L’assassinat de Brian Thompson (CEO de UnitedHealthcare) ha sacsejat les xarxes als Estats Units, però el que crida més l’atenció no és només l’acte de violència sinó la reacció del poble nord-americà. Una gran part de la societat considera que el sistema sanitari és, en certa manera, còmplice d’aquesta tragèdia. Luigi Mangione, acusat de disparar contra Thompson, no només ha esdevingut una figura mediàtica, sinó també el símbol d’una frustració profunda contra un model sanitari que molts perceben com cruel i inhumà.
Una acusació que apunta més enllà de Mangione
En una enquesta recent, gairebé el 70% dels nord-americans van expressar que la responsabilitat de la mort de Thompson no recau exclusivament en Mangione. Segons ells, el sistema sanitari privat, encapçalat per empreses com UnitedHealthcare, també té la seva part de culpa. Aquesta percepció està arrelada en històries de denegacions de cobertura, tractaments inaccessibles i milers de persones endeutades per pagar necessitats bàsiques de salut.
El cas de UnitedHealthcare és un exemple d’això. La companyia va obtenir 16.000 milions de dòlars en beneficis l’any passat, mentre moltes famílies denunciaven dificultats extremes per accedir a cures essencials. Beneficis milionaris per uns pocs mentre molts pateixen: una situació que ha alimentat una gran sensació d’injustícia que va més enllà d’aquest cas específic.
AARP reportedly receives one billion dollars a year to steer it members to the worst healthcare insurer United Healthcare. This compares to $250 million they receive from dues. According to this report they are shills for United Healthcare! www.tiktok.com/t/ZTYGFUWq2/
Aproximadament 3 de cada 10 estatunidencs han tingut problema amb la seva cobertura sanitària el darrer any. El seu sistema és un dels més cars del món, però això no es tradueix en un accés universal o una millor qualitat de vida per la majoria de la població. Les despeses mèdiques són la causa principal de bancarrota familiar als Estats Units. Aquesta realitat no només afecta els més vulnerables, sinó també famílies de classe mitjana que veuen com els seus recursos es consumeixen per tractaments que en la gran majoria de països d’occident són un dret bàsic.
Tot plegat ajuda a entendre per què un acte tan extrem com el de Luigi Mangione pot generar simpatia o, si més no, comprensió. Un perfil de jove triomfador a ulls de la societat dels Estats Units, un frat boy d’universitat de prestigi que decideix emprendre una arriscada acció política plenament conscient de les seves conseqüències. La seva acció ressona amb una frustració col·lectiva que molts viuen en silenci.
Una crisi de confiança
La indignació per aquest cas no és un fenomen aïllat, sinó el reflex d’una crisi més profunda. Aquesta sensació d’abandonament explica per què el moviment al voltant de Mangione, amb el lema Free Luigi!, ha anat guanyant força, especialment entre els sectors més joves de la població.
No es tracta només d’un gest de «suport irracional» a un home acusat d’assassinat. És l’expressió d’una ràbia continguda, d’una necessitat desesperada de justícia en un sistema que molts veuen com una gran trampa.
A més a més, des què el perfil de Mangione va circular per xarxes, l’interès popular i les mencions a Luigi han explotat, però els grans mitjans dels Estats Units no ajuden a readreçar la narrativa cap a posicions constructives de crítica al sistema sanitari.
Cap a un canvi inevitable?
L’assassinat de Thompson ha posat el focus en la necessitat d’una reforma sanitària urgent. Propostes com el Medicare for All, que buscaven eliminar la dependència de les asseguradores privades, han perdut força en els últims anys, deixant un buit polític important.
El repte ara és transformar aquesta energia en un moviment constructiu. El poble nord-americà no només demana explicacions per la mort de Thompson, sinó també solucions reals que evitin que milers de persones hagin de patir les mateixes dificultats.
La història de Luigi Mangione és també la d’una societat que clama per un canvi profund. El sistema sanitari nord-americà està sota judici, i no només a les sales dels tribunals, sinó també al tribunal de l’opinió pública, imposant-se sobre altres temes de l’agenda de Trump. La qüestió no és només si Mangione és culpable, sinó també què cal fer perquè ningú més senti la necessitat de prendre mesures tan desesperades.
Nota del redactor: Durant les últimes dues setmanes, ens hem dedicat a analitzar el fenomen digital —al nostre criteri— més rellevant des de la compra de Twitter per part d’Elon Musk: l’èxode massiu cap a Bluesky. La confirmació de la victòria de Donald Trump i el nomenament posterior de Musk com a membre del seu equip de governança han accelerat un debat que, des d’una perspectiva d’antropologia digital, ens resulta interessant: quedar-se o marxar d’X? Com ja ha explicat Joaquín Eandi en aquesta columna d’opinió, el dilema va més enllà de la simple migració entre plataformes; representa una cruïlla en la manera com entenem i habitem els espais digitals. Aquest article recull, a partir de diverses fonts especialitzades, les reflexions més significatives sobre X, Bluesky i el futur d’internet.
El 14 de novembre de 2024 serà recordat com el dia del gran èxode digital. Bluesky ha experimentat un creixement sense precedents, superant els 20 milions d’usuaris en qüestió de dies. Les causes de la migració són diverses, però tothom coincideix en el detonant: la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units i el posterior nomenament d’Elon Musk, propietari d’X, com a membre del seu equip de governança.
«Twitter ha deixat de ser una eina útil per a qualsevol que no n’estigui tirant cap a la ultradreta», afirma el col·lectiu Proyecto UNA en una entrevista concedida a Diego Delgado per a CTXT. Una diagnosi que sembla ser compartida, fins i tot, per aquells usuaris que advoquen per quedar-se a l’X d’Elon Musk. Carmen S., al seu article Twitter y la hora de los monstruos, compara la plataforma amb un after degradat: «la festa ha degenerat i, a sobre, hi ha el pesat del bot indi perseguint-te i repetint constantment l’última frase que has dit. També hi ha un home molt enfadat per alguna cosa que vas dir, cridant, anomenant-te charo i amenaçant amb publicar les teves dades personals». Una caracterització vívida que il·lustra el deteriorament de la conversa pública a la plataforma de microblogging.
Per si ens quedava algun dubte per acceptar aquesta diagnosi, Ariadna Font, ex-enginyera de Twitter, revela a Juan Manuel García, a La Vanguardia, que «és obvi que Musk ha canviat l’algorisme. Jo no el segueixo a X, però quan entro veig tuits seus que no són ni recents, sinó de fa dos dies».
El que Font descriu no és casual. Res és neutral. La manipulació algorítmica forma part d’una estratègia deliberada que va més enllà de la simple degradació de la conversa pública: és un sistema dissenyat per amplificar la polarització i consolidar una única veu dominant, la del propietari. Com sentencia Font, «X ja no és una plaça pública, sinó el seu altaveu personal».
El fedivers: l’alternativa descentralitzada
La desolació i el cansament de les dinàmiques tòxiques d’X han empès als usuaris progressistes cap a la migració a Bluesky. Però, en el fons, no es tracta només d’una qüestió de preferències polítiques. Segons assenyala Steven Levy a WIRED, Bluesky ofereix: «un sistema obert i descentralitzat que permet als usuaris controlar la seva experiència en línia». Un model que contrasta amb el model corporativista d’X, on les decisions les pren unilateralment el propietari.
Bluesky no és l’única alternativa descentralitzada, però. Com explica Jason Koebler a 404 Media, la papallona blava forma part d’un ecosistema més ampli conegut com el fedivers: una xarxa d’aplicacions i serveis descentralitzats que poden interactuar entre si. Mastodon, per exemple, va ser pioner en aquest model, utilitzant el protocol ActivityPub que permet als usuaris migrar les seves dades i connexions entre diferents servidors. «La diferència fonamental», apunta Koebler, «és que en el fedivers ningú pot segrestar la conversa pública, perquè el poder està distribuït entre múltiples comunitats autònomes». El cafè per a tothom d’internet.
De fet, per a Brian Merchant un dels factors més diferenciadors de Bluesky és que s’ha construït sobre el Protocol AT, que permet als usuaris portar les seves xarxes i dades a altres plataformes si no estan satisfets amb el servei.
Aleshores podríem conformar-nos amb la idea que la diferència principal entre X i Bluesky és la seva arquitectura i governança —amb això n’hauríem de tenir prou per mudar-nos de xarxa social.
La papallona blava, però, ofereix altres serveis innovadors enfocats principalment a ajudar-nos a recuperar el més semblant a una conversa democràtica a l’àgora pública digital. Bluesky incorpora un sistema de bloqueig més complet que X que dificulta la interacció entre usuaris bloquejats i els que els han bloquejat. Podem bloquejar usuaris individuals i bloquejar en llista (massivament), facilitant així la protecció de comunitats senceres contra comportaments indesitjats de crypto-fatxes-bros.
El sistema d’starter packs, que «permet als usuaris crear i compartir llistes de comptes recomanats, facilitant la migració de comunitats senceres», com diu Jason Koebler, és un altre servei que ens ajuda a construir comunitat i entorns segurs.
Funcionalitats, totes aquestes, que serveixen per crear un entorn més segur i respectuós, on les converses poden desenvolupar-se de manera més horitzontal i lliure d’assetjament.
L’experiència d’usuari també conta en el llistat de pros i cons. La CEO de Bluesky, Jay Graber, explicava a Steven Levy: «el nostre objectiu és donar a tothom una bona experiència per defecte, perquè sabem que els usuaris no volen enfrontar-se a un panell de control ple d’opcions quan arriben». Bluesky és una xarxa senzilla i permet que la transició d’X sigui fluida i intuïtiva per als nous usuaris. Una xarxa exclusivament concebuda pel microblogging i no per oferir múltiples serveis (X ara incorpora intel·ligència artificial generativa, servei de cerca de feina, etc.).
L’impacte polític i social
La manera en què els ciutadans escullen informar-se està experimentant un canvi. Jordi Pérez Colomé ho destaca a El País, indicant que «un de cada cinc nord-americans s’informa regularment a través d’influencers, una xifra que s’eleva al 37% entre els menors de 30 anys». Una tendència que no és nova: aquest és un dels factors que ha contribuït a consolidar X (que viu de les rendes de Twitter) com un dels principals canals de comunicació institucional i política.
En la darrera dècada, la plataforma s’ha convertit en un espai digital on polítics, periodistes i líders d’opinió interactuen directament amb la ciutadania. Els mitjans de comunicació tradicionals han hagut d’ajustar les seves estratègies informatives per integrar-se en aquest nou entorn, mentre que les institucions públiques mantenen una presència cada cop més activa. Això comporta certs riscos: com adverteix Alberto Garzón, a elDiario.es, és preocupant «la gravetat que presidents de govern estiguin fent comunicats oficials en una xarxa privada».
Veus crítiques com les de Proyecto UNA suggereixen interpretar la migració d’usuaris cap a altres plataformes «com una vaga o un boicot, pel tipus de relació comercial que establim amb Twitter i pel tipus de plusvàlua que Musk obté de les nostres interaccions». Cada cop som més conscients de la necessitat d’espais digitals més democràtics i menys influïts per interessos corporatius.
La fragmentació de l’espai digital provoca reaccions diverses dins la comunitat tecnològica. D’una banda, els més pessimistes, com Makena Kelly a WIRED, alerten sobre les possibles conseqüències negatives per al debat públic: «la divisió entre plataformes pot acabar reflectint i amplificant les divisions polítiques ja existents». Aquest escenari planteja el perill d’una major polarització i d’un diàleg social cada cop més fragmentat.
N’hi ha que són més optimistes. Brian Merchant considera que «l’èxit de Bluesky representa un rebuig al model operatiu de les grans tecnològiques», mentre que Leah Feiger argumenta a WIRED que «la diversificació de plataformes podria conduir a converses més saludables i menys polaritzades». Potser, doncs, la descentralització podria promoure un entorn digital més democràtic i plural.
Encara que seria massa optimista pensar que hem recuperat l’esperit inicial d’internet —ja que la majoria de l’espai digital continua en mans privades—, la creixent consciència sobre aquesta realitat representa un primer pas cap a la recuperació del control de l’usuari del ciutadà sobre les xarxes socialsl’espai digital.
Cap a una nova era digital: perspectives des de ciberpoder.net/
Des de ciberpoder.net/, observem amb optimisme els canvis que s'estan produint en l'ecosistema digital. Malgrat les incerteses, creiem que el futur de les xarxes socials ha d’encaminar-se cap a un model més descentralitzat i més democràtic. Com ens recordava Ariadna Font en la seva entrevista amb Juan Manuel García, «el veritable repte no és tant tecnològic com social: es tracta de crear espais digitals que fomentin el diàleg constructiu i respectuós, en comptes d’alimentar la polarització i l’odi».
Com a comunitat digital, tenim la responsabilitat i la capacitat d’anar més enllà de la simple crítica als espais corporatius. Ha arribat el moment d’organitzar-nos i actuar conjuntament per crear alternatives reals. No podem conformar-nos amb ser usuàries passives de plataformes controlades per interessos privats: hem de conquerir nous espais digitals que siguin realment nostres. Parlem d’entorns descentralitzats, gestionats per la comunitat i prou atractius per competir amb les grans tecnològiques. La tasca no és fàcil, però la història ens ensenya que els canvis profunds sempre comencen amb petites accions col·lectives. Des de ciberpoder.net/ fem una crida a l'acció: és el moment de passar de la resignació a la construcció activa d’un internet més lliure i democràtic.
En aquest sentit, pensem que la migració massiva cap a Bluesky i, en general, cap fedivers, podria ser més que una simple moda: podria representar un moviment que demostra que hi ha una demanda real d’alternatives als models corporatius tradicionals. No s’equivoca Alberto Garzón quan suggereix que potser estem davant l’oportunitat de «reconstruir l’àgora digital que necessitem per a una democràcia saludable al segle XXI». Des de ciberpoder.net/, continuarem treballant per analitzar i promoure aquests canvis cap a un internet més lliure i democràtic.
Sembla que Mark Zuckerberg ha estat mirant massa Black Mirror. El CEO de Meta ha revelat la seva última idea disruptiva: crear clons virtuals dels influencers. Sí, ho heu llegit bé.
En una entrevista que ha fet saltar totes les alarmes, Zuckerberg ha explicat com els creadors de contingut podrien tenir el seu propi «mini-jo digital» per interactuar amb els seguidors. Una mena de doppelgänger cibernètic.
«Crec que hi haurà una gran obertura on bàsicament cada creador podrà extreure tota la seva informació de les xarxes socials i entrenar aquests sistemes per reflectir els seus valors i els seus objectius i el que estan intentant fer, i després la gent podrà interactuar amb això», va dir Zuckerberg, segons TechCrunch. «Serà gairebé com aquest artefacte artístic que els creadors creen i amb el qual la gent pot interactuar de diferents maneres».
Però la cosa no queda aquí. Instagram ja ha començat a provar aquesta funció «AI Studio» als Estats Units. La plataforma ha seleccionat cinquanta creadors per a una fase inicial de proves, amb l’objectiu d’implementar-la completament a finals de juliol o agost, segons Forbes.
Zuckerberg argumenta que aquesta tecnologia resol un problema fonamental: la incapacitat dels creadors per interactuar personalment amb cada seguidor per falta de temps. Però, és això el que realment volem?
La proposta ha aixecat celles i preocupacions a parts iguals. Alguns experts temen que aquests mini-influencers puguin acabar sent més populars que els originals. Imagineu-vos una versió digital de l’Ibai Llanos o de El Xocas… Aterridor, oi?
La comunitat creativa està dividida. Alguns ho veuen com una oportunitat d’or per multiplicar la seva presència en línia. D’altres temen que això pugui ser el principi de la fi de l’autenticitat a les xarxes socials.
I no oblidem el petit detall que els bots de Meta tenen una tendència preocupant a al·lucinar i inventar-se històries. Imagineu-vos el caos si la IA d’un influencer comença a dir que ha guanyat un Oscar o que ha estat abduït per extraterrestres!
Per sort, Zuckerberg ha assegurat que aquests chatbots estaran clarament etiquetats com a IA perquè els usuaris en siguin conscients. Però això serà suficient per evitar confusions?
La pregunta del milió és: estem preparats per un món on no sabrem si estem parlant amb un humà o amb una IA? Potser Zuckerberg hauria de mirar menys ciència-ficció i més documentals sobre ètica digital.
Mentrestant, preparem-nos per un futur on potser haurem de demanar un test de Turing abans de seguir algú a Instagram. Benvinguts al metavers, on la realitat i la ficció es barregen com en un batut digital!
Una habilitat inesperada s’està obrint pas en el món corporatiu actual: el yapping. Però, què és exactament?
El yapping és l’art de parlar extensament sobre un tema, tot mantenint l’interès de l’audiència, fins i tot quan no n’ets un expert. Sorprenentment, aquesta habilitat podria ser una de les claus de l’èxit professional.
El terme yapping no és pas nou, tot i que ha guanyat popularitat recentment a les xarxes socials. Segons el diccionari Oxford, significa parlar d’una manera ximple, sorollosa o molesta. En l’argot col·loquial, un yapper és algú que parla massa, sense gaires matisos més enllà d’aquesta característica. L’expressió ja s’utilitzava en el món del rap als anys 90 i fa gairebé dues dècades que apareix a l’Urban Dictionary.
El yapping és més complex del que podríem pensar inicialment. Es diferencia d’una divagació o d’una xerrada pel seu contingut buit d’informació valuosa. Un bon yapper aconsegueix parlar molt sense dir res substancial. És tot continent sense contingut.
De fet, s’ha arribat a proposar una fórmula en to d’humor per mesurar l’eficàcia del yapping: la puntuació YAP. Aquesta es calcula dividint la quantitat d’informació transmesa pel nombre de paraules utilitzades, multiplicat pel valor de la informació. Paradoxalment, la perfecció en el yapping s’assoleix amb una puntuació de zero, que implica parlar infinitament sense transmetre cap informació útil. Així doncs, el yapping es podria considerar l’art de dir molt sense dir res.
El yapping com a clau de l’èxit
Segons diferents veus del sector corporatiu (que hem vist a TikTok, és clar), la capacitat d’articular idees i mantenir converses fluides és més valorada que no pas l’experiència tècnica o l’ètica del treball. Els qui parlen més en reunions acostumen a ser percebuts com a més competents, independentment del seu coneixement real d’allò que estan dient.
El yapping no es limita al món corporatiu. En vendes, per exemple, l’habilitat de connectar amb els clients a través d’una conversa animada pot ser crucial per tancar tractes.
En l’era de les xarxes socials, el yapping també s’ha tornat fonamental per als creadors de contingut. Els vídeos virals de persones simplement parlant a la càmera dominen les plataformes.
La clau per millorar el teu yapping? Ser autèntic, parlar des del cor i no témer mostrar la teva personalitat única. I si et dediques a la creació de contingut, també pots seguir aquests tres consells clau:
Imagina’t que estàs en una videotrucada per aconseguir un to més obert i amistós.
Prioritza una bona il·luminació per mantenir l’atenció dels espectadors.
Sorprenentment, els vídeos més exitosos solen ser espontanis i plens d’energia genuïna. Així doncs, en el món del yapping digital, la manera de dir les coses pot ser més important que el contingut mateix. La clau és transmetre autenticitat i entusiasme, encara que el missatge sigui superficial.
El fenomen del yapping ens planteja un dilema sobre el futur de la comunicació. Mentre celebrem la democratització de la veu pública, ens hem de preguntar si aquest torrent incessant de paraules no està ofegant el pensament profund. Estem, potser, sacrificant la substància en pro de fer continguts més accessibles?
[…] estic en contra de la divulgació perquè divulgar és vulgaritzar. D’alguna manera, divulgar és pressuposar que la gent no té les aptituds necessàries per a conèixer alguna cosa i que cal donar-li els continguts mastegats i de manera amable, alguna cosa així com: «Cinc tips de la filosofia».
Em sembla un mal servei oferir una sensació de coneixement en comptes d’un coneixement real, perquè el que es genera és una opinió fonamentada i no una opinió pròpia.
La proliferació de discursos superficials podria estar erosionant la nostra capacitat col·lectiva per abordar qüestions complexes. No obstant això, potser el yapping no és més que un nou dialecte social, una forma d’expressió que encara no hem après a desxifrar completament.
La veritable pregunta és: serem capaços d’integrar aquesta nova forma de comunicació sense perdre la nostra habilitat per al discurs profund i significatiu? El repte, doncs, rau a navegar aquest nou paisatge lingüístic sense naufragar en la superficialitat.
Des de la seva històrica elecció com a vicepresidenta dels Estats Units, Kamala Harris ha anat perdent visibilitat dins l’administració Biden. Tot i ser la primera dona i persona d’origen afroamericà i sud-asiàtic en el càrrec, la seva presència en l’escenari polític s’ha reduït considerablement. Això es reflecteix en la manca de suport explícit de figures prominents del Partit Demòcrata, com la senadora Elizabeth Warren, i en les constants desercions en el seu equip, cosa que ha debilitat el seu perfil i la seva capacitat d’influir significativament en polítiques clau com la immigració i els drets reproductius.
Des del passat debat del 27 de juny entre Biden i Trump a la CNN, on es va veure a Biden desorientat i a Trump mentider i grotesc, qualsevol alternativa sembla millor. Aquesta percepció ha obert la porta a una nova onada d’interès per figures polítiques que podrien oferir un canvi de rumb. En aquest context, Kamala Harris ha començat a recuperar protagonisme entre el públic jove, que busca alternatives fresques i inspiradores davant la percepció de decadència dels líders actuals.
A les xarxes socials, especialment a X, alguns joves nord-americans han començat a ressaltar els millors moments de Harris a través de fils de tuits. S’inclouen discursos inspiradors, moments de fermesa política i anècdotes personals que mostren una faceta més humana i propera de la vicepresidenta. Aconseguiran els fandoms de la vicepresidenta que torni a estar en el punt de mira mediàtic?
Enmig de les especulacions sobre la capacitat de Joe Biden per continuar la seva campanya presidencial, Kamala Harris ha reafirmat el seu suport incondicional a l’actual president, destacant el seu orgull per ser la seva companya de fórmula i defensant el seu rendiment en el recent debat contra Donald Trump. Malgrat les burles de Trump i les preocupacions dins del Partit Demòcrata sobre l’efectivitat de Biden, Harris es manté ferma en la seva posició, intentant dissuadir els rumors sobre la seva possible candidatura en substitució de Biden.
L’accés dels menors a la pornografia és un tema controvertit que ha generat debat durant dècades. Amb l’augment de l’accés a Internet, el consum de contingut pornogràfic s’ha disparat, generant moltes preocupacions sobre els seus efectes, especialment en les persones joves i menors d’edat.
Recentment, la plataforma X d’Elon Musk ha oficialitzat la permissió de contingut pornogràfic a la xarxa de microblogging. Per altra banda, la plataforma de contingut privat Onlyfans no para de créixer: amb més de 120 milions d’usuaris registrats i una mitjana de 420 milions d’usuaris actius mensuals, la xarxa ha superat totes les expectatives. Els creadors de contingut, que ja sumen més de 2 milions, han rebut pagaments que superen els 5 mil milions de dòlars des de l’inici de la plataforma. L’usuari mitjà té 29 anys i guanya al voltant de 42.000 dòlars l’any, amb una majoria procedent dels Estats Units. El 98% del seu contingut és per a adults1.
En aquest context en què el consum i la creació de contingut pornogràfic s’està estenent entre les noves generacions, la Unió Europea ha estat treballant activament per establir directrius que protegeixin els menors d’edat de continguts inapropiats a Internet, com la pornografia. Des de l’estratègia Millor internet per als nens, l’executiu europeu ha impulsat iniciatives i regulacions, com una proposta de llei que obliga les plataformes tecnològiques a implementar sistemes de detecció de continguts il·legals o la inclusió de les grans plataformes pornogràfiques a la Llei de serveis digitals, que les obliga a certificar les edats dels usuaris.
Cada país membre està buscant mecanismes per fer complir de manera eficient aquestes directrius. Per exemple, el govern francès, el 2023, ja va anunciar el llançament d’una aplicació per certificar i verificar l’edat dels consumidors de pornografia.
En el cas d’Espanya, el ministre Escrivá ha presentat aquest dilluns la Cartera Digital Beta, una app antiporno que estarà disponible per a tots els usuaris a partir de l’estiu.
Què és una app antiporno?
L’app antiporno és un terme encunyat mediàticament per referir-se una aplicació dissenyada per restringir l’accés a continguts pornogràfics a Internet a menors d’edat. L’aplicació podria utilitzar diverses tècniques, com ara filtres de contingut, verificació d’edat i controls parentals per assegurar que només els usuaris amb l’edat adequada tinguin accés a aquest tipus de material.
L’aplicació antiporno del govern espanyol exigirà als adults tramitar acreditacions que caducaran mensualment, segons El País. Això significa que cada usuari haurà de demostrar la seva edat periòdicament per mantenir l’accés a contingut per a adults. D’aquesta manera es busca garantir que els menors no puguin accedir fàcilment a la pornografia.
Subtext ideològic de la mesura: el debat antiporno en el feminisme
La iniciativa antiporno del govern espanyol, a banda que sorgeix per fer complir les directives europees, emergeix com a producte del debat ideològic que s’està produint en el si del feminisme al voltant de la pornografia i la sexualitat. La filòsofa i escriptora Clara Serra exposa una retrospectiva d’aquesta tensió de manera nítida i eloqüent a El sentido de consentir (Anagrama, 2024).
Als anys 80, el feminisme es va veure immers en un debat intens i polaritzador conegut com les «Sex Wars», un conflicte intern que va enfrontar les feministes envers la qüestió de la pornografia i la sexualitat. Un sector, encapçalat per figures prominents com Catharine MacKinnon i Andrea Dworkin, advocava per la prohibició de la pornografia. Per a MacKinnon i Dworkin, la pornografia no era simplement un producte degradant; la consideraven una forma de violència contra les dones que perpetuava la dominació masculina i fonamentava la desigualtat de gènere.
Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari
La facció antipornografia va formar aliances inusuals amb sectors conservadors i religiosos (moralistes), amb l’objectiu comú de promulgar lleis restrictives sobre la pornografia als Estats Units. Una coalició sorprenent que reflectia la convergència d’interessos en la regulació de la moralitat pública. MacKinnon i Dworkin sostenien que la pornografia deshumanitzava i objectificava les dones, erosionant qualsevol possibilitat d’igualtat i justícia, i, per tant, havia de ser erradicada per aconseguir una veritable emancipació.
En contrast, feministes com Gayle Rubin van defensar vehementment la llibertat sexual i van criticar la tendència moralista de regular la sexualitat. Rubin i les seves seguidores argumentaven que la censura i la prohibició no eren solucions viables per als problemes de desigualtat de gènere. En la seva opinió, el feminisme antipornografia simplificava excessivament la sexualitat humana, reduint-la a una narrativa de violència i victimització que desposseïa les dones de la seva agència i autonomia. En considerar que tot sexe heterosexual era inherentment violent, aquestes feministes antiporno invalidaven el consentiment de les dones, perpetuant una visió de la dona com a víctima eterna.
Avui dia, l’èmfasi en el consentiment afirmatiu té arrels profundes en les idees de MacKinnon i Dworkin, que argumentaven que, en una societat patriarcal, les dones no podien consentir de manera autèntica. Tot i que aquest enfocament ha donat forma a polítiques modernes i discursos sobre el consentiment, també planteja riscos significatius. Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari. En centrar-se en mesures punitives en lloc de canvis estructurals, correm el risc de reforçar un aparell repressiu que, històricament, ha perjudicat les comunitats que el feminisme busca defensar.
Aleshores, la pornografia és bona o dolenta?
El feminisme antiporno dona suport a les mesures restrictives per a l’accés a la pornografia, a la qual associen a la prostitució, i anima a estrendre-ho a totes les edats.
La narrativa que relaciona la pornografia amb la prostitució és habitual en els discursos i argumentacions del feminisme antipornogràfic. Verbigràcia, Laura Cuesta, recolzant-se en un informe de la Federación de Mujeres Jóvenes, va escriure un article pel diario El Público titulat «Onlyfans: el nou imperi milionari del «proxenetisme modern»» on afirma que
OnlyFans també s’ha convertit en una nova forma d’explotació sexual que va més enllà d’un vídeo o una foto. Segons l’informe, la plataforma utilitza els mateixos patrons de la prostitució, com la reproducció del sexisme, la violència sexual i una dominació masculina atroç. De fet, les investigadores adverteixen que la indústria proxeneta s’està beneficiant d’aquesta mena de noves tecnologies per a poder arribar a les dones joves i crear espais per a exercir la prostitució.
El feminisme antiporno considera el contingut pornogràfic com degradant per a les dones i perpetuador de la violència i la desigualtat de gènere, per això proposa la censura i eliminació d’aquest contingut. Mentrestant, el feminisme anticensura, més obert a les potències positives del contingut, proposa alternatives com el postporno o la pornografia feminista com a formes de subvertir els codis tradicionals.
Per a Alpízar, en centrar-se en el producte audiovisual, el contingut en si mateix, ambdues postures assumeixen que el poder transformador (negatiu o positiu) resideix inherentment en les imatges, sense considerar necessàriament els processos socials més amplis concèntrics.
Per això Alpízar proposa que observem la pornografia no com un simple objecte estàtic, sinó com un procés relacional en constant evolució. L’autora ens convida a una reflexió profunda: la pornografia no és una entitat amb característiques immutables, sinó un fenomen que adquireix el seu significat en la interacció amb l’entorn social, cultural i històric.
L’enfocament que proposa Alpízar ens allunya de la trivial dicotomia moralista de «bo» o «dolent» i ens porta cap a una comprensió més matisada de la seva producció, circulació i interpretació. La pornografia es converteix en un text viu, un camp de batalla ideològic, on cada acte de visualització és un acte d’interpretació.
Desafiaments de les apps antiporno
Tècnicament és inútil. Hi ha moltes maneres senzilles de saltar-se el control. Qui tingui interès ho trobarà i ho compartirà.
Al Regne Unit el Digital Economy Act tenia una mesura semblant. Es va abandonar per qüestions tècniques i de privadesa (denunciat per Open Right Group). https://t.co/TlJezKIpSl
Encara que aquest tipus d’aplicacions poden ser útils, la seva efectivitat depèn sobre manera de la seva implementació i de la cooperació dels usuaris. Els menors amb suficient coneixement tecnològic podrien trobar maneres de superar els filtres.
Per altra banda, un dels majors reptes que afronten aquestes aplicacions és la verificació d’edat. Segons assenyala El Mundo, la verificació mensual pot resultar incòmoda per a molts usuaris adults, que poden sentir-se frustrats per haver de renovar constantment la seva acreditació.
La privacitat és una altra preocupació important. Per funcionar correctament, l’aplicació demanda una gran quantitat de dades personals. Tenint en compte que el seu ús és per accedir a pornografia, si aquestes dades es filtressin públicament podrien destruir reputacions —recordem si no la definició de «màquina del fang» d’Umberto Eco.
Malgrat que la Comissió Europea assegura que s’han establert garanties clares per protegir la privadesa dels ciutadans, els defensors de la privacitat s’han mostrat preocupats perquè les mesures per complir les directrius europees condueixin a una vigilància massiva, erosionant la confidencialitat de les comunicacions privades.
Reacció a la tecnosfera: educació i sensibilització
A X, la reacció dels usuaris i usuàries no s’ha fet esperar. La decisió del govern ha revivat el debat entre feministes antiporno i les feministes prosex. Més enllà d’això, la majoria s’han mostrat incrèduls davant la mesura:
¿Empezaron diciendo que era para proteger a la infancia y ahora quieren controlar las veces que las personas adultas entran a webs porno? Me pinchas y no sangro. https://t.co/BRynI3BanX
També hi ha qui ha manifestat que, més enllà d’eines tecnològiques, és fonamental que el govern desplegui mesures en l’àmbit de l’educació contínua sobre sexualitat i pornografia.
Si el problema no és quants cops entres a veure porno. El problema és quin tipo de porno mires, a quina edat el mires i quina educació sexual tens. Com sempre, buscant el camí fàcil i les mesures populistes. El porno per se no és el problema. És la cultura de la violació.
La verdad es que estaría genial que el gobierno simplemente invirtiera en educación sexual que los adolescentes heteros siguen creyéndose que si la sacas a tiempo antes de correrte no hay riesgo de embarazo y los LGBT sólo pueden aprender sobre temas sexuales en internet
És fàcil escoltar comentaris negatius o desconfiats sobre el «ciberactivisme». En el passat, s’ha comparat amb «l’activisme de sofà». Inclús s’ha percebut com a fer un like o compartir un post enlluernador per xarxes i quedar-se satisfeta amb una mateixa. Sembla que podria ser l’expressió del reaccionarisme més mandrós: clicar un botonet per a autoconvèncer-te que ja has fet la teva part, sense fer res significatiu.
No estem d'acord amb aquesta visió a ciberpoder.net/.
La creixent digitalització del món i la nostra creixent connectivitat en línia destaquen la necessitat de polititzar aquest espai. Quan parlem de polititzar, no ens referim a subjugar-lo als interessos dels partits polítics. A ciberpoder.net/, parlem de fer-lo més crític, exposar les dinàmiques de poder i assegurar que estiguin orientades cap a la justícia i la igualtat, no cap als beneficis de les grans empreses.
Un vídeo viral a YouTube d’un creador d’extrema dreta sobre impostos pot tenir un impacte més gran entre els adolescents i joves que una campanya de sensibilització als instituts, la major part de les vegades. En una franja d’edat diferent, un anunci patrocinat a Facebook d’una empresa d’alarmes, dirigit a adults de 50-70 anys, pot ser més impactant que cinc anys d’activitats culturals organitzades pel teu ateneu local.
És urgent que treballem valentament i compromesos a les xarxes i mitjans digitals. És possible comunicar amb eficàcia amb textos breus, cosa que motiva les grans empreses a invertir grans quantitats de diners en anuncis a Google, publicacions patrocinades a Facebook o tuits promocionats a X.com.
I què passa amb la lluita tangible, la lluita econòmica, i la millora de les condicions materials dels treballadors i la gent del carrer?
La lluita als carrers continua. Des del primer dia, veiem ciberpoder.net/ com una plataforma per organitzar-nos i connectar amb altres persones. Molts de nosaltres combinem accions físiques, com sindicats, associacions de veïns, partits polítics progressistes, xerrades i col·lectius, amb accions digitals per aconseguir el màxim impacte.
Habitar les xarxes i internet també implica reconèixer les seves contradiccions. Sovint, passem temps en plataformes controlades per empreses de Califòrnia o la Xina que busquen crear addicció entre els usuaris. Tot i això, això no ens atura. ciberpoder.net/ (o qualsevol altre col·lectiu o associació amb objectius similars) neix per facilitar l’activisme digital i és especialment per a aquelles persones que comparteixen la preocupació que internet pugui contribuir a la desigualtat i la injustícia, i creuen que això s’ha de canviar.
Som una generació que està molt connectada en línia, i aquest és el moment ideal per fer que la xarxa sigui millor. Organitzem-nos ja.
L’editorial valenciana La Caja Books acaba de publicar un llibre excepcional: un recull de textos escrits per diverses autores que reflexionen sobre l’actual «era dels memes». Coordinat per Álvaro L. Pajares, aquest llibre reuneix les perspectives i anàlisis de Clara Arnanz, Patri Di Filippo, Aitor González, Mikel Herrán, Alba Lafarga, Francisco Martorell Campos, Guillermo Pérez i Proyecto UNA. Aquest llibre, essencial per entendre com funcionen aquests complexos i útils artefactes culturals, ofereix una visió aprofundida sobre com els memes es converteixen en una eina clau per apuntalar els relats i construir sentit amb l’objectiu de guanyar l’hegemonia.
La meva conclusió: aquesta campanya ha generat pocs mems espontanis per la desafecció política (amb excepcions com perro sanche) i força mems professionals (com @pdrsnche o els shitposting al TikTok de Sumar) pic.twitter.com/i04yvkvqqa
El paper dels memes en la campanya electoral del 23J
La influència dels memes en la política ha guanyat interès en els darrers anys. En la campanya electoral del 23J, els memes estan jugant un paper important entre les generacions més joves, generant debat i compartint idees clau en forma de continguts sarcàstics, humorístics i visualment atractius. El passat diumenge 26 de juliol el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar, en el marc de l’activitat Diumenges al pati una xerrada sobre memes i política amb la participació d’Alba Lafarga (@AlbaLafarga), Patri Di Filippo (@adasarter) i el mateix Álvaro L. Pajares (@policiadelafect), una oportunitat per analitzar el fenomen amb més profunditat.
Els principals memes de la campanya
Els ponents van comentar els memes més destacats d’aquesta campanya; aquells que han aconseguit destacar i captar l’atenció dels votants. Entre ells, un dels més populars va ser el meme de «perro sanxe», en referència al candidat del Partit Socialista, Pedro Sánchez. Aquest meme va sorgir d’una anècdota televisiva i va adquirir gran ressò a les xarxes socials. De manera similar, elshitposting de Sumar fa servir imatges adorables de gatets que es posen happy, happy, happy per promoure el vot al partit de Yolanda Díaz. Així mateix, un altre lema significatiu en aquesta campanya és el «que te vote Txapote», nascut d’una entrevista televisiva i popularitzat per Isabel Díaz Ayuso en un míting del PP.
Una farmacia del paseo de Las Damas, en el centro de #Zaragoza, amanece con el "que te vote Txapote". Desde la farmacia apuntan a que ha sido un hackeo.
Una de les característiques més rellevants d’aquesta campanya és la manera en què els memes han evolucionat i canviat al llarg del temps. Encara que no s’han produït una gran quantitat de memes, els pocs que han sorgit han experimentat canvis significatius durant la precampanya i el període de campanya. Per exemple, l’esquerra política ha aconseguit apropiar-se del meme de «perro sanxe», transformant la seva significació inicial i traient-li la connotació negativa que l’oposició hi havia associat.
A mi lo de “perro sanxe” me flipa porque por un lado está tuiter-facha que lo usa como insulto y luego estamos los que lo hemos resignificado y en nuestra cabeza es ya casi una muestra de afecto jajajajaja 🫶🏻🐶 pic.twitter.com/uyEsmU2xwI
Un aspecte fascinant que es va explorar en la xerrada és el fenomen del «creuament de tendències». Aquest fenomen es manifesta quan diversos temes en tendència es combinen, donant lloc a memes que barregen diferents capes de significat. Això resulta en continguts visuals creatius i amb múltiples interpretacions. Hem vist memes que fusionen els fons de cartellera de la pel·lícula Barbie amb Pedro Sánchez, representant-lo com si fos Ken. També s’han creat memes que fan servir moments de la sèrie d’HBO Succession per reaccionar a esdeveniments de la campanya.
La importància dels memes com a eina política
Els memes s’han convertit en una eina poderosa per a la comunicació política moderna. Amb la seva capacitat per arribar a un ampli públic i comunicar missatges d’una manera divertida i fàcil de compartir, els memes tenen un impacte significatiu en la forma com percebem els candidats i les propostes polítiques. Equips sencers de guerrilla digital col·laboren amb les formacions polítiques de tot el ventall ideològic per construir hegemonia des de la broma fàcil i viralitzable. Les imatges, els eslògans i les idees que es difonen a través dels memes tenen el poder de canviar l’opinió pública i influir considerablement en les decisions electorals.
Memeceno
El recull de textos publicat per La Caja Books és una obra essencial per a aquelles interessades en comprendre com els memes es converteixen en una eina indispensable per construir relats i influir en la política actual. La campanya electoral del 23J està demostrant que els memes poden tenir un paper determinant en la manera com s’aborden les narratives polítiques i, a més, com s’apropien dels temes en tendència per crear continguts creatius i amb una forta càrrega de significat.
Segurament aquests dies la teva timeline de Twitter també està plena de vídeos de TikTok amb dones joves que actuen com a nines autòmates. Quan un contingut concebut per a una plataforma es desplaça a altres pot arribar a ser extremadament confús i difícil d’interpretar i classificar. Bàsicament, això equivaldria al dit «el que passa a TikTok es queda a TikTok».
Per això en aquest article t’explicarem què és l’NPC Streaming, per què està triomfant tant i quines són les seves ombres —més enllà del cringe aparent.
L’NPC Streaming, un fenòmen de TikTok
La varietat de formats que ofereix TikTok són possibles gràcies a les funcionalitats de la plataforma i la versatilitat per adaptar-se a les noves formes d’interacció entre creadores de contingut i usuaris. Per exemple, a través de TikTok LIVE les creadores de contingut —de més de 18 anys— poden interactuar amb les seves audiències en directe, així com intercanviar-se regals (diners) per expressar l’estima al contingut de manera instantània.
Dit d’una altra manera, de la mateixa manera que Twitch o YouTube, TikTok brinda la possibilitat de monetitzar les transmissions en directe a través de la seva aplicació. El fet que la majoria dels usuaris que consumeixen contingut de TikTok (el 43,3%) es trobin en el rang d’edat entre 18 i 24 anys, juntament amb les característiques pròpies de la plataforma que ofereix contingut en format snack, centrat en temes determinats i amb tendències limitades, fa que les emissions en directe a TikTok siguin singulars, proporcionant avantatges específics a certs comportaments i accions en comparació amb altres plataformes.
Un exemple recent de TikTok LIVE i del tipus de contingut que prolifera. També hi solen haver directes de nois i noies canònicament belles dinant, sopant o maqullant-se i responent preguntes dels usuaris.
Entrant en matèria, la transmissió d’NPC és un format de transmissió en directe a TikTok —tot i que anteriorment ja havia aparegut a Twitch— on l’emissor actua com un Non-Player Character (NPC) o «Personatge No Jugable» (PNJ), imitant les animacions inactives. Els NPC o PNJ són personatges de videojocs que no són controlats per jugadors humans. Normalment, estan programats per seguir un conjunt limitat de comportaments i no poden pensar o actuar de forma independent. Les tiktokers que transmeten actuant com a NPC, així doncs, només diuen alguna cosa, fan una onomatopeia o realitzen una acció específica quan reben un regal, canviant l’acció o la frase en funció del regal.
Tornant al tema que ens ocupa, el fenomen del NPC streaming va experimentar un creixement notable l’any 2022, gràcies a l’impuls dels primers streamers de TikTok com Natuecoco, una tiktoker japonesa que durant les seves transmissions en directe, sovint actua com un NPC, fent petits salts o fent una «animació inactiva», reaccionant només quan rep un regal. La comunitat de TikTok va atorgar-li el títol oficial d’NPC.
Les transmissions d’NPC es van popularitzar cada cop més al llarg del 2023 i van començar a guanyar popularitat fora de TikTok quan Pinkydoll, tiktoker i youtuber quebequesa, va publicar una compilació de les seves pròpies transmissions d’NPC a YouTube, aconseguint més de 27.000 visualitzacions en tres mesos.
La BBC News, amb signatura de Joe Tidy, va publicar el juliol de 2019 una nota titulada «Els joves fans de TikTok ‘explotats’ per regals digitals». Aquesta notícia convida a reflexionar sobre qüestions ètiques i socials en relació amb funcionalitats com TikTok LIVE.
L’ús de regals digitals per aconseguir avantatges, com ara obtenir el número de telèfon personal d’un influencer, posa de manifest el poder que tenen aquests creadors de contingut sobre els seus seguidors. Aquesta relació de poder pot ser explotada si no hi ha límits clars i una regulació adequada. Cal reflexionar sobre com es pot equilibrar la capacitat d’influència i evitar l’explotació de les audiències joves.
D’altra banda, la voluntat d’obtenir avantatges o reconeixement per part dels usuaris a través del regals digitals i la creixent monetització de les xarxes socials pot generar una cultura en què els joves sentin que han de pagar per aconseguir l’atenció i l’apreciació dels altres. És important debatre sobre els valors i les expectatives que s’estan promocionant i si aquest model de negoci és sostenible a llarg termini.
La notícia també ressalta la presència de menors d’edat a TikTok, tot i que és contrària a les normes de l’aplicació. Això planteja interrogants sobre la necessitat de restriccions d’edat més estrictes i la responsabilitat compartida entre les plataformes, els progenitors i la societat en general per protegir els infants i garantir un ús responsable de les xarxes socials.
Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessionsmés esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…
Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.
Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.
En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.
Voy a rebajarme con un bobolón Que le canta a SpongeBob y a Pokémon La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón Esto e’ más bajo que eyacular sin erección
Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49
És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat,empodera les dones traperescom ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.
Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja) Con dos caramelito’ el nene se me empacha Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha Tu honestidad barata no me baja la bombacha
Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36
Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posatles expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.
A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.
No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.
En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.
Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.
Imagineu-vos ser Milan i Sasha, i avui haver d’anar a cole.
Una estrella mundial fent-li bullying explícit a una tia de 22 anys amb nom i cognoms en comptes de centrar-se en el seu exmarit… i la gent rotllo ❤️ Shaki reina ❤️
Això de culpar a la “nova”, dient-li que és petita, quan la tipa era anònima fins fa dos dies, ningú no l’ha cuidat o protegit és mega patriarcal. A més, la dimensió d’aquesta crítica pot tenir una gran pressió psicològica que em sembla difícil de suportar. pic.twitter.com/5AbYpkyrKn
Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:
Entendí que no es culpa mía quе te critiquen Yo solo hago música, perdón que te salpique
Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53
Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)
Hilo de todas las referencias que voy encontrando en Sesión #53 de Bizarrap con Shakira: pic.twitter.com/0Fgb1wbVCb
No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:
En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?
