El compte oficial del Partit Popular a X va penjar dissabte al migdia una imatge de Pedro Sánchez fent un petó a l’exministre José Luis Ábalos, vestit amb un mono taronja de presidiari, amb un sol text a sobre, «La foto de la campaña ❤️». La imatge, feta amb intel·ligència artificial, replica la del petó entre Sánchez i la seva dona, Begoña Gómez, que el PSOE ha convertit aquests dies en material de campanya sota el lema «La fuerza del amor». Dimarts al matí la publicació ja passava de 2,8 milions de visualitzacions.
Entre el 14 i el 17 d’octubre, els comptes del PP i del PP de Madrid a X van publicar tres imatges i un vídeo de Sánchez generats amb IA. Dimecres, @ppopular hi ensenyava el president bufant les espelmes d’un pastís vermell amb la paraula «IMPUTADOS» i el número 130, amb un enllaç a la web latramapsoe.es. El mateix dia, @ppmadrid va penjar una falsa foto de família socialista amb samarretes de «marxandatge oficial», en què Sánchez en porta una amb la frase «La amnistía es inconstitucional» i l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero una altra que diu «Ser socialista es tener muy poco». I dissabte al vespre, el PP de Madrid va contestar el lema del PSOE amb un vídeo de 25 segons titulat «La Fuerza del Amor», en què un Sánchez sintètic apunta amb una pistola un Ábalos convertit en zombi i, uns quants plans després, s’hi abraça en un camp de blat a contrallum fins que surt el rètol «El fin».
Ara bé, el PP de Madrid ja feia servir la IA contra Sánchez abans d’aquesta setmana. El 7 d’octubre, elDiario.esexplicava que Ismael Sirio, diputat a l’Assemblea de Madrid i director de comunicació en línia del PP madrileny, havia penjat a Instagram un vídeo en què la IA eixampla el pla de la declaració institucional amb què Sánchez va anunciar les eleccions. Al costat del president hi apareix el mateix Sirio, que es gira cap a la càmera i adverteix que «aquest paio ens vol portar a la dictadura», abans del rètol «No votes por correo».
Sense amagar-ho
Els comptes oficials publiquen aquestes peces sense cap avís visible que s’han fet amb IA i sense cap esforç per fer-les passar per reals. De fet, sota el pastís i les samarretes, les respostes més votades feliciten qui les fa. «Poseu a disposició d’aquest CM les millors eines d’IA que hi hagi al mercat», demanava un usuari sota la falsa foto de les samarretes. La diferència amb els vídeos sobre el vot per correu que va documentar Maldita.es el 7 d’octubre és la firma. Aquells els penjaven comptes anònims que es presentaven com a «creador audiovisual con IA» i repetien la narrativa del frau electoral (en un, un carter de Correus repartia paperetes a l’acampada de Sol), mentre que el vídeo de Sirio diu el mateix amb la cara d’un diputat i les etiquetes del partit.
Als Estats Units, la mateixa pràctica ja té xifres. Segons el Wesleyan Media Project, que la revista Futurismrecollia dilluns a partir d’una informació del New York Times, el projecte ha detectat 220 anuncis electorals fets amb IA en el cicle de les eleccions de mig mandat, amb més de 137 milions de dòlars de despesa. El 81% els han pagat candidats o grups republicans i només el 27% porten cap avís. «Bona part de l’ús de la IA no es declara amb cap mena d’avís», resumeix la codirectora del projecte, la politòloga Erika Franklin Fowler.
A Espanya no hi ha cap recompte equivalent, o sigui que l’afirmació que el PP és el partit que més la fa servir es recolza en el que es veu publicat. En el mateix període, l’ús de la IA que s’ha documentat a Vox és una cançó de campanya. El PSOE, en canvi, va respondre la imatge del petó amb la fotografia original.
L’article 50
Des del 2 d’agost, l’article 50 del reglament europeu d’IA obliga qui publica un deepfake a declarar-ne l’origen artificial, com explicàvem la vigília. La norma preveu un marge per a les obres o els programes «manifestament artístics, creatius, satírics, de ficció o anàlegs», però fins i tot en aquest cas demana revelar l’existència del contingut manipulat «d’una manera adequada» (text del reglament). Per la seva banda, la llei espanyola que havia de fixar les sancions per incomplir-lo va decaure amb la dissolució de les Corts.
Tant la imatge del petó com el vídeo de dissabte resolen l’atac de la mateixa manera, amb dos homes que es fan un petó o s’abracen en un camp de blat com a punt final de la burla. «Bromita homòfoba», li va contestar al PP l’exdirigent de Podemos Ramón Espinar.
Una de les respostes més vistes sota la foto del petó, en canvi, no feia servir IA. Un usuari hi va penjar la fotografia, real i dels anys noranta, d’Alberto Núñez Feijóo amb el narcotraficant Marcial Dorado a bord d’una embarcació, amb el mateix text, «La foto de campaña», i en va treure 129.000 visualitzacions. Un altre ho resumia en una línia: «Les de Feijóo amb el narco no necessiten IA».
«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
En el discurs, Sánchez es va presentar com la resistència progressista davant de les grans tecnològiques, majoritàriament nord-americanes, que dominen el mercat, un esquema que reprodueix el que el govern fa servir per a l’habitatge, on els especuladors, els grans tenidors i els fons voltors s’enfronten als inquilins i als treballadors. Per això és probable que aquest discurs de resistència tingui un lloc destacat a la campanya. El president ja n’havia donat les xifres a l’abril, quan va inaugurar al Congrés el Panel d’Experts en IA de les Nacions Unides i va explicar que cinc empreses controlen gairebé el 60% del mercat de la IA generativa i que els Estats Units concentren el 74% de la capacitat de còmput mundial, mentre que la Unió Europea no arriba al 5%. Va denunciar el «colonialisme silenciós» i la construcció d’«una oligarquia que respon als seus únics i exclusius interessos». El conflicte té, a més, una derivada diplomàtica, perquè segons El País l’administració de Donald Trump amenaça amb represàlies els governs que toquin els interessos de les grans tecnològiques nord-americanes.
La regulació de les plataformes ha estat un dels eixos del discurs de Sánchez durant tot el 2026 i li ha valgut un pols públic amb Elon Musk, propietari d’X, i amb Pavel Durov, fundador i conseller delegat de Telegram. Ara bé, cap de les lleis que havien de sostenir aquest pols no ha arribat al Butlletí Oficial de l’Estat.
Dues lleis que caduquen amb la dissolució
Entre els projectes de llei que caduquen amb la dissolució hi ha la llei orgànica de protecció dels menors en els entorns digitals, que el Consell de Ministres va aprovar el març del 2025 i que encara era a la Comissió de Justícia del Congrés. També caduca la llei orgànica de governança de la intel·ligència artificial, aprovada pel govern el 26 de maig, que prohibia els deepfakes sexuals arran dels nus falsos de dones que generava Grok, l’assistent d’IA d’X. Totes dues s’hauran de tornar a presentar des de zero a la legislatura que surti del 29-N. Amb la de la IA, per cert, cau també el règim de sancions que havia de fer complir a Espanya l’etiquetatge del contingut generat amb IA, que el reglament europeu exigeix des del 2 d’agost.
Seguimos avanzando para proteger a nuestros menores en las redes sociales.
Cumpliendo lo que anunciamos en febrero, hoy incluimos en la futura Ley de Protección de Menores en Entornos Digitales tres medidas esenciales:
– Prohibir el acceso a las redes sociales a los menores de…
El text de la llei de menors que va arribar al Congrés elevava de 14 a 16 anys l’edat per consentir el tractament de dades personals, que no és el mateix que prohibir l’accés a les xarxes. La prohibició la va anunciar Sánchez el 3 de febrer a la Cimera Mundial de Governs de Dubai, on va prometre que Espanya vetaria les xarxes socials als menors de 16 anys, faria penalment responsables els directius que no retirin continguts il·legals i tipificaria com a delicte la manipulació algorítmica. El 2 de juliol va escriure a X que aquestes tres mesures s’incorporaven a la «futura» llei. El 23 de setembre, en un fòrum de les Nacions Unides sobre infància i IA, va assegurar que Espanya ja havia «elevat a 16 anys l’edat mínima per accedir a les xarxes socials». Dotze dies després, però, la llei que havia d’acollir aquella prohibició ha caducat sense que consti en cap text oficial que s’hi hagués arribat a incorporar.
Queda en l’aire, a més, el Pla IA360, un full de ruta de dotze mesos presentat el 21 de setembre d’aquest any, dues setmanes abans de convocar les eleccions, que inclou una gigafactoria d’IA de 5.000 milions a Móra la Nova (Ribera d’Ebre).
El pols amb els tecnooligarques
La paraula «tecnooligarca» ha acompanyat Sánchez tot l’any, però l’enfrontament que més va ressonar el van desencadenar les seves declaracions a Dubai. Aquell mateix dia, Musk va titllar Sánchez de «tirà» i de «traïdor al poble d’Espanya» a través del seu compte d’X. L’endemà, Durov va enviar un missatge a tots els usuaris espanyols de Telegram a través del bot oficial de l’aplicació, el mateix que fa arribar els codis d’accés. En el missatge, Durov advertia que les mesures «poden convertir Espanya en un estat vigilat sota el pretext de la protecció». Sánchez li va respondre a X amb «Deixa que els tecnooligarques lladrin, Sancho, és senyal que cavalquem», una frase que se sol atribuir al Quixot.
La Moncloa va qualificar el missatge de «propaganda» plena de «bulos». El ministre de Transports, Óscar Puente, va anar més lluny i va celebrar a X que, amb la responsabilitat penal dels directius, «ja no es podrà ser a les xarxes sense una identitat degudament acreditada». Puente celebrava, doncs, la mateixa identificació obligatòria que Durov presentava com a vigilància. Cada vegada que es proposa verificar l’edat o la identitat a les xarxes torna a aparèixer aquesta tensió entre protecció i vigilància, que vam abordar a Del pati a les xarxes socials.
Els algoritmes de la campanya
Les vuit setmanes que queden fins al 29-N es jugaran en bona part a les plataformes socials (que s’han quedat sense regular per part del govern). La investigadora Noelia García-Estévez, de la Universitat de Sevilla, ha analitzat 472 vídeos de líders d’extrema dreta europeus a TikTok i conclou que la plataforma afavoreix «veritats emocionals», relats que resulten versemblants per la seva ressonància afectiva més que per la seva base factual. A Espanya, la Universitat Jaume I ja havia documentat que la fabricació de bulos per criminalitzar la immigració és un dels pilars del discurs de Vox a X, un ecosistema que vam descriure a TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta.
La immigració no serà, però, l’únic marc en disputa. Els decrets, que el govern defensa parlant de fons voltors i d’especuladors, van caure enmig d’una onada de mobilitzacions per l’habitatge. El govern en prepara versions noves amb canvis tècnics per a la Diputació Permanent, on el vot del PNB serà decisiu i, segons elDiario.es, s’inclina per salvar el primer decret i tombar el segon. És previsible que la dreta i l’extrema dreta responguin a aquest discurs a les xarxes amb el marc de l’ocupació i de la defensa dels petits propietaris.
Queda per veure quin paper hi tindran les plataformes en aquesta campanya, ara que generar un vídeo fals amb intel·ligència artificial està a l’abast de qualsevol. I queda per veure, sobretot, si la regulació de les plataformes i la confrontació amb els tecnooligarques troben espai als programes dels partits, en una campanya en què els grans marcs de debat seran l’habitatge, la immigració, la inseguretat i la defensa del mateix sistema democràtic.
El juny del 2021, Chi Ossé, que llavors tenia 23 anys, acabava de guanyar les primàries demòcrates del districte 36 de Brooklyn i estava a punt de convertir-se en el regidor més jove de Nova York. L’estiu anterior havia fet les primeres passes en política organitzant protestes per l’assassinat de George Floyd amb Warriors in the Garden, el col·lectiu activista que va cofundar. El districte que ara representa gira al voltant de Bedford-Stuyvesant, un dels grans barris històricament negres de Brooklyn.
«Un home blanc cis no hauria de presidir el Consell Municipal de Nova York», publicava aleshores al seu compte d’X.
La presidència del Consell de Nova York és, a la pràctica, el segon càrrec amb més poder de la ciutat després de l’alcaldia. La voten els 51 regidors i regidores que en formen part a l’inici de cada mandat i calen 26 vots per guanyar-la. La presidència és l’encarregada de negociar amb l’alcaldia un pressupost de més de 125.000 milions de dòlars, a banda de decidir quines lleis arriben al ple.
La tardor del 2021 hi havia vuit aspirants i dos d’ells eren homes blancs, segons explicava aleshores City & State New York. El 5 de gener del 2022, Adrienne Adams va guanyar la presidència per 49 vots contra 2 i es va convertir en la primera dona negra a ocupar el càrrec, en el primer Consell de la història de la ciutat amb majoria de dones (31 de 51).
Aquest tuit tan lligat al seu moment polític ha reaparegut fa poc. El passat 22 de maig, la cantant i compositora pakistanesa Arooj Aftab deia en una mini-entrevista al metro de Nova York amb el creador de contingut Kareem Rahma que «no s’hauria de permetre que la gent blanca segui als graons de les cases de Bed-Stuy», que és com els novaiorquesos abreugen el mateix Bedford-Stuyvesant que Ossé representa al Consell. Arran d’un tuit que citava aquell vídeo, un usuari va desenterrar-li a Chi Ossé el tuit del 2021 sobre la presidència del Consell. Ossé va contestar «Woke 1 was crazyyyy», el Woke 1 va ser una bogeria.
Pot semblar una resposta inofensiva, però d’alguna manera s’ha convertit en un símbol del viratge que està fent el Partit Demòcrata als Estats Units. El passat diumenge 9 d’agost, la congressista demòcrata per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez va concedir la seva primera entrevista dominical en dos anys al programa This Week de l’ABC.
El corresponsal en cap de la cadena a Washington i copresentador del programa, Jonathan Karl, li va preguntar per què no havia donat suport a Francesca Hong. Hong és diputada estatal de Wisconsin, milita als Socialistes Democràtics d’Amèrica —l’organització socialista que actua dins del Partit Demòcrata— i competia per la candidatura demòcrata a governadora. Karl va fer referència a algunes declaracions que Hong havia fet temps enrere sobre abolir les presons i la policia. AOC va excusar-se dient que no havia fet cap suport en aquelles eleccions i que estava concentrada a recuperar el Congrés. Karl va remarcar que Hong s’havia allunyat d’aquelles declaracions. I aleshores AOC, rient, va deixar anar la frase d’Ossé.
«Tinc un regidor local que té aquesta frase, el Woke 1 va ser una bogeria», va afegir. Després va aclarir que «durant el confinament, és clar, la retòrica d’aquell moment no és la que faríem servir avui» i va subratllar que el que importa és avaluar què diu un candidat ara, en el seu present.
Des de llavors, l’esquerra nord-americana està discutint a tots els fòrums si el Woke 1 va ser realment una bogeria i si el Woke 2 podria ser una oportunitat real de canvi.
Què és el Woke 1?
D’una manera conscient o inconscient, Ossé s’ha apropiat d’una expressió que alguns conservadors feien servir per atacar el que seria el «Woke 2.0», entès com una onada de fanatisme religiós que ho jutja tot pel filtre opressor-oprimit i que adopta «una postura moralitzant i activista que divideix la gent entre bons i dolents».
En aquests termes s’expressava el catedràtic de psicologia clínica Gregg Henriques, de la James Madison University, el 28 de febrer del 2024, en un article de Psychology Todaytitulat literalment «Woke 1.0 Versus Woke 2.0». Aquell mateix any va deixar l’Associació Americana de Psicologia i la va acusar de passar-ho tot per «una lent ideològica antiracista predeterminada». Per a ell, en altres paraules, estava segrestada per la lògica del Woke 2.
Des de l’altre bàndol, la periodista Erin Vanderhoof descrivia a Vanity Fair, el 31 de gener del 2026, en una peça sobre el retorn de la protesta al carrer, el Woke 2 com la manera de respondre l’assalt frontal de l’administració Trump «amb confiança, compassió i descaradura».
Sense entrar encara en les diferències de contingut entre el —digue’m-ho així— marc comunicatiu d’esquerres Woke 1.0 i el Woke 2.0, val la pena parar-se a pensar en l’ús del significant. La paraula «woke» surt de l’argot afroamericà, on stay woke circulava des dels anys trenta expressant consciència de la injustícia, fins a acabar com a sinònim d’hipersensibilitat opressiva quan la dreta se l’apropia cap al 2019. L’esquerra se l’ha tornat a apropiar per treure pit de les polítiques identitàries. La novetat consisteix, doncs, a sumar-li uns números al final.
Els números poden recordar-nos el versionatge de la indústria del software. Serveixen per administrar l’obsolescència, que és més fruit d’una decisió comercial que de l’envelliment real del producte. Vull dir, Microsoft no va deixar de mantenir el Windows 7 perquè deixés de funcionar, sinó perquè ja feia anys que se centrava a vendre’n un altre. Tot i que el gener del 2020 va retirar el suport, els ordinadors que encara l’executaven van continuar engegant-se igualment cada matí.
Aplicat a una idea política, el mecanisme funciona igual. Dir «Woke 1» no obliga ningú a explicar quina part d’aquell programa era equivocada ni per què ho era, perquè col·locar-la abans de la versió que fem servir avui ja és suficient per deixar-la d’utilitzar.
De les formes ja en tornarem a parlar, però anem primer al wokisme de casa nostra.
Wokisme a Catalunya
A Catalunya el mot va arribar ja carregat de connotacions negatives. No hi va haver cap estiu del 2020 amb milions de persones al carrer, cap ajuntament retallant el pressupost de la policia, cap redacció revoltada contra els seus propis columnistes ni cap multinacional finançant fundacions antiracistes. Hi va haver, això sí, una dècada llarga de partits d’esquerra construint el relat sobre el reconeixement de les minories molt més que sobre la classe.
El 17 de març del 2021, per posar un exemple, ERC, Junts, la CUP, Compromís i Més País van registrar junts la llei trans al Congrés espanyol, després d’avisar que ho farien pel seu compte si el govern espanyol no la desencallava, en ple xoc entre la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d’Igualtat Irene Montero. La CUP té des del 2022 un document propi que defineix la seva posició com a feminisme de classe. I la líder dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, fa anys que diu que la Catalunya que ve es construirà amb un «feminisme del 99%».
La conjuntura política d’aquell moment ho demanava. La dreta i la ultradreta, que difícilment podien fer diana amb l’economia o amb la corrupció, havien desplaçat la seva ofensiva cap al terreny cultural. Això posava en el punt de mira drets que fins llavors semblaven consolidats. Donar la batalla en el camp identitari era, doncs, l’oportunitat de legislar per avançar posicions i deixar blindats els drets de les dones, de les persones trans, del col·lectiu LGTBQ+ i de les persones migrades mentre les majories parlamentàries encara ho feien possible.
Il·lustració del diàleg entre Nancy Fraser i Judith Butler.
El debat entre les polítiques identitàries i les econòmiques ha estat una constant els darrers trenta anys. El 1995, la filòsofa nord-americana Nancy Fraser va publicar a New Left Review«From Redistribution to Recognition?». Allà defensava que la justícia contemporània exigeix redistribució i reconeixement alhora i que cap de les dues no es redueix a l’altra. Dos anys després, la filòsofa Judith Butler va contestar-li amb «Merely Cultural». Argumentava que l’esquerra ortodoxa s’equivoca quan tracta les lluites sexuals i de gènere com si fossin «merament culturals», perquè la regulació de la sexualitat i la reproducció de la família normativa són constitutives del funcionament de l’economia política. Fraser va replicar-li l’any següent amb «Heterosexism, Misrecognition and Capitalism», queixant-se que se l’hagués pogut llegir com si menystingués l’opressió de gais i lesbianes.
El problema comença quan un dels dos focus es converteix en el blanc de totes les crítiques. Si Burgos, Càmara i Duch expliquen com s’ha instal·lat aquesta separació als espais d’esquerra, l’escriptora i filòsofa Elizabeth Duval explica al seu llibre Melancolía què hi ha a l’altra banda. Duval defensa que el problema no són les polítiques de la identitat, «perquè no hi ha política sense elles», sinó la instrumentalització de les reivindicacions culturals o de minories per part del poder, que les acaba convertint en un postureig retòric buit. També recorda que la denúncia que la dreta fa a l’esquerra en aquest terreny «sempre és una denúncia interessada». I afegeix que avui el màxim exponent de la política identitària és la ultradreta, perquè «cap identitat no s’exerceix de manera tan violenta com la dels seus pretesos universals».
La ultradreta no ha crescut per culpa de les polítiques identitàries, però les ha convertides en la seva diana (contra el feminisme, contra la immigració, contra la comunitat LGTBQ+). I això fa que l’esquerra se centri a defensar-les i, per tant, parli cada cop menys sobre salaris, lloguers o jornada laboral.
A diferència dels seus col·legues, Mamdani no va fer servir el numeral ni una sola vegada. Va contestar que cadascú té la responsabilitat d’explicar als novaiorquesos què creu quan es presenta a un càrrec i que «de vegades el que creus pot canviar, es pot desenvolupar, pot créixer». Hi ha qui encara creu en aquelles posicions, va afegir, i ell ja ha deixat clar que no creu en la retallada del finançament de la policia i que no la farà. És el punt que més soroll li fa des que és alcalde, perquè el seu pressupost preliminar retalla 22 milions als 6.400 de la policia i anul·la els 5.000 agents nous que havia ordenat el seu predecessor.
Tornant a les qüestions de forma, aquest debat ve viciat des del principi. Discutir què entra dins del Woke 1 i què entra dins del Woke 2 és discutir sobre l’etiqueta en un moment polític global profundament tàctic, amb la ultradreta fent-se amb el sentit comú. Estem arribant a l’extrem del pèndol de la història; aquell moment que s’aproxima al màxim d’una banda, abans d’agafar impuls per retornar a l’altra.
D’aquest moviment pendular, Marx en va deixar la fórmula més cèlebre. A El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, escrit el 1852, deia que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades i que Hegel s’havia oblidat d’afegir-hi que ho fan «una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa» (traduït del castellà). Ho escrivia contra Lluís Bonaparte, el nebot que acabava de repetir amb un cop d’estat mediocre la gesta imperial del seu oncle Napoleó. El filòsof eslovè Slavoj Žižek va recuperar la frase el 2009 per titular First as Tragedy, Then as Farce, on defensa que la utopia liberal havia mort dues vegades en una dècada (com a tragèdia amb l’11 de setembre del 2001, com a farsa amb la crisi financera del 2008) i que a l’esquerra li tocava ocupar l’espai obert per aquella doble mort en comptes d’esperar que el sistema caigués tot sol. Quinze anys després, aquell espai l’està ocupant la ultradreta.
La disputa pel sentit comú té nom des de fa un segle. El filòsof i dirigent comunista italià Antonio Gramsci en va dir hegemonia mentre escrivia, empresonat pel règim de Mussolini, els Quaderns de la presó. Hi sostenia que el poder que dura és el de qui aconsegueix que la seva manera de veure el món es converteixi en el sentit comú de l’època, allò que tothom dona per evident sense necessitat d’argumentar-ho. I dels moments de trànsit entre un sentit comú i el següent, en va deixar la descripció més citada de tota l’obra: «la crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer; en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats» (traduït de l’italià). El pèndol, doncs, ha de tornar cap a l’esquerra perquè tornem a habitar el sentit comú els qui creiem en un futur profundament humà, social i solidari. Aleshores ja hi haurà temps de debatre teories.
Que l’hemeroteca ens pesi a l’esquena és normal, perquè el que hem dit en el passat importa. Ara bé, fixem-nos en la dreta i la ultradreta, que fan i desfan sense donar cap explicació i no sembla que la seva hemeroteca els passi factura. No dic que això estigui bé ni que estigui malament. Dic que, dins d’aquesta lògica en què lamentablement estem inserits, potser també ens ha de començar a donar igual. Ara el que cal és una esquerra pragmàtica, astuta, capaç de fer-se entendre i sobretot encoratjada.
Pragmàtica vol dir entendre en quin camp es juga. El camp de batalla s’ha convertit en una lluita encarnissada pel poder, amb poques regles i encara menys línies vermelles. Ho veiem a Espanya, on una part de la justícia treballa obertament per a la dreta política i la dreta mediàtica li fa d’altaveu, amb els pilars de la democràcia girats contra la democràcia mateixa per fer fora, per tots els mitjans disponibles, un president escollit a les urnes. L’ètica hi brilla per la seva absència. Vol dir això que hem de comportar-nos com ells, que hem de practicar l’antidemocràcia per defensar la democràcia, com en aquella paradoxa de la tolerància que el filòsof austríac Karl Popper va deixar formulada el 1945 a La societat oberta i els seus enemics? Vol dir, més aviat, que hem d’aprendre a fer servir les seves eines per defensar-nos, blindar amb lleis els drets socials que hem conquerit, protegir la dignitat de les institucions democràtiques i convèncer la majoria que la nostra proposta és la més adient per al futur de la humanitat.
Mamdani, amb els seus més i els seus menys, marca una de les vies que fa possible aprofitar les esquerdes obertes per transformar el món.
Bluesky ha perdut més de la meitat dels usuaris actius que tenia al màxim, quan milions de persones van marxar d’X arran de les eleccions als Estats Units del 2024.
L’aplicació mòbil de Bluesky va tancar el juny del 2026 amb 10,4 milions d’usuaris actius mensuals arreu del món, segons dades de Similarweb recollides per TechCrunch. Això suposa un 27,2% menys que un any abans. Els usuaris actius diaris en mòbil també han disminuït, un 25,6% interanual al juliol, fins a prop de 3 milions.
Al quart trimestre del 2024 l’aplicació tenia una mitjana de 22,1 milions d’usuaris actius mensuals. Al segon trimestre del 2026 en tenia 10,7 milions, un 52% menys. La companyia, en canvi, continua declarant prop de 46 milions d’usuaris registrats. La taxa de fidelitat, la proporció d’usuaris mensuals que obren l’aplicació cada dia, era del 29% al juny, pràcticament la mateixa que la de Threads.
Per a Toni Schneider, conseller delegat permanent de Bluesky des del juliol del 2026, aquestes xifres no reflecteixen tota la realitat. En una entrevista al pòdcast de The Verge va afirmar que «Bluesky avui són en realitat dues coses. Hi ha l’aplicació Bluesky, que és el que coneix molta gent. […] Però, sobretot, per sota hi ha un protocol obert que es diu AT Protocol. I Bluesky només és una de les més de mil aplicacions construïdes sobre aquest protocol» (traduït de l’anglès).
El nombre d’aplicacions actives cada dia sobre el protocol AT s’ha doblat des del gener i s’acosta al miler. Les descàrregues del seu SDK s’han triplicat i la companyia calcula arribar al milió mensual abans que s’acabi l’any.
Schneider va ser conseller delegat d’Automattic entre el 2005 i el 2014, l’empresa que va fer negoci del gestor de continguts de codi obert WordPress. L’estratègia, aleshores, va ser vendre un ecosistema d’agències, temes, allotjament i connectors al voltant d’un programari que qualsevol podia descarregar de franc.
«La manera com guanyarem diners com a empresa només ens interessa si aquest model econòmic funciona per a tota l’ATmosphere. Guanyem diners quan en guanyi tothom», explica Schneider sobre el model de negoci que pensa aplicar a Bluesky. El primer pas anunciat és un sistema d’afiliació, quedar-se un percentatge de les subscripcions que Bluesky porti als mitjans. Ara mateix el protocol AT es ven com un sistema obert i democràtic. Veurem si la mateixa estratègia li torna a funcionar.
Nota del redactor: Durant les últimes dues setmanes, ens hem dedicat a analitzar el fenomen digital —al nostre criteri— més rellevant des de la compra de Twitter per part d’Elon Musk: l’èxode massiu cap a Bluesky. La confirmació de la victòria de Donald Trump i el nomenament posterior de Musk com a membre del seu equip de governança han accelerat un debat que, des d’una perspectiva d’antropologia digital, ens resulta interessant: quedar-se o marxar d’X? Com ja ha explicat Joaquín Eandi en aquesta columna d’opinió, el dilema va més enllà de la simple migració entre plataformes; representa una cruïlla en la manera com entenem i habitem els espais digitals. Aquest article recull, a partir de diverses fonts especialitzades, les reflexions més significatives sobre X, Bluesky i el futur d’internet.
El 14 de novembre de 2024 serà recordat com el dia del gran èxode digital. Bluesky ha experimentat un creixement sense precedents, superant els 20 milions d’usuaris en qüestió de dies. Les causes de la migració són diverses, però tothom coincideix en el detonant: la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units i el posterior nomenament d’Elon Musk, propietari d’X, com a membre del seu equip de governança.
«Twitter ha deixat de ser una eina útil per a qualsevol que no n’estigui tirant cap a la ultradreta», afirma el col·lectiu Proyecto UNA en una entrevista concedida a Diego Delgado per a CTXT. Una diagnosi que sembla ser compartida, fins i tot, per aquells usuaris que advoquen per quedar-se a l’X d’Elon Musk. Carmen S., al seu article Twitter y la hora de los monstruos, compara la plataforma amb un after degradat: «la festa ha degenerat i, a sobre, hi ha el pesat del bot indi perseguint-te i repetint constantment l’última frase que has dit. També hi ha un home molt enfadat per alguna cosa que vas dir, cridant, anomenant-te charo i amenaçant amb publicar les teves dades personals». Una caracterització vívida que il·lustra el deteriorament de la conversa pública a la plataforma de microblogging.
Per si ens quedava algun dubte per acceptar aquesta diagnosi, Ariadna Font, ex-enginyera de Twitter, revela a Juan Manuel García, a La Vanguardia, que «és obvi que Musk ha canviat l’algorisme. Jo no el segueixo a X, però quan entro veig tuits seus que no són ni recents, sinó de fa dos dies».
El que Font descriu no és casual. Res és neutral. La manipulació algorítmica forma part d’una estratègia deliberada que va més enllà de la simple degradació de la conversa pública: és un sistema dissenyat per amplificar la polarització i consolidar una única veu dominant, la del propietari. Com sentencia Font, «X ja no és una plaça pública, sinó el seu altaveu personal».
El fedivers: l’alternativa descentralitzada
La desolació i el cansament de les dinàmiques tòxiques d’X han empès als usuaris progressistes cap a la migració a Bluesky. Però, en el fons, no es tracta només d’una qüestió de preferències polítiques. Segons assenyala Steven Levy a WIRED, Bluesky ofereix: «un sistema obert i descentralitzat que permet als usuaris controlar la seva experiència en línia». Un model que contrasta amb el model corporativista d’X, on les decisions les pren unilateralment el propietari.
Bluesky no és l’única alternativa descentralitzada, però. Com explica Jason Koebler a 404 Media, la papallona blava forma part d’un ecosistema més ampli conegut com el fedivers: una xarxa d’aplicacions i serveis descentralitzats que poden interactuar entre si. Mastodon, per exemple, va ser pioner en aquest model, utilitzant el protocol ActivityPub que permet als usuaris migrar les seves dades i connexions entre diferents servidors. «La diferència fonamental», apunta Koebler, «és que en el fedivers ningú pot segrestar la conversa pública, perquè el poder està distribuït entre múltiples comunitats autònomes». El cafè per a tothom d’internet.
De fet, per a Brian Merchant un dels factors més diferenciadors de Bluesky és que s’ha construït sobre el Protocol AT, que permet als usuaris portar les seves xarxes i dades a altres plataformes si no estan satisfets amb el servei.
Aleshores podríem conformar-nos amb la idea que la diferència principal entre X i Bluesky és la seva arquitectura i governança —amb això n’hauríem de tenir prou per mudar-nos de xarxa social.
La papallona blava, però, ofereix altres serveis innovadors enfocats principalment a ajudar-nos a recuperar el més semblant a una conversa democràtica a l’àgora pública digital. Bluesky incorpora un sistema de bloqueig més complet que X que dificulta la interacció entre usuaris bloquejats i els que els han bloquejat. Podem bloquejar usuaris individuals i bloquejar en llista (massivament), facilitant així la protecció de comunitats senceres contra comportaments indesitjats de crypto-fatxes-bros.
El sistema d’starter packs, que «permet als usuaris crear i compartir llistes de comptes recomanats, facilitant la migració de comunitats senceres», com diu Jason Koebler, és un altre servei que ens ajuda a construir comunitat i entorns segurs.
Funcionalitats, totes aquestes, que serveixen per crear un entorn més segur i respectuós, on les converses poden desenvolupar-se de manera més horitzontal i lliure d’assetjament.
L’experiència d’usuari també conta en el llistat de pros i cons. La CEO de Bluesky, Jay Graber, explicava a Steven Levy: «el nostre objectiu és donar a tothom una bona experiència per defecte, perquè sabem que els usuaris no volen enfrontar-se a un panell de control ple d’opcions quan arriben». Bluesky és una xarxa senzilla i permet que la transició d’X sigui fluida i intuïtiva per als nous usuaris. Una xarxa exclusivament concebuda pel microblogging i no per oferir múltiples serveis (X ara incorpora intel·ligència artificial generativa, servei de cerca de feina, etc.).
L’impacte polític i social
La manera en què els ciutadans escullen informar-se està experimentant un canvi. Jordi Pérez Colomé ho destaca a El País, indicant que «un de cada cinc nord-americans s’informa regularment a través d’influencers, una xifra que s’eleva al 37% entre els menors de 30 anys». Una tendència que no és nova: aquest és un dels factors que ha contribuït a consolidar X (que viu de les rendes de Twitter) com un dels principals canals de comunicació institucional i política.
En la darrera dècada, la plataforma s’ha convertit en un espai digital on polítics, periodistes i líders d’opinió interactuen directament amb la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals han hagut d’ajustar les seves estratègies informatives per integrar-se en aquest nou entorn, mentre que les institucions públiques mantenen una presència cada cop més activa. Això comporta certs riscos: com adverteix Alberto Garzón, a elDiario.es, és preocupant «la gravetat que presidents de govern estiguin fent comunicats oficials en una xarxa privada».
Veus crítiques com les de Proyecto UNA suggereixen interpretar la migració d’usuaris cap a altres plataformes «com una vaga o un boicot, pel tipus de relació comercial que establim amb Twitter i pel tipus de plusvàlua que Musk obté de les nostres interaccions». Cada cop som més conscients de la necessitat d’espais digitals més democràtics i menys influïts per interessos corporatius.
La fragmentació de l’espai digital provoca reaccions diverses dins la comunitat tecnològica. D’una banda, els més pessimistes, com Makena Kelly a WIRED, alerten sobre les possibles conseqüències negatives per al debat públic: «la divisió entre plataformes pot acabar reflectint i amplificant les divisions polítiques ja existents». Aquest escenari planteja el perill d’una major polarització i d’un diàleg social cada cop més fragmentat.
N’hi ha que són més optimistes. Brian Merchant considera que «l’èxit de Bluesky representa un rebuig al model operatiu de les grans tecnològiques», mentre que Leah Feiger argumenta a WIRED que «la diversificació de plataformes podria conduir a converses més saludables i menys polaritzades». Potser, doncs, la descentralització podria promoure un entorn digital més democràtic i plural.
Encara que seria massa optimista pensar que hem recuperat l’esperit inicial d’internet —ja que la majoria de l’espai digital continua en mans privades—, la creixent consciència sobre aquesta realitat representa un primer pas cap a la recuperació del control de l’usuari del ciutadà sobre les xarxes socialsl’espai digital.
Cap a una nova era digital: perspectives des de ciberpoder.net/
Des de ciberpoder.net/, observem amb optimisme els canvis que s'estan produint en l'ecosistema digital. Malgrat les incerteses, creiem que el futur de les xarxes socials ha d’encaminar-se cap a un model més descentralitzat i més democràtic. Com ens recordava Ariadna Font en la seva entrevista amb Juan Manuel García, «el veritable repte no és tant tecnològic com social: es tracta de crear espais digitals que fomentin el diàleg constructiu i respectuós, en comptes d’alimentar la polarització i l’odi».
Com a comunitat digital, tenim la responsabilitat i la capacitat d’anar més enllà de la simple crítica als espais corporatius. Ha arribat el moment d’organitzar-nos i actuar conjuntament per crear alternatives reals. No podem conformar-nos amb ser usuàries passives de plataformes controlades per interessos privats: hem de conquerir nous espais digitals que siguin realment nostres. Parlem d’entorns descentralitzats, gestionats per la comunitat i prou atractius per competir amb les grans tecnològiques. La tasca no és fàcil, però la història ens ensenya que els canvis profunds sempre comencen amb petites accions col·lectives. Des de ciberpoder.net/ fem una crida a l'acció: és el moment de passar de la resignació a la construcció activa d’un internet més lliure i democràtic.
En aquest sentit, pensem que la migració massiva cap a Bluesky i, en general, cap fedivers, podria ser més que una simple moda: podria representar un moviment que demostra que hi ha una demanda real d’alternatives als models corporatius tradicionals. No s’equivoca Alberto Garzón quan suggereix que potser estem davant l’oportunitat de «reconstruir l’àgora digital que necessitem per a una democràcia saludable al segle XXI». Des de ciberpoder.net/, continuarem treballant per analitzar i promoure aquests canvis cap a un internet més lliure i democràtic.
Donald Trump serà el pròxim president dels Estats Units per diversos motius, però un dels més decisius ha estat el suport tecnològic i mediàtic del seu aliat Elon Musk. El magnat tecnològic ha desplegat un arsenal d’estratègies per influir en les eleccions: des d’un suposat sorteig d’un milió de dòlars diaris entre votants d’estats clau —que la fiscalia de Filadèlfia ha revelat com un frau—, fins a una sofisticada campanya de microtargeting que ha enviat missatges contradictoris a comunitats jueves i musulmanes sobre Kamala Harris.
La xarxa social X, antic Twitter i ara propietat de Musk, s’ha convertit en el principal megàfon d’aquesta maquinària de manipulació. Amb més de 202 milions de seguidors, Musk ha utilitzat la plataforma per amplificar teories conspiratòries i discursos d’odi, mentre els seus algoritmes afavoreixen la polarització i la desinformació. Només ahir, va publicar més de 50 missatges polítics promovent Trump i atacant Harris.
Davant d’aquest panorama, com a persona d’esquerres, em pregunto si he de seguir a X i combatre la desinformació des de dins o he d’abandonar la plataforma per no legitimar-la. Un debat que, més enllà de la decisió pràctica sobre on publicar els meus pensaments, em porta a una qüestió més profunda: com volem que sigui l’àgora pública digital del segle XXI?
Si t’has sentit igual que jo, no pateixis: la temptació d’abandonar X és comprensible. La plataforma s’ha convertit en un megàfon de la ultradreta autoritària, manipulat per un idiota que utilitza algoritmes i polítiques editorials per amplificar la conspiració, l’antipolítica, la ignorància i l’odi.
La transformació és evident: des de la compra per part de Musk fa just dos anys, la plataforma ha deixat de ser un ecosistema propici a la difusió de premsa, per convertir-se en una xarxa de bots que manipulen l’algoritme. Ho hem vist recentment amb les inundacions de València, on milers de comptes índies verificades han inundat la conversa amb missatges en perfecte espanyol, aparentment per monetitzar contingut, però que acaben distorsionant el debat públic.
Romandre-hi a X podria interpretar-se com una forma de legitimar aquesta maquinària de polarització social.
No obstant això, la fugida massiva de veus progressistes i democràtiques planteja un risc: cedir completament un dels espais més influents del debat públic global a les forces autoritàries i influencers eixelebrats. Com han apuntat diversos analistes crítics amb l’èxode massiu d’X, quan abandonem completament un espai públic de debat, per molt degradat que estigui, deixem el terreny lliure a aquells que promouen discursos d’odi.
La solució no rau en una simple dicotomia entre marxar o quedar-se, sinó en transformar la nostra relació amb l’ecosistema digital. Necessitem una estratègia dual: mantenir una presència crítica a X per disputar l’hegemonia cultural, mentre construïm i enfortim alternatives descentralitzades com Mastodon, que representen una visió més democràtica d’internet.
Com assenyala Marta G. Francoa aquest article de CTXT d’Elena de Sus, «és com si visquéssim totes les nostres vides en centres comercials, com si els nostres ajuntaments no haguessin fet carrers, parcs, biblioteques». Assenyala a l’arrel del problema: la privatització sistemàtica de l’espai públic digital.
El veritable repte transcendeix la simple elecció entre plataformes digitals. Necessitem reimaginar i reconstruir internet com un bé comú, recuperant l’esperit original de la xarxa: un espai obert, descentralitzat i al servei de la ciutadania. L’aliança Musk-Trump ens ha mostrat els perills de deixar el poder comunicatiu en mans d’oligarques digitals. Ara toca decidir quin llegat tecnològic volem per a les següents generacions.
Mantinguem una presència crítica i organitzada a les plataformes existents mentre construïm alternatives més democràtiques. El futur de la democràcia a la xarxa dependrà de la nostra capacitat per crear i sostenir nous espais comuns.
En Xavi jeu al llit amb el mòbil a les mans, hipnotitzat per la pantalla lluminosa. Són les vuit del matí i ja està immers en el seu ritual diari: navegar per TikTok abans de ni tan sols posar un peu a terra.
«Ei, què mires?» pregunto, intentant dissimular la meva preocupació.
En Xavi, sense apartar la mirada del dispositiu, respon amb un murmuri: «Un tio que explica com fer-se ric en pocs dies. Diu que si no triomfo és perquè no m’hi esforço prou».
Se m’encongeix l’estómac. No és el primer cop que sento aquestes paraules sortir de la boca del meu cosí. La retòrica del hustle culture s’ha infiltrat en la seva ment com un virus digital, prometent-li riqueses inimaginables a canvi d’un esforç sobrehumà i una devoció cega a l’emprenedoria.
Mentre l’observo, absort en la successió infinita de vídeos curts, no puc evitar pensar en els milions de joves que, com el meu cosí, s’enfronten cada dia a un bombardeig ideològic neoliberal disfressat d’entreteniment innocu.
TikTok, l’aplicació que va començar com un espai per ballar i fer playback, s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on el neoliberalisme més desenfrenat i la ultradreta troben un públic jove i àvid de respostes fàcils a preguntes complexes.
El problema va molt més enllà d’en Xavi i del seu consum de contingut. Fins i tot va més enllà de TikTok. El problema és el reflex d’una generació sencera que busca desesperadament una sortida en un món cada cop més incert i precari. I en aquesta recerca, cauen en les xarxes dels que ofereixen solucions màgiques en formats de 15 segons.
Com podem protegir els joves d’aquestes sirenes digitals sense caure en la censura o el paternalisme? Com podem ensenyar-los a navegar críticament per aquest oceà d’informació i desinformació?
La resposta potser no és tan senzilla com un vídeo viral, però és urgent trobar-la. Perquè mentre nosaltres reflexionem, milions de Xavis continuen despertant-se cada matí, buscant el seu futur en una pantalla de 6 polzades, per acabar votant a Vox o a Aliança Catalana a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.
Estètica i ideologia: el còctel perfecte de l’ultradreta a les xarxes
L’extrema dreta ha trobat a TikTok un terreny fèrtil per a la propagació del seu racisme, classisme i neoliberalisme, sovint a través de mentides i bulos. El seu èxit no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de seguir una fórmula meticulosament preparada per connectar amb les emocions i preocupacions dels joves usuaris, que barreja missatges polítics simplificats amb contingut d’entreteniment.
La clau d’aquesta tàctica rau en utilitzar música èpica, efectes visuals cridaners i un llenguatge directe i provocador que ressona amb les inquietuds de la Generació Z. Creen vídeos curts i impactants, dissenyats per ser consumits i compartits ràpidament. L’estètica del tiktok-crypto-bro ja s’ha convertit en arquetípica.
Triomfen perquè són hàbils per abordar temes complexos de manera simplista i emocional. Els ultradretans han sabut capitalitzar les pors i frustracions juvenils, oferint respostes simples a qüestions complexes com la immigració, la identitat nacional o la crisi econòmica.
Embolcallats en un format atractiu i aparentment inofensiu, els missatges aconsegueixen penetrar en la consciència dels usuaris sense activar les seves defenses crítiques. La barreja de contingut polític amb escenes quotidianes i humorístiques humanitza els líders extremistes, creant una falsa sensació de proximitat.
Les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: memes, reptes i tendències populars per embolcallar missatges polítics.
També proliferen suposats experts, tant en l’àmbit empresarial com espiritual, que ofereixen consells per millorar la productivitat laboral, assolir la felicitat o, fins i tot, per adoptar una actitud d’indiferència total davant la vida. Sostenen que la llibertat rau en no preocupar-se per res, quan en realitat és tot el contrari: la manca absoluta d’interès et converteix en un titella. Instal·len així un objectiu de vida que obre la porta als discursos d’odi.
Per difondre aquestes idees controvertides, recorren a diverses tàctiques. Una freqüent implica simular la participació en un pòdcast o entrevista, quan en realitat estan parlant sols. Una performance que crea la il·lusió d’autoritat i credibilitat, permetent que es normalitzin discursos que, en altres contextos, serien considerats inacceptables.
El fenomen s’estén per tot Europa, on partits i líders d’extrema dreta estan aconseguint un èxit significatiu a xarxes com TikTok i X. A França, Bardella destaca per la seva connexió amb el públic jove. A Alemanya, l’AfD capta l’atenció mitjançant vídeos que combinen humor amb missatges xenòfobs.
El panorama espanyol no és diferent: Vox aprofita aquestes plataformes per difondre la seva retòrica antiimmigració i tradicionalista, apel·lant a la nostàlgia per una Espanya «més gran». A Catalunya, Sílvia Orriols i els seus seguidors promouen una falsa sensació d’«invasió estrangera» emprant tàctiques com cançons generades per IA i vídeos descontextualitzats.
En aquest cas, cal destacar el paper de 8tv.cat per amplificar les idees de la política racista. Després analitzarem més detingudament el paper de 8tv.cat en la proliferació del discurs anti-immigració d’Orriols.
La qüestió és que les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: l’ús de memes, reptes i tendències populars per embolcallar els seus missatges polítics. La constància i l’adaptabilitat ràpida a les últimes tendències els permeten mantenir-se rellevants i virals.
El resultat d’aquesta estratègia està redefinint el panorama polític europeu, especialment entre els votants més joves, que sovint troben en aquests continguts la seva primera exposició a idees polítiques complexes, encara que sigui en versions simplificades i polaritzadores.
No obstant això, l’extrema dreta no és l’únic moviment radical present a TikTok. Un informe recent de l’Institut per al Diàleg Estratègic (ISD) ha revelat una presència alarmant de contingut neonazi a la plataforma. Els grups neonazis empren tàctiques similars, combinant símbols nazis i negació de l’Holocaust amb estètiques atractives per a homes joves.
L’algoritme de TikTok, dissenyat per maximitzar l’engagement, ha estat inadvertidament promocionant contingut tòxic, exposant usuaris vulnerables a ideologies d’odi i violència. Hauriem de preocupar-nos seriosament sobre la responsabilitat de les plataformes socials en la difusió de contingut d’odi i començar a pensa mesures, des de la llei i l’activisme, per contrarestar-lo.
Bardella: el rostre jove que renova l’extrema dreta francesa
Jordan Bardella, el protegit de Marine Le Pen i nova estrella del Reagrupament Nacional francès, s’ha convertit en un dels rostres més visibles de la ultradreta a les xarxes socials. Amb només 28 anys, ha aconseguit el que semblava impossible: fer que l’extrema dreta estigui basada per als millennials i la Generació Z.
El seu compte de TikTok, amb més d’1,7 milions de seguidors, exemplifica perfectament com aprofitar la plataforma amb finalitats polítiques. Bardella combina hàbilment missatges ultraconservadors amb escenes quotidianes, projectant una imatge propera i autèntica que contrasta amb la dels polítics tradicionals.
El triomf de Bardella no és casual. La seva estratègia a TikTok busca connectar amb les emocions i inseguretats dels joves. Fa servir un llenguatge planer i directe, sense embuts polítics, centrant-se en temes que ressonen amb el seu públic: la por de perdre la identitat nacional, el desencant amb l’elit política i la inquietud pel futur econòmic. Els seus vídeos curts i contundents estan pensats per consumir-se i compartir-se ràpidament, multiplicant l’abast del seu missatge.
La nova dreta demostra una destresa insòlita per adaptar-se al llenguatge i l’estètica de les xarxes. La seva capacitat d’arribar directament als joves, saltant-se els filtres dels mitjans convencionals, està influint en la mentalitat de les noves generacions. Joves com el meu cosí Xavi segueixen consumint aquests continguts, sovint sense adonar-se de com conformen la seva visió del món i les seves futures decisions polítiques.
La caixa negra de TikTok: com l’algoritme amplifica l’extremisme
La polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions.
La investigació de l’ISD sobre el contingut neonazi a TikTok és una mostra clara d’aquesta problemàtica. Els investigadors van observar com, després de veure només uns quants vídeos amb contingut neonazi, l’algoritme ràpidament recomanava més material similar. L’arquitectura de la plataforma pot accelerar la radicalització, creant un efecte de bola de neu on els usuaris s’exposen cada cop més a continguts extremistes sense context ni contrapunt.
La combinació de la dinàmica algorítmica amb l’estratègia de l’extrema dreta pot tenir conseqüències greus. El resultat és una ultradreta que va guanyant terreny en el camp cultural, cosa que a la llarga podria posar en perill la democràcia i els drets que tant ha costat aconseguir.
La difusió massiva de mentides i teories conspiratives mina la confiança en les institucions i en el mateix procés democràtic. Els joves són especialment vulnerables a missatges que polaritzen, ja que sovint els falta context històric i experiència per analitzar críticament la informació que reben. De fet, n’hi ha que fins i tot presumeixen de la seva ignorància.
podemos normalizar ser gilipollas? en plan no saber nada de política, números, historia etc y solo comunicarnos con memes
Sigui com sigui, la polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions, fent més difícil el diàleg constructiu i l’acord social. Els espais de debat i intercanvi d’idees es van reduint: tot acaba convertint-se en un camp de batalla ideològic on dominen els extrems. És un cercle viciós que porta a una societat més fragmentada i incapaç d’abordar problemes complexos que necessiten solucions matisades i consensuades.
Illo, es mi algoritmo o Twitter lleva un tiempo siendo más fascista de lo que ya era?? (Pregunta seria)
Des de l’esquerra, caldria exigir una regulació més efectiva de plataformes com TikTok o X i començar a donar respostes positives i actives a les inquietuds dels joves.
D’una banda, mentre els mitjans tradicionals segueixen normes ètiques i legals, les xarxes socials operen en un buit normatiu que afavoreix la proliferació de contingut nociu. Legisladors i societat s’enfronten a un repte urgent: trobar l’equilibri entre llibertat d’expressió i la necessitat de protegir la integritat del debat públic i la salut democràtica en l’era digital.
Potser hauríem de qüestionar la tolerància excessiva envers la desinformació organitzada a les plataformes digitals. Que no hem après res del cas Cambridge Analytica? La intervenció d’uns pocs ben organitzats, que manipulen el sentir social mitjançant la intoxicació, pot portar-nos a prendre decisions realment perilloses.
Sabem que això no és res nou; la propaganda i la mentida són eines polítiques des de fa temps. Però si ara som conscients que es poden fabricar fàcilment en l’entorn digital, potser hauríem de buscar mecanismes de contrapès, de vigilància i de sanció.
No obstant això, cal anar amb compte de no caure en solucions simplistes o autoritàries. La línia entre combatre la desinformació i coartar la llibertat d’expressió pot ser molt fina. Necessitem un debat públic profund sobre com abordar aquest repte sense posar en perill els valors democràtics.
D’altra banda, des dels partits polítics i els grups socials no podem pretendre combatre la ultradreta «antisistema i punki» defensant l’statu quo; hem de proposar canvis i aplicar-los amb mesures concretes que millorin la vida de la gent treballadora. Penso en implementar una renda bàsica universal, augmentar el salari mínim o fer una reforma fiscal per redistribuir la riquesa.
X i 8tv.cat: la propagació de rumors en l’era digital
Tornem, però, a posar el focus en els mitjans digitals i les xarxes socials. A Catalunya, el cas de 8TV ajuda a visualitzar com les dinàmiques de desinformació i manipulació mediàtica s’estenen més enllà de plataformes d’entreteniment com TikTok. L’antiga cadena televisiva, ara transformada en mitjà exclusivament digital, ha adoptat estratègies properes a les de l’extrema dreta europea per mantenir-se rellevant en l’ecosistema mediàtic català.
El gir de 8TV ha suposat un canvi dràstic en el seu enfocament informatiu. Sense les limitacions dels mitjans convencionals, la plataforma ha adoptat una línia editorial més agressiva i controvertida. Aprofita la seva reputació prèvia per difondre continguts sovint no verificats o directament falsos.
Per exemple, van publicar un tuit acusatori contra Verificat, una plataforma de fact-checking, que va desfermar una onada de comentaris difamatoris. L’incident posa de manifest el potencial nociu dels mitjans presents només a les xarxes socials: la seva capacitat d’amplificar rumors sense fonament, minant la confiança en les institucions democràtiques i el periodisme rigorós.
🚨 ERC subvenciona als comptes de Twitter @veri_fi_cat i @Veridic_info amb 322.500 €
Aquests comptes es dediquen a desacreditar altres partits polítics i a titllar de “racista” qualsevol comentari crític contra la immigració. pic.twitter.com/CyIYNltEaL
Paral·lelament, l’algoritme d’X, des que Elon Musk n’és propietari, impulsa els bulos i continguts d’ultradreta de manera pornogràfica —una expressió especialment adient ara que la plataforma ha aprovat oficialment el contingut pornogràfic, que no para d’aparèixer al meu timeline. Un exemple recent és el cas d’Imane Khelif, la boxejadora argelina i víctima recent de la ultradreta mundial.
Tot va començar des d’un compte de Telegram que va difondre un bulo qüestionant la identitat de gènere de la boxejadora. De forma coordinada, perfils d’X verificats (de pagament) van amplificar-ho, mentre l’algoritme de la plataforma els hi facilitava la tasca.
The whole “Imane Khelif has XY chromosomes” rumor stemmed from a Russian telegram channel, and then that rumor was subsequently reported by a Russian news agency. That’s it. Russian disinformation.
⚠️ Lo que parecía una reacción orgánica no lo fue. Fue un ataque coordinado. Con ayuda de @DFRLab rastreamos el inicio del bulo contra la boxeadora Imane Khelif y encontramos más de 10 mil trinos que replicaron el mismo mensaje. Así empezó 👇🏽 https://t.co/tKYxwU4ccf
— Volcánicas Periodismo Feminista (@VolcanicasRev) August 2, 2024
Aquests casos van més enllà de 8TV o X i evidencien la urgència de crear eines eficaces contra la desinformació digital, sense comprometre la llibertat d’expressió ni el pluralisme informatiu. En aquesta sèrie d’articles vaig analitzar per què, malgrat que Elon Musk es presenta com a defensor de la llibertat d’expressió, en realitat està emprant X per soscavar-la.
La revolució pendent: democratitzar l’espai virtual
L’esquerra es troba a la defensiva davant l’auge de l’extrema dreta a les xarxes. La seva adaptació a plataformes com TikTok és més lenta i menys eficaç, en part per la dificultat de transmetre idees complexes en formats breus i atractius. Malgrat això, alguns partits i, especialment, certes figures polítiques comencen a crear continguts que s’ajusten als codis i funcions de les plataformes, barrejant missatges polítics «seriosos» amb formats més accessibles i entretinguts.
Un exemple és l’ús del shitposting que fa darrerament el partit demòcrata dels EUA. El seu gir estratègic, com destaca un article de Wired, mostra una adaptació intel·ligent a les dinàmiques de les xarxes modernes. Utilitzen amb enginy l’humor irreverent i la sàtira mordaç per fer front a la retòrica racista de Trump i connectar amb un electorat més jove i nadiu digital —cal dir que el canvi de candidat els ha facilitat aquesta tasca.
La ultradreta, amb el seu comportament rebel i antisistema, ha aconseguit que s’atribueixi a l’esquerra una imatge de rigidesa i moralisme. La nova estratègia comunicativa, que aprofita la viralitat i l’impacte emocional, marca un gir en la manera com l’esquerra interactua amb l’ecosistema digital i desafia aquest estereotip. L’habilitat per jugar amb els codis culturals d’internet pot ser tan eficaç com qualsevol argument polític convencional.
La capacitat de reinventar-se en la comunicació digital és clau per mantenir-se rellevant en el debat polític actual. Sens dubte, iniciatives com la dels demòcrates representen un avenç important en les tàctiques de l’esquerra per captar i implicar el públic digital, sobretot els més joves. A Espanya, Sumar n’és un exemple —tot i que alguns joves tuitaires es mostren molt crítics amb aquestes noves estratègies comunicatives…
Una millor estratègia comunicativa a les xarxes per part de les esquerres i una regulació més eficaç contra la mentida i els discursos d’odi serien els primers passos per fer de l’espai virtual un entorn més democràtic. La UE i els Estats han d’exigir a les plataformes que desenvolupin sistemes més sofisticats per detectar i eliminar contingut nociu, i alhora promoguin activament material educatiu sobre els perills de l’extremisme.
La lluita per una tecnologia justa i una democràcia digital és un repte crucial per al futur. Per això hauria d’estar present a l’agenda programàtica dels partits d’esquerra. Cal dissenyar polítiques que fomentin la transparència algorítmica i la responsabilitat de les plataformes. També cal impulsar programes d’alfabetització mediàtica que dotin els ciutadans, especialment els joves, d’eines per navegar críticament pel paisatge informatiu digital —per això costa d’entendre la prohibició dels smartphones a les aules.
Iniciatives com la creació de contingut de qualitat per part d’institucions públiques i organitzacions de la societat civil poden ajudar a contrarestar la desinformació. Potser necessitem una borsa de creadors de continguts capaços de fer arribar els missatges de l’Estat amb els llenguatges i codis de les plataformes que consumeixen milions d’usuaris.
Una altra via és explorar models de xarxes socials alternatives, basades en principis ètics, que ofereixin espais més saludables per al debat públic —com ara decidim.barcelona, una plataforma de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona creada durant l’alcaldia d’Ada Colau.
És innegable que la política seguirà transformant-se en l’era de TikTok. El repte serà trobar l’equilibri: aprofitar el potencial d’aquestes tecnologies per fomentar la participació ciutadana sense perdre de vista els valors democràtics essencials. Caldrà un esforç conjunt de governs, empreses tecnològiques, entitats socials i ciutadania per crear un entorn digital que promogui el diàleg constructiu i la pluralitat d’idees, en comptes d’alimentar la polarització i l’extremisme.
Illo Juan i Masi ho han deixat. Trencar amb una parella és dolorós. Però ho és més fer-ho en l’era de la sobreexposició digital, en què les nostres vides privades s’han convertit en un espectacle públic, un circ mediàtic on tothom es creu amb dret a opinar.
Veig dos joves influencers, amb els ulls humits i les veus tremoloses, anunciant el final de la seva relació davant de milers d’espectadors virtuals en un directe de Twitch. Les seves paraules, encara calentes, són devorades per una audiència àvida de drama, mastegades i escopides en forma de judicis precipitats i teories conspiratives.
I així comença la dansa macabra de les opinions. D’una banda, els homes, erigits en jutges de la moralitat femenina, condemnen a Masi per gosar tenir ambicions pròpies. De l’altra, feministes i progressistes apunten amb el dit acusador cap a Illo Juan, titllant-lo d’immadur per dedicar-se als videojocs i no voler avançar en parella. I, en un gir inesperat, l’extrema dreta s’uneix al cor, lamentant la pèrdua dels valors tradicionals —han acusat el streamer malagueny, al que consideren representant del progressisme a l’ecosistema de streamers, de ser un nen immadur que en lloc de formar una família prefereix quedar-se jugant tot el dia davant l’ordinador.
Imagina tenir-ho tot de cara a nivell econòmic, tenir una persona que t'estima i que estimes i tirar-ho tot per la borda perquè estàs atascat mentalment als 17 anys es que jo no m'ho explico hi ha d'haver algo més però es que 100%, no pot ser tant retrassat aquest tio https://t.co/2IKkLOCtxh
“Diversificar los afectos” hijaaaa una cosa es que no dejes de ver a tus colegas y que les cuentes todo, y otra que no te vayas a vivir con tu pareja que llevas SIETE AÑAZOS porque si no estás a 15 minutos para echar un FIFA te pones malito. Jajajaj maduraaaaaaaaaaar
ser asertivo y no forzarte a una vida que no deseas (y no condenar al otro a adaptarse a tu forma de vida) es una muestra de amor, respeto y madurez que nunca entenderéis porque no queréis pareja sino rehenes 🩷 https://t.co/WvfRs2ETiV
pues precisamente porque sabes que no quieres vivir en ese sitio y que si haces ese sacrificio vas a acabar odiándolo y van a empezar los reproches y las mierdas es bastante fácil de entender no comprendo este ensalzamiento en mi tl de la pareja por encima de todo https://t.co/TIwRPrCh0c
Què innocents en creure que podrien controlar el relat de les seves vides! Al món digital —i dels influencers—, cada moviment és analitzat, cada paraula disseccionada. Les vides d’Illo Juan i Masi s’han convertit en un relat col·lectiu, reescrit per milers de mans anònimes, cadascuna amb la seva pròpia agenda. El públic ara té un paper rellevant en les històries que consumeix. Fixa’t si és rellevant, que fins i tot les poden escriure.
Sense anar més lluny, a Lamine Yamal li han escrit la narrativa de ser un símbol antiracista i defensor de la justícia social i de la causa progressista, perquè així els hi convenia a alguns. Potser els populistes laclautians haurien d’utilitzar amb més cautela —i, sobretot, respecte— els significants buits quan es tracten de persones.
Tornant a Illo Juan i Masi: què hi ha de real en tot això? Què queda de la veritat quan ha passat pel filtre de milers d’interpretacions? La intimitat, en l’era de les xarxes socials, s’ha convertit en una il·lusió, un miratge que es desdibuixa amb cada clic, amb cada comentari.
Em pregunto com podrem preservar l’autenticitat quan la nostra vida es converteix en propietat pública. Segons el Wall Street Journal cada cop la gent publica menys a les xarxes socials per preservar la intimitat. Serà aquesta una bona notícia? Mentrestant, la ruptura d’Illo Juan i Masi i les reaccions subjacents reflecteixen les complexitats de la nostra era, un recordatori que, en el món digital, tots som actors en un drama que mai acaba.
El Twitter que saca conclusiones sobre (mira las notas) responsabilidad afectiva, relaciones sanas, o como quieran llamarlo, en base a que dos personas que no conocemos lo han dejado, unos demonizando a uno y otros a la otra, es el peor twitter. Solo quiero memes.
Amb els ulls clavats en el visor de la seva càmera, Evan Vucci semblava immune al caos que l’envoltava. El pànic s’havia apoderat del recinte, però ell romania impassible, com si fos un far enmig d’una tempesta. A pocs metres, una massa de cossos s’agitava frenèticament. Eren els agents del Servei Secret, que formaven una muralla humana al voltant d’una figura encara invisible.
De sobte, un moviment. Vucci va tensar els músculs, preparant-se per al moment decisiu. Com un felí a punt de saltar sobre la seva presa, es va desplaçar àgilment, buscant l’angle perfecte. Els seus dits ballaven sobre els controls de la càmera, ajustant-la amb una precisió mil·limètrica. El perill? La incertesa? Eren conceptes aliens per a ell en aquell instant.
I llavors va passar. Com un fènix que reneix de les seves cendres, una figura va emergir d’entre la massa d’agents. «Wait, wait», va grunyir una veu ronca. Els xiulets dels trets encara ressonaven a l’aire, com un eco malèfic, quan Donald Trump es va alçar sobre l’escenari. Amb la cara esquitxada de sang i una mirada ferotge, va aixecar el puny al cel. «Fight, fight», va rugir, desafiant a la mort mateixa.
Vucci no va dubtar. Amb la serenitat d’un cirurgià i la rapidesa d’un pistoler, va prémer el disparador. En una fracció de segon, va immortalitzar l’instant en què un home convertia el terror en espectacle. L’expresident, encara pàl·lid pel recent intent d’assassinat, havia aconseguit el que semblava impossible: transformar el perill en un acte de prestidigitació política. La imatge capturada per Vucci no és només una fotografia; és el testimoni d’un mag en plena actuació, desafiant les lleis de la realitat davant d’un públic atònit.
El dissabte 13 de juliol de 2024, durant un míting de campanya a Pensilvània, Thomas Matthew Crooks, un jove de 20 anys, va obrir foc contra Trump. L’atac va acabar amb una víctima mortal, diversos ferits, entre els quals es troba el mateix Trump, i amb l’atacant abatut. L’incident ha sacsejat la ja tumultuosa campanya presidencial nord-americana. En qüestió de minuts, les xarxes socials, especialment X, es van convertir en un vesper d’especulacions, teories conspiratives i acusacions creuades.
They tried to jail him and now they’ve tried to kill him.
This is a sad, sad day for our country. Praying for President Trump, his family, and everyone in Pennsylvania affected by today’s senseless violence.
— Congressman Greg Steube (@RepGregSteube) July 13, 2024
Per una banda, la ultradreta, encarnada en representants republicans com Greg Steube de Florida i Mike Collins de Geòrgia, va insinuar, sense proves, la complicitat del president Biden en l’atac. «Van intentar empresonar-lo i ara han intentat matar-lo», va piular Steube, en un missatge on suggereix que l’administració persegueix suposadament a Trump.
Elon Musk també va participar de la narrativa conspiracionista reaccionària. En una publicació a la seva plataforma, Musk va compartir captures de pantalla de titulars de diversos mitjans que informaven sobre «forts sorolls» al míting de Trump. «Els mitjans tradicionals són pura propaganda. X és la veu del poble», va escriure Musk, suggerint que els mitjans ocultaven informació sobre l’intent d’assassinat. Cal destacar que, en aquell moment, les autoritats encara no havien confirmat oficialment la naturalesa de l’incident, per això els mitjans eren cautelosos en els seus titulars inicials.
The legacy media is a pure propaganda machine. 𝕏 is the voice of the people. https://t.co/oTKsmrIMms
No és el primer cop que el magnat alimenta teories d’aquest estil. El diari The Verge ha hagut de desmuntar recentment la teoria del «gran reemplaçament», una idea conspirativa que Musk ha promogut en diverses ocasions. La teoria conspiracionista sosté que existeix un pla orquestrat per les «elits globals» per substituir la població blanca d’Occident amb immigrants no blancs. L’objectiu suposat seria alterar la composició demogràfica i política de les nacions occidentals. Originada en cercles d’extrema dreta, aquesta propaganda racista ha estat vinculada a actes violents contra minories i sovint inclou connotacions antisemites.
Del bàndol contrari, els conspiracionistes anti-Trump van fer tendència mundial les etiquetes #falseflag i staged promovent que l’atac va ser orquestrat o, fins i tot, completament fictici.
Als racons més obscurs d’internet van proliferar teories encara més inversemblants. Segons informa Wired, van sorgir acusacions que implicaven des de l’anomenat «estat profund» fins a figures com George Soros, Barack Obama o Hillary Clinton en l’atemptat contra Trump. El més preocupant és la velocitat i l’abast de la difusió de teories extravagants com aquestes, impulsades per algoritmes que prioritzen l’engagement sobre la veracitat de la informació.
X i la lluita contra la desinformació: un repte sense resoldre
El paper d’X en aquest fenomen mereix un escrutini particular. La plataforma de Musk, amb una política permissiva pel que fa a la moderació de continguts, s’ha convertit en un entorn propici per a la propagació de desinformació. Una realitat que ni tan sols les notes de la comunitat poden amagar.
Temps de resposta lent: Malgrat les millores, la creació d’una nota encara triga 1,82 dies de mitjana. En un entorn digital on la informació es propaga en segons, aquest retard és crucial.
Impacte limitat: No hi ha evidència que les notes redueixin significativament l’engagement amb tuits enganyosos. Això qüestiona l’eficàcia real de l’estratègia.
Focalització inadequada: Els contribuents tendeixen a centrar-se en comptes verificats amb molts seguidors, ignorant fonts menys visibles però potencialment més nocives.
De fet, les notes de la comunitat s’han convertit en un camp de batalla ideològic. Qualsevol publicació, independentment de la seva orientació política, es veu sotmesa a un escrutini que sovint reflecteix més les divisions ideològiques que la cerca de la veritat. Per exemple, si un usuari d’esquerres afirma «Això és blanc», en qüestió d’hores apareix una nota suggerint «Però també podria ser negre», i viceversa. Així, en lloc de clarificar la informació i pintar «l’escala de grisos», les notes afegeixen una capa addicional de confusió que degenera en polarització.
En lloc de proporcionar context útil, les notes sovint contribueixen a augmentar la desconfiança en la informació compartida a la plataforma. El risc actual és que, en comptes de ser un instrument contra la desinformació, les notes s’estiguin convertint en un vehicle més per difondre narratives alternatives, freqüentment sense fonament factual.
Les estratègies actuals contra la desinformació a X no estan a l’altura de la velocitat i complexitat de l’ecosistema digital modern.
Com podem preservar un espai per al debat obert i vigorós sense sucumbir a la tirania de la falsedat? La resposta, si existeix, probablement rau en la nostra capacitat col·lectiva per desenvolupar una alfabetització mediàtica més sofisticada, capaç de desxifrar no només el contingut del que veiem, sinó també els mecanismes a través dels quals se’ns presenta.
La fàbrica de mentides d’Alvise Pérez
A Espanya, un dels màxims exponents de la desinformació és Alvise Pérez, influencer digital que ha fet de la difusió de notícies falses i teories conspiratives el seu modus operandi. El cas de l’agitador ultra és un exemple clar de com les teories conspiratives i les notícies falses poden influir en el debat públic.
Recentment, Pérez va difondre a Telegram informacions falses sobre l’intent d’assassinat de Donald Trump. Sense cap fonament, va atribuir l’atac a un suposat militant d’ANTIFA, Matthew Crooks. Segons Alvise, Crooks havia publicat un vídeo amenaçador a YouTube hores abans de l’atemptat, tot i haver-se registrat com a votant republicà per despistar les autoritats. Aquestes afirmacions, completament infundades, van ser ràpidament desmentides.
Alvise Pérez se ha sumado al bulo de que el autor del intento de asesinato contra Trump era miembro del movimiento Antifa. Pero Thomas Matthew Crooks era votante republicano. Se inscribió hace tres años y votó al partido del expresidente en las elecciones al Senado de 2022. pic.twitter.com/p89QYrvRS3
Alvise també va apuntar contra les dones del Servei Secret, acusant-les de ser responsables dels suposats errors de seguretat durant l’incident. Acusacions que no només manquen de base factual, sinó que també revelen un clar biaix sexista.
Telegram de Alvise Pérez
La directora del operativo en el que intentaron asesinar a Donald Trump no autorizó sobre la marcha el permiso de neutralizar al atacante Las 3 agentes mujeres del Servicio Secreto fueron incapaces de cubrir al líder republicano en su huída y protección pic.twitter.com/eNhD79PMg0
La facilitat amb què aquestes falsedats es propaguen per les xarxes socials és alarmant. Els seguidors de Pérez, predisposats a defensar aquestes narratives —tot i que sàpiguen que són falses—, les comparteixen, amplificant l’abast de la desinformació.
El intento de asesinato de Trump fue un fantástico ejemplo de desinformación masiva y como actúa la ultraderecha digitalmente. Primero culparon a Mark Violets, en realidad es Marco Violi, italiano, ni es Antifa ni tiene nada que ver. Difundieron otras 3 identidades falsas. pic.twitter.com/ibqxLo7S8I
— Julián Macías Tovar (@JulianMaciasT) July 15, 2024
Les plataformes digitals han d’assumir una major responsabilitat en la moderació de continguts —també Telegram. El periodisme rigorós, per la seva banda, juga un paper crucial en desemmascarar les narratives falses i oferir informació contrastada. Per això és important que recuperi l’autoritat i la confiança de la ciutadania.
El cas d’Alvise Pérez (i del seu cap de premsa Victor Quiles) posa de manifest la urgència d’abordar la desinformació com un problema social i polític de primer ordre. En un món cada cop més polaritzat, la capacitat de distingir la veritat de la ficció es torna essencial per a la salut de les nostres democràcies.
Més enllà de les narratives: la materialització de les realitats alternatives
El crític cultural Joan Burdeus, en la seva anàlisi a Núvol de la fotografia d’Evan Vucci, encerta en subratllar la naturalesa performativa de la política contemporània. La imatge de Trump, amb el puny alçat moments després de l’atemptat, exemplifica com la realitat i la ficció s’entrellacen en l’escenari polític actual. Però aquesta observació, tot i ser aguda, només rasca la superfície d’un fenomen molt més profund i preocupant.
És ja un tòpic afirmar que vivim en l’era de les narratives. Des de Guy Debord i la seva Societat de l’Espectacle fins a Jean Baudrillard i els seus «simulacres», nombrosos pensadors han advertit sobre com la realitat es dilueix en favor de les seves representacions. Tanmateix, l’adveniment de les xarxes socials ho ha portat a un nivell sense precedents.
El que estem presenciant amb casos com l’atemptat contra Trump no és només la creació de narratives alternatives, sinó la seva materialització en comunitats digitals que les viuen i les propaguen amb fervor quasi religiós. Henry Jenkins, en els seus estudis sobre la cultura participativa, va predir aquest fenomen, però potser no va imaginar fins a quin punt les xarxes socials l’accelerarien i l’intensificarien.
Les teories conspiratives que hem vist proliferar al voltant de l’atemptat —des de les acusacions infundades contra Biden fins a les elucubracions sobre un suposat muntatge— no són simplement idees que viatgen pels canals digitals; són narratives al voltant de les quals els fandoms polítics construeixen la seva identitat.
Plataformes com X o canals com Telegram, improvisos de bona moderació de continguts, són incubadores que consoliden els fandoms agitadors i antidemocràtics. No estem davant d’un fenomen aïllat, sinó d’una nova forma de construir i viure la realitat política i social.
La resistència ja no només hem de desmentir informacions falses, sinó també comprendre i abordar les dinàmiques socials i psicològiques que permeten que aquestes narratives arrelin i floreixin entre la massa social.
La imatge és tan perfecta de composició (amb tots els elements de patriotisme, dramatisme i heroisme) que sembla preparada per un equip d'experts en màrqueting polític. I recorda poderosament aquesta altra foto mítica. Ara sí, preparem-nos per 4 anys més de trumpisme. #Trumppic.twitter.com/1NTg9AB8fl
— Francesc Vilallonga (@vilallongapac) July 14, 2024
La fotografia de Trump, amb la seva barreja de perill real i teatralitat calculada, no és només una imatge icònica; és un portal a aquestes realitats paral·leles que ara coexisteixen i competeixen en l’esfera pública digital. La veritat, en aquests temps turbulents, no és simplement elusiva; està en constant negociació i reinterpretació per part de comunitats digitals cada cop més polaritzades i aïllades en les seves pròpies bombolles informatives.
Mentre consumim internet, la nostra tasca com a ciutadans informats i crítics va més enllà de la simple verificació de fets. Hem d’aprendre a desxifrar les estructures comunitàries que generen aquests continguts i els mecanismes psicosocials que les sostenen i les propaguen. Només així podrem trobar un camí cap a una veritat compartida enmig de la cacofonia de narratives en competència que defineixen la nostra era digital.
