Una de les teories conspiranoiques més cridaneres durant aquesta pandèmia ha estat la insinuació que es vol vacunar massivament a la població per poder introduir-nos un microxip que controli tots els nostres moviments, accions i pensaments. T’imagines a Bill Gates o a Mark Zuckerberg vigilant tot el que fem des d’una pantalla? Quina bestiesa, oi? Doncs el més absurd sobre aquest missatge d’alarma és que, de fet, arriba deu anys tard. No cal implantar-te un microxip perquè ja fa temps que duus un dispositiu de control enganxat. Es tracta d’una extensió dels teus braços, ocasionalment col·locat a la butxaca però que mai tens més d’un parell de metres enllà. Em refereixo, lògicament, al teu telèfon mòbil.
Amb aquesta idea en ment, Netflix va publicar l’any 2020 un documental titulat “The Social Dilemma” (el dilema social), que posava de manifest com les xarxes socials usen les nostres dades per afectar la nostra conducta i la de la societat. Van optar per un format impactant on exdirectius de Google, Facebook o Twitter alertaven dels perills associats als productes que ells mateixos havien creat i que, per motius ètics, havien decidit deixar enrere. No és una fórmula nova, perquè ja fa temps que es comenta el clàssic mantra de “si no pagues pel producte, és perquè tu ets el producte”. El que passa és que si Netflix ho adorna amb efectes especials i música èpica de fons, l’espectador reacciona volent eliminar totes les seves xarxes socials i llançant el seu telèfon mòbil pel balcó. És una reacció exagerada o està justificada?
Les xarxes socials van néixer per connectar persones a distància. Els individus interaccionaven entre ells i creaven comunitats. De seguida, les reaccions positives al contingut, com el famós botó m’agrada, permetien agrupar gent amb característiques similars. És innegable que han causat efectes meravellosos, abans impensables: retrobaments de familiars llunyants, troballes de donants d’òrgans o pròtesis impagables o l’organització de revolucions democràtiques com la primavera àrab entre 2010 i 2012. I, com no, van ajudar a suportar el maleït confinament. No obstant, la naturalesa d’aquestes plataformes i, de fet, la mateixa naturalesa humana han originat un seguit de problemes greus. I és aquí on The Social Dilemma posa el punt de mira: addicció digital, ciberassatjament escolar, pèrdua de privacitat, polarització política, alteració electoral, difusió de notícies falses o propagació d’ideologies perilloses. Quina llista, no? Si després d’això encara tens el telèfon a les mans ets pràcticament un temerari.
El reportatge de Netflix fa èmfasi en la capacitat que té el telèfon per mantenir-te connectat amb un bombardeig constant de notificacions. Ara Facebook, ara Youtube, ara Instagram, ara Twitter… Una successió que sembla aleatòria però que no ho és. Com si algú hagués estudiat en detall què et farà mantenir-te enganxat a la pantalla. Una frase que resumeix molt bé aquest propòsit és una genialitat de Tristan Harris, exdissenyador ètic de Google i cofundador del Centre per a la Tecnologia Humana:
“Tots estàvem buscant el moment en el qual la tecnologia superés la força i intel·ligència humana. Però hi havia un moment molt anterior: aquell en el qual la tecnologia excedís les nostres debilitats.”
El que ve a dir un dels protagonistes del documental és que la revolució dels robots no és exactament com tots havíem imaginat. Si Will Smith a “Jo, robot”, en lloc de disparar a androides violents, hagués hagut d’intentar no perdre la concentració a la feina per culpa de desenes i desenes de stories d’Instagram, la pel·lícula hagués quedat bastant descafeïnada.
Ara bé, què té això d’extraordinari? L’entreteniment ha existit sempre. “Panem et circenses”, que deien els romans. El fet innovador és que ara la distracció és totalment personalitzada i, per tant, tremendament efectiva. Les xarxes socials capten un munt de dades sobre tu. En general, ho permets per desconeixement i perquè es tracta d’una compensació entre comoditat i privacitat. És còmode que en sortir de casa el mòbil calculi el que trigaràs en arribar a la feina? Sí, però per fer-ho ha de saber on vius i on treballes. És encertat que el mòbil t’avisi que està a punt de començar el partit del Barça del que t’havies oblidat? Sí, però ha de saber que tu volies mirar-lo. És pràctic que t’avisi si la persona que t’agrada ha penjat una nova foto a Instagram? Sí que ho és, però espera… com coi pot saber això??? Creu-me que ho sap.
No t’alarmis, tampoc t’hauries de sentir gaire protagonista. La gran potència de les xarxes socials va molt més enllà de les intimitats de cadascú. Tota aquesta informació, sumada, permet treure conclusions dels interessos de certs grups socials. Fins i tot, per primera vegada, les marques poden ensenyar anuncis a persones que ja saben que hi estaran interessades. Màgia. I aquí també entra en joc la política. Així com el telèfon et va ensenyant contingut que t’agrada, també et mostra gent que pensa com tu. I a més, també s’ocupa de trobar notícies que, curiosament, confirmen totes les teves opinions. Ja tens arguments de sobra per saber que, respecte a un cert conflicte polític, tens tota la raó del món. En canvi, resulta que tens un company de feina que sempre s’esforça a negar la realitat. Vota un partit que et fa fàstic i té opinions sempre indignants. Que no mira les notícies? S’ha de ser mig babau per no veure tots els arguments que tu tens. En el documental, hi ha una reflexió molt reveladora de Justin Rosenstein, exenginyer de Facebook i Google i cofundador d’Asana. Segurament t’has sentit així alguna vegada:
“Mires a l’altra banda i comences a pensar: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és: ells no estan veient la mateixa informació.”
Aquí està la clau de tot plegat. El babau del teu company de feina sí que mira les notícies. També s’empapa d’opinions a Twitter com tu. El que passa és que a ell, com a tu, també li donen la raó. És pràcticament impossible que us arribeu a posar d’acord perquè, de fet, ell pensa que el babau ets tu. És veritat que els mitjans de comunicació sempre han polaritzat els seus continguts. La diferència és que, per primer cop, la polarització és automàtica, personalitzada i molt eficaç.
Se li ha de reconèixer a Netflix que ha sabut plasmar com l’ús de les xarxes socials és capaç de modificar la nostra conducta. Amb una mica de sort, et regalaran uns quants calfreds durant el documental. Però fins quin punt és això tan greu? Doncs quan entren en joc col·lectius vulnerables que poden veure’s totalment sobrepassats pel funcionament de les xarxes: els menors d’edat. La popularitat, la preocupació per la imatge i la reacció davant de comentaris negatius han estat sempre problemes d’adolescència, però les xarxes socials els poden multiplicar sobremanera. Com més connexió, més exposició. Com més exposició, més probabilitat de rebre comentaris negatius. I com més comentaris negatius, més patiment. El reportatge explica que als Estats Units, des de 2009 (quan les xarxes socials van començar a estar disponibles en telèfons mòbils) els suicidis de nenes entre 15 i 19 anys han augmentat un 70% i els de nenes entre 10 i 14 s’han incrementat en un esfereïdor 151%.
És cert que les grans empreses tecnològiques, com totes les companyies, intenten monetitzar els seus productes. També està clar que l’avenç tecnològic no es pot frenar. Sí que és cert que convindria reflexionar sobre el contingut que compartim a les xarxes socials i l’ús que en fem. Fins i tot, desintoxicar-nos de les notificacions del mòbil relaxaria els nostres nivells d’ansietat. Però és també exigible que els governs siguin capaços de regular aquest nou context social per tal de poder protegir la nostra privacitat i, sobretot, la dels menors d’edat. Però aquest és un problema global i és una tasca que ens pertoca a tots. A Catalunya, hi ha certes escoles que opten per desactivar temporalment les xarxes socials d’alumnes que han estat implicats en casos de ciberassatjament, tant agressors com víctimes. Sembla raonable, no? Doncs es veu que hi ha pares que s’hi neguen perquè, segons ells, els seus fills i filles tenen comptes d’Instagram amb 300 seguidors que no poden desatendre. Mira, jo no sé si Bill Gates ens espia des d’una pantalla. Però us puc dir que si ho fa, veient certs comportaments, se li posarien sovint els pèls de punta.
