L’assassinat de Brian Thompson (CEO de UnitedHealthcare) ha sacsejat les xarxes als Estats Units, però el que crida més l’atenció no és només l’acte de violència sinó la reacció del poble nord-americà. Una gran part de la societat considera que el sistema sanitari és, en certa manera, còmplice d’aquesta tragèdia. Luigi Mangione, acusat de disparar contra Thompson, no només ha esdevingut una figura mediàtica, sinó també el símbol d’una frustració profunda contra un model sanitari que molts perceben com cruel i inhumà.
Una acusació que apunta més enllà de Mangione
En una enquesta recent, gairebé el 70% dels nord-americans van expressar que la responsabilitat de la mort de Thompson no recau exclusivament en Mangione. Segons ells, el sistema sanitari privat, encapçalat per empreses com UnitedHealthcare, també té la seva part de culpa. Aquesta percepció està arrelada en històries de denegacions de cobertura, tractaments inaccessibles i milers de persones endeutades per pagar necessitats bàsiques de salut.
El cas de UnitedHealthcare és un exemple d’això. La companyia va obtenir 16.000 milions de dòlars en beneficis l’any passat, mentre moltes famílies denunciaven dificultats extremes per accedir a cures essencials. Beneficis milionaris per uns pocs mentre molts pateixen: una situació que ha alimentat una gran sensació d’injustícia que va més enllà d’aquest cas específic.
AARP reportedly receives one billion dollars a year to steer it members to the worst healthcare insurer United Healthcare. This compares to $250 million they receive from dues. According to this report they are shills for United Healthcare! www.tiktok.com/t/ZTYGFUWq2/
Aproximadament 3 de cada 10 estatunidencs han tingut problema amb la seva cobertura sanitària el darrer any. El seu sistema és un dels més cars del món, però això no es tradueix en un accés universal o una millor qualitat de vida per la majoria de la població. Les despeses mèdiques són la causa principal de bancarrota familiar als Estats Units. Aquesta realitat no només afecta els més vulnerables, sinó també famílies de classe mitjana que veuen com els seus recursos es consumeixen per tractaments que en la gran majoria de països d’occident són un dret bàsic.
Tot plegat ajuda a entendre per què un acte tan extrem com el de Luigi Mangione pot generar simpatia o, si més no, comprensió. Un perfil de jove triomfador a ulls de la societat dels Estats Units, un frat boy d’universitat de prestigi que decideix emprendre una arriscada acció política plenament conscient de les seves conseqüències. La seva acció ressona amb una frustració col·lectiva que molts viuen en silenci.
Una crisi de confiança
La indignació per aquest cas no és un fenomen aïllat, sinó el reflex d’una crisi més profunda. Aquesta sensació d’abandonament explica per què el moviment al voltant de Mangione, amb el lema Free Luigi!, ha anat guanyant força, especialment entre els sectors més joves de la població.
No es tracta només d’un gest de «suport irracional» a un home acusat d’assassinat. És l’expressió d’una ràbia continguda, d’una necessitat desesperada de justícia en un sistema que molts veuen com una gran trampa.
A més a més, des què el perfil de Mangione va circular per xarxes, l’interès popular i les mencions a Luigi han explotat, però els grans mitjans dels Estats Units no ajuden a readreçar la narrativa cap a posicions constructives de crítica al sistema sanitari.
Cap a un canvi inevitable?
L’assassinat de Thompson ha posat el focus en la necessitat d’una reforma sanitària urgent. Propostes com el Medicare for All, que buscaven eliminar la dependència de les asseguradores privades, han perdut força en els últims anys, deixant un buit polític important.
El repte ara és transformar aquesta energia en un moviment constructiu. El poble nord-americà no només demana explicacions per la mort de Thompson, sinó també solucions reals que evitin que milers de persones hagin de patir les mateixes dificultats.
La història de Luigi Mangione és també la d’una societat que clama per un canvi profund. El sistema sanitari nord-americà està sota judici, i no només a les sales dels tribunals, sinó també al tribunal de l’opinió pública, imposant-se sobre altres temes de l’agenda de Trump. La qüestió no és només si Mangione és culpable, sinó també què cal fer perquè ningú més senti la necessitat de prendre mesures tan desesperades.
Nota del redactor: Durant les últimes dues setmanes, ens hem dedicat a analitzar el fenomen digital —al nostre criteri— més rellevant des de la compra de Twitter per part d’Elon Musk: l’èxode massiu cap a Bluesky. La confirmació de la victòria de Donald Trump i el nomenament posterior de Musk com a membre del seu equip de governança han accelerat un debat que, des d’una perspectiva d’antropologia digital, ens resulta interessant: quedar-se o marxar d’X? Com ja ha explicat Joaquín Eandi en aquesta columna d’opinió, el dilema va més enllà de la simple migració entre plataformes; representa una cruïlla en la manera com entenem i habitem els espais digitals. Aquest article recull, a partir de diverses fonts especialitzades, les reflexions més significatives sobre X, Bluesky i el futur d’internet.
El 14 de novembre de 2024 serà recordat com el dia del gran èxode digital. Bluesky ha experimentat un creixement sense precedents, superant els 20 milions d’usuaris en qüestió de dies. Les causes de la migració són diverses, però tothom coincideix en el detonant: la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units i el posterior nomenament d’Elon Musk, propietari d’X, com a membre del seu equip de governança.
«Twitter ha deixat de ser una eina útil per a qualsevol que no n’estigui tirant cap a la ultradreta», afirma el col·lectiu Proyecto UNA en una entrevista concedida a Diego Delgado per a CTXT. Una diagnosi que sembla ser compartida, fins i tot, per aquells usuaris que advoquen per quedar-se a l’X d’Elon Musk. Carmen S., al seu article Twitter y la hora de los monstruos, compara la plataforma amb un after degradat: «la festa ha degenerat i, a sobre, hi ha el pesat del bot indi perseguint-te i repetint constantment l’última frase que has dit. També hi ha un home molt enfadat per alguna cosa que vas dir, cridant, anomenant-te charo i amenaçant amb publicar les teves dades personals». Una caracterització vívida que il·lustra el deteriorament de la conversa pública a la plataforma de microblogging.
Per si ens quedava algun dubte per acceptar aquesta diagnosi, Ariadna Font, ex-enginyera de Twitter, revela a Juan Manuel García, a La Vanguardia, que «és obvi que Musk ha canviat l’algorisme. Jo no el segueixo a X, però quan entro veig tuits seus que no són ni recents, sinó de fa dos dies».
El que Font descriu no és casual. Res és neutral. La manipulació algorítmica forma part d’una estratègia deliberada que va més enllà de la simple degradació de la conversa pública: és un sistema dissenyat per amplificar la polarització i consolidar una única veu dominant, la del propietari. Com sentencia Font, «X ja no és una plaça pública, sinó el seu altaveu personal».
El fedivers: l’alternativa descentralitzada
La desolació i el cansament de les dinàmiques tòxiques d’X han empès als usuaris progressistes cap a la migració a Bluesky. Però, en el fons, no es tracta només d’una qüestió de preferències polítiques. Segons assenyala Steven Levy a WIRED, Bluesky ofereix: «un sistema obert i descentralitzat que permet als usuaris controlar la seva experiència en línia». Un model que contrasta amb el model corporativista d’X, on les decisions les pren unilateralment el propietari.
Bluesky no és l’única alternativa descentralitzada, però. Com explica Jason Koebler a 404 Media, la papallona blava forma part d’un ecosistema més ampli conegut com el fedivers: una xarxa d’aplicacions i serveis descentralitzats que poden interactuar entre si. Mastodon, per exemple, va ser pioner en aquest model, utilitzant el protocol ActivityPub que permet als usuaris migrar les seves dades i connexions entre diferents servidors. «La diferència fonamental», apunta Koebler, «és que en el fedivers ningú pot segrestar la conversa pública, perquè el poder està distribuït entre múltiples comunitats autònomes». El cafè per a tothom d’internet.
De fet, per a Brian Merchant un dels factors més diferenciadors de Bluesky és que s’ha construït sobre el Protocol AT, que permet als usuaris portar les seves xarxes i dades a altres plataformes si no estan satisfets amb el servei.
Aleshores podríem conformar-nos amb la idea que la diferència principal entre X i Bluesky és la seva arquitectura i governança —amb això n’hauríem de tenir prou per mudar-nos de xarxa social.
La papallona blava, però, ofereix altres serveis innovadors enfocats principalment a ajudar-nos a recuperar el més semblant a una conversa democràtica a l’àgora pública digital. Bluesky incorpora un sistema de bloqueig més complet que X que dificulta la interacció entre usuaris bloquejats i els que els han bloquejat. Podem bloquejar usuaris individuals i bloquejar en llista (massivament), facilitant així la protecció de comunitats senceres contra comportaments indesitjats de crypto-fatxes-bros.
El sistema d’starter packs, que «permet als usuaris crear i compartir llistes de comptes recomanats, facilitant la migració de comunitats senceres», com diu Jason Koebler, és un altre servei que ens ajuda a construir comunitat i entorns segurs.
Funcionalitats, totes aquestes, que serveixen per crear un entorn més segur i respectuós, on les converses poden desenvolupar-se de manera més horitzontal i lliure d’assetjament.
L’experiència d’usuari també conta en el llistat de pros i cons. La CEO de Bluesky, Jay Graber, explicava a Steven Levy: «el nostre objectiu és donar a tothom una bona experiència per defecte, perquè sabem que els usuaris no volen enfrontar-se a un panell de control ple d’opcions quan arriben». Bluesky és una xarxa senzilla i permet que la transició d’X sigui fluida i intuïtiva per als nous usuaris. Una xarxa exclusivament concebuda pel microblogging i no per oferir múltiples serveis (X ara incorpora intel·ligència artificial generativa, servei de cerca de feina, etc.).
L’impacte polític i social
La manera en què els ciutadans escullen informar-se està experimentant un canvi. Jordi Pérez Colomé ho destaca a El País, indicant que «un de cada cinc nord-americans s’informa regularment a través d’influencers, una xifra que s’eleva al 37% entre els menors de 30 anys». Una tendència que no és nova: aquest és un dels factors que ha contribuït a consolidar X (que viu de les rendes de Twitter) com un dels principals canals de comunicació institucional i política.
En la darrera dècada, la plataforma s’ha convertit en un espai digital on polítics, periodistes i líders d’opinió interactuen directament amb la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals han hagut d’ajustar les seves estratègies informatives per integrar-se en aquest nou entorn, mentre que les institucions públiques mantenen una presència cada cop més activa. Això comporta certs riscos: com adverteix Alberto Garzón, a elDiario.es, és preocupant «la gravetat que presidents de govern estiguin fent comunicats oficials en una xarxa privada».
Veus crítiques com les de Proyecto UNA suggereixen interpretar la migració d’usuaris cap a altres plataformes «com una vaga o un boicot, pel tipus de relació comercial que establim amb Twitter i pel tipus de plusvàlua que Musk obté de les nostres interaccions». Cada cop som més conscients de la necessitat d’espais digitals més democràtics i menys influïts per interessos corporatius.
La fragmentació de l’espai digital provoca reaccions diverses dins la comunitat tecnològica. D’una banda, els més pessimistes, com Makena Kelly a WIRED, alerten sobre les possibles conseqüències negatives per al debat públic: «la divisió entre plataformes pot acabar reflectint i amplificant les divisions polítiques ja existents». Aquest escenari planteja el perill d’una major polarització i d’un diàleg social cada cop més fragmentat.
N’hi ha que són més optimistes. Brian Merchant considera que «l’èxit de Bluesky representa un rebuig al model operatiu de les grans tecnològiques», mentre que Leah Feiger argumenta a WIRED que «la diversificació de plataformes podria conduir a converses més saludables i menys polaritzades». Potser, doncs, la descentralització podria promoure un entorn digital més democràtic i plural.
Encara que seria massa optimista pensar que hem recuperat l’esperit inicial d’internet —ja que la majoria de l’espai digital continua en mans privades—, la creixent consciència sobre aquesta realitat representa un primer pas cap a la recuperació del control de l’usuari del ciutadà sobre les xarxes socialsl’espai digital.
Cap a una nova era digital: perspectives des de ciberpoder.net/
Des de ciberpoder.net/, observem amb optimisme els canvis que s'estan produint en l'ecosistema digital. Malgrat les incerteses, creiem que el futur de les xarxes socials ha d’encaminar-se cap a un model més descentralitzat i més democràtic. Com ens recordava Ariadna Font en la seva entrevista amb Juan Manuel García, «el veritable repte no és tant tecnològic com social: es tracta de crear espais digitals que fomentin el diàleg constructiu i respectuós, en comptes d’alimentar la polarització i l’odi».
Com a comunitat digital, tenim la responsabilitat i la capacitat d’anar més enllà de la simple crítica als espais corporatius. Ha arribat el moment d’organitzar-nos i actuar conjuntament per crear alternatives reals. No podem conformar-nos amb ser usuàries passives de plataformes controlades per interessos privats: hem de conquerir nous espais digitals que siguin realment nostres. Parlem d’entorns descentralitzats, gestionats per la comunitat i prou atractius per competir amb les grans tecnològiques. La tasca no és fàcil, però la història ens ensenya que els canvis profunds sempre comencen amb petites accions col·lectives. Des de ciberpoder.net/ fem una crida a l'acció: és el moment de passar de la resignació a la construcció activa d’un internet més lliure i democràtic.
En aquest sentit, pensem que la migració massiva cap a Bluesky i, en general, cap fedivers, podria ser més que una simple moda: podria representar un moviment que demostra que hi ha una demanda real d’alternatives als models corporatius tradicionals. No s’equivoca Alberto Garzón quan suggereix que potser estem davant l’oportunitat de «reconstruir l’àgora digital que necessitem per a una democràcia saludable al segle XXI». Des de ciberpoder.net/, continuarem treballant per analitzar i promoure aquests canvis cap a un internet més lliure i democràtic.
Mentre que a principis de 2024 Catalunya va prohibirels mòbils a les aules, Austràlia vol anar més enllà: vetar completament l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials. La proposta legislativa, anunciada aquesta setmana pel govern australià, representa la mesura més restrictiva fins ara en la regulació de l’ús de tecnologia entre els joves.
Encara que semblin mesures dirigides a causes diferents, en realitat troben l’incentiu en els mateixos motius: els perills o riscos de l’exposició dels joves a les xarxes socials, com l’assetjament digital, la difusió de contingut inadequat i l’addicció a les plataformes. En el cas de la prohibició dels dispositius a les escoles, s’hi suma els problemes d’atenció i altres conflictes específics que succeeixen dins les aules.
L’adopció massiva de noves tecnologies de comunicació al llarg de la història segueix un guió que sembla escrit d’antuvi: primer arriba la innovació; després, la preocupació social pel seu impacte en els joves. Al segle XIII, l’aparició de la lectura silenciosa va ser vista com una amenaça per a molts acadèmics i religiosos, que temien que aquesta pràctica «solitària» fomentés pensaments perillosos i idees subversives entre els joves. Als anys 50, els còmics van ser considerats una influència tan nociva per a la joventut que el psiquiatre Fredric Wertham va publicar Seduction of the Innocent (1954), argumentant que fomentava la delinqüència juvenil i la desviació moral. Per no parlar de la televisió o els videojocs.
La història es repeteix amb els dispositius mòbils i les xarxes socials, però aquest cop amb un gir significatiu: els governs han passat a l’acció i el que va començar com una discussió sobre l’ús de mòbils a les aules s’ha convertit en un debat global sobre l’accés dels menors al món digital.
La iniciativa australiana, que es presentarà al Parlament en les setmanes vinents, està generant un debat social sobre la restricció dels drets digitals dels menors i la viabilitat tècnica i l’efectivitat real de la prohibició.
A diverses comunitats espanyoles el diàleg social s’ha centrat darrerament en la prohibició dels dispositius mòbils als centres educatius. Castella-la Manxa va ser pionera en prohibir els mòbils a les aules el 2014, seguida per Galícia que ho regula des del 2015. La Comunitat de Madrid va vetar el seu ús tant a classe com al pati el curs 2020-2021, mentre que Andalusia i Múrcia van implementar prohibicions similars a finals de 2023 i principis de 2024 respectivament. Extremadura ha anat més enllà, vetant l’ús i exhibició de qualsevol dispositiu electrònic personal en tot el recinte escolar. També s’han sumat a les restriccions Canàries i la Comunitat Valenciana, aquesta última limitant l’ús dels mòbils exclusivament a activitats didàctiques supervisades pel professorat.
A Catalunya, el govern va aprovar a principis de 2024 unes instruccions que regulen l’ús dels telèfons intel·ligents a escoles i instituts: a primària cap infant podrà fer servir el mòbil i a secundària només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús «educatiu específic autoritzat».
Prohibir els mòbils a les escoles no servix de res. L’únic que s’aconseguix és allunyar el problema de l’abús dels mòbils i les xarxes de l’espai d’aprenentatge més important que tenim. El que cal és invertir recursos, no posar parxes. https://t.co/pGGt4R4xUA
Com apunta Rosa Liarte, professora d’Història i influencer educativa, en declaracions a El Periódico, «prohibir-lo és treure’ns un problema de manera momentània, però ens causarà molts problemes el dia de demà, si no l’eduquem». Liarte argumenta que els alumnes són més aviat «orfes digitals», ja que «poden saber molt bé fer un vídeo de TikTok ballant, però després no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic».
Susana Quadrado també expressa amb contundència a La Vanguardia l’escepticisme respecte a la mesura: «Es miri com es miri, [la prohibició dels mòbils a les escoles] deriva d’un fracàs. No d’un, sinó de tres: el del nou pedagogisme que advoca per fer del mòbil una eina educativa, el de l’escola que no ha sabut gestionar la indisciplina i el de les famílies que van més perdudes que Wally».
Prohibir els mòbils a les escoles, com ha tingut lloc a França, implica que s'assumeix que no es pot educar en el seu ús, la qual cosa menysté la capacitat dels docents per entomar el repte #mobilelearning#fb
La ironia de la situació revela una contradicció fonamental del capitalisme digital: en el seu intent de protegir els menors de la vigilància i manipulació de les plataformes tecnològiques, els estats es veuen forçats a implementar els mateixos mecanismes de control i supervisió que pretenen combatre.
Si una mesura «menys restrictiva» com prohibir els dispositius intel·ligents a les aules poden provocar conseqüències no desitjades iguals o més greus que les que s’intenten evitar, ja no parlem de mesures més restrictives com la prohibició a l’accés de les xarxes socials.
Sota la proposta australiana, les plataformes hauran de «demostrar que estan prenent mesures raonables per prevenir l’accés» dels menors, però ni el govern australià ni les empreses tecnològiques semblen tenir una resposta clara sobre com fer-ho sense recórrer a sistemes com ara la verificació biomètrica o el seguiment constant dels usuaris joves: una extensió de la lògica del capitalisme de la vigilància que, sota l’aparença de protecció, normalitza formes cada cop més sofisticades de control social.
La qüestió de fons no és a quina edat els menors haurien de poder accedir a les xarxes socials, sinó quin tipus de xarxes socials volem per a tothom. Quan Albanese argumenta que l’educació digital seria insuficient perquè «assumeix una relació de poder igualitària» entre usuaris i plataformes, està reconeixent implícitament que el problema no és tant l’edat dels usuaris com l’arquitectura mateixa de les xarxes socials i els seus models de negoci basats en l’extracció d’atenció i dades.
Les dades sobre l’efectivitat d’aquestes prohibicions són poc concloents. Un recent estudi citat per The Guardian assenyala que «la investigació internacional sobre els impactes de la prohibició de mòbils en resultats acadèmics és molt escassa, gairebé nul·la per a les etapes d’educació primària i secundària».
Mentrestant, els adolescents afectats probablement trobaran maneres de burlar les restriccions, com sempre han fet davant les prohibicions dels adults. La diferència és que ara aquestes formes d’evasió poden exposar-los a riscos encara més grans en espais digitals menys regulats: des de l’ús de xarxes VPN per accedir a versions no regulades de les aplicacions, fins a la migració cap a plataformes emergents sense controls parentals ni moderació de contingut, o l’adopció d’apps de missatgeria encriptada que poden facilitar contactes perillosos.
Com assenyala Daniel Angus, director del Centre de Recerca en Mitjans Digitals de la Universitat de Queensland, a aquest article del The New York Times «prohibir plataformes com Meta o TikTok empenyeria les audiències cap a altres plataformes menys regulades i menys segures».
La veritable protecció dels menors en l’era digital requereix una comprensió més profunda de com la tecnologia està remodelant l’experiència humana en totes les edats. Necessitem menys prohibicions generals i més reflexió col·lectiva sobre com construir espais digitals que fomentin el desenvolupament saludable de totes les persones, independentment de la seva edat.
Cap a una educació digital integral: alternatives a la prohibició
Si les investigacions ens mostren que les prohibicions generals no són la solució, quines alternatives tenim? La literatura recent suggereix diversos enfocaments que poden ser més efectius que la simple restricció d’accés.
Bond i Bedenlier (2019) proposen un marc conceptual que emfatitza la importància d’integrar la tecnologia de manera que millori el compromís dels estudiants a través de tres dimensions clau: cognitiva, afectiva i conductual. Aquest enfocament suggereix que, en lloc de prohibir, hauríem de centrar-nos a desenvolupar estratègies que ajudin els estudiants a:
Aprendre a avaluar críticament la informació i els continguts digitals
Gestionar el temps i l’atenció en entorns digitals
Desenvolupar habilitats de comunicació i col·laboració en línia
Entendre i gestionar la seva identitat digital
Com assenyalen Hwang et al. (2015), és possible desenvolupar models d’aprenentatge que integrin la tecnologia de manera fluida entre els diferents contextos: escola, llar i entorns informals. El seu model d’aprenentatge mòbil fluid (seamless mobile learning) proposa estratègies específiques per aconseguir-ho, com ara:
Dissenyar activitats d’aprenentatge que connectin els contextos formals i informals
Proporcionar als estudiants eines per documentar i reflexionar sobre el seu aprenentatge
Facilitar la col·laboració i la comunicació entre estudiants, professors i famílies
Oferir feedback immediat i personalitzat
McKnight et al. (2016) reforcen aquesta idea identificant cinc rols transformadors de la tecnologia que, ben implementats, poden millorar l’aprenentatge:
Millorar l’accés a recursos i materials educatius
Potenciar la comunicació i el feedback
Reestructurar el temps dels docents per centrar-se en l’alumnat
Expandir el propòsit i l’audiència del treball dels estudiants
Transformar els rols tradicionals d’ensenyament-aprenentatge
L’experiència dels centres educatius estudiats suggereix que aquests enfocaments són més efectius quan:
Es prioritza el model pedagògic per sobre de la tecnologia
Es proporciona formació i suport continuat al professorat
S’involucra les famílies en el procés educatiu
S’estableixen pautes clares d’ús responsable
Es fomenta l’autonomia i la responsabilitat dels estudiants
Faig meva la conclusió de Rosa Liarte a la seva entrevista a El Periódico: «el que hem de fer és educar, no prohibir». L’objectiu hauria de ser ajudar els joves a desenvolupar una relació saludable i productiva amb la tecnologia, en lloc de simplement restringir-ne l’accés. És evident que això requereix un esforç coordinat entre escoles, famílies i societat per crear entorns d’aprenentatge que aprofitin el potencial educatiu de la tecnologia mentre minimitzen els seus riscos. Però l’esforç, val la pena.
En Xavi jeu al llit amb el mòbil a les mans, hipnotitzat per la pantalla lluminosa. Són les vuit del matí i ja està immers en el seu ritual diari: navegar per TikTok abans de ni tan sols posar un peu a terra.
«Ei, què mires?» pregunto, intentant dissimular la meva preocupació.
En Xavi, sense apartar la mirada del dispositiu, respon amb un murmuri: «Un tio que explica com fer-se ric en pocs dies. Diu que si no triomfo és perquè no m’hi esforço prou».
Se m’encongeix l’estómac. No és el primer cop que sento aquestes paraules sortir de la boca del meu cosí. La retòrica del hustle culture s’ha infiltrat en la seva ment com un virus digital, prometent-li riqueses inimaginables a canvi d’un esforç sobrehumà i una devoció cega a l’emprenedoria.
Mentre l’observo, absort en la successió infinita de vídeos curts, no puc evitar pensar en els milions de joves que, com el meu cosí, s’enfronten cada dia a un bombardeig ideològic neoliberal disfressat d’entreteniment innocu.
TikTok, l’aplicació que va començar com un espai per ballar i fer playback, s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on el neoliberalisme més desenfrenat i la ultradreta troben un públic jove i àvid de respostes fàcils a preguntes complexes.
El problema va molt més enllà d’en Xavi i del seu consum de contingut. Fins i tot va més enllà de TikTok. El problema és el reflex d’una generació sencera que busca desesperadament una sortida en un món cada cop més incert i precari. I en aquesta recerca, cauen en les xarxes dels que ofereixen solucions màgiques en formats de 15 segons.
Com podem protegir els joves d’aquestes sirenes digitals sense caure en la censura o el paternalisme? Com podem ensenyar-los a navegar críticament per aquest oceà d’informació i desinformació?
La resposta potser no és tan senzilla com un vídeo viral, però és urgent trobar-la. Perquè mentre nosaltres reflexionem, milions de Xavis continuen despertant-se cada matí, buscant el seu futur en una pantalla de 6 polzades, per acabar votant a Vox o a Aliança Catalana a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.
Estètica i ideologia: el còctel perfecte de l’ultradreta a les xarxes
L’extrema dreta ha trobat a TikTok un terreny fèrtil per a la propagació del seu racisme, classisme i neoliberalisme, sovint a través de mentides i bulos. El seu èxit no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de seguir una fórmula meticulosament preparada per connectar amb les emocions i preocupacions dels joves usuaris, que barreja missatges polítics simplificats amb contingut d’entreteniment.
La clau d’aquesta tàctica rau en utilitzar música èpica, efectes visuals cridaners i un llenguatge directe i provocador que ressona amb les inquietuds de la Generació Z. Creen vídeos curts i impactants, dissenyats per ser consumits i compartits ràpidament. L’estètica del tiktok-crypto-bro ja s’ha convertit en arquetípica.
Triomfen perquè són hàbils per abordar temes complexos de manera simplista i emocional. Els ultradretans han sabut capitalitzar les pors i frustracions juvenils, oferint respostes simples a qüestions complexes com la immigració, la identitat nacional o la crisi econòmica.
Embolcallats en un format atractiu i aparentment inofensiu, els missatges aconsegueixen penetrar en la consciència dels usuaris sense activar les seves defenses crítiques. La barreja de contingut polític amb escenes quotidianes i humorístiques humanitza els líders extremistes, creant una falsa sensació de proximitat.
Les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: memes, reptes i tendències populars per embolcallar missatges polítics.
També proliferen suposats experts, tant en l’àmbit empresarial com espiritual, que ofereixen consells per millorar la productivitat laboral, assolir la felicitat o, fins i tot, per adoptar una actitud d’indiferència total davant la vida. Sostenen que la llibertat rau en no preocupar-se per res, quan en realitat és tot el contrari: la manca absoluta d’interès et converteix en un titella. Instal·len així un objectiu de vida que obre la porta als discursos d’odi.
Per difondre aquestes idees controvertides, recorren a diverses tàctiques. Una freqüent implica simular la participació en un pòdcast o entrevista, quan en realitat estan parlant sols. Una performance que crea la il·lusió d’autoritat i credibilitat, permetent que es normalitzin discursos que, en altres contextos, serien considerats inacceptables.
El fenomen s’estén per tot Europa, on partits i líders d’extrema dreta estan aconseguint un èxit significatiu a xarxes com TikTok i X. A França, Bardella destaca per la seva connexió amb el públic jove. A Alemanya, l’AfD capta l’atenció mitjançant vídeos que combinen humor amb missatges xenòfobs.
El panorama espanyol no és diferent: Vox aprofita aquestes plataformes per difondre la seva retòrica antiimmigració i tradicionalista, apel·lant a la nostàlgia per una Espanya «més gran». A Catalunya, Sílvia Orriols i els seus seguidors promouen una falsa sensació d’«invasió estrangera» emprant tàctiques com cançons generades per IA i vídeos descontextualitzats.
En aquest cas, cal destacar el paper de 8tv.cat per amplificar les idees de la política racista. Després analitzarem més detingudament el paper de 8tv.cat en la proliferació del discurs anti-immigració d’Orriols.
La qüestió és que les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: l’ús de memes, reptes i tendències populars per embolcallar els seus missatges polítics. La constància i l’adaptabilitat ràpida a les últimes tendències els permeten mantenir-se rellevants i virals.
El resultat d’aquesta estratègia està redefinint el panorama polític europeu, especialment entre els votants més joves, que sovint troben en aquests continguts la seva primera exposició a idees polítiques complexes, encara que sigui en versions simplificades i polaritzadores.
No obstant això, l’extrema dreta no és l’únic moviment radical present a TikTok. Un informe recent de l’Institut per al Diàleg Estratègic (ISD) ha revelat una presència alarmant de contingut neonazi a la plataforma. Els grups neonazis empren tàctiques similars, combinant símbols nazis i negació de l’Holocaust amb estètiques atractives per a homes joves.
L’algoritme de TikTok, dissenyat per maximitzar l’engagement, ha estat inadvertidament promocionant contingut tòxic, exposant usuaris vulnerables a ideologies d’odi i violència. Hauriem de preocupar-nos seriosament sobre la responsabilitat de les plataformes socials en la difusió de contingut d’odi i començar a pensa mesures, des de la llei i l’activisme, per contrarestar-lo.
Bardella: el rostre jove que renova l’extrema dreta francesa
Jordan Bardella, el protegit de Marine Le Pen i nova estrella del Reagrupament Nacional francès, s’ha convertit en un dels rostres més visibles de la ultradreta a les xarxes socials. Amb només 28 anys, ha aconseguit el que semblava impossible: fer que l’extrema dreta estigui basada per als millennials i la Generació Z.
El seu compte de TikTok, amb més d’1,7 milions de seguidors, exemplifica perfectament com aprofitar la plataforma amb finalitats polítiques. Bardella combina hàbilment missatges ultraconservadors amb escenes quotidianes, projectant una imatge propera i autèntica que contrasta amb la dels polítics tradicionals.
El triomf de Bardella no és casual. La seva estratègia a TikTok busca connectar amb les emocions i inseguretats dels joves. Fa servir un llenguatge planer i directe, sense embuts polítics, centrant-se en temes que ressonen amb el seu públic: la por de perdre la identitat nacional, el desencant amb l’elit política i la inquietud pel futur econòmic. Els seus vídeos curts i contundents estan pensats per consumir-se i compartir-se ràpidament, multiplicant l’abast del seu missatge.
La nova dreta demostra una destresa insòlita per adaptar-se al llenguatge i l’estètica de les xarxes. La seva capacitat d’arribar directament als joves, saltant-se els filtres dels mitjans convencionals, està influint en la mentalitat de les noves generacions. Joves com el meu cosí Xavi segueixen consumint aquests continguts, sovint sense adonar-se de com conformen la seva visió del món i les seves futures decisions polítiques.
La caixa negra de TikTok: com l’algoritme amplifica l’extremisme
La polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions.
La investigació de l’ISD sobre el contingut neonazi a TikTok és una mostra clara d’aquesta problemàtica. Els investigadors van observar com, després de veure només uns quants vídeos amb contingut neonazi, l’algoritme ràpidament recomanava més material similar. L’arquitectura de la plataforma pot accelerar la radicalització, creant un efecte de bola de neu on els usuaris s’exposen cada cop més a continguts extremistes sense context ni contrapunt.
La combinació de la dinàmica algorítmica amb l’estratègia de l’extrema dreta pot tenir conseqüències greus. El resultat és una ultradreta que va guanyant terreny en el camp cultural, cosa que a la llarga podria posar en perill la democràcia i els drets que tant ha costat aconseguir.
La difusió massiva de mentides i teories conspiratives mina la confiança en les institucions i en el mateix procés democràtic. Els joves són especialment vulnerables a missatges que polaritzen, ja que sovint els falta context històric i experiència per analitzar críticament la informació que reben. De fet, n’hi ha que fins i tot presumeixen de la seva ignorància.
podemos normalizar ser gilipollas? en plan no saber nada de política, números, historia etc y solo comunicarnos con memes
Sigui com sigui, la polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions, fent més difícil el diàleg constructiu i l’acord social. Els espais de debat i intercanvi d’idees es van reduint: tot acaba convertint-se en un camp de batalla ideològic on dominen els extrems. És un cercle viciós que porta a una societat més fragmentada i incapaç d’abordar problemes complexos que necessiten solucions matisades i consensuades.
Illo, es mi algoritmo o Twitter lleva un tiempo siendo más fascista de lo que ya era?? (Pregunta seria)
Des de l’esquerra, caldria exigir una regulació més efectiva de plataformes com TikTok o X i començar a donar respostes positives i actives a les inquietuds dels joves.
D’una banda, mentre els mitjans tradicionals segueixen normes ètiques i legals, les xarxes socials operen en un buit normatiu que afavoreix la proliferació de contingut nociu. Legisladors i societat s’enfronten a un repte urgent: trobar l’equilibri entre llibertat d’expressió i la necessitat de protegir la integritat del debat públic i la salut democràtica en l’era digital.
Potser hauríem de qüestionar la tolerància excessiva envers la desinformació organitzada a les plataformes digitals. Que no hem après res del cas Cambridge Analytica? La intervenció d’uns pocs ben organitzats, que manipulen el sentir social mitjançant la intoxicació, pot portar-nos a prendre decisions realment perilloses.
Sabem que això no és res nou; la propaganda i la mentida són eines polítiques des de fa temps. Però si ara som conscients que es poden fabricar fàcilment en l’entorn digital, potser hauríem de buscar mecanismes de contrapès, de vigilància i de sanció.
No obstant això, cal anar amb compte de no caure en solucions simplistes o autoritàries. La línia entre combatre la desinformació i coartar la llibertat d’expressió pot ser molt fina. Necessitem un debat públic profund sobre com abordar aquest repte sense posar en perill els valors democràtics.
D’altra banda, des dels partits polítics i els grups socials no podem pretendre combatre la ultradreta «antisistema i punki» defensant l’statu quo; hem de proposar canvis i aplicar-los amb mesures concretes que millorin la vida de la gent treballadora. Penso en implementar una renda bàsica universal, augmentar el salari mínim o fer una reforma fiscal per redistribuir la riquesa.
X i 8tv.cat: la propagació de rumors en l’era digital
Tornem, però, a posar el focus en els mitjans digitals i les xarxes socials. A Catalunya, el cas de 8TV ajuda a visualitzar com les dinàmiques de desinformació i manipulació mediàtica s’estenen més enllà de plataformes d’entreteniment com TikTok. L’antiga cadena televisiva, ara transformada en mitjà exclusivament digital, ha adoptat estratègies properes a les de l’extrema dreta europea per mantenir-se rellevant en l’ecosistema mediàtic català.
El gir de 8TV ha suposat un canvi dràstic en el seu enfocament informatiu. Sense les limitacions dels mitjans convencionals, la plataforma ha adoptat una línia editorial més agressiva i controvertida. Aprofita la seva reputació prèvia per difondre continguts sovint no verificats o directament falsos.
Per exemple, van publicar un tuit acusatori contra Verificat, una plataforma de fact-checking, que va desfermar una onada de comentaris difamatoris. L’incident posa de manifest el potencial nociu dels mitjans presents només a les xarxes socials: la seva capacitat d’amplificar rumors sense fonament, minant la confiança en les institucions democràtiques i el periodisme rigorós.
🚨 ERC subvenciona als comptes de Twitter @veri_fi_cat i @Veridic_info amb 322.500 €
Aquests comptes es dediquen a desacreditar altres partits polítics i a titllar de “racista” qualsevol comentari crític contra la immigració. pic.twitter.com/CyIYNltEaL
Paral·lelament, l’algoritme d’X, des que Elon Musk n’és propietari, impulsa els bulos i continguts d’ultradreta de manera pornogràfica —una expressió especialment adient ara que la plataforma ha aprovat oficialment el contingut pornogràfic, que no para d’aparèixer al meu timeline. Un exemple recent és el cas d’Imane Khelif, la boxejadora argelina i víctima recent de la ultradreta mundial.
Tot va començar des d’un compte de Telegram que va difondre un bulo qüestionant la identitat de gènere de la boxejadora. De forma coordinada, perfils d’X verificats (de pagament) van amplificar-ho, mentre l’algoritme de la plataforma els hi facilitava la tasca.
The whole “Imane Khelif has XY chromosomes” rumor stemmed from a Russian telegram channel, and then that rumor was subsequently reported by a Russian news agency. That’s it. Russian disinformation.
⚠️ Lo que parecía una reacción orgánica no lo fue. Fue un ataque coordinado. Con ayuda de @DFRLab rastreamos el inicio del bulo contra la boxeadora Imane Khelif y encontramos más de 10 mil trinos que replicaron el mismo mensaje. Así empezó 👇🏽 https://t.co/tKYxwU4ccf
— Volcánicas Periodismo Feminista (@VolcanicasRev) August 2, 2024
Aquests casos van més enllà de 8TV o X i evidencien la urgència de crear eines eficaces contra la desinformació digital, sense comprometre la llibertat d’expressió ni el pluralisme informatiu. En aquesta sèrie d’articles vaig analitzar per què, malgrat que Elon Musk es presenta com a defensor de la llibertat d’expressió, en realitat està emprant X per soscavar-la.
La revolució pendent: democratitzar l’espai virtual
L’esquerra es troba a la defensiva davant l’auge de l’extrema dreta a les xarxes. La seva adaptació a plataformes com TikTok és més lenta i menys eficaç, en part per la dificultat de transmetre idees complexes en formats breus i atractius. Malgrat això, alguns partits i, especialment, certes figures polítiques comencen a crear continguts que s’ajusten als codis i funcions de les plataformes, barrejant missatges polítics «seriosos» amb formats més accessibles i entretinguts.
Un exemple és l’ús del shitposting que fa darrerament el partit demòcrata dels EUA. El seu gir estratègic, com destaca un article de Wired, mostra una adaptació intel·ligent a les dinàmiques de les xarxes modernes. Utilitzen amb enginy l’humor irreverent i la sàtira mordaç per fer front a la retòrica racista de Trump i connectar amb un electorat més jove i nadiu digital —cal dir que el canvi de candidat els ha facilitat aquesta tasca.
La ultradreta, amb el seu comportament rebel i antisistema, ha aconseguit que s’atribueixi a l’esquerra una imatge de rigidesa i moralisme. La nova estratègia comunicativa, que aprofita la viralitat i l’impacte emocional, marca un gir en la manera com l’esquerra interactua amb l’ecosistema digital i desafia aquest estereotip. L’habilitat per jugar amb els codis culturals d’internet pot ser tan eficaç com qualsevol argument polític convencional.
La capacitat de reinventar-se en la comunicació digital és clau per mantenir-se rellevant en el debat polític actual. Sens dubte, iniciatives com la dels demòcrates representen un avenç important en les tàctiques de l’esquerra per captar i implicar el públic digital, sobretot els més joves. A Espanya, Sumar n’és un exemple —tot i que alguns joves tuitaires es mostren molt crítics amb aquestes noves estratègies comunicatives…
Una millor estratègia comunicativa a les xarxes per part de les esquerres i una regulació més eficaç contra la mentida i els discursos d’odi serien els primers passos per fer de l’espai virtual un entorn més democràtic. La UE i els Estats han d’exigir a les plataformes que desenvolupin sistemes més sofisticats per detectar i eliminar contingut nociu, i alhora promoguin activament material educatiu sobre els perills de l’extremisme.
La lluita per una tecnologia justa i una democràcia digital és un repte crucial per al futur. Per això hauria d’estar present a l’agenda programàtica dels partits d’esquerra. Cal dissenyar polítiques que fomentin la transparència algorítmica i la responsabilitat de les plataformes. També cal impulsar programes d’alfabetització mediàtica que dotin els ciutadans, especialment els joves, d’eines per navegar críticament pel paisatge informatiu digital —per això costa d’entendre la prohibició dels smartphones a les aules.
Iniciatives com la creació de contingut de qualitat per part d’institucions públiques i organitzacions de la societat civil poden ajudar a contrarestar la desinformació. Potser necessitem una borsa de creadors de continguts capaços de fer arribar els missatges de l’Estat amb els llenguatges i codis de les plataformes que consumeixen milions d’usuaris.
Una altra via és explorar models de xarxes socials alternatives, basades en principis ètics, que ofereixin espais més saludables per al debat públic —com ara decidim.barcelona, una plataforma de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona creada durant l’alcaldia d’Ada Colau.
És innegable que la política seguirà transformant-se en l’era de TikTok. El repte serà trobar l’equilibri: aprofitar el potencial d’aquestes tecnologies per fomentar la participació ciutadana sense perdre de vista els valors democràtics essencials. Caldrà un esforç conjunt de governs, empreses tecnològiques, entitats socials i ciutadania per crear un entorn digital que promogui el diàleg constructiu i la pluralitat d’idees, en comptes d’alimentar la polarització i l’extremisme.
La Marcel·la va empènyer la porta de la sala de reunions amb el colze, equilibrant precàriament un cafè massa ple i una carpeta plena de gràfics que havia imprès a correcuita. Va ensopegar amb la catifa i unes gotes de cafè van esquitxar els seus apunts. «Merda», va murmurar, intentant eixugar-los dissimuladament amb la màniga.
Cinc anys en aquesta empresa i encara se sentia com el primer dia. Però avui era diferent. Avui necessitava l’augment més que mai.
La nit anterior, havia rebut un WhatsApp de la propietària del pis. «Hola Marcel·la. A partir del mes que ve, el lloguer pujarà a 1250€. Ja saps, l’IPC i tot això. Una abraçada!». La Marcel·la havia rellegit el missatge deu vegades, intentant trobar-hi algun error. Feia tres anys que vivia en aquell pis de 40 metres quadrats al Poblenou. El lloguer ja havia pujat de 900 a 1100€. I ara això.
Mentre s’asseia a la cadira de pell negra, massa gran per ella, va notar el mòbil vibrant a la butxaca. Era un correu de l’escola del Drac. «Recordatori: El pagament de 200€ per les colònies s’ha de fer efectiu abans de divendres». El Drac, el seu fill de cinc anys, no parlava d’altra cosa des de feia setmanes. «Mama, anirem a veure dinosaures de veritat!». Com li explicaria que potser no podria anar-hi?
Va respirar fons i va forçar un somriure quan el seu manager va entrar a la sala. «Bé, Marcel·la», va dir ell, mentre seia. «Parlem del teu rendiment d’aquest any».
La Marcel·la va intentar desxifrar l’expressió del seu manager. En Jordi sempre havia tingut aquella cara de pòquer que la desconcertava. Però avui, hi havia una espurna diferent dels seus ulls.
«Aquest any ha estat… interessant». Va fer una pausa dramàtica que va fer que la Marcel·la sentís un nus a l’estómac. «Saps que hem implementat aquelles noves eines d’IA, oi?».
La Marcel·la va assentir, recordant les setmanes de formació i adaptació. Aquell maleït copilot d’intel·ligència artificial que semblava més llest que tot el seu equip junt.
«Doncs bé», va continuar en Jordi, «els resultats han estat sorprenents. Especialment els teus». Va girar la pantalla del seu ordinador cap a ella. La Marcel·la va haver d’ajustar-se les ulleres per assegurar-se que no estava veient malament. Les seves xifres estaven al capdamunt de la llista, superant fins i tot les d’en James, el guru de l’empresa amb vint anys d’experiència.
«Com…?», va balbucejar la Marcel·la, incapaç de processar el que veia.
L’experiència de la Marcel·la no és única. Arreu del món, la intel·ligència artificial està transformant silenciosament el paisatge laboral d’una manera que pocs haurien predit. Lluny de beneficiar només als treballadors més qualificats o experimentats, la IA està actuant com un gran equalitzador, elevant el rendiment dels empleats de menor nivell i reduint la bretxa amb els més productius. Per això, la forma com entenem el talent, la productivitat i el valor del treball en l’era digital està canviant.
L’economia dels serveis i l’efecte igualador de la intel·ligència artificial
Des de mitjans del segle XX, hem estat testimonis d’un desplaçament gradual però inexorable cap a una economia de serveis. Les feines que abans es concentraven en fàbriques i camps s’han traslladat a oficines, centres de trucades i plataformes digitals. Rex Woodbury explica a la seva newsletter que, segons dades recents, més del 80% de l’ocupació als Estats Units es troba ara en el sector serveis, una tendència que es reflecteix en moltes altres economies avançades. Espanya, per exemple, acumula el 76,4% de llocs de feina en el sector serveissegons dades del primer trimestre de 2024 de l’EPA.
La transició cap a una economia de serveis posa el llenguatge al centre de la majoria de les interaccions laborals. Des de la redacció d’informes i la programació de software fins a l’atenció al client i la consultoria, gran part del nostre treball es basa en la manipulació i la comunicació d’informació. I és precisament aquí on la intel·ligència artificial, amb la seva capacitat per processar i generar llenguatge natural, està tenint un impacte més profund.
Els models de llenguatge de gran escala, com els que impulsen OpenAI, Anthropic o Meta i altres eines similars, s’han entrenat amb vastes quantitats de text produït per humans. Això els permet generar respostes que imiten les millors pràctiques en una àmplia gamma de tasques basades en el llenguatge.
Les empreses aposten cada vegada més per la IA com a eina per millorar la productivitat dels seus treballadors. Moltes companyies estan desenvolupant o implementant programes d’IA, coneguts com a copilots, que ajuden els empleats en diverses tasques diàries. Aquests programes permeten que treballadors amb menys experiència puguin aconseguir resultats similars als dels seus companys més veterans en moltes àrees.
No obstant això, els experts qualificats no es troben necessàriament amenaçats. Els textos generats per IA encara són fàcilment identificables i sovint manquen de la profunditat i el valor afegit que aporten els professionals experimentats. El que sí que fa la IA és potenciar les habilitats dels treballadors en àrees com la creativitat, la capacitat de síntesi o l’organització de la informació.
Els copilots són eines especialment útils per a aquells empleats que, tot i tenir les habilitats tècniques necessàries, poden tenir menys desenvolupades les anomenades «habilitats toves» (soft skills), que són essencials en tasques com l’escriptura, la interpretació o l’anàlisi de dades. Així, la IA no substitueix el talent humà, sinó que el complementa i potencia.
Si un es fixa en aquests «petits detalls», sorgeixen preguntes sobre la naturalesa mateixa del talent i l’experiència professional en el futur.
Diversos estudis recents han posat de manifest l’efecte igualador de la IA en diferents àmbits professionals. Per exemple, segons Business Insider, en un experiment sobre escriptura creativa, els participants amb menys habilitat van millorar la seva creativitat en un 11% i l’estil d’escriptura amena en un 23% amb l’ajuda de la IA, mentre que els escriptors més hàbils no van experimentar millores significatives. De manera similar, en tasques de programació, els enginyers de software amb menys experiència van obtenir beneficis molt més grans gràcies a l’ús de GitHub Copilot que els programadors veterans. Una tendència que es repeteix en àmbits tan diversos com la consultoria de gestió, el dret i l’atenció al client.
Potser l’exemple més revelador prové d’un estudi realitzat en un centre d’atenció telefònica real, tal com cita Business Insider. La introducció d’una IA personalitzada va augmentar la productivitat dels treballadors novells i menys qualificats en un 34%, mentre que els empleats més experimentats i hàbils van veure pocs beneficis. De fet, en alguns aspectes com la qualitat de la conversa, l’accés a la IA va perjudicar lleugerament els treballadors més productius.
El futur del treball en l’era de la intel·ligència artificial
La Marcel·la va sortir de la sala de reunions flotant; per fi havien reconegut la seva feina amb un augment «més que merescut». Mentre caminava pel passadís, va veure en James, el guru de l’empresa, assegut al seu cubicle. Tenia la mirada fixa a la pantalla, els ulls vermells d’estar-s’hi hores. Vint anys a l’empresa l’havien convertit en una llegenda viva, però també en una relíquia.
En James aixecà el cap i els seus ulls es van creuar. La Marcel·la va notar una barreja de ressentiment i cansament en la seva mirada. Recordava quan, el seu primer dia, l’havia vist presentar els resultats anuals com un mentalista fent trucs impossibles. Ara, semblava un lleó cansat, defensant el seu territori per inèrcia.
«Ei, James», va saludar la Marcel·la. Ell va grunyir una resposta i va tornar a la pantalla. La Marcel·la va pensar en els gràfics que acabava de veure. Per primera vegada, els seus números superaven els d’en James. Ell ja ho sabria?.
Mentre s’allunyava, va sentir en James murmurant alguna cosa sobre «aquests maleïts robots que ens robaran la feina». La Marcel·la va accelerar el pas, sentint una barreja de culpabilitat i eufòria. Va pensar si d’aquí a vint anys ella seria com en James, aferrant-se a un món ja inexistent.
Durant dècades, hem assistit a un augment constant de la desigualtat salarial, impulsat en part per les diferències de productivitat entre treballadors altament qualificats i la resta —i altres factors com l’estructura social patriarcal. Si la IA aconsegueix reduir aquestes diferències de productivitat, podríem estar a les portes d’una reducció significativa de la desigualtat salarial en moltes professions. Imaginem, per exemple, un futur on la diferència de rendiment entre un programador novell i un expert sigui mínima gràcies a copilots d’IA. En aquest escenari, seria molt més difícil justificar les enormes diferències salarials que actualment existeixen en moltes indústries tecnològiques.
On quedaria la meritocràcia en aquest panorama? Quan les màquines poden igualar-nos en eficiència, què significa realment el mèrit? Els discursos de superació personal i d’autoajuda corporativa comencen a sonar anacrònics, mentre emergeix una nova consciència que qüestiona l’excel·lència professional com a únic camí cap a la realització personal.
Ens trobem en una cruïlla existencial: continuar en la cursa frenètica de la productivitat o redefinir l’èxit en termes més humans. La IA podria ser el catalitzador que ens empeny a reconquerir la nostra humanitat: en la cura de les relacions, en la construcció de comunitats més sòlides, en la recerca d’un equilibri entre treball i oci. L’amenaça de la IA seria, doncs, una oportunitat per redescobrir el valor intrínsec de ser persones. Així, el veritable mèrit podria radicar no en quant produïm, sinó en com vivim i com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixos.
Però estic sent massa optimista; la realitat és més complexa. En l’article de Business Insider, apunten a un estudi recent sobre treballadors autònoms a la plataforma Upwork mostra que, en lloc d’augmentar els salaris dels treballadors menys qualificats, —Oh! Sorpresa!— la IA està reduint els ingressos dels més ben pagats. Els millors treballadors autònoms en serveis basats en imatges van veure com els seus ingressos es desplomaven en un 14%. Per tant, en lloc d’elevar el terra salarial, la IA podria estar baixant el sostre. L’efecte igualador de la IA es traduirà en una distribució més equitativa dels beneficis econòmics? O portarà a una reducció general dels salaris en moltes professions qualificades?
Durant dècades, hem organitzat el treball intel·lectual al voltant de la idea que hi ha una gran variació tant en la qualitat com en la quantitat de treball que produeixen el treballadors i treballadores. Això ha justificat complexos sistemes de gestió del rendiment, augments salarials basats en l’experiència i una cultura empresarial obsessionada amb la retenció del «talent». Però en un món on la IA pot igualar el rendiment dels treballadors, com canviarà tot això?
Podríem estar dirigint-nos cap a un futur laboral on els ascensos i les estructures salarials basades en l’antiguitat quedin desfasades. Si la IA pot fer que un treballador novell sigui tan productiu com un veterà, quina justificació hi haurà per pagar salaris més alts basats en l’experiència? Tot plegat planteja preguntes inquietants sobre com estructurarem les nostres carreres i com estalviarem per a la jubilació si no hi ha una progressió salarial clara al llarg de la vida laboral.
Paradoxalment, mentre els estudis mostren que la IA beneficia més als treballadors menys qualificats, moltes empreses estan responent inicialment a la contra. És comú sentir en boca d’executius el planejament de contractar menys principiants i augmentar el nombre d’experts per gestionar tasques complexes que encara són massa difícils per a les màquines. A mesura que la IA millori i pugui assumir tasques cada cop més complexes, és probable que es produeixi un canvi en les estratègies de contractació d’aquest tipus.
La IA potser no ens prendrà la feina, però sí que ens obligarà a repensar què valorem en un treballador. Si la IA arribés a igualar les habilitats tècniques, potser haurem de posar més èmfasi en qualitats més difícils d’automatitzar, com la intel·ligència emocional, la creativitat o el pensament crític. El que, paral·lelament, podria portar a un canvi de paradigma en l’educació i la formació professional, allunyant-nos de l’actual ensenyament en habilitats tècniques específiques i centrant-nos més en el desenvolupament de capacitats humanes.
En fi, la IA ens brinda una oportunitat per a redefinir les nocions de mèrit i valor en el lloc de treball. En lloc d’avaluar únicament la productivitat i els coneixements tècnics, pot ser que hàgim d’evolucionar cap a un sistema que valori i recompensi una gamma més àmplia de capacitats i contribucions humanes, el que podria conduir-nos cap a un món laboral més just i integrador, on el valor dels treballadors no es mesurarà simplement per la seva capacitat de produir, sinó per la seva capacitat d’aportar una perspectiva, empatia i creativitat singulars que complementin les capacitats de la IA, en lloc de competir amb elles.
La Marcel·la va deixar caure el seu pes a la cadira, encara marejada per la reunió. Va obrir el seu ordinador i la pantalla d’inici del copilot d’IA la va rebre amb el seu habitual «En què puc ajudar-te avui?». Va dubtar un moment abans d’escriure: «Com puc ser més humana en un món dominat per la IA?».
Mentre esperava la resposta, va mirar al seu voltant. L’oficina brunzia amb l’energia de sempre, però ara li semblava diferent. Va veure en James, amb vint anys d’experiència, lluitant amb un full de càlcul. Va veure la Nora, la becària, dominant sense esforç l’última eina d’anàlisi de dades. I es va veure a si mateixa, atrapada entre dos mons.
«I ara què?», es va preguntar. Si la IA la feia tan productiva com qualsevol altre, com es diferenciaria en el futur? Potser la clau no era competir amb la màquina, sinó complementar-la en una relació jeràrquica on l’humà estigui per sobre. Potser el futur no pertanyia als més productius o als més experimentats, sinó als que poguessin aportar el que és exclusivament humà.
Va tornar a mirar la pantalla. El copilot d’IA encara no havia respost. I de sobte ho va entendre. La resposta no la trobaria en un algoritme, sinó en ella mateixa. En la seva empatia, en la seva creativitat, en la seva capacitat de connectar idees d’una manera que cap màquina podria.
La Marcel·la va somriure. Potser aquesta revolució de la IA no era el final del camí, sinó el principi d’un de nou. Un camí on el veritable talent rauria en la capacitat de ser profundament humans en un entorn cada cop més automatitzat. Va tancar el copilot d’IA sense esperar la resposta i es va aixecar. Tenia una idea per al pròxim projecte i necessitava parlar-ne amb en James i la Nova. Després de tot, sabia que el futur ho construirien tots plegats.
Sembla que Mark Zuckerberg ha estat mirant massa Black Mirror. El CEO de Meta ha revelat la seva última idea disruptiva: crear clons virtuals dels influencers. Sí, ho heu llegit bé.
En una entrevista que ha fet saltar totes les alarmes, Zuckerberg ha explicat com els creadors de contingut podrien tenir el seu propi «mini-jo digital» per interactuar amb els seguidors. Una mena de doppelgänger cibernètic.
«Crec que hi haurà una gran obertura on bàsicament cada creador podrà extreure tota la seva informació de les xarxes socials i entrenar aquests sistemes per reflectir els seus valors i els seus objectius i el que estan intentant fer, i després la gent podrà interactuar amb això», va dir Zuckerberg, segons TechCrunch. «Serà gairebé com aquest artefacte artístic que els creadors creen i amb el qual la gent pot interactuar de diferents maneres».
Però la cosa no queda aquí. Instagram ja ha començat a provar aquesta funció «AI Studio» als Estats Units. La plataforma ha seleccionat cinquanta creadors per a una fase inicial de proves, amb l’objectiu d’implementar-la completament a finals de juliol o agost, segons Forbes.
Zuckerberg argumenta que aquesta tecnologia resol un problema fonamental: la incapacitat dels creadors per interactuar personalment amb cada seguidor per falta de temps. Però, és això el que realment volem?
La proposta ha aixecat celles i preocupacions a parts iguals. Alguns experts temen que aquests mini-influencers puguin acabar sent més populars que els originals. Imagineu-vos una versió digital de l’Ibai Llanos o de El Xocas… Aterridor, oi?
La comunitat creativa està dividida. Alguns ho veuen com una oportunitat d’or per multiplicar la seva presència en línia. D’altres temen que això pugui ser el principi de la fi de l’autenticitat a les xarxes socials.
I no oblidem el petit detall que els bots de Meta tenen una tendència preocupant a al·lucinar i inventar-se històries. Imagineu-vos el caos si la IA d’un influencer comença a dir que ha guanyat un Oscar o que ha estat abduït per extraterrestres!
Per sort, Zuckerberg ha assegurat que aquests chatbots estaran clarament etiquetats com a IA perquè els usuaris en siguin conscients. Però això serà suficient per evitar confusions?
La pregunta del milió és: estem preparats per un món on no sabrem si estem parlant amb un humà o amb una IA? Potser Zuckerberg hauria de mirar menys ciència-ficció i més documentals sobre ètica digital.
Mentrestant, preparem-nos per un futur on potser haurem de demanar un test de Turing abans de seguir algú a Instagram. Benvinguts al metavers, on la realitat i la ficció es barregen com en un batut digital!
Illo Juan i Masi ho han deixat. Trencar amb una parella és dolorós. Però ho és més fer-ho en l’era de la sobreexposició digital, en què les nostres vides privades s’han convertit en un espectacle públic, un circ mediàtic on tothom es creu amb dret a opinar.
Veig dos joves influencers, amb els ulls humits i les veus tremoloses, anunciant el final de la seva relació davant de milers d’espectadors virtuals en un directe de Twitch. Les seves paraules, encara calentes, són devorades per una audiència àvida de drama, mastegades i escopides en forma de judicis precipitats i teories conspiratives.
I així comença la dansa macabra de les opinions. D’una banda, els homes, erigits en jutges de la moralitat femenina, condemnen a Masi per gosar tenir ambicions pròpies. De l’altra, feministes i progressistes apunten amb el dit acusador cap a Illo Juan, titllant-lo d’immadur per dedicar-se als videojocs i no voler avançar en parella. I, en un gir inesperat, l’extrema dreta s’uneix al cor, lamentant la pèrdua dels valors tradicionals —han acusat el streamer malagueny, al que consideren representant del progressisme a l’ecosistema de streamers, de ser un nen immadur que en lloc de formar una família prefereix quedar-se jugant tot el dia davant l’ordinador.
Imagina tenir-ho tot de cara a nivell econòmic, tenir una persona que t'estima i que estimes i tirar-ho tot per la borda perquè estàs atascat mentalment als 17 anys es que jo no m'ho explico hi ha d'haver algo més però es que 100%, no pot ser tant retrassat aquest tio https://t.co/2IKkLOCtxh
“Diversificar los afectos” hijaaaa una cosa es que no dejes de ver a tus colegas y que les cuentes todo, y otra que no te vayas a vivir con tu pareja que llevas SIETE AÑAZOS porque si no estás a 15 minutos para echar un FIFA te pones malito. Jajajaj maduraaaaaaaaaaar
ser asertivo y no forzarte a una vida que no deseas (y no condenar al otro a adaptarse a tu forma de vida) es una muestra de amor, respeto y madurez que nunca entenderéis porque no queréis pareja sino rehenes 🩷 https://t.co/WvfRs2ETiV
pues precisamente porque sabes que no quieres vivir en ese sitio y que si haces ese sacrificio vas a acabar odiándolo y van a empezar los reproches y las mierdas es bastante fácil de entender no comprendo este ensalzamiento en mi tl de la pareja por encima de todo https://t.co/TIwRPrCh0c
Què innocents en creure que podrien controlar el relat de les seves vides! Al món digital —i dels influencers—, cada moviment és analitzat, cada paraula disseccionada. Les vides d’Illo Juan i Masi s’han convertit en un relat col·lectiu, reescrit per milers de mans anònimes, cadascuna amb la seva pròpia agenda. El públic ara té un paper rellevant en les històries que consumeix. Fixa’t si és rellevant, que fins i tot les poden escriure.
Sense anar més lluny, a Lamine Yamal li han escrit la narrativa de ser un símbol antiracista i defensor de la justícia social i de la causa progressista, perquè així els hi convenia a alguns. Potser els populistes laclautians haurien d’utilitzar amb més cautela —i, sobretot, respecte— els significants buits quan es tracten de persones.
Tornant a Illo Juan i Masi: què hi ha de real en tot això? Què queda de la veritat quan ha passat pel filtre de milers d’interpretacions? La intimitat, en l’era de les xarxes socials, s’ha convertit en una il·lusió, un miratge que es desdibuixa amb cada clic, amb cada comentari.
Em pregunto com podrem preservar l’autenticitat quan la nostra vida es converteix en propietat pública. Segons el Wall Street Journal cada cop la gent publica menys a les xarxes socials per preservar la intimitat. Serà aquesta una bona notícia? Mentrestant, la ruptura d’Illo Juan i Masi i les reaccions subjacents reflecteixen les complexitats de la nostra era, un recordatori que, en el món digital, tots som actors en un drama que mai acaba.
Amb els ulls clavats en el visor de la seva càmera, Evan Vucci semblava immune al caos que l’envoltava. El pànic s’havia apoderat del recinte, però ell romania impassible, com si fos un far enmig d’una tempesta. A pocs metres, una massa de cossos s’agitava frenèticament. Eren els agents del Servei Secret, que formaven una muralla humana al voltant d’una figura encara invisible.
De sobte, un moviment. Vucci va tensar els músculs, preparant-se per al moment decisiu. Com un felí a punt de saltar sobre la seva presa, es va desplaçar àgilment, buscant l’angle perfecte. Els seus dits ballaven sobre els controls de la càmera, ajustant-la amb una precisió mil·limètrica. El perill? La incertesa? Eren conceptes aliens per a ell en aquell instant.
I llavors va passar. Com un fènix que reneix de les seves cendres, una figura va emergir d’entre la massa d’agents. «Wait, wait», va grunyir una veu ronca. Els xiulets dels trets encara ressonaven a l’aire, com un eco malèfic, quan Donald Trump es va alçar sobre l’escenari. Amb la cara esquitxada de sang i una mirada ferotge, va aixecar el puny al cel. «Fight, fight», va rugir, desafiant a la mort mateixa.
Vucci no va dubtar. Amb la serenitat d’un cirurgià i la rapidesa d’un pistoler, va prémer el disparador. En una fracció de segon, va immortalitzar l’instant en què un home convertia el terror en espectacle. L’expresident, encara pàl·lid pel recent intent d’assassinat, havia aconseguit el que semblava impossible: transformar el perill en un acte de prestidigitació política. La imatge capturada per Vucci no és només una fotografia; és el testimoni d’un mag en plena actuació, desafiant les lleis de la realitat davant d’un públic atònit.
El dissabte 13 de juliol de 2024, durant un míting de campanya a Pensilvània, Thomas Matthew Crooks, un jove de 20 anys, va obrir foc contra Trump. L’atac va acabar amb una víctima mortal, diversos ferits, entre els quals es troba el mateix Trump, i amb l’atacant abatut. L’incident ha sacsejat la ja tumultuosa campanya presidencial nord-americana. En qüestió de minuts, les xarxes socials, especialment X, es van convertir en un vesper d’especulacions, teories conspiratives i acusacions creuades.
They tried to jail him and now they’ve tried to kill him.
This is a sad, sad day for our country. Praying for President Trump, his family, and everyone in Pennsylvania affected by today’s senseless violence.
— Congressman Greg Steube (@RepGregSteube) July 13, 2024
Per una banda, la ultradreta, encarnada en representants republicans com Greg Steube de Florida i Mike Collins de Geòrgia, va insinuar, sense proves, la complicitat del president Biden en l’atac. «Van intentar empresonar-lo i ara han intentat matar-lo», va piular Steube, en un missatge on suggereix que l’administració persegueix suposadament a Trump.
Elon Musk també va participar de la narrativa conspiracionista reaccionària. En una publicació a la seva plataforma, Musk va compartir captures de pantalla de titulars de diversos mitjans que informaven sobre «forts sorolls» al míting de Trump. «Els mitjans tradicionals són pura propaganda. X és la veu del poble», va escriure Musk, suggerint que els mitjans ocultaven informació sobre l’intent d’assassinat. Cal destacar que, en aquell moment, les autoritats encara no havien confirmat oficialment la naturalesa de l’incident, per això els mitjans eren cautelosos en els seus titulars inicials.
The legacy media is a pure propaganda machine. 𝕏 is the voice of the people. https://t.co/oTKsmrIMms
No és el primer cop que el magnat alimenta teories d’aquest estil. El diari The Verge ha hagut de desmuntar recentment la teoria del «gran reemplaçament», una idea conspirativa que Musk ha promogut en diverses ocasions. La teoria conspiracionista sosté que existeix un pla orquestrat per les «elits globals» per substituir la població blanca d’Occident amb immigrants no blancs. L’objectiu suposat seria alterar la composició demogràfica i política de les nacions occidentals. Originada en cercles d’extrema dreta, aquesta propaganda racista ha estat vinculada a actes violents contra minories i sovint inclou connotacions antisemites.
Del bàndol contrari, els conspiracionistes anti-Trump van fer tendència mundial les etiquetes #falseflag i staged promovent que l’atac va ser orquestrat o, fins i tot, completament fictici.
Als racons més obscurs d’internet van proliferar teories encara més inversemblants. Segons informa Wired, van sorgir acusacions que implicaven des de l’anomenat «estat profund» fins a figures com George Soros, Barack Obama o Hillary Clinton en l’atemptat contra Trump. El més preocupant és la velocitat i l’abast de la difusió de teories extravagants com aquestes, impulsades per algoritmes que prioritzen l’engagement sobre la veracitat de la informació.
X i la lluita contra la desinformació: un repte sense resoldre
El paper d’X en aquest fenomen mereix un escrutini particular. La plataforma de Musk, amb una política permissiva pel que fa a la moderació de continguts, s’ha convertit en un entorn propici per a la propagació de desinformació. Una realitat que ni tan sols les notes de la comunitat poden amagar.
Temps de resposta lent: Malgrat les millores, la creació d’una nota encara triga 1,82 dies de mitjana. En un entorn digital on la informació es propaga en segons, aquest retard és crucial.
Impacte limitat: No hi ha evidència que les notes redueixin significativament l’engagement amb tuits enganyosos. Això qüestiona l’eficàcia real de l’estratègia.
Focalització inadequada: Els contribuents tendeixen a centrar-se en comptes verificats amb molts seguidors, ignorant fonts menys visibles però potencialment més nocives.
De fet, les notes de la comunitat s’han convertit en un camp de batalla ideològic. Qualsevol publicació, independentment de la seva orientació política, es veu sotmesa a un escrutini que sovint reflecteix més les divisions ideològiques que la cerca de la veritat. Per exemple, si un usuari d’esquerres afirma «Això és blanc», en qüestió d’hores apareix una nota suggerint «Però també podria ser negre», i viceversa. Així, en lloc de clarificar la informació i pintar «l’escala de grisos», les notes afegeixen una capa addicional de confusió que degenera en polarització.
En lloc de proporcionar context útil, les notes sovint contribueixen a augmentar la desconfiança en la informació compartida a la plataforma. El risc actual és que, en comptes de ser un instrument contra la desinformació, les notes s’estiguin convertint en un vehicle més per difondre narratives alternatives, freqüentment sense fonament factual.
Les estratègies actuals contra la desinformació a X no estan a l’altura de la velocitat i complexitat de l’ecosistema digital modern.
Com podem preservar un espai per al debat obert i vigorós sense sucumbir a la tirania de la falsedat? La resposta, si existeix, probablement rau en la nostra capacitat col·lectiva per desenvolupar una alfabetització mediàtica més sofisticada, capaç de desxifrar no només el contingut del que veiem, sinó també els mecanismes a través dels quals se’ns presenta.
La fàbrica de mentides d’Alvise Pérez
A Espanya, un dels màxims exponents de la desinformació és Alvise Pérez, influencer digital que ha fet de la difusió de notícies falses i teories conspiratives el seu modus operandi. El cas de l’agitador ultra és un exemple clar de com les teories conspiratives i les notícies falses poden influir en el debat públic.
Recentment, Pérez va difondre a Telegram informacions falses sobre l’intent d’assassinat de Donald Trump. Sense cap fonament, va atribuir l’atac a un suposat militant d’ANTIFA, Matthew Crooks. Segons Alvise, Crooks havia publicat un vídeo amenaçador a YouTube hores abans de l’atemptat, tot i haver-se registrat com a votant republicà per despistar les autoritats. Aquestes afirmacions, completament infundades, van ser ràpidament desmentides.
Alvise Pérez se ha sumado al bulo de que el autor del intento de asesinato contra Trump era miembro del movimiento Antifa. Pero Thomas Matthew Crooks era votante republicano. Se inscribió hace tres años y votó al partido del expresidente en las elecciones al Senado de 2022. pic.twitter.com/p89QYrvRS3
Alvise també va apuntar contra les dones del Servei Secret, acusant-les de ser responsables dels suposats errors de seguretat durant l’incident. Acusacions que no només manquen de base factual, sinó que també revelen un clar biaix sexista.
Telegram de Alvise Pérez
La directora del operativo en el que intentaron asesinar a Donald Trump no autorizó sobre la marcha el permiso de neutralizar al atacante Las 3 agentes mujeres del Servicio Secreto fueron incapaces de cubrir al líder republicano en su huída y protección pic.twitter.com/eNhD79PMg0
La facilitat amb què aquestes falsedats es propaguen per les xarxes socials és alarmant. Els seguidors de Pérez, predisposats a defensar aquestes narratives —tot i que sàpiguen que són falses—, les comparteixen, amplificant l’abast de la desinformació.
El intento de asesinato de Trump fue un fantástico ejemplo de desinformación masiva y como actúa la ultraderecha digitalmente. Primero culparon a Mark Violets, en realidad es Marco Violi, italiano, ni es Antifa ni tiene nada que ver. Difundieron otras 3 identidades falsas. pic.twitter.com/ibqxLo7S8I
— Julián Macías Tovar (@JulianMaciasT) July 15, 2024
Les plataformes digitals han d’assumir una major responsabilitat en la moderació de continguts —també Telegram. El periodisme rigorós, per la seva banda, juga un paper crucial en desemmascarar les narratives falses i oferir informació contrastada. Per això és important que recuperi l’autoritat i la confiança de la ciutadania.
El cas d’Alvise Pérez (i del seu cap de premsa Victor Quiles) posa de manifest la urgència d’abordar la desinformació com un problema social i polític de primer ordre. En un món cada cop més polaritzat, la capacitat de distingir la veritat de la ficció es torna essencial per a la salut de les nostres democràcies.
Més enllà de les narratives: la materialització de les realitats alternatives
El crític cultural Joan Burdeus, en la seva anàlisi a Núvol de la fotografia d’Evan Vucci, encerta en subratllar la naturalesa performativa de la política contemporània. La imatge de Trump, amb el puny alçat moments després de l’atemptat, exemplifica com la realitat i la ficció s’entrellacen en l’escenari polític actual. Però aquesta observació, tot i ser aguda, només rasca la superfície d’un fenomen molt més profund i preocupant.
És ja un tòpic afirmar que vivim en l’era de les narratives. Des de Guy Debord i la seva Societat de l’Espectacle fins a Jean Baudrillard i els seus «simulacres», nombrosos pensadors han advertit sobre com la realitat es dilueix en favor de les seves representacions. Tanmateix, l’adveniment de les xarxes socials ho ha portat a un nivell sense precedents.
El que estem presenciant amb casos com l’atemptat contra Trump no és només la creació de narratives alternatives, sinó la seva materialització en comunitats digitals que les viuen i les propaguen amb fervor quasi religiós. Henry Jenkins, en els seus estudis sobre la cultura participativa, va predir aquest fenomen, però potser no va imaginar fins a quin punt les xarxes socials l’accelerarien i l’intensificarien.
Les teories conspiratives que hem vist proliferar al voltant de l’atemptat —des de les acusacions infundades contra Biden fins a les elucubracions sobre un suposat muntatge— no són simplement idees que viatgen pels canals digitals; són narratives al voltant de les quals els fandoms polítics construeixen la seva identitat.
Plataformes com X o canals com Telegram, improvisos de bona moderació de continguts, són incubadores que consoliden els fandoms agitadors i antidemocràtics. No estem davant d’un fenomen aïllat, sinó d’una nova forma de construir i viure la realitat política i social.
La resistència ja no només hem de desmentir informacions falses, sinó també comprendre i abordar les dinàmiques socials i psicològiques que permeten que aquestes narratives arrelin i floreixin entre la massa social.
La imatge és tan perfecta de composició (amb tots els elements de patriotisme, dramatisme i heroisme) que sembla preparada per un equip d'experts en màrqueting polític. I recorda poderosament aquesta altra foto mítica. Ara sí, preparem-nos per 4 anys més de trumpisme. #Trumppic.twitter.com/1NTg9AB8fl
— Francesc Vilallonga (@vilallongapac) July 14, 2024
La fotografia de Trump, amb la seva barreja de perill real i teatralitat calculada, no és només una imatge icònica; és un portal a aquestes realitats paral·leles que ara coexisteixen i competeixen en l’esfera pública digital. La veritat, en aquests temps turbulents, no és simplement elusiva; està en constant negociació i reinterpretació per part de comunitats digitals cada cop més polaritzades i aïllades en les seves pròpies bombolles informatives.
Mentre consumim internet, la nostra tasca com a ciutadans informats i crítics va més enllà de la simple verificació de fets. Hem d’aprendre a desxifrar les estructures comunitàries que generen aquests continguts i els mecanismes psicosocials que les sostenen i les propaguen. Només així podrem trobar un camí cap a una veritat compartida enmig de la cacofonia de narratives en competència que defineixen la nostra era digital.
Una habilitat inesperada s’està obrint pas en el món corporatiu actual: el yapping. Però, què és exactament?
El yapping és l’art de parlar extensament sobre un tema, tot mantenint l’interès de l’audiència, fins i tot quan no n’ets un expert. Sorprenentment, aquesta habilitat podria ser una de les claus de l’èxit professional.
El terme yapping no és pas nou, tot i que ha guanyat popularitat recentment a les xarxes socials. Segons el diccionari Oxford, significa parlar d’una manera ximple, sorollosa o molesta. En l’argot col·loquial, un yapper és algú que parla massa, sense gaires matisos més enllà d’aquesta característica. L’expressió ja s’utilitzava en el món del rap als anys 90 i fa gairebé dues dècades que apareix a l’Urban Dictionary.
El yapping és més complex del que podríem pensar inicialment. Es diferencia d’una divagació o d’una xerrada pel seu contingut buit d’informació valuosa. Un bon yapper aconsegueix parlar molt sense dir res substancial. És tot continent sense contingut.
De fet, s’ha arribat a proposar una fórmula en to d’humor per mesurar l’eficàcia del yapping: la puntuació YAP. Aquesta es calcula dividint la quantitat d’informació transmesa pel nombre de paraules utilitzades, multiplicat pel valor de la informació. Paradoxalment, la perfecció en el yapping s’assoleix amb una puntuació de zero, que implica parlar infinitament sense transmetre cap informació útil. Així doncs, el yapping es podria considerar l’art de dir molt sense dir res.
El yapping com a clau de l’èxit
Segons diferents veus del sector corporatiu (que hem vist a TikTok, és clar), la capacitat d’articular idees i mantenir converses fluides és més valorada que no pas l’experiència tècnica o l’ètica del treball. Els qui parlen més en reunions acostumen a ser percebuts com a més competents, independentment del seu coneixement real d’allò que estan dient.
El yapping no es limita al món corporatiu. En vendes, per exemple, l’habilitat de connectar amb els clients a través d’una conversa animada pot ser crucial per tancar tractes.
En l’era de les xarxes socials, el yapping també s’ha tornat fonamental per als creadors de contingut. Els vídeos virals de persones simplement parlant a la càmera dominen les plataformes.
La clau per millorar el teu yapping? Ser autèntic, parlar des del cor i no témer mostrar la teva personalitat única. I si et dediques a la creació de contingut, també pots seguir aquests tres consells clau:
Imagina’t que estàs en una videotrucada per aconseguir un to més obert i amistós.
Prioritza una bona il·luminació per mantenir l’atenció dels espectadors.
Sorprenentment, els vídeos més exitosos solen ser espontanis i plens d’energia genuïna. Així doncs, en el món del yapping digital, la manera de dir les coses pot ser més important que el contingut mateix. La clau és transmetre autenticitat i entusiasme, encara que el missatge sigui superficial.
El fenomen del yapping ens planteja un dilema sobre el futur de la comunicació. Mentre celebrem la democratització de la veu pública, ens hem de preguntar si aquest torrent incessant de paraules no està ofegant el pensament profund. Estem, potser, sacrificant la substància en pro de fer continguts més accessibles?
[…] estic en contra de la divulgació perquè divulgar és vulgaritzar. D’alguna manera, divulgar és pressuposar que la gent no té les aptituds necessàries per a conèixer alguna cosa i que cal donar-li els continguts mastegats i de manera amable, alguna cosa així com: «Cinc tips de la filosofia».
Em sembla un mal servei oferir una sensació de coneixement en comptes d’un coneixement real, perquè el que es genera és una opinió fonamentada i no una opinió pròpia.
La proliferació de discursos superficials podria estar erosionant la nostra capacitat col·lectiva per abordar qüestions complexes. No obstant això, potser el yapping no és més que un nou dialecte social, una forma d’expressió que encara no hem après a desxifrar completament.
La veritable pregunta és: serem capaços d’integrar aquesta nova forma de comunicació sense perdre la nostra habilitat per al discurs profund i significatiu? El repte, doncs, rau a navegar aquest nou paisatge lingüístic sense naufragar en la superficialitat.
Des de la seva històrica elecció com a vicepresidenta dels Estats Units, Kamala Harris ha anat perdent visibilitat dins l’administració Biden. Tot i ser la primera dona i persona d’origen afroamericà i sud-asiàtic en el càrrec, la seva presència en l’escenari polític s’ha reduït considerablement. Això es reflecteix en la manca de suport explícit de figures prominents del Partit Demòcrata, com la senadora Elizabeth Warren, i en les constants desercions en el seu equip, cosa que ha debilitat el seu perfil i la seva capacitat d’influir significativament en polítiques clau com la immigració i els drets reproductius.
Des del passat debat del 27 de juny entre Biden i Trump a la CNN, on es va veure a Biden desorientat i a Trump mentider i grotesc, qualsevol alternativa sembla millor. Aquesta percepció ha obert la porta a una nova onada d’interès per figures polítiques que podrien oferir un canvi de rumb. En aquest context, Kamala Harris ha començat a recuperar protagonisme entre el públic jove, que busca alternatives fresques i inspiradores davant la percepció de decadència dels líders actuals.
A les xarxes socials, especialment a X, alguns joves nord-americans han començat a ressaltar els millors moments de Harris a través de fils de tuits. S’inclouen discursos inspiradors, moments de fermesa política i anècdotes personals que mostren una faceta més humana i propera de la vicepresidenta. Aconseguiran els fandoms de la vicepresidenta que torni a estar en el punt de mira mediàtic?
Enmig de les especulacions sobre la capacitat de Joe Biden per continuar la seva campanya presidencial, Kamala Harris ha reafirmat el seu suport incondicional a l’actual president, destacant el seu orgull per ser la seva companya de fórmula i defensant el seu rendiment en el recent debat contra Donald Trump. Malgrat les burles de Trump i les preocupacions dins del Partit Demòcrata sobre l’efectivitat de Biden, Harris es manté ferma en la seva posició, intentant dissuadir els rumors sobre la seva possible candidatura en substitució de Biden.
