Les coses són abans de res càrregues significatives. Almenys ho són pels éssers humans que, malgrat que afirmem que coneixem què és l’aigua (H2O) no podem dir què és l’aigua amb molta més exactitud que dient: és un compost químic de dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. «Compost», «químic», «hidrogen» i «oxigen» són paraules (formes) amb càrrega significativa que, sense ella, no són res més que guixots.
Per tant, independentment que les coses siguin abans o després que les pensem o que «se’ns apareguin», per entendre-les se les ha d’atorgar o, si voleu, s’ha d’intentar extreure d’elles la càrrega significativa perquè la cosa pugui accedir a alguna part de la nostra consciència, preferiblement al nostre enteniment.
No voldria que aquesta introducció pretensiosament metafísica eclipsés el que s’ha vingut a parlar en aquesta nota: el tuit viral de @Jamalhinton12 el 2016 ha acabat inspirant una pel·lícula, The Thanksgiving Text, que produirà Netflix.
La història darrera d’aquest tuit viral és ben divertida. Són «pases que cosen». Jamal Hinton comparteix unes captures de pantalla d’un xat, on una persona el convida a passar el sopar d’acció de gràcies a casa seva. Hinton li demana que s’identifiqui, ja que l’altra persona assegura que és la seva àvia. La dona li envia una fotografia i Hinton respon amb una altra. No són àvia i net. Un error al teclejar malament un número de telèfon suposo, cosa que ens pot passar a tothom. La situació és tan simpàtica que la dona, Wanda Dench, acaba mantenint la invitació i Hinton ha passat des d’aleshores els darrers sopars d’acció de gràcies amb ella i la seva família.
No només és que d’això es produeixi una pel·lícula, sinó que el fet que això hagi estat suposadament així s’ha convertit en la principal aposta de l’equip de màrqueting per promocionar-la. El missatge principal és així com «la pel·lícula que va néixer d’un tuit». I si aquí estem parlant d’això, de la mateixa manera que a mitjans digitals d’arreu del món, és que funciona. Que les coses ridícules funcionin en el món del màrqueting no ens ha de sobtar, però: el ridícul acaba sent el que mou els nostres interessos en el capitalisme, perquè –en aquest context– som ridículs i no és dolent ser-ho, a no ser que el que volem és ser dignes.
De fet, aquest no és el primer tuit que es converteix en pel·lícula ni serà l’últim. Aquesta nota de La Vanguardia posa altres exemples com Zola (Janicza Bravo, 2020), Smiley (Michael Gallagher, 2012), Bad Ass (Craig Moss, 2012) o Pixels (Chris Columbus, 2015).
No emboliquem més la troca. Diguem que la càrrega significativa és equivalent a parlar de contingut. Contingut i forma. Una pel·lícula és un producte audiovisual, realitzat i produït sota uns paràmetres concrets, insert dins una xarxa cultural complexa, que té la intenció primordial –com qualsevol altre producte– de retribuir amb beneficis econòmics als propietaris. Després hi ha conseqüències (o funcions) secundàries i molt poc innocents com referenciar aspectes culturals que es reprodueixen i consoliden en l’imaginari col·lectiu, interferint en la construcció de la realitat de la massa, i més coses per l’estil.
La pel·lícula és, per tant, un «recipient» més que permet que el contingut prengui una forma que encaixi amb la silueta del nostre enteniment i que, per tant, puguem accedir a ell de manera satisfactòria i immersiva, sense esforços, estimulant els receptors (visual i auditiu) que creen les condicions més òptimes perquè desxifrem en la nostra consciència (sent o no conscients d’això) els codis culturals bàsics que darrere de l’aparença se’ns mostren.
Altres recipients o formes són la música, les arts escèniques, els mems (d’això parla d’alguna manera Ainhoa Marzol en aquest article publicat al CCCB Lab), els textos siguin en el gènere que siguin o fins i tot els tiktoks (que des d’aquí defenso que en realitat són mems que han evolucionat i que «ara caminen»).
Si això s’intenta entendre solament des d’un marc ontològic, si em permeteu, es poden dir moltes altres més coses que acabaran suposant un intent més d’explicar abstractament les dinàmiques culturals, entenent-les com les dinàmiques de relació de l’ésser existent amb allò que es diu la realitat. Però sabent que allò que diem realitat és una artificialitat cultural construïda per subjectar les consciències que es mouen en la més insuportable contingència; això és, tenint com a premissa que estem travessats per dinàmiques de poder, interessos, valors abstractes, vides organitzades sota institucions objectivades que limiten les possibilitats de la nostra existència, condicions preestablertes per la forma que va prenent la nostra consciència els primers anys de vida en funció de les condicions que ens ha tocat viure, etc.; tenint tot això en compte, hem de parlar d’aquestes formes, recipients o artefactes com a «productes» amb un valor abstracte intercanviable en el context de mercat.
Les noves formes de consum i la narrativa transmèdia
Si la càrrega significativa (el contingut) ha hagut de prendre una forma compatible amb la nostra consciència per possibilitar que accedeixi al nostre enteniment, la forma que ha pres (el producte cultural) ha de moure’s per un circuit de mercat que possibiliti que podem accedir materialment a ell. És a dir, si no paguem l’entrada de cinema no veiem la pel·lícula.
Tot i que això d’entrada del cinema queda molt antiquat; ara paguem la subscripció a Netflix, HBO Max, Disney +, Movistar, Amazon Prime Video, Filmin, etc. Què dic! Si ens podem baixar la pel·lícula per torrent o fins i tot veure-la online en una web piratilla.
Totes aquestes possibilitats d’accedir materialment al producte cultural (en aquest cas només estic posant com a exemple pel·lícules, però poden ser àlbums de música, llibres, diaris, revistes, etc.) són relativament noves, possibles gràcies a internet i les noves tecnologies de la comunicació.
El fet que hi hagin tuits que inspirin pel·lícules és una conseqüència del règim de consum en el qual ens trobem ara: un entrecreuament entre les formes de consum antigues (pre-internet), ja sabeu: comunicació vertical de dalt a baix, unidireccional, etc.; i les formes noves de consum més horitzontals, més democràtiques, multidireccionals, etc.
L’acadèmic i professor de comunicació, Henry Jenkins (2008), ha estudiat les conseqüències de l’entrecreuament dels vells i nous mitjans, i com això afecta els hàbits de consum i la creació de la informació, el coneixement i la cultura popular. A Convergence Culture, Jenkins parteix de la premissa que els mitjans tradicionals i el digital convergeixen en nou paradigma mediàtic, propiciant determinats canvis en l’esfera social, cultural i —per descomptat— comunicativa.
La nova narrativa transmèdia implica processos de comunicació en què els consumidors, a diferència del paradigma dels mass media tradicionals, adopten un paper actiu. El mitjà digital torna difusa la relació entre productor i consumidor ara que aquests últims tenen accés als recursos per produir i difondre els continguts mediàtics. Això disposa un univers comunicatiu on els usuaris generen, comparteixen i consumeixen continguts que circulen per múltiples canals de maneres complexes. A més, contràriament a les estructures comunicatives bidireccionals i verticals del paradigma tradicional, les relacions a la xarxa s’estableixen de manera horitzontal, el que comporta, es podria dir, una democratització mediàtica.
Les noves formes d’interacció social i l’accés als recursos digitals suposen pels usuaris una oportunitat per participar de la construcció de la seva pròpia cultura, i promouen la socialització del coneixement, el que Jenkins anomenarà «intel·ligència col·lectiva».
És justament per això que a base de publicacions a xarxes els consumidors (ara prosumidors) podem influir en el desenllaç o desenvolupament de la història d’una sèrie o en la línia editorial d’un mitjà de comunicació.
La revolució digital, per tant, també transforma l’economia cultural tal com es plantejava al segle XIX i a la primera meitat del XX. La cultura popular es transforma, en la seva adaptació a les noves condicions tecnològiques. Els models de la cultura tradicional segons els quals l’audiència o públic es limita a consumir el producte cultural queda relegat en el mitjà digital, on el llenç i la pintura queden reemplaçats per jpg i conjunt dades. Lessig (2008) identifica l’economia cultural tradicional com a cultura read-only o «només lectura» i ho distingirà de la cultura read-write.
El mitjà digital permet accedir més fàcilment a la manipulació del producte cultural, sobretot gràcies al canvi del suport físic al virtual. Els fenòmens d’apropiació i transformació dels productes proliferen, en la mesura que els consumidors també tenen accés a eines de producció i difusió. Això inverteix les velles relacions jeràrquiques entre productor i consumidor, i predisposa un panorama de diàleg entre iguals. En aquest context, els usuaris propaguen els continguts per la xarxa, en la seva llibertat per compartir en funció dels seus propis propòsits, independentment si tenen o no drets d’autoria (Jenkins, Ford, & Green, 2015).
En definitiva, la convergència mediàtica comporta una sèrie de transformacions culturals que van més enllà dels canvis en la forma de distribució i de consum dels continguts mediàtic i artefactes culturals. Ha confeccionat una nova societat connectada, multiplicant les capacitats de treball conjunt.
Potser algun dia un tuit teu es converteixi en pel·lícula. Això vol que creguis Netflix. No crec que passi, però més enllà d’això, que existeixi la més mínima possibilitat és un bon camí pels qui creiem que les noves formes de consum fan al conjunt de la societat connectada un artista en continua discussió amb si mateix.
Jenkins, H. (2008). Convergence Culture. Barcelona: Paidós.
Jenkins, H., Ford, S., & Green, J. (2015). Cultura Transmedia. La creación de contenido y valor en una cultura en red. Barcelona: Gedisa.
Lessig, L. (2008). Remix. Cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Barcelona: Icaria.
