Etiqueta: YouTube

  • Esclat de mems: la relació entre Mr. Jägger i Laura Escanes regala perles

    Esclat de mems: la relació entre Mr. Jägger i Laura Escanes regala perles

    La realitat ens regala moments que ni tan sols les més addictes escriptores de relats Wattpad poden imaginar-se. Aquests fenòmens sucosos són perfectes per mullar el pa de la creativitat i adelitar amb sabors únics les glàndules receptores de la comunitat digital. Dit d’una manera més simple, aquestes històries poden ser el brou de cultiu dels famosos mems-amb-data-de-caducitat.

    https://twitter.com/xliciaaaaaa/status/1577322116701110273

    Dies després que el famós presentador i publicista Risto Mejide i la influencer Laura Escanes anunciessin simultàniament a les seves xarxes socials «com si es tractés del darrer pas d’un pla de màrqueting» —com descriu Ainhoa Marzol en la seva columna a Rockdelux— que se separen, les xarxes socials s’omplien de teories sobre el motiu de la separació i reflexions sobre com aquesta parella de famosos han exhibit l’acte de ruptura públicament.

    Aquesta tarda, la revista Lecturas (propietat d’RBA) publicava en exclusiva que Escanes hauria iniciat una relació sentimental amb el youtuber Mr. Jägger. El conegut youtuber responia a la notícia publicant la imatge d’una dona gran enrajolada sense cap més comentari.

    Més enllà de la tafaneria i l’interès per aquest triangle amorós, a ciberpoder.net/ ens interessa examinar la manera que es creua el món de la premsa rosa tradicional i una figura del món digital més críptic, que representa Mr. Jägger, presumiblement desconegut per a periodistes boomers i millennials.

    Aquestes són algunes cites textuals de la notícia on es deixen entreveure estereotips dels creadors de contingut relacionats amb el seu estat físic, prejudicis sobre la cultura del videojoc i desconeixement de la figura de Mr. Jägger, conegut pel seu contingut especialment surrealista, explosiu i, sovint, impremeditat.

    […] en xarxes socials els seus seguidors ja deien al setembre de l’any passat estar quedant-se d’una peça quan els veien «rolear al GTA o al Minecraft».

    Podem dir que és un youtuber i streamer fora del comú en aquest aspecte concret perquè, comparat amb altres companys creadors de continguts famosos com ElXokas o Rubius, el físic d’Alberto Redondo [Mr. Jägger] és la prova empírica que es cuida, un detall que també té en comú amb Laura Escanes, a més dels tatuatges.

    Escanes va trobar alleujament en el seu canal de Twitch i en els videojocs, el primer punt en comú que l’hauria unit a Míster Jägger.

    «¿Quién es Míster Jägger, el youtuber famoso que sale con Laura Escanes?» – Lecturas

    En fi, aquest encreuament entre premsa tradicional i cultura pop digital recrearà fenòmens ja explorats respecte la incompatibilitat entre la semiòtica del contingut digital —més encara el generat per una comunitat com la de Mr. Jägger— i la seva difusió en els canals tradicionals per arribar a audiències massives.

    https://twitter.com/SMYisus/status/1577320626938957829
  • Top 70 canals de YouTube de divulgació cultural i científica

    Top 70 canals de YouTube de divulgació cultural i científica

    En aquests darrers cinc anys s’ha anat desenvolupant a YouTube un ecosistema de canals de divulgació cultural i científica que, en termes de qualitat, molt probablement podríem considerar-los la millor forma humana de propagació de coneixement. Sense exagerar. Aquests canals estan entrenats en la «selva darwiniana» per a aconseguir l’atenció dels usuaris; creats per persones molt intel·ligents capaces de plasmar, també, un format innovador mitjançant estils d’edició creatius.

    A diferència dels tradicionals documentals televisius, aquests vídeos tenen un ritme molt ràpid i una presentació informativa molt compacta i visual. Veure un vídeo d’aquest tipus sobre com funcionen els quarks o sobre la batalla de Gaugamela és molt més eficient i esclaridor que llegir-se l’article de la Wikipedia.

    A continuació presento un llistat dels meus top 70 canals, número que potser sembla bastant arbitrari, però he hagut d’escollir entre més de 500. Estan tots en anglès (#globalisme i tal). Els he agrupat per categories. Començo a disparar.

    Clàssics

    Aquests són els canals més antics i coneguts. Alguns ja no fan tant contingut com abans, però van crear el camí que molts altres canals han fet després.

    • VoxMinidocumentals sobre la societat amb perspectiva crítica. Bastant famós. Ha marcat estil.
    • Veritasium – Un dels primers youtubers de ciència.
    • Smarter Every DayYoutuber de ciència i enginyeria molt pioner en el seu moment.
    • Nerdwriter – Aquest tio va marcar estil i època al seu moment amb els seus video essays sobre cultura audiovisual.
    • Vsauce 1, 2 i 3 – Un trio de canals sobre divulgació científica, matemàtica i random també pioners.
    • Vice – La primera cadena televisiva, molt contracultural, que va decidir muntar un conglomerat de canals de YouTube sobre temes culturals sovint tabú.
    • Motherboard – Un canal de Vice especialitzat en tecnologia.

    Cultura

    • Contrapoints – La reina del breadtube, el sector de youtubers d’esquerra contemporània. Una persona transgènere que parla d’ideologia. Ha creat escola amb el seu estil d’edició.
    • Philosophy Tube – Semblant a Contrapoints, una persona transgènere anglesa que també parla de temes ideològics.
    • Plastic Pills – També de la breadtube: assaigs de filosofia postmoderna i anàlisis cultural.
    • Wisecrack – Anàlisis ideològiques de la cultura audiovisual contemporània amb una perspectiva bastant americana.
    • Ireg – L’emperador «pallasso» de la ideologia; res escapa la seva anàlisi «post irònica».
    • Sisyphus 55 – Un jove que comparteix el seu camí vital mentre analitza autors filosòfics.
    • The School of Life – Un canal clàssic, bastant freudià i urbanita. Abans feia molt bones anàlisis d’autors de filosofia.
    • Rare Earth – Un tio que dona voltes pel món fent minidocumentals bastant emocionants.
    • Tom Scott – Aquest tio també dona voltes pel món anant a llocs molt randoms i explicant anècdotes.

    Física

    • PBS Space Time – Canal contundent i esclaridor per aprendre d’astrofísica, física quàntica, etc.
    • Sabine Hossenfelder – Una senyora molt intel·ligent, experta en física de partícules, farta de pseudociències, fa molts vídeos de divulgació científica.
    • Arvin Ash – Un altre canal molt bo per aprendre de física elemental.
    • The Science Asylum – Un canal de física amb un host bastant quirky, però bastant bo de veure, sobretot en temes d’òptica.
    • Science Clic – Les animacions d’aquest canal de física són espectaculars a nivell conceptual.
    • Physics Videos by Eugene Khutoryansky – Un canal autista i ultra mindblown; representa visualment un munt de teoria de forma que mai t’oblides.
    • Sciencephile the AI – Aquest canal satíric narrat per una veu d’intel·ligència artificial barreja explicacions científiques sobre l’univers amb filosofia existencialista.
    • Real Engineering – Aquest canal té unes visuals fantàstiques sobre com funcionen màquines, avions, i coses d’enginyeria en general.
    • 3blue1brown – Potser el millor canal sobre divulgació de matemàtiques. Amb les seves visuals podràs entendre coses que mai pensaries que podries entendre.

    Biologia

    • Real Science – Canal germà al de Real Engineering, però sobre ciència i biologia.
    • Tierzoo – Canal molt divertit on va comparant animals posant-los stats com si fos un videojoc.
    • The Noted Anatomist – Un canal sobre anatomia humana low key bastant impressionant.
    • What I’ve Learned – Un canal que tira al self-help, nutrició, exercici físic, suplements, etc. molt científic.
    • Psyched Substance – El canal més important sobre drogues, prevenció de riscos i psicodèlia.
    • Scishow – Una xarxa de canals sobre mil temes molt random de ciència organitzat per Hank Green, un dels og* youtubers de divulgació.
    • Crashcourse – Una altra xarxa de canals de tota mena per explicar com funciona el món, també d’Hank Green.
    • Journey to the Microcosmos – Canal súper chill per veure com viuen els microbis, bastant mindblown, narrat pel Hank.
    • Andrew Huberman – Un investigador de Stanford que fa pòdcasts espectaculars sobre el consens cientific superactualitzat sobre fisiologia, neurociència, etc.
    • History of the EarthHistòria de la terra els primers 4000 milions d’anys. Impressionant.
    • PBS Eons Història dels animals prehistòrics, dinosaures, etc. Un munt de paradigm shifts aquí. Per exemple, PBS és una xarxa amb més canals.

    *algú o alguna cosa que sigui original o originador i especialment un que sigui molt respectat o considerat.

    Història

    • Kings and Generals – Un dels millors canals d’història de YouTube amb un focus en història militar. Aquest canal és espectacular.
    • Epimetheus – Un altre canal molt bo; aquest sobre història antiga.
    • Historia Civilis – Canal nínxol d’història: el seu estil explicatiu és prou benparit, sobretot explicacions polítiques de Roma.
    • History with CY – Un canal nínxol sobre història mediterrània. Val molt la pena.
    • Invicta – Un canal d’història política i també social molt recomanable.
    • The Armchair HistorianHistòria militar per a heteros molt ben parida.
    • JabzyHidden jewel de YouTube, recomanable la seva història de l’Àfrica moderna sobretot.
    • Extra CreditsUn dels millors canals d’aquest llistat, animacions i estil explicatiu suuuper bo.
    • Biographics – Un canal que explica súper imparcialment i amb detall moltes biografies de personatges històrics. Molt bo.
    • Stefan Milo – Aquest tio és un expert en el paleolític i els mindblowns són constants amb ell.
    • Voices of the PastNarracions de textos escrits en el passat, en plan, el diari personal del primer viatger japonès a Europa fa 500 anys, i coses així. Súper bo!

    Geografia

    • Geographics – Canal germà de biographics, però centrant-se en llocs concrets. Bastant divertit.
    • Geography Now – Un canal bastant conegut. Fa un vídeo llarg per explicar cada país. Top.
    • Atlas Pro – Canal d’explicacions de ciència geogràfica. S’aprèn molt.

    Espiritualitat

    • Esoterica – Canal espectacular d’un jueu comunista, ordres de magnitud més expert en la història espiritual i esotèrica d’occident que qualsevol. Un acadèmic, no nonsense. Explica màgia, alquímia and shit. Potser el meu canal preferit per la sheer quality i excepcionalitat del seu contingut.
    • Lets Talk Religion – Un canal d’un acadèmic suec que explica coses islàmiques sobretot. Molt bo.
    • Religion for Breakfast – Un americà especialitzat en paganisme i cristianisme inicial, però explica tot de forma acadèmica.
    • Sam Aronow – Un jueu modernista que té una playlist espectacular sobre la història política del poble jueu.
    • Ryan Reeves – Història de la teologia cristiana. Canal fonamental per a entendre la nostra història com a civilització, encara que aquest home sí que és religiós personalment.

    Societat

    • Money & Macro – Un dels meus canals favorits, macroeconomia d’un jove acadèmic holandès que no està per bromes.
    • NeoUrbanisme, societat, tecnologia. Molt informatiu.
    • Wendover Productions – Canal bastant famós, especialitzat en com funciona el món, logística, etc. Contingut sorprenent.
    • Real Life Lore – També bastant famós i semblant al de wendover productions, però més generalista.
    • Polymatter – Economia, política, logística. Canal contundent informativament parlant.
    • Cold Fusion – Un canal famós d’actualitat tecnològica. És un dels millors del llistat.
    • Joe Scott – Un americà apassionat per la tecnologia, com avança la carrera espacial, etc.
    • Cnbc – Documentals estil vox, però un rollo més business. Súper informatiu també.

    Urbanisme

    • City Beautiful – Canal d’urbanisme amb perspectiva crítica.
    • The B1M – Canal de projectes d’infraestructures que s’estan fent arreu del món.
    • Megaprojects – Projectes d’infraestructura i construcció civil, gratacels, etc.

    Cuina

    Música

    • Adam Neely – Potser el canal més famós d’anàlisi musical. Bàsicament el Jaime Altozano de l’angloesfera. Jazzístic a full.
    • Bruce the Composer – Aquest està més especialitzat en música orquestral.
    • Rick Beato – Aquest és més d’anàlisi de música contemporània i sobretot rock.

  • MissAndieFTW, la mentalitat de tauró i el neoliberalisme integrat

    MissAndieFTW, la mentalitat de tauró i el neoliberalisme integrat

    Fixeu-vos en aquesta divertida successió de fets. No us decebrà. Sabeu que hi ha milers i milers de cançons pop supervendas que estan composades amb quatre acords? Doncs amb dos o tres arguments neoliberals pots muntar-te tot un drama a Twitter! O millor: elaborar un discurs typical coach absolutament gastat –que a sobre et creus– i que pot arribar a instal·lar-se com a perspectiva vital dels teus seguidors més joves i despitats.

    La streamer MissAndieFTW publicava ahir al seu compte de Twitter un vídeo mostrant la seva piscina i cantant en to d’escarn «tinc piscina i tu no tens piscina, ninoninonino». Una broma que es podria haver quedat en això, en una broma, si no fos perquè és de Twitter del que estem parlant.

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364193741595168771?s=20

    Unes poques hores després pujava un altre vídeo de dos minuts explicant la diferència del que anomena «mentalitat de tauró» i «mentalitat de pobresa». El motiu d’aquest exquisit exordi (que s’entengui la ironia) era donar resposta a usuaris que, suposadament, l’han criticat per presumir de tenir piscina.

    La línia argumental principal de MissAndie és que aquests usuaris tenen enveja i, en lloc de motivar-se i esforçar-se, al veure que algú triomfa, per arribar a obtenir el mateix status, es limiten a fixar-se en les possessions de la resta i a pensar que els que més tenen no s’han esforçat, demostrant un «pensament limitat». Enlloc d’admirar les persones «triomfadores» –és a dir, riques– només senten enveja. El vídeo termina animant a aquestes persones «limitades i envejoses» a què «ho treballin, perquè seran més feliços, perquè aconseguiran més coses en la vida».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364221679015063555?s=20

    La resposta evident del Twitter progressista no es va fer esperar:

    (El següent tuit crec que no és irònic, que va en serio, però com aquí som progres, interpretarem que és ironia per la conveniència de totes)

    Al dia següent, veient que el tema encara estava bullint a Twitter, l’streamer insistia en la seva «mentalitat de tauró» compartint l’speech d’un nen que animava a «treballar dur per aconseguir quelcom».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364528569427361792?s=20

    La resposta del filòsof César Rendueles no va esperar gaire. Veiem com planteja la tònica general que seguirà aquest article a continuació:

    https://twitter.com/crendueles/status/1364588540403802114?s=20

    Minuts després gravava un altre vídeo exposant la seva situació de vulnerabilitat al intentar enviar «un missatge contra la enveja, contra la gent que té enveja, i enlloc de compartir el missatge, el que fan és llençar-li hate a ella […] perquè el que han entès aquests subnormals és que el que diu és que si no ets ric és perquè no te l’has currat».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364543384900300802?s=20

    Entenc perfectament la incredulitat que sent. Ella parla des de l’absolut sentit comú. Si t’esforces a la vida pots aconseguir l’impossible. En aquesta frase l’únic importat seria la voluntat si no fos per l’ús del verb poder. La voluntat no implica sempre poder. No farem una llarga reflexió foucaultiana sobre el subjecte subjectat a la normalitat, entesa com el dispositiu de poder més eficient. Però sí furgarem sota el discurs de l’esforç i la meritocràcia de la streamer.

    El discurs pornogràfic de «la qüestió d’actitud» només està recautxutant el vell argument de la cultura de l’esforç que resa: per triomfar a la vida –ser ric i guanyar molts diners– només has de posar-li actitud, és a dir, has d’esforçar-te i treballar molt per aconseguir allò que desitges. Tot el discurset de l’enveja no deixa de ser el mateix, però amb un plus denigratori de la reacció de la classe treballadora sotmesa per les desigualtats i la jerarquia de classes.

    Per començar podríem parlar què significa per a cadascú «triomfar a la vida». Aquesta gent pensa que els tenim enveja perquè volem ser rics, viure despreocupadament i tenir, com sol dir-se, la vida resolta. Quina sorpresa s’enduran quan se n’adonin que hi ha qui, a banda de mirar-nos el melic, mirem els dels demés i entenem que la nostra situació de privilegi (sud d’Europa) és principalment en detriment de la meitat sud de l’hemisferi. Tampoc cal que ho plantegi civilitzatòriament. A la absolutament desigual societat espanyola passa el mateix. I sabent que això és així, ens impliquem per construir comunitats, estats, internacions, socialment justes; on la riquesa quedi repartida i no s’acumuli grans quantitats de capitals en mans d’uns pocs.

    MissAndieFTW s’oblida de les profundes desigualtats de classe. Hauríem de tornar a veure Slumdog Millonaire. No és ningun secret ni ninguna mentida que hi hagi una majoria de treballadora en aquest món; condició que determinarà les possibilitats per accedir a un o un altre grau de coneixements o estudis, a un o un altre tipus de feina, a una dependència més o menys gran de la despesa del seu temps de vida per mantenir-se amb vida i que aquesta sigui mínimament de qualitat.

    Quan neixes en determinats barris, en el si d’una família obrera, no és tant important l’esforç que li dediquis a aconseguir el que vols. De fet, els propis desitjos i voluntats quedaran determinats per aquestes condicions vitals i, segurament, ben llunyans dels desitjos i voluntats dels més privilegiats. Partint d’aquesta premissa fonamental, l’anomenada «cultura de l’esforç» no és més que una treta per generar confusió entre la classe treballadora i mantenir-la alienada i, principalment, aïllada o separada.

    Desmuntar el discurs de la cultura de l’esforç entre la classe treballadora no és gens fàcil, perquè és molt efectiu i molt seductor. Creure que només depèn de la teva voluntat la capacitat d’aconseguir més coses a la vida és un bon discurs publicitari: només necessites de tu mateix per aconseguir el que et proposis (principalment ser ric). Si tothom es comportés, sintonitzant amb aquest discurs, seria possible construir una societat meritocràtica, en la qual siguin els mèrits i no les condicions de classe els que determinin la posició social. Així l’estructura social depèn únicament de l’esforç i la competència dels individus i els interessos privats, i no del bé comú i la cooperació dels individus per teixir interessos col·lectius que no deixin ningú enrere.

    Jean-Paul Sartre va comprendre, en el intent d’apropar l’existencialisme que centra el discurs en la llibertat del subjecte i el marxisme que el centra en l’objecte, que el subjecte projectat al món, lliure i angoixat, estava condicionat també per situacions objectives com són agrupacions humanes que el sobrepassaven (la classe social). «Dir de l’home el que és, és dir el que pot», afirmava a la Crítica de la raó dialèctica (1960).

    Per concloure deixo obertes dos vies de pensament que m’han semblat interessants respecte a la cultura de l’esforç i la meritocràcia. El primer es aquesta idea de César Rendueles on planteja que «Els [que defensen] la cultura de l’esforç deprecien la motivació intrínseca i ens tracten com si fóssim nens malcriats, als quals hi ha que estar sempre amenaçant o premiant perquè es portin bé».

    https://twitter.com/crendueles/status/1364840570053664768?s=20

    L’escriptor i pensador Ramón Mistral reflexiona, en aquest tuit, sobre la inexistència d’una narrativa seductora alternativa a la cultura de l’esforç plantejada des de l’esquerra.

  • Els «youtubers» andorrans, els impostos i la insolidaritat dels que més tenen

    Els «youtubers» andorrans, els impostos i la insolidaritat dels que més tenen

    Al mes de gener l’streamer El Rubius va comunicar a un directe de Twitch que es mudaria a Andorra. Els motius eren viure a prop dels seus amics i amigues, escapar de la condemnada vida del famós, que no pot fer vida normal a la capital espanyola, i pagar menys impostos –doncs, Andorra exerceix menys pressió fiscal sobre els rics.

    Amb efecte pràcticament immediat el tema va convertir-se en tendència a Twitter, on va obrir-se un debat sobre els impostos i la pressió fiscal, que encara avui en dia és vigent.

    La decisió i el discurs d’una figura pública amb forta influència sobre les noves generacions va traslladar un debat de fons entre el liberalisme, que concep la llibertat negativa, i el socialisme, que comprèn la llibertat com a positiva, a una capa més simbòlica; això és, ha fet aterrar a la xarxa la discussió de dues posicions polítiques i filosòfiques complexes que distingeixen diferents models de societat i propostes pragmàtiques d’una manera més «superficial». En aquestes condicions, el debat no es dóna en codis acadèmics, sinó que es produeix una batalla cultural; una batalla pel sentit comú en el qual la postura hegemònica liberal de la llibertat negativa (la llibertat entesa com la no-intromissió o intervenció externa al lliure albir de l’individu), al estar normalitzada, juga amb avantatge.

    No va passar molt de temps per a què la disputa pel sentit traspassés les xarxes socials i arribi a instal·lar-se en l’agenda política i mediàtica del mes de gener. De fet, fins i tot l’actual ministra d’hisenda, María Jesús Montero, va declarar respecte d’això en una roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

    Des d’un primer moment es van conformar les posicions: altres streamers amb molta influència, com Ibai Llanos, van defensar la necessitat de pagar impostos i que els que més guanyen paguin més, en un exercici d’equitat fiscal per lluitar contra les desigualtats i garantir la igualtat d’oportunitats. Aquestes declaracions van promoure la construcció de persones-símbols, és a dir, personatges que recullen en el seu significant, en la seva imatge, una sèrie de reivindicacions i valors constitutius d’un model paradigmàtic per a cada ideologia.

    ElRubius o TheGref han passat a representar obertament el liberalisme conservador, que considera les desigualtats socials com un mal necessari, mentre que Ibai Llanos o Alex El Capo, entre d’altres figures, s’han erigit en representants del liberalisme social, que compren la necessitat que l’Estat garanteixi la igualtat d’oportunitats i l’enfortiment dels serveis públics.

    En aquest escenari poc importen les fonamentacions econòmiques, les grans reflexions sobre el futur de la societat, l’intent de predicar el contingut d’una moral comuna. El que pren rellevància és la manera en què siguin capaços, els defensors de cada postura política i filosòfica, de construir un sentit d’evidència respecte a l’objecte de debat. Un meme, un vídeo de TikTok, un directe de Twitch, un vídeo estil YouTube, un tuit ben parit, etc. poden fer virar considerablement les opinions dels usuaris més despolititzats. No només això, també pot condicionar-los l’entrada al coneixement i a la reflexió política. No és el mateix entrar en el marc liberal-conservador que fer-ho en el marc social-progressista.

    Per això és d’agrair que figures rellevants a l’esfera digital estiguin disposades a debatre en «camp contrari», com és el cas de l’escriptora Elizabeth Duval que va debatre amb David Santos, conegut com el «youtuber de VOX». El debat es va emetre en directe la tarda del 23 de gener al canal de YouTube de Santos i va desenvolupar-se com s’esperava: la caverna de l’ultradreta va utilitzar el xat per insultar a Duval principalment per la seva condició de gènere, mentre que Santos repetia els típics arguments cunyats del neoliberalisme-conservador. Malgrat que Duval podria haver mogut el marc del debat es va centrar a desmuntar els raonaments simplistes –i sovint basats en dades falses– del «youtuber de VOX». Aquest va ser un dels moments més recordats:

    Les persones progressistes hem d’estar presents a les comunitats online batallant pel sentit que construeix la cultura popular digital, amb clares intencions de què tendeixi al progressisme, la inclusió, la pau, l’amor i a la democràcia, així com a una ètica de mínims fonamentada en els drets humans, a partir de la qual construir l’ètica individual subjectiva.

    Costa molt erigir figures públiques que, des de la quotidianitat i el lliure albir, siguin capaces de simbolitzar reivindicacions que vagin més enllà, inclús, del liberalisme social i representin el socialisme de la llibertat positiva, la igualtat real (no només la d’oportunitats) i la redistribució de les riqueses. Aquest sentit només es construeix en la lluita de les trinxeres, debat a debat, partit a partit, guanyant espai en l’esfera pública digital d’una manera més lúdica i incidint en les xarxes de sentit que construeix la cultura popular emanada des del sentit instituït (l’hegemonia liberal capitalista conservadora).

    Potser els debats a les xarxes no resolguin els problemes socials que diagnostiquem les esquerres, però sí que són capaços de condicionar el marc hegemònic on es mouen milions i milions d’usuaris, molts de generacions joves que encara no han accedit a la reflexió política de manera activa i que prenen decisions i es comporten en funció d’una voluntat fortament vinculada a l’imaginari social i cultural digital.