació d’aquests espais va acompanyat d’uns ideals de llibertat que podran ajudar a polititzar un espai més de la nostra vida i que moltes vegades ens sembla una caixa negra indesxifrable.
Creant aquests contrapoders, estarem fent diverses coses que li fan mal al capitalisme: crearem consciència i acció contestatària, serem menys dependents del seu model i sortirem de la roda d’on sempre acabem perdent. Ha arribat el moment de començar a dedicar part del nostre temps d’oci des d’una perspectiva oposada: la col·lectiva no monetitzable.
La intel·ligència artificial en un entorn massa salvatge
Fa uns anys, uns investigadors volien diferenciar imatges de huskies i de llops. Amb tècniques de Machine Learning, van crear una xarxa neuronal que rebia una imatge i endevinava de quin animal es tractava. I gairebé no fallava mai. A continuació, exemples de cinc encerts i un error:
Fins aquí res estrany, no? La intel·ligència artificial resolent una tasca que no sembla excessivament difícil. Huskies i llops, per favor. No hi havia cap repte més complicat?
Però els investigadors volien entendre per què la xarxa neuronal de vegades s’equivocava. Llavors, van buscar en quines parts de les imatges es fixava el model per decidir entre un animal o l’altre. La cara? Les orelles? El tipus de pèl? Mireu el resultat, que és sorprenent:
El model es fixava en el fons de la imatge! Si hi havia neu, deia llop. Una classe de parvulari hauria arribat a la mateixa conclusió a canvi d’una bosseta de llaminadures. No és que el model fos dolent, però no feia el que volien. No diferenciava huskies i llops. Era un detector de neu!
Aquests investigadors van cometre un error groller: haurien d’haver utilitzat imatges de llops amb neu i sense. I aquesta anècdota sembla inofensiva, però no és un cas aïllat. Sovint, no es recullen dades amb diversitat suficient. Per exemple, en els estudis per relacionar el genoma humà amb risc de malalties, el 2019 el 80% dels individus de les bases de dades eren europeus. Aquests exemples semblen fàcils de corregir, però, de vegades, es cometen errors molt més subtils i amb conseqüències catastròfiques.
Una targeta de crèdit… sexista?
L’agost del 2019, Apple va treure als Estats Units una nova targeta de crèdit. L’Apple Card havia de ser una revolució. En paraules seves: «Construïda sota els principis de simplicitat, transparència i privacitat, l’Apple Card no té taxes, es paguen menys interessos, facilita entendre les despeses i proporciona un nou nivell de seguretat». Ah, i era d’un color platejat espectacularment bonic. Apple, sempre grandiloqüent. I aquest cop de la mà de Goldman Sachs.
Uns mesos després, David Heinemeier, un emprenedor del món tecnològic, va escriure un tuit molt polèmic. Denunciava que, tot i tenir exactament les mateixes condicions econòmiques que la seva dona, l’Apple Card li concedia un límit de crèdit 20 vegades més gran que a ella. Això va crear molt de rebombori. L’Apple Card era sexista? Poc després, Steve Wozniak, cofundador d’Apple, va respondre al tuit admetent que a ell i a la seva dona els passava el mateix.
The same thing happened to us. I got 10x the credit limit. We have no separate bank or credit card accounts or any separate assets. Hard to get to a human for a correction though. It's big tech in 2019.
Però la cosa es complica. Perquè en David —i molts d’altres— van trucar a Apple demanant explicacions. I els treballadors responien sempre el mateix: que havia estat l’algoritme! Asseguraven que el model tractava a tothom per igual, però que no entenien les decisions que aquest prenia.
So nobody understands THE ALGORITHM. Nobody has the power to examine or check THE ALGORITHM. Yet everyone we’ve talked to from both Apple and GS are SO SURE that THE ALGORITHM isn’t biased and discriminating in any way. That’s some grade-A management of cognitive dissonance.
El Departament de Serveis Financers de Nova York va investigar la qüestió, però no van poder demostrar que l’algoritme fos sexista. Tampoc van demostrar que no ho fos, però és que la sorpresa és que haguessin pogut treure alguna conclusió d’un algoritme que ningú entenia. A més, sovint les inspeccions a les grans corporacions acaben sent tan amables que moltes vegades no hi ha gaire diferència entre una auditoria i un massatge.
Algoritmes i discriminació
L’error dels llops a la neu o de l’estudi genètic és que les dades utilitzades no són representatives de la població. En ciència de dades, això s’anomena biaix. I pot corregir-se, però el problema de fons és molt pitjor. Com que la societat porta molts anys discriminant per gènere, ètnia, classe o ideologia, les dades que es recullen del passat són gairebé sempre discriminatòries.I si els models aprenen d’aquestes dades, prendran decisions que reforcin aquesta discriminació,afavorint grups privilegiats i perjudicant-ne d’altres. Això no és ètic ni legal en moltes regions del món.
Rarament, algú fa models sexistes o racistes a propòsit. De fet, Apple i Goldman Sachs van sortir indemnes perquè no usaven informació explícita del gènere, ètnia o estat civil dels seus clients. Però per molt que s’eliminin les variables sensibles, aquesta informació pot deduir-se d’altres maneres. Els hàbits de consum, les opinions a les xarxes socials o la geolocalització poden revelar la identitat o la ideologia de les persones i transformar-la en informació que les pot discriminar.
Un camí… sense sortida?
Resoldre aquestes qüestions no és gens senzill. Com sempre, la tecnologia va a un ritme molt més ràpid que les lleis que l’han de regular. La intel·ligència artificial fa dècades que es preocupa de fer models molt precisos per resoldre reptes cada vegada més complicats. Però com més complexes són els problemes, més difícils són d’entendre els models que els resolen.
Cada vegada és més comú, però, que els usuaris només confiïn en models que poden comprendre. A més, el Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) de la Unió Europea obliga a justificar qualsevol decisió automàtica a les persones que se’n veuen afectades. Per tant, algú a qui se li denega un crèdit pot demanar explicacions sense que, com en el cas de l’Apple Card, li diguin que simplement ha estat un algoritme.
A partir d’ara, la intel·ligència artificial té un doble repte. Els algoritmes han de continuar donant resposta als reptes majúsculs que tenim com a societat aquest segle. Però no ens podem conformar en crear algoritmes potents. Necessitem trobar maneres d’explicar les decisions que aquests prenen. I tot i que són dues tasques que sovint s’han considerat incompatibles, recentment s’estan trobant maneres de sortir d’aquest atzucac. En propers articles les detallarem.
L’Internet. Aquesta eina que en qüestió de trenta anys s’ha convertit en un dels pilars fonamentals que sosté la nostra civilització. Una tecnologia que ens permet estar en contacte quasi instantani amb qualsevol indret del món. Un clic i milers de quilòmetres semblen esfumar-se. L’Internet és aquesta monstruosa teranyina de la qual no en sabem gairebé res, però que alhora, hi dipositem tota la nostra confiança i identitat. Tota la nostra fe cega. Deixem-nos ja de cristianismes o islamismes; l’autèntica religió amb més adeptes avui dia és la WWWisme. I els seus grans beneficiaris —Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft; GAFAM pels amics— són, actualment, les corporacions globals amb un capital de més valor. Ho sento, Vaticà, però ja no talles el bacallà.
Però amb quin objectiu va néixer l’Internet? Doncs d’una idea molt senzilla: la de poder compartir informació entre dospunts allunyats. D’igual a igual. De tu a tu. S’ha aconseguit? Sí, i de quina manera. «Si em punxen no em treuen sang», hagués dit Tim Berners-Lee l’any 1989 si hagués presenciat la final del videojoc League of Legends del 2019, on més de 44 milions de persones van seguir l’esdeveniment en streaming des de casa seva. Ara bé, podríem dir que dècades després l’Internet segueix servint per allò que va ser creat? Quan l’any 1971 es va inventar el correu electrònic, l’Internet gairebé es basava únicament en l’enviament d’aquests trossos de text. Llavors encara no podíem visualitzar pàgines allotjades en servidors com els actuals, que estan disponibles 24/7 i sempre amb ganes de donar-te allò que més necessites, com els pakis que et salven el cul quan una nit random de birres se t’escapa de les mans. L’Internet el formaven un grapat de científics nord-americans, que compartien informació entre si. No va ser fins a principis dels noranta que la World Wide Web es va fer popular; és el moment on neixen els web browsers que permetien assimilar gràficament i de manera atractiva el contingut que algú, des de qualsevol racó del planeta, et volia mostrar. Arribava l’obertura de l’Internet al món. Qualsevol persona sense coneixements informàtics podia accedir-hi a través de simples clics a la pantalla del seu PC. Els ordinadors personals i l’Internet es van desplegar arreu del planeta de manera desorbitada. La història de la humanitat estava a punt de canviar per sempre.
L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués.
Des del moment en què l’Internet és accessible als països rics, la xarxa se’ns presenta com el gran espai de la informació, de la igualtat i del coneixement. Dóna a cadascú la possibilitat de connectar-se arreu i accedir lliurement a qualsevol mena de contingut, tothom és igual. Sobre el paper. Perquè, malgrat aquesta primera i honrada idea inicial, l’obertura de l’Internet a tots els nivells de la societat de consum comporta una flamant i suculenta oportunitat de negoci que els més poderosos no deixaran escapar. És el moment on apareix la dialèctica «servidor-client». Master-slave. Aquesta nova jerarquia entre usuàries i màquines trenca la relació d’igual a igual; a partir d’aleshores algú serveix un contingut i uns altres hi poden accedir. L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués. El núvol, abans translúcid, on passava la llum dels raigs del Sol, s’estava transformant, de mica en mica, en una entitat grisa i opaca. El somni de la llibertat s’havia perdut pel camí. Però no tot eren males notícies: arribaven els anys 2000, i amb ells, un bri d’esperança que ens deixà un llegat importantíssim.
Juny de 1999. Aquí encara pagàvem impostos en pessetes al govern d’Aznar, i allà, els Estats Units ja estaven maquinant bombardejar Iraq. Entra al terreny de joc Napster, pionera en el camp de les xarxes P2P (peer-to-peer). I què és exactament això? Doncs un tipus de xarxa que s’implementa dins d’una arquitectura distribuïda de computadores connectades entre si equitativament, anomenades peers. Aquests peers tenen tots els mateixos privilegis, i són partícips, de manera equipotent, de les operacions que se’n deriven. Eing? Molt senzill. Que si en Jordi vol descarregar-se una cançó en MP3 que l’Arnau té al seu disc dur, l’Arnau en lloc de pujar-la a un únic servidor per posteriorment fer-la accessible a tothom, demanarà ajuda a tots els seus amics peers que ja tenen aquest mateix fitxer, per tal que en comparteixin un trosset petit al seu amic necessitat Jordi. D’aquesta manera ell ajuntarà tots aquests bocins i podrà escoltar el temazo. El filtre que suposa passar pels servidors, on es gestiona i restringeix la informació, ja no hi és. Passem a tenir un sistema sense duanes, és a dir, a compartir el que vulguis lliurement entre milers de peers, sense intermediaris. La democratització del coneixement. D’igual a igual. Us sona? La idea original de l’Internet havia tornat. Senzillament, Napster era el programari que ho feia possible. Una allau de gent va començar a utilitzar la plataforma per compartir música i, en qüestió de mesos, els grans segells discogràfics van emprendre accions legals. El mediàtic judici contra Napster va fer pujar la seva popularitat fins a arribar al punt en què una de cada cinc usuàries de l’Internet feia servir la plataforma. Una xifra estratosfèrica. Malgrat el seu tancament dos anys i mig després, Napster va obrir una escletxa irreversible dins la comunitat online. Totes recordareu eMule o Ares a casa nostra i el in_the_end_linkin_park_free_download.mp3. Va ser l’època també del controvertit Copyright i de la persecució descarnada de les grans multinacionals contra qualsevol tipus d’intercanvi a cost zero. Aquella revolució digital va crear una cultura crítica; eines com Viquipèdia, o el sistema operatiu Linux juntament amb el moviment de programari lliure es van popularitzar. Tanmateix, durant tot aquest rebombori va haver-hi un actor que en va sortir especialment beneficiat.
El dimarts 23 d’octubre del 2001 Steve Jobs va presentar l’iPod. I va tenir els sants pebrots de vendre’l com una «autèntica revolució», tot i que els reproductors mp3 ja feia temps que sonaven. Quina va ser la jugada mestra d’Apple? De cara a l’exterior, es van posicionar al costat de la llibertat de descàrrega i van declarar la guerra al Copyright, però no deixava de ser un farol. Aprofitant la mediatització del debat al dret a còpia que va sorgir arran del judici a Napster, Apple aprofità per adoptar una imatge «rebel» que va portar la poma a omplir portades de molts diaris. La figura dels «nois dolents» sempre ha estat una magnífica estratègia de màrqueting. La realitat és, però, una altra. De portes endins, van utilitzar el seu poder d’influència per parlar d’amagat amb les discogràfiques i recordar-los-hi que no podien declarar la guerra a la tecnologia, i que, si es posaven del seu cantó, guanyarien la batalla. Dit i fet. La nova plataforma digital iTunes permetia comprar la música «legalment», i mentre les discogràfiques la promocionaven, finalment tenien llum verda per anar contra qualsevol xarxa d’intercanvi oberta. La carambola perfecta. A veure si n’aprenem, Puigdemont; aquesta sí que és una jugada mestra. Així doncs, a partir d’aquell moment els serveis de subscripció de pagament van anar guanyant terreny en detriment de les pàgines P2P, que van quedar en segon pla. Malgrat tot, l’època daurada de Napster i tots els valors que representava van marcar per sempre tota una generació d’internautes.
Han passat molts anys, però… com estem avui en dia? El tràfic a l’Internet ha experimentat un creixement exponencial de tal nivell que avui dia ja es pot dir que és el primer negoci mundial. Amb la millora substantiva de les velocitats de connexió, hem deixat de banda les descàrregues tradicionals per donar pas a l’streaming. Les opcions tan legals com il·legals s’han multiplicat i actualment ja tothom coneix YouTube, Spotify o SeriesPepito(fins que la van tancar; o series.ly, fins que la van tancar; o SeriesYonkis, fins que la van tancar; o qualsevol altra plataforma gratuïta, fins que, guess what?, la van tancar). Les xarxes P2P també han evolucionat i aquests últims anys la comunitat d’usuàries ha popularitzat l’ús del protocol BitTorrent, amb la consegüent persecució judicial a pàgines com The Pirate Bay, sense èxit. Recordeu que, al món de l’Internet, no es poden posar portes al camp.
«Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses.
Centrem-nos, però, en el gegant audiovisual Netflix. Quants de vosaltres heu proposat veure una peli a casa vostra, i heu obert Netflix per «a veure què hi ha»? I no només això, sinó que a l’hora d’escollir la pel·lícula o sèrie, no heu anat a buscar un títol en concret, sinó que us heu deixat portar per les «recomandaciones», que si Netflix les recomana, deuen molar. Tot ben còmode, ben mastegat, per no haver de pensar gaire. Potser a primer cop d’ull no es veu, però aquí hi ha un problema i dels grossos.
En primer lloc, l’enorme incongruència que representa haver de passar pel filtre d’un servei privat en mans de ves-a-saber-qui per tal de mirar una peli. Què passa? Que si no està a Netflix ja no existeix? I no estem parlant de triar unes sabates o unes altres. Estem parlant d’una obra artística amb tota una intencionalitat i sensibilitat al darrere. Bé, potser no és el cas de Vin Diesel a Un canguro superduro. Però ja ens entenem. És això el que volem? Deixar la cultura en mans del pur interès econòmic d’uns quants que decideixin el que s’ha de veure i el que no? A nosaltres ens sembla una salvatjada.
I, en segon lloc, el fet de deixar la nostra tria a les mans d’un algoritme matemàtic, dissenyat exclusivament per satisfer els interessos de Netflix. Què se n’ha fet del boca a boca? Dels videoclubs de barri? O dels DVD que deixaves als teus veïns i que mai tornaves a veure? O dels pendrives plens de pelis en format AVI que et copiaves del teu col·lega hacker? Tot això feia comunitat i la cultura prenia una dimensió social, on compartir i intercanviar era el pa de cada dia. En canvi, el model predominant actual ens recorda cada cop més a la idea del «servidor-client». Una entitat poderosa que ens dicta el contingut que podem consumir i el que no, tot en nom de la màxima comoditat i facilitat d’ús. L’intercanvi s’ha esvaït en favor de la individualitat i el consum. A veure si, tan còmodes tan còmodes, i al final resulta que no ens haurem d’esforçar mai més per res.
«Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses. Aquesta tasca té un sentit alliberador, que amplia el patrimoni cultural i li proporciona nous significats, la sotmet a crítica i la posa en relació amb altres cultures. Aquesta és la gran riquesa que hem de preservar. Orxata Sound System, ferms defensors del P2P, ja ho cantaven a Ofensiva tutupà: «el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc!». La cultura i la xarxa no com a reproducció d’un sistema que només busca el benefici monetari, sinó com a elements igualitaris i de cohesió social. Per això és tan important tenir un Internet que s’escapi dels cercles de mercantilització i les lògiques del capital. Un Internet amb la màxima llibertat de coneixement i circulació. Free the bits! Un Internet que recuperi la seva idea més pura i original: la de compartir informació entre iguals.
Fonts consultades:
El enemigo conoce el sistema, Marta Peirano (2019, Editorial Debate) Recordando a Aaron Swartz – Declaración del Partido Interdimensional Pirata, Utopía Pirata (2019) Peerflix, a streaming torrent client for Node.js (npm install -g peerflix)
Aquest estiu vaig renovar el DNI i el passaport i, com tots sabeu, és un procediment ple de despropòsits. Per demanar hora, hi ha una web col·lapsada amb molt poca disponibilitat. També pots obtenir cita presencialment: «repartim alguns torns a la comissaria cada matí a primera hora». Pitjor que matinar i fer cua per rebre una bufetada. Et fan pagar el preu exacte en efectiu! Els policies necessiten les monedes per a la màquina de tabac? I si tens un vol pròximament, el drama pot ser esperpèntic. Aquest estiu algú que conec va perdre un viatge perquè el dia que havia de renovar el passaport el sistema informàtic s’havia espatllat. La burocràcia: un problema endèmic a Espanya. Ja ho deia Larra: «Vuelva usted mañana». Per què el panorama no ha millorat dos segles després?
Però encara que sembli impossible, hi ha llocs on no t’has d’estirar els cabells cada vegada que fas un tràmit. El cas més sorprenent és Estònia —o «e-Estonia», com s’anomenen ells—, que presumeix de ser el país més digital del món. I no és per menys. Allà, un 99,9% dels tràmits es poden fer en línia en qualsevol moment. Només amb accés a internet, poden renovar el carnet de conduir, accedir a l’historial mèdic, impugnar multes, canviar la direcció del domicili, registrar una empresa, veure les notes dels fills o comunicar-se amb els professors. Tan sols hi ha dues coses que han de fer presencialment: casar-se i divorciar-se. Però qui sap, potser en un futur només cal un parell de firmes i una selfie i el Govern els posarà la marxa nupcial o una balada trista segons convingui.
Avantatges d’un país digital
Estònia es va independitzar de Rússia l’any 1991 i va muntar un país des de zero: no tenien constitució, institucions ni lleis i les infraestructures estaven obsoletes. En un escenari de crisi econòmica, l’administració pública i la burocràcia eren massa cares. De fet, ser un estat digital estalvia a Estònia un 2% del seu PIB anual.
I per on es comença? Doncs per l’educació, òbviament. L’any 2000, totes les escoles ja tenien ordinadors i connexió a Internet. Els programes educatius es van centrar en robòtica i programació. El resultat: l’any 2015, eren el primer país europeu en el rànquing PISA. També van fer programes per a adults, i ara un 99% de la població utilitza internet regularment.
L’altre element clau és un carnet d’identitat digital (2002) amb un xip que permet accedir a tots els serveis públics i que conté totes les dades de l’individu. Per al ciutadà és molt còmode, perquè no ha d’introduir la informació cada vegada que fa un tràmit. Quants cops has posat el teu DNI en un formulari?
Les capacitats digitals d’e-Estònia són molt àmplies. L’any 1996, ja hi havia serveis bancaris electrònics. El 2000, qualsevol impost es podia declarar en línia en menys de 3 minuts i es podia pagar l’aparcament a les ciutats des del mòbil. L’i-Voting (2005) és un sistema de votació en línia encara únic al món i el fa servir gairebé la meitat de la població.
Hi ha un sistema digital de salut (2008) que, en cas d’emergència, dona accés a l’historial mèdic del pacient, els números de familiars o del metge habitual per evitar errors i, en definitiva, salvar vides. A més, hi ha un sistema de prescripció de medicaments (2010) que agilitza el 99% de les receptes mèdiques. Obama va admetre que hauria d’haver trucat als estonians quan va muntar la seva web sanitària.
Estònia, però, ha anat més enllà, perquè ja detecta les necessitats de la població i és proactiva oferint serveis. Des de 2020, quan neix un infant s’activen automàticament el registre de la criatura o l’accés a les ajudes econòmiques a què opten els pares. Fins i tot es poden comprar i vendre propietats immobiliàries telemàticament (2020) i han desenvolupat el primer vehicle autònom d’hidrogen (2021). Difícil no posar-se a aplaudir.
Còmode sí, però… segur?
Fins ara tot sona genial, utòpic potser. Però els més escèptics no les tindreu totes: és un sistema segur? Les dades dels ciutadans són accessibles lliurement?
El dubte és lícit. L’any 2007, Rússia va llançar contra Estònia un ciberatac sense precedents, fent caure les webs del Govern, diaris, universitats o bancs. Gràcies a la feina conjunta de molts especialistes, es va poder revertir l’atac. Des de llavors, Estònia és referència en ciberseguretat al món. A Tallin hi ha el Centre d’Excel·lència de Cooperació en Ciberdefensa de l’OTAN (2008). També van crear la primera ambaixada de dades del món fora del país, a Luxemburg (2015), per poder continuar funcionant en cas d’un nou atac.
A més, les dades estan encriptades. Les administren les institucions, però els ciutadans en són els únics propietaris. Quan un jutge, policia o metge hi accedeix de forma injustificada, queda registrat i es pot presentar una denúncia que pot comportar multes importants. El sistema està basat en el blockchain i està descentralitzat en més de 3000 servidors, pel que és molt difícil de hackejar.
Èxit empresarial
Està clar que un estat on es triga menys de tres hores en fundar una companyia és atractiu per a la inversió. Però per posar-ho encara més fàcil, el 2014 es van empescar l’e-Residency, una residència virtual que, si bé no concedeix la nacionalitat, facilita la creació d’un negoci internacional sense necessitat de trepitjar el país. I caram si va funcionar. Avui en dia, hi ha més de 90000 e-residents i 21000 empreses, de les quals es recapten més de 32 milions d’euros en impostos.
I per rematar el conte de fades, és el país d’Europa amb més unicorns per persona. No, no són cavalls de color rosa, però gairebé: són startups valorades en més de 1000 milions d’euros. En té 10, pràcticament les mateixes que Espanya amb una població 35 vegades menor. De les més de 1300 startups, destaquen Skype, Transferwise, Bolt o Starship Technologies, que té robots que reparteixen el correu o entreguen menjar a domicili. Allà segur que no hi ha polèmiques sobre els Riders.
Pérez, E. (2022, 15 junio). Dentro del «Silicon Valley europeo»: Estonia, el país donde la fe en lo digital es el único recurso. Xataka. Recuperado 11 de octubre de 2022, de https://www.xataka.com/empresas-y-economia/dentro-silicon-valley-europeo-visitamos-estonia-pais-donde-fe-digital-gran-recurso
I ara què?
La cursa tecnològica no permet estar parat. Actualment, hi ha una estratègia nacional d’intel·ligència artificial amb més de 50 aplicacions: s’identifiquen visites anòmales en les webs del Govern, hi ha algoritmes que relacionen persones i feines o la policia pot localitzar cotxes robats en temps real. Ells ho consideren el proper pas d’un trajecte que fa anys que van començar. És més fàcil arribar a la meta abans que la resta si fa molt de temps que avances en la direcció adequada.
Estònia insisteix que si ells van crear una societat digital, qualsevol ho pot fer. Que la innovació no pot ser exclusiva del sector privat i no és un tema de diners, sinó de voluntat política. Perquè, segons ells, la digitalització no és només un canvi tecnològic. És molt més que això: és un canvi cultural.
El tàndem del Parlament Europeu i la Comissió Europea ha estat treballant en un munt d’afers institucionals de forma tan brillantment seriosa, avorrida i professional que, com és habitual, la ciutadania acaba sense fer-se una idea dels progressos, reproduint una vegada més el cicle vital d’ignorància i després hate simplista a les institucions europees. No passa res, aquí estem per solucionar-ho explicant què està passant.
L’octubre de 2022, el Consell ha aprovat definitivament la Digital Services Act (DSA), Llei de serveis digitals. Les noves normes començaran a aplicar-se quinze mesos després de la seva entrada en vigor. Opera sota el principi que allò que és il·legal fora de línia també hauria de ser il·legal en línia. La llei presenta sis línies d’actuació:
Més moderació
Les xarxes socials i els mercats en línia tindran responsabilitats més clares pel que fa al contingut i als productes a les seves plataformes.
La nova llei introdueix millors regles per a la moderació del contingut, per ajudar a combatre el discurs d’odi i la desinformació.
Menys falsificacions
Gairebé el 7% de totes les importacions de la UE són productes falsificats amb un valor estimat de més de 120.000 milions d’euros. Més del 50% de les mercaderies falsificades confiscades a les fronteres de la UE provenen del comerç electrònic.
Les normes ampliaran i aclariran un conjunt de responsabilitats per a les empreses en línia que operen a la UE, independentment d’on tinguin la seu.
Competència més justa
Una nova regulació, anomenada Llei de mercats digitals (Digital Markets Act), estableix regles clares per a les grans plataformes (gatekeepers), i una llista del que es pot i no es pot fer, per evitar que imposin condicions injustes a les empreses. Per exemple, els gatekeepers no podran classificar els seus propis serveis i productes més alt que els serveis o productes similars oferts per altres.
Les regles ajudaran les empreses més petites i les startups a competir amb empreses grans. Les startups innovadores podrien guanyar una quota de mercat més gran i oferir productes i serveis nous i innovadors. La nova llei també facilitarà el comerç electrònic transfronterer de la UE. La DMA obligarà els gatekeepers a oferir als clients accés a un abast més ampli de serveis.
Més ciberseguretat
Es calcula que les pèrdues per ciberdelinqüència superen els 5,2 bilions d’euros el 2021. Això és més que el PIB combinat de França, Itàlia i Espanya el 2020.
La UE està desenvolupant encara més una Agència Especial per a la Ciberseguretat – ENISA. Aquest ajuda els països de la UE a prevenir, detectar i respondre als problemes de seguretat de la informació. A més, el Centre Europeu de Ciberdelinqüència d’Europol ajuda els països de la UE a investigar els delictes en línia.
Intercanvi de dades
El maig de 2022, el Consell va adoptar la Llei de governança de dades. Aquesta nova legislació de la UE facilitarà l’accés a les dades respectant la privadesa personal. Conseqüències:
Facilitarà als investigadors i a les empreses l’accés i l’ús de determinats tipus de dades que tenen les organitzacions públiques.
Fomentarà l’establiment de nous actors en l’economia de les dades la funció dels quals serà facilitar l’intercanvi de dades entre empreses.
Facilitarà que les persones i les empreses comparteixin les seves dades per al bé comú (és a dir, projectes de recerca).
e-Justice
L’abril de 2022, el Consell va adoptar el reglament e-CODEX (comunicació e-Justice mitjançant l’intercanvi de dades en línia). Facilitarà els procediments judicials que requereixin una comunicació transfronterera.
El sistema ajudarà a implementar regulacions anteriors que faciliten l’intercanvi d’informació entre els sistemes nacionals de justícia electrònica. Les autoritats judicials, els advocats i els ciutadans podran enviar i rebre documents, formularis legals, proves o altra informació electrònicament d’una manera ràpida i segura.
La solució tècnica està preparada i ja està en ús per alguns estats membres. El Consell va adoptar un marc legal a llarg termini per al sistema. A mesura que els europeus es mouen lliurement per la UE, el nombre de casos transfronterers està creixent ràpidament. e-CODEX estalvia temps i diners. Només per a les ordres de pagament europees, l’estalvi d’enviament podria arribar als 300.000 €.
Més informació:
✔️ EU ministers have given their final approval to the Digital Services Act today. New rules for a safer online environment will enter into force soon.
💻 The #DSA protects your rights online & fights the spread of illegal content.
La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.
– Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol
L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.
La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.
La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?
BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.
Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.
L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.
Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.
Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.
En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.
Identitat digital: la construcció del nostre personatge
La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?
Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.
TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.
Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».
La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.
Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).
Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.
Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.
El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.
Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.
Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».
El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència
L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.
Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.
El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.
L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.
Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:
La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar unlate: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.
BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.
Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.
Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.
BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.
ℹ️ Add other's IG Candid to your story tray. And everyday at a different time, get a notification to capture and share a Photo in 2 Minutes. pic.twitter.com/caTCgUPtEV
Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?
Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.
Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.
Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?
Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438
Quan arriba el final d’any comença a palpar-se el que ja és tota una tradició a les xarxes socials: l’Spotify Wrapped, un resum de tot el que has escoltat (només a Spotify, clar) durant l’any. La multinacional sueca et fa una anàlisi completíssima dels teus gustos: t’ho agrupa per artistes, t’ho agrupa per cançons, després per gèneres (per cert, la música catalana no és un gènere musical, companys) i a sobre cada any es treu de la màniga noves visualitzacions i categories divertidíssimes.
it’s always interesting to me to see how people “wrap” 😉 up each year on social media, so here’s a 🙈silly🙈little🙈thread🙈…
of course there’s the spotify wrapped instagram stories – which also change year to year based on trends/popular lingo/memes etc.
Més enllà dels dubtes que et pugui resoldre o de les pistes que et pugui donar per conèixer els gustos de la persona que t’agrada, l’Spotify Wrapped té dues funcions principals: la primera és ajudar a la gent a definir-se, donar-li eines per a projectar-se i millorar els lligams emocionals dels usuaris entre ells i amb Spotify. L’app t’obsequia amb imatges que parlen sobre tu, patrocinades amb el logo de Spotify, perquè difonguis i comparteixis. No cal ni esmentar el valor que això suposa per la companyia de Daniel Ek. Incalculable.
I és que Spotify va adonar-se prou d’hora del potencial que té explotar la dimensió social de la música. Fet i fet, a nivell de negoci, la mitjana d’hores que una persona passa escoltant música és força constant i els costos que té Spotify per recompensar als artistes no té gaire marge de millora. La companyia havia de pivotar el seu model de negoci capturant valor a través de l’explotació de dades i expandint-se en la part social. Però no una part social de connexió lliure entre individus (per això van eliminar el xat intern fa uns anys), sinó un part social a l’estil big tech: nosaltres et direm com t’has de relacionar de forma «mastegadeta» i a través de la nostra bonica interfície (les meves sinceres felicitacions pels front-end que treballen a Spotify).
La segona funció que té el Wrapped d’Spotify és més profunda i estratègica: quantificar amb dades una cosa tan abstracta com el gust musical. Probablement, si li expliquéssim a una venedora d’una botiga de discos dels anys 80 que el 2021 és possible monitorar tots els àlbums i totes les cançons que escolta la gent i que la informació només pertanyerà a dos o tres actors globals (Spotify, Apple Music, Amazon Music) probablement li semblaria un futur distòpic.
I és que escoltar música sabent que a final d’any hauràs de rendir comptes amb els teus seguidors té un efecte innegable en els hàbits d’escolta, ni millor ni pitjor, però sens dubte afecta i sinó que li diguin als que van forjar la seva identitat musical gràcies a last.fm.
Aquesta tendència d’expressar gustos a través de mètriques que es converteixen en «KPIs de la personalitat» (Key Performance Indicators, indicadors per monitorar el rendiment) té unes conseqüències brutals en la indústria musical i es troben amb el mateix problema que tenen inherentment els KPIs a les empreses: que obliden tot allò que no està recollit en uns simples «numerets». No cal pensar massa per adonar-se de l’impacte que això pot tenir sobre els ecosistemes culturals locals.
El mateix model és aplicable als objectius de lectura anuals de goodreads.com. En aquest cas, Goodreads és una (aparentment) inofensiva xarxa social per compartir, puntuar i criticar llibres a través de «reviews». El 2019 comptava amb 90 milions d’usuaris, sent així la major xarxa social d’aquest sector. A més, tradicionalment és considerada una plataforma que està a prop dels segments de literatura independent. En aquest cas, el Goodreads challenge t’anima a batre els teus propis rècords de lectura cada any i et dona una raó més per empassar-te cada vegada més ràpidament una certa quantitat de llibres. Just quan acaba la temporada dels resums comença l’època de marcar objectius anuals, curiosament és la mateixa pràctica que veiem en el món empresa.
Llegir cada vegada més no hauria de ser preocupant si no fos perquè Goodreads pertany a Amazon des de 2013 i per l’espectacular control del gegant de Jezz Bezos sobre la cadena de valor de la indústria literària (mainstream i independent). Actualment, la base de dades de llibres més completa del món pertany a Amazon i les seves APIs estan disponibles a tothom que vulgui utilitzar-les. És certament difícil dedicar-te al món dels llibres i no haver de dependre d’Amazon d’una manera o altra. El mateix passa amb la música.
Hi ha interessants a alternatives a Goodreads (per exemple, thestorygraph.com), però a la pràctica poden ser comprades en qualsevol moment pels gegants de les big tech(com va passar amb Goodreads, que es posicionava com obertament en contra d’Amazon) i no escapen d’aquesta «racionalització de les preferències culturals» que comentàvem amb els resums («tops») i els «challenges».
Els riscos de tal concentració de poder no són únicament econòmics (aka pràctiques monopolístiques), sinó també democràtics: la cultura ha de donar eines per imaginar societats futures i avui en dia la seva distribució a nivell mundial depèn totalment d’actors amb interessos privats, cosa que ens afecta com a individus lliures. Els gegants tecnològics tenen centenars d’eines per aconseguir que certs segments de població consumeixin un determinat contingut i la cultura no en queda al marge.
El consum offline i les bases de dades descentralitzades (com aquesta proposta de @tomcritchlow per als llibres) són algunes de les opcions amb les quals podem combatre la racionalització del consum cultural, en altres paraules, evitar tenir un consum controlable i previsible que es tradueixi en dades netes, fàcilment utilitzables per les big tech.
No us fieu d’un Kindle doncs: només incrementa aquest control sobre el lector.
Sistemes de reconeixement facial, control d’aforaments, mesura de les variacions en la qualitat de l’aire, etc. són aplicacions tecnològiques que han estat en boca de totes en un context de pandèmia, però ja fa molt de temps que les tecnologies de la informació i comunicació es troben coexistint de forma activa a les nostres ciutats.
I és què amb les noves problemàtiques derivades de la crisi sanitària han tornat a sorgir debats associats al control i seguretat ciutadana basada en tecnologies de la comunicació, molt relacionats amb el concepte Smart City. Sembla que aquest tipus de comportament de les ciutats és relativament nou, però el concepte de ciutat intel·ligent ha estat lligat des de fa molt de temps a l’imaginari de novel·listes i cineastes de la ciència-ficció, en la permanentment dicotomia d’utopia i distopia.
Un exemple clar d’aquesta relació és la novel·la The Accidental Time Machine, on es relata com la ciutat de Los Ángeles està governada per una intel·ligència artificial que es pot mostrar de forma individual i personalitzada a cada ciutadana, de forma que es pot discutir directament amb la «ciutat» la qüestió urbana.
Hi ha una lliçó principal que es pot extreure d’aquest relat: la necessitat cada vegada més gran d’una relació individualitzada entre ciutadà i ciutat; aquesta no es presenta ja exclusivament com un conjunt d’infraestructures, sinó que es pot tractar com un conjunt amb una certa personalitat, i moltes vegades associades a preocupacions polítiques. Els sistemes tecnològics que conformen la ciutat marquen un tipus de caràcter, semblant a la influència que pot tenir el disseny urbà dintre del comportament de la ciutadania, però d’una forma més àgil i activa, ja que les tecnologies de la informació es tracten de sistemes dinàmics.
En aquest sentit és important no oblidar la relació que té la innovació tecnològica i l’evolució urbana amb la ciència-ficció, els relats futuristes han contribuït de forma significativa en la definició dels objectius a aconseguir. La relació que existeix entre una pel·lícula com Minority Report i les innovacions com interfícies tàctils, escàners de retina o realitat augmentada és coneguda. La digitalització es nodreix de ficcions que posseeixen un fort caràcter auto realitzador, com explica Antoine Picon al seu assaig sobre la teoria i crítica de l’ideal de les Smart Cities.
El concepte de ciutat intel·ligent llavors porta un temps dintre del pensament col·lectiu d’una part de la població, i està motivat en part per la imaginació de les generacions anteriors a com serien les nostres ciutats del futur. Però, arribats a aquest punt, ens hem de preguntar realment què significa en la realitat que una ciutat sigui «intel·ligent».
És una idea relativament difusa, però es basa en l’ús intensiu de les tecnologies de la informació i comunicació per afrontar els reptes urbans.
Un dels punts que generen més discussions i que ha popularitzat més aquest concepte és el de la vigilància, ja que és el que posa en dubte alguns dels valors més arrelats dels individus urbans, però la Smart City no és només control, també és mesurament socioecològic de la ciutat, capacitat de tenir informació clara i objectiva de les relacions urbanes per un millor disseny de la ciutat i de les polítiques públiques.
L’objectiu principal és aconseguir l’actiu més valuós de l’actualitat: les dades. Amb aquest ús intensiu de les tecnologies de la informació cada vegada s’està generant més i més informació que té la capacitat de redefinir la forma que ens relacionem amb l’entorn. Per fer-nos una idea de la quantitat d’informació de la qual es disposa de l’entorn urbà en l’actualitat, a la ciutat de Barcelona existeixen gairebé 500 datasets (només d’informació totalment pública, Open Data) d’àmbits diversos com pot ser activitat cultural o espais verds.
Si bé, a l’ésser un concepte amb un gran potencial per millorar la vida a les ciutats, hi ha un gran nombre de riscos que poden derivar en un ús de la tecnologia que sigui perjudicial per a la majoria de ciutadanes.
En primer lloc és clau que la ciutadania es vegi involucrada dins de les actuacions tecnològiques públiques, com a exercici de transparència i democràcia digital. La creació d’espais propers on es faci difusió tecnològica i s’eduqui en noves tecnologies és indispensable per tal que el procés de digitalització de les ciutats sigui el més horitzontal possible. El fet que els habitants es mantinguin informats també permetrà fugir del «greenwashing» tecnològic que moltes vegades ve associat a les Smart Cities on es fan actuacions sense finalitats clares, només amb l’objectiu d’obtenir rèdit polític.
En segon lloc, és indispensable que les estratègies de TIC transcendeixin l’escala de ciutat i arribin a una escala de regió o país, si no es pot caure en l’augment de l’escletxa urbana-rural que ja existeix. L’accés a les infraestructures tecnològiques es troba repartit de forma desigual al territori: mentre que les zones urbanes més densament poblades i amb una capacitat econòmica major es poden donar el luxe d’experimentar amb la innovació, les zones rurals i menys poblades (tot i que representen la majoria del territori) no disposen ni de la sensorica més bàsica ni de professionals que puguin gestionar aquestes infraestructures. És necessari desenvolupar plans a escala de regió per no deixar ningú enrere.
Finalment, és clau establir les pautes que marcaren l’ús de la informació captada pels sistemes d’informació i comunicació. Una política de dades clara i transparent, que protegeixi a les ciutadanes i que estigui al servei d’aquestes, que sigui accessible per tothom i que no es basi a reforçar les dinàmiques de poder que ja existeixen actualment.
La informació oberta pot permetre la disposició de les eines per fer propostes i canvis a nivell de ciutat, a més que dóna un coneixement molt més clar de què passa dins de l’entorn urbà. La ciutadania i les entitats socials poden tenir més capacitat per poder prendre decisions i participar en l’evolució del territori. Tot això pot ajudar al canvi cap a una ciutadania més involucrada dintre de la vida política, tindrien les eines per prendre les decisions necessàries.
Per això, com tant altres temes, no es tracta del què sinó del com, les ciutats intel·ligents tenen el potencial de canviar els models de governança urbans cap a un estat més horitzontal, on les ciutadanes estiguin més apoderades i tinguin més capacitat de decisió.
El fet social i polític és el que definirà el caràcter que tindran les ciutats del futur i definiran si el concepte d’Smart City acaba esdevenint una distopia o una utopia.
