«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
A la botiga d’artesania i antiguitats Four Winds Craft Guild, a l’illa estatunidenca de Nantucket (Massachusetts), hi ha penjat un cartell que diu «No influencers». El propietari, John Sylvia, explicava a la premsa que «molta gent està cansada de sentir-se figurant del vídeo d’un altre», tot afegint que a la gent que va només a gravar-se no li interessa realment la història del local.
La creadora nord-americana Paige Lorenze va contestar des de dins del gremi, argumentant que ser influenciador és una feina que fan sobretot dones i, per tant, prohibir-los l’entrada a un local no és igual que prohibir-la a qualsevol altre professional. «Si et dius feminista i penges un cartell de «no influencers«, val la pena preguntar-se a qui estàs intentant deslegitimar i per què», va publicar.
A l’entorn digital català i espanyol, les polèmiques encadenades de Roro Bueno a la Velada del Año, de Carliyo el Nervio insinuant que l’eclipsi era una cortina de fum que funcionava sota interessos del govern i de Violeta Mangriñán defensant unes ulleres per veure el fenomen sense aval científic han acabat en una crida massiva dels usuaris a deixar de seguir els influenciadors que no aporten valor a la societat. Els usuaris comparteixen a X les llistes de comptes que han deixat de seguir, sense gaires comentaris ni vídeos de resposta, perquè si, justament, el negoci viu de l’atenció, l’única cosa que li podria arribar a fer mal de debò és retirar-se-la.
Chicas, aprovechad este verano para hacer limpieza de influencers🙏🏼 Si los seguís solo por el chisme: dejadlos de seguir y seguid a cuentas como javihoyos, annagurgui, jotaderos, hazme, salseologia etc y os enteráis igual. https://t.co/9IucXhrdws
El boicot, d’alguna manera, sembla funcionar. Segons les dades de TikReport que recull Movistar eSports, en set dies Roro va perdre 80.023 seguidors a TikTok, Fabiana Sevillano 19.050, Natalia Palacios 18.371 i Carliyo el Nervio 18.120. El 17 d’agost Palacios en va perdre més de 10.000 en un sol dia.
lo q realmente funcionaria es hacer grupos organizados por telegram,dejarlos de seguir en masa y bloquearlos, cada día que pierdan 20-50k de seguidores y no darle ni una visualización pero no pasará, funarlos igual sirve para q pierdan campañas y dejarle ver lo tontos q son https://t.co/pCPvTw7pFb
El boicot, a més, es dirigeix contra un tipus de perfil molt concret.
Sobre el boicot a influencers curioso ver como es sólo contra los tiktokers e influencers prensa rosa y de moda y nadie está yendo a por los booktubers, los que hablan de cine, de ciencia, de historia, de gastronomía o de música… los que aportan algo vamos.
Aquesta distinció és exactament la que fa servir la periodista i divulgadora financera Chelsea Fagan, fundadora del canal The Financial Diet, en el vídeo que va dedicar per parlar sobre el cartell de Nantucket. Fagan tracta el boicot com un problema de comptabilitat o econòmic. La indústria del màrqueting d’influenciadors va passar, a tot el món, de 1.700 milions de dòlars el 2016 a superar els 24.000 milions a finals del 2024.
Un model de negoci que ven consum
Fagan reparteix els creadors en dos grups segons la font dels seus ingressos. Per una banda, qui es guanya la vida produint alguna cosa, sigui un assaig, una entrevista, un producte cultural o material divulgatiu sobre un tema concret. Per l’altra, perfils la proposta de valor dels quals és el consum mateix. Aquests últims han heretat el model inaugurat per les Kardashian-Jenner, en què la fama, en comptes de guanyar-se per un ofici o una obra, sorgeix i es manté exposant la (suposada) vida pròpia. De fet, l’han estès a escala massiva fins al punt de convertir qualsevol esdeveniment de la seva vida en material publicable, ja sigui un compromís, un casament, un embaràs, un divorci i, fins i tot, vides alienes com les dels fills.
Ara bé, aquest model funciona per una raó concreta, la confusió deliberada entre els anuncis i l’experiència vital. Els influenciadors ocupen el mateix espai del feed que les teves amigues, familiars, companys de feina, etc., però sense ser res d’això. No es tracta, aleshores, només d’estratègia publicitària; la publicitat ja fa dècades que està instal·lada al món digital. El que hi ha de nou és la relació parasocial que s’hi construeix, que fa que el consumidor (abans audiència) confongui una recomanació pagada (un anunci) amb el consell honest d’una persona de confiança. Les estimacions que Fagan recull diuen que un consumidor té un 82% més de probabilitats de comprar un producte quan el recomana un influenciador.
La investigadora Emily Hund, de l’Annenberg School de la Universitat de Pensilvània, va dedicar sis anys a entrevistar quaranta-tres professionals del sector per a The Influencer Industry. Allà explica que en l’entorn digital, l’autenticitat «no és només una construcció social, sinó també una construcció industrial». Vol dir que és un atribut que es mesura, es puntua, es tarifa i es ven. Hund ho documenta amb el vocabulari que fan servir els mateixos professionals, que distingeixen entre ser autèntic i ser exacte (és a dir, que allò que ensenyes ha passat de debò tal com ho ensenyes).
Brittany Hennessy, que dirigia la divisió d’influenciadors d’un gran grup de comunicació, ho explica a Hund amb l’exemple d’un anunci d’aigua. Ningú no vol veure la foto de la creadora tal com queda realment després de córrer dos quilòmetres, perquè així no fa venir ganes de comprar res. I per això, diu, s’entén la mentida, la falsedat, la irrealitat. «Potser el contingut no és exacte al cent per cent, però segurament continua sent autèntic», hi remata. Segons Hund, ningú del sector no té ni recursos ni motius per comprovar si el que un influenciador explica de la seva vida és veritat.
Piazza descriu la feina de mare influenciadora com una feina de plataforma que sembla més glamurosa que conduir per a Uber i que és igual de precària.
Segons la periodista Jo Piazza, que condueix el pòdcast Under the Influence, per arribar a un sou equivalent al d’una feina a temps complet raonablement pagada calen com a mínim 150.000 seguidores a Instagram amb un grau d’interacció de l’audiència alt. La tarifa habitual ronda els 100 dòlars per cada 10.000 seguidores i per publicació patrocinada. I la jornada real és de 50 a 60 hores setmanals, sense conveni, ni vacances pagades i, per descomptat, sense cap mena de protecció social per als mesos en què la interacció disminueix —diries que és una feina precària?
A baix del tot de la piràmide de la indústria, la realitat financera encara és més crua. Hund explica com funciona RewardStyle, una empresa que dona a les creadores enllaços especials per posar al caption (descripció o peu de foto) de les fotos, de manera que cada vegada que una seguidora hi clica i compra, la creadora es queda una comissió i la plataforma una altra. El 2022 el sistema ja movia més de 3.000 milions de dòlars anuals en vendes. Les creadores, però, no poden retirar cap ingrés fins que no acumulen 100 dòlars en comissions. Una bloguera de moda a qui Hund identifica al llibre com a Danielle explica que va trigar moltíssim a arribar-hi «perquè cada cosa eren 2 dòlars, 3 dòlars, 5 dòlars», que és el que deixa cada venda en funció del preu del producte. Mentre acumulen aquests dòlars, tot el procés de fotografiar, escriure el peu, etiquetar la marca i respondre els comentaris no obté cap benefici.
A dalt de la piràmide la corba va en direcció contrària, però tampoc no puja. Una creadora amb prou volum per posar preu a la seva feina explica a Hund que la campanya que una marca li pagava a 5.000 dòlars l’any passat, aquest any li paga a 3.000, perquè amb l’arribada dels perfils petits moltes marques han descobert que sovint n’hi ha prou amb enviar el producte.
A tot això se li ha de sumar un altre filtre que no apareix a cap tarifa. Hund constata que les creadores que les agències trien més sovint responen als mateixos ideals de bellesa de la publicitat de tota la vida. Dones joves, primes, femenines, rosses i aclaparadorament blanques. Una de les entrevistades resumeix el llistó dient que per ser influenciadora només cal obrir-se un compte, tenir estil i saber posar. O sigui —no és cap sorpresa— que el sistema selecciona per aspecte abans que per la feina (capacitat de produir) o per la qualitat (de produir bé a diferència de la resta).
Una altra realitat més amagada de la situació financera de la indústria dels influenciadors és el cost d’entrada al sistema. Per construir una vida digna de ser imitada, primer cal poder-se-la pagar. Els viatges, la roba, la casa i els restaurants que sostenen aquesta aspiració no es paguen pas amb el contingut des del primer dia. El sistema exigeix posseir un capital econòmic i social previ per arrencar. Per tant, el més probable per triomfar a les xarxes socials com a creador de contingut és haver nascut en una família amb diners, haver-s’hi casat, o tenir una altra feina fora de càmera que ho financi.
La mateixa defensa que fan servir les vendes multinivell
Esclarit això, l’acusació de misogínia que fa Lorenze davant les crítiques als influenciadors i influenciadores de la indústria que els envolta no se sosté per enlloc. De fet, és exactament el mateix argument que se sol utilitzar per defensar les empreses de venda multinivell.
Les MLM són companyies que no venen als comerços sinó a través d’una xarxa de venedores particulars, que cobren comissions pels productes que col·loquen i també pels que col·loca la gent que elles mateixes recluten (semblant al cas de RewardStyle que s’ha mencionat abans, però fora d’internet). Tupperware i Avon en són els casos clàssics.
La indústria d’influenciadors i les MLM tenen molt en comú: es presenten com una via d’independència econòmica femenina, totes dues prometen convertir en ingressos allò que les dones acostumen a fer de manera desinteressada i totes dues exploten xarxes preexistents d’amistat, de veïnat i de maternitat. I quan algú les critica reaccionen igual, argumentant que són crítiques misògines i masclistes contra una via de desenvolupament econòmic de les dones.
L’associació que representa el sector multinivell als Estats Units reconeix que el 75% de les persones que s’hi apunten a vendre són dones, mentre que la propietat i la direcció de les companyies segueixen sent aclaparadorament masculines. Per a Fagan passa exactament el mateix amb els influenciadors, perquè al capdamunt de la piràmide no hi ha les creadores sinó els propietaris i els directius de les marques que elles promocionen.
Que aquesta indústria la comencessin dones no és anecdòtic, però. Hund explica que va créixer, precisament, gràcies a l’aparença inofensiva d’una cosa de noies penjant fotos i compartint consells. «El caràcter feminitzat de la indústria de l’influenciador n’amaga la seriositat i l’abast», escriu Hund, abans de rematar que la societat estatunidenca menysprea les professions feminitzades pel seu propi risc. Que hi hagi misogínia dirigida a dones amb visibilitat pública és innegable i està documentat. Ara bé, és d’un cinisme recalcitrant fer servir aquesta misogínia d’escut davant les crítiques a un model de negoci que treu el gruix del benefici de vendre sensació d’inseguretat a altres dones.
El 8,2% que se’n pot viure
A Catalunya la piràmide es pot veure encara més nítida, perquè el mercat és petit i les dades són relativament recents. L’estudi sobre creadors de contingut en català que va publicar el 2025 l’agència Karmina amb el suport d’Imagina i del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya va enquestar 496 creadores i creadors. Només un 8,2% pot viure exclusivament de l’activitat digital, un 49,8% no arriba als 5.000 seguidors, un 14,8% té una forma jurídica constituïda per exercir i un 2,2% disposa de representació professional. El 61,5% creu que facturaria més si treballés en castellà.
L’altra part de la factura la paguen els barris que, com la botiga de Nantucket, pateixen les conseqüències directes dels continguts promocionals que transformen ciutats massificades en productes turístics.
Els búnquers del Carmel, per exemple, van començar a tancar-se de nit el maig del 2023, de dos quarts de vuit del vespre a les nou del matí, després que la Guàrdia Urbana desallotgés 7.000 persones de l’indret durant les tres primeres setmanes d’abril. Fran Bernal, portaveu de la coordinadora veïnal del Carmel, va dir que els búnquers «s’han promocionat com una discoteca a cel obert». Un any més tard, l’Ajuntament va aconseguir que el bus 116 desaparegués de Google Maps com a opció per pujar al Park Güell, perquè la línia de barri havia quedat inutilitzable per als veïns que la necessitaven.
Casos com aquests ajuden a explicar que existeixi un sentiment de rebuig a la contínua publicitat encoberta de la indústria dels influenciadors que, lluny de ser tan natural i honesta com aparenta, funciona només pel benefici d’uns pocs, tot ignorant els danys col·laterals que provoquen. Ara bé, això no és gens nou.
Això ja va passar el 2018
L’abril del 2018, l’actor nord-americà Adam Pally va pujar a l’escenari dels premis Shorty de Nova York, uns guardons que distingeixen «els millors creadors de xarxes socials», per lliurar el premi a la marca amb millor presència anual a Instagram. En comptes de llegir el guió, va dedicar deu minuts a opinar sobre l’estat del sector. Va dir que havia passat molts anys lluitant per obrir-se camí com a actor i que l’amoïnava la gent jove que aquella nit era premiada només per existir a les xarxes. En arribar a la línia del guió que deia que era impressionant la quantitat de marques que invertien en Instagram, s’hi va aturar i hi va afegir «ho és?». Algú del públic li va cridar «esborra’t el compte» —a les comunitats digitals es fa servir com a insult— i Pally va contestar «Déu, tant de bo pogués». Va acabar dient a la sala que allò era l’infern i el van fer fora de l’escenari.
Les paraules de Pally, desafortunades en el seu context, no anaven errades, però. Un any abans, el Fyre Festival, un festival de música de luxe a les Bahames que es va vendre a les xarxes amb més de quatre-cents influenciadors i famosos, entre els quals es trobaven Bella Hadid i Emily Ratajkowski, s’havia enfonsat en vint-i-quatre hores perquè al terreny no hi havia ni escenaris ni allotjament. El seu promotor, Billy McFarland, va acabar condemnat a sis anys de presó per frau. Els compradors d’entrades havien pagat per una cosa que no existia. I els anunciants també, perquè just aleshores el New York Times destapava tot un mercat negre de seguidors falsos. Hund documenta que dels 211 milions de dòlars que les marques van gastar en influenciadors als Estats Units i el Canadà el segon trimestre del 2018, 11 milions van anar a pagar seguidors que no existien.
Però la indústria no va reaccionar fins que la Comissió Federal de Comerç dels Estats Units va respondre contra la cadena Lord & Taylor. El març del 2015 la cadena havia pagat entre 1.000 i 4.000 dòlars a cinquanta influenciadores perquè publiquessin el mateix cap de setmana una foto del mateix vestit de la seva línia Design Lab amb un text aprovat per l’empresa. També havia col·locat a la revista Nylon un article patrocinat, però sense marcar-ho com a publicitat. El vestit es va exhaurir en pocs dies i cap de les publicacions dels influenciadors anava identificada com a publicitat a les plataformes. L’expedient es va tancar sense cap multa, només amb la prohibició de tornar a presentar un anunciant com si fos un consumidor independent, un programa de seguiment de les campanyes i l’avís que la pròxima vegada sí que hi hauria conseqüències. La Comissió encara va enviar més de cent cartes d’advertència a influenciadors de primera fila entre el 2016 i el 2017.
Des d’aleshores, les marques i les plataformes van adoptar l’etiqueta de publicitat als continguts patrocinats en adonar-se que, de fet, no els hi feia perdre interacció. Això sí, això va traslladar el risc als grans creadors que, a més de començar a cobrar en funció dels resultats, van veure’s desplaçats davant la decisió de les marques de començar a treballar amb perfils petits que sortien més barats i de provar amb influenciadors generats per IA (que no donen problemes). Hund resumeix aquestes maniobres dient que totes comparteixen la intenció de repudiar públicament la falsedat i, en privat, de controlar millor un entorn desobedient.
El 2018, en plena crisi de credibilitat, la indústria valia més de 2.000 milions de dòlars i projectava arribar entre els 10.000 i els 20.000 milions. Cap de les condicions estructurals que la sostenien no havia canviat.
De Sálvame a la política pop
A banda de l’economia que hi ha al darrere, queda una pregunta per respondre i de la qual l’economia no es fa càrrec. Com pot ser que continuï creixent la influència d’aquests creadors, si molta gent sent que no és merescuda?
Una part de la resposta és que el format no és nou. La indústria dels influenciadors fa servir la gramàtica de la premsa i la televisió del cor, la de l’heroi i el vilà, l’exclusiva, el càstig públic, la redempció i l’exclusiva de nou. A Espanya aquesta gramàtica va tenir la forma més pura a Sálvame, que Mediaset va cancel·lar el juny del 2023 després d’anys de desgast d’audiència i de pressió dels anunciants.
L’altra part de la resposta és generacional i té a veure amb els circuits de difusió culturals i l’evolució dels mitjans. La distribució ha passat de la televisió a les xarxes. El trànsit, però, no ha anat en una sola direcció. La tele també s’ha tiktokitzat, amb talls curts, primers plans, retolació a pantalla i peces pensades perquè corrin fora de l’emissió. Mentrestant, cadenes com Mediaset han reciclat la gramàtica produint diferents formats. Un és el concurs, amb La isla de las tentaciones, que Telecinco emet des del gener del 2020 i que va arribar a fer 3.012.000 espectadors i un 25,2% de quota. L’altre és el testimoni de tarda, amb El diario de Jorge, que presenta Jorge Javier Vázquez, la cara mateixa de Sálvame, i que la temporada passada va tocar sostre amb un 9,2% de quota i 695.000 espectadors. Els temes que movien el gènere del cor ara es mouen dins d’un joc heterobàsic que mou emocions primitives com són la gelosia, la por, la inseguretat i les dependències (sovint) tòxiques; i dins de la telerealitat més barata que busca l’efectisme i la ridiculització.
La influenciadora Fabiana Sevillano explica aquesta mecànica curiosament millor que la majoria d’analistes, en un vídeo que va publicar parlant sobre el boicot. «La gent el que vol és un heroi i un vilà, en totes les històries», diu, abans d’afegir que això [en referència al contingut digital] és entreteniment i que això és la nova tele.
Un altre format que ha adoptat la gramàtica del cor és l’actualitat política. Els politòlegs italians Gianpietro Mazzoleni i Anna Sfardini van descriure el 2009, a Politica pop, com la política italiana es traslladava als formats de l’entreteniment i acabava adoptant les seves regles narratives. Mazzoleni i Sfardini expliquen què passa quan aquesta gramàtica es fa servir per llegir un ple, una moció de censura, un cas de corrupció o una investigació judicial. El públic busca protagonistes, traïcions, temporades i triar un bàndol abans de saber de què va realment la història i com afecta la dignitat democràtica d’un Estat. Atresmedia (LaSexta i Antena 3) són els experts en aquesta matèria.
On van les hores que hi dediquem
Una cosa que podem reconèixer del vídeo de Sevillano és l’honestedat quan explica que, mentre algú grava un vídeo criticant un influenciador, el nom d’aquell influenciador entra al cercador, la gent hi clica i la visita compta igual per al seu benefici. «No hi ha engagement dolent», diu parafrasejant el mític «no hi ha publicitat negativa». En aquest sentit, hem de reconèixer que té raó. Ella mateixa, però, és a la llista de les que aquesta setmana han perdut vint mil seguidors. Un gruix de gent que ha deixat de seguir-la, que l’ha eliminat de la seva realitat digital, amb nocturnitat i traïdoria, vull dir, sense fer grans escarafalls.
El que ens queda a l’abast, doncs, és molt més avorrit que una funa (el linxament digital organitzat contra algú), però és bastant més senzill de fer. Deixar de mirar-los, no regalar-los l’hora del matí ni la de just abans de dormir, i tornar a mirar què tenim a mig quilòmetre de casa. L’ateneu que no arriba a final de mes, l’associació de veïns que no troba relleu, el sindicat de llogaters que sí que pot resoldre’ns un problema concret, l’escola del barri i la biblioteca. Totes aquestes institucions, comunitats, organitzacions decideixen sobre la nostra vida coses que cap influenciador no decidirà mai. Potser no obtindrem la dopamina d’un unboxing o d’un beef molt sucós, però ja està bé que aquest sigui tot el preu a pagar.
En sortir del cinema després de veure Inside Out 2, mentre la canalla al meu voltant demanava gelats i joguines a les botigues del centre comercial, em preguntava com els de Pixar, genis de l’animació, representarien la sexualitat en el seu cosmos emocional.
Imaginava escenaris dignes d’un assaig freudià modern: la Por, vestida amb un preservatiu gegant, prenent el control durant la primera experiència sexual; l’Alegria, saltironant sobre un matalàs en plena efervescència hormonal; o la Ira, transformada en una bola de foc passional, dominant el panell de control durant una trobada particularment porca i intensa.
Sense esperar-ho, de camí a casa, el Fàstic —l’emoció verda i sarcàstica— va prendre el comandament de la meva consciència. Us ho explico.
Llambregant TikTok al metro, a la pantalla va aparèixer un Adonis contemporani, amb músculs tan definits que semblaven esculpits per Miquel Àngel. El semideu culinari mostrava com estava preparant un plat de pollastre, però qualsevol hauria jurat que estava a punt de protagonitzar una porno. Les seves mans acariciaven la pitrera —de pollastre, eh— amb un erotisme tan exagerat —a la part que innecessari— que vaig dubtar si estava veient una recepta o un preludi a «50 ombres de pollastre».
No he pogut trobar el vídeo, però era semblant a aquest. Com ella em pregunto: no sentiran vergonya quan filmen aquests vídeos?
Abans de poder recuperar-me de l’espectacle gastro-eròtic, TikTok va llançar-me a l’altre extrem de l’espectre. En aquest cas, una jove que semblava sortida d’un anunci dels anys 50 explicava com preparava el sopar per al seu «estimat marit». També cuinava pollastre —coincidència o conspiració avícola?—, però el seu enfocament era radicalment diferent. La seva veu, un xiuxiueig infantil que faria semblar la Blancaneu una fumadora empedreïda, descrivia cada pas amb una dolçor embafadora.
Vaig trobar-me a mercè dels dos extrems d’una de les narratives predominants al món digital: la hipersexualització (masculina o femenina) i la infantilització (predominantment femenina).
Mentre buscava refugi a X, la usuària @XfemceL9 va descobrir-me el nom del fenomen vocal: fundy baby voice. Aparentment, aquesta tècnica consisteix a parlar com si fossis una nena d’anime amb els ulls com a plats i amb veu de gatet xiuxiuejant, tot mentre t’autodenomines la reina de la llar, esperant que els teus seguidors aplaudeixin cada plat cuinat i cada llençol doblegat.
el poner esta voz es ideologia y tiene un nombre, se llama fundy baby voice y no es casualidad que ma mayoria de perfiles femeninos neocristianos/conservadores pongan voz de retrasada https://t.co/gM1EC9iYap
La fatxosfera —aquest ecosistema digital on la nostàlgia pel passat es barreja amb el pànic al futur— es va llançar en tromba a respondre la piulada per defensar… el dret de les dones a sonar com nenes? Els seus arguments eren un batibull de teories conspiratives que farien enrogir el mateix Iker Jiménez. Hi ha qui ha dit, fins i tot, que termes com «neocristià» són invencions del lobby feminazi per desacreditar les veritables dones.
No existe ni el término “fundy baby voice”, ni “neocristiano”. Habla bien, no se trata de decir estupideces porque te follan mal y por tener una vida miserable.
Més enllà de la reacció de la ultradreta —en parlarem més endavant—, el fundy baby voice és un fenomen cultural i lingüístic que s’observa principalment en comunitats fonamentalistes cristianes als Estats Units. Les dones adopten una forma de parlar amb un to infantil i dolç que busca transmetre innocència i submissió.
No es tracta simplement d’una elecció d’estil vocal; se l’inculquen a les nenes des de la infància com a part d’un conjunt d’expectatives sobre comportaments i modals. Les joves adopten aquesta veu per ajustar-se als rols de gènere tradicional i reforçar la percepció de puresa i obediència, perpetuant estereotips de fragilitat i dependència.
En els darrers anys, la crítica al fundy baby voice ha crescut als Estats Units. Molts assenyalen que reforça una dinàmica de poder desigual i limita l’expressió autèntica de les dones. La bloggera debuk publicava, al març d’aquest any, «Fundy baby voice-shaming», un article on sentència que, com a forma de control social, la veu infantilitzada priva les dones de la seva agència i autonomia, encaixant-les en motlles restrictius.
Les dones que adopten la baby voice estan «fent gènere» —en el sentit butlerià del terme— d’una manera exagerada, reforçant les expectatives de feminitat dins del context social del cristianisme fonamentalista.
L’article també s’immisceix en el debat sobre si és just avergonyir (fer shaming) a les dones que l’adopten o si, més bé, hauríem de dirigir l’atenció de les nostres crítiques a les estructures patriarcals que perpetuen aquesta pràctica.
És important abordar el tema amb empatia i comprensió, reconeixent que moltes dones poden haver incorporat la fundy baby voice com a estratègia de supervivència en entorns conservadors o, fins i tot, com a mitjà per aconseguir acceptació social.
En lloc de ridiculitzar-les, hauríem de promoure l’educació activa i la conscienciació, mostrant models alternatius de feminitat i empoderament. Tot i que s’ha de reconèixer que és difícil entrar en les consciències sectàries, cada cop és més habitual veure en els productes culturals representacions de feminitats alternatives a la normativa-tradicional-cristiana.
Per exemple, podríem animar a més dones a adoptar el mode de parla de Nathy Peluso:
Se t’acudeix alguna figura pública catalana o espanyola amb fundy baby voice? A mi la primera que em ve al cap és Tamara Falcó, que no només manifesta infantesa en el to, sinó també fatxenderia (pijería) en l’expressió. Un altre cas pot ser la cantant Amaia Romero, que va sorprendre en la seva participació en el pòdcast de La Pija y La Quinqui per l’aparent canvi de veu:
O fins i tot Paris Hilton, que darrerament va mostrar la importància de la veu per transmetre «serietat» en les seves declaracions davant el congrés dels Estats Units:
Paris Hilton’s voice switch during a speech with the US Congress has left fans baffled with many believing her ‘deep voice’ is her ‘real’ one. The socialite spoke to representatives to discuss why mental health and counseling should be included in child welfare programs. 🎥 C-SPAN #news#parishilton#celebrity#voiceswitch#voicechange#celebritynews
No hi ha dubte que el fenomen de la fundy baby voice planteja preguntes inquietants sobre com les estructures de poder s’inscriuen en els cossos —i les veus— de les dones. En defensar aquest estil de parla, la fatxosfera està, de fet, reafirmant un ordre social que valora la docilitat i la dependència femenines.
En aquest sentit, la fundy baby voice pot considerar-se una manifestació més, concretament vocal, d’un fenomen més ampli d’infantilització femenina que s’observa en diversos àmbits culturals.
Cáceres i Díaz assenyalen en la introducción de «Percepción de los comportamientos y patrones corporales asignados a la mujer en publicidad» (2008) que
la publicitat tendeix a infantilitzar la imatge de la dona i, per a ells, no només recorre a representar-la en edats més primerenques, sinó que reforça la càrrega de simbolismes, objectes, robes, postures, pentinats, trets físics o actituds que accentuen aquest procés en el qual la model queda ancorada en la seva infància.
Una estratègia que no és accidental, sinó que «s’institueix com a altra eina patriarcal de les quals es nodreix la publicitat amb l’objecte de negar i ocultar la maduresa femenina».
Hipersexualització i infantilització al contingut de les xarxes socials
Abans d’aprofundir en els modes de parla com la fundy baby voice en el context de les xarxes socials, m’agradaria presentar els extrems de la línia de producció de contingut que he mencionat al principi i en la dialèctica entre ells.
La construcció de la identitat i la perfomativitat de gènere en la tecnosfera estan sotmeses a una distorsió que oscil·la entre dos extrems: la hipersexualització i la infantilització. És fàcilment comprovable en alguns feeds de contingut en plataformes socials com TikTok, Instagram o X —de manera extrema en OnlyFans.
Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy»
D’una banda, la hipersexualització s’ha convertit en una moneda de canvi per obtenir visibilitat i èxit a les xarxes socials. Tant homes com dones, però especialment les dones joves, utilitzen el seu cos com a objecte de desig per atraure l’atenció i generar seguidors.
La cosificació dels cossos —sobretot els canònics i normativament bells— pot ser una via ràpida per guanyar viralitat i visibilitat. Però ho és a costa de promoure estereotips de bellesa irreals i d’exacerbar la idea de la dona com a objecte sexual. La hipersexualització impacta en la salut mental i l’autoestima de les consumidores joves, que es veuen pressionades a ajustar-se a un ideal de bellesa inassolible i a sexualitzar-se prematurament.
De fet, la hipersexualització ha anat més enllà i ha arribat als dibuixos animats (hentai), a les disfresses peludes (subcultura furry) i a tot el que us pugueu imaginar:
Al mateix temps, en l’altre extrem de l’espectre, trobem la infantilització, especialment de les dones —del qual ja hem parlat. El més interessant és que, curiosament, en aquesta infantilització també hi ha un component d’hipersexualització. Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy» que explota la tensió entre la innocència infantil i la sexualitat adulta —un joc perillós que incorpora elements pedòfils o cosificació sexual dels nens i nenes.
Per això, les implicacions dels modes de parla com la fundy baby voice són més profunds dels que ens pensem.
Els modes de la parla
En el vast panorama de l’expressió estètica, la veu humana s’erigeix en un instrument poderós, capaç de transmetre no només paraules i significats laterals, sinó també una gamma d’emocions i subtextos que van més enllà del llenguatge explícit. Mitjançant la modulació, el to i la intensitat, les veus poden revelar aspectes de la condició humana que no es limiten al gènere, com la classe social, la raça, l’orientació sexual o la identitat cultural.
Un exemple recent que em va fascinar ho representa molt aconseguidament aquesta escena, amb la que vaig topar a TikTok, de la sèrie estatunidenca Loudermilk.
El vocal fry, una tècnica vocal, caracteritzada per un so «cruixent», aspre o ronc, ha sigut objecte d’anàlisi i debat per part de lingüistes, psicòlegs i experts socioculturals.
Si bé el «crepitar vocal» s’utilitza habitualment en el cant per escalfar les cordes vocals, el seu ús en el llenguatge quotidià ha generat diverses interpretacions, tot i que, en general, la percepció de l’ús d’aquest mode vocal (com ensenya l’escena de Loudermilk) és negatiu —sobretot quan ho empren les dones.
M’interessa especialment la novedosa aproximació que Monika Chao i Julia R. S. Bursten proposen a «Girl Talk: Understanding Negative Reactions to Female Vocal Fry». Les investigadores proposen una «explicació ecoica» per entendre per què molts oients reaccionen negativament quan les dones joves utilitzen aquest to de veu greu i ronc.
Segons Chao i Bursten, quan una dona empra el vocal fry, alguns oients interpreten erròniament aquest to com una referència burleta a les veus masculines d’autoritat. «L’oient molest pot entendre’s com algú que interpreta el comentari de la parlant com una referència despectiva a les expressions dels parlants masculins», afirmen les autores.
Aquesta interpretació equivocada té les seves arrels en el que els lingüistes anomenen el «codi de freqüència», que associa els tons de veu més greus amb la masculinitat. El vocal fry, en ser un to particularment baix, transgredeix aquest codi quan una dona l’utilitza.
Les investigadores argumenten que les reaccions negatives reflecteixen actituds sexistes subjacents. En assumir que les dones no tenen dret a utilitzar un to de veu associat amb l’autoritat masculina, els crítics del vocal fry femení reforcen, conscientment o inconscient, les jerarquies de gènere en la parla.
Chao i Bursten conclouen amb una crida a l’acció: en lloc de demanar a les dones que canviïn la seva manera de parlar, hauríem de qüestionar les nostres pròpies suposicions. «Estaríem millor preguntant-nos per què assumim que la burla ecoica és el que les dones fan en adoptar fonacions masculinitzades», declaren a l’estudi.
Artistes amb gran influència com Kim Kardashian, Kristen Stewart, Scarlett Johansson, Ariana Grande o Billie Eilish, en diferent grau de mesura, utilitzen el vocal fry en la seva parla quotidiana.
[el feminisme] ha proposat diverses teories [respecte al vocal fry]. Algunes diuen que en utilitzar la veu crepitant, les dones estan suprimint la seva pròpia autoritat. A l’extrem oposat, altres diuen que la preocupació excessiva per la veu crepitant és només un altre cas de la societat que fiscalitza la veu de les dones en lloc d’escoltar-les.
De la mateixa manera que el fundy baby voice, el vocal fry obre un debat intens en el si del moviment feminista. Ambdós modes de parla, productes del sistema patriarcal, construeixen una imatge femenina submisa i dependent del gènere masculí: o bé sobrerepresentant la feminitat o bé estetitzant-la al que es considera «el model masculí». Tanmateix, l’adopció d’aquests modes de parla per part de moltes dones pot interpretar-se com un acte d’empoderament o una via d’escapament per ser acceptades en determinades comunitats o cercles socials.
La tensió dialèctica entre aquestes postures des del progressisme planteja una paradoxa inherent: per una banda, és necessari combatre la imposició de patrons vocals que perpetuen la desigualtat de gènere; per l’altra, no podem caure en la censura o repressió d’expressions individuals. Especialment, quan aquestes expressions provenen de grups marginalitzats que, tot i estar dins de grups privilegiats (com en el cas de les dones amb deixos infantilitzats), viuen sotmeses a un règim d’esclavisme voluntari.
En resum, abans mencionava a Judith Butler i com la fundy baby voice reforça les expectatives de feminitat en la seva performativitat exagerada del gènere. Paradoxalment, aquest mode de la parla també subverteix les expectatives perquè, en intentar conformar-se a un ideal de feminitat submisa i infantil, la seva performance és tan exagerada que revela les estructures de poder i les expectatives socials que acostumen a romandre ocultes. Mentre que, per una banda, sembla reïficar estereotips de gènere, per l’altra, la seva natura exagerada pot servir per desestabilitzar aquests mateixos estereotips, fent-los visibles i, per tant, subjectes a crítica.
Moralina: menys burles, més reflexió i, si pot ser, una mica d’humor
Mentre l’algoritme de TikTok em retorna a la realitat, quedo amb la sensació d’haver presenciat un espectacle grotesc que reflecteix les contradiccions i les paradoxes del món digital. El viatge que he fet des del cinema fins al metro, passant per les xarxes socials, m’ha deixat amb un gust agredolç i una barreja d’emocions que ni tan sols els de Pixar podrien representar adequadament.
Potser la propera vegada que senti una noia parlant com si s’hagués empassat un globus d’heli, en lloc de riure-me’n, em rascaré el cap i pensaré: «Ostres, quin feix de complexitats socials hi ha darrere d’això!».
No estic dient que haguem d’aplaudir cada xiuxiueig infantil o grunyit greu que sentim per TikTok. Però potser, només potser, abans de fer l’ullet sarcàstic al company del costat, podríem dedicar un segon a pensar en el circ social que ha portat a aquestes noies a sonar així. I qui sap? Potser aquestes veus són en realitat un cavall de Troia sonor, infiltrant-se en el sistema per fer-lo explotar des de dins.
Així que, la propera vegada que us topeu amb una fundy baby voice o un vocal fry salvatge, en lloc de córrer a fer un meme, potser podríeu aturar-vos i dir: «Ei, potser aquesta noia està fent més per desmantellar el patriarcat del que em penso… o potser només vol uns quants likes més. Què sé jo…»
En un context en què la sexualitat i la identitat es converteixen en eines per obtenir atenció i validació, oscil·lant entre la hipersexualització i la infantilització femenina, em sembla crucial fomentar una consciència crítica que ens permeti desxifrar i desafiar aquestes narratives limitadores. La lluita per una societat més justa i igualitària ha d’incloure la recuperació de les nostres veus autèntiques i una redefinició oberta del significat de la feminitat (i, per tant, necessàriament de la masculinitat).
Reflexionant sobre fenòmens com la fundy baby voice o el vocal fry, m’adono que aquestes expressions vocals són més que simples modes: són manifestacions de les estructures de poder que s’inscriuen en els nostres cossos i les nostres veus. Però també poden ser eines de subversió, revelant i desestabilitzant els mateixos estereotips que semblen reforçar.
L’accés dels menors a la pornografia és un tema controvertit que ha generat debat durant dècades. Amb l’augment de l’accés a Internet, el consum de contingut pornogràfic s’ha disparat, generant moltes preocupacions sobre els seus efectes, especialment en les persones joves i menors d’edat.
Recentment, la plataforma X d’Elon Musk ha oficialitzat la permissió de contingut pornogràfic a la xarxa de microblogging. Per altra banda, la plataforma de contingut privat Onlyfans no para de créixer: amb més de 120 milions d’usuaris registrats i una mitjana de 420 milions d’usuaris actius mensuals, la xarxa ha superat totes les expectatives. Els creadors de contingut, que ja sumen més de 2 milions, han rebut pagaments que superen els 5 mil milions de dòlars des de l’inici de la plataforma. L’usuari mitjà té 29 anys i guanya al voltant de 42.000 dòlars l’any, amb una majoria procedent dels Estats Units. El 98% del seu contingut és per a adults1.
En aquest context en què el consum i la creació de contingut pornogràfic s’està estenent entre les noves generacions, la Unió Europea ha estat treballant activament per establir directrius que protegeixin els menors d’edat de continguts inapropiats a Internet, com la pornografia. Des de l’estratègia Millor internet per als nens, l’executiu europeu ha impulsat iniciatives i regulacions, com una proposta de llei que obliga les plataformes tecnològiques a implementar sistemes de detecció de continguts il·legals o la inclusió de les grans plataformes pornogràfiques a la Llei de serveis digitals, que les obliga a certificar les edats dels usuaris.
Cada país membre està buscant mecanismes per fer complir de manera eficient aquestes directrius. Per exemple, el govern francès, el 2023, ja va anunciar el llançament d’una aplicació per certificar i verificar l’edat dels consumidors de pornografia.
En el cas d’Espanya, el ministre Escrivá ha presentat aquest dilluns la Cartera Digital Beta, una app antiporno que estarà disponible per a tots els usuaris a partir de l’estiu.
Què és una app antiporno?
L’app antiporno és un terme encunyat mediàticament per referir-se una aplicació dissenyada per restringir l’accés a continguts pornogràfics a Internet a menors d’edat. L’aplicació podria utilitzar diverses tècniques, com ara filtres de contingut, verificació d’edat i controls parentals per assegurar que només els usuaris amb l’edat adequada tinguin accés a aquest tipus de material.
L’aplicació antiporno del govern espanyol exigirà als adults tramitar acreditacions que caducaran mensualment, segons El País. Això significa que cada usuari haurà de demostrar la seva edat periòdicament per mantenir l’accés a contingut per a adults. D’aquesta manera es busca garantir que els menors no puguin accedir fàcilment a la pornografia.
Subtext ideològic de la mesura: el debat antiporno en el feminisme
La iniciativa antiporno del govern espanyol, a banda que sorgeix per fer complir les directives europees, emergeix com a producte del debat ideològic que s’està produint en el si del feminisme al voltant de la pornografia i la sexualitat. La filòsofa i escriptora Clara Serra exposa una retrospectiva d’aquesta tensió de manera nítida i eloqüent a El sentido de consentir (Anagrama, 2024).
Als anys 80, el feminisme es va veure immers en un debat intens i polaritzador conegut com les «Sex Wars», un conflicte intern que va enfrontar les feministes envers la qüestió de la pornografia i la sexualitat. Un sector, encapçalat per figures prominents com Catharine MacKinnon i Andrea Dworkin, advocava per la prohibició de la pornografia. Per a MacKinnon i Dworkin, la pornografia no era simplement un producte degradant; la consideraven una forma de violència contra les dones que perpetuava la dominació masculina i fonamentava la desigualtat de gènere.
Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari
La facció antipornografia va formar aliances inusuals amb sectors conservadors i religiosos (moralistes), amb l’objectiu comú de promulgar lleis restrictives sobre la pornografia als Estats Units. Una coalició sorprenent que reflectia la convergència d’interessos en la regulació de la moralitat pública. MacKinnon i Dworkin sostenien que la pornografia deshumanitzava i objectificava les dones, erosionant qualsevol possibilitat d’igualtat i justícia, i, per tant, havia de ser erradicada per aconseguir una veritable emancipació.
En contrast, feministes com Gayle Rubin van defensar vehementment la llibertat sexual i van criticar la tendència moralista de regular la sexualitat. Rubin i les seves seguidores argumentaven que la censura i la prohibició no eren solucions viables per als problemes de desigualtat de gènere. En la seva opinió, el feminisme antipornografia simplificava excessivament la sexualitat humana, reduint-la a una narrativa de violència i victimització que desposseïa les dones de la seva agència i autonomia. En considerar que tot sexe heterosexual era inherentment violent, aquestes feministes antiporno invalidaven el consentiment de les dones, perpetuant una visió de la dona com a víctima eterna.
Avui dia, l’èmfasi en el consentiment afirmatiu té arrels profundes en les idees de MacKinnon i Dworkin, que argumentaven que, en una societat patriarcal, les dones no podien consentir de manera autèntica. Tot i que aquest enfocament ha donat forma a polítiques modernes i discursos sobre el consentiment, també planteja riscos significatius. Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari. En centrar-se en mesures punitives en lloc de canvis estructurals, correm el risc de reforçar un aparell repressiu que, històricament, ha perjudicat les comunitats que el feminisme busca defensar.
Aleshores, la pornografia és bona o dolenta?
El feminisme antiporno dona suport a les mesures restrictives per a l’accés a la pornografia, a la qual associen a la prostitució, i anima a estrendre-ho a totes les edats.
La narrativa que relaciona la pornografia amb la prostitució és habitual en els discursos i argumentacions del feminisme antipornogràfic. Verbigràcia, Laura Cuesta, recolzant-se en un informe de la Federación de Mujeres Jóvenes, va escriure un article pel diario El Público titulat «Onlyfans: el nou imperi milionari del «proxenetisme modern»» on afirma que
OnlyFans també s’ha convertit en una nova forma d’explotació sexual que va més enllà d’un vídeo o una foto. Segons l’informe, la plataforma utilitza els mateixos patrons de la prostitució, com la reproducció del sexisme, la violència sexual i una dominació masculina atroç. De fet, les investigadores adverteixen que la indústria proxeneta s’està beneficiant d’aquesta mena de noves tecnologies per a poder arribar a les dones joves i crear espais per a exercir la prostitució.
El feminisme antiporno considera el contingut pornogràfic com degradant per a les dones i perpetuador de la violència i la desigualtat de gènere, per això proposa la censura i eliminació d’aquest contingut. Mentrestant, el feminisme anticensura, més obert a les potències positives del contingut, proposa alternatives com el postporno o la pornografia feminista com a formes de subvertir els codis tradicionals.
Per a Alpízar, en centrar-se en el producte audiovisual, el contingut en si mateix, ambdues postures assumeixen que el poder transformador (negatiu o positiu) resideix inherentment en les imatges, sense considerar necessàriament els processos socials més amplis concèntrics.
Per això Alpízar proposa que observem la pornografia no com un simple objecte estàtic, sinó com un procés relacional en constant evolució. L’autora ens convida a una reflexió profunda: la pornografia no és una entitat amb característiques immutables, sinó un fenomen que adquireix el seu significat en la interacció amb l’entorn social, cultural i històric.
L’enfocament que proposa Alpízar ens allunya de la trivial dicotomia moralista de «bo» o «dolent» i ens porta cap a una comprensió més matisada de la seva producció, circulació i interpretació. La pornografia es converteix en un text viu, un camp de batalla ideològic, on cada acte de visualització és un acte d’interpretació.
Desafiaments de les apps antiporno
Tècnicament és inútil. Hi ha moltes maneres senzilles de saltar-se el control. Qui tingui interès ho trobarà i ho compartirà.
Al Regne Unit el Digital Economy Act tenia una mesura semblant. Es va abandonar per qüestions tècniques i de privadesa (denunciat per Open Right Group). https://t.co/TlJezKIpSl
Encara que aquest tipus d’aplicacions poden ser útils, la seva efectivitat depèn sobre manera de la seva implementació i de la cooperació dels usuaris. Els menors amb suficient coneixement tecnològic podrien trobar maneres de superar els filtres.
Per altra banda, un dels majors reptes que afronten aquestes aplicacions és la verificació d’edat. Segons assenyala El Mundo, la verificació mensual pot resultar incòmoda per a molts usuaris adults, que poden sentir-se frustrats per haver de renovar constantment la seva acreditació.
La privacitat és una altra preocupació important. Per funcionar correctament, l’aplicació demanda una gran quantitat de dades personals. Tenint en compte que el seu ús és per accedir a pornografia, si aquestes dades es filtressin públicament podrien destruir reputacions —recordem si no la definició de «màquina del fang» d’Umberto Eco.
Malgrat que la Comissió Europea assegura que s’han establert garanties clares per protegir la privadesa dels ciutadans, els defensors de la privacitat s’han mostrat preocupats perquè les mesures per complir les directrius europees condueixin a una vigilància massiva, erosionant la confidencialitat de les comunicacions privades.
Reacció a la tecnosfera: educació i sensibilització
A X, la reacció dels usuaris i usuàries no s’ha fet esperar. La decisió del govern ha revivat el debat entre feministes antiporno i les feministes prosex. Més enllà d’això, la majoria s’han mostrat incrèduls davant la mesura:
¿Empezaron diciendo que era para proteger a la infancia y ahora quieren controlar las veces que las personas adultas entran a webs porno? Me pinchas y no sangro. https://t.co/BRynI3BanX
També hi ha qui ha manifestat que, més enllà d’eines tecnològiques, és fonamental que el govern desplegui mesures en l’àmbit de l’educació contínua sobre sexualitat i pornografia.
Si el problema no és quants cops entres a veure porno. El problema és quin tipo de porno mires, a quina edat el mires i quina educació sexual tens. Com sempre, buscant el camí fàcil i les mesures populistes. El porno per se no és el problema. És la cultura de la violació.
La verdad es que estaría genial que el gobierno simplemente invirtiera en educación sexual que los adolescentes heteros siguen creyéndose que si la sacas a tiempo antes de correrte no hay riesgo de embarazo y los LGBT sólo pueden aprender sobre temas sexuales en internet
Diumenge, 20 d’agost del 2023. Estadi Accor, Sydney. Final de la Copa del Món de futbol: Espanya – Anglaterra. Minut 29. Aitana recupera la pilota al cercle central. Li cau a Tere, que canvia el joc cap a Mariona. La balear dona temps perquè Olga arribi per l’esquerra i la convida amb una passada a l’espai. Quan tothom espera una centrada, creua un xut molt precís al segon pal, impossible per a Earps, i anota el gol que li dona a la selecció espanyola femenina el seu primer Mundial…
Aquest no serà el tema de l’article, malauradament. Però en tractarem un de molt més important.
Se sol dir que el futbol és la cosa més rellevant d’entre totes aquelles que no importen gens. Però el futbol, que és el màxim exponent del panem et circenses en aquest país, també pot ser un vehicle molt efectiu per transmetre valors positius i transformadors de la societat. Per això, encara que no parlarem de futbol, sí que parlarem de futbolistes. Parlarem d’heroïnes.
Aquests últims dies, hem vist que el futbol espanyol està controlat per una estructura retrògrada que no respecta les professionals, pressiona a institucions i controla a mitjans de comunicació. Les queixes de les jugadores contra la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) no són noves. Fa un any, van demanar que es prenguessin el futbol femení seriosament, que professionalitzessin la metodologia i, fins i tot, una quinzena d’elles van comunicar que no estarien disponibles per culpa d’una situació insostenible i per salut mental.
La resposta de la RFEF, amb el president Luis Rubiales i l’entrenador Jorge Vilda al capdavant, va ser agressiva, barroera i intimidant. Van pressionar les jugadores en reunions individuals per trencar el grup, van filtrar correus i van atacar-les des dels principals mitjans de comunicació de Madrid, titllant-les de consentides i xantatgistes. Que fàcil que és guiar l’opinió pública quan disposes de la connivència dels poders mediàtics. En aquest país, la llibertat de premsa és una rara avis. Digues-me qui et paga… i et diré qui ets.
Mesos més tard, i després de mínimes millores, algunes van tornar per disputar la copa del món. D’altres, no les van trobar suficients i hi van renunciar per principis. Les jugadores es van conjurar i, amb tot mereixement, van ser campiones. I en lloc de tractar-les amb reconeixement i respecte, va començar un lamentable espectacle on el senyor Rubiales i l’entitat que representa van dur a terme un seguit d’abusos i extorsions propis d’algú alienat que es creu per sobre de la llei:
Agafar-se els testicles al costat de la família reial
Ser bavós amb les jugadores
Fer un petó no consentit als llavis a Jennifer Hermoso
Insultar públicament als que s’havien indignat
Pressionar a la jugadora i la seva família per sortir en un vídeo
Difondre falses declaracions de la jugadora
Emetre comunicats culpabilitzant la víctima, amenaçant les jugadores i analitzant imatges dels fets
Destituir tots els vicepresidents excepte un, per poder escollir el seu successor
Amenaçar al Govern en fer fora als equips espanyols de les competicions europees
I per rematar-ho, a l’assemblea de la RFEF, va fer un discurs esperpèntic, misogin i d’extrema dreta. Quan va dir que el «fals feminisme és la xacra d’aquest país», bona part de la sala va començar a aplaudir, mostrant que Rubiales no és un fruit podrit del futbol espanyol, sinó que tot el bosc fa pudor de ranci. Digues-me a qui aplaudeixes… i et diré qui ets.
Les reaccions no es van fer esperar. Alguns membres de la junta directiva van plegar. El cos tècnic —excepte Vilda, és clar— va dimitir i denunciar pressions per seure a primera fila. El Consell Superior d’Esports (CSD) va iniciar els tràmits per denunciar-lo i inhabilitar-lo. Nombroses entitats, partits polítics i patrocinadors van demanar-ne el cessament. Finalment, la FIFA el va suspendre provisionalment i li va prohibir posar-se en contacte amb la víctima.
Les jugadores —les veritables protagonistes— van organitzar-se i van anar amb tot. Alèxia encenia la metxa amb un tuit inaugurant el clam de condemna que ha triomfat en aquesta revolta: «s’ha acabat» (#SeAcabó):
Esto es inaceptable. Se acabó. Contigo compañera @Jennihermoso
Moltes la van seguir i va sortir un comunicat digital conjunt, a través del sindicat FutPro, en què condemnaven els fets, exigien canvis estructurals reals i comunicaven que no tornarien a la selecció mentre seguissin els actuals dirigents:
🚨 Las jugadoras de la @SEFutbolFem, campeonas del mundo y otras futbolistas, en apoyo a @Jennihermoso , manifiestan su firme condena ante conductas que han atentado contra la dignidad de las mujeres. El comunicado queda abierto a las futbolistas que se quieran adherir#seacabopic.twitter.com/PW91SW9Ts0
Després de tot aquest huracà de successos —al que li queden uns quants capítols—, Rubiales caurà, però això no soluciona res. Molts dels seus subordinats són com ell. Joan Soteras, president de la Federació Catalana de Futbol (FCF), va lloar el discurs. Els entrenadors de les seleccions absolutes, Luis de la Fuente i Jorge Vilda, van aplaudir dempeus. Nombrosos professionals del món del futbol i de la premsa fa dècades que cometen abusos. A la pel·lícula El Guepard (1958), els poderosos deien «que tot canviï perquè tot continuï igual». I això fa venir calfreds. Necessitem una neteja a fons.
És cert que l’opinió pública s’ha posicionat en contra de Rubiales. I és molt positiu que la societat s’eduqui en valors de respecte i s’entengui que un petó sense consentiment és agressió sexual. Però algunes veus estan sumant-se a aquest corrent d’opinió perquè els convé. Fa un any, gairebé ningú va donar suport a les jugadores i ha hagut de passar quelcom molt greu perquè se les escoltés.
Hemos tenido que asistir al capítulo más bochornoso del fútbol español para que muchos entiendan- y bastantes seguirán sin hacerlo- a las 15 futbolistas que hace justo un año se plantaron.
Però per desgràcia encara hi ha gent que es posiciona amb l’agressor. Ni uns fets gravats que ha vist tot el món són suficients. Com no ha de tenir por algú de denunciar una agressió sexual del seu entorn en casos molt més difícils de demostrar? Les víctimes estan molt indefenses i sovint es dubta abans d’elles que dels agressors.
Aquestes futbolistes són unes referents en l’esport i en la defensa dels drets de les dones. Per això, ara hi haurà moltes nenes que voldran recuperar pilotes com la Mapi o controlar el joc com l’Aitana. Noies que somiaran ser Pilotes d’Or com l’Alèxia o marcar en la final d’un mundial com l’Olga. I dones que s’alçaran contra les agressions masclistes de forma tan valenta com ho han fet la Jenni i les seves companyes. Encara estem lluny d’erradicar el masclisme. Però les futbolistes s’han plantat per marcar un punt d’inflexió. S’ha acabat.
