Des de la seva històrica elecció com a vicepresidenta dels Estats Units, Kamala Harris ha anat perdent visibilitat dins l’administració Biden. Tot i ser la primera dona i persona d’origen afroamericà i sud-asiàtic en el càrrec, la seva presència en l’escenari polític s’ha reduït considerablement. Això es reflecteix en la manca de suport explícit de figures prominents del Partit Demòcrata, com la senadora Elizabeth Warren, i en les constants desercions en el seu equip, cosa que ha debilitat el seu perfil i la seva capacitat d’influir significativament en polítiques clau com la immigració i els drets reproductius.
Des del passat debat del 27 de juny entre Biden i Trump a la CNN, on es va veure a Biden desorientat i a Trump mentider i grotesc, qualsevol alternativa sembla millor. Aquesta percepció ha obert la porta a una nova onada d’interès per figures polítiques que podrien oferir un canvi de rumb. En aquest context, Kamala Harris ha començat a recuperar protagonisme entre el públic jove, que busca alternatives fresques i inspiradores davant la percepció de decadència dels líders actuals.
A les xarxes socials, especialment a X, alguns joves nord-americans han començat a ressaltar els millors moments de Harris a través de fils de tuits. S’inclouen discursos inspiradors, moments de fermesa política i anècdotes personals que mostren una faceta més humana i propera de la vicepresidenta. Aconseguiran els fandoms de la vicepresidenta que torni a estar en el punt de mira mediàtic?
Enmig de les especulacions sobre la capacitat de Joe Biden per continuar la seva campanya presidencial, Kamala Harris ha reafirmat el seu suport incondicional a l’actual president, destacant el seu orgull per ser la seva companya de fórmula i defensant el seu rendiment en el recent debat contra Donald Trump. Malgrat les burles de Trump i les preocupacions dins del Partit Demòcrata sobre l’efectivitat de Biden, Harris es manté ferma en la seva posició, intentant dissuadir els rumors sobre la seva possible candidatura en substitució de Biden.
En sortir del cinema després de veure Inside Out 2, mentre la canalla al meu voltant demanava gelats i joguines a les botigues del centre comercial, em preguntava com els de Pixar, genis de l’animació, representarien la sexualitat en el seu cosmos emocional.
Imaginava escenaris dignes d’un assaig freudià modern: la Por, vestida amb un preservatiu gegant, prenent el control durant la primera experiència sexual; l’Alegria, saltironant sobre un matalàs en plena efervescència hormonal; o la Ira, transformada en una bola de foc passional, dominant el panell de control durant una trobada particularment porca i intensa.
Sense esperar-ho, de camí a casa, el Fàstic —l’emoció verda i sarcàstica— va prendre el comandament de la meva consciència. Us ho explico.
Llambregant TikTok al metro, a la pantalla va aparèixer un Adonis contemporani, amb músculs tan definits que semblaven esculpits per Miquel Àngel. El semideu culinari mostrava com estava preparant un plat de pollastre, però qualsevol hauria jurat que estava a punt de protagonitzar una porno. Les seves mans acariciaven la pitrera —de pollastre, eh— amb un erotisme tan exagerat —a la part que innecessari— que vaig dubtar si estava veient una recepta o un preludi a «50 ombres de pollastre».
No he pogut trobar el vídeo, però era semblant a aquest. Com ella em pregunto: no sentiran vergonya quan filmen aquests vídeos?
Abans de poder recuperar-me de l’espectacle gastro-eròtic, TikTok va llançar-me a l’altre extrem de l’espectre. En aquest cas, una jove que semblava sortida d’un anunci dels anys 50 explicava com preparava el sopar per al seu «estimat marit». També cuinava pollastre —coincidència o conspiració avícola?—, però el seu enfocament era radicalment diferent. La seva veu, un xiuxiueig infantil que faria semblar la Blancaneu una fumadora empedreïda, descrivia cada pas amb una dolçor embafadora.
Vaig trobar-me a mercè dels dos extrems d’una de les narratives predominants al món digital: la hipersexualització (masculina o femenina) i la infantilització (predominantment femenina).
Mentre buscava refugi a X, la usuària @XfemceL9 va descobrir-me el nom del fenomen vocal: fundy baby voice. Aparentment, aquesta tècnica consisteix a parlar com si fossis una nena d’anime amb els ulls com a plats i amb veu de gatet xiuxiuejant, tot mentre t’autodenomines la reina de la llar, esperant que els teus seguidors aplaudeixin cada plat cuinat i cada llençol doblegat.
el poner esta voz es ideologia y tiene un nombre, se llama fundy baby voice y no es casualidad que ma mayoria de perfiles femeninos neocristianos/conservadores pongan voz de retrasada https://t.co/gM1EC9iYap
La fatxosfera —aquest ecosistema digital on la nostàlgia pel passat es barreja amb el pànic al futur— es va llançar en tromba a respondre la piulada per defensar… el dret de les dones a sonar com nenes? Els seus arguments eren un batibull de teories conspiratives que farien enrogir el mateix Iker Jiménez. Hi ha qui ha dit, fins i tot, que termes com «neocristià» són invencions del lobby feminazi per desacreditar les veritables dones.
No existe ni el término “fundy baby voice”, ni “neocristiano”. Habla bien, no se trata de decir estupideces porque te follan mal y por tener una vida miserable.
Més enllà de la reacció de la ultradreta —en parlarem més endavant—, el fundy baby voice és un fenomen cultural i lingüístic que s’observa principalment en comunitats fonamentalistes cristianes als Estats Units. Les dones adopten una forma de parlar amb un to infantil i dolç que busca transmetre innocència i submissió.
No es tracta simplement d’una elecció d’estil vocal; se l’inculquen a les nenes des de la infància com a part d’un conjunt d’expectatives sobre comportaments i modals. Les joves adopten aquesta veu per ajustar-se als rols de gènere tradicional i reforçar la percepció de puresa i obediència, perpetuant estereotips de fragilitat i dependència.
En els darrers anys, la crítica al fundy baby voice ha crescut als Estats Units. Molts assenyalen que reforça una dinàmica de poder desigual i limita l’expressió autèntica de les dones. La bloggera debuk publicava, al març d’aquest any, «Fundy baby voice-shaming», un article on sentència que, com a forma de control social, la veu infantilitzada priva les dones de la seva agència i autonomia, encaixant-les en motlles restrictius.
Les dones que adopten la baby voice estan «fent gènere» —en el sentit butlerià del terme— d’una manera exagerada, reforçant les expectatives de feminitat dins del context social del cristianisme fonamentalista.
L’article també s’immisceix en el debat sobre si és just avergonyir (fer shaming) a les dones que l’adopten o si, més bé, hauríem de dirigir l’atenció de les nostres crítiques a les estructures patriarcals que perpetuen aquesta pràctica.
És important abordar el tema amb empatia i comprensió, reconeixent que moltes dones poden haver incorporat la fundy baby voice com a estratègia de supervivència en entorns conservadors o, fins i tot, com a mitjà per aconseguir acceptació social.
En lloc de ridiculitzar-les, hauríem de promoure l’educació activa i la conscienciació, mostrant models alternatius de feminitat i empoderament. Tot i que s’ha de reconèixer que és difícil entrar en les consciències sectàries, cada cop és més habitual veure en els productes culturals representacions de feminitats alternatives a la normativa-tradicional-cristiana.
Per exemple, podríem animar a més dones a adoptar el mode de parla de Nathy Peluso:
Se t’acudeix alguna figura pública catalana o espanyola amb fundy baby voice? A mi la primera que em ve al cap és Tamara Falcó, que no només manifesta infantesa en el to, sinó també fatxenderia (pijería) en l’expressió. Un altre cas pot ser la cantant Amaia Romero, que va sorprendre en la seva participació en el pòdcast de La Pija y La Quinqui per l’aparent canvi de veu:
O fins i tot Paris Hilton, que darrerament va mostrar la importància de la veu per transmetre «serietat» en les seves declaracions davant el congrés dels Estats Units:
Paris Hilton’s voice switch during a speech with the US Congress has left fans baffled with many believing her ‘deep voice’ is her ‘real’ one. The socialite spoke to representatives to discuss why mental health and counseling should be included in child welfare programs. 🎥 C-SPAN #news#parishilton#celebrity#voiceswitch#voicechange#celebritynews
No hi ha dubte que el fenomen de la fundy baby voice planteja preguntes inquietants sobre com les estructures de poder s’inscriuen en els cossos —i les veus— de les dones. En defensar aquest estil de parla, la fatxosfera està, de fet, reafirmant un ordre social que valora la docilitat i la dependència femenines.
En aquest sentit, la fundy baby voice pot considerar-se una manifestació més, concretament vocal, d’un fenomen més ampli d’infantilització femenina que s’observa en diversos àmbits culturals.
Cáceres i Díaz assenyalen en la introducción de «Percepción de los comportamientos y patrones corporales asignados a la mujer en publicidad» (2008) que
la publicitat tendeix a infantilitzar la imatge de la dona i, per a ells, no només recorre a representar-la en edats més primerenques, sinó que reforça la càrrega de simbolismes, objectes, robes, postures, pentinats, trets físics o actituds que accentuen aquest procés en el qual la model queda ancorada en la seva infància.
Una estratègia que no és accidental, sinó que «s’institueix com a altra eina patriarcal de les quals es nodreix la publicitat amb l’objecte de negar i ocultar la maduresa femenina».
Hipersexualització i infantilització al contingut de les xarxes socials
Abans d’aprofundir en els modes de parla com la fundy baby voice en el context de les xarxes socials, m’agradaria presentar els extrems de la línia de producció de contingut que he mencionat al principi i en la dialèctica entre ells.
La construcció de la identitat i la perfomativitat de gènere en la tecnosfera estan sotmeses a una distorsió que oscil·la entre dos extrems: la hipersexualització i la infantilització. És fàcilment comprovable en alguns feeds de contingut en plataformes socials com TikTok, Instagram o X —de manera extrema en OnlyFans.
Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy»
D’una banda, la hipersexualització s’ha convertit en una moneda de canvi per obtenir visibilitat i èxit a les xarxes socials. Tant homes com dones, però especialment les dones joves, utilitzen el seu cos com a objecte de desig per atraure l’atenció i generar seguidors.
La cosificació dels cossos —sobretot els canònics i normativament bells— pot ser una via ràpida per guanyar viralitat i visibilitat. Però ho és a costa de promoure estereotips de bellesa irreals i d’exacerbar la idea de la dona com a objecte sexual. La hipersexualització impacta en la salut mental i l’autoestima de les consumidores joves, que es veuen pressionades a ajustar-se a un ideal de bellesa inassolible i a sexualitzar-se prematurament.
De fet, la hipersexualització ha anat més enllà i ha arribat als dibuixos animats (hentai), a les disfresses peludes (subcultura furry) i a tot el que us pugueu imaginar:
Al mateix temps, en l’altre extrem de l’espectre, trobem la infantilització, especialment de les dones —del qual ja hem parlat. El més interessant és que, curiosament, en aquesta infantilització també hi ha un component d’hipersexualització. Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy» que explota la tensió entre la innocència infantil i la sexualitat adulta —un joc perillós que incorpora elements pedòfils o cosificació sexual dels nens i nenes.
Per això, les implicacions dels modes de parla com la fundy baby voice són més profunds dels que ens pensem.
Els modes de la parla
En el vast panorama de l’expressió estètica, la veu humana s’erigeix en un instrument poderós, capaç de transmetre no només paraules i significats laterals, sinó també una gamma d’emocions i subtextos que van més enllà del llenguatge explícit. Mitjançant la modulació, el to i la intensitat, les veus poden revelar aspectes de la condició humana que no es limiten al gènere, com la classe social, la raça, l’orientació sexual o la identitat cultural.
Un exemple recent que em va fascinar ho representa molt aconseguidament aquesta escena, amb la que vaig topar a TikTok, de la sèrie estatunidenca Loudermilk.
El vocal fry, una tècnica vocal, caracteritzada per un so «cruixent», aspre o ronc, ha sigut objecte d’anàlisi i debat per part de lingüistes, psicòlegs i experts socioculturals.
Si bé el «crepitar vocal» s’utilitza habitualment en el cant per escalfar les cordes vocals, el seu ús en el llenguatge quotidià ha generat diverses interpretacions, tot i que, en general, la percepció de l’ús d’aquest mode vocal (com ensenya l’escena de Loudermilk) és negatiu —sobretot quan ho empren les dones.
M’interessa especialment la novedosa aproximació que Monika Chao i Julia R. S. Bursten proposen a «Girl Talk: Understanding Negative Reactions to Female Vocal Fry». Les investigadores proposen una «explicació ecoica» per entendre per què molts oients reaccionen negativament quan les dones joves utilitzen aquest to de veu greu i ronc.
Segons Chao i Bursten, quan una dona empra el vocal fry, alguns oients interpreten erròniament aquest to com una referència burleta a les veus masculines d’autoritat. «L’oient molest pot entendre’s com algú que interpreta el comentari de la parlant com una referència despectiva a les expressions dels parlants masculins», afirmen les autores.
Aquesta interpretació equivocada té les seves arrels en el que els lingüistes anomenen el «codi de freqüència», que associa els tons de veu més greus amb la masculinitat. El vocal fry, en ser un to particularment baix, transgredeix aquest codi quan una dona l’utilitza.
Les investigadores argumenten que les reaccions negatives reflecteixen actituds sexistes subjacents. En assumir que les dones no tenen dret a utilitzar un to de veu associat amb l’autoritat masculina, els crítics del vocal fry femení reforcen, conscientment o inconscient, les jerarquies de gènere en la parla.
Chao i Bursten conclouen amb una crida a l’acció: en lloc de demanar a les dones que canviïn la seva manera de parlar, hauríem de qüestionar les nostres pròpies suposicions. «Estaríem millor preguntant-nos per què assumim que la burla ecoica és el que les dones fan en adoptar fonacions masculinitzades», declaren a l’estudi.
Artistes amb gran influència com Kim Kardashian, Kristen Stewart, Scarlett Johansson, Ariana Grande o Billie Eilish, en diferent grau de mesura, utilitzen el vocal fry en la seva parla quotidiana.
[el feminisme] ha proposat diverses teories [respecte al vocal fry]. Algunes diuen que en utilitzar la veu crepitant, les dones estan suprimint la seva pròpia autoritat. A l’extrem oposat, altres diuen que la preocupació excessiva per la veu crepitant és només un altre cas de la societat que fiscalitza la veu de les dones en lloc d’escoltar-les.
De la mateixa manera que el fundy baby voice, el vocal fry obre un debat intens en el si del moviment feminista. Ambdós modes de parla, productes del sistema patriarcal, construeixen una imatge femenina submisa i dependent del gènere masculí: o bé sobrerepresentant la feminitat o bé estetitzant-la al que es considera «el model masculí». Tanmateix, l’adopció d’aquests modes de parla per part de moltes dones pot interpretar-se com un acte d’empoderament o una via d’escapament per ser acceptades en determinades comunitats o cercles socials.
La tensió dialèctica entre aquestes postures des del progressisme planteja una paradoxa inherent: per una banda, és necessari combatre la imposició de patrons vocals que perpetuen la desigualtat de gènere; per l’altra, no podem caure en la censura o repressió d’expressions individuals. Especialment, quan aquestes expressions provenen de grups marginalitzats que, tot i estar dins de grups privilegiats (com en el cas de les dones amb deixos infantilitzats), viuen sotmeses a un règim d’esclavisme voluntari.
En resum, abans mencionava a Judith Butler i com la fundy baby voice reforça les expectatives de feminitat en la seva performativitat exagerada del gènere. Paradoxalment, aquest mode de la parla també subverteix les expectatives perquè, en intentar conformar-se a un ideal de feminitat submisa i infantil, la seva performance és tan exagerada que revela les estructures de poder i les expectatives socials que acostumen a romandre ocultes. Mentre que, per una banda, sembla reïficar estereotips de gènere, per l’altra, la seva natura exagerada pot servir per desestabilitzar aquests mateixos estereotips, fent-los visibles i, per tant, subjectes a crítica.
Moralina: menys burles, més reflexió i, si pot ser, una mica d’humor
Mentre l’algoritme de TikTok em retorna a la realitat, quedo amb la sensació d’haver presenciat un espectacle grotesc que reflecteix les contradiccions i les paradoxes del món digital. El viatge que he fet des del cinema fins al metro, passant per les xarxes socials, m’ha deixat amb un gust agredolç i una barreja d’emocions que ni tan sols els de Pixar podrien representar adequadament.
Potser la propera vegada que senti una noia parlant com si s’hagués empassat un globus d’heli, en lloc de riure-me’n, em rascaré el cap i pensaré: «Ostres, quin feix de complexitats socials hi ha darrere d’això!».
No estic dient que haguem d’aplaudir cada xiuxiueig infantil o grunyit greu que sentim per TikTok. Però potser, només potser, abans de fer l’ullet sarcàstic al company del costat, podríem dedicar un segon a pensar en el circ social que ha portat a aquestes noies a sonar així. I qui sap? Potser aquestes veus són en realitat un cavall de Troia sonor, infiltrant-se en el sistema per fer-lo explotar des de dins.
Així que, la propera vegada que us topeu amb una fundy baby voice o un vocal fry salvatge, en lloc de córrer a fer un meme, potser podríeu aturar-vos i dir: «Ei, potser aquesta noia està fent més per desmantellar el patriarcat del que em penso… o potser només vol uns quants likes més. Què sé jo…»
En un context en què la sexualitat i la identitat es converteixen en eines per obtenir atenció i validació, oscil·lant entre la hipersexualització i la infantilització femenina, em sembla crucial fomentar una consciència crítica que ens permeti desxifrar i desafiar aquestes narratives limitadores. La lluita per una societat més justa i igualitària ha d’incloure la recuperació de les nostres veus autèntiques i una redefinició oberta del significat de la feminitat (i, per tant, necessàriament de la masculinitat).
Reflexionant sobre fenòmens com la fundy baby voice o el vocal fry, m’adono que aquestes expressions vocals són més que simples modes: són manifestacions de les estructures de poder que s’inscriuen en els nostres cossos i les nostres veus. Però també poden ser eines de subversió, revelant i desestabilitzant els mateixos estereotips que semblen reforçar.
«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
@Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt#badbunny#nostalgia#flowgptmusic
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
«Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
Agost de 2023. Després d’una onada de calor insuportable a Barcelona, arriben les pluges i les temperatures mediterrànies que tant trobàvem a faltar. Les nits són més lleugeres i faciliten el descans.
Quan la meteorologia es posa de part meva per anar a dormir, comencen a pertorbar-me altres assumptes. Fins a tal punt que m’afecten la son. Abans de les vacances d’agost em preocupava el resultat de les eleccions generals de 2023. Després del nomenament de Francina Armengol del Partit Socialista com a presidenta del Congrés dels Diputats, amb els vots de Junts, vaig respirar tranquil davant l’esvaïment de les possibilitats que PP i VOX acabessin sumant per nomenar Feijóo president del Govern espanyol.
La tranquil·litat, però, es va truncar quan una altra línia de batalla va obrir-se,a banda de la institucional contra els partits reaccionaris i els seus representants: la lluita sociocultural contra el masclisme i el patriarcat.
El president de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, va fer un petó no consentit la jugadora Jenni Hermoso després de la victòria de la selecció femenina a la Copa del Món Femenina de la FIFA. Això va provocar una gran controvèrsia i reaccions ràpides: Rubiales va ser inhabilitat per la FIFA, denunciat per la fiscalia i el Consell Superior d’Esports del Govern espanyol. Tot això va succeir després que Rubiales es negués a dimitir i acusés diverses persones i entitats, incloent-hi la víctima, de «fals feminisme» i caça de bruixes.
Entro a X.com —Twitter, pels amics—, i veig que un famós tuitaire ultradretà, Luis Pérez, conegut com a «Alvise», publica un vídeo de la víctima de l’agressió (segurament filtrat pel mateix Rubiales o el seu cercle), reaccionant amb les seves companyes al petó no consentit que li va fer Rubiales. L’objectiu és desacreditar a Jenni Hermoso —tot i que en el mateix vídeo es veu com, també en privat, la jugadora de la selecció manté la seva versió dels fets: que el petó no va ser consentit.
A la part inferior de la publicació —tuit, pels amics—, veig una capsa que resa: ajuda a qualificar les notes en aquest post. Hi clico i veig que diferents usuaris, des de l’anonimat, han proposat notes per contextualitzar les nombroses incorreccions de la publicació d’Alvise. El vídeo anava acompanyat d’una sèrie de missatges que acusaven la víctima d’haver-se inventat una versió i descrivia uns altres fets que no es veuen en el vídeo, però que, de la manera en què està publicat, semblaria que surten en l’arxiu audiovisual.
La primera tanda de notes estan encapçalades per un titular que diu: Notes amb suggeriments de context per mostrar juntament amb el post. «L’autor d’aquest tuit és un conegut agitador ultra, condemnat en almenys tres ocasions per difondre notícies falses. En aquest vídeo tracta de desacreditar el testimoni d’una víctima basant-se únicament en la recció subjectiva d’ella davant l’escometiment d’un presumpte delicte» —adjunt al text un enllaç a una notícia d’ElDiario.es. Altres notes assenyalaven que el vídeo està «molt manipulat» i comparteixen enllaços de pàgines web realment estranyes.
Més cap a baix, una altra capçalera ajunta un conjunt de notes: Notes en les quals s’explica per què no es necessita context addicional. «La jugadora Jennifer Hermoso ensenya entre riures una foto comparant la foto d’Iker Casillas i Sara Carbonero amb la seva amb Luis Rubiales. Les jugadores coregen la paraula ‘petó’ així com ‘presi’ en senyal d’aprovació, no s’aprecia descontent o frustració». Altres notes justifiquen que no és necessari contextualitzar el vídeo perquè l’autor del tuit «expressa la seva pròpia interpretació d’un vídeo que, malgrat estar editat i descontextualitzat, no és fals».
La Comunitat de Notes d’X.com és una eina útil per lluitar contra les notícies falses i els relats creats des de la mentida? O és un mal de cap pels periodistes o una màquina per alimentar la «cancel·lació»?
Avui dia, l’efecte de retallar el context de qualsevol artefacte cultural-digital és crucial per a la seva memetització
El lingüista i científic cognitiu, George Lakoff, proposa en el seu llibre No pensis en un elefant que les paraules, imatges i la retòrica que utilitzem per descriure el món creen marcs conceptuals que condicionen la nostra percepció de la realitat i les nostres creences.
La gent pensa mitjançant marcs. […] La veritat, per a ser acceptada, ha d’encaixar en els marcs de la gent. Si els fets no encaixen en un determinat marc, el marc es manté i els fets reboten.
Lakoff, G. (2017). No pienses en un elefante.
Els marcs conceptuals, tot i ser limitats, són la condició de possibilitat perquè les idees neixin i encaixin en el potencialment veritable. Hi ha marcs conceptuals més simples i altres que són més complexos. Els memes, per exemple, en la seva evolució, des del naixement fins a la seva mort, passant per totes les mutacions, construeixen un sediment de significació, capaç de transferir un gruix important d’idees de manera molt simple.
El meme és capaç de donar respostes simples i lúcides a qualsevol fenomen amb major celeritat que un dispositiu basat en l’anàlisi i la reflexió racional.
Pajares, A. (2023). Memeceno: La era del meme en internet
De la mateixa manera que els memes, els tuits són formes d’expressió concisa i impactant en el context cibernètic. Tots dos transmeten missatges amb un format breu, de manera efectiva i en un espai limitat, ja sigui en 280 caràcters o mitjançant una imatge i un títol curt. Aquesta limitació fomenta la creativitat i la condensació dels missatges perquè siguin comprensibles i memorables en un món digital saturat d’informació.
Per altra banda, els dos formats es presten a la intertextualitat i la reinterpretació. Tant els tuits com els memes són susceptibles de ser recontextualitzats i referenciats, fent que les seves idees o la ironia expressada es propaguin i evolucionin, mitjançant la interferència de la comunitat. Així doncs, encara que tinguin formes diferents, els tuits i els memes funcionen sota les mateixes dinàmiques de creativitat i interacció cultural, reflectint la naturalesa canviant de la comunicació en l’era digital.
Si els tuits i els memes comparteixen dinàmica, també són susceptibles de patir les mateixes problemàtiques, com ara bé, la manca de context a causa de la necessitat de concisió. Hem de condensar en pocs caràcters una idea o la descripció d’un fet, el que requereix necessàriament que escollim quina informació concreta expliquem. El buit que deixen les dades que no anotem, l’omple el marc conceptual de l’usuari que consumeix el contingut.
És per això que, de la mateixa manera que els memes, els tuits que es viralitzen per la seva facilitat d’entendre i d’identificar-se amb els afectes de certes comunitats són capaços de distribuir narratives que, en altres canals mitjançats per experts i professionals de la informació, mai acabarien calant.
És més accessible i fàcilment entenedor un meme que un llibre, per això suposa una eina tan potent per difondre certs relats que, normalment, s’allunyen de qualsevol mena de consens científic o de les mateixes fonts històriques.
Herrán, M., Pérez, G. (2023). Memeceno: La era del meme en internet
Si hi hagués alguna manera de combatre aquest fenomen, posant context a les interpretacions capcioses i de part, a banda de reaccionar responent els tuits dient que són mentida…
Dels canvis que ha implementat Elon Musk des que va adquirir el control de Twitter, ara X.com, la Comunitat de Notes és potser l’únic que se salva de la crítica ferotge i ara explicaré per què.
El poder de l’opinió pública i el maldecaps dels periodistes
En castellà sona quasi com a un rodolí: dato mata relato. Dada mata relat. Tant de bo fos veritat. El cert és que el relat o la narrativa configura, com dèiem, el marc conceptual a partir del qual comprenem el món. No només organitza i dona sentit als fets, sinó que també pot arribar a canviar el «significat evident» d’un fet.
Imagina’t un nen de cinc anys menjant bròquil per primer cop. Després de fotre-li una mossegada, arruga la cara i li ve una arcada. És evident que no li agrada el bròquil. Però l’àvia, que més sap per vella que per diable, li explica que el bròquil és amarg perquè té molts nutrients i que els homes forts mengen molt de bròquil. El nen, malgrat que no li ha agradat, se’l menja tot sencer. Quan arriben els pares a casa li pregunten, «t’has menjat tot el bròquil?», i el nen respon, «sí!, m’ha agradat molt. Em convertiré en un home gran i fort».
Les paraules de l’àvia han transformat aquest simple àpat en una aventura emocionant cap a la fortalesa i el creixement. El bròquil ha passat a significar un símbol de futura virilitat —i una masculinitat tòxica— per al petit nen.
Notes de la comunitat té com a objectiu crear un món millor informat; per a això, permet que les persones a Twitter afegeixin de manera col·laborativa notes útils als Tuits que podrien ser enganyosos.
La Comunitat de Notes d’X.com busca la col·laboració dels usuaris per anotar la informació que es publica a la xarxa social i contextualitzar-la, perquè s’entengui millor i, el que és més important, s’entengui bé.
Per col·laborar l’usuari s’ha d’enregistrar i ser acceptat en la comunitat. Durant un temps només podrà valorar si les notes deixades per altres usuaris anònims són o no vàlides. Al cap d’un temps, podrà redactar anotacions a les publicacions quan cregui convenient.
L’algoritme acaba decidint si una nota apareix o no considerant els vots dels usuaris, però també que les qualificacions provinguin des de diferents perspectives. És a dir, promou el consens entre usuaris de diferents ideologies. A més, normalment cal que les notes vagin acompanyades de fonts externes fiables que donin suport a l’anotació.
Presumptament, la Comunitat de Notes contribueix de manera efectiva a millorar la qualitat de la informació compartida a la plataforma, actuant com a contrapès a la desinformació i promovent una cultura de la veritat, el pensament crític i la responsabilitat en la comunicació en línia.
A la campanya electoral de les eleccions generals del 23J, les notes d’X.com van jugar una mala passada als intents del Partit Popular d’instal·lar determinades interpretacions dels fets.
¿350.000 votos devueltos?No cabe mayor negligencia Es gravísimo
El gobierno debe de tomar todas las medidas posibles para q todos los votos puedan ser depositados en urnas
— Nuevas Generaciones de España 🇪🇸 (@NNGG_Es) July 18, 2023
Nuevas Generaciones intenta desacreditar el debat electoral convocat a la televisió pública entre els candidats perquè el candidat popular no va voler assistir.
Fins i tot a Elon Musk, CEO d’X Corp., li anoten les publicacions:
La Comunitat de Notes, per altra banda, pot arribar a xocar amb les empreses de fact-checkingcom Verificat o Newtral.es per diverses raons. Primerament, les comunitats digitals funcionen amb una estructura més distribuïda, permetent que els usuaris debatin i verifiquin la informació de forma col·laborativai en temps real. En canvi, les empreses de fact-checking, amb interessos propis, depenen d’un grup reduït periodistes i analistes professionals. Potser aquesta «reputació» dona més fiabilitat, però no més transparència i accessibilitat.
A més, la velocitat de les xarxes socials fa que les correccions i verificacions puguin difondre’s ràpidamenti inserides en la pròpia publicació, rivalitzant amb les empreses de fact-checking en termes d’eficàcia i difusió. Tot i que aquest enfocament horitzontal pot ser més propens a ocasionar errors, representa un canvi disruptiu en com s’enfronta i es corregeix la informació en la plataforma digital.
❌ FALS: "Els dos grans partits […] sumats tenen el 94% dels vots"
El PP i el PSOE van aconseguir el 64,75% dels vots a les eleccions del #23J i tenen el 73,71% dels escons al Congrés. https://t.co/iSAj17wTgd
No obstant això, al veure les notes a la repugnant portada de l’AS, un amic periodista em comentava que els diaris i revistes al final haurien de poder emetre la seva opiniósense anotacions, tot i que no sigui la més popular. Les opinions no es poden desmentir —llevat que estiguin sustentades en premisses falses. La llibertat de publicació i d’opinió permet que els editors i propietaris de l’AS opinin que «Jenni ha deixat caure a Rubiales», deixant entendre que la denúncia pública de Jenni és interessada.
El punt és que en aquest cas, potser, no era necessària la nota de la comunitat, perquè s’estan enfrontant dues interpretacions d’un fet: una que defensa que la jugadora ho denuncia perquè ha estat agredida i l’altra que defensa que hi ha un interès darrera de la denúncia.
De la mateixa manera, podríem preguntar-nos si és necessari contextualitzar les publicacions que fan els comptes de memes. @kansaita_ recicla contingut i crea memes d’actualitat. Normalment, utilitza material, com vídeos o imatges, d’altres comptes amb potencial viral i ho recontextualitza amb una frase enginyosa, capaç d’expressar un afecte comunitari.
En aquest cas, importa que la notícia sigui d’un portal de notícies falses per fer bromes? La intenció del tuit és provocar riure i estupefacció. És més una obra d’art que informació d’interès. Per gaudir de l’obra hem de saber que Michelangelo, al quedar-se sense blau cel, va barrejar una mica de blau obscur amb blanc per acabar un troç de la Capilla Sixtina?
Potser, el fet que les persones que munten les fires ambulants solen ser d’ètnia gitana, comunitat molt estereotipada i prejutjada, i que aquest tuit estigui alimentant aquests estereotips, és motiu suficient per contextualitzar la publicació.
Sigui com sigui, les notes de la comunitat no només serveixen per desmentir les publicacions expressament inexactes o inintencionadament incorrectes, sinó també per contextualitzar publicacions que no s’entenen sense un context previ. A mi m’encanta la xafarderia, però mai m’empano de res. Tinc l’esperança que quan el famós o famosa de torn publiqui un tuit críptic, o fins i tot quan Errejón faci els tuits aquells que no s’entenen gaire, la comunitat els posin context i expliquin el rerefons per entendre de què va la història.
Una arma de doble fil
Alba Lafarga utilitzava una cita d’Irene Redondo, parafrasejant a Audre Lorde, al llibre Memeceno molt representativa: El ciberactivisme té el problema que jugues a casa de l’amo, amb les eines de l’amo i les normes de l’amo.
No hi ha dubte que és menester aprendre com funcionen les notes de les comunitats per utilitzar-les afavor nostre sempre que sigui necessari. Les hem d’utilitzar per desmentir l’opinió disfressada de fet periodístic, les mentides i mitges veritats, les interpretacions capcioses de les dades i els fets, així com per denunciar els interessos darrere de certes publicacions.
També haurem de saber actuar quan la ultradreta utilitzi l’eina irresponsablement, en contra dels interessos progressistes. Les notes de la comunitat són una eina de la plataforma i hem de tenir clar que sempre els interessos de la plataforma aniran per sobre de l’opinió pública i els interessos de les ciberactivistes.
Podem utilitzar-la com a una eina aliada en la guerra cultural cibernètica. També hi haurà qui l’utilitzi irracionalment i irresponsablement. Aquí és on veurem la capacitat de l’algoritme per interpretar quan és o no necessari contextualitzar una publicació.
La lluita per canviar els marcs conceptuals establerts (aka hegemonia, convencions culturals, etc.) —i aconseguir que tothom entengui que fer un petó a una dona sense el seu consentiment és inacceptable— és tan important o, fins i tot, més important que la lluita política per evitar que la ultradreta i la dreta ultra governin a l’Estat.
Estic convençut que, amb organització i acció conjunta, el progressisme guanyarà als dos fronts.
El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular
Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.
La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.
Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.
La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.
La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.
La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.
https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo
Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.
De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.
Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?
Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia
Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»
Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.
Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.
Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.
La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.
A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.
De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.
Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?
Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.
Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.
Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.
Patrulles ciutadanes
Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.
A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.
Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.
Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.
Ganas de Madrid, con ganas
L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!
La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.
El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.
El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.
Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.
Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.
Sobre el context i la intenció
Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.
Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.
Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.
Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.
Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.
Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.
Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.
L’editorial valenciana La Caja Books acaba de publicar un llibre excepcional: un recull de textos escrits per diverses autores que reflexionen sobre l’actual «era dels memes». Coordinat per Álvaro L. Pajares, aquest llibre reuneix les perspectives i anàlisis de Clara Arnanz, Patri Di Filippo, Aitor González, Mikel Herrán, Alba Lafarga, Francisco Martorell Campos, Guillermo Pérez i Proyecto UNA. Aquest llibre, essencial per entendre com funcionen aquests complexos i útils artefactes culturals, ofereix una visió aprofundida sobre com els memes es converteixen en una eina clau per apuntalar els relats i construir sentit amb l’objectiu de guanyar l’hegemonia.
La meva conclusió: aquesta campanya ha generat pocs mems espontanis per la desafecció política (amb excepcions com perro sanche) i força mems professionals (com @pdrsnche o els shitposting al TikTok de Sumar) pic.twitter.com/i04yvkvqqa
El paper dels memes en la campanya electoral del 23J
La influència dels memes en la política ha guanyat interès en els darrers anys. En la campanya electoral del 23J, els memes estan jugant un paper important entre les generacions més joves, generant debat i compartint idees clau en forma de continguts sarcàstics, humorístics i visualment atractius. El passat diumenge 26 de juliol el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar, en el marc de l’activitat Diumenges al pati una xerrada sobre memes i política amb la participació d’Alba Lafarga (@AlbaLafarga), Patri Di Filippo (@adasarter) i el mateix Álvaro L. Pajares (@policiadelafect), una oportunitat per analitzar el fenomen amb més profunditat.
Els principals memes de la campanya
Els ponents van comentar els memes més destacats d’aquesta campanya; aquells que han aconseguit destacar i captar l’atenció dels votants. Entre ells, un dels més populars va ser el meme de «perro sanxe», en referència al candidat del Partit Socialista, Pedro Sánchez. Aquest meme va sorgir d’una anècdota televisiva i va adquirir gran ressò a les xarxes socials. De manera similar, elshitposting de Sumar fa servir imatges adorables de gatets que es posen happy, happy, happy per promoure el vot al partit de Yolanda Díaz. Així mateix, un altre lema significatiu en aquesta campanya és el «que te vote Txapote», nascut d’una entrevista televisiva i popularitzat per Isabel Díaz Ayuso en un míting del PP.
Una farmacia del paseo de Las Damas, en el centro de #Zaragoza, amanece con el "que te vote Txapote". Desde la farmacia apuntan a que ha sido un hackeo.
Una de les característiques més rellevants d’aquesta campanya és la manera en què els memes han evolucionat i canviat al llarg del temps. Encara que no s’han produït una gran quantitat de memes, els pocs que han sorgit han experimentat canvis significatius durant la precampanya i el període de campanya. Per exemple, l’esquerra política ha aconseguit apropiar-se del meme de «perro sanxe», transformant la seva significació inicial i traient-li la connotació negativa que l’oposició hi havia associat.
A mi lo de “perro sanxe” me flipa porque por un lado está tuiter-facha que lo usa como insulto y luego estamos los que lo hemos resignificado y en nuestra cabeza es ya casi una muestra de afecto jajajajaja 🫶🏻🐶 pic.twitter.com/uyEsmU2xwI
Un aspecte fascinant que es va explorar en la xerrada és el fenomen del «creuament de tendències». Aquest fenomen es manifesta quan diversos temes en tendència es combinen, donant lloc a memes que barregen diferents capes de significat. Això resulta en continguts visuals creatius i amb múltiples interpretacions. Hem vist memes que fusionen els fons de cartellera de la pel·lícula Barbie amb Pedro Sánchez, representant-lo com si fos Ken. També s’han creat memes que fan servir moments de la sèrie d’HBO Succession per reaccionar a esdeveniments de la campanya.
La importància dels memes com a eina política
Els memes s’han convertit en una eina poderosa per a la comunicació política moderna. Amb la seva capacitat per arribar a un ampli públic i comunicar missatges d’una manera divertida i fàcil de compartir, els memes tenen un impacte significatiu en la forma com percebem els candidats i les propostes polítiques. Equips sencers de guerrilla digital col·laboren amb les formacions polítiques de tot el ventall ideològic per construir hegemonia des de la broma fàcil i viralitzable. Les imatges, els eslògans i les idees que es difonen a través dels memes tenen el poder de canviar l’opinió pública i influir considerablement en les decisions electorals.
Memeceno
El recull de textos publicat per La Caja Books és una obra essencial per a aquelles interessades en comprendre com els memes es converteixen en una eina indispensable per construir relats i influir en la política actual. La campanya electoral del 23J està demostrant que els memes poden tenir un paper determinant en la manera com s’aborden les narratives polítiques i, a més, com s’apropien dels temes en tendència per crear continguts creatius i amb una forta càrrega de significat.
Segurament aquests dies la teva timeline de Twitter també està plena de vídeos de TikTok amb dones joves que actuen com a nines autòmates. Quan un contingut concebut per a una plataforma es desplaça a altres pot arribar a ser extremadament confús i difícil d’interpretar i classificar. Bàsicament, això equivaldria al dit «el que passa a TikTok es queda a TikTok».
Per això en aquest article t’explicarem què és l’NPC Streaming, per què està triomfant tant i quines són les seves ombres —més enllà del cringe aparent.
L’NPC Streaming, un fenòmen de TikTok
La varietat de formats que ofereix TikTok són possibles gràcies a les funcionalitats de la plataforma i la versatilitat per adaptar-se a les noves formes d’interacció entre creadores de contingut i usuaris. Per exemple, a través de TikTok LIVE les creadores de contingut —de més de 18 anys— poden interactuar amb les seves audiències en directe, així com intercanviar-se regals (diners) per expressar l’estima al contingut de manera instantània.
Dit d’una altra manera, de la mateixa manera que Twitch o YouTube, TikTok brinda la possibilitat de monetitzar les transmissions en directe a través de la seva aplicació. El fet que la majoria dels usuaris que consumeixen contingut de TikTok (el 43,3%) es trobin en el rang d’edat entre 18 i 24 anys, juntament amb les característiques pròpies de la plataforma que ofereix contingut en format snack, centrat en temes determinats i amb tendències limitades, fa que les emissions en directe a TikTok siguin singulars, proporcionant avantatges específics a certs comportaments i accions en comparació amb altres plataformes.
Un exemple recent de TikTok LIVE i del tipus de contingut que prolifera. També hi solen haver directes de nois i noies canònicament belles dinant, sopant o maqullant-se i responent preguntes dels usuaris.
Entrant en matèria, la transmissió d’NPC és un format de transmissió en directe a TikTok —tot i que anteriorment ja havia aparegut a Twitch— on l’emissor actua com un Non-Player Character (NPC) o «Personatge No Jugable» (PNJ), imitant les animacions inactives. Els NPC o PNJ són personatges de videojocs que no són controlats per jugadors humans. Normalment, estan programats per seguir un conjunt limitat de comportaments i no poden pensar o actuar de forma independent. Les tiktokers que transmeten actuant com a NPC, així doncs, només diuen alguna cosa, fan una onomatopeia o realitzen una acció específica quan reben un regal, canviant l’acció o la frase en funció del regal.
Tornant al tema que ens ocupa, el fenomen del NPC streaming va experimentar un creixement notable l’any 2022, gràcies a l’impuls dels primers streamers de TikTok com Natuecoco, una tiktoker japonesa que durant les seves transmissions en directe, sovint actua com un NPC, fent petits salts o fent una «animació inactiva», reaccionant només quan rep un regal. La comunitat de TikTok va atorgar-li el títol oficial d’NPC.
Les transmissions d’NPC es van popularitzar cada cop més al llarg del 2023 i van començar a guanyar popularitat fora de TikTok quan Pinkydoll, tiktoker i youtuber quebequesa, va publicar una compilació de les seves pròpies transmissions d’NPC a YouTube, aconseguint més de 27.000 visualitzacions en tres mesos.
La BBC News, amb signatura de Joe Tidy, va publicar el juliol de 2019 una nota titulada «Els joves fans de TikTok ‘explotats’ per regals digitals». Aquesta notícia convida a reflexionar sobre qüestions ètiques i socials en relació amb funcionalitats com TikTok LIVE.
L’ús de regals digitals per aconseguir avantatges, com ara obtenir el número de telèfon personal d’un influencer, posa de manifest el poder que tenen aquests creadors de contingut sobre els seus seguidors. Aquesta relació de poder pot ser explotada si no hi ha límits clars i una regulació adequada. Cal reflexionar sobre com es pot equilibrar la capacitat d’influència i evitar l’explotació de les audiències joves.
D’altra banda, la voluntat d’obtenir avantatges o reconeixement per part dels usuaris a través del regals digitals i la creixent monetització de les xarxes socials pot generar una cultura en què els joves sentin que han de pagar per aconseguir l’atenció i l’apreciació dels altres. És important debatre sobre els valors i les expectatives que s’estan promocionant i si aquest model de negoci és sostenible a llarg termini.
La notícia també ressalta la presència de menors d’edat a TikTok, tot i que és contrària a les normes de l’aplicació. Això planteja interrogants sobre la necessitat de restriccions d’edat més estrictes i la responsabilitat compartida entre les plataformes, els progenitors i la societat en general per protegir els infants i garantir un ús responsable de les xarxes socials.
Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessionsmés esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…
Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.
Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.
En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.
Voy a rebajarme con un bobolón Que le canta a SpongeBob y a Pokémon La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón Esto e’ más bajo que eyacular sin erección
Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49
És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat,empodera les dones traperescom ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.
Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja) Con dos caramelito’ el nene se me empacha Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha Tu honestidad barata no me baja la bombacha
Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36
Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posatles expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.
A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.
No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.
En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.
Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.
Imagineu-vos ser Milan i Sasha, i avui haver d’anar a cole.
Una estrella mundial fent-li bullying explícit a una tia de 22 anys amb nom i cognoms en comptes de centrar-se en el seu exmarit… i la gent rotllo ❤️ Shaki reina ❤️
Això de culpar a la “nova”, dient-li que és petita, quan la tipa era anònima fins fa dos dies, ningú no l’ha cuidat o protegit és mega patriarcal. A més, la dimensió d’aquesta crítica pot tenir una gran pressió psicològica que em sembla difícil de suportar. pic.twitter.com/5AbYpkyrKn
Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:
Entendí que no es culpa mía quе te critiquen Yo solo hago música, perdón que te salpique
Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53
Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)
Hilo de todas las referencias que voy encontrando en Sesión #53 de Bizarrap con Shakira: pic.twitter.com/0Fgb1wbVCb
No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:
En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?
Ryan Murphy, productor, guionista i director de televisió estatunidenc, té una capacitat insòlita per sexualitzar fins i tot… una pedra. No hi ha proves, però tampoc dubtes. Capaç és de colar-nos una sèrie —molt probablement dolentíssima— sobre una pedra preadolescent, preciosa i que està boníssima, que manté relacions pedrals fins i tot amb la roca d’on va sortir i nosaltres, audiència morbosa i acrítica, ho consumiríem com si fos una hòstia consagrada pels feligresos: obrint la boca i traient la llengua.
Al setembre d’enguany, la plataforma d’streaming Netflix —que amb els canvis anunciats esdevindrà en un de tants canals de televisió de pagament— va estrenar la minisèrie Dahmer, cocreada per Murphy i Ian Brennan, que narra la vida de l’assassí serial estatunidenc Jeffrey Dahmer.
Protagonitzada per l’actor fetitxe de Murphy, Evan Peters, la minisèrie vol endinsar-se en la ment de l’assassí serial, mostrant les circumstàncies que el conduirien a cometre els macabres crims pels quals ha estat condemnat. No només això, tot i que la sèrie és, principalment, un PoV de l’assassí respecte al món, deixa entreveure una superficial denúncia del sistema social-policial racista i homòfob de l’època.
La popularitat de la sèrie ha anat a l’alça des que es va estrenar. Una part de l’audiència ha expressat la seva incomoditat per les escenes gore i la crueltat de la performativitat dels assassinats. De fet, Rita Isbell, germana d’Errol Lindsey, una de les víctimes de Dahmer, ha declarat contra Netflix per utilitzar aquesta història per guanyar diners, sense tenir en compte els sentiments dels familiars de les víctimes.
Rita Isbell’s brother, Errol Lindsey, was murdered by Jeffrey Dahmer.
També han sigut nombroses les crítiques de la comunitat LGTBIQ+ que denuncien que aquest tipus de ficció difon «terror marica» a través de la morbositat.
La serie #Dahmer es un ejemplo de cómo la ficción puede difundir terror maric4, es decir, aleccionar y perpetuar miedo a hombres gais.
Lo hace a través de la herramienta que también se usó en el asesino de Grindr, la viruela del mono, Samuel y Alcàsser: el morbo. pic.twitter.com/gi67UDPjee
El modus operandi de Dahmer consistia en lligar en establiments de festa amb homes joves vulnerabilitzats de la comunitat negra, aquells pels quals el sistema mai preguntaria. Amb l’excusa de fotografiar-los nusos a canvis de diners, els portava a casa i els assassinava després de provocar-los un gran patiment.
Això ha remogut les aigües mentals dels recipients a mig omplir —subtil metàfora per dir que algunes persones són idiotes. Usuaris de tot el món s’han adonat que mai coneixes del tot a una persona quan quedes per primera vegada per mantenir relacions sexuals i no saps si és o no un assassí serial. Bé, tampoc saps si la caixera del supermercat traurà un punxó infantil de sota la caixa i et punxarà la mà com si fos una cartolina sobre una base gruixuda de feltre, dibuixant la sanefa d’un penis. De la mateixa manera que això és improbable, és improbable el primer. Però és igual. L’important —es veu— és generar por i desconfiança respecte a l’alteritat.
Els piulaires més espavilats s’han apropiat d’un tuit viral que «reflexionava» dins d’aquest marc per riure-se’n. La base del tuit resa:
La sèrie de Jeffrey Dahmer m’ha fet pensar molt que quan coneixes a algú no saps res d’aquesta persona, imagina que coneixes a algú que t’agrada i descobreixes que és un assassí, o molt pitjor, …
I la tendència consisteix en rematar-la amb ironia fina. Alguns exemples:
La sèrie de Jeffrey Dahmer m'està fent pensar que quan coneixes algú no saps res d'aquella persona…imagina que coneixes a algú que t'agrada i descobreixes que és un assassí, o molt pitjor: politòleg
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… es que imaginate que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: no le gusta el queso
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho en que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… imagina que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: francés
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… es que imaginate que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: estudiante de derecho+ade
la serie de dahmer me esta haciendo pensar mucho en que cuando conoces a alguien realmente no sabes nada de esa persona…es que imagínate que alguien te gusta y descubres que es un asesino, o peor, que fue a por el burrito gratis del tacobell
la serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho en que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… imaginate que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: estudiante de ingeniería
La serie de Jeffrey Dahmer me está haciendo pensar mucho que cuando conoces a alguien no sabes nada de esa persona… imagina que conoces a alguien que te gusta y descubres que es un asesino, o mucho peor: madrileño
Aquesta tendència pot interpretar-se com a cínica i macabra, donat el rerefons de tot plegat. No obstant això, també pot interpretar-se com una crítica a la intenció d’instal·lar por i desconfiança entre col·lectius mitjançant les reproduccions morboses i romantitzades d’aquestes històries macabres d’assassins serials.
La realitat ens regala moments que ni tan sols les més addictes escriptores de relats Wattpad poden imaginar-se. Aquests fenòmens sucosos són perfectes per mullar el pa de la creativitat i adelitar amb sabors únics les glàndules receptores de la comunitat digital. Dit d’una manera més simple, aquestes històries poden ser el brou de cultiu dels famosos mems-amb-data-de-caducitat.
Dies després que el famós presentador i publicista Risto Mejide i la influencerLaura Escanes anunciessin simultàniament a les seves xarxes socials «com si es tractés del darrer pas d’un pla de màrqueting» —com descriu Ainhoa Marzol en la seva columna a Rockdelux— que se separen, les xarxes socials s’omplien de teories sobre el motiu de la separació i reflexions sobre com aquesta parella de famosos han exhibit l’acte de ruptura públicament.
Més enllà de la tafaneria i l’interès per aquest triangle amorós, a ciberpoder.net/ ens interessa examinar la manera que es creua el món de la premsa rosa tradicional i una figura del món digital més críptic, que representa Mr. Jägger, presumiblement desconegut per a periodistes boomers i millennials.
Nada más he leído la noticia de Jägger, lo primero que he pensado es lo fascinante que podría ser tener a una redacción entera de la prensa rosa desconcertadísima al ojear sus perfiles para sacar noticias.
Aquestes són algunes cites textuals de la notícia on es deixen entreveure estereotips dels creadors de contingut relacionats amb el seu estat físic, prejudicis sobre la cultura del videojoc i desconeixement de la figura de Mr. Jägger, conegut pel seu contingut especialment surrealista, explosiu i, sovint, impremeditat.
[…] en xarxes socials els seus seguidors ja deien al setembre de l’any passat estar quedant-se d’una peça quan els veien «rolear al GTA o al Minecraft».
Podem dir que és un youtuber i streamer fora del comú en aquest aspecte concret perquè, comparat amb altres companys creadors de continguts famosos com ElXokas o Rubius, el físic d’Alberto Redondo [Mr. Jägger] és la prova empírica que es cuida, un detall que també té en comú amb Laura Escanes, a més dels tatuatges.
Escanes va trobar alleujament en el seu canal de Twitch i en els videojocs, el primer punt en comú que l’hauria unit a Míster Jägger.
«¿Quién es Míster Jägger, el youtuber famoso que sale con Laura Escanes?» – Lecturas
En fi, aquest encreuament entre premsa tradicional i cultura pop digital recrearà fenòmens ja explorats respecte la incompatibilitat entre la semiòtica del contingut digital —més encara el generat per una comunitat com la de Mr. Jägger— i la seva difusió en els canals tradicionals per arribar a audiències massives.
risto mejide al enterarse habrá buscado "míster jagger" en google y le habrá salido un video en el que se autofoIIa a sí mismo vestido de vaca y de abeja reina https://t.co/wDI2FREev3
