En un article per a la Revista GQ, Rebeca Suárez va definir a Justin Timberlake com a un «famós d’Schrödinger»: «Justin és, al mateix temps, un crack i un cràpula».
Recentment s’ha fet viral una foto de l’arrest del cantant per conduir sota els efectes de l’alcohol. La situació ha adquirit una dimensió addicional quan es va saber que l’agent de policia que el va detenir era tan jove que desconeixia qui era Timberlake —guanyador de deu premis Grammy. Quan Timberlake va mencionar que l’incident afectaria la seva gira mundial, l’agent va respondre: «Quina gira?».
Justin Timberlake: “I’m Bringing Shawshank Back” by Hunter Harris
Sota la dictadura de l’economia de l’atenció actual, fins el detall més minúscul és susceptible de convertir-se en un producte que pot ser explotat per transformar una notícia ordinària en un fenomen mediàtic. Però, el que m’interessa no és l’incident en si mateix —Timberlake està en hores baixes de la seva carrera—, sinó com aquest s’amplifica a través de les xarxes socials.
Saying "this is going to ruin the tour" after every minor inconvenience I have from now on https://t.co/wmRwdwdjFA
L’algoritme d’X no opera en el buit. Es nodreix dels teus m’agrada, presentant-te contingut personalitzat basat en aquestes interaccions. Els m’agrada són una moneda tangible. La suma de cors vermells, l’acumulació de valor «monetari», és una mètrica essencial per decidir quin contingut ha de ser promogut i compartit amb una audiència més àmplia. Així, els tuits que acumulen més m’agrada tenen una major probabilitat d’aparèixer en els feeds dels usuaris, amplificant el seu abast i influència.
No deixa de ser un procés de filtratge i priorització d’informació que impacta en la diversitat i qualitat del discurs públic. Els continguts sensacionalistes o polaritzants, que capturen l’atenció més fàcilment, desvien el focus de qüestions fonamentals, deixant fora del debat temes o veus crucials. Ens passem dies donant voltes sobre l’anècdota o el detall més humiliant, transformant-ho tot en una batalla cultural de trinxeres dreta-esquerra, davant la impossibilitat d’afrontar que hem de bregar una guerra de proporcions David contra Goliath. En el moment que es viralitza l’anècdota sensacionalista i s’estableix el marc de la «batalla cultural», l’esquerra ja l’ha perduda.
La dinàmica dels m’agrada també té implicacions psicològiques per a l’usuari: quan reps nombroses notificacions que validen el teu tuit, experimentes una sensació d’aprovació que alimenta el teu ego i actua com un reforç positiu. Aquesta retroalimentació constant et manté actiu i compromès amb la plataforma, un factor crucial per a la seva rendibilitat i creixement.
Així, els m’agrada esdevenen una substància addictiva que ens fa treballar, indirectament, per a Elon Musk i el seu imperi. Mentre produïm contingut per a la nostra «marca personal», beneficiem els interessos de Musk. La recent privatització dels m’agrada ho complica encara més. Ara, l’acció de donar un m’agrada perd el seu valor públic alterant el comportament dels usuaris-creadors: en lloc de publicar contingut pensat per trobar la validació instantània, ens centrarem en crear contingut més compartible.
Captura de pantalla: Article de Marita Alonso al diari SModa de El País
Paradoxalment la privatització dels cors pot acabar provocant l’efecte contrari al que Musk diu que busca: la creació d’un contingut més «políticament correcte» per assegurar-ne la compartibilitat —al final, ningú que vol construir una societat en positiu i de manera inclusiva compartirà mai les unpopulars opinions dels incels. Potser ja no basta un like per validar un contingut; potser ara cal que interactuem amb la piulada reaccionant amb una resposta o una menció. Això modificaria la lògica de distribució i visibilització del contingut.
lo de los me gusta públicos estaba bien porque a muchos os daba vergüenza que la gente viese que le dabais like a este tipo de cosas… ahora tenemos que aguantar que estas barbaridades sean virales y hacer como si nada https://t.co/ArzqSgY05e
Els mecanismes de les xarxes socials no només modelen el nostre comportament, sinó que també exploten les nostres necessitats psicològiques més bàsiques per mantenir-nos-hi lligats. En última instància, ens trobem atrapats en una xarxa d’interaccions que beneficia més als seus propietaris —privats, rics i conservadors— que als usuaris.
Suárez tancava el seu article sobre Timberlake amb una brisa d’optimisme, afirmant que
sobretot, Justin Timberlake ens agrada per això: si ha estat capaç d’equivocar-se una vegada i una altra per a després sortir a flotació, potser encara hi ha esperança. Per a ell i per a tots nosaltres també.
Els usuaris no som simples consumidors passius. A través de la cultura participativa, podem resistir i subvertir les dinàmiques imposades per l’economia de l’atenció. Els fandoms i comunitats en línia, per exemple, han demostrat que és possible organitzar-se i col·laborar per promoure contingut significatiu, desafiant la lògica de l’economia de l’atenció. Narratives de resistència i pràctiques col·laboratives poden empoderar els usuaris i generar canvis positius, destacant la importància de participar activament en la configuració de l’espai digital.
Fa nou anys, Twitter va fer un canvi important. Sota la direcció de Jack Dorsey, la plataforma va substituir els fav (que es representaven amb una estrella) pels m’agrada (simbolitzats per un cor). Aquest canvi no era només visual, sinó que va introduir una nova semàntica, alterant com els usuaris interactuen amb el contingut.
Ara, Elon Musk ha decidit fer un pas més enllà. Ha optat per privatitzar aquesta funció, és a dir, fer que els m’agradasiguin privats o invisibles per als altres usuaris. Només la persona que ha publicat el contingut podrà veure qui li ha fet m’agrada.
Aquest canvi no és un fet aïllat. És part d’una sèrie de transformacions importants que Musk ha implementat des que va comprar Twitter fa un parell d’anys. Aquestes modificacions han canviat significativament el funcionament de la plataforma i l’ús que en fem.
Yeah, we are making likes private.
Public likes are incentivizing the wrong behavior. For example, many people feel discouraged from liking content that might be "edgy" in fear of retaliation from trolls, or to protect their public image.
Segons Haofei Wang, director d’enginyeria d’X, la decisió de fer privats els m’agrada respon a la necessitat de protegir els usuaris: «Moltes persones se senten dissuadides de fer m’agrada a contingut que pot ser inquietant per por a represàlies dels trols o per protegir la seva imatge pública».
Amb aquest canvi, la funció del m’agrada es transforma. Ara, en lloc de ser una expressió pública d’aprovació, es converteix principalment en una mètrica per entrenar l’algoritme. Els teus m’agrada s’utilitzaran per decidir quin contingut et mostrarà la plataforma al teu feed personal. Les reproduccions (quantes vegades s’ha vist un contingut) passaran a ser la mètrica clau pels anunciants.
Si abans, amb el teu m’agrada llançaves un missatge al món manifestant «ei, això m’agrada», ara només li dius a l’autor «m’agrada, segueix publicant això».
La decisió de fer privats els m’agrada pot tenir conseqüències importants en com ens comuniquem i interactuem a la plataforma. Pot canviar la manera com expressem aprovació, com mesurem la popularitat del contingut i, fins i tot, com ens sentim validats socialment en l’espai digital.
El like públicament visible era un acte carregat d’un significat dirigit al gran Altre, és a dir, a la comunitat, al teixit social. Aquell m’agrada funcionava com una afirmació del desig i de la identitat del subjecte dins del camp social. Dir «això m’agrada, món» implica una posició del subjecte en l’entramat simbòlic, un intent d’inscriure el seu desig a l’estructura del gran Altre. Aquesta estructura es reflecteix a X, una xarxa amb el poder de transformar ràpidament el prestigi social. No deixa de ser una demanda de reconeixement, doncs, el m’agrada: «mira, això és el que jo aprovo, això és el que forma part de la meva identitat».
Amb la privatització del like, a partir de la qual només l’autor del contingut pot veure qui ha donat el m’agrada, el gest es replega cap a una interacció més íntima i bilateral. Ara, el like es converteix en una comunicació directa entre dos individus: l’autor del contingut i qui dona el m’agrada. Dir «m’agrada, segueix publicant això, usuari» és una comunicació directa i, sobretot, instrumental.
Aleshores, en termes lacanians, la privatització dels likes desplaça el desig cap a la demanda. Es redueix la dimensió del desig a una funció de consum i producció de contingut, on el subjecte es relaciona amb l’Altre de manera més instrumental i menys simbòlica.
Empiezas interesándote por Hegel, lees a Marx, te gusta mucho el cine y acabas estudiando Lacan. Cuando menos te lo esperas te conviertes en Zizek caminando distraído por las calles y comiéndote dos hot dogs al mismo tiempo. pic.twitter.com/WxIiGpsyHA
— Estamos filosofando (@estafilosofando) June 11, 2024
(Sí, estem vivint aquest moment)
Això comporta també implicacions en l’estructura de la intersubjectivitat a la xarxa social. Mentre que abans el m’agrada públic contribuïa a la construcció d’identitats socials compartida, ara es reforça la lògica algorítmica que personalitza i segmenta el contingut. L’economia de l’atenció es materialitza aquí amb efectes de reforç de les càmeres d’eco i la fragmentació de l’experiència social: cada subjecte és servit per un algoritme que respon a les seves demandes de contingut de manera gairebé narcisista, reforçant el seu propi desig sense la mediació del gran Altre. En aquesta cruïlla emergeixen els monstres (Alvise, etc.).
En la seva croada per erigir-se defensor de la llibertat d’expressió —una llibertat que segons Musk es troba violentament amenaçada per l’esquerra woke i la dictadura de la correcció política— el magnat justifica que aquesta mesura proporciona als usuaris una major privacitat.
Certament, aquesta decisió pot ser particularment beneficiosa per a certs grups. Els polítics i les figures públiques, per exemple, sovint es troben sota un intens escrutini públic. No és infreqüent que siguin durament criticats per haver fet m’agrada a tuits que contenen missatges considerats políticament incorrectes o inapropiats. Amb la nova mesura, els personatges públics podrien evitar controvèrsies com aquestes.
(Tanmateix, tot plegat ens ha de fer dubtar sobre l’equilibri entre la privacitat i la transparència en l’esfera pública digital, especialment quan es tracta de figures influents en la societat. El canvi pot protegir la privacitat individual, però també pot reduir la rendició de comptes i la transparència en el discurs públic).
Captura de pantalla: publicada per l’usuària d’X Ashley Feinberg del tuit pornogràfic agradat pel compte de Cruz / Web: The Guardian
El canvi de funcionalitat se suma a la introducció de les notes, la flexibilització de les polítiques de moderació de contingut, la subscripció de pagament per una versió «premium» de l’aplicació i les restriccions a bots i comptes no verificades. Musk presenta tots aquests canvis com el seu full de ruta per donar més llibertat als usuaris de la xarxa social: una narrativa interessada i evidentment enganyosa.
La metamorfosi de l’àgora digital, encarnada en la plataforma que coneixíem com a Twitter, ha engendrat una dialèctica complexa entre l’aparent democratització de l’expressió i les estructures de poder subjacents. La Web3 no és només producte de la innovació tecnològica, sinó que afecta profundament com es crea i es comparteix la informació en la societat.
La transició des d’un paradigma vertical i monolític de comunicació (representada pels mitjans de comunicació de masses tradicionals) cap a una estructura aparentment rizomàtica i descentralitzada amaga una nova forma de dominació: l’algorítmica. Pot semblar que la veu de qualsevol ciutadà té el mateix pes que la dels poderosos, però en realitat, els algoritmes influeixen molt en qui acaba sent escoltat.
L’algoritme actua com un governant invisible amb molt de poder i influència. Decideix quina informació veus i quan la veus, i això acaba influint en com pensem i qui som en el món. Sota una lògica capitalista, orientada a la maximització del temps d’interacció i el consum publicitari, en resum, es configura una nova subjectivitat colonitzada. Les bombolles de filtres resultants no són més que l’expressió mateixa d’una hegemonia cultural digitalitzada, on la diversitat se sacrifica en l’altar de la confirmació cognitiva.
Aquest escenari planteja la següent aporia: la promesa d’emancipació comunicativa es veu subvertida per les mateixes estructures que la fan possible o, dit d’una altra manera, les xarxes socials prometen donar-nos més llibertat per expressar-nos, però alhora ens limiten d’una manera subtil. La veritable llibertat d’expressió en l’era digital requereix no només l’accés a les plataformes, sinó una deconstrucció crítica de les relacions sociotècniques que les sustenten. Només així podrem crear un espai digital realment lliure i divers, on la tecnologia ens ajudi a crear una societat més conscient i menys controlada pels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques.
Tenint això em compte, a quina llibertat aspira Elon Musk?
Les xarxes socials, com Twitter, han demostrat tenir un gran poder i influència, especialment en moments de crisi social i política. Pensem, per exemple, en moviments com el 15M, la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. És difícil imaginar que aquests moviments haguessin tingut el mateix impacte sense Twitter.
Un cas que il·lustra molt bé aquest poder va ser durant els disturbis al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En aquell moment, Twitter va prendre una decisió sense precedents: va bloquejar els comptes de l’aleshores president Donald Trump, que estava utilitzant la plataforma per incitar a la violència.
L’acció de Twitter va mostrar dues coses importants: 1) el gran poder que té la plataforma per influir en esdeveniments polítics importants i 2) la complexitat del seu paper en la societat.
Per una banda, Twitter pot ser una eina que dóna veu a la gent i ajuda a organitzar moviments socials. Però per l’altra, també té el poder de decidir qui pot parlar i qui no, actuant com una mena de «guardià» de la conversa pública.
En resum, Twitter (i les xarxes socials en general) tenen una doble naturalesa: poden ser instruments de llibertat d’expressió, però també mecanismes de control sobre el que es diu i com es diu. Això planteja preguntes importants sobre qui hauria de tenir aquest poder i com s’hauria d’utilitzar de manera responsable.
Potser la demostració de poder en la crisi del Capitoli va ser el desencadenant pel qual Elon Musk, una figura amb una curiosa barreja de messianisme tecnològic i capitalisme desenfrenat, va decidir embarcar-se en el llarg i tortuós procés de l’adquisició de la companyia. Tot i que, amb la seva narrativa quasi orwelliana, ens vulgui fer creure que la seva intervenció es basa en la defensa intransigent de la llibertat d’expressió, no cal rascar massa per veure que les veritables motivacions rauen en una pulsió narcisista i un desig insaciable de dominar l’esfera pública.
Me gustan los aviones, me gustas tú
Em pregunto si realment privatitzar el m’agrada, mentre s’utilitza per entrenar l’algoritme que configura el feed «per a tu», serveix per combatre la suposada espiral del silenci que Musk assegura que existeix en la societat contemporània assotada per la dictadura de la correcció política. Aquesta privatització revela la següent paradoxa: promou la privacitat a la vegada que reforça un sistema que filtra i selecciona el contingut que consumim, creant una il·lusió de llibertat d’expressió mentre perpetua una forma subtil de censura algorítmica.
El mecanisme aparentment contradictori de Musk revela una estratègia ambigua en la seva suposada lluita contra la repressió de la llibertat d’expressió. La situació ens obliga a plantejar-nosdiverses preguntes importants: realment existeix aquesta majoria social silenciosa que Musk menciona? És cert que hi ha un gran grup de persones que se senten privades de fer comentaris obertament racistes, masclistes o classistes?
En cas que tal situació sigui real, cal preguntar-se: és bona o dolenta per a la democràcia? Si considerem que la democràcia és el millor sistema possible en termes pràctics, hem de reflexionar sobre si l’autocontrol d’aquestes veus contribueix a una societat més harmoniosa.
No obstant això, el plantejament ens enfronta a un dilema: estem sacrificant una veritable llibertat d’expressió per mantenir l’harmonia social? I de ser així, quines implicacions a llarg termini té per a la nostra societat democràtica?
Les respostes a tals interrogants no són senzilles, però resulten crucials per comprendre l’impacte real de les decisions de Musk i les seves possibles conseqüències per a la llibertat d’expressió i la convivència democràtica.
Quan pensem en com fer una societat més justa, immediatament pensem en l’abolició del neoliberalisme i dels valors hiperindividualistes com la solució ideal. Però, no és aquesta tasca titànica, una que requereix tant de temps i esforç, que ens manté inactius i passius davant l’acceleració cap a l’obscuritat nihilista de la societat postmoderna? Hem de començar assumint, per a la nostra empresa en defensa dels drets humans i de la democràcia, que no és necessàriament dolent per a la democràcia que algunes persones se sentin incòmodes expressant idees obertament i orgullosament masclistes, racistes o feixistes.
La llibertat d’expressió no és simplement la capacitat de dir qualsevol cosa, sinó la responsabilitat d’entendre l’impacte del que es diu en l’espai simbòlic. Quan certs discursos es veuen reprimits, no és merament un acte de censura, sinó una forma de protegir l’espai simbòlic col·lectiu de la degradació i el conflicte constant. Això es converteix en un acte d’autoregulació social, on la societat decideix quins discursos es consideren perjudicials per a la cohesió i la convivència.
A més, la idea de la majoria silenciosa ens obliga a reconsiderar la naturalesa de la democràcia. La democràcia no es defineix només per la llibertat absoluta d’expressió, sinó també per la capacitat de la societat de crear un espai comú on els individus puguin coexistir de manera constructiva. Si certs discursos es cohibeixen és perquè s’ha reconegut que destrueixen més que no pas construeixen l’espai comú.
Un podria pensar que les societats premodernes podrien haver utilitzat el mateix argument contra les reivindicacions obreres i feministes: «Tals discursos s’haurien de reprimir perquè degraden l’espai simbòlic col·lectiu (el del privilegi patriarcal i de les classes dominants)». Presento l’argument, però, assumint el marc dels drets humans que estableix la base de per a la dignitat humana.
Considerem el marc universal dels drets humans no com una simple llista de normes imposades, sinó com el producte d’un llarg procés d’autoreflexió ètica i acords interculturals. Representen un acord bàsic sobre la dignitat humana que s’ha aconseguit a través de molts debats i desafiaments. Són la base que permet l’existència de societats diverses i justes, i són el fonament ètic sobre el qual podem construir una ciutadania global capaç d’enfrontar-se als reptes del món actual.
Certament, hem de ser oberts a la crítica i al diàleg intercultural sobre els drets humans. Però, atenció! Això no vol dir abandonar-los. Al contrari, significa aprofundir-hi, enriquir-los amb diverses perspectives culturals, sempre mantenint com a nucli el respecte a la dignitat humana. La dinàmica dialèctica no debilita els drets humans, sinó que els reforça.
Els drets humans no són un simple fetitxe ideològic; són una conquesta ètica de la humanitat. No són merament una imposició d’Occident, sinó l’expressió de valors universalitzables com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Valors que proporcionen un marc comú per al diàleg entre cultures. La qüestió aquí no és si hem de qüestionar tot, incloent-hi el marc dels drets humans; és clar que sí! Però hem de fer-ho amb la consciència que el qüestionament no ha de conduir-nos al relativisme que deixa indefensos els més vulnerables.
En última instància, els drets humans són l’eina més important que tenim per protegir aquells que més necessiten defensa contra els abusos de poder. La seva importància rau precisament en la seva capacitat per superar les diferències culturals i establir una base comuna des de la qual podem criticar i resistir les injustícies. Per tant, defensar els drets humans és, en essència, defensar la possibilitat mateixa de la justícia i la dignitat en el món actual.
La nostra tasca no és, aleshores, abolir el neoliberalisme o fomentar una llibertat d’expressió absoluta, sinó construir una nova ètica de l’expressió, on la llibertat s’entén en el context de la responsabilitat col·lectiva. La veritable lluita és contra la repressió visible i les forces més subtils que degraden el nostre espai simbòlic compartit. Aquí rau la complexitat de la democràcia: una contínua negociació entre la llibertat individual i la cohesió social.
Però això és una qüestió per a un altre reportatge.
Diu l'amo del tros que ara els "m'agrada" seran privats. Molt bé. Quan m'agradi-m'agradi una piulada, serà públic. Si només és un "Ah, mira, t'he vist i hola", potser no caldrà. Un tic i au.
Per respondre a la pregunta sobre si la privatització dels likes realment serveix per fer més lliures els usuaris en les seves interaccions amb el contingut hauríem d’anar més enllà i preguntar-nos: què és, en realitat, el m’agrada? En analitzar-lo com un fenomen multifacètic, podem desvelar les seves diverses manifestacions i funcions socials.
Aquí, el m’agrada no és simplement un indicador de preferència, sinó un símbol de reconeixement social, un instrument de conformitat i, alhora, una eina de resistència. La seva privatització, per tant, no és només una qüestió tècnica, es també un canvi profund en les dinàmiques de validació social i de poder.
Ens trobem davant d’un acte que, mentre pretén alliberar l’individu de la pressió social explícita, reforça una forma més insidiosa de control: la manipulació algorítmica dels nostres gustos i interaccions, sota una estratègia d’economia de l’atenció que polaritza i crea un entorn favorable perquè s’escampin notícies falses i discursos extremistes i populistes d’ultradreta que trenquen amb els consensos socials sorgits dels drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la democràcia.
Per entendre realment què implica fer privats els m’agrada, hem de pensar en la tensió entre el que es veu i el que no es veu, i entre la llibertat aparent i el control ocult. Aquest canvi pot transformar com ens relacionem a la plataforma, com mostrem aprovació, i fins i tot com expressem qui som en el món digital.
El meu objectiu és explorar aquesta paradoxa: com un canvi aparentment petit com fer privats els m’agrada pot tenir un impacte profund en com interactuem i ens expressem a les xarxes socials. Es crea una nova tensió entre el que és públic i el que és privat, on la tecnologia tant ens pot alliberar com controlar-nos.
El cor, primer, se’ns presenta buit. Només veiem el seu contorn. Quan li fem clic s’omple de vida. S’activa una animació veloç que celebra la nostra connexió momentània amb l’univers digital. És un gest íntim i, alhora, públic, un breu recordatori que som visibles, que existim en els ulls dels altres, fins i tot en aquest vast mar de missatges fugissers. Abans, una piulada agradable per a mi podria haver passat desapercebuda, però ara viatja pels feeds com un missatger de la meva aprovació.
Un cor buit és una metàfora de la nostra pròpia alienació: aguaita la validació externa per sentir-se complet. Amb cada interacció afirmem la nostra existència en l’esfera pública digital, un acte de reconeixement que ens allibera i ens esclavitza simultàniament. Aquest és el parany de la il·lusió ideològica: creiem que controlem les nostres accions, però, en realitat, som manipulats per la mà invisible de l’algoritme, que guia els nostres desitjos i percepcions.
what’s the point of liking a tweet if someone who is infatuated with me can’t see it and analyse what it means
Heu sentit parlar algun cop del mite de l’anell de Giges? Ho relata Plató a La República i ho recupera Ciceró a De Officiis per il·lustrar les seves tesis. (Diuen que hauria inspirat a J.R.R. Tolkien per concebre la idea de «l’anell per governar-los a tots», tot i que no hi ha confirmació palesa). Més o menys la faula diu així:
En un racó remot de Lídia, vivia Giges, un pastor que, tot i la seva humilitat, amagava una profunditat d’esperit que pocs podrien sospitar. Un dia, mentre pasturava el seu ramat sota un cel ennuvolat que semblava reflectir els seus propis pensaments, un terratrèmol va obrir una esquerda sota els seus peus. Intrigat, com si una força invisible el guiés, Giges va decidir explorar la fissura. A l’interior, va trobar una cova subterrània plena de secrets oblidats pel temps, on un cavall de bronze, massís i majestuós, amagava un tresor peculiar: el cos d’un gegant nu amb un anell d’or al dit.
Giges va agafar l’anell i va tornar a la superfície, sentint un estrany pressentiment al seu interior. Dies més tard, va descobrir per accident el poder ocult de l’anell: girant-lo sobre el seu dit, es tornava invisible. Aquest nou poder va fer créixer dins seu un aliatge de temor i excitació. Giges es va endinsar en un món de desig i ambició. Es va infiltrar al palau reial, seduint la reina amb paraules dolces i mirades furtives, i junts van ordir un pla per assassinar el rei. Amb l’anell d’invisibilitat, va prendre el tron de Lídia. No va trigar, però, en descobrir que el poder no era més que una altra forma de solitud. En el silenci de la nit, sota el llast de les seves accions, es preguntava si el destí no l’havia condemnat a una existència de penombra, on la frontera entre el bé i el mal restava difuminada com el record d’un somni incert.
Plató, a través del personatge de Glaucó, en el llibre II de La República, narra el mite de l’anell de Giges per discutir la naturalesa de la justícia i la moralitat humana. L’argument principal és que la justícia, lluny de ser una qualitat intrínseca de l’ànima humana, és una convenció social. Si tinguéssim el poder d’actuar injustament sense por que ens descobreixin o ens castiguin, ho faríem. Això implica que ens comportem de manera justa no per convicció moral, sinó per por a les conseqüències que suposaria no fer-ho.
Davant el dilema del tranvía, si la persona que té el control de les vies fos invisible, i hagués d’escollir entre salvar la vida de cinc persones o la vida de la seva mascota, sense cap mena de dubte escolliria a l’animal, per exemple.
Giges utilitza el poder que l’atorga l’anell per al seu propi benefici, sense considerar la justícia o el benestar de l’Altre. L’anonimat i l’absència de responsabilitat que li atorga la invisibilitat de l’anell, fa més fàcil que actuï immoralment; sense responsabilitat ni vigilància, les persones tendim a actuar de manera egoista i, sovint, destructiva.
Elon Musk està creant una eina poderosa semblant a l’anell d’or de Giges, a la qual tots hi tenim accés. En La República, Sòcrates qüestiona la perspectiva cínica de Glaucó, argumentant que la justícia és valuosa en si mateixa, tant per a l’individu com per a la societat, i que només una vida justa pot portar a l’harmonia de l’ànima i al benestar. Cada vegada de manera més evident, X ens permet actuar des de la invisibilitat, traient a la llum les nostres tendències més fosques.
Captura de pantalla: X is about to start hiding all likes | The Verge
Aquesta setmana us convidem a endinsar-vos en un reportatge especial que publicarem en sis parts, explorant a fons les conseqüències de privatitzar els m’agrada a X, el que ha estat fins ara —i des que era Twitter— «el gran diari d’internet». Acompanyeu-nos en aquesta anàlisi crucial que desentranyarà les implicacions d’aquest canvi per als usuaris i la plataforma.
En l’obertura, titulada I. Elon Musk i l’economia oculta dels «m’agrada», desemmascararem la narrativa enganyosa d’Elon Musk sobre X. Descobrirem com la privatització dels m’agrada no és un acte de llibertat, sinó una subtil forma de control que transforma les nostres interaccions en mera mercaderia digital.
En el segon article, II. L’eco de la fama: Com un arrest es converteix en viral, seguirem el viatge d’una notícia sobre Justin Timberlake per les xarxes, revelant els mecanismes ocults que amplifiquen el soroll i silencien la substància. Una exploració de com l’economia de l’atenció ens manipula sense que ens n’adonem.
En el tercer article, III. El nou mercat dels cors: Quan l’aprovació es torna invisible, analitzarem la metamorfosi del m’agrada, d’expressió pública a moneda invisible. Veurem com aquest canvi altera profundament la manera com valorem i interactuem amb el contingut, prioritzant la quantitat sobre la qualitat.
En el quart article, IV. L’ascens de l’esquirol: Alvise Pérez i la nova dreta digital, ens endinsarem en el món de la desinformació i la polarització, utilitzant el cas d’Alvise Pérez com a lent per examinar com les xarxes socials alimenten l’extremisme i distorsionen el discurs públic.
En el cinquè article, V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa, explorarem com una sèrie de superherois revela les dinàmiques complexes de les comunitats digitals. Veurem com la privatització dels m’agrada pot alterar la nostra percepció col·lectiva i individual de la cultura popular.
El sisè i darrer article, VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada, conclou amb estratègies pràctiques per mantenir la nostra integritat en l’era post-m’agrada. Una crida a l’acció per recuperar el control de les nostres interaccions digitals i resistir la manipulació algorítmica.
Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessionsmés esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…
Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.
Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.
En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.
Voy a rebajarme con un bobolón Que le canta a SpongeBob y a Pokémon La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón Esto e’ más bajo que eyacular sin erección
Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49
És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat,empodera les dones traperescom ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.
Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja) Con dos caramelito’ el nene se me empacha Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha Tu honestidad barata no me baja la bombacha
Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36
Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posatles expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.
A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.
No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.
En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.
Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.
Imagineu-vos ser Milan i Sasha, i avui haver d’anar a cole.
Una estrella mundial fent-li bullying explícit a una tia de 22 anys amb nom i cognoms en comptes de centrar-se en el seu exmarit… i la gent rotllo ❤️ Shaki reina ❤️
Això de culpar a la “nova”, dient-li que és petita, quan la tipa era anònima fins fa dos dies, ningú no l’ha cuidat o protegit és mega patriarcal. A més, la dimensió d’aquesta crítica pot tenir una gran pressió psicològica que em sembla difícil de suportar. pic.twitter.com/5AbYpkyrKn
Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:
Entendí que no es culpa mía quе te critiquen Yo solo hago música, perdón que te salpique
Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53
Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)
Hilo de todas las referencias que voy encontrando en Sesión #53 de Bizarrap con Shakira: pic.twitter.com/0Fgb1wbVCb
No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:
En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?
ciberpoder.net/ va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».
En l'article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net/ publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.
La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.
Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».
Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.
Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.
Pablo Motos me ha preguntado en El Hormiguero por qué los poderosos, aquellos que están acostumbrados a mandar en España sin presentarse a las elecciones, le tienen "manía" a Unidas Podemos.
Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.
El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman, Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.
El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.
El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.
Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.
Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.
Laura Pausini se niega a cantar 'Bella Ciao' en 'El Hormiguero': "Es una canción política" https://t.co/3ZHyMEPBPC
Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.
“Veo madres de 12 y 13 años que están sacando a sus hijos adelante con una sonrisa”
¿Podemos dejar de dar voz a embajadoras de Hazte Oír?
A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.
En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.
Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.
Aquest país no té sentit de l’humor i el millor exemple d’això és el Polònia, una sàtira que no és sàtira, un humor descafeïnat que la seva vaga critica més que trontollar l’establishment no fa sinó reforçar els mites en què se sostenen.
L’humor que es presenta al Polònia manca de crítica. El format, basat en la teatralització dels diferents esdeveniments de la setmana, plebeyiza la noció de política per a les classes populars, perquè el programa implícitament ens fa entendre que la política no s’ha de prendre tampoc molt de debò; que realment les decisions poc importen i més que existir antagonismes —de classe— reals entre els diferents actors només existeixen mers desacords tècnics. Polònia presenta als seus personatges teatralitzats com a subjectes patologitzats les actuacions dels quals no estan basades en una actuació racional, sinó presenten la política com si —igual que el programa que l’imita— realment fos un teatre que el programa simula sense més; una hiperrealitat on la sàtira es presenta com més real que els esdeveniments mateixos.
El concepte de plebeyització va ser encunyat per Bertolt Brecht per a definir la relació contradictòria entre l’accés a la cultura per part d’una base social cada vegada major i la simultània vulgarització d’aquesta cultura, cada vegada més absent d’un contingut crític. Quan la postmodernitat ha suposat l’absorció de tota la cultura —tant alta com baixa— en un sol sistema, la cultura ha experimentat una metamorfosi en la seva percepció social. L’abundància més gran d’accés a la informació, uns majors nivells d’alfabetització o la fi de la distinció entre alta i baixa cultura en principi es presenten com a victòries per a les classes obreres i així ho celebra l’esquerra, però, no obstant això, aquestes victòries emmascaren el fet que la cultura s’ha anivellat per baix, en comptes de per dalt; d’aquí ve que Brecht parli de plebeyització en comptes de democratització, doncs
[…] la plebeyització descobreix un altre aspecte; ja no és tant una disminució entre la distància entre les classes com una cancel·lació de la diferència social tout court, és a dir, l’erosió o supressió de tota categoria de l’altre en l’imaginari col·lectiu. El que abans podien representar alternativament l’alta societat o els baixos fons, el nadiu del foraster, ara s’esvaeix en una fantasmagoria de posicions intercanviables i mobilitat aleatòria, en la qual cap posició dins de l’escala social està fixada irrevocablement i l’aliè solo es pot projectar fora, en el replicant o l’extraterrestre.
Anderson, P. & Wenda, B. L. A. (2016, 1 septiembre). Los orígenes de la posmodernidad (Cuestiones de Antagonismo no 90) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.
La cultura ara emmascara l’antagonisme polític, es presenta com a agència neutral on transcorren els esdeveniments polítics sense tenir en compte que la cultura mateixa és l’esdeveniment polític, les formes culturals són el reflex de la condició política d’un moment donat.
Si el format-Polònia pretén ajudar a connectar la societat amb el que passa a través de l’humor, el seu contingut expressa que el que passa tampoc és molt important, el riure cínic del prime time com a suplement per a la desmobilització política. Aquesta forma de sàtira la defineix Jameson com pastiche, una paròdia inexpressiva sense contingut crític, una replicació dels estils del passat sota l’halo de la impossibilitat d’imaginar futurs alternatius, un símptoma que la història sembla estar encallada i les seves formes culturals ja no poden crear el nou sinó replicar els clixés i formes del passat. Si la paròdia depenia del seu context històric i d’uns recursos definits donat el caràcter «inimitable» de qui pretenia imitar, la seva finalitat era comprometre’s amb una finalitat política definida. En la conjuntura d’un context històric negat, una suposada fi de la història, la paròdia no pot més que replicar discursos passats:
En aquestes circumstàncies, la paròdia mateixa perd la seva vocació; va viure el seu moment, i aquesta estranya novetat del pastiche ha pres lentament el relleu. El pastiche és, com la paròdia, la imitació d’un estil particular o únic, idiosincrastic; és una màscara lingüística, parlar un llenguatge mort. Però és una pràctica neutral d’aquesta mímica, no posseeix les segones intencions de la paròdia; amputat el seu impuls satíric, manca de riure i de la convicció que, al costat de la llengua anormal que hem manllevat de moment, encara existeix una sana normalitat lingüística. El pastiche és, llavors, una paròdia buida, una estàtua cega.
Jameson, F. & Aldao, P. C. (2009, 31 agosto). Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción (Cuestiones de antagonismo no 56) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.
El problema del Polònia és el Polònia mateix, el seu format idiosincràtic en el qual totes les parts parodiades poden al mateix temps riure’s o veure’s al·ludides, esquiva qualsevol contingut crític, perquè no es va amb ningú, es «va contra» sense finalitat. La paròdia genuïna sempre li dona una importància central al parodista que la crea, a les seves idees polítiques implícites, però marcades. La tropa de guionistes finançats per la corpo™ del Polònia és tan heterogènia que certament manca d’ideologia, i per això és pura ideologia. La negació de la ideologia és la forma en la qual es reprodueix el discurs ideològic, la percepció i reproducció de les idees dominants depèn fer-les passar com el ‘sentit comú’ o ‘el que tots pensen’.
L’humor ‘lleuger’ mateix del Polònia compleix una funció ideològica.
La ideologia està constituïda per les creences que se’t demana que creguis, que realment no creus, però que finalment actues com si creguessis: no ho saben, però ho fan. És precisament en l’humor cínic on es reflecteixen aquestes actuacions reals, Zizek en El sublim objecte de la ideologia l’expressa fixant-se en com en els Estats autoritaris del segle XX existia una certa forma d’humor oficial promogut per la nomenklatura que es basava en la burla de l’autoritarisme i falta de llibertats; els buròcrates del partit van crear un sistema robust de burles i acudits lleugers enfocats en ells mateixos per a guanyar-se la confiança del poble i així l’statu quo dels règims autoritaris si es van sostenir durant tant de temps va ser precisament perquè realment ningú els prenia molt de debò. Això perdura en la ideologia actual, la quantitat d’humor cínic que llancem en el nostre dia a dia amb bromes de quant odiem el nostre treball o a la nostra dona, canalitzen els indicis de veritat que han en aquestes oracions (recordeu que les idees dominants no són les dels dominats) i passen a ser instrument de la ideologia, de tal manera que els aparells del poder poden justificar les seves actuacions sempre que es presentin d’una forma que els hi pugui prendre no gaire de debò. Si Ayuso va ser capaç de desviar la vacunació de centres sanitaris públics en plena pandèmia (amb l’objectiu latent de desviar fons de finançament públic a centres privats), va ser gràcies a la seva imatge social d’«anada» mentre que, en el fons, totes les seves accions eren fredament calculades racionalment.
Polònia no fa més que reforçar aquest humor cínic (per exemple, l’apropiació de Laura Borràs de la seva paròdia, Motolauri) perquè no crea una sàtira convincent sota una proclama política alternativa implícita, les seves crítiques són proclames tan buides que tothom pot estar d’acord amb elles: explotació laboral, regulació de la immigració, inutilitat de la corona, etc. L’únic element que manca és l’únic element pròpiament polític, l’antagonisme de classe, el fet que tots els problemes esdevinguts tenen com a arrel directa i única la lluita de classes o la forma social dels mitjans de producció.
Polònia és per al poder el que és el pagès en l’acudit del Mongol de Zizek:
Sota l’ocupació mongola, un pagès i la seva esposa caminen per un polsós camí rural. Un guerrer mongol a cavall es deté al seu costat i li diu al pagès que violarà a la seva esposa, després de la qual cosa afegeix: «Però, com hi ha molta pols en el camí, mentre violo a la teva dona has de subjectar-me els testicles perquè no se m’embrutin». Quan el mongol duu a terme la violació i s’allunya, el pagès es tira a riure i a saltar d’alegria. La sorpresa dona li pregunta: «Com pots estar aquí saltant d’alegria quan he estat brutalment violada en la teva presència?». El granger li contesta: «Però el guerrer no s’ha sortit amb la seva. Li he omplert les pilotes de pols!»
Polònia només embruta lleugerament les pilotes del poder perquè aquest pugui continuar perpetuant-se.
En aquests darrers cinc anys s’ha anat desenvolupant a YouTube un ecosistema de canals de divulgació cultural i científica que, en termes de qualitat, molt probablement podríem considerar-los la millor forma humana de propagació de coneixement. Sense exagerar. Aquests canals estan entrenats en la «selva darwiniana» per a aconseguir l’atenció dels usuaris; creats per persones molt intel·ligents capaces de plasmar, també, un format innovador mitjançant estils d’edició creatius.
A diferència dels tradicionals documentals televisius, aquests vídeos tenen un ritme molt ràpid i una presentació informativa molt compacta i visual. Veure un vídeo d’aquest tipus sobre com funcionen els quarks o sobre la batalla de Gaugamela és molt més eficient i esclaridor que llegir-se l’article de la Wikipedia.
A continuació presento un llistat dels meus top 70 canals, número que potser sembla bastant arbitrari, però he hagut d’escollir entre més de 500. Estan tots en anglès (#globalisme i tal). Els he agrupat per categories. Començo a disparar.
Clàssics
Aquests són els canals més antics i coneguts. Alguns ja no fan tant contingut com abans, però van crear el camí que molts altres canals han fet després.
Vox – Minidocumentals sobre la societat amb perspectiva crítica. Bastant famós. Ha marcat estil.
Veritasium – Un dels primers youtubers de ciència.
Smarter Every Day – Youtuber de ciència i enginyeria molt pioner en el seu moment.
Nerdwriter – Aquest tio va marcar estil i època al seu moment amb els seus video essays sobre cultura audiovisual.
Vsauce 1, 2 i 3 – Un trio de canals sobre divulgació científica, matemàtica i random també pioners.
Vice – La primera cadena televisiva, molt contracultural, que va decidir muntar un conglomerat de canals de YouTube sobre temes culturals sovint tabú.
Motherboard – Un canal de Vice especialitzat en tecnologia.
Cultura
Contrapoints – La reina del breadtube, el sector de youtubers d’esquerra contemporània. Una persona transgènere que parla d’ideologia. Ha creat escola amb el seu estil d’edició.
Philosophy Tube – Semblant a Contrapoints, una persona transgènere anglesa que també parla de temes ideològics.
Plastic Pills – També de la breadtube: assaigs de filosofia postmoderna i anàlisis cultural.
Wisecrack – Anàlisis ideològiques de la cultura audiovisual contemporània amb una perspectiva bastant americana.
Ireg – L’emperador «pallasso» de la ideologia; res escapa la seva anàlisi «post irònica».
Sisyphus 55 – Un jove que comparteix el seu camí vital mentre analitza autors filosòfics.
The School of Life – Un canal clàssic, bastant freudià i urbanita. Abans feia molt bones anàlisis d’autors de filosofia.
Rare Earth – Un tio que dona voltes pel món fent minidocumentals bastant emocionants.
Tom Scott – Aquest tio també dona voltes pel món anant a llocs molt randoms i explicant anècdotes.
Física
PBS Space Time – Canal contundent i esclaridor per aprendre d’astrofísica, física quàntica, etc.
Sabine Hossenfelder – Una senyora molt intel·ligent, experta en física de partícules, farta de pseudociències, fa molts vídeos de divulgació científica.
Arvin Ash – Un altre canal molt bo per aprendre de física elemental.
The Science Asylum – Un canal de física amb un host bastant quirky, però bastant bo de veure, sobretot en temes d’òptica.
Science Clic – Les animacions d’aquest canal de física són espectaculars a nivell conceptual.
Sciencephile the AI – Aquest canal satíric narrat per una veu d’intel·ligència artificial barreja explicacions científiques sobre l’univers amb filosofia existencialista.
Real Engineering – Aquest canal té unes visuals fantàstiques sobre com funcionen màquines, avions, i coses d’enginyeria en general.
3blue1brown – Potser el millor canal sobre divulgació de matemàtiques. Amb les seves visuals podràs entendre coses que mai pensaries que podries entendre.
Biologia
Real Science – Canal germà al de Real Engineering, però sobre ciència i biologia.
Tierzoo – Canal molt divertit on va comparant animals posant-los stats com si fos un videojoc.
The Noted Anatomist – Un canal sobre anatomia humanalow key bastant impressionant.
What I’ve Learned – Un canal que tira al self-help, nutrició, exercici físic, suplements, etc. molt científic.
Psyched Substance – El canal més important sobre drogues, prevenció de riscos i psicodèlia.
Scishow – Una xarxa de canals sobre mil temes molt random de ciència organitzat per Hank Green, un dels og* youtubers de divulgació.
Crashcourse – Una altra xarxa de canals de tota mena per explicar com funciona el món, també d’Hank Green.
Journey to the Microcosmos – Canal súper chill per veure com viuen els microbis, bastant mindblown, narrat pel Hank.
Andrew Huberman – Un investigador de Stanford que fa pòdcasts espectaculars sobre el consens cientific superactualitzat sobre fisiologia, neurociència, etc.
History of the Earth – Història de la terra els primers 4000 milions d’anys. Impressionant.
PBS Eons – Història dels animals prehistòrics, dinosaures, etc. Un munt de paradigm shifts aquí. Per exemple, PBS és una xarxa amb més canals.
*algú o alguna cosa que sigui original o originador i especialment un que sigui molt respectat o considerat.
Història
Kings and Generals – Un dels millors canals d’història de YouTube amb un focus en història militar. Aquest canal és espectacular.
Epimetheus – Un altre canal molt bo; aquest sobre història antiga.
Historia Civilis – Canal nínxol d’història: el seu estil explicatiu és prou benparit, sobretot explicacions polítiques de Roma.
History with CY – Un canal nínxol sobre història mediterrània. Val molt la pena.
Invicta – Un canal d’història política i també social molt recomanable.
Jabzy – Hidden jewel de YouTube, recomanable la seva història de l’Àfrica moderna sobretot.
Extra Credits – Un dels millors canals d’aquest llistat, animacions i estil explicatiu suuuper bo.
Biographics – Un canal que explica súper imparcialment i amb detall moltes biografies de personatges històrics. Molt bo.
Stefan Milo – Aquest tio és un expert en el paleolític i els mindblowns són constants amb ell.
Voices of the Past – Narracions de textos escrits en el passat, en plan, el diari personal del primer viatger japonès a Europa fa 500 anys, i coses així. Súper bo!
Geografia
Geographics – Canal germà de biographics, però centrant-se en llocs concrets. Bastant divertit.
Geography Now – Un canal bastant conegut. Fa un vídeo llarg per explicar cada país. Top.
Atlas Pro – Canal d’explicacions de ciència geogràfica. S’aprèn molt.
Espiritualitat
Esoterica – Canal espectacular d’un jueu comunista, ordres de magnitud més expert en la història espiritual i esotèrica d’occident que qualsevol. Un acadèmic, no nonsense. Explica màgia, alquímia and shit. Potser el meu canal preferit per la sheer quality i excepcionalitat del seu contingut.
Lets Talk Religion – Un canal d’un acadèmic suec que explica coses islàmiques sobretot. Molt bo.
Religion for Breakfast – Un americà especialitzat en paganisme i cristianisme inicial, però explica tot de forma acadèmica.
Sam Aronow – Un jueu modernista que té una playlist espectacular sobre la història política del poble jueu.
Ryan Reeves – Història de la teologia cristiana. Canal fonamental per a entendre la nostra història com a civilització, encara que aquest home sí que és religiós personalment.
Societat
Money & Macro – Un dels meus canals favorits, macroeconomia d’un jove acadèmic holandès que no està per bromes.
Neo – Urbanisme, societat, tecnologia. Molt informatiu.
Wendover Productions – Canal bastant famós, especialitzat en com funciona el món, logística, etc. Contingut sorprenent.
Real Life Lore – També bastant famós i semblant al de wendover productions, però més generalista.
La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.
– Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol
L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.
La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.
La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?
BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.
Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.
L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.
Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.
Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.
En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.
Identitat digital: la construcció del nostre personatge
La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?
Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.
TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.
Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».
La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.
Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).
Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.
Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.
El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.
Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.
Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».
El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència
L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.
Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.
El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.
L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.
Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:
La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar unlate: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.
BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.
Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.
Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.
BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.
ℹ️ Add other's IG Candid to your story tray. And everyday at a different time, get a notification to capture and share a Photo in 2 Minutes. pic.twitter.com/caTCgUPtEV
Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?
Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.
Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.
Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?
Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438
Deia Adorno (i Horkheimer, però ell amb menys importància) que els mitjans de comunicació, en la seva evolució dialèctica, ens allunyen més de la resta de gent. Les notícies primer anaven de boca en boca i es comentaven, sovint amb una acumulació d’opinions i subjectivitats dins de la informació; més tard, es propagaven per diaris, i en el cas dels burgesos es discutien en salons distingits. Es creaven clubs polítics (durant la Revolució Francesa rondaven els 6000), es discutia la informació i les notícies del dia en cafès, però més tard els diaris es transformaven ja no en mitjans d’informació sinó en un negoci, una empresa que venia informació.
Aquesta evolució es consumava amb la ràdio i la televisió, «mitjans electrònics» per a Adorno, on el canvi no era dins de la informació (el pas del boca a boca als diaris era un canvi d’objectivitat en la informació) sinó en la seva discussió. Per al boca a boca i el diari, es discutia la informació, hi havia una bilateralitat on s’acceptaven els matisos i la discussió entre iguals (no sempre iguals en pensament, perquè podien discutir ideologies de diferent posició; però sí iguals en condició); es formava el que per a Habermas és l’esfera pública. No obstant això, amb la ràdio i la televisió s’imposa la unilateralitat: escolto la ràdio i veig la televisió, però no puc discutir amb aquests aparells per la seva naturalesa inerta. La discussió amb el mitjà de comunicació en si és impossible.
En contrast, els inicis d’internet prometien la salvació i retorn de la bilateralitat. La discussió es feia cada vegada més fàcil. Els cafès ja no eren cafès, sinó fòrums i xats IRC formats per persones d’interessos comuns. Les notícies de temes diversos com el cinema, la computació, els videojocs o fins i tot la política eren discutides amb un àmbit horitzontal: tots els usuaris són iguals i lliures d’entrar o sortir, de transmetre la informació que desitgin.
Nothing good lasts forever. Internet, igual que els diaris fa dos-cents anys, s’ha convertit en un negoci. La sèrie Halt and Catch Fire ho mostra bé: el projecte de Joe, Gordon i Cameron passa d’un videojoc en línia a un fòrum, i d’aquest a un cercador que ofereix les últimes notícies. No obstant això, aquest gir ha estat encara més macabre que el dels diaris: mentre que compràvem diaris i aquests actuaven com un mercat d’opinió pública, ara som venuts a la publicitat a canvi d’informació «gratuïta». Es mercantilitza a l’usuari; es recol·lecten i venen les seves dades per a encaixar-li en un motlle (vegeu casos de datamining com el de Cambridge Analytica), fent encara més fàcil proporcionar-li una informació que pot digerir fàcilment obviant la discussió de la informació, la formació de l’opinió (individual i pública) i la deliberació general.
Tot això del que parlo és solament un nivell, el digital, obviant que les conseqüències en aquest nivell són nimietats en comparació a aquelles en el nivell físic, real: la dissolució definitiva de la col·lectivitat en individualització, la destrucció de l’esfera pública. Fins i tot en una sort de nivell de transició entre el digital i el físic, obviem preguntes com fins a quin punt l’ús d’internet a la nostra casa (un territori tradicionalment privat) no és públic, o si sota l’era del IoT queda lloc per a un espai autènticament privat entenent aquest com un sobre el qual podem tenir un control.
Acabar en un to tan ombrívol pot ser massa pessimista, però realment queden poques alternatives d’actuació en la distopia d’internet. El palau que una vegada ens van prometre ha resultat ser una gàbia daurada, i els seus emperadors (Google, Facebook, Amazon) ja no atenen raons; mai ho van fer. Només queda llevar-los les seves armes i usar-les contra ells, si no volem rendir-nos.
Un parell de cops per setmana, sovint més, recordo la naturalesa de Twitter com a echo-chamber i intento aventurar-me en racons on l’opinió pública no es centra en Marx, La Sotana o la nova cançó de Tomeu Penya i Da Souza. És per això que quan a casa posen el FAQS jo decideixo quedar-m’hi una estona. Allà veig aparèixer una dona amb posat seriós que, com diu Joan Burdeus, dispara preguntes, últimament sobre la violència, com si es tractés d’un mico amb dues pistoles.
No ha sigut Cristina Puig, ni els productors envellits de la corporació, els que han posat al centre del debat polític la qüestió de la violència, però segur que ara n’estan ben contents. Potser per la creixent necessitat de modernització de la televisió més tradicional s’ha acabat apostant per personatges coneguts en l’esfera zoomer per comentar tot allò que envolta les manifestacions de les darreres setmanes. Alguns des del liberalisme més caspós i d’altres des del cuperisme cuqui han intentat assenyalar les causes d’un malestar, sobretot juvenil, al mateix moment que es veien obligats a no divagar massa, ja que la infotainment de TV3 necessitava mostrar encara més cops la imatge de la noia que va perdre un ull en unes manifestacions que cada cop semblen més part del nou costumisme català.
Tot i la voluntat de Juliana Canet per mostrar que les protestes formen part de la resposta a una estructura desigual –una que genera malestars i que aquests es mostren en onades d’irracionalisme volàtil– era Helena Garcia Melero qui, com Cristina Puig, treia, un altre cop, la bala de la violència, obligant als convidats a no donar massa el tarro. Tot i això no podem afirmar que aquesta bala hagi sigut inútil per l’esquerra –al cap i a la fi feia temps que no parlàvem tant de Johan Galtung ni del 40% d’atur juvenil–, però la necessitat constant del programari televisiu per tornar al tema estrella, impossibilitava elevar el nivell del debat i es mantenia fidel a la mediocritat a la qual estem acostumats.
Aquesta impossibilitat d’elevar el nivell no només s’ha vist en la necessitat del retorn al concepte de la violència, sinó també en la voluntat racionalitzar la protesta; «quin sentit té trencar els vidres d’una botiga?», «no funcionaria millor si fossin completament pacífiques?». Aquestes acusacions vestides de consells han determinat l’aproximació periodística mainstream a una problemàtica enorme, han servit de fre a la voluntat d’apuntalar als mitjans tradicionals com a entitat pública encara necessària per a la seva solemnitat i virtuositat reflexiva. Potser, ja del tot, és l’hora de fer les maletes.
