Inventar la biblioteca en una societat com l’actual seria massa radical
Eric Klinenberg a Directa
Avui en dia, Internet és una més de les esferes que conformen la nostra vida. Aquesta xarxa, que a l’inici desprenia una certa ferum de llibertat, ha acabat assimilada i monetitzada fins a l’últim bit i hi queda ben poca cosa que escapi de la realitat capitalista.
Moltes vegades se’ns intenta vendre com si es tractés d’una esfera separada de la realitat, que funciona màgicament, que és un núvol, però és bàsic entendre que perquè Internet funcioni hi ha una realitat tangible que ho sosté i ho manté dempeus. Arreu del planeta hi ha granges de servidors connectats 24/7 per poder-nos servir el contingut que volem quan volem, així com més de 1000 milions de metres de cables submarins que interconnecten tots els continents. Aquesta superestructura és una màquina d’engolir recursos i, un Internet que creix i que conté eines més sofisticades, és un Internet que necessitarà més electricitat i materials davant d’una crisi ecològica planetària més que evident.
Com sempre, la majoria de les conseqüències negatives acaben dirigides al sud global tot i tenir-hi connexió escassa. Allà, és on el hardware necessari per aguantar la superestructura acaba desballestat en abocadors gegantins. Aquests acaben esdevenint un pou de malalties per a moltes persones que no tenen més remei que aprofitar-ho com una font d’ingressos.
Aquestes no són les úniques ocupacions que surten d’aquest sistema cada vegada més complex, sinó que cada vegada hi ha més persones arreu del món que necessiten accés a Internet per poder sobreviure. Com es poden deslocalitzar fàcilment, moltes d’aquestes ocupacions digitals afecten més les treballadores del sud global o països amb menys garanties en drets socials.
Des de la nostra mirada, tendim a pensar Internet com allà on som quan no tenim res més a fer i, per tant, com quelcom superflu. Si ens ho pensem dues vegades, arribarem a la conclusió que aquesta concepció és errònia: tràmits obligatoris que no es poden fer de cap altra manera que no sigui per Internet; gran part de les feines del segle XXI necessiten connexió a Internet constant (cops també exigida fora d’hores de feina); xarxes socials que no et deixen despenjar ni un instant si no vols que la teva «marca personal» es devaluï…Internet impregna —autoritàriament— fins a l’últim racó de les nostres vides.
Mentre Internet continuï sent exigit com una eina indispensable per poder viure, hauria de garantir-se-li a tothom. Mentre no sigui així, com sempre, les desposseïdes encara es veuran més castigades.
Sempre hi ha qui de la desgràcia en vol fer fortuna, i aquí apareix un nom que no ens sorprendrà: Facebook. Mark Zuckerberg fa anys que pretén estendre Internet a múltiples països «en vies de desenvolupament». En més de 32 països d’Àfrica i també a Llatinoamèrica i Àsia, per a moltes persones «Facebook és Internet». A través de la seva app Free Basics, conjuntament amb proveïdors de serveis d’Internet, donen accés gratuït a una selecció de llocs web mitjançant l’aplicació mòbil. El rerefons de tot plegat és arrancar a les persones d’una vida poc explotada pel capital i portar-les a un terreny on se’n pugui extreure benefici.
Tenint en compte que els equips només poden connectar-se a determinats llocs webs establerts per Facebook, es neguen altres mirades del món, essent una manera també de transportar l’imaginari capitalista a societats «en vies de transició cap al capitalisme». Al cap i a la fi, Facebook està duent a terme un cas flagrant d’atac a la neutralitat de la xarxa, que ens diu que les coses que mirem o llegim les hauríem de determinar nosaltres i no una empresa: una versió més de colonialisme, el digital.
Buscant experiències similars a casa nostra, tot i que amb certa distància, podem parlar de la implantació de Google School a les nostres escoles. L’eina de Google, permet als centres escolars transportar el seu dia a dia de llapis, pissarra, deures i entregues a una plataforma integrada on es pot fer tot el que necessiten i més.
Durant la pandèmia de la Covid-19, per continuar endavant i no aturar-se, la majoria d’escoles van decidir entrar-hi de ple sense miraments (també les públiques). Això va significar que milers de dades de nens i nenes de cop i volta comencessin a guardar-se a servidors de Google, cosa que podria semblar menyspreable si no fos perquè el seu negoci depèn principalment d’obtenir i fer càlculs amb dades. A un segment de la població que els hi era difícil arribar, com eren els infants, gràcies a aquesta eina i a la negligència de les institucions, ara Google podrà predir i encaminar millor els nostres perfils personals des de ben petits.
No en teníem prou amb algoritmes que són capaços de vendre’ns una cosa que mai hauríem pensat que necessitaríem i de cop i volta necessitem, que per acabar-ho d’adobar ara aquests algoritmes podran utilitzar els nostres aprenentatges i traumes de la infància com una variable més.
El capitalisme de plataformes, on Internet i els mòbils s’usen com a espais perquè altres puguin dur a terme el seu propi negoci, ha suposat la no-alternativa definitiva també a Internet. Tot contingut o acció és immediatament capitalitzat per alguna empresa.
Aquest sistema només serveix per continuar fent els rics cada vegada més rics i que nosaltres cada vegada siguem més manipulables i més consumidors del seu aparador infinit i, conseqüentment, més pobres. Internet avui en dia és una eina corrompuda que els hi dóna encara més avantatge en la lluita de classes que mai s’atura.
Per deixar tot això enrere, hem d’abandonar aquest Internet totalment privatitzat basat en el consum, on poques empreses fan negoci a través de la publicitat i tota activitat es converteix explotable.
Cal que comencem a condemnar a totes les administracions públiques que fan ús de softwares privatius i servidors externalitzats privats, podent utilitzar software lliures i servidors propis que sempre permetran fer el què necessiten. Amb l’exemple de Google School, veiem que el 2019 Xnet, amb la col·laboració de l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya) i el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van desenvolupar una plataforma educativa d’aplicacions però de codi obert i, per tant, auditable: el DD. Alguns centres de la ciutat de Barcelona han implantat el programa, però ara per ara hi ha lliure elecció des de les escoles per escollir el tipus de programari. No tots els centres tenen les mateixes capacitats, ni estan preocupats per la sobirania digital (cosa que demostra unes clares mancances). Tot i això, qui hauria de dedicar-se a col·locar servidors públics arreu per poder allotjar el programari lliure i les dades dels alumnes, seguint unes normes molt estrictes en l’ús i l’esborrat d’aquestes, és el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Per escapar d’aquests espais de control del capital, a part d’exigir als sectors públics no desviar diners al sector privat, s’haurien de crear espais desvinculats d’arrel d’aquest sistema productivista, basant-los en uns valors que posin la vida al centre. I no m’estic inventant res, hi ha molts col·lectius hackers que fa temps que treballen en projectes que remen en aquesta direcció. Sóc conscient que crear i mantenir sistemes robustos i útils implicaria un gran volum de feina a qui ho duria a terme, però potser necessitarem una fase d’acumulació de forces on moltes persones militants puguin ajudar a impulsar aquesta xarxa interconnectada de funcionalitats «fora de què en diem Internet».
En l’àmbit local, aquesta xarxa podria esdevenir una estructura popular per cobrir les necessitats d’oci, compartir i comunicar-se de les persones d’un cert lloc, fent entendre la necessitat d’aquests projectes i aglutinant suport per acabar sent contrapoder. Si fos impossible d’implementar a escala municipal, es podria intentar començar a través d’un projecte funcional a gran escala i que fos fàcilment duplicable en altres servidors (oferint-se guies de com replicar i mantenir aquests servidors populars). En el plànol de la connexió a Internet, caldria combinar-ho amb punts de connexió gratuïts a la xarxa per qui no pugui disposar-ne (fent-se per exemple des d’alternatives com guifi.net).
Aquest, hauria de ser un lloc on el suport mutu i la creació de comunitat i vincle entre les persones sigui bàsic i impulsat per disseny, on no tingui cabuda l’atac a la diversitat. Un lloc que no visqui al marge de la realitat de les persones que l’habiten, sinó que serveixi per col·lectivitzar els problemes, compartir coneixement veritable i ajudar a trenar la comunitat.
A més a més, tot això ens podria ajudar a treure’ns els mals hàbits i addiccions que ens han creat els dispositius i aplicacions del capitalisme de plataformes, així com reduir la disponibilitat dels servidors d’alguna manera estandarditzada. Això podria ajudar-nos a no estar tot el dia connectades i de retruc reduir el consum d’energia (posant èmfasi en la consonància amb el medi ambient i una gestió responsable de recursos utilitzats, reutilitzant equips o col·lectivitzant-ne de ja existents). Per donar més idees, també es podrien col·locar de sèrie sistemes d’autoregulació d’ús, desincentivant la constant atenció que ens han generat a aquests dispositius.
Posats a imaginar, també seria interessant treure la quantificació de seguidors, «m’agrades»… aturant així el joc del capitalisme de més i més, tornant a fer les coses perquè volem i per voluntat genuïna.
Ens podria fer por estar generant una càmera d’eco, però on no les trobem? Les nostres amistats més properes també ho són. Com a norma general, tendim a agrupar-nos amb persones afins que ens fan sentir allò que volem. Aquesta por no ens ha de tirar enrere a l’hora de crear aquests espais per habitar i escapar de les lògiques productivistes també a Internet. De fet, la creació d’aquests espais va acompanyat d’uns ideals de llibertat que podran ajudar a polititzar un espai més de la nostra vida i que moltes vegades ens sembla una caixa negra indesxifrable.
Creant aquests contrapoders, estarem fent diverses coses que li fan mal al capitalisme: crearem consciència i acció contestatària, serem menys dependents del seu model i sortirem de la roda d’on sempre acabem perdent. Ha arribat el moment de començar a dedicar part del nostre temps d’oci des d’una perspectiva oposada: la col·lectiva no monetitzable.
Fonts consultades:
