Categoria: Relats

  • Benvingut, Gran Germà! Introducció a l’ètica algorítmica (I)

    Benvingut, Gran Germà! Introducció a l’ètica algorítmica (I)

    Els pitjors malsons dels liberals del segle XX són els negocis dels liberals del segle XXI: estem governats per màquines! I per govern no parlem de l’aparell polític-executiu (els ministres encara no són màquines, la qual cosa no significa que no puguin ser reptilians), sinó per pràcticament tot menys això: economia, gustos, modes, notícies, informació, art (fins i tot l’art!), esports, decisions empresarials, seguretat, transport, militarització, administració… El Gran Germà ha arribat vestit d’ovella innocent al nostre servei: les nostres cerques, likes, amics digitals, qualsevol cosa que diem en la vida real i escolta un dispositiu, tot controlat per l’algoritme! Poc queda: la màquina es menja el treball de tots sense remordiments, des del revisor del gas fins al broker de Wall Street; qualificat o sense qualificar; creatiu o manual; nord o sud global. Clar, això no té per què ser dolent: el nostre somni (almenys el meu!) és el món sense treball, on ens puguem dedicar als plaers de la vida i la felicitat mentre la màquina, la creació perfecta de la humanitat, s’encarrega del treball sense cap queixa. A més, la màquina en si sap més que nosaltres de manera individual, obrint possibilitats infinites, des de rutes amb cotxe perfectament calculades o el producte perfecte que satisfaci les nostres necessitats fins a les possibilitats d’una economia planificada cibernèticament.

    Estructurem tres eixos de reflexió i crítica entorn a l’automatització de la vida: epistemològic, socioeconòmic i ètic-polític. El primer es pot resumir en una pregunta fonamental: Quant deleguem, i quant hem de delegar, de les nostres decisions i coneixement sobre un aparell que és perfectament racional, més que nosaltres? Un cas pràctic: hem de creure a l’omnipotent GPS com si fos el nostre messies, guiant el nostre camí? Sorprenentment, no: encara que els seus camins siguin inescrutables i eficients, a vegades no sempre hem de creure-li cegament, com li va ocórrer a la belga Sabine Moreau, que va conduir 1500 quilòmetres per un error d’una màquina, de Bèlgica a Croàcia.

    El segon cas es desglossa més en diverses preguntes: per exemple, en un món que progressivament acaba amb el treball, com ha de plantejar-se l’ingrés i el consum? La polèmica està a l’ordre del dia: Ingrés Mínim Vital, sí o no? Altres preguntes poden ser què fer amb la contaminació de la maquinària, o com s’ha de tractar a la maquinària que reemplaça als treballadors (si no és un factor treball i no rep un salari, però en teoria supleix el seu lloc i és més productiu i menys costós, és legítim gravar més als capitalistes?).

    Ens hem llevat els dos primers eixos, a fi de deixar-los reposar i potser desenvolupar-los en un altre article, per a centrar-nos exclusivament en el tercer. Una anotació: si bé l’eix epistemològic pot derivar en ètic i el socioeconòmic lògicament ha de transformar-se en polític, tractarem més de centrar-nos en la bilateralitat: l’ètica algorítmica transforma la societat, la societat ha de transformar l’ètica algorítmica, en un procés de reciprocitat constant i contínua.

    Dit això: què és l’ètica algorítmica? Si bé una definició no és la suma de les seves parts, potser definir ètica i algoritme pot ser útil. Definim l’ètica com l’estudi de la moral, del que és bo, en un sentit tant descriptiu (què fem, com actuem) com a normatiu (què hem de fer, com hem d’actuar). Definim algoritme com ho fa Robin Hil, com a «un constructe matemàtic amb una estructura de control finita, abstracta i efectiva d’acció imperativa per a complir un propòsit donada una sèrie de criteris», o com el fa Aníbal Monasterio, com a «un codi programari que processa un conjunt limitat d’instruccions». Sota algoritme englobem a qualsevol procés autònom, des d’una intel·ligència artificial a un dispositiu de domòtica, una plataforma en línia, una aplicació o un pilot automàtic.

    Per descomptat, ètica algorítmica no és estrictament l’ètica dels algoritmes: els algoritmes actuen, i per tant poden fer bé i malament, però no decideixen ells. No són subjectes moralment autònoms, sinó que (com hem dit) segueixen un conjunt limitat d’instruccions. La nostra capacitat, com a humans, és il·limitada: pensem l’impensable, i les nostres accions estan només limitades per la condició física. Però la dels algoritmes és limitada per nosaltres mateixos: la intel·ligència artificial (encara) no pot processar i respondre converses com ho fem nosaltres, sota opcions virtualment infinites, sinó que respon sobre la base d’unes limitacions. Un input produeix un output, sobre la base d’unes instruccions i processos; i la quantitat d’instruccions és el que limita a l’algoritme per si mateix.

    Per això, els algoritmes no són subjectes moralment autònoms, sinó que estan limitats per unes instruccions. Les instruccions no són auto-dictades, com ocorre amb nosaltres (tenim la capacitat de crear sistemes morals humans, que no són donats de manera divina), sinó que les instruccions són donades pels mateixos humans. Aquesta dotació d’instruccions és la programació: escrivim un codi que dóna unes opcions limitades a una màquina, i això davant una acció humana produirà un resultat.

    El que diferència a l’algoritme de la màquina simple és que l’algoritme s’autoregula: la màquina de la fàbrica ha de ser supervisada contínuament i controlada pel treballador, mentre que l’algoritme recull la informació, la processa i dóna uns resultats sense cap control del programador, i el fa infinites vegades, emmagatzemant informació de l’usuari per a predir-li i crear una imatge d’ell que tindrà unes conseqüències tant per a ell com per a uns altres.

    Tot això obre diverses preguntes, però destacarem dues que intentarem respondre. Primer, què és l’ètica algorítmica i com hem de repensar-la? Segon, quines conseqüències polítiques i discriminatòries poden tenir els algoritmes, i com han de ser tractades per l’ètica algorítmica? Aquesta última pregunta serà deixada per a un segon article, mentre que la primera serà el centre de la resta d’aquest.

    L’ètica algorítmica és una ètica que és, descriptivament, marcadament conseqüèncialista (o utilitarista). És l’ètica de les conseqüències, que concep que si el resultat d’una acció és positiu la voluntat darrere de l’acció no importa. Per descomptat, es poden acceptar matisos: des de la distinció de l’utilitarisme de l’acte benthamià (ens hem de basar en el resultat d’una acció sense considerar altres aspectes a priori com els drets) contra l’utilitarisme de la regla de Mill (les conseqüències importen, però tota acció ha d’estar regida sota unes regles concretes), a l’existència de l’utilitarisme efectiu de Singer.

    L’ètica conseqüèncialista sol existir en contrast amb l’ètica deontològica, que és el seu oposat; no importa si el resultat és positiu o negatiu, importa fer una acció amb una bona voluntat. Suposem el famós cas de la palanca. En una via hi ha cinc persones a punt de ser atropellades per un tren, en una altra hi ha una sola persona. Si gires la palanca, salves a les cinc persones, però mates a una. Si no la gires, les cinc moriran. Un conseqüèncialista giraria la palanca, doncs que mori una persona és més positiu que cinc; un deontològic no la giraria, perquè fer-ho suposa matar a una persona, una acció dolenta si no es consideren els resultats. Per descomptat, el problema es complica quan comencem a torçar-lo i deformar-lo. Si un familiar substitueix a la persona sola en les vies, què fas? Si en lloc de girar una palanca has d’empènyer a algú per a salvar a cinc persones, li tiraries? Si en lloc d’empènyer-li, t’has de llançar tu a les vies, ho faries?

    Per descomptat, aquestes preguntes tenen l’objectiu de qüestionar la coherència moral d’algú. Jo m’acosto més al conseqüèncialisme i, per tant, preferiria girar la palanca per a salvar a les cinc persones, encara que morís una altra per la meva decisió; però si entren en joc les meves emocions en haver de sacrificar a un familiar o la preservació de la meva vida en haver de llançar-me a les vies, dubtaré. Som humans i crear un sistema moral total i totalitzador que ens digui que és el millor què fer és complicat, perquè no podem definir-nos a una sola dimensió com l’eix voluntat-resultat, sinó que tenim de tenir en compte altres com les emocions, la racionalitat o l’egoisme.

    Però un algoritme no pot considerar això, perquè és una màquina, i només considera què és el millor, el més desitjable, sota un sistema moral que tendeix a ser total, a decidir què fer en cada cas particular sota un càlcul. Imaginem el cas de l’Autopilot de Tesla, en lloc de nosaltres tirant de la palanca. Posem-nos en el lloc del cotxe: el nostre conductor ens ha ordenat anar a una direcció amb el pilot automàtic, i ell desconnecta, es posa a dormir. No pot supervisar-nos, així que nosaltres controlem un aparell de dues tones que pot arribar als 250km/h. Veiem a cinc persones travessant el carrer i no podrem detenir-nos a temps. Només podem estavellar-nos contra un arbre, matant al nostre conductor i salvant als cinc vianants, o seguir recte i atropellar-los. Per descomptat, com som un sistema, no podem considerar si les cinc persones són nens, o un familiar del conductor: la qualitat es converteix en quantitat, cinc vianants contra un conductor. Què hem de fer?

    Els algoritmes han estat (generalment) implementats sota una lent purament utilitarista; si fa un bé general per a la societat, fem-ho! En teoria, això ha de ser positiu; en la pràctica, no. El pilot automàtic, sota la lent utilitarista, s’estavellaria per a salvar als cinc vianants, però en altres situacions més complexes podria no respondre com volem. Clar que els algoritmes no sols prenen decisions de vida o mort, sinó que també recullen la nostra informació en nom de la utilitat: Instagram vol accedir als meus contactes perquè segueixi a la gent que conec, Google accedeix a la meva ubicació per a saber què recomanar-me, Twitter coneix tot amb el que interactuo per a delimitar-me a uns temes. En teoria, la recopilació d’informació ens beneficia a tots! Una companyia m’ofereix un servei gratuït a canvi de recaptar les meves dades i, en teoria, oferir-me publicitat, que a més està personalitzada per a mi, perquè no hagi de buscar el que vull consumir! No hi ha cap problema, no?

    Clar que n’hi ha. Una empresa funciona sota dret privat, en relacions contractuals, i pot vendre la informació que vulgui, quan vulgui i a qui vulgui. No tenim una sobirania sobre la nostra privacitat, com a dret, perquè renunciem a ell en nom d’un suposat ben col·lectiu. És l’utilitarisme de l’acte en la seva màxima expressió: si ens beneficia a tots, què importen els teus drets? Però on queda la privacitat quan el dispositiu que tenim en les butxaques pot sentir-nos, saber on estem, veure les nostres fotos, llegir els nostres correus i conèixer el que busquem? I què ocorreria si algun hacker conegués tota aquesta informació? Que s’accedeixi (a vegades) sense el nostre consentiment explícit a les nostres dades és perillosíssim, ja no sols perquè les empreses coneguin tota aquesta informació, sinó perquè aquestes empreses no són perfectes i es poden trencar els seus mecanismes de seguretat. En resum, hem vist que la tecnologia s’ha tornat un ens que penetra en totes les nostres vides, i els seus algoritmes prenen moltes decisions per nosaltres: quines notícies llegir, quins vídeos i fotos veure, que temes ens interessen; ens observen, ens supervisen com un Gran Germà omnipresent. Una empresa, com a ens privat, està en el seu dret d’escriure l’algoritme que desitgi, per la qual cosa no ha de respondre de manera pública davant els seus usuaris: l’usuari ha estat qui ha usat el servei, acceptant unes condicions de l’algoritme. I com hem dit, els algoritmes contenen la visió del programador, amb les seves opinions respecte a qüestions com el gènere, la raça o la classe; això és un tema que tractarem en la segona part, però que d’antuvi es pot resumir en què la tecnologia no té consciència, i per això les decisions que pren depèn de les decisions dels seus creadors.

  • Feels Bad Man: el boom tòxic del criptoart i els NFTs

    Feels Bad Man: el boom tòxic del criptoart i els NFTs

    L’any passat es va estrenar Feels Good Man, un documental que explorava el fenomen de la granota Pepe des de la seva concepció com a un simple personatge dels còmics de Matt Furie fins a convertir-se, malauradament, en la gran icona dels memes de l’alt-right a webs com 4chan. No obstant, sense voler el documental planteja una curiosa pregunta: quants diners estaríeu disposats a pagar per un meme? No és conya. Un segment de la pel·lícula gira al voltant del mercat de Rare Pepes, uns cromos virtuals fets amb memes de la granota. I aquí és on trobem la resposta, ja que Peter Kell es va gastar $39.000 en tenir la propietat d’un Homer Pepe.

    Fins ara el col·leccionisme d’art estava sustentat en objectes tangibles, com podrien ser els quadres originals de pintors com Claude Monet o Vincent Van Gogh. En l’àmbit digital, com a molt, podríem estirar el concepte de col·leccionisme a les reproduccions físiques que es fan d’obres digitals amb d’una tirada limitada que aporti més valor a aquesta obra. No obstant, ens sorgeix la problemàtica de que ningú arriba a ser mai el sol propietari de l’obra original, ja que no existeix una versió física que sigui vertaderament l’original. Fins ara.

    Això dels Rare Pepes va succeir al 2018 i és el que s’anomena un NFT, sigles que s’han convertit en tota una la revolució a internet durant les últimes setmanes. Però, què és un NFT? Els non-fungible tokens tècnicament són tokens criptogràfics, són elements amb un valor dins d’una xarxa blockchain, similars a una criptomoneda excepte pel fet de que no son mútuament intercanviables i són indivisibles. Igual que un euro és divisible en cèntims i dos euros tenen el mateix valor mentre que Els girasols de Van Gogh no.

    El Rare Pepe més rar (i car) del món

    Enfocant-nos en el context del col·leccionisme, la vertadera utilitat d’aquests tokens no fungibles és la de servir com una prova de la propietat d’un objecte digital. No importa la quantitat de còpies (o rèpliques) de l’arxiu que hi hagi a la xarxa, a través dels NFTs s’aplica el concepte i el valor del certificat d’autenticitat a l’espai artístic virtual i d’aquesta manera es pot ser el sol propietari de l’obra en qüestió. Tot això dins del marc de transparència de la tecnologia blockchain: es registren totes les transaccions i es pot consultar qui n’és el propietari en cada moment.

    No hi ha límits respecte al que pot esdevindré un NFT, ja que l’únic que queda enregistrat a la xarxa descentralitzada són les transaccions del token, per tant el món del criptoart engloba qualsevol tipus d’expressió artística: fotografies, vídeos, gifs, música, software, textos, cromos de memes de Pepe, etc. Això ha permès la creació de comunitats multidisciplinàries d’artistes, col·leccionistes i tech bros que han anat alimentant aquesta febre els al punt on es troba ara mateix.

    Els NFTs s’han erigit com una idea presumptament revolucionaria pels artistes digitals, rendibilitzant la seva obra i venent-la de manera directa en comptes de simplement crear contingut que enriqueixi el seu portafolis de cara a futures oportunitats laborals.

    Durant els últims mesos l’artista Mike Winkelmann (conegut com a Beeple) hauria guanyat uns pocs milions de dòlars amb les vendes de NFTs de la seva obra, als que s’han d’afegir els $69.346.250 (no és broma) de la subhasta que la prestigiosa casa de subhastes Christie’s ha fet d’una recopilació en un sol JPG de les 5000 peces digitals corresponents als primers 13 anys del seu projecte Everydays, amb el que Beeple ha creat i pujat a internet una imatge al dia sense interrupcions.

    Recordeu el Homer Pepe del documental? Doncs a principis de març el seu propietari Peter Kell el va vendre per l’equivalent a $320.000 en ETH, la criptomoneda de la xarxa Ethereum. Al voltant de vuit vegades més del que li va costar.

    La cantant Grimes i el seu germà Mac Boucher van subhastar els NFTs de deu peces audiovisuals que formen part de la WarNymph Collection Vol.1, arribant a guanyar sis milions de dòlars.

    La també cantant Azealia Banks i la seva parella Ryder Ripps van vendre per $17.000 un NFT que consisteix en un àudio de 24 minuts d’ells dos durant l’acte sexual, una compra que a més de l’arxiu WAV inclou una única còpia signada i en vinil d’aquesta gravació i drets vitalicis d’explotació.

    I per últim, Jack Dorsey va vendre un NFT de la seva primera piulada a «Twttr» per dos milions i mig de dòlars.

    A partir dels exemples anteriors podríem entrar en l’etern debat quin és el valor que li donem a les coses, argumentant que és una ximpleria pagar una quantitat estratosfèrica per la possessió virtual d’un objecte digital. D’igual manera que existiria un altre argument mencionant que també ho es pagar una milionada per un quadre d’un artista famós i ambdós casos es poden veure des del prisma de que són situacions equivalents, ja que el col·leccionista potser l’únic que vol és la satisfacció de posseir aquesta obra o, en altres casos, la capacitat de fanfarronejar sobre el que posseeix. Però aquest no és el debat més rellevant al voltant dels NFTs a hores d’ara, perquè per molt revolucionari i positiu que sembli, hi ha moltíssims problemes amb aquests certificats virtuals.

    Per entendre-ho tot millor primer s’ha de parlar de la tecnologia que hi ha darrere: el blockchain. Resumint-ho molt, el blockchain és un tipus d’arquitectura de xarxes que es caracteritza per estar descentralitzada i la seva informació es distribueix per tots elements que la formen a través d’una cadena de blocs, de manera similar a com si fos un llibre en que cada pàgina la té una persona diferent.

    Afegir un altre bloc a la cadena, o una altra pàgina al llibre, és el que es coneix com a mineria i consisteix en que tots aquells ordinadors que vulguin formar part de la xarxa competeixen entre ells sota unes condicions per continuar amb la cadena. Com a compensació per continuar amb la cadena, el guanyador rep un premi en forma de token de criptomoneda, com el bitcoin.

    El problema es troba amb les condicions de la competició amb les que s’estenen les xarxes blockchain. La més estesa, adoptada per Bitcoin o Ethereum, és el sistema de verificació Proof-of-Work, amb el qual tots els ordinadors que vulguin formar part de la xarxa han de competir per resoldre un problema matemàtic complex que requereix molt esforç computacional i, conseqüentment, molta energia.

    Aquest sistema té algoritmes que adapten la dificultat del problema segons augmenta o disminueix el temps de creació de nous blocs. A més ordinadors competint, menys temps, de manera que puja la dificultat i es necessita més poder de computació per arribar a la resposta. Fa molts anys, es podia minar criptomoneda amb una CPU d’un ordinador personal, però a mesura que el bitcoin s’ha anat fent famós s’han començat a utilitzar processadors més potents fins el punt de que algunes empreses directament han construït instal·lacions plenes de processadors dedicats solament a intentar minar criptomoneda.

    Gràfic amb la dificultat de resoldre el problema matemàtic del sistema PoW

    La gran majoria de NFTs estan constituïts dins de la xarxa Ethereum i aquesta utilitza el sistema PoW per a la creació de nous blocs, així que l’energia necessària per les transaccions de criptoart no és precisament petita. Així doncs, hi ha tres postures principals al món de l’art. La primera és la dels artistes que ignoren les implicacions ecològiques del mercat virtual i segueixen contribuint a la seva expansió com si res. Altres segueixen surfejant l’onada dels NFTs, però indiquen que un percentatge de cada venda es dedicarà a una organització que treballa per compensar les emissions de CO2. Mentre que els més vocals són els que han posat el crit al cel davant la ineficiència energètica d’aquestes noves pràctiques.

    Un exemple és el de Joanie Lemercier, artista visual que va veure com el fet de posar a la venda sis NFTs de la seva obra va resultar en transaccions amb un consum energètic més elevat que el del seu estudi durant els últims dos anys.

    La petjada que cada NFT deixa al medi ambient depèn de totes les interaccions que s’hi fan (creació, venda, subhasta, transferència…) i a la web cryptoart.wtf es pot consultar quina despesa energètica ha tingut una obra en particular i les equivalències en unes unitats que entén tothom.

    Les solucions per fer que el blockchain en general i el criptoart en particular siguin sostenible és allunyar-se del PoW com a manera de verificar nous blocs. Existeixen altres mètodes com el Proof-of-Stake, el qual selecciona el nou ordinador de forma aleatòria però tenint en compte segons la quantitat de tokens que posseeix, o el Proof-of-Capacity, que la probabilitat de selecció depèn de la quantitat de memòria disponible. Ara mateix hi ha xarxes alternatives que les utilitzen, però no tenen el mateix valor que Ethereum i no són tan atractives pel mercat. Al menys des d’Ethereum han anunciat que estan treballant per adoptar el PoS com a sistema de verificació, però sembla que la seva implementació encara trigarà un any o dos.

    Potser la problemàtica energètica és la més destacada, però no és l’única per la que els NFTs es troben a l’ull de l’huracà. Tota transacció que es produeix a xarxa té un cost associat que es relaciona amb l’espai permanent que ha d’ocupar. Crear un NFT costa diners. Fer una oferta per un NFT costa diners. Acceptar la oferta costa diners. A Ethereum això es produeix dins dels contractes intel·ligents, uns scripts de programació que s’executen dins de la xarxa i produeixen un resultat (qualsevol dels esmentats prèviament). Executar línies de codi a la xarxa té un cost econòmic en forma de “gasolina”, així que la quantitat de combustible (i diners) que es necessita per executar un contracte depèn de la seva complexitat. La peculiaritat d’aquest sistema és que la “gasolina” s’ha de pagar abans d’executar el contracte i si et quedes curt, el contracte s’atura a la meitat del procés i perds els diners. Com si tinguessis un cotxe que va de Barcelona a Màlaga per una carretera sense gasolineres.

    El resultat de tot això són testimonis d’artistes amb pocs recursos i poc experimentats que, davant l’oportunitat de poder guanyar diners de manera ràpida, al final surten perdent.

    https://twitter.com/isyourguy/status/1366176796996112385

    L’enèsim problema que ha sorgit als últims dies és bastant irònic. Un dels arguments a favor dels NFT és el fet de protegir la propietat d’una obra d’art digital amb una certa transparència per evitar que puguin ser robats. Excepte pel fet de que qualsevol persona pot crear un NFT de qualsevol arxiu o d’una piulada que conté una obra. Potser els NFTs tampoc són tan meravellosos en aquest sentit si permeten l’equivalent a descarregar-te un pòster d’un artista sense permís i imprimir-lo a casa teva.

    Un últim apunt. Cada cop veiem com la revolució de l’espai criptogràfic, que tant parla de la descentralització i la democratització de certs processos, sembla més una transferència de certes dinàmiques de poder d’un espai convencional a un espai hipermodern aprofitant els avenços tecnològics. I el criptoart no n’és una excepció, ja que els bessons Winklevoss (sí, els que estan interpretats per Armie Hammer a la peli The Social Network), són els propietaris de Nifty Gateway, el segon major mercat de NFTs del món, i no confio massa en una democratització i una ètica que passi per les mans dels tech bros per excel·lència.

    Aquesta és la situació actual, de manera aproximada, al món del criptoart. Encara que tenint en compte com avança tot aquest article quedarà obsolet en un parell de setmanes. Potser d’aquí res veurem com peta aquesta bombolla criptogràfica o potser estem més a prop d’avançar cap l’ús de tecnologies descentralitzades en aspectes de la vida que ni ens imaginem, però d’una manera més ètica. Fins a les hores, el millor que podem fer és anar molt en compte i riure una mica amb els memes que surtin pel camí. Sense vendre’ls, es clar.

  • Noves funcionalitats a Twitter i noves XXSS: de la democràcia a la timocràcia dels «social media»

    Noves funcionalitats a Twitter i noves XXSS: de la democràcia a la timocràcia dels «social media»

    La limitació del contacte directe amb els altres i l’obligació de passar més temps tancats a casa ha propiciat l’augment del consum d’internet. A l’entorn digital podem arraulir-nos amb la nostra bombolla virtual, molt ben filtrada pels algoritmes dels social media que acostumem a consumir.

    Des de la primera setmana de confinament hem gastat un 55% més del nostre temps a les xarxes socials, segons dades de Comscore. Aquesta és una variable que no hem de desestimar a l’hora d’analitzar la popularització d’algunes xarxes socials durant la pandèmia, els anuncis de nous llançaments d’aplicacions o de noves característiques d’algunes xarxes existents com les que ha anunciat Twitter.

    Unes de les xarxes més popularitzades durant aquest període ha estat TikTok. El mitjà social ha crescut considerablement convertint-se en un dels deu més utilitzats al món segons dades d’Hootsuite. Encapçalant els rànquings de popularitat entre la generació centennial, TikTok ha estat bressol de nous influencers: els tiktokers que, en molts casos, han arribat a convertir-se en celebritats fora de l’aplicació.

    Creadors de continguts com Kunno, un noi mexicà de vint anys que ha assolit la seva fama amb continguts d’art-maquillatge, consells de moda i balls, han guanyat molts seguidors a la xarxa en un període de temps relativament curt amb tots els avantatges i desavantatges que això comporta. A mitjans de 2020, el jove tiktoker va ser objecte de fortes crítiques per cobrar salutacions a 50$ a través de Cameo, una nova plataforma que comercialitza missatges personalitzats de famosos, influencers i altres personatges rellevants.

    Més enllà de les crítiques de «se t’ha pujat la fama; quedes cancel·lat», és interessant observar la proliferació de noves formes de comercialització a l’espai digital. Amb les seves limitacions, la web 2.0 ha facilitat un espai de comunicació més horitzontal i participatiu, que enfronta directament les lògiques de-dalt-a-baix dels mitjans massius tradicionals. A les xarxes socials els usuaris es transformen en emissors o productors i, alhora, en receptors o consumidors. Amb el pas del temps i l’evolució dels formats de comunicació en xarxa, la interacció amb el contingut aliè també ha anat evolucionant conformant-se una nova economia moral dels continguts.

    La convivència del rígid model vertical dels mass media i dels nous models en xarxa dels social media o, en general, de la Web 2.0, té com a resultat el que Henry Jenkins ha anomenat «cultura transmèdia». La informació i els continguts comencen a circular i a desenvolupar-se a través de diferents circuits i canals de comunicació, això és transversalment, i amb possibilitats de participació activa dels consumidors en la cadena de valor (i vàlua) dels continguts. Molts han sospitat, per exemple, que el final fan service de Game Of Thrones és una conseqüència més de la capacitat d’influència dels usuaris per pressionar els productors, guionistes o artistes de la sèrie d’HBO.

    No obstant això, malgrat totes les possibilitats que els social media predisposen per a concebre noves relacions horitzontals i comunicativament obertes de coproducció, els esquemes de l’economia capitalista s’acaben reproduint en els models de comunicació en xarxa.

    Les apps de cites com Tinder ja mostraven una tendència a la cosificació excessiva de les relacions virtuals. Per això no s’aventura cap sorpresa en l’aparició de Cleb o Cameo, en les quals directament influencers o famosos venen missatges personalitzats als seus fans. Quin és el valor d’un vídeo o d’un tuit? Les marques no li paguen a qualsevol usuari per fer tuits promocionant els seus productes. Els famosos i influencers són els que reben les trucades dels departaments de màrqueting. L’empresa negociarà amb l’influencer quant li pagarà pel tuit i determinarà així el seu valor, convertint-lo en una mercaderia, en un producte.

    De la mateixa manera, el creador de contingut que decideix obrir-se un compte de Patreon per dedicar part de la seva producció a l’exclusivitat, finança els seus projectes o el temps de treball posant en venda part dels seus continguts.

    La majoria d’usuaris, però, segueixen fent tuits amb intencions no-comercials –o, fins i tot, intencions aneconòmiques. Interactuar fora de les lògiques de mercat suposa que el contingut generat no és una mercaderia i, per tant, li manca valor de canvi. La intenció i la recepció dels nostres artefactes o missatges determinen la seva vàlua (no el valor). Un tuit «qualsevol», fet per un usuari anònim que s’acaba d’obrir un nou compte, en un moment determinat i en unes circumstàncies concretes, pot tenir molta vàlua per la comunitat o pot no tenir-ne cap. Recordem sinó el famós «Me la suda, soy Manolo».

    Els interessos comercials han anat fagocitant l’ús que els usuaris hem fet dels mitjans socials (propietats de corporacions amb interessos privats) per comunicar-nos mitjançant models molt més deliberatius i participatius, i per tant, més democràtics. Exemple d’això és la tendència de les plataformes a jerarquitzar els usuaris i estratificar els continguts, desfent-se del símbol de «xarxa» o «neurona» i recuperant la tradicional imatge piramidal.

    Seguint l’exemple d’abans, Facebook ha anunciat darrerament el llançament de Super, una nova app de pagament que permet connexions en directe amb famosos. Una mena de Cameo, barrejat amb el format de directes de Twitch i directes compartits d’Instagram. A Super es programaran «esdeveniments» on el famós podrà interactuar amb usuaris estratificats en dos nivells: els usuaris genèrics que poden reaccionar al directe del famós enviant reaccions i els VIP que poden tenir una conversa cara a cara amb l’afamat i treure-se’n una selfie. També es podran donar propines, comprar regals digitals (com ja es fa a Twitch o TikTok) i pagar per aparèixer juntament amb el famós, com dèiem, durant el directe.

    A aquesta nova aposta de Facebook se li sumen les noves funcionalitats anunciades per Twitter. El social media de microblogging incorporarà les funcions de Super Follow, perquè els usuaris puguin cobrar a canvi de contingut exclusiu; el Twitter Space, que habilita un espai de conversa d’àudio entre usuaris escollits prèviament (traient-li partit a l’encara prematur èxit que està mostrant ClubHouse) i el Twitter Communities, que permet crear comunitats d’interessos.

    Com bé plantejava @alexcxps, mentre els tuiteaires només demanàvem poder editar els tuits per corregir errors d’escriptura, Twitter decideix aplicar noves característiques que canvien considerablement el model en xarxa i l’experiència de Twitter com a part important de l’esfera pública digital.

    https://twitter.com/alecxps/status/1365246042749419522?s=20

    Alguns ja anunciaven la intenció de mantenir-se fermes en l’ús dels seus perfils:

    https://twitter.com/jordedu/status/1365063354918850570

    L’investigador en Humanitats Digitals, Roy Cobby, plantejava dubtes sobre aquesta decisió de Twitter, tot i que la comprenia «natural», ja que «molta gent construeix audiències aquí per portar-se-les a altres plataformes de pagament que guanyen diners com a intermediàries».

    Paulatinament la democràcia de les comunicacions en xarxa, almenys en els mitjans socials més utilitzats pels internautes a nivell mundial, està passant a convertir-se en una timocràcia, on el poder es concentra en mans dels que tenen prou diners per pagar pel contingut exclusiu o prou reputació per dedicar-se a vendre els seus productes. En aquest cas parlem de poder com a capacitat de controlar la distribució i generació d’informació i coneixements.

    Com plantejàvem al principi, sempre s’ha mantingut en estat de sospita el procés de democratització de les comunicacions en xarxa. Les bombolles de filtres generades pels algoritmes, els dissenys infraestructurals de les aplicacions per controlar interessadament l’experiència de consum, així com els models comercials que apliquen les corporacions per rendibilitzar el social media –més enllà de la publicitat– han coadjuvat l’allunyament dels mitjans participatius amb contingut generat pels usuaris, per apropar-se al model brodcast dels vells mass media, almenys pel que fa a la mercantilització de la distribució i creació de productes culturals.

    L’esfera pública digital acaba fraccionant-se en espais digitals d’exclusivitat, disgregats en petites esferes amb limitacions per interconnectar-se. La monetització intoxica el lliure albir de coproducció cultural en xarxa amb usuaris que passen a ser treballadors que apleguen un poder d’influència individual molt semblant al que exerceixen canals de televisions o grups editorials. Un bon exemple d’això són els streamers amb molta influència sobre públics de determinades generacions.

    Twitter se suma al model comercial de TikTok, Youtube, Twitch o Onlyfans que possibiliten als usuaris monetitzar el seu contingut parcial o totalment. Altres com Facebook o Instagram d’alguna manera ja fa temps que funcionen com a taulells publicitaris; per traspassar el «mur algorítmic» i que el contingut es viralitzi o circuli massivament cal finançar-lo com a publicitat.

    El veritable repte és veure fins a quin punt la convergència d’ambdós models afecta les aspiracions emancipadores i cooperatives que molts usuaris hem trobat en l’ús dels mitjans socials. La desmesurada jerarquització dels usuaris i l’estratificació de continguts en graus d’exclusivitat per pagament poden tenir com a conseqüència un menor marge de maniobra per les comunitats en xarxa que utilitzen els mitjans socials com a eina per compartir el coneixement, produir-lo, donar-li forma i generar cultura i pensament –és a dir, com a una eina política d’emancipació ciutadana.

  • Astrologia i MBTI: una mirada filosòfica

    Astrologia i MBTI: una mirada filosòfica

    L’astrologia no és una ciència. Ni tampoc vol ser-ho. Si algú creu que a la ciència li interessa «quin personatge de la rave de Llinars del Vallès ets segons el teu signe del zodíac» em temo que s’equivoca. La ciència no va d’això.

    Fixem-nos en aquest tuit:

    Quina pregunta científica genera aquesta resposta? Quin problema intenta resoldre?

    Tradicionalment l’astrologia ha estat classificada com a proto-ciència o pseudo-ciència i en el que es refereix a prediccions concretes sobre el món físic, l’horòscop no pot competir contra les ciències naturals. El que es vol destacar en aquest article no és la funció predictiva, sinó la funció identitària de l’horòscop que en els darrers anys s’ha potenciat a la xarxa i gràcies a ella ha guanyat més rellevància. Es tracta d’imatges i símbols que veus i penses «uau és literalment jo». Aquesta construcció de sentit en comunitat és representativa de la nostra era i la ciència malauradament no té molt a dir davant del turment del dia a dia, de la cerca de sentit vital. Molt més propera a l’art i la cultura.

    Tant de bo poguéssim descobrir qui som resolent una equació, substituint les variables i obtenint un resultat bonic. Tant de bo les explicacions científiques fossin una font incansable d’energia i motivació. Però no ho són. Tradicionalment no és la ciència qui s’ocupa d’aquesta tasca: és la religió

    Avui dia, l’astrologia ocuparia justament aquest espai del què anomenem “no-ciència” igual que la religió; més que competir, cobreix espais on la ciència no pot arribar. Les persones que s’acosten a l’astrologia no s’hi apropen buscant veritats sinó raons. Fins fa poc, aquest era un lloc reservat pel cristianisme (eurocentric alert), però actualment aquest s’ha de conformar en romandre al nostre subconscient i a l’imaginari d’un bon grapat de bandes indie locals.

    Com és que l’activitat de les inofensives “bruixes de la xarxa” genera tant d’odi llavors? Com a regla general, (1) l’insult ens dóna més informació del qui insulta que de l’insultat, (2) l’insult neix perquè l’insultat conegui el poder del que insulta.

    Seria poc intel·ligent afirmar que la crítica que se li fa a l’horòscop a xarxes és epistemològica. Si ets una persona que s’aixeca al matí i el primer que li demana el cos és fer un parell de comentaris despectius cap a gent que flirteja amb l’astrologia, probablement el que t’impulsa no és el baix rigor científic. Els terraplanistes causen un altre tipus de reacció totalment diferent, i es veuen relativament poques converses qüestionant els fonaments de l’antropologia o l’economia clàssica, per exemple. No és agosarat dir que un dels fets polèmics de l’astrologia sempre ha estat que és una activitat tradicionalment feminitzada.

    A mode d’experiment podem agafar una activitat similar, però masculinitzada com seguir el Barça i comprar seients al Camp Nou. Essencialment té una funció similar: forja d’identitat, certa vinculació del teu estat d’ànim amb l’«outcome» que es produeix, pensament màgic i no tecnològic-racional… Els homes també tenen els seus nínxols de religiositat, però passen desapercebuts com a tals. De fet, ens trobaríem que en general a la majoria d’aspectes del nostre dia a dia, estem molt lluny d’aplicar un pensament científic. Però això no té morbositat, no irrita.

    Sigui com sigui, al ser considerada com a creença, tant la DUDH com la majoria de constitucions de les democràcies liberals garanteixen la llibertat de culte. Com a mínim sembla que a nivell legal les (i els) fans de l’astrologia estan blindats i blindades.

    Diferent és el cas del test MBTI i la seva repercussió recent a les xarxes, en especial al món anglosaxó, però també en altres llengües (no hem trobat cap compte d’MBTI en català, us animem a ser els primers).

    El test Myers-Briggs (MBTI) classifica a les persones en 16 personalitats diferents segons com perceben el món que els envolta i com prenen les decisions. A diferència de l’horòscop, que parteix d’una definició dividint l’any en 12 parts i a partir d’aquí busca el seu significat a cada signe, l’MBTI parteix d’un procés més aviat empíric-inductiu: Katharine Cook Briggs i la seva filla Isabel Briggs Myers observen a la gent i proposen un model que ajudi a explicar la realitat (estem parlant de 1943-1944).

    Cada personalitat, per exemple INFP o ESFJ, està composta per 4 lletres amb les següents dicotomies:

    • 1ra lletra: Focus d’energia – Extraversió (E) / Introversió (I)
    • 2na lletra: Recopilació de dades – Intuïció (N) / Observació (S)
    • 3ra lletra: Presa de decisions – Sentiment (F) / Pensament (T)
    • 4ta lletra: Estructura – Judici (J) – Percepció (P)

    Però la teoria és encara més ambiciosa: l’MBTI relaciona les 16 personalitats amb les seves funcions cognitives predominants i desenvolupa un model aparentment funcional, ja que fins i tot s’ha utilitzat al sector laboral a departaments de recursos humans.

    Sens dubte, la connexió amb la realitat empírica és més directa que en l’astrologia, el test MBTI té pretensions científiques, però es pot dir que sigui científic? Aquesta és una pregunta complexa. Per començar, ni la ciència ni la filosofia es posen d’acord en quin és el criteri de demarcació del què és ciència i què no. La validesa (estadística i de test) del MBTI com a test psicomètric ha estat criticada, així com la teoria sobre la qual se sustenta. És innegable que l’MBTI utilitza models i vocabulari propers a la psicologia (de fet parteix de teories psicològiques de Carl Jung), però a la pràctica, a les xarxes veiem com se’n fa un ús que recorda a l’astrologia: aconsegueix més difusió i viralitat quan es mescla amb el llenguatge del meme.

    El mecanisme de construcció de significats és similar a l’astrologia, les 4 lletres de l’MBTI funcionen com a esquelet sobre el que s’acumulen estereotips fins a crear personalitats icòniques clarament separades les unes de les altres, com l’extrema sensibilitat d’INFP o la incapacitat per acabar cap tasca d’ENTP. I no acaba aquí: per donar un suport visual a la broma, els usuaris han utilitzat les il·lustracions oficials de la pàgina web del Test Myers-Briggs com a meme: www.16personalities.com

    Per tant el test en un primer moment té intenció de classificar les personalitats objectivament, però ràpidament s’intoxica de contingut cultural que s’ha reproduït no perquè sigui veraç, sinó perquè és graciós, causa efecte. En altres paraules: es radicalitzen les personalitats.

    Conformant-nos amb aquesta deriva de significats, la pregunta es desplaça de l’«és científic?» a l’«és útil?» i la resposta probablement és que sí. Al igual que l’astrologia, la seva utilitat no es basa en aconseguir noves dades empíriques de la natura i modelar-la sinó en generar noves maneres de pensar i de pensar-nos. A la ciència se li escapa l’anàlisi de les idees perquè ella mateixa és una idea i per això s’enterboleixen les branques científiques més properes a les persones com a éssers socials, o sigui, les ciències socials.

    Els grans avenços de filosofia de la ciència al segle XX van arribar justament de considerar la dimensió social i històrica de la ciència (Kuhn, Lakatos, Popper). El millor que podem fer per ajudar a l’avenç de la ciència és entendre les relacions de poder i les estructures econòmiques que la fan possible.

    Si veieu algú que insulta les creences alienes en nom de la ciència, el podeu mirar als ulls fixament i li podeu preguntar:

    «t’agrada la ciència? va doncs diga’m 5 científics actuals».


    Alguns links:

  • MissAndieFTW, la mentalitat de tauró i el neoliberalisme integrat

    MissAndieFTW, la mentalitat de tauró i el neoliberalisme integrat

    Fixeu-vos en aquesta divertida successió de fets. No us decebrà. Sabeu que hi ha milers i milers de cançons pop supervendas que estan composades amb quatre acords? Doncs amb dos o tres arguments neoliberals pots muntar-te tot un drama a Twitter! O millor: elaborar un discurs typical coach absolutament gastat –que a sobre et creus– i que pot arribar a instal·lar-se com a perspectiva vital dels teus seguidors més joves i despitats.

    La streamer MissAndieFTW publicava ahir al seu compte de Twitter un vídeo mostrant la seva piscina i cantant en to d’escarn «tinc piscina i tu no tens piscina, ninoninonino». Una broma que es podria haver quedat en això, en una broma, si no fos perquè és de Twitter del que estem parlant.

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364193741595168771?s=20

    Unes poques hores després pujava un altre vídeo de dos minuts explicant la diferència del que anomena «mentalitat de tauró» i «mentalitat de pobresa». El motiu d’aquest exquisit exordi (que s’entengui la ironia) era donar resposta a usuaris que, suposadament, l’han criticat per presumir de tenir piscina.

    La línia argumental principal de MissAndie és que aquests usuaris tenen enveja i, en lloc de motivar-se i esforçar-se, al veure que algú triomfa, per arribar a obtenir el mateix status, es limiten a fixar-se en les possessions de la resta i a pensar que els que més tenen no s’han esforçat, demostrant un «pensament limitat». Enlloc d’admirar les persones «triomfadores» –és a dir, riques– només senten enveja. El vídeo termina animant a aquestes persones «limitades i envejoses» a què «ho treballin, perquè seran més feliços, perquè aconseguiran més coses en la vida».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364221679015063555?s=20

    La resposta evident del Twitter progressista no es va fer esperar:

    (El següent tuit crec que no és irònic, que va en serio, però com aquí som progres, interpretarem que és ironia per la conveniència de totes)

    Al dia següent, veient que el tema encara estava bullint a Twitter, l’streamer insistia en la seva «mentalitat de tauró» compartint l’speech d’un nen que animava a «treballar dur per aconseguir quelcom».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364528569427361792?s=20

    La resposta del filòsof César Rendueles no va esperar gaire. Veiem com planteja la tònica general que seguirà aquest article a continuació:

    https://twitter.com/crendueles/status/1364588540403802114?s=20

    Minuts després gravava un altre vídeo exposant la seva situació de vulnerabilitat al intentar enviar «un missatge contra la enveja, contra la gent que té enveja, i enlloc de compartir el missatge, el que fan és llençar-li hate a ella […] perquè el que han entès aquests subnormals és que el que diu és que si no ets ric és perquè no te l’has currat».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364543384900300802?s=20

    Entenc perfectament la incredulitat que sent. Ella parla des de l’absolut sentit comú. Si t’esforces a la vida pots aconseguir l’impossible. En aquesta frase l’únic importat seria la voluntat si no fos per l’ús del verb poder. La voluntat no implica sempre poder. No farem una llarga reflexió foucaultiana sobre el subjecte subjectat a la normalitat, entesa com el dispositiu de poder més eficient. Però sí furgarem sota el discurs de l’esforç i la meritocràcia de la streamer.

    El discurs pornogràfic de «la qüestió d’actitud» només està recautxutant el vell argument de la cultura de l’esforç que resa: per triomfar a la vida –ser ric i guanyar molts diners– només has de posar-li actitud, és a dir, has d’esforçar-te i treballar molt per aconseguir allò que desitges. Tot el discurset de l’enveja no deixa de ser el mateix, però amb un plus denigratori de la reacció de la classe treballadora sotmesa per les desigualtats i la jerarquia de classes.

    Per començar podríem parlar què significa per a cadascú «triomfar a la vida». Aquesta gent pensa que els tenim enveja perquè volem ser rics, viure despreocupadament i tenir, com sol dir-se, la vida resolta. Quina sorpresa s’enduran quan se n’adonin que hi ha qui, a banda de mirar-nos el melic, mirem els dels demés i entenem que la nostra situació de privilegi (sud d’Europa) és principalment en detriment de la meitat sud de l’hemisferi. Tampoc cal que ho plantegi civilitzatòriament. A la absolutament desigual societat espanyola passa el mateix. I sabent que això és així, ens impliquem per construir comunitats, estats, internacions, socialment justes; on la riquesa quedi repartida i no s’acumuli grans quantitats de capitals en mans d’uns pocs.

    MissAndieFTW s’oblida de les profundes desigualtats de classe. Hauríem de tornar a veure Slumdog Millonaire. No és ningun secret ni ninguna mentida que hi hagi una majoria de treballadora en aquest món; condició que determinarà les possibilitats per accedir a un o un altre grau de coneixements o estudis, a un o un altre tipus de feina, a una dependència més o menys gran de la despesa del seu temps de vida per mantenir-se amb vida i que aquesta sigui mínimament de qualitat.

    Quan neixes en determinats barris, en el si d’una família obrera, no és tant important l’esforç que li dediquis a aconseguir el que vols. De fet, els propis desitjos i voluntats quedaran determinats per aquestes condicions vitals i, segurament, ben llunyans dels desitjos i voluntats dels més privilegiats. Partint d’aquesta premissa fonamental, l’anomenada «cultura de l’esforç» no és més que una treta per generar confusió entre la classe treballadora i mantenir-la alienada i, principalment, aïllada o separada.

    Desmuntar el discurs de la cultura de l’esforç entre la classe treballadora no és gens fàcil, perquè és molt efectiu i molt seductor. Creure que només depèn de la teva voluntat la capacitat d’aconseguir més coses a la vida és un bon discurs publicitari: només necessites de tu mateix per aconseguir el que et proposis (principalment ser ric). Si tothom es comportés, sintonitzant amb aquest discurs, seria possible construir una societat meritocràtica, en la qual siguin els mèrits i no les condicions de classe els que determinin la posició social. Així l’estructura social depèn únicament de l’esforç i la competència dels individus i els interessos privats, i no del bé comú i la cooperació dels individus per teixir interessos col·lectius que no deixin ningú enrere.

    Jean-Paul Sartre va comprendre, en el intent d’apropar l’existencialisme que centra el discurs en la llibertat del subjecte i el marxisme que el centra en l’objecte, que el subjecte projectat al món, lliure i angoixat, estava condicionat també per situacions objectives com són agrupacions humanes que el sobrepassaven (la classe social). «Dir de l’home el que és, és dir el que pot», afirmava a la Crítica de la raó dialèctica (1960).

    Per concloure deixo obertes dos vies de pensament que m’han semblat interessants respecte a la cultura de l’esforç i la meritocràcia. El primer es aquesta idea de César Rendueles on planteja que «Els [que defensen] la cultura de l’esforç deprecien la motivació intrínseca i ens tracten com si fóssim nens malcriats, als quals hi ha que estar sempre amenaçant o premiant perquè es portin bé».

    https://twitter.com/crendueles/status/1364840570053664768?s=20

    L’escriptor i pensador Ramón Mistral reflexiona, en aquest tuit, sobre la inexistència d’una narrativa seductora alternativa a la cultura de l’esforç plantejada des de l’esquerra.

  • TikTok: sobre la nova forma de meme i el plagi

    TikTok: sobre la nova forma de meme i el plagi

    L’actor, realitzador i guionista David Pareja va mostrar en un fil de Twitter la seva indignació amb un tiktoker de fama creixent que basa el seu contingut en «plagiar» altres usuaris de l’aplicació.

    El fil mostra un recull de vídeos virals del tiktoker @nachter i els compara amb vídeos idèntics d’altres usuaris publicats amb anterioritat. El contingut principalment humorístic representa una escena contextualitzada per un text i un àudio, generalment una cançó, que aporta comicitat a l’acció escenificada.

    TikTok ha acompanyat a les noves generacions en aquesta estranya època de pandèmia que ens ha tocat viure. Amb més del 80% d’usuaris centennials i popularitzada majorment durant el 2019, la xarxa social xinesa ha evolucionat tendencialment a l’alça durant el 2020 situant-se entre les deu xarxes socials més utilitzades del món, per sobre de Twitter, Reddit o Snapchat, segons dades de Hootsuite.

    TikTok combina perfectament els stories d’Instagram, el format videomusical, els efectes especials o filtres i l’edició de vídeo. Les seves funcionalitats específiques (la manera en què funciona l’aplicació) i el seu algoritme permeten que els continguts es comparteixin arreu del món i faciliten molt més la viralització que altres xarxes socials. Aquest format possibilita una nova narrativa estretament vinculada als codis culturals de les generacions centennial i millennial tardana, que comparteixen la manera d’entendre l’humor, l’accés a la informació i la conformació de l’opinió, així com l’expressió d’un erotisme que incorpora a determinats gestos i moviments (les tendències de balls, la música, els gestos facials, etc.) un component erogen d’intensitat variable.

    Tot aquest nou escenari cultural i narratiu ha aportat un nou sentit als memes. Els tiktokers ara repliquen escenes acompanyades amb música o sons diversos (com poden ser diàlegs, monòlegs o manifestacions sonores del que podem anomenar «vídeos fundadors» de les tendències) amb el seu cos. El procés d’imitació –o remixturació– ja no es limita a fer-se sobre un contingut original en la forma visual, sinó que ara passa a fer-se amb el propi cos dels usuaris i usuàries.

    Així comencen a sorgir diferents tiktokers o creadors de continguts que solen especialitzar-se dins d’un corrent o nínxol de contingut, tot aportant un estil propi. Exemples de corrents de contingut són el corrent dansa o ball, el corrent maquillatge, el corrent humorístic o satíric, el corrent meta-tiktok (el que genera contingut parlant d’altre contingut de l’app), el corrent eròtic, el corrent anime o manga, el corrent més informatiu o dedicat al coneixement, entre altres. També hi ha corrents més transversals com el polític –que incorpora corrents com el LGTBIQ+, el feminista, el progressista (poc habitual), el ultradretà o feixista– o el comercial propi dels famosos, músics, artistes, etc.

    La circulació de continguts a TikTok està condicionada principalment per dos elements: l’algoritme de l’aplicació i les característiques pròpies del contingut. Ambdós elements són complementaris. El primer és funcional i actua segons les lògiques de l’economia de l’atenció. TikTok intenta que passis el major número de temps consumint els continguts de l’app per poder rendibilitzar el negoci: a major temps consumint continguts, més quantitat d’anuncis es consumeixen i més rendible es torna TikTok perquè les empreses inverteixin. En l’economia de l’atenció no només juga un rol els interessos financers de l’empresa propietària de la xarxa social i l’algoritme; també els generadors de continguts hi contribueixen impulsats pel desig de destacar, influir, guanyar seguidors i, per tant, reputació.

    Per altra banda, quan parlem de les característiques pròpies del contingut ens referim a un aspecte més cultural. A TikTok l’element sustentador de la repetició o imitació del meme és generalment l’àudio. Quan els usuaris graven un ball o un lipsync, o bé utilitzen un àudio que ha estat pujat per altre usuari, o bé el pugen ells mateixos quan graven o editen el seu vídeo. Si l’àudio l’utilitza molta gent es torna tendència, esdevenint l’element estàtic en tots els enregistraments, mentre que el vídeo o l’element visual és aquell que canvia i remixtura el missatge o la intenció inicial del meme.

    Independentment de la categoria a la qual pertanyi el contingut, al poder interactuar amb ell, remixturar-lo i compartir-lo, esdevé potencialment un meme. Això suposa funcionar sota les lògiques d’una economia de la producció social i sota un model cultural que permet l’apropiació, la còpia i la modificació de la idea o la intenció de qualsevol contingut inicial.

    TikTok és una aplicació genuïna perquè ha heretat de Musical.ly la cultura Read-Write i l’ha combinat amb funcionalitats que obren un munt de possibilitats de creació de continguts i expressió d’idees que, al compartir-se, evolucionen, es transformen, mixturen i milloren, en una coproducció massiva dels usuaris i usuàries de l’aplicació oberta en l’àmbit mundial.

    Quin paper juga la propietat en aquesta economia de la producció social? És possible parlar de plagi tenint en compte que la mateixa funcionalitat de l’aplicació incita a la remixturar els continguts i interactuar directament amb ells?

    Tot i ser complementàries, les lògiques de l’economia de l’atenció i de la producció social presenten tensions relacionades amb el component d’expressió de la individualitat en la xarxa i una cultura de la participació horitzontal i oberta. Si el tiktoker que abans posàvem com a exemple viralitza un contingut que còpia altres idees de manera exacta i gràcies a això guanya una reputació online que li permet obtenir beneficis econòmics, evidentment existeix una intenció insolidària: busca al cap i a la fi un benefici individual i no la coproducció de contingut de valor aportant una diferència autèntica.

    La denúncia de Parejo està fonamentada en reprovar el «plagi» de contingut, però, si s’assumeixen les dinàmiques de l’economia de la producció social, hem d’entendre que no existeix a la xarxa social quelcom semblant a la propietat exclusiva d’una idea o d’un format d’expressió concret. Ara bé, sí podria destacar-se la tensió d’aquesta inexistència d’exclusivitat amb l’expressió de la individualitat a la xarxa amb pretensió de guanyar rèdit personal i econòmic, en aquest cas, a costa de les idees d’altres usuaris.

    L’equilibri entre ambdues lògiques econòmiques està expressada amb claredat a la categoria que proposa l’acadèmic Yochai Benkler «d’economia política del procomú». Benkler defineix el procomú com a «un tipus particular d’ordenació institucional per governar l’ús i la disposició dels recursos». Aquesta ordenació està principalment fonamentada en contraposició amb el concepte de propietat: cap persona individual controla en exclusivitat l’ús d’una idea. Els recursos, idees o expressions estan a l’abast d’un número variable de persones que acorden una reglamentació que pot «abastar des del tot val a regles formals finament articulades i el respecte de les quals s’imposa amb efectivitat».

    En aquest espai procomú el concepte de llibertat és força diferent a la concepció liberal: es practica una llibertat «respecte a les restriccions que acceptem normalment com a precondicions necessàries per al funcionament dels mercats». Benkler accentua l’aspecte restrictiu del mercat que delimita qui té el domini i la potestat d’usar els recursos sota la condició de la propietat. El procomú planteja un espai lliure d’aquestes restriccions i de caire sostenible i eficient, és a dir, un espai totalment assimilable i pragmàtic.

    En altres reportatges tindrem l’oportunitat d’expressar amb més profunditat la proposta de Benkler. Aquesta aproximació, però, ja ens serveix per pensar un espai capaç d’equilibrar els dos tipus de dinàmiques econòmiques que es produeixen a xarxes socials com TikTok. El procomú és una proposta que no deixa en banda la individualitat, sinó que planteja una estructura inclinada clarament cap a la producció i expressió comunitària i inclusiva.

  • Els «youtubers» andorrans, els impostos i la insolidaritat dels que més tenen

    Els «youtubers» andorrans, els impostos i la insolidaritat dels que més tenen

    Al mes de gener l’streamer El Rubius va comunicar a un directe de Twitch que es mudaria a Andorra. Els motius eren viure a prop dels seus amics i amigues, escapar de la condemnada vida del famós, que no pot fer vida normal a la capital espanyola, i pagar menys impostos –doncs, Andorra exerceix menys pressió fiscal sobre els rics.

    Amb efecte pràcticament immediat el tema va convertir-se en tendència a Twitter, on va obrir-se un debat sobre els impostos i la pressió fiscal, que encara avui en dia és vigent.

    La decisió i el discurs d’una figura pública amb forta influència sobre les noves generacions va traslladar un debat de fons entre el liberalisme, que concep la llibertat negativa, i el socialisme, que comprèn la llibertat com a positiva, a una capa més simbòlica; això és, ha fet aterrar a la xarxa la discussió de dues posicions polítiques i filosòfiques complexes que distingeixen diferents models de societat i propostes pragmàtiques d’una manera més «superficial». En aquestes condicions, el debat no es dóna en codis acadèmics, sinó que es produeix una batalla cultural; una batalla pel sentit comú en el qual la postura hegemònica liberal de la llibertat negativa (la llibertat entesa com la no-intromissió o intervenció externa al lliure albir de l’individu), al estar normalitzada, juga amb avantatge.

    No va passar molt de temps per a què la disputa pel sentit traspassés les xarxes socials i arribi a instal·lar-se en l’agenda política i mediàtica del mes de gener. De fet, fins i tot l’actual ministra d’hisenda, María Jesús Montero, va declarar respecte d’això en una roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

    Des d’un primer moment es van conformar les posicions: altres streamers amb molta influència, com Ibai Llanos, van defensar la necessitat de pagar impostos i que els que més guanyen paguin més, en un exercici d’equitat fiscal per lluitar contra les desigualtats i garantir la igualtat d’oportunitats. Aquestes declaracions van promoure la construcció de persones-símbols, és a dir, personatges que recullen en el seu significant, en la seva imatge, una sèrie de reivindicacions i valors constitutius d’un model paradigmàtic per a cada ideologia.

    ElRubius o TheGref han passat a representar obertament el liberalisme conservador, que considera les desigualtats socials com un mal necessari, mentre que Ibai Llanos o Alex El Capo, entre d’altres figures, s’han erigit en representants del liberalisme social, que compren la necessitat que l’Estat garanteixi la igualtat d’oportunitats i l’enfortiment dels serveis públics.

    En aquest escenari poc importen les fonamentacions econòmiques, les grans reflexions sobre el futur de la societat, l’intent de predicar el contingut d’una moral comuna. El que pren rellevància és la manera en què siguin capaços, els defensors de cada postura política i filosòfica, de construir un sentit d’evidència respecte a l’objecte de debat. Un meme, un vídeo de TikTok, un directe de Twitch, un vídeo estil YouTube, un tuit ben parit, etc. poden fer virar considerablement les opinions dels usuaris més despolititzats. No només això, també pot condicionar-los l’entrada al coneixement i a la reflexió política. No és el mateix entrar en el marc liberal-conservador que fer-ho en el marc social-progressista.

    Per això és d’agrair que figures rellevants a l’esfera digital estiguin disposades a debatre en «camp contrari», com és el cas de l’escriptora Elizabeth Duval que va debatre amb David Santos, conegut com el «youtuber de VOX». El debat es va emetre en directe la tarda del 23 de gener al canal de YouTube de Santos i va desenvolupar-se com s’esperava: la caverna de l’ultradreta va utilitzar el xat per insultar a Duval principalment per la seva condició de gènere, mentre que Santos repetia els típics arguments cunyats del neoliberalisme-conservador. Malgrat que Duval podria haver mogut el marc del debat es va centrar a desmuntar els raonaments simplistes –i sovint basats en dades falses– del «youtuber de VOX». Aquest va ser un dels moments més recordats:

    Les persones progressistes hem d’estar presents a les comunitats online batallant pel sentit que construeix la cultura popular digital, amb clares intencions de què tendeixi al progressisme, la inclusió, la pau, l’amor i a la democràcia, així com a una ètica de mínims fonamentada en els drets humans, a partir de la qual construir l’ètica individual subjectiva.

    Costa molt erigir figures públiques que, des de la quotidianitat i el lliure albir, siguin capaces de simbolitzar reivindicacions que vagin més enllà, inclús, del liberalisme social i representin el socialisme de la llibertat positiva, la igualtat real (no només la d’oportunitats) i la redistribució de les riqueses. Aquest sentit només es construeix en la lluita de les trinxeres, debat a debat, partit a partit, guanyant espai en l’esfera pública digital d’una manera més lúdica i incidint en les xarxes de sentit que construeix la cultura popular emanada des del sentit instituït (l’hegemonia liberal capitalista conservadora).

    Potser els debats a les xarxes no resolguin els problemes socials que diagnostiquem les esquerres, però sí que són capaços de condicionar el marc hegemònic on es mouen milions i milions d’usuaris, molts de generacions joves que encara no han accedit a la reflexió política de manera activa i que prenen decisions i es comporten en funció d’una voluntat fortament vinculada a l’imaginari social i cultural digital.