Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessionsmés esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…
Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.
Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.
En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.
Voy a rebajarme con un bobolón Que le canta a SpongeBob y a Pokémon La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón Esto e’ más bajo que eyacular sin erección
Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49
És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat,empodera les dones traperescom ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.
Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja) Con dos caramelito’ el nene se me empacha Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha Tu honestidad barata no me baja la bombacha
Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36
Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posatles expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.
A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.
No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.
En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.
Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.
Imagineu-vos ser Milan i Sasha, i avui haver d’anar a cole.
Una estrella mundial fent-li bullying explícit a una tia de 22 anys amb nom i cognoms en comptes de centrar-se en el seu exmarit… i la gent rotllo ❤️ Shaki reina ❤️
Això de culpar a la “nova”, dient-li que és petita, quan la tipa era anònima fins fa dos dies, ningú no l’ha cuidat o protegit és mega patriarcal. A més, la dimensió d’aquesta crítica pot tenir una gran pressió psicològica que em sembla difícil de suportar. pic.twitter.com/5AbYpkyrKn
Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:
Entendí que no es culpa mía quе te critiquen Yo solo hago música, perdón que te salpique
Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53
Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)
Hilo de todas las referencias que voy encontrando en Sesión #53 de Bizarrap con Shakira: pic.twitter.com/0Fgb1wbVCb
No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:
En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?
Moltes vegades se’ns intenta vendre com si es tractés d’una esfera separada de la realitat, que funciona màgicament, que és un núvol, però és bàsic entendre que perquè Internet funcioni hi ha una realitat tangible que ho sosté i ho manté dempeus. Arreu del planeta hi ha granges de servidors connectats 24/7 per poder-nos servir el contingut que volem quan volem, així com més de 1000 milions de metres de cables submarins que interconnecten tots els continents. Aquesta superestructura és una màquina d’engolir recursos i, un Internet que creix i que conté eines més sofisticades, és un Internet que necessitarà més electricitat i materials davant d’una crisi ecològica planetària més que evident.
Com sempre, la majoria de les conseqüències negatives acaben dirigides al sud global tot i tenir-hi connexió escassa. Allà, és on el hardware necessari per aguantar la superestructura acaba desballestat en abocadors gegantins. Aquests acaben esdevenint un pou de malalties per a moltes persones que no tenen més remei que aprofitar-ho com una font d’ingressos.
Aquestes no són les úniques ocupacions que surten d’aquest sistema cada vegada més complex, sinó que cada vegada hi ha més persones arreu del món que necessiten accés a Internet per poder sobreviure. Com es poden deslocalitzar fàcilment, moltes d’aquestes ocupacions digitals afecten més les treballadores del sud global o països amb menys garanties en drets socials.
Des de la nostra mirada, tendim a pensar Internet com allà on som quan no tenim res més a fer i, per tant, com quelcom superflu. Si ens ho pensem dues vegades, arribarem a la conclusió que aquesta concepció és errònia: tràmits obligatoris que no es poden fer de cap altra manera que no sigui per Internet; gran part de les feines del segle XXI necessiten connexió a Internet constant (cops també exigida fora d’hores de feina); xarxes socials que no et deixen despenjar ni un instant si no vols que la teva «marca personal» es devaluï…Internet impregna —autoritàriament— fins a l’últim racó de les nostres vides.
Mentre Internet continuï sent exigit com una eina indispensable per poder viure, hauria de garantir-se-li a tothom. Mentre no sigui així, com sempre, les desposseïdes encara es veuran més castigades.
Sempre hi ha qui de la desgràcia en vol fer fortuna, i aquí apareix un nom que no ens sorprendrà: Facebook. Mark Zuckerberg fa anys que pretén estendre Internet a múltiples països «en vies de desenvolupament». En més de 32 països d’Àfrica i també a Llatinoamèrica i Àsia, per a moltes persones «Facebook és Internet». A través de la seva app Free Basics, conjuntament amb proveïdors de serveis d’Internet, donen accés gratuït a una selecció de llocs web mitjançant l’aplicació mòbil. El rerefons de tot plegat és arrancar a les persones d’una vida poc explotada pel capital i portar-les a un terreny on se’n pugui extreure benefici.
Tenint en compte que els equips només poden connectar-se a determinats llocs webs establerts per Facebook, es neguen altres mirades del món, essent una manera també de transportar l’imaginari capitalista a societats «en vies de transició cap al capitalisme». Al cap i a la fi, Facebook està duent a terme un cas flagrant d’atac a la neutralitat de la xarxa, que ens diu que les coses que mirem o llegim les hauríem de determinar nosaltres i no una empresa: una versió més de colonialisme, el digital.
Buscant experiències similars a casa nostra, tot i que amb certa distància, podem parlar de la implantació de Google School a les nostres escoles. L’eina de Google, permet als centres escolars transportar el seu dia a dia de llapis, pissarra, deures i entregues a una plataforma integrada on es pot fer tot el que necessiten i més.
Durant la pandèmia de la Covid-19, per continuar endavant i no aturar-se, la majoria d’escoles van decidir entrar-hi de ple sense miraments (també les públiques). Això va significar que milers de dades de nens i nenes de cop i volta comencessin a guardar-se a servidors de Google, cosa que podria semblar menyspreable si no fos perquè el seu negoci depèn principalment d’obtenir i fer càlculs amb dades. A un segment de la població que els hi era difícil arribar, com eren els infants, gràcies a aquesta eina i a la negligència de les institucions, ara Google podrà predir i encaminar millor els nostres perfils personals des de ben petits.
No en teníem prou amb algoritmes que són capaços de vendre’ns una cosa que mai hauríem pensat que necessitaríem i de cop i volta necessitem, que per acabar-ho d’adobar ara aquests algoritmes podran utilitzar els nostres aprenentatges i traumes de la infància com una variable més.
El capitalisme de plataformes, on Internet i els mòbils s’usen com a espais perquè altres puguin dur a terme el seu propi negoci, ha suposat la no-alternativa definitiva també a Internet. Tot contingut o acció és immediatament capitalitzat per alguna empresa.
Aquest sistema només serveix per continuar fent els rics cada vegada més rics i que nosaltres cada vegada siguem més manipulables i més consumidors del seu aparador infinit i, conseqüentment, més pobres. Internet avui en dia és una eina corrompuda que els hi dóna encara més avantatge en la lluita de classes que mai s’atura.
Per deixar tot això enrere, hem d’abandonar aquest Internet totalment privatitzat basat en el consum, on poques empreses fan negoci a través de la publicitat i tota activitat es converteix explotable.
Cal que comencem a condemnar a totes les administracions públiques que fan ús de softwares privatius i servidors externalitzats privats, podent utilitzar software lliures i servidors propis que sempre permetran fer el què necessiten. Amb l’exemple de Google School, veiem que el 2019 Xnet, amb la col·laboració de l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya) i el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van desenvolupar una plataforma educativa d’aplicacions però de codi obert i, per tant, auditable: el DD. Alguns centres de la ciutat de Barcelona han implantat el programa, però ara per ara hi ha lliure elecció des de les escoles per escollir el tipus de programari. No tots els centres tenen les mateixes capacitats, ni estan preocupats per la sobirania digital (cosa que demostra unes clares mancances). Tot i això, qui hauria de dedicar-se a col·locar servidors públics arreu per poder allotjar el programari lliure i les dades dels alumnes, seguint unes normes molt estrictes en l’ús i l’esborrat d’aquestes, és el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Per escapar d’aquests espais de control del capital, a part d’exigir als sectors públics no desviar diners al sector privat, s’haurien de crear espais desvinculats d’arrel d’aquest sistema productivista, basant-los en uns valors que posin la vida al centre. I no m’estic inventant res, hi ha molts col·lectius hackers que fa temps que treballen en projectes que remen en aquesta direcció. Sóc conscient que crear i mantenir sistemes robustos i útils implicaria un gran volum de feina a qui ho duria a terme, però potser necessitarem una fase d’acumulació de forces on moltes persones militants puguin ajudar a impulsar aquesta xarxa interconnectada de funcionalitats «fora de què en diem Internet».
En l’àmbit local, aquesta xarxa podria esdevenir una estructura popular per cobrir les necessitats d’oci, compartir i comunicar-se de les persones d’un cert lloc, fent entendre la necessitat d’aquests projectes i aglutinant suport per acabar sent contrapoder. Si fos impossible d’implementar a escala municipal, es podria intentar començar a través d’un projecte funcional a gran escala i que fos fàcilment duplicable en altres servidors (oferint-se guies de com replicar i mantenir aquests servidors populars). En el plànol de la connexió a Internet, caldria combinar-ho amb punts de connexió gratuïts a la xarxa per qui no pugui disposar-ne (fent-se per exemple des d’alternatives com guifi.net).
Aquest, hauria de ser un lloc on el suport mutu i la creació de comunitat i vincle entre les persones sigui bàsic i impulsat per disseny, on no tingui cabuda l’atac a la diversitat. Un lloc que no visqui al marge de la realitat de les persones que l’habiten, sinó que serveixi per col·lectivitzar els problemes, compartir coneixement veritable i ajudar a trenar la comunitat.
A més a més, tot això ens podria ajudar a treure’ns els mals hàbits i addiccions que ens han creat els dispositius i aplicacions del capitalisme de plataformes, així com reduir la disponibilitat dels servidors d’alguna manera estandarditzada. Això podria ajudar-nos a no estar tot el dia connectades i de retruc reduir el consum d’energia (posant èmfasi en la consonància amb el medi ambient i una gestió responsable de recursos utilitzats, reutilitzant equips o col·lectivitzant-ne de ja existents). Per donar més idees, també es podrien col·locar de sèrie sistemes d’autoregulació d’ús, desincentivant la constant atenció que ens han generat a aquests dispositius.
Posats a imaginar, també seria interessant treure la quantificació de seguidors, «m’agrades»… aturant així el joc del capitalisme de més i més, tornant a fer les coses perquè volem i per voluntat genuïna.
Ens podria fer por estar generant una càmera d’eco, però on no les trobem? Les nostres amistats més properes també ho són. Com a norma general, tendim a agrupar-nos amb persones afins que ens fan sentir allò que volem. Aquesta por no ens ha de tirar enrere a l’hora de crear aquests espais per habitar i escapar de les lògiques productivistes també a Internet. De fet, la creació d’aquests espais va acompanyat d’uns ideals de llibertat que podran ajudar a polititzar un espai més de la nostra vida i que moltes vegades ens sembla una caixa negra indesxifrable.
Creant aquests contrapoders, estarem fent diverses coses que li fan mal al capitalisme: crearem consciència i acció contestatària, serem menys dependents del seu model i sortirem de la roda d’on sempre acabem perdent. Ha arribat el moment de començar a dedicar part del nostre temps d’oci des d’una perspectiva oposada: la col·lectiva no monetitzable.
Era temptador fer-li escriure aquest breu article al ChatGPT, però en el moment en què ho hem intentat, el servidor estava col·lapsat:
A lot of people are checking out ChatGPT right now. We’re doing our best to make sure everyone has a chance to try it out, so please check back soon!
I és que no és fàcil «escalar» una web per a respondre a més d’un milió d’usuaris nous en menys d’una setmana.
El 30 de novembre passarà a la història com el dia que es va llençar el ChatGPT al gran públic. En aquest article expliquem què és i d’on surt aquesta intel·ligència artificial tan sorprenent com amenaçant. Endavant!
Què és i què hi ha darrere del ChatGPT-3?
Per a molts i moltes aquests darrers dies el ChatGPT ha estat el gran tema o trending topic a xarxes i en especial a Twitter. Per altres, més que un altre tema mediàtic, aquesta nova release d’OpenAI és directament una revolució sense precedents a la història de la tecnologia.
Segons l’article de la Viquipèdia en català, el ChatGPT «és un prototip de chatbot d’inteligència artificial centrat en la usabilitat i el diàleg». D’aquí sorprenen dues coses, la primera és que només es tracta d’un prototip (!) i la segona és que el català és un dels 5 idiomes que en el moment d’escriptura d’aquest article ja té un article per aquest projecte radicat a Silicon Valley (junt amb l’anglès, l’alemany, el xinès i el japonès; ens sembla prou representatiu de la vitalitat de la Viquipèdia en català).
L’algoritme del ChatGPT ha sorprès per la rapidesa, la coherència i la consistència de les seves interaccions amb els usuaris. Això és gràcies a un large language model (LLC o gran model de llenguatge) que, a partir d’una tecnologia anomenada «transformadors», és capaç de processar i generar llenguatge natural, o sigui, de parlar i entendre el llenguatge humà d’una manera similar a com ho faria un humà. No és que la màquina darrere la web estigui «raonant» d’una forma humana, sinó que l’algoritme, després de ser «entrenat» massivament amb molts terabytes (TB) d’informació seleccionada i d’interaccions amb humans, és capaç de donar respostes als usuaris que realment fan patxoca. I no para d’aprendre.
Un dels trets que oferia aquesta versió i que ha sorprès més és la capacitat de mantenir un diàleg consistent i no només oferir respostes aïllades a cada pregunta. Durant la conversa pots referir-te a respostes que el chatbot t’ha donat unes línies més a dalt i pots fer referència al metallenguatge (el llenguatge emprat per del llenguatge del bot); la màquina et seguirà la conversa amb naturalitat. Prou impressionant.
Per tant, a efectes pràctics és com parlar amb un robot amb un coneixement enciclopèdic que té algunes limitacions i que en última instància no pensa com a un ésser humà. Això si, «conscient» de les mateixes limitacions, aquesta versió 3.5 del chatbot no té novetats del món des de 2021; quan se li pregunta per temes polèmics o d’actualitat, respon que no té aquesta informació o s’estima més no respondre.
Algunes de les aplicacions d’aquesta versió del ChatGPT ja són:
Cercar a Google o DuckDuckGo
Esclarir conceptes científics o fins i tot filosòfics
Programar dictant-li què necessites amb llenguatge natural
Entendre un codi o línies de codi traduint-les a llenguatge natural.
Fer comandes al DALL-E
Aconseguir receptes de cuina
Narrar històries gracioses o romàntiques
Resoldre els deures (de l’escola, institut o universitat)
Escriure articles per a la pàgina web de la teva plataforma d’activisme digital.
Un sistema que encara està aprenent
Tot i així, els usuaris s’han adonat que tot i que en general dona bones respostes per a sortir del pas, quan el pressiones en un tema del qual ets expert veus que el ChatGPT realment no entén el que diu i es limita a donar respostes genèriques i sovint errònies. Tot seguit, quan li fas veure l’error que acaba de cometre, també fa veure que sent culpa.
Com moltes critiquen a xarxes, és un perill antropomorfitzar un algoritme que no entén i molt menys sent com un ésser humà: no s’ha d’oblidar la dimensió social i econòmica del ChatGPT i el fet que el més d’un milió d’usuaris que ja han jugat amb ell estan ajudant a entrenar i estan millorant encara més l’aprenentatge autònom d’aquesta intel·ligència artificial. És innegable que s’està creant un monstre d’alt valor econòmic que tot i ser encara d’accés gratuït pot convertir-se en una eina perillosa per als interessos d’uns pocs.
"Se pone triste". En serio? La de personas inteligentes que confunden lo que ellos proyectan sobre la #IA con lo que realmente hace es preocupante. Dejemos de mitificar y antropomorfizar procesos de datos, por favor 🙏#NLPhttps://t.co/2Z8tMeV0Ga
El perill de biaixos en l’última versió del chatbot d’OpenAI és el mateix que en qualsevol intel·ligència artificial: la màquina adopta els biaixos (racisme, homofòbia, classisme o masclisme) que estan reflectits en les dades —textos, en aquest cas— amb les quals s’entrena. Tot i que en aquesta última versió, la IA es nega a respondre educadament algunes preguntes, van sortint exemples d’usuaris a la xarxa que sí que reben respostes amb prejudicis de tota mena.
#ChatGPT tries to be non-sexist on the surface, but sexist biases are deeply rooted in I guess most training databases. pic.twitter.com/b5tIUoTJOf
— Daniel Arteaga (@dnlrtg.bsky.social) (@dnlrtg) December 6, 2022
Com sempre diem a ciberpoder.net/, no hi ha una postura política neutral per a la tecnologia. Som els usuaris que hem de criticar des del primer dia qualsevol signe de discriminació i no conformar-nos amb l’efecte wow de les novetats tecnològiques.
Dit això, ens ha agradat que ja des d’un inici el ChatGPT contesti en català. Té alguns errors i traduccions desafortunades, però entenem que és part del seu aprenentatge.
Finalment he provat ChatGPT d'OpenAI (https://t.co/7HCUVPGJdo). El meu consell és que el proveu vosaltres mateixos: divertiu-vos i deixeu-vos sorprendre 🤯. Obro 1 petit fil amb exemples en català i algunes observacions. No és exhaustiu, però si il·lustratiu del que pot fer
En una taula rodona, diversos experts van parlar de les últimes tendències en la regulació d’algoritmes. Les institucions representades eren la Mozilla Foundation, l’Ada Lovelace Institute, la Universitat de Cambridge, Data & Society, BABL AI i TruEra.
Segons Gemma Galdon, CEO d’Eticas i moderadora de la sessió, l’auditoria algorítmica és el cinturó de seguretat de la intel·ligència artificial, fent-la millor i més segura. Per tant, és necessari que es consolidi abans que la relació entre la societat i la innovació s’esquerdi. I tot això ha de ser fruit d’un debat sobre l’impacte de la tecnologia en les persones.
La sessió forma part d’unes jornades de debat entre els ponents, que posteriorment van viatjar a Brussel·les per traslladar les seves conclusions als legisladors del Parlament Europeu. L’objectiu és establir un full de ruta per crear un marc que reguli els algoritmes que tenen impacte en la societat.
Es va reconèixer que, tot i tenir moltes eines, encara s’ha de trobar la manera més adequada per utilitzar-les. L’esforç per alinear la recerca i la implementació durarà anys i haurà de comptar amb la col·laboració del sector públic, el sector privat i els ciutadans. En qualsevol cas, l’auditoria d’algoritmes va molt més enllà d’un problema tècnic. Les dades dels usuaris i la informació sensible que contenen tenen una dimensió social i això fa que s’hagi de plantejar un enfocament socio-tècnic.
Aquesta qüestió està començant a despertar molt d’interès i és realment emocionant i esperançador el que pot passar els pròxims mesos a Europa. Com va dir Ramak Molavi, de la Mozilla Foundation, la transparència no és un objectiu, sinó una condició per un entorn saludable, privat i sostenible.
La intel·ligència artificial en un entorn massa salvatge
Fa uns anys, uns investigadors volien diferenciar imatges de huskies i de llops. Amb tècniques de Machine Learning, van crear una xarxa neuronal que rebia una imatge i endevinava de quin animal es tractava. I gairebé no fallava mai. A continuació, exemples de cinc encerts i un error:
Fins aquí res estrany, no? La intel·ligència artificial resolent una tasca que no sembla excessivament difícil. Huskies i llops, per favor. No hi havia cap repte més complicat?
Però els investigadors volien entendre per què la xarxa neuronal de vegades s’equivocava. Llavors, van buscar en quines parts de les imatges es fixava el model per decidir entre un animal o l’altre. La cara? Les orelles? El tipus de pèl? Mireu el resultat, que és sorprenent:
El model es fixava en el fons de la imatge! Si hi havia neu, deia llop. Una classe de parvulari hauria arribat a la mateixa conclusió a canvi d’una bosseta de llaminadures. No és que el model fos dolent, però no feia el que volien. No diferenciava huskies i llops. Era un detector de neu!
Aquests investigadors van cometre un error groller: haurien d’haver utilitzat imatges de llops amb neu i sense. I aquesta anècdota sembla inofensiva, però no és un cas aïllat. Sovint, no es recullen dades amb diversitat suficient. Per exemple, en els estudis per relacionar el genoma humà amb risc de malalties, el 2019 el 80% dels individus de les bases de dades eren europeus. Aquests exemples semblen fàcils de corregir, però, de vegades, es cometen errors molt més subtils i amb conseqüències catastròfiques.
Una targeta de crèdit… sexista?
L’agost del 2019, Apple va treure als Estats Units una nova targeta de crèdit. L’Apple Card havia de ser una revolució. En paraules seves: «Construïda sota els principis de simplicitat, transparència i privacitat, l’Apple Card no té taxes, es paguen menys interessos, facilita entendre les despeses i proporciona un nou nivell de seguretat». Ah, i era d’un color platejat espectacularment bonic. Apple, sempre grandiloqüent. I aquest cop de la mà de Goldman Sachs.
Uns mesos després, David Heinemeier, un emprenedor del món tecnològic, va escriure un tuit molt polèmic. Denunciava que, tot i tenir exactament les mateixes condicions econòmiques que la seva dona, l’Apple Card li concedia un límit de crèdit 20 vegades més gran que a ella. Això va crear molt de rebombori. L’Apple Card era sexista? Poc després, Steve Wozniak, cofundador d’Apple, va respondre al tuit admetent que a ell i a la seva dona els passava el mateix.
The same thing happened to us. I got 10x the credit limit. We have no separate bank or credit card accounts or any separate assets. Hard to get to a human for a correction though. It's big tech in 2019.
Però la cosa es complica. Perquè en David —i molts d’altres— van trucar a Apple demanant explicacions. I els treballadors responien sempre el mateix: que havia estat l’algoritme! Asseguraven que el model tractava a tothom per igual, però que no entenien les decisions que aquest prenia.
So nobody understands THE ALGORITHM. Nobody has the power to examine or check THE ALGORITHM. Yet everyone we’ve talked to from both Apple and GS are SO SURE that THE ALGORITHM isn’t biased and discriminating in any way. That’s some grade-A management of cognitive dissonance.
El Departament de Serveis Financers de Nova York va investigar la qüestió, però no van poder demostrar que l’algoritme fos sexista. Tampoc van demostrar que no ho fos, però és que la sorpresa és que haguessin pogut treure alguna conclusió d’un algoritme que ningú entenia. A més, sovint les inspeccions a les grans corporacions acaben sent tan amables que moltes vegades no hi ha gaire diferència entre una auditoria i un massatge.
Algoritmes i discriminació
L’error dels llops a la neu o de l’estudi genètic és que les dades utilitzades no són representatives de la població. En ciència de dades, això s’anomena biaix. I pot corregir-se, però el problema de fons és molt pitjor. Com que la societat porta molts anys discriminant per gènere, ètnia, classe o ideologia, les dades que es recullen del passat són gairebé sempre discriminatòries.I si els models aprenen d’aquestes dades, prendran decisions que reforcin aquesta discriminació,afavorint grups privilegiats i perjudicant-ne d’altres. Això no és ètic ni legal en moltes regions del món.
Rarament, algú fa models sexistes o racistes a propòsit. De fet, Apple i Goldman Sachs van sortir indemnes perquè no usaven informació explícita del gènere, ètnia o estat civil dels seus clients. Però per molt que s’eliminin les variables sensibles, aquesta informació pot deduir-se d’altres maneres. Els hàbits de consum, les opinions a les xarxes socials o la geolocalització poden revelar la identitat o la ideologia de les persones i transformar-la en informació que les pot discriminar.
Un camí… sense sortida?
Resoldre aquestes qüestions no és gens senzill. Com sempre, la tecnologia va a un ritme molt més ràpid que les lleis que l’han de regular. La intel·ligència artificial fa dècades que es preocupa de fer models molt precisos per resoldre reptes cada vegada més complicats. Però com més complexes són els problemes, més difícils són d’entendre els models que els resolen.
Cada vegada és més comú, però, que els usuaris només confiïn en models que poden comprendre. A més, el Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) de la Unió Europea obliga a justificar qualsevol decisió automàtica a les persones que se’n veuen afectades. Per tant, algú a qui se li denega un crèdit pot demanar explicacions sense que, com en el cas de l’Apple Card, li diguin que simplement ha estat un algoritme.
A partir d’ara, la intel·ligència artificial té un doble repte. Els algoritmes han de continuar donant resposta als reptes majúsculs que tenim com a societat aquest segle. Però no ens podem conformar en crear algoritmes potents. Necessitem trobar maneres d’explicar les decisions que aquests prenen. I tot i que són dues tasques que sovint s’han considerat incompatibles, recentment s’estan trobant maneres de sortir d’aquest atzucac. En propers articles les detallarem.
Ryan Murphy, productor, guionista i director de televisió estatunidenc, té una capacitat insòlita per sexualitzar fins i tot… una pedra. No hi ha proves, però tampoc dubtes. Capaç és de colar-nos una sèrie —molt probablement dolentíssima— sobre una pedra preadolescent, preciosa i que està boníssima, que manté relacions pedrals fins i tot amb la roca d’on va sortir i nosaltres, audiència morbosa i acrítica, ho consumiríem com si fos una hòstia consagrada pels feligresos: obrint la boca i traient la llengua.
Al setembre d’enguany, la plataforma d’streaming Netflix —que amb els canvis anunciats esdevindrà en un de tants canals de televisió de pagament— va estrenar la minisèrie Dahmer, cocreada per Murphy i Ian Brennan, que narra la vida de l’assassí serial estatunidenc Jeffrey Dahmer.
Protagonitzada per l’actor fetitxe de Murphy, Evan Peters, la minisèrie vol endinsar-se en la ment de l’assassí serial, mostrant les circumstàncies que el conduirien a cometre els macabres crims pels quals ha estat condemnat. No només això, tot i que la sèrie és, principalment, un PoV de l’assassí respecte al món, deixa entreveure una superficial denúncia del sistema social-policial racista i homòfob de l’època.
La popularitat de la sèrie ha anat a l’alça des que es va estrenar. Una part de l’audiència ha expressat la seva incomoditat per les escenes gore i la crueltat de la performativitat dels assassinats. De fet, Rita Isbell, germana d’Errol Lindsey, una de les víctimes de Dahmer, ha declarat contra Netflix per utilitzar aquesta història per guanyar diners, sense tenir en compte els sentiments dels familiars de les víctimes.
Rita Isbell’s brother, Errol Lindsey, was murdered by Jeffrey Dahmer.
També han sigut nombroses les crítiques de la comunitat LGTBIQ+ que denuncien que aquest tipus de ficció difon «terror marica» a través de la morbositat.
La serie #Dahmer es un ejemplo de cómo la ficción puede difundir terror maric4, es decir, aleccionar y perpetuar miedo a hombres gais.
Lo hace a través de la herramienta que también se usó en el asesino de Grindr, la viruela del mono, Samuel y Alcàsser: el morbo. pic.twitter.com/gi67UDPjee
El modus operandi de Dahmer consistia en lligar en establiments de festa amb homes joves vulnerabilitzats de la comunitat negra, aquells pels quals el sistema mai preguntaria. Amb l’excusa de fotografiar-los nusos a canvis de diners, els portava a casa i els assassinava després de provocar-los un gran patiment.
Això ha remogut les aigües mentals dels recipients a mig omplir —subtil metàfora per dir que algunes persones són idiotes. Usuaris de tot el món s’han adonat que mai coneixes del tot a una persona quan quedes per primera vegada per mantenir relacions sexuals i no saps si és o no un assassí serial. Bé, tampoc saps si la caixera del supermercat traurà un punxó infantil de sota la caixa i et punxarà la mà com si fos una cartolina sobre una base gruixuda de feltre, dibuixant la sanefa d’un penis. De la mateixa manera que això és improbable, és improbable el primer. Però és igual. L’important —es veu— és generar por i desconfiança respecte a l’alteritat.
Els piulaires més espavilats s’han apropiat d’un tuit viral que «reflexionava» dins d’aquest marc per riure-se’n. La base del tuit resa:
La sèrie de Jeffrey Dahmer m’ha fet pensar molt que quan coneixes a algú no saps res d’aquesta persona, imagina que coneixes a algú que t’agrada i descobreixes que és un assassí, o molt pitjor, …
I la tendència consisteix en rematar-la amb ironia fina. Alguns exemples:
La sèrie de Jeffrey Dahmer m'està fent pensar que quan coneixes algú no saps res d'aquella persona…imagina que coneixes a algú que t'agrada i descobreixes que és un assassí, o molt pitjor: politòleg
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… es que imaginate que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: no le gusta el queso
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho en que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… imagina que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: francés
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… es que imaginate que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: estudiante de derecho+ade
la serie de dahmer me esta haciendo pensar mucho en que cuando conoces a alguien realmente no sabes nada de esa persona…es que imagínate que alguien te gusta y descubres que es un asesino, o peor, que fue a por el burrito gratis del tacobell
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho en que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… imaginate que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: estudiante de ingeniería
La serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… imagina que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: madrileño
Aquesta tendència pot interpretar-se com a cínica i macabra, donat el rerefons de tot plegat. No obstant això, també pot interpretar-se com una crítica a la intenció d’instal·lar por i desconfiança entre col·lectius mitjançant les reproduccions morboses i romantitzades d’aquestes històries macabres d’assassins serials.
Si penséssim un eslògan que descrigui el projecte de ciberpoder.net/ probablement seria: la tecnologia no és neutral.
La tecnologia, les dades i els algoritmes no són neutrals si entenem «neutral» com a sinònim d’«apolític», «desinteressat» o «innocu».
La nostra presència al món és, en si, política; el nostre consum, els nostres missatges i el temps que passem a plataformes digitals són actes polítics, perquè afecten altres persones i comunitats.
D’una manera o altra, el contingut que veiem a internet és interessat. Les organitzacions que el fan possible són interessades. Les plataformes són interessades. Quan un grata amb el dit la superfície del contingut, els interessos són evidents en la majoria de casos, però en l’acceleració del dia a dia no tenim gaire temps per aturar-nos a qüestionar-ho.
ciberpoder.net/ també és interessat. Però de la mateixa manera que passa amb la tecnologia —i les dades i els algoritmes— tenir interessos per se no és negatiu. La pregunta clau sempre és a qui beneficia i a qui perjudica.
Els interessos de ciberpoder.net/ són ben clars: tenim certa sensibilitat a les injustícies (això és un problema) i volem fer alguna cosa al respecte. Creiem que per ser una persona ètica a la dècada dels dos mil no es pot renunciar a pensar l’entorn digital políticament: a qui beneficia i a qui perjudica.
És fàcil perdre l’esperança i és fàcil deixar-se emportar per un productivisme individualista per justificar no fer res. És una actitud comprensible, però a nosaltres ens aterra la idea.
Escriure avui sobre tecnologia, sobre xarxes i sobre cultura digital i fer-ho en català ja és un fi en si mateix. Les veus plurals i alternatives són necessàries en el discurs col·lectiu i no s’ha d’oblidar que els missatges promocionats a xarxes per grans empreses funcionen i són més potents que mai. Donar veu a diferents veus importa.
Som obertament progressistes, feministes, pro-LGTBQ+, antiracistes, ecologistes i creiem que l’acumulació de capital desmesurada i les desigualtats globals entre occident, orient i els diferents hemisferis no ajuden a fer que el món sigui un lloc millor. Sona a clixé, però la major part de plataformes, dades i temps que passem connectats el controlen organitzacions amb interessos oposats a això. No ens volem quedar de mans plegades i per això li dediquem temps a ciberpoder.net/.
La realitat i la tecnologia són complexes. Per això millor no deixar-les en mans d’organitzacions per a les quals el canvi climàtic és només una estratègia de màrqueting per atraure millennials i zoomers.
Al segle XXI sabem que el món digital no és tampoc innocu, malauradament. Les xarxes, les plataformes i els comportaments que reprodueixen tenen un impacte molt real en les persones i en la seva salut mental: trastorns alimentaris, addicions, pobresa i suïcidis que són reduïts la majoria de vegades a fenòmens individuals.
La tecnologia és política; té interessos al darrere i perjudica les persones si ningú s’assegura que beneficiï a les persones.
ciberpoder.net/ vol posar el seu granet de sorra perquè beneficiï a les persones.
Un instrument tècnic que serveix de mitjà de comunicació no pot ser mai simplement un mitjà neutre per a qualsevol fi. […] Les xarxes socials […] han permès que les persones separades entre si per les noves formes de treball es comuniquin, es trobin, reconeguin allò que les uneix i prenguin confiança. D’aquesta manera han proporcionat una figura material al poder dels anònims. Però aquest efecte no és inherent al mitjà tècnic. Cada dia constatem que el mateix mitjà és també una via d’expressió i difusió de tots els fantasmes identitaris, racistes, sexistes i altres.
Jacques Rancière sobre política i tecnologia – Fernández-Savater, A. (2020, 28 septiembre). Habitar y gobernar: Inspiraciones para una nueva concepción política. Ned Ediciones.
Aquest estiu vaig renovar el DNI i el passaport i, com tots sabeu, és un procediment ple de despropòsits. Per demanar hora, hi ha una web col·lapsada amb molt poca disponibilitat. També pots obtenir cita presencialment: «repartim alguns torns a la comissaria cada matí a primera hora». Pitjor que matinar i fer cua per rebre una bufetada. Et fan pagar el preu exacte en efectiu! Els policies necessiten les monedes per a la màquina de tabac? I si tens un vol pròximament, el drama pot ser esperpèntic. Aquest estiu algú que conec va perdre un viatge perquè el dia que havia de renovar el passaport el sistema informàtic s’havia espatllat. La burocràcia: un problema endèmic a Espanya. Ja ho deia Larra: «Vuelva usted mañana». Per què el panorama no ha millorat dos segles després?
Però encara que sembli impossible, hi ha llocs on no t’has d’estirar els cabells cada vegada que fas un tràmit. El cas més sorprenent és Estònia —o «e-Estonia», com s’anomenen ells—, que presumeix de ser el país més digital del món. I no és per menys. Allà, un 99,9% dels tràmits es poden fer en línia en qualsevol moment. Només amb accés a internet, poden renovar el carnet de conduir, accedir a l’historial mèdic, impugnar multes, canviar la direcció del domicili, registrar una empresa, veure les notes dels fills o comunicar-se amb els professors. Tan sols hi ha dues coses que han de fer presencialment: casar-se i divorciar-se. Però qui sap, potser en un futur només cal un parell de firmes i una selfie i el Govern els posarà la marxa nupcial o una balada trista segons convingui.
Avantatges d’un país digital
Estònia es va independitzar de Rússia l’any 1991 i va muntar un país des de zero: no tenien constitució, institucions ni lleis i les infraestructures estaven obsoletes. En un escenari de crisi econòmica, l’administració pública i la burocràcia eren massa cares. De fet, ser un estat digital estalvia a Estònia un 2% del seu PIB anual.
I per on es comença? Doncs per l’educació, òbviament. L’any 2000, totes les escoles ja tenien ordinadors i connexió a Internet. Els programes educatius es van centrar en robòtica i programació. El resultat: l’any 2015, eren el primer país europeu en el rànquing PISA. També van fer programes per a adults, i ara un 99% de la població utilitza internet regularment.
L’altre element clau és un carnet d’identitat digital (2002) amb un xip que permet accedir a tots els serveis públics i que conté totes les dades de l’individu. Per al ciutadà és molt còmode, perquè no ha d’introduir la informació cada vegada que fa un tràmit. Quants cops has posat el teu DNI en un formulari?
Les capacitats digitals d’e-Estònia són molt àmplies. L’any 1996, ja hi havia serveis bancaris electrònics. El 2000, qualsevol impost es podia declarar en línia en menys de 3 minuts i es podia pagar l’aparcament a les ciutats des del mòbil. L’i-Voting (2005) és un sistema de votació en línia encara únic al món i el fa servir gairebé la meitat de la població.
Hi ha un sistema digital de salut (2008) que, en cas d’emergència, dona accés a l’historial mèdic del pacient, els números de familiars o del metge habitual per evitar errors i, en definitiva, salvar vides. A més, hi ha un sistema de prescripció de medicaments (2010) que agilitza el 99% de les receptes mèdiques. Obama va admetre que hauria d’haver trucat als estonians quan va muntar la seva web sanitària.
Estònia, però, ha anat més enllà, perquè ja detecta les necessitats de la població i és proactiva oferint serveis. Des de 2020, quan neix un infant s’activen automàticament el registre de la criatura o l’accés a les ajudes econòmiques a què opten els pares. Fins i tot es poden comprar i vendre propietats immobiliàries telemàticament (2020) i han desenvolupat el primer vehicle autònom d’hidrogen (2021). Difícil no posar-se a aplaudir.
Còmode sí, però… segur?
Fins ara tot sona genial, utòpic potser. Però els més escèptics no les tindreu totes: és un sistema segur? Les dades dels ciutadans són accessibles lliurement?
El dubte és lícit. L’any 2007, Rússia va llançar contra Estònia un ciberatac sense precedents, fent caure les webs del Govern, diaris, universitats o bancs. Gràcies a la feina conjunta de molts especialistes, es va poder revertir l’atac. Des de llavors, Estònia és referència en ciberseguretat al món. A Tallin hi ha el Centre d’Excel·lència de Cooperació en Ciberdefensa de l’OTAN (2008). També van crear la primera ambaixada de dades del món fora del país, a Luxemburg (2015), per poder continuar funcionant en cas d’un nou atac.
A més, les dades estan encriptades. Les administren les institucions, però els ciutadans en són els únics propietaris. Quan un jutge, policia o metge hi accedeix de forma injustificada, queda registrat i es pot presentar una denúncia que pot comportar multes importants. El sistema està basat en el blockchain i està descentralitzat en més de 3000 servidors, pel que és molt difícil de hackejar.
Èxit empresarial
Està clar que un estat on es triga menys de tres hores en fundar una companyia és atractiu per a la inversió. Però per posar-ho encara més fàcil, el 2014 es van empescar l’e-Residency, una residència virtual que, si bé no concedeix la nacionalitat, facilita la creació d’un negoci internacional sense necessitat de trepitjar el país. I caram si va funcionar. Avui en dia, hi ha més de 90000 e-residents i 21000 empreses, de les quals es recapten més de 32 milions d’euros en impostos.
I per rematar el conte de fades, és el país d’Europa amb més unicorns per persona. No, no són cavalls de color rosa, però gairebé: són startups valorades en més de 1000 milions d’euros. En té 10, pràcticament les mateixes que Espanya amb una població 35 vegades menor. De les més de 1300 startups, destaquen Skype, Transferwise, Bolt o Starship Technologies, que té robots que reparteixen el correu o entreguen menjar a domicili. Allà segur que no hi ha polèmiques sobre els Riders.
Pérez, E. (2022, 15 junio). Dentro del «Silicon Valley europeo»: Estonia, el país donde la fe en lo digital es el único recurso. Xataka. Recuperado 11 de octubre de 2022, de https://www.xataka.com/empresas-y-economia/dentro-silicon-valley-europeo-visitamos-estonia-pais-donde-fe-digital-gran-recurso
I ara què?
La cursa tecnològica no permet estar parat. Actualment, hi ha una estratègia nacional d’intel·ligència artificial amb més de 50 aplicacions: s’identifiquen visites anòmales en les webs del Govern, hi ha algoritmes que relacionen persones i feines o la policia pot localitzar cotxes robats en temps real. Ells ho consideren el proper pas d’un trajecte que fa anys que van començar. És més fàcil arribar a la meta abans que la resta si fa molt de temps que avances en la direcció adequada.
Estònia insisteix que si ells van crear una societat digital, qualsevol ho pot fer. Que la innovació no pot ser exclusiva del sector privat i no és un tema de diners, sinó de voluntat política. Perquè, segons ells, la digitalització no és només un canvi tecnològic. És molt més que això: és un canvi cultural.
El tàndem del Parlament Europeu i la Comissió Europea ha estat treballant en un munt d’afers institucionals de forma tan brillantment seriosa, avorrida i professional que, com és habitual, la ciutadania acaba sense fer-se una idea dels progressos, reproduint una vegada més el cicle vital d’ignorància i després hate simplista a les institucions europees. No passa res, aquí estem per solucionar-ho explicant què està passant.
L’octubre de 2022, el Consell ha aprovat definitivament la Digital Services Act (DSA), Llei de serveis digitals. Les noves normes començaran a aplicar-se quinze mesos després de la seva entrada en vigor. Opera sota el principi que allò que és il·legal fora de línia també hauria de ser il·legal en línia. La llei presenta sis línies d’actuació:
Més moderació
Les xarxes socials i els mercats en línia tindran responsabilitats més clares pel que fa al contingut i als productes a les seves plataformes.
La nova llei introdueix millors regles per a la moderació del contingut, per ajudar a combatre el discurs d’odi i la desinformació.
Menys falsificacions
Gairebé el 7% de totes les importacions de la UE són productes falsificats amb un valor estimat de més de 120.000 milions d’euros. Més del 50% de les mercaderies falsificades confiscades a les fronteres de la UE provenen del comerç electrònic.
Les normes ampliaran i aclariran un conjunt de responsabilitats per a les empreses en línia que operen a la UE, independentment d’on tinguin la seu.
Competència més justa
Una nova regulació, anomenada Llei de mercats digitals (Digital Markets Act), estableix regles clares per a les grans plataformes (gatekeepers), i una llista del que es pot i no es pot fer, per evitar que imposin condicions injustes a les empreses. Per exemple, els gatekeepers no podran classificar els seus propis serveis i productes més alt que els serveis o productes similars oferts per altres.
Les regles ajudaran les empreses més petites i les startups a competir amb empreses grans. Les startups innovadores podrien guanyar una quota de mercat més gran i oferir productes i serveis nous i innovadors. La nova llei també facilitarà el comerç electrònic transfronterer de la UE. La DMA obligarà els gatekeepers a oferir als clients accés a un abast més ampli de serveis.
Més ciberseguretat
Es calcula que les pèrdues per ciberdelinqüència superen els 5,2 bilions d’euros el 2021. Això és més que el PIB combinat de França, Itàlia i Espanya el 2020.
La UE està desenvolupant encara més una Agència Especial per a la Ciberseguretat – ENISA. Aquest ajuda els països de la UE a prevenir, detectar i respondre als problemes de seguretat de la informació. A més, el Centre Europeu de Ciberdelinqüència d’Europol ajuda els països de la UE a investigar els delictes en línia.
Intercanvi de dades
El maig de 2022, el Consell va adoptar la Llei de governança de dades. Aquesta nova legislació de la UE facilitarà l’accés a les dades respectant la privadesa personal. Conseqüències:
Facilitarà als investigadors i a les empreses l’accés i l’ús de determinats tipus de dades que tenen les organitzacions públiques.
Fomentarà l’establiment de nous actors en l’economia de les dades la funció dels quals serà facilitar l’intercanvi de dades entre empreses.
Facilitarà que les persones i les empreses comparteixin les seves dades per al bé comú (és a dir, projectes de recerca).
e-Justice
L’abril de 2022, el Consell va adoptar el reglament e-CODEX (comunicació e-Justice mitjançant l’intercanvi de dades en línia). Facilitarà els procediments judicials que requereixin una comunicació transfronterera.
El sistema ajudarà a implementar regulacions anteriors que faciliten l’intercanvi d’informació entre els sistemes nacionals de justícia electrònica. Les autoritats judicials, els advocats i els ciutadans podran enviar i rebre documents, formularis legals, proves o altra informació electrònicament d’una manera ràpida i segura.
La solució tècnica està preparada i ja està en ús per alguns estats membres. El Consell va adoptar un marc legal a llarg termini per al sistema. A mesura que els europeus es mouen lliurement per la UE, el nombre de casos transfronterers està creixent ràpidament. e-CODEX estalvia temps i diners. Només per a les ordres de pagament europees, l’estalvi d’enviament podria arribar als 300.000 €.
Més informació:
✔️ EU ministers have given their final approval to the Digital Services Act today. New rules for a safer online environment will enter into force soon.
💻 The #DSA protects your rights online & fights the spread of illegal content.
Si heu obert les xarxes o qualsevol mitjà digital les últimes setmanes és possible que hagueu vist que l’antiga Facebook Inc., dirigida pel (probablement reptilià) Mark Zuckerberg, ara es diu «Meta», en un moviment similar al que vam veure amb Google, amagant-se sota l’aixopluc d’Alphabet al 2015.
La notícia arriba en un huracà de mala premsa al voltant de la companyia de Menlo Park: uns dies abans, l’extreballadora Frances Haugen va obrir la capsa dels trons en un programa de TV de màxima audiència i de nou, les pràctiques internes de la companyia van escandalitzar a mig món.
‘Meta’ no es va presentar només com un terme «paraigües» per no haver d’exposar el nom de «Facebook» als mitjans i a Wall St. (també canviarà el nom a borsa). ‘Meta’ ha de representar l’estratègia futura de negoci al voltant del ‘metavers’, un concepte que encara hem de veure desenvolupant en tot el seu potencial, però que ja va impressionar a la comunitat tech fa uns mesos quan el mateix Mark el presentava com una experiència realment disruptiva per a tenir reunions Zoom amb ulleres de realitat virtual. Revolucionari.
Tant és així que a la mateixa web oficial de Meta es reconeix que el seu objectiu serà fer que el metavers cobri vida per ajudar a connectar a la gent, trobar comunitats i ajudar els negocis a créixer. Força similar als objectius de la World Wide Web als 90, però la part dels negocis és nova.
Després del rebombori i el ‘memage’ (en paraules de, personatge Greg de la sèrie d’HBO Succession) a les xarxes de les darreres setmanes, la flamant ‘Meta’ ha anunciat que a partir de gener no permetrà anuncis de perfilat polític, racial o sexual. Això vol dir que les empreses que es vulguin anunciar a les diferents apps del conglomerat, no podran seleccionar categories que la companyia ha classificat com relacionades amb el perfil polític, racial, sexual, religiós i molts més (com per exemple les etiquetes ‘LGBT’ o ‘Catòlic/a’). D’aquesta manera, diuen, voler reduir la polarització a xarxes.
El 2017, per exemple, el mitjà ProPublica va aconseguir que Facebook descartés categories antisemites que permetien anunciar contingut en aquests col·lectius en particular. La història recent de Facebook està repleta de denúncies i peticions de regular les categories que utilitzen internament.
Frances Haugen, l’enginyera de dades i ex-product manager de Facebook que ha començat l’última campanya de desprestigi de Facebook (ara Meta) desconfia del «metaverse» que vol crear la companyia nascuda al campus de Harvard i ara està centrada en «millorar Facebook (Meta)» des de fora, donant suport públic a regulacions que exigeixen transparència de dades com l’EU Digital Services Act (DSA) i observant que Facebook «contractarà 10.000 enginyers per crear videojocs addictius de realitat virtual, però no tenen el tema de la privacitat solucionada en el seu producte principal». Potser és que la privacitat dels usuaris xoca amb el seu model de negoci.
Malgrat la polèmica, això no afecta els magnífics resultats de la companyia, que ha tingut ingressos de 29 mil milions de dòlars al tercer trimestre de 2021, amb un benefici de 9.200 milions que suposa un 17% més que al mateix període de 2020, segons dades de El País.
