Sembla que Mark Zuckerberg ha estat mirant massa Black Mirror. El CEO de Meta ha revelat la seva última idea disruptiva: crear clons virtuals dels influencers. Sí, ho heu llegit bé.
En una entrevista que ha fet saltar totes les alarmes, Zuckerberg ha explicat com els creadors de contingut podrien tenir el seu propi «mini-jo digital» per interactuar amb els seguidors. Una mena de doppelgänger cibernètic.
«Crec que hi haurà una gran obertura on bàsicament cada creador podrà extreure tota la seva informació de les xarxes socials i entrenar aquests sistemes per reflectir els seus valors i els seus objectius i el que estan intentant fer, i després la gent podrà interactuar amb això», va dir Zuckerberg, segons TechCrunch. «Serà gairebé com aquest artefacte artístic que els creadors creen i amb el qual la gent pot interactuar de diferents maneres».
Però la cosa no queda aquí. Instagram ja ha començat a provar aquesta funció «AI Studio» als Estats Units. La plataforma ha seleccionat cinquanta creadors per a una fase inicial de proves, amb l’objectiu d’implementar-la completament a finals de juliol o agost, segons Forbes.
Zuckerberg argumenta que aquesta tecnologia resol un problema fonamental: la incapacitat dels creadors per interactuar personalment amb cada seguidor per falta de temps. Però, és això el que realment volem?
La proposta ha aixecat celles i preocupacions a parts iguals. Alguns experts temen que aquests mini-influencers puguin acabar sent més populars que els originals. Imagineu-vos una versió digital de l’Ibai Llanos o de El Xocas… Aterridor, oi?
La comunitat creativa està dividida. Alguns ho veuen com una oportunitat d’or per multiplicar la seva presència en línia. D’altres temen que això pugui ser el principi de la fi de l’autenticitat a les xarxes socials.
I no oblidem el petit detall que els bots de Meta tenen una tendència preocupant a al·lucinar i inventar-se històries. Imagineu-vos el caos si la IA d’un influencer comença a dir que ha guanyat un Oscar o que ha estat abduït per extraterrestres!
Per sort, Zuckerberg ha assegurat que aquests chatbots estaran clarament etiquetats com a IA perquè els usuaris en siguin conscients. Però això serà suficient per evitar confusions?
La pregunta del milió és: estem preparats per un món on no sabrem si estem parlant amb un humà o amb una IA? Potser Zuckerberg hauria de mirar menys ciència-ficció i més documentals sobre ètica digital.
Mentrestant, preparem-nos per un futur on potser haurem de demanar un test de Turing abans de seguir algú a Instagram. Benvinguts al metavers, on la realitat i la ficció es barregen com en un batut digital!
Una nova xarxa social s’està viralitzant als Estats Units: es diu Gas, està orientada a adolescents i està generant molt rebombori tot i estar disponible només a uns pocs estats dels EUA.
Des del seu llançament a finals d’agost, Gas ha aconseguit més de 500.000 descàrregues a l’App Store, superant no només les principals apps consolidades (Instagram, TikTok, YouTube), sinó també les «noves promeses» com BeReal.
Ladies and gentlemen, after a 5-year hiatus, I am no longer a one-hit wonder.
L’equip de l’app assegura que promou comportaments saludables i missatges positius entre els joves, a diferència d’altres apps que han estat polèmiques precisament per promoure comportaments tòxics entre els adolescents.
El funcionament de l’app és senzill: es basa en preguntes d’opció múltiple on has d’escollir una d’entre quatre persones: quina és la persona més bonica que has conegut?, qui no té por de ficar-se en embolics?. Llavors, la persona seleccionada rep unes flames de forma anònima —sembla que d’aquí ve el nom de Gas— i només por veure el curs (de secundària) i el gènere (masculí, femení i no-binari) de les seleccions que s’han triat, però de forma anònima. Aquesta és la versió regular, però els usuaris poden fer compres per esbrinar la identitat de qui els ha votat. A més, també hi ha una «moneda» interna per animar als usuaris a respondre més preguntes, que són bàsicament compliments.
Aquest no és el primer cop que el CEO i cocreador Nikita Bier construeix una app viral per a adolescents. Fa cinc anys, va viure una història similar amb TBH, que oferia una experiència pràcticament idèntica a Gas i que va ser ràpidament adquirida per Facebook Inc. (ara Meta Platforms). Tot i haver-se expandit a gran velocitat en un inici, l’adquisició de TBH pel gegant de Zuckerberg va alentir el seu creixement i va acabar tancant-la 3 mesos més tard.
Segons defensa Bier, la nova app és millor i el nou algoritme fa que els afalacs es reparteixin de forma més equitativa. A més, assegura que aquesta vegada no volen dependre de finançament extern.
Sembla que l’equip de Gas està focalitzat en el creixement viral dels usuaris de l’app (amb un objectiu d’un 100% de creixement diari), tot i que la seva pàgina de Twitter no té encara ni 1000 seguidors (en el moment que es redacta aquest text). Creixen a un ritme de 30.000 usuaris l’hora segons el seu compte de Twitter @gasappteam i afirmen tenir més d’un milió d’usuaris actius. Nikita Bier és la principal cara visible de l’empresa i volen anar pas a pas: els bons números de creixement als Estats Units venen de menys de dotze estats en els quals l’app està disponible.
També s’han vist a xarxes algunes polèmiques referents al «tràfic de persones» que suposadament pot permetre el servei d’ubicació dels menors. No és l’única app amb aquesta característica, però és un tema especialment sensible, perquè aquesta està enfocada obertament a un públic menor d’edat. @nikitabier diu que el tema del tràfic de persones és una broma nascuda a la Xina. Des de ciberpoder.net/ seguirem de prop aquest tema. Ells mateixos no són els únics que han desmentit aquest fil d’acusacions:
Gas serà tema de conversa com a mínim unes setmanes més. A més, sembla una evidència cada vegada més consolidada que les principals aplicacions per a menors d’edat (Instagram, TikTok, etc.) no són beneficioses per al desenvolupament dels menors i tenen problemes intrínsecs que noves propostes com Gas o BeReal volen resoldre per arribar a aquests segments de població. Les conseqüències que té l’exposició extrema a les xarxes socials, si bé és evident que té efectes perjudicials en els adults, encara està per veure que nociu pot arribar a ser per menors d’edat en etapa formativa.
Esperem que arribi a Europa aviat i puguem provar l’app.
Si heu obert les xarxes o qualsevol mitjà digital les últimes setmanes és possible que hagueu vist que l’antiga Facebook Inc., dirigida pel (probablement reptilià) Mark Zuckerberg, ara es diu «Meta», en un moviment similar al que vam veure amb Google, amagant-se sota l’aixopluc d’Alphabet al 2015.
La notícia arriba en un huracà de mala premsa al voltant de la companyia de Menlo Park: uns dies abans, l’extreballadora Frances Haugen va obrir la capsa dels trons en un programa de TV de màxima audiència i de nou, les pràctiques internes de la companyia van escandalitzar a mig món.
‘Meta’ no es va presentar només com un terme «paraigües» per no haver d’exposar el nom de «Facebook» als mitjans i a Wall St. (també canviarà el nom a borsa). ‘Meta’ ha de representar l’estratègia futura de negoci al voltant del ‘metavers’, un concepte que encara hem de veure desenvolupant en tot el seu potencial, però que ja va impressionar a la comunitat tech fa uns mesos quan el mateix Mark el presentava com una experiència realment disruptiva per a tenir reunions Zoom amb ulleres de realitat virtual. Revolucionari.
Tant és així que a la mateixa web oficial de Meta es reconeix que el seu objectiu serà fer que el metavers cobri vida per ajudar a connectar a la gent, trobar comunitats i ajudar els negocis a créixer. Força similar als objectius de la World Wide Web als 90, però la part dels negocis és nova.
Després del rebombori i el ‘memage’ (en paraules de, personatge Greg de la sèrie d’HBO Succession) a les xarxes de les darreres setmanes, la flamant ‘Meta’ ha anunciat que a partir de gener no permetrà anuncis de perfilat polític, racial o sexual. Això vol dir que les empreses que es vulguin anunciar a les diferents apps del conglomerat, no podran seleccionar categories que la companyia ha classificat com relacionades amb el perfil polític, racial, sexual, religiós i molts més (com per exemple les etiquetes ‘LGBT’ o ‘Catòlic/a’). D’aquesta manera, diuen, voler reduir la polarització a xarxes.
El 2017, per exemple, el mitjà ProPublica va aconseguir que Facebook descartés categories antisemites que permetien anunciar contingut en aquests col·lectius en particular. La història recent de Facebook està repleta de denúncies i peticions de regular les categories que utilitzen internament.
Frances Haugen, l’enginyera de dades i ex-product manager de Facebook que ha començat l’última campanya de desprestigi de Facebook (ara Meta) desconfia del «metaverse» que vol crear la companyia nascuda al campus de Harvard i ara està centrada en «millorar Facebook (Meta)» des de fora, donant suport públic a regulacions que exigeixen transparència de dades com l’EU Digital Services Act (DSA) i observant que Facebook «contractarà 10.000 enginyers per crear videojocs addictius de realitat virtual, però no tenen el tema de la privacitat solucionada en el seu producte principal». Potser és que la privacitat dels usuaris xoca amb el seu model de negoci.
Malgrat la polèmica, això no afecta els magnífics resultats de la companyia, que ha tingut ingressos de 29 mil milions de dòlars al tercer trimestre de 2021, amb un benefici de 9.200 milions que suposa un 17% més que al mateix període de 2020, segons dades de El País.
De vegades, hem de prendre decisions que ens poden canviar la vida. És el que els va passar a Kevin Systrom i Mike Krieger, dos emprenedors del món de la tecnologia que potser no us sonen pel nom, però que han impactat la vostra rutina més del que us penseu. Aviat sabreu qui són.
Traslladem-nos a l’abril de 2012. Concretament a San Francisco, als Estats Units. Els nostres dos protagonistes són els fundadors d’una empresa petita, de 2 anys d’edat i tan sols 13 treballadors. Han creat una aplicació mòbil per compartir fotos artístiques que ha calat fort entre els joves nord-americans. Ja compta amb més de 25 milions d’usuaris, molt lluny dels gegants del sector, però amb tendència a l’alça. Es tracta, com no, d’Instagram. I és llavors quan entra en escena Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, que presenta una oferta marejant per aconseguir l’aplicació de moda: 1000 milions de dòlars. La quantitat sorprèn entre els experts. Els dos cofundadors accepten, cobren en metàl·lic i en accions i passen a formar part del comitè directiu de Facebook. I potser alguns esteu pensant: «Quina decisió més fàcil: acceptes. Saps quants diners són això? Mil milions de dòlars! Tens la vida resolta».
Bé, és que potser no és tan fàcil. Estem parlant d’un projecte propi, d’un producte que has creat i del qual perdràs el control. És cert que Systrom i Krieger van passar a formar part de la direcció de Facebook, però poc després la van abandonar per tensions amb altres alts càrrecs. I clar que són molts diners, però és que avui Instagram té un valor cent vegades més gran del que es va pagar en aquell moment.
I si no que li diguin a Evan Spiegel, CEO de Snapchat, el nostre proper protagonista. Un any més tard, Facebook va voler integrar l’aplicació de publicacions efímeres amb una oferta de 3000 milions de dòlars. És tan lícit acceptar els diners com voler mantenir-se independent. En aquest cas, Spiegel es va negar a formar part de la seva competidora. La decisió va desencadenar en una guerra freda posterior coneguda com el Projecte Voldemort. Deixarem aquesta història per un altre moment, però està clar que les stories d’Instagram, basades en el format Snapchat, van suposar un cop dur a la companyia del fantasma groc.
Aquest tipus d’absorcions són molt comunes en el sector tecnològic, però algunes polèmiques han fet arrufar el nas a la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units (FTC) i la Comissió Europea, que estan investigant a les Big Tech (Facebook, Google, Microsoft, Apple i Amazon) per presumptes pràctiques de monopoli. I en aquest context repassarem les compres més rellevants de cadascuna d’elles.
Facebook: única xarxa social?
Els dos exemples anteriors posen de manifest que Facebook vigila de prop les xarxes socials emergents. El cas més significatiu és la compra de WhatsApp(21800M $, 2014). El més curiós és que l’aplicació de missatgeria més popular del món estava a punt de formar part de Tencent, una empresa xinesa de software. Però el seu CEO, Pony Ma Huateng, va haver de sotmetre’s a una operació d’esquena que va allargar les negociacions. I llavors Facebook va entrar en escena per fer una contraoferta. Ja diuen que la salut és el més important.
A més, Facebook també va invertir en Face.com(100M $, 2012), un sistema de reconeixement facial israelià que va millorar l’etiquetatge de fotografies. Van absorbir Oculus VR (2000M $, 2014), que fabrica auriculars de realitat virtual per a videojocs. Recentment, també van adquirir Giphy(400M $, 2020), així que quan enviïs un GIF divertit als teus amics, ara ja ho saps, allò també és propietat de Mark Zuckerberg.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
L’omnipresència de Google
Si bé els moviments de Facebook solen ser molt mediàtics, cap dels seus competidors es queda curt. És el cas d’Alphabet, el conglomerat del qual forma part Google, que ofereix serveis molt més enllà del motor de cerca. Un dels moviments més exitosos en el sector és la compra que van fer de Youtube(1650M $, 2006). La pàgina de vídeos més famosa del món estava guanyant la partida a Google Videos i van resoldre-ho a cop de talonari.
Google també va introduir-se en el mercat de telefonia mòbil per obtenir patents i competir amb marques com Samsung. Així doncs, van adquirir Motorola(12500M $, 2011) i una part d’HTC(1100M $, 2017). Finalment, part de l’èxit de Google Maps no s’explicaria sense Waze(966M $, 2013), un software de navegació GPS israelià que va permetre incorporar informació de carreteres bloquejades, accidents, radars de trànsit, etc.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
El domini transversal de Microsoft
El domini de Microsoft va molt més enllà dels sistemes operatius i l’ofimàtica. Alguns dels seus serveis no són originals sinó adquisicions que han fet al llarg del temps, com Hotmail(500M $, 1997) o Skype(8500M$, 2011). També van comprar Mojang(2500M $, 2014), responsable del famós joc Minecraft.
Si l’empresa fundada per Bill Gates volia entrar en el mercat de les xarxes socials, no se li pot negar que ho va fer amb força. El 2016 va adquirir LinkedIn, líder en relacions professionals, per 26200 milions de dòlars. L’últim moviment tàctic va ser fer-se amb Github(7500M $, 2018), el repositori de codis de programació més conegut del món.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
Apple: retrobaments amb música de fons
La marca de l’estil i l’elit tampoc se salva del panorama d’adquisicions, tot i que predominen entitats petites relacionades amb software, machine learning i semiconductors. Una d’elles és NeXT(431.5M $, 1999), una companyia que va fundar Steve Jobs quan precisament el van acomiadar d’Apple. Els seus ordinadors mai van assolir èxit comercial, però els seus processadors van servir com a base del sistema operatiu Mac OS X. La vida és plena d’històries cícliques.
L’enorme presència d’Apple en la indústria musical no s’explica sense la compra de Beats Electronics(3000M $, 2014), una productora d’auriculars i altaveus que va néixer per lluitar contra la pirateria i millorar la qualitat de l’àudio. També va ser estratègic fer-se amb Shazam(400M $, 2018), la famosa aplicació mòbil de reconeixement audiovisual.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
Amazon: el mercat total
En els seus inicis, Amazon era una botiga de comerç electrònic de llibres. Probablement per això van invertir en Audible(300M $, 2008), pioner en la creació d’audiollibres, un mercat que ara mateix està amb la fletxeta cap amunt. També val la pena comentar l’adquisició d’Alexa Internet INC(250M $, 1999), que analitza dades a internet i classifica el posicionament de llocs web.
Si la compra de Youtube per part de Google va ser un encert, què hem de dir de la que va fer Amazon amb Twitch, la xarxa social de directes de vídeo que està triomfant entre les noves generacions. I sembla que van fer-ho en un bon moment, ja que va ser el 2014 i per 970 milions de dòlars.
Tot i que la naturalesa de la companyia fundada per Jeff Bezos és molt diversa, no deixa de sorprendre que la seva major inversió fos en una cadena de supermercats orgànics: Whole Foods Market(13700M $, 2017), que estava en hores baixes i gràcies a l’acord va poder remuntar.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
És probable que si indagueu una mica moltes de les aplicacions o pàgines que utilitzeu siguin propietat d’alguna de les cinc empreses líders de la tecnologia i, de fet, de l’economia mundial. En general, es tracta d’una batalla per fer-se amb les idees emergents abans que ho facin els competidors. Veurem què hi tindran a dir els organismes reguladors, però de moment sembla que el sector tecnològic està basat en una estrella de cinc puntes.
Una de les teories conspiranoiques més cridaneres durant aquesta pandèmia ha estat la insinuació que es vol vacunar massivament a la població per poder introduir-nos un microxip que controli tots els nostres moviments, accions i pensaments. T’imagines a Bill Gates o a Mark Zuckerberg vigilant tot el que fem des d’una pantalla? Quina bestiesa, oi? Doncs el més absurd sobre aquest missatge d’alarma és que, de fet, arriba deu anys tard. No cal implantar-te un microxip perquè ja fa temps que duus un dispositiu de control enganxat. Es tracta d’una extensió dels teus braços, ocasionalment col·locat a la butxaca però que mai tens més d’un parell de metres enllà. Em refereixo, lògicament, al teu telèfon mòbil.
Amb aquesta idea en ment, Netflix va publicar l’any 2020 un documental titulat “The Social Dilemma” (el dilema social), que posava de manifest com les xarxes socials usen les nostres dades per afectar la nostra conducta i la de la societat. Van optar per un format impactant on exdirectius de Google, Facebook o Twitter alertaven dels perills associats als productes que ells mateixos havien creat i que, per motius ètics, havien decidit deixar enrere. No és una fórmula nova, perquè ja fa temps que es comenta el clàssic mantra de “si no pagues pel producte, és perquè tu ets el producte”. El que passa és que si Netflix ho adorna amb efectes especials i música èpica de fons, l’espectador reacciona volent eliminar totes les seves xarxes socials i llançant el seu telèfon mòbil pel balcó. És una reacció exagerada o està justificada?
Les xarxes socials van néixer per connectar persones a distància. Els individus interaccionaven entre ells i creaven comunitats. De seguida, les reaccions positives al contingut, com el famós botó m’agrada, permetien agrupar gent amb característiques similars. És innegable que han causat efectes meravellosos, abans impensables: retrobaments de familiars llunyants, troballes de donants d’òrgans o pròtesis impagables o l’organització de revolucions democràtiques com la primavera àrab entre 2010 i 2012. I, com no, van ajudar a suportar el maleït confinament. No obstant, la naturalesa d’aquestes plataformes i, de fet, la mateixa naturalesa humana han originat un seguit de problemes greus. I és aquí on The Social Dilemma posa el punt de mira: addicció digital, ciberassatjament escolar, pèrdua de privacitat, polarització política, alteració electoral, difusió de notícies falses o propagació d’ideologies perilloses. Quina llista, no? Si després d’això encara tens el telèfon a les mans ets pràcticament un temerari.
El reportatge de Netflix fa èmfasi en la capacitat que té el telèfon per mantenir-te connectat amb un bombardeig constant de notificacions. Ara Facebook, ara Youtube, ara Instagram, ara Twitter… Una successió que sembla aleatòria però que no ho és. Com si algú hagués estudiat en detall què et farà mantenir-te enganxat a la pantalla. Una frase que resumeix molt bé aquest propòsit és una genialitat de Tristan Harris, exdissenyador ètic de Google i cofundador del Centre per a la Tecnologia Humana:
“Tots estàvem buscant el moment en el qual la tecnologia superés la força i intel·ligència humana. Però hi havia un moment molt anterior: aquell en el qual la tecnologia excedís les nostres debilitats.”
El que ve a dir un dels protagonistes del documental és que la revolució dels robots no és exactament com tots havíem imaginat. Si Will Smith a “Jo, robot”, en lloc de disparar a androides violents, hagués hagut d’intentar no perdre la concentració a la feina per culpa de desenes i desenes de stories d’Instagram, la pel·lícula hagués quedat bastant descafeïnada.
Ara bé, què té això d’extraordinari? L’entreteniment ha existit sempre. “Panem et circenses”, que deien els romans. El fet innovador és que ara la distracció és totalment personalitzada i, per tant, tremendament efectiva. Les xarxes socials capten un munt de dades sobre tu. En general, ho permets per desconeixement i perquè es tracta d’una compensació entre comoditat i privacitat. És còmode que en sortir de casa el mòbil calculi el que trigaràs en arribar a la feina? Sí, però per fer-ho ha de saber on vius i on treballes. És encertat que el mòbil t’avisi que està a punt de començar el partit del Barça del que t’havies oblidat? Sí, però ha de saber que tu volies mirar-lo. És pràctic que t’avisi si la persona que t’agrada ha penjat una nova foto a Instagram? Sí que ho és, però espera… com coi pot saber això??? Creu-me que ho sap.
No t’alarmis, tampoc t’hauries de sentir gaire protagonista. La gran potència de les xarxes socials va molt més enllà de les intimitats de cadascú. Tota aquesta informació, sumada, permet treure conclusions dels interessos de certs grups socials. Fins i tot, per primera vegada, les marques poden ensenyar anuncis a persones que ja saben que hi estaran interessades. Màgia. I aquí també entra en joc la política. Així com el telèfon et va ensenyant contingut que t’agrada, també et mostra gent que pensa com tu. I a més, també s’ocupa de trobar notícies que, curiosament, confirmen totes les teves opinions. Ja tens arguments de sobra per saber que, respecte a un cert conflicte polític, tens tota la raó del món. En canvi, resulta que tens un company de feina que sempre s’esforça a negar la realitat. Vota un partit que et fa fàstic i té opinions sempre indignants. Que no mira les notícies? S’ha de ser mig babau per no veure tots els arguments que tu tens. En el documental, hi ha una reflexió molt reveladora de Justin Rosenstein, exenginyer de Facebook i Google i cofundador d’Asana. Segurament t’has sentit així alguna vegada:
“Mires a l’altra banda i comences a pensar: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és: ells no estan veient la mateixa informació.”
Aquí està la clau de tot plegat. El babau del teu company de feina sí que mira les notícies. També s’empapa d’opinions a Twitter com tu. El que passa és que a ell, com a tu, també li donen la raó. És pràcticament impossible que us arribeu a posar d’acord perquè, de fet, ell pensa que el babau ets tu. És veritat que els mitjans de comunicació sempre han polaritzat els seus continguts. La diferència és que, per primer cop, la polarització és automàtica, personalitzada i molt eficaç.
Se li ha de reconèixer a Netflix que ha sabut plasmar com l’ús de les xarxes socials és capaç de modificar la nostra conducta. Amb una mica de sort, et regalaran uns quants calfreds durant el documental. Però fins quin punt és això tan greu? Doncs quan entren en joc col·lectius vulnerables que poden veure’s totalment sobrepassats pel funcionament de les xarxes: els menors d’edat. La popularitat, la preocupació per la imatge i la reacció davant de comentaris negatius han estat sempre problemes d’adolescència, però les xarxes socials els poden multiplicar sobremanera. Com més connexió, més exposició. Com més exposició, més probabilitat de rebre comentaris negatius. I com més comentaris negatius, més patiment. El reportatge explica que als Estats Units, des de 2009 (quan les xarxes socials van començar a estar disponibles en telèfons mòbils) els suicidis de nenes entre 15 i 19 anys han augmentat un 70% i els de nenes entre 10 i 14 s’han incrementat en un esfereïdor 151%.
És cert que les grans empreses tecnològiques, com totes les companyies, intenten monetitzar els seus productes. També està clar que l’avenç tecnològic no es pot frenar. Sí que és cert que convindria reflexionar sobre el contingut que compartim a les xarxes socials i l’ús que en fem. Fins i tot, desintoxicar-nos de les notificacions del mòbil relaxaria els nostres nivells d’ansietat. Però és també exigible que els governs siguin capaços de regular aquest nou context social per tal de poder protegir la nostra privacitat i, sobretot, la dels menors d’edat. Però aquest és un problema global i és una tasca que ens pertoca a tots. A Catalunya, hi ha certes escoles que opten per desactivar temporalment les xarxes socials d’alumnes que han estat implicats en casos de ciberassatjament, tant agressors com víctimes. Sembla raonable, no? Doncs es veu que hi ha pares que s’hi neguen perquè, segons ells, els seus fills i filles tenen comptes d’Instagram amb 300 seguidors que no poden desatendre. Mira, jo no sé si Bill Gates ens espia des d’una pantalla. Però us puc dir que si ho fa, veient certs comportaments, se li posarien sovint els pèls de punta.
La limitació del contacte directe amb els altres i l’obligació de passar més temps tancats a casa ha propiciat l’augment del consum d’internet. A l’entorn digital podemarraulir-nos amb la nostra bombolla virtual, molt ben filtrada pels algoritmes dels social media que acostumem a consumir.
Des de la primera setmana de confinament hem gastat un 55% més del nostre temps a les xarxes socials, segons dades de Comscore. Aquesta és una variable que no hem de desestimar a l’hora d’analitzar la popularització d’algunes xarxes socials durant la pandèmia, els anuncis de nous llançaments d’aplicacions o de noves característiques d’algunes xarxes existents com les que ha anunciat Twitter.
Unes de les xarxes més popularitzades durant aquest període ha estat TikTok. El mitjà social ha crescut considerablement convertint-se en un dels deu més utilitzats al món segons dades d’Hootsuite. Encapçalant els rànquings de popularitat entre la generació centennial, TikTok ha estat bressol de nous influencers: els tiktokers que, en molts casos, han arribat a convertir-se en celebritats fora de l’aplicació.
Creadors de continguts com Kunno, un noi mexicà de vint anys que ha assolit la seva fama amb continguts d’art-maquillatge, consells de moda i balls, han guanyat molts seguidors a la xarxa en un període de temps relativament curt amb tots els avantatges i desavantatges que això comporta. A mitjans de 2020, el jove tiktoker va ser objecte de fortes crítiques per cobrar salutacions a 50$ a través de Cameo, una nova plataforma que comercialitza missatges personalitzats de famosos, influencers i altres personatges rellevants.
Més enllà de les crítiques de «se t’ha pujat la fama; quedes cancel·lat», és interessant observar la proliferació de noves formes de comercialització a l’espai digital. Amb les seves limitacions, la web 2.0 ha facilitat un espai de comunicació més horitzontal i participatiu, que enfronta directament les lògiques de-dalt-a-baix dels mitjans massius tradicionals. A les xarxes socials els usuaris es transformen en emissors o productors i, alhora, en receptors o consumidors. Amb el pas del temps i l’evolució dels formats de comunicació en xarxa, la interacció amb el contingut aliè també ha anat evolucionant conformant-se una nova economia moral dels continguts.
La convivència del rígid model vertical dels mass media i dels nous models en xarxa dels social media o, en general, de la Web 2.0, té com a resultat el que Henry Jenkins ha anomenat «cultura transmèdia». La informació i els continguts comencen a circular i a desenvolupar-se a través de diferents circuits i canals de comunicació, això és transversalment, i amb possibilitats de participació activa dels consumidors en la cadena de valor (i vàlua) dels continguts. Molts han sospitat, per exemple, que el final fan service de Game Of Thrones és una conseqüència més de la capacitat d’influència dels usuaris per pressionar els productors, guionistes o artistes de la sèrie d’HBO.
No obstant això, malgrat totes les possibilitats que els social media predisposen per a concebre noves relacions horitzontals i comunicativament obertes de coproducció, els esquemes de l’economia capitalista s’acaben reproduint en els models de comunicació en xarxa.
Les apps de cites com Tinder ja mostraven una tendència a la cosificació excessiva de les relacions virtuals. Per això no s’aventura cap sorpresa en l’aparició de Cleb o Cameo, en les quals directament influencers o famosos venen missatges personalitzats als seus fans. Quin és el valor d’un vídeo o d’un tuit? Les marques no li paguen a qualsevol usuari per fer tuits promocionant els seus productes. Els famosos i influencers són els que reben les trucades dels departaments de màrqueting. L’empresa negociarà amb l’influencer quant li pagarà pel tuit i determinarà així el seu valor, convertint-lo en una mercaderia, en un producte.
De la mateixa manera, el creador de contingut que decideix obrir-se un compte de Patreon per dedicar part de la seva producció a l’exclusivitat, finança els seus projectes o el temps de treball posant en venda part dels seus continguts.
La majoria d’usuaris, però, segueixen fent tuits amb intencions no-comercials –o, fins i tot, intencions aneconòmiques. Interactuar fora de les lògiques de mercat suposa que el contingut generat no és una mercaderia i, per tant, li manca valor de canvi. La intenció i la recepció dels nostres artefactes o missatges determinen la seva vàlua (no el valor). Un tuit «qualsevol», fet per un usuari anònim que s’acaba d’obrir un nou compte, en un moment determinat i en unes circumstàncies concretes, pot tenir molta vàlua per la comunitat o pot no tenir-ne cap. Recordem sinó el famós «Me la suda, soy Manolo».
Els interessos comercials han anat fagocitant l’ús que els usuaris hem fet dels mitjans socials (propietats de corporacions amb interessos privats) per comunicar-nos mitjançant models molt més deliberatius i participatius, i per tant, més democràtics. Exemple d’això és la tendència de les plataformes a jerarquitzar els usuaris i estratificar els continguts, desfent-se del símbol de «xarxa» o «neurona» i recuperant la tradicional imatge piramidal.
Seguint l’exemple d’abans, Facebook ha anunciat darrerament el llançament de Super, una nova app de pagament que permet connexions en directe amb famosos. Una mena de Cameo, barrejat amb el format de directes de Twitch i directes compartits d’Instagram. A Super es programaran «esdeveniments» on el famós podrà interactuar amb usuaris estratificats en dos nivells: els usuaris genèrics que poden reaccionar al directe del famós enviant reaccions i els VIP que poden tenir una conversa cara a cara amb l’afamat i treure-se’n una selfie. També es podran donar propines, comprar regalsdigitals (com ja es fa a Twitch o TikTok) i pagar per aparèixer juntament amb el famós, com dèiem, durant el directe.
A aquesta nova aposta de Facebook se li sumen les noves funcionalitats anunciades per Twitter. El social media de microblogging incorporarà les funcions de Super Follow, perquè els usuaris puguin cobrar a canvi de contingut exclusiu; el Twitter Space, que habilita un espai de conversa d’àudio entre usuaris escollits prèviament (traient-li partit a l’encara prematur èxit que està mostrant ClubHouse) i el Twitter Communities, que permet crear comunitats d’interessos.
.@Twitter has several new features coming to the platform:
• Super Follows: users can charge followers for exclusive content.
• Twitter Spaces: users will be able to converse in audio chat rooms.
Com bé plantejava @alexcxps, mentre els tuiteaires només demanàvem poder editar els tuits per corregir errors d’escriptura, Twitter decideix aplicar noves característiques que canvien considerablement el model en xarxa i l’experiència de Twitter com a part important de l’esfera pública digital.
L’investigador en Humanitats Digitals, Roy Cobby, plantejava dubtes sobre aquesta decisió de Twitter, tot i que la comprenia «natural», ja que «molta gent construeix audiències aquí per portar-se-les a altres plataformes de pagament que guanyen diners com a intermediàries».
"Twitter anuncia "superfollows" para que los usuarios puedan cobrar para mostrar contenido"
Es natural que Twitter persiga esto, ya que mucha gente construye audiencias aquí para llevarlas a otras plataformas de pago que ganan dinero como intermediarias.https://t.co/aOvP1HwGmy
Paulatinament la democràcia de les comunicacions en xarxa, almenys en els mitjans socials més utilitzats pels internautes a nivell mundial, està passant a convertir-se en una timocràcia, on el poder es concentra en mans dels que tenen prou diners per pagar pel contingut exclusiu o prou reputació per dedicar-se a vendre els seus productes. En aquest cas parlem de poder com a capacitat de controlar la distribució i generació d’informació i coneixements.
Com plantejàvem al principi, sempre s’ha mantingut en estat de sospita el procés de democratització de les comunicacions en xarxa. Les bombolles de filtres generades pels algoritmes, els dissenys infraestructurals de les aplicacions per controlar interessadament l’experiència de consum, així com els models comercials que apliquen les corporacions per rendibilitzar el social media –més enllà de la publicitat– han coadjuvat l’allunyament dels mitjans participatius amb contingut generat pels usuaris, per apropar-se al model brodcast dels vells mass media, almenys pel que fa a la mercantilització de la distribució i creació de productes culturals.
L’esfera pública digital acaba fraccionant-se en espais digitals d’exclusivitat, disgregats en petites esferes amb limitacions per interconnectar-se. La monetització intoxica el lliure albir de coproducció cultural en xarxa amb usuaris que passen a ser treballadors que apleguen un poder d’influència individual molt semblant al que exerceixen canals de televisions o grups editorials. Un bon exemple d’això són els streamers amb molta influència sobre públics de determinades generacions.
Twitter se suma al model comercial de TikTok, Youtube, Twitch o Onlyfans que possibiliten als usuaris monetitzar el seu contingut parcial o totalment. Altres com Facebook o Instagram d’alguna manera ja fa temps que funcionen com a taulells publicitaris; per traspassar el «mur algorítmic» i que el contingut es viralitzi o circuli massivament cal finançar-lo com a publicitat.
El veritable repte és veure fins a quin punt la convergència d’ambdós models afecta les aspiracions emancipadores i cooperatives que molts usuaris hem trobat en l’ús dels mitjans socials. La desmesurada jerarquització dels usuaris i l’estratificació de continguts en graus d’exclusivitat per pagament poden tenir com a conseqüència un menor marge de maniobra per les comunitats en xarxa que utilitzen els mitjans socials com a eina per compartir el coneixement, produir-lo, donar-li forma i generar cultura i pensament –és a dir, com a una eina política d’emancipació ciutadana.
