Editor ciberpoder.net

Blog

  • L’Odissea que gairebé ningú veurà

    L’Odissea que gairebé ningú veurà

    El 17 de juliol vaig filtrar per primera vegada la cartellera de Barcelona per format de projecció, una cosa que no havia fet mai per comprar una entrada de cinema. Buscava una sala IMAX per veure L’Odissea, la nova de Christopher Nolan, i em va sortir un únic resultat, el Cinesa de Diagonal Mar, amb totes les sessions exhaurides. Vaig acabar veient-la al Mooby de les Arenes, en una sala convencional amb so Dolby Atmos i un mix de crispetes dolces i salades que em van costar el mateix que les entrades. Tot i això, vaig sortir content, sense la sensació d’haver-me perdut res.

    L’endemà va arribar la sorpresa, quan el feed d’X va començar a mostrar-me comparatives del mateix fotograma en 1.43:1 (IMAX) i en panoràmic, l’un al costat de l’altre.

    Llegint les converses entre els fils d’indignats, vaig adonar-me —segona sorpresa— que, tot i que hagués trobat entrada a Diagonal Mar, tampoc no l’hauria vista «tal com Nolan voldria» (ja m’enteneu). Aquella sala és IMAX làser en relació 1.90:1, el que als fòrums de cinèfils anomenen LieMAX, i en surt un 75% escàs del qual van registrar les càmeres de Nolan. De fet, a tot l’Estat no hi ha cap pantalla capaç de projectar L’Odissea tal com es va rodar. El rebombori d’aquestes setmanes gira al voltant de qui té dret a veure una obra sencera.

    El cas de l’IMAX del Port Vell

    Al Port Vell, al costat del Maremàgnum, hi ha un edifici hexagonal de vint-i-set metres d’alçada, obra d’Enric Soria i Jordi Garcés, que fa dotze anys que no projecta res. Es va inaugurar el 22 de febrer del 1995, amb Pasqual Maragall i Josep Borrell a la platea i els Rolling Stones a la pantalla. Era la primera sala del món que combinava els tres sistemes de gran format que existien llavors: IMAX pla de 600 metres quadrats, Omnimax en cúpula i IMAX 3D. Maragall el va descriure com «un dels símbols de la Barcelona del segle XXI» i l’empresa promotora anunciava per als deu anys següents una sala a Madrid i deu més repartides per l’Estat.

    Imax Port Vell Barcelona (2011)

    L’agost del 2014 va tancar en concurs de creditors. Una crònica de La Vanguardia d’aquells dies el va retratar amb l’aspecte d’una estació espacial abandonada, feia quatre anys que no estrenava res i tenia en cartell tres pel·lícules dels noranta-una del 2007. Entre el 2023 i el 2024 va reviure com a centre de divulgació de la Copa Amèrica i des de llavors torna a estar tancat. Avui el solar és el del futur Liceu Mar, la segona seu del Gran Teatre del Liceu, que des del març té cinc equips d’arquitectes finalistes i vol obrir el 2032. El pla del Port per remodelar el moll d’Espanya contempla enderrocar l’edifici. Així és com Barcelona va deixar caure la millor pantalla que ha tingut mai just la dècada abans que mig país es posés a discutir de relacions d’aspecte.

    Trenta anys després d’aquella inauguració, val la pena entendre què té aquest format per haver-se convertit en una de les converses de sobretaula més tenses de l’estiu.

    Què vol dir exactament rodar en IMAX

    Una càmera IMAX fa passar el negatiu de 65 mil·límetres en horitzontal i no en vertical, de manera que cada fotograma ocupa quinze perforacions en comptes de cinc, tres vegades més cel·luloide que un 70 mm convencional. El resultat és una imatge gairebé quadrada, en relació 1.43:1, equivalent a uns 18K, que cobreix el camp de visió vertical fins que el cervell deixa de percebre els límits de la pantalla. Nolan va rodar els noranta-un dies sencers amb càmeres de 140 quilos tancades en una carcassa insonoritzada i rotlles que aguanten tres minuts abans de canviar-los.

    Christopher Nolan utilitzant una càmera IMAX pel rodatge de Dunkirk (2021)

    Al món hi ha quaranta-una sales capaces de projectar-ho així, vint-i-cinc als Estats Units i tres a tota la Unió Europea. La més propera, el Pathé Odysseum de Montpeller, a dues hores de la frontera (ho vaig saber quan ja havia vist la pel·lícula, i tant se val, perquè no hi hauria anat igualment).

    Les dues postures que ha generat

    Alex Esteban va obrir un dels fils que van encendre X amb una comparació de mides de pantalla i una frase amable sobre la sort de viure a Madrid, que en té unes quantes. Els cinèfils —un dels usuaris més ñiñiñi d’X— van corregir-lo de seguida. Ni tan sols Madrid té 70 mm IMAX. L’usuari @AXL_BELFORT va aportar la xifra exacta, que les IMAX espanyoles arriben com a màxim al 75,3% de la presa original, i li va demanar, amb cert gust sarcàstic, que no tingués llàstima de ningú perquè ell tampoc no l’havia vista sencera.

    D’aquí van formar-se les dues trinxeres que entrarien en guerra activa durant tota la setmana.

    La primera parla d’un cinema de dues classes. Nolan i els de la seva escola han creat espectadors de primera i espectadors de segona i, aquesta vegada, la frontera passa per països sencers. A Amèrica Llatina no hi ha cap sala que pugui reproduir la pel·lícula tal com s’ha filmat.

    La segona diu que l’enemic està mal triat. Els defensors de Nolan i l’IMAX. El creador de contingut Carlos Brioso ho explica molt bé en aquest reel. Demanar als creadors que es limitin a produir mitjançant la tecnologia més estesa va en contra de la producció artística, argumenta, i la reivindicació hauria de ser que hi hagi més sales i no menys ambició. Sense aquesta lògica no tindríem ni cinema sonor ni color, perquè totes dues coses van començar sent privilegi d’uns quants.

    Totes dues postures tenen una part de raó i totes dues es queden a mig camí, perquè discuteixen sobre les intencions d’un director quan al davant hi ha —oh, sorpresa— una empresa cotitzada i uns interessos econòmics més que evidents.

    L’escassetat treballa per a algú

    IMAX Corporation ven una marca i la ven per graons. Des del 2008, quan va treure el primer sistema digital de doble projector, la companyia ha col·locat el segell a sales de multicinema que no tenen ni la pantalla ni la relació d’aspecte del format original. James Hyder, que va dirigir la revista del sector LF Examiner del 2008 al 2021, ho explica obertament a WIRED: «és un mal servei als seus clients i bàsicament comercien amb una reputació de pantalles gegants de veritat, que és el que IMAX significava abans».

    Avui L’Odissea es pot veure en sis formats prèmium diferents, tants que la web oficial de la pel·lícula ha hagut de publicar una guia perquè el públic sàpiga exactament què està comprant. Cada graó té el seu preu. L’escassetat li surt a compte a la indústria de l’exhibició, que aquest juliol s’ha estalviat el pressupost de campanya perquè ja l’hi estem fent nosaltres cada vegada que ens queixem de no tenir cap sala a prop. Cada tuit indignat perquè en un país sencer no hi ha ni una sala alimenta el FOMO que ven amb setmanes d’antelació les quaranta-una pantalles que sí que existeixen i converteix la resta de graons en el consol raonable. Xataka ho va resumir dient que com més difícil és veure la pel·lícula com Nolan vol que es vegi, més se’n parla.

    La segmentació de l’espectador no la va inventar Nolan aquest juliol, però. La indústria de l’exhibició l’ha construït des de fa quinze anys, amb els PLF, el Dolby Cinema i la resta de sigles amb recàrrec. Horkheimer i Adorno ja van descriure el mecanisme als anys quaranta, quan explicaven que la indústria cultural reparteix els consumidors per franges i serveix a cadascú el producte que li toca perquè ningú no s’escapi. Vuitanta anys després, aquelles franges són relacions d’aspecte. Qui paga més veu més imatge i la veu millor.

    El cinema torna al temple

    El filòsof alemany Walter Benjamin va celebrar el cinema perquè destruïa l’aura, aquella autoritat de l’obra única lligada a un lloc i a un ritual que ell anomenava «valor de culte». La reproductibilitat tècnica treia l’art del temple i el posava a l’abast de tothom. Benjamin, tot i que enyorava l’aura, va celebrar la seva caiguda, perquè un art alliberat del ritual queda disponible per a la política. En el context que ens ocupa, Nolan fa la maniobra contrària. Fabrica un objecte únic que només existeix en quaranta-una sales del planeta i obliga a peregrinar-hi si es vol gaudir completament. Torna a instal·lar valor de culte en el mitjà que Benjamin havia triat com a exemple de la seva desaparició.

    Ara bé, el context ja no és el del 1936. L’«aura» que fabrica Nolan competeix amb el feed vertical i amb el retallat automàtic de les plataformes, que converteixen el 4:3 en panoràmic per omplir les pantalles dels vassalls del tecnofeudalisme —abans anomenats com «la massa». Vist així, la pantalla de vint-i-set metres fa de trinxera contra la imatge intercanviable. Adorno tenia un nom per a això. En deia pseudoindividualització, l’operació per la qual la indústria cultural fa passar per elecció el que només és un tram de la mateixa escala, i aquí tots els graons de l’escala projecten exactament la mateixa pel·lícula. Totes dues coses passen alhora, per això la mateixa entrada de Diagonal Mar pot defensar-se com a resistència i, alhora, denunciar-se com a recàrrec.

    El País comparava els plans retallats de L’Odissea amb el que suposaria tallar un tros de Les menines. La comparació impressiona, però no se sosté per enlloc. André Bazin ja va explicar que la pantalla de cinema funciona com un cache, una màscara que amaga la resta del món, a diferència del marc d’un quadre, que tanca l’obra dins seu. El pla cinematogràfic apunta cap enfora i el fora de camp continua existint per a l’audiència. Quan veiem L’Odissea en panoràmic, el que perdem, en tot cas, és l’experiència immersiva, i la immersió és exactament el producte que ven IMAX. La retòrica de la mutilació converteix una diferència de grau en una diferència d’integritat i per la integritat es pot cobrar el que calgui. Justament per això diem que acaba treballant per a la companyia.

    El foc crema quan es toca

    Del mite de Prometeu, el tità que roba el foc als déus per donar-lo als humans, en solem retenir el robatori i el càstig. Hi ha una faula menys coneguda, atestada des del segle IV aC, que el filòsof i pedagog Gregorio Luri va recuperar fa poc en una conferència a La Salle Campus Barcelona, i que passa just després. Un sàtir veu el foc per primera vegada, se n’enamora i el vol abraçar. Prometeu l’atura dient-li que si ho fa plorarà la pèrdua de la barba, perquè el foc crema quan es toca. Heidegger va escriure La pregunta per la tècnica contra la idea consoladora que la tècnica és un mitjà neutre i que tot depèn de qui la faci servir. El format IMAX té les seves pròpies inèrcies i una és que només hi ha quaranta-un llocs al món on càpiga.

    Seguint amb faules, el mite dels dos germans ens pot servir per explicar un altre fenomen. El nom «Prometeu» vol dir «el que pensa abans» i el nom «Epimeteu», «el que pensa després», i la parella ordena bé qui preveu les conseqüències dels seus actes i qui les descobreix quan ja han passat. Nolan fa de Prometeu. Va rodar amb les línies guia de tots els formats visibles al visor, va compondre cada pla perquè aguantés retallat fins al 2.39:1 i sabia en tot moment què quedaria dins i què fora segons el cine on es projectés. D’Epimeteu en fa la companyia que fa divuit anys que ven el segell IMAX a sales que no tenen ni la pantalla ni la proporció del format original, i que ara descobreix, amb una pel·lícula rodada sencera en el format de veritat, que la marca prometia una cosa que la majoria dels seus cinemes no pot donar.

    Abans que la polèmica arribés a les pantalles, l’Odissea ja havia tingut la seva pròpia baralla per decidir què hi diu Homer exactament. Emily Wilson, que el 2017 va ser la primera dona a traduir l’Odissea a l’anglès, ha explicat a WIRED per què la dreta odia la versió de Nolan. La seva traducció va ser acusada de trair Homer per haver anomenat «esclaves» les dones que altres traductors havien anomenat «criades». Wilson va respondre que la paraula grega diu esclaves i que els seus antecessors havien estat suavitzant el text durant segles. Tota traducció retalla i tria què queda dins del pla. El purisme sobre les autèntiques paraules d’Homer acaba defensant que l’obra sencera només la veu qui té accés a l’original. Amb els formats passa el mateix. Qui sosté que L’Odissea només existeix de debò en 1.43:1 diu que la resta veiem una còpia degradada d’una cosa que no ens pertany.

    La creu de la farmàcia

    Mentre uns discutien quina és l’obra autèntica i altres quantes sales calen, hi ha hagut usuàries que han obert una tercera via, la de fotre-se’n o, si voleu, la de convertir la discussió en un joc. Ha circulat un meme que consisteix a ensenyar com l’audiència veu L’Odissea «tal com Nolan vol que la vegem», projectada en la pantalla d’un mòbil o en la creu LED verda d’una farmàcia.

    Giorgio Agamben diria que és un exercici de profanació, tornar a l’ús comú allò que ha estat separat en l’esfera del sagrat, i per a això no hi ha res millor que el joc. Projectar Homer a la creu d’una farmàcia dessacralitza el format i és l’únic gest d’aquesta història que no beneficia ningú.

    No sé resoldre si la recuperació de l’aura val la pena. Nolan ha aconseguit que tornem a discutir de projectors i de negatius quan feia dècades que només discutíem de catàlegs i de recomanacions —ja sabeu, d’algorismes. Ho ha fet aixecant un temple on la majoria no entrarem mai.

  • La Fúria S.A.: El ‘rage bait’ i la tirania de l’engagement

    La Fúria S.A.: El ‘rage bait’ i la tirania de l’engagement

    M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.

    @hbomaxes

    5 mujeres al límite. 5 historias conectadas. #FuriaHBO se estrena el 11 de julio. #QueVer #SeriesenTikTok #Max

    ♬ original sound – Max España – HBO Max España

    El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.

    És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karma que es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.

    @dashcammalaga

    Podeis mandar vuestros clips al mensaje privado tambien #dashcam #malaga #karma #instantkarma

    ♬ İsyankar – Ufuk Kızıl

    Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.

    Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?

    Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.

    Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.

    Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.

    Rage baite o el negoci de la mala llet

    Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.

    (Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).

    Exemple de rage bait quan una companyia com Ryanair se’n fot d’un usuari.

    La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.

    Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.

    @CristianBilba12 és un exemple d’usuari de Twitter que viu del rage bait

    Les conseqüències del negoci de la fúria

    El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.

    Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.

    https://twitter.com/carlotahde/status/1952832552349086064
    Les respostes a aquest tuit il·lustren perfectament aquest fenomen.

    Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.

    Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensors i opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.

    D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.

    Ser «mala persona» dona visibilitat

    Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.

    De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.

    @litacastane

    Hablemos de los comentarios “que vuelva Franco”

    ♬ sonido original – Lita

    Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.

    La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.

    La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.

    Breu història del rage bait

    A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».

    Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.

    Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.

    I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.

    Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.

    El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.

    De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.

    Detall del full volant de Fanny Amlett, qui va ser jutjada i executada als 17 anys per ofegar el seu fill nounat. El ‘Discurs de Mort’, com eren coneguts més generalment aquests fulls volants d’execució, diu: ‘Execució commotiva de Fanny Amlett: filla d’un ramader, prop de Scarborough, qui va ser vilment seduïda de casa per un oficial naval, que la va portar a la desgràcia i després la va abandonar. Va quedar embarassada, … en un atac de desesperació, i sense saber gairebé el que feia, va ofegar el seu nadó acabat de néixer: per la qual cosa va ser portada a judici i executada en el dissetè any de la seva edat, juntament amb una còpia de versos planyívols.’ Crèdit: Col·leccions Històriques i Especials de la Harvard Law School. Extreta de: Harvard Law Today

    Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonieta amb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.

    Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.

    Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.

    A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.

    Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.

    El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.

    Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)

    El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.

    És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.

    Del «Vocal Fry» al «Fundy Baby Voice»: L’espectre sonor del sexisme digital

    El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.

    Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?

    RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.

    L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.

    Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.

    El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent

    El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.

    La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».

    Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».

    El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.

    L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.

    Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.

    Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.

    Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.

    El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte

    Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».

    La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).

    El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.

    Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.

    Titular de El Nacional

    Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.

    La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.

    Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.

    No alimentis el trol

    No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?

    L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.

    Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.

    Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.

    I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?

    Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.

    Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.

    Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.

    Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.

    Estratègies efectives contra el rage bait

    Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.

    1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.

    2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.

    3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».

    4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.

    5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.

    6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.

    7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.

    Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals

    Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.

    I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.

    Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.

    L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.

    Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.

    El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.

  • El debat que necessitem (però que no tenim)

    El debat que necessitem (però que no tenim)

    De què serveixen les tertúlies televisives, els debats cara a cara, si sabem que no fan canviar ningú d’opinió? Dècades d’investigació confirmen que els debats públics tenen un efecte estadísticament insignificant en les conviccions dels qui els veuen. Tot i això, continuem organitzant-los, consumint-los i defensant-los com si fossin pilars de la democràcia.

    Per què? D’una banda, com apunta el filòsof José Antonio Marina, hem convertit el debat en un «xoc de blindatges» on l’objectiu no és aprendre, sinó guanyar. Els parlaments s’han transformat en teatres on cada actor recita el seu paper sense escoltar l’altre, perpetuant una lògica de confrontació que empobreix la democràcia, la raó d’existir dels parlaments. De l’altra, mantenim la ficció que vivim en un «mercat d’idees» just i autoregulat, on les millors propostes sorgeixen de manera natural de l’intercanvi lliure d’arguments.

    Però aquesta ficció amaga una realitat menys «romàntica». El debat contemporani funciona més com un espectacle de gladiadors que com una eina democràtica. Els nostres cervells, programats per detectar conflictes, s’enganxen a la picabaralla verbal mentre les decisions importants es prenen en altres espais, lluny de les càmeres i els focus. El debat compleix, així, una funció legitimadora que ens fa creure que participem en la democràcia quan, en realitat, altres mecanismes —els diners, la violència simbòlica, les ideologies dominants— en determinen els resultats.

    Vol dir això que hem d’abandonar la deliberació pública? En absolut. El problema no és el concepte de debat, sinó com l’hem pervertit. L’autèntica deliberació —la que defensa Marina— requereix humilitat intel·lectual, disposició a revisar les nostres posicions i, sobretot, la creença radical que l’altre pot tenir part de raó. Però aquestes qualitats són impossibles en un ecosistema mediàtic que premia la polarització i castiga la complexitat.

    Com cedir un mil·límetre de raó a qui construeix el seu discurs sobre la mentida i la por? Com plantejar-se que darrere la croada contra el «wokisme» hi pugui haver alguna cosa més que pura reacció? Potser la resposta no rau en les seves motivacions, sinó en analitzar les premisses i la lògica que els permeten connectar amb les angoixes de determinats sectors socials.

    La sortida no és resignar-se a l’espectacle, sinó reconstruir les condicions que fan possible la deliberació genuïna. Això implica qüestionar qui controla els espais de debat, quins interessos representen els mitjans que els organitzen i com podem crear formats que prioritzin l’aprenentatge col·lectiu per sobre de la victòria individual.

    Necessitem debats que no siguin combats, sinó laboratoris d’intel·ligència col·lectiva. Espais on el silenci sigui tan valuós com la paraula, on canviar d’opinió sigui un senyal de fortalesa i no de debilitat. Però per arribar fins aquí, primer hem de reconèixer una veritat incòmoda: el debat, tal com el coneixem i el consumim, serveix més per perpetuar l’statu quo que per transformar-lo.

    Ni tan sols els nous formats digitals fets per i per a joves semblen treballar per resoldre aquesta mancança. Les tertúlies que produeix PlayZ, la secció digital d’RTVE, o programes com La Turra, tot i ser espais de sororitat molt necessaris on, com diu Laia Mauri a elcritic.cat, les joves poden «enraonar, cagar-se en tot i riure», no deixen de funcionar com a cambres de ressò. Són espais d’afirmació comunitària, no de deliberació. Reivindiquen una veu pròpia, però no estan dissenyats per al contrast d’idees que ens hauria de fer créixer col·lectivament.

    La democràcia ens exigeix més que rituals buits de confrontació. Ens demana la valentia de deliberar de veritat, sabent que el resultat pot canviar no només les nostres opinions, sinó les nostres vides. Exigeix que ens escoltem sense pressuposar la mala fe de l’altre; que tornem a raonar, a parlar amb les idees i no contra les persones. Aquesta és la tasca, incòmoda però ineludible, si volem que la paraula «democràcia» recuperi el seu sentit.

  • La festa tacada de sang: festivals, fons israelians i Gaza

    La festa tacada de sang: festivals, fons israelians i Gaza

    «Què puc fer jo si els governs amb tot el seu poder no actuen?», ens preguntem. Vosaltres també us sentiu tan impotents com jo davant el genocidi palestí a Gaza? Es tracta de la sensació d’insignificança davant la barbàrie que es retransmet en directe a les nostres pantalles mentre la vida quotidiana continua amb normalitat.

    La sensació d’impotència no és casual. El sistema està dissenyat perquè l’horror a Gaza es transformi en soroll de fons mentre ballem al ritme de l’última cançó de l’estiu. Hem descobert, gràcies als periodistes de El Salto Diario, que festivals com el Sónar, Viña Rock, Arenal Sound o FIB Benicàssim són propietat de Kohlberg Kravis Roberts (KKR), un fons d’inversió nord-americà amb interessos en territoris palestins ocupats il·legalment.

    D’altra banda, Israel porta anys de genocidi participant impunement al Festival d’Eurovisió, mentre que Rússia va ser expulsada immediatament després d’iniciar la invasió d’Ucraïna. És cert que aquest any hem vist algunes reaccions: la televisió belga va interrompre la seva emissió durant l’actuació israeliana amb un missatge que condemnava «la violació dels drets humans», Irlanda va sol·licitar formalment l’exclusió d’Israel i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar públicament que «Israel no hauria de participar a Eurovisió». Però això no és suficient.

    Mentre el lobby sionista inverteix enormes recursos en controlar narratives, mitjans i espais culturals, la ciutadania del carrer assumim que les nostres accions individuals no tenen impacte. Però la realitat és que l’existència d’aquest lobby s’explica precisament perquè la pressió funciona. Cada cop que un tertulià transforma nens assassinats en «danys col·laterals», està exercint una forma de pressió. Cada festival que normalitza l’oci que finança fons d’inversions proisraelià, mentre Gaza crema, representa una victòria per a qui busca la desconnexió emocional col·lectiva.

    La història ens ensenya que els grans canvis no succeeixen per accions heroiques aïllades, sinó per la suma de milions de petites resistències. En situacions d’aquesta magnitud, la coherència individual, multiplicada, es converteix en força col·lectiva. Per això el gest de Sons of Aguirre & Scila de no tornar a actuar al Viña Rock «fins que no canviï de mans» té un valor innegable. Els van seguir Fermín Muguruza, Reincidentes i desenes d’artistes més, demostrant que la pressió coordinada genera esquerdes en allò que semblava inamovible.

    Cal reconèixer que molts artistes viuen d’aquests circuits i festivals, que són el seu principal o únic mitjà de subsistència. Per a ells, aquest dilema ètic es converteix també en un dilema econòmic. Quan algunes bandes afirmen als seus comunicats que «si no et posiciones, ets còmplice del genocidi», il·lustren la complexitat de la situació; no per culpabilitzar aquells que no poden renunciar a la seva font d’ingressos, sinó per evidenciar que cada decisió té implicacions més enllà de l’individual. Si creix la protesta col·lectiva, també podria ajudar els artistes que ara no poden permetre’s rebutjar feina. El que sembla rendible a curt termini —continuar actuant en aquests circuits— podria convertir-se en una càrrega reputacional en el futur.

    El silenci mai és neutralitat. Si decidim ignorar que els nostres diners financen indirectament interessos vinculats a l’ocupació i el genocidi, prenem una posició política, encara que ens autoenganyem pensant el contrari. Això no significa que haguem de convertir cada aspecte de la nostra vida en una trinxera ideològica permanent. Però de la mateixa manera que en el dia a dia escollim amb cura quines batalles mereixen la nostra energia —a la feina, en les relacions personals, en la família—, també és necessari seleccionar amb consciència aquelles causes que, per la seva gravetat i urgència, exigeixen el nostre posicionament clar. I poques situacions ho mereixen tant com un genocidi en directe.

    La filòsofa Judith Butler ho explica amb claredat: «Quan has aconseguit identificar tota Palestina amb el terrorisme, ja no hi ha civils». Una deshumanització sistemàtica que només es pot combatre recuperant l’empatia que ens han anestesiat. I aquesta recuperació comença amb petits actes de resistència que construeixen una contra-narrativa.

    Els boicots individuals no aturaran les bombes demà. Però tampoc ho farà la resignació. El que sí que pot canviar les coses és la construcció d’una pressió popular que equilibri la balança davant dels lobbies que operen a les ombres. L’antisemitisme es combat denunciant Netanyahu, no callant davant els seus crims.

    La pressió, cada vegada més efectiva, s’exemplifica en la recent aprovació al Congrés espanyol d’una proposició de llei per imposar un embargament d’armes a Israel, que ha comptat amb 176 vots a favor. Una iniciativa impulsada per més de 500 organitzacions socials que demostra que la mobilització ciutadana pot acabar influint en decisions polítiques concretes. I no és un cas aïllat: el Consell de Drets Humans de l’ONU també ha instat recentment a un embargament global d’armes a Israel, evidenciant que la pressió internacional comença a acumular-se.

    Mentre alguns festivals s’afanyen a declarar que «no tenen ingerència ni control sobre les inversions» dels seus propietaris, la ciutadania podem recuperar el control sobre les nostres decisions. Perquè Palestina no és només un conflicte llunyà, sinó una prova de la capacitat col·lectiva per resistir a —la tan repetida— «banalitat del mal» que normalitzem dia a dia.

    Davant d’aquells que dissenyen la impotència col·lectiva, cal construir xarxes de petites resistències. El dolor de Gaza mereix, com a mínim, que ens neguem a ballar sobre les seves ruïnes.

  • Mangione: símptoma d’un sistema sanitari malalt

    Mangione: símptoma d’un sistema sanitari malalt

    L’assassinat de Brian Thompson (CEO de UnitedHealthcare) ha sacsejat les xarxes als Estats Units, però el que crida més l’atenció no és només l’acte de violència sinó la reacció del poble nord-americà. Una gran part de la societat considera que el sistema sanitari és, en certa manera, còmplice d’aquesta tragèdia. Luigi Mangione, acusat de disparar contra Thompson, no només ha esdevingut una figura mediàtica, sinó també el símbol d’una frustració profunda contra un model sanitari que molts perceben com cruel i inhumà.

    Una acusació que apunta més enllà de Mangione

    En una enquesta recent, gairebé el 70% dels nord-americans van expressar que la responsabilitat de la mort de Thompson no recau exclusivament en Mangione. Segons ells, el sistema sanitari privat, encapçalat per empreses com UnitedHealthcare, també té la seva part de culpa. Aquesta percepció està arrelada en històries de denegacions de cobertura, tractaments inaccessibles i milers de persones endeutades per pagar necessitats bàsiques de salut.

    El cas de UnitedHealthcare és un exemple d’això. La companyia va obtenir 16.000 milions de dòlars en beneficis l’any passat, mentre moltes famílies denunciaven dificultats extremes per accedir a cures essencials. Beneficis milionaris per uns pocs mentre molts pateixen: una situació que ha alimentat una gran sensació d’injustícia que va més enllà d’aquest cas específic.

    AARP reportedly receives one billion dollars a year to steer it members to the worst healthcare insurer United Healthcare. This compares to $250 million they receive from dues. According to this report they are shills for United Healthcare! www.tiktok.com/t/ZTYGFUWq2/

    — Blue Horizon (@phds2.bsky.social) 2024-12-27T00:30:07.199Z

    El cost humà de la desigualtat sanitària

    Aproximadament 3 de cada 10 estatunidencs han tingut problema amb la seva cobertura sanitària el darrer any. El seu sistema és un dels més cars del món, però això no es tradueix en un accés universal o una millor qualitat de vida per la majoria de la població. Les despeses mèdiques són la causa principal de bancarrota familiar als Estats Units. Aquesta realitat no només afecta els més vulnerables, sinó també famílies de classe mitjana que veuen com els seus recursos es consumeixen per tractaments que en la gran majoria de països d’occident són un dret bàsic.

    Tot plegat ajuda a entendre per què un acte tan extrem com el de Luigi Mangione pot generar simpatia o, si més no, comprensió. Un perfil de jove triomfador a ulls de la societat dels Estats Units, un frat boy d’universitat de prestigi que decideix emprendre una arriscada acció política plenament conscient de les seves conseqüències. La seva acció ressona amb una frustració col·lectiva que molts viuen en silenci.

    Una crisi de confiança

    La indignació per aquest cas no és un fenomen aïllat, sinó el reflex d’una crisi més profunda. Aquesta sensació d’abandonament explica per què el moviment al voltant de Mangione, amb el lema Free Luigi!, ha anat guanyant força, especialment entre els sectors més joves de la població.

    No es tracta només d’un gest de «suport irracional» a un home acusat d’assassinat. És l’expressió d’una ràbia continguda, d’una necessitat desesperada de justícia en un sistema que molts veuen com una gran trampa.

    A més a més, des què el perfil de Mangione va circular per xarxes, l’interès popular i les mencions a Luigi han explotat, però els grans mitjans dels Estats Units no ajuden a readreçar la narrativa cap a posicions constructives de crítica al sistema sanitari.

    Cap a un canvi inevitable?

    L’assassinat de Thompson ha posat el focus en la necessitat d’una reforma sanitària urgent. Propostes com el Medicare for All, que buscaven eliminar la dependència de les asseguradores privades, han perdut força en els últims anys, deixant un buit polític important.

    El repte ara és transformar aquesta energia en un moviment constructiu. El poble nord-americà no només demana explicacions per la mort de Thompson, sinó també solucions reals que evitin que milers de persones hagin de patir les mateixes dificultats.

    La història de Luigi Mangione és també la d’una societat que clama per un canvi profund. El sistema sanitari nord-americà està sota judici, i no només a les sales dels tribunals, sinó també al tribunal de l’opinió pública, imposant-se sobre altres temes de l’agenda de Trump. La qüestió no és només si Mangione és culpable, sinó també què cal fer perquè ningú més senti la necessitat de prendre mesures tan desesperades.

  • Bluesky vs X: La gran migració digital que està canviant internet el 2024

    Bluesky vs X: La gran migració digital que està canviant internet el 2024

    Nota del redactor:
    Durant les últimes dues setmanes, ens hem dedicat a analitzar el fenomen digital —al nostre criteri— més rellevant des de la compra de Twitter per part d’Elon Musk: l’èxode massiu cap a Bluesky. La confirmació de la victòria de Donald Trump i el nomenament posterior de Musk com a membre del seu equip de governança han accelerat un debat que, des d’una perspectiva d’antropologia digital, ens resulta interessant: quedar-se o marxar d’X? Com ja ha explicat Joaquín Eandi en aquesta columna d’opinió, el dilema va més enllà de la simple migració entre plataformes; representa una cruïlla en la manera com entenem i habitem els espais digitals. Aquest article recull, a partir de diverses fonts especialitzades, les reflexions més significatives sobre X, Bluesky i el futur d’internet.

    El 14 de novembre de 2024 serà recordat com el dia del gran èxode digital. Bluesky ha experimentat un creixement sense precedents, superant els 20 milions d’usuaris en qüestió de dies. Les causes de la migració són diverses, però tothom coincideix en el detonant: la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units i el posterior nomenament d’Elon Musk, propietari d’X, com a membre del seu equip de governança.

    «Twitter ha deixat de ser una eina útil per a qualsevol que no n’estigui tirant cap a la ultradreta», afirma el col·lectiu Proyecto UNA en una entrevista concedida a Diego Delgado per a CTXT. Una diagnosi que sembla ser compartida, fins i tot, per aquells usuaris que advoquen per quedar-se a l’X d’Elon Musk. Carmen S., al seu article Twitter y la hora de los monstruos, compara la plataforma amb un after degradat: «la festa ha degenerat i, a sobre, hi ha el pesat del bot indi perseguint-te i repetint constantment l’última frase que has dit. També hi ha un home molt enfadat per alguna cosa que vas dir, cridant, anomenant-te charo i amenaçant amb publicar les teves dades personals». Una caracterització vívida que il·lustra el deteriorament de la conversa pública a la plataforma de microblogging.

    Per si ens quedava algun dubte per acceptar aquesta diagnosi, Ariadna Font, ex-enginyera de Twitter, revela a Juan Manuel García, a La Vanguardia, que «és obvi que Musk ha canviat l’algorisme. Jo no el segueixo a X, però quan entro veig tuits seus que no són ni recents, sinó de fa dos dies».

    El que Font descriu no és casual. Res és neutral. La manipulació algorítmica forma part d’una estratègia deliberada que va més enllà de la simple degradació de la conversa pública: és un sistema dissenyat per amplificar la polarització i consolidar una única veu dominant, la del propietari. Com sentencia Font, «X ja no és una plaça pública, sinó el seu altaveu personal».

    El fedivers: l’alternativa descentralitzada

    La desolació i el cansament de les dinàmiques tòxiques d’X han empès als usuaris progressistes cap a la migració a Bluesky. Però, en el fons, no es tracta només d’una qüestió de preferències polítiques. Segons assenyala Steven Levy a WIRED, Bluesky ofereix: «un sistema obert i descentralitzat que permet als usuaris controlar la seva experiència en línia». Un model que contrasta amb el model corporativista d’X, on les decisions les pren unilateralment el propietari.

    Bluesky no és l’única alternativa descentralitzada, però. Com explica Jason Koebler a 404 Media, la papallona blava forma part d’un ecosistema més ampli conegut com el fedivers: una xarxa d’aplicacions i serveis descentralitzats que poden interactuar entre si. Mastodon, per exemple, va ser pioner en aquest model, utilitzant el protocol ActivityPub que permet als usuaris migrar les seves dades i connexions entre diferents servidors. «La diferència fonamental», apunta Koebler, «és que en el fedivers ningú pot segrestar la conversa pública, perquè el poder està distribuït entre múltiples comunitats autònomes». El cafè per a tothom d’internet.

    De fet, per a Brian Merchant un dels factors més diferenciadors de Bluesky és que s’ha construït sobre el Protocol AT, que permet als usuaris portar les seves xarxes i dades a altres plataformes si no estan satisfets amb el servei.

    Aleshores podríem conformar-nos amb la idea que la diferència principal entre X i Bluesky és la seva arquitectura i governança —amb això n’hauríem de tenir prou per mudar-nos de xarxa social.

    La papallona blava, però, ofereix altres serveis innovadors enfocats principalment a ajudar-nos a recuperar el més semblant a una conversa democràtica a l’àgora pública digital. Bluesky incorpora un sistema de bloqueig més complet que X que dificulta la interacció entre usuaris bloquejats i els que els han bloquejat. Podem bloquejar usuaris individuals i bloquejar en llista (massivament), facilitant així la protecció de comunitats senceres contra comportaments indesitjats de crypto-fatxes-bros.

    El sistema d’starter packs, que «permet als usuaris crear i compartir llistes de comptes recomanats, facilitant la migració de comunitats senceres», com diu Jason Koebler, és un altre servei que ens ajuda a construir comunitat i entorns segurs.

    Funcionalitats, totes aquestes, que serveixen per crear un entorn més segur i respectuós, on les converses poden desenvolupar-se de manera més horitzontal i lliure d’assetjament.

    L’experiència d’usuari també conta en el llistat de pros i cons. La CEO de Bluesky, Jay Graber, explicava a Steven Levy: «el nostre objectiu és donar a tothom una bona experiència per defecte, perquè sabem que els usuaris no volen enfrontar-se a un panell de control ple d’opcions quan arriben». Bluesky és una xarxa senzilla i permet que la transició d’X sigui fluida i intuïtiva per als nous usuaris. Una xarxa exclusivament concebuda pel microblogging i no per oferir múltiples serveis (X ara incorpora intel·ligència artificial generativa, servei de cerca de feina, etc.).

    L’impacte polític i social

    La manera en què els ciutadans escullen informar-se està experimentant un canvi. Jordi Pérez Colomé ho destaca a El País, indicant que «un de cada cinc nord-americans s’informa regularment a través d’influencers, una xifra que s’eleva al 37% entre els menors de 30 anys». Una tendència que no és nova: aquest és un dels factors que ha contribuït a consolidar X (que viu de les rendes de Twitter) com un dels principals canals de comunicació institucional i política.

    En la darrera dècada, la plataforma s’ha convertit en un espai digital on polítics, periodistes i líders d’opinió interactuen directament amb la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals han hagut d’ajustar les seves estratègies informatives per integrar-se en aquest nou entorn, mentre que les institucions públiques mantenen una presència cada cop més activa. Això comporta certs riscos: com adverteix Alberto Garzón, a elDiario.es, és preocupant «la gravetat que presidents de govern estiguin fent comunicats oficials en una xarxa privada».

    Veus crítiques com les de Proyecto UNA suggereixen interpretar la migració d’usuaris cap a altres plataformes «com una vaga o un boicot, pel tipus de relació comercial que establim amb Twitter i pel tipus de plusvàlua que Musk obté de les nostres interaccions». Cada cop som més conscients de la necessitat d’espais digitals més democràtics i menys influïts per interessos corporatius.

    La fragmentació de l’espai digital provoca reaccions diverses dins la comunitat tecnològica. D’una banda, els més pessimistes, com Makena Kelly a WIRED, alerten sobre les possibles conseqüències negatives per al debat públic: «la divisió entre plataformes pot acabar reflectint i amplificant les divisions polítiques ja existents». Aquest escenari planteja el perill d’una major polarització i d’un diàleg social cada cop més fragmentat.

    N’hi ha que són més optimistes. Brian Merchant considera que «l’èxit de Bluesky representa un rebuig al model operatiu de les grans tecnològiques», mentre que Leah Feiger argumenta a WIRED que «la diversificació de plataformes podria conduir a converses més saludables i menys polaritzades». Potser, doncs, la descentralització podria promoure un entorn digital més democràtic i plural.

    Encara que seria massa optimista pensar que hem recuperat l’esperit inicial d’internet —ja que la majoria de l’espai digital continua en mans privades—, la creixent consciència sobre aquesta realitat representa un primer pas cap a la recuperació del control de l’usuari del ciutadà sobre les xarxes socials l’espai digital.

    Cap a una nova era digital: perspectives des de ciberpoder.net/

    Des de ciberpoder.net/, observem amb optimisme els canvis que s'estan produint en l'ecosistema digital. Malgrat les incerteses, creiem que el futur de les xarxes socials ha d’encaminar-se cap a un model més descentralitzat i més democràtic. Com ens recordava Ariadna Font en la seva entrevista amb Juan Manuel García, «el veritable repte no és tant tecnològic com social: es tracta de crear espais digitals que fomentin el diàleg constructiu i respectuós, en comptes d’alimentar la polarització i l’odi».

    Com a comunitat digital, tenim la responsabilitat i la capacitat d’anar més enllà de la simple crítica als espais corporatius. Ha arribat el moment d’organitzar-nos i actuar conjuntament per crear alternatives reals. No podem conformar-nos amb ser usuàries passives de plataformes controlades per interessos privats: hem de conquerir nous espais digitals que siguin realment nostres. Parlem d’entorns descentralitzats, gestionats per la comunitat i prou atractius per competir amb les grans tecnològiques. La tasca no és fàcil, però la història ens ensenya que els canvis profunds sempre comencen amb petites accions col·lectives. Des de ciberpoder.net/ fem una crida a l'acció: és el moment de passar de la resignació a la construcció activa d’un internet més lliure i democràtic.

    En aquest sentit, pensem que la migració massiva cap a Bluesky i, en general, cap fedivers, podria ser més que una simple moda: podria representar un moviment que demostra que hi ha una demanda real d’alternatives als models corporatius tradicionals. No s’equivoca Alberto Garzón quan suggereix que potser estem davant l’oportunitat de «reconstruir l’àgora digital que necessitem per a una democràcia saludable al segle XXI». Des de ciberpoder.net/, continuarem treballant per analitzar i promoure aquests canvis cap a un internet més lliure i democràtic.

  • Del pati a les xarxes socials: la missió impossible de regular la vida digital dels joves

    Del pati a les xarxes socials: la missió impossible de regular la vida digital dels joves

    Mentre que a principis de 2024 Catalunya va prohibir els mòbils a les aules, Austràlia vol anar més enllà: vetar completament l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials. La proposta legislativa, anunciada aquesta setmana pel govern australià, representa la mesura més restrictiva fins ara en la regulació de l’ús de tecnologia entre els joves.

    Encara que semblin mesures dirigides a causes diferents, en realitat troben l’incentiu en els mateixos motius: els perills o riscos de l’exposició dels joves a les xarxes socials, com l’assetjament digital, la difusió de contingut inadequat i l’addicció a les plataformes. En el cas de la prohibició dels dispositius a les escoles, s’hi suma els problemes d’atenció i altres conflictes específics que succeeixen dins les aules.

    L’adopció massiva de noves tecnologies de comunicació al llarg de la història segueix un guió que sembla escrit d’antuvi: primer arriba la innovació; després, la preocupació social pel seu impacte en els joves. Al segle XIII, l’aparició de la lectura silenciosa va ser vista com una amenaça per a molts acadèmics i religiosos, que temien que aquesta pràctica «solitària» fomentés pensaments perillosos i idees subversives entre els joves. Als anys 50, els còmics van ser considerats una influència tan nociva per a la joventut que el psiquiatre Fredric Wertham va publicar Seduction of the Innocent (1954), argumentant que fomentava la delinqüència juvenil i la desviació moral. Per no parlar de la televisió o els videojocs.

    La història es repeteix amb els dispositius mòbils i les xarxes socials, però aquest cop amb un gir significatiu: els governs han passat a l’acció i el que va començar com una discussió sobre l’ús de mòbils a les aules s’ha convertit en un debat global sobre l’accés dels menors al món digital.

    «Les xarxes socials estan fent mal als nostres fills i jo hi posaré fi», ha declarat el primer ministre australià i líder del Partit Laborista Anthony Albanese en anunciar la proposta legislativa «pionera» que prohibiria l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys.

    La iniciativa australiana, que es presentarà al Parlament en les setmanes vinents, està generant un debat social sobre la restricció dels drets digitals dels menors i la viabilitat tècnica i l’efectivitat real de la prohibició.

    A diverses comunitats espanyoles el diàleg social s’ha centrat darrerament en la prohibició dels dispositius mòbils als centres educatius. Castella-la Manxa va ser pionera en prohibir els mòbils a les aules el 2014, seguida per Galícia que ho regula des del 2015. La Comunitat de Madrid va vetar el seu ús tant a classe com al pati el curs 2020-2021, mentre que Andalusia i Múrcia van implementar prohibicions similars a finals de 2023 i principis de 2024 respectivament. Extremadura ha anat més enllà, vetant l’ús i exhibició de qualsevol dispositiu electrònic personal en tot el recinte escolar. També s’han sumat a les restriccions Canàries i la Comunitat Valenciana, aquesta última limitant l’ús dels mòbils exclusivament a activitats didàctiques supervisades pel professorat.

    A Catalunya, el govern va aprovar a principis de 2024 unes instruccions que regulen l’ús dels telèfons intel·ligents a escoles i instituts: a primària cap infant podrà fer servir el mòbil i a secundària només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús «educatiu específic autoritzat».

    Com apunta Rosa Liarte, professora d’Història i influencer educativa, en declaracions a El Periódico, «prohibir-lo és treure’ns un problema de manera momentània, però ens causarà molts problemes el dia de demà, si no l’eduquem». Liarte argumenta que els alumnes són més aviat «orfes digitals», ja que «poden saber molt bé fer un vídeo de TikTok ballant, però després no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic».

    Susana Quadrado també expressa amb contundència a La Vanguardia l’escepticisme respecte a la mesura: «Es miri com es miri, [la prohibició dels mòbils a les escoles] deriva d’un fracàs. No d’un, sinó de tres: el del nou pedagogisme que advoca per fer del mòbil una eina educativa, el de l’escola que no ha sabut gestionar la indisciplina i el de les famílies que van més perdudes que Wally».

    La ironia de la situació revela una contradicció fonamental del capitalisme digital: en el seu intent de protegir els menors de la vigilància i manipulació de les plataformes tecnològiques, els estats es veuen forçats a implementar els mateixos mecanismes de control i supervisió que pretenen combatre.

    Si una mesura «menys restrictiva» com prohibir els dispositius intel·ligents a les aules poden provocar conseqüències no desitjades iguals o més greus que les que s’intenten evitar, ja no parlem de mesures més restrictives com la prohibició a l’accés de les xarxes socials.

    Sota la proposta australiana, les plataformes hauran de «demostrar que estan prenent mesures raonables per prevenir l’accés» dels menors, però ni el govern australià ni les empreses tecnològiques semblen tenir una resposta clara sobre com fer-ho sense recórrer a sistemes com ara la verificació biomètrica o el seguiment constant dels usuaris joves: una extensió de la lògica del capitalisme de la vigilància que, sota l’aparença de protecció, normalitza formes cada cop més sofisticades de control social.

    La qüestió de fons no és a quina edat els menors haurien de poder accedir a les xarxes socials, sinó quin tipus de xarxes socials volem per a tothom. Quan Albanese argumenta que l’educació digital seria insuficient perquè «assumeix una relació de poder igualitària» entre usuaris i plataformes, està reconeixent implícitament que el problema no és tant l’edat dels usuaris com l’arquitectura mateixa de les xarxes socials i els seus models de negoci basats en l’extracció d’atenció i dades.

    Les dades sobre l’efectivitat d’aquestes prohibicions són poc concloents. Un recent estudi citat per The Guardian assenyala que «la investigació internacional sobre els impactes de la prohibició de mòbils en resultats acadèmics és molt escassa, gairebé nul·la per a les etapes d’educació primària i secundària».

    Mentrestant, els adolescents afectats probablement trobaran maneres de burlar les restriccions, com sempre han fet davant les prohibicions dels adults. La diferència és que ara aquestes formes d’evasió poden exposar-los a riscos encara més grans en espais digitals menys regulats: des de l’ús de xarxes VPN per accedir a versions no regulades de les aplicacions, fins a la migració cap a plataformes emergents sense controls parentals ni moderació de contingut, o l’adopció d’apps de missatgeria encriptada que poden facilitar contactes perillosos.

    Com assenyala Daniel Angus, director del Centre de Recerca en Mitjans Digitals de la Universitat de Queensland, a aquest article del The New York Times «prohibir plataformes com Meta o TikTok empenyeria les audiències cap a altres plataformes menys regulades i menys segures».

    La veritable protecció dels menors en l’era digital requereix una comprensió més profunda de com la tecnologia està remodelant l’experiència humana en totes les edats. Necessitem menys prohibicions generals i més reflexió col·lectiva sobre com construir espais digitals que fomentin el desenvolupament saludable de totes les persones, independentment de la seva edat.

    Cap a una educació digital integral: alternatives a la prohibició

    Si les investigacions ens mostren que les prohibicions generals no són la solució, quines alternatives tenim? La literatura recent suggereix diversos enfocaments que poden ser més efectius que la simple restricció d’accés.

    Bond i Bedenlier (2019) proposen un marc conceptual que emfatitza la importància d’integrar la tecnologia de manera que millori el compromís dels estudiants a través de tres dimensions clau: cognitiva, afectiva i conductual. Aquest enfocament suggereix que, en lloc de prohibir, hauríem de centrar-nos a desenvolupar estratègies que ajudin els estudiants a:

    • Aprendre a avaluar críticament la informació i els continguts digitals
    • Gestionar el temps i l’atenció en entorns digitals
    • Desenvolupar habilitats de comunicació i col·laboració en línia
    • Entendre i gestionar la seva identitat digital

    Com assenyalen Hwang et al. (2015), és possible desenvolupar models d’aprenentatge que integrin la tecnologia de manera fluida entre els diferents contextos: escola, llar i entorns informals. El seu model d’aprenentatge mòbil fluid (seamless mobile learning) proposa estratègies específiques per aconseguir-ho, com ara:

    1. Dissenyar activitats d’aprenentatge que connectin els contextos formals i informals
    2. Proporcionar als estudiants eines per documentar i reflexionar sobre el seu aprenentatge
    3. Facilitar la col·laboració i la comunicació entre estudiants, professors i famílies
    4. Oferir feedback immediat i personalitzat

    McKnight et al. (2016) reforcen aquesta idea identificant cinc rols transformadors de la tecnologia que, ben implementats, poden millorar l’aprenentatge:

    • Millorar l’accés a recursos i materials educatius
    • Potenciar la comunicació i el feedback
    • Reestructurar el temps dels docents per centrar-se en l’alumnat
    • Expandir el propòsit i l’audiència del treball dels estudiants
    • Transformar els rols tradicionals d’ensenyament-aprenentatge

    L’experiència dels centres educatius estudiats suggereix que aquests enfocaments són més efectius quan:

    • Es prioritza el model pedagògic per sobre de la tecnologia
    • Es proporciona formació i suport continuat al professorat
    • S’involucra les famílies en el procés educatiu
    • S’estableixen pautes clares d’ús responsable
    • Es fomenta l’autonomia i la responsabilitat dels estudiants

    Faig meva la conclusió de Rosa Liarte a la seva entrevista a El Periódico: «el que hem de fer és educar, no prohibir». L’objectiu hauria de ser ajudar els joves a desenvolupar una relació saludable i productiva amb la tecnologia, en lloc de simplement restringir-ne l’accés. És evident que això requereix un esforç coordinat entre escoles, famílies i societat per crear entorns d’aprenentatge que aprofitin el potencial educatiu de la tecnologia mentre minimitzen els seus riscos. Però l’esforç, val la pena.

  • Marxem o ens quedem a X? Una falsa disjuntiva

    Marxem o ens quedem a X? Una falsa disjuntiva

    Donald Trump serà el pròxim president dels Estats Units per diversos motius, però un dels més decisius ha estat el suport tecnològic i mediàtic del seu aliat Elon Musk. El magnat tecnològic ha desplegat un arsenal d’estratègies per influir en les eleccions: des d’un suposat sorteig d’un milió de dòlars diaris entre votants d’estats clau —que la fiscalia de Filadèlfia ha revelat com un frau—, fins a una sofisticada campanya de microtargeting que ha enviat missatges contradictoris a comunitats jueves i musulmanes sobre Kamala Harris.

    La xarxa social X, antic Twitter i ara propietat de Musk, s’ha convertit en el principal megàfon d’aquesta maquinària de manipulació. Amb més de 202 milions de seguidors, Musk ha utilitzat la plataforma per amplificar teories conspiratòries i discursos d’odi, mentre els seus algoritmes afavoreixen la polarització i la desinformació. Només ahir, va publicar més de 50 missatges polítics promovent Trump i atacant Harris.

    Davant d’aquest panorama, com a persona d’esquerres, em pregunto si he de seguir a X i combatre la desinformació des de dins o he d’abandonar la plataforma per no legitimar-la. Un debat que, més enllà de la decisió pràctica sobre on publicar els meus pensaments, em porta a una qüestió més profunda: com volem que sigui l’àgora pública digital del segle XXI?

    Si t’has sentit igual que jo, no pateixis: la temptació d’abandonar X és comprensible. La plataforma s’ha convertit en un megàfon de la ultradreta autoritària, manipulat per un idiota que utilitza algoritmes i polítiques editorials per amplificar la conspiració, l’antipolítica, la ignorància i l’odi.

    La transformació és evident: des de la compra per part de Musk fa just dos anys, la plataforma ha deixat de ser un ecosistema propici a la difusió de premsa, per convertir-se en una xarxa de bots que manipulen l’algoritme. Ho hem vist recentment amb les inundacions de València, on milers de comptes índies verificades han inundat la conversa amb missatges en perfecte espanyol, aparentment per monetitzar contingut, però que acaben distorsionant el debat públic.

    Romandre-hi a X podria interpretar-se com una forma de legitimar aquesta maquinària de polarització social.

    No obstant això, la fugida massiva de veus progressistes i democràtiques planteja un risc: cedir completament un dels espais més influents del debat públic global a les forces autoritàries i influencers eixelebrats. Com han apuntat diversos analistes crítics amb l’èxode massiu d’X, quan abandonem completament un espai públic de debat, per molt degradat que estigui, deixem el terreny lliure a aquells que promouen discursos d’odi.

    La solució no rau en una simple dicotomia entre marxar o quedar-se, sinó en transformar la nostra relació amb l’ecosistema digital. Necessitem una estratègia dual: mantenir una presència crítica a X per disputar l’hegemonia cultural, mentre construïm i enfortim alternatives descentralitzades com Mastodon, que representen una visió més democràtica d’internet.

    Com assenyala Marta G. Franco a aquest article de CTXT d’Elena de Sus, «és com si visquéssim totes les nostres vides en centres comercials, com si els nostres ajuntaments no haguessin fet carrers, parcs, biblioteques». Assenyala a l’arrel del problema: la privatització sistemàtica de l’espai públic digital.

    El veritable repte transcendeix la simple elecció entre plataformes digitals. Necessitem reimaginar i reconstruir internet com un bé comú, recuperant l’esperit original de la xarxa: un espai obert, descentralitzat i al servei de la ciutadania. L’aliança Musk-Trump ens ha mostrat els perills de deixar el poder comunicatiu en mans d’oligarques digitals. Ara toca decidir quin llegat tecnològic volem per a les següents generacions.

    Mantinguem una presència crítica i organitzada a les plataformes existents mentre construïm alternatives més democràtiques. El futur de la democràcia a la xarxa dependrà de la nostra capacitat per crear i sostenir nous espais comuns.

  • Dues tempestes: anatomia de la desinformació durant la DANA valenciana

    Dues tempestes: anatomia de la desinformació durant la DANA valenciana

    La DANA que ha assolat el País Valencià aquesta setmana ha vingut acompanyada d’una altra tempesta perillosa: la desinformació. L’inspector en cap dels Bombers de València, José Miguel Basset, ho deixava clar: «Les fake news que s’han fet circular per aquí ens han provocat problemes, fins i tot problemes d’ordre públic». En plena emergència, amb centenars de persones afectades i els serveis de rescat treballant contra rellotge, els rumors falsos han saturat les xarxes socials i els canals de missatgeria, dificultant la gestió de la crisi.

    @eldiario.es

    El Jefe del consorcio provincial de Bomberos de València, José Miguel Basset, ha denunciado este miércoles que la circulación de informaciones falsas en las redes sociales han provocado problemas de desorden público así como de coordinación entre los servicios de emergencia durante sus labores de respuesta a la DANA, que ha dejado al menos 92 fallecidos en la Comunitat Valenciana “Se ha hablado de evacuaciones, de desbordamientos, de rotura de presas… nada de esto ha sido correcto pero sí que ha interrumpido notablemente la labor de los equipos de emergencia”, ha dicho Basset durante una comparecencia junto al president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón #dana #comunitatvalenciana #bomberos #valència #josémiguelbasset #president #carlesmazón #generalitat #stopbulos #noticiastiktok

    ♬ sonido original – eldiario.es oficial

    «Tot aquest tipus d’accions, si no es tallen per part del ciutadà, ens porten al caos», va insistir Basset, referint-se als «rumors que circulen per xarxes socials». Des de falses alertes d’evacuació fins a teories conspiratòries sobre demolició de preses, la desinformació ha obligat les autoritats a dedicar temps i recursos a desmentir falsedats mentre intentaven coordinar les tasques de rescat.

    La conspiració de les preses enderrocades

    Un dels rumors falsos més virals ha estat el de la suposada demolició de preses per part del Govern. Agitadors digitals de l’extrema dreta com Alvise Pérez i polítics de Vox han aprofitat la tragèdia per difondre que l’enderrocament de preses havia empitjorat els efectes de la DANA. Una mentida que ha estat desmentida pel Ministeri de Transició Ecològica: en els darrers anys només s’han eliminat petits assuts en desús que no tenien cap funció de prevenció d’avingudes.

    La narrativa no és casual: en recuperar el tema de les preses, l’extrema dreta apel·la deliberadament a l’imaginari franquista de les «grandes obras hidráulicas». No és només una crítica a la gestió actual; és un intent de contraposar la figura de Franco, presentat com el «constructor de pantans», amb un govern progressista al qual acusen, falsament, de destruir aquestes infraestructures. Fins i tot han arribat a viralitzar vídeos del dictador inaugurant pantans, amb missatges que afirmen que «el Caudillo va construir preses per tot Espanya per evitar inundacions i el govern comunista les està destruint».

    Santiago Abascal, president de Vox, fins i tot ha acusat Ursula von der Leyen d’una suposada «llei criminal de voladura de preses» després que la presidenta de la Comissió Europea relacionés les inundacions amb la crisi climàtica. La realitat, però, contrasta fortament amb aquesta mitologia franquista reencarnada: lluny d’enderrocar infraestructures, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer està millorant i reforçant les preses existents per augmentar la seva capacitat davant d’avingudes, adaptant-les als reptes que planteja l’emergència climàtica.

    El pànic de les falses evacuacions i les crítiques a l’AEMET

    La desinformació també ha afectat directament la gestió de l’emergència. S’han difós números de telèfon falsos d’emergències i rumors sobre evacuacions que han generat pànic en municipis com Sedaví, Paiporta o Benetússer. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha hagut de desmentir que s’hagués donat ordre d’evacuar cap municipi.

    Fins i tot l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) s’ha vist obligada a desmentir els rumors que circulaven sobre l’avaria del seu radar meteorològic a València. Segons, Maldita.es, tot i que és cert que el sistema va patir danys per l’impacte d’un llamp el setembre de 2023, l’AEMET va activar un sistema d’alimentació alternatiu provisional que va permetre que el radar funcionés de manera ininterrompuda des del matí del 28 d’octubre, abans que comencés l’emergència.

    L’extrema dreta va intentar polititzar aquesta situació acusant el govern de Pedro Sánchez de no arreglar el radar «perquè la Comunitat és del PP», però la realitat és que, fins i tot en cas d’avaria total, l’encavalcament amb altres radars propers hauria permès seguir monitorant la situació meteorològica a la província de València.

    A banda d’això, el pseudosindicat ultraconservador Manos Limpias ha denunciat els responsables de l’AEMET i Emergències, acusant-los d’homicidi imprudent. Tot i que la mateixa denúncia reconeix que l’AEMET va emetre les seves alertes des de primera hora del matí, l’organització ultra intenta criminalitzar els serveis públics i els seus responsables, demostrant un cop més com l’extrema dreta instrumentalitza el dolor i la tragèdia per atacar les institucions democràtiques i promoure la seva agenda política.

    L’impacte real de les mentides

    La situació ha posat de manifest com l’extrema dreta aprofita els moments de tragèdia social per mentir i desinformar, alimentant la mateixa tendència de les xarxes a la desinformació.

    L’extrema dreta contradiu les seves pròpies posicions anteriors sobre l’estat d’alarma —primer denunciant-lo durant la pandèmia, ara exigint-lo. A més, el que veiem és una tàctica deliberada d’aprofitar el caos i la por col·lectiva per avançar una agenda ideològica més àmplia.

    Aquesta estratègia té tres components clau: primer, amplificar la sensació de crisi a través de la desinformació; segon, culpar les institucions democràtiques i progressistes de la catàstrofe; i, tercer, presentar solucions autoritàries com l’única sortida possible. Quan l’extrema dreta ignora deliberadament els protocols establerts per a la intervenció militar, no ho fa per ignorància, sinó com a part d’una narrativa acuradament dissenyada per erosionar la confiança en les institucions democràtiques i promoure un estat més autoritari.

    És la manifestació d’una fantasia ideològica on l’Estat ha de ser simultàniament omnipotent i impotent, present i absent, segons convingui al relat del moment.

    El que estem presenciant no són simples contradiccions polítiques, sinó l’aplicació del manual del capitalisme del desastre (concepte de Naomi Klein) en l’era de les xarxes socials: utilitzar el trauma col·lectiu d’una catàstrofe natural per promoure una agenda antidemocràtica i antiinstitucional. La tragèdia de la DANA s’ha convertit en una oportunitat per aquests actors per avançar en el seu projecte de desmantellament de la confiança pública en la governança democràtica.

    Font: X.com

    Paradigmàtic d’això és la viralització de l’eslògan «només el poble salva al poble». Tot i que aquesta frase sembla sorgir d’una genuïna admiració per la solidaritat ciutadana —que ha estat exemplar—, amaga una perillosa lògica antiinstitucional que coincideix amb els objectius de l’extrema dreta. Afirmar que «només» el poble salva al poble implica negar el paper fonamental dels serveis públics, dels professionals d’emergències, dels científics i científiques de l’AEMET, i de totes les institucions democràtiques que, malgrat les seves imperfeccions, són essencials per gestionar crisis d’aquesta magnitud. La veritable resistència contra el feixisme implica defensar i millorar aquestes institucions, no desacreditar-les.

    Font: RTVE

    A falta de més incoherències, el PP va criticar durant la pandèmia l’avís que sona als telèfons mòbils com una invasió a la llibertat individual, però ara exigeix més alertes i avisos. En fi, contradiccions, totes, que demostren que la veritat o els fets els són indiferents; el seu únic objectiu és aprofitar el patiment per col·locar la seva agenda contrària al govern «progressista» d’Espanya.

    La resposta institucional i digital

    En aquest context, destaca el paper del ministre Óscar Puente, qui, malgrat ser conegut per les seves baralles a les xarxes socials amb la dreta i l’esquerra, està informant de manera precisa sobre les actuacions que duen a terme el govern i el seu ministeri durant aquesta crisi.

    Els equips de voluntaris digitals en emergències de la Comunitat Valenciana han hagut de treballar intensament per desmentir rumors. Quan experts, divulgadors i fins i tot influencers informats intenten desmentir les notícies falses a les xarxes socials, reben insults de caràcter guerracivilista com «roja».

    https://www.tiktok.com/@clersssss/video/7432334190315605281

    Les conseqüències d’aquesta tempesta de desinformació van més enllà de la confusió: han provocat mobilitzacions innecessàries de recursos, han generat pànic entre la població i han dificultat la tasca dels serveis d’emergència. La por al desabastiment d’aigua potable, per exemple, ha provocat compres massives en supermercats, tot i que les autoritats han garantit el subministrament.

    Font: X.com

    La desinformació s’ha convertit en un factor més a gestionar durant les emergències. Les institucions necessiten desenvolupar protocols específics per combatre-la, mentre que la ciutadania ha d’aprendre a ser més crítica amb la informació que rep i comparteix. En situacions d’emergència, un rumor fals pot tenir conseqüències gairebé tan greus com la catàstrofe mateixa.

  • Algoritmes pont: i si les xarxes socials no polaritzessin?

    Algoritmes pont: i si les xarxes socials no polaritzessin?

    Sovint costa d’entendre per què tanta gent no pensa com nosaltres, si constantment veiem notícies i dades a la xarxa que demostren que tenim raó. La resposta és senzilla: ells no veuen la mateixa informació. Veuen opinions d’ideologia contrària que també els donen la raó i, per tant, és improbable que ens posem d’acord.

    Mires a l’altra banda i penses: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és simple: ells no l’estan veient.

    El dilema social, Netflix

    Les xarxes socials estan dissenyades perquè interaccionem amb el contingut. No importa que sigui de qualitat, ni tan sols que sigui cert. Només que hi cliquem, reaccionem i el compartim. Els algoritmes calculen la probabilitat que interaccionem amb una publicació i, si és alta, ens l’ensenyen. Per què? Si passem més temps a la plataforma, ells guanyen més diners en publicitat.

    Normalment, és més probable que reaccionem quan percebem una amenaça. Per això, els influenciadors i els polítics tenen discursos sensacionalistes i hostils. Hi ha evidències que les xarxes han escampat notícies falses, radicalitzat la població i incitat a la violència: l’assalt al Capitoli, la guerra civil a Sudan del Sud… Es ressalten missatges inflamatoris, fent enfadar la població i incrementant el risc que les diferències socials acabin en violència.

    Algoritmes pont

    Les xarxes socials actualment divideixen i polaritzen. Però per què hauríem d’acceptar que siguin així per defecte? Per sort, fa poc va sorgir una alternativa esperançadora: els algoritmes pont.

    La bretxa de percepció és la diferència que percebem entre les creences dels altres respecte a les seves creences de veritat. Quan discutim, normalment no ho fem contra l’altre bàndol, sinó contra la imatge que tenim d’ell.

    Imagineu que les plataformes prioritzessin el contingut que posés d’acord diferents grups d’opinió. Els algoritmes pont (bridging algorithms) són un mètode alternatiu que funcionen amb aquest propòsit, promocionant el debat i l’acord entre diferents perspectives i fent-nos veure que, probablement, els valors dels altres són molt més semblants als nostres del que ens pensem.

    Com funcionen?

    A la imatge de sota, a l’esquerra, veiem que els sistemes actuals prioritzen contingut que més agrada a usuaris similars, independentment dels usuaris de perfils diferents. Els algoritmes pont també ensenyen publicacions que agraden als usuaris, però prioritzen les que, a més, agraden a l’altre bàndol, deixant el sensacionalisme en últim lloc.

    Com podem veure a la imatge de sota, es prioritza contingut:

    • Que tenen una distribució de reaccions no polaritzada.
    • Aprovat per persones que normalment estan en desacord amb l’autor.
    • O quan gent consulta fonts que normalment no veuen.

    Posem-ho en pràctica

    Si això us sona a utopia, bones notícies! Ja hi ha precedents exitosos. Per exemple, les «notes de la comunitat» a X, que identifiquen tuits enganyosos: tan sols es publiquen notes valorades positivament per individus d’opinions diferents. 

    El 2015, per saber l’opinió pública sobre UberX, el govern de Taiwan va usar Polis, una eina d’enquestes que identifica missatges amb el grau més gran d’acord entre persones que normalment opinen diferent.

    Facebook va fer experiments amb algoritmes pont, on millorava significativament la qualitat del contingut, molt menys probable de ser reportat per assetjament, odi o incitació a la violència. Malauradament, aquests tipus de canvis comporten una caiguda inicial d’usuaris, fins que amb el temps s’hi acaben acostumant i els agrada més. El problema? Les empreses es fan enrere abans d’observar els beneficis a llarg termini.

    Com que, avui en dia, les big tech no s’esforcen per contrarestar la polarització, les lleis les haurien d’obligar o incentivar. Els algoritmes s’han de regular com qualsevol altre àmbit, perquè ens afecten i molt.

    A més, les big tech tindrien altres beneficis. Si hi ha menys incentius per generar toxicitat, es reduirà el cost de la moderació. Probablement, reduirien danys reputacionals i legals. Per exemple, Facebook ha estat demandat per incitar a la violència a Myanmar, Sri Lanka i Etiòpia per valor de 150 bilions de dòlars.

    Reptes

    És important que hi hagi conflicte, perquè és una forma d’aconseguir que la societat millori. L’objectiu dels algoritmes pont no és eliminar el desacord, sinó promoure formes constructives de conflicte entre els que pensen diferent. A més de mitigar els riscos de les disputes més perilloses. 

    Lògicament, cap solució és perfecta. Aquest sistema funciona millor amb qüestions de resposta oberta que preguntes de sí o no o en temes amb posicions molt marcades.

    Què passa, per exemple, si gent de diferents ideologies comparteixen un prejudici sobre una minoria? Probablement, s’hauran d’afegir restriccions específiques per evitar conseqüències indesitjables, ja que no es tracta de promoure contingut aprovat per la majoria, sinó per audiències diverses.

    Si la nostra societat no divideix per defecte, les xarxes tampoc ho haurien de fer. Tant les companyies tecnològiques com els usuaris les hem de modelar de forma ètica, amb sentit comú i auditoria democràtica, per crear comunitats en línia que reflecteixen el millor de nosaltres. Per primer cop, hem trobat una via que trenca el dogma que les xarxes socials només poden polaritzar. Les eines ja les tenim. Ara tan sols hem d’atrevir-nos a fer-les servir.

    Referències

    La imatge de l’article ha estat generada amb Copilot Designer, eina d’Intel·ligència Artificial Generativa de Microsoft

    Thorburn, L; Ovadya, V; Knight First Amendment Institute, Columbia University; 2023; Sistemes pont: Problemes oberts per contrarestar la divisió destructiva mitjançant classificacions, recomenadors i governança.

    Sieker, F; Bertelsmann Stiftung; 2024. Construir ponts en lloc de polaritzar.

    Sieker, F; Bertelsmann Stiftung; 2024. Construir ponts en lloc de polaritzar: com els algoritmes poden millorar el discurs digital.

    Thorburn, L; Ovadya, V; The Conversation; 2023. Com redissenyar els algoritmes de les xarxes socials per unir ponts.

    Grant, A; Raskin, A; WorkLife; 2024. Reimaginant la tecnologia i parlant als animals.