«Què puc fer jo si els governs amb tot el seu poder no actuen?», ens preguntem. Vosaltres també us sentiu tan impotents com jo davant el genocidi palestí a Gaza? Es tracta de la sensació d’insignificança davant la barbàrie que es retransmet en directe a les nostres pantalles mentre la vida quotidiana continua amb normalitat.
La sensació d’impotència no és casual. El sistema està dissenyat perquè l’horror a Gaza es transformi en soroll de fons mentre ballem al ritme de l’última cançó de l’estiu. Hem descobert, gràcies als periodistes de El Salto Diario, que festivals com el Sónar, Viña Rock, Arenal Sound o FIB Benicàssim són propietat de Kohlberg Kravis Roberts (KKR), un fons d’inversió nord-americà amb interessos en territoris palestins ocupats il·legalment.
D’altra banda, Israel porta anys de genocidi participant impunement al Festival d’Eurovisió, mentre que Rússia va ser expulsada immediatament després d’iniciar la invasió d’Ucraïna. És cert que aquest any hem vist algunes reaccions: la televisió belga va interrompre la seva emissió durant l’actuació israeliana amb un missatge que condemnava «la violació dels drets humans», Irlanda va sol·licitar formalment l’exclusió d’Israel i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar públicament que «Israel no hauria de participar a Eurovisió». Però això no és suficient.
Mentre el lobby sionista inverteix enormes recursos en controlar narratives, mitjans i espais culturals, la ciutadania del carrer assumim que les nostres accions individuals no tenen impacte. Però la realitat és que l’existència d’aquest lobby s’explica precisament perquè la pressió funciona. Cada cop que un tertulià transforma nens assassinats en «danys col·laterals», està exercint una forma de pressió. Cada festival que normalitza l’oci que finança fons d’inversions proisraelià, mentre Gaza crema, representa una victòria per a qui busca la desconnexió emocional col·lectiva.
La història ens ensenya que els grans canvis no succeeixen per accions heroiques aïllades, sinó per la suma de milions de petites resistències. En situacions d’aquesta magnitud, la coherència individual, multiplicada, es converteix en força col·lectiva. Per això el gest de Sons of Aguirre & Scila de no tornar a actuar al Viña Rock «fins que no canviï de mans» té un valor innegable. Els van seguir Fermín Muguruza, Reincidentes i desenes d’artistes més, demostrant que la pressió coordinada genera esquerdes en allò que semblava inamovible.
Cal reconèixer que molts artistes viuen d’aquests circuits i festivals, que són el seu principal o únic mitjà de subsistència. Per a ells, aquest dilema ètic es converteix també en un dilema econòmic. Quan algunes bandes afirmen als seus comunicats que «si no et posiciones, ets còmplice del genocidi», il·lustren la complexitat de la situació; no per culpabilitzar aquells que no poden renunciar a la seva font d’ingressos, sinó per evidenciar que cada decisió té implicacions més enllà de l’individual. Si creix la protesta col·lectiva, també podria ajudar els artistes que ara no poden permetre’s rebutjar feina. El que sembla rendible a curt termini —continuar actuant en aquests circuits— podria convertir-se en una càrrega reputacional en el futur.
El silenci mai és neutralitat. Si decidim ignorar que els nostres diners financen indirectament interessos vinculats a l’ocupació i el genocidi, prenem una posició política, encara que ens autoenganyem pensant el contrari. Això no significa que haguem de convertir cada aspecte de la nostra vida en una trinxera ideològica permanent. Però de la mateixa manera que en el dia a dia escollim amb cura quines batalles mereixen la nostra energia —a la feina, en les relacions personals, en la família—, també és necessari seleccionar amb consciència aquelles causes que, per la seva gravetat i urgència, exigeixen el nostre posicionament clar. I poques situacions ho mereixen tant com un genocidi en directe.
La filòsofa Judith Butler ho explica amb claredat: «Quan has aconseguit identificar tota Palestina amb el terrorisme, ja no hi ha civils». Una deshumanització sistemàtica que només es pot combatre recuperant l’empatia que ens han anestesiat. I aquesta recuperació comença amb petits actes de resistència que construeixen una contra-narrativa.
Els boicots individuals no aturaran les bombes demà. Però tampoc ho farà la resignació. El que sí que pot canviar les coses és la construcció d’una pressió popular que equilibri la balança davant dels lobbies que operen a les ombres. L’antisemitisme es combat denunciant Netanyahu, no callant davant els seus crims.
La pressió, cada vegada més efectiva, s’exemplifica en la recent aprovació al Congrés espanyol d’una proposició de llei per imposar un embargament d’armes a Israel, que ha comptat amb 176 vots a favor. Una iniciativa impulsada per més de 500 organitzacions socials que demostra que la mobilització ciutadana pot acabar influint en decisions polítiques concretes. I no és un cas aïllat: el Consell de Drets Humans de l’ONU també ha instat recentment a un embargament global d’armes a Israel, evidenciant que la pressió internacional comença a acumular-se.
Mentre alguns festivals s’afanyen a declarar que «no tenen ingerència ni control sobre les inversions» dels seus propietaris, la ciutadania podem recuperar el control sobre les nostres decisions. Perquè Palestina no és només un conflicte llunyà, sinó una prova de la capacitat col·lectiva per resistir a —la tan repetida— «banalitat del mal» que normalitzem dia a dia.
Davant d’aquells que dissenyen la impotència col·lectiva, cal construir xarxes de petites resistències. El dolor de Gaza mereix, com a mínim, que ens neguem a ballar sobre les seves ruïnes.
L’assassinat de Brian Thompson (CEO de UnitedHealthcare) ha sacsejat les xarxes als Estats Units, però el que crida més l’atenció no és només l’acte de violència sinó la reacció del poble nord-americà. Una gran part de la societat considera que el sistema sanitari és, en certa manera, còmplice d’aquesta tragèdia. Luigi Mangione, acusat de disparar contra Thompson, no només ha esdevingut una figura mediàtica, sinó també el símbol d’una frustració profunda contra un model sanitari que molts perceben com cruel i inhumà.
Una acusació que apunta més enllà de Mangione
En una enquesta recent, gairebé el 70% dels nord-americans van expressar que la responsabilitat de la mort de Thompson no recau exclusivament en Mangione. Segons ells, el sistema sanitari privat, encapçalat per empreses com UnitedHealthcare, també té la seva part de culpa. Aquesta percepció està arrelada en històries de denegacions de cobertura, tractaments inaccessibles i milers de persones endeutades per pagar necessitats bàsiques de salut.
El cas de UnitedHealthcare és un exemple d’això. La companyia va obtenir 16.000 milions de dòlars en beneficis l’any passat, mentre moltes famílies denunciaven dificultats extremes per accedir a cures essencials. Beneficis milionaris per uns pocs mentre molts pateixen: una situació que ha alimentat una gran sensació d’injustícia que va més enllà d’aquest cas específic.
AARP reportedly receives one billion dollars a year to steer it members to the worst healthcare insurer United Healthcare. This compares to $250 million they receive from dues. According to this report they are shills for United Healthcare! www.tiktok.com/t/ZTYGFUWq2/
Aproximadament 3 de cada 10 estatunidencs han tingut problema amb la seva cobertura sanitària el darrer any. El seu sistema és un dels més cars del món, però això no es tradueix en un accés universal o una millor qualitat de vida per la majoria de la població. Les despeses mèdiques són la causa principal de bancarrota familiar als Estats Units. Aquesta realitat no només afecta els més vulnerables, sinó també famílies de classe mitjana que veuen com els seus recursos es consumeixen per tractaments que en la gran majoria de països d’occident són un dret bàsic.
Tot plegat ajuda a entendre per què un acte tan extrem com el de Luigi Mangione pot generar simpatia o, si més no, comprensió. Un perfil de jove triomfador a ulls de la societat dels Estats Units, un frat boy d’universitat de prestigi que decideix emprendre una arriscada acció política plenament conscient de les seves conseqüències. La seva acció ressona amb una frustració col·lectiva que molts viuen en silenci.
Una crisi de confiança
La indignació per aquest cas no és un fenomen aïllat, sinó el reflex d’una crisi més profunda. Aquesta sensació d’abandonament explica per què el moviment al voltant de Mangione, amb el lema Free Luigi!, ha anat guanyant força, especialment entre els sectors més joves de la població.
No es tracta només d’un gest de «suport irracional» a un home acusat d’assassinat. És l’expressió d’una ràbia continguda, d’una necessitat desesperada de justícia en un sistema que molts veuen com una gran trampa.
A més a més, des què el perfil de Mangione va circular per xarxes, l’interès popular i les mencions a Luigi han explotat, però els grans mitjans dels Estats Units no ajuden a readreçar la narrativa cap a posicions constructives de crítica al sistema sanitari.
Cap a un canvi inevitable?
L’assassinat de Thompson ha posat el focus en la necessitat d’una reforma sanitària urgent. Propostes com el Medicare for All, que buscaven eliminar la dependència de les asseguradores privades, han perdut força en els últims anys, deixant un buit polític important.
El repte ara és transformar aquesta energia en un moviment constructiu. El poble nord-americà no només demana explicacions per la mort de Thompson, sinó també solucions reals que evitin que milers de persones hagin de patir les mateixes dificultats.
La història de Luigi Mangione és també la d’una societat que clama per un canvi profund. El sistema sanitari nord-americà està sota judici, i no només a les sales dels tribunals, sinó també al tribunal de l’opinió pública, imposant-se sobre altres temes de l’agenda de Trump. La qüestió no és només si Mangione és culpable, sinó també què cal fer perquè ningú més senti la necessitat de prendre mesures tan desesperades.
La DANA que ha assolat el País Valencià aquesta setmana ha vingut acompanyada d’una altra tempesta perillosa: la desinformació. L’inspector en cap dels Bombers de València, José Miguel Basset, ho deixava clar: «Les fake news que s’han fet circular per aquí ens han provocat problemes, fins i tot problemes d’ordre públic». En plena emergència, amb centenars de persones afectades i els serveis de rescat treballant contra rellotge, els rumors falsos han saturat les xarxes socials i els canals de missatgeria, dificultant la gestió de la crisi.
El Jefe del consorcio provincial de Bomberos de València, José Miguel Basset, ha denunciado este miércoles que la circulación de informaciones falsas en las redes sociales han provocado problemas de desorden público así como de coordinación entre los servicios de emergencia durante sus labores de respuesta a la DANA, que ha dejado al menos 92 fallecidos en la Comunitat Valenciana “Se ha hablado de evacuaciones, de desbordamientos, de rotura de presas… nada de esto ha sido correcto pero sí que ha interrumpido notablemente la labor de los equipos de emergencia”, ha dicho Basset durante una comparecencia junto al president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón #dana#comunitatvalenciana#bomberos#valència#josémiguelbasset#president#carlesmazón#generalitat#stopbulos#noticiastiktok
«Tot aquest tipus d’accions, si no es tallen per part del ciutadà, ens porten al caos», va insistir Basset, referint-se als «rumors que circulen per xarxes socials». Des de falses alertes d’evacuació fins a teories conspiratòries sobre demolició de preses, la desinformació ha obligat les autoritats a dedicar temps i recursos a desmentir falsedats mentre intentaven coordinar les tasques de rescat.
La conspiració de les preses enderrocades
Un dels rumors falsos més virals ha estat el de la suposada demolició de preses per part del Govern. Agitadors digitals de l’extrema dreta com Alvise Pérez i polítics de Vox han aprofitat la tragèdia per difondre que l’enderrocament de preses havia empitjorat els efectes de la DANA. Una mentida que ha estat desmentida pel Ministeri de Transició Ecològica: en els darrers anys només s’han eliminat petits assuts en desús que no tenien cap funció de prevenció d’avingudes.
La narrativa no és casual: en recuperar el tema de les preses, l’extrema dreta apel·la deliberadament a l’imaginari franquista de les «grandes obras hidráulicas». No és només una crítica a la gestió actual; és un intent de contraposar la figura de Franco, presentat com el «constructor de pantans», amb un govern progressista al qual acusen, falsament, de destruir aquestes infraestructures. Fins i tot han arribat a viralitzar vídeos del dictador inaugurant pantans, amb missatges que afirmen que «el Caudillo va construir preses per tot Espanya per evitar inundacions i el govern comunista les està destruint».
Santiago Abascal, president de Vox, fins i tot ha acusat Ursula von der Leyen d’una suposada «llei criminal de voladura de preses» després que la presidenta de la Comissió Europea relacionés les inundacions amb la crisi climàtica. La realitat, però, contrasta fortament amb aquesta mitologia franquista reencarnada: lluny d’enderrocar infraestructures, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer està millorant i reforçant les preses existents per augmentar la seva capacitat davant d’avingudes, adaptant-les als reptes que planteja l’emergència climàtica.
El pànic de les falses evacuacions i les crítiques a l’AEMET
La desinformació també ha afectat directament la gestió de l’emergència. S’han difós números de telèfon falsos d’emergències i rumors sobre evacuacions que han generat pànic en municipis com Sedaví, Paiporta o Benetússer. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha hagut de desmentir que s’hagués donat ordre d’evacuar cap municipi.
Fins i tot l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) s’ha vist obligada a desmentir els rumors que circulaven sobre l’avaria del seu radar meteorològic a València. Segons, Maldita.es, tot i que és cert que el sistema va patir danys per l’impacte d’un llamp el setembre de 2023, l’AEMET va activar un sistema d’alimentació alternatiu provisional que va permetre que el radar funcionés de manera ininterrompuda des del matí del 28 d’octubre, abans que comencés l’emergència.
L’extrema dreta va intentar polititzar aquesta situació acusant el govern de Pedro Sánchez de no arreglar el radar «perquè la Comunitat és del PP», però la realitat és que, fins i tot en cas d’avaria total, l’encavalcament amb altres radars propers hauria permès seguir monitorant la situació meteorològica a la província de València.
A banda d’això, el pseudosindicat ultraconservador Manos Limpias ha denunciat els responsables de l’AEMET i Emergències, acusant-los d’homicidi imprudent. Tot i que la mateixa denúncia reconeix que l’AEMET va emetre les seves alertes des de primera hora del matí, l’organització ultra intenta criminalitzar els serveis públics i els seus responsables, demostrant un cop més com l’extrema dreta instrumentalitza el dolor i la tragèdia per atacar les institucions democràtiques i promoure la seva agenda política.
L’impacte real de les mentides
La situació ha posat de manifest com l’extrema dreta aprofita els moments de tragèdia social per mentir i desinformar, alimentant la mateixa tendència de les xarxes a la desinformació.
L’extrema dreta contradiu les seves pròpies posicions anteriors sobre l’estat d’alarma —primer denunciant-lo durant la pandèmia, ara exigint-lo. A més, el que veiem és una tàctica deliberada d’aprofitar el caos i la por col·lectiva per avançar una agenda ideològica més àmplia.
Aquesta estratègia té tres components clau: primer, amplificar la sensació de crisi a través de la desinformació; segon, culpar les institucions democràtiques i progressistes de la catàstrofe; i, tercer, presentar solucions autoritàries com l’única sortida possible. Quan l’extrema dreta ignora deliberadament els protocols establerts per a la intervenció militar, no ho fa per ignorància, sinó com a part d’una narrativa acuradament dissenyada per erosionar la confiança en les institucions democràtiques i promoure un estat més autoritari.
És la manifestació d’una fantasia ideològica on l’Estat ha de ser simultàniament omnipotent i impotent, present i absent, segons convingui al relat del moment.
El que estem presenciant no són simples contradiccions polítiques, sinó l’aplicació del manual del capitalisme del desastre (concepte de Naomi Klein) en l’era de les xarxes socials: utilitzar el trauma col·lectiu d’una catàstrofe natural per promoure una agenda antidemocràtica i antiinstitucional. La tragèdia de la DANA s’ha convertit en una oportunitat per aquests actors per avançar en el seu projecte de desmantellament de la confiança pública en la governança democràtica.
Paradigmàtic d’això és la viralització de l’eslògan «només el poble salva al poble». Tot i que aquesta frase sembla sorgir d’una genuïna admiració per la solidaritat ciutadana —que ha estat exemplar—, amaga una perillosa lògica antiinstitucional que coincideix amb els objectius de l’extrema dreta. Afirmar que «només» el poble salva al poble implica negar el paper fonamental dels serveis públics, dels professionals d’emergències, dels científics i científiques de l’AEMET, i de totes les institucions democràtiques que, malgrat les seves imperfeccions, són essencials per gestionar crisis d’aquesta magnitud. La veritable resistència contra el feixisme implica defensar i millorar aquestes institucions, no desacreditar-les.
A falta de més incoherències, el PP va criticar durant la pandèmia l’avís que sona als telèfons mòbils com una invasió a la llibertat individual, però ara exigeix més alertes i avisos. En fi, contradiccions, totes, que demostren que la veritat o els fets els són indiferents; el seu únic objectiu és aprofitar el patiment per col·locar la seva agenda contrària al govern «progressista» d’Espanya.
La resposta institucional i digital
En aquest context, destaca el paper del ministre Óscar Puente, qui, malgrat ser conegut per les seves baralles a les xarxes socials amb la dreta i l’esquerra, està informant de manera precisa sobre les actuacions que duen a terme el govern i el seu ministeri durant aquesta crisi.
Els equips de voluntaris digitals en emergències de la Comunitat Valenciana han hagut de treballar intensament per desmentir rumors. Quan experts, divulgadors i fins i tot influencers informats intenten desmentir les notícies falses a les xarxes socials, reben insults de caràcter guerracivilista com «roja».
Les conseqüències d’aquesta tempesta de desinformació van més enllà de la confusió: han provocat mobilitzacions innecessàries de recursos, han generat pànic entre la població i han dificultat la tasca dels serveis d’emergència. La por al desabastiment d’aigua potable, per exemple, ha provocat compres massives en supermercats, tot i que les autoritats han garantit el subministrament.
La desinformació s’ha convertit en un factor més a gestionar durant les emergències. Les institucions necessiten desenvolupar protocols específics per combatre-la, mentre que la ciutadania ha d’aprendre a ser més crítica amb la informació que rep i comparteix. En situacions d’emergència, un rumor fals pot tenir conseqüències gairebé tan greus com la catàstrofe mateixa.
«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
@Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt#badbunny#nostalgia#flowgptmusic
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
«Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
És fàcil escoltar comentaris negatius o desconfiats sobre el «ciberactivisme». En el passat, s’ha comparat amb «l’activisme de sofà». Inclús s’ha percebut com a fer un like o compartir un post enlluernador per xarxes i quedar-se satisfeta amb una mateixa. Sembla que podria ser l’expressió del reaccionarisme més mandrós: clicar un botonet per a autoconvèncer-te que ja has fet la teva part, sense fer res significatiu.
No estem d'acord amb aquesta visió a ciberpoder.net/.
La creixent digitalització del món i la nostra creixent connectivitat en línia destaquen la necessitat de polititzar aquest espai. Quan parlem de polititzar, no ens referim a subjugar-lo als interessos dels partits polítics. A ciberpoder.net/, parlem de fer-lo més crític, exposar les dinàmiques de poder i assegurar que estiguin orientades cap a la justícia i la igualtat, no cap als beneficis de les grans empreses.
Un vídeo viral a YouTube d’un creador d’extrema dreta sobre impostos pot tenir un impacte més gran entre els adolescents i joves que una campanya de sensibilització als instituts, la major part de les vegades. En una franja d’edat diferent, un anunci patrocinat a Facebook d’una empresa d’alarmes, dirigit a adults de 50-70 anys, pot ser més impactant que cinc anys d’activitats culturals organitzades pel teu ateneu local.
És urgent que treballem valentament i compromesos a les xarxes i mitjans digitals. És possible comunicar amb eficàcia amb textos breus, cosa que motiva les grans empreses a invertir grans quantitats de diners en anuncis a Google, publicacions patrocinades a Facebook o tuits promocionats a X.com.
I què passa amb la lluita tangible, la lluita econòmica, i la millora de les condicions materials dels treballadors i la gent del carrer?
La lluita als carrers continua. Des del primer dia, veiem ciberpoder.net/ com una plataforma per organitzar-nos i connectar amb altres persones. Molts de nosaltres combinem accions físiques, com sindicats, associacions de veïns, partits polítics progressistes, xerrades i col·lectius, amb accions digitals per aconseguir el màxim impacte.
Habitar les xarxes i internet també implica reconèixer les seves contradiccions. Sovint, passem temps en plataformes controlades per empreses de Califòrnia o la Xina que busquen crear addicció entre els usuaris. Tot i això, això no ens atura. ciberpoder.net/ (o qualsevol altre col·lectiu o associació amb objectius similars) neix per facilitar l’activisme digital i és especialment per a aquelles persones que comparteixen la preocupació que internet pugui contribuir a la desigualtat i la injustícia, i creuen que això s’ha de canviar.
Som una generació que està molt connectada en línia, i aquest és el moment ideal per fer que la xarxa sigui millor. Organitzem-nos ja.
Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessionsmés esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…
Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.
Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.
En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.
Voy a rebajarme con un bobolón Que le canta a SpongeBob y a Pokémon La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón Esto e’ más bajo que eyacular sin erección
Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49
És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat,empodera les dones traperescom ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.
Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja) Con dos caramelito’ el nene se me empacha Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha Tu honestidad barata no me baja la bombacha
Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36
Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posatles expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.
A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.
No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.
En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.
Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.
Imagineu-vos ser Milan i Sasha, i avui haver d’anar a cole.
Una estrella mundial fent-li bullying explícit a una tia de 22 anys amb nom i cognoms en comptes de centrar-se en el seu exmarit… i la gent rotllo ❤️ Shaki reina ❤️
Això de culpar a la “nova”, dient-li que és petita, quan la tipa era anònima fins fa dos dies, ningú no l’ha cuidat o protegit és mega patriarcal. A més, la dimensió d’aquesta crítica pot tenir una gran pressió psicològica que em sembla difícil de suportar. pic.twitter.com/5AbYpkyrKn
Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:
Entendí que no es culpa mía quе te critiquen Yo solo hago música, perdón que te salpique
Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53
Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)
Hilo de todas las referencias que voy encontrando en Sesión #53 de Bizarrap con Shakira: pic.twitter.com/0Fgb1wbVCb
No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:
En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?
Moltes vegades se’ns intenta vendre com si es tractés d’una esfera separada de la realitat, que funciona màgicament, que és un núvol, però és bàsic entendre que perquè Internet funcioni hi ha una realitat tangible que ho sosté i ho manté dempeus. Arreu del planeta hi ha granges de servidors connectats 24/7 per poder-nos servir el contingut que volem quan volem, així com més de 1000 milions de metres de cables submarins que interconnecten tots els continents. Aquesta superestructura és una màquina d’engolir recursos i, un Internet que creix i que conté eines més sofisticades, és un Internet que necessitarà més electricitat i materials davant d’una crisi ecològica planetària més que evident.
Com sempre, la majoria de les conseqüències negatives acaben dirigides al sud global tot i tenir-hi connexió escassa. Allà, és on el hardware necessari per aguantar la superestructura acaba desballestat en abocadors gegantins. Aquests acaben esdevenint un pou de malalties per a moltes persones que no tenen més remei que aprofitar-ho com una font d’ingressos.
Aquestes no són les úniques ocupacions que surten d’aquest sistema cada vegada més complex, sinó que cada vegada hi ha més persones arreu del món que necessiten accés a Internet per poder sobreviure. Com es poden deslocalitzar fàcilment, moltes d’aquestes ocupacions digitals afecten més les treballadores del sud global o països amb menys garanties en drets socials.
Des de la nostra mirada, tendim a pensar Internet com allà on som quan no tenim res més a fer i, per tant, com quelcom superflu. Si ens ho pensem dues vegades, arribarem a la conclusió que aquesta concepció és errònia: tràmits obligatoris que no es poden fer de cap altra manera que no sigui per Internet; gran part de les feines del segle XXI necessiten connexió a Internet constant (cops també exigida fora d’hores de feina); xarxes socials que no et deixen despenjar ni un instant si no vols que la teva «marca personal» es devaluï…Internet impregna —autoritàriament— fins a l’últim racó de les nostres vides.
Mentre Internet continuï sent exigit com una eina indispensable per poder viure, hauria de garantir-se-li a tothom. Mentre no sigui així, com sempre, les desposseïdes encara es veuran més castigades.
Sempre hi ha qui de la desgràcia en vol fer fortuna, i aquí apareix un nom que no ens sorprendrà: Facebook. Mark Zuckerberg fa anys que pretén estendre Internet a múltiples països «en vies de desenvolupament». En més de 32 països d’Àfrica i també a Llatinoamèrica i Àsia, per a moltes persones «Facebook és Internet». A través de la seva app Free Basics, conjuntament amb proveïdors de serveis d’Internet, donen accés gratuït a una selecció de llocs web mitjançant l’aplicació mòbil. El rerefons de tot plegat és arrancar a les persones d’una vida poc explotada pel capital i portar-les a un terreny on se’n pugui extreure benefici.
Tenint en compte que els equips només poden connectar-se a determinats llocs webs establerts per Facebook, es neguen altres mirades del món, essent una manera també de transportar l’imaginari capitalista a societats «en vies de transició cap al capitalisme». Al cap i a la fi, Facebook està duent a terme un cas flagrant d’atac a la neutralitat de la xarxa, que ens diu que les coses que mirem o llegim les hauríem de determinar nosaltres i no una empresa: una versió més de colonialisme, el digital.
Buscant experiències similars a casa nostra, tot i que amb certa distància, podem parlar de la implantació de Google School a les nostres escoles. L’eina de Google, permet als centres escolars transportar el seu dia a dia de llapis, pissarra, deures i entregues a una plataforma integrada on es pot fer tot el que necessiten i més.
Durant la pandèmia de la Covid-19, per continuar endavant i no aturar-se, la majoria d’escoles van decidir entrar-hi de ple sense miraments (també les públiques). Això va significar que milers de dades de nens i nenes de cop i volta comencessin a guardar-se a servidors de Google, cosa que podria semblar menyspreable si no fos perquè el seu negoci depèn principalment d’obtenir i fer càlculs amb dades. A un segment de la població que els hi era difícil arribar, com eren els infants, gràcies a aquesta eina i a la negligència de les institucions, ara Google podrà predir i encaminar millor els nostres perfils personals des de ben petits.
No en teníem prou amb algoritmes que són capaços de vendre’ns una cosa que mai hauríem pensat que necessitaríem i de cop i volta necessitem, que per acabar-ho d’adobar ara aquests algoritmes podran utilitzar els nostres aprenentatges i traumes de la infància com una variable més.
El capitalisme de plataformes, on Internet i els mòbils s’usen com a espais perquè altres puguin dur a terme el seu propi negoci, ha suposat la no-alternativa definitiva també a Internet. Tot contingut o acció és immediatament capitalitzat per alguna empresa.
Aquest sistema només serveix per continuar fent els rics cada vegada més rics i que nosaltres cada vegada siguem més manipulables i més consumidors del seu aparador infinit i, conseqüentment, més pobres. Internet avui en dia és una eina corrompuda que els hi dóna encara més avantatge en la lluita de classes que mai s’atura.
Per deixar tot això enrere, hem d’abandonar aquest Internet totalment privatitzat basat en el consum, on poques empreses fan negoci a través de la publicitat i tota activitat es converteix explotable.
Cal que comencem a condemnar a totes les administracions públiques que fan ús de softwares privatius i servidors externalitzats privats, podent utilitzar software lliures i servidors propis que sempre permetran fer el què necessiten. Amb l’exemple de Google School, veiem que el 2019 Xnet, amb la col·laboració de l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya) i el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van desenvolupar una plataforma educativa d’aplicacions però de codi obert i, per tant, auditable: el DD. Alguns centres de la ciutat de Barcelona han implantat el programa, però ara per ara hi ha lliure elecció des de les escoles per escollir el tipus de programari. No tots els centres tenen les mateixes capacitats, ni estan preocupats per la sobirania digital (cosa que demostra unes clares mancances). Tot i això, qui hauria de dedicar-se a col·locar servidors públics arreu per poder allotjar el programari lliure i les dades dels alumnes, seguint unes normes molt estrictes en l’ús i l’esborrat d’aquestes, és el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Per escapar d’aquests espais de control del capital, a part d’exigir als sectors públics no desviar diners al sector privat, s’haurien de crear espais desvinculats d’arrel d’aquest sistema productivista, basant-los en uns valors que posin la vida al centre. I no m’estic inventant res, hi ha molts col·lectius hackers que fa temps que treballen en projectes que remen en aquesta direcció. Sóc conscient que crear i mantenir sistemes robustos i útils implicaria un gran volum de feina a qui ho duria a terme, però potser necessitarem una fase d’acumulació de forces on moltes persones militants puguin ajudar a impulsar aquesta xarxa interconnectada de funcionalitats «fora de què en diem Internet».
En l’àmbit local, aquesta xarxa podria esdevenir una estructura popular per cobrir les necessitats d’oci, compartir i comunicar-se de les persones d’un cert lloc, fent entendre la necessitat d’aquests projectes i aglutinant suport per acabar sent contrapoder. Si fos impossible d’implementar a escala municipal, es podria intentar començar a través d’un projecte funcional a gran escala i que fos fàcilment duplicable en altres servidors (oferint-se guies de com replicar i mantenir aquests servidors populars). En el plànol de la connexió a Internet, caldria combinar-ho amb punts de connexió gratuïts a la xarxa per qui no pugui disposar-ne (fent-se per exemple des d’alternatives com guifi.net).
Aquest, hauria de ser un lloc on el suport mutu i la creació de comunitat i vincle entre les persones sigui bàsic i impulsat per disseny, on no tingui cabuda l’atac a la diversitat. Un lloc que no visqui al marge de la realitat de les persones que l’habiten, sinó que serveixi per col·lectivitzar els problemes, compartir coneixement veritable i ajudar a trenar la comunitat.
A més a més, tot això ens podria ajudar a treure’ns els mals hàbits i addiccions que ens han creat els dispositius i aplicacions del capitalisme de plataformes, així com reduir la disponibilitat dels servidors d’alguna manera estandarditzada. Això podria ajudar-nos a no estar tot el dia connectades i de retruc reduir el consum d’energia (posant èmfasi en la consonància amb el medi ambient i una gestió responsable de recursos utilitzats, reutilitzant equips o col·lectivitzant-ne de ja existents). Per donar més idees, també es podrien col·locar de sèrie sistemes d’autoregulació d’ús, desincentivant la constant atenció que ens han generat a aquests dispositius.
Posats a imaginar, també seria interessant treure la quantificació de seguidors, «m’agrades»… aturant així el joc del capitalisme de més i més, tornant a fer les coses perquè volem i per voluntat genuïna.
Ens podria fer por estar generant una càmera d’eco, però on no les trobem? Les nostres amistats més properes també ho són. Com a norma general, tendim a agrupar-nos amb persones afins que ens fan sentir allò que volem. Aquesta por no ens ha de tirar enrere a l’hora de crear aquests espais per habitar i escapar de les lògiques productivistes també a Internet. De fet, la creació d’aquests espais va acompanyat d’uns ideals de llibertat que podran ajudar a polititzar un espai més de la nostra vida i que moltes vegades ens sembla una caixa negra indesxifrable.
Creant aquests contrapoders, estarem fent diverses coses que li fan mal al capitalisme: crearem consciència i acció contestatària, serem menys dependents del seu model i sortirem de la roda d’on sempre acabem perdent. Ha arribat el moment de començar a dedicar part del nostre temps d’oci des d’una perspectiva oposada: la col·lectiva no monetitzable.
Era temptador fer-li escriure aquest breu article al ChatGPT, però en el moment en què ho hem intentat, el servidor estava col·lapsat:
A lot of people are checking out ChatGPT right now. We’re doing our best to make sure everyone has a chance to try it out, so please check back soon!
I és que no és fàcil «escalar» una web per a respondre a més d’un milió d’usuaris nous en menys d’una setmana.
El 30 de novembre passarà a la història com el dia que es va llençar el ChatGPT al gran públic. En aquest article expliquem què és i d’on surt aquesta intel·ligència artificial tan sorprenent com amenaçant. Endavant!
Què és i què hi ha darrere del ChatGPT-3?
Per a molts i moltes aquests darrers dies el ChatGPT ha estat el gran tema o trending topic a xarxes i en especial a Twitter. Per altres, més que un altre tema mediàtic, aquesta nova release d’OpenAI és directament una revolució sense precedents a la història de la tecnologia.
Segons l’article de la Viquipèdia en català, el ChatGPT «és un prototip de chatbot d’inteligència artificial centrat en la usabilitat i el diàleg». D’aquí sorprenen dues coses, la primera és que només es tracta d’un prototip (!) i la segona és que el català és un dels 5 idiomes que en el moment d’escriptura d’aquest article ja té un article per aquest projecte radicat a Silicon Valley (junt amb l’anglès, l’alemany, el xinès i el japonès; ens sembla prou representatiu de la vitalitat de la Viquipèdia en català).
L’algoritme del ChatGPT ha sorprès per la rapidesa, la coherència i la consistència de les seves interaccions amb els usuaris. Això és gràcies a un large language model (LLC o gran model de llenguatge) que, a partir d’una tecnologia anomenada «transformadors», és capaç de processar i generar llenguatge natural, o sigui, de parlar i entendre el llenguatge humà d’una manera similar a com ho faria un humà. No és que la màquina darrere la web estigui «raonant» d’una forma humana, sinó que l’algoritme, després de ser «entrenat» massivament amb molts terabytes (TB) d’informació seleccionada i d’interaccions amb humans, és capaç de donar respostes als usuaris que realment fan patxoca. I no para d’aprendre.
Un dels trets que oferia aquesta versió i que ha sorprès més és la capacitat de mantenir un diàleg consistent i no només oferir respostes aïllades a cada pregunta. Durant la conversa pots referir-te a respostes que el chatbot t’ha donat unes línies més a dalt i pots fer referència al metallenguatge (el llenguatge emprat per del llenguatge del bot); la màquina et seguirà la conversa amb naturalitat. Prou impressionant.
Per tant, a efectes pràctics és com parlar amb un robot amb un coneixement enciclopèdic que té algunes limitacions i que en última instància no pensa com a un ésser humà. Això si, «conscient» de les mateixes limitacions, aquesta versió 3.5 del chatbot no té novetats del món des de 2021; quan se li pregunta per temes polèmics o d’actualitat, respon que no té aquesta informació o s’estima més no respondre.
Algunes de les aplicacions d’aquesta versió del ChatGPT ja són:
Cercar a Google o DuckDuckGo
Esclarir conceptes científics o fins i tot filosòfics
Programar dictant-li què necessites amb llenguatge natural
Entendre un codi o línies de codi traduint-les a llenguatge natural.
Fer comandes al DALL-E
Aconseguir receptes de cuina
Narrar històries gracioses o romàntiques
Resoldre els deures (de l’escola, institut o universitat)
Escriure articles per a la pàgina web de la teva plataforma d’activisme digital.
Un sistema que encara està aprenent
Tot i així, els usuaris s’han adonat que tot i que en general dona bones respostes per a sortir del pas, quan el pressiones en un tema del qual ets expert veus que el ChatGPT realment no entén el que diu i es limita a donar respostes genèriques i sovint errònies. Tot seguit, quan li fas veure l’error que acaba de cometre, també fa veure que sent culpa.
Com moltes critiquen a xarxes, és un perill antropomorfitzar un algoritme que no entén i molt menys sent com un ésser humà: no s’ha d’oblidar la dimensió social i econòmica del ChatGPT i el fet que el més d’un milió d’usuaris que ja han jugat amb ell estan ajudant a entrenar i estan millorant encara més l’aprenentatge autònom d’aquesta intel·ligència artificial. És innegable que s’està creant un monstre d’alt valor econòmic que tot i ser encara d’accés gratuït pot convertir-se en una eina perillosa per als interessos d’uns pocs.
"Se pone triste". En serio? La de personas inteligentes que confunden lo que ellos proyectan sobre la #IA con lo que realmente hace es preocupante. Dejemos de mitificar y antropomorfizar procesos de datos, por favor 🙏#NLPhttps://t.co/2Z8tMeV0Ga
El perill de biaixos en l’última versió del chatbot d’OpenAI és el mateix que en qualsevol intel·ligència artificial: la màquina adopta els biaixos (racisme, homofòbia, classisme o masclisme) que estan reflectits en les dades —textos, en aquest cas— amb les quals s’entrena. Tot i que en aquesta última versió, la IA es nega a respondre educadament algunes preguntes, van sortint exemples d’usuaris a la xarxa que sí que reben respostes amb prejudicis de tota mena.
#ChatGPT tries to be non-sexist on the surface, but sexist biases are deeply rooted in I guess most training databases. pic.twitter.com/b5tIUoTJOf
— Daniel Arteaga (@dnlrtg.bsky.social) (@dnlrtg) December 6, 2022
Com sempre diem a ciberpoder.net/, no hi ha una postura política neutral per a la tecnologia. Som els usuaris que hem de criticar des del primer dia qualsevol signe de discriminació i no conformar-nos amb l’efecte wow de les novetats tecnològiques.
Dit això, ens ha agradat que ja des d’un inici el ChatGPT contesti en català. Té alguns errors i traduccions desafortunades, però entenem que és part del seu aprenentatge.
Finalment he provat ChatGPT d'OpenAI (https://t.co/7HCUVPGJdo). El meu consell és que el proveu vosaltres mateixos: divertiu-vos i deixeu-vos sorprendre 🤯. Obro 1 petit fil amb exemples en català i algunes observacions. No és exhaustiu, però si il·lustratiu del que pot fer
En una taula rodona, diversos experts van parlar de les últimes tendències en la regulació d’algoritmes. Les institucions representades eren la Mozilla Foundation, l’Ada Lovelace Institute, la Universitat de Cambridge, Data & Society, BABL AI i TruEra.
Segons Gemma Galdon, CEO d’Eticas i moderadora de la sessió, l’auditoria algorítmica és el cinturó de seguretat de la intel·ligència artificial, fent-la millor i més segura. Per tant, és necessari que es consolidi abans que la relació entre la societat i la innovació s’esquerdi. I tot això ha de ser fruit d’un debat sobre l’impacte de la tecnologia en les persones.
La sessió forma part d’unes jornades de debat entre els ponents, que posteriorment van viatjar a Brussel·les per traslladar les seves conclusions als legisladors del Parlament Europeu. L’objectiu és establir un full de ruta per crear un marc que reguli els algoritmes que tenen impacte en la societat.
Es va reconèixer que, tot i tenir moltes eines, encara s’ha de trobar la manera més adequada per utilitzar-les. L’esforç per alinear la recerca i la implementació durarà anys i haurà de comptar amb la col·laboració del sector públic, el sector privat i els ciutadans. En qualsevol cas, l’auditoria d’algoritmes va molt més enllà d’un problema tècnic. Les dades dels usuaris i la informació sensible que contenen tenen una dimensió social i això fa que s’hagi de plantejar un enfocament socio-tècnic.
Aquesta qüestió està començant a despertar molt d’interès i és realment emocionant i esperançador el que pot passar els pròxims mesos a Europa. Com va dir Ramak Molavi, de la Mozilla Foundation, la transparència no és un objectiu, sinó una condició per un entorn saludable, privat i sostenible.
La intel·ligència artificial en un entorn massa salvatge
Fa uns anys, uns investigadors volien diferenciar imatges de huskies i de llops. Amb tècniques de Machine Learning, van crear una xarxa neuronal que rebia una imatge i endevinava de quin animal es tractava. I gairebé no fallava mai. A continuació, exemples de cinc encerts i un error:
Fins aquí res estrany, no? La intel·ligència artificial resolent una tasca que no sembla excessivament difícil. Huskies i llops, per favor. No hi havia cap repte més complicat?
Però els investigadors volien entendre per què la xarxa neuronal de vegades s’equivocava. Llavors, van buscar en quines parts de les imatges es fixava el model per decidir entre un animal o l’altre. La cara? Les orelles? El tipus de pèl? Mireu el resultat, que és sorprenent:
El model es fixava en el fons de la imatge! Si hi havia neu, deia llop. Una classe de parvulari hauria arribat a la mateixa conclusió a canvi d’una bosseta de llaminadures. No és que el model fos dolent, però no feia el que volien. No diferenciava huskies i llops. Era un detector de neu!
Aquests investigadors van cometre un error groller: haurien d’haver utilitzat imatges de llops amb neu i sense. I aquesta anècdota sembla inofensiva, però no és un cas aïllat. Sovint, no es recullen dades amb diversitat suficient. Per exemple, en els estudis per relacionar el genoma humà amb risc de malalties, el 2019 el 80% dels individus de les bases de dades eren europeus. Aquests exemples semblen fàcils de corregir, però, de vegades, es cometen errors molt més subtils i amb conseqüències catastròfiques.
Una targeta de crèdit… sexista?
L’agost del 2019, Apple va treure als Estats Units una nova targeta de crèdit. L’Apple Card havia de ser una revolució. En paraules seves: «Construïda sota els principis de simplicitat, transparència i privacitat, l’Apple Card no té taxes, es paguen menys interessos, facilita entendre les despeses i proporciona un nou nivell de seguretat». Ah, i era d’un color platejat espectacularment bonic. Apple, sempre grandiloqüent. I aquest cop de la mà de Goldman Sachs.
Uns mesos després, David Heinemeier, un emprenedor del món tecnològic, va escriure un tuit molt polèmic. Denunciava que, tot i tenir exactament les mateixes condicions econòmiques que la seva dona, l’Apple Card li concedia un límit de crèdit 20 vegades més gran que a ella. Això va crear molt de rebombori. L’Apple Card era sexista? Poc després, Steve Wozniak, cofundador d’Apple, va respondre al tuit admetent que a ell i a la seva dona els passava el mateix.
The same thing happened to us. I got 10x the credit limit. We have no separate bank or credit card accounts or any separate assets. Hard to get to a human for a correction though. It's big tech in 2019.
Però la cosa es complica. Perquè en David —i molts d’altres— van trucar a Apple demanant explicacions. I els treballadors responien sempre el mateix: que havia estat l’algoritme! Asseguraven que el model tractava a tothom per igual, però que no entenien les decisions que aquest prenia.
So nobody understands THE ALGORITHM. Nobody has the power to examine or check THE ALGORITHM. Yet everyone we’ve talked to from both Apple and GS are SO SURE that THE ALGORITHM isn’t biased and discriminating in any way. That’s some grade-A management of cognitive dissonance.
El Departament de Serveis Financers de Nova York va investigar la qüestió, però no van poder demostrar que l’algoritme fos sexista. Tampoc van demostrar que no ho fos, però és que la sorpresa és que haguessin pogut treure alguna conclusió d’un algoritme que ningú entenia. A més, sovint les inspeccions a les grans corporacions acaben sent tan amables que moltes vegades no hi ha gaire diferència entre una auditoria i un massatge.
Algoritmes i discriminació
L’error dels llops a la neu o de l’estudi genètic és que les dades utilitzades no són representatives de la població. En ciència de dades, això s’anomena biaix. I pot corregir-se, però el problema de fons és molt pitjor. Com que la societat porta molts anys discriminant per gènere, ètnia, classe o ideologia, les dades que es recullen del passat són gairebé sempre discriminatòries.I si els models aprenen d’aquestes dades, prendran decisions que reforcin aquesta discriminació,afavorint grups privilegiats i perjudicant-ne d’altres. Això no és ètic ni legal en moltes regions del món.
Rarament, algú fa models sexistes o racistes a propòsit. De fet, Apple i Goldman Sachs van sortir indemnes perquè no usaven informació explícita del gènere, ètnia o estat civil dels seus clients. Però per molt que s’eliminin les variables sensibles, aquesta informació pot deduir-se d’altres maneres. Els hàbits de consum, les opinions a les xarxes socials o la geolocalització poden revelar la identitat o la ideologia de les persones i transformar-la en informació que les pot discriminar.
Un camí… sense sortida?
Resoldre aquestes qüestions no és gens senzill. Com sempre, la tecnologia va a un ritme molt més ràpid que les lleis que l’han de regular. La intel·ligència artificial fa dècades que es preocupa de fer models molt precisos per resoldre reptes cada vegada més complicats. Però com més complexes són els problemes, més difícils són d’entendre els models que els resolen.
Cada vegada és més comú, però, que els usuaris només confiïn en models que poden comprendre. A més, el Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) de la Unió Europea obliga a justificar qualsevol decisió automàtica a les persones que se’n veuen afectades. Per tant, algú a qui se li denega un crèdit pot demanar explicacions sense que, com en el cas de l’Apple Card, li diguin que simplement ha estat un algoritme.
A partir d’ara, la intel·ligència artificial té un doble repte. Els algoritmes han de continuar donant resposta als reptes majúsculs que tenim com a societat aquest segle. Però no ens podem conformar en crear algoritmes potents. Necessitem trobar maneres d’explicar les decisions que aquests prenen. I tot i que són dues tasques que sovint s’han considerat incompatibles, recentment s’estan trobant maneres de sortir d’aquest atzucac. En propers articles les detallarem.
