Editor ciberpoder.net

Etiqueta: Cultura pop

  • L’Odissea que gairebé ningú veurà

    L’Odissea que gairebé ningú veurà

    El 17 de juliol vaig filtrar per primera vegada la cartellera de Barcelona per format de projecció, una cosa que no havia fet mai per comprar una entrada de cinema. Buscava una sala IMAX per veure L’Odissea, la nova de Christopher Nolan, i em va sortir un únic resultat, el Cinesa de Diagonal Mar, amb totes les sessions exhaurides. Vaig acabar veient-la al Mooby de les Arenes, en una sala convencional amb so Dolby Atmos i un mix de crispetes dolces i salades que em van costar el mateix que les entrades. Tot i això, vaig sortir content, sense la sensació d’haver-me perdut res.

    L’endemà va arribar la sorpresa, quan el feed d’X va començar a mostrar-me comparatives del mateix fotograma en 1.43:1 (IMAX) i en panoràmic, l’un al costat de l’altre.

    Llegint les converses entre els fils d’indignats, vaig adonar-me —segona sorpresa— que, tot i que hagués trobat entrada a Diagonal Mar, tampoc no l’hauria vista «tal com Nolan voldria» (ja m’enteneu). Aquella sala és IMAX làser en relació 1.90:1, el que als fòrums de cinèfils anomenen LieMAX, i en surt un 75% escàs del qual van registrar les càmeres de Nolan. De fet, a tot l’Estat no hi ha cap pantalla capaç de projectar L’Odissea tal com es va rodar. El rebombori d’aquestes setmanes gira al voltant de qui té dret a veure una obra sencera.

    El cas de l’IMAX del Port Vell

    Al Port Vell, al costat del Maremàgnum, hi ha un edifici hexagonal de vint-i-set metres d’alçada, obra d’Enric Soria i Jordi Garcés, que fa dotze anys que no projecta res. Es va inaugurar el 22 de febrer del 1995, amb Pasqual Maragall i Josep Borrell a la platea i els Rolling Stones a la pantalla. Era la primera sala del món que combinava els tres sistemes de gran format que existien llavors: IMAX pla de 600 metres quadrats, Omnimax en cúpula i IMAX 3D. Maragall el va descriure com «un dels símbols de la Barcelona del segle XXI» i l’empresa promotora anunciava per als deu anys següents una sala a Madrid i deu més repartides per l’Estat.

    Imax Port Vell Barcelona (2011)

    L’agost del 2014 va tancar en concurs de creditors. Una crònica de La Vanguardia d’aquells dies el va retratar amb l’aspecte d’una estació espacial abandonada, feia quatre anys que no estrenava res i tenia en cartell tres pel·lícules dels noranta-una del 2007. Entre el 2023 i el 2024 va reviure com a centre de divulgació de la Copa Amèrica i des de llavors torna a estar tancat. Avui el solar és el del futur Liceu Mar, la segona seu del Gran Teatre del Liceu, que des del març té cinc equips d’arquitectes finalistes i vol obrir el 2032. El pla del Port per remodelar el moll d’Espanya contempla enderrocar l’edifici. Així és com Barcelona va deixar caure la millor pantalla que ha tingut mai just la dècada abans que mig país es posés a discutir de relacions d’aspecte.

    Trenta anys després d’aquella inauguració, val la pena entendre què té aquest format per haver-se convertit en una de les converses de sobretaula més tenses de l’estiu.

    Què vol dir exactament rodar en IMAX

    Una càmera IMAX fa passar el negatiu de 65 mil·límetres en horitzontal i no en vertical, de manera que cada fotograma ocupa quinze perforacions en comptes de cinc, tres vegades més cel·luloide que un 70 mm convencional. El resultat és una imatge gairebé quadrada, en relació 1.43:1, equivalent a uns 18K, que cobreix el camp de visió vertical fins que el cervell deixa de percebre els límits de la pantalla. Nolan va rodar els noranta-un dies sencers amb càmeres de 140 quilos tancades en una carcassa insonoritzada i rotlles que aguanten tres minuts abans de canviar-los.

    Christopher Nolan utilitzant una càmera IMAX pel rodatge de Dunkirk (2021)

    Al món hi ha quaranta-una sales capaces de projectar-ho així, vint-i-cinc als Estats Units i tres a tota la Unió Europea. La més propera, el Pathé Odysseum de Montpeller, a dues hores de la frontera (ho vaig saber quan ja havia vist la pel·lícula, i tant se val, perquè no hi hauria anat igualment).

    Les dues postures que ha generat

    Alex Esteban va obrir un dels fils que van encendre X amb una comparació de mides de pantalla i una frase amable sobre la sort de viure a Madrid, que en té unes quantes. Els cinèfils —un dels usuaris més ñiñiñi d’X— van corregir-lo de seguida. Ni tan sols Madrid té 70 mm IMAX. L’usuari @AXL_BELFORT va aportar la xifra exacta, que les IMAX espanyoles arriben com a màxim al 75,3% de la presa original, i li va demanar, amb cert gust sarcàstic, que no tingués llàstima de ningú perquè ell tampoc no l’havia vista sencera.

    D’aquí van formar-se les dues trinxeres que entrarien en guerra activa durant tota la setmana.

    La primera parla d’un cinema de dues classes. Nolan i els de la seva escola han creat espectadors de primera i espectadors de segona i, aquesta vegada, la frontera passa per països sencers. A Amèrica Llatina no hi ha cap sala que pugui reproduir la pel·lícula tal com s’ha filmat.

    La segona diu que l’enemic està mal triat. Els defensors de Nolan i l’IMAX. El creador de contingut Carlos Brioso ho explica molt bé en aquest reel. Demanar als creadors que es limitin a produir mitjançant la tecnologia més estesa va en contra de la producció artística, argumenta, i la reivindicació hauria de ser que hi hagi més sales i no menys ambició. Sense aquesta lògica no tindríem ni cinema sonor ni color, perquè totes dues coses van començar sent privilegi d’uns quants.

    Totes dues postures tenen una part de raó i totes dues es queden a mig camí, perquè discuteixen sobre les intencions d’un director quan al davant hi ha —oh, sorpresa— una empresa cotitzada i uns interessos econòmics més que evidents.

    L’escassetat treballa per a algú

    IMAX Corporation ven una marca i la ven per graons. Des del 2008, quan va treure el primer sistema digital de doble projector, la companyia ha col·locat el segell a sales de multicinema que no tenen ni la pantalla ni la relació d’aspecte del format original. James Hyder, que va dirigir la revista del sector LF Examiner del 2008 al 2021, ho explica obertament a WIRED: «és un mal servei als seus clients i bàsicament comercien amb una reputació de pantalles gegants de veritat, que és el que IMAX significava abans».

    Avui L’Odissea es pot veure en sis formats prèmium diferents, tants que la web oficial de la pel·lícula ha hagut de publicar una guia perquè el públic sàpiga exactament què està comprant. Cada graó té el seu preu. L’escassetat li surt a compte a la indústria de l’exhibició, que aquest juliol s’ha estalviat el pressupost de campanya perquè ja l’hi estem fent nosaltres cada vegada que ens queixem de no tenir cap sala a prop. Cada tuit indignat perquè en un país sencer no hi ha ni una sala alimenta el FOMO que ven amb setmanes d’antelació les quaranta-una pantalles que sí que existeixen i converteix la resta de graons en el consol raonable. Xataka ho va resumir dient que com més difícil és veure la pel·lícula com Nolan vol que es vegi, més se’n parla.

    La segmentació de l’espectador no la va inventar Nolan aquest juliol, però. La indústria de l’exhibició l’ha construït des de fa quinze anys, amb els PLF, el Dolby Cinema i la resta de sigles amb recàrrec. Horkheimer i Adorno ja van descriure el mecanisme als anys quaranta, quan explicaven que la indústria cultural reparteix els consumidors per franges i serveix a cadascú el producte que li toca perquè ningú no s’escapi. Vuitanta anys després, aquelles franges són relacions d’aspecte. Qui paga més veu més imatge i la veu millor.

    El cinema torna al temple

    El filòsof alemany Walter Benjamin va celebrar el cinema perquè destruïa l’aura, aquella autoritat de l’obra única lligada a un lloc i a un ritual que ell anomenava «valor de culte». La reproductibilitat tècnica treia l’art del temple i el posava a l’abast de tothom. Benjamin, tot i que enyorava l’aura, va celebrar la seva caiguda, perquè un art alliberat del ritual queda disponible per a la política. En el context que ens ocupa, Nolan fa la maniobra contrària. Fabrica un objecte únic que només existeix en quaranta-una sales del planeta i obliga a peregrinar-hi si es vol gaudir completament. Torna a instal·lar valor de culte en el mitjà que Benjamin havia triat com a exemple de la seva desaparició.

    Ara bé, el context ja no és el del 1936. L’«aura» que fabrica Nolan competeix amb el feed vertical i amb el retallat automàtic de les plataformes, que converteixen el 4:3 en panoràmic per omplir les pantalles dels vassalls del tecnofeudalisme —abans anomenats com «la massa». Vist així, la pantalla de vint-i-set metres fa de trinxera contra la imatge intercanviable. Adorno tenia un nom per a això. En deia pseudoindividualització, l’operació per la qual la indústria cultural fa passar per elecció el que només és un tram de la mateixa escala, i aquí tots els graons de l’escala projecten exactament la mateixa pel·lícula. Totes dues coses passen alhora, per això la mateixa entrada de Diagonal Mar pot defensar-se com a resistència i, alhora, denunciar-se com a recàrrec.

    El País comparava els plans retallats de L’Odissea amb el que suposaria tallar un tros de Les menines. La comparació impressiona, però no se sosté per enlloc. André Bazin ja va explicar que la pantalla de cinema funciona com un cache, una màscara que amaga la resta del món, a diferència del marc d’un quadre, que tanca l’obra dins seu. El pla cinematogràfic apunta cap enfora i el fora de camp continua existint per a l’audiència. Quan veiem L’Odissea en panoràmic, el que perdem, en tot cas, és l’experiència immersiva, i la immersió és exactament el producte que ven IMAX. La retòrica de la mutilació converteix una diferència de grau en una diferència d’integritat i per la integritat es pot cobrar el que calgui. Justament per això diem que acaba treballant per a la companyia.

    El foc crema quan es toca

    Del mite de Prometeu, el tità que roba el foc als déus per donar-lo als humans, en solem retenir el robatori i el càstig. Hi ha una faula menys coneguda, atestada des del segle IV aC, que el filòsof i pedagog Gregorio Luri va recuperar fa poc en una conferència a La Salle Campus Barcelona, i que passa just després. Un sàtir veu el foc per primera vegada, se n’enamora i el vol abraçar. Prometeu l’atura dient-li que si ho fa plorarà la pèrdua de la barba, perquè el foc crema quan es toca. Heidegger va escriure La pregunta per la tècnica contra la idea consoladora que la tècnica és un mitjà neutre i que tot depèn de qui la faci servir. El format IMAX té les seves pròpies inèrcies i una és que només hi ha quaranta-un llocs al món on càpiga.

    Seguint amb faules, el mite dels dos germans ens pot servir per explicar un altre fenomen. El nom «Prometeu» vol dir «el que pensa abans» i el nom «Epimeteu», «el que pensa després», i la parella ordena bé qui preveu les conseqüències dels seus actes i qui les descobreix quan ja han passat. Nolan fa de Prometeu. Va rodar amb les línies guia de tots els formats visibles al visor, va compondre cada pla perquè aguantés retallat fins al 2.39:1 i sabia en tot moment què quedaria dins i què fora segons el cine on es projectés. D’Epimeteu en fa la companyia que fa divuit anys que ven el segell IMAX a sales que no tenen ni la pantalla ni la proporció del format original, i que ara descobreix, amb una pel·lícula rodada sencera en el format de veritat, que la marca prometia una cosa que la majoria dels seus cinemes no pot donar.

    Abans que la polèmica arribés a les pantalles, l’Odissea ja havia tingut la seva pròpia baralla per decidir què hi diu Homer exactament. Emily Wilson, que el 2017 va ser la primera dona a traduir l’Odissea a l’anglès, ha explicat a WIRED per què la dreta odia la versió de Nolan. La seva traducció va ser acusada de trair Homer per haver anomenat «esclaves» les dones que altres traductors havien anomenat «criades». Wilson va respondre que la paraula grega diu esclaves i que els seus antecessors havien estat suavitzant el text durant segles. Tota traducció retalla i tria què queda dins del pla. El purisme sobre les autèntiques paraules d’Homer acaba defensant que l’obra sencera només la veu qui té accés a l’original. Amb els formats passa el mateix. Qui sosté que L’Odissea només existeix de debò en 1.43:1 diu que la resta veiem una còpia degradada d’una cosa que no ens pertany.

    La creu de la farmàcia

    Mentre uns discutien quina és l’obra autèntica i altres quantes sales calen, hi ha hagut usuàries que han obert una tercera via, la de fotre-se’n o, si voleu, la de convertir la discussió en un joc. Ha circulat un meme que consisteix a ensenyar com l’audiència veu L’Odissea «tal com Nolan vol que la vegem», projectada en la pantalla d’un mòbil o en la creu LED verda d’una farmàcia.

    Giorgio Agamben diria que és un exercici de profanació, tornar a l’ús comú allò que ha estat separat en l’esfera del sagrat, i per a això no hi ha res millor que el joc. Projectar Homer a la creu d’una farmàcia dessacralitza el format i és l’únic gest d’aquesta història que no beneficia ningú.

    No sé resoldre si la recuperació de l’aura val la pena. Nolan ha aconseguit que tornem a discutir de projectors i de negatius quan feia dècades que només discutíem de catàlegs i de recomanacions —ja sabeu, d’algorismes. Ho ha fet aixecant un temple on la majoria no entrarem mai.

  • La Fúria S.A.: El ‘rage bait’ i la tirania de l’engagement

    La Fúria S.A.: El ‘rage bait’ i la tirania de l’engagement

    M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.

    @hbomaxes

    5 mujeres al límite. 5 historias conectadas. #FuriaHBO se estrena el 11 de julio. #QueVer #SeriesenTikTok #Max

    ♬ original sound – Max España – HBO Max España

    El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.

    És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karma que es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.

    @dashcammalaga

    Podeis mandar vuestros clips al mensaje privado tambien #dashcam #malaga #karma #instantkarma

    ♬ İsyankar – Ufuk Kızıl

    Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.

    Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?

    Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.

    Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.

    Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.

    Rage baite o el negoci de la mala llet

    Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.

    (Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).

    Exemple de rage bait quan una companyia com Ryanair se’n fot d’un usuari.

    La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.

    Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.

    @CristianBilba12 és un exemple d’usuari de Twitter que viu del rage bait

    Les conseqüències del negoci de la fúria

    El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.

    Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.

    https://twitter.com/carlotahde/status/1952832552349086064
    Les respostes a aquest tuit il·lustren perfectament aquest fenomen.

    Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.

    Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensors i opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.

    D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.

    Ser «mala persona» dona visibilitat

    Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.

    De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.

    @litacastane

    Hablemos de los comentarios “que vuelva Franco”

    ♬ sonido original – Lita

    Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.

    La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.

    La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.

    Breu història del rage bait

    A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».

    Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.

    Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.

    I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.

    Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.

    El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.

    De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.

    Detall del full volant de Fanny Amlett, qui va ser jutjada i executada als 17 anys per ofegar el seu fill nounat. El ‘Discurs de Mort’, com eren coneguts més generalment aquests fulls volants d’execució, diu: ‘Execució commotiva de Fanny Amlett: filla d’un ramader, prop de Scarborough, qui va ser vilment seduïda de casa per un oficial naval, que la va portar a la desgràcia i després la va abandonar. Va quedar embarassada, … en un atac de desesperació, i sense saber gairebé el que feia, va ofegar el seu nadó acabat de néixer: per la qual cosa va ser portada a judici i executada en el dissetè any de la seva edat, juntament amb una còpia de versos planyívols.’ Crèdit: Col·leccions Històriques i Especials de la Harvard Law School. Extreta de: Harvard Law Today

    Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonieta amb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.

    Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.

    Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.

    A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.

    Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.

    El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.

    Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)

    El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.

    És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.

    Del «Vocal Fry» al «Fundy Baby Voice»: L’espectre sonor del sexisme digital

    El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.

    Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?

    RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.

    L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.

    Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.

    El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent

    El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.

    La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».

    Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».

    El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.

    L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.

    Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.

    Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.

    Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.

    El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte

    Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».

    La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).

    El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.

    Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.

    Titular de El Nacional

    Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.

    La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.

    Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.

    No alimentis el trol

    No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?

    L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.

    Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.

    Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.

    I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?

    Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.

    Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.

    Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.

    Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.

    Estratègies efectives contra el rage bait

    Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.

    1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.

    2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.

    3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».

    4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.

    5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.

    6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.

    7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.

    Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals

    Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.

    I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.

    Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.

    L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.

    Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.

    El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.

  • Bluesky vs X: La gran migració digital que està canviant internet el 2024

    Bluesky vs X: La gran migració digital que està canviant internet el 2024

    Nota del redactor:
    Durant les últimes dues setmanes, ens hem dedicat a analitzar el fenomen digital —al nostre criteri— més rellevant des de la compra de Twitter per part d’Elon Musk: l’èxode massiu cap a Bluesky. La confirmació de la victòria de Donald Trump i el nomenament posterior de Musk com a membre del seu equip de governança han accelerat un debat que, des d’una perspectiva d’antropologia digital, ens resulta interessant: quedar-se o marxar d’X? Com ja ha explicat Joaquín Eandi en aquesta columna d’opinió, el dilema va més enllà de la simple migració entre plataformes; representa una cruïlla en la manera com entenem i habitem els espais digitals. Aquest article recull, a partir de diverses fonts especialitzades, les reflexions més significatives sobre X, Bluesky i el futur d’internet.

    El 14 de novembre de 2024 serà recordat com el dia del gran èxode digital. Bluesky ha experimentat un creixement sense precedents, superant els 20 milions d’usuaris en qüestió de dies. Les causes de la migració són diverses, però tothom coincideix en el detonant: la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units i el posterior nomenament d’Elon Musk, propietari d’X, com a membre del seu equip de governança.

    «Twitter ha deixat de ser una eina útil per a qualsevol que no n’estigui tirant cap a la ultradreta», afirma el col·lectiu Proyecto UNA en una entrevista concedida a Diego Delgado per a CTXT. Una diagnosi que sembla ser compartida, fins i tot, per aquells usuaris que advoquen per quedar-se a l’X d’Elon Musk. Carmen S., al seu article Twitter y la hora de los monstruos, compara la plataforma amb un after degradat: «la festa ha degenerat i, a sobre, hi ha el pesat del bot indi perseguint-te i repetint constantment l’última frase que has dit. També hi ha un home molt enfadat per alguna cosa que vas dir, cridant, anomenant-te charo i amenaçant amb publicar les teves dades personals». Una caracterització vívida que il·lustra el deteriorament de la conversa pública a la plataforma de microblogging.

    Per si ens quedava algun dubte per acceptar aquesta diagnosi, Ariadna Font, ex-enginyera de Twitter, revela a Juan Manuel García, a La Vanguardia, que «és obvi que Musk ha canviat l’algorisme. Jo no el segueixo a X, però quan entro veig tuits seus que no són ni recents, sinó de fa dos dies».

    El que Font descriu no és casual. Res és neutral. La manipulació algorítmica forma part d’una estratègia deliberada que va més enllà de la simple degradació de la conversa pública: és un sistema dissenyat per amplificar la polarització i consolidar una única veu dominant, la del propietari. Com sentencia Font, «X ja no és una plaça pública, sinó el seu altaveu personal».

    El fedivers: l’alternativa descentralitzada

    La desolació i el cansament de les dinàmiques tòxiques d’X han empès als usuaris progressistes cap a la migració a Bluesky. Però, en el fons, no es tracta només d’una qüestió de preferències polítiques. Segons assenyala Steven Levy a WIRED, Bluesky ofereix: «un sistema obert i descentralitzat que permet als usuaris controlar la seva experiència en línia». Un model que contrasta amb el model corporativista d’X, on les decisions les pren unilateralment el propietari.

    Bluesky no és l’única alternativa descentralitzada, però. Com explica Jason Koebler a 404 Media, la papallona blava forma part d’un ecosistema més ampli conegut com el fedivers: una xarxa d’aplicacions i serveis descentralitzats que poden interactuar entre si. Mastodon, per exemple, va ser pioner en aquest model, utilitzant el protocol ActivityPub que permet als usuaris migrar les seves dades i connexions entre diferents servidors. «La diferència fonamental», apunta Koebler, «és que en el fedivers ningú pot segrestar la conversa pública, perquè el poder està distribuït entre múltiples comunitats autònomes». El cafè per a tothom d’internet.

    De fet, per a Brian Merchant un dels factors més diferenciadors de Bluesky és que s’ha construït sobre el Protocol AT, que permet als usuaris portar les seves xarxes i dades a altres plataformes si no estan satisfets amb el servei.

    Aleshores podríem conformar-nos amb la idea que la diferència principal entre X i Bluesky és la seva arquitectura i governança —amb això n’hauríem de tenir prou per mudar-nos de xarxa social.

    La papallona blava, però, ofereix altres serveis innovadors enfocats principalment a ajudar-nos a recuperar el més semblant a una conversa democràtica a l’àgora pública digital. Bluesky incorpora un sistema de bloqueig més complet que X que dificulta la interacció entre usuaris bloquejats i els que els han bloquejat. Podem bloquejar usuaris individuals i bloquejar en llista (massivament), facilitant així la protecció de comunitats senceres contra comportaments indesitjats de crypto-fatxes-bros.

    El sistema d’starter packs, que «permet als usuaris crear i compartir llistes de comptes recomanats, facilitant la migració de comunitats senceres», com diu Jason Koebler, és un altre servei que ens ajuda a construir comunitat i entorns segurs.

    Funcionalitats, totes aquestes, que serveixen per crear un entorn més segur i respectuós, on les converses poden desenvolupar-se de manera més horitzontal i lliure d’assetjament.

    L’experiència d’usuari també conta en el llistat de pros i cons. La CEO de Bluesky, Jay Graber, explicava a Steven Levy: «el nostre objectiu és donar a tothom una bona experiència per defecte, perquè sabem que els usuaris no volen enfrontar-se a un panell de control ple d’opcions quan arriben». Bluesky és una xarxa senzilla i permet que la transició d’X sigui fluida i intuïtiva per als nous usuaris. Una xarxa exclusivament concebuda pel microblogging i no per oferir múltiples serveis (X ara incorpora intel·ligència artificial generativa, servei de cerca de feina, etc.).

    L’impacte polític i social

    La manera en què els ciutadans escullen informar-se està experimentant un canvi. Jordi Pérez Colomé ho destaca a El País, indicant que «un de cada cinc nord-americans s’informa regularment a través d’influencers, una xifra que s’eleva al 37% entre els menors de 30 anys». Una tendència que no és nova: aquest és un dels factors que ha contribuït a consolidar X (que viu de les rendes de Twitter) com un dels principals canals de comunicació institucional i política.

    En la darrera dècada, la plataforma s’ha convertit en un espai digital on polítics, periodistes i líders d’opinió interactuen directament amb la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals han hagut d’ajustar les seves estratègies informatives per integrar-se en aquest nou entorn, mentre que les institucions públiques mantenen una presència cada cop més activa. Això comporta certs riscos: com adverteix Alberto Garzón, a elDiario.es, és preocupant «la gravetat que presidents de govern estiguin fent comunicats oficials en una xarxa privada».

    Veus crítiques com les de Proyecto UNA suggereixen interpretar la migració d’usuaris cap a altres plataformes «com una vaga o un boicot, pel tipus de relació comercial que establim amb Twitter i pel tipus de plusvàlua que Musk obté de les nostres interaccions». Cada cop som més conscients de la necessitat d’espais digitals més democràtics i menys influïts per interessos corporatius.

    La fragmentació de l’espai digital provoca reaccions diverses dins la comunitat tecnològica. D’una banda, els més pessimistes, com Makena Kelly a WIRED, alerten sobre les possibles conseqüències negatives per al debat públic: «la divisió entre plataformes pot acabar reflectint i amplificant les divisions polítiques ja existents». Aquest escenari planteja el perill d’una major polarització i d’un diàleg social cada cop més fragmentat.

    N’hi ha que són més optimistes. Brian Merchant considera que «l’èxit de Bluesky representa un rebuig al model operatiu de les grans tecnològiques», mentre que Leah Feiger argumenta a WIRED que «la diversificació de plataformes podria conduir a converses més saludables i menys polaritzades». Potser, doncs, la descentralització podria promoure un entorn digital més democràtic i plural.

    Encara que seria massa optimista pensar que hem recuperat l’esperit inicial d’internet —ja que la majoria de l’espai digital continua en mans privades—, la creixent consciència sobre aquesta realitat representa un primer pas cap a la recuperació del control de l’usuari del ciutadà sobre les xarxes socials l’espai digital.

    Cap a una nova era digital: perspectives des de ciberpoder.net/

    Des de ciberpoder.net/, observem amb optimisme els canvis que s'estan produint en l'ecosistema digital. Malgrat les incerteses, creiem que el futur de les xarxes socials ha d’encaminar-se cap a un model més descentralitzat i més democràtic. Com ens recordava Ariadna Font en la seva entrevista amb Juan Manuel García, «el veritable repte no és tant tecnològic com social: es tracta de crear espais digitals que fomentin el diàleg constructiu i respectuós, en comptes d’alimentar la polarització i l’odi».

    Com a comunitat digital, tenim la responsabilitat i la capacitat d’anar més enllà de la simple crítica als espais corporatius. Ha arribat el moment d’organitzar-nos i actuar conjuntament per crear alternatives reals. No podem conformar-nos amb ser usuàries passives de plataformes controlades per interessos privats: hem de conquerir nous espais digitals que siguin realment nostres. Parlem d’entorns descentralitzats, gestionats per la comunitat i prou atractius per competir amb les grans tecnològiques. La tasca no és fàcil, però la història ens ensenya que els canvis profunds sempre comencen amb petites accions col·lectives. Des de ciberpoder.net/ fem una crida a l'acció: és el moment de passar de la resignació a la construcció activa d’un internet més lliure i democràtic.

    En aquest sentit, pensem que la migració massiva cap a Bluesky i, en general, cap fedivers, podria ser més que una simple moda: podria representar un moviment que demostra que hi ha una demanda real d’alternatives als models corporatius tradicionals. No s’equivoca Alberto Garzón quan suggereix que potser estem davant l’oportunitat de «reconstruir l’àgora digital que necessitem per a una democràcia saludable al segle XXI». Des de ciberpoder.net/, continuarem treballant per analitzar i promoure aquests canvis cap a un internet més lliure i democràtic.

  • però qui és illojuan si us plau de veritat

    però qui és illojuan si us plau de veritat

    https://twitter.com/_mariatambien/status/1813880424504127809

    Illo Juan i Masi ho han deixat. Trencar amb una parella és dolorós. Però ho és més fer-ho en l’era de la sobreexposició digital, en què les nostres vides privades s’han convertit en un espectacle públic, un circ mediàtic on tothom es creu amb dret a opinar.

    Veig dos joves influencers, amb els ulls humits i les veus tremoloses, anunciant el final de la seva relació davant de milers d’espectadors virtuals en un directe de Twitch. Les seves paraules, encara calentes, són devorades per una audiència àvida de drama, mastegades i escopides en forma de judicis precipitats i teories conspiratives.

    I així comença la dansa macabra de les opinions. D’una banda, els homes, erigits en jutges de la moralitat femenina, condemnen a Masi per gosar tenir ambicions pròpies. De l’altra, feministes i progressistes apunten amb el dit acusador cap a Illo Juan, titllant-lo d’immadur per dedicar-se als videojocs i no voler avançar en parella. I, en un gir inesperat, l’extrema dreta s’uneix al cor, lamentant la pèrdua dels valors tradicionals —han acusat el streamer malagueny, al que consideren representant del progressisme a l’ecosistema de streamers, de ser un nen immadur que en lloc de formar una família prefereix quedar-se jugant tot el dia davant l’ordinador.

    https://twitter.com/Meescapo/status/1813647141903933556

    Què innocents en creure que podrien controlar el relat de les seves vides! Al món digital —i dels influencers—, cada moviment és analitzat, cada paraula disseccionada. Les vides d’Illo Juan i Masi s’han convertit en un relat col·lectiu, reescrit per milers de mans anònimes, cadascuna amb la seva pròpia agenda. El públic ara té un paper rellevant en les històries que consumeix. Fixa’t si és rellevant, que fins i tot les poden escriure.

    Sense anar més lluny, a Lamine Yamal li han escrit la narrativa de ser un símbol antiracista i defensor de la justícia social i de la causa progressista, perquè així els hi convenia a alguns. Potser els populistes laclautians haurien d’utilitzar amb més cautela —i, sobretot, respecte— els significants buits quan es tracten de persones.

    Tornant a Illo Juan i Masi: què hi ha de real en tot això? Què queda de la veritat quan ha passat pel filtre de milers d’interpretacions? La intimitat, en l’era de les xarxes socials, s’ha convertit en una il·lusió, un miratge que es desdibuixa amb cada clic, amb cada comentari.

    Em pregunto com podrem preservar l’autenticitat quan la nostra vida es converteix en propietat pública. Segons el Wall Street Journal cada cop la gent publica menys a les xarxes socials per preservar la intimitat. Serà aquesta una bona notícia? Mentrestant, la ruptura d’Illo Juan i Masi i les reaccions subjacents reflecteixen les complexitats de la nostra era, un recordatori que, en el món digital, tots som actors en un drama que mai acaba.

    https://twitter.com/javierpmar/status/1813898147468567006
  • Yapping: l’habilitat que podria impulsar la teva carrera

    Yapping: l’habilitat que podria impulsar la teva carrera

    Una habilitat inesperada s’està obrint pas en el món corporatiu actual: el yapping. Però, què és exactament?

    El yapping és l’art de parlar extensament sobre un tema, tot mantenint l’interès de l’audiència, fins i tot quan no n’ets un expert. Sorprenentment, aquesta habilitat podria ser una de les claus de l’èxit professional.

    @hottakesbycheezburger

    Yapping isn’t a crime! #yapping #yap #explainer

    ♬ original sound – HotTakesByCheezburger

    El terme yapping no és pas nou, tot i que ha guanyat popularitat recentment a les xarxes socials. Segons el diccionari Oxford, significa parlar d’una manera ximple, sorollosa o molesta. En l’argot col·loquial, un yapper és algú que parla massa, sense gaires matisos més enllà d’aquesta característica. L’expressió ja s’utilitzava en el món del rap als anys 90 i fa gairebé dues dècades que apareix a l’Urban Dictionary.

    El yapping és més complex del que podríem pensar inicialment. Es diferencia d’una divagació o d’una xerrada pel seu contingut buit d’informació valuosa. Un bon yapper aconsegueix parlar molt sense dir res substancial. És tot continent sense contingut.

    @fazrambles

    yapping formula shown at the end #yapping #explained #formula

    ♬ sans. – Toby Fox

    De fet, s’ha arribat a proposar una fórmula en to d’humor per mesurar l’eficàcia del yapping: la puntuació YAP. Aquesta es calcula dividint la quantitat d’informació transmesa pel nombre de paraules utilitzades, multiplicat pel valor de la informació. Paradoxalment, la perfecció en el yapping s’assoleix amb una puntuació de zero, que implica parlar infinitament sense transmetre cap informació útil. Així doncs, el yapping es podria considerar l’art de dir molt sense dir res.

    El yapping com a clau de l’èxit

    Segons diferents veus del sector corporatiu (que hem vist a TikTok, és clar), la capacitat d’articular idees i mantenir converses fluides és més valorada que no pas l’experiència tècnica o l’ètica del treball. Els qui parlen més en reunions acostumen a ser percebuts com a més competents, independentment del seu coneixement real d’allò que estan dient.

    https://www.tiktok.com/@heyitsmisheel/video/7356067381040401707?is_from_webapp=1&sender_device=pc

    El yapping no es limita al món corporatiu. En vendes, per exemple, l’habilitat de connectar amb els clients a través d’una conversa animada pot ser crucial per tancar tractes.

    En l’era de les xarxes socials, el yapping també s’ha tornat fonamental per als creadors de contingut. Els vídeos virals de persones simplement parlant a la càmera dominen les plataformes.

    https://www.tiktok.com/@simisolaagboolasr/video/7308143249330326826?is_from_webapp=1&sender_device=pc

    La clau per millorar el teu yapping? Ser autèntic, parlar des del cor i no témer mostrar la teva personalitat única. I si et dediques a la creació de contingut, també pots seguir aquests tres consells clau:

    1. Imagina’t que estàs en una videotrucada per aconseguir un to més obert i amistós.
    2. Prioritza una bona il·luminació per mantenir l’atenció dels espectadors.
    3. Valora més l’energia que no pas el guió.
    https://www.tiktok.com/@simisolaagboolasr/video/7310712328536886574?is_from_webapp=1&sender_device=pc

    Sorprenentment, els vídeos més exitosos solen ser espontanis i plens d’energia genuïna. Així doncs, en el món del yapping digital, la manera de dir les coses pot ser més important que el contingut mateix. La clau és transmetre autenticitat i entusiasme, encara que el missatge sigui superficial.

    El fenomen del yapping ens planteja un dilema sobre el futur de la comunicació. Mentre celebrem la democratització de la veu pública, ens hem de preguntar si aquest torrent incessant de paraules no està ofegant el pensament profund. Estem, potser, sacrificant la substància en pro de fer continguts més accessibles?

    El jove filòsof Leo Espluga deia a una entrevista per ElDiario.es quan l’entrevistador li preguntava si es considerava un divulgador:

    […] estic en contra de la divulgació perquè divulgar és vulgaritzar. D’alguna manera, divulgar és pressuposar que la gent no té les aptituds necessàries per a conèixer alguna cosa i que cal donar-li els continguts mastegats i de manera amable, alguna cosa així com: «Cinc tips de la filosofia».

    Em sembla un mal servei oferir una sensació de coneixement en comptes d’un coneixement real, perquè el que es genera és una opinió fonamentada i no una opinió pròpia.

    La proliferació de discursos superficials podria estar erosionant la nostra capacitat col·lectiva per abordar qüestions complexes. No obstant això, potser el yapping no és més que un nou dialecte social, una forma d’expressió que encara no hem après a desxifrar completament.

    La veritable pregunta és: serem capaços d’integrar aquesta nova forma de comunicació sense perdre la nostra habilitat per al discurs profund i significatiu? El repte, doncs, rau a navegar aquest nou paisatge lingüístic sense naufragar en la superficialitat.

  • Bad Bunny contra la IA i la cultura maker

    Bad Bunny contra la IA i la cultura maker

    «Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.

    @flowgptmusic

    @Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt #badbunny #nostalgia #flowgptmusic

    ♬ sonido original – FlowGPT

    Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.

    Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.

    A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.

    La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:

    @glxwse

    me cago me meo me tiro un peo🥺❤️‍🩹#badbunny #fyp #mecagometirounpeo #parati #ia #albumbadbunny

    ♬ sonido original – BELLYBEAN

    I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».

    Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.

    @aitanaindigo

    #lolaindigo sobre la polémica con #badbunny y la #ia #ai

    ♬ sonido original – Àngela Mármol

    Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.

    Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?

    Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical

    La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.

    La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.

    Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.

    Spotify (un)Wrapped i Goodreads Challenge: les dades com a oci

    El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.

    Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.

    En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.

    Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?

    Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.

    La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.

    La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?

    Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.

    La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.

    La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.

    Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.

    Podem mostrar-nos «reals» a les xarxes socials? BeReal: la xarxa que limita la performativitat

    El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?

    En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.

    Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.

    Un nou món on siguem més lliures

    La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.

    Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.

    https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes

    Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.

    Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.

    Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.

    En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.

    Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.

    Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital

    Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.

    Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.

    Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.

    En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.

    Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.

    La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.

    El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.

    En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.

    El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.

    La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.

    Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.

    La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.

    https://www.nytimes.com/2023/11/10/technology/personalized-ai-agents.html
    «Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times

    Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.

    El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.

    (1) Hernández Iraizoz, Daniel. (2013). Theodor Adorno, elementos para una sociología de la música. Sociológica (México), 28(80), 123-154. Recuperado en 18 de noviembre de 2023, de http://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0187-01732013000300004&lng=es&tlng=es.

    (2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476

    (3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.

  • «Attenzione, pickpocket!»: Quan el meme viral alimenta la narrativa política

    «Attenzione, pickpocket!»: Quan el meme viral alimenta la narrativa política

    El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular

    Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.

    La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.

    Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.

    La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.

    La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.

    La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.

    https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo

    Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.

    De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.

    Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?

    Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia

    Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»

    Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.

    Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.

    Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.

    La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.

    A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.

    De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.

    @giulianaparma

    😼 ATTENZIONE!! #pickpocket #fy #catsoftiktok

    ♬ original sound – user2117519005342
    @fernandojaso

    Tal cual jajaja | ib: @rauloterocc #humor #playa #pickpocket #comedia

    ♬ original sound – user2117519005342
    @glorian.lopez

    #attenzionepickpocket #seagull #picnic #laspapas #playa #travel #pickpocket #Chicago

    ♬ original sound – shopandcarryon | htx creators

    Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?

    Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.

    Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.

    Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.

    Patrulles ciutadanes

    Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.

    A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.

    https://twitter.com/BCNHelpers/status/1505210220016021515?s=20

    Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.

    Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.

    Ganas de Madrid, con ganas

    L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!

    La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.

    https://www.tiktok.com/@mario.agui09/video/7231572218575113498

    El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.

    @ingriiiddd77

    ganas #parati #ganas #viral #sacameenparati

    ♬ sonido original – PP Madrid
    @aitanaasoriano

    Tan real @fraanlv @ainarita 🧚🏻‍♀️ @María ro

    ♬ sonido original – PP Madrid
    @rauloterocc

    jsjsjsjssj literal que me esta pasando 😂😂 #fyp #parati #humor #lentejas #crgzf

    ♬ sonido original – PP Madrid

    El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.

    Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.

    Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.

    Sobre el context i la intenció


    Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.

    Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.

    Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.

    Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.

    Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.

    Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.

    Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.

    Res es crea, res es destrueix, tot es transforma.

  • La campanya electoral en memes: el CCCB organitza una conversa per promocionar «Memeceno»

    La campanya electoral en memes: el CCCB organitza una conversa per promocionar «Memeceno»

    L’editorial valenciana La Caja Books acaba de publicar un llibre excepcional: un recull de textos escrits per diverses autores que reflexionen sobre l’actual «era dels memes». Coordinat per Álvaro L. Pajares, aquest llibre reuneix les perspectives i anàlisis de Clara Arnanz, Patri Di Filippo, Aitor González, Mikel Herrán, Alba Lafarga, Francisco Martorell Campos, Guillermo Pérez i Proyecto UNA. Aquest llibre, essencial per entendre com funcionen aquests complexos i útils artefactes culturals, ofereix una visió aprofundida sobre com els memes es converteixen en una eina clau per apuntalar els relats i construir sentit amb l’objectiu de guanyar l’hegemonia.

    El paper dels memes en la campanya electoral del 23J

    La influència dels memes en la política ha guanyat interès en els darrers anys. En la campanya electoral del 23J, els memes estan jugant un paper important entre les generacions més joves, generant debat i compartint idees clau en forma de continguts sarcàstics, humorístics i visualment atractius. El passat diumenge 26 de juliol el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar, en el marc de l’activitat Diumenges al pati una xerrada sobre memes i política amb la participació d’Alba Lafarga (@AlbaLafarga), Patri Di Filippo (@adasarter) i el mateix Álvaro L. Pajares (@policiadelafect), una oportunitat per analitzar el fenomen amb més profunditat.

    Els principals memes de la campanya

    Els ponents van comentar els memes més destacats d’aquesta campanya; aquells que han aconseguit destacar i captar l’atenció dels votants. Entre ells, un dels més populars va ser el meme de «perro sanxe», en referència al candidat del Partit Socialista, Pedro Sánchez. Aquest meme va sorgir d’una anècdota televisiva i va adquirir gran ressò a les xarxes socials. De manera similar, el shitposting de Sumar fa servir imatges adorables de gatets que es posen happy, happy, happy per promoure el vot al partit de Yolanda Díaz. Així mateix, un altre lema significatiu en aquesta campanya és el «que te vote Txapote», nascut d’una entrevista televisiva i popularitzat per Isabel Díaz Ayuso en un míting del PP.

    L’evolució dels memes durant la campanya

    Una de les característiques més rellevants d’aquesta campanya és la manera en què els memes han evolucionat i canviat al llarg del temps. Encara que no s’han produït una gran quantitat de memes, els pocs que han sorgit han experimentat canvis significatius durant la precampanya i el període de campanya. Per exemple, l’esquerra política ha aconseguit apropiar-se del meme de «perro sanxe», transformant la seva significació inicial i traient-li la connotació negativa que l’oposició hi havia associat.

    El fenomen del creuament de tendències

    Un aspecte fascinant que es va explorar en la xerrada és el fenomen del «creuament de tendències». Aquest fenomen es manifesta quan diversos temes en tendència es combinen, donant lloc a memes que barregen diferents capes de significat. Això resulta en continguts visuals creatius i amb múltiples interpretacions. Hem vist memes que fusionen els fons de cartellera de la pel·lícula Barbie amb Pedro Sánchez, representant-lo com si fos Ken. També s’han creat memes que fan servir moments de la sèrie d’HBO Succession per reaccionar a esdeveniments de la campanya.

    La importància dels memes com a eina política

    Els memes s’han convertit en una eina poderosa per a la comunicació política moderna. Amb la seva capacitat per arribar a un ampli públic i comunicar missatges d’una manera divertida i fàcil de compartir, els memes tenen un impacte significatiu en la forma com percebem els candidats i les propostes polítiques. Equips sencers de guerrilla digital col·laboren amb les formacions polítiques de tot el ventall ideològic per construir hegemonia des de la broma fàcil i viralitzable. Les imatges, els eslògans i les idees que es difonen a través dels memes tenen el poder de canviar l’opinió pública i influir considerablement en les decisions electorals.

    Memeceno

    El recull de textos publicat per La Caja Books és una obra essencial per a aquelles interessades en comprendre com els memes es converteixen en una eina indispensable per construir relats i influir en la política actual. La campanya electoral del 23J està demostrant que els memes poden tenir un paper determinant en la manera com s’aborden les narratives polítiques i, a més, com s’apropien dels temes en tendència per crear continguts creatius i amb una forta càrrega de significat.

  • La tendència del «NPC Streaming»: què és i per què està conquerint TikTok

    La tendència del «NPC Streaming»: què és i per què està conquerint TikTok

    Segurament aquests dies la teva timeline de Twitter també està plena de vídeos de TikTok amb dones joves que actuen com a nines autòmates. Quan un contingut concebut per a una plataforma es desplaça a altres pot arribar a ser extremadament confús i difícil d’interpretar i classificar. Bàsicament, això equivaldria al dit «el que passa a TikTok es queda a TikTok».

    De fet, ja hem tractat anteriorment sobre com certs formats de contingut que tenen molt d’éxit en algunes plataformes no són aplicables a altres. Que els snacks de la plataforma xinesa es distribueixin a Twitter és com que l’streamer Mr. Jägger presenti el programa d’Ana Rosa.

    Per això en aquest article t’explicarem què és l’NPC Streaming, per què està triomfant tant i quines són les seves ombres —més enllà del cringe aparent.

    L’NPC Streaming, un fenòmen de TikTok

    La varietat de formats que ofereix TikTok són possibles gràcies a les funcionalitats de la plataforma i la versatilitat per adaptar-se a les noves formes d’interacció entre creadores de contingut i usuaris. Per exemple, a través de TikTok LIVE les creadores de contingut —de més de 18 anys— poden interactuar amb les seves audiències en directe, així com intercanviar-se regals (diners) per expressar l’estima al contingut de manera instantània.

    Dit d’una altra manera, de la mateixa manera que Twitch o YouTube, TikTok brinda la possibilitat de monetitzar les transmissions en directe a través de la seva aplicació. El fet que la majoria dels usuaris que consumeixen contingut de TikTok (el 43,3%) es trobin en el rang d’edat entre 18 i 24 anys, juntament amb les característiques pròpies de la plataforma que ofereix contingut en format snack, centrat en temes determinats i amb tendències limitades, fa que les emissions en directe a TikTok siguin singulars, proporcionant avantatges específics a certs comportaments i accions en comparació amb altres plataformes.

    https://twitter.com/carmenxu_3/status/1677735901789560833?s=20
    Un exemple recent de TikTok LIVE i del tipus de contingut que prolifera. També hi solen haver directes de nois i noies canònicament belles dinant, sopant o maqullant-se i responent preguntes dels usuaris.

    Entrant en matèria, la transmissió d’NPC és un format de transmissió en directe a TikTok —tot i que anteriorment ja havia aparegut a Twitch— on l’emissor actua com un Non-Player Character (NPC) o «Personatge No Jugable» (PNJ), imitant les animacions inactives. Els NPC o PNJ són personatges de videojocs que no són controlats per jugadors humans. Normalment, estan programats per seguir un conjunt limitat de comportaments i no poden pensar o actuar de forma independent. Les tiktokers que transmeten actuant com a NPC, així doncs, només diuen alguna cosa, fan una onomatopeia o realitzen una acció específica quan reben un regal, canviant l’acció o la frase en funció del regal.

    Tornant al tema que ens ocupa, el fenomen del NPC streaming va experimentar un creixement notable l’any 2022, gràcies a l’impuls dels primers streamers de TikTok com Natuecoco, una tiktoker japonesa que durant les seves transmissions en directe, sovint actua com un NPC, fent petits salts o fent una «animació inactiva», reaccionant només quan rep un regal. La comunitat de TikTok va atorgar-li el títol oficial d’NPC.

    https://www.tiktok.com/@mai_koooo/video/7185195943925517569?lang=es&q=natuecoco&t=1689329755210

    Les transmissions d’NPC es van popularitzar cada cop més al llarg del 2023 i van començar a guanyar popularitat fora de TikTok quan Pinkydoll, tiktoker i youtuber quebequesa, va publicar una compilació de les seves pròpies transmissions d’NPC a YouTube, aconseguint més de 27.000 visualitzacions en tres mesos.

    Les controvèrsies del NPC Streaming

    La BBC News, amb signatura de Joe Tidy, va publicar el juliol de 2019 una nota titulada «Els joves fans de TikTok ‘explotats’ per regals digitals». Aquesta notícia convida a reflexionar sobre qüestions ètiques i socials en relació amb funcionalitats com TikTok LIVE.

    L’ús de regals digitals per aconseguir avantatges, com ara obtenir el número de telèfon personal d’un influencer, posa de manifest el poder que tenen aquests creadors de contingut sobre els seus seguidors. Aquesta relació de poder pot ser explotada si no hi ha límits clars i una regulació adequada. Cal reflexionar sobre com es pot equilibrar la capacitat d’influència i evitar l’explotació de les audiències joves.

    D’altra banda, la voluntat d’obtenir avantatges o reconeixement per part dels usuaris a través del regals digitals i la creixent monetització de les xarxes socials pot generar una cultura en què els joves sentin que han de pagar per aconseguir l’atenció i l’apreciació dels altres. És important debatre sobre els valors i les expectatives que s’estan promocionant i si aquest model de negoci és sostenible a llarg termini.

    La notícia també ressalta la presència de menors d’edat a TikTok, tot i que és contrària a les normes de l’aplicació. Això planteja interrogants sobre la necessitat de restriccions d’edat més estrictes i la responsabilitat compartida entre les plataformes, els progenitors i la societat en general per protegir els infants i garantir un ús responsable de les xarxes socials.

  • La «lloba» udola contra Piqué. Reaccions al nou tema de Shakira i Bizarrap.

    La «lloba» udola contra Piqué. Reaccions al nou tema de Shakira i Bizarrap.

    Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessions més esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…

    Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.

    Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.

    En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.

    Voy a rebajarme con un bobolón
    Que le canta a SpongeBob y a Pokémon
    La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón
    Esto e’ más bajo que eyacular sin erección

    Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49

    És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat, empodera les dones traperes com ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.

    Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja)
    Con dos caramelito’ el nene se me empacha
    Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha
    Tu honestidad barata no me baja la bombacha

    Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36

    Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posat les expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.

    A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.

    No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.

    En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.

    Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.

    No només això, també hi ha qui troba injust llençar beef contra la jove amant de l’exfutbolista.

    https://twitter.com/IreneCodina2/status/1613446512385703937

    Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:

    Entendí que no es culpa mía quе te critiquen
    Yo solo hago música, perdón que te salpique

    Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53

    Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)

    No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:

    En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?