D’acord amb els darrers esdeveniments sembla que el bloc de l’extrema dreta s’està fraccionant –o reformant– i, en vista als probables moviments tectònics dins aquestes formacions, val la pena tenir presents algunes anotacions sobre la seva ontologia i les mancances de l’esquerranisme liberal per a bregar amb això.
Les idees dominants no són les idees dels dominants. Tant les idees hegemòniques –el consens del liberalisme multicultural– com la seva reacció en l’ideal de l’extrema dreta no són necessàriament excloents. Tal vegada els dos retrats més famosos de la contraportada de la secció de best-sellers del duty free dels aeroports contenen un indici de veritat inintencionadament, perquè si Fukuyama augura la fi de la història, la política de la fi de la història no podrà ser més que el xoc de civilitzacions:
El xoc de civilitzacions és la política de la fi de la història. Els conflictes ètnic-religiosos són la forma de lluita que encaixa en el capitalisme global: en la nostra època postpolitica, quan la política pròpiament dita es veu progressivament reemplaçada per una experta administració social, l’única font de conflicte legitima que queda són les tensions culturals (ètniques, religioses).[…] El Nou Ordre Mundial que està sorgint ja no és el de la democràcia liberal global de Fukuyama, sinó el de coexistència pacífica de diferents maneres de vida polític-teològics: coexistència, naturalment, en el context del funcionament sense sobresalts del capitalisme global.
Zizek, S. (2021). Como un ladrón en pleno día (Edición estándar). Anagrama.
Extinció del socialisme «real» amb la caiguda del mur de Berlín, arribada del segle XXI, consens de Washington, etc. Trenta anys de negació de la lluita de classes, en lloc de demostrar la seva inexistència, ha evidenciat com la ideologia canalitza els seus descontentaments en esclats de violència ètnica o religiosa per assegurar la continuïtat del capitalisme globalitzat. És millor celebrar les massacres de Boko Haram que la formació del Fons Monetari Africà, perquè almenys Boko Haram (o qualsevol grup terrorista religiós, vegeu també l’ISIS i la seva participació en el mercat internacional) no esvalota el procés d’intercanvi capitalista.
En aquest context internacional, sembla que tant la tolerància liberal com el barbarisme de l’extrema dreta poden coexistir i funcionar en una certa harmonia. La tolerant socialdemocràcia dels centres financers s’obre als mercats i tolera la inclusió de l’Altre barbàric en aquests. Una anotació que cal esmentar per a evitar confusions és que el maligne no és el capital financer en si – aquesta és precisament la crítica socialdemòcrata: atacar el capitalisme financer en pro del capitalisme industrial fordista–; és que aquest mecanisme està completament incrustat en la naturalesa mateixa de la manera de producció capitalista, la revaloració del capital no entén de valors ètics i els seus apologètics economistes vulgars pretenen atorgar-li aquest contingut per a normativitzar la seva teoria.
Tota idea que pretengui aconseguir la universalitat necessita dos elements: una idea autentica i la seva deformació. La idea autentica representa el contingut o ideal a assolir –en el cas del liberalisme multicultural, el govern mundial liderat per valors d’igualtat i respecte mutu; en el cas de l’extrema dreta, el retorn a una comunitat autèntica on la reproducció social es pugui efectuar en l’harmonia d’antany corrompuda per la globalització– i la deformació és la transcripció d’aquest ideal en un programa polític pròpiament definit.
Si, en el cas de l’extrema dreta, el seu contingut no conté cap traça visible d’ideologia feixista, aquestes idees es transformen en un programa ideològic explícit que acaba legitimant les relacions d’explotació i dominació (Zizek, 2007) i, per tant, intrínsecament, esdevenint contingut propi de la ideologia feixista; dit d’una altra manera, la instrumentalització de les idees pròpies de l’extrema dreta per legitimar el capitalisme li atorga, a aquest contingut ideal, el component feixista.
Una manera d’exemplificar aquest pensament oníric latent de l’extrema dreta és fixant-nos en l’entroncament «fàl·lic» del cinema de Hitchcock en contraposició a l’entroncament tradicionalment anal d’aquest:
Prenguem, per exemple, una escena que representi la casa aïllada d’una família rica envoltada, per una banda, de lladres que amenaça amb assaltar-la; l’escena guanya enormement en efectivitat si contraposem la idíl·lica vida quotidiana dins de la casa amb els amenaçadors preparatius dels delinqüents fos: si vam mostrar alternativament la família feliç en el sopar, la bullícia dels nens, les reprimendes benèvoles del pare, etc., i el somriure «sàdic» d’un lladre, un altre revisant el seu ganivet o pistola, un tercer agarrant la balustrada de la casa.
En què consistiria el pas a l’etapa «fàl·lica»? En altres paraules, com rodaria Hitchcock la mateixa escena? El primer que cal assenyalar és que el contingut d’aquesta escena no es presta al suspens hitchcockià en la mesura en què descansa sobre un simple contrapunt d’interior idíl·lic i exterior amenaçador. Per tant, hem de transposar aquest desdoblament horitzontal «pla» de l’acció a un nivell vertical: l’horror amenaçador ha de col·locar-se fora, al costat de l’interior idíl·lic, però bé dins d’ell: sota ell, com la seva part inferior «reprimida». Imaginem, per exemple, el mateix sopar familiar feliç mostrada des del punt de vista d’un oncle ric, el seu convidat. Enmig del sopar, el convidat (i juntament amb ell, el públic) de sobte «veu massa», observa el que no havia de notar, algun detall incongruent despertant en ell la sospita que els amfitrions planegen enverinar-lo per a heretar la seva fortuna. Tal «coneixement excedent» té, per dir-ho així, un efecte abismal… l’acció es redobla en si mateixa, reflectida sense parar com en un joc de doble mirall… les coses apareixen sota una llum totalment diferent, encara que continuen sent les mateixes.
«When we dream, do we dream we’re Joey?» – k-punk
El pensament oníric latent del feixisme no s’ha d’acolorir fora del nostre conjunt d’idees o valors, com una doctrina sui generis pervertida en el seu conjunt, sinó reconèixer que és la perversió d’aquests ideals en pro d’un programa polític determinat la perversió en si. L’extrema dreta no es pot combatre ratllant tot el seu sistema de pensament com a «degenerat», sinó reconeixent el contingut genuí en aquest per transformar aquests ideals en un nou projecte emancipatori que superi la dicotomia feixista/liberal. Si s’ignora l’aspecte genuí del contingut polític feixista es corre el risc que la seva oposició sigui una (falsa) tolerància amb l’altre que en si acaba permetent el sorgiment de l’extrema dreta (qui som nosaltres per a dir-los com han de viure?)
El cas de la ideologia del liberalisme multicultural és encara més interessant. Si el projecte polític (la distorsió) de l’extrema dreta encara es contemplava a si mateixa com un programa ideològic, el liberalisme es presenta a si mateix com a posideològic. «Quines són les idees bones? Les que funcionen!», el que significa capitular la política a una mera burocràcia que administri l’estat actual de les coses (segons Balíbar un acte polític és aquell que desdibuixa les fronteres establertes, l’acte polític és posar sobre la taula la tercera opció no contemplada davant una decisió que a primeres es presentava com a dicotòmica).
Per una altra banda, el component cultural del liberalisme és:
El multiculturalisme: aquesta actitud que, des d’una buida posició global, tracta totes i cadascuna de les cultures locals de la manera en què el colonitzador sol tractar als seus colonitzats: «autòctons» els costums dels quals cal conèixer i «respectar» […] és com si l’energia crítica hagués trobat una vàlvula de fuita substitutòria, un exutori, en la lluita per les diferències culturals, una lluita que deixa intacta l’homogeneïtat de base del sistema capitalista mundial. El preu que implica aquesta despolitizació de l’economia és que l’esfera mateixa de la política, en certa manera, es despolititza: la veritable lluita política es transforma en una batalla cultural pel reconeixement de les identitats marginals i per la tolerància amb les diferències.
Žižek, S. (2022). En Defensa De La Intolerancia. Sequitur Ediciones S.L.
L’extrema dreta és el component «interior» al liberalisme multicultural «exterior». Afirmacions com el respecte a la cultura de l’Altre mentre aquesta pugui contenir traces d’ablació, esclavitud o dominació patriarcal no és més que una maniobra per a indirectament afirmar que la cultura pròpia és la superior, s’autoimposa una aparent posició d’universalitat des de la qual jutjar a l’Altre particular.
Així doncs, davant aquesta dicotomia val la pena recordar la frase de Stalin que «tots dos són el pitjor». Se’ns presenta un fals problema en el qual les dues suposades solucions condueixen al mateix resultat i no importa quin «bàndol» triem perquè ambdues poden conviure en harmonia. L’acte polític real ha de ser rebutjar tots dos programes mentre es reconeix el seu contingut genuí per a així marxar en nom d’un projecte emancipador universal.[1]
[1] Aquest lluny de ser abstracte, també part d’un particular definit, recordem que el comunisme és una idea originalment «eurocèntrica» mentre que totes les seves negacions (o millor dit superacions?) contemporànies, com l’orientalisme o els «Marx failed to consider», cauen en el dogma del liberalisme multicultural.
