Quan era petit, entre la canalla circulava una broma escatològica que consistia en preguntar-li a algú altre si li agrada menjar merda. En respondre que no —com és lògic—, entre riures, se l’interpel·lava dient que havia admès que ha tastat merda, doncs, en cas de no ser així, mai sabria si li agrada o no. La resposta correcta per no suposar això seria, simplement, «no ho sé». La ironia de la broma és que esquematitza amb precisió la forma en la qual hem d’abordar la crisi climàtica.
Per a Badiou l’actitud que cal adoptar és la fórmula de mieux vaut un desastre qu’un désetre: millor arriscar-se amb les propostes polítiques i empènyer si fa falta fins a les fronteres d’allò desconegut les conseqüències dels nostres actes encara que això suposi una catàstrofe, que levitar sota un marc de danys i riscos mínims amb la condició d’assegurar la supervivència (això és el nucli del contracte social liberal, la tolerància fins i tot a una supressió temporal dels nostres drets fonamentals amb la condició de fer prevaldre el poder preconfigurat). De tal forma, si bé la crisi climàtica és el cataclisme par excellance en l’actualitat, aquest, citant a Mao, genera tal desordre sota el cel que la situació és excel·lent; una crisi d’aquestes dimensions, que amenaça l’existència, habilita una raó que permet superar el binomi entre ignorar l’evidència i pretendre continuar tal com estem (menjant merda) i acceptar que el cataclisme és imminent (no menjant merda, però sabent quin gust té).
Fa poques setmanes ha arribat a les llibreries la traducció de la segona obra de Kohei Saito, El Capital en l’era del Antropocè, la qual sota el context actual de crisi climàtica explica correctament com la forma de vida occidental s’ha sostingut principalment en el saqueig i transferència tecnològica (a més de la temporal o espacial) al sud global tant de la força de treball —la divisió internacional del treball— com de la naturalesa —els seus recursos— i pretén establir un diàleg amb les diferents tesis que proposa la (crítica) economia política per a evitar la catàstrofe. Proposa la superació d’aquestes amb la tesi emmarcada en la idea del comunisme descentralista.
Keynesianisme mediambiental, una escapada cap endavant
Saito mostra encertadament com les diferents propostes i mecanismes sorgits fins ara per combatre el canvi climàtic han estat, en el millor dels casos, una manera d’escapada cap endavant. El keynesanisme mediambiental o Green New Deal ressona mediàticament com a la solució a la crisi. De forma molt resumida, consisteix en un conjunt de propostes polítiques i econòmiques que, basant-se en l’intervencionisme estatal, pretenen transitar a un creixement «verd» descarbonitzat, el qual generarà ocupació i creixement econòmic.
Les mesures esmentades poden semblar viables en paper dins del sistema productiu capitalista, però la teoria del desacoblament en la qual es basen és inviable. Aquesta teoria suggereix que es pot separar la generació de carboni a l’atmosfera de la producció econòmica a través del desenvolupament de noves tecnologies verdes, però això és impossible. Només cal invocar la paradoxa de Jevons, que afirma que a mesura que la tecnologia millora l’ús eficient dels recursos, és més probable que aquest consum augmenti en lloc de disminuir. Això es deu al fet que, en un context de desenvolupament tecnològic, l’eficiència aconseguida no fa més que augmentar la demanda dels recursos necessaris.
Un altre problema que sorgeix és que simplement no tenim gaire temps. És cert que els països desenvolupats han reduït de manera relativa les seves emissions, però no disposem del temps suficient perquè els països del sud global es desenvolupin mitjançant la mateixa fórmula que el nord a través d’un creixement econòmic ràpid i contaminant fins a arribar a un nivell de desenvolupament humà desitjable i en tal moment, començar a reduir les emissions. De la mateixa forma, els ODS i l’agenda 2030 segueixen encallats en la necessitat del creixement per a assolir el benestar: «el creixement sostenible es potenciarà a través de la interacció entre la ràpida innovació tecnològica, la inversió en infraestructures sostenibles i l’increment de la productivitat dels recursos […] estem entrant en una nova era de creixement econòmic». Llavors, quin és el problema de la productivitat? Es deu només a una qüestió de falta de temps? Saito, citant a Rockstrom i la seva tesi sobre el ‘la trampa de la productivitat’, mostra que cal renunciar al creixement econòmic:
El capitalisme sempre està buscant augmentar la productivitat per a reduir els costos. Si la productivitat augmenta, es pot produir el mateix amb menys mà d’obra. En tal cas, si la grandària de l’economia continués sent el mateix, augmentaria el número d’aturats. No obstant això, en el capitalisme els aturats no poden viure i els polítics temen les taxes altes d’atur. Per això, en el capitalisme existeix una pressió insidiosa i permanent perquè la grandària de l’economia continuï creixent sense parar. D’aquesta manera, la millora de la productivitat obliga a incrementar la dimensió de l’economia. És la trampa de la productivitat.(pp. 60)
Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.
En aquest paràgraf, Saito fa referència implícita a Marx i explica com a través del procés de circulació, el capitalista tendeix a reinvertir la plusvàlua generada en capital constant i, com que no pot generar valor (només la força del treball té aquesta propietat), es produeix la famosa tendència decreixent de la taxa de guany. A més desenvolupament, més difícil és generar plusvàlua, però alhora les circumstàncies obliguen que es continuï produint més. L’únic motiu per a créixer és tautològic: es creix per a continuar creixent. Les masses de treballadors i treballadores —l’exèrcit industrial de reserva— sempre han de ser excedents per donar resposta a la variació dels cicles econòmics. En definitiva, no podrem solucionar el canvi climàtic confiant en les lleis del mercat, no necessàriament per la dimensió especulativa d’aquest sinó pel mateix funcionament del sistema, el qual necessàriament ha d’apel·lar al dogma de la possibilitat de creixement infinit, sense existència de límits planetaris.
El principal problema del creixement econòmic
Tenint tot això en compte, el problema és el creixement econòmic en si mateix. En aquest punt Saito desplega tot el seu potencial per explicar per què el problema és el creixement i, de passada, resumeix excel·lentment algunes de les tesis principals de El Capital, tot proposant una lectura diferent de l’ortodoxa economia política.
La història va tal que així —bastant en la línia dels talls epistèmics althusserians. El jove Marx creia en la determinació de les forces productives; creia que el comunisme vindria determinat pel creixement econòmic, segons el qual aquest desenvolupament generaria les contradiccions (crisis de sobreproducció) per les quals s’acabaria imposant un altre model social de producció com a solució. A això se suma, segons Saito, l’eurocentrisme: una visió unilineal de la història, segons la qual el desenvolupament històric d’Europa és el model per continuar a escala mundial. Europa com l’estàndard —el punt zero— pel qual jutjar la resta del món. Aquesta és la visió de Marx en el Manifest Comunista.
No obstant això, a partir de 1851 es dona un canvi epistemològic que acaba amb el primer Marx «humanista» del desenvolupament històric com a progrés. En la carta del 7 de gener a Engels, Marx proposa incidir en els postulats econòmics de Ricardo en relació amb la renda i en la carta del 2 d’abril afirma que creu haver acabat amb el problema:
Ja he arribat a tal punt que en cinc setmanes més hauré acabat amb aquesta merda de l’economia. Et vigila fait elaboraré a casa l’Economia i em llançaré sobre alguna altra ciència en el Museu. ça commence á m’ennuyer. Au fond, aquesta ciència ja no va fer cap progrés des de A. Smith i Sr. Ricardo, per molt que hagi ocorregut en algunes recerques aïllades, sovint excessivament subtils.
Marx, K. & Engels, F. (2011) Correspondencia.
Lògicament, Marx no va acabar amb «la merda de l’economia» en cinc setmanes i, des d’aquí, es pot traçar l’inici de l’estudi de la crítica a l’economia política que culminarà amb El Capital. La primera obra d’aquest nou Marx va ser Contribució a la crítica de l’economia política de 1959. Les diferències entre els dos Marx són clares si comparem les assumpcions de partida de La ideologia alemanya amb el capítol de la fetitxització de la mercaderia de El Capital. Així, en La ideologia alemanya s’exposa que:
Totalment al contrari del que ocorre en la filosofia alemanya, que descendeix del cel sobre la terra, aquí s’ascendeix de la terra al cel. És a dir, no es parteix del que els homes diuen, es representen o s’imaginen, ni tampoc de l’home predicat, pensat, representat o imaginat, per a arribar, arrencant d’aquí, a l’home de carn i os; es parteix de l’home que realment actua i, arrencant del seu procés de vida real, s’exposa també el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d’aquest procés de vida. També les formacions nebuloses que es condensen en el cervell dels homes són sublimacions necessàries del seu procés material de vida, procés empíricament enregistrable i lligat a condicions materials. La moral, la religió, la metafísica i qualsevol altra ideologia i les formes de consciència que a ells corresponguin perden, així, l’aparença de la seva pròpia substantivitat. No tenen la seva pròpia història ni el seu propi desenvolupament, sinó que els homes que desenvolupen la seva producció material i el seu tracte material canvien també, en canviar aquesta realitat, el seu pensament i els productes del seu pensament. No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència.
Marx, K & Engels, F (1846) La ideologia alemana.
A això, Žižek li contraposa que:
Aquesta postura culmina en una comparació còmicament agressiva: es considera que la filosofia té la mateixa relació amb l’estudi de la vida real que la masturbació amb l’acte sexual real. No obstant això, aquí comencen els problemes: el que Marx va descobrir amb la seva problemàtica del «fetitxisme de la mercaderia» és una fantasmagoria o una il·lusió que no pot ser simplement rebutjada com una reflexió secundària, perquè està operativa en el mateix cor del «procés real de producció». Es pot observar el mateix començament del subcapítol sobre el fetitxisme de la mercaderia en El capital: «A primera vista, una mercaderia sembla una cosa extremadament òbvia i trivial, però la seva anàlisi posa de manifest que és una cosa molt estranya, plena de subtileses metafísiques i filigranes teològiques». Marx no afirma, a la manera suposadament «marxista» de La ideologia alemanya, que l’anàlisi crítica demostraria com una mercaderia el que sembla una misteriosa entitat teològica va sorgir de l’«ordinari» procés de la vida real; per contra, afirma que la tasca de l’anàlisi crítica és treure a la llum les «subtileses metafísiques i les filigranes teològiques» del que a primera vista sembla un objecte ordinari. El fetitxisme de la mercaderia (la nostra creença que les mercaderies són objectes màgics, dotats d’inherents poders metafísics) no està situat en la nostra ment, en la manera en què percebem (erròniament) la realitat, sinó en la nostra pròpia realitat social. (Zizek, 2012)
Zizek, S. (2012) Vivendo en el final de los tiempos. Akal.
Així, en aquest context caldria llegir El Capital, no com un treball de bast materialisme en el qual la realitat de les relacions socials-productives estan emmascarades pel vel de la falsa consciència, sinó com aquesta falsa consciència està totalment inscrita en el funcionament de la nostra realitat com a tal; tenint en compte que malgrat ser falsa, aquesta falsificació té una funció real. Sobre la base d’aquesta anàlisi de les fantasmagòriques propietats de la mercaderia canvia la noció de la història com a progrés donat el desenvolupament de les forces productives, perquè es qüestionen les funcions i propietats mateixes del fill del creixement: la mercaderia.
Tornant a Saito, el filòsof japonès argumenta que la recerca posterior a la publicació del primer tom de El Capital es retarda a causa d’una altra refundació de les premisses de partida. En el primer tom ja es van poder veure traces del Marx «ecologista» amb la seva exposició de la teoria del metabolisme, segons la qual el capitalisme altera profundament la relació —mitjançada a través del treball— entre l’ésser humà i la naturalesa, produint una esquinçada en forçar aquesta relació en la creació de mercaderies. En comptes d’una economia basada en valors d’ús, el capitalisme, en fonamentar-se en la producció de mercaderies mitjançades com a valors de canvi (necessaris per a la seva reproducció), fa d’aquesta relació metabòlica, a la llarga, insostenible. El Juggernaut que llança a les dones i fills sota les rodes del capital és imparable fins a la seva pròpia destrucció; no coneix més racionalitat que el seu propi creixement desmesurat, sigui a costa de la destrucció de la naturalesa o del treballador, les seves úniques fonts de riquesa:
[…] dins del sistema capitalista tots els mètodes per acréixer la força productiva social del treball s’apliquen a costa de l’obrer individual; tots els mètodes per desenvolupar la producció es retruquen en mitjans de dominació i explotació del productor, mutilen a l’obrer convertint-lo en un home fraccionat, el degraden a la condició d’apèndix de la màquina, mitjançant la tortura del treball aniquilen el contingut d’aquest, li alienen a l’obrer les potències espirituals del procés laboral en la mateixa mesura en què a aquest procés s’incorpora la ciència com a potència autònoma, tornen constantment anormals les condicions baix les quals treballa, ho sotmeten durant el procés de treball al més mesquí i odiós dels despotismes, transformen el temps de la seva vida en temps de treball, llancen la seva dona i la seva prole sota la roda de Juggernaut del capital. Però tots els mètodes per a la producció del plusvàlua són alhora mètodes de l’acumulació, i tota expansió d’aquesta es converteix, al seu torn, al mig per al desenvolupament d’aquells mètodes. D’això se segueix que a mesura que s’acumula el capital, empitjora la situació de l’obrer, sigui com fos la seva remuneració. La llei, finalment, que manté un equilibri constant entre la sobrepoblació relativa o exèrcit industrial de reserva i el volum i intensitat de l’acumulació, encadena l’obrer al capital amb grills més ferms que els tascons amb què Hefest va assegurar a Prometeu en la roca. Aquesta llei produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital. L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital.
Marx, K. (1867) El capital.
Després de la publicació del primer tom de El Capital, Marx comença a atendre en les seves recerques les societats no occidentals i precapitalistes, específicament en relació amb les seves formes de propietat comuna de la terra, plasmat en la Carta a Zasúlich de 1881. La revolucionària russa Vera Zasúlich escriu a Marx per una controvèrsia sorgida al voltant d’un paràgraf de El Capital, segons el qual «el país industrialment més desenvolupat no fa sinó mostrar al menys desenvolupat la imatge del propi futur»: Zasúlich es preguntava si la ruta a prendre era prèvia la revolució desenvolupar de forma capitalista per a assolir el socialisme. La resposta de Marx va ser que El Capital es limita a una anàlisi d’Europa occidental i que no era necessària la destrucció de les formes de propietat comuna precapitalistes per a la conquesta socialista i, de fet, com aquestes formes precapitalistes podrien servir com a eixos de resistència:
Perquè en Rússia, gràcies a una combinació única de les circumstàncies, la comunitat rural, que existeix encara a escala nacional, pot desfer-se gradualment dels seus caràcters primitius i desenvolupar-se directament com a element de la producció col·lectiva a escala nacional. Precisament gràcies al fet que és contemporània de la producció capitalista pot apropiar-se totes les realitzacions positives d’aquesta, sense passar per totes les seves terribles peripècies. Rússia no viu aïllada del món modern; tampoc és presa de cap conqueridor estranger, com ocorre amb les Índies Orientals.
Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.
Així, la carta mostra la realització de la contingència històrica en fosa de la idea d’un determinisme històric. Un pot arribar a entendre que, per a l’últim Marx, el comunisme no es dona necessàriament com la fase superior del desenvolupament capitalista, la qüestió és molt més contingent que això. I fixant-se en les formes de propietat comuna precapitalistes, Marx afirma:
En una paraula, enfront d’ella es troba el capitalisme en crisi que només s’acabarà amb l’eliminació d’aquest, amb el retorn de les societats modernes al tipus ‘arcaic’ de la propietat comuna […] El nou sistema al qual tendeix la societat moderna serà un renaixement en una forma superior d’un tipus social arcaic. (Marx, 1881)
Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.
En resum, l’últim Marx després de les anàlisis de les formes de propietat comunes de la terra de societats precapitalistes i altres recerques trenca no sols amb el seu jo «humanista», sinó també amb la mateixa idea del comunisme com a ideal de progrés. En aquest punt incideix Saito per a afirmar que l’últim Marx defensava el decreixement, perquè
[…] l’estabilitat de les societats comunals sense creixement econòmic permetia estructurar socialment un metabolisme equitatiu entre l’home i la naturalesa […]la sostenibilitat i la igualtat, basades en l’economia estacionària, conformen la resistència contra el capital i constitueixen el fonament de la societat futura.
Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.
Comunisme decrecentista: l’única solució
Després de l’exposició de la tesi, el llibre continua amb un debat crític amb altres corrents postcapitalistes (principalment l’acceleracionisme) i defensa el comunisme decrecentista com l’única solució per, no sols acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, sinó també per a la necessària emancipació del gènere humà.
En un futur article intentaré traçar una crítica a Saito i els seus postulats respecte a l’acceleracionisme i les propostes polítiques que l’autor ofereix. Mentrestant, només em cal agregar que Capital en l’era de l’Antropocè és una lectura completa molt recomanada no sols per a entendre les causes que ens van portar a la crisi climàtica, sinó també per a veure que encara som a temps d’actuar.
[1] Una altra peripècia que sorgeix d’aquesta qüestió és què passaria quan ja no hi hagi força de treball barata. Imaginem-nos que el canvi climàtic s’esdevé més lentament del real i ens dona temps per a desenvolupar el sud global a l’estàndard del nord, no seria la fi del creixement igualment, i per tant del capitalisme?
