En el discurs, Sánchez es va presentar com la resistència progressista davant de les grans tecnològiques, majoritàriament nord-americanes, que dominen el mercat, un esquema que reprodueix el que el govern fa servir per a l’habitatge, on els especuladors, els grans tenidors i els fons voltors s’enfronten als inquilins i als treballadors. Per això és probable que aquest discurs de resistència tingui un lloc destacat a la campanya. El president ja n’havia donat les xifres a l’abril, quan va inaugurar al Congrés el Panel d’Experts en IA de les Nacions Unides i va explicar que cinc empreses controlen gairebé el 60% del mercat de la IA generativa i que els Estats Units concentren el 74% de la capacitat de còmput mundial, mentre que la Unió Europea no arriba al 5%. Va denunciar el «colonialisme silenciós» i la construcció d’«una oligarquia que respon als seus únics i exclusius interessos». El conflicte té, a més, una derivada diplomàtica, perquè segons El País l’administració de Donald Trump amenaça amb represàlies els governs que toquin els interessos de les grans tecnològiques nord-americanes.
La regulació de les plataformes ha estat un dels eixos del discurs de Sánchez durant tot el 2026 i li ha valgut un pols públic amb Elon Musk, propietari d’X, i amb Pavel Durov, fundador i conseller delegat de Telegram. Ara bé, cap de les lleis que havien de sostenir aquest pols no ha arribat al Butlletí Oficial de l’Estat.
Dues lleis que caduquen amb la dissolució
Entre els projectes de llei que caduquen amb la dissolució hi ha la llei orgànica de protecció dels menors en els entorns digitals, que el Consell de Ministres va aprovar el març del 2025 i que encara era a la Comissió de Justícia del Congrés. També caduca la llei orgànica de governança de la intel·ligència artificial, aprovada pel govern el 26 de maig, que prohibia els deepfakes sexuals arran dels nus falsos de dones que generava Grok, l’assistent d’IA d’X. Totes dues s’hauran de tornar a presentar des de zero a la legislatura que surti del 29-N. Amb la de la IA, per cert, cau també el règim de sancions que havia de fer complir a Espanya l’etiquetatge del contingut generat amb IA, que el reglament europeu exigeix des del 2 d’agost.
Seguimos avanzando para proteger a nuestros menores en las redes sociales.
Cumpliendo lo que anunciamos en febrero, hoy incluimos en la futura Ley de Protección de Menores en Entornos Digitales tres medidas esenciales:
– Prohibir el acceso a las redes sociales a los menores de…
El text de la llei de menors que va arribar al Congrés elevava de 14 a 16 anys l’edat per consentir el tractament de dades personals, que no és el mateix que prohibir l’accés a les xarxes. La prohibició la va anunciar Sánchez el 3 de febrer a la Cimera Mundial de Governs de Dubai, on va prometre que Espanya vetaria les xarxes socials als menors de 16 anys, faria penalment responsables els directius que no retirin continguts il·legals i tipificaria com a delicte la manipulació algorítmica. El 2 de juliol va escriure a X que aquestes tres mesures s’incorporaven a la «futura» llei. El 23 de setembre, en un fòrum de les Nacions Unides sobre infància i IA, va assegurar que Espanya ja havia «elevat a 16 anys l’edat mínima per accedir a les xarxes socials». Dotze dies després, però, la llei que havia d’acollir aquella prohibició ha caducat sense que consti en cap text oficial que s’hi hagués arribat a incorporar.
Queda en l’aire, a més, el Pla IA360, un full de ruta de dotze mesos presentat el 21 de setembre d’aquest any, dues setmanes abans de convocar les eleccions, que inclou una gigafactoria d’IA de 5.000 milions a Móra la Nova (Ribera d’Ebre).
El pols amb els tecnooligarques
La paraula «tecnooligarca» ha acompanyat Sánchez tot l’any, però l’enfrontament que més va ressonar el van desencadenar les seves declaracions a Dubai. Aquell mateix dia, Musk va titllar Sánchez de «tirà» i de «traïdor al poble d’Espanya» a través del seu compte d’X. L’endemà, Durov va enviar un missatge a tots els usuaris espanyols de Telegram a través del bot oficial de l’aplicació, el mateix que fa arribar els codis d’accés. En el missatge, Durov advertia que les mesures «poden convertir Espanya en un estat vigilat sota el pretext de la protecció». Sánchez li va respondre a X amb «Deixa que els tecnooligarques lladrin, Sancho, és senyal que cavalquem», una frase que se sol atribuir al Quixot.
La Moncloa va qualificar el missatge de «propaganda» plena de «bulos». El ministre de Transports, Óscar Puente, va anar més lluny i va celebrar a X que, amb la responsabilitat penal dels directius, «ja no es podrà ser a les xarxes sense una identitat degudament acreditada». Puente celebrava, doncs, la mateixa identificació obligatòria que Durov presentava com a vigilància. Cada vegada que es proposa verificar l’edat o la identitat a les xarxes torna a aparèixer aquesta tensió entre protecció i vigilància, que vam abordar a Del pati a les xarxes socials.
Els algoritmes de la campanya
Les vuit setmanes que queden fins al 29-N es jugaran en bona part a les plataformes socials (que s’han quedat sense regular per part del govern). La investigadora Noelia García-Estévez, de la Universitat de Sevilla, ha analitzat 472 vídeos de líders d’extrema dreta europeus a TikTok i conclou que la plataforma afavoreix «veritats emocionals», relats que resulten versemblants per la seva ressonància afectiva més que per la seva base factual. A Espanya, la Universitat Jaume I ja havia documentat que la fabricació de bulos per criminalitzar la immigració és un dels pilars del discurs de Vox a X, un ecosistema que vam descriure a TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta.
La immigració no serà, però, l’únic marc en disputa. Els decrets, que el govern defensa parlant de fons voltors i d’especuladors, van caure enmig d’una onada de mobilitzacions per l’habitatge. El govern en prepara versions noves amb canvis tècnics per a la Diputació Permanent, on el vot del PNB serà decisiu i, segons elDiario.es, s’inclina per salvar el primer decret i tombar el segon. És previsible que la dreta i l’extrema dreta responguin a aquest discurs a les xarxes amb el marc de l’ocupació i de la defensa dels petits propietaris.
Queda per veure quin paper hi tindran les plataformes en aquesta campanya, ara que generar un vídeo fals amb intel·ligència artificial està a l’abast de qualsevol. I queda per veure, sobretot, si la regulació de les plataformes i la confrontació amb els tecnooligarques troben espai als programes dels partits, en una campanya en què els grans marcs de debat seran l’habitatge, la immigració, la inseguretat i la defensa del mateix sistema democràtic.
A la botiga d’artesania i antiguitats Four Winds Craft Guild, a l’illa estatunidenca de Nantucket (Massachusetts), hi ha penjat un cartell que diu «No influencers». El propietari, John Sylvia, explicava a la premsa que «molta gent està cansada de sentir-se figurant del vídeo d’un altre», tot afegint que a la gent que va només a gravar-se no li interessa realment la història del local.
La creadora nord-americana Paige Lorenze va contestar des de dins del gremi, argumentant que ser influenciador és una feina que fan sobretot dones i, per tant, prohibir-los l’entrada a un local no és igual que prohibir-la a qualsevol altre professional. «Si et dius feminista i penges un cartell de «no influencers«, val la pena preguntar-se a qui estàs intentant deslegitimar i per què», va publicar.
A l’entorn digital català i espanyol, les polèmiques encadenades de Roro Bueno a la Velada del Año, de Carliyo el Nervio insinuant que l’eclipsi era una cortina de fum que funcionava sota interessos del govern i de Violeta Mangriñán defensant unes ulleres per veure el fenomen sense aval científic han acabat en una crida massiva dels usuaris a deixar de seguir els influenciadors que no aporten valor a la societat. Els usuaris comparteixen a X les llistes de comptes que han deixat de seguir, sense gaires comentaris ni vídeos de resposta, perquè si, justament, el negoci viu de l’atenció, l’única cosa que li podria arribar a fer mal de debò és retirar-se-la.
Chicas, aprovechad este verano para hacer limpieza de influencers🙏🏼 Si los seguís solo por el chisme: dejadlos de seguir y seguid a cuentas como javihoyos, annagurgui, jotaderos, hazme, salseologia etc y os enteráis igual. https://t.co/9IucXhrdws
El boicot, d’alguna manera, sembla funcionar. Segons les dades de TikReport que recull Movistar eSports, en set dies Roro va perdre 80.023 seguidors a TikTok, Fabiana Sevillano 19.050, Natalia Palacios 18.371 i Carliyo el Nervio 18.120. El 17 d’agost Palacios en va perdre més de 10.000 en un sol dia.
lo q realmente funcionaria es hacer grupos organizados por telegram,dejarlos de seguir en masa y bloquearlos, cada día que pierdan 20-50k de seguidores y no darle ni una visualización pero no pasará, funarlos igual sirve para q pierdan campañas y dejarle ver lo tontos q son https://t.co/pCPvTw7pFb
El boicot, a més, es dirigeix contra un tipus de perfil molt concret.
Sobre el boicot a influencers curioso ver como es sólo contra los tiktokers e influencers prensa rosa y de moda y nadie está yendo a por los booktubers, los que hablan de cine, de ciencia, de historia, de gastronomía o de música… los que aportan algo vamos.
Aquesta distinció és exactament la que fa servir la periodista i divulgadora financera Chelsea Fagan, fundadora del canal The Financial Diet, en el vídeo que va dedicar per parlar sobre el cartell de Nantucket. Fagan tracta el boicot com un problema de comptabilitat o econòmic. La indústria del màrqueting d’influenciadors va passar, a tot el món, de 1.700 milions de dòlars el 2016 a superar els 24.000 milions a finals del 2024.
Un model de negoci que ven consum
Fagan reparteix els creadors en dos grups segons la font dels seus ingressos. Per una banda, qui es guanya la vida produint alguna cosa, sigui un assaig, una entrevista, un producte cultural o material divulgatiu sobre un tema concret. Per l’altra, perfils la proposta de valor dels quals és el consum mateix. Aquests últims han heretat el model inaugurat per les Kardashian-Jenner, en què la fama, en comptes de guanyar-se per un ofici o una obra, sorgeix i es manté exposant la (suposada) vida pròpia. De fet, l’han estès a escala massiva fins al punt de convertir qualsevol esdeveniment de la seva vida en material publicable, ja sigui un compromís, un casament, un embaràs, un divorci i, fins i tot, vides alienes com les dels fills.
Ara bé, aquest model funciona per una raó concreta, la confusió deliberada entre els anuncis i l’experiència vital. Els influenciadors ocupen el mateix espai del feed que les teves amigues, familiars, companys de feina, etc., però sense ser res d’això. No es tracta, aleshores, només d’estratègia publicitària; la publicitat ja fa dècades que està instal·lada al món digital. El que hi ha de nou és la relació parasocial que s’hi construeix, que fa que el consumidor (abans audiència) confongui una recomanació pagada (un anunci) amb el consell honest d’una persona de confiança. Les estimacions que Fagan recull diuen que un consumidor té un 82% més de probabilitats de comprar un producte quan el recomana un influenciador.
La investigadora Emily Hund, de l’Annenberg School de la Universitat de Pensilvània, va dedicar sis anys a entrevistar quaranta-tres professionals del sector per a The Influencer Industry. Allà explica que en l’entorn digital, l’autenticitat «no és només una construcció social, sinó també una construcció industrial». Vol dir que és un atribut que es mesura, es puntua, es tarifa i es ven. Hund ho documenta amb el vocabulari que fan servir els mateixos professionals, que distingeixen entre ser autèntic i ser exacte (és a dir, que allò que ensenyes ha passat de debò tal com ho ensenyes).
Brittany Hennessy, que dirigia la divisió d’influenciadors d’un gran grup de comunicació, ho explica a Hund amb l’exemple d’un anunci d’aigua. Ningú no vol veure la foto de la creadora tal com queda realment després de córrer dos quilòmetres, perquè així no fa venir ganes de comprar res. I per això, diu, s’entén la mentida, la falsedat, la irrealitat. «Potser el contingut no és exacte al cent per cent, però segurament continua sent autèntic», hi remata. Segons Hund, ningú del sector no té ni recursos ni motius per comprovar si el que un influenciador explica de la seva vida és veritat.
Piazza descriu la feina de mare influenciadora com una feina de plataforma que sembla més glamurosa que conduir per a Uber i que és igual de precària.
Segons la periodista Jo Piazza, que condueix el pòdcast Under the Influence, per arribar a un sou equivalent al d’una feina a temps complet raonablement pagada calen com a mínim 150.000 seguidores a Instagram amb un grau d’interacció de l’audiència alt. La tarifa habitual ronda els 100 dòlars per cada 10.000 seguidores i per publicació patrocinada. I la jornada real és de 50 a 60 hores setmanals, sense conveni, ni vacances pagades i, per descomptat, sense cap mena de protecció social per als mesos en què la interacció disminueix —diries que és una feina precària?
A baix del tot de la piràmide de la indústria, la realitat financera encara és més crua. Hund explica com funciona RewardStyle, una empresa que dona a les creadores enllaços especials per posar al caption (descripció o peu de foto) de les fotos, de manera que cada vegada que una seguidora hi clica i compra, la creadora es queda una comissió i la plataforma una altra. El 2022 el sistema ja movia més de 3.000 milions de dòlars anuals en vendes. Les creadores, però, no poden retirar cap ingrés fins que no acumulen 100 dòlars en comissions. Una bloguera de moda a qui Hund identifica al llibre com a Danielle explica que va trigar moltíssim a arribar-hi «perquè cada cosa eren 2 dòlars, 3 dòlars, 5 dòlars», que és el que deixa cada venda en funció del preu del producte. Mentre acumulen aquests dòlars, tot el procés de fotografiar, escriure el peu, etiquetar la marca i respondre els comentaris no obté cap benefici.
A dalt de la piràmide la corba va en direcció contrària, però tampoc no puja. Una creadora amb prou volum per posar preu a la seva feina explica a Hund que la campanya que una marca li pagava a 5.000 dòlars l’any passat, aquest any li paga a 3.000, perquè amb l’arribada dels perfils petits moltes marques han descobert que sovint n’hi ha prou amb enviar el producte.
A tot això se li ha de sumar un altre filtre que no apareix a cap tarifa. Hund constata que les creadores que les agències trien més sovint responen als mateixos ideals de bellesa de la publicitat de tota la vida. Dones joves, primes, femenines, rosses i aclaparadorament blanques. Una de les entrevistades resumeix el llistó dient que per ser influenciadora només cal obrir-se un compte, tenir estil i saber posar. O sigui —no és cap sorpresa— que el sistema selecciona per aspecte abans que per la feina (capacitat de produir) o per la qualitat (de produir bé a diferència de la resta).
Una altra realitat més amagada de la situació financera de la indústria dels influenciadors és el cost d’entrada al sistema. Per construir una vida digna de ser imitada, primer cal poder-se-la pagar. Els viatges, la roba, la casa i els restaurants que sostenen aquesta aspiració no es paguen pas amb el contingut des del primer dia. El sistema exigeix posseir un capital econòmic i social previ per arrencar. Per tant, el més probable per triomfar a les xarxes socials com a creador de contingut és haver nascut en una família amb diners, haver-s’hi casat, o tenir una altra feina fora de càmera que ho financi.
La mateixa defensa que fan servir les vendes multinivell
Esclarit això, l’acusació de misogínia que fa Lorenze davant les crítiques als influenciadors i influenciadores de la indústria que els envolta no se sosté per enlloc. De fet, és exactament el mateix argument que se sol utilitzar per defensar les empreses de venda multinivell.
Les MLM són companyies que no venen als comerços sinó a través d’una xarxa de venedores particulars, que cobren comissions pels productes que col·loquen i també pels que col·loca la gent que elles mateixes recluten (semblant al cas de RewardStyle que s’ha mencionat abans, però fora d’internet). Tupperware i Avon en són els casos clàssics.
La indústria d’influenciadors i les MLM tenen molt en comú: es presenten com una via d’independència econòmica femenina, totes dues prometen convertir en ingressos allò que les dones acostumen a fer de manera desinteressada i totes dues exploten xarxes preexistents d’amistat, de veïnat i de maternitat. I quan algú les critica reaccionen igual, argumentant que són crítiques misògines i masclistes contra una via de desenvolupament econòmic de les dones.
L’associació que representa el sector multinivell als Estats Units reconeix que el 75% de les persones que s’hi apunten a vendre són dones, mentre que la propietat i la direcció de les companyies segueixen sent aclaparadorament masculines. Per a Fagan passa exactament el mateix amb els influenciadors, perquè al capdamunt de la piràmide no hi ha les creadores sinó els propietaris i els directius de les marques que elles promocionen.
Que aquesta indústria la comencessin dones no és anecdòtic, però. Hund explica que va créixer, precisament, gràcies a l’aparença inofensiva d’una cosa de noies penjant fotos i compartint consells. «El caràcter feminitzat de la indústria de l’influenciador n’amaga la seriositat i l’abast», escriu Hund, abans de rematar que la societat estatunidenca menysprea les professions feminitzades pel seu propi risc. Que hi hagi misogínia dirigida a dones amb visibilitat pública és innegable i està documentat. Ara bé, és d’un cinisme recalcitrant fer servir aquesta misogínia d’escut davant les crítiques a un model de negoci que treu el gruix del benefici de vendre sensació d’inseguretat a altres dones.
El 8,2% que se’n pot viure
A Catalunya la piràmide es pot veure encara més nítida, perquè el mercat és petit i les dades són relativament recents. L’estudi sobre creadors de contingut en català que va publicar el 2025 l’agència Karmina amb el suport d’Imagina i del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya va enquestar 496 creadores i creadors. Només un 8,2% pot viure exclusivament de l’activitat digital, un 49,8% no arriba als 5.000 seguidors, un 14,8% té una forma jurídica constituïda per exercir i un 2,2% disposa de representació professional. El 61,5% creu que facturaria més si treballés en castellà.
L’altra part de la factura la paguen els barris que, com la botiga de Nantucket, pateixen les conseqüències directes dels continguts promocionals que transformen ciutats massificades en productes turístics.
Els búnquers del Carmel, per exemple, van començar a tancar-se de nit el maig del 2023, de dos quarts de vuit del vespre a les nou del matí, després que la Guàrdia Urbana desallotgés 7.000 persones de l’indret durant les tres primeres setmanes d’abril. Fran Bernal, portaveu de la coordinadora veïnal del Carmel, va dir que els búnquers «s’han promocionat com una discoteca a cel obert». Un any més tard, l’Ajuntament va aconseguir que el bus 116 desaparegués de Google Maps com a opció per pujar al Park Güell, perquè la línia de barri havia quedat inutilitzable per als veïns que la necessitaven.
Casos com aquests ajuden a explicar que existeixi un sentiment de rebuig a la contínua publicitat encoberta de la indústria dels influenciadors que, lluny de ser tan natural i honesta com aparenta, funciona només pel benefici d’uns pocs, tot ignorant els danys col·laterals que provoquen. Ara bé, això no és gens nou.
Això ja va passar el 2018
L’abril del 2018, l’actor nord-americà Adam Pally va pujar a l’escenari dels premis Shorty de Nova York, uns guardons que distingeixen «els millors creadors de xarxes socials», per lliurar el premi a la marca amb millor presència anual a Instagram. En comptes de llegir el guió, va dedicar deu minuts a opinar sobre l’estat del sector. Va dir que havia passat molts anys lluitant per obrir-se camí com a actor i que l’amoïnava la gent jove que aquella nit era premiada només per existir a les xarxes. En arribar a la línia del guió que deia que era impressionant la quantitat de marques que invertien en Instagram, s’hi va aturar i hi va afegir «ho és?». Algú del públic li va cridar «esborra’t el compte» —a les comunitats digitals es fa servir com a insult— i Pally va contestar «Déu, tant de bo pogués». Va acabar dient a la sala que allò era l’infern i el van fer fora de l’escenari.
Les paraules de Pally, desafortunades en el seu context, no anaven errades, però. Un any abans, el Fyre Festival, un festival de música de luxe a les Bahames que es va vendre a les xarxes amb més de quatre-cents influenciadors i famosos, entre els quals es trobaven Bella Hadid i Emily Ratajkowski, s’havia enfonsat en vint-i-quatre hores perquè al terreny no hi havia ni escenaris ni allotjament. El seu promotor, Billy McFarland, va acabar condemnat a sis anys de presó per frau. Els compradors d’entrades havien pagat per una cosa que no existia. I els anunciants també, perquè just aleshores el New York Times destapava tot un mercat negre de seguidors falsos. Hund documenta que dels 211 milions de dòlars que les marques van gastar en influenciadors als Estats Units i el Canadà el segon trimestre del 2018, 11 milions van anar a pagar seguidors que no existien.
Però la indústria no va reaccionar fins que la Comissió Federal de Comerç dels Estats Units va respondre contra la cadena Lord & Taylor. El març del 2015 la cadena havia pagat entre 1.000 i 4.000 dòlars a cinquanta influenciadores perquè publiquessin el mateix cap de setmana una foto del mateix vestit de la seva línia Design Lab amb un text aprovat per l’empresa. També havia col·locat a la revista Nylon un article patrocinat, però sense marcar-ho com a publicitat. El vestit es va exhaurir en pocs dies i cap de les publicacions dels influenciadors anava identificada com a publicitat a les plataformes. L’expedient es va tancar sense cap multa, només amb la prohibició de tornar a presentar un anunciant com si fos un consumidor independent, un programa de seguiment de les campanyes i l’avís que la pròxima vegada sí que hi hauria conseqüències. La Comissió encara va enviar més de cent cartes d’advertència a influenciadors de primera fila entre el 2016 i el 2017.
Des d’aleshores, les marques i les plataformes van adoptar l’etiqueta de publicitat als continguts patrocinats en adonar-se que, de fet, no els hi feia perdre interacció. Això sí, això va traslladar el risc als grans creadors que, a més de començar a cobrar en funció dels resultats, van veure’s desplaçats davant la decisió de les marques de començar a treballar amb perfils petits que sortien més barats i de provar amb influenciadors generats per IA (que no donen problemes). Hund resumeix aquestes maniobres dient que totes comparteixen la intenció de repudiar públicament la falsedat i, en privat, de controlar millor un entorn desobedient.
El 2018, en plena crisi de credibilitat, la indústria valia més de 2.000 milions de dòlars i projectava arribar entre els 10.000 i els 20.000 milions. Cap de les condicions estructurals que la sostenien no havia canviat.
De Sálvame a la política pop
A banda de l’economia que hi ha al darrere, queda una pregunta per respondre i de la qual l’economia no es fa càrrec. Com pot ser que continuï creixent la influència d’aquests creadors, si molta gent sent que no és merescuda?
Una part de la resposta és que el format no és nou. La indústria dels influenciadors fa servir la gramàtica de la premsa i la televisió del cor, la de l’heroi i el vilà, l’exclusiva, el càstig públic, la redempció i l’exclusiva de nou. A Espanya aquesta gramàtica va tenir la forma més pura a Sálvame, que Mediaset va cancel·lar el juny del 2023 després d’anys de desgast d’audiència i de pressió dels anunciants.
L’altra part de la resposta és generacional i té a veure amb els circuits de difusió culturals i l’evolució dels mitjans. La distribució ha passat de la televisió a les xarxes. El trànsit, però, no ha anat en una sola direcció. La tele també s’ha tiktokitzat, amb talls curts, primers plans, retolació a pantalla i peces pensades perquè corrin fora de l’emissió. Mentrestant, cadenes com Mediaset han reciclat la gramàtica produint diferents formats. Un és el concurs, amb La isla de las tentaciones, que Telecinco emet des del gener del 2020 i que va arribar a fer 3.012.000 espectadors i un 25,2% de quota. L’altre és el testimoni de tarda, amb El diario de Jorge, que presenta Jorge Javier Vázquez, la cara mateixa de Sálvame, i que la temporada passada va tocar sostre amb un 9,2% de quota i 695.000 espectadors. Els temes que movien el gènere del cor ara es mouen dins d’un joc heterobàsic que mou emocions primitives com són la gelosia, la por, la inseguretat i les dependències (sovint) tòxiques; i dins de la telerealitat més barata que busca l’efectisme i la ridiculització.
La influenciadora Fabiana Sevillano explica aquesta mecànica curiosament millor que la majoria d’analistes, en un vídeo que va publicar parlant sobre el boicot. «La gent el que vol és un heroi i un vilà, en totes les històries», diu, abans d’afegir que això [en referència al contingut digital] és entreteniment i que això és la nova tele.
Un altre format que ha adoptat la gramàtica del cor és l’actualitat política. Els politòlegs italians Gianpietro Mazzoleni i Anna Sfardini van descriure el 2009, a Politica pop, com la política italiana es traslladava als formats de l’entreteniment i acabava adoptant les seves regles narratives. Mazzoleni i Sfardini expliquen què passa quan aquesta gramàtica es fa servir per llegir un ple, una moció de censura, un cas de corrupció o una investigació judicial. El públic busca protagonistes, traïcions, temporades i triar un bàndol abans de saber de què va realment la història i com afecta la dignitat democràtica d’un Estat. Atresmedia (LaSexta i Antena 3) són els experts en aquesta matèria.
On van les hores que hi dediquem
Una cosa que podem reconèixer del vídeo de Sevillano és l’honestedat quan explica que, mentre algú grava un vídeo criticant un influenciador, el nom d’aquell influenciador entra al cercador, la gent hi clica i la visita compta igual per al seu benefici. «No hi ha engagement dolent», diu parafrasejant el mític «no hi ha publicitat negativa». En aquest sentit, hem de reconèixer que té raó. Ella mateixa, però, és a la llista de les que aquesta setmana han perdut vint mil seguidors. Un gruix de gent que ha deixat de seguir-la, que l’ha eliminat de la seva realitat digital, amb nocturnitat i traïdoria, vull dir, sense fer grans escarafalls.
El que ens queda a l’abast, doncs, és molt més avorrit que una funa (el linxament digital organitzat contra algú), però és bastant més senzill de fer. Deixar de mirar-los, no regalar-los l’hora del matí ni la de just abans de dormir, i tornar a mirar què tenim a mig quilòmetre de casa. L’ateneu que no arriba a final de mes, l’associació de veïns que no troba relleu, el sindicat de llogaters que sí que pot resoldre’ns un problema concret, l’escola del barri i la biblioteca. Totes aquestes institucions, comunitats, organitzacions decideixen sobre la nostra vida coses que cap influenciador no decidirà mai. Potser no obtindrem la dopamina d’un unboxing o d’un beef molt sucós, però ja està bé que aquest sigui tot el preu a pagar.
Un plàtan negre descobreix la infidelitat de la seva dona, una maduixa, quan acaba de donar a llum una pinya. Transició. La maduixa plora desconsolada perquè el plàtan negre l’ha abandonat i ara és multimilionari i té una nova parella, una cirera, molt més atractiva i jove. La maduixa queda desemparada criant el seu fill en l’absoluta pobresa. La pinya adulta, un dia passejant, es topa amb la maduixa i la salva de la pobresa. Dura 90 segons. Si vols veure el final has de trobar la tercera i última part de la història en un altre vídeo.
Els popularment anomenats «fruitidrames» o «fruitinovel·les» són microrelats audiovisuals, en format vertical, generats amb intel·ligència artificial. Reprodueixen l’estructura exacta de la telenovel·la: traïcions, judicis, herències, algú que torna d’entre els morts, etc.
A finals de març, però, després d’una allau de denúncies coordinades, TikTok li va retirar gairebé la meitat dels episodis i, segons Coronado, la monetització. El creador, que s’amaga sota el nom d’AI Cinema, va reaccionar amb una sèrie de vídeos expressant la seva ràbia («like half of my videos got removed», «these people spam reported my videos») i va amenaçar de cremar la vila de Love Island si perdia més seguidors. D’altra banda, els crítics del contingut generat amb IA ho van celebrar amb declaracions de l’estil «bullying works».
Els fruitidrames beneficien sobretot les plataformes de vídeo amb IA que els generen (VeoE.ai, PixVerse i Sora entre d’altres). Cada capítol funciona com a anunci de les eines d’IA, perquè els consumidors pensen «això ho podria fer jo» i acaben registrant-se a les plataformes per convertir-se en productors. L’escalabilitat és total. Una idea escrita amb faltes d’ortografia és suficient perquè el sistema generi el guió, les cares, les veus i el muntatge sencer. De fet, tant és que es mantingui la consistència de les cares dels personatges. El gènere ja ha desenvolupat la seva pròpia gramàtica. La manca de consistència és llegida com un descuit que el públic interpreta com un gag.
L’anestèsia per a qui no té temps
Els esforços de la vida diària, l’esgotament acumulat de jornades llargues de treball, els trajectes, la sensació permanent que tot empitjora, faciliten que moltes persones trobin en aquest fenomen una via d’escapament lleuger. Molt més lleuger que una sèrie, una pel·lícula o un llibre, coses que reclamen un mínim d’atenció i de capacitat d’enteniment. Els fruitidrames són perfectes per sentir sense pensar, de consum ràpid i escollits per un algorisme, evitant així l’esforç de triar què mirar a la plataforma d’streaming.
No tot el consum cultural ha de ser formatiu, ni exigir-hi profunditat existencial. La fatiga és també un fet material que s’ha de reconèixer. Els productes massius purament d’entreteniment han nascut justament per omplir aquest forat. Ara bé, Adorno hi tindria una objecció més precisa que la de l’esnobisme cultural. Per a ell, la indústria cultural, lluny de distreure, estandarditza el gust fins a fer-lo previsible. Amb això entrena el consumidor a no esperar res que no li hagi estat donat ja de forma mastegada.
Els fruitidrames apliquen aquesta recepta amb una eficàcia que Adorno ni s’imaginava. No estandarditzen només la forma, el capítol de 90 segons i el tall abans de la sentència, sinó també el contingut moral que s’extreu de les seves trames telenovelesques.
Sota la fruita, l’odi de sempre
Un informe de GNET, signat per les analistes Alessandra Pugnana, Grazia Ludovica Giardini i Eleonora Ristuccia, documenta com una part creixent d’aquest contingut ha derivat cap al que anomenen «AI fruit/vegetable gore», escenes de tortura i mutilació entre personatges que viren de la parella d’enamorats als cartells del narcotràfic i grups d’extrema dreta.
L’informe alerta que aquesta mena de contingut «reforça una fascinació per la violència» i que pot fer «caure els usuaris joves en la trampa de la radicalització en línia». S’ha de dir, però, que GNET és el braç de recerca del Global Internet Forum to Counter Terrorism, una organització finançada i dirigida per representants de la mateixa indústria tecnològica que ha estat criticada pel seu paper en la censura digital. Tanmateix, el fet que hi hagi interessos evidents pel mig no invalida les dades.
Encara que el capítol de la maduixa i el plàtan no arribi mai a la mutilació, ja resol el conflicte igual que ho fa el gore, perquè algú fa mal i algú ho paga. El plàtan negre abandona la maduixa i acaba esdevenint multimilionari; la maduixa cria sola i en la pobresa fins que la salva la pinya, sense que ningú expliqui per què el plàtan se’n va sortir tan bé ni per què la maduixa no va poder sortir-se’n sola. No fa falta que hi hagi sang perquè el mecanisme sigui el mateix, perquè culpables i víctimes són evidents des de la primera escena i es mantenen iguals en el transcurs del conflicte.
El fruitidrama no és gens nou; la telenovel·la llatinoamericana ja explotava aquesta fórmula, però necessitava un guionista que decidís com resoldre el conflicte i un actor que sobreactués de manera quasi còmica, seguint les regles de la narrativa audiovisual del gènere. El fruitidrama no necessita cap dels dos, perquè la IA genera el conflicte, el resol i, just abans d’introduir la moralitat final o de justificar els fets, talla la narració.
Aquest maniqueisme entrena un públic acostumat a triar bàndol entre bons i dolents, en el temps que triga un polze a fer scroll, sense preguntar-se per què el plàtan se’n surt i la maduixa no. No deixa de ser un fenomen més de la construcció de condicions favorables a les narratives simplistes de la ultradreta, que es troba amb un públic ja fet i lobotomitzat (brainrot), que, quan s’hagi d’enfrontar a la complexitat del món, aplicarà les solucions de les fruitinovel·les, en la pràctica d’un fals sentiment de justícia.
Anthropic va anunciar aquest dimarts que imprimirà una marca d’aigua a tot l’output que generi Claude, sigui text o arxius d’imatge. El text portarà una marca imperceptible incrustada als tokens mateixos. Segons el comunicat d’Anthropic, la marca sobreviurà a un copiar-enganxar i pot aguantar, fins i tot, algunes edicions. Les imatges i altres arxius (SVG, PNG, JPG) ja porten metadades de procedència signades amb l’estàndard C2PA, que permeten saber si algú les ha manipulat després de generar-les.
La mesura respon al compliment de l’article 50(2) del Reglament d’IA de la Unió Europea. Anthropic és una de les empreses que ha signat el codi de pràctiques associat, com a proveïdora de sistemes d’IA generativa d’ús general. La normativa, que ja us vam explicar a ciberpoder.net, exigeix que tot allò generat amb IA sigui detectable com a tal, en totes les modalitats.
Malgrat que l’obligació ve d’una normativa europea, Anthropic aplicarà la mesura a tot el món, també als Estats Units, on no hi ha cap llei que els obligui. És una decisió arriscada si es té en compte que OpenAI ja va desenvolupar, fa temps, un sistema de marcatge de text. Després que el 30% dels seus usuaris digués que faria servir menys el producte si se sabia que el text generat era d’IA, l’empresa de Sam Altman va decidir arxivar-ho.
Tot i que Anthropic no detalla la implementació pròpia, el mecanisme de fons és el que Google DeepMind ha fet públic amb SynthID-Text. Consisteix que, durant la generació, el model tria entre els tokens candidats seguint un patró estadístic subtil, associat a una clau, que no altera el significat del text però que un detector pot recuperar a posteriori. Funciona sobretot amb textos d’una extensió no breu; amb uns quants centenars de tokens, la detecció que van mesurar els investigadors de Google supera el 90% amb un 1% de falsos positius fixat.
A student writes an essay from scratch, then asks Claude to fix the grammar. The returned text may carry an AI watermark.
Another student asks Claude to write the essay, rewrites it heavily, and may remove the watermark.
That's the strange part of Anthropic’s new system.
La reacció dels usuaris, a X, tendeix al rebuig. La lectura de fons és que ajudar-se de la IA per articular idees pròpies no hauria de penalitzar-se restant el mèrit a qui ha tingut la idea o l’ha desenvolupada. Ara bé, cal distingir entre «penalitzar» i «marcar la procedència» d’un output generat. Els consumidors tenen dret a saber d’on ve allò que consumeixen, sigui un producte alimentari, un article, un assaig o un reel.
Recuperar el procés com a pràctica humana
Potser aquesta notícia és una bona oportunitat per pensar què hem perdut en com fèiem les coses abans de la implantació i democratització de la IA generativa. No com un exercici de nostàlgia o d’idealització del passat «artesanal», propi del luddisme, sinó com un procés de dol per la pèrdua del procés creatiu.
Com assenyala la creadora @nuffsaidchannel en aquest TikTok, gràcies a internet tenim a cop de clic tutorials, dreceres, guies pas a pas, trucs i trampes per fer tot el que es pugui imaginar. Poc a poc hem perdut l’assumpció de la inexperiència i, per això, ara esperem la competència immediata en qualsevol activitat o tècnica. Si tothom pot fer de tot immediatament, quasi com un expert, ens quedem venuts a la sensació d’inutilitat i mediocritat, tot abaixant els braços abans d’enfrontar-nos als obstacles que apareixen en el procés.
En aquest fenomen conviuen dos processos simultanis. Per una banda, l’accés il·limitat a dreceres fa que qualsevol resultat mediocre sembli una fallada personal. Per l’altra, quan tothom pot generar en segons qualsevol cosa amb IA generativa, la mateixa idea de «resultat» perd tot el seu valor de referència.
La marca d’aigua no arreglarà aquesta pressió que descriu nuff. Però sí que farà front a la gesta dels usuaris escèptics amb els textos que llegeixen a les xarxes, o dels professors amb els treballs que presenten els seus alumnes. Si es pot detectar més fàcilment l’origen d’un text o d’un arxiu, es revalorarà la feina de les persones que lluiten contra el procés de crear, d’escriure, de fer.
Anima’t a ser un artesà i no un empresari. A vegades no cal fer-ho tot més ràpid i amb més quantitat, sinó millor i amb més coneixement de causa.
Existeix la intel·ligència artificial? O en realitat estem parlant de models extensos de llenguatge (LLM)? Aquesta és la pregunta que planteja un TikTok de No The Robot arran de la polèmica d’aquests dies amb Hank Green.
Repost to help pop the bubble. “LLMs” are not “AI.” Stop conflating these terms because it really DOES matter. I’m not “pro-AI,” I’m anti-greedy humans. In case I need to spell it out, no this is not a defense of Hank Green’s use of ChatGPT to write videos. What if instead of being mad at him, we used this as an educational moment to teach people that “artificial intelligence” is a marketing term? And that the destructive force that people blame “AI” for is really just irresponsible human beings hiding behind science fiction? Food for thought. #ai#hankgreen#chatgpt#marketing#educational
Hank Green, el youtuber de divulgació científica, va admetre haver fet servir ChatGPT per documentar-se, després que uns fans detectessin frases massa educades en els seus vídeos per a atribuir-se-les a ell. El youtuber, amb 3,2 milions de subscriptors i conegut pels seus valors ecologistes, va dir en un vídeo «I appreciate the pushback», una frase que recorda molt al llenguatge conversacional de ChatGPT i altres xatbots. Els fans, que majoritàriament associen la IA amb «destrucció ecològica i desplaçament laboral», es van sentir traïts. Green va reconèixer que sí que fa servir ChatGPT, però per buscar bibliografia acadèmica, no per escriure guions. Va dir també que l’entrenament no consentit dels models «l’inquieta profundament».
No The Robot es fa ressò de la polèmica i proposa, molt intel·ligentment, que la indignació ha de canviar de bàndol. No hauria de dirigir-se als creadors de continguts que fan servir els LLM per documentar-se, sinó cap a les empreses que construeixen centres de dades, entrenen models amb material robat i venen l’etiqueta «intel·ligència» com si fos un fet consumat. El tiktoker apunta que «estem gastant tota aquesta energia assenyalant creadors, quan hauríem de gastar-la organitzant-nos, anant a plens municipals, protestant contra els centres de dades».
Aprofita per reivindicar el concepte d’intel·ligència artificial com un element de la ciència-ficció i de la literatura (que acostumava a emprar-se per anomenar els «ordinadors que pensen») que ha perdut tota la seva aura. Hem deixat que les empreses segrestessin el terme i el posin a sobre d’un producte per pujar la seva cotització a borsa. «AI is not the one ring», diu, en anglès, al vídeo. Segons ell, «IA» és una marca comercial i qui la fa servir sense pensar-hi li fa el joc a qui en treu profit.
Això reforça les idees acadèmiques que, de la mà d’autores com Emily M. Bender, lingüista computacional a la Universitat de Washington, ja fa anys que circulen. Bender és la co-escriptora de l’article que va popularitzar l’expressió «lloros estocàstics» per als models de llenguatge. Ho explica a IEEE Spectrum: «IA» agrupa tecnologies que no tenen res a veure entre elles sota un mateix paraigua. Un xatbot, un sistema de predicció de proteïnes com AlphaFold, un model climàtic, un motor d’escacs, etc. I això fa impossible avaluar-ne els riscos i els beneficis per separat. El terme, diu, té valor sobretot per a qui el necessita per pujar valoracions o aconseguir finançament de recerca.
Admet que el sistema de finançament científic pràcticament obliga els investigadors a etiquetar la seva feina com «IA» per aconseguir fons. Ho qualifica de «net negatiu» per a la claredat, tot i que individualment és racional per a qui queda atrapat en el sistema de producció d’idees acadèmiques. El problema, per tant, més que tractar-se d’una qüestió de vocabulari mal triat, és estructural. Si ens centrem a assenyalar els creadors de continguts i no en denunciar com es finança la recerca o com han d’estar regulades les empreses, desviem l’atenció de les esquerdes que sustenten l’estructura que està mal feta.
«Estic farta de la gent que no ha llegit un llibre des de l’institut i diu que llegir en una cafeteria és performatiu». Ho repeteix Hannah Glenn quatre vegades seguides, cada cop amb un exemple diferent, a l’inici d’un vídeo publicat el 9 de juliol al seu compte de TikTok, @hannahglennhannahglenn.
Qui visita un museu i sentència «jo també ho sabria fer» davant d’un quadre abstracte. Qui exigeix un Oscar per a la pel·lícula de superherois de l’estiu i sospita de qui prefereix cinema d’autor. Qui pren els pop stars per genis creatius i acusa de pedant qui s’estima més un estil de música alternatiu. Glenn, creadora de contingut i autora del butlletí Hannah is Spiralinga Substack, diu que acusar algú de postureig sol ser més fàcil que admetre que un mateix no ha entès l’obra i que aquesta inseguretat explica bona part del que denuncia.
El vídeo forma part d’una sèrie que fa setmanes que escriu sobre «l’aplanament de la cultura», en paraules seves. L’assaig que l’acompanya, publicat el mateix dia amb el títol Maybe They’re Not Performative and Maybe You Need to Challenge Yourself, hi suma un sol exemple concret, el quadre Untitled (Red on Red) (1969) de l’expressionista abstracte Mark Rothko, que posa com a prova que el «jo també ho sabria fer» no se sosté per enlloc. Al cas de l’art hi posa aquesta referència concreta; a la caiguda de la lectura per plaer que denuncia, en canvi, no hi posa cap xifra, es limita a constatar-la. Sí que assenyala que biblioteques, museus i arxius digitals són avui més accessibles que mai i que tenir pocs diners per gastar en cultura és una excusa cada cop més feble.
«Crec que la insistència que els altres són performative sovint ve d’un lloc d’inseguretat. És més fàcil dir que algú menteix sobre si li agrada o entén una cosa per a admetre que potser tu no ho vas entendre.»
— Hannah Glenn, al vídeo del 9 de juliol de 2026 (traducció pròpia)
Eco: apocalíptics contra integrats
El debat no és nou. El semiòleg italià Umberto Eco el va batejar el 1964 a Apocalípticos e integrados amb dues etiquetes encara vigents. Per un costat, els apocalíptics, que veuen en la cultura de masses una amenaça homogeneïtzadora, i, per altra, els integrats, que hi veuen una oportunitat de democratització oberta a tothom. Glenn hi encaixaria com a apocalíptica, tot i que amb un gir que Eco no preveia, perquè en comptes de criticar la indústria que produeix contingut fàcil, en fa una qüestió de caràcter individual, de qui s’atreveix a incomodar-se i qui no.
El matís de Bourdieu
En aquest punt cal recuperar les idees del sociòleg francès Pierre Bourdieu, qui afegiria un matís a la tesi de Glenn. A La distinció (1979), Bourdieu va mostrar que el gust es transmet com a capital cultural, après a casa des de petit, i que la voluntat individual hi compta molt menys del que sembla. Que un museu sigui gratuït no iguala qui hi entra sabent llegir un quadre abstracte i qui hi entra sense les eines per fer-ho, perquè ningú no li ha ensenyat mai a fer-les servir. Aquest capital es forma al llarg d’anys i, en aquest sentit, no deixa de ser curiós que Glenn el reclami en un vídeo de seixanta segons amb anàfora i crida final a subscriure’s.
Fins a quin punt la inseguretat que descriu Glenn explica per què la gent evita l’art complex i fins a quin punt hi ha, senzillament, menys temps i menys eines per arribar-hi?
En Xavi jeu al llit amb el mòbil a les mans, hipnotitzat per la pantalla lluminosa. Són les vuit del matí i ja està immers en el seu ritual diari: navegar per TikTok abans de ni tan sols posar un peu a terra.
«Ei, què mires?» pregunto, intentant dissimular la meva preocupació.
En Xavi, sense apartar la mirada del dispositiu, respon amb un murmuri: «Un tio que explica com fer-se ric en pocs dies. Diu que si no triomfo és perquè no m’hi esforço prou».
Se m’encongeix l’estómac. No és el primer cop que sento aquestes paraules sortir de la boca del meu cosí. La retòrica del hustle culture s’ha infiltrat en la seva ment com un virus digital, prometent-li riqueses inimaginables a canvi d’un esforç sobrehumà i una devoció cega a l’emprenedoria.
Mentre l’observo, absort en la successió infinita de vídeos curts, no puc evitar pensar en els milions de joves que, com el meu cosí, s’enfronten cada dia a un bombardeig ideològic neoliberal disfressat d’entreteniment innocu.
TikTok, l’aplicació que va començar com un espai per ballar i fer playback, s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on el neoliberalisme més desenfrenat i la ultradreta troben un públic jove i àvid de respostes fàcils a preguntes complexes.
El problema va molt més enllà d’en Xavi i del seu consum de contingut. Fins i tot va més enllà de TikTok. El problema és el reflex d’una generació sencera que busca desesperadament una sortida en un món cada cop més incert i precari. I en aquesta recerca, cauen en les xarxes dels que ofereixen solucions màgiques en formats de 15 segons.
Com podem protegir els joves d’aquestes sirenes digitals sense caure en la censura o el paternalisme? Com podem ensenyar-los a navegar críticament per aquest oceà d’informació i desinformació?
La resposta potser no és tan senzilla com un vídeo viral, però és urgent trobar-la. Perquè mentre nosaltres reflexionem, milions de Xavis continuen despertant-se cada matí, buscant el seu futur en una pantalla de 6 polzades, per acabar votant a Vox o a Aliança Catalana a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.
Estètica i ideologia: el còctel perfecte de l’ultradreta a les xarxes
L’extrema dreta ha trobat a TikTok un terreny fèrtil per a la propagació del seu racisme, classisme i neoliberalisme, sovint a través de mentides i bulos. El seu èxit no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de seguir una fórmula meticulosament preparada per connectar amb les emocions i preocupacions dels joves usuaris, que barreja missatges polítics simplificats amb contingut d’entreteniment.
La clau d’aquesta tàctica rau en utilitzar música èpica, efectes visuals cridaners i un llenguatge directe i provocador que ressona amb les inquietuds de la Generació Z. Creen vídeos curts i impactants, dissenyats per ser consumits i compartits ràpidament. L’estètica del tiktok-crypto-bro ja s’ha convertit en arquetípica.
Triomfen perquè són hàbils per abordar temes complexos de manera simplista i emocional. Els ultradretans han sabut capitalitzar les pors i frustracions juvenils, oferint respostes simples a qüestions complexes com la immigració, la identitat nacional o la crisi econòmica.
Embolcallats en un format atractiu i aparentment inofensiu, els missatges aconsegueixen penetrar en la consciència dels usuaris sense activar les seves defenses crítiques. La barreja de contingut polític amb escenes quotidianes i humorístiques humanitza els líders extremistes, creant una falsa sensació de proximitat.
Les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: memes, reptes i tendències populars per embolcallar missatges polítics.
També proliferen suposats experts, tant en l’àmbit empresarial com espiritual, que ofereixen consells per millorar la productivitat laboral, assolir la felicitat o, fins i tot, per adoptar una actitud d’indiferència total davant la vida. Sostenen que la llibertat rau en no preocupar-se per res, quan en realitat és tot el contrari: la manca absoluta d’interès et converteix en un titella. Instal·len així un objectiu de vida que obre la porta als discursos d’odi.
Per difondre aquestes idees controvertides, recorren a diverses tàctiques. Una freqüent implica simular la participació en un pòdcast o entrevista, quan en realitat estan parlant sols. Una performance que crea la il·lusió d’autoritat i credibilitat, permetent que es normalitzin discursos que, en altres contextos, serien considerats inacceptables.
El fenomen s’estén per tot Europa, on partits i líders d’extrema dreta estan aconseguint un èxit significatiu a xarxes com TikTok i X. A França, Bardella destaca per la seva connexió amb el públic jove. A Alemanya, l’AfD capta l’atenció mitjançant vídeos que combinen humor amb missatges xenòfobs.
El panorama espanyol no és diferent: Vox aprofita aquestes plataformes per difondre la seva retòrica antiimmigració i tradicionalista, apel·lant a la nostàlgia per una Espanya «més gran». A Catalunya, Sílvia Orriols i els seus seguidors promouen una falsa sensació d’«invasió estrangera» emprant tàctiques com cançons generades per IA i vídeos descontextualitzats.
En aquest cas, cal destacar el paper de 8tv.cat per amplificar les idees de la política racista. Després analitzarem més detingudament el paper de 8tv.cat en la proliferació del discurs anti-immigració d’Orriols.
La qüestió és que les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: l’ús de memes, reptes i tendències populars per embolcallar els seus missatges polítics. La constància i l’adaptabilitat ràpida a les últimes tendències els permeten mantenir-se rellevants i virals.
El resultat d’aquesta estratègia està redefinint el panorama polític europeu, especialment entre els votants més joves, que sovint troben en aquests continguts la seva primera exposició a idees polítiques complexes, encara que sigui en versions simplificades i polaritzadores.
No obstant això, l’extrema dreta no és l’únic moviment radical present a TikTok. Un informe recent de l’Institut per al Diàleg Estratègic (ISD) ha revelat una presència alarmant de contingut neonazi a la plataforma. Els grups neonazis empren tàctiques similars, combinant símbols nazis i negació de l’Holocaust amb estètiques atractives per a homes joves.
L’algoritme de TikTok, dissenyat per maximitzar l’engagement, ha estat inadvertidament promocionant contingut tòxic, exposant usuaris vulnerables a ideologies d’odi i violència. Hauriem de preocupar-nos seriosament sobre la responsabilitat de les plataformes socials en la difusió de contingut d’odi i començar a pensa mesures, des de la llei i l’activisme, per contrarestar-lo.
Bardella: el rostre jove que renova l’extrema dreta francesa
Jordan Bardella, el protegit de Marine Le Pen i nova estrella del Reagrupament Nacional francès, s’ha convertit en un dels rostres més visibles de la ultradreta a les xarxes socials. Amb només 28 anys, ha aconseguit el que semblava impossible: fer que l’extrema dreta estigui basada per als millennials i la Generació Z.
El seu compte de TikTok, amb més d’1,7 milions de seguidors, exemplifica perfectament com aprofitar la plataforma amb finalitats polítiques. Bardella combina hàbilment missatges ultraconservadors amb escenes quotidianes, projectant una imatge propera i autèntica que contrasta amb la dels polítics tradicionals.
El triomf de Bardella no és casual. La seva estratègia a TikTok busca connectar amb les emocions i inseguretats dels joves. Fa servir un llenguatge planer i directe, sense embuts polítics, centrant-se en temes que ressonen amb el seu públic: la por de perdre la identitat nacional, el desencant amb l’elit política i la inquietud pel futur econòmic. Els seus vídeos curts i contundents estan pensats per consumir-se i compartir-se ràpidament, multiplicant l’abast del seu missatge.
La nova dreta demostra una destresa insòlita per adaptar-se al llenguatge i l’estètica de les xarxes. La seva capacitat d’arribar directament als joves, saltant-se els filtres dels mitjans convencionals, està influint en la mentalitat de les noves generacions. Joves com el meu cosí Xavi segueixen consumint aquests continguts, sovint sense adonar-se de com conformen la seva visió del món i les seves futures decisions polítiques.
La caixa negra de TikTok: com l’algoritme amplifica l’extremisme
La polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions.
La investigació de l’ISD sobre el contingut neonazi a TikTok és una mostra clara d’aquesta problemàtica. Els investigadors van observar com, després de veure només uns quants vídeos amb contingut neonazi, l’algoritme ràpidament recomanava més material similar. L’arquitectura de la plataforma pot accelerar la radicalització, creant un efecte de bola de neu on els usuaris s’exposen cada cop més a continguts extremistes sense context ni contrapunt.
La combinació de la dinàmica algorítmica amb l’estratègia de l’extrema dreta pot tenir conseqüències greus. El resultat és una ultradreta que va guanyant terreny en el camp cultural, cosa que a la llarga podria posar en perill la democràcia i els drets que tant ha costat aconseguir.
La difusió massiva de mentides i teories conspiratives mina la confiança en les institucions i en el mateix procés democràtic. Els joves són especialment vulnerables a missatges que polaritzen, ja que sovint els falta context històric i experiència per analitzar críticament la informació que reben. De fet, n’hi ha que fins i tot presumeixen de la seva ignorància.
podemos normalizar ser gilipollas? en plan no saber nada de política, números, historia etc y solo comunicarnos con memes
Sigui com sigui, la polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions, fent més difícil el diàleg constructiu i l’acord social. Els espais de debat i intercanvi d’idees es van reduint: tot acaba convertint-se en un camp de batalla ideològic on dominen els extrems. És un cercle viciós que porta a una societat més fragmentada i incapaç d’abordar problemes complexos que necessiten solucions matisades i consensuades.
Illo, es mi algoritmo o Twitter lleva un tiempo siendo más fascista de lo que ya era?? (Pregunta seria)
Des de l’esquerra, caldria exigir una regulació més efectiva de plataformes com TikTok o X i començar a donar respostes positives i actives a les inquietuds dels joves.
D’una banda, mentre els mitjans tradicionals segueixen normes ètiques i legals, les xarxes socials operen en un buit normatiu que afavoreix la proliferació de contingut nociu. Legisladors i societat s’enfronten a un repte urgent: trobar l’equilibri entre llibertat d’expressió i la necessitat de protegir la integritat del debat públic i la salut democràtica en l’era digital.
Potser hauríem de qüestionar la tolerància excessiva envers la desinformació organitzada a les plataformes digitals. Que no hem après res del cas Cambridge Analytica? La intervenció d’uns pocs ben organitzats, que manipulen el sentir social mitjançant la intoxicació, pot portar-nos a prendre decisions realment perilloses.
Sabem que això no és res nou; la propaganda i la mentida són eines polítiques des de fa temps. Però si ara som conscients que es poden fabricar fàcilment en l’entorn digital, potser hauríem de buscar mecanismes de contrapès, de vigilància i de sanció.
No obstant això, cal anar amb compte de no caure en solucions simplistes o autoritàries. La línia entre combatre la desinformació i coartar la llibertat d’expressió pot ser molt fina. Necessitem un debat públic profund sobre com abordar aquest repte sense posar en perill els valors democràtics.
D’altra banda, des dels partits polítics i els grups socials no podem pretendre combatre la ultradreta «antisistema i punki» defensant l’statu quo; hem de proposar canvis i aplicar-los amb mesures concretes que millorin la vida de la gent treballadora. Penso en implementar una renda bàsica universal, augmentar el salari mínim o fer una reforma fiscal per redistribuir la riquesa.
X i 8tv.cat: la propagació de rumors en l’era digital
Tornem, però, a posar el focus en els mitjans digitals i les xarxes socials. A Catalunya, el cas de 8TV ajuda a visualitzar com les dinàmiques de desinformació i manipulació mediàtica s’estenen més enllà de plataformes d’entreteniment com TikTok. L’antiga cadena televisiva, ara transformada en mitjà exclusivament digital, ha adoptat estratègies properes a les de l’extrema dreta europea per mantenir-se rellevant en l’ecosistema mediàtic català.
El gir de 8TV ha suposat un canvi dràstic en el seu enfocament informatiu. Sense les limitacions dels mitjans convencionals, la plataforma ha adoptat una línia editorial més agressiva i controvertida. Aprofita la seva reputació prèvia per difondre continguts sovint no verificats o directament falsos.
Per exemple, van publicar un tuit acusatori contra Verificat, una plataforma de fact-checking, que va desfermar una onada de comentaris difamatoris. L’incident posa de manifest el potencial nociu dels mitjans presents només a les xarxes socials: la seva capacitat d’amplificar rumors sense fonament, minant la confiança en les institucions democràtiques i el periodisme rigorós.
🚨 ERC subvenciona als comptes de Twitter @veri_fi_cat i @Veridic_info amb 322.500 €
Aquests comptes es dediquen a desacreditar altres partits polítics i a titllar de “racista” qualsevol comentari crític contra la immigració. pic.twitter.com/CyIYNltEaL
Paral·lelament, l’algoritme d’X, des que Elon Musk n’és propietari, impulsa els bulos i continguts d’ultradreta de manera pornogràfica —una expressió especialment adient ara que la plataforma ha aprovat oficialment el contingut pornogràfic, que no para d’aparèixer al meu timeline. Un exemple recent és el cas d’Imane Khelif, la boxejadora argelina i víctima recent de la ultradreta mundial.
Tot va començar des d’un compte de Telegram que va difondre un bulo qüestionant la identitat de gènere de la boxejadora. De forma coordinada, perfils d’X verificats (de pagament) van amplificar-ho, mentre l’algoritme de la plataforma els hi facilitava la tasca.
The whole “Imane Khelif has XY chromosomes” rumor stemmed from a Russian telegram channel, and then that rumor was subsequently reported by a Russian news agency. That’s it. Russian disinformation.
⚠️ Lo que parecía una reacción orgánica no lo fue. Fue un ataque coordinado. Con ayuda de @DFRLab rastreamos el inicio del bulo contra la boxeadora Imane Khelif y encontramos más de 10 mil trinos que replicaron el mismo mensaje. Así empezó 👇🏽 https://t.co/tKYxwU4ccf
— Volcánicas Periodismo Feminista (@VolcanicasRev) August 2, 2024
Aquests casos van més enllà de 8TV o X i evidencien la urgència de crear eines eficaces contra la desinformació digital, sense comprometre la llibertat d’expressió ni el pluralisme informatiu. En aquesta sèrie d’articles vaig analitzar per què, malgrat que Elon Musk es presenta com a defensor de la llibertat d’expressió, en realitat està emprant X per soscavar-la.
La revolució pendent: democratitzar l’espai virtual
L’esquerra es troba a la defensiva davant l’auge de l’extrema dreta a les xarxes. La seva adaptació a plataformes com TikTok és més lenta i menys eficaç, en part per la dificultat de transmetre idees complexes en formats breus i atractius. Malgrat això, alguns partits i, especialment, certes figures polítiques comencen a crear continguts que s’ajusten als codis i funcions de les plataformes, barrejant missatges polítics «seriosos» amb formats més accessibles i entretinguts.
Un exemple és l’ús del shitposting que fa darrerament el partit demòcrata dels EUA. El seu gir estratègic, com destaca un article de Wired, mostra una adaptació intel·ligent a les dinàmiques de les xarxes modernes. Utilitzen amb enginy l’humor irreverent i la sàtira mordaç per fer front a la retòrica racista de Trump i connectar amb un electorat més jove i nadiu digital —cal dir que el canvi de candidat els ha facilitat aquesta tasca.
La ultradreta, amb el seu comportament rebel i antisistema, ha aconseguit que s’atribueixi a l’esquerra una imatge de rigidesa i moralisme. La nova estratègia comunicativa, que aprofita la viralitat i l’impacte emocional, marca un gir en la manera com l’esquerra interactua amb l’ecosistema digital i desafia aquest estereotip. L’habilitat per jugar amb els codis culturals d’internet pot ser tan eficaç com qualsevol argument polític convencional.
La capacitat de reinventar-se en la comunicació digital és clau per mantenir-se rellevant en el debat polític actual. Sens dubte, iniciatives com la dels demòcrates representen un avenç important en les tàctiques de l’esquerra per captar i implicar el públic digital, sobretot els més joves. A Espanya, Sumar n’és un exemple —tot i que alguns joves tuitaires es mostren molt crítics amb aquestes noves estratègies comunicatives…
Una millor estratègia comunicativa a les xarxes per part de les esquerres i una regulació més eficaç contra la mentida i els discursos d’odi serien els primers passos per fer de l’espai virtual un entorn més democràtic. La UE i els Estats han d’exigir a les plataformes que desenvolupin sistemes més sofisticats per detectar i eliminar contingut nociu, i alhora promoguin activament material educatiu sobre els perills de l’extremisme.
La lluita per una tecnologia justa i una democràcia digital és un repte crucial per al futur. Per això hauria d’estar present a l’agenda programàtica dels partits d’esquerra. Cal dissenyar polítiques que fomentin la transparència algorítmica i la responsabilitat de les plataformes. També cal impulsar programes d’alfabetització mediàtica que dotin els ciutadans, especialment els joves, d’eines per navegar críticament pel paisatge informatiu digital —per això costa d’entendre la prohibició dels smartphones a les aules.
Iniciatives com la creació de contingut de qualitat per part d’institucions públiques i organitzacions de la societat civil poden ajudar a contrarestar la desinformació. Potser necessitem una borsa de creadors de continguts capaços de fer arribar els missatges de l’Estat amb els llenguatges i codis de les plataformes que consumeixen milions d’usuaris.
Una altra via és explorar models de xarxes socials alternatives, basades en principis ètics, que ofereixin espais més saludables per al debat públic —com ara decidim.barcelona, una plataforma de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona creada durant l’alcaldia d’Ada Colau.
És innegable que la política seguirà transformant-se en l’era de TikTok. El repte serà trobar l’equilibri: aprofitar el potencial d’aquestes tecnologies per fomentar la participació ciutadana sense perdre de vista els valors democràtics essencials. Caldrà un esforç conjunt de governs, empreses tecnològiques, entitats socials i ciutadania per crear un entorn digital que promogui el diàleg constructiu i la pluralitat d’idees, en comptes d’alimentar la polarització i l’extremisme.
Una habilitat inesperada s’està obrint pas en el món corporatiu actual: el yapping. Però, què és exactament?
El yapping és l’art de parlar extensament sobre un tema, tot mantenint l’interès de l’audiència, fins i tot quan no n’ets un expert. Sorprenentment, aquesta habilitat podria ser una de les claus de l’èxit professional.
El terme yapping no és pas nou, tot i que ha guanyat popularitat recentment a les xarxes socials. Segons el diccionari Oxford, significa parlar d’una manera ximple, sorollosa o molesta. En l’argot col·loquial, un yapper és algú que parla massa, sense gaires matisos més enllà d’aquesta característica. L’expressió ja s’utilitzava en el món del rap als anys 90 i fa gairebé dues dècades que apareix a l’Urban Dictionary.
El yapping és més complex del que podríem pensar inicialment. Es diferencia d’una divagació o d’una xerrada pel seu contingut buit d’informació valuosa. Un bon yapper aconsegueix parlar molt sense dir res substancial. És tot continent sense contingut.
De fet, s’ha arribat a proposar una fórmula en to d’humor per mesurar l’eficàcia del yapping: la puntuació YAP. Aquesta es calcula dividint la quantitat d’informació transmesa pel nombre de paraules utilitzades, multiplicat pel valor de la informació. Paradoxalment, la perfecció en el yapping s’assoleix amb una puntuació de zero, que implica parlar infinitament sense transmetre cap informació útil. Així doncs, el yapping es podria considerar l’art de dir molt sense dir res.
El yapping com a clau de l’èxit
Segons diferents veus del sector corporatiu (que hem vist a TikTok, és clar), la capacitat d’articular idees i mantenir converses fluides és més valorada que no pas l’experiència tècnica o l’ètica del treball. Els qui parlen més en reunions acostumen a ser percebuts com a més competents, independentment del seu coneixement real d’allò que estan dient.
El yapping no es limita al món corporatiu. En vendes, per exemple, l’habilitat de connectar amb els clients a través d’una conversa animada pot ser crucial per tancar tractes.
En l’era de les xarxes socials, el yapping també s’ha tornat fonamental per als creadors de contingut. Els vídeos virals de persones simplement parlant a la càmera dominen les plataformes.
La clau per millorar el teu yapping? Ser autèntic, parlar des del cor i no témer mostrar la teva personalitat única. I si et dediques a la creació de contingut, també pots seguir aquests tres consells clau:
Imagina’t que estàs en una videotrucada per aconseguir un to més obert i amistós.
Prioritza una bona il·luminació per mantenir l’atenció dels espectadors.
Sorprenentment, els vídeos més exitosos solen ser espontanis i plens d’energia genuïna. Així doncs, en el món del yapping digital, la manera de dir les coses pot ser més important que el contingut mateix. La clau és transmetre autenticitat i entusiasme, encara que el missatge sigui superficial.
El fenomen del yapping ens planteja un dilema sobre el futur de la comunicació. Mentre celebrem la democratització de la veu pública, ens hem de preguntar si aquest torrent incessant de paraules no està ofegant el pensament profund. Estem, potser, sacrificant la substància en pro de fer continguts més accessibles?
[…] estic en contra de la divulgació perquè divulgar és vulgaritzar. D’alguna manera, divulgar és pressuposar que la gent no té les aptituds necessàries per a conèixer alguna cosa i que cal donar-li els continguts mastegats i de manera amable, alguna cosa així com: «Cinc tips de la filosofia».
Em sembla un mal servei oferir una sensació de coneixement en comptes d’un coneixement real, perquè el que es genera és una opinió fonamentada i no una opinió pròpia.
La proliferació de discursos superficials podria estar erosionant la nostra capacitat col·lectiva per abordar qüestions complexes. No obstant això, potser el yapping no és més que un nou dialecte social, una forma d’expressió que encara no hem après a desxifrar completament.
La veritable pregunta és: serem capaços d’integrar aquesta nova forma de comunicació sense perdre la nostra habilitat per al discurs profund i significatiu? El repte, doncs, rau a navegar aquest nou paisatge lingüístic sense naufragar en la superficialitat.
El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular
Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.
La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.
Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.
La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.
La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.
La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.
https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo
Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.
De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.
Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?
Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia
Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»
Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.
Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.
Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.
La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.
A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.
De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.
Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?
Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.
Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.
Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.
Patrulles ciutadanes
Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.
A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.
Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.
Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.
Ganas de Madrid, con ganas
L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!
La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.
El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.
El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.
Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.
Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.
Sobre el context i la intenció
Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.
Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.
Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.
Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.
Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.
Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.
Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.
Segurament aquests dies la teva timeline de Twitter també està plena de vídeos de TikTok amb dones joves que actuen com a nines autòmates. Quan un contingut concebut per a una plataforma es desplaça a altres pot arribar a ser extremadament confús i difícil d’interpretar i classificar. Bàsicament, això equivaldria al dit «el que passa a TikTok es queda a TikTok».
Per això en aquest article t’explicarem què és l’NPC Streaming, per què està triomfant tant i quines són les seves ombres —més enllà del cringe aparent.
L’NPC Streaming, un fenòmen de TikTok
La varietat de formats que ofereix TikTok són possibles gràcies a les funcionalitats de la plataforma i la versatilitat per adaptar-se a les noves formes d’interacció entre creadores de contingut i usuaris. Per exemple, a través de TikTok LIVE les creadores de contingut —de més de 18 anys— poden interactuar amb les seves audiències en directe, així com intercanviar-se regals (diners) per expressar l’estima al contingut de manera instantània.
Dit d’una altra manera, de la mateixa manera que Twitch o YouTube, TikTok brinda la possibilitat de monetitzar les transmissions en directe a través de la seva aplicació. El fet que la majoria dels usuaris que consumeixen contingut de TikTok (el 43,3%) es trobin en el rang d’edat entre 18 i 24 anys, juntament amb les característiques pròpies de la plataforma que ofereix contingut en format snack, centrat en temes determinats i amb tendències limitades, fa que les emissions en directe a TikTok siguin singulars, proporcionant avantatges específics a certs comportaments i accions en comparació amb altres plataformes.
Un exemple recent de TikTok LIVE i del tipus de contingut que prolifera. També hi solen haver directes de nois i noies canònicament belles dinant, sopant o maqullant-se i responent preguntes dels usuaris.
Entrant en matèria, la transmissió d’NPC és un format de transmissió en directe a TikTok —tot i que anteriorment ja havia aparegut a Twitch— on l’emissor actua com un Non-Player Character (NPC) o «Personatge No Jugable» (PNJ), imitant les animacions inactives. Els NPC o PNJ són personatges de videojocs que no són controlats per jugadors humans. Normalment, estan programats per seguir un conjunt limitat de comportaments i no poden pensar o actuar de forma independent. Les tiktokers que transmeten actuant com a NPC, així doncs, només diuen alguna cosa, fan una onomatopeia o realitzen una acció específica quan reben un regal, canviant l’acció o la frase en funció del regal.
Tornant al tema que ens ocupa, el fenomen del NPC streaming va experimentar un creixement notable l’any 2022, gràcies a l’impuls dels primers streamers de TikTok com Natuecoco, una tiktoker japonesa que durant les seves transmissions en directe, sovint actua com un NPC, fent petits salts o fent una «animació inactiva», reaccionant només quan rep un regal. La comunitat de TikTok va atorgar-li el títol oficial d’NPC.
Les transmissions d’NPC es van popularitzar cada cop més al llarg del 2023 i van començar a guanyar popularitat fora de TikTok quan Pinkydoll, tiktoker i youtuber quebequesa, va publicar una compilació de les seves pròpies transmissions d’NPC a YouTube, aconseguint més de 27.000 visualitzacions en tres mesos.
La BBC News, amb signatura de Joe Tidy, va publicar el juliol de 2019 una nota titulada «Els joves fans de TikTok ‘explotats’ per regals digitals». Aquesta notícia convida a reflexionar sobre qüestions ètiques i socials en relació amb funcionalitats com TikTok LIVE.
L’ús de regals digitals per aconseguir avantatges, com ara obtenir el número de telèfon personal d’un influencer, posa de manifest el poder que tenen aquests creadors de contingut sobre els seus seguidors. Aquesta relació de poder pot ser explotada si no hi ha límits clars i una regulació adequada. Cal reflexionar sobre com es pot equilibrar la capacitat d’influència i evitar l’explotació de les audiències joves.
D’altra banda, la voluntat d’obtenir avantatges o reconeixement per part dels usuaris a través del regals digitals i la creixent monetització de les xarxes socials pot generar una cultura en què els joves sentin que han de pagar per aconseguir l’atenció i l’apreciació dels altres. És important debatre sobre els valors i les expectatives que s’estan promocionant i si aquest model de negoci és sostenible a llarg termini.
La notícia també ressalta la presència de menors d’edat a TikTok, tot i que és contrària a les normes de l’aplicació. Això planteja interrogants sobre la necessitat de restriccions d’edat més estrictes i la responsabilitat compartida entre les plataformes, els progenitors i la societat en general per protegir els infants i garantir un ús responsable de les xarxes socials.
