El compte oficial del Partit Popular a X va penjar dissabte al migdia una imatge de Pedro Sánchez fent un petó a l’exministre José Luis Ábalos, vestit amb un mono taronja de presidiari, amb un sol text a sobre, «La foto de la campaña ❤️». La imatge, feta amb intel·ligència artificial, replica la del petó entre Sánchez i la seva dona, Begoña Gómez, que el PSOE ha convertit aquests dies en material de campanya sota el lema «La fuerza del amor». Dimarts al matí la publicació ja passava de 2,8 milions de visualitzacions.
Entre el 14 i el 17 d’octubre, els comptes del PP i del PP de Madrid a X van publicar tres imatges i un vídeo de Sánchez generats amb IA. Dimecres, @ppopular hi ensenyava el president bufant les espelmes d’un pastís vermell amb la paraula «IMPUTADOS» i el número 130, amb un enllaç a la web latramapsoe.es. El mateix dia, @ppmadrid va penjar una falsa foto de família socialista amb samarretes de «marxandatge oficial», en què Sánchez en porta una amb la frase «La amnistía es inconstitucional» i l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero una altra que diu «Ser socialista es tener muy poco». I dissabte al vespre, el PP de Madrid va contestar el lema del PSOE amb un vídeo de 25 segons titulat «La Fuerza del Amor», en què un Sánchez sintètic apunta amb una pistola un Ábalos convertit en zombi i, uns quants plans després, s’hi abraça en un camp de blat a contrallum fins que surt el rètol «El fin».
Ara bé, el PP de Madrid ja feia servir la IA contra Sánchez abans d’aquesta setmana. El 7 d’octubre, elDiario.esexplicava que Ismael Sirio, diputat a l’Assemblea de Madrid i director de comunicació en línia del PP madrileny, havia penjat a Instagram un vídeo en què la IA eixampla el pla de la declaració institucional amb què Sánchez va anunciar les eleccions. Al costat del president hi apareix el mateix Sirio, que es gira cap a la càmera i adverteix que «aquest paio ens vol portar a la dictadura», abans del rètol «No votes por correo».
Sense amagar-ho
Els comptes oficials publiquen aquestes peces sense cap avís visible que s’han fet amb IA i sense cap esforç per fer-les passar per reals. De fet, sota el pastís i les samarretes, les respostes més votades feliciten qui les fa. «Poseu a disposició d’aquest CM les millors eines d’IA que hi hagi al mercat», demanava un usuari sota la falsa foto de les samarretes. La diferència amb els vídeos sobre el vot per correu que va documentar Maldita.es el 7 d’octubre és la firma. Aquells els penjaven comptes anònims que es presentaven com a «creador audiovisual con IA» i repetien la narrativa del frau electoral (en un, un carter de Correus repartia paperetes a l’acampada de Sol), mentre que el vídeo de Sirio diu el mateix amb la cara d’un diputat i les etiquetes del partit.
Als Estats Units, la mateixa pràctica ja té xifres. Segons el Wesleyan Media Project, que la revista Futurismrecollia dilluns a partir d’una informació del New York Times, el projecte ha detectat 220 anuncis electorals fets amb IA en el cicle de les eleccions de mig mandat, amb més de 137 milions de dòlars de despesa. El 81% els han pagat candidats o grups republicans i només el 27% porten cap avís. «Bona part de l’ús de la IA no es declara amb cap mena d’avís», resumeix la codirectora del projecte, la politòloga Erika Franklin Fowler.
A Espanya no hi ha cap recompte equivalent, o sigui que l’afirmació que el PP és el partit que més la fa servir es recolza en el que es veu publicat. En el mateix període, l’ús de la IA que s’ha documentat a Vox és una cançó de campanya. El PSOE, en canvi, va respondre la imatge del petó amb la fotografia original.
L’article 50
Des del 2 d’agost, l’article 50 del reglament europeu d’IA obliga qui publica un deepfake a declarar-ne l’origen artificial, com explicàvem la vigília. La norma preveu un marge per a les obres o els programes «manifestament artístics, creatius, satírics, de ficció o anàlegs», però fins i tot en aquest cas demana revelar l’existència del contingut manipulat «d’una manera adequada» (text del reglament). Per la seva banda, la llei espanyola que havia de fixar les sancions per incomplir-lo va decaure amb la dissolució de les Corts.
Tant la imatge del petó com el vídeo de dissabte resolen l’atac de la mateixa manera, amb dos homes que es fan un petó o s’abracen en un camp de blat com a punt final de la burla. «Bromita homòfoba», li va contestar al PP l’exdirigent de Podemos Ramón Espinar.
Una de les respostes més vistes sota la foto del petó, en canvi, no feia servir IA. Un usuari hi va penjar la fotografia, real i dels anys noranta, d’Alberto Núñez Feijóo amb el narcotraficant Marcial Dorado a bord d’una embarcació, amb el mateix text, «La foto de campaña», i en va treure 129.000 visualitzacions. Un altre ho resumia en una línia: «Les de Feijóo amb el narco no necessiten IA».
«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
En el discurs, Sánchez es va presentar com la resistència progressista davant de les grans tecnològiques, majoritàriament nord-americanes, que dominen el mercat, un esquema que reprodueix el que el govern fa servir per a l’habitatge, on els especuladors, els grans tenidors i els fons voltors s’enfronten als inquilins i als treballadors. Per això és probable que aquest discurs de resistència tingui un lloc destacat a la campanya. El president ja n’havia donat les xifres a l’abril, quan va inaugurar al Congrés el Panel d’Experts en IA de les Nacions Unides i va explicar que cinc empreses controlen gairebé el 60% del mercat de la IA generativa i que els Estats Units concentren el 74% de la capacitat de còmput mundial, mentre que la Unió Europea no arriba al 5%. Va denunciar el «colonialisme silenciós» i la construcció d’«una oligarquia que respon als seus únics i exclusius interessos». El conflicte té, a més, una derivada diplomàtica, perquè segons El País l’administració de Donald Trump amenaça amb represàlies els governs que toquin els interessos de les grans tecnològiques nord-americanes.
La regulació de les plataformes ha estat un dels eixos del discurs de Sánchez durant tot el 2026 i li ha valgut un pols públic amb Elon Musk, propietari d’X, i amb Pavel Durov, fundador i conseller delegat de Telegram. Ara bé, cap de les lleis que havien de sostenir aquest pols no ha arribat al Butlletí Oficial de l’Estat.
Dues lleis que caduquen amb la dissolució
Entre els projectes de llei que caduquen amb la dissolució hi ha la llei orgànica de protecció dels menors en els entorns digitals, que el Consell de Ministres va aprovar el març del 2025 i que encara era a la Comissió de Justícia del Congrés. També caduca la llei orgànica de governança de la intel·ligència artificial, aprovada pel govern el 26 de maig, que prohibia els deepfakes sexuals arran dels nus falsos de dones que generava Grok, l’assistent d’IA d’X. Totes dues s’hauran de tornar a presentar des de zero a la legislatura que surti del 29-N. Amb la de la IA, per cert, cau també el règim de sancions que havia de fer complir a Espanya l’etiquetatge del contingut generat amb IA, que el reglament europeu exigeix des del 2 d’agost.
Seguimos avanzando para proteger a nuestros menores en las redes sociales.
Cumpliendo lo que anunciamos en febrero, hoy incluimos en la futura Ley de Protección de Menores en Entornos Digitales tres medidas esenciales:
– Prohibir el acceso a las redes sociales a los menores de…
El text de la llei de menors que va arribar al Congrés elevava de 14 a 16 anys l’edat per consentir el tractament de dades personals, que no és el mateix que prohibir l’accés a les xarxes. La prohibició la va anunciar Sánchez el 3 de febrer a la Cimera Mundial de Governs de Dubai, on va prometre que Espanya vetaria les xarxes socials als menors de 16 anys, faria penalment responsables els directius que no retirin continguts il·legals i tipificaria com a delicte la manipulació algorítmica. El 2 de juliol va escriure a X que aquestes tres mesures s’incorporaven a la «futura» llei. El 23 de setembre, en un fòrum de les Nacions Unides sobre infància i IA, va assegurar que Espanya ja havia «elevat a 16 anys l’edat mínima per accedir a les xarxes socials». Dotze dies després, però, la llei que havia d’acollir aquella prohibició ha caducat sense que consti en cap text oficial que s’hi hagués arribat a incorporar.
Queda en l’aire, a més, el Pla IA360, un full de ruta de dotze mesos presentat el 21 de setembre d’aquest any, dues setmanes abans de convocar les eleccions, que inclou una gigafactoria d’IA de 5.000 milions a Móra la Nova (Ribera d’Ebre).
El pols amb els tecnooligarques
La paraula «tecnooligarca» ha acompanyat Sánchez tot l’any, però l’enfrontament que més va ressonar el van desencadenar les seves declaracions a Dubai. Aquell mateix dia, Musk va titllar Sánchez de «tirà» i de «traïdor al poble d’Espanya» a través del seu compte d’X. L’endemà, Durov va enviar un missatge a tots els usuaris espanyols de Telegram a través del bot oficial de l’aplicació, el mateix que fa arribar els codis d’accés. En el missatge, Durov advertia que les mesures «poden convertir Espanya en un estat vigilat sota el pretext de la protecció». Sánchez li va respondre a X amb «Deixa que els tecnooligarques lladrin, Sancho, és senyal que cavalquem», una frase que se sol atribuir al Quixot.
La Moncloa va qualificar el missatge de «propaganda» plena de «bulos». El ministre de Transports, Óscar Puente, va anar més lluny i va celebrar a X que, amb la responsabilitat penal dels directius, «ja no es podrà ser a les xarxes sense una identitat degudament acreditada». Puente celebrava, doncs, la mateixa identificació obligatòria que Durov presentava com a vigilància. Cada vegada que es proposa verificar l’edat o la identitat a les xarxes torna a aparèixer aquesta tensió entre protecció i vigilància, que vam abordar a Del pati a les xarxes socials.
Els algoritmes de la campanya
Les vuit setmanes que queden fins al 29-N es jugaran en bona part a les plataformes socials (que s’han quedat sense regular per part del govern). La investigadora Noelia García-Estévez, de la Universitat de Sevilla, ha analitzat 472 vídeos de líders d’extrema dreta europeus a TikTok i conclou que la plataforma afavoreix «veritats emocionals», relats que resulten versemblants per la seva ressonància afectiva més que per la seva base factual. A Espanya, la Universitat Jaume I ja havia documentat que la fabricació de bulos per criminalitzar la immigració és un dels pilars del discurs de Vox a X, un ecosistema que vam descriure a TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta.
La immigració no serà, però, l’únic marc en disputa. Els decrets, que el govern defensa parlant de fons voltors i d’especuladors, van caure enmig d’una onada de mobilitzacions per l’habitatge. El govern en prepara versions noves amb canvis tècnics per a la Diputació Permanent, on el vot del PNB serà decisiu i, segons elDiario.es, s’inclina per salvar el primer decret i tombar el segon. És previsible que la dreta i l’extrema dreta responguin a aquest discurs a les xarxes amb el marc de l’ocupació i de la defensa dels petits propietaris.
Queda per veure quin paper hi tindran les plataformes en aquesta campanya, ara que generar un vídeo fals amb intel·ligència artificial està a l’abast de qualsevol. I queda per veure, sobretot, si la regulació de les plataformes i la confrontació amb els tecnooligarques troben espai als programes dels partits, en una campanya en què els grans marcs de debat seran l’habitatge, la immigració, la inseguretat i la defensa del mateix sistema democràtic.
És una notícia per a ben pocs que l’impacte de les xarxes socials té impactes negatius en la salut mental i el desenvolupament d’adolescents. Per exposició excessiva a imatges de cossos idealitzats o feeds que inciten a canalitzar l’odi en fins destructius, els cervells en fase formativa pateixen les conseqüències d’un consum excessiu de pantalles (i que en certa forma tots patim). Això és una evidència que fins i tot han constatat els estudis interns de Meta (la mega-corporació que engloba Facebook, Instagram i WhatsApp, entre d’altres).
Durant anys hem normalitzat el scroll infinit, les notificacions a deshora i els filtres estètics com una part de la vida digital d’aquestes aplicacions, però això podia canviar. A finals d’agost, aquesta disputa entre els adolescents i els serveis del gegant de Silicon Valley ha viscut un capítol important: Meta ha pactat amb 47 estats dels EUA un acord històric de fins a 17.100 milions de dòlars i es veurà obligada a canviar algunes regles del joc a les seves xarxes socials. De fet, ara veurem per què el precedent més immediat és l’acord judicial (o extrajudicial) als anys noranta entre 46 estats dels EUA i la indústria del tabac.
El cervell adolescent i el parany de la dopamina
Però abans, per comprendre l’impacte d’aquesta decisió que en principi ha de tenir un impacte significatiu per la plataforma, cal donar un cop d’ull a la neurociència. Durant la infància i la pubertat, el cervell humà passa per una etapa de remodelació profunda. El centre encarregat del processament de les emocions i les recompenses (sistema límbic) es desenvolupa a gran velocitat, mentre que la regió responsable del control dels impulsos i la planificació (el còrtex prefrontal) no arriba a la maduresa fins ben entrada la vintena.
Aquesta escletxa biològica fa que els adolescents siguin especialment sensibles a l’aprovació social i als estímuls immediats, amb conseqüències que es poden allargar a l’etapa adulta. Certes funcionalitats digitals (notificacions a deshora i scrolls infinits) exploten directament aquesta vulnerabilitat. Cada «m’agrada» o cada nou contingut actua com a mecanisme de recompensa intermitent que genera petits augments de dopamina, molt similars als que produeixen les màquines escura-butxaques. En altres paraules: altament addictius.
Les evidències aportades per entitats com l’Associació Americana de Psicologia (APA) i diversos estudis en revistes científiques d’alt impacte indiquen que els joves que passen més de tres hores al dia a les xarxes tenen més risc de patir símptomes depressius, amb una incidència especial entre les noies. A més, l’ús durant la nit altera els cicles del son necessaris per al desenvolupament, i l’exposició constant a imatges idealitzades i filtres de bellesa ha incrementat els casos de dismòrfia corporal i trastorns de la conducta alimentària.
Redissenys de la interfície d’usuari pactats
Tornant a l’acord judicial amb Meta, el que és menys comú és que s’especifiquen modificacions específiques que l’empresa haurà d’introduir per als usuaris menors d’edat, més enllà de la compensació econòmica pactada. Aquestes modificacions són, de forma resumida:
Pauses a l’scroll infinit: Avisos obligatoris cada quinze minuts d’ús continuat, opció de desactivar la reproducció automàtica i un feed cronològic, sense algoritme, a l’abast.
Límits de temps per defecte: Establiment d’un màxim diari de dues hores a aplicacions com Instagram i Facebook, que els pares poden desactivar.
Protecció del son i de l’horari escolar: Restriccions d’ús entre la mitjanit i les 6 del matí, així com el silenciament de notificacions durant la jornada escolar.
Moderació de la comparació social: Prohibició dels filtres que simulen cirurgia estètica i comptadors de reaccions ocults per defecte.
Reaccions als mitjans, la xarxa i el sector social
Com esmenàvem, la cobertura mediàtica ha comparat de manera gairebé unànime aquest cas amb els grans acords judicials contra la indústria del tabac dels anys noranta. Aleshores, la indústria havia amagat de forma sistemàtica els estudis que vinculaven el tabac amb l’aparició de diferents tipus de càncer. Ara el debat públic ha canviat de focus: la discussió ja no se centra tan sols en la responsabilitat de la supervisió familiar en l’ús de xarxes, sinó en el fet que el disseny mateix del producte pot resultar nociu quan s’orienta a maximitzar el temps de pantalla d’un públic vulnerable. De fet, els productes s’optimitzen exactament per explotar aquestes flaqueses cognitives dels menors.
A la xarxa, la resposta dels usuaris oscil·la entre la satisfacció per l’exigència de responsabilitats i el dubte pràctic. Molts comentaris assenyalen que, si les restriccions s’apliquen només a una plataforma, els hàbits dels joves poden traslladar-se ràpidament cap a altres aplicacions populars com TikTok o YouTube. La mateixa direcció de Meta ha estat conscient d’aquest factor i ha condicionat part dels fons de l’acord a què la resta de plataformes del sector adoptin compromisos similars, que també ha estat un punt criticat.
Per la seva banda, les organitzacions de protecció a la infància i els col·lectius de salut mental han rebut la notícia amb un optimisme moderat. Consideren que l’acord és un pas endavant rellevant perquè reconeix jurídicament la relació entre el disseny d’interfície i el benestar emocional. Tot i això, recorden que l’efectivitat real de la mesura dependrà de la capacitat de la indústria per implementar sistemes de verificació d’edat fiables i de la voluntat continuada per mantenir la seguretat dels menors com una prioritat. Finalment, la crítica més dura ha vingut de l’Electronic Frontier Foundation, que assenyala que l’acord obliga Meta a estimar l’edat de tots els usuaris i no només la dels menors, i que amplia la vigilància sobre els adolescents en lloc de reduir la recollida de dades. A més, el 30 % dels diners condicionat a què TikTok i YouTube s’hi sumin dona als fiscals dels estats un incentiu econòmic per litigar contra la resta de plataformes.
L’acord no resol per si sol tots els reptes que planteja la convivència amb la tecnologia, però marca un precedent clar. Posa de manifest que el disseny de les plataformes digitals té conseqüències reals en la vida dels adolescents i que el desenvolupament tecnològic ha de trobar un equilibri sostingut amb el benestar de les noves generacions.
A la botiga d’artesania i antiguitats Four Winds Craft Guild, a l’illa estatunidenca de Nantucket (Massachusetts), hi ha penjat un cartell que diu «No influencers». El propietari, John Sylvia, explicava a la premsa que «molta gent està cansada de sentir-se figurant del vídeo d’un altre», tot afegint que a la gent que va només a gravar-se no li interessa realment la història del local.
La creadora nord-americana Paige Lorenze va contestar des de dins del gremi, argumentant que ser influenciador és una feina que fan sobretot dones i, per tant, prohibir-los l’entrada a un local no és igual que prohibir-la a qualsevol altre professional. «Si et dius feminista i penges un cartell de «no influencers«, val la pena preguntar-se a qui estàs intentant deslegitimar i per què», va publicar.
A l’entorn digital català i espanyol, les polèmiques encadenades de Roro Bueno a la Velada del Año, de Carliyo el Nervio insinuant que l’eclipsi era una cortina de fum que funcionava sota interessos del govern i de Violeta Mangriñán defensant unes ulleres per veure el fenomen sense aval científic han acabat en una crida massiva dels usuaris a deixar de seguir els influenciadors que no aporten valor a la societat. Els usuaris comparteixen a X les llistes de comptes que han deixat de seguir, sense gaires comentaris ni vídeos de resposta, perquè si, justament, el negoci viu de l’atenció, l’única cosa que li podria arribar a fer mal de debò és retirar-se-la.
Chicas, aprovechad este verano para hacer limpieza de influencers🙏🏼 Si los seguís solo por el chisme: dejadlos de seguir y seguid a cuentas como javihoyos, annagurgui, jotaderos, hazme, salseologia etc y os enteráis igual. https://t.co/9IucXhrdws
El boicot, d’alguna manera, sembla funcionar. Segons les dades de TikReport que recull Movistar eSports, en set dies Roro va perdre 80.023 seguidors a TikTok, Fabiana Sevillano 19.050, Natalia Palacios 18.371 i Carliyo el Nervio 18.120. El 17 d’agost Palacios en va perdre més de 10.000 en un sol dia.
lo q realmente funcionaria es hacer grupos organizados por telegram,dejarlos de seguir en masa y bloquearlos, cada día que pierdan 20-50k de seguidores y no darle ni una visualización pero no pasará, funarlos igual sirve para q pierdan campañas y dejarle ver lo tontos q son https://t.co/pCPvTw7pFb
El boicot, a més, es dirigeix contra un tipus de perfil molt concret.
Sobre el boicot a influencers curioso ver como es sólo contra los tiktokers e influencers prensa rosa y de moda y nadie está yendo a por los booktubers, los que hablan de cine, de ciencia, de historia, de gastronomía o de música… los que aportan algo vamos.
Aquesta distinció és exactament la que fa servir la periodista i divulgadora financera Chelsea Fagan, fundadora del canal The Financial Diet, en el vídeo que va dedicar per parlar sobre el cartell de Nantucket. Fagan tracta el boicot com un problema de comptabilitat o econòmic. La indústria del màrqueting d’influenciadors va passar, a tot el món, de 1.700 milions de dòlars el 2016 a superar els 24.000 milions a finals del 2024.
Un model de negoci que ven consum
Fagan reparteix els creadors en dos grups segons la font dels seus ingressos. Per una banda, qui es guanya la vida produint alguna cosa, sigui un assaig, una entrevista, un producte cultural o material divulgatiu sobre un tema concret. Per l’altra, perfils la proposta de valor dels quals és el consum mateix. Aquests últims han heretat el model inaugurat per les Kardashian-Jenner, en què la fama, en comptes de guanyar-se per un ofici o una obra, sorgeix i es manté exposant la (suposada) vida pròpia. De fet, l’han estès a escala massiva fins al punt de convertir qualsevol esdeveniment de la seva vida en material publicable, ja sigui un compromís, un casament, un embaràs, un divorci i, fins i tot, vides alienes com les dels fills.
Ara bé, aquest model funciona per una raó concreta, la confusió deliberada entre els anuncis i l’experiència vital. Els influenciadors ocupen el mateix espai del feed que les teves amigues, familiars, companys de feina, etc., però sense ser res d’això. No es tracta, aleshores, només d’estratègia publicitària; la publicitat ja fa dècades que està instal·lada al món digital. El que hi ha de nou és la relació parasocial que s’hi construeix, que fa que el consumidor (abans audiència) confongui una recomanació pagada (un anunci) amb el consell honest d’una persona de confiança. Les estimacions que Fagan recull diuen que un consumidor té un 82% més de probabilitats de comprar un producte quan el recomana un influenciador.
La investigadora Emily Hund, de l’Annenberg School de la Universitat de Pensilvània, va dedicar sis anys a entrevistar quaranta-tres professionals del sector per a The Influencer Industry. Allà explica que en l’entorn digital, l’autenticitat «no és només una construcció social, sinó també una construcció industrial». Vol dir que és un atribut que es mesura, es puntua, es tarifa i es ven. Hund ho documenta amb el vocabulari que fan servir els mateixos professionals, que distingeixen entre ser autèntic i ser exacte (és a dir, que allò que ensenyes ha passat de debò tal com ho ensenyes).
Brittany Hennessy, que dirigia la divisió d’influenciadors d’un gran grup de comunicació, ho explica a Hund amb l’exemple d’un anunci d’aigua. Ningú no vol veure la foto de la creadora tal com queda realment després de córrer dos quilòmetres, perquè així no fa venir ganes de comprar res. I per això, diu, s’entén la mentida, la falsedat, la irrealitat. «Potser el contingut no és exacte al cent per cent, però segurament continua sent autèntic», hi remata. Segons Hund, ningú del sector no té ni recursos ni motius per comprovar si el que un influenciador explica de la seva vida és veritat.
Piazza descriu la feina de mare influenciadora com una feina de plataforma que sembla més glamurosa que conduir per a Uber i que és igual de precària.
Segons la periodista Jo Piazza, que condueix el pòdcast Under the Influence, per arribar a un sou equivalent al d’una feina a temps complet raonablement pagada calen com a mínim 150.000 seguidores a Instagram amb un grau d’interacció de l’audiència alt. La tarifa habitual ronda els 100 dòlars per cada 10.000 seguidores i per publicació patrocinada. I la jornada real és de 50 a 60 hores setmanals, sense conveni, ni vacances pagades i, per descomptat, sense cap mena de protecció social per als mesos en què la interacció disminueix —diries que és una feina precària?
A baix del tot de la piràmide de la indústria, la realitat financera encara és més crua. Hund explica com funciona RewardStyle, una empresa que dona a les creadores enllaços especials per posar al caption (descripció o peu de foto) de les fotos, de manera que cada vegada que una seguidora hi clica i compra, la creadora es queda una comissió i la plataforma una altra. El 2022 el sistema ja movia més de 3.000 milions de dòlars anuals en vendes. Les creadores, però, no poden retirar cap ingrés fins que no acumulen 100 dòlars en comissions. Una bloguera de moda a qui Hund identifica al llibre com a Danielle explica que va trigar moltíssim a arribar-hi «perquè cada cosa eren 2 dòlars, 3 dòlars, 5 dòlars», que és el que deixa cada venda en funció del preu del producte. Mentre acumulen aquests dòlars, tot el procés de fotografiar, escriure el peu, etiquetar la marca i respondre els comentaris no obté cap benefici.
A dalt de la piràmide la corba va en direcció contrària, però tampoc no puja. Una creadora amb prou volum per posar preu a la seva feina explica a Hund que la campanya que una marca li pagava a 5.000 dòlars l’any passat, aquest any li paga a 3.000, perquè amb l’arribada dels perfils petits moltes marques han descobert que sovint n’hi ha prou amb enviar el producte.
A tot això se li ha de sumar un altre filtre que no apareix a cap tarifa. Hund constata que les creadores que les agències trien més sovint responen als mateixos ideals de bellesa de la publicitat de tota la vida. Dones joves, primes, femenines, rosses i aclaparadorament blanques. Una de les entrevistades resumeix el llistó dient que per ser influenciadora només cal obrir-se un compte, tenir estil i saber posar. O sigui —no és cap sorpresa— que el sistema selecciona per aspecte abans que per la feina (capacitat de produir) o per la qualitat (de produir bé a diferència de la resta).
Una altra realitat més amagada de la situació financera de la indústria dels influenciadors és el cost d’entrada al sistema. Per construir una vida digna de ser imitada, primer cal poder-se-la pagar. Els viatges, la roba, la casa i els restaurants que sostenen aquesta aspiració no es paguen pas amb el contingut des del primer dia. El sistema exigeix posseir un capital econòmic i social previ per arrencar. Per tant, el més probable per triomfar a les xarxes socials com a creador de contingut és haver nascut en una família amb diners, haver-s’hi casat, o tenir una altra feina fora de càmera que ho financi.
La mateixa defensa que fan servir les vendes multinivell
Esclarit això, l’acusació de misogínia que fa Lorenze davant les crítiques als influenciadors i influenciadores de la indústria que els envolta no se sosté per enlloc. De fet, és exactament el mateix argument que se sol utilitzar per defensar les empreses de venda multinivell.
Les MLM són companyies que no venen als comerços sinó a través d’una xarxa de venedores particulars, que cobren comissions pels productes que col·loquen i també pels que col·loca la gent que elles mateixes recluten (semblant al cas de RewardStyle que s’ha mencionat abans, però fora d’internet). Tupperware i Avon en són els casos clàssics.
La indústria d’influenciadors i les MLM tenen molt en comú: es presenten com una via d’independència econòmica femenina, totes dues prometen convertir en ingressos allò que les dones acostumen a fer de manera desinteressada i totes dues exploten xarxes preexistents d’amistat, de veïnat i de maternitat. I quan algú les critica reaccionen igual, argumentant que són crítiques misògines i masclistes contra una via de desenvolupament econòmic de les dones.
L’associació que representa el sector multinivell als Estats Units reconeix que el 75% de les persones que s’hi apunten a vendre són dones, mentre que la propietat i la direcció de les companyies segueixen sent aclaparadorament masculines. Per a Fagan passa exactament el mateix amb els influenciadors, perquè al capdamunt de la piràmide no hi ha les creadores sinó els propietaris i els directius de les marques que elles promocionen.
Que aquesta indústria la comencessin dones no és anecdòtic, però. Hund explica que va créixer, precisament, gràcies a l’aparença inofensiva d’una cosa de noies penjant fotos i compartint consells. «El caràcter feminitzat de la indústria de l’influenciador n’amaga la seriositat i l’abast», escriu Hund, abans de rematar que la societat estatunidenca menysprea les professions feminitzades pel seu propi risc. Que hi hagi misogínia dirigida a dones amb visibilitat pública és innegable i està documentat. Ara bé, és d’un cinisme recalcitrant fer servir aquesta misogínia d’escut davant les crítiques a un model de negoci que treu el gruix del benefici de vendre sensació d’inseguretat a altres dones.
El 8,2% que se’n pot viure
A Catalunya la piràmide es pot veure encara més nítida, perquè el mercat és petit i les dades són relativament recents. L’estudi sobre creadors de contingut en català que va publicar el 2025 l’agència Karmina amb el suport d’Imagina i del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya va enquestar 496 creadores i creadors. Només un 8,2% pot viure exclusivament de l’activitat digital, un 49,8% no arriba als 5.000 seguidors, un 14,8% té una forma jurídica constituïda per exercir i un 2,2% disposa de representació professional. El 61,5% creu que facturaria més si treballés en castellà.
L’altra part de la factura la paguen els barris que, com la botiga de Nantucket, pateixen les conseqüències directes dels continguts promocionals que transformen ciutats massificades en productes turístics.
Els búnquers del Carmel, per exemple, van començar a tancar-se de nit el maig del 2023, de dos quarts de vuit del vespre a les nou del matí, després que la Guàrdia Urbana desallotgés 7.000 persones de l’indret durant les tres primeres setmanes d’abril. Fran Bernal, portaveu de la coordinadora veïnal del Carmel, va dir que els búnquers «s’han promocionat com una discoteca a cel obert». Un any més tard, l’Ajuntament va aconseguir que el bus 116 desaparegués de Google Maps com a opció per pujar al Park Güell, perquè la línia de barri havia quedat inutilitzable per als veïns que la necessitaven.
Casos com aquests ajuden a explicar que existeixi un sentiment de rebuig a la contínua publicitat encoberta de la indústria dels influenciadors que, lluny de ser tan natural i honesta com aparenta, funciona només pel benefici d’uns pocs, tot ignorant els danys col·laterals que provoquen. Ara bé, això no és gens nou.
Això ja va passar el 2018
L’abril del 2018, l’actor nord-americà Adam Pally va pujar a l’escenari dels premis Shorty de Nova York, uns guardons que distingeixen «els millors creadors de xarxes socials», per lliurar el premi a la marca amb millor presència anual a Instagram. En comptes de llegir el guió, va dedicar deu minuts a opinar sobre l’estat del sector. Va dir que havia passat molts anys lluitant per obrir-se camí com a actor i que l’amoïnava la gent jove que aquella nit era premiada només per existir a les xarxes. En arribar a la línia del guió que deia que era impressionant la quantitat de marques que invertien en Instagram, s’hi va aturar i hi va afegir «ho és?». Algú del públic li va cridar «esborra’t el compte» —a les comunitats digitals es fa servir com a insult— i Pally va contestar «Déu, tant de bo pogués». Va acabar dient a la sala que allò era l’infern i el van fer fora de l’escenari.
Les paraules de Pally, desafortunades en el seu context, no anaven errades, però. Un any abans, el Fyre Festival, un festival de música de luxe a les Bahames que es va vendre a les xarxes amb més de quatre-cents influenciadors i famosos, entre els quals es trobaven Bella Hadid i Emily Ratajkowski, s’havia enfonsat en vint-i-quatre hores perquè al terreny no hi havia ni escenaris ni allotjament. El seu promotor, Billy McFarland, va acabar condemnat a sis anys de presó per frau. Els compradors d’entrades havien pagat per una cosa que no existia. I els anunciants també, perquè just aleshores el New York Times destapava tot un mercat negre de seguidors falsos. Hund documenta que dels 211 milions de dòlars que les marques van gastar en influenciadors als Estats Units i el Canadà el segon trimestre del 2018, 11 milions van anar a pagar seguidors que no existien.
Però la indústria no va reaccionar fins que la Comissió Federal de Comerç dels Estats Units va respondre contra la cadena Lord & Taylor. El març del 2015 la cadena havia pagat entre 1.000 i 4.000 dòlars a cinquanta influenciadores perquè publiquessin el mateix cap de setmana una foto del mateix vestit de la seva línia Design Lab amb un text aprovat per l’empresa. També havia col·locat a la revista Nylon un article patrocinat, però sense marcar-ho com a publicitat. El vestit es va exhaurir en pocs dies i cap de les publicacions dels influenciadors anava identificada com a publicitat a les plataformes. L’expedient es va tancar sense cap multa, només amb la prohibició de tornar a presentar un anunciant com si fos un consumidor independent, un programa de seguiment de les campanyes i l’avís que la pròxima vegada sí que hi hauria conseqüències. La Comissió encara va enviar més de cent cartes d’advertència a influenciadors de primera fila entre el 2016 i el 2017.
Des d’aleshores, les marques i les plataformes van adoptar l’etiqueta de publicitat als continguts patrocinats en adonar-se que, de fet, no els hi feia perdre interacció. Això sí, això va traslladar el risc als grans creadors que, a més de començar a cobrar en funció dels resultats, van veure’s desplaçats davant la decisió de les marques de començar a treballar amb perfils petits que sortien més barats i de provar amb influenciadors generats per IA (que no donen problemes). Hund resumeix aquestes maniobres dient que totes comparteixen la intenció de repudiar públicament la falsedat i, en privat, de controlar millor un entorn desobedient.
El 2018, en plena crisi de credibilitat, la indústria valia més de 2.000 milions de dòlars i projectava arribar entre els 10.000 i els 20.000 milions. Cap de les condicions estructurals que la sostenien no havia canviat.
De Sálvame a la política pop
A banda de l’economia que hi ha al darrere, queda una pregunta per respondre i de la qual l’economia no es fa càrrec. Com pot ser que continuï creixent la influència d’aquests creadors, si molta gent sent que no és merescuda?
Una part de la resposta és que el format no és nou. La indústria dels influenciadors fa servir la gramàtica de la premsa i la televisió del cor, la de l’heroi i el vilà, l’exclusiva, el càstig públic, la redempció i l’exclusiva de nou. A Espanya aquesta gramàtica va tenir la forma més pura a Sálvame, que Mediaset va cancel·lar el juny del 2023 després d’anys de desgast d’audiència i de pressió dels anunciants.
L’altra part de la resposta és generacional i té a veure amb els circuits de difusió culturals i l’evolució dels mitjans. La distribució ha passat de la televisió a les xarxes. El trànsit, però, no ha anat en una sola direcció. La tele també s’ha tiktokitzat, amb talls curts, primers plans, retolació a pantalla i peces pensades perquè corrin fora de l’emissió. Mentrestant, cadenes com Mediaset han reciclat la gramàtica produint diferents formats. Un és el concurs, amb La isla de las tentaciones, que Telecinco emet des del gener del 2020 i que va arribar a fer 3.012.000 espectadors i un 25,2% de quota. L’altre és el testimoni de tarda, amb El diario de Jorge, que presenta Jorge Javier Vázquez, la cara mateixa de Sálvame, i que la temporada passada va tocar sostre amb un 9,2% de quota i 695.000 espectadors. Els temes que movien el gènere del cor ara es mouen dins d’un joc heterobàsic que mou emocions primitives com són la gelosia, la por, la inseguretat i les dependències (sovint) tòxiques; i dins de la telerealitat més barata que busca l’efectisme i la ridiculització.
La influenciadora Fabiana Sevillano explica aquesta mecànica curiosament millor que la majoria d’analistes, en un vídeo que va publicar parlant sobre el boicot. «La gent el que vol és un heroi i un vilà, en totes les històries», diu, abans d’afegir que això [en referència al contingut digital] és entreteniment i que això és la nova tele.
Un altre format que ha adoptat la gramàtica del cor és l’actualitat política. Els politòlegs italians Gianpietro Mazzoleni i Anna Sfardini van descriure el 2009, a Politica pop, com la política italiana es traslladava als formats de l’entreteniment i acabava adoptant les seves regles narratives. Mazzoleni i Sfardini expliquen què passa quan aquesta gramàtica es fa servir per llegir un ple, una moció de censura, un cas de corrupció o una investigació judicial. El públic busca protagonistes, traïcions, temporades i triar un bàndol abans de saber de què va realment la història i com afecta la dignitat democràtica d’un Estat. Atresmedia (LaSexta i Antena 3) són els experts en aquesta matèria.
On van les hores que hi dediquem
Una cosa que podem reconèixer del vídeo de Sevillano és l’honestedat quan explica que, mentre algú grava un vídeo criticant un influenciador, el nom d’aquell influenciador entra al cercador, la gent hi clica i la visita compta igual per al seu benefici. «No hi ha engagement dolent», diu parafrasejant el mític «no hi ha publicitat negativa». En aquest sentit, hem de reconèixer que té raó. Ella mateixa, però, és a la llista de les que aquesta setmana han perdut vint mil seguidors. Un gruix de gent que ha deixat de seguir-la, que l’ha eliminat de la seva realitat digital, amb nocturnitat i traïdoria, vull dir, sense fer grans escarafalls.
El que ens queda a l’abast, doncs, és molt més avorrit que una funa (el linxament digital organitzat contra algú), però és bastant més senzill de fer. Deixar de mirar-los, no regalar-los l’hora del matí ni la de just abans de dormir, i tornar a mirar què tenim a mig quilòmetre de casa. L’ateneu que no arriba a final de mes, l’associació de veïns que no troba relleu, el sindicat de llogaters que sí que pot resoldre’ns un problema concret, l’escola del barri i la biblioteca. Totes aquestes institucions, comunitats, organitzacions decideixen sobre la nostra vida coses que cap influenciador no decidirà mai. Potser no obtindrem la dopamina d’un unboxing o d’un beef molt sucós, però ja està bé que aquest sigui tot el preu a pagar.
Un plàtan negre descobreix la infidelitat de la seva dona, una maduixa, quan acaba de donar a llum una pinya. Transició. La maduixa plora desconsolada perquè el plàtan negre l’ha abandonat i ara és multimilionari i té una nova parella, una cirera, molt més atractiva i jove. La maduixa queda desemparada criant el seu fill en l’absoluta pobresa. La pinya adulta, un dia passejant, es topa amb la maduixa i la salva de la pobresa. Dura 90 segons. Si vols veure el final has de trobar la tercera i última part de la història en un altre vídeo.
Els popularment anomenats «fruitidrames» o «fruitinovel·les» són microrelats audiovisuals, en format vertical, generats amb intel·ligència artificial. Reprodueixen l’estructura exacta de la telenovel·la: traïcions, judicis, herències, algú que torna d’entre els morts, etc.
A finals de març, però, després d’una allau de denúncies coordinades, TikTok li va retirar gairebé la meitat dels episodis i, segons Coronado, la monetització. El creador, que s’amaga sota el nom d’AI Cinema, va reaccionar amb una sèrie de vídeos expressant la seva ràbia («like half of my videos got removed», «these people spam reported my videos») i va amenaçar de cremar la vila de Love Island si perdia més seguidors. D’altra banda, els crítics del contingut generat amb IA ho van celebrar amb declaracions de l’estil «bullying works».
Els fruitidrames beneficien sobretot les plataformes de vídeo amb IA que els generen (VeoE.ai, PixVerse i Sora entre d’altres). Cada capítol funciona com a anunci de les eines d’IA, perquè els consumidors pensen «això ho podria fer jo» i acaben registrant-se a les plataformes per convertir-se en productors. L’escalabilitat és total. Una idea escrita amb faltes d’ortografia és suficient perquè el sistema generi el guió, les cares, les veus i el muntatge sencer. De fet, tant és que es mantingui la consistència de les cares dels personatges. El gènere ja ha desenvolupat la seva pròpia gramàtica. La manca de consistència és llegida com un descuit que el públic interpreta com un gag.
L’anestèsia per a qui no té temps
Els esforços de la vida diària, l’esgotament acumulat de jornades llargues de treball, els trajectes, la sensació permanent que tot empitjora, faciliten que moltes persones trobin en aquest fenomen una via d’escapament lleuger. Molt més lleuger que una sèrie, una pel·lícula o un llibre, coses que reclamen un mínim d’atenció i de capacitat d’enteniment. Els fruitidrames són perfectes per sentir sense pensar, de consum ràpid i escollits per un algorisme, evitant així l’esforç de triar què mirar a la plataforma d’streaming.
No tot el consum cultural ha de ser formatiu, ni exigir-hi profunditat existencial. La fatiga és també un fet material que s’ha de reconèixer. Els productes massius purament d’entreteniment han nascut justament per omplir aquest forat. Ara bé, Adorno hi tindria una objecció més precisa que la de l’esnobisme cultural. Per a ell, la indústria cultural, lluny de distreure, estandarditza el gust fins a fer-lo previsible. Amb això entrena el consumidor a no esperar res que no li hagi estat donat ja de forma mastegada.
Els fruitidrames apliquen aquesta recepta amb una eficàcia que Adorno ni s’imaginava. No estandarditzen només la forma, el capítol de 90 segons i el tall abans de la sentència, sinó també el contingut moral que s’extreu de les seves trames telenovelesques.
Sota la fruita, l’odi de sempre
Un informe de GNET, signat per les analistes Alessandra Pugnana, Grazia Ludovica Giardini i Eleonora Ristuccia, documenta com una part creixent d’aquest contingut ha derivat cap al que anomenen «AI fruit/vegetable gore», escenes de tortura i mutilació entre personatges que viren de la parella d’enamorats als cartells del narcotràfic i grups d’extrema dreta.
L’informe alerta que aquesta mena de contingut «reforça una fascinació per la violència» i que pot fer «caure els usuaris joves en la trampa de la radicalització en línia». S’ha de dir, però, que GNET és el braç de recerca del Global Internet Forum to Counter Terrorism, una organització finançada i dirigida per representants de la mateixa indústria tecnològica que ha estat criticada pel seu paper en la censura digital. Tanmateix, el fet que hi hagi interessos evidents pel mig no invalida les dades.
Encara que el capítol de la maduixa i el plàtan no arribi mai a la mutilació, ja resol el conflicte igual que ho fa el gore, perquè algú fa mal i algú ho paga. El plàtan negre abandona la maduixa i acaba esdevenint multimilionari; la maduixa cria sola i en la pobresa fins que la salva la pinya, sense que ningú expliqui per què el plàtan se’n va sortir tan bé ni per què la maduixa no va poder sortir-se’n sola. No fa falta que hi hagi sang perquè el mecanisme sigui el mateix, perquè culpables i víctimes són evidents des de la primera escena i es mantenen iguals en el transcurs del conflicte.
El fruitidrama no és gens nou; la telenovel·la llatinoamericana ja explotava aquesta fórmula, però necessitava un guionista que decidís com resoldre el conflicte i un actor que sobreactués de manera quasi còmica, seguint les regles de la narrativa audiovisual del gènere. El fruitidrama no necessita cap dels dos, perquè la IA genera el conflicte, el resol i, just abans d’introduir la moralitat final o de justificar els fets, talla la narració.
Aquest maniqueisme entrena un públic acostumat a triar bàndol entre bons i dolents, en el temps que triga un polze a fer scroll, sense preguntar-se per què el plàtan se’n surt i la maduixa no. No deixa de ser un fenomen més de la construcció de condicions favorables a les narratives simplistes de la ultradreta, que es troba amb un públic ja fet i lobotomitzat (brainrot), que, quan s’hagi d’enfrontar a la complexitat del món, aplicarà les solucions de les fruitinovel·les, en la pràctica d’un fals sentiment de justícia.
Bluesky ha perdut més de la meitat dels usuaris actius que tenia al màxim, quan milions de persones van marxar d’X arran de les eleccions als Estats Units del 2024.
L’aplicació mòbil de Bluesky va tancar el juny del 2026 amb 10,4 milions d’usuaris actius mensuals arreu del món, segons dades de Similarweb recollides per TechCrunch. Això suposa un 27,2% menys que un any abans. Els usuaris actius diaris en mòbil també han disminuït, un 25,6% interanual al juliol, fins a prop de 3 milions.
Al quart trimestre del 2024 l’aplicació tenia una mitjana de 22,1 milions d’usuaris actius mensuals. Al segon trimestre del 2026 en tenia 10,7 milions, un 52% menys. La companyia, en canvi, continua declarant prop de 46 milions d’usuaris registrats. La taxa de fidelitat, la proporció d’usuaris mensuals que obren l’aplicació cada dia, era del 29% al juny, pràcticament la mateixa que la de Threads.
Per a Toni Schneider, conseller delegat permanent de Bluesky des del juliol del 2026, aquestes xifres no reflecteixen tota la realitat. En una entrevista al pòdcast de The Verge va afirmar que «Bluesky avui són en realitat dues coses. Hi ha l’aplicació Bluesky, que és el que coneix molta gent. […] Però, sobretot, per sota hi ha un protocol obert que es diu AT Protocol. I Bluesky només és una de les més de mil aplicacions construïdes sobre aquest protocol» (traduït de l’anglès).
El nombre d’aplicacions actives cada dia sobre el protocol AT s’ha doblat des del gener i s’acosta al miler. Les descàrregues del seu SDK s’han triplicat i la companyia calcula arribar al milió mensual abans que s’acabi l’any.
Schneider va ser conseller delegat d’Automattic entre el 2005 i el 2014, l’empresa que va fer negoci del gestor de continguts de codi obert WordPress. L’estratègia, aleshores, va ser vendre un ecosistema d’agències, temes, allotjament i connectors al voltant d’un programari que qualsevol podia descarregar de franc.
«La manera com guanyarem diners com a empresa només ens interessa si aquest model econòmic funciona per a tota l’ATmosphere. Guanyem diners quan en guanyi tothom», explica Schneider sobre el model de negoci que pensa aplicar a Bluesky. El primer pas anunciat és un sistema d’afiliació, quedar-se un percentatge de les subscripcions que Bluesky porti als mitjans. Ara mateix el protocol AT es ven com un sistema obert i democràtic. Veurem si la mateixa estratègia li torna a funcionar.
Una newsletter és literalment una carta, o sigui una cosa que s’escriu per a algú. El filòsof alemany Peter Sloterdijk explicava a Normes per al parc humà (1999) que l’humanisme europeu havia funcionat com una societat literària d’amics que s’escriuen, on els llibres funcionaven com a cartes gruixudes adreçades a amics desconeguts. Obriu ara la vostra safata d’entrada. La forma de la carta s’hi ha conservat sencera, amb la seva salutació i la seva firma al peu. El destinatari, però, ha desaparegut —almenys a internet.
Aquest substack podria haver sigut un pensament intern
Aquesta broma representa força bé aquesta idea. Totes coneixem el patró «aquesta trucada podria haver estat un correu»; la periodista i politòloga Andrea Gumes l’estira un graó més, «aquest substack podria haver sigut un pensament intern» o, afegim nosaltres, una nota al mòbil.
Més enllà de la broma, si ens ho prenguéssim seriosament, el tuit dona per bo que la mida correcta d’una idea és la del recipient més petit que la conté i, per tant, tot l’excedent és farciment. La literatura, però, mai no ha mesurat els assajos a pes. Aquesta mania l’hem apresa als feeds, que premien la brevetat perquè és el principal atribut que reté la nostra atenció, alhora que converteixen cada paraula «sobrant», l’escòria del procés de soldadura, en un cost a estalviar-se.
Substack mateix ha fet seva aquesta lògica, perquè fa temps que creix a força d’empènyer els seus usuaris cap a Notes, la seva pròpia imitació de Twitter, tal com ha documentat l’escriptor Scott Carney, partint de la idea que els usuaris arribaran a la plataforma per les seves funcions de xarxa social i s’hi quedaran per consumir o produir butlletins de pagament.
Substack volia salvar internet
Substack va créixer com un refugi dels cibernautes que escapàvem del segrest —i posterior massacre— de Twitter per part d’Elon Musk. La promesa era un lloc per compartir reflexions una mica més de fons, pensaments complexos, on la gent interactuava de manera més calmada. Nou anys després, la plataforma s’ha popularitzat entre els creadors de continguts, que la veuen com un canal més on ser presents per distribuir el seu contingut. Així, s’ha omplert d’assajos personals trillats i repetitius que, sovint, presenten una estètica de disseny, allò que des d’aquí ja hem anomenat intellectual slop.
Potser aquesta és una de les causes per les quals el format està decaient.
La periodista nord-americana Taylor Lorenz, una de les firmes més llegides de la plataforma, va explicar fa poc a Notes que té més de 200.000 seguidors i que les subscripcions de pagament li han caigut en picat en sis mesos, sense haver fet cap canvi important en el seu règim de publicacions ni en els seus textos.
Ara bé, si Substack decau no és per la qualitat de les publicacions. El periodista Leighton Woodhouse ho desenvolupa a UnHerd i apunta a l’arrel del problema. Es tracta d’un sostre de demanda, en el sentit que un lector paga una subscripció, potser dues i, a partir d’aquí, no pot permetre’s pagar més. Ha d’escollir. Substack s’ha limitat a convertir el model de negoci del periodisme en economia gig, és a dir, feina a preu fet i sense cap estructura al darrere. El que s’esgota, doncs, és el mecanisme de les subscripcions, cosa que afecta igualment tant a qui escriu bé com a qui escriu malament.
I és que Substack també ha crescut pel paper que ha fet per als periodistes que, enmig d’un panorama de precarietat i d’hipercorporativisme, han trobat en la plataforma la promesa d’exercir un periodisme lliure de l’opressió de la publicitat i l’economia financera. Tot i això, aquesta promesa demana matisos.
D’una banda, el sistema de subscripcions de Substack d’alguna manera també regula l’escriptor, en tant que decideix quins textos es pot permetre publicar. Imagineu-vos escriure en contra del que vol sentir la petita audiència que fa que arribis a final de mes; la bombolla de seguidors i seguidores que paga per llegir-vos. És el que Woodhouse anomena captura de l’audiència (audience capture), i passa perquè a Substack la redacció i el negoci són la mateixa persona, sense cap paret entre les dues. De l’altra, els editors i les capçaleres que Substack ha tret del mig feien una feina que ha quedat òrfena. Quan el criteri de publicació estava en mans dels editors i editores, la capacitat d’escriure venia certificada per una autoritat abans que el text arribés al lector. Ara que qualsevol pot obrir un butlletí en dos clics, aquest certificat, l’autoritat reconeguda, ha desaparegut. El sociòleg francès Pierre Bourdieu ho va descriure a La distinció (1979), quan explicava que el gust funciona com una posició social que es defensa assenyalant què és vulgar.
La popularització de la plataforma ha portat moltes persones a escriure, ja no des de l’autoritat o el coneixement i l’expertesa, sinó des de la vanitat i l’interès d’estar present en una nova plataforma que els permet expandir la seva marca personal. O almenys això és el que explica @cristobalizious_ en aquest TikTok on defensa el «dret a callar-se la puta boca» de la gent. És graciós que dediqui un minut sencer a parlar de si mateix per denunciar l’exhibició del jo de la gent que decideix escriure a Substack.
Però s’equivoca, perquè la culpa no la té qui escriu (ni que sigui per vanitat), sinó qui cobra.
En què s’està convertint internet
Dèiem abans que Substack volia salvar internet. Salvar-lo de què?
Internet va néixer com un espai comunitari, fet de fòrums i llistes de correu on la gent interactuava per interessos compartits. Tampoc no era cap paradís perdut, perquè als fòrums també hi passaven episodis d’ego, guerres, trolls i molta brossa. El que no hi havia eren mètriques públiques enganxades a cada cosa que escrivies, ni una identitat que es pogués monetitzar, ni ningú comptant quants seguidors et costava publicar una opinió incòmoda per a la teva bombolla de seguidors. D’aquí que arribem a la conclusió que la diferència amb l’internet actual és estructural i no moral —malgrat que és cert que ara la societat sembla més individualista i pateix més problemes d’atenció.
L’economista grec i exministre de finances Yanis Varoufakis va popularitzar el terme «tecnofeudalisme» a Technofeudalism (2023), on defensa que les grans plataformes han deixat de competir dins del mercat per convertir-se en el mercat mateix i cobrar peatge a qui hi vol accedir, de manera que el que ingressen s’assembla més a una renda que a un benefici. Varoufakis ho diu ben clar, cada vegada que publiques a X estàs llaurant la finca d’Elon Musk com un serf medieval. Substack també encaixa en aquest esquema com un senyor que ens lloga una parada al seu mercat i es queda un percentatge de tot el que hi passa.
El filòsof francès Gilles Deleuze va descriure el mecanisme d’aquest peatge al «Post-scriptum sobre les societats de control» (1990), quan deia que havíem passat d’un poder que tanca i emmotlla, amb l’escola i la fàbrica i el seu final previst, a un poder que modula sense aturar-se mai i que canvia l’home tancat per l’home endeutat. La subscripció aplica aquesta modulació a l’escriptura i estreny totes dues bandes alhora. El lector arrossega un rebut mensual que ha de justificar, que és el sostre de demanda de què parlava Woodhouse. L’escriptor ha de retenir cada mes els subscriptors que el mantenen, perquè el text que li’n fa perdre vint té un preu exacte que surt del seu compte corrent. Hi ha coses, doncs, que deixa d’escriure. Escriure sobre si mateix, en canvi, no li costa ni un subscriptor, i és així com el butlletí s’omple dels assajos personals trillats i repetitius que dèiem al principi.
El destinatari perdut
Si Varoufakis posa nom al propietari i Deleuze al mecanisme, la filòsofa i politòloga nord-americana Jodi Dean posa nom al que li passa mentrestant a allò que escrivim. Dean defensa que internet és la infraestructura del capitalisme comunicatiu, motiu pel qual la majoria de contingut acaba sent políticament inofensiu.
Sota el capitalisme comunicatiu els missatges deixen de ser missatges i passen a ser contribucions. Un missatge suposa que hi ha algú a l’altra banda, un emissor i un receptor, i, per tant, una resposta possible. En canvi, una contribució només s’afegeix a un corrent que ha de continuar circulant. El valor deixa d’estar en el que es diu per passar a estar en el fet que circuli. Sembla que parlem molt i políticament no passa res, perquè ningú no ho està escoltant.
A ciberpoder.net, volem mantenir aquest espai com una revista que escrigui moltes cartes a moltes destinatàries que ens vulguin llegir. ciberpoder.net va néixer el 2021 per donar la batalla cultural en català i, amb pujades i baixades, continuem funcionant. Volem fer créixer aquesta comunitat, que advoca per un internet que superi el feudalisme i abraci la modernitat i la Il·lustració. Un internet amb les seves llums i les seves ombres, però que funcioni com l’extensió a gran escala d’organitzacions que ja existeixen fora d’internet, siguin socials, culturals, polítiques, de veïnatge o d’amistat. Gent que practica la comunió en persona i que fa servir la xarxa per als seus fins, interessats i genuïnament humans alhora. Ens agradaria que la següent carta que escrivim la signéssim cada cop més gent. Si penseu la tecnologia, l’antropologia digital, la cultura pop, etc., des de la vostra disciplina, experiència, coneixement, escriviu-nos i participeu.
«Quan em vaig presentar a alcalde vaig dir que posaríem impostos als rics. I avui ho estem fent», explica l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, en un vídeo publicat a les seves xarxes socials mentre apunta amb el dit cap a un àtic de luxe. «Per primera vegada en la història de Nova York, una taxa anual gravarà les cases de més de 5 milions de dòlars de propietaris que no viuen tot l’any a la ciutat. Com aquest àtic que Ken Griffin va comprar per 238 milions de dòlars». El conseller delegat del fons d’inversió Citadel va acusar-lo de posar la seva vida en perill i va amenaçar de traslladar els seus negocis a Miami.
https://www.instagram.com/reel/DXKlAiMkeAr
Del primer any de Mamdani a l’alcaldia s’han escrit rius de tinta. El diari Ara es feia ressò de la congelació dels lloguers i El País de l’impost a les segones residències de propietaris que no viuen a Nova York. Ara bé, el que més ha cridat l’atenció, sense cap mena de dubte, és l’estratègia de comunicació i l’estètica Mamdani, que ens recorda aquells anys en què l’expresident dels Estats Units Barack Obama arrasava a les presidencials amb una campanya centrada en la comunicació digital. Mamdani, però, no ha guanyat només gràcies a la seva comunicació. Va prometre coses que feia por prometre i, un cop guanyada l’alcaldia, les està complint. Bona part de l’esquerra d’aquí continua molt més pendent de la primera meitat de la fórmula que no pas de la segona.
Un any gravant al carrer
Mamdani va passar-se tota la campanya amb una càmera al davant. Entrevistava taxistes de matinada per a un vídeo titulat Without the night shift, there is no morning, es ficava vestit a l’aigua gelada de Coney Island per fer un joc de paraules amb la seva promesa de congelar els lloguers i apareixia a perfils d’entreteniment on abans no hi entrava cap polític. I el que prometia davant d’aquella càmera no era poc. Segons recollia el diari Ara, autobusos ràpids i gratuïts, llars d’infants universals i gratuïtes fins als cinc anys, la congelació dels lloguers de renda regulada i més impostos per a les persones més riques.
L’última setmana la campanya va comprar un anunci de televisió ambientat a Survivor, el concurs nord-americà que a Espanya emet Mediaset i és conegut com a Supervivientes, on cada episodi acaba amb un consell tribal en què els participants voten qui ha de marxar de l’illa. A l’anunci, un grapat d’exconcursants del programa expliquen a càmera per què voten expulsar Andrew Cuomo, el rival de Mamdani i candidat de l’establishment.
La identitat visual de la campanya la va muntar l’estudi Forge, amb el groc de les targetes del metro, el blau dels Mets i una tipografia que fa l’ullet als rètols de les bodegues i el cartell més reproduït el signa Tyler Evans, director creatiu de la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. La parella de Mamdani, la il·lustradora i animadora Rama Duwaji, que publica a The New Yorker i a The Cut, es va mantenir gairebé del tot al marge.
Als debats televisats i als vídeos que en penjava després, però, el to desenfadat i simpàtic canviava quan es tractava d’encarar-se amb Cuomo. La campanya va muntar un recopilatori titulat Andrew Cuomo’s Worst Debate Moments, els pitjors moments del rival als cara a cara, amb la rèplica que Mamdani li havia clavat en directe. «Jo no he hagut de dimitir mai degut a l’escàndol. No he assetjat mai les 13 dones que em van acusar de manera creïble d’assetjament sexual. I no he fet mai res d’això perquè no soc tu».
Sigui com sigui, va funcionar. Mamdani va guanyar el 5 de novembre amb el 50,4% dels vots i va ser el primer alcalde de la ciutat que va superar el milió de vots. Tres de cada quatre votants de menys de 30 anys el van votar, segons una enquesta d’Associated Press citada per la BBC. Els grans donants que donaven suport a Cuomo van gastar més de 40 milions de dòlars, quatre vegades més que els de Mamdani.
Les promeses, un any després
El 26 de juny el Consell de Regulació de Lloguers va votar a favor de congelar el lloguer del milió llarg de pisos de renda regulada de Nova York, on viuen 2,4 milions de persones i que són el 40% de tots els apartaments dels cinc districtes. La mesura afecta els contractes que entrin en vigor a partir de l’1 d’octubre i és la primera vegada que s’aplica alhora als contractes d’un any i als de dos, és a dir, que cap llogater amb renda regulada pagarà un dòlar més tant si renova per dotze mesos com si ho fa per vint-i-quatre. «La classe treballadora fa que aquesta ciutat funcioni, i mereixem viure amb dignitat», va celebrar Farhana Rahman, una de les cares visibles del moviment de llogaters de Queens, en declaracions al New York Times.
L’organisme que va votar és independent de l’Ajuntament i Mamdani n’havia nomenat sis dels vuit membres. Als pressupostos hi ha 70 milions de dòlars per obrir supermercats municipals sense ànim de lucre, un a cada districte, començant pels deserts alimentaris, que són les zones que han perdut els comerços d’aliments frescos. L’Ajuntament, a més, acaba de presentar un pla per accelerar la construcció d’habitatge assequible.
L’alimentació pública fa temps que es treballa a Catalunya. L’Associació Micropobles ja activa botigues de comestibles sota la tutela dels ajuntaments als pobles que han perdut el comerç alimentari. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, escrivia a la Directa que la proposta de Mamdani arrenca d’una pregunta molt simple, per què no fer intervenció pública per disputar l’alimentació al sector privat. Al mateix article avisava que aquí una cosa així no s’hauria de plantejar sense abans «remunicipalitzar» de debò els mercats municipals i centrals de compra com Mercabarna, de titularitat pública però no gestionades com a eines polítiques.
El juliol passat Mamdani va carregar durament contra Benjamin Netanyahu en un vídeo on el va anomenar «criminal de guerra» i «arquitecte d’un genocidi atroç» i on reconeixia que no té l’autoritat legal per fer complir l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, tot demanant al Govern federal que l’executés. Trump havia dit el dia abans que el primer ministre israelià no seria detingut «sota cap concepte ni circumstància». Mamdani va publicar el vídeo igualment.
Tota aquesta bateria d’accions ràpides i pragmàtiques li està rendint. El 58% dels novaiorquesos aproven la seva gestió davant d’un 26% que la desaprova i la mateixa setmana de la congelació els tres candidats que ell apadrinava van arrasar a les primàries demòcrates de Nova York, imposant-se a congressistes que feia una dècada que ocupaven l’escó. «Això no és el final. És el principi d’alguna cosa», va dir aquella nit. Aquest agost el metge Abdul El-Sayed, fill d’immigrants egipcis, va guanyar les primàries demòcrates al Senat per Míchigan contra la candidata de l’aparell del partit i El País ja en diu la «ola Mamdani». Davant del gir ultra de l’era Trump, una part de l’electorat torna a confiar el vot a una esquerra que promet coses grosses i les compleix, que és el que els demòcrates de l’establishment feia anys que no aconseguien demostrar.
L’estètica que ha arribat a Barcelona
Ico Maly, antropòleg de la Universitat de Tilburg que estudia el que anomena populisme algorítmic, sosté que l’enquadrament d’un polític es fabrica en relació amb les possibilitats tècniques i les lògiques algorítmiques de les xarxes i que, per entendre’l, cal mirar l’uptake, és a dir, què n’agafen i què en repeteixen els qui el comparteixen. De la fórmula Mamdani, la part que ha viatjat fins aquí és la que es pot replicar fàcilment amb un smartphone, mentre que l’altra part, la que exigeix competències, pressupost i un ajuntament que les executi, s’ha quedat a Nova York.
A Madrid, la candidata de Más Madrid a l’Ajuntament, Rita Maestre, ha adaptat les entrevistes de carrer amb una taula i una cadira al mig del barri sota el títol «Habla con Rita» i la ministra de Sanitat, Mónica García, es grava mentre fa esport. Gairebé totes les que han obert aquest camí a l’Estat són dones i és a elles a qui eldiario.es preguntava fa poc si són candidates o creadores de contingut. La politòloga Alba Ambrós hi posava una condició. Deia que «la comunicació no ve sola» i que és «la variable dependent d’un projecte polític que existeix abans i per damunt del format», o sigui que un vídeo casolà funciona quan toca els temes que amoïnen molta gent i no pel sol fet d’estar ben gravat o en un format determinat.
https://www.instagram.com/reels/DXM9uzVDCga
A Barcelona, Elisenda Alamany porta més d’un any fent el que aquí s’ha entès per fer un Mamdani i és avui on ell era el 2025, una candidata amb la càmera a la mà i sense cap competència per complir res encara. La primera meitat de la fórmula la domina. Es filma pel carrer en to informal i fora dels marcs institucionals, corrent pel Poblenou i queixant-se que «cada vegada que vinc hi ha un brunch nou» o preguntant als vianants si algú parla català, penja vídeos gairebé cada setmana i, segons NacióDigital, gestiona ella mateixa els seus perfils, cosa poc habitual quan tothom té community manager. Al baròmetre municipal del juliol és la líder més ben valorada de la ciutat amb un 5,2, per davant de l’alcalde Jaume Collboni i ERC és segona en intenció directa de vot per darrere del PSC. L’habitatge és el primer problema de la ciutat per al 31% dels enquestats, la mateixa preocupació pel cost de la vida que va portar Mamdani a l’alcaldia.
El març passat va publicar un vídeo de precampanya on parlava d’«un gran reemplaçament» del comerç històric de la ciutat, amb supermercats de 24 hores contrastats amb establiments que han tancat, com la Ferreteria Llanza, el forn Santa Clara i la llibreria Ona.
El vídeo va obrir un debat dins de la mateixa esquerra sobre quins marcs es poden manllevar i quins no. L’exdiputat d’ERC Ruben Wagensbergla va acusar de fer servir un terme propi de l’extrema dreta i va advertir que assenyalar botigues i botiguers, «plantant-se davant seu, càmera en mà», no és innocu. Laure Vega, de la CUP, va rematar que «els likes ara i els laments després no valen res». Alamany va respondre que «l’esquerra s’ha de comunicar d’aquesta manera» als canals informals «on l’extrema dreta avui ens està guanyant molt terreny», que el gran reemplaçament del qual parla ella és el que fan «les dinàmiques capitalistes» i la turistificació de la ciutat i que «el problema no són els meus vídeos on ho explico, el problema és que això està passant».
Si la segona meitat de la fórmula li arribarà, no ho sabrem fins després del maig del 2027. El precedent més proper que tenim no és gaire esperançador. Yolanda Díaz, que va tenir ministeri, pressupost i una reforma laboral signada, va veure caure la seva mesura estrella al Congrés i fa temps que el que circula d’ella és el seu declivi i, lamentablement, no les seves mesures —que sí que han ajudat a millorar la vida de la gent.
A Barcelona el 45% dels enquestats encara no sap què votarà i Aliança Catalana entraria al consistori per davant del PP, de Vox i de Junts. Quan l’Ajuntament de Nova York va fer els primers cent dies, la seva oficina d’assumptes internacionals va celebrar públicament haver tapat 100.000 clots a l’asfalt dels carrers de la ciutat. Aquí encara no sabem si tindrem la nostra Mamdani, ni si, quan la tinguem, voldrà gravar-se tapant clots.
«Les dones només volen homes rics». La frase pot caure a taula un dia qualsevol i segurament et deixi en blanc. Zara Kadir, psicoterapeuta infantil i d’adolescents al Regne Unit, ofereix un guió pràctic sobre com cal reaccionar, a un reel al seu compte d’Instagram, @the.therapy.shed, de tot just dos minuts de duració.
Voler tenir raó és perdre’l
El pitjor que poden fer els pares, segons Kadir, és intentar demostrar-li al fill que s’equivoca. Quan el noi se sent jutjat, deixa de parlar amb ells i passa a escoltar les comunitats d’internet. Per tant, evita respondre «això és ridícul», perquè tancaràs la conversa i el deixaràs sol davant el seu feed.
Ella proposa començar per una pregunta que demostri interès. «Això és interessant, què t’ha fet pensar això?» I després, callar. Escoltar per entendre què diu en veritat, perquè sota les explicacions hi sol haver una por concreta, com no ser mai prou bo o témer sentir-se rebutjat.
Un cop es posa nom a la por, Kadir suggereix posar-la en paraules davant seu, amb una frase com «sembla que et preocupa que a la gent només li agradaràs si tens èxit i molta gent de la teva edat pensa igual». I només llavors contradir la idea, amb calma. «Hi ha gent a qui li importen els diners i gent a qui no li importen. Internet amplifica les opinions més cridaneres perquè són les que generen més clics, i la vida real acostuma a ser més complicada».
El segon exemple del vídeo repeteix el moviment. Davant de «els homes no poden mostrar emocions», Kadir pregunta quines emocions creu el noi que als homes no els deixen mostrar, el deixa respondre i li pregunta si mai s’ha sentit malament. «No estàs intentant guanyar una discussió, l’estàs ajudant a pensar».
https://instagram.com/reel/DbYVAGYMLu4
Ensenyar-li a veure qui hi guanya diners
Al final del vídeo, Kadir situa la feina dels pares en un altre lloc del qual solen ocupar. Ensenyar-li a qüestionar el que sent i a detectar quan algú està guanyant diners amb la indignació hauria de ser el principal objectiu de la intervenció. Tot i no parlar d’algoritmes ni de plataformes, s’assenyala el moll de l’os de manera ràpida, simple i directa.
Kadir tanca el vídeo amb una idea senzilla. Si un fill sap que pot portar aquestes converses a casa sense que se’n riguin, la confiança que hi diposita substitueix la necessitat de buscar la resposta en un vídeo d’internet, cosa que permet als pares deixar de competir amb els influencers que l’algoritme li posa davant.
Kadir demana als pares que busquin la por que hi ha sota les afirmacions del fill, la de no ser mai prou bo o la del rebuig. L’antropòleg Ritxar Bacete, coordinador d’Equimundo, centre de masculinitats i justícia social, situa la porta d’entrada d’aquest món en la solitud. Nois que passen hores sols a l’habitació i que troben, a l’altra banda de la pantalla, algú que els promet èxit i els explica que hi ha una confabulació en contra seva. «Els hem abandonat», resumeix Bacete a La Vanguardia.
Ara ja saps el que has de fer davant un jove encoratjat amb el discurs de la masclosfera.
