Etiqueta: Twitter

Elon Musk està —y dale perico al torno— intentant instal·lar la idea que els canvis que està aplicant a X són per fer la plataforma més democràtica i per assegurar la llibertat d’expressió dels usuaris. En realitat, però, està modificant radicalment les condicions del diàleg social que havia establert Twitter en la seva primera etapa. Unes noves condicions que no són necessàriament millors: reflecteixen una clara orientació cap a la pràctica de l’economia de l’atenció. O dit d’una altra manera, són canvis per entrar en la competència per captar el màxim de temps i interacció dels usuaris per, sobretot, guanyar influència política i social (que tradueix en beneficis que guanya amb els seus altres negocis).

No és gens creïble que la privatització dels likes sigui, a llarg termini, positiva per a nosaltres. No és tan senzill com pensar «que bé! Ara podré fer m’agrada a piulades més risky sense por que em cancel·lin». La invisibilitat dels nostres actes, l’anell de Giges, no fa més que intensificar la polarització i crear un entorn favorable per a les estratègies immorals de la ultradreta i el feixisme (propagació de notícies falses, etc.). La propagació de discursos extremistes i populistes de la dreta i la ultradreta, que erosionen els consensos socials construïts sobre els drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la mateixa democràcia, escampen per X, TikTok, YouTube, Instagram, Facebook, Reedit, Twitch, etc., estimulats pel mitjà digital —el mitjà és el missatge— sota la dictadura de l’algoritme invisible i les funcionalitats gamificadores que ens sectaritzen i aïllen.

La invisibilització dels m’agrada elimina la jerarquia i la diferenciació de valors entre els usuaris. El m’agrada d’un expert es converteix en equivalent al d’un bot, desposseint el contingut d’una avaluació crítica significativa i sotmetent-lo a una validació purament quantitativa. Aquesta uniformitat distorsiona la percepció del valor del contingut digital i fomenta, alhora, la creació d’una realitat simplificada, on les interaccions complexes es redueixen a meres xifres.

Llavors, què podem fer com a usuaris per lluitar contra aquesta privatització? Primer, hem d’adoptar una actitud crítica i conscient envers la informació que consumim i compartim. És essencial verificar les fonts i no contribuir a la disseminació de continguts dubtosos o falsos. I això ho diu algú que va piular honorant la memòria de Noam Chomsky quan es va escampar el bulo de la seva mort —la bona i la mala voluntat juguen aquí un paper clau.

En segon lloc, podem utilitzar altres formes d’interacció que no depenguin exclusivament dels m’agrada. Respondre amb comentaris reflexius i compartir contingut amb una anàlisi crítica ajuden a fomentar un diàleg més profund i significatiu. Estaràs pensant «tu no has estat mai a Twitter, o què?». X és una claveguera plena de detritus, odi, insults, idiotes. Sí. I el mitjà promou que això sigui així, perquè d’alguna manera o una altra ens enganxa aquest detritus.

A banda de l’economia de l’atenció, X promou una economia libidinal en funcionar com un mecanisme que opera sobre els nostres desitjos i pulsions més bàsiques. Ens enganxa mitjançant una forma de jouissance, una sort de goig pervers que sentim pel conflicte, l’odi i l’absurd.

El fet que sigui detritus és precisament el que manté la plataforma viva. El sistema està dissenyat —i en això treballa Musk— per promoure interaccions negatives: són les que més generen engagement. És una forma de l’espectacle en el sentit de Guy Debord: un conjunt de relacions socials mediatitzades per imatges que, en aquest cas, són imatge de conflicte i controvèrsia.

Aleshores, sí, tens raó, no només és necessari canviar la forma en què interactuem; també cal canviar la infraestructura mateixa de les xarxes socials. Hem de trobar la manera de dissenyar plataformes que no només valorin la quantitat de likes, sinó que promoguin la qualitat de les interaccions. Això implica una reestructuració radical de com entenem les xarxes socials i el seu paper de la nostra societat. També d’un profund i utòpica autoanàlisi, no ens enganyem. Però és precisament aquesta utopia la que necessitem mantenir viva com a punt de resistència contra el caràcter opressiu de l’espectacle digital actual —i dels seus perpetuadors.

Enfront de l’economia de l’atenció, aspirem a plataformes que promoguin l’economia procomú (commons-based peer production), proposada per Yochai Benkler, que ofereix una alternativa radical a la lògica extractiva. Basada en principis de col·laboració, obertura i reciprocitat, l’economia procomú desafia les nocions tradicionals de propietat i valor econòmic. El model proposa una forma de producció descentralitzada i cooperativa, on els recursos i el coneixement es comparteixen lliurement per al benefici col·lectiu. Projectes com el programari lliure o Wikipedia exemplifiquen aquesta visió, demostrant la viabilitat d’un sistema econòmic basat en la cooperació més que en la competència.

L’economia procomú, per tant, no només qüestiona les estructures de poder existents, sinó que també suggereix la possibilitat d’una economia post-escassetat, on el valor es deriva de la creació i compartició col·lectiva del coneixement, més que de la seva privatització i monetització.

A més, podem promoure iniciatives que fomentin la transparència i l’ètica en les xarxes socials. Això pot incloure el suport a plataformes alternatives que respectin millor la diversitat d’opinions i la qualitat del contingut, o bé participar en moviments que pressionin les grans tecnològiques per adoptar polítiques més responsables i justes.

Una altra mesura que considero crucial per millorar aquesta situació és defensar l’educació mediàtica per entendre millor com funcionen aquestes plataformes i com les nostres interaccions són explotades. Per això considero un error aquest moviment de pares i professors de voler prohibir l’ús dels dispositius electrònics en horari escolar. Si les persones infants, joves, adultes —sobretot les adultes— tinguessin una comprensió més profunda, podrien resistir les temptacions de l’economia de l’atenció i contribuir a un espai digital més saludable i democràtic.

Hem d’organitzar-nos a través de la xarxa, però per avivar l’acció col·lectiva fora d’elles. El món es transforma des dels carrers, les institucions, les plataformes, les comunitats que pensen, deliberen, dialoguen, pressionen i, sobretot, actuen.

Amazon Prime ha llançat la quarta temporada de la sèrie The Boys aquest estiu i la ultradreta ha posat el crit al cel. The Boys amb extremada cruesa ens submergeix en un univers on els herois no són protectors ni justos, sinó més aviat antiherois corruptes que responen als interessos de grans corporacions privades. La sèrie dissecciona la il·lusió de la bondat inherent al poder, exposant com la fama i el capitalisme converteixen els herois en monstres. En aquest univers, els Boys actuen com agents de la veritat, desemmascarant les perversitats encobertes per la façana heroica. La sèrie ens confronta amb la realitat que el veritable mal no rau en el poder en si: rau en les estructures ideològiques que el sustenten i perpetuen.

Des del seu inici, la sèrie ha estat una crítica aguda i satírica al moviment d’ultradreta populista, símptoma global de l’actual cicle neoliberal. Tot i que sempre ha inclòs referències quasi explícites, és en aquesta quarta temporada on els guionistes estan sent extremadament clars en la seva associació amb aquests fenòmens antidemocràtics. Sorprenentment, molts seguidors de la ultradreta s’hi han aficionat atrets per la seva estètica «masculina» i violenta. Ara bé, sembla que n’han malentès el rerefons. The boys no riu AMB ells. Tot el contrari: es burla D’ELLS.

En una època de hipervisibilitat i sobreproducció d’imatges i narratives, les representacions mediàtiques sovint esdevenen polisèmiques, és a dir, carregades de múltiples significats potencials. The Boys pot ser percebuda de manera molt diferent segons el bagatge cultural i ideològic de cada espectador. La ultradreta, en aquest sentit, podria haver vist en la sèrie una glorificació de la força i la dominació, interpretant els herois com a figures que reflecteixen els seus propis ideals de poder i autoritat.

A més la naturalesa de la sàtira és ambigua i complexa. La sàtira opera en un terreny d’ironia i exageració, creant una distància crítica respecte a allò que representa. Tanmateix, aquesta distància no sempre és evident per a tots els espectadors. Quan la sàtira es presenta de manera subtil, com ho feia inicialment The Boys, els seus missatges poden ser interpretats com a directes i literals. En aquest sentit, la ultradreta podria haver-se aprofitat d’aquesta ambigüitat per projectar-hi els seus propis valors i creences, ignorant la crítica subjacent.

A tot això se suma el fenomen de la postveritat i la proliferació de fake news que han erosionat la capacitat de discerniment crític de molts espectadors. En un món on les fronteres entre realitat i ficció són cada cop més difuses, la capacitat de distingir entre sàtira i representació directa esdevé més complicada. La ultradreta, sovint immersa en narratives conspiratives i desinformació, podria no tenir les eines crítiques necessàries per desxifrar la intenció satírica de The Boys. (Tot i que dubto que les audiències progressistes hàgim estat més ràpides en adonar-nos del nostre error d’interpretació, en una situació similar).

La manera en què es conformen aquestes comunitats digitals i construeixen l’imaginari comú és d’especial rellevància en la investigació que ens ocupa.

El m’agrada com a forma de validació social reforça la identitat de l’individu dins de la comunitat digital. Els cors ajuden a formar i solidificar comunitats basades en interessos i opinions compartides. Aquest acte, tan simple com prémer un botó, esdevé una declaració pública, una confirmació de pertinença. Andreas Reckwitz assenyala a Die Gesellschaft der Singularitäten que els likes i retuits, a banda de ser indicadors de visibilitat i reconeixement, també són formes d’autodescripció i presentació de la identitat de l’usuari. Aquestes interaccions prenen forma de moneda social en la qual el valor es determina tant per la quantitat com per la qualitat percebuda del reconeixement. Així, en cada m’agrada hi ha una petita història, un vincle que es forja entre emissors i receptors.

La idea dels m’agrada com a moneda social és fascinant, ja que permet abordar les piulades com a productes d’informació que es connecten i distribueixen en funció del valor de les interaccions dels usuaris respecte a ells. És un mercat invisible on cada clic té el seu pes específic. Les comunitats d’X (cinema, música, política, filosofia, llibres, etc.) es reuneixen al voltant de contingut relatiu a les seves disciplines i intercanvien m’agrades i retuits, atorgant reconeixement als tuits-productes i indirectament als usuaris que els publiquen. El reconeixement es tradueix en prestigi i autoritat en el cas dels usuaris. En aquesta xarxa, cadascú és alhora espectador i protagonista, i cada interacció construeix una part del relat col·lectiu.

El m’agrada és un fenomen que interactua amb aquesta dualitat de l’usuari com a espectador i protagonista. Quan fem like a una piulada li transferim aquesta càrrega de valor, que la fa agradable, i indirectament transferim prestigi a l’autor de la piulada; alhora estem solidificant la nostra identitat digital en un acte que també respon a les mateixes ànsies per guanyar una reputació en línia. Imaginem que el meu perfil en línia només tracta de temes polítics. En un recorregut fútil i intranscendent pel meu feed llegeixo una declaració fascinant sobre, no sé, l’amor romàntic. Penso que hi estic d’acord i que m’agrada aquesta declaració en contingut i en forma. Però retuitar-lo seria massa: apareixeria al meu perfil i podria desvirtuar la meva imatge en línia. Malgrat això, aquests interessos aparentment distants també construeixen la meva imatge pública digital i em situa en unes coordenades ideològiques i culturals concretes.

Els m’agrada són, per tant, perfectes per mostrar públicament l’afecte per aquests continguts que ens complementen i enriqueixen la nostra narrativa en línia. A través dels m’agrada, ens incloem en una conversa més gran on participa la nostra comunitat i on reforcem la nostra identitat més enllà dels temes que acostumem a tractar. Aquest gest, aparentment simple, d’assenyalar una piulada amb el símbol d’un cor vermell, transcendeix la mera interacció superficial. És una manera de dir: «jo també hi soc aquí», integrant-nos en un diàleg col·lectiu que ens defineix i ens connecta amb altres més enllà de les nostres fronteres temàtiques habituals.

La privatització dels m’agrada impacta directament en la cohesió i la dinàmica de les comunitats en línia, així com en aquesta dimensió per a la construcció de la identitat digital. La pèrdua del seu valor qualitatiu provoca que el reconeixement passi a ser enterament producte de la quantitat, desvaloritzant la translació de prestigi de l’usuari-subjecte expert al tuit-producte-objecte publicat. En aquesta nova economia de l’aprovació, el significat profund es dilueix en una expressió numèrica i la veritable essència del reconeixement corre el risc de perdre’s en la superficialitat de les xifres. Amb la privatització dels m’agrada es debiliten els llaços comunitaris, en tant que l’aprovació social es torna menys visible i menys significativa.

L’economia de l’atenció, que valora més la quantitat que la qualitat, juga directament en contra de l’adopció d’una actitud crítica i conscient envers la informació que consumim i compartim. Les comunitats digitals queden atrapades en una voràgine autoreferencial que les porta a, per exemple, malinterpretar els missatges i la sàtira d’una sèrie com The Boys: ofegats en les mateixes creences són incapaços de veure més enllà.

La veritable llibertat a X s’aconsegueix fent un consum crític del contingut, verificant les fonts, analitzant els continguts amb profunditat i utilitzant altres formes d’interacció més significatives, com comentaris reflexius i diàlegs constructius, per mantenir la integritat del diàleg social en l’era digital. Totes aquestes accions són directament contràries a l’economia de l’atenció i al consum ràpid i instantani de continguts en el nostre món digital hiperaccelerat.

Un esquirol. Alvise Pérez és un fenomen en l’esfera de l’extrema dreta espanyola, comparable a la marea trumpista que ha envaït els Estats Units. L’agitador digital ha utilitzat les xarxes socials com un camp de batalla, erigint-se com una veu inflamada i provocadora contra l’establishment polític tradicional. En les eleccions europees, Pérez es va presentar amb el seu partit «Se acabó la fiesta» (amb el logotip d’un esquirol), obtenint un resultat significatiu que va aconseguir captar l’atenció i el suport d’una franja considerable de l’electorat, desenganyada i farta de la política convencional.

El creador de bulos va quedar per sobre de Podemos i quasi iguala el resultat de Sumar, dues organitzacions d’esquerres considerades com a alternatives al PSOE.

De la mateixa manera que l’esquirol emmagatzema provisions per a resistir les inclemències de l’hivern, Alvise recull el suport electoral aprofitant-se de les pors i les frustracions dels votants. Conserva amb cura aquest ressentiment i descontentament social per transformar-los en vots.

L’atracció que Alvise Pérez exerceix sobre els seus votants es pot comprendre a través de la pedagogia del desencant. Els seus seguidors, desposseïts de fe en les institucions tradicionals, troben en Pérez una figura que canalitza la seva frustració i ressentiment. Així, l’elecció de Pérez no és merament política, sinó un acte simbòlic de rebuig al sistema. El seu èxit s’explica, per una banda, per l’habilitat amb què manipula el discurs populista, que descriu els problemes socials de manera simple i reduccionista (així com els abordatges) i, per altra banda, per la perillosa inclinació cap a l’autoritarisme, una repetició dels mecanismes que Hannah Arendt va identificar en els orígens de totalitarisme: la conversió de la política en espectacle i l’explotació de la desesperança com a eina de control social.

L’esquirol habita als arbres, allunyat dels perills que l’amenacen al terra. Alvise, per la seva banda, subsisteix gràcies a immergir-se dins les seves bombolles (des)informatives que aïllen els seus seguidors de la realitat, alimentant una visió del món teixida amb mentides i teories conspiratives.

Aquests monstres sorgeixen en el camp fèrtil de la polarització, alimentada per la validació social dels m’agrada a les xarxes socials, que amplifiquen les narratives populars ja instal·lades en l’imaginari i marginen les minoritàries. Així, l’eco dels m’agrada ressona en un teatre digital on els protagonistes són els pensaments hegemònics, mentre que les veus discordants són relegades a un paper secundari.

D’aquest fenomen ha emergit la tendència de les unpopular opinions, judicis, creences o pensaments que, malgrat ser compartits per una majoria, romanen sovint inexpressats perquè desafien les normes socials o transgredeixen acords socialment inconscients. Aquesta dinàmica revela una complexa tensió entre el desig individual d’autenticitat i la pressió col·lectiva per la conformitat, suggerint que el silenci no és sempre absència de pensament; també es un mecanisme de protecció psíquica davant la potencial desaprovació social.

En «Against the Spiral of Silence», Dasom Eom, Linh Hoang i Gerry Oei, del Georgia Institute of Technology, analitzen el canal de Reddit r/unpopularopinion, dissenyat perquè els usuaris intercanviïn pensaments, opinions i judicis que no podrien expressar obertament per por a la crítica social.

L’estudi va revelar que, tot i ser dissenyat perquè els usuaris expressessin lliurement opinions socialment impopulars, a la pràctica la comunitat està dominada per homes blancs joves i heterosexuals. Com a resultat, les «opinions impopulars» que típicament arriben a la pàgina principal i reben més vots positius no són veritablement impopulars en un sentit general, sinó que tendeixen a representar les perspectives i creences d’aquest grup demogràfic, que se sent cada cop més fora de lloc i desafiat pels moviments socials emergents com el feminisme, la lluita pels drets LGBTQ+ i els moviments antiracistes.

Aquests joves, molts dels quals podrien considerar-se part de la subcultura incel, utilitzen r/unpopularopinion com un refugi on expressar obertament les seves opinions reaccionàries i misògines que van en contra de les noves narratives socials hegemòniques que perceben com una amenaça als seus antics privilegis. En lloc de fomentar una veritable diversitat de veus impopulars, r/unpopularopinion acaba convertint-se en una cambra de ressonància que reforça les creences d’aquesta subcultura d’homes blancs desarrelats de la cultura popular moderna.

Tot i que la tendència de les unpopular opinions ha creat un espai de descompressió per expressar judicis socialment poc acceptats, la semàntica dels m’agrada i l’economia de l’atenció erosionen els matisos en el gran diàleg social que es produeix a X. L’algoritme de recomanació a X està dissenyat per maximitzar la utilitat de la plataforma, entesa com el temps d’ús i la interacció. Aquesta mecànica, pensada per beneficiar l’empresa i els seus accionistes, particularment Elon Musk, ens atrapa en una espiral de consum incessant.

L’algoritme es converteix en el foc que projecta ombres en les parets de la nostra caverna digital, fent-nos creure que aquestes ombres són la realitat. D’aquesta manera, els usuaris de X queden atrapats en una cambra d’eco, exposats únicament a opinions que reforcen les seves creences preexistents, sense accedir a una visió més completa i realista del món. Amb la introducció del feed «per a tu», també se’ns presenten publicacions extremadament contràries als nostres valors, però la intenció és que hi reaccionem emocionalment i desinhibidament. Com Plató va descriure amb l’anell de Giges, l’anonimat a X permet als usuaris actuar de manera més extrema, alliberats de les conseqüències immediates de les seves accions.

Els grups d’interès volen imposar les seves narratives i controlar el diàleg públic digital mitjançant bots. En aquest entorn, la ultradreta i el neoliberalisme troben una zona de joc avantatjosa on l’algoritme i les cambres d’eco fomenten la ignorància selectiva i reforcen els biaixos preexistents. Els missatges se simplifiquen i els consensos socials s’esmicolen per culpa del format reduït i la manca de context. Aquest tipus de comunicació superficial dificulta la interacció racional i constructiva, promovent la polarització i els malentesos.

Els m’agrada, finalment, gamifiquen la interacció, reforçant el narcisisme col·lectiu que tant bé descriu Erich Fromm. La cerca de m’agrada i retuits (del reconeixement) esdevé l’objectiu primordial i ens mou a comportar-nos de manera extrema en la carrera per la validació externa.

La distinció entre allò que ens captiva i allò que ens repugna és immediata i instintiva, una reacció primigènia que es manifesta en un instant. Quan ens trobem davant d’una obra d’art, una persona o una idea, la nostra consciència discerneix amb precisió sorprenent si ens atrau o ens allunya. Aquesta resposta fulminant és el reflex d’una vida sencera d’experiències, gustos i aversions acumulades, convergint en un sol moment de revelació íntima. Com un tremolor que recorre la pell, la fascinació o la repugnància emergeixen indomables, definint les nostres preferències més profundes.

Ahir, enmig d’una onada de calor sufocant a Nova York, vaig refugiar-me al MoMA. Travessar el llindar del museu va sentir-se com entrar en un santuari d’aire condicionat —aquí posen a tot arreu l’aire a menys de 20ºC.

Vaig posar-me els auriculars i vaig deixar que l’audioguia em conduís a través de les obres mestres del museu. En aturar-me davant de Les Demoiselles d’Avignon de Picasso, em va envair una barreja de fascinació i reconeixement. Recordava haver estudiat aquell quadre a les classes d’Història de l’Art al batxillerat. Ho he oblidat, però.

Les siluetes angulars de les dones, els rostres delineats i diferenciats, les postures atrevidament sexuals… Tot en aquell quadre era un desafiament a la vista i a l’enteniment. Vaig sentir una gratificació íntima, una satisfacció tan profunda que se’m fa difícil intentar traduir-la en paraules.

Al meu voltant, alguns visitants observaven en silenci reverencial, com si estiguessin davant d’un altar. Altres feien fotos i uns quants ja estaven compartint les seves captures a les xarxes socials. Em vaig preguntar, és agradable aquest quadre? Què és el que m’atrau tant? Per què fascina a tanta gent? Potser, al final, som nosaltres els que hem construït convingudament la seva bellesa.

L’escriptora de contingut argentina Palumbo, en la seva newsletter «Un mail de M Palumbo», parlant dels nous cànons de bellesa escrivia al seu post Los nuevos facheros:

Aclarit això, és molt important ser conscient de per què ens agrada el que ens agrada. Hi ha mil factors que operen i molta literatura escrita. Un consens és que, si alguna cosa ens sembla bonic, és perquè majoritàriament un sector «dominant» o que respectem diu que és bonic. A vegades funciona a l’inrevés.

Llavors pot passar que alguna cosa que no vèiem com a desitjable (incloent-nos a nosaltres mateixos) de sobte es converteixi en una cosa genial, només perquè un dia un grup de gent se li va ocórrer que és boníssim i aconsegueix que això funcioni. O passa el contrari i et perjudica. A vegades el capitalisme actua de formes misterioses i és una gran notícia, perquè potser caiem, de casualitat, en una categoria que ens porti a la punta de la piràmide.

L’arrel d’«agradar» prové del llatí gratus, que avui equivaldria a «gratificant». Quan dic que alguna cosa m’agrada, manifesto que aquesta cosa em resulta plaent, desencadenant en mi una experiència íntima de gratificació i una reacció emocional positiva. L’acte de fer m’agrada a un tuit és un reflex d’aquesta avaluació subjectiva. Valoro si el contingut em resulta plaent o no i ho expresso amb un simple gest que s’uneix als d’altres individus que fan el mateix. Quan moltes persones manifesten el seu gust per un tuit, es considera socialment validat com a agradable, atorgant-li una autoritat social que el fa més influent.

Però no tots els m’agrada tenen el mateix valor. Quan un usuari a qui atorgo autoritat —pel seu professionalisme, admiració personal o altra raó— expressa el seu m’agrada envers un contingut, aquest contingut adquireix un valor afegit. L’autoritat de l’usuari-subjecte es transfereix al tuit-objecte en l’acte de fer-li m’agrada, fent el contingut més valuós per a mi. Un quadre de Picasso té més valor que un quadre d’un pintor anònim pel simple fet d’estar signat per Picasso.

La privatització dels m’agrada elimina aquesta diferència de valor i els homogeneïtza: tots són iguals. Ara no hi ha diferència entre el m’agrada d’un grapat de bots i d’un expert en la matèria. La validació social quantitativa (quantitat de m’agrada) s’imposa sobre la validació crítica o comunitària qualitativa (experts que aproven el contingut amb un m’agrada).

L’impacte d’aquesta dinàmica és profund. No només distorsiona la percepció de valor en el contingut digital, sinó que també modifica la nostra interacció amb les xarxes socials. Ens aboca a un escenari on la validació quantitativa predomina, reduint la complexitat de les nostres preferències i desitjos a simples xifres, desposseint-nos de la riquesa d’una avaluació crítica i significativa.

Si trobeu al meu perfil d’Instagram —no la trobareu— una foto del quadre de les senyoretes d’Avignon, no li feu like.