En el discurs, Sánchez es va presentar com la resistència progressista davant de les grans tecnològiques, majoritàriament nord-americanes, que dominen el mercat, un esquema que reprodueix el que el govern fa servir per a l’habitatge, on els especuladors, els grans tenidors i els fons voltors s’enfronten als inquilins i als treballadors. Per això és probable que aquest discurs de resistència tingui un lloc destacat a la campanya. El president ja n’havia donat les xifres a l’abril, quan va inaugurar al Congrés el Panel d’Experts en IA de les Nacions Unides i va explicar que cinc empreses controlen gairebé el 60% del mercat de la IA generativa i que els Estats Units concentren el 74% de la capacitat de còmput mundial, mentre que la Unió Europea no arriba al 5%. Va denunciar el «colonialisme silenciós» i la construcció d’«una oligarquia que respon als seus únics i exclusius interessos». El conflicte té, a més, una derivada diplomàtica, perquè segons El País l’administració de Donald Trump amenaça amb represàlies els governs que toquin els interessos de les grans tecnològiques nord-americanes.
La regulació de les plataformes ha estat un dels eixos del discurs de Sánchez durant tot el 2026 i li ha valgut un pols públic amb Elon Musk, propietari d’X, i amb Pavel Durov, fundador i conseller delegat de Telegram. Ara bé, cap de les lleis que havien de sostenir aquest pols no ha arribat al Butlletí Oficial de l’Estat.
Dues lleis que caduquen amb la dissolució
Entre els projectes de llei que caduquen amb la dissolució hi ha la llei orgànica de protecció dels menors en els entorns digitals, que el Consell de Ministres va aprovar el març del 2025 i que encara era a la Comissió de Justícia del Congrés. També caduca la llei orgànica de governança de la intel·ligència artificial, aprovada pel govern el 26 de maig, que prohibia els deepfakes sexuals arran dels nus falsos de dones que generava Grok, l’assistent d’IA d’X. Totes dues s’hauran de tornar a presentar des de zero a la legislatura que surti del 29-N. Amb la de la IA, per cert, cau també el règim de sancions que havia de fer complir a Espanya l’etiquetatge del contingut generat amb IA, que el reglament europeu exigeix des del 2 d’agost.
Seguimos avanzando para proteger a nuestros menores en las redes sociales.
Cumpliendo lo que anunciamos en febrero, hoy incluimos en la futura Ley de Protección de Menores en Entornos Digitales tres medidas esenciales:
– Prohibir el acceso a las redes sociales a los menores de…
El text de la llei de menors que va arribar al Congrés elevava de 14 a 16 anys l’edat per consentir el tractament de dades personals, que no és el mateix que prohibir l’accés a les xarxes. La prohibició la va anunciar Sánchez el 3 de febrer a la Cimera Mundial de Governs de Dubai, on va prometre que Espanya vetaria les xarxes socials als menors de 16 anys, faria penalment responsables els directius que no retirin continguts il·legals i tipificaria com a delicte la manipulació algorítmica. El 2 de juliol va escriure a X que aquestes tres mesures s’incorporaven a la «futura» llei. El 23 de setembre, en un fòrum de les Nacions Unides sobre infància i IA, va assegurar que Espanya ja havia «elevat a 16 anys l’edat mínima per accedir a les xarxes socials». Dotze dies després, però, la llei que havia d’acollir aquella prohibició ha caducat sense que consti en cap text oficial que s’hi hagués arribat a incorporar.
Queda en l’aire, a més, el Pla IA360, un full de ruta de dotze mesos presentat el 21 de setembre d’aquest any, dues setmanes abans de convocar les eleccions, que inclou una gigafactoria d’IA de 5.000 milions a Móra la Nova (Ribera d’Ebre).
El pols amb els tecnooligarques
La paraula «tecnooligarca» ha acompanyat Sánchez tot l’any, però l’enfrontament que més va ressonar el van desencadenar les seves declaracions a Dubai. Aquell mateix dia, Musk va titllar Sánchez de «tirà» i de «traïdor al poble d’Espanya» a través del seu compte d’X. L’endemà, Durov va enviar un missatge a tots els usuaris espanyols de Telegram a través del bot oficial de l’aplicació, el mateix que fa arribar els codis d’accés. En el missatge, Durov advertia que les mesures «poden convertir Espanya en un estat vigilat sota el pretext de la protecció». Sánchez li va respondre a X amb «Deixa que els tecnooligarques lladrin, Sancho, és senyal que cavalquem», una frase que se sol atribuir al Quixot.
La Moncloa va qualificar el missatge de «propaganda» plena de «bulos». El ministre de Transports, Óscar Puente, va anar més lluny i va celebrar a X que, amb la responsabilitat penal dels directius, «ja no es podrà ser a les xarxes sense una identitat degudament acreditada». Puente celebrava, doncs, la mateixa identificació obligatòria que Durov presentava com a vigilància. Cada vegada que es proposa verificar l’edat o la identitat a les xarxes torna a aparèixer aquesta tensió entre protecció i vigilància, que vam abordar a Del pati a les xarxes socials.
Els algoritmes de la campanya
Les vuit setmanes que queden fins al 29-N es jugaran en bona part a les plataformes socials (que s’han quedat sense regular per part del govern). La investigadora Noelia García-Estévez, de la Universitat de Sevilla, ha analitzat 472 vídeos de líders d’extrema dreta europeus a TikTok i conclou que la plataforma afavoreix «veritats emocionals», relats que resulten versemblants per la seva ressonància afectiva més que per la seva base factual. A Espanya, la Universitat Jaume I ja havia documentat que la fabricació de bulos per criminalitzar la immigració és un dels pilars del discurs de Vox a X, un ecosistema que vam descriure a TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta.
La immigració no serà, però, l’únic marc en disputa. Els decrets, que el govern defensa parlant de fons voltors i d’especuladors, van caure enmig d’una onada de mobilitzacions per l’habitatge. El govern en prepara versions noves amb canvis tècnics per a la Diputació Permanent, on el vot del PNB serà decisiu i, segons elDiario.es, s’inclina per salvar el primer decret i tombar el segon. És previsible que la dreta i l’extrema dreta responguin a aquest discurs a les xarxes amb el marc de l’ocupació i de la defensa dels petits propietaris.
Queda per veure quin paper hi tindran les plataformes en aquesta campanya, ara que generar un vídeo fals amb intel·ligència artificial està a l’abast de qualsevol. I queda per veure, sobretot, si la regulació de les plataformes i la confrontació amb els tecnooligarques troben espai als programes dels partits, en una campanya en què els grans marcs de debat seran l’habitatge, la immigració, la inseguretat i la defensa del mateix sistema democràtic.
És una notícia per a ben pocs que l’impacte de les xarxes socials té impactes negatius en la salut mental i el desenvolupament d’adolescents. Per exposició excessiva a imatges de cossos idealitzats o feeds que inciten a canalitzar l’odi en fins destructius, els cervells en fase formativa pateixen les conseqüències d’un consum excessiu de pantalles (i que en certa forma tots patim). Això és una evidència que fins i tot han constatat els estudis interns de Meta (la mega-corporació que engloba Facebook, Instagram i WhatsApp, entre d’altres).
Durant anys hem normalitzat el scroll infinit, les notificacions a deshora i els filtres estètics com una part de la vida digital d’aquestes aplicacions, però això podia canviar. A finals d’agost, aquesta disputa entre els adolescents i els serveis del gegant de Silicon Valley ha viscut un capítol important: Meta ha pactat amb 47 estats dels EUA un acord històric de fins a 17.100 milions de dòlars i es veurà obligada a canviar algunes regles del joc a les seves xarxes socials. De fet, ara veurem per què el precedent més immediat és l’acord judicial (o extrajudicial) als anys noranta entre 46 estats dels EUA i la indústria del tabac.
El cervell adolescent i el parany de la dopamina
Però abans, per comprendre l’impacte d’aquesta decisió que en principi ha de tenir un impacte significatiu per la plataforma, cal donar un cop d’ull a la neurociència. Durant la infància i la pubertat, el cervell humà passa per una etapa de remodelació profunda. El centre encarregat del processament de les emocions i les recompenses (sistema límbic) es desenvolupa a gran velocitat, mentre que la regió responsable del control dels impulsos i la planificació (el còrtex prefrontal) no arriba a la maduresa fins ben entrada la vintena.
Aquesta escletxa biològica fa que els adolescents siguin especialment sensibles a l’aprovació social i als estímuls immediats, amb conseqüències que es poden allargar a l’etapa adulta. Certes funcionalitats digitals (notificacions a deshora i scrolls infinits) exploten directament aquesta vulnerabilitat. Cada «m’agrada» o cada nou contingut actua com a mecanisme de recompensa intermitent que genera petits augments de dopamina, molt similars als que produeixen les màquines escura-butxaques. En altres paraules: altament addictius.
Les evidències aportades per entitats com l’Associació Americana de Psicologia (APA) i diversos estudis en revistes científiques d’alt impacte indiquen que els joves que passen més de tres hores al dia a les xarxes tenen més risc de patir símptomes depressius, amb una incidència especial entre les noies. A més, l’ús durant la nit altera els cicles del son necessaris per al desenvolupament, i l’exposició constant a imatges idealitzades i filtres de bellesa ha incrementat els casos de dismòrfia corporal i trastorns de la conducta alimentària.
Redissenys de la interfície d’usuari pactats
Tornant a l’acord judicial amb Meta, el que és menys comú és que s’especifiquen modificacions específiques que l’empresa haurà d’introduir per als usuaris menors d’edat, més enllà de la compensació econòmica pactada. Aquestes modificacions són, de forma resumida:
Pauses a l’scroll infinit: Avisos obligatoris cada quinze minuts d’ús continuat, opció de desactivar la reproducció automàtica i un feed cronològic, sense algoritme, a l’abast.
Límits de temps per defecte: Establiment d’un màxim diari de dues hores a aplicacions com Instagram i Facebook, que els pares poden desactivar.
Protecció del son i de l’horari escolar: Restriccions d’ús entre la mitjanit i les 6 del matí, així com el silenciament de notificacions durant la jornada escolar.
Moderació de la comparació social: Prohibició dels filtres que simulen cirurgia estètica i comptadors de reaccions ocults per defecte.
Reaccions als mitjans, la xarxa i el sector social
Com esmenàvem, la cobertura mediàtica ha comparat de manera gairebé unànime aquest cas amb els grans acords judicials contra la indústria del tabac dels anys noranta. Aleshores, la indústria havia amagat de forma sistemàtica els estudis que vinculaven el tabac amb l’aparició de diferents tipus de càncer. Ara el debat públic ha canviat de focus: la discussió ja no se centra tan sols en la responsabilitat de la supervisió familiar en l’ús de xarxes, sinó en el fet que el disseny mateix del producte pot resultar nociu quan s’orienta a maximitzar el temps de pantalla d’un públic vulnerable. De fet, els productes s’optimitzen exactament per explotar aquestes flaqueses cognitives dels menors.
A la xarxa, la resposta dels usuaris oscil·la entre la satisfacció per l’exigència de responsabilitats i el dubte pràctic. Molts comentaris assenyalen que, si les restriccions s’apliquen només a una plataforma, els hàbits dels joves poden traslladar-se ràpidament cap a altres aplicacions populars com TikTok o YouTube. La mateixa direcció de Meta ha estat conscient d’aquest factor i ha condicionat part dels fons de l’acord a què la resta de plataformes del sector adoptin compromisos similars, que també ha estat un punt criticat.
Per la seva banda, les organitzacions de protecció a la infància i els col·lectius de salut mental han rebut la notícia amb un optimisme moderat. Consideren que l’acord és un pas endavant rellevant perquè reconeix jurídicament la relació entre el disseny d’interfície i el benestar emocional. Tot i això, recorden que l’efectivitat real de la mesura dependrà de la capacitat de la indústria per implementar sistemes de verificació d’edat fiables i de la voluntat continuada per mantenir la seguretat dels menors com una prioritat. Finalment, la crítica més dura ha vingut de l’Electronic Frontier Foundation, que assenyala que l’acord obliga Meta a estimar l’edat de tots els usuaris i no només la dels menors, i que amplia la vigilància sobre els adolescents en lloc de reduir la recollida de dades. A més, el 30 % dels diners condicionat a què TikTok i YouTube s’hi sumin dona als fiscals dels estats un incentiu econòmic per litigar contra la resta de plataformes.
L’acord no resol per si sol tots els reptes que planteja la convivència amb la tecnologia, però marca un precedent clar. Posa de manifest que el disseny de les plataformes digitals té conseqüències reals en la vida dels adolescents i que el desenvolupament tecnològic ha de trobar un equilibri sostingut amb el benestar de les noves generacions.
En una partida d’escacs, quan ja s’ha acabat la fase de l’obertura i ja han succeït les èpiques batalles estratègiques-posicionals per guanyar petits avantatges, arriba el moment d’atacar i buscar el mat. Gairebé sempre hi ha més d’un camí per arribar-hi i no tots són igualment vàlids. Alguns són llargs i poden arribar a deixar contrajoc al rival, altres demanen una precisió de càlcul de la qual no tothom disposa, algun es basa en un sacrifici que has de saber veure amb cinc jugades d’antelació i, de tant en tant, n’hi ha un de curt i net que dona la partida per acabada ràpidament. Als jugadors experimentats se’ls suposa la capacitat d’identificar tots aquests camins i de triar el més adient.
Merim Bilalić, Peter McLeod i Fernand Gobet van publicar el 2008 un experiment per estudiar com raonen els experts davant una posició com aquesta. Els investigadors havien preparat una posició amb dues sortides. La primera era el mat de la coça o del rei ofegat, el patró en què el rei enemic queda tancat entre les seves pròpies peces i el cavall, en pocs moviments, pot rematar-lo. Qualsevol jugador experimentat reconeix aquest patró de mat de seguida. En la posició de l’experiment es podia executar en tot just cinc moviments. La segona sortida era un mat en tres que gairebé ningú no va ser capaç de veure. Quan els investigadors van modificar la posició per treure’n la possibilitat del mat de la coça, els mateixos jugadors experimentats que abans no veien el mat en tres el van trobar a la primera.
El més curiós és que els investigadors van adonar-se que, mentre que els jugadors deien en veu alta que estaven buscant una alternativa millor al mat de la coça, els ulls se’ls quedaven clavats a les mateixes caselles de sempre. L’equip ho descriu així en un article posterior, que ampliava l’experiment amb un seguiment ocular, «els experts en escacs continuaven mirant les caselles associades amb la solució familiar, encara que deien que estaven buscant solucions alternatives».
L’efecte Einstellung és el que documenta aquest experiment. La psicologia el té descrit des dels anys quaranta. Haver trobat una solució que funciona bloqueja la capacitat de trobar-ne una de millor. Un bloqueig que actua sense que ens n’adonem.
El que passa quan la primera solució te la dona una màquina
¿Te has dado cuenta de lo difícil que es formar tu propio criterio cuando lees primero la propuesta de la IA?En cuanto tenemos una primera opción sobre la mesa, bien redactada y convincente, nuestro cerebro queda anclado a ella y resulta casi imposible generar alternativas independientes
La creixent implantació i ús de la intel·ligència artificial està reproduint l’efecte Einstellung a escales industrials. La investigadora Ujué Agudo, psicòloga i doctora per la Universitat de Deusto, ho ha compilat sota el nom de principi de primacia. Segons aquest principi, veure la proposta d’una IA abans de formar-te un judici propi ancora el teu pensament cap a aquella proposta, encara que sigui errònia o incompleta, o que no s’adeqüi al teu criteri.
Agudo va dirigir un experiment amb Karlos G. Liberal, Miren Arrese i Helena Matute on els participants llegien les declaracions de diversos testimonis sobre un cas judicial i havien de dir si l’acusat era culpable o innocent. Tots comptaven amb el suport d’un sistema d’IA que els deia què en pensava, si l’acusat era culpable o innocent. El sistema estava programat per equivocar-se expressament en una part dels casos. L’única cosa que canviava d’un grup a l’altre era el moment en què donava la seva recomanació. Uns la veien un cop ja havien emès el seu judici i els altres, abans de pensar-hi. Comptant només aquells casos en què la recomanació era errònia, els que havien jutjat abans de llegir-la encertaven el 66,2% i els que la van llegir primer baixaven al 36,8% (Cognitive Research: Principles and Implications, 2024).
No és, però, només un efecte humà; els grans models de llenguatge col·laboren en aquest ancoratge. Només cal que li demanis a un model alguna cosa molt genèrica, sense definir bé què vols, i et generarà una solució sencera, decidint per ell mateix què volies dir, en comptes de preguntar-te per entendre millor les teves intencions. Agudo ho atribueix a la manera com s’entrenen. Les persones contractades per puntuar respostes en comparen dues. La que resol tot el problema de cop s’endú, evidentment, la millor nota. La que respon amb una pregunta per aclarir què li estaves demanant s’endú la pitjor. El model aprèn d’aquesta puntuació. O sigui que la IA està optimitzada per donar-te una primera solució com més aviat millor, que és exactament el que provocava que els jugadors d’escacs es quedessin clavats mirant les caselles del mat de la coça.
Antecedents en les polítiques públiques
El sistema VioGén, que la policia espanyola fa servir per valorar el risc de les víctimes de violència masclista, calcula automàticament una puntuació de risc de cada cas denunciat, la presenta a l’agent i li demana que la validi o la modifiqui. L’auditoria externa que va fer la Fundació Eticas el març del 2022, dirigida per la investigadora Gemma Galdón Clavell, va trobar que «en el 95% dels casos, els agents mantenen la puntuació de risc assignada automàticament». L’informe hi afegeix que durant la pandèmia, amb més càrrega de feina, la xifra va pujar encara més.
Curiosament, aquest disseny és igual que el que vam descriure fa cinc anys a ciberpoder.net parlant del COMPAS, l’algorisme de reincidència dels tribunals nord-americans, a l’article Poden els androides ser racistes? de José A. Vicente Gómez. El jutge veu el resultat i, només aleshores, dictamina la seva sentència. En aquell moment posàvem sobre la taula l’opacitat del càlcul, perquè la fórmula pertany a l’empresa que ven el programa i no es publica enlloc, de manera que ningú de fora no pot comprovar com s’ha arribat a aquella puntuació. La recerca d’Agudo assenyala un problema anterior a l’opacitat. I és que, encara que la fórmula fos pública i impecable, quan el jutge comença a formar-se la seva opinió sobre l’acusat ja fa estona que té la puntuació de risc davant dels ulls.
La garantia que hem demanat està col·locada al pitjor moment
L’article 22 del Reglament general de protecció de dades reconeix el dret a la intervenció humana davant d’una decisió automatitzada. L’article 14 del Reglament europeu d’intel·ligència artificial exigeix que els sistemes d’alt risc permetin una supervisió humana efectiva, amb la capacitat de «decidir, en qualsevol situació concreta, no fer servir el sistema d’IA d’alt risc o bé descartar-ne, anul·lar-ne o revertir-ne la sortida». Ara bé, cap dels dos especifica en quin moment s’ha de donar aquesta intervenció.
Paradoxalment, l’article 14 demana que la persona que supervisa «continuï sent conscient de la possible tendència a confiar automàticament o en excés en la sortida produïda per un sistema d’IA d’alt risc (biaix d’automatització)», és a dir, reconeix obertament el problema que exposen les investigacions citades. El remei que la llei prescriu contra el biaix és que la persona en sigui conscient. Els jugadors d’escacs de Bilalić eren perfectament conscients que estaven buscant una alternativa millor. Tot i això, els ulls no se’ls van moure de lloc.
Per donar una solució garantista, Agudo proposa friccions, dispositius de disseny que obliguen la màquina a preguntar i a oferir opcions abans de proposar una resolució definitiva. Les eines les té publicades. Són decisions que pren cadascú davant de la seva pantalla, o com a molt l’equip que dissenya el producte. La llei, en canvi, continua acontentant-se amb exigir que hi hagi una persona revisant la decisió, sense dir-li en quin moment ha de mirar la pantalla. I qui s’hi juga alguna cosa és la dona que denuncia i espera que un agent valori el risc que corre, o l’acusat que espera sentència.
«Les dones només volen homes rics». La frase pot caure a taula un dia qualsevol i segurament et deixi en blanc. Zara Kadir, psicoterapeuta infantil i d’adolescents al Regne Unit, ofereix un guió pràctic sobre com cal reaccionar, a un reel al seu compte d’Instagram, @the.therapy.shed, de tot just dos minuts de duració.
Voler tenir raó és perdre’l
El pitjor que poden fer els pares, segons Kadir, és intentar demostrar-li al fill que s’equivoca. Quan el noi se sent jutjat, deixa de parlar amb ells i passa a escoltar les comunitats d’internet. Per tant, evita respondre «això és ridícul», perquè tancaràs la conversa i el deixaràs sol davant el seu feed.
Ella proposa començar per una pregunta que demostri interès. «Això és interessant, què t’ha fet pensar això?» I després, callar. Escoltar per entendre què diu en veritat, perquè sota les explicacions hi sol haver una por concreta, com no ser mai prou bo o témer sentir-se rebutjat.
Un cop es posa nom a la por, Kadir suggereix posar-la en paraules davant seu, amb una frase com «sembla que et preocupa que a la gent només li agradaràs si tens èxit i molta gent de la teva edat pensa igual». I només llavors contradir la idea, amb calma. «Hi ha gent a qui li importen els diners i gent a qui no li importen. Internet amplifica les opinions més cridaneres perquè són les que generen més clics, i la vida real acostuma a ser més complicada».
El segon exemple del vídeo repeteix el moviment. Davant de «els homes no poden mostrar emocions», Kadir pregunta quines emocions creu el noi que als homes no els deixen mostrar, el deixa respondre i li pregunta si mai s’ha sentit malament. «No estàs intentant guanyar una discussió, l’estàs ajudant a pensar».
https://instagram.com/reel/DbYVAGYMLu4
Ensenyar-li a veure qui hi guanya diners
Al final del vídeo, Kadir situa la feina dels pares en un altre lloc del qual solen ocupar. Ensenyar-li a qüestionar el que sent i a detectar quan algú està guanyant diners amb la indignació hauria de ser el principal objectiu de la intervenció. Tot i no parlar d’algoritmes ni de plataformes, s’assenyala el moll de l’os de manera ràpida, simple i directa.
Kadir tanca el vídeo amb una idea senzilla. Si un fill sap que pot portar aquestes converses a casa sense que se’n riguin, la confiança que hi diposita substitueix la necessitat de buscar la resposta en un vídeo d’internet, cosa que permet als pares deixar de competir amb els influencers que l’algoritme li posa davant.
Kadir demana als pares que busquin la por que hi ha sota les afirmacions del fill, la de no ser mai prou bo o la del rebuig. L’antropòleg Ritxar Bacete, coordinador d’Equimundo, centre de masculinitats i justícia social, situa la porta d’entrada d’aquest món en la solitud. Nois que passen hores sols a l’habitació i que troben, a l’altra banda de la pantalla, algú que els promet èxit i els explica que hi ha una confabulació en contra seva. «Els hem abandonat», resumeix Bacete a La Vanguardia.
Ara ja saps el que has de fer davant un jove encoratjat amb el discurs de la masclosfera.
Slop són les restes de menjar que es remenen en una galleda per donar-les als porcs. El maig del 2024 el programador Simon Willison va proposar la paraula per anomenar el contingut generat amb IA. Willison hi veia el precedent del correu brossa, que durant anys va assetjar les bústies dels usuaris sense que els filtres ni les lleis hi poguessin fer gaire cosa, fins que se li va posar nom oficialment: spam. El desembre passat, el diccionari Merriam-Webster va triarslop com a paraula de l’any.
LinkedIn sembla ser la primera gran plataforma a prendre mesures contra l’slop. Des del 30 de juliol, el menú desplegable de cada publicació ofereix l’opció «Seems like AI slop», «sembla slop d’IA». La publicació marcada desapareix de la vista de qui l’ha denunciada i la xarxa respon que «gràcies per avisar-nos, els teus comentaris ajuden a millorar el feed». Joseph Cox, de 404 Media, va trigar sis segons a trobar una publicació candidata. Es va guiar per l’espaiat entre frases soltes, la llista de conclusions, els emojis i la construcció «X no és Y».
El menú desplegable a LinkedIn, incloent-hi l’opció «Sembla com si fos IA» de 404 Media
De fet, el botó forma part d’un paquet més ampli. LinkedIn engega classificadors per reduir l’slop de les recomanacions que arriben de fora de la xarxa de cadascú, prova un avís privat per als autors que la resta percep com a poc autèntics i retira «enhance your post», la funció d’escriptura assistida que feia dos anys que oferia. La substitueix un corrector que, promet, no canviarà la veu de ningú. Hari Srinivasan, director de producte, ho va anunciar en una publicació a la mateixa xarxa.
«L’slop és difícil de definir i la definició canvia. Això ens permet ajustar els nostres models i fer millors feeds.»
L’empresa reconeix que no sap definir el problema i reparteix la feina de definir-lo entre els seus usuaris. Els que premem el botó hi guanyem poca cosa, treure’ns de la vista la publicació que ens molestava. LinkedIn, però, hi guanya un corpus etiquetat gratis per milions de persones, la matèria primera amb què afinarà els classificadors que Srinivasan presenta com el futur del feed. En aquest sentit, la feina que ens espera és llarga. Pangram, una empresa de detecció, va calcular aquest juliol que el 41% dels textos llargs de LinkedIn i el 30% dels curts surten generats sencers, molt per sobre del 10% de Reddit o de Substack.
En castellà el botó pregunta una altra cosa
Als comptes espanyols el botó encara arriba a batzegades i quan apareix ho fa amb un altre nom. La versió en castellà diu «Marcar como spam de IA» i queda situada entre «No me interesa» i «Denunciar publicación». Slop potser encara no s’entén prou en català ni en castellà i, per això, ho han traduït com a spam. Ara bé, el canvi de traducció modifica considerablement el criteri per identificar el contingut generat. L’opció anglesa manlleva la burla que els usuaris havien inventat contra la plataforma i la suavitza amb un «sembla», que demana una impressió i res més. La castellana tria el vocabulari de les normes d’ús. Qui prem el botó en castellà ja no diu què li ha semblat un text, classifica una infracció.
Hi ha qui utilitza la nova funcionalitat a manera de joc o, fins i tot, d’esport. La copywriter Isa Bandera la va rebre amb un «que comencin els Jocs de la Fam» i, a la mateixa publicació, hi va deixar l’objecció més seriosa que s’hi ha llegit fins ara: «marcar com a IA una publicació que no ho és, només perquè no t’agrada qui la firma o perquè competeix amb tu, és exactament el tipus d’ús que pot arruïnar una eina amb bona intenció». Té raó i el disseny del botó no ho impedeix enlloc.
El criteri que fem servir quan premem és, principalment, d’estil. Detectem l’espaiat, l’emoji, la llista de conclusions, la cadència. El filòsof Harry Frankfurt va definir la bullshit per la indiferència respecte de la veritat. Al mentider li importa què és veritat, perquè l’ha de tapar; al xerraire li és igual. Un text robat a un mitjà seriós és cert, està ben escrit, passa el filtre i continua sent brossa, perquè a qui el publica li és indiferent que ho sigui. El classificador aprendrà a reconèixer una prosa i el que fa mal no deixa marques d’estil.
El domini de Cambridge Analytica, reconvertit en granja
Un exemple de fins on arriba aquesta indiferència el trobem en el domini cambridgeanalytica.org. Es va vendre el setembre del 2025 per uns 30.500 dòlars a Vortexlab Digital Marketing, una agència de SEO registrada a Dubai, que hi ha muntat CA Privacy Watch, un web que diu que estudia «com les dades, els algoritmes i les tecnologies modernes donen forma a la vida pública» i que fins fa poc assegurava que tots els seus articles els escriuen i els editen periodistes humans. La revista Futurism ha comprovat que els deu textos que va analitzar donen un 100% de generació automàtica i que la firma principal, un tal Nicolas Menier amb prop de 250 articles, no correspon a cap persona real. El web republica peces de 404 Media, el New York Times, Wired i el MIT Technology Review sense referenciar les fonts. Quan els van preguntar, van canviar l’avís per un «amb el suport d’eines digitals i d’IA quan escau».
Comparació de les publicacions originals vs. les publicades a CA. Imatge extreta del post original de Futurism.
Per fer passar els seus textos automàtics per periodisme, CA Privacy Watch necessitava cares humanes. Han arribat al punt d’utilitza una fotografia del senyor Menier extreta del perfil de LinkedIn d’un enginyer informàtic canadenc —un usuari real de la mateixa xarxa que, des d’ara, ens demana que marquem el contingut que «sembla» generat per IA.
L’empresa que va aspirar les dades de desenes de milions de perfils de Facebook per perfilar votants contra Hillary Clinton, i que va tancar el 2018 quan The Observer i el New York Times ho van explicar, avui firma textos de farciment per posicionar-se a Google. I fixeu-vos que els seus articles no farien saltar el botó de LinkedIn. No tenen espaiat estrany, ni emojis, ni llistes de conclusions, perquè la prosa està robada a periodistes de veritat.
M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.
El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.
És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karmaque es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.
Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.
Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?
Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.
Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.
Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.
Rage baite o el negoci de la mala llet
Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.
(Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).
Exemple de rage bait quan una companyia com Ryanair se’n fot d’un usuari.
La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.
Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.
Ayer tuve bronca con dos padres de la Urbanización. Resulta que sus dos hijas se pusieron en la puerta a vender pulseritas de gomas que hacían ellas mismas. Muy tierno, sí, pero ilegal. Eso es dinero negro que no se declara. Tuve que avisar a la Guardia Civil y no les gustó.
@CristianBilba12 és un exemple d’usuari de Twitter que viu del rage bait
Les conseqüències del negoci de la fúria
El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.
Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.
Les respostes a aquest tuit il·lustren perfectament aquest fenomen.
Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.
Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensorsi opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.
D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.
Ser «mala persona» dona visibilitat
Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.
De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.
Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.
La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.
La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.
Breu història del rage bait
A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».
Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.
Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.
I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.
Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.
El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.
De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.
Detall del full volant de Fanny Amlett, qui va ser jutjada i executada als 17 anys per ofegar el seu fill nounat. El ‘Discurs de Mort’, com eren coneguts més generalment aquests fulls volants d’execució, diu: ‘Execució commotiva de Fanny Amlett: filla d’un ramader, prop de Scarborough, qui va ser vilment seduïda de casa per un oficial naval, que la va portar a la desgràcia i després la va abandonar. Va quedar embarassada, … en un atac de desesperació, i sense saber gairebé el que feia, va ofegar el seu nadó acabat de néixer: per la qual cosa va ser portada a judici i executada en el dissetè any de la seva edat, juntament amb una còpia de versos planyívols.’ Crèdit: Col·leccions Històriques i Especials de la Harvard Law School. Extreta de: Harvard Law Today
Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonietaamb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.
Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.
Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.
A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.
Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.
El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.
Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)
El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.
És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.
El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.
Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?
RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.
RoRo no cocina 14 horas “para Pablo” y “por amor”: monetiza el tiempo dedicado a cada receta, crea su propia marca como influencer, y el subtexto “tradwife” es parte del producto. pic.twitter.com/IV0yFcwR0E
L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.
Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.
El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent
El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.
La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».
Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».
El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.
L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.
Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.
Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.
Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.
El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte
Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».
she explained the problem with the sydney sweeney ad so well like it's not that hard to understand😭 pic.twitter.com/aibzrhlI5H
La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).
El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.
Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.
Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.
La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.
Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.
No alimentis el trol
No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?
L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.
Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.
Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.
I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?
Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.
Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.
Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.
Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.
Estratègies efectives contra el rage bait
Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.
1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.
2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.
3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».
4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.
5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.
6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.
7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.
Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals
Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.
I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.
Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.
L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.
Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.
El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.
Nota del redactor: Durant les últimes dues setmanes, ens hem dedicat a analitzar el fenomen digital —al nostre criteri— més rellevant des de la compra de Twitter per part d’Elon Musk: l’èxode massiu cap a Bluesky. La confirmació de la victòria de Donald Trump i el nomenament posterior de Musk com a membre del seu equip de governança han accelerat un debat que, des d’una perspectiva d’antropologia digital, ens resulta interessant: quedar-se o marxar d’X? Com ja ha explicat Joaquín Eandi en aquesta columna d’opinió, el dilema va més enllà de la simple migració entre plataformes; representa una cruïlla en la manera com entenem i habitem els espais digitals. Aquest article recull, a partir de diverses fonts especialitzades, les reflexions més significatives sobre X, Bluesky i el futur d’internet.
El 14 de novembre de 2024 serà recordat com el dia del gran èxode digital. Bluesky ha experimentat un creixement sense precedents, superant els 20 milions d’usuaris en qüestió de dies. Les causes de la migració són diverses, però tothom coincideix en el detonant: la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units i el posterior nomenament d’Elon Musk, propietari d’X, com a membre del seu equip de governança.
«Twitter ha deixat de ser una eina útil per a qualsevol que no n’estigui tirant cap a la ultradreta», afirma el col·lectiu Proyecto UNA en una entrevista concedida a Diego Delgado per a CTXT. Una diagnosi que sembla ser compartida, fins i tot, per aquells usuaris que advoquen per quedar-se a l’X d’Elon Musk. Carmen S., al seu article Twitter y la hora de los monstruos, compara la plataforma amb un after degradat: «la festa ha degenerat i, a sobre, hi ha el pesat del bot indi perseguint-te i repetint constantment l’última frase que has dit. També hi ha un home molt enfadat per alguna cosa que vas dir, cridant, anomenant-te charo i amenaçant amb publicar les teves dades personals». Una caracterització vívida que il·lustra el deteriorament de la conversa pública a la plataforma de microblogging.
Per si ens quedava algun dubte per acceptar aquesta diagnosi, Ariadna Font, ex-enginyera de Twitter, revela a Juan Manuel García, a La Vanguardia, que «és obvi que Musk ha canviat l’algorisme. Jo no el segueixo a X, però quan entro veig tuits seus que no són ni recents, sinó de fa dos dies».
El que Font descriu no és casual. Res és neutral. La manipulació algorítmica forma part d’una estratègia deliberada que va més enllà de la simple degradació de la conversa pública: és un sistema dissenyat per amplificar la polarització i consolidar una única veu dominant, la del propietari. Com sentencia Font, «X ja no és una plaça pública, sinó el seu altaveu personal».
El fedivers: l’alternativa descentralitzada
La desolació i el cansament de les dinàmiques tòxiques d’X han empès als usuaris progressistes cap a la migració a Bluesky. Però, en el fons, no es tracta només d’una qüestió de preferències polítiques. Segons assenyala Steven Levy a WIRED, Bluesky ofereix: «un sistema obert i descentralitzat que permet als usuaris controlar la seva experiència en línia». Un model que contrasta amb el model corporativista d’X, on les decisions les pren unilateralment el propietari.
Bluesky no és l’única alternativa descentralitzada, però. Com explica Jason Koebler a 404 Media, la papallona blava forma part d’un ecosistema més ampli conegut com el fedivers: una xarxa d’aplicacions i serveis descentralitzats que poden interactuar entre si. Mastodon, per exemple, va ser pioner en aquest model, utilitzant el protocol ActivityPub que permet als usuaris migrar les seves dades i connexions entre diferents servidors. «La diferència fonamental», apunta Koebler, «és que en el fedivers ningú pot segrestar la conversa pública, perquè el poder està distribuït entre múltiples comunitats autònomes». El cafè per a tothom d’internet.
De fet, per a Brian Merchant un dels factors més diferenciadors de Bluesky és que s’ha construït sobre el Protocol AT, que permet als usuaris portar les seves xarxes i dades a altres plataformes si no estan satisfets amb el servei.
Aleshores podríem conformar-nos amb la idea que la diferència principal entre X i Bluesky és la seva arquitectura i governança —amb això n’hauríem de tenir prou per mudar-nos de xarxa social.
La papallona blava, però, ofereix altres serveis innovadors enfocats principalment a ajudar-nos a recuperar el més semblant a una conversa democràtica a l’àgora pública digital. Bluesky incorpora un sistema de bloqueig més complet que X que dificulta la interacció entre usuaris bloquejats i els que els han bloquejat. Podem bloquejar usuaris individuals i bloquejar en llista (massivament), facilitant així la protecció de comunitats senceres contra comportaments indesitjats de crypto-fatxes-bros.
El sistema d’starter packs, que «permet als usuaris crear i compartir llistes de comptes recomanats, facilitant la migració de comunitats senceres», com diu Jason Koebler, és un altre servei que ens ajuda a construir comunitat i entorns segurs.
Funcionalitats, totes aquestes, que serveixen per crear un entorn més segur i respectuós, on les converses poden desenvolupar-se de manera més horitzontal i lliure d’assetjament.
L’experiència d’usuari també conta en el llistat de pros i cons. La CEO de Bluesky, Jay Graber, explicava a Steven Levy: «el nostre objectiu és donar a tothom una bona experiència per defecte, perquè sabem que els usuaris no volen enfrontar-se a un panell de control ple d’opcions quan arriben». Bluesky és una xarxa senzilla i permet que la transició d’X sigui fluida i intuïtiva per als nous usuaris. Una xarxa exclusivament concebuda pel microblogging i no per oferir múltiples serveis (X ara incorpora intel·ligència artificial generativa, servei de cerca de feina, etc.).
L’impacte polític i social
La manera en què els ciutadans escullen informar-se està experimentant un canvi. Jordi Pérez Colomé ho destaca a El País, indicant que «un de cada cinc nord-americans s’informa regularment a través d’influencers, una xifra que s’eleva al 37% entre els menors de 30 anys». Una tendència que no és nova: aquest és un dels factors que ha contribuït a consolidar X (que viu de les rendes de Twitter) com un dels principals canals de comunicació institucional i política.
En la darrera dècada, la plataforma s’ha convertit en un espai digital on polítics, periodistes i líders d’opinió interactuen directament amb la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals han hagut d’ajustar les seves estratègies informatives per integrar-se en aquest nou entorn, mentre que les institucions públiques mantenen una presència cada cop més activa. Això comporta certs riscos: com adverteix Alberto Garzón, a elDiario.es, és preocupant «la gravetat que presidents de govern estiguin fent comunicats oficials en una xarxa privada».
Veus crítiques com les de Proyecto UNA suggereixen interpretar la migració d’usuaris cap a altres plataformes «com una vaga o un boicot, pel tipus de relació comercial que establim amb Twitter i pel tipus de plusvàlua que Musk obté de les nostres interaccions». Cada cop som més conscients de la necessitat d’espais digitals més democràtics i menys influïts per interessos corporatius.
La fragmentació de l’espai digital provoca reaccions diverses dins la comunitat tecnològica. D’una banda, els més pessimistes, com Makena Kelly a WIRED, alerten sobre les possibles conseqüències negatives per al debat públic: «la divisió entre plataformes pot acabar reflectint i amplificant les divisions polítiques ja existents». Aquest escenari planteja el perill d’una major polarització i d’un diàleg social cada cop més fragmentat.
N’hi ha que són més optimistes. Brian Merchant considera que «l’èxit de Bluesky representa un rebuig al model operatiu de les grans tecnològiques», mentre que Leah Feiger argumenta a WIRED que «la diversificació de plataformes podria conduir a converses més saludables i menys polaritzades». Potser, doncs, la descentralització podria promoure un entorn digital més democràtic i plural.
Encara que seria massa optimista pensar que hem recuperat l’esperit inicial d’internet —ja que la majoria de l’espai digital continua en mans privades—, la creixent consciència sobre aquesta realitat representa un primer pas cap a la recuperació del control de l’usuari del ciutadà sobre les xarxes socialsl’espai digital.
Cap a una nova era digital: perspectives des de ciberpoder.net/
Des de ciberpoder.net/, observem amb optimisme els canvis que s'estan produint en l'ecosistema digital. Malgrat les incerteses, creiem que el futur de les xarxes socials ha d’encaminar-se cap a un model més descentralitzat i més democràtic. Com ens recordava Ariadna Font en la seva entrevista amb Juan Manuel García, «el veritable repte no és tant tecnològic com social: es tracta de crear espais digitals que fomentin el diàleg constructiu i respectuós, en comptes d’alimentar la polarització i l’odi».
Com a comunitat digital, tenim la responsabilitat i la capacitat d’anar més enllà de la simple crítica als espais corporatius. Ha arribat el moment d’organitzar-nos i actuar conjuntament per crear alternatives reals. No podem conformar-nos amb ser usuàries passives de plataformes controlades per interessos privats: hem de conquerir nous espais digitals que siguin realment nostres. Parlem d’entorns descentralitzats, gestionats per la comunitat i prou atractius per competir amb les grans tecnològiques. La tasca no és fàcil, però la història ens ensenya que els canvis profunds sempre comencen amb petites accions col·lectives. Des de ciberpoder.net/ fem una crida a l'acció: és el moment de passar de la resignació a la construcció activa d’un internet més lliure i democràtic.
En aquest sentit, pensem que la migració massiva cap a Bluesky i, en general, cap fedivers, podria ser més que una simple moda: podria representar un moviment que demostra que hi ha una demanda real d’alternatives als models corporatius tradicionals. No s’equivoca Alberto Garzón quan suggereix que potser estem davant l’oportunitat de «reconstruir l’àgora digital que necessitem per a una democràcia saludable al segle XXI». Des de ciberpoder.net/, continuarem treballant per analitzar i promoure aquests canvis cap a un internet més lliure i democràtic.
Sovint costa d’entendre per què tanta gent no pensa com nosaltres, si constantment veiem notícies i dades a la xarxa que demostren que tenim raó. La resposta és senzilla:ells no veuen la mateixa informació. Veuen opinions d’ideologia contrària que també els donen la raó i, per tant, és improbable que ens posem d’acord.
Mires a l’altra banda i penses: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és simple: ells no l’estan veient.
Les xarxes socials estan dissenyades perquè interaccionem amb el contingut. No importa que sigui de qualitat, ni tan sols que sigui cert. Només que hi cliquem, reaccionem i el compartim. Els algoritmes calculen la probabilitat que interaccionem amb una publicació i, si és alta, ens l’ensenyen. Per què? Si passem més temps a la plataforma, ells guanyen més diners en publicitat.
Normalment, és més probable que reaccionem quan percebem una amenaça. Per això, els influenciadors i els polítics tenen discursos sensacionalistes i hostils. Hi ha evidències que les xarxes han escampat notícies falses, radicalitzat la població i incitat a la violència: l’assalt al Capitoli, la guerra civil a Sudan del Sud… Es ressalten missatges inflamatoris, fent enfadar la població i incrementant el risc que les diferències socials acabin en violència.
Algoritmes pont
Les xarxes socials actualment divideixen i polaritzen. Però per què hauríem d’acceptar que siguin així per defecte? Per sort, fa poc va sorgir una alternativa esperançadora: els algoritmes pont.
La bretxa de percepció és la diferència que percebem entre les creences dels altres respecte a les seves creences de veritat. Quan discutim, normalment no ho fem contra l’altre bàndol, sinó contra la imatge que tenim d’ell.
Imagineu que les plataformes prioritzessin el contingut que posés d’acord diferents grups d’opinió. Els algoritmes pont (bridging algorithms) són un mètode alternatiu que funcionen amb aquest propòsit, promocionant el debat i l’acord entre diferents perspectives i fent-nos veure que, probablement, els valors dels altres són molt més semblants als nostres del que ens pensem.
Com funcionen?
A la imatge de sota, a l’esquerra, veiem que els sistemes actuals prioritzen contingut que més agrada a usuaris similars, independentment dels usuaris de perfils diferents. Els algoritmes pont també ensenyen publicacions que agraden als usuaris, però prioritzen les que, a més, agraden a l’altre bàndol, deixant el sensacionalisme en últim lloc.
Com podem veure a la imatge de sota, es prioritza contingut:
Que tenen una distribució de reaccions no polaritzada.
Aprovat per persones que normalment estan en desacord amb l’autor.
O quan gent consulta fonts que normalment no veuen.
Posem-ho en pràctica
Si això us sona a utopia, bones notícies! Ja hi ha precedents exitosos. Per exemple, les «notes de la comunitat» a X, que identifiquen tuits enganyosos: tan sols es publiquen notes valorades positivament per individus d’opinions diferents.
El 2015, per saber l’opinió pública sobre UberX, el govern de Taiwan va usar Polis, una eina d’enquestes que identifica missatges amb el grau més gran d’acord entre persones que normalment opinen diferent.
Facebook va fer experiments amb algoritmes pont, on millorava significativament la qualitat del contingut, molt menys probable de ser reportat per assetjament, odi o incitació a la violència. Malauradament, aquests tipus de canvis comporten una caiguda inicial d’usuaris, fins que amb el temps s’hi acaben acostumant i els agrada més. El problema? Les empreses es fan enrere abans d’observar els beneficis a llarg termini.
Com que, avui en dia, les big tech no s’esforcen per contrarestar la polarització, les lleis les haurien d’obligar o incentivar. Els algoritmes s’han de regular com qualsevol altre àmbit, perquè ens afecten i molt.
A més, les big tech tindrien altres beneficis. Si hi ha menys incentius per generar toxicitat, es reduirà el cost de la moderació. Probablement, reduirien danys reputacionals i legals. Per exemple, Facebook ha estat demandat per incitar a la violència a Myanmar, Sri Lanka i Etiòpia per valor de 150 bilions de dòlars.
Reptes
És important que hi hagi conflicte, perquè és una forma d’aconseguir que la societat millori. L’objectiu dels algoritmes pont no és eliminar el desacord, sinó promoure formes constructives de conflicte entre els que pensen diferent. A més de mitigar els riscos de les disputes més perilloses.
Lògicament, cap solució és perfecta. Aquest sistema funciona millor amb qüestions de resposta oberta que preguntes de sí o no o en temes amb posicions molt marcades.
Què passa, per exemple, si gent de diferents ideologies comparteixen un prejudici sobre una minoria? Probablement, s’hauran d’afegir restriccions específiques per evitar conseqüències indesitjables, ja que no es tracta de promoure contingut aprovat per la majoria, sinó per audiències diverses.
Si la nostra societat no divideix per defecte, les xarxes tampoc ho haurien de fer. Tant les companyies tecnològiques com els usuaris les hem de modelar de forma ètica, amb sentit comú i auditoria democràtica, per crear comunitats en línia que reflecteixen el millor de nosaltres. Per primer cop, hem trobat una via que trenca el dogma que les xarxes socials només poden polaritzar. Les eines ja les tenim. Ara tan sols hem d’atrevir-nos a fer-les servir.
Referències
La imatge de l’article ha estat generada amb Copilot Designer, eina d’Intel·ligència Artificial Generativa de Microsoft
En Xavi jeu al llit amb el mòbil a les mans, hipnotitzat per la pantalla lluminosa. Són les vuit del matí i ja està immers en el seu ritual diari: navegar per TikTok abans de ni tan sols posar un peu a terra.
«Ei, què mires?» pregunto, intentant dissimular la meva preocupació.
En Xavi, sense apartar la mirada del dispositiu, respon amb un murmuri: «Un tio que explica com fer-se ric en pocs dies. Diu que si no triomfo és perquè no m’hi esforço prou».
Se m’encongeix l’estómac. No és el primer cop que sento aquestes paraules sortir de la boca del meu cosí. La retòrica del hustle culture s’ha infiltrat en la seva ment com un virus digital, prometent-li riqueses inimaginables a canvi d’un esforç sobrehumà i una devoció cega a l’emprenedoria.
Mentre l’observo, absort en la successió infinita de vídeos curts, no puc evitar pensar en els milions de joves que, com el meu cosí, s’enfronten cada dia a un bombardeig ideològic neoliberal disfressat d’entreteniment innocu.
TikTok, l’aplicació que va començar com un espai per ballar i fer playback, s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on el neoliberalisme més desenfrenat i la ultradreta troben un públic jove i àvid de respostes fàcils a preguntes complexes.
El problema va molt més enllà d’en Xavi i del seu consum de contingut. Fins i tot va més enllà de TikTok. El problema és el reflex d’una generació sencera que busca desesperadament una sortida en un món cada cop més incert i precari. I en aquesta recerca, cauen en les xarxes dels que ofereixen solucions màgiques en formats de 15 segons.
Com podem protegir els joves d’aquestes sirenes digitals sense caure en la censura o el paternalisme? Com podem ensenyar-los a navegar críticament per aquest oceà d’informació i desinformació?
La resposta potser no és tan senzilla com un vídeo viral, però és urgent trobar-la. Perquè mentre nosaltres reflexionem, milions de Xavis continuen despertant-se cada matí, buscant el seu futur en una pantalla de 6 polzades, per acabar votant a Vox o a Aliança Catalana a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.
Estètica i ideologia: el còctel perfecte de l’ultradreta a les xarxes
L’extrema dreta ha trobat a TikTok un terreny fèrtil per a la propagació del seu racisme, classisme i neoliberalisme, sovint a través de mentides i bulos. El seu èxit no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de seguir una fórmula meticulosament preparada per connectar amb les emocions i preocupacions dels joves usuaris, que barreja missatges polítics simplificats amb contingut d’entreteniment.
La clau d’aquesta tàctica rau en utilitzar música èpica, efectes visuals cridaners i un llenguatge directe i provocador que ressona amb les inquietuds de la Generació Z. Creen vídeos curts i impactants, dissenyats per ser consumits i compartits ràpidament. L’estètica del tiktok-crypto-bro ja s’ha convertit en arquetípica.
Triomfen perquè són hàbils per abordar temes complexos de manera simplista i emocional. Els ultradretans han sabut capitalitzar les pors i frustracions juvenils, oferint respostes simples a qüestions complexes com la immigració, la identitat nacional o la crisi econòmica.
Embolcallats en un format atractiu i aparentment inofensiu, els missatges aconsegueixen penetrar en la consciència dels usuaris sense activar les seves defenses crítiques. La barreja de contingut polític amb escenes quotidianes i humorístiques humanitza els líders extremistes, creant una falsa sensació de proximitat.
Les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: memes, reptes i tendències populars per embolcallar missatges polítics.
També proliferen suposats experts, tant en l’àmbit empresarial com espiritual, que ofereixen consells per millorar la productivitat laboral, assolir la felicitat o, fins i tot, per adoptar una actitud d’indiferència total davant la vida. Sostenen que la llibertat rau en no preocupar-se per res, quan en realitat és tot el contrari: la manca absoluta d’interès et converteix en un titella. Instal·len així un objectiu de vida que obre la porta als discursos d’odi.
Per difondre aquestes idees controvertides, recorren a diverses tàctiques. Una freqüent implica simular la participació en un pòdcast o entrevista, quan en realitat estan parlant sols. Una performance que crea la il·lusió d’autoritat i credibilitat, permetent que es normalitzin discursos que, en altres contextos, serien considerats inacceptables.
El fenomen s’estén per tot Europa, on partits i líders d’extrema dreta estan aconseguint un èxit significatiu a xarxes com TikTok i X. A França, Bardella destaca per la seva connexió amb el públic jove. A Alemanya, l’AfD capta l’atenció mitjançant vídeos que combinen humor amb missatges xenòfobs.
El panorama espanyol no és diferent: Vox aprofita aquestes plataformes per difondre la seva retòrica antiimmigració i tradicionalista, apel·lant a la nostàlgia per una Espanya «més gran». A Catalunya, Sílvia Orriols i els seus seguidors promouen una falsa sensació d’«invasió estrangera» emprant tàctiques com cançons generades per IA i vídeos descontextualitzats.
En aquest cas, cal destacar el paper de 8tv.cat per amplificar les idees de la política racista. Després analitzarem més detingudament el paper de 8tv.cat en la proliferació del discurs anti-immigració d’Orriols.
La qüestió és que les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: l’ús de memes, reptes i tendències populars per embolcallar els seus missatges polítics. La constància i l’adaptabilitat ràpida a les últimes tendències els permeten mantenir-se rellevants i virals.
El resultat d’aquesta estratègia està redefinint el panorama polític europeu, especialment entre els votants més joves, que sovint troben en aquests continguts la seva primera exposició a idees polítiques complexes, encara que sigui en versions simplificades i polaritzadores.
No obstant això, l’extrema dreta no és l’únic moviment radical present a TikTok. Un informe recent de l’Institut per al Diàleg Estratègic (ISD) ha revelat una presència alarmant de contingut neonazi a la plataforma. Els grups neonazis empren tàctiques similars, combinant símbols nazis i negació de l’Holocaust amb estètiques atractives per a homes joves.
L’algoritme de TikTok, dissenyat per maximitzar l’engagement, ha estat inadvertidament promocionant contingut tòxic, exposant usuaris vulnerables a ideologies d’odi i violència. Hauriem de preocupar-nos seriosament sobre la responsabilitat de les plataformes socials en la difusió de contingut d’odi i començar a pensa mesures, des de la llei i l’activisme, per contrarestar-lo.
Bardella: el rostre jove que renova l’extrema dreta francesa
Jordan Bardella, el protegit de Marine Le Pen i nova estrella del Reagrupament Nacional francès, s’ha convertit en un dels rostres més visibles de la ultradreta a les xarxes socials. Amb només 28 anys, ha aconseguit el que semblava impossible: fer que l’extrema dreta estigui basada per als millennials i la Generació Z.
El seu compte de TikTok, amb més d’1,7 milions de seguidors, exemplifica perfectament com aprofitar la plataforma amb finalitats polítiques. Bardella combina hàbilment missatges ultraconservadors amb escenes quotidianes, projectant una imatge propera i autèntica que contrasta amb la dels polítics tradicionals.
El triomf de Bardella no és casual. La seva estratègia a TikTok busca connectar amb les emocions i inseguretats dels joves. Fa servir un llenguatge planer i directe, sense embuts polítics, centrant-se en temes que ressonen amb el seu públic: la por de perdre la identitat nacional, el desencant amb l’elit política i la inquietud pel futur econòmic. Els seus vídeos curts i contundents estan pensats per consumir-se i compartir-se ràpidament, multiplicant l’abast del seu missatge.
La nova dreta demostra una destresa insòlita per adaptar-se al llenguatge i l’estètica de les xarxes. La seva capacitat d’arribar directament als joves, saltant-se els filtres dels mitjans convencionals, està influint en la mentalitat de les noves generacions. Joves com el meu cosí Xavi segueixen consumint aquests continguts, sovint sense adonar-se de com conformen la seva visió del món i les seves futures decisions polítiques.
La caixa negra de TikTok: com l’algoritme amplifica l’extremisme
La polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions.
La investigació de l’ISD sobre el contingut neonazi a TikTok és una mostra clara d’aquesta problemàtica. Els investigadors van observar com, després de veure només uns quants vídeos amb contingut neonazi, l’algoritme ràpidament recomanava més material similar. L’arquitectura de la plataforma pot accelerar la radicalització, creant un efecte de bola de neu on els usuaris s’exposen cada cop més a continguts extremistes sense context ni contrapunt.
La combinació de la dinàmica algorítmica amb l’estratègia de l’extrema dreta pot tenir conseqüències greus. El resultat és una ultradreta que va guanyant terreny en el camp cultural, cosa que a la llarga podria posar en perill la democràcia i els drets que tant ha costat aconseguir.
La difusió massiva de mentides i teories conspiratives mina la confiança en les institucions i en el mateix procés democràtic. Els joves són especialment vulnerables a missatges que polaritzen, ja que sovint els falta context històric i experiència per analitzar críticament la informació que reben. De fet, n’hi ha que fins i tot presumeixen de la seva ignorància.
podemos normalizar ser gilipollas? en plan no saber nada de política, números, historia etc y solo comunicarnos con memes
Sigui com sigui, la polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions, fent més difícil el diàleg constructiu i l’acord social. Els espais de debat i intercanvi d’idees es van reduint: tot acaba convertint-se en un camp de batalla ideològic on dominen els extrems. És un cercle viciós que porta a una societat més fragmentada i incapaç d’abordar problemes complexos que necessiten solucions matisades i consensuades.
Illo, es mi algoritmo o Twitter lleva un tiempo siendo más fascista de lo que ya era?? (Pregunta seria)
Des de l’esquerra, caldria exigir una regulació més efectiva de plataformes com TikTok o X i començar a donar respostes positives i actives a les inquietuds dels joves.
D’una banda, mentre els mitjans tradicionals segueixen normes ètiques i legals, les xarxes socials operen en un buit normatiu que afavoreix la proliferació de contingut nociu. Legisladors i societat s’enfronten a un repte urgent: trobar l’equilibri entre llibertat d’expressió i la necessitat de protegir la integritat del debat públic i la salut democràtica en l’era digital.
Potser hauríem de qüestionar la tolerància excessiva envers la desinformació organitzada a les plataformes digitals. Que no hem après res del cas Cambridge Analytica? La intervenció d’uns pocs ben organitzats, que manipulen el sentir social mitjançant la intoxicació, pot portar-nos a prendre decisions realment perilloses.
Sabem que això no és res nou; la propaganda i la mentida són eines polítiques des de fa temps. Però si ara som conscients que es poden fabricar fàcilment en l’entorn digital, potser hauríem de buscar mecanismes de contrapès, de vigilància i de sanció.
No obstant això, cal anar amb compte de no caure en solucions simplistes o autoritàries. La línia entre combatre la desinformació i coartar la llibertat d’expressió pot ser molt fina. Necessitem un debat públic profund sobre com abordar aquest repte sense posar en perill els valors democràtics.
D’altra banda, des dels partits polítics i els grups socials no podem pretendre combatre la ultradreta «antisistema i punki» defensant l’statu quo; hem de proposar canvis i aplicar-los amb mesures concretes que millorin la vida de la gent treballadora. Penso en implementar una renda bàsica universal, augmentar el salari mínim o fer una reforma fiscal per redistribuir la riquesa.
X i 8tv.cat: la propagació de rumors en l’era digital
Tornem, però, a posar el focus en els mitjans digitals i les xarxes socials. A Catalunya, el cas de 8TV ajuda a visualitzar com les dinàmiques de desinformació i manipulació mediàtica s’estenen més enllà de plataformes d’entreteniment com TikTok. L’antiga cadena televisiva, ara transformada en mitjà exclusivament digital, ha adoptat estratègies properes a les de l’extrema dreta europea per mantenir-se rellevant en l’ecosistema mediàtic català.
El gir de 8TV ha suposat un canvi dràstic en el seu enfocament informatiu. Sense les limitacions dels mitjans convencionals, la plataforma ha adoptat una línia editorial més agressiva i controvertida. Aprofita la seva reputació prèvia per difondre continguts sovint no verificats o directament falsos.
Per exemple, van publicar un tuit acusatori contra Verificat, una plataforma de fact-checking, que va desfermar una onada de comentaris difamatoris. L’incident posa de manifest el potencial nociu dels mitjans presents només a les xarxes socials: la seva capacitat d’amplificar rumors sense fonament, minant la confiança en les institucions democràtiques i el periodisme rigorós.
🚨 ERC subvenciona als comptes de Twitter @veri_fi_cat i @Veridic_info amb 322.500 €
Aquests comptes es dediquen a desacreditar altres partits polítics i a titllar de “racista” qualsevol comentari crític contra la immigració. pic.twitter.com/CyIYNltEaL
Paral·lelament, l’algoritme d’X, des que Elon Musk n’és propietari, impulsa els bulos i continguts d’ultradreta de manera pornogràfica —una expressió especialment adient ara que la plataforma ha aprovat oficialment el contingut pornogràfic, que no para d’aparèixer al meu timeline. Un exemple recent és el cas d’Imane Khelif, la boxejadora argelina i víctima recent de la ultradreta mundial.
Tot va començar des d’un compte de Telegram que va difondre un bulo qüestionant la identitat de gènere de la boxejadora. De forma coordinada, perfils d’X verificats (de pagament) van amplificar-ho, mentre l’algoritme de la plataforma els hi facilitava la tasca.
The whole “Imane Khelif has XY chromosomes” rumor stemmed from a Russian telegram channel, and then that rumor was subsequently reported by a Russian news agency. That’s it. Russian disinformation.
⚠️ Lo que parecía una reacción orgánica no lo fue. Fue un ataque coordinado. Con ayuda de @DFRLab rastreamos el inicio del bulo contra la boxeadora Imane Khelif y encontramos más de 10 mil trinos que replicaron el mismo mensaje. Así empezó 👇🏽 https://t.co/tKYxwU4ccf
— Volcánicas Periodismo Feminista (@VolcanicasRev) August 2, 2024
Aquests casos van més enllà de 8TV o X i evidencien la urgència de crear eines eficaces contra la desinformació digital, sense comprometre la llibertat d’expressió ni el pluralisme informatiu. En aquesta sèrie d’articles vaig analitzar per què, malgrat que Elon Musk es presenta com a defensor de la llibertat d’expressió, en realitat està emprant X per soscavar-la.
La revolució pendent: democratitzar l’espai virtual
L’esquerra es troba a la defensiva davant l’auge de l’extrema dreta a les xarxes. La seva adaptació a plataformes com TikTok és més lenta i menys eficaç, en part per la dificultat de transmetre idees complexes en formats breus i atractius. Malgrat això, alguns partits i, especialment, certes figures polítiques comencen a crear continguts que s’ajusten als codis i funcions de les plataformes, barrejant missatges polítics «seriosos» amb formats més accessibles i entretinguts.
Un exemple és l’ús del shitposting que fa darrerament el partit demòcrata dels EUA. El seu gir estratègic, com destaca un article de Wired, mostra una adaptació intel·ligent a les dinàmiques de les xarxes modernes. Utilitzen amb enginy l’humor irreverent i la sàtira mordaç per fer front a la retòrica racista de Trump i connectar amb un electorat més jove i nadiu digital —cal dir que el canvi de candidat els ha facilitat aquesta tasca.
La ultradreta, amb el seu comportament rebel i antisistema, ha aconseguit que s’atribueixi a l’esquerra una imatge de rigidesa i moralisme. La nova estratègia comunicativa, que aprofita la viralitat i l’impacte emocional, marca un gir en la manera com l’esquerra interactua amb l’ecosistema digital i desafia aquest estereotip. L’habilitat per jugar amb els codis culturals d’internet pot ser tan eficaç com qualsevol argument polític convencional.
La capacitat de reinventar-se en la comunicació digital és clau per mantenir-se rellevant en el debat polític actual. Sens dubte, iniciatives com la dels demòcrates representen un avenç important en les tàctiques de l’esquerra per captar i implicar el públic digital, sobretot els més joves. A Espanya, Sumar n’és un exemple —tot i que alguns joves tuitaires es mostren molt crítics amb aquestes noves estratègies comunicatives…
Una millor estratègia comunicativa a les xarxes per part de les esquerres i una regulació més eficaç contra la mentida i els discursos d’odi serien els primers passos per fer de l’espai virtual un entorn més democràtic. La UE i els Estats han d’exigir a les plataformes que desenvolupin sistemes més sofisticats per detectar i eliminar contingut nociu, i alhora promoguin activament material educatiu sobre els perills de l’extremisme.
La lluita per una tecnologia justa i una democràcia digital és un repte crucial per al futur. Per això hauria d’estar present a l’agenda programàtica dels partits d’esquerra. Cal dissenyar polítiques que fomentin la transparència algorítmica i la responsabilitat de les plataformes. També cal impulsar programes d’alfabetització mediàtica que dotin els ciutadans, especialment els joves, d’eines per navegar críticament pel paisatge informatiu digital —per això costa d’entendre la prohibició dels smartphones a les aules.
Iniciatives com la creació de contingut de qualitat per part d’institucions públiques i organitzacions de la societat civil poden ajudar a contrarestar la desinformació. Potser necessitem una borsa de creadors de continguts capaços de fer arribar els missatges de l’Estat amb els llenguatges i codis de les plataformes que consumeixen milions d’usuaris.
Una altra via és explorar models de xarxes socials alternatives, basades en principis ètics, que ofereixin espais més saludables per al debat públic —com ara decidim.barcelona, una plataforma de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona creada durant l’alcaldia d’Ada Colau.
És innegable que la política seguirà transformant-se en l’era de TikTok. El repte serà trobar l’equilibri: aprofitar el potencial d’aquestes tecnologies per fomentar la participació ciutadana sense perdre de vista els valors democràtics essencials. Caldrà un esforç conjunt de governs, empreses tecnològiques, entitats socials i ciutadania per crear un entorn digital que promogui el diàleg constructiu i la pluralitat d’idees, en comptes d’alimentar la polarització i l’extremisme.
Amb els ulls clavats en el visor de la seva càmera, Evan Vucci semblava immune al caos que l’envoltava. El pànic s’havia apoderat del recinte, però ell romania impassible, com si fos un far enmig d’una tempesta. A pocs metres, una massa de cossos s’agitava frenèticament. Eren els agents del Servei Secret, que formaven una muralla humana al voltant d’una figura encara invisible.
De sobte, un moviment. Vucci va tensar els músculs, preparant-se per al moment decisiu. Com un felí a punt de saltar sobre la seva presa, es va desplaçar àgilment, buscant l’angle perfecte. Els seus dits ballaven sobre els controls de la càmera, ajustant-la amb una precisió mil·limètrica. El perill? La incertesa? Eren conceptes aliens per a ell en aquell instant.
I llavors va passar. Com un fènix que reneix de les seves cendres, una figura va emergir d’entre la massa d’agents. «Wait, wait», va grunyir una veu ronca. Els xiulets dels trets encara ressonaven a l’aire, com un eco malèfic, quan Donald Trump es va alçar sobre l’escenari. Amb la cara esquitxada de sang i una mirada ferotge, va aixecar el puny al cel. «Fight, fight», va rugir, desafiant a la mort mateixa.
Vucci no va dubtar. Amb la serenitat d’un cirurgià i la rapidesa d’un pistoler, va prémer el disparador. En una fracció de segon, va immortalitzar l’instant en què un home convertia el terror en espectacle. L’expresident, encara pàl·lid pel recent intent d’assassinat, havia aconseguit el que semblava impossible: transformar el perill en un acte de prestidigitació política. La imatge capturada per Vucci no és només una fotografia; és el testimoni d’un mag en plena actuació, desafiant les lleis de la realitat davant d’un públic atònit.
El dissabte 13 de juliol de 2024, durant un míting de campanya a Pensilvània, Thomas Matthew Crooks, un jove de 20 anys, va obrir foc contra Trump. L’atac va acabar amb una víctima mortal, diversos ferits, entre els quals es troba el mateix Trump, i amb l’atacant abatut. L’incident ha sacsejat la ja tumultuosa campanya presidencial nord-americana. En qüestió de minuts, les xarxes socials, especialment X, es van convertir en un vesper d’especulacions, teories conspiratives i acusacions creuades.
They tried to jail him and now they’ve tried to kill him.
This is a sad, sad day for our country. Praying for President Trump, his family, and everyone in Pennsylvania affected by today’s senseless violence.
— Congressman Greg Steube (@RepGregSteube) July 13, 2024
Per una banda, la ultradreta, encarnada en representants republicans com Greg Steube de Florida i Mike Collins de Geòrgia, va insinuar, sense proves, la complicitat del president Biden en l’atac. «Van intentar empresonar-lo i ara han intentat matar-lo», va piular Steube, en un missatge on suggereix que l’administració persegueix suposadament a Trump.
Elon Musk també va participar de la narrativa conspiracionista reaccionària. En una publicació a la seva plataforma, Musk va compartir captures de pantalla de titulars de diversos mitjans que informaven sobre «forts sorolls» al míting de Trump. «Els mitjans tradicionals són pura propaganda. X és la veu del poble», va escriure Musk, suggerint que els mitjans ocultaven informació sobre l’intent d’assassinat. Cal destacar que, en aquell moment, les autoritats encara no havien confirmat oficialment la naturalesa de l’incident, per això els mitjans eren cautelosos en els seus titulars inicials.
The legacy media is a pure propaganda machine. 𝕏 is the voice of the people. https://t.co/oTKsmrIMms
No és el primer cop que el magnat alimenta teories d’aquest estil. El diari The Verge ha hagut de desmuntar recentment la teoria del «gran reemplaçament», una idea conspirativa que Musk ha promogut en diverses ocasions. La teoria conspiracionista sosté que existeix un pla orquestrat per les «elits globals» per substituir la població blanca d’Occident amb immigrants no blancs. L’objectiu suposat seria alterar la composició demogràfica i política de les nacions occidentals. Originada en cercles d’extrema dreta, aquesta propaganda racista ha estat vinculada a actes violents contra minories i sovint inclou connotacions antisemites.
Del bàndol contrari, els conspiracionistes anti-Trump van fer tendència mundial les etiquetes #falseflag i staged promovent que l’atac va ser orquestrat o, fins i tot, completament fictici.
Als racons més obscurs d’internet van proliferar teories encara més inversemblants. Segons informa Wired, van sorgir acusacions que implicaven des de l’anomenat «estat profund» fins a figures com George Soros, Barack Obama o Hillary Clinton en l’atemptat contra Trump. El més preocupant és la velocitat i l’abast de la difusió de teories extravagants com aquestes, impulsades per algoritmes que prioritzen l’engagement sobre la veracitat de la informació.
X i la lluita contra la desinformació: un repte sense resoldre
El paper d’X en aquest fenomen mereix un escrutini particular. La plataforma de Musk, amb una política permissiva pel que fa a la moderació de continguts, s’ha convertit en un entorn propici per a la propagació de desinformació. Una realitat que ni tan sols les notes de la comunitat poden amagar.
Temps de resposta lent: Malgrat les millores, la creació d’una nota encara triga 1,82 dies de mitjana. En un entorn digital on la informació es propaga en segons, aquest retard és crucial.
Impacte limitat: No hi ha evidència que les notes redueixin significativament l’engagement amb tuits enganyosos. Això qüestiona l’eficàcia real de l’estratègia.
Focalització inadequada: Els contribuents tendeixen a centrar-se en comptes verificats amb molts seguidors, ignorant fonts menys visibles però potencialment més nocives.
De fet, les notes de la comunitat s’han convertit en un camp de batalla ideològic. Qualsevol publicació, independentment de la seva orientació política, es veu sotmesa a un escrutini que sovint reflecteix més les divisions ideològiques que la cerca de la veritat. Per exemple, si un usuari d’esquerres afirma «Això és blanc», en qüestió d’hores apareix una nota suggerint «Però també podria ser negre», i viceversa. Així, en lloc de clarificar la informació i pintar «l’escala de grisos», les notes afegeixen una capa addicional de confusió que degenera en polarització.
En lloc de proporcionar context útil, les notes sovint contribueixen a augmentar la desconfiança en la informació compartida a la plataforma. El risc actual és que, en comptes de ser un instrument contra la desinformació, les notes s’estiguin convertint en un vehicle més per difondre narratives alternatives, freqüentment sense fonament factual.
Les estratègies actuals contra la desinformació a X no estan a l’altura de la velocitat i complexitat de l’ecosistema digital modern.
Com podem preservar un espai per al debat obert i vigorós sense sucumbir a la tirania de la falsedat? La resposta, si existeix, probablement rau en la nostra capacitat col·lectiva per desenvolupar una alfabetització mediàtica més sofisticada, capaç de desxifrar no només el contingut del que veiem, sinó també els mecanismes a través dels quals se’ns presenta.
La fàbrica de mentides d’Alvise Pérez
A Espanya, un dels màxims exponents de la desinformació és Alvise Pérez, influencer digital que ha fet de la difusió de notícies falses i teories conspiratives el seu modus operandi. El cas de l’agitador ultra és un exemple clar de com les teories conspiratives i les notícies falses poden influir en el debat públic.
Recentment, Pérez va difondre a Telegram informacions falses sobre l’intent d’assassinat de Donald Trump. Sense cap fonament, va atribuir l’atac a un suposat militant d’ANTIFA, Matthew Crooks. Segons Alvise, Crooks havia publicat un vídeo amenaçador a YouTube hores abans de l’atemptat, tot i haver-se registrat com a votant republicà per despistar les autoritats. Aquestes afirmacions, completament infundades, van ser ràpidament desmentides.
Alvise Pérez se ha sumado al bulo de que el autor del intento de asesinato contra Trump era miembro del movimiento Antifa. Pero Thomas Matthew Crooks era votante republicano. Se inscribió hace tres años y votó al partido del expresidente en las elecciones al Senado de 2022. pic.twitter.com/p89QYrvRS3
Alvise també va apuntar contra les dones del Servei Secret, acusant-les de ser responsables dels suposats errors de seguretat durant l’incident. Acusacions que no només manquen de base factual, sinó que també revelen un clar biaix sexista.
Telegram de Alvise Pérez
La directora del operativo en el que intentaron asesinar a Donald Trump no autorizó sobre la marcha el permiso de neutralizar al atacante Las 3 agentes mujeres del Servicio Secreto fueron incapaces de cubrir al líder republicano en su huída y protección pic.twitter.com/eNhD79PMg0
La facilitat amb què aquestes falsedats es propaguen per les xarxes socials és alarmant. Els seguidors de Pérez, predisposats a defensar aquestes narratives —tot i que sàpiguen que són falses—, les comparteixen, amplificant l’abast de la desinformació.
El intento de asesinato de Trump fue un fantástico ejemplo de desinformación masiva y como actúa la ultraderecha digitalmente. Primero culparon a Mark Violets, en realidad es Marco Violi, italiano, ni es Antifa ni tiene nada que ver. Difundieron otras 3 identidades falsas. pic.twitter.com/ibqxLo7S8I
— Julián Macías Tovar (@JulianMaciasT) July 15, 2024
Les plataformes digitals han d’assumir una major responsabilitat en la moderació de continguts —també Telegram. El periodisme rigorós, per la seva banda, juga un paper crucial en desemmascarar les narratives falses i oferir informació contrastada. Per això és important que recuperi l’autoritat i la confiança de la ciutadania.
El cas d’Alvise Pérez (i del seu cap de premsa Victor Quiles) posa de manifest la urgència d’abordar la desinformació com un problema social i polític de primer ordre. En un món cada cop més polaritzat, la capacitat de distingir la veritat de la ficció es torna essencial per a la salut de les nostres democràcies.
Més enllà de les narratives: la materialització de les realitats alternatives
El crític cultural Joan Burdeus, en la seva anàlisi a Núvol de la fotografia d’Evan Vucci, encerta en subratllar la naturalesa performativa de la política contemporània. La imatge de Trump, amb el puny alçat moments després de l’atemptat, exemplifica com la realitat i la ficció s’entrellacen en l’escenari polític actual. Però aquesta observació, tot i ser aguda, només rasca la superfície d’un fenomen molt més profund i preocupant.
És ja un tòpic afirmar que vivim en l’era de les narratives. Des de Guy Debord i la seva Societat de l’Espectacle fins a Jean Baudrillard i els seus «simulacres», nombrosos pensadors han advertit sobre com la realitat es dilueix en favor de les seves representacions. Tanmateix, l’adveniment de les xarxes socials ho ha portat a un nivell sense precedents.
El que estem presenciant amb casos com l’atemptat contra Trump no és només la creació de narratives alternatives, sinó la seva materialització en comunitats digitals que les viuen i les propaguen amb fervor quasi religiós. Henry Jenkins, en els seus estudis sobre la cultura participativa, va predir aquest fenomen, però potser no va imaginar fins a quin punt les xarxes socials l’accelerarien i l’intensificarien.
Les teories conspiratives que hem vist proliferar al voltant de l’atemptat —des de les acusacions infundades contra Biden fins a les elucubracions sobre un suposat muntatge— no són simplement idees que viatgen pels canals digitals; són narratives al voltant de les quals els fandoms polítics construeixen la seva identitat.
Plataformes com X o canals com Telegram, improvisos de bona moderació de continguts, són incubadores que consoliden els fandoms agitadors i antidemocràtics. No estem davant d’un fenomen aïllat, sinó d’una nova forma de construir i viure la realitat política i social.
La resistència ja no només hem de desmentir informacions falses, sinó també comprendre i abordar les dinàmiques socials i psicològiques que permeten que aquestes narratives arrelin i floreixin entre la massa social.
La imatge és tan perfecta de composició (amb tots els elements de patriotisme, dramatisme i heroisme) que sembla preparada per un equip d'experts en màrqueting polític. I recorda poderosament aquesta altra foto mítica. Ara sí, preparem-nos per 4 anys més de trumpisme. #Trumppic.twitter.com/1NTg9AB8fl
— Francesc Vilallonga (@vilallongapac) July 14, 2024
La fotografia de Trump, amb la seva barreja de perill real i teatralitat calculada, no és només una imatge icònica; és un portal a aquestes realitats paral·leles que ara coexisteixen i competeixen en l’esfera pública digital. La veritat, en aquests temps turbulents, no és simplement elusiva; està en constant negociació i reinterpretació per part de comunitats digitals cada cop més polaritzades i aïllades en les seves pròpies bombolles informatives.
Mentre consumim internet, la nostra tasca com a ciutadans informats i crítics va més enllà de la simple verificació de fets. Hem d’aprendre a desxifrar les estructures comunitàries que generen aquests continguts i els mecanismes psicosocials que les sostenen i les propaguen. Només així podrem trobar un camí cap a una veritat compartida enmig de la cacofonia de narratives en competència que defineixen la nostra era digital.
