En sortir del cinema després de veure Inside Out 2, mentre la canalla al meu voltant demanava gelats i joguines a les botigues del centre comercial, em preguntava com els de Pixar, genis de l’animació, representarien la sexualitat en el seu cosmos emocional.
Imaginava escenaris dignes d’un assaig freudià modern: la Por, vestida amb un preservatiu gegant, prenent el control durant la primera experiència sexual; l’Alegria, saltironant sobre un matalàs en plena efervescència hormonal; o la Ira, transformada en una bola de foc passional, dominant el panell de control durant una trobada particularment porca i intensa.
Sense esperar-ho, de camí a casa, el Fàstic —l’emoció verda i sarcàstica— va prendre el comandament de la meva consciència. Us ho explico.
Llambregant TikTok al metro, a la pantalla va aparèixer un Adonis contemporani, amb músculs tan definits que semblaven esculpits per Miquel Àngel. El semideu culinari mostrava com estava preparant un plat de pollastre, però qualsevol hauria jurat que estava a punt de protagonitzar una porno. Les seves mans acariciaven la pitrera —de pollastre, eh— amb un erotisme tan exagerat —a la part que innecessari— que vaig dubtar si estava veient una recepta o un preludi a «50 ombres de pollastre».
Abans de poder recuperar-me de l’espectacle gastro-eròtic, TikTok va llançar-me a l’altre extrem de l’espectre. En aquest cas, una jove que semblava sortida d’un anunci dels anys 50 explicava com preparava el sopar per al seu «estimat marit». També cuinava pollastre —coincidència o conspiració avícola?—, però el seu enfocament era radicalment diferent. La seva veu, un xiuxiueig infantil que faria semblar la Blancaneu una fumadora empedreïda, descrivia cada pas amb una dolçor embafadora.
Vaig trobar-me a mercè dels dos extrems d’una de les narratives predominants al món digital: la hipersexualització (masculina o femenina) i la infantilització (predominantment femenina).
Mentre buscava refugi a X, la usuària @XfemceL9 va descobrir-me el nom del fenomen vocal: fundy baby voice. Aparentment, aquesta tècnica consisteix a parlar com si fossis una nena d’anime amb els ulls com a plats i amb veu de gatet xiuxiuejant, tot mentre t’autodenomines la reina de la llar, esperant que els teus seguidors aplaudeixin cada plat cuinat i cada llençol doblegat.
La fatxosfera —aquest ecosistema digital on la nostàlgia pel passat es barreja amb el pànic al futur— es va llançar en tromba a respondre la piulada per defensar… el dret de les dones a sonar com nenes? Els seus arguments eren un batibull de teories conspiratives que farien enrogir el mateix Iker Jiménez. Hi ha qui ha dit, fins i tot, que termes com «neocristià» són invencions del lobby feminazi per desacreditar les veritables dones.
Més enllà de la reacció de la ultradreta —en parlarem més endavant—, el fundy baby voice és un fenomen cultural i lingüístic que s’observa principalment en comunitats fonamentalistes cristianes als Estats Units. Les dones adopten una forma de parlar amb un to infantil i dolç que busca transmetre innocència i submissió.
No es tracta simplement d’una elecció d’estil vocal; se l’inculquen a les nenes des de la infància com a part d’un conjunt d’expectatives sobre comportaments i modals. Les joves adopten aquesta veu per ajustar-se als rols de gènere tradicional i reforçar la percepció de puresa i obediència, perpetuant estereotips de fragilitat i dependència.
En els darrers anys, la crítica al fundy baby voice ha crescut als Estats Units. Molts assenyalen que reforça una dinàmica de poder desigual i limita l’expressió autèntica de les dones. La bloggera debuk publicava, al març d’aquest any, «Fundy baby voice-shaming», un article on sentència que, com a forma de control social, la veu infantilitzada priva les dones de la seva agència i autonomia, encaixant-les en motlles restrictius.
Les dones que adopten la baby voice estan «fent gènere» —en el sentit butlerià del terme— d’una manera exagerada, reforçant les expectatives de feminitat dins del context social del cristianisme fonamentalista.
L’article també s’immisceix en el debat sobre si és just avergonyir (fer shaming) a les dones que l’adopten o si, més bé, hauríem de dirigir l’atenció de les nostres crítiques a les estructures patriarcals que perpetuen aquesta pràctica.
És important abordar el tema amb empatia i comprensió, reconeixent que moltes dones poden haver incorporat la fundy baby voice com a estratègia de supervivència en entorns conservadors o, fins i tot, com a mitjà per aconseguir acceptació social.
En lloc de ridiculitzar-les, hauríem de promoure l’educació activa i la conscienciació, mostrant models alternatius de feminitat i empoderament. Tot i que s’ha de reconèixer que és difícil entrar en les consciències sectàries, cada cop és més habitual veure en els productes culturals representacions de feminitats alternatives a la normativa-tradicional-cristiana.
Per exemple, podríem animar a més dones a adoptar el mode de parla de Nathy Peluso:
Se t’acudeix alguna figura pública catalana o espanyola amb fundy baby voice? A mi la primera que em ve al cap és Tamara Falcó, que no només manifesta infantesa en el to, sinó també fatxenderia (pijería) en l’expressió. Un altre cas pot ser la cantant Amaia Romero, que va sorprendre en la seva participació en el pòdcast de La Pija y La Quinqui per l’aparent canvi de veu:
O fins i tot Paris Hilton, que darrerament va mostrar la importància de la veu per transmetre «serietat» en les seves declaracions davant el congrés dels Estats Units:
No hi ha dubte que el fenomen de la fundy baby voice planteja preguntes inquietants sobre com les estructures de poder s’inscriuen en els cossos —i les veus— de les dones. En defensar aquest estil de parla, la fatxosfera està, de fet, reafirmant un ordre social que valora la docilitat i la dependència femenines.
En aquest sentit, la fundy baby voice pot considerar-se una manifestació més, concretament vocal, d’un fenomen més ampli d’infantilització femenina que s’observa en diversos àmbits culturals.
Cáceres i Díaz assenyalen en la introducción de «Percepción de los comportamientos y patrones corporales asignados a la mujer en publicidad» (2008) que
la publicitat tendeix a infantilitzar la imatge de la dona i, per a ells, no només recorre a representar-la en edats més primerenques, sinó que reforça la càrrega de simbolismes, objectes, robes, postures, pentinats, trets físics o actituds que accentuen aquest procés en el qual la model queda ancorada en la seva infància.
Una estratègia que no és accidental, sinó que «s’institueix com a altra eina patriarcal de les quals es nodreix la publicitat amb l’objecte de negar i ocultar la maduresa femenina».
Hipersexualització i infantilització al contingut de les xarxes socials
Abans d’aprofundir en els modes de parla com la fundy baby voice en el context de les xarxes socials, m’agradaria presentar els extrems de la línia de producció de contingut que he mencionat al principi i en la dialèctica entre ells.
La construcció de la identitat i la perfomativitat de gènere en la tecnosfera estan sotmeses a una distorsió que oscil·la entre dos extrems: la hipersexualització i la infantilització. És fàcilment comprovable en alguns feeds de contingut en plataformes socials com TikTok, Instagram o X —de manera extrema en OnlyFans.
Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy»
D’una banda, la hipersexualització s’ha convertit en una moneda de canvi per obtenir visibilitat i èxit a les xarxes socials. Tant homes com dones, però especialment les dones joves, utilitzen el seu cos com a objecte de desig per atraure l’atenció i generar seguidors.
La cosificació dels cossos —sobretot els canònics i normativament bells— pot ser una via ràpida per guanyar viralitat i visibilitat. Però ho és a costa de promoure estereotips de bellesa irreals i d’exacerbar la idea de la dona com a objecte sexual. La hipersexualització impacta en la salut mental i l’autoestima de les consumidores joves, que es veuen pressionades a ajustar-se a un ideal de bellesa inassolible i a sexualitzar-se prematurament.
De fet, la hipersexualització ha anat més enllà i ha arribat als dibuixos animats (hentai), a les disfresses peludes (subcultura furry) i a tot el que us pugueu imaginar:
Al mateix temps, en l’altre extrem de l’espectre, trobem la infantilització, especialment de les dones —del qual ja hem parlat. El més interessant és que, curiosament, en aquesta infantilització també hi ha un component d’hipersexualització. Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy» que explota la tensió entre la innocència infantil i la sexualitat adulta —un joc perillós que incorpora elements pedòfils o cosificació sexual dels nens i nenes.
Per això, les implicacions dels modes de parla com la fundy baby voice són més profunds dels que ens pensem.
Els modes de la parla
En el vast panorama de l’expressió estètica, la veu humana s’erigeix en un instrument poderós, capaç de transmetre no només paraules i significats laterals, sinó també una gamma d’emocions i subtextos que van més enllà del llenguatge explícit. Mitjançant la modulació, el to i la intensitat, les veus poden revelar aspectes de la condició humana que no es limiten al gènere, com la classe social, la raça, l’orientació sexual o la identitat cultural.
Un exemple recent que em va fascinar ho representa molt aconseguidament aquesta escena, amb la que vaig topar a TikTok, de la sèrie estatunidenca Loudermilk.
El vocal fry, una tècnica vocal, caracteritzada per un so «cruixent», aspre o ronc, ha sigut objecte d’anàlisi i debat per part de lingüistes, psicòlegs i experts socioculturals.
Si bé el «crepitar vocal» s’utilitza habitualment en el cant per escalfar les cordes vocals, el seu ús en el llenguatge quotidià ha generat diverses interpretacions, tot i que, en general, la percepció de l’ús d’aquest mode vocal (com ensenya l’escena de Loudermilk) és negatiu —sobretot quan ho empren les dones.
M’interessa especialment la novedosa aproximació que Monika Chao i Julia R. S. Bursten proposen a «Girl Talk: Understanding Negative Reactions to Female Vocal Fry». Les investigadores proposen una «explicació ecoica» per entendre per què molts oients reaccionen negativament quan les dones joves utilitzen aquest to de veu greu i ronc.
Segons Chao i Bursten, quan una dona empra el vocal fry, alguns oients interpreten erròniament aquest to com una referència burleta a les veus masculines d’autoritat. «L’oient molest pot entendre’s com algú que interpreta el comentari de la parlant com una referència despectiva a les expressions dels parlants masculins», afirmen les autores.
Aquesta interpretació equivocada té les seves arrels en el que els lingüistes anomenen el «codi de freqüència», que associa els tons de veu més greus amb la masculinitat. El vocal fry, en ser un to particularment baix, transgredeix aquest codi quan una dona l’utilitza.
Les investigadores argumenten que les reaccions negatives reflecteixen actituds sexistes subjacents. En assumir que les dones no tenen dret a utilitzar un to de veu associat amb l’autoritat masculina, els crítics del vocal fry femení reforcen, conscientment o inconscient, les jerarquies de gènere en la parla.
Chao i Bursten conclouen amb una crida a l’acció: en lloc de demanar a les dones que canviïn la seva manera de parlar, hauríem de qüestionar les nostres pròpies suposicions. «Estaríem millor preguntant-nos per què assumim que la burla ecoica és el que les dones fan en adoptar fonacions masculinitzades», declaren a l’estudi.
Artistes amb gran influència com Kim Kardashian, Kristen Stewart, Scarlett Johansson, Ariana Grande o Billie Eilish, en diferent grau de mesura, utilitzen el vocal fry en la seva parla quotidiana.
En un article de la secció d’educació de la revista The Conversation titulat «If your teenager’s ‘vocal fry’ bothers you, you may be behind the times», Nicole Hildebrand-Edgar afirmava que
[el feminisme] ha proposat diverses teories [respecte al vocal fry]. Algunes diuen que en utilitzar la veu crepitant, les dones estan suprimint la seva pròpia autoritat. A l’extrem oposat, altres diuen que la preocupació excessiva per la veu crepitant és només un altre cas de la societat que fiscalitza la veu de les dones en lloc d’escoltar-les.
De la mateixa manera que el fundy baby voice, el vocal fry obre un debat intens en el si del moviment feminista. Ambdós modes de parla, productes del sistema patriarcal, construeixen una imatge femenina submisa i dependent del gènere masculí: o bé sobrerepresentant la feminitat o bé estetitzant-la al que es considera «el model masculí». Tanmateix, l’adopció d’aquests modes de parla per part de moltes dones pot interpretar-se com un acte d’empoderament o una via d’escapament per ser acceptades en determinades comunitats o cercles socials.
La tensió dialèctica entre aquestes postures des del progressisme planteja una paradoxa inherent: per una banda, és necessari combatre la imposició de patrons vocals que perpetuen la desigualtat de gènere; per l’altra, no podem caure en la censura o repressió d’expressions individuals. Especialment, quan aquestes expressions provenen de grups marginalitzats que, tot i estar dins de grups privilegiats (com en el cas de les dones amb deixos infantilitzats), viuen sotmeses a un règim d’esclavisme voluntari.
En resum, abans mencionava a Judith Butler i com la fundy baby voice reforça les expectatives de feminitat en la seva performativitat exagerada del gènere. Paradoxalment, aquest mode de la parla també subverteix les expectatives perquè, en intentar conformar-se a un ideal de feminitat submisa i infantil, la seva performance és tan exagerada que revela les estructures de poder i les expectatives socials que acostumen a romandre ocultes. Mentre que, per una banda, sembla reïficar estereotips de gènere, per l’altra, la seva natura exagerada pot servir per desestabilitzar aquests mateixos estereotips, fent-los visibles i, per tant, subjectes a crítica.
Moralina: menys burles, més reflexió i, si pot ser, una mica d’humor
Mentre l’algoritme de TikTok em retorna a la realitat, quedo amb la sensació d’haver presenciat un espectacle grotesc que reflecteix les contradiccions i les paradoxes del món digital. El viatge que he fet des del cinema fins al metro, passant per les xarxes socials, m’ha deixat amb un gust agredolç i una barreja d’emocions que ni tan sols els de Pixar podrien representar adequadament.
Potser la propera vegada que senti una noia parlant com si s’hagués empassat un globus d’heli, en lloc de riure-me’n, em rascaré el cap i pensaré: «Ostres, quin feix de complexitats socials hi ha darrere d’això!».
No estic dient que haguem d’aplaudir cada xiuxiueig infantil o grunyit greu que sentim per TikTok. Però potser, només potser, abans de fer l’ullet sarcàstic al company del costat, podríem dedicar un segon a pensar en el circ social que ha portat a aquestes noies a sonar així. I qui sap? Potser aquestes veus són en realitat un cavall de Troia sonor, infiltrant-se en el sistema per fer-lo explotar des de dins.
Així que, la propera vegada que us topeu amb una fundy baby voice o un vocal fry salvatge, en lloc de córrer a fer un meme, potser podríeu aturar-vos i dir: «Ei, potser aquesta noia està fent més per desmantellar el patriarcat del que em penso… o potser només vol uns quants likes més. Què sé jo…»
En un context en què la sexualitat i la identitat es converteixen en eines per obtenir atenció i validació, oscil·lant entre la hipersexualització i la infantilització femenina, em sembla crucial fomentar una consciència crítica que ens permeti desxifrar i desafiar aquestes narratives limitadores. La lluita per una societat més justa i igualitària ha d’incloure la recuperació de les nostres veus autèntiques i una redefinició oberta del significat de la feminitat (i, per tant, necessàriament de la masculinitat).
Reflexionant sobre fenòmens com la fundy baby voice o el vocal fry, m’adono que aquestes expressions vocals són més que simples modes: són manifestacions de les estructures de poder que s’inscriuen en els nostres cossos i les nostres veus. Però també poden ser eines de subversió, revelant i desestabilitzant els mateixos estereotips que semblen reforçar.
