Una nova xarxa social s’està viralitzant als Estats Units: es diu Gas, està orientada a adolescents i està generant molt rebombori tot i estar disponible només a uns pocs estats dels EUA.
Des del seu llançament a finals d’agost, Gas ha aconseguit més de 500.000 descàrregues a l’App Store, superant no només les principals apps consolidades (Instagram, TikTok, YouTube), sinó també les «noves promeses» com BeReal.
Ladies and gentlemen, after a 5-year hiatus, I am no longer a one-hit wonder.
L’equip de l’app assegura que promou comportaments saludables i missatges positius entre els joves, a diferència d’altres apps que han estat polèmiques precisament per promoure comportaments tòxics entre els adolescents.
El funcionament de l’app és senzill: es basa en preguntes d’opció múltiple on has d’escollir una d’entre quatre persones: quina és la persona més bonica que has conegut?, qui no té por de ficar-se en embolics?. Llavors, la persona seleccionada rep unes flames de forma anònima —sembla que d’aquí ve el nom de Gas— i només por veure el curs (de secundària) i el gènere (masculí, femení i no-binari) de les seleccions que s’han triat, però de forma anònima. Aquesta és la versió regular, però els usuaris poden fer compres per esbrinar la identitat de qui els ha votat. A més, també hi ha una «moneda» interna per animar als usuaris a respondre més preguntes, que són bàsicament compliments.
Aquest no és el primer cop que el CEO i cocreador Nikita Bier construeix una app viral per a adolescents. Fa cinc anys, va viure una història similar amb TBH, que oferia una experiència pràcticament idèntica a Gas i que va ser ràpidament adquirida per Facebook Inc. (ara Meta Platforms). Tot i haver-se expandit a gran velocitat en un inici, l’adquisició de TBH pel gegant de Zuckerberg va alentir el seu creixement i va acabar tancant-la 3 mesos més tard.
Segons defensa Bier, la nova app és millor i el nou algoritme fa que els afalacs es reparteixin de forma més equitativa. A més, assegura que aquesta vegada no volen dependre de finançament extern.
Sembla que l’equip de Gas està focalitzat en el creixement viral dels usuaris de l’app (amb un objectiu d’un 100% de creixement diari), tot i que la seva pàgina de Twitter no té encara ni 1000 seguidors (en el moment que es redacta aquest text). Creixen a un ritme de 30.000 usuaris l’hora segons el seu compte de Twitter @gasappteam i afirmen tenir més d’un milió d’usuaris actius. Nikita Bier és la principal cara visible de l’empresa i volen anar pas a pas: els bons números de creixement als Estats Units venen de menys de dotze estats en els quals l’app està disponible.
També s’han vist a xarxes algunes polèmiques referents al «tràfic de persones» que suposadament pot permetre el servei d’ubicació dels menors. No és l’única app amb aquesta característica, però és un tema especialment sensible, perquè aquesta està enfocada obertament a un públic menor d’edat. @nikitabier diu que el tema del tràfic de persones és una broma nascuda a la Xina. Des de ciberpoder.net/ seguirem de prop aquest tema. Ells mateixos no són els únics que han desmentit aquest fil d’acusacions:
Gas serà tema de conversa com a mínim unes setmanes més. A més, sembla una evidència cada vegada més consolidada que les principals aplicacions per a menors d’edat (Instagram, TikTok, etc.) no són beneficioses per al desenvolupament dels menors i tenen problemes intrínsecs que noves propostes com Gas o BeReal volen resoldre per arribar a aquests segments de població. Les conseqüències que té l’exposició extrema a les xarxes socials, si bé és evident que té efectes perjudicials en els adults, encara està per veure que nociu pot arribar a ser per menors d’edat en etapa formativa.
Esperem que arribi a Europa aviat i puguem provar l’app.
De vegades, hem de prendre decisions que ens poden canviar la vida. És el que els va passar a Kevin Systrom i Mike Krieger, dos emprenedors del món de la tecnologia que potser no us sonen pel nom, però que han impactat la vostra rutina més del que us penseu. Aviat sabreu qui són.
Traslladem-nos a l’abril de 2012. Concretament a San Francisco, als Estats Units. Els nostres dos protagonistes són els fundadors d’una empresa petita, de 2 anys d’edat i tan sols 13 treballadors. Han creat una aplicació mòbil per compartir fotos artístiques que ha calat fort entre els joves nord-americans. Ja compta amb més de 25 milions d’usuaris, molt lluny dels gegants del sector, però amb tendència a l’alça. Es tracta, com no, d’Instagram. I és llavors quan entra en escena Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, que presenta una oferta marejant per aconseguir l’aplicació de moda: 1000 milions de dòlars. La quantitat sorprèn entre els experts. Els dos cofundadors accepten, cobren en metàl·lic i en accions i passen a formar part del comitè directiu de Facebook. I potser alguns esteu pensant: «Quina decisió més fàcil: acceptes. Saps quants diners són això? Mil milions de dòlars! Tens la vida resolta».
Bé, és que potser no és tan fàcil. Estem parlant d’un projecte propi, d’un producte que has creat i del qual perdràs el control. És cert que Systrom i Krieger van passar a formar part de la direcció de Facebook, però poc després la van abandonar per tensions amb altres alts càrrecs. I clar que són molts diners, però és que avui Instagram té un valor cent vegades més gran del que es va pagar en aquell moment.
I si no que li diguin a Evan Spiegel, CEO de Snapchat, el nostre proper protagonista. Un any més tard, Facebook va voler integrar l’aplicació de publicacions efímeres amb una oferta de 3000 milions de dòlars. És tan lícit acceptar els diners com voler mantenir-se independent. En aquest cas, Spiegel es va negar a formar part de la seva competidora. La decisió va desencadenar en una guerra freda posterior coneguda com el Projecte Voldemort. Deixarem aquesta història per un altre moment, però està clar que les stories d’Instagram, basades en el format Snapchat, van suposar un cop dur a la companyia del fantasma groc.
Aquest tipus d’absorcions són molt comunes en el sector tecnològic, però algunes polèmiques han fet arrufar el nas a la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units (FTC) i la Comissió Europea, que estan investigant a les Big Tech (Facebook, Google, Microsoft, Apple i Amazon) per presumptes pràctiques de monopoli. I en aquest context repassarem les compres més rellevants de cadascuna d’elles.
Facebook: única xarxa social?
Els dos exemples anteriors posen de manifest que Facebook vigila de prop les xarxes socials emergents. El cas més significatiu és la compra de WhatsApp(21800M $, 2014). El més curiós és que l’aplicació de missatgeria més popular del món estava a punt de formar part de Tencent, una empresa xinesa de software. Però el seu CEO, Pony Ma Huateng, va haver de sotmetre’s a una operació d’esquena que va allargar les negociacions. I llavors Facebook va entrar en escena per fer una contraoferta. Ja diuen que la salut és el més important.
A més, Facebook també va invertir en Face.com(100M $, 2012), un sistema de reconeixement facial israelià que va millorar l’etiquetatge de fotografies. Van absorbir Oculus VR (2000M $, 2014), que fabrica auriculars de realitat virtual per a videojocs. Recentment, també van adquirir Giphy(400M $, 2020), així que quan enviïs un GIF divertit als teus amics, ara ja ho saps, allò també és propietat de Mark Zuckerberg.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
L’omnipresència de Google
Si bé els moviments de Facebook solen ser molt mediàtics, cap dels seus competidors es queda curt. És el cas d’Alphabet, el conglomerat del qual forma part Google, que ofereix serveis molt més enllà del motor de cerca. Un dels moviments més exitosos en el sector és la compra que van fer de Youtube(1650M $, 2006). La pàgina de vídeos més famosa del món estava guanyant la partida a Google Videos i van resoldre-ho a cop de talonari.
Google també va introduir-se en el mercat de telefonia mòbil per obtenir patents i competir amb marques com Samsung. Així doncs, van adquirir Motorola(12500M $, 2011) i una part d’HTC(1100M $, 2017). Finalment, part de l’èxit de Google Maps no s’explicaria sense Waze(966M $, 2013), un software de navegació GPS israelià que va permetre incorporar informació de carreteres bloquejades, accidents, radars de trànsit, etc.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
El domini transversal de Microsoft
El domini de Microsoft va molt més enllà dels sistemes operatius i l’ofimàtica. Alguns dels seus serveis no són originals sinó adquisicions que han fet al llarg del temps, com Hotmail(500M $, 1997) o Skype(8500M$, 2011). També van comprar Mojang(2500M $, 2014), responsable del famós joc Minecraft.
Si l’empresa fundada per Bill Gates volia entrar en el mercat de les xarxes socials, no se li pot negar que ho va fer amb força. El 2016 va adquirir LinkedIn, líder en relacions professionals, per 26200 milions de dòlars. L’últim moviment tàctic va ser fer-se amb Github(7500M $, 2018), el repositori de codis de programació més conegut del món.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
Apple: retrobaments amb música de fons
La marca de l’estil i l’elit tampoc se salva del panorama d’adquisicions, tot i que predominen entitats petites relacionades amb software, machine learning i semiconductors. Una d’elles és NeXT(431.5M $, 1999), una companyia que va fundar Steve Jobs quan precisament el van acomiadar d’Apple. Els seus ordinadors mai van assolir èxit comercial, però els seus processadors van servir com a base del sistema operatiu Mac OS X. La vida és plena d’històries cícliques.
L’enorme presència d’Apple en la indústria musical no s’explica sense la compra de Beats Electronics(3000M $, 2014), una productora d’auriculars i altaveus que va néixer per lluitar contra la pirateria i millorar la qualitat de l’àudio. També va ser estratègic fer-se amb Shazam(400M $, 2018), la famosa aplicació mòbil de reconeixement audiovisual.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
Amazon: el mercat total
En els seus inicis, Amazon era una botiga de comerç electrònic de llibres. Probablement per això van invertir en Audible(300M $, 2008), pioner en la creació d’audiollibres, un mercat que ara mateix està amb la fletxeta cap amunt. També val la pena comentar l’adquisició d’Alexa Internet INC(250M $, 1999), que analitza dades a internet i classifica el posicionament de llocs web.
Si la compra de Youtube per part de Google va ser un encert, què hem de dir de la que va fer Amazon amb Twitch, la xarxa social de directes de vídeo que està triomfant entre les noves generacions. I sembla que van fer-ho en un bon moment, ja que va ser el 2014 i per 970 milions de dòlars.
Tot i que la naturalesa de la companyia fundada per Jeff Bezos és molt diversa, no deixa de sorprendre que la seva major inversió fos en una cadena de supermercats orgànics: Whole Foods Market(13700M $, 2017), que estava en hores baixes i gràcies a l’acord va poder remuntar.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
És probable que si indagueu una mica moltes de les aplicacions o pàgines que utilitzeu siguin propietat d’alguna de les cinc empreses líders de la tecnologia i, de fet, de l’economia mundial. En general, es tracta d’una batalla per fer-se amb les idees emergents abans que ho facin els competidors. Veurem què hi tindran a dir els organismes reguladors, però de moment sembla que el sector tecnològic està basat en una estrella de cinc puntes.
Una de les teories conspiranoiques més cridaneres durant aquesta pandèmia ha estat la insinuació que es vol vacunar massivament a la població per poder introduir-nos un microxip que controli tots els nostres moviments, accions i pensaments. T’imagines a Bill Gates o a Mark Zuckerberg vigilant tot el que fem des d’una pantalla? Quina bestiesa, oi? Doncs el més absurd sobre aquest missatge d’alarma és que, de fet, arriba deu anys tard. No cal implantar-te un microxip perquè ja fa temps que duus un dispositiu de control enganxat. Es tracta d’una extensió dels teus braços, ocasionalment col·locat a la butxaca però que mai tens més d’un parell de metres enllà. Em refereixo, lògicament, al teu telèfon mòbil.
Amb aquesta idea en ment, Netflix va publicar l’any 2020 un documental titulat “The Social Dilemma” (el dilema social), que posava de manifest com les xarxes socials usen les nostres dades per afectar la nostra conducta i la de la societat. Van optar per un format impactant on exdirectius de Google, Facebook o Twitter alertaven dels perills associats als productes que ells mateixos havien creat i que, per motius ètics, havien decidit deixar enrere. No és una fórmula nova, perquè ja fa temps que es comenta el clàssic mantra de “si no pagues pel producte, és perquè tu ets el producte”. El que passa és que si Netflix ho adorna amb efectes especials i música èpica de fons, l’espectador reacciona volent eliminar totes les seves xarxes socials i llançant el seu telèfon mòbil pel balcó. És una reacció exagerada o està justificada?
Les xarxes socials van néixer per connectar persones a distància. Els individus interaccionaven entre ells i creaven comunitats. De seguida, les reaccions positives al contingut, com el famós botó m’agrada, permetien agrupar gent amb característiques similars. És innegable que han causat efectes meravellosos, abans impensables: retrobaments de familiars llunyants, troballes de donants d’òrgans o pròtesis impagables o l’organització de revolucions democràtiques com la primavera àrab entre 2010 i 2012. I, com no, van ajudar a suportar el maleït confinament. No obstant, la naturalesa d’aquestes plataformes i, de fet, la mateixa naturalesa humana han originat un seguit de problemes greus. I és aquí on The Social Dilemma posa el punt de mira: addicció digital, ciberassatjament escolar, pèrdua de privacitat, polarització política, alteració electoral, difusió de notícies falses o propagació d’ideologies perilloses. Quina llista, no? Si després d’això encara tens el telèfon a les mans ets pràcticament un temerari.
El reportatge de Netflix fa èmfasi en la capacitat que té el telèfon per mantenir-te connectat amb un bombardeig constant de notificacions. Ara Facebook, ara Youtube, ara Instagram, ara Twitter… Una successió que sembla aleatòria però que no ho és. Com si algú hagués estudiat en detall què et farà mantenir-te enganxat a la pantalla. Una frase que resumeix molt bé aquest propòsit és una genialitat de Tristan Harris, exdissenyador ètic de Google i cofundador del Centre per a la Tecnologia Humana:
“Tots estàvem buscant el moment en el qual la tecnologia superés la força i intel·ligència humana. Però hi havia un moment molt anterior: aquell en el qual la tecnologia excedís les nostres debilitats.”
El que ve a dir un dels protagonistes del documental és que la revolució dels robots no és exactament com tots havíem imaginat. Si Will Smith a “Jo, robot”, en lloc de disparar a androides violents, hagués hagut d’intentar no perdre la concentració a la feina per culpa de desenes i desenes de stories d’Instagram, la pel·lícula hagués quedat bastant descafeïnada.
Ara bé, què té això d’extraordinari? L’entreteniment ha existit sempre. “Panem et circenses”, que deien els romans. El fet innovador és que ara la distracció és totalment personalitzada i, per tant, tremendament efectiva. Les xarxes socials capten un munt de dades sobre tu. En general, ho permets per desconeixement i perquè es tracta d’una compensació entre comoditat i privacitat. És còmode que en sortir de casa el mòbil calculi el que trigaràs en arribar a la feina? Sí, però per fer-ho ha de saber on vius i on treballes. És encertat que el mòbil t’avisi que està a punt de començar el partit del Barça del que t’havies oblidat? Sí, però ha de saber que tu volies mirar-lo. És pràctic que t’avisi si la persona que t’agrada ha penjat una nova foto a Instagram? Sí que ho és, però espera… com coi pot saber això??? Creu-me que ho sap.
No t’alarmis, tampoc t’hauries de sentir gaire protagonista. La gran potència de les xarxes socials va molt més enllà de les intimitats de cadascú. Tota aquesta informació, sumada, permet treure conclusions dels interessos de certs grups socials. Fins i tot, per primera vegada, les marques poden ensenyar anuncis a persones que ja saben que hi estaran interessades. Màgia. I aquí també entra en joc la política. Així com el telèfon et va ensenyant contingut que t’agrada, també et mostra gent que pensa com tu. I a més, també s’ocupa de trobar notícies que, curiosament, confirmen totes les teves opinions. Ja tens arguments de sobra per saber que, respecte a un cert conflicte polític, tens tota la raó del món. En canvi, resulta que tens un company de feina que sempre s’esforça a negar la realitat. Vota un partit que et fa fàstic i té opinions sempre indignants. Que no mira les notícies? S’ha de ser mig babau per no veure tots els arguments que tu tens. En el documental, hi ha una reflexió molt reveladora de Justin Rosenstein, exenginyer de Facebook i Google i cofundador d’Asana. Segurament t’has sentit així alguna vegada:
“Mires a l’altra banda i comences a pensar: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és: ells no estan veient la mateixa informació.”
Aquí està la clau de tot plegat. El babau del teu company de feina sí que mira les notícies. També s’empapa d’opinions a Twitter com tu. El que passa és que a ell, com a tu, també li donen la raó. És pràcticament impossible que us arribeu a posar d’acord perquè, de fet, ell pensa que el babau ets tu. És veritat que els mitjans de comunicació sempre han polaritzat els seus continguts. La diferència és que, per primer cop, la polarització és automàtica, personalitzada i molt eficaç.
Se li ha de reconèixer a Netflix que ha sabut plasmar com l’ús de les xarxes socials és capaç de modificar la nostra conducta. Amb una mica de sort, et regalaran uns quants calfreds durant el documental. Però fins quin punt és això tan greu? Doncs quan entren en joc col·lectius vulnerables que poden veure’s totalment sobrepassats pel funcionament de les xarxes: els menors d’edat. La popularitat, la preocupació per la imatge i la reacció davant de comentaris negatius han estat sempre problemes d’adolescència, però les xarxes socials els poden multiplicar sobremanera. Com més connexió, més exposició. Com més exposició, més probabilitat de rebre comentaris negatius. I com més comentaris negatius, més patiment. El reportatge explica que als Estats Units, des de 2009 (quan les xarxes socials van començar a estar disponibles en telèfons mòbils) els suicidis de nenes entre 15 i 19 anys han augmentat un 70% i els de nenes entre 10 i 14 s’han incrementat en un esfereïdor 151%.
És cert que les grans empreses tecnològiques, com totes les companyies, intenten monetitzar els seus productes. També està clar que l’avenç tecnològic no es pot frenar. Sí que és cert que convindria reflexionar sobre el contingut que compartim a les xarxes socials i l’ús que en fem. Fins i tot, desintoxicar-nos de les notificacions del mòbil relaxaria els nostres nivells d’ansietat. Però és també exigible que els governs siguin capaços de regular aquest nou context social per tal de poder protegir la nostra privacitat i, sobretot, la dels menors d’edat. Però aquest és un problema global i és una tasca que ens pertoca a tots. A Catalunya, hi ha certes escoles que opten per desactivar temporalment les xarxes socials d’alumnes que han estat implicats en casos de ciberassatjament, tant agressors com víctimes. Sembla raonable, no? Doncs es veu que hi ha pares que s’hi neguen perquè, segons ells, els seus fills i filles tenen comptes d’Instagram amb 300 seguidors que no poden desatendre. Mira, jo no sé si Bill Gates ens espia des d’una pantalla. Però us puc dir que si ho fa, veient certs comportaments, se li posarien sovint els pèls de punta.
L’any passat es va estrenar Feels Good Man, un documental que explorava el fenomen de la granota Pepe des de la seva concepció com a un simple personatge dels còmics de Matt Furie fins a convertir-se, malauradament, en la gran icona dels memes de l’alt-right a webs com 4chan. No obstant, sense voler el documental planteja una curiosa pregunta: quants diners estaríeu disposats a pagar per un meme? No és conya. Un segment de la pel·lícula gira al voltant del mercat de Rare Pepes, uns cromos virtuals fets amb memes de la granota. I aquí és on trobem la resposta, ja que Peter Kell es va gastar $39.000 en tenir la propietat d’un Homer Pepe.
Fins ara el col·leccionisme d’art estava sustentat en objectes tangibles, com podrien ser els quadres originals de pintors com Claude Monet o Vincent Van Gogh. En l’àmbit digital, com a molt, podríem estirar el concepte de col·leccionisme a les reproduccions físiques que es fan d’obres digitals amb d’una tirada limitada que aporti més valor a aquesta obra. No obstant, ens sorgeix la problemàtica de que ningú arriba a ser mai el sol propietari de l’obra original, ja que no existeix una versió física que sigui vertaderament l’original. Fins ara.
Això dels Rare Pepes va succeir al 2018 i és el que s’anomena un NFT, sigles que s’han convertit en tota una la revolució a internet durant les últimes setmanes. Però, què és un NFT? Els non-fungible tokens tècnicament són tokens criptogràfics, són elements amb un valor dins d’una xarxa blockchain, similars a una criptomoneda excepte pel fet de que no son mútuament intercanviables i són indivisibles. Igual que un euro és divisible en cèntims i dos euros tenen el mateix valor mentre que Els girasols de Van Gogh no.
El Rare Pepe més rar (i car) del món
Enfocant-nos en el context del col·leccionisme, la vertadera utilitat d’aquests tokens no fungibles és la de servir com una prova de la propietat d’un objecte digital. No importa la quantitat de còpies (o rèpliques) de l’arxiu que hi hagi a la xarxa, a través dels NFTs s’aplica el concepte i el valor del certificat d’autenticitat a l’espai artístic virtual i d’aquesta manera es pot ser el sol propietari de l’obra en qüestió. Tot això dins del marc de transparència de la tecnologia blockchain: es registren totes les transaccions i es pot consultar qui n’és el propietari en cada moment.
No hi ha límits respecte al que pot esdevindré un NFT, ja que l’únic que queda enregistrat a la xarxa descentralitzada són les transaccions del token, per tant el món del criptoart engloba qualsevol tipus d’expressió artística: fotografies, vídeos, gifs, música, software, textos, cromos de memes de Pepe, etc. Això ha permès la creació de comunitats multidisciplinàries d’artistes, col·leccionistes i tech bros que han anat alimentant aquesta febre els al punt on es troba ara mateix.
Els NFTs s’han erigit com una idea presumptament revolucionaria pels artistes digitals, rendibilitzant la seva obra i venent-la de manera directa en comptes de simplement crear contingut que enriqueixi el seu portafolis de cara a futures oportunitats laborals.
Durant els últims mesos l’artista Mike Winkelmann (conegut com a Beeple) hauria guanyat uns pocs milions de dòlars amb les vendes de NFTs de la seva obra, als que s’han d’afegir els $69.346.250 (no és broma) de la subhasta que la prestigiosa casa de subhastes Christie’s ha fet d’una recopilació en un sol JPG de les 5000 peces digitals corresponents als primers 13 anys del seu projecte Everydays, amb el que Beeple ha creat i pujat a internet una imatge al dia sense interrupcions.
Recordeu el Homer Pepe del documental? Doncs a principis de març el seu propietari Peter Kell el va vendre per l’equivalent a $320.000 en ETH, la criptomoneda de la xarxa Ethereum. Al voltant de vuit vegades més del que li va costar.
La cantant Grimes i el seu germà Mac Boucher van subhastar els NFTs de deu peces audiovisuals que formen part de la WarNymph Collection Vol.1, arribant a guanyar sis milions de dòlars.
A partir dels exemples anteriors podríem entrar en l’etern debat quin és el valor que li donem a les coses, argumentant que és una ximpleria pagar una quantitat estratosfèrica per la possessió virtual d’un objecte digital. D’igual manera que existiria un altre argument mencionant que també ho es pagar una milionada per un quadre d’un artista famós i ambdós casos es poden veure des del prisma de que són situacions equivalents, ja que el col·leccionista potser l’únic que vol és la satisfacció de posseir aquesta obra o, en altres casos, la capacitat de fanfarronejar sobre el que posseeix. Però aquest no és el debat més rellevant al voltant dels NFTs a hores d’ara, perquè per molt revolucionari i positiu que sembli, hi ha moltíssims problemes amb aquests certificats virtuals.
Per entendre-ho tot millor primer s’ha de parlar de la tecnologia que hi ha darrere: el blockchain. Resumint-ho molt, el blockchain és un tipus d’arquitectura de xarxes que es caracteritza per estar descentralitzada i la seva informació es distribueix per tots elements que la formen a través d’una cadena de blocs, de manera similar a com si fos un llibre en que cada pàgina la té una persona diferent.
Afegir un altre bloc a la cadena, o una altra pàgina al llibre, és el que es coneix com a mineria i consisteix en que tots aquells ordinadors que vulguin formar part de la xarxa competeixen entre ells sota unes condicions per continuar amb la cadena. Com a compensació per continuar amb la cadena, el guanyador rep un premi en forma de token de criptomoneda, com el bitcoin.
El problema es troba amb les condicions de la competició amb les que s’estenen les xarxes blockchain. La més estesa, adoptada per Bitcoin o Ethereum, és el sistema de verificació Proof-of-Work, amb el qual tots els ordinadors que vulguin formar part de la xarxa han de competir per resoldre un problema matemàtic complex que requereix molt esforç computacional i, conseqüentment, molta energia.
Aquest sistema té algoritmes que adapten la dificultat del problema segons augmenta o disminueix el temps de creació de nous blocs. A més ordinadors competint, menys temps, de manera que puja la dificultat i es necessita més poder de computació per arribar a la resposta. Fa molts anys, es podia minar criptomoneda amb una CPU d’un ordinador personal, però a mesura que el bitcoin s’ha anat fent famós s’han començat a utilitzar processadors més potents fins el punt de que algunes empreses directament han construït instal·lacions plenes de processadors dedicats solament a intentar minar criptomoneda.
Gràfic amb la dificultat de resoldre el problema matemàtic del sistema PoW
La gran majoria de NFTs estan constituïts dins de la xarxa Ethereum i aquesta utilitza el sistema PoW per a la creació de nous blocs, així que l’energia necessària per les transaccions de criptoart no és precisament petita. Així doncs, hi ha tres postures principals al món de l’art. La primera és la dels artistes que ignoren les implicacions ecològiques del mercat virtual i segueixen contribuint a la seva expansió com si res. Altres segueixen surfejant l’onada dels NFTs, però indiquen que un percentatge de cada venda es dedicarà a una organització que treballa per compensar les emissions de CO2. Mentre que els més vocals són els que han posat el crit al cel davant la ineficiència energètica d’aquestes noves pràctiques.
Un exemple és el de Joanie Lemercier, artista visual que va veure com el fet de posar a la venda sis NFTs de la seva obra va resultar en transaccions amb un consum energètic més elevat que el del seu estudi durant els últims dos anys.
This lack of transparency ruined 2 years of efforts and drastic reductions of electricity consumption.
La petjada que cada NFT deixa al medi ambient depèn de totes les interaccions que s’hi fan (creació, venda, subhasta, transferència…) i a la web cryptoart.wtf es pot consultar quina despesa energètica ha tingut una obra en particular i les equivalències en unes unitats que entén tothom.
Les solucions per fer que el blockchain en general i el criptoart en particular siguin sostenible és allunyar-se del PoW com a manera de verificar nous blocs. Existeixen altres mètodes com el Proof-of-Stake, el qual selecciona el nou ordinador de forma aleatòria però tenint en compte segons la quantitat de tokens que posseeix, o el Proof-of-Capacity, que la probabilitat de selecció depèn de la quantitat de memòria disponible. Ara mateix hi ha xarxes alternatives que les utilitzen, però no tenen el mateix valor que Ethereum i no són tan atractives pel mercat. Al menys des d’Ethereum han anunciat que estan treballant per adoptar el PoS com a sistema de verificació, però sembla que la seva implementació encara trigarà un any o dos.
Potser la problemàtica energètica és la més destacada, però no és l’única per la que els NFTs es troben a l’ull de l’huracà. Tota transacció que es produeix a xarxa té un cost associat que es relaciona amb l’espai permanent que ha d’ocupar. Crear un NFT costa diners. Fer una oferta per un NFT costa diners. Acceptar la oferta costa diners. A Ethereum això es produeix dins dels contractes intel·ligents, uns scripts de programació que s’executen dins de la xarxa i produeixen un resultat (qualsevol dels esmentats prèviament). Executar línies de codi a la xarxa té un cost econòmic en forma de “gasolina”, així que la quantitat de combustible (i diners) que es necessita per executar un contracte depèn de la seva complexitat. La peculiaritat d’aquest sistema és que la “gasolina” s’ha de pagar abans d’executar el contracte i si et quedes curt, el contracte s’atura a la meitat del procés i perds els diners. Com si tinguessis un cotxe que va de Barcelona a Màlaga per una carretera sense gasolineres.
El resultat de tot això són testimonis d’artistes amb pocs recursos i poc experimentats que, davant l’oportunitat de poder guanyar diners de manera ràpida, al final surten perdent.
L’enèsim problema que ha sorgit als últims dies és bastant irònic. Un dels arguments a favor dels NFT és el fet de protegir la propietat d’una obra d’art digital amb una certa transparència per evitar que puguin ser robats. Excepte pel fet de que qualsevol persona pot crear un NFT de qualsevol arxiu o d’una piulada que conté una obra. Potser els NFTs tampoc són tan meravellosos en aquest sentit si permeten l’equivalent a descarregar-te un pòster d’un artista sense permís i imprimir-lo a casa teva.
The art community has been so preoccupied with art theft and copyright NFTs, the realization that someone can attach a nude to an NFT is truly horrifying. Someone can just sell a photo of your body without permission. What the fuck do we do about that?
— RJ Palmer 🔜 Gen Con AS-90 (@arvalis) March 9, 2021
Un últim apunt. Cada cop veiem com la revolució de l’espai criptogràfic, que tant parla de la descentralització i la democratització de certs processos, sembla més una transferència de certes dinàmiques de poder d’un espai convencional a un espai hipermodern aprofitant els avenços tecnològics. I el criptoart no n’és una excepció, ja que els bessons Winklevoss (sí, els que estan interpretats per Armie Hammer a la peli The Social Network), són els propietaris de Nifty Gateway, el segon major mercat de NFTs del món, i no confio massa en una democratització i una ètica que passi per les mans dels tech bros per excel·lència.
Aquesta és la situació actual, de manera aproximada, al món del criptoart. Encara que tenint en compte com avança tot aquest article quedarà obsolet en un parell de setmanes. Potser d’aquí res veurem com peta aquesta bombolla criptogràfica o potser estem més a prop d’avançar cap l’ús de tecnologies descentralitzades en aspectes de la vida que ni ens imaginem, però d’una manera més ètica. Fins a les hores, el millor que podem fer és anar molt en compte i riure una mica amb els memes que surtin pel camí. Sense vendre’ls, es clar.
