Fa uns mesos va fer-se viral a X un fragment del podcast de dos nois (molt) joves que xerraven sobre la llei d’amnistia. La majoria dels tuits tenien la intenció de burlar-se d’ells. Exposar-se a les masses implica riscos dels quals, tinc la sensació, les noves generacions són conscients, però que sovint intencionadament ignoren.
En temps on l’atenció és un dels béns més preuats, tots competeixen per ser informadors: polítics, activistes, estudiants, experts, periodistes, filòsofs, panelistes, etc. Tots busquen colar la seva «humil opinió» o la seva veritat en el flux informatiu. I ho fan de la manera més estrident, per a deixar clar a l’algorisme que el seu val la pena ensenyar-ho. Desitgen sortir de la seva intimitat, projectar-se sota els focus, obtenir reconeixement i un cop a l’esquena
Els altres paren atenció, sigui reconeixent-los sigui rient-se d’ells. Reaccionant, donem formes a aquests subjectes virtuals: subjectes construïts que es projecten com a autèntics; ignorants que pretenen semblar savis; situacionistes inintencionats; consciències egoistes que busquen ejectar-se de la seva intimitat, sota els focus d’una massa atordida per les llums que ho il·luminen tot, tot el temps i per tots costats.
Per a ser crític —jutjar amb consciència— es necessita temps. Temps per dubtar, per escoltar i baixar els fums. Anar més a poc a poc per progressar més de pressa.
En la roda capitalista, en la qual estem sent un recurs més de la maquinària de producció, el temps sembla ser limitat per les necessitats que mereixen ser cobertes per a assegurar l’existència. Dins d’aquest corrent, d’aquesta inèrcia a la qual ens aboquen, el reconeixement i la fama són ideals que ens permetrien viure sense esforç i amb més temps.
Potser les noves generacions ja no creuen que Déu els hagi fet així; ja no creuen en egos ni superegos que els pre-condicionin; ja no creuen en estructures socials en les interseccions de les quals emergeixin com a subjectes subjectats; ja no creuen en transcendentals ni en ideals absoluts que es despleguin ni que siguin temps; ja no creuen que són responsables de la seva vida i que l’han de viure com si fos una obra d’art; ja no creuen que són obrers, l’emancipació dels quals accionaria una dialèctica històrica fins a portar-los a un futur millor on fossin lliures.
El nihilisme, tot i que imperant, tampoc esdevé l’alternativa hegemònica. El sentit que les noves de les generacions urbanes construeixen parteix de la premissa que per a «ser algú» i viure bé, amb temps, el millor és «viure del conte». El conte que un explica, amb personatges inventats, i amb un com a protagonista. Aquest subjecte virtual, mescla d’autenticitat i ficció, que la gent consumeix en petites dosis, buscant una coherència —difícil de trobar en continguts tan efímers i breus—, i un arc de personatge que «aporti valor» (no em demanin que expliqui què és aportar valor perquè mai ho he entès molt bé).
Una altra forma d’expresar aquesta idea és mitjançant la «filosofia delulu». Mariana Toro presenta el concepte a aquest article d’ethic i ho resumeix en una màxima: «consisteix en ser una mica il·lús, viure una realitat que no és la que és, però sí la que es desitja».
L’aparentment única possibilitat viable és fer-nos producte digital de nosaltres mateixos i dissociar-nos en el nostre subjecte virtual, col·locant en ell una mescla de possibilitats insatisfetes i realitat. Viure del conte.
No m’entenguin malament, no ho jutjo. Alguns diran que és decadent i trist, i altres diran que és una oportunitat per construir-nos a nosaltres mateixos. A mi m’importa esclarir si és així com succeeix, si és això el que ve, i sota quins paràmetres culturals i tecnològics es construeix aquest món virtual plagat, cada vegada més, de subjectes virtuals que creen i consumeixen el gran conte que és la història del món i les seves aventures.
«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
@Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt#badbunny#nostalgia#flowgptmusic
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
«Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
Agost de 2023. Després d’una onada de calor insuportable a Barcelona, arriben les pluges i les temperatures mediterrànies que tant trobàvem a faltar. Les nits són més lleugeres i faciliten el descans.
Quan la meteorologia es posa de part meva per anar a dormir, comencen a pertorbar-me altres assumptes. Fins a tal punt que m’afecten la son. Abans de les vacances d’agost em preocupava el resultat de les eleccions generals de 2023. Després del nomenament de Francina Armengol del Partit Socialista com a presidenta del Congrés dels Diputats, amb els vots de Junts, vaig respirar tranquil davant l’esvaïment de les possibilitats que PP i VOX acabessin sumant per nomenar Feijóo president del Govern espanyol.
La tranquil·litat, però, es va truncar quan una altra línia de batalla va obrir-se,a banda de la institucional contra els partits reaccionaris i els seus representants: la lluita sociocultural contra el masclisme i el patriarcat.
El president de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, va fer un petó no consentit la jugadora Jenni Hermoso després de la victòria de la selecció femenina a la Copa del Món Femenina de la FIFA. Això va provocar una gran controvèrsia i reaccions ràpides: Rubiales va ser inhabilitat per la FIFA, denunciat per la fiscalia i el Consell Superior d’Esports del Govern espanyol. Tot això va succeir després que Rubiales es negués a dimitir i acusés diverses persones i entitats, incloent-hi la víctima, de «fals feminisme» i caça de bruixes.
Entro a X.com —Twitter, pels amics—, i veig que un famós tuitaire ultradretà, Luis Pérez, conegut com a «Alvise», publica un vídeo de la víctima de l’agressió (segurament filtrat pel mateix Rubiales o el seu cercle), reaccionant amb les seves companyes al petó no consentit que li va fer Rubiales. L’objectiu és desacreditar a Jenni Hermoso —tot i que en el mateix vídeo es veu com, també en privat, la jugadora de la selecció manté la seva versió dels fets: que el petó no va ser consentit.
A la part inferior de la publicació —tuit, pels amics—, veig una capsa que resa: ajuda a qualificar les notes en aquest post. Hi clico i veig que diferents usuaris, des de l’anonimat, han proposat notes per contextualitzar les nombroses incorreccions de la publicació d’Alvise. El vídeo anava acompanyat d’una sèrie de missatges que acusaven la víctima d’haver-se inventat una versió i descrivia uns altres fets que no es veuen en el vídeo, però que, de la manera en què està publicat, semblaria que surten en l’arxiu audiovisual.
La primera tanda de notes estan encapçalades per un titular que diu: Notes amb suggeriments de context per mostrar juntament amb el post. «L’autor d’aquest tuit és un conegut agitador ultra, condemnat en almenys tres ocasions per difondre notícies falses. En aquest vídeo tracta de desacreditar el testimoni d’una víctima basant-se únicament en la recció subjectiva d’ella davant l’escometiment d’un presumpte delicte» —adjunt al text un enllaç a una notícia d’ElDiario.es. Altres notes assenyalaven que el vídeo està «molt manipulat» i comparteixen enllaços de pàgines web realment estranyes.
Més cap a baix, una altra capçalera ajunta un conjunt de notes: Notes en les quals s’explica per què no es necessita context addicional. «La jugadora Jennifer Hermoso ensenya entre riures una foto comparant la foto d’Iker Casillas i Sara Carbonero amb la seva amb Luis Rubiales. Les jugadores coregen la paraula ‘petó’ així com ‘presi’ en senyal d’aprovació, no s’aprecia descontent o frustració». Altres notes justifiquen que no és necessari contextualitzar el vídeo perquè l’autor del tuit «expressa la seva pròpia interpretació d’un vídeo que, malgrat estar editat i descontextualitzat, no és fals».
La Comunitat de Notes d’X.com és una eina útil per lluitar contra les notícies falses i els relats creats des de la mentida? O és un mal de cap pels periodistes o una màquina per alimentar la «cancel·lació»?
Avui dia, l’efecte de retallar el context de qualsevol artefacte cultural-digital és crucial per a la seva memetització
El lingüista i científic cognitiu, George Lakoff, proposa en el seu llibre No pensis en un elefant que les paraules, imatges i la retòrica que utilitzem per descriure el món creen marcs conceptuals que condicionen la nostra percepció de la realitat i les nostres creences.
La gent pensa mitjançant marcs. […] La veritat, per a ser acceptada, ha d’encaixar en els marcs de la gent. Si els fets no encaixen en un determinat marc, el marc es manté i els fets reboten.
Lakoff, G. (2017). No pienses en un elefante.
Els marcs conceptuals, tot i ser limitats, són la condició de possibilitat perquè les idees neixin i encaixin en el potencialment veritable. Hi ha marcs conceptuals més simples i altres que són més complexos. Els memes, per exemple, en la seva evolució, des del naixement fins a la seva mort, passant per totes les mutacions, construeixen un sediment de significació, capaç de transferir un gruix important d’idees de manera molt simple.
El meme és capaç de donar respostes simples i lúcides a qualsevol fenomen amb major celeritat que un dispositiu basat en l’anàlisi i la reflexió racional.
Pajares, A. (2023). Memeceno: La era del meme en internet
De la mateixa manera que els memes, els tuits són formes d’expressió concisa i impactant en el context cibernètic. Tots dos transmeten missatges amb un format breu, de manera efectiva i en un espai limitat, ja sigui en 280 caràcters o mitjançant una imatge i un títol curt. Aquesta limitació fomenta la creativitat i la condensació dels missatges perquè siguin comprensibles i memorables en un món digital saturat d’informació.
Per altra banda, els dos formats es presten a la intertextualitat i la reinterpretació. Tant els tuits com els memes són susceptibles de ser recontextualitzats i referenciats, fent que les seves idees o la ironia expressada es propaguin i evolucionin, mitjançant la interferència de la comunitat. Així doncs, encara que tinguin formes diferents, els tuits i els memes funcionen sota les mateixes dinàmiques de creativitat i interacció cultural, reflectint la naturalesa canviant de la comunicació en l’era digital.
Si els tuits i els memes comparteixen dinàmica, també són susceptibles de patir les mateixes problemàtiques, com ara bé, la manca de context a causa de la necessitat de concisió. Hem de condensar en pocs caràcters una idea o la descripció d’un fet, el que requereix necessàriament que escollim quina informació concreta expliquem. El buit que deixen les dades que no anotem, l’omple el marc conceptual de l’usuari que consumeix el contingut.
És per això que, de la mateixa manera que els memes, els tuits que es viralitzen per la seva facilitat d’entendre i d’identificar-se amb els afectes de certes comunitats són capaços de distribuir narratives que, en altres canals mitjançats per experts i professionals de la informació, mai acabarien calant.
És més accessible i fàcilment entenedor un meme que un llibre, per això suposa una eina tan potent per difondre certs relats que, normalment, s’allunyen de qualsevol mena de consens científic o de les mateixes fonts històriques.
Herrán, M., Pérez, G. (2023). Memeceno: La era del meme en internet
Si hi hagués alguna manera de combatre aquest fenomen, posant context a les interpretacions capcioses i de part, a banda de reaccionar responent els tuits dient que són mentida…
Dels canvis que ha implementat Elon Musk des que va adquirir el control de Twitter, ara X.com, la Comunitat de Notes és potser l’únic que se salva de la crítica ferotge i ara explicaré per què.
El poder de l’opinió pública i el maldecaps dels periodistes
En castellà sona quasi com a un rodolí: dato mata relato. Dada mata relat. Tant de bo fos veritat. El cert és que el relat o la narrativa configura, com dèiem, el marc conceptual a partir del qual comprenem el món. No només organitza i dona sentit als fets, sinó que també pot arribar a canviar el «significat evident» d’un fet.
Imagina’t un nen de cinc anys menjant bròquil per primer cop. Després de fotre-li una mossegada, arruga la cara i li ve una arcada. És evident que no li agrada el bròquil. Però l’àvia, que més sap per vella que per diable, li explica que el bròquil és amarg perquè té molts nutrients i que els homes forts mengen molt de bròquil. El nen, malgrat que no li ha agradat, se’l menja tot sencer. Quan arriben els pares a casa li pregunten, «t’has menjat tot el bròquil?», i el nen respon, «sí!, m’ha agradat molt. Em convertiré en un home gran i fort».
Les paraules de l’àvia han transformat aquest simple àpat en una aventura emocionant cap a la fortalesa i el creixement. El bròquil ha passat a significar un símbol de futura virilitat —i una masculinitat tòxica— per al petit nen.
Notes de la comunitat té com a objectiu crear un món millor informat; per a això, permet que les persones a Twitter afegeixin de manera col·laborativa notes útils als Tuits que podrien ser enganyosos.
La Comunitat de Notes d’X.com busca la col·laboració dels usuaris per anotar la informació que es publica a la xarxa social i contextualitzar-la, perquè s’entengui millor i, el que és més important, s’entengui bé.
Per col·laborar l’usuari s’ha d’enregistrar i ser acceptat en la comunitat. Durant un temps només podrà valorar si les notes deixades per altres usuaris anònims són o no vàlides. Al cap d’un temps, podrà redactar anotacions a les publicacions quan cregui convenient.
L’algoritme acaba decidint si una nota apareix o no considerant els vots dels usuaris, però també que les qualificacions provinguin des de diferents perspectives. És a dir, promou el consens entre usuaris de diferents ideologies. A més, normalment cal que les notes vagin acompanyades de fonts externes fiables que donin suport a l’anotació.
Presumptament, la Comunitat de Notes contribueix de manera efectiva a millorar la qualitat de la informació compartida a la plataforma, actuant com a contrapès a la desinformació i promovent una cultura de la veritat, el pensament crític i la responsabilitat en la comunicació en línia.
A la campanya electoral de les eleccions generals del 23J, les notes d’X.com van jugar una mala passada als intents del Partit Popular d’instal·lar determinades interpretacions dels fets.
¿350.000 votos devueltos?No cabe mayor negligencia Es gravísimo
El gobierno debe de tomar todas las medidas posibles para q todos los votos puedan ser depositados en urnas
— Nuevas Generaciones de España 🇪🇸 (@NNGG_Es) July 18, 2023
Nuevas Generaciones intenta desacreditar el debat electoral convocat a la televisió pública entre els candidats perquè el candidat popular no va voler assistir.
Fins i tot a Elon Musk, CEO d’X Corp., li anoten les publicacions:
La Comunitat de Notes, per altra banda, pot arribar a xocar amb les empreses de fact-checkingcom Verificat o Newtral.es per diverses raons. Primerament, les comunitats digitals funcionen amb una estructura més distribuïda, permetent que els usuaris debatin i verifiquin la informació de forma col·laborativai en temps real. En canvi, les empreses de fact-checking, amb interessos propis, depenen d’un grup reduït periodistes i analistes professionals. Potser aquesta «reputació» dona més fiabilitat, però no més transparència i accessibilitat.
A més, la velocitat de les xarxes socials fa que les correccions i verificacions puguin difondre’s ràpidamenti inserides en la pròpia publicació, rivalitzant amb les empreses de fact-checking en termes d’eficàcia i difusió. Tot i que aquest enfocament horitzontal pot ser més propens a ocasionar errors, representa un canvi disruptiu en com s’enfronta i es corregeix la informació en la plataforma digital.
❌ FALS: "Els dos grans partits […] sumats tenen el 94% dels vots"
El PP i el PSOE van aconseguir el 64,75% dels vots a les eleccions del #23J i tenen el 73,71% dels escons al Congrés. https://t.co/iSAj17wTgd
No obstant això, al veure les notes a la repugnant portada de l’AS, un amic periodista em comentava que els diaris i revistes al final haurien de poder emetre la seva opiniósense anotacions, tot i que no sigui la més popular. Les opinions no es poden desmentir —llevat que estiguin sustentades en premisses falses. La llibertat de publicació i d’opinió permet que els editors i propietaris de l’AS opinin que «Jenni ha deixat caure a Rubiales», deixant entendre que la denúncia pública de Jenni és interessada.
El punt és que en aquest cas, potser, no era necessària la nota de la comunitat, perquè s’estan enfrontant dues interpretacions d’un fet: una que defensa que la jugadora ho denuncia perquè ha estat agredida i l’altra que defensa que hi ha un interès darrera de la denúncia.
De la mateixa manera, podríem preguntar-nos si és necessari contextualitzar les publicacions que fan els comptes de memes. @kansaita_ recicla contingut i crea memes d’actualitat. Normalment, utilitza material, com vídeos o imatges, d’altres comptes amb potencial viral i ho recontextualitza amb una frase enginyosa, capaç d’expressar un afecte comunitari.
En aquest cas, importa que la notícia sigui d’un portal de notícies falses per fer bromes? La intenció del tuit és provocar riure i estupefacció. És més una obra d’art que informació d’interès. Per gaudir de l’obra hem de saber que Michelangelo, al quedar-se sense blau cel, va barrejar una mica de blau obscur amb blanc per acabar un troç de la Capilla Sixtina?
Potser, el fet que les persones que munten les fires ambulants solen ser d’ètnia gitana, comunitat molt estereotipada i prejutjada, i que aquest tuit estigui alimentant aquests estereotips, és motiu suficient per contextualitzar la publicació.
Sigui com sigui, les notes de la comunitat no només serveixen per desmentir les publicacions expressament inexactes o inintencionadament incorrectes, sinó també per contextualitzar publicacions que no s’entenen sense un context previ. A mi m’encanta la xafarderia, però mai m’empano de res. Tinc l’esperança que quan el famós o famosa de torn publiqui un tuit críptic, o fins i tot quan Errejón faci els tuits aquells que no s’entenen gaire, la comunitat els posin context i expliquin el rerefons per entendre de què va la història.
Una arma de doble fil
Alba Lafarga utilitzava una cita d’Irene Redondo, parafrasejant a Audre Lorde, al llibre Memeceno molt representativa: El ciberactivisme té el problema que jugues a casa de l’amo, amb les eines de l’amo i les normes de l’amo.
No hi ha dubte que és menester aprendre com funcionen les notes de les comunitats per utilitzar-les afavor nostre sempre que sigui necessari. Les hem d’utilitzar per desmentir l’opinió disfressada de fet periodístic, les mentides i mitges veritats, les interpretacions capcioses de les dades i els fets, així com per denunciar els interessos darrere de certes publicacions.
També haurem de saber actuar quan la ultradreta utilitzi l’eina irresponsablement, en contra dels interessos progressistes. Les notes de la comunitat són una eina de la plataforma i hem de tenir clar que sempre els interessos de la plataforma aniran per sobre de l’opinió pública i els interessos de les ciberactivistes.
Podem utilitzar-la com a una eina aliada en la guerra cultural cibernètica. També hi haurà qui l’utilitzi irracionalment i irresponsablement. Aquí és on veurem la capacitat de l’algoritme per interpretar quan és o no necessari contextualitzar una publicació.
La lluita per canviar els marcs conceptuals establerts (aka hegemonia, convencions culturals, etc.) —i aconseguir que tothom entengui que fer un petó a una dona sense el seu consentiment és inacceptable— és tan important o, fins i tot, més important que la lluita política per evitar que la ultradreta i la dreta ultra governin a l’Estat.
Estic convençut que, amb organització i acció conjunta, el progressisme guanyarà als dos fronts.
El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular
Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.
La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.
Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.
La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.
La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.
La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.
https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo
Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.
De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.
Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?
Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia
Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»
Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.
Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.
Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.
La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.
A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.
De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.
Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?
Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.
Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.
Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.
Patrulles ciutadanes
Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.
A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.
Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.
Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.
Ganas de Madrid, con ganas
L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!
La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.
El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.
El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.
Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.
Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.
Sobre el context i la intenció
Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.
Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.
Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.
Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.
Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.
Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.
Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.
ciberpoder.net/ va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».
En l'article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net/ publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.
La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.
Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».
Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.
Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.
Pablo Motos me ha preguntado en El Hormiguero por qué los poderosos, aquellos que están acostumbrados a mandar en España sin presentarse a las elecciones, le tienen "manía" a Unidas Podemos.
Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.
El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman, Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.
El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.
El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.
Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.
Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.
Laura Pausini se niega a cantar 'Bella Ciao' en 'El Hormiguero': "Es una canción política" https://t.co/3ZHyMEPBPC
Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.
“Veo madres de 12 y 13 años que están sacando a sus hijos adelante con una sonrisa”
¿Podemos dejar de dar voz a embajadoras de Hazte Oír?
A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.
En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.
Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.
Twitter sovint esdevé un aparador meravellós de traumes, carències i insatisfaccions vitals diverses que podrien utilitzar molt bé els creadors de contingut de divulgació psicològica com a exemples. Almenys això és el que em ve al cap quan veig reaccions tan tremendes davant de fets banals i fenòmens estètics inofensius.
M’explico millor: fa uns dies va fer-se viral a la xarxa de micro-blogging el tiktok d’un noi i una noia joves, d’aparença «modernets de Barcelona», on escoltaven un vinil de música que van decidir comprar perquè els hi agradava la seva portada. La idea és descobrir música nova comprant vinils que els hi agradin per la seva estètica. Literalment «jutjar el llibre per la seva portada».
Aparentment, l’exhibició dels joves ha generat moltes enrabiades. Potser al principi d’aquesta columna portava la meva consideració d’aquests haters al terreny personal i, segurament, trobaríem explicacions i evidències respecte a la reacció virulenta en aquest camp subjectiu. No obstant això, intentaré analitzar antropològicament el perfil de gent que no autoritza l’exhibició estètica de certs subgrups culturals, suposo que en defensa de la puresa i la «veritat natural» de la subjectivitat humana.
Qué personas tan insoportables. El momento en que ella saca la cámara reflex digital para hacerle una foto al tocadiscos casi se me desmonta la silla rendida ante el peso del cansancio vital pic.twitter.com/v4P1ipLmUZ
La pava tiene vibes de acabar convirtiéndose en una cayetana que respira vino y el pavo tiene vibes de que relación que tiene relacion que destroza por poner los cuernos con la primera que se le acerca Pero oye, por ahora son chicos alternativos
Observant els comentaris d’odi identifico que el principal factor de molèstia és l’estètica «moderna» dels joves. El pentinat del noi, el bigoti, la seva samarreta d’Artic Monkeys, els tatuatges de la noia, etc. són mencionats pels «odiadors» per demostrar, segurament, la superficialitat de la seva identitat. Podem definir el marc on se situen els «odiadors»: no gaudeixen realment de la música, sinó que són fanàtics que només volen presumir i aparentar una identitat que veritablement no tenen.
També és comuna la relació de la seva estètica amb els «pijos», concretament de Barcelona. S’escampa així el clixé que resa que els moderns o indies de Barcelona solen ser de classe benestant, cosa que condiciona que puguin construir-se una identitat estètica menys sincera o menys pura (perquè hi ha una intenció d’exhibir el coneixement i el gust per una determinada música o subcultura urbana), en la pràctica d’una actitud immadura, i per tant han de ser subjectes de crítica, perquè no hi entren en els paràmetres d’unidimensionalitat on es mouen aquells qui veritablement saben de música; un coneixement cultural que no tenen intenció d’exhibir perquè, si ho fessin –suposo que creuen ells–, sería sempre amb espúries intencions. El que gaudeix de bona música, sembla ser, és només qui ho fa a porta tancada.
La repugnància dels «odiadors» ha estat resposta per molts usuaris amb un exercici fenomenològic que desarticula tot aquest marc d’ofuscació:
Han comprado un disco que no conocen solo por la portada para descubrir música nueva, literalmente los putísimos amos https://t.co/MzQEQrIOCC
Dos chavales compran un vinilo dejándose llevar solo por la portada para descubrir música nueva y la gente LOS ODIA jajajajajaja. Cómo os pica la felicidad ajena, eh. Qué pena.
Què estan fent aquesta parella de joves? Estan escoltant un vinil de música. Clarament, el que passa al vídeo no fa mal a ningú. El que genera ràbia als «odiadors» no és l’acció, però, és l’aparença. Aquesta parella ha convertit un ritual intern (comprar vinils per la seva portada com a mètode per descobrir grups de música que no havien escoltat abans) en un format de contingut per compartir a les seves xarxes amb els seus seguidors. És que hi ha algun problema amb això? Tampoc. Aleshores pels «odiadors» el problema no és el què ni el perquè; és el qui i el com.
Per començar són dues persones joves. Qui es creuen que són aquests crios portant aquestes pintes vintage? Per continuar, qui es creuen que són per parlar amb aquests mots descriptius envers la música que estan escoltant? Que superficials! Si fins i tot la noia fotografia el tocadiscs en el vídeo!
És fàcil arribar a la conclusió, doncs, que els «odiadors» no toleren –absents de tota racionalitat– veure als joves gaudint de la música o d’allò que els hi apassiona en general, ni gaudir de l’exhibició d’aquest goig per construir voluntàriament les seves identitats culturals d’acord amb una estètica determinada.
Què malament porten alguns la diferència, la superfície i el pas del temps, oi?
La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.
– Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol
L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.
La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.
La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?
BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.
Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.
L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.
Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.
Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.
En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.
Identitat digital: la construcció del nostre personatge
La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?
Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.
TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.
Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».
La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.
Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).
Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.
Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.
El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.
Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.
Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».
El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència
L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.
Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.
El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.
L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.
Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:
La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar unlate: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.
BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.
Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.
Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.
BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.
ℹ️ Add other's IG Candid to your story tray. And everyday at a different time, get a notification to capture and share a Photo in 2 Minutes. pic.twitter.com/caTCgUPtEV
Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?
Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.
Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.
Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?
Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438
Les coses són abans de res càrregues significatives. Almenys ho són pels éssers humans que, malgrat que afirmem que coneixem què és l’aigua (H2O) no podem dir què és l’aigua amb molta més exactitud que dient: és un compost químic de dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. «Compost», «químic», «hidrogen» i «oxigen» són paraules (formes) amb càrrega significativa que, sense ella, no són res més que guixots.
Per tant, independentment que les coses siguin abans o després que les pensem o que «se’ns apareguin», per entendre-les se les ha d’atorgar o, si voleu, s’ha d’intentar extreure d’elles la càrrega significativa perquè la cosa pugui accedir a alguna part de la nostra consciència, preferiblement al nostre enteniment.
No voldria que aquesta introducció pretensiosament metafísica eclipsés el que s’ha vingut a parlar en aquesta nota: el tuit viral de @Jamalhinton12 el 2016 ha acabat inspirant una pel·lícula, The Thanksgiving Text, que produirà Netflix.
La història darrera d’aquest tuit viral és ben divertida. Són «pases que cosen». Jamal Hinton comparteix unes captures de pantalla d’un xat, on una persona el convida a passar el sopar d’acció de gràcies a casa seva. Hinton li demana que s’identifiqui, ja que l’altra persona assegura que és la seva àvia. La dona li envia una fotografia i Hinton respon amb una altra. No són àvia i net. Un error al teclejar malament un número de telèfon suposo, cosa que ens pot passar a tothom. La situació és tan simpàtica que la dona, Wanda Dench, acaba mantenint la invitació i Hinton ha passat des d’aleshores els darrers sopars d’acció de gràcies amb ella i la seva família.
No només és que d’això es produeixi una pel·lícula, sinó que el fet que això hagi estat suposadament així s’ha convertit en la principal aposta de l’equip de màrqueting per promocionar-la. El missatge principal és així com «la pel·lícula que va néixer d’un tuit». I si aquí estem parlant d’això, de la mateixa manera que a mitjans digitals d’arreu del món, és que funciona. Que les coses ridícules funcionin en el món del màrqueting no ens ha de sobtar, però: el ridícul acaba sent el que mou els nostres interessos en el capitalisme, perquè –en aquest context– som ridículs i no és dolent ser-ho, a no ser que el que volem és ser dignes.
De fet, aquest no és el primer tuit que es converteix en pel·lícula ni serà l’últim. Aquesta nota de La Vanguardia posa altres exemples com Zola (Janicza Bravo, 2020), Smiley (Michael Gallagher, 2012), Bad Ass (Craig Moss, 2012)o Pixels (Chris Columbus, 2015).
No emboliquem més la troca. Diguem que la càrrega significativa és equivalent a parlar de contingut. Contingut i forma. Una pel·lícula és un producte audiovisual, realitzat i produït sota uns paràmetres concrets, insert dins una xarxa cultural complexa, que té la intenció primordial –com qualsevol altre producte– de retribuir amb beneficis econòmics als propietaris. Després hi ha conseqüències (o funcions) secundàries i molt poc innocents com referenciar aspectes culturals que es reprodueixen i consoliden en l’imaginari col·lectiu, interferint en la construcció de la realitat de la massa, i més coses per l’estil.
La pel·lícula és, per tant, un «recipient» més que permet que el contingut prengui una forma que encaixi amb la silueta del nostre enteniment i que, per tant, puguem accedir a ell de manera satisfactòria i immersiva, sense esforços, estimulant els receptors (visual i auditiu) que creen les condicions més òptimes perquè desxifrem en la nostra consciència (sent o no conscients d’això) els codis culturals bàsics que darrere de l’aparença se’ns mostren.
Si això s’intenta entendre solament des d’un marc ontològic, si em permeteu, es poden dir moltes altres més coses que acabaran suposant un intent més d’explicar abstractament les dinàmiques culturals, entenent-les com les dinàmiques de relació de l’ésser existent amb allò que es diu la realitat. Però sabent que allò que diem realitat és una artificialitat cultural construïda per subjectar les consciències que es mouen en la més insuportable contingència; això és, tenint com a premissa que estem travessats per dinàmiques de poder, interessos, valors abstractes, vides organitzades sota institucions objectivades que limiten les possibilitats de la nostra existència, condicions preestablertes per la forma que va prenent la nostra consciència els primers anys de vida en funció de les condicions que ens ha tocat viure, etc.; tenint tot això en compte, hem de parlar d’aquestes formes, recipients o artefactes com a «productes» amb un valor abstracte intercanviable en el context de mercat.
Les noves formes de consum i la narrativa transmèdia
Si la càrrega significativa (el contingut) ha hagut de prendre una forma compatible amb la nostra consciència per possibilitar que accedeixi al nostre enteniment, la forma que ha pres (el producte cultural) ha de moure’s per un circuit de mercat que possibiliti que podem accedir materialment a ell. És a dir, si no paguem l’entrada de cinema no veiem la pel·lícula.
Tot i que això d’entrada del cinema queda molt antiquat; ara paguem la subscripció a Netflix, HBO Max, Disney +, Movistar, Amazon Prime Video, Filmin, etc. Què dic! Si ens podem baixar la pel·lícula per torrent o fins i tot veure-la online en una web piratilla.
Totes aquestes possibilitats d’accedir materialment al producte cultural (en aquest cas només estic posant com a exemple pel·lícules, però poden ser àlbums de música, llibres, diaris, revistes, etc.) són relativament noves, possibles gràcies a internet i les noves tecnologies de la comunicació.
El fet que hi hagin tuits que inspirin pel·lícules és una conseqüència del règim de consum en el qual ens trobem ara: un entrecreuament entre les formes de consum antigues (pre-internet), ja sabeu: comunicació vertical de dalt a baix, unidireccional, etc.; i les formes noves de consum més horitzontals, més democràtiques, multidireccionals, etc.
L’acadèmic i professor de comunicació, Henry Jenkins (2008), ha estudiat les conseqüències de l’entrecreuament dels vells i nous mitjans, i com això afecta els hàbits de consum i la creació de la informació, el coneixement i la cultura popular. A Convergence Culture, Jenkins parteix de la premissa que els mitjans tradicionals i el digital convergeixen en nou paradigma mediàtic, propiciant determinats canvis en l’esfera social, cultural i —per descomptat— comunicativa.
La nova narrativa transmèdia implica processos de comunicació en què els consumidors, a diferència del paradigma dels mass media tradicionals, adopten un paper actiu. El mitjà digital torna difusa la relació entre productor i consumidor ara que aquests últims tenen accés als recursos per produir i difondre els continguts mediàtics. Això disposa un univers comunicatiu on els usuaris generen, comparteixen i consumeixen continguts que circulen per múltiples canals de maneres complexes. A més, contràriament a les estructures comunicatives bidireccionals i verticals del paradigma tradicional, les relacions a la xarxa s’estableixen de manera horitzontal, el que comporta, es podria dir, una democratització mediàtica.
Les noves formes d’interacció social i l’accés als recursos digitals suposen pels usuaris una oportunitat per participar de la construcció de la seva pròpia cultura, i promouen la socialització del coneixement, el que Jenkins anomenarà «intel·ligència col·lectiva».
És justament per això que a base de publicacions a xarxes els consumidors (ara prosumidors) podem influir en el desenllaç o desenvolupament de la història d’una sèrie o en la línia editorial d’un mitjà de comunicació.
La revolució digital, per tant, també transforma l’economia cultural tal com es plantejava al segle XIX i a la primera meitat del XX. La cultura popular es transforma, en la seva adaptació a les noves condicions tecnològiques. Els models de la cultura tradicional segons els quals l’audiència o públic es limita a consumir el producte cultural queda relegat en el mitjà digital, on el llenç i la pintura queden reemplaçats per jpg i conjunt dades. Lessig (2008) identifica l’economia cultural tradicional com a cultura read-only o «només lectura» i ho distingirà de la cultura read-write.
El mitjà digital permet accedir més fàcilment a la manipulació del producte cultural, sobretot gràcies al canvi del suport físic al virtual. Els fenòmens d’apropiació i transformació dels productes proliferen, en la mesura que els consumidors també tenen accés a eines de producció i difusió. Això inverteix les velles relacions jeràrquiques entre productor i consumidor, i predisposa un panorama de diàleg entre iguals. En aquest context, els usuaris propaguen els continguts per la xarxa, en la seva llibertat per compartir en funció dels seus propis propòsits, independentment si tenen o no drets d’autoria (Jenkins, Ford, & Green, 2015).
En definitiva, la convergència mediàtica comporta una sèrie de transformacions culturals que van més enllà dels canvis en la forma de distribució i de consum dels continguts mediàtic i artefactes culturals. Ha confeccionat una nova societat connectada, multiplicant les capacitats de treball conjunt.
Potser algun dia un tuit teu es converteixi en pel·lícula. Això vol que creguis Netflix. No crec que passi, però més enllà d’això, que existeixi la més mínima possibilitat és un bon camí pels qui creiem que les noves formes de consum fan al conjunt de la societat connectada un artista en continua discussió amb si mateix.
Jenkins, H. (2008). Convergence Culture. Barcelona: Paidós.
Jenkins, H., Ford, S., & Green, J. (2015). Cultura Transmedia. La creación de contenido y valor en una cultura en red. Barcelona: Gedisa.
Lessig, L. (2008). Remix. Cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Barcelona: Icaria.
Quan emergeix un «problema», un «fet», ens veiem interpel·lats a posicionar-nos-hi. Mai s’han de deixar de banda els matisos, doncs són aquests els que enriqueixen la realitat, però és fàcil entendre que, tot i els esforços de la postmodernitat, la lògica bivalent clàssica, estructuradora del pensament humà, segueix regint l’enteniment. Amb això vull dir que seguim posicionant-nos davant els problemes o els fets de manera binària: a favor o en contra.
Quan Joe Biden va anunciar la retirada de les tropes estatunidenques d’Afganistan, l’ocupació afgana va convertir-se en el tema d’actualitat. Molts usuaris i panelistes amb compte de Twitter van començar a opinar respecte als fets que van succeir a la decisió de Biden, posicionant-se a favor o en contra, afirmant-los o negant-los. Com pot ser que hi hagi gent que, sense entendre massa bé el conflicte afgà, pugui posicionar-se amb tanta contundència? La resposta més fàcil és suposar que aquests tuitaires són en realitat farsants amb postures impostades i, encara més, impostores. Doxòfors.
No obstant això, la veritat és que existeix un truc per saber cap on has de posicionar-te quan emani davant de tu qualsevol «problema». Més que un truc és una recepta. Un conjunt de valors i creences, sorgides d’un diagnòstic de la realitat que «deforma» la visió preestablerta del món i facilita el seu «veritable» enteniment. La recepta és la ideologia, una mena de pack d’idees i sentits on, no només hi ha les pautes teòriques per entendre la realitat, sinó també unes pautes d’acció per captenir-se envers els fets de la realitat que emergeixen davant nostre.
Els que tenen molt clara la seva ideologia, sense cap pensament crític, acostumen a posicionar-se dogmàticament en l’afirmació o negació del «problema». Són més escèptics, en canvi, qui dubten constantment de la interpretació ideològica; corren, però, el perill de caure en la incompetència.
El tertium datur està condicionat per la feina dels experts. És important distingir la figura d’expertesa divulgativa, informativa o descriptiva de l’opinió ideològica o posicionament polític. Aquests dies haureu vist molts tuits d’aquests estils:
Segurament molts entendran que aquestes crítiques estan dirigides a aquells usuaris que darrerament han començat a divulgar informació d’Afganistan sense entendre la complexitat del conflicte; potser amb ànsies de guanyar seguidors «informant» sobre l’actualitat i aprofitant que és trending per guanyar visibilitat; potser amb intenció d’aparentar davant els seguidors una sort de saviesa absoluta. M’interessa, no obstant, respondre a qui s’ha refugiat rere aquests memes per encaixar el sentiment de culpabilitat que sent davant la interpel·lació social de posicionar-se respecte al conflicte afgà.
D’on surt aquesta culpabilitat? No és un sentiment irracional? Per què ens hem de posicionar tota l’estona respecte a tot? No és més fàcil adoptar una sort d’estoïcisme del tipus: «si no hi tinc res a fer no he de preocupar-me»?
Des de la presó Gramsci va escriure:
Hi ha qui ploriqueja piadosament, altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat? […] Visc, sóc partidista (partigiano). Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.
Antonio Gramsci, «La città futura» l’11 febbraio 1917
Posicionar-se no és res dolent. Tampoc obligatori. Posicionar-se és, sobre totes les coses, prendre una decisió –un acte de bogeria diria Derrida. I en el cas del conflicte afgà és una decisió política –com qualsevol decisió, dirien alguns. Fer saber a la resta d’usuaris què penses d’alguna cosa o què passa pel teu cap és el principal ús de les xarxes socials, sobretot de Twitter, si no ja m’explicareu per què al textbox surt el placeholder: “Què està passant?”. Dir el que pensem respecte a alguna cosa no és res dolent. Creure-s’ho massa (dogmatisme) o massa poc (escepticisme incompetencial) són les malalties que poden jutjar-se com a indegudes.
El problema és que no és el mateix posicionar-nos respecte a si es passa millor a l’hivern amb fred que a l’estiu amb calor, que fer-ho respecte al conflicte afgà. Decidir si és millor el fred que la calor és un judici de valor inofensiu, que depèn dels nostres gustos. Ara bé criticar les responsabilitats dels Estats Units d’Amèrica al conflicte bèl·lic o jutjar el posicionament de Xina, aparentment al costat del govern talibà, requereix un mínim coneixement de geopolítica, història contemporània, relacions internacionals, etc. Posicionar-se en aquest cas no depèn tant d’un reconeixement immanent, d’una introspecció, d’un estudi de les sensacions, no depèn només de l’enteniment (Verstand); sinó depèn de la possibilitat d’accedir a diferents coneixements que componguin un sentit sintètic del conflicte per poder posicionar-se raison d’être.
Els experts tenen la funció de fer-se preguntes respecte al «problema» que emergeix. Per què ha emergit així?, quin és concretament el problema?, per a qui és un problema i per a qui no?, per què ha evolucionat així?, quins interessos l’entravessen? Les diferents disciplines (ciència, filosofia, antropologia…) donaran una resposta raonada a aquestes qüestions, concretant encara més el «problema», definint-lo, classificant-lo, desvelant allò que no es veu a simple vista. Tot això farà possible que les posicions preestablertes per la ideologia puguin mudar, redefinir-se, canviar-se o mantenir-se.
El coneixement i l’estudi dels experts emmarquen encara més les condicions del «problema» i ens possibiliten una lectura ideològica més fidel. És aleshores quan ens hem de preguntar: només s’ha d’opinar del que se sap? Si no som experts sabem realment sobre alguna cosa? Només poden opinar els experts sobre allò que estudien? Suposadament, tot i la insistència del capitalisme a mantenir-nos en l’espectacle continu de la vida inautèntica, els ciutadans i ciutadanes som capaços d’aprendre, de pensar críticament, d’informar-nos i, a partir d’aquí, de prendre partit.
A La societat de l’espectacle de 1995, Guy Debord afirmava:
L’espectacle modern expressa el que la societat pot fer, però en aquesta expressió allò permès s’oposa de manera absoluta a allò possible. L’espectable és la conservació de la inconsciència dins del canvi pràctic de les condicions d’existència.
Potser hauríem d’alliberar-nos de la condició d’espectadors passius de la política i de la nostra pròpia existència.
La doxa o l’opinió és una creença raonable i raonada sobre un fet o esdeveniment; posicionar-se és una decisió política. La informació que ens arriba a la ciutadania mai serà suficient per opinar o posicionar-se sota un grau d’expertesa, però és necessària per poder fer-ho amb franquesa.
No m’agradaria que aquesta columna s’entengui com a una defensa de la doxoforia que tant criticava Plató —fent referència a qui es guanya la vida opinant sobre tot sense saber de res—, però sí com a una defensa d’aquells que, interpretant el fenomen amb els coneixements del moment i amb voluntat de formar-se, prenen una posició política, procurant una futura possible acció individual o col·lectiva com a resposta; la intenció última de l’opinió política és la praxis, prèviament mitjançada per la creació de sentit.
Prendre consciència per prendre partit. Deixem als experts que recorrin la «via de la veritat» per donar-nos l’oportunitat de prendre partit amb coneixement de causa i intenció de transformar la realitat mentre circulem la «via de l’opinió».
TikTok s’ha mantingut en una tendència creixent en la competència per l’atenció dels usuaris. No és casualitat que l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, volgués legislar per prohibir l’aplicació xinesa al país nord-americà al·legant motius de seguretat nacional.
Segons la revista Forbes, ByteDance, l’empresa propietària, TikTok és la start up més valuosa del món i el seu propietari, Zhang Yiming, la novena persona més rica de Xina.
A diferència d’Instagram, TikTok està esdevenint una eina més versàtil per generar continguts més variats i contenir-los en les onades de vídeos que en els swipe up i swip down els usuaris consumim. La viralització dels continguts és molt més senzilla que en altres aplicacions i, sobretot, més accessible. L’algoritme posa a disposició de milers d’usuaris qualsevol vídeo independentment que estigui més o menys elaborat, deixant en mans de la inèrcia cultural del moment –i l’interès que pugui suscitar en els usuaris amb més capacitat de difusió– la realització del potencial per viralitzar-se.
L’algoritme de TikTok aparentment vol trencar amb l’efecte bombolla. Per això, tot i que el teu feed estigui configurat per ensenyar-te el contingut que t’agrada (determinat pels teus likes, shares, comments, follows i el contingut que publiques al teu perfil), també deixa caure continguts fora d’aquesta bombolla trencant la constant. Això és inimaginable a Instagram, per exemple.
El periodista Orlando Mendiola ho expressa en primera persona en un article per Wired titulatI Found My Niche on TikTok—You Can Tooon explica la seva experiència amb TikTok i com va aconseguir assentar un gran nombre de seguidors amb contingut sobre música i vinils.
Abans d’unir-me a TikTok, sempre estava dubtant sobre què publicar a Facebook, Twitter o Instagram. Un cop a TikTok, immediatament vaig sentir una espècie de consol en publicar. Ara entenc per què és popular: és accessible. Qualsevol pot tornar-se viral. No hi ha necessitat de posar una façana com en altres xarxes socials. La pàgina «per a tu» et mostra tot i qualsevol cosa. Després de seguir i interactuar amb altres comptes, la pàgina pot tornar-se molt específica respecte als gustos de continguts. Els creadors més populars van ser populars perquè van crear el seu propi nínxol i van aconseguir seguidors basats en aquest nínxol, una cosa que jo també estava tractant de desenvolupar.
Si les afirmacions de Gartner són certes i suposem que les polítiques de moderació no són restrictives ni amb l’estat físic dels usuaris ni amb les seves idees polítiques, el format dels continguts i l’algoritme fan de l’aplicació una bona aposta per utilitzar-la com a eina per fer política. Fa unes setmanes, per exemple, es va viralitzar el vídeo de la comedianta mexicana, Gaby Navarro, on es feia passar per candidata a les eleccions mexicanes i representava un vídeo de campanya electoral.
No tinc clar que la majoria d’usuaris que han vist, compartit i replicat el vídeo amb un lipsync sàpiguen que és una ficció; el surrealisme kafkià que tot ho impregna darrerament està incapacitant la incredulitat de vàries generacions amb tot allò bo i dolent que això comporta.
Més enllà d’aquesta anècdota que ridiculitza la política institucional incloent-la alhora dins de les dinàmiques, formes i símbols de la cultura gen-z –el fet que sigui creïble que una candidata pugui arribar a fer un vídeo de campanya tan poc «seriós» i que es transformi en meme ràpidament, vol dir que pot funcionar per complir el suposat objectiu en un cas real: atraure el vot de la gent jove–; deia que més enllà de tot això, TikTok ha allotjat i difós contingut polític reivindicatiu com poden ser els moviments #BlackLivesMatters o el pride amb diverses campanyes LGTBIQ+. També ha estat un format i mitjà útil per reivindicacions que, sense ser noves, han agafat molta força en època de pandèmica com la salut mental en els joves. Tot això ho ha fet de manera «enganxosa», és a dir, amb trends o continguts que exprimeixen les potencialitats del format per generar interès i fer partícips a altres usuaris de la reivindicació.
Fins i tot la plataforma ha servit per l’activisme descentralitzat en diverses ocasions, com per exemple quan els K-popers van unir-se contra la campanya de Donald Trump el juny de 2020, mobilitzant a més d’un milió d’adolescents perquè s’inscrivissin al míting electoral de l’ex-president americà sense cap intenció real de presentar-se.
No tot és de color de rosa, però. A TikTok també han triomfat, i molt més que les campanyes reivindicatives progressistes anteriorment mencionades, els missatges d’ultradreta filofeixisites i les fakenews. La presència de l’ultradreta de fet és superior a TikTok i els motius són diversos i complexos. Serà interessant estudiar-lo amb profunditat en altres articles, tot i que a mode d’avançament en aquest anàlisis publicat a La Vanguardia es presenten diverses hipòtesis interessants.
Tenim clar, doncs, que a TikTok ja hi ha un clima polític bastant assentat i que el format dels continguts (audiovisual, grafisme, etc.) i l’algoritme permeten la seva efectivitat en termes comunicatius. Citant a la internet researcher, Dra. Ioana Literat, TikTok «permet l’expressió política col·lectiva per als joves, és a dir, els permet connectar-se deliberadament amb una audiència d’idees afins mitjançant l’ús de recursos simbòlics compartits». Aquests recursos simbòlics poden ser físics, visuals o hashtags, així com els diferents trends de balls, els àudios que s’utilitzen com a BSO, etc. puntualitza la professora de comunicació a la Hebrew University of Jerusalem, Neta Kligler-Vilenchik.
No obstant això, la política institucional encara no ha consolidat el seu espai a la xarxa. Ni partits ni polítics en actiu (diputats, membres del govern, presidents…) han apostat de veritat per la xarxa social com a mitjà per comunicar-se amb els potencials electors. Si la tendència de l’app és creixent i la seva influència segueix evolucionant de la manera en què ho fa, no és d’estranyar que aquesta consolidació, actualment en fase inicial, s’acceleri gradualment.
Darrerament hem vist al president de la República Francesa, Emmanuel Macron, aterrar a Tiktok amb un coneixement excel·lent de les dinàmiques de l’aplicació:
Altres exemples són el president socialdemòcrata irlandès, Michael D. Higgins, el president conservador nacionalista de El Salvador, Nayib Bukele, o l’arxiconegut president de Veneçuela, Nicolás Maduro.
Ni el president de la Generalitat de Catalunya ni el president d’Espanya s’han atrevit encara amb TikTok, tot i que hi ha molts diputats, generalment progressistes, que no han dubtat a obrir-se un compte a l’aplicació, motivats en part pel monopoli del discurs que l’ultradreta té a l’app concretament al nostre territori.
TikTok té els ingredients idonis per esdevenir un canal de comunicació efectiu en la comunicació social i política de les noves generacions. És per això que Google o Facebook, entre d’altres grans companyies, han intentat emular el format audiovisual de l’aplicació xinesa amb les noves funcionalitats de YouTube (YouTube Shorts) i d’Instagram (Instagram Reels). Veurem si els hi funciona el negoci i si TikTok sobreviu a la competència i als nous formats comunicacionals els propers anys.
