Twitter sovint esdevé un aparador meravellós de traumes, carències i insatisfaccions vitals diverses que podrien utilitzar molt bé els creadors de contingut de divulgació psicològica com a exemples. Almenys això és el que em ve al cap quan veig reaccions tan tremendes davant de fets banals i fenòmens estètics inofensius.
M’explico millor: fa uns dies va fer-se viral a la xarxa de micro-blogging el tiktok d’un noi i una noia joves, d’aparença «modernets de Barcelona», on escoltaven un vinil de música que van decidir comprar perquè els hi agradava la seva portada. La idea és descobrir música nova comprant vinils que els hi agradin per la seva estètica. Literalment «jutjar el llibre per la seva portada».
Aparentment, l’exhibició dels joves ha generat moltes enrabiades. Potser al principi d’aquesta columna portava la meva consideració d’aquests haters al terreny personal i, segurament, trobaríem explicacions i evidències respecte a la reacció virulenta en aquest camp subjectiu. No obstant això, intentaré analitzar antropològicament el perfil de gent que no autoritza l’exhibició estètica de certs subgrups culturals, suposo que en defensa de la puresa i la «veritat natural» de la subjectivitat humana.
Observant els comentaris d’odi identifico que el principal factor de molèstia és l’estètica «moderna» dels joves. El pentinat del noi, el bigoti, la seva samarreta d’Artic Monkeys, els tatuatges de la noia, etc. són mencionats pels «odiadors» per demostrar, segurament, la superficialitat de la seva identitat. Podem definir el marc on se situen els «odiadors»: no gaudeixen realment de la música, sinó que són fanàtics que només volen presumir i aparentar una identitat que veritablement no tenen.
També és comuna la relació de la seva estètica amb els «pijos», concretament de Barcelona. S’escampa així el clixé que resa que els moderns o indies de Barcelona solen ser de classe benestant, cosa que condiciona que puguin construir-se una identitat estètica menys sincera o menys pura (perquè hi ha una intenció d’exhibir el coneixement i el gust per una determinada música o subcultura urbana), en la pràctica d’una actitud immadura, i per tant han de ser subjectes de crítica, perquè no hi entren en els paràmetres d’unidimensionalitat on es mouen aquells qui veritablement saben de música; un coneixement cultural que no tenen intenció d’exhibir perquè, si ho fessin –suposo que creuen ells–, sería sempre amb espúries intencions. El que gaudeix de bona música, sembla ser, és només qui ho fa a porta tancada.
La repugnància dels «odiadors» ha estat resposta per molts usuaris amb un exercici fenomenològic que desarticula tot aquest marc d’ofuscació:
Què estan fent aquesta parella de joves? Estan escoltant un vinil de música. Clarament, el que passa al vídeo no fa mal a ningú. El que genera ràbia als «odiadors» no és l’acció, però, és l’aparença. Aquesta parella ha convertit un ritual intern (comprar vinils per la seva portada com a mètode per descobrir grups de música que no havien escoltat abans) en un format de contingut per compartir a les seves xarxes amb els seus seguidors. És que hi ha algun problema amb això? Tampoc. Aleshores pels «odiadors» el problema no és el què ni el perquè; és el qui i el com.
Per començar són dues persones joves. Qui es creuen que són aquests crios portant aquestes pintes vintage? Per continuar, qui es creuen que són per parlar amb aquests mots descriptius envers la música que estan escoltant? Que superficials! Si fins i tot la noia fotografia el tocadiscs en el vídeo!
És fàcil arribar a la conclusió, doncs, que els «odiadors» no toleren –absents de tota racionalitat– veure als joves gaudint de la música o d’allò que els hi apassiona en general, ni gaudir de l’exhibició d’aquest goig per construir voluntàriament les seves identitats culturals d’acord amb una estètica determinada.
Què malament porten alguns la diferència, la superfície i el pas del temps, oi?
