Etiqueta: Social Media

  • Top 70 canals de YouTube de divulgació cultural i científica

    Top 70 canals de YouTube de divulgació cultural i científica

    En aquests darrers cinc anys s’ha anat desenvolupant a YouTube un ecosistema de canals de divulgació cultural i científica que, en termes de qualitat, molt probablement podríem considerar-los la millor forma humana de propagació de coneixement. Sense exagerar. Aquests canals estan entrenats en la «selva darwiniana» per a aconseguir l’atenció dels usuaris; creats per persones molt intel·ligents capaces de plasmar, també, un format innovador mitjançant estils d’edició creatius.

    A diferència dels tradicionals documentals televisius, aquests vídeos tenen un ritme molt ràpid i una presentació informativa molt compacta i visual. Veure un vídeo d’aquest tipus sobre com funcionen els quarks o sobre la batalla de Gaugamela és molt més eficient i esclaridor que llegir-se l’article de la Wikipedia.

    A continuació presento un llistat dels meus top 70 canals, número que potser sembla bastant arbitrari, però he hagut d’escollir entre més de 500. Estan tots en anglès (#globalisme i tal). Els he agrupat per categories. Començo a disparar.

    Clàssics

    Aquests són els canals més antics i coneguts. Alguns ja no fan tant contingut com abans, però van crear el camí que molts altres canals han fet després.

    • VoxMinidocumentals sobre la societat amb perspectiva crítica. Bastant famós. Ha marcat estil.
    • Veritasium – Un dels primers youtubers de ciència.
    • Smarter Every DayYoutuber de ciència i enginyeria molt pioner en el seu moment.
    • Nerdwriter – Aquest tio va marcar estil i època al seu moment amb els seus video essays sobre cultura audiovisual.
    • Vsauce 1, 2 i 3 – Un trio de canals sobre divulgació científica, matemàtica i random també pioners.
    • Vice – La primera cadena televisiva, molt contracultural, que va decidir muntar un conglomerat de canals de YouTube sobre temes culturals sovint tabú.
    • Motherboard – Un canal de Vice especialitzat en tecnologia.

    Cultura

    • Contrapoints – La reina del breadtube, el sector de youtubers d’esquerra contemporània. Una persona transgènere que parla d’ideologia. Ha creat escola amb el seu estil d’edició.
    • Philosophy Tube – Semblant a Contrapoints, una persona transgènere anglesa que també parla de temes ideològics.
    • Plastic Pills – També de la breadtube: assaigs de filosofia postmoderna i anàlisis cultural.
    • Wisecrack – Anàlisis ideològiques de la cultura audiovisual contemporània amb una perspectiva bastant americana.
    • Ireg – L’emperador «pallasso» de la ideologia; res escapa la seva anàlisi «post irònica».
    • Sisyphus 55 – Un jove que comparteix el seu camí vital mentre analitza autors filosòfics.
    • The School of Life – Un canal clàssic, bastant freudià i urbanita. Abans feia molt bones anàlisis d’autors de filosofia.
    • Rare Earth – Un tio que dona voltes pel món fent minidocumentals bastant emocionants.
    • Tom Scott – Aquest tio també dona voltes pel món anant a llocs molt randoms i explicant anècdotes.

    Física

    • PBS Space Time – Canal contundent i esclaridor per aprendre d’astrofísica, física quàntica, etc.
    • Sabine Hossenfelder – Una senyora molt intel·ligent, experta en física de partícules, farta de pseudociències, fa molts vídeos de divulgació científica.
    • Arvin Ash – Un altre canal molt bo per aprendre de física elemental.
    • The Science Asylum – Un canal de física amb un host bastant quirky, però bastant bo de veure, sobretot en temes d’òptica.
    • Science Clic – Les animacions d’aquest canal de física són espectaculars a nivell conceptual.
    • Physics Videos by Eugene Khutoryansky – Un canal autista i ultra mindblown; representa visualment un munt de teoria de forma que mai t’oblides.
    • Sciencephile the AI – Aquest canal satíric narrat per una veu d’intel·ligència artificial barreja explicacions científiques sobre l’univers amb filosofia existencialista.
    • Real Engineering – Aquest canal té unes visuals fantàstiques sobre com funcionen màquines, avions, i coses d’enginyeria en general.
    • 3blue1brown – Potser el millor canal sobre divulgació de matemàtiques. Amb les seves visuals podràs entendre coses que mai pensaries que podries entendre.

    Biologia

    • Real Science – Canal germà al de Real Engineering, però sobre ciència i biologia.
    • Tierzoo – Canal molt divertit on va comparant animals posant-los stats com si fos un videojoc.
    • The Noted Anatomist – Un canal sobre anatomia humana low key bastant impressionant.
    • What I’ve Learned – Un canal que tira al self-help, nutrició, exercici físic, suplements, etc. molt científic.
    • Psyched Substance – El canal més important sobre drogues, prevenció de riscos i psicodèlia.
    • Scishow – Una xarxa de canals sobre mil temes molt random de ciència organitzat per Hank Green, un dels og* youtubers de divulgació.
    • Crashcourse – Una altra xarxa de canals de tota mena per explicar com funciona el món, també d’Hank Green.
    • Journey to the Microcosmos – Canal súper chill per veure com viuen els microbis, bastant mindblown, narrat pel Hank.
    • Andrew Huberman – Un investigador de Stanford que fa pòdcasts espectaculars sobre el consens cientific superactualitzat sobre fisiologia, neurociència, etc.
    • History of the EarthHistòria de la terra els primers 4000 milions d’anys. Impressionant.
    • PBS Eons Història dels animals prehistòrics, dinosaures, etc. Un munt de paradigm shifts aquí. Per exemple, PBS és una xarxa amb més canals.

    *algú o alguna cosa que sigui original o originador i especialment un que sigui molt respectat o considerat.

    Història

    • Kings and Generals – Un dels millors canals d’història de YouTube amb un focus en història militar. Aquest canal és espectacular.
    • Epimetheus – Un altre canal molt bo; aquest sobre història antiga.
    • Historia Civilis – Canal nínxol d’història: el seu estil explicatiu és prou benparit, sobretot explicacions polítiques de Roma.
    • History with CY – Un canal nínxol sobre història mediterrània. Val molt la pena.
    • Invicta – Un canal d’història política i també social molt recomanable.
    • The Armchair HistorianHistòria militar per a heteros molt ben parida.
    • JabzyHidden jewel de YouTube, recomanable la seva història de l’Àfrica moderna sobretot.
    • Extra CreditsUn dels millors canals d’aquest llistat, animacions i estil explicatiu suuuper bo.
    • Biographics – Un canal que explica súper imparcialment i amb detall moltes biografies de personatges històrics. Molt bo.
    • Stefan Milo – Aquest tio és un expert en el paleolític i els mindblowns són constants amb ell.
    • Voices of the PastNarracions de textos escrits en el passat, en plan, el diari personal del primer viatger japonès a Europa fa 500 anys, i coses així. Súper bo!

    Geografia

    • Geographics – Canal germà de biographics, però centrant-se en llocs concrets. Bastant divertit.
    • Geography Now – Un canal bastant conegut. Fa un vídeo llarg per explicar cada país. Top.
    • Atlas Pro – Canal d’explicacions de ciència geogràfica. S’aprèn molt.

    Espiritualitat

    • Esoterica – Canal espectacular d’un jueu comunista, ordres de magnitud més expert en la història espiritual i esotèrica d’occident que qualsevol. Un acadèmic, no nonsense. Explica màgia, alquímia and shit. Potser el meu canal preferit per la sheer quality i excepcionalitat del seu contingut.
    • Lets Talk Religion – Un canal d’un acadèmic suec que explica coses islàmiques sobretot. Molt bo.
    • Religion for Breakfast – Un americà especialitzat en paganisme i cristianisme inicial, però explica tot de forma acadèmica.
    • Sam Aronow – Un jueu modernista que té una playlist espectacular sobre la història política del poble jueu.
    • Ryan Reeves – Història de la teologia cristiana. Canal fonamental per a entendre la nostra història com a civilització, encara que aquest home sí que és religiós personalment.

    Societat

    • Money & Macro – Un dels meus canals favorits, macroeconomia d’un jove acadèmic holandès que no està per bromes.
    • NeoUrbanisme, societat, tecnologia. Molt informatiu.
    • Wendover Productions – Canal bastant famós, especialitzat en com funciona el món, logística, etc. Contingut sorprenent.
    • Real Life Lore – També bastant famós i semblant al de wendover productions, però més generalista.
    • Polymatter – Economia, política, logística. Canal contundent informativament parlant.
    • Cold Fusion – Un canal famós d’actualitat tecnològica. És un dels millors del llistat.
    • Joe Scott – Un americà apassionat per la tecnologia, com avança la carrera espacial, etc.
    • Cnbc – Documentals estil vox, però un rollo més business. Súper informatiu també.

    Urbanisme

    • City Beautiful – Canal d’urbanisme amb perspectiva crítica.
    • The B1M – Canal de projectes d’infraestructures que s’estan fent arreu del món.
    • Megaprojects – Projectes d’infraestructura i construcció civil, gratacels, etc.

    Cuina

    Música

    • Adam Neely – Potser el canal més famós d’anàlisi musical. Bàsicament el Jaime Altozano de l’angloesfera. Jazzístic a full.
    • Bruce the Composer – Aquest està més especialitzat en música orquestral.
    • Rick Beato – Aquest és més d’anàlisi de música contemporània i sobretot rock.

  • La tendència tuitaire a odiar els apassionats

    La tendència tuitaire a odiar els apassionats

    Twitter sovint esdevé un aparador meravellós de traumes, carències i insatisfaccions vitals diverses que podrien utilitzar molt bé els creadors de contingut de divulgació psicològica com a exemples. Almenys això és el que em ve al cap quan veig reaccions tan tremendes davant de fets banals i fenòmens estètics inofensius.

    M’explico millor: fa uns dies va fer-se viral a la xarxa de micro-blogging el tiktok d’un noi i una noia joves, d’aparença «modernets de Barcelona», on escoltaven un vinil de música que van decidir comprar perquè els hi agradava la seva portada. La idea és descobrir música nova comprant vinils que els hi agradin per la seva estètica. Literalment «jutjar el llibre per la seva portada».

    Aparentment, l’exhibició dels joves ha generat moltes enrabiades. Potser al principi d’aquesta columna portava la meva consideració d’aquests haters al terreny personal i, segurament, trobaríem explicacions i evidències respecte a la reacció virulenta en aquest camp subjectiu. No obstant això, intentaré analitzar antropològicament el perfil de gent que no autoritza l’exhibició estètica de certs subgrups culturals, suposo que en defensa de la puresa i la «veritat natural» de la subjectivitat humana.

    https://twitter.com/curvilinearecta/status/1570398058046693379?s=20&t=Zj99iehU6–SyPRg9hD0SA

    Observant els comentaris d’odi identifico que el principal factor de molèstia és l’estètica «moderna» dels joves. El pentinat del noi, el bigoti, la seva samarreta d’Artic Monkeys, els tatuatges de la noia, etc. són mencionats pels «odiadors» per demostrar, segurament, la superficialitat de la seva identitat. Podem definir el marc on se situen els «odiadors»: no gaudeixen realment de la música, sinó que són fanàtics que només volen presumir i aparentar una identitat que veritablement no tenen.

    També és comuna la relació de la seva estètica amb els «pijos», concretament de Barcelona. S’escampa així el clixé que resa que els moderns o indies de Barcelona solen ser de classe benestant, cosa que condiciona que puguin construir-se una identitat estètica menys sincera o menys pura (perquè hi ha una intenció d’exhibir el coneixement i el gust per una determinada música o subcultura urbana), en la pràctica d’una actitud immadura, i per tant han de ser subjectes de crítica, perquè no hi entren en els paràmetres d’unidimensionalitat on es mouen aquells qui veritablement saben de música; un coneixement cultural que no tenen intenció d’exhibir perquè, si ho fessin –suposo que creuen ells–, sería sempre amb espúries intencions. El que gaudeix de bona música, sembla ser, és només qui ho fa a porta tancada.

    La repugnància dels «odiadors» ha estat resposta per molts usuaris amb un exercici fenomenològic que desarticula tot aquest marc d’ofuscació:

    Què estan fent aquesta parella de joves? Estan escoltant un vinil de música. Clarament, el que passa al vídeo no fa mal a ningú. El que genera ràbia als «odiadors» no és l’acció, però, és l’aparença. Aquesta parella ha convertit un ritual intern (comprar vinils per la seva portada com a mètode per descobrir grups de música que no havien escoltat abans) en un format de contingut per compartir a les seves xarxes amb els seus seguidors. És que hi ha algun problema amb això? Tampoc. Aleshores pels «odiadors» el problema no és el què ni el perquè; és el qui i el com.

    Per començar són dues persones joves. Qui es creuen que són aquests crios portant aquestes pintes vintage? Per continuar, qui es creuen que són per parlar amb aquests mots descriptius envers la música que estan escoltant? Que superficials! Si fins i tot la noia fotografia el tocadiscs en el vídeo!

    És fàcil arribar a la conclusió, doncs, que els «odiadors» no toleren –absents de tota racionalitat– veure als joves gaudint de la música o d’allò que els hi apassiona en general, ni gaudir de l’exhibició d’aquest goig per construir voluntàriament les seves identitats culturals d’acord amb una estètica determinada.

    Què malament porten alguns la diferència, la superfície i el pas del temps, oi?

  • Podem mostrar-nos «reals» a les xarxes socials? BeReal: la xarxa que limita la performativitat

    Podem mostrar-nos «reals» a les xarxes socials? BeReal: la xarxa que limita la performativitat

    La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.

    – Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol

    L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.

    La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.

    La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?

    BeReal en el panorama de les plataformes socials

    BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.

    Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.

    L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.

    Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.

    Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.

    Recentment, el director d’Instagram, Adam Mosseri, ha anunciat en una entrevista amb Casey Newton que limitaran la quantitat de contingut suggerit de comptes no seguides i donaran marxa enrere sobre l’aparença del feed inicial en pantalla completa, que havien modificat copiant l’estil de TikTok.

    En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.

    Identitat digital: la construcció del nostre personatge

    La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?

    Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.

    TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.

    Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».

    La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.

    Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).

    Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.

    Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.

    El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.

    Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.

    Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».

    El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència

    L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.

    Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.

    El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.

    L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.

    Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:

    • La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
    • La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar un late: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
    • Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.

    BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.

    Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.

    Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.

    BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.

    Per cert, com sempre, Instagram ha reaccionat al creixement de BeReal com ho fa habitualment: copiant-se. Segons Alessandro Paluzzi (@alex193a) Instagram estaria treballant en la inserció d’una nova funcionalitat a l’app, l’IG Candid Challenges, que copiaria la mecànica de BeReal.

    Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?

    Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.

    Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.

    Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?


    Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438

  • Com un tuit viral acaba convertint-se en una pel·lícula de Netflix?

    Com un tuit viral acaba convertint-se en una pel·lícula de Netflix?

    Les coses són abans de res càrregues significatives. Almenys ho són pels éssers humans que, malgrat que afirmem que coneixem què és l’aigua (H2O) no podem dir què és l’aigua amb molta més exactitud que dient: és un compost químic de dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. «Compost», «químic», «hidrogen» i «oxigen» són paraules (formes) amb càrrega significativa que, sense ella, no són res més que guixots.

    Per tant, independentment que les coses siguin abans o després que les pensem o que «se’ns apareguin», per entendre-les se les ha d’atorgar o, si voleu, s’ha d’intentar extreure d’elles la càrrega significativa perquè la cosa pugui accedir a alguna part de la nostra consciència, preferiblement al nostre enteniment.

    No voldria que aquesta introducció pretensiosament metafísica eclipsés el que s’ha vingut a parlar en aquesta nota: el tuit viral de @Jamalhinton12 el 2016 ha acabat inspirant una pel·lícula, The Thanksgiving Text, que produirà Netflix.

    La història darrera d’aquest tuit viral és ben divertida. Són «pases que cosen». Jamal Hinton comparteix unes captures de pantalla d’un xat, on una persona el convida a passar el sopar d’acció de gràcies a casa seva. Hinton li demana que s’identifiqui, ja que l’altra persona assegura que és la seva àvia. La dona li envia una fotografia i Hinton respon amb una altra. No són àvia i net. Un error al teclejar malament un número de telèfon suposo, cosa que ens pot passar a tothom. La situació és tan simpàtica que la dona, Wanda Dench, acaba mantenint la invitació i Hinton ha passat des d’aleshores els darrers sopars d’acció de gràcies amb ella i la seva família.

    No només és que d’això es produeixi una pel·lícula, sinó que el fet que això hagi estat suposadament així s’ha convertit en la principal aposta de l’equip de màrqueting per promocionar-la. El missatge principal és així com «la pel·lícula que va néixer d’un tuit». I si aquí estem parlant d’això, de la mateixa manera que a mitjans digitals d’arreu del món, és que funciona. Que les coses ridícules funcionin en el món del màrqueting no ens ha de sobtar, però: el ridícul acaba sent el que mou els nostres interessos en el capitalisme, perquè –en aquest context– som ridículs i no és dolent ser-ho, a no ser que el que volem és ser dignes.

    De fet, aquest no és el primer tuit que es converteix en pel·lícula ni serà l’últim. Aquesta nota de La Vanguardia posa altres exemples com Zola (Janicza Bravo, 2020), Smiley (Michael Gallagher, 2012), Bad Ass (Craig Moss, 2012) o Pixels (Chris Columbus, 2015).

    No emboliquem més la troca. Diguem que la càrrega significativa és equivalent a parlar de contingut. Contingut i forma. Una pel·lícula és un producte audiovisual, realitzat i produït sota uns paràmetres concrets, insert dins una xarxa cultural complexa, que té la intenció primordial –com qualsevol altre producte– de retribuir amb beneficis econòmics als propietaris. Després hi ha conseqüències (o funcions) secundàries i molt poc innocents com referenciar aspectes culturals que es reprodueixen i consoliden en l’imaginari col·lectiu, interferint en la construcció de la realitat de la massa, i més coses per l’estil.

    La pel·lícula és, per tant, un «recipient» més que permet que el contingut prengui una forma que encaixi amb la silueta del nostre enteniment i que, per tant, puguem accedir a ell de manera satisfactòria i immersiva, sense esforços, estimulant els receptors (visual i auditiu) que creen les condicions més òptimes perquè desxifrem en la nostra consciència (sent o no conscients d’això) els codis culturals bàsics que darrere de l’aparença se’ns mostren.

    Altres recipients o formes són la música, les arts escèniques, els mems (d’això parla d’alguna manera Ainhoa Marzol en aquest article publicat al CCCB Lab), els textos siguin en el gènere que siguin o fins i tot els tiktoks (que des d’aquí defenso que en realitat són mems que han evolucionat i que «ara caminen»).

    Si això s’intenta entendre solament des d’un marc ontològic, si em permeteu, es poden dir moltes altres més coses que acabaran suposant un intent més d’explicar abstractament les dinàmiques culturals, entenent-les com les dinàmiques de relació de l’ésser existent amb allò que es diu la realitat. Però sabent que allò que diem realitat és una artificialitat cultural construïda per subjectar les consciències que es mouen en la més insuportable contingència; això és, tenint com a premissa que estem travessats per dinàmiques de poder, interessos, valors abstractes, vides organitzades sota institucions objectivades que limiten les possibilitats de la nostra existència, condicions preestablertes per la forma que va prenent la nostra consciència els primers anys de vida en funció de les condicions que ens ha tocat viure, etc.; tenint tot això en compte, hem de parlar d’aquestes formes, recipients o artefactes com a «productes» amb un valor abstracte intercanviable en el context de mercat.

    Les noves formes de consum i la narrativa transmèdia

    Si la càrrega significativa (el contingut) ha hagut de prendre una forma compatible amb la nostra consciència per possibilitar que accedeixi al nostre enteniment, la forma que ha pres (el producte cultural) ha de moure’s per un circuit de mercat que possibiliti que podem accedir materialment a ell. És a dir, si no paguem l’entrada de cinema no veiem la pel·lícula.

    Tot i que això d’entrada del cinema queda molt antiquat; ara paguem la subscripció a Netflix, HBO Max, Disney +, Movistar, Amazon Prime Video, Filmin, etc. Què dic! Si ens podem baixar la pel·lícula per torrent o fins i tot veure-la online en una web piratilla.

    Totes aquestes possibilitats d’accedir materialment al producte cultural (en aquest cas només estic posant com a exemple pel·lícules, però poden ser àlbums de música, llibres, diaris, revistes, etc.) són relativament noves, possibles gràcies a internet i les noves tecnologies de la comunicació.

    El fet que hi hagin tuits que inspirin pel·lícules és una conseqüència del règim de consum en el qual ens trobem ara: un entrecreuament entre les formes de consum antigues (pre-internet), ja sabeu: comunicació vertical de dalt a baix, unidireccional, etc.; i les formes noves de consum més horitzontals, més democràtiques, multidireccionals, etc.

    L’acadèmic i professor de comunicació, Henry Jenkins (2008), ha estudiat les conseqüències de l’entrecreuament dels vells i nous mitjans, i com això afecta els hàbits de consum i la creació de la informació, el coneixement i la cultura popular. A Convergence Culture, Jenkins parteix de la premissa que els mitjans tradicionals i el digital convergeixen en nou paradigma mediàtic, propiciant determinats canvis en l’esfera social, cultural i —per descomptat— comunicativa.

    La nova narrativa transmèdia implica processos de comunicació en què els consumidors, a diferència del paradigma dels mass media tradicionals, adopten un paper actiu. El mitjà digital torna difusa la relació entre productor i consumidor ara que aquests últims tenen accés als recursos per produir i difondre els continguts mediàtics. Això disposa un univers comunicatiu on els usuaris generen, comparteixen i consumeixen continguts que circulen per múltiples canals de maneres complexes. A més, contràriament a les estructures comunicatives bidireccionals i verticals del paradigma tradicional, les relacions a la xarxa s’estableixen de manera horitzontal, el que comporta, es podria dir, una democratització mediàtica.

    Les noves formes d’interacció social i l’accés als recursos digitals suposen pels usuaris una oportunitat per participar de la construcció de la seva pròpia cultura, i promouen la socialització del coneixement, el que Jenkins anomenarà «intel·ligència col·lectiva».

    És justament per això que a base de publicacions a xarxes els consumidors (ara prosumidors) podem influir en el desenllaç o desenvolupament de la història d’una sèrie o en la línia editorial d’un mitjà de comunicació.

    La revolució digital, per tant, també transforma l’economia cultural tal com es plantejava al segle XIX i a la primera meitat del XX. La cultura popular es transforma, en la seva adaptació a les noves condicions tecnològiques. Els models de la cultura tradicional segons els quals l’audiència o públic es limita a consumir el producte cultural queda relegat en el mitjà digital, on el llenç i la pintura queden reemplaçats per jpg i conjunt dades. Lessig (2008) identifica l’economia cultural tradicional com a cultura read-only o «només lectura» i ho distingirà de la cultura read-write.

    El mitjà digital permet accedir més fàcilment a la manipulació del producte cultural, sobretot gràcies al canvi del suport físic al virtual. Els fenòmens d’apropiació i transformació dels productes proliferen, en la mesura que els consumidors també tenen accés a eines de producció i difusió. Això inverteix les velles relacions jeràrquiques entre productor i consumidor, i predisposa un panorama de diàleg entre iguals. En aquest context, els usuaris propaguen els continguts per la xarxa, en la seva llibertat per compartir en funció dels seus propis propòsits, independentment si tenen o no drets d’autoria (Jenkins, Ford, & Green, 2015).

    En definitiva, la convergència mediàtica comporta una sèrie de transformacions culturals que van més enllà dels canvis en la forma de distribució i de consum dels continguts mediàtic i artefactes culturals. Ha confeccionat una nova societat connectada, multiplicant les capacitats de treball conjunt.

    Potser algun dia un tuit teu es converteixi en pel·lícula. Això vol que creguis Netflix. No crec que passi, però més enllà d’això, que existeixi la més mínima possibilitat és un bon camí pels qui creiem que les noves formes de consum fan al conjunt de la societat connectada un artista en continua discussió amb si mateix.


    Jenkins, H. (2008). Convergence Culture. Barcelona: Paidós.

    Jenkins, H., Ford, S., & Green, J. (2015). Cultura Transmedia. La creación de contenido y valor en una cultura en red. Barcelona: Gedisa.

    Lessig, L. (2008). Remix. Cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Barcelona: Icaria.

  • Facebook (Meta) neteja la seva imatge: ara limita els anuncis de perfilat polític, racial o sexual

    Facebook (Meta) neteja la seva imatge: ara limita els anuncis de perfilat polític, racial o sexual

    Si heu obert les xarxes o qualsevol mitjà digital les últimes setmanes és possible que hagueu vist que l’antiga Facebook Inc., dirigida pel (probablement reptilià) Mark Zuckerberg, ara es diu «Meta», en un moviment similar al que vam veure amb Google, amagant-se sota l’aixopluc d’Alphabet al 2015.

    La notícia arriba en un huracà de mala premsa al voltant de la companyia de Menlo Park: uns dies abans, l’extreballadora Frances Haugen va obrir la capsa dels trons en un programa de TV de màxima audiència i de nou, les pràctiques internes de la companyia van escandalitzar a mig món.

    ‘Meta’ no es va presentar només com un terme «paraigües» per no haver d’exposar el nom de «Facebook» als mitjans i a Wall St. (també canviarà el nom a borsa). ‘Meta’ ha de representar l’estratègia futura de negoci al voltant del ‘metavers’, un concepte que encara hem de veure desenvolupant en tot el seu potencial, però que ja va impressionar a la comunitat tech fa uns mesos quan el mateix Mark el presentava com una experiència realment disruptiva per a tenir reunions Zoom amb ulleres de realitat virtual. Revolucionari.

    Tant és així que a la mateixa web oficial de Meta es reconeix que el seu objectiu serà fer que el metavers cobri vida per ajudar a connectar a la gent, trobar comunitats i ajudar els negocis a créixer. Força similar als objectius de la World Wide Web als 90, però la part dels negocis és nova.

    Després del rebombori i el ‘memage’ (en paraules de, personatge Greg de la sèrie d’HBO Succession) a les xarxes de les darreres setmanes, la flamant ‘Meta’ ha anunciat que a partir de gener no permetrà anuncis de perfilat polític, racial o sexual. Això vol dir que les empreses que es vulguin anunciar a les diferents apps del conglomerat, no podran seleccionar categories que la companyia ha classificat com relacionades amb el perfil polític, racial, sexual, religiós i molts més (com per exemple les etiquetes ‘LGBT’ o ‘Catòlic/a’). D’aquesta manera, diuen, voler reduir la polarització a xarxes.

    El 2017, per exemple, el mitjà ProPublica va aconseguir que Facebook descartés categories antisemites que permetien anunciar contingut en aquests col·lectius en particular. La història recent de Facebook està repleta de denúncies i peticions de regular les categories que utilitzen internament.

    Al New York Time ho resumeix bé l’expert en frau digital, Augustine Fou: «per descomptat que Facebook pot saber si ets gai o afro-americà, però la pregunta és si és ètic fer servir aquestes etiquetes per perfilar anuncis».

    Frances Haugen, l’enginyera de dades i ex-product manager de Facebook que ha començat l’última campanya de desprestigi de Facebook (ara Meta) desconfia del «metaverse» que vol crear la companyia nascuda al campus de Harvard i ara està centrada en «millorar Facebook (Meta)» des de fora, donant suport públic a regulacions que exigeixen transparència de dades com l’EU Digital Services Act (DSA) i observant que Facebook «contractarà 10.000 enginyers per crear videojocs addictius de realitat virtual, però no tenen el tema de la privacitat solucionada en el seu producte principal». Potser és que la privacitat dels usuaris xoca amb el seu model de negoci.

    Malgrat la polèmica, això no afecta els magnífics resultats de la companyia, que ha tingut ingressos de 29 mil milions de dòlars al tercer trimestre de 2021, amb un benefici de 9.200 milions que suposa un 17% més que al mateix període de 2020, segons dades de El País.

  • OnlyFans prohibeix el contingut pornogràfic. Serà Twitter l’aixopluc?

    OnlyFans prohibeix el contingut pornogràfic. Serà Twitter l’aixopluc?

    L’èxode del contingut pornogràfic per les xarxes socials continua després que la plataforma OnlyFans, famosa per albergar creadors de contingut explícitament sexual, anunciés el passat dijous que bloquejaria el porno a partir de l’1 d’octubre de 2021.

    La plataforma, administrada per Tom Stokely, CEO de Fenix International LTD, va vincular-se estretament amb «treballadors i treballadores sexuals», que van trobar a OnlyFans un espai de promoció i manteniment econòmic. Això no és casual, però. El 2018 l’empresari Leonid Radvinsky, fundador del web d’emissions de contingut per adults en directe, MyFreeCams, va comprar el 75% de les accions de l’empresa.

    El tret diferencial d’OnlyFans és el sistema de consum de continguts i el model de negoci. A diferència d’altres plataformes, els usuaris han de fer-se fans del canal que volen seguir i abonar una quota mensual establerta pel creador de continguts dins d’uns màxims establerts per la plataforma. Tot i que el contingut eròtic i explícitament sexual és el que més destaca, OnlyFans allotja tota mena de contingut: des de xefs professionals fina a fitness coaches.

    La plataforma va néixer el 2016, però va començar a créixer vertiginosament, tant en nombre de creadors com de consumidors, amb l’adveniment de la pandèmia i les mesures de confinament. El principal atractiu d’OnlyFans és el seu sistema de retribució econòmica sobretot per monetitzar el contingut eròtic i sexual. Molts coneixen l’app com l’Instagram o el Patreon de la pornografia.

    Per què OnlyFans prohibirà el contingut sexual explícit?

    El motiu pel qual OnlyFans ha decidit prohibir el contingut pornogràfic no està encara del tot clar. Tot i que molts mitjans de comunicació han especulat que podria tractar-se d’un problema amb els inversors. La majoria de mitjans asseguren que els inversors consideren que el contingut sexual explícit no assegura un futur estable com per invertir a la plataforma. Altres rumors apunten a una maniobra dirigida per les grans companyies de pagament, com poden ser Visa o Mastercard, pressionades per lobbies anti-pornografia.

    Altres mitjans especialitzats en vigilar els moviments i jugades borsàries, com pot ser El Confidencial, recullen acusacions que apunten directament a Leonid Radvinsky. Segons el digital, Radvinsky «ha estat acusat en diversos mitjans com Axios o Forensic News d’estar donant suport a aquesta prohibició […] per treure profit de les seves accions i vendre el gran pastís en què s’ha convertit OnlyFans». No només això: la caiguda de la plataforma l’ajudaria a projectar el seu primer negoci, MyFreeCams, amb un model de negoci basat en la publicitat.

    https://twitter.com/PostCultRev/status/1428584131835748359
    Fil extens on es proposa una lectura sobre la prohibició de contingut sexual explícit a OnlyFans
    https://twitter.com/pablom_m/status/1429763171003375621

    Més enllà de les especulacions la veritat és que, malgrat la rendibilitat de ser una de les poques plataformes que permet albergar contingut per adults, OnlyFans ha tingut dificultats recentment per trobar inversors.

    Darrerament OnlyFans ha començat a promocionar l’app OFTV, disponible i publicada a les apps stores des de principis d’any. OFTV presenta un nou model: a més de presentar-se com a suitable for work, és a dir, lliure de contingut sexual o violent, permet als usuaris accedir gratuïtament al contingut dels creadors. La nova aposta de la plataforma per mantenir-se viva.

    L’èxode del contingut pornogràfic: Twitter com el darrer bastió

    https://twitter.com/justleemar/status/1428498892992262152

    No és el primer cop que una xarxa social molt estesa i utilitzada prohibeix el contingut sexualment explícit. La plataforma de microblogging, Tumblr, va prohibir la pornografia el 2018 —després de ser adquirida per Verizon—, fet que va propiciar la seva desaparició del panorama social media. Segons diverses webs d’anàlisi de dades, el tràfic de la plataforma va desplomar-se entre un 20% i un 30% des de la prohibició de contingut per adults.

    El mateix any, la web de crowdfunding, Patreon, va anunciar la suspensió de comptes de recaptació amb contingut per a adults. Potser aquest panorama va propiciar el moviment dels creadors de contingut sexual a OnlyFans que, de la mateixa manera que Patreon, oferia la possibilitat de rebre ingressos i mantenir-se econòmicament a partir de l’elaboració de contingut propi.

    S’ha de tenir en compte que aquesta permanent peregrinació dels creadors de contingut sexual, cercant una plataforma on monetitzar el seu treball, ha estat acompanyada sempre d’un profund debat en el si del moviment feminista, respecte a la pornografia com a «treball» o «explotació» sexual.

    Actualment Twitter és l’única gran xarxa social que permet contingut sexualment explícit. Els creadors de contingut sexual a OnlyFans han utilitzat Twitter com a un aparador per promocionar amb vídeos curts els seus canals i guanyar abonats. Amb la nova funcionalitat «Super Follow» anunciada aquest any, que permet elaborar contingut exclusiu pels seguidors que abonin 5$ per subscripció mensual, s’especula que els i les «treballadores sexuals» podrien allotjar-se a la xarxa social de l’ocellet blau per distribuir i monetitzar el seu contingut.

    Veurem quines decisions pren el gegant celeste de Jack Dorsey, tot i que ja fa temps que hi ha veus —sobretot de mitjans conservadors— que identifiquen la pornografia com el principal problema d’atracció d’inversions de Twitter.

  • La xarxa tecnotròfica: què compren les Big Tech?

    La xarxa tecnotròfica: què compren les Big Tech?

    De vegades, hem de prendre decisions que ens poden canviar la vida. És el que els va passar a Kevin Systrom i Mike Krieger, dos emprenedors del món de la tecnologia que potser no us sonen pel nom, però que han impactat la vostra rutina més del que us penseu. Aviat sabreu qui són.

    Traslladem-nos a l’abril de 2012. Concretament a San Francisco, als Estats Units. Els nostres dos protagonistes són els fundadors d’una empresa petita, de 2 anys d’edat i tan sols 13 treballadors. Han creat una aplicació mòbil per compartir fotos artístiques que ha calat fort entre els joves nord-americans. Ja compta amb més de 25 milions d’usuaris, molt lluny dels gegants del sector, però amb tendència a l’alça. Es tracta, com no, d’Instagram. I és llavors quan entra en escena Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, que presenta una oferta marejant per aconseguir l’aplicació de moda: 1000 milions de dòlars. La quantitat sorprèn entre els experts. Els dos cofundadors accepten, cobren en metàl·lic i en accions i passen a formar part del comitè directiu de Facebook. I potser alguns esteu pensant: «Quina decisió més fàcil: acceptes. Saps quants diners són això? Mil milions de dòlars! Tens la vida resolta».

    Bé, és que potser no és tan fàcil. Estem parlant d’un projecte propi, d’un producte que has creat i del qual perdràs el control. És cert que Systrom i Krieger van passar a formar part de la direcció de Facebook, però poc després la van abandonar per tensions amb altres alts càrrecs. I clar que són molts diners, però és que avui Instagram té un valor cent vegades més gran del que es va pagar en aquell moment.

    I si no que li diguin a Evan Spiegel, CEO de Snapchat, el nostre proper protagonista. Un any més tard, Facebook va voler integrar l’aplicació de publicacions efímeres amb una oferta de 3000 milions de dòlars. És tan lícit acceptar els diners com voler mantenir-se independent. En aquest cas, Spiegel es va negar a formar part de la seva competidora. La decisió va desencadenar en una guerra freda posterior coneguda com el Projecte Voldemort. Deixarem aquesta història per un altre moment, però està clar que les stories d’Instagram, basades en el format Snapchat, van suposar un cop dur a la companyia del fantasma groc.

    Aquest tipus d’absorcions són molt comunes en el sector tecnològic, però algunes polèmiques han fet arrufar el nas a la Comissió Federal del Comerç dels Estats Units (FTC) i la Comissió Europea, que estan investigant a les Big Tech (Facebook, Google, Microsoft, Apple i Amazon) per presumptes pràctiques de monopoli. I en aquest context repassarem les compres més rellevants de cadascuna d’elles.

    Facebook: única xarxa social?

    Els dos exemples anteriors posen de manifest que Facebook vigila de prop les xarxes socials emergents. El cas més significatiu és la compra de WhatsApp (21800M $, 2014). El més curiós és que l’aplicació de missatgeria més popular del món estava a punt de formar part de Tencent, una empresa xinesa de software. Però el seu CEO, Pony Ma Huateng, va haver de sotmetre’s a una operació d’esquena que va allargar les negociacions. I llavors Facebook va entrar en escena per fer una contraoferta. Ja diuen que la salut és el més important.

    A més, Facebook també va invertir en Face.com (100M $, 2012), un sistema de reconeixement facial israelià que va millorar l’etiquetatge de fotografies. Van absorbir Oculus VR (2000M $, 2014), que fabrica auriculars de realitat virtual per a videojocs. Recentment, també van adquirir Giphy (400M $, 2020), així que quan enviïs un GIF divertit als teus amics, ara ja ho saps, allò també és propietat de Mark Zuckerberg.

    Grafisme elaborat per ciberpoder.net/

    L’omnipresència de Google

    Si bé els moviments de Facebook solen ser molt mediàtics, cap dels seus competidors es queda curt. És el cas d’Alphabet, el conglomerat del qual forma part Google, que ofereix serveis molt més enllà del motor de cerca. Un dels moviments més exitosos en el sector és la compra que van fer de Youtube (1650M $, 2006). La pàgina de vídeos més famosa del món estava guanyant la partida a Google Videos i van resoldre-ho a cop de talonari.

    Google també va introduir-se en el mercat de telefonia mòbil per obtenir patents i competir amb marques com Samsung. Així doncs, van adquirir Motorola (12500M $, 2011) i una part d’HTC (1100M $, 2017). Finalment, part de l’èxit de Google Maps no s’explicaria sense Waze (966M $, 2013), un software de navegació GPS israelià que va permetre incorporar informació de carreteres bloquejades, accidents, radars de trànsit, etc.

    Grafisme elaborat per ciberpoder.net/

    El domini transversal de Microsoft

    El domini de Microsoft va molt més enllà dels sistemes operatius i l’ofimàtica. Alguns dels seus serveis no són originals sinó adquisicions que han fet al llarg del temps, com Hotmail (500M $, 1997) o Skype (8500M$, 2011). També van comprar Mojang (2500M $, 2014), responsable del famós joc Minecraft.

    Si l’empresa fundada per Bill Gates volia entrar en el mercat de les xarxes socials, no se li pot negar que ho va fer amb força. El 2016 va adquirir LinkedIn, líder en relacions professionals, per 26200 milions de dòlars. L’últim moviment tàctic va ser fer-se amb Github (7500M $, 2018), el repositori de codis de programació més conegut del món.

    Grafisme elaborat per ciberpoder.net/

    Apple: retrobaments amb música de fons

    La marca de l’estil i l’elit tampoc se salva del panorama d’adquisicions, tot i que predominen entitats petites relacionades amb software, machine learning i semiconductors. Una d’elles és NeXT (431.5M $, 1999), una companyia que va fundar Steve Jobs quan precisament el van acomiadar d’Apple. Els seus ordinadors mai van assolir èxit comercial, però els seus processadors van servir com a base del sistema operatiu Mac OS X. La vida és plena d’històries cícliques.

    L’enorme presència d’Apple en la indústria musical no s’explica sense la compra de Beats Electronics (3000M $, 2014), una productora d’auriculars i altaveus que va néixer per lluitar contra la pirateria i millorar la qualitat de l’àudio. També va ser estratègic fer-se amb Shazam (400M $, 2018), la famosa aplicació mòbil de reconeixement audiovisual.

    Grafisme elaborat per ciberpoder.net/

    Amazon: el mercat total

    En els seus inicis, Amazon era una botiga de comerç electrònic de llibres. Probablement per això van invertir en Audible (300M $, 2008), pioner en la creació d’audiollibres, un mercat que ara mateix està amb la fletxeta cap amunt. També val la pena comentar l’adquisició d’Alexa Internet INC (250M $, 1999), que analitza dades a internet i classifica el posicionament de llocs web.

    Si la compra de Youtube per part de Google va ser un encert, què hem de dir de la que va fer Amazon amb Twitch, la xarxa social de directes de vídeo que està triomfant entre les noves generacions. I sembla que van fer-ho en un bon moment, ja que va ser el 2014 i per 970 milions de dòlars.

    Tot i que la naturalesa de la companyia fundada per Jeff Bezos és molt diversa, no deixa de sorprendre que la seva major inversió fos en una cadena de supermercats orgànics: Whole Foods Market (13700M $, 2017), que estava en hores baixes i gràcies a l’acord va poder remuntar.

    Grafisme elaborat per ciberpoder.net/

    És probable que si indagueu una mica moltes de les aplicacions o pàgines que utilitzeu siguin propietat d’alguna de les cinc empreses líders de la tecnologia i, de fet, de l’economia mundial. En general, es tracta d’una batalla per fer-se amb les idees emergents abans que ho facin els competidors. Veurem què hi tindran a dir els organismes reguladors, però de moment sembla que el sector tecnològic està basat en una estrella de cinc puntes.

  • Sobre l’opinologia a Twitter

    Sobre l’opinologia a Twitter

    Quan emergeix un «problema», un «fet», ens veiem interpel·lats a posicionar-nos-hi. Mai s’han de deixar de banda els matisos, doncs són aquests els que enriqueixen la realitat, però és fàcil entendre que, tot i els esforços de la postmodernitat, la lògica bivalent clàssica, estructuradora del pensament humà, segueix regint l’enteniment. Amb això vull dir que seguim posicionant-nos davant els problemes o els fets de manera binària: a favor o en contra.

    Quan Joe Biden va anunciar la retirada de les tropes estatunidenques d’Afganistan, l’ocupació afgana va convertir-se en el tema d’actualitat. Molts usuaris i panelistes amb compte de Twitter van començar a opinar respecte als fets que van succeir a la decisió de Biden, posicionant-se a favor o en contra, afirmant-los o negant-los. Com pot ser que hi hagi gent que, sense entendre massa bé el conflicte afgà, pugui posicionar-se amb tanta contundència? La resposta més fàcil és suposar que aquests tuitaires són en realitat farsants amb postures impostades i, encara més, impostores. Doxòfors.

    No obstant això, la veritat és que existeix un truc per saber cap on has de posicionar-te quan emani davant de tu qualsevol «problema». Més que un truc és una recepta. Un conjunt de valors i creences, sorgides d’un diagnòstic de la realitat que «deforma» la visió preestablerta del món i facilita el seu «veritable» enteniment. La recepta és la ideologia, una mena de pack d’idees i sentits on, no només hi ha les pautes teòriques per entendre la realitat, sinó també unes pautes d’acció per captenir-se envers els fets de la realitat que emergeixen davant nostre.

    Els que tenen molt clara la seva ideologia, sense cap pensament crític, acostumen a posicionar-se dogmàticament en l’afirmació o negació del «problema». Són més escèptics, en canvi, qui dubten constantment de la interpretació ideològica; corren, però, el perill de caure en la incompetència.

    El tertium datur està condicionat per la feina dels experts. És important distingir la figura d’expertesa divulgativa, informativa o descriptiva de l’opinió ideològica o posicionament polític. Aquests dies haureu vist molts tuits d’aquests estils:

    Segurament molts entendran que aquestes crítiques estan dirigides a aquells usuaris que darrerament han començat a divulgar informació d’Afganistan sense entendre la complexitat del conflicte; potser amb ànsies de guanyar seguidors «informant» sobre l’actualitat i aprofitant que és trending per guanyar visibilitat; potser amb intenció d’aparentar davant els seguidors una sort de saviesa absoluta. M’interessa, no obstant, respondre a qui s’ha refugiat rere aquests memes per encaixar el sentiment de culpabilitat que sent davant la interpel·lació social de posicionar-se respecte al conflicte afgà.

    D’on surt aquesta culpabilitat? No és un sentiment irracional? Per què ens hem de posicionar tota l’estona respecte a tot? No és més fàcil adoptar una sort d’estoïcisme del tipus: «si no hi tinc res a fer no he de preocupar-me»?

    Des de la presó Gramsci va escriure:

    Hi ha qui ploriqueja piadosament, altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat? […] Visc, sóc partidista (partigiano). Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.

    Antonio Gramsci, «La città futura» l’11 febbraio 1917

    Posicionar-se no és res dolent. Tampoc obligatori. Posicionar-se és, sobre totes les coses, prendre una decisió –un acte de bogeria diria Derrida. I en el cas del conflicte afgà és una decisió política –com qualsevol decisió, dirien alguns. Fer saber a la resta d’usuaris què penses d’alguna cosa o què passa pel teu cap és el principal ús de les xarxes socials, sobretot de Twitter, si no ja m’explicareu per què al textbox surt el placeholder: “Què està passant?”. Dir el que pensem respecte a alguna cosa no és res dolent. Creure-s’ho massa (dogmatisme) o massa poc (escepticisme incompetencial) són les malalties que poden jutjar-se com a indegudes.

    El problema és que no és el mateix posicionar-nos respecte a si es passa millor a l’hivern amb fred que a l’estiu amb calor, que fer-ho respecte al conflicte afgà. Decidir si és millor el fred que la calor és un judici de valor inofensiu, que depèn dels nostres gustos. Ara bé criticar les responsabilitats dels Estats Units d’Amèrica al conflicte bèl·lic o jutjar el posicionament de Xina, aparentment al costat del govern talibà, requereix un mínim coneixement de geopolítica, història contemporània, relacions internacionals, etc. Posicionar-se en aquest cas no depèn tant d’un reconeixement immanent, d’una introspecció, d’un estudi de les sensacions, no depèn només de l’enteniment (Verstand); sinó depèn de la possibilitat d’accedir a diferents coneixements que componguin un sentit sintètic del conflicte per poder posicionar-se raison d’être.

    Els experts tenen la funció de fer-se preguntes respecte al «problema» que emergeix. Per què ha emergit així?, quin és concretament el problema?, per a qui és un problema i per a qui no?, per què ha evolucionat així?, quins interessos l’entravessen? Les diferents disciplines (ciència, filosofia, antropologia…) donaran una resposta raonada a aquestes qüestions, concretant encara més el «problema», definint-lo, classificant-lo, desvelant allò que no es veu a simple vista. Tot això farà possible que les posicions preestablertes per la ideologia puguin mudar, redefinir-se, canviar-se o mantenir-se.

    El coneixement i l’estudi dels experts emmarquen encara més les condicions del «problema» i ens possibiliten una lectura ideològica més fidel. És aleshores quan ens hem de preguntar: només s’ha d’opinar del que se sap? Si no som experts sabem realment sobre alguna cosa? Només poden opinar els experts sobre allò que estudien? Suposadament, tot i la insistència del capitalisme a mantenir-nos en l’espectacle continu de la vida inautèntica, els ciutadans i ciutadanes som capaços d’aprendre, de pensar críticament, d’informar-nos i, a partir d’aquí, de prendre partit.

    A La societat de l’espectacle de 1995, Guy Debord afirmava:

    L’espectacle modern expressa el que la societat pot fer, però en aquesta expressió allò permès s’oposa de manera absoluta a allò possible. L’espectable és la conservació de la inconsciència dins del canvi pràctic de les condicions d’existència.

    Potser hauríem d’alliberar-nos de la condició d’espectadors passius de la política i de la nostra pròpia existència.

    La doxa o l’opinió és una creença raonable ­i raonada sobre un fet o esdeveniment; posicionar-se és una decisió política. La informació que ens arriba a la ciutadania mai serà suficient per opinar o posicionar-se sota un grau d’expertesa, però és necessària per poder fer-ho amb franquesa.

    No m’agradaria que aquesta columna s’entengui com a una defensa de la doxoforia que tant criticava Plató —fent referència a qui es guanya la vida opinant sobre tot sense saber de res—, però sí com a una defensa d’aquells que, interpretant el fenomen amb els coneixements del moment i amb voluntat de formar-se, prenen una posició política, procurant una futura possible acció individual o col·lectiva com a resposta; la intenció última de l’opinió política és la praxis, prèviament mitjançada per la creació de sentit.

    Prendre consciència per prendre partit. Deixem als experts que recorrin la «via de la veritat» per donar-nos l’oportunitat de prendre partit amb coneixement de causa i intenció de transformar la realitat mentre circulem la «via de l’opinió».

  • El clima polític a TikTok: un format i un algoritme que ho possibiliten

    El clima polític a TikTok: un format i un algoritme que ho possibiliten

    TikTok s’ha mantingut en una tendència creixent en la competència per l’atenció dels usuaris. No és casualitat que l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, volgués legislar per prohibir l’aplicació xinesa al país nord-americà al·legant motius de seguretat nacional.

    Segons la revista Forbes, ByteDance, l’empresa propietària, TikTok és la start up més valuosa del món i el seu propietari, Zhang Yiming, la novena persona més rica de Xina.

    A diferència d’Instagram, TikTok està esdevenint una eina més versàtil per generar continguts més variats i contenir-los en les onades de vídeos que en els swipe up i swip down els usuaris consumim. La viralització dels continguts és molt més senzilla que en altres aplicacions i, sobretot, més accessible. L’algoritme posa a disposició de milers d’usuaris qualsevol vídeo independentment que estigui més o menys elaborat, deixant en mans de la inèrcia cultural del moment –i l’interès que pugui suscitar en els usuaris amb més capacitat de difusió– la realització del potencial per viralitzar-se.

    L’algoritme de TikTok aparentment vol trencar amb l’efecte bombolla. Per això, tot i que el teu feed estigui configurat per ensenyar-te el contingut que t’agrada (determinat pels teus likes, shares, comments, follows i el contingut que publiques al teu perfil), també deixa caure continguts fora d’aquesta bombolla trencant la constant. Això és inimaginable a Instagram, per exemple.

    El periodista Orlando Mendiola ho expressa en primera persona en un article per Wired titulat I Found My Niche on TikTok—You Can Too on explica la seva experiència amb TikTok i com va aconseguir assentar un gran nombre de seguidors amb contingut sobre música i vinils.

    Abans d’unir-me a TikTok, sempre estava dubtant sobre què publicar a Facebook, Twitter o Instagram. Un cop a TikTok, immediatament vaig sentir una espècie de consol en publicar. Ara entenc per què és popular: és accessible. Qualsevol pot tornar-se viral. No hi ha necessitat de posar una façana com en altres xarxes socials. La pàgina «per a tu» et mostra tot i qualsevol cosa. Després de seguir i interactuar amb altres comptes, la pàgina pot tornar-se molt específica respecte als gustos de continguts. Els creadors més populars van ser populars perquè van crear el seu propi nínxol i van aconseguir seguidors basats en aquest nínxol, una cosa que jo també estava tractant de desenvolupar.

    No obstant això, tampoc m’agradaria deixar de banda la darrera informació publicada respecte a la política de moderació de TikTok per la revista The Intercept. La revista digital, que està finançada per Pierre Omydiar i que va néixer per «responsabilitzar els poderosos mitjançant el periodisme agressiu i valent», publicava el març del 2020 que TikTok instruïa els moderadors perquè suprimissin publicacions d’usuaris considerats molt lletjos, pobres o persones en situació de discapacitat. El portaveu de TikTok, Josh Gartner, va declarar que aquestes recomanacions «van representar un primer i directe intent de prevener l’assetjament, però ja no estan vigents i ja no hi eren vigents quan The Intercept va obtenir la informació».

    Si les afirmacions de Gartner són certes i suposem que les polítiques de moderació no són restrictives ni amb l’estat físic dels usuaris ni amb les seves idees polítiques, el format dels continguts i l’algoritme fan de l’aplicació una bona aposta per utilitzar-la com a eina per fer política. Fa unes setmanes, per exemple, es va viralitzar el vídeo de la comedianta mexicana, Gaby Navarro, on es feia passar per candidata a les eleccions mexicanes i representava un vídeo de campanya electoral.

    https://www.tiktok.com/@amxriverdale/video/6977006140374732037?sender_device=pc&sender_web_id=6995100887115564549&is_from_webapp=v1&is_copy_url=0

    No tinc clar que la majoria d’usuaris que han vist, compartit i replicat el vídeo amb un lipsync sàpiguen que és una ficció; el surrealisme kafkià que tot ho impregna darrerament està incapacitant la incredulitat de vàries generacions amb tot allò bo i dolent que això comporta.

    Més enllà d’aquesta anècdota que ridiculitza la política institucional incloent-la alhora dins de les dinàmiques, formes i símbols de la cultura gen-z –el fet que sigui creïble que una candidata pugui arribar a fer un vídeo de campanya tan poc «seriós» i que es transformi en meme ràpidament, vol dir que pot funcionar per complir el suposat objectiu en un cas real: atraure el vot de la gent jove–; deia que més enllà de tot això, TikTok ha allotjat i difós contingut polític reivindicatiu com poden ser els moviments #BlackLivesMatters o el pride amb diverses campanyes LGTBIQ+. També ha estat un format i mitjà útil per reivindicacions que, sense ser noves, han agafat molta força en època de pandèmica com la salut mental en els joves. Tot això ho ha fet de manera «enganxosa», és a dir, amb trends o continguts que exprimeixen les potencialitats del format per generar interès i fer partícips a altres usuaris de la reivindicació.

    Fins i tot la plataforma ha servit per l’activisme descentralitzat en diverses ocasions, com per exemple quan els K-popers van unir-se contra la campanya de Donald Trump el juny de 2020, mobilitzant a més d’un milió d’adolescents perquè s’inscrivissin al míting electoral de l’ex-president americà sense cap intenció real de presentar-se.

    No tot és de color de rosa, però. A TikTok també han triomfat, i molt més que les campanyes reivindicatives progressistes anteriorment mencionades, els missatges d’ultradreta filofeixisites i les fakenews. La presència de l’ultradreta de fet és superior a TikTok i els motius són diversos i complexos. Serà interessant estudiar-lo amb profunditat en altres articles, tot i que a mode d’avançament en aquest anàlisis publicat a La Vanguardia es presenten diverses hipòtesis interessants.

    Tenim clar, doncs, que a TikTok ja hi ha un clima polític bastant assentat i que el format dels continguts (audiovisual, grafisme, etc.) i l’algoritme permeten la seva efectivitat en termes comunicatius. Citant a la internet researcher, Dra. Ioana Literat, TikTok «permet l’expressió política col·lectiva per als joves, és a dir, els permet connectar-se deliberadament amb una audiència d’idees afins mitjançant l’ús de recursos simbòlics compartits». Aquests recursos simbòlics poden ser físics, visuals o hashtags, així com els diferents trends de balls, els àudios que s’utilitzen com a BSO, etc. puntualitza la professora de comunicació a la Hebrew University of Jerusalem, Neta Kligler-Vilenchik.

    No obstant això, la política institucional encara no ha consolidat el seu espai a la xarxa. Ni partits ni polítics en actiu (diputats, membres del govern, presidents…) han apostat de veritat per la xarxa social com a mitjà per comunicar-se amb els potencials electors. Si la tendència de l’app és creixent i la seva influència segueix evolucionant de la manera en què ho fa, no és d’estranyar que aquesta consolidació, actualment en fase inicial, s’acceleri gradualment.

    Darrerament hem vist al president de la República Francesa, Emmanuel Macron, aterrar a Tiktok amb un coneixement excel·lent de les dinàmiques de l’aplicació:

    Altres exemples són el president socialdemòcrata irlandès, Michael D. Higgins, el president conservador nacionalista de El Salvador, Nayib Bukele, o l’arxiconegut president de Veneçuela, Nicolás Maduro.

    @nayibbukele

    ¿Cómo funcionará la Ley #Bitcoin en #ElSalvador 🇸🇻?

    ♬ original sound – Nayib Bukele
    @nicolasmadurom

    Llegué a 100 mil seguidores en TikTok y vamos pa lante, llevando al mundo la verdad de Venezuela. ¡Gracias!

    ♬ F Boy – Ander Huang & KROMI
    @nicolasmadurom

    Es el año de la luz que permitirá que germine el futuro de grandeza. En el 2.030 diremos: ¡Lo logramos, Venezuela Potencia Agroproductiva!

    ♬ Send Me on My Way – Vibe Street

    Ni el president de la Generalitat de Catalunya ni el president d’Espanya s’han atrevit encara amb TikTok, tot i que hi ha molts diputats, generalment progressistes, que no han dubtat a obrir-se un compte a l’aplicació, motivats en part pel monopoli del discurs que l’ultradreta té a l’app concretament al nostre territori.

    @gabrielrufian

    Responder a @_paaauul_4 Preguntas y respuestas #Congreso #Rufian

    ♬ sonido original – Gabriel Rufián
    https://www.tiktok.com/@martarosiq/video/6824168356707421446?lang=es&is_copy_url=0&is_from_webapp=v1&sender_device=pc&sender_web_id=6995100887115564549

    TikTok té els ingredients idonis per esdevenir un canal de comunicació efectiu en la comunicació social i política de les noves generacions. És per això que Google o Facebook, entre d’altres grans companyies, han intentat emular el format audiovisual de l’aplicació xinesa amb les noves funcionalitats de YouTube (YouTube Shorts) i d’Instagram (Instagram Reels). Veurem si els hi funciona el negoci i si TikTok sobreviu a la competència i als nous formats comunicacionals els propers anys.

  • No hi ha futur: Mark Fisher, vaporwave i SOPHIE

    No hi ha futur: Mark Fisher, vaporwave i SOPHIE

    Mark Fisher desenvolupa en Fantasmas de mi vida la idea de la lenta cancel·lació del futur, la concepció (heretada de la seva obra anterior, Realismo capitalista) que no ens queda un futur, que som incapaços d’imaginar alguna cosa que no contingui el passat. En el pla polític, Fisher ho formula d’una manera brillant: on uns abans veien el futur com una cosa inesperada i ple d’intriga, però esperançadora, ja sigui en el socialisme (com ell argumenta) o en altres formes, ara només veiem un possible retorn a l’estat del benestar keynesià, que es transforma en una cosa «futura» i «nova» sota la política de la Renda Bàsica Universal.

    El que tenia de bo Fisher, però, és que mai es quedava en el pla purament polític, ni esperava que la resta de gent ho fes. Fisher va traslladar aquesta idea a la cultura i l’art amb l’hauntologia, el retorn del passat; un retorn en dos sentits: el nostre retorn al passat (els vuitanta/els noranta/els dosmil són la moda de nou) i el retorn de l’art passat al present com a marca d’un futur perdut. Encara que això pugui semblar complicat (el terme hauntologia ve de Derrida, qui al principi ho va encunyar com el fenomen que alguna cosa estigui embolicada en les seves absències passades, per parlar sobre Marx), la música hauntologica és bastant simple: és una música embolicada en el passat, que necessita retornar al passat per a sentir-se present. És una música que no concep (o no vol concebre) un futur nou i per això necessita ser retrofuturista, entendre el passat per poder veure un futur que encara així segueix ancorat al passat.

    El millor exemple que posa és The Caretaker, el projecte del britànic Leyland Kirby, relativament desconegut fins que el seu últim projecte –una col·lecció de sis discos de sis hores i mitja sobre la demència– es va fer viral a TikTok. La música de The Caretaker es pot resumir en la repetició de samples de discos de ballroom de la dècada dels trenta fins als cinquanta: és lúgubre, inquietant i, d’alguna manera, reconfortant. Reconfortant, perquè representa un passat comú; inquietant per la seva estranya manera de representar el passat. És un passat no-adulterat, no-somiat, al contrari que el post-punk-revival, el disc-revival, i altres revivals musicals que ens persegueixen aquesta dècada.

    A la cantonada oposada del ring estaria el vaporwave. No intentarem definir al vaporwave; el vaporwave és indefinible. Però sí que podem posar exemples: encara que molts recorren a Macintosh Plus i la seva famosa リサフランク420 – 現代のコンピュ com l’exemple per antonomàsia del vaporwave (i no els hi falta raó), crec que un exemple menys conegut, però més efectiu, és el d’EccoJams (també conegut com a Daniel Lopatin, ara amic de Rosalía (!) i productor de grans discos d’electrònica) i nobody here. El vaporwave és més que música: és estètica, són els anys vuitanta del segle que ve, són Califòrnia i Tòquio alhora, en el mateix lloc, és el futur i el passat alhora; i abans de res, és ironia. El bon vaporwave juga a molts nivells: el que sona és un sample dels vuitanta o música que intenta sonar com els vuitanta? És futur, passat, present? La resposta és que és els tres alhora. És una música veritablement present, en tant que no coneix ni concep el futur, però es nega al fet que no pugui existir, i per a això recorre al que millor coneix: el passat. És la música de la internet irònica abans que internet fossi irònica.

    Si The Caretaker representa un passat no-adulterat i el vaporwave un present que recorda el passat de manera irònica i riu de la possibilitat del futur, SOPHIE (qui va morir fa a penes sis mesos) representa un futur anti-hauntologic, com ho descriu Matt Bluemink en el seu brillant article. Fisher ja parlava que la música del futur, la futurística, tenia el seu potencial en l’electrònica, com deia del disc debut de Burial. Però l’electrònica, que podia mirar al futur, també s’ha quedat en el passat, i d’això és prova el vaporwave. L’electrònica ha perdut el seu «xoc factor», la seva capacitat de sorprendre. Però llavors va aparèixer SOPHIE.

    Sense cap identitat, SOPHIE va mostrar amb BIPP i la seva playlist/EP PRODUCT que hi havia un futur per a la música electrònica, que no feia falta tornar a Kid A, Music Has The Right To The Children, Autechre, Burial o GAS. Internet es va tornar boja amb ella: qui era SOPHIE? Era la seva música, «pegadiza» i pop, però experimental, irònica o no? El que la va corona, però, va ser el seu disc debut:

    Faceshopping, com la resta d’Oil of Every Pearl’s Un-Insides, sona com alguna cosa que promet el futur. En la internet (i la realitat) que no pot, no sap, concebre el futur, SOPHIE mostra que encara és possible fer-ho, amb esforç, però possible. I potser hi ha un potencial revolucionari, o almenys profundament agitador i subversiu en això. Ja sigui en internet, en la vida real, o en ambdues, per molt difícil que sembli, hi ha la possibilitat d’un futur i és a la nostra mà modelar-lo.