La limitació del contacte directe amb els altres i l’obligació de passar més temps tancats a casa ha propiciat l’augment del consum d’internet. A l’entorn digital podem arraulir-nos amb la nostra bombolla virtual, molt ben filtrada pels algoritmes dels social media que acostumem a consumir.
Des de la primera setmana de confinament hem gastat un 55% més del nostre temps a les xarxes socials, segons dades de Comscore. Aquesta és una variable que no hem de desestimar a l’hora d’analitzar la popularització d’algunes xarxes socials durant la pandèmia, els anuncis de nous llançaments d’aplicacions o de noves característiques d’algunes xarxes existents com les que ha anunciat Twitter.
Unes de les xarxes més popularitzades durant aquest període ha estat TikTok. El mitjà social ha crescut considerablement convertint-se en un dels deu més utilitzats al món segons dades d’Hootsuite. Encapçalant els rànquings de popularitat entre la generació centennial, TikTok ha estat bressol de nous influencers: els tiktokers que, en molts casos, han arribat a convertir-se en celebritats fora de l’aplicació.
Creadors de continguts com Kunno, un noi mexicà de vint anys que ha assolit la seva fama amb continguts d’art-maquillatge, consells de moda i balls, han guanyat molts seguidors a la xarxa en un període de temps relativament curt amb tots els avantatges i desavantatges que això comporta. A mitjans de 2020, el jove tiktoker va ser objecte de fortes crítiques per cobrar salutacions a 50$ a través de Cameo, una nova plataforma que comercialitza missatges personalitzats de famosos, influencers i altres personatges rellevants.
Més enllà de les crítiques de «se t’ha pujat la fama; quedes cancel·lat», és interessant observar la proliferació de noves formes de comercialització a l’espai digital. Amb les seves limitacions, la web 2.0 ha facilitat un espai de comunicació més horitzontal i participatiu, que enfronta directament les lògiques de-dalt-a-baix dels mitjans massius tradicionals. A les xarxes socials els usuaris es transformen en emissors o productors i, alhora, en receptors o consumidors. Amb el pas del temps i l’evolució dels formats de comunicació en xarxa, la interacció amb el contingut aliè també ha anat evolucionant conformant-se una nova economia moral dels continguts.
La convivència del rígid model vertical dels mass media i dels nous models en xarxa dels social media o, en general, de la Web 2.0, té com a resultat el que Henry Jenkins ha anomenat «cultura transmèdia». La informació i els continguts comencen a circular i a desenvolupar-se a través de diferents circuits i canals de comunicació, això és transversalment, i amb possibilitats de participació activa dels consumidors en la cadena de valor (i vàlua) dels continguts. Molts han sospitat, per exemple, que el final fan service de Game Of Thrones és una conseqüència més de la capacitat d’influència dels usuaris per pressionar els productors, guionistes o artistes de la sèrie d’HBO.
No obstant això, malgrat totes les possibilitats que els social media predisposen per a concebre noves relacions horitzontals i comunicativament obertes de coproducció, els esquemes de l’economia capitalista s’acaben reproduint en els models de comunicació en xarxa.
Les apps de cites com Tinder ja mostraven una tendència a la cosificació excessiva de les relacions virtuals. Per això no s’aventura cap sorpresa en l’aparició de Cleb o Cameo, en les quals directament influencers o famosos venen missatges personalitzats als seus fans. Quin és el valor d’un vídeo o d’un tuit? Les marques no li paguen a qualsevol usuari per fer tuits promocionant els seus productes. Els famosos i influencers són els que reben les trucades dels departaments de màrqueting. L’empresa negociarà amb l’influencer quant li pagarà pel tuit i determinarà així el seu valor, convertint-lo en una mercaderia, en un producte.
De la mateixa manera, el creador de contingut que decideix obrir-se un compte de Patreon per dedicar part de la seva producció a l’exclusivitat, finança els seus projectes o el temps de treball posant en venda part dels seus continguts.
La majoria d’usuaris, però, segueixen fent tuits amb intencions no-comercials –o, fins i tot, intencions aneconòmiques. Interactuar fora de les lògiques de mercat suposa que el contingut generat no és una mercaderia i, per tant, li manca valor de canvi. La intenció i la recepció dels nostres artefactes o missatges determinen la seva vàlua (no el valor). Un tuit «qualsevol», fet per un usuari anònim que s’acaba d’obrir un nou compte, en un moment determinat i en unes circumstàncies concretes, pot tenir molta vàlua per la comunitat o pot no tenir-ne cap. Recordem sinó el famós «Me la suda, soy Manolo».
Els interessos comercials han anat fagocitant l’ús que els usuaris hem fet dels mitjans socials (propietats de corporacions amb interessos privats) per comunicar-nos mitjançant models molt més deliberatius i participatius, i per tant, més democràtics. Exemple d’això és la tendència de les plataformes a jerarquitzar els usuaris i estratificar els continguts, desfent-se del símbol de «xarxa» o «neurona» i recuperant la tradicional imatge piramidal.
Seguint l’exemple d’abans, Facebook ha anunciat darrerament el llançament de Super, una nova app de pagament que permet connexions en directe amb famosos. Una mena de Cameo, barrejat amb el format de directes de Twitch i directes compartits d’Instagram. A Super es programaran «esdeveniments» on el famós podrà interactuar amb usuaris estratificats en dos nivells: els usuaris genèrics que poden reaccionar al directe del famós enviant reaccions i els VIP que poden tenir una conversa cara a cara amb l’afamat i treure-se’n una selfie. També es podran donar propines, comprar regals digitals (com ja es fa a Twitch o TikTok) i pagar per aparèixer juntament amb el famós, com dèiem, durant el directe.
A aquesta nova aposta de Facebook se li sumen les noves funcionalitats anunciades per Twitter. El social media de microblogging incorporarà les funcions de Super Follow, perquè els usuaris puguin cobrar a canvi de contingut exclusiu; el Twitter Space, que habilita un espai de conversa d’àudio entre usuaris escollits prèviament (traient-li partit a l’encara prematur èxit que està mostrant ClubHouse) i el Twitter Communities, que permet crear comunitats d’interessos.
Com bé plantejava @alexcxps, mentre els tuiteaires només demanàvem poder editar els tuits per corregir errors d’escriptura, Twitter decideix aplicar noves característiques que canvien considerablement el model en xarxa i l’experiència de Twitter com a part important de l’esfera pública digital.
Alguns ja anunciaven la intenció de mantenir-se fermes en l’ús dels seus perfils:
L’investigador en Humanitats Digitals, Roy Cobby, plantejava dubtes sobre aquesta decisió de Twitter, tot i que la comprenia «natural», ja que «molta gent construeix audiències aquí per portar-se-les a altres plataformes de pagament que guanyen diners com a intermediàries».
Paulatinament la democràcia de les comunicacions en xarxa, almenys en els mitjans socials més utilitzats pels internautes a nivell mundial, està passant a convertir-se en una timocràcia, on el poder es concentra en mans dels que tenen prou diners per pagar pel contingut exclusiu o prou reputació per dedicar-se a vendre els seus productes. En aquest cas parlem de poder com a capacitat de controlar la distribució i generació d’informació i coneixements.
Com plantejàvem al principi, sempre s’ha mantingut en estat de sospita el procés de democratització de les comunicacions en xarxa. Les bombolles de filtres generades pels algoritmes, els dissenys infraestructurals de les aplicacions per controlar interessadament l’experiència de consum, així com els models comercials que apliquen les corporacions per rendibilitzar el social media –més enllà de la publicitat– han coadjuvat l’allunyament dels mitjans participatius amb contingut generat pels usuaris, per apropar-se al model brodcast dels vells mass media, almenys pel que fa a la mercantilització de la distribució i creació de productes culturals.
L’esfera pública digital acaba fraccionant-se en espais digitals d’exclusivitat, disgregats en petites esferes amb limitacions per interconnectar-se. La monetització intoxica el lliure albir de coproducció cultural en xarxa amb usuaris que passen a ser treballadors que apleguen un poder d’influència individual molt semblant al que exerceixen canals de televisions o grups editorials. Un bon exemple d’això són els streamers amb molta influència sobre públics de determinades generacions.
Twitter se suma al model comercial de TikTok, Youtube, Twitch o Onlyfans que possibiliten als usuaris monetitzar el seu contingut parcial o totalment. Altres com Facebook o Instagram d’alguna manera ja fa temps que funcionen com a taulells publicitaris; per traspassar el «mur algorítmic» i que el contingut es viralitzi o circuli massivament cal finançar-lo com a publicitat.
El veritable repte és veure fins a quin punt la convergència d’ambdós models afecta les aspiracions emancipadores i cooperatives que molts usuaris hem trobat en l’ús dels mitjans socials. La desmesurada jerarquització dels usuaris i l’estratificació de continguts en graus d’exclusivitat per pagament poden tenir com a conseqüència un menor marge de maniobra per les comunitats en xarxa que utilitzen els mitjans socials com a eina per compartir el coneixement, produir-lo, donar-li forma i generar cultura i pensament –és a dir, com a una eina política d’emancipació ciutadana.
