«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
És una notícia per a ben pocs que l’impacte de les xarxes socials té impactes negatius en la salut mental i el desenvolupament d’adolescents. Per exposició excessiva a imatges de cossos idealitzats o feeds que inciten a canalitzar l’odi en fins destructius, els cervells en fase formativa pateixen les conseqüències d’un consum excessiu de pantalles (i que en certa forma tots patim). Això és una evidència que fins i tot han constatat els estudis interns de Meta (la mega-corporació que engloba Facebook, Instagram i WhatsApp, entre d’altres).
Durant anys hem normalitzat el scroll infinit, les notificacions a deshora i els filtres estètics com una part de la vida digital d’aquestes aplicacions, però això podia canviar. A finals d’agost, aquesta disputa entre els adolescents i els serveis del gegant de Silicon Valley ha viscut un capítol important: Meta ha pactat amb 47 estats dels EUA un acord històric de fins a 17.100 milions de dòlars i es veurà obligada a canviar algunes regles del joc a les seves xarxes socials. De fet, ara veurem per què el precedent més immediat és l’acord judicial (o extrajudicial) als anys noranta entre 46 estats dels EUA i la indústria del tabac.
El cervell adolescent i el parany de la dopamina
Però abans, per comprendre l’impacte d’aquesta decisió que en principi ha de tenir un impacte significatiu per la plataforma, cal donar un cop d’ull a la neurociència. Durant la infància i la pubertat, el cervell humà passa per una etapa de remodelació profunda. El centre encarregat del processament de les emocions i les recompenses (sistema límbic) es desenvolupa a gran velocitat, mentre que la regió responsable del control dels impulsos i la planificació (el còrtex prefrontal) no arriba a la maduresa fins ben entrada la vintena.
Aquesta escletxa biològica fa que els adolescents siguin especialment sensibles a l’aprovació social i als estímuls immediats, amb conseqüències que es poden allargar a l’etapa adulta. Certes funcionalitats digitals (notificacions a deshora i scrolls infinits) exploten directament aquesta vulnerabilitat. Cada «m’agrada» o cada nou contingut actua com a mecanisme de recompensa intermitent que genera petits augments de dopamina, molt similars als que produeixen les màquines escura-butxaques. En altres paraules: altament addictius.
Les evidències aportades per entitats com l’Associació Americana de Psicologia (APA) i diversos estudis en revistes científiques d’alt impacte indiquen que els joves que passen més de tres hores al dia a les xarxes tenen més risc de patir símptomes depressius, amb una incidència especial entre les noies. A més, l’ús durant la nit altera els cicles del son necessaris per al desenvolupament, i l’exposició constant a imatges idealitzades i filtres de bellesa ha incrementat els casos de dismòrfia corporal i trastorns de la conducta alimentària.
Redissenys de la interfície d’usuari pactats
Tornant a l’acord judicial amb Meta, el que és menys comú és que s’especifiquen modificacions específiques que l’empresa haurà d’introduir per als usuaris menors d’edat, més enllà de la compensació econòmica pactada. Aquestes modificacions són, de forma resumida:
Pauses a l’scroll infinit: Avisos obligatoris cada quinze minuts d’ús continuat, opció de desactivar la reproducció automàtica i un feed cronològic, sense algoritme, a l’abast.
Límits de temps per defecte: Establiment d’un màxim diari de dues hores a aplicacions com Instagram i Facebook, que els pares poden desactivar.
Protecció del son i de l’horari escolar: Restriccions d’ús entre la mitjanit i les 6 del matí, així com el silenciament de notificacions durant la jornada escolar.
Moderació de la comparació social: Prohibició dels filtres que simulen cirurgia estètica i comptadors de reaccions ocults per defecte.
Reaccions als mitjans, la xarxa i el sector social
Com esmenàvem, la cobertura mediàtica ha comparat de manera gairebé unànime aquest cas amb els grans acords judicials contra la indústria del tabac dels anys noranta. Aleshores, la indústria havia amagat de forma sistemàtica els estudis que vinculaven el tabac amb l’aparició de diferents tipus de càncer. Ara el debat públic ha canviat de focus: la discussió ja no se centra tan sols en la responsabilitat de la supervisió familiar en l’ús de xarxes, sinó en el fet que el disseny mateix del producte pot resultar nociu quan s’orienta a maximitzar el temps de pantalla d’un públic vulnerable. De fet, els productes s’optimitzen exactament per explotar aquestes flaqueses cognitives dels menors.
A la xarxa, la resposta dels usuaris oscil·la entre la satisfacció per l’exigència de responsabilitats i el dubte pràctic. Molts comentaris assenyalen que, si les restriccions s’apliquen només a una plataforma, els hàbits dels joves poden traslladar-se ràpidament cap a altres aplicacions populars com TikTok o YouTube. La mateixa direcció de Meta ha estat conscient d’aquest factor i ha condicionat part dels fons de l’acord a què la resta de plataformes del sector adoptin compromisos similars, que també ha estat un punt criticat.
Per la seva banda, les organitzacions de protecció a la infància i els col·lectius de salut mental han rebut la notícia amb un optimisme moderat. Consideren que l’acord és un pas endavant rellevant perquè reconeix jurídicament la relació entre el disseny d’interfície i el benestar emocional. Tot i això, recorden que l’efectivitat real de la mesura dependrà de la capacitat de la indústria per implementar sistemes de verificació d’edat fiables i de la voluntat continuada per mantenir la seguretat dels menors com una prioritat. Finalment, la crítica més dura ha vingut de l’Electronic Frontier Foundation, que assenyala que l’acord obliga Meta a estimar l’edat de tots els usuaris i no només la dels menors, i que amplia la vigilància sobre els adolescents en lloc de reduir la recollida de dades. A més, el 30 % dels diners condicionat a què TikTok i YouTube s’hi sumin dona als fiscals dels estats un incentiu econòmic per litigar contra la resta de plataformes.
L’acord no resol per si sol tots els reptes que planteja la convivència amb la tecnologia, però marca un precedent clar. Posa de manifest que el disseny de les plataformes digitals té conseqüències reals en la vida dels adolescents i que el desenvolupament tecnològic ha de trobar un equilibri sostingut amb el benestar de les noves generacions.
A la botiga d’artesania i antiguitats Four Winds Craft Guild, a l’illa estatunidenca de Nantucket (Massachusetts), hi ha penjat un cartell que diu «No influencers». El propietari, John Sylvia, explicava a la premsa que «molta gent està cansada de sentir-se figurant del vídeo d’un altre», tot afegint que a la gent que va només a gravar-se no li interessa realment la història del local.
La creadora nord-americana Paige Lorenze va contestar des de dins del gremi, argumentant que ser influenciador és una feina que fan sobretot dones i, per tant, prohibir-los l’entrada a un local no és igual que prohibir-la a qualsevol altre professional. «Si et dius feminista i penges un cartell de «no influencers«, val la pena preguntar-se a qui estàs intentant deslegitimar i per què», va publicar.
A l’entorn digital català i espanyol, les polèmiques encadenades de Roro Bueno a la Velada del Año, de Carliyo el Nervio insinuant que l’eclipsi era una cortina de fum que funcionava sota interessos del govern i de Violeta Mangriñán defensant unes ulleres per veure el fenomen sense aval científic han acabat en una crida massiva dels usuaris a deixar de seguir els influenciadors que no aporten valor a la societat. Els usuaris comparteixen a X les llistes de comptes que han deixat de seguir, sense gaires comentaris ni vídeos de resposta, perquè si, justament, el negoci viu de l’atenció, l’única cosa que li podria arribar a fer mal de debò és retirar-se-la.
Chicas, aprovechad este verano para hacer limpieza de influencers🙏🏼 Si los seguís solo por el chisme: dejadlos de seguir y seguid a cuentas como javihoyos, annagurgui, jotaderos, hazme, salseologia etc y os enteráis igual. https://t.co/9IucXhrdws
El boicot, d’alguna manera, sembla funcionar. Segons les dades de TikReport que recull Movistar eSports, en set dies Roro va perdre 80.023 seguidors a TikTok, Fabiana Sevillano 19.050, Natalia Palacios 18.371 i Carliyo el Nervio 18.120. El 17 d’agost Palacios en va perdre més de 10.000 en un sol dia.
lo q realmente funcionaria es hacer grupos organizados por telegram,dejarlos de seguir en masa y bloquearlos, cada día que pierdan 20-50k de seguidores y no darle ni una visualización pero no pasará, funarlos igual sirve para q pierdan campañas y dejarle ver lo tontos q son https://t.co/pCPvTw7pFb
El boicot, a més, es dirigeix contra un tipus de perfil molt concret.
Sobre el boicot a influencers curioso ver como es sólo contra los tiktokers e influencers prensa rosa y de moda y nadie está yendo a por los booktubers, los que hablan de cine, de ciencia, de historia, de gastronomía o de música… los que aportan algo vamos.
Aquesta distinció és exactament la que fa servir la periodista i divulgadora financera Chelsea Fagan, fundadora del canal The Financial Diet, en el vídeo que va dedicar per parlar sobre el cartell de Nantucket. Fagan tracta el boicot com un problema de comptabilitat o econòmic. La indústria del màrqueting d’influenciadors va passar, a tot el món, de 1.700 milions de dòlars el 2016 a superar els 24.000 milions a finals del 2024.
Un model de negoci que ven consum
Fagan reparteix els creadors en dos grups segons la font dels seus ingressos. Per una banda, qui es guanya la vida produint alguna cosa, sigui un assaig, una entrevista, un producte cultural o material divulgatiu sobre un tema concret. Per l’altra, perfils la proposta de valor dels quals és el consum mateix. Aquests últims han heretat el model inaugurat per les Kardashian-Jenner, en què la fama, en comptes de guanyar-se per un ofici o una obra, sorgeix i es manté exposant la (suposada) vida pròpia. De fet, l’han estès a escala massiva fins al punt de convertir qualsevol esdeveniment de la seva vida en material publicable, ja sigui un compromís, un casament, un embaràs, un divorci i, fins i tot, vides alienes com les dels fills.
Ara bé, aquest model funciona per una raó concreta, la confusió deliberada entre els anuncis i l’experiència vital. Els influenciadors ocupen el mateix espai del feed que les teves amigues, familiars, companys de feina, etc., però sense ser res d’això. No es tracta, aleshores, només d’estratègia publicitària; la publicitat ja fa dècades que està instal·lada al món digital. El que hi ha de nou és la relació parasocial que s’hi construeix, que fa que el consumidor (abans audiència) confongui una recomanació pagada (un anunci) amb el consell honest d’una persona de confiança. Les estimacions que Fagan recull diuen que un consumidor té un 82% més de probabilitats de comprar un producte quan el recomana un influenciador.
La investigadora Emily Hund, de l’Annenberg School de la Universitat de Pensilvània, va dedicar sis anys a entrevistar quaranta-tres professionals del sector per a The Influencer Industry. Allà explica que en l’entorn digital, l’autenticitat «no és només una construcció social, sinó també una construcció industrial». Vol dir que és un atribut que es mesura, es puntua, es tarifa i es ven. Hund ho documenta amb el vocabulari que fan servir els mateixos professionals, que distingeixen entre ser autèntic i ser exacte (és a dir, que allò que ensenyes ha passat de debò tal com ho ensenyes).
Brittany Hennessy, que dirigia la divisió d’influenciadors d’un gran grup de comunicació, ho explica a Hund amb l’exemple d’un anunci d’aigua. Ningú no vol veure la foto de la creadora tal com queda realment després de córrer dos quilòmetres, perquè així no fa venir ganes de comprar res. I per això, diu, s’entén la mentida, la falsedat, la irrealitat. «Potser el contingut no és exacte al cent per cent, però segurament continua sent autèntic», hi remata. Segons Hund, ningú del sector no té ni recursos ni motius per comprovar si el que un influenciador explica de la seva vida és veritat.
Piazza descriu la feina de mare influenciadora com una feina de plataforma que sembla més glamurosa que conduir per a Uber i que és igual de precària.
Segons la periodista Jo Piazza, que condueix el pòdcast Under the Influence, per arribar a un sou equivalent al d’una feina a temps complet raonablement pagada calen com a mínim 150.000 seguidores a Instagram amb un grau d’interacció de l’audiència alt. La tarifa habitual ronda els 100 dòlars per cada 10.000 seguidores i per publicació patrocinada. I la jornada real és de 50 a 60 hores setmanals, sense conveni, ni vacances pagades i, per descomptat, sense cap mena de protecció social per als mesos en què la interacció disminueix —diries que és una feina precària?
A baix del tot de la piràmide de la indústria, la realitat financera encara és més crua. Hund explica com funciona RewardStyle, una empresa que dona a les creadores enllaços especials per posar al caption (descripció o peu de foto) de les fotos, de manera que cada vegada que una seguidora hi clica i compra, la creadora es queda una comissió i la plataforma una altra. El 2022 el sistema ja movia més de 3.000 milions de dòlars anuals en vendes. Les creadores, però, no poden retirar cap ingrés fins que no acumulen 100 dòlars en comissions. Una bloguera de moda a qui Hund identifica al llibre com a Danielle explica que va trigar moltíssim a arribar-hi «perquè cada cosa eren 2 dòlars, 3 dòlars, 5 dòlars», que és el que deixa cada venda en funció del preu del producte. Mentre acumulen aquests dòlars, tot el procés de fotografiar, escriure el peu, etiquetar la marca i respondre els comentaris no obté cap benefici.
A dalt de la piràmide la corba va en direcció contrària, però tampoc no puja. Una creadora amb prou volum per posar preu a la seva feina explica a Hund que la campanya que una marca li pagava a 5.000 dòlars l’any passat, aquest any li paga a 3.000, perquè amb l’arribada dels perfils petits moltes marques han descobert que sovint n’hi ha prou amb enviar el producte.
A tot això se li ha de sumar un altre filtre que no apareix a cap tarifa. Hund constata que les creadores que les agències trien més sovint responen als mateixos ideals de bellesa de la publicitat de tota la vida. Dones joves, primes, femenines, rosses i aclaparadorament blanques. Una de les entrevistades resumeix el llistó dient que per ser influenciadora només cal obrir-se un compte, tenir estil i saber posar. O sigui —no és cap sorpresa— que el sistema selecciona per aspecte abans que per la feina (capacitat de produir) o per la qualitat (de produir bé a diferència de la resta).
Una altra realitat més amagada de la situació financera de la indústria dels influenciadors és el cost d’entrada al sistema. Per construir una vida digna de ser imitada, primer cal poder-se-la pagar. Els viatges, la roba, la casa i els restaurants que sostenen aquesta aspiració no es paguen pas amb el contingut des del primer dia. El sistema exigeix posseir un capital econòmic i social previ per arrencar. Per tant, el més probable per triomfar a les xarxes socials com a creador de contingut és haver nascut en una família amb diners, haver-s’hi casat, o tenir una altra feina fora de càmera que ho financi.
La mateixa defensa que fan servir les vendes multinivell
Esclarit això, l’acusació de misogínia que fa Lorenze davant les crítiques als influenciadors i influenciadores de la indústria que els envolta no se sosté per enlloc. De fet, és exactament el mateix argument que se sol utilitzar per defensar les empreses de venda multinivell.
Les MLM són companyies que no venen als comerços sinó a través d’una xarxa de venedores particulars, que cobren comissions pels productes que col·loquen i també pels que col·loca la gent que elles mateixes recluten (semblant al cas de RewardStyle que s’ha mencionat abans, però fora d’internet). Tupperware i Avon en són els casos clàssics.
La indústria d’influenciadors i les MLM tenen molt en comú: es presenten com una via d’independència econòmica femenina, totes dues prometen convertir en ingressos allò que les dones acostumen a fer de manera desinteressada i totes dues exploten xarxes preexistents d’amistat, de veïnat i de maternitat. I quan algú les critica reaccionen igual, argumentant que són crítiques misògines i masclistes contra una via de desenvolupament econòmic de les dones.
L’associació que representa el sector multinivell als Estats Units reconeix que el 75% de les persones que s’hi apunten a vendre són dones, mentre que la propietat i la direcció de les companyies segueixen sent aclaparadorament masculines. Per a Fagan passa exactament el mateix amb els influenciadors, perquè al capdamunt de la piràmide no hi ha les creadores sinó els propietaris i els directius de les marques que elles promocionen.
Que aquesta indústria la comencessin dones no és anecdòtic, però. Hund explica que va créixer, precisament, gràcies a l’aparença inofensiva d’una cosa de noies penjant fotos i compartint consells. «El caràcter feminitzat de la indústria de l’influenciador n’amaga la seriositat i l’abast», escriu Hund, abans de rematar que la societat estatunidenca menysprea les professions feminitzades pel seu propi risc. Que hi hagi misogínia dirigida a dones amb visibilitat pública és innegable i està documentat. Ara bé, és d’un cinisme recalcitrant fer servir aquesta misogínia d’escut davant les crítiques a un model de negoci que treu el gruix del benefici de vendre sensació d’inseguretat a altres dones.
El 8,2% que se’n pot viure
A Catalunya la piràmide es pot veure encara més nítida, perquè el mercat és petit i les dades són relativament recents. L’estudi sobre creadors de contingut en català que va publicar el 2025 l’agència Karmina amb el suport d’Imagina i del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya va enquestar 496 creadores i creadors. Només un 8,2% pot viure exclusivament de l’activitat digital, un 49,8% no arriba als 5.000 seguidors, un 14,8% té una forma jurídica constituïda per exercir i un 2,2% disposa de representació professional. El 61,5% creu que facturaria més si treballés en castellà.
L’altra part de la factura la paguen els barris que, com la botiga de Nantucket, pateixen les conseqüències directes dels continguts promocionals que transformen ciutats massificades en productes turístics.
Els búnquers del Carmel, per exemple, van començar a tancar-se de nit el maig del 2023, de dos quarts de vuit del vespre a les nou del matí, després que la Guàrdia Urbana desallotgés 7.000 persones de l’indret durant les tres primeres setmanes d’abril. Fran Bernal, portaveu de la coordinadora veïnal del Carmel, va dir que els búnquers «s’han promocionat com una discoteca a cel obert». Un any més tard, l’Ajuntament va aconseguir que el bus 116 desaparegués de Google Maps com a opció per pujar al Park Güell, perquè la línia de barri havia quedat inutilitzable per als veïns que la necessitaven.
Casos com aquests ajuden a explicar que existeixi un sentiment de rebuig a la contínua publicitat encoberta de la indústria dels influenciadors que, lluny de ser tan natural i honesta com aparenta, funciona només pel benefici d’uns pocs, tot ignorant els danys col·laterals que provoquen. Ara bé, això no és gens nou.
Això ja va passar el 2018
L’abril del 2018, l’actor nord-americà Adam Pally va pujar a l’escenari dels premis Shorty de Nova York, uns guardons que distingeixen «els millors creadors de xarxes socials», per lliurar el premi a la marca amb millor presència anual a Instagram. En comptes de llegir el guió, va dedicar deu minuts a opinar sobre l’estat del sector. Va dir que havia passat molts anys lluitant per obrir-se camí com a actor i que l’amoïnava la gent jove que aquella nit era premiada només per existir a les xarxes. En arribar a la línia del guió que deia que era impressionant la quantitat de marques que invertien en Instagram, s’hi va aturar i hi va afegir «ho és?». Algú del públic li va cridar «esborra’t el compte» —a les comunitats digitals es fa servir com a insult— i Pally va contestar «Déu, tant de bo pogués». Va acabar dient a la sala que allò era l’infern i el van fer fora de l’escenari.
Les paraules de Pally, desafortunades en el seu context, no anaven errades, però. Un any abans, el Fyre Festival, un festival de música de luxe a les Bahames que es va vendre a les xarxes amb més de quatre-cents influenciadors i famosos, entre els quals es trobaven Bella Hadid i Emily Ratajkowski, s’havia enfonsat en vint-i-quatre hores perquè al terreny no hi havia ni escenaris ni allotjament. El seu promotor, Billy McFarland, va acabar condemnat a sis anys de presó per frau. Els compradors d’entrades havien pagat per una cosa que no existia. I els anunciants també, perquè just aleshores el New York Times destapava tot un mercat negre de seguidors falsos. Hund documenta que dels 211 milions de dòlars que les marques van gastar en influenciadors als Estats Units i el Canadà el segon trimestre del 2018, 11 milions van anar a pagar seguidors que no existien.
Però la indústria no va reaccionar fins que la Comissió Federal de Comerç dels Estats Units va respondre contra la cadena Lord & Taylor. El març del 2015 la cadena havia pagat entre 1.000 i 4.000 dòlars a cinquanta influenciadores perquè publiquessin el mateix cap de setmana una foto del mateix vestit de la seva línia Design Lab amb un text aprovat per l’empresa. També havia col·locat a la revista Nylon un article patrocinat, però sense marcar-ho com a publicitat. El vestit es va exhaurir en pocs dies i cap de les publicacions dels influenciadors anava identificada com a publicitat a les plataformes. L’expedient es va tancar sense cap multa, només amb la prohibició de tornar a presentar un anunciant com si fos un consumidor independent, un programa de seguiment de les campanyes i l’avís que la pròxima vegada sí que hi hauria conseqüències. La Comissió encara va enviar més de cent cartes d’advertència a influenciadors de primera fila entre el 2016 i el 2017.
Des d’aleshores, les marques i les plataformes van adoptar l’etiqueta de publicitat als continguts patrocinats en adonar-se que, de fet, no els hi feia perdre interacció. Això sí, això va traslladar el risc als grans creadors que, a més de començar a cobrar en funció dels resultats, van veure’s desplaçats davant la decisió de les marques de començar a treballar amb perfils petits que sortien més barats i de provar amb influenciadors generats per IA (que no donen problemes). Hund resumeix aquestes maniobres dient que totes comparteixen la intenció de repudiar públicament la falsedat i, en privat, de controlar millor un entorn desobedient.
El 2018, en plena crisi de credibilitat, la indústria valia més de 2.000 milions de dòlars i projectava arribar entre els 10.000 i els 20.000 milions. Cap de les condicions estructurals que la sostenien no havia canviat.
De Sálvame a la política pop
A banda de l’economia que hi ha al darrere, queda una pregunta per respondre i de la qual l’economia no es fa càrrec. Com pot ser que continuï creixent la influència d’aquests creadors, si molta gent sent que no és merescuda?
Una part de la resposta és que el format no és nou. La indústria dels influenciadors fa servir la gramàtica de la premsa i la televisió del cor, la de l’heroi i el vilà, l’exclusiva, el càstig públic, la redempció i l’exclusiva de nou. A Espanya aquesta gramàtica va tenir la forma més pura a Sálvame, que Mediaset va cancel·lar el juny del 2023 després d’anys de desgast d’audiència i de pressió dels anunciants.
L’altra part de la resposta és generacional i té a veure amb els circuits de difusió culturals i l’evolució dels mitjans. La distribució ha passat de la televisió a les xarxes. El trànsit, però, no ha anat en una sola direcció. La tele també s’ha tiktokitzat, amb talls curts, primers plans, retolació a pantalla i peces pensades perquè corrin fora de l’emissió. Mentrestant, cadenes com Mediaset han reciclat la gramàtica produint diferents formats. Un és el concurs, amb La isla de las tentaciones, que Telecinco emet des del gener del 2020 i que va arribar a fer 3.012.000 espectadors i un 25,2% de quota. L’altre és el testimoni de tarda, amb El diario de Jorge, que presenta Jorge Javier Vázquez, la cara mateixa de Sálvame, i que la temporada passada va tocar sostre amb un 9,2% de quota i 695.000 espectadors. Els temes que movien el gènere del cor ara es mouen dins d’un joc heterobàsic que mou emocions primitives com són la gelosia, la por, la inseguretat i les dependències (sovint) tòxiques; i dins de la telerealitat més barata que busca l’efectisme i la ridiculització.
La influenciadora Fabiana Sevillano explica aquesta mecànica curiosament millor que la majoria d’analistes, en un vídeo que va publicar parlant sobre el boicot. «La gent el que vol és un heroi i un vilà, en totes les històries», diu, abans d’afegir que això [en referència al contingut digital] és entreteniment i que això és la nova tele.
Un altre format que ha adoptat la gramàtica del cor és l’actualitat política. Els politòlegs italians Gianpietro Mazzoleni i Anna Sfardini van descriure el 2009, a Politica pop, com la política italiana es traslladava als formats de l’entreteniment i acabava adoptant les seves regles narratives. Mazzoleni i Sfardini expliquen què passa quan aquesta gramàtica es fa servir per llegir un ple, una moció de censura, un cas de corrupció o una investigació judicial. El públic busca protagonistes, traïcions, temporades i triar un bàndol abans de saber de què va realment la història i com afecta la dignitat democràtica d’un Estat. Atresmedia (LaSexta i Antena 3) són els experts en aquesta matèria.
On van les hores que hi dediquem
Una cosa que podem reconèixer del vídeo de Sevillano és l’honestedat quan explica que, mentre algú grava un vídeo criticant un influenciador, el nom d’aquell influenciador entra al cercador, la gent hi clica i la visita compta igual per al seu benefici. «No hi ha engagement dolent», diu parafrasejant el mític «no hi ha publicitat negativa». En aquest sentit, hem de reconèixer que té raó. Ella mateixa, però, és a la llista de les que aquesta setmana han perdut vint mil seguidors. Un gruix de gent que ha deixat de seguir-la, que l’ha eliminat de la seva realitat digital, amb nocturnitat i traïdoria, vull dir, sense fer grans escarafalls.
El que ens queda a l’abast, doncs, és molt més avorrit que una funa (el linxament digital organitzat contra algú), però és bastant més senzill de fer. Deixar de mirar-los, no regalar-los l’hora del matí ni la de just abans de dormir, i tornar a mirar què tenim a mig quilòmetre de casa. L’ateneu que no arriba a final de mes, l’associació de veïns que no troba relleu, el sindicat de llogaters que sí que pot resoldre’ns un problema concret, l’escola del barri i la biblioteca. Totes aquestes institucions, comunitats, organitzacions decideixen sobre la nostra vida coses que cap influenciador no decidirà mai. Potser no obtindrem la dopamina d’un unboxing o d’un beef molt sucós, però ja està bé que aquest sigui tot el preu a pagar.
Una nova xarxa social s’està viralitzant als Estats Units: es diu Gas, està orientada a adolescents i està generant molt rebombori tot i estar disponible només a uns pocs estats dels EUA.
Des del seu llançament a finals d’agost, Gas ha aconseguit més de 500.000 descàrregues a l’App Store, superant no només les principals apps consolidades (Instagram, TikTok, YouTube), sinó també les «noves promeses» com BeReal.
Ladies and gentlemen, after a 5-year hiatus, I am no longer a one-hit wonder.
L’equip de l’app assegura que promou comportaments saludables i missatges positius entre els joves, a diferència d’altres apps que han estat polèmiques precisament per promoure comportaments tòxics entre els adolescents.
El funcionament de l’app és senzill: es basa en preguntes d’opció múltiple on has d’escollir una d’entre quatre persones: quina és la persona més bonica que has conegut?, qui no té por de ficar-se en embolics?. Llavors, la persona seleccionada rep unes flames de forma anònima —sembla que d’aquí ve el nom de Gas— i només por veure el curs (de secundària) i el gènere (masculí, femení i no-binari) de les seleccions que s’han triat, però de forma anònima. Aquesta és la versió regular, però els usuaris poden fer compres per esbrinar la identitat de qui els ha votat. A més, també hi ha una «moneda» interna per animar als usuaris a respondre més preguntes, que són bàsicament compliments.
Aquest no és el primer cop que el CEO i cocreador Nikita Bier construeix una app viral per a adolescents. Fa cinc anys, va viure una història similar amb TBH, que oferia una experiència pràcticament idèntica a Gas i que va ser ràpidament adquirida per Facebook Inc. (ara Meta Platforms). Tot i haver-se expandit a gran velocitat en un inici, l’adquisició de TBH pel gegant de Zuckerberg va alentir el seu creixement i va acabar tancant-la 3 mesos més tard.
Segons defensa Bier, la nova app és millor i el nou algoritme fa que els afalacs es reparteixin de forma més equitativa. A més, assegura que aquesta vegada no volen dependre de finançament extern.
Sembla que l’equip de Gas està focalitzat en el creixement viral dels usuaris de l’app (amb un objectiu d’un 100% de creixement diari), tot i que la seva pàgina de Twitter no té encara ni 1000 seguidors (en el moment que es redacta aquest text). Creixen a un ritme de 30.000 usuaris l’hora segons el seu compte de Twitter @gasappteam i afirmen tenir més d’un milió d’usuaris actius. Nikita Bier és la principal cara visible de l’empresa i volen anar pas a pas: els bons números de creixement als Estats Units venen de menys de dotze estats en els quals l’app està disponible.
També s’han vist a xarxes algunes polèmiques referents al «tràfic de persones» que suposadament pot permetre el servei d’ubicació dels menors. No és l’única app amb aquesta característica, però és un tema especialment sensible, perquè aquesta està enfocada obertament a un públic menor d’edat. @nikitabier diu que el tema del tràfic de persones és una broma nascuda a la Xina. Des de ciberpoder.net/ seguirem de prop aquest tema. Ells mateixos no són els únics que han desmentit aquest fil d’acusacions:
Gas serà tema de conversa com a mínim unes setmanes més. A més, sembla una evidència cada vegada més consolidada que les principals aplicacions per a menors d’edat (Instagram, TikTok, etc.) no són beneficioses per al desenvolupament dels menors i tenen problemes intrínsecs que noves propostes com Gas o BeReal volen resoldre per arribar a aquests segments de població. Les conseqüències que té l’exposició extrema a les xarxes socials, si bé és evident que té efectes perjudicials en els adults, encara està per veure que nociu pot arribar a ser per menors d’edat en etapa formativa.
Esperem que arribi a Europa aviat i puguem provar l’app.
De vegades, hem de prendre decisions que ens poden canviar la vida. És el que els va passar a Kevin Systrom i Mike Krieger, dos emprenedors del món de la tecnologia que potser no us sonen pel nom, però que han impactat la vostra rutina més del que us penseu. Aviat sabreu qui són.
Traslladem-nos a l’abril de 2012. Concretament a San Francisco, als Estats Units. Els nostres dos protagonistes són els fundadors d’una empresa petita, de 2 anys d’edat i tan sols 13 treballadors. Han creat una aplicació mòbil per compartir fotos artístiques que ha calat fort entre els joves nord-americans. Ja compta amb més de 25 milions d’usuaris, molt lluny dels gegants del sector, però amb tendència a l’alça. Es tracta, com no, d’Instagram. I és llavors quan entra en escena Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, que presenta una oferta marejant per aconseguir l’aplicació de moda: 1000 milions de dòlars. La quantitat sorprèn entre els experts. Els dos cofundadors accepten, cobren en metàl·lic i en accions i passen a formar part del comitè directiu de Facebook. I potser alguns esteu pensant: «Quina decisió més fàcil: acceptes. Saps quants diners són això? Mil milions de dòlars! Tens la vida resolta».
Bé, és que potser no és tan fàcil. Estem parlant d’un projecte propi, d’un producte que has creat i del qual perdràs el control. És cert que Systrom i Krieger van passar a formar part de la direcció de Facebook, però poc després la van abandonar per tensions amb altres alts càrrecs. I clar que són molts diners, però és que avui Instagram té un valor cent vegades més gran del que es va pagar en aquell moment.
I si no que li diguin a Evan Spiegel, CEO de Snapchat, el nostre proper protagonista. Un any més tard, Facebook va voler integrar l’aplicació de publicacions efímeres amb una oferta de 3000 milions de dòlars. És tan lícit acceptar els diners com voler mantenir-se independent. En aquest cas, Spiegel es va negar a formar part de la seva competidora. La decisió va desencadenar en una guerra freda posterior coneguda com el Projecte Voldemort. Deixarem aquesta història per un altre moment, però està clar que les stories d’Instagram, basades en el format Snapchat, van suposar un cop dur a la companyia del fantasma groc.
Aquest tipus d’absorcions són molt comunes en el sector tecnològic, però algunes polèmiques han fet arrufar el nas a la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units (FTC) i la Comissió Europea, que estan investigant a les Big Tech (Facebook, Google, Microsoft, Apple i Amazon) per presumptes pràctiques de monopoli. I en aquest context repassarem les compres més rellevants de cadascuna d’elles.
Facebook: única xarxa social?
Els dos exemples anteriors posen de manifest que Facebook vigila de prop les xarxes socials emergents. El cas més significatiu és la compra de WhatsApp(21800M $, 2014). El més curiós és que l’aplicació de missatgeria més popular del món estava a punt de formar part de Tencent, una empresa xinesa de software. Però el seu CEO, Pony Ma Huateng, va haver de sotmetre’s a una operació d’esquena que va allargar les negociacions. I llavors Facebook va entrar en escena per fer una contraoferta. Ja diuen que la salut és el més important.
A més, Facebook també va invertir en Face.com(100M $, 2012), un sistema de reconeixement facial israelià que va millorar l’etiquetatge de fotografies. Van absorbir Oculus VR (2000M $, 2014), que fabrica auriculars de realitat virtual per a videojocs. Recentment, també van adquirir Giphy(400M $, 2020), així que quan enviïs un GIF divertit als teus amics, ara ja ho saps, allò també és propietat de Mark Zuckerberg.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
L’omnipresència de Google
Si bé els moviments de Facebook solen ser molt mediàtics, cap dels seus competidors es queda curt. És el cas d’Alphabet, el conglomerat del qual forma part Google, que ofereix serveis molt més enllà del motor de cerca. Un dels moviments més exitosos en el sector és la compra que van fer de Youtube(1650M $, 2006). La pàgina de vídeos més famosa del món estava guanyant la partida a Google Videos i van resoldre-ho a cop de talonari.
Google també va introduir-se en el mercat de telefonia mòbil per obtenir patents i competir amb marques com Samsung. Així doncs, van adquirir Motorola(12500M $, 2011) i una part d’HTC(1100M $, 2017). Finalment, part de l’èxit de Google Maps no s’explicaria sense Waze(966M $, 2013), un software de navegació GPS israelià que va permetre incorporar informació de carreteres bloquejades, accidents, radars de trànsit, etc.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
El domini transversal de Microsoft
El domini de Microsoft va molt més enllà dels sistemes operatius i l’ofimàtica. Alguns dels seus serveis no són originals sinó adquisicions que han fet al llarg del temps, com Hotmail(500M $, 1997) o Skype(8500M$, 2011). També van comprar Mojang(2500M $, 2014), responsable del famós joc Minecraft.
Si l’empresa fundada per Bill Gates volia entrar en el mercat de les xarxes socials, no se li pot negar que ho va fer amb força. El 2016 va adquirir LinkedIn, líder en relacions professionals, per 26200 milions de dòlars. L’últim moviment tàctic va ser fer-se amb Github(7500M $, 2018), el repositori de codis de programació més conegut del món.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
Apple: retrobaments amb música de fons
La marca de l’estil i l’elit tampoc se salva del panorama d’adquisicions, tot i que predominen entitats petites relacionades amb software, machine learning i semiconductors. Una d’elles és NeXT(431.5M $, 1999), una companyia que va fundar Steve Jobs quan precisament el van acomiadar d’Apple. Els seus ordinadors mai van assolir èxit comercial, però els seus processadors van servir com a base del sistema operatiu Mac OS X. La vida és plena d’històries cícliques.
L’enorme presència d’Apple en la indústria musical no s’explica sense la compra de Beats Electronics(3000M $, 2014), una productora d’auriculars i altaveus que va néixer per lluitar contra la pirateria i millorar la qualitat de l’àudio. També va ser estratègic fer-se amb Shazam(400M $, 2018), la famosa aplicació mòbil de reconeixement audiovisual.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
Amazon: el mercat total
En els seus inicis, Amazon era una botiga de comerç electrònic de llibres. Probablement per això van invertir en Audible(300M $, 2008), pioner en la creació d’audiollibres, un mercat que ara mateix està amb la fletxeta cap amunt. També val la pena comentar l’adquisició d’Alexa Internet INC(250M $, 1999), que analitza dades a internet i classifica el posicionament de llocs web.
Si la compra de Youtube per part de Google va ser un encert, què hem de dir de la que va fer Amazon amb Twitch, la xarxa social de directes de vídeo que està triomfant entre les noves generacions. I sembla que van fer-ho en un bon moment, ja que va ser el 2014 i per 970 milions de dòlars.
Tot i que la naturalesa de la companyia fundada per Jeff Bezos és molt diversa, no deixa de sorprendre que la seva major inversió fos en una cadena de supermercats orgànics: Whole Foods Market(13700M $, 2017), que estava en hores baixes i gràcies a l’acord va poder remuntar.
Grafisme elaborat per ciberpoder.net/
És probable que si indagueu una mica moltes de les aplicacions o pàgines que utilitzeu siguin propietat d’alguna de les cinc empreses líders de la tecnologia i, de fet, de l’economia mundial. En general, es tracta d’una batalla per fer-se amb les idees emergents abans que ho facin els competidors. Veurem què hi tindran a dir els organismes reguladors, però de moment sembla que el sector tecnològic està basat en una estrella de cinc puntes.
Una de les teories conspiranoiques més cridaneres durant aquesta pandèmia ha estat la insinuació que es vol vacunar massivament a la població per poder introduir-nos un microxip que controli tots els nostres moviments, accions i pensaments. T’imagines a Bill Gates o a Mark Zuckerberg vigilant tot el que fem des d’una pantalla? Quina bestiesa, oi? Doncs el més absurd sobre aquest missatge d’alarma és que, de fet, arriba deu anys tard. No cal implantar-te un microxip perquè ja fa temps que duus un dispositiu de control enganxat. Es tracta d’una extensió dels teus braços, ocasionalment col·locat a la butxaca però que mai tens més d’un parell de metres enllà. Em refereixo, lògicament, al teu telèfon mòbil.
Amb aquesta idea en ment, Netflix va publicar l’any 2020 un documental titulat “The Social Dilemma” (el dilema social), que posava de manifest com les xarxes socials usen les nostres dades per afectar la nostra conducta i la de la societat. Van optar per un format impactant on exdirectius de Google, Facebook o Twitter alertaven dels perills associats als productes que ells mateixos havien creat i que, per motius ètics, havien decidit deixar enrere. No és una fórmula nova, perquè ja fa temps que es comenta el clàssic mantra de “si no pagues pel producte, és perquè tu ets el producte”. El que passa és que si Netflix ho adorna amb efectes especials i música èpica de fons, l’espectador reacciona volent eliminar totes les seves xarxes socials i llançant el seu telèfon mòbil pel balcó. És una reacció exagerada o està justificada?
Les xarxes socials van néixer per connectar persones a distància. Els individus interaccionaven entre ells i creaven comunitats. De seguida, les reaccions positives al contingut, com el famós botó m’agrada, permetien agrupar gent amb característiques similars. És innegable que han causat efectes meravellosos, abans impensables: retrobaments de familiars llunyants, troballes de donants d’òrgans o pròtesis impagables o l’organització de revolucions democràtiques com la primavera àrab entre 2010 i 2012. I, com no, van ajudar a suportar el maleït confinament. No obstant, la naturalesa d’aquestes plataformes i, de fet, la mateixa naturalesa humana han originat un seguit de problemes greus. I és aquí on The Social Dilemma posa el punt de mira: addicció digital, ciberassatjament escolar, pèrdua de privacitat, polarització política, alteració electoral, difusió de notícies falses o propagació d’ideologies perilloses. Quina llista, no? Si després d’això encara tens el telèfon a les mans ets pràcticament un temerari.
El reportatge de Netflix fa èmfasi en la capacitat que té el telèfon per mantenir-te connectat amb un bombardeig constant de notificacions. Ara Facebook, ara Youtube, ara Instagram, ara Twitter… Una successió que sembla aleatòria però que no ho és. Com si algú hagués estudiat en detall què et farà mantenir-te enganxat a la pantalla. Una frase que resumeix molt bé aquest propòsit és una genialitat de Tristan Harris, exdissenyador ètic de Google i cofundador del Centre per a la Tecnologia Humana:
“Tots estàvem buscant el moment en el qual la tecnologia superés la força i intel·ligència humana. Però hi havia un moment molt anterior: aquell en el qual la tecnologia excedís les nostres debilitats.”
El que ve a dir un dels protagonistes del documental és que la revolució dels robots no és exactament com tots havíem imaginat. Si Will Smith a “Jo, robot”, en lloc de disparar a androides violents, hagués hagut d’intentar no perdre la concentració a la feina per culpa de desenes i desenes de stories d’Instagram, la pel·lícula hagués quedat bastant descafeïnada.
Ara bé, què té això d’extraordinari? L’entreteniment ha existit sempre. “Panem et circenses”, que deien els romans. El fet innovador és que ara la distracció és totalment personalitzada i, per tant, tremendament efectiva. Les xarxes socials capten un munt de dades sobre tu. En general, ho permets per desconeixement i perquè es tracta d’una compensació entre comoditat i privacitat. És còmode que en sortir de casa el mòbil calculi el que trigaràs en arribar a la feina? Sí, però per fer-ho ha de saber on vius i on treballes. És encertat que el mòbil t’avisi que està a punt de començar el partit del Barça del que t’havies oblidat? Sí, però ha de saber que tu volies mirar-lo. És pràctic que t’avisi si la persona que t’agrada ha penjat una nova foto a Instagram? Sí que ho és, però espera… com coi pot saber això??? Creu-me que ho sap.
No t’alarmis, tampoc t’hauries de sentir gaire protagonista. La gran potència de les xarxes socials va molt més enllà de les intimitats de cadascú. Tota aquesta informació, sumada, permet treure conclusions dels interessos de certs grups socials. Fins i tot, per primera vegada, les marques poden ensenyar anuncis a persones que ja saben que hi estaran interessades. Màgia. I aquí també entra en joc la política. Així com el telèfon et va ensenyant contingut que t’agrada, també et mostra gent que pensa com tu. I a més, també s’ocupa de trobar notícies que, curiosament, confirmen totes les teves opinions. Ja tens arguments de sobra per saber que, respecte a un cert conflicte polític, tens tota la raó del món. En canvi, resulta que tens un company de feina que sempre s’esforça a negar la realitat. Vota un partit que et fa fàstic i té opinions sempre indignants. Que no mira les notícies? S’ha de ser mig babau per no veure tots els arguments que tu tens. En el documental, hi ha una reflexió molt reveladora de Justin Rosenstein, exenginyer de Facebook i Google i cofundador d’Asana. Segurament t’has sentit així alguna vegada:
“Mires a l’altra banda i comences a pensar: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és: ells no estan veient la mateixa informació.”
Aquí està la clau de tot plegat. El babau del teu company de feina sí que mira les notícies. També s’empapa d’opinions a Twitter com tu. El que passa és que a ell, com a tu, també li donen la raó. És pràcticament impossible que us arribeu a posar d’acord perquè, de fet, ell pensa que el babau ets tu. És veritat que els mitjans de comunicació sempre han polaritzat els seus continguts. La diferència és que, per primer cop, la polarització és automàtica, personalitzada i molt eficaç.
Se li ha de reconèixer a Netflix que ha sabut plasmar com l’ús de les xarxes socials és capaç de modificar la nostra conducta. Amb una mica de sort, et regalaran uns quants calfreds durant el documental. Però fins quin punt és això tan greu? Doncs quan entren en joc col·lectius vulnerables que poden veure’s totalment sobrepassats pel funcionament de les xarxes: els menors d’edat. La popularitat, la preocupació per la imatge i la reacció davant de comentaris negatius han estat sempre problemes d’adolescència, però les xarxes socials els poden multiplicar sobremanera. Com més connexió, més exposició. Com més exposició, més probabilitat de rebre comentaris negatius. I com més comentaris negatius, més patiment. El reportatge explica que als Estats Units, des de 2009 (quan les xarxes socials van començar a estar disponibles en telèfons mòbils) els suicidis de nenes entre 15 i 19 anys han augmentat un 70% i els de nenes entre 10 i 14 s’han incrementat en un esfereïdor 151%.
És cert que les grans empreses tecnològiques, com totes les companyies, intenten monetitzar els seus productes. També està clar que l’avenç tecnològic no es pot frenar. Sí que és cert que convindria reflexionar sobre el contingut que compartim a les xarxes socials i l’ús que en fem. Fins i tot, desintoxicar-nos de les notificacions del mòbil relaxaria els nostres nivells d’ansietat. Però és també exigible que els governs siguin capaços de regular aquest nou context social per tal de poder protegir la nostra privacitat i, sobretot, la dels menors d’edat. Però aquest és un problema global i és una tasca que ens pertoca a tots. A Catalunya, hi ha certes escoles que opten per desactivar temporalment les xarxes socials d’alumnes que han estat implicats en casos de ciberassatjament, tant agressors com víctimes. Sembla raonable, no? Doncs es veu que hi ha pares que s’hi neguen perquè, segons ells, els seus fills i filles tenen comptes d’Instagram amb 300 seguidors que no poden desatendre. Mira, jo no sé si Bill Gates ens espia des d’una pantalla. Però us puc dir que si ho fa, veient certs comportaments, se li posarien sovint els pèls de punta.
L’any passat es va estrenar Feels Good Man, un documental que explorava el fenomen de la granota Pepe des de la seva concepció com a un simple personatge dels còmics de Matt Furie fins a convertir-se, malauradament, en la gran icona dels memes de l’alt-right a webs com 4chan. No obstant, sense voler el documental planteja una curiosa pregunta: quants diners estaríeu disposats a pagar per un meme? No és conya. Un segment de la pel·lícula gira al voltant del mercat de Rare Pepes, uns cromos virtuals fets amb memes de la granota. I aquí és on trobem la resposta, ja que Peter Kell es va gastar $39.000 en tenir la propietat d’un Homer Pepe.
Fins ara el col·leccionisme d’art estava sustentat en objectes tangibles, com podrien ser els quadres originals de pintors com Claude Monet o Vincent Van Gogh. En l’àmbit digital, com a molt, podríem estirar el concepte de col·leccionisme a les reproduccions físiques que es fan d’obres digitals amb d’una tirada limitada que aporti més valor a aquesta obra. No obstant, ens sorgeix la problemàtica de que ningú arriba a ser mai el sol propietari de l’obra original, ja que no existeix una versió física que sigui vertaderament l’original. Fins ara.
Això dels Rare Pepes va succeir al 2018 i és el que s’anomena un NFT, sigles que s’han convertit en tota una la revolució a internet durant les últimes setmanes. Però, què és un NFT? Els non-fungible tokens tècnicament són tokens criptogràfics, són elements amb un valor dins d’una xarxa blockchain, similars a una criptomoneda excepte pel fet de que no son mútuament intercanviables i són indivisibles. Igual que un euro és divisible en cèntims i dos euros tenen el mateix valor mentre que Els girasols de Van Gogh no.
El Rare Pepe més rar (i car) del món
Enfocant-nos en el context del col·leccionisme, la vertadera utilitat d’aquests tokens no fungibles és la de servir com una prova de la propietat d’un objecte digital. No importa la quantitat de còpies (o rèpliques) de l’arxiu que hi hagi a la xarxa, a través dels NFTs s’aplica el concepte i el valor del certificat d’autenticitat a l’espai artístic virtual i d’aquesta manera es pot ser el sol propietari de l’obra en qüestió. Tot això dins del marc de transparència de la tecnologia blockchain: es registren totes les transaccions i es pot consultar qui n’és el propietari en cada moment.
No hi ha límits respecte al que pot esdevindré un NFT, ja que l’únic que queda enregistrat a la xarxa descentralitzada són les transaccions del token, per tant el món del criptoart engloba qualsevol tipus d’expressió artística: fotografies, vídeos, gifs, música, software, textos, cromos de memes de Pepe, etc. Això ha permès la creació de comunitats multidisciplinàries d’artistes, col·leccionistes i tech bros que han anat alimentant aquesta febre els al punt on es troba ara mateix.
Els NFTs s’han erigit com una idea presumptament revolucionaria pels artistes digitals, rendibilitzant la seva obra i venent-la de manera directa en comptes de simplement crear contingut que enriqueixi el seu portafolis de cara a futures oportunitats laborals.
Durant els últims mesos l’artista Mike Winkelmann (conegut com a Beeple) hauria guanyat uns pocs milions de dòlars amb les vendes de NFTs de la seva obra, als que s’han d’afegir els $69.346.250 (no és broma) de la subhasta que la prestigiosa casa de subhastes Christie’s ha fet d’una recopilació en un sol JPG de les 5000 peces digitals corresponents als primers 13 anys del seu projecte Everydays, amb el que Beeple ha creat i pujat a internet una imatge al dia sense interrupcions.
Recordeu el Homer Pepe del documental? Doncs a principis de març el seu propietari Peter Kell el va vendre per l’equivalent a $320.000 en ETH, la criptomoneda de la xarxa Ethereum. Al voltant de vuit vegades més del que li va costar.
La cantant Grimes i el seu germà Mac Boucher van subhastar els NFTs de deu peces audiovisuals que formen part de la WarNymph Collection Vol.1, arribant a guanyar sis milions de dòlars.
A partir dels exemples anteriors podríem entrar en l’etern debat quin és el valor que li donem a les coses, argumentant que és una ximpleria pagar una quantitat estratosfèrica per la possessió virtual d’un objecte digital. D’igual manera que existiria un altre argument mencionant que també ho es pagar una milionada per un quadre d’un artista famós i ambdós casos es poden veure des del prisma de que són situacions equivalents, ja que el col·leccionista potser l’únic que vol és la satisfacció de posseir aquesta obra o, en altres casos, la capacitat de fanfarronejar sobre el que posseeix. Però aquest no és el debat més rellevant al voltant dels NFTs a hores d’ara, perquè per molt revolucionari i positiu que sembli, hi ha moltíssims problemes amb aquests certificats virtuals.
Per entendre-ho tot millor primer s’ha de parlar de la tecnologia que hi ha darrere: el blockchain. Resumint-ho molt, el blockchain és un tipus d’arquitectura de xarxes que es caracteritza per estar descentralitzada i la seva informació es distribueix per tots elements que la formen a través d’una cadena de blocs, de manera similar a com si fos un llibre en que cada pàgina la té una persona diferent.
Afegir un altre bloc a la cadena, o una altra pàgina al llibre, és el que es coneix com a mineria i consisteix en que tots aquells ordinadors que vulguin formar part de la xarxa competeixen entre ells sota unes condicions per continuar amb la cadena. Com a compensació per continuar amb la cadena, el guanyador rep un premi en forma de token de criptomoneda, com el bitcoin.
El problema es troba amb les condicions de la competició amb les que s’estenen les xarxes blockchain. La més estesa, adoptada per Bitcoin o Ethereum, és el sistema de verificació Proof-of-Work, amb el qual tots els ordinadors que vulguin formar part de la xarxa han de competir per resoldre un problema matemàtic complex que requereix molt esforç computacional i, conseqüentment, molta energia.
Aquest sistema té algoritmes que adapten la dificultat del problema segons augmenta o disminueix el temps de creació de nous blocs. A més ordinadors competint, menys temps, de manera que puja la dificultat i es necessita més poder de computació per arribar a la resposta. Fa molts anys, es podia minar criptomoneda amb una CPU d’un ordinador personal, però a mesura que el bitcoin s’ha anat fent famós s’han començat a utilitzar processadors més potents fins el punt de que algunes empreses directament han construït instal·lacions plenes de processadors dedicats solament a intentar minar criptomoneda.
Gràfic amb la dificultat de resoldre el problema matemàtic del sistema PoW
La gran majoria de NFTs estan constituïts dins de la xarxa Ethereum i aquesta utilitza el sistema PoW per a la creació de nous blocs, així que l’energia necessària per les transaccions de criptoart no és precisament petita. Així doncs, hi ha tres postures principals al món de l’art. La primera és la dels artistes que ignoren les implicacions ecològiques del mercat virtual i segueixen contribuint a la seva expansió com si res. Altres segueixen surfejant l’onada dels NFTs, però indiquen que un percentatge de cada venda es dedicarà a una organització que treballa per compensar les emissions de CO2. Mentre que els més vocals són els que han posat el crit al cel davant la ineficiència energètica d’aquestes noves pràctiques.
Un exemple és el de Joanie Lemercier, artista visual que va veure com el fet de posar a la venda sis NFTs de la seva obra va resultar en transaccions amb un consum energètic més elevat que el del seu estudi durant els últims dos anys.
This lack of transparency ruined 2 years of efforts and drastic reductions of electricity consumption.
La petjada que cada NFT deixa al medi ambient depèn de totes les interaccions que s’hi fan (creació, venda, subhasta, transferència…) i a la web cryptoart.wtf es pot consultar quina despesa energètica ha tingut una obra en particular i les equivalències en unes unitats que entén tothom.
Les solucions per fer que el blockchain en general i el criptoart en particular siguin sostenible és allunyar-se del PoW com a manera de verificar nous blocs. Existeixen altres mètodes com el Proof-of-Stake, el qual selecciona el nou ordinador de forma aleatòria però tenint en compte segons la quantitat de tokens que posseeix, o el Proof-of-Capacity, que la probabilitat de selecció depèn de la quantitat de memòria disponible. Ara mateix hi ha xarxes alternatives que les utilitzen, però no tenen el mateix valor que Ethereum i no són tan atractives pel mercat. Al menys des d’Ethereum han anunciat que estan treballant per adoptar el PoS com a sistema de verificació, però sembla que la seva implementació encara trigarà un any o dos.
Potser la problemàtica energètica és la més destacada, però no és l’única per la que els NFTs es troben a l’ull de l’huracà. Tota transacció que es produeix a xarxa té un cost associat que es relaciona amb l’espai permanent que ha d’ocupar. Crear un NFT costa diners. Fer una oferta per un NFT costa diners. Acceptar la oferta costa diners. A Ethereum això es produeix dins dels contractes intel·ligents, uns scripts de programació que s’executen dins de la xarxa i produeixen un resultat (qualsevol dels esmentats prèviament). Executar línies de codi a la xarxa té un cost econòmic en forma de “gasolina”, així que la quantitat de combustible (i diners) que es necessita per executar un contracte depèn de la seva complexitat. La peculiaritat d’aquest sistema és que la “gasolina” s’ha de pagar abans d’executar el contracte i si et quedes curt, el contracte s’atura a la meitat del procés i perds els diners. Com si tinguessis un cotxe que va de Barcelona a Màlaga per una carretera sense gasolineres.
El resultat de tot això són testimonis d’artistes amb pocs recursos i poc experimentats que, davant l’oportunitat de poder guanyar diners de manera ràpida, al final surten perdent.
L’enèsim problema que ha sorgit als últims dies és bastant irònic. Un dels arguments a favor dels NFT és el fet de protegir la propietat d’una obra d’art digital amb una certa transparència per evitar que puguin ser robats. Excepte pel fet de que qualsevol persona pot crear un NFT de qualsevol arxiu o d’una piulada que conté una obra. Potser els NFTs tampoc són tan meravellosos en aquest sentit si permeten l’equivalent a descarregar-te un pòster d’un artista sense permís i imprimir-lo a casa teva.
The art community has been so preoccupied with art theft and copyright NFTs, the realization that someone can attach a nude to an NFT is truly horrifying. Someone can just sell a photo of your body without permission. What the fuck do we do about that?
— RJ Palmer 🔜 Gen Con AS-90 (@arvalis) March 9, 2021
Un últim apunt. Cada cop veiem com la revolució de l’espai criptogràfic, que tant parla de la descentralització i la democratització de certs processos, sembla més una transferència de certes dinàmiques de poder d’un espai convencional a un espai hipermodern aprofitant els avenços tecnològics. I el criptoart no n’és una excepció, ja que els bessons Winklevoss (sí, els que estan interpretats per Armie Hammer a la peli The Social Network), són els propietaris de Nifty Gateway, el segon major mercat de NFTs del món, i no confio massa en una democratització i una ètica que passi per les mans dels tech bros per excel·lència.
Aquesta és la situació actual, de manera aproximada, al món del criptoart. Encara que tenint en compte com avança tot aquest article quedarà obsolet en un parell de setmanes. Potser d’aquí res veurem com peta aquesta bombolla criptogràfica o potser estem més a prop d’avançar cap l’ús de tecnologies descentralitzades en aspectes de la vida que ni ens imaginem, però d’una manera més ètica. Fins a les hores, el millor que podem fer és anar molt en compte i riure una mica amb els memes que surtin pel camí. Sense vendre’ls, es clar.
