Editor ciberpoder.net

Categoria: Relats

  • «El Capital en l’era de l’Antropocè»: una mirada crítica a la solució de la crisi climàtica

    «El Capital en l’era de l’Antropocè»: una mirada crítica a la solució de la crisi climàtica

    Quan era petit, entre la canalla circulava una broma escatològica que consistia en preguntar-li a algú altre si li agrada menjar merda. En respondre que no —com és lògic—, entre riures, se l’interpel·lava dient que havia admès que ha tastat merda, doncs, en cas de no ser així, mai sabria si li agrada o no. La resposta correcta per no suposar això seria, simplement, «no ho sé». La ironia de la broma és que esquematitza amb precisió la forma en la qual hem d’abordar la crisi climàtica.

    Per a Badiou l’actitud que cal adoptar és la fórmula de mieux vaut un desastre qu’un désetre: millor arriscar-se amb les propostes polítiques i empènyer si fa falta fins a les fronteres d’allò desconegut les conseqüències dels nostres actes encara que això suposi una catàstrofe, que levitar sota un marc de danys i riscos mínims amb la condició d’assegurar la supervivència (això és el nucli del contracte social liberal, la tolerància fins i tot a una supressió temporal dels nostres drets fonamentals amb la condició de fer prevaldre el poder preconfigurat). De tal forma, si bé la crisi climàtica és el cataclisme par excellance en l’actualitat, aquest, citant a Mao, genera tal desordre sota el cel que la situació és excel·lent; una crisi d’aquestes dimensions, que amenaça l’existència, habilita una raó que permet superar el binomi entre ignorar l’evidència i pretendre continuar tal com estem (menjant merda) i acceptar que el cataclisme és imminent (no menjant merda, però sabent quin gust té).

    Fa poques setmanes ha arribat a les llibreries la traducció de la segona obra de Kohei Saito, El Capital en l’era del Antropocè, la qual sota el context actual de crisi climàtica explica correctament com la forma de vida occidental s’ha sostingut principalment en el saqueig i transferència tecnològica (a més de la temporal o espacial) al sud global tant de la força de treball —la divisió internacional del treball— com de la naturalesa —els seus recursos— i pretén establir un diàleg amb les diferents tesis que proposa la (crítica) economia política per a evitar la catàstrofe. Proposa la superació d’aquestes amb la tesi emmarcada en la idea del comunisme descentralista.

    Keynesianisme mediambiental, una escapada cap endavant

    Saito mostra encertadament com les diferents propostes i mecanismes sorgits fins ara per combatre el canvi climàtic han estat, en el millor dels casos, una manera d’escapada cap endavant. El keynesanisme mediambiental o Green New Deal ressona mediàticament com a la solució a la crisi. De forma molt resumida, consisteix en un conjunt de propostes polítiques i econòmiques que, basant-se en l’intervencionisme estatal, pretenen transitar a un creixement «verd» descarbonitzat, el qual generarà ocupació i creixement econòmic.

    Les mesures esmentades poden semblar viables en paper dins del sistema productiu capitalista, però la teoria del desacoblament en la qual es basen és inviable. Aquesta teoria suggereix que es pot separar la generació de carboni a l’atmosfera de la producció econòmica a través del desenvolupament de noves tecnologies verdes, però això és impossible. Només cal invocar la paradoxa de Jevons, que afirma que a mesura que la tecnologia millora l’ús eficient dels recursos, és més probable que aquest consum augmenti en lloc de disminuir. Això es deu al fet que, en un context de desenvolupament tecnològic, l’eficiència aconseguida no fa més que augmentar la demanda dels recursos necessaris.

    Un altre problema que sorgeix és que simplement no tenim gaire temps. És cert que els països desenvolupats han reduït de manera relativa les seves emissions, però no disposem del temps suficient perquè els països del sud global es desenvolupin mitjançant la mateixa fórmula que el nord a través d’un creixement econòmic ràpid i contaminant fins a arribar a un nivell de desenvolupament humà desitjable i en tal moment, començar a reduir les emissions. De la mateixa forma, els ODS i l’agenda 2030 segueixen encallats en la necessitat del creixement per a assolir el benestar: «el creixement sostenible es potenciarà a través de la interacció entre la ràpida innovació tecnològica, la inversió en infraestructures sostenibles i l’increment de la productivitat dels recursos […] estem entrant en una nova era de creixement econòmic». Llavors, quin és el problema de la productivitat? Es deu només a una qüestió de falta de temps? Saito, citant a Rockstrom i la seva tesi sobre el ‘la trampa de la productivitat’, mostra que cal renunciar al creixement econòmic:

    El capitalisme sempre està buscant augmentar la productivitat per a reduir els costos. Si la productivitat augmenta, es pot produir el mateix amb menys mà d’obra. En tal cas, si la grandària de l’economia continués sent el mateix, augmentaria el número d’aturats. No obstant això, en el capitalisme els aturats no poden viure i els polítics temen les taxes altes d’atur. Per això, en el capitalisme existeix una pressió insidiosa i permanent perquè la grandària de l’economia continuï creixent sense parar. D’aquesta manera, la millora de la productivitat obliga a incrementar la dimensió de l’economia. És la trampa de la productivitat.(pp. 60)

    Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.

    En aquest paràgraf, Saito fa referència implícita a Marx i explica com a través del procés de circulació, el capitalista tendeix a reinvertir la plusvàlua generada en capital constant i, com que no pot generar valor (només la força del treball té aquesta propietat), es produeix la famosa tendència decreixent de la taxa de guany. A més desenvolupament, més difícil és generar plusvàlua, però alhora les circumstàncies obliguen que es continuï produint més. L’únic motiu per a créixer és tautològic: es creix per a continuar creixent. Les masses de treballadors i treballadores —l’exèrcit industrial de reserva— sempre han de ser excedents per donar resposta a la variació dels cicles econòmics. En definitiva, no podrem solucionar el canvi climàtic confiant en les lleis del mercat, no necessàriament per la dimensió especulativa d’aquest sinó pel mateix funcionament del sistema, el qual necessàriament ha d’apel·lar al dogma de la possibilitat de creixement infinit, sense existència de límits planetaris.

    El principal problema del creixement econòmic

    Tenint tot això en compte, el problema és el creixement econòmic en si mateix. En aquest punt Saito desplega tot el seu potencial per explicar per què el problema és el creixement i, de passada, resumeix excel·lentment algunes de les tesis principals de El Capital, tot proposant una lectura diferent de l’ortodoxa economia política.

    La història va tal que així —bastant en la línia dels talls epistèmics althusserians. El jove Marx creia en la determinació de les forces productives; creia que el comunisme vindria determinat pel creixement econòmic, segons el qual aquest desenvolupament generaria les contradiccions (crisis de sobreproducció) per les quals s’acabaria imposant un altre model social de producció com a solució. A això se suma, segons Saito, l’eurocentrisme: una visió unilineal de la història, segons la qual el desenvolupament històric d’Europa és el model per continuar a escala mundial. Europa com l’estàndard —el punt zero— pel qual jutjar la resta del món. Aquesta és la visió de Marx en el Manifest Comunista.

    No obstant això, a partir de 1851 es dona un canvi epistemològic que acaba amb el primer Marx «humanista» del desenvolupament històric com a progrés. En la carta del 7 de gener a Engels, Marx proposa incidir en els postulats econòmics de Ricardo en relació amb la renda i en la carta del 2 d’abril afirma que creu haver acabat amb el problema:

    Ja he arribat a tal punt que en cinc setmanes més hauré acabat amb aquesta merda de l’economia. Et vigila fait elaboraré a casa l’Economia i em llançaré sobre alguna altra ciència en el Museu. ça commence á m’ennuyer. Au fond, aquesta ciència ja no va fer cap progrés des de A. Smith i Sr. Ricardo, per molt que hagi ocorregut en algunes recerques aïllades, sovint excessivament subtils.

    Marx, K. & Engels, F. (2011) Correspondencia.

    Lògicament, Marx no va acabar amb «la merda de l’economia» en cinc setmanes i, des d’aquí, es pot traçar l’inici de l’estudi de la crítica a l’economia política que culminarà amb El Capital. La primera obra d’aquest nou Marx va ser Contribució a la crítica de l’economia política de 1959. Les diferències entre els dos Marx són clares si comparem les assumpcions de partida de La ideologia alemanya amb el capítol de la fetitxització de la mercaderia de El Capital. Així, en La ideologia alemanya s’exposa que:

    Totalment al contrari del que ocorre en la filosofia alemanya, que descendeix del cel sobre la terra, aquí s’ascendeix de la terra al cel. És a dir, no es parteix del que els homes diuen, es representen o s’imaginen, ni tampoc de l’home predicat, pensat, representat o imaginat, per a arribar, arrencant d’aquí, a l’home de carn i os; es parteix de l’home que realment actua i, arrencant del seu procés de vida real, s’exposa també el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d’aquest procés de vida. També les formacions nebuloses que es condensen en el cervell dels homes són sublimacions necessàries del seu procés material de vida, procés empíricament enregistrable i lligat a condicions materials. La moral, la religió, la metafísica i qualsevol altra ideologia i les formes de consciència que a ells corresponguin perden, així, l’aparença de la seva pròpia substantivitat. No tenen la seva pròpia història ni el seu propi desenvolupament, sinó que els homes que desenvolupen la seva producció material i el seu tracte material canvien també, en canviar aquesta realitat, el seu pensament i els productes del seu pensament. No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència.

    Marx, K & Engels, F (1846) La ideologia alemana.

    A això, Žižek li contraposa que:

    Aquesta postura culmina en una comparació còmicament agressiva: es considera que la filosofia té la mateixa relació amb l’estudi de la vida real que la masturbació amb l’acte sexual real. No obstant això, aquí comencen els problemes: el que Marx va descobrir amb la seva problemàtica del «fetitxisme de la mercaderia» és una fantasmagoria o una il·lusió que no pot ser simplement rebutjada com una reflexió secundària, perquè està operativa en el mateix cor del «procés real de producció». Es pot observar el mateix començament del subcapítol sobre el fetitxisme de la mercaderia en El capital: «A primera vista, una mercaderia sembla una cosa extremadament òbvia i trivial, però la seva anàlisi posa de manifest que és una cosa molt estranya, plena de subtileses metafísiques i filigranes teològiques». Marx no afirma, a la manera suposadament «marxista» de La ideologia alemanya, que l’anàlisi crítica demostraria com una mercaderia el que sembla una misteriosa entitat teològica va sorgir de l’«ordinari» procés de la vida real; per contra, afirma que la tasca de l’anàlisi crítica és treure a la llum les «subtileses metafísiques i les filigranes teològiques» del que a primera vista sembla un objecte ordinari. El fetitxisme de la mercaderia (la nostra creença que les mercaderies són objectes màgics, dotats d’inherents poders metafísics) no està situat en la nostra ment, en la manera en què percebem (erròniament) la realitat, sinó en la nostra pròpia realitat social. (Zizek, 2012)

    Zizek, S. (2012) Vivendo en el final de los tiempos. Akal.

    Així, en aquest context caldria llegir El Capital, no com un treball de bast materialisme en el qual la realitat de les relacions socials-productives estan emmascarades pel vel de la falsa consciència, sinó com aquesta falsa consciència està totalment inscrita en el funcionament de la nostra realitat com a tal; tenint en compte que malgrat ser falsa, aquesta falsificació té una funció real. Sobre la base d’aquesta anàlisi de les fantasmagòriques propietats de la mercaderia canvia la noció de la història com a progrés donat el desenvolupament de les forces productives, perquè es qüestionen les funcions i propietats mateixes del fill del creixement: la mercaderia.

    Tornant a Saito, el filòsof japonès argumenta que la recerca posterior a la publicació del primer tom de El Capital es retarda a causa d’una altra refundació de les premisses de partida. En el primer tom ja es van poder veure traces del Marx «ecologista» amb la seva exposició de la teoria del metabolisme, segons la qual el capitalisme altera profundament la relació —mitjançada a través del treball— entre l’ésser humà i la naturalesa, produint una esquinçada en forçar aquesta relació en la creació de mercaderies. En comptes d’una economia basada en valors d’ús, el capitalisme, en fonamentar-se en la producció de mercaderies mitjançades com a valors de canvi (necessaris per a la seva reproducció), fa d’aquesta relació metabòlica, a la llarga, insostenible. El Juggernaut que llança a les dones i fills sota les rodes del capital és imparable fins a la seva pròpia destrucció; no coneix més racionalitat que el seu propi creixement desmesurat, sigui a costa de la destrucció de la naturalesa o del treballador, les seves úniques fonts de riquesa:

    […] dins del sistema capitalista tots els mètodes per acréixer la força productiva social del treball s’apliquen a costa de l’obrer individual; tots els mètodes per desenvolupar la producció es retruquen en mitjans de dominació i explotació del productor, mutilen a l’obrer convertint-lo en un home fraccionat, el degraden a la condició d’apèndix de la màquina, mitjançant la tortura del treball aniquilen el contingut d’aquest, li alienen a l’obrer les potències espirituals del procés laboral en la mateixa mesura en què a aquest procés s’incorpora la ciència com a potència autònoma, tornen constantment anormals les condicions baix les quals treballa, ho sotmeten durant el procés de treball al més mesquí i odiós dels despotismes, transformen el temps de la seva vida en temps de treball, llancen la seva dona i la seva prole sota la roda de Juggernaut del capital. Però tots els mètodes per a la producció del plusvàlua són alhora mètodes de l’acumulació, i tota expansió d’aquesta es converteix, al seu torn, al mig per al desenvolupament d’aquells mètodes. D’això se segueix que a mesura que s’acumula el capital, empitjora la situació de l’obrer, sigui com fos la seva remuneració. La llei, finalment, que manté un equilibri constant entre la sobrepoblació relativa o exèrcit industrial de reserva i el volum i intensitat de l’acumulació, encadena l’obrer al capital amb grills més ferms que els tascons amb què Hefest va assegurar a Prometeu en la roca. Aquesta llei produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital. L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital.

    Marx, K. (1867) El capital.

    Després de la publicació del primer tom de El Capital, Marx comença a atendre en les seves recerques les societats no occidentals i precapitalistes, específicament en relació amb les seves formes de propietat comuna de la terra, plasmat en la Carta a Zasúlich de 1881. La revolucionària russa Vera Zasúlich escriu a Marx per una controvèrsia sorgida al voltant d’un paràgraf de El Capital, segons el qual «el país industrialment més desenvolupat no fa sinó mostrar al menys desenvolupat la imatge del propi futur»: Zasúlich es preguntava si la ruta a prendre era prèvia la revolució desenvolupar de forma capitalista per a assolir el socialisme. La resposta de Marx va ser que El Capital es limita a una anàlisi d’Europa occidental i que no era necessària la destrucció de les formes de propietat comuna precapitalistes per a la conquesta socialista i, de fet, com aquestes formes precapitalistes podrien servir com a eixos de resistència:

    Perquè en Rússia, gràcies a una combinació única de les circumstàncies, la comunitat rural, que existeix encara a escala nacional, pot desfer-se gradualment dels seus caràcters primitius i desenvolupar-se directament com a element de la producció col·lectiva a escala nacional. Precisament gràcies al fet que és contemporània de la producció capitalista pot apropiar-se totes les realitzacions positives d’aquesta, sense passar per totes les seves terribles peripècies. Rússia no viu aïllada del món modern; tampoc és presa de cap conqueridor estranger, com ocorre amb les Índies Orientals.

    Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.

    Així, la carta mostra la realització de la contingència històrica en fosa de la idea d’un determinisme històric. Un pot arribar a entendre que, per a l’últim Marx, el comunisme no es dona necessàriament com la fase superior del desenvolupament capitalista, la qüestió és molt més contingent que això. I fixant-se en les formes de propietat comuna precapitalistes, Marx afirma:

    En una paraula, enfront d’ella es troba el capitalisme en crisi que només s’acabarà amb l’eliminació d’aquest, amb el retorn de les societats modernes al tipus ‘arcaic’ de la propietat comuna […] El nou sistema al qual tendeix la societat moderna serà un renaixement en una forma superior d’un tipus social arcaic. (Marx, 1881)

    Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.

    En resum, l’últim Marx després de les anàlisis de les formes de propietat comunes de la terra de societats precapitalistes i altres recerques trenca no sols amb el seu jo «humanista», sinó també amb la mateixa idea del comunisme com a ideal de progrés. En aquest punt incideix Saito per a afirmar que l’últim Marx defensava el decreixement, perquè

    […] l’estabilitat de les societats comunals sense creixement econòmic permetia estructurar socialment un metabolisme equitatiu entre l’home i la naturalesa […]la sostenibilitat i la igualtat, basades en l’economia estacionària, conformen la resistència contra el capital i constitueixen el fonament de la societat futura.

    Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.

    Comunisme decrecentista: l’única solució

    Després de l’exposició de la tesi, el llibre continua amb un debat crític amb altres corrents postcapitalistes (principalment l’acceleracionisme) i defensa el comunisme decrecentista com l’única solució per, no sols acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, sinó també per a la necessària emancipació del gènere humà.

    En un futur article intentaré traçar una crítica a Saito i els seus postulats respecte a l’acceleracionisme i les propostes polítiques que l’autor ofereix. Mentrestant, només em cal agregar que Capital en l’era de l’Antropocè és una lectura completa molt recomanada no sols per a entendre les causes que ens van portar a la crisi climàtica, sinó també per a veure que encara som a temps d’actuar.

    [1] Una altra peripècia que sorgeix d’aquesta qüestió és què passaria quan ja no hi hagi força de treball barata. Imaginem-nos que el canvi climàtic s’esdevé més lentament del real i ens dona temps per a desenvolupar el sud global a l’estàndard del nord, no seria la fi del creixement igualment, i per tant del capitalisme?

  • Llops, targetes de crèdit i algoritmes que discriminen

    Llops, targetes de crèdit i algoritmes que discriminen

    La intel·ligència artificial en un entorn massa salvatge

    Fa uns anys, uns investigadors volien diferenciar imatges de huskies i de llops. Amb tècniques de Machine Learning, van crear una xarxa neuronal que rebia una imatge i endevinava de quin animal es tractava. I gairebé no fallava mai. A continuació, exemples de cinc encerts i un error:

    Fins aquí res estrany, no? La intel·ligència artificial resolent una tasca que no sembla excessivament difícil. Huskies i llops, per favor. No hi havia cap repte més complicat? 

    Però els investigadors volien entendre per què la xarxa neuronal de vegades s’equivocava. Llavors, van buscar en quines parts de les imatges es fixava el model per decidir entre un animal o l’altre. La cara? Les orelles? El tipus de pèl? Mireu el resultat, que és sorprenent:

    El model es fixava en el fons de la imatge! Si hi havia neu, deia llop. Una classe de parvulari hauria arribat a la mateixa conclusió a canvi d’una bosseta de llaminadures. No és que el model fos dolent, però no feia el que volien. No diferenciava huskies i llops. Era un detector de neu!

    Aquests investigadors van cometre un error groller: haurien d’haver utilitzat imatges de llops amb neu i sense. I aquesta anècdota sembla inofensiva, però no és un cas aïllat. Sovint, no es recullen dades amb diversitat suficient. Per exemple, en els estudis per relacionar el genoma humà amb risc de malalties, el 2019 el 80% dels individus de les bases de dades eren europeus. Aquests exemples semblen fàcils de corregir, però, de vegades, es cometen errors molt més subtils i amb conseqüències catastròfiques.

    Una targeta de crèdit… sexista?

    L’agost del 2019, Apple va treure als Estats Units una nova targeta de crèdit. L’Apple Card havia de ser una revolució. En paraules seves: «Construïda sota els principis de simplicitat, transparència i privacitat, l’Apple Card no té taxes, es paguen menys interessos, facilita entendre les despeses i proporciona un nou nivell de seguretat». Ah, i era d’un color platejat espectacularment bonic. Apple, sempre grandiloqüent. I aquest cop de la mà de Goldman Sachs.

    Uns mesos després, David Heinemeier, un emprenedor del món tecnològic, va escriure un tuit molt polèmic. Denunciava que, tot i tenir exactament les mateixes condicions econòmiques que la seva dona, l’Apple Card li concedia un límit de crèdit 20 vegades més gran que a ella. Això va crear molt de rebombori. L’Apple Card era sexista? Poc després, Steve Wozniak, cofundador d’Apple, va respondre al tuit admetent que a ell i a la seva dona els passava el mateix.

    Però la cosa es complica. Perquè en David —i molts d’altres— van trucar a Apple demanant explicacions. I els treballadors responien sempre el mateix: que havia estat l’algoritme! Asseguraven que el model tractava a tothom per igual, però que no entenien les decisions que aquest prenia.

    El Departament de Serveis Financers de Nova York va investigar la qüestió, però no van poder demostrar que l’algoritme fos sexista. Tampoc van demostrar que no ho fos, però és que la sorpresa és que haguessin pogut treure alguna conclusió d’un algoritme que ningú entenia. A més, sovint les inspeccions a les grans corporacions acaben sent tan amables que moltes vegades no hi ha gaire diferència entre una auditoria i un massatge.

    Algoritmes i discriminació

    L’error dels llops a la neu o de l’estudi genètic és que les dades utilitzades no són representatives de la població. En ciència de dades, això s’anomena biaix. I pot corregir-se, però el problema de fons és molt pitjor. Com que la societat porta molts anys discriminant per gènere, ètnia, classe o ideologia, les dades que es recullen del passat són gairebé sempre discriminatòries. I si els models aprenen d’aquestes dades, prendran decisions que reforcin aquesta discriminació, afavorint grups privilegiats i perjudicant-ne d’altres. Això no és ètic ni legal en moltes regions del món.

    Rarament, algú fa models sexistes o racistes a propòsit. De fet, Apple i Goldman Sachs van sortir indemnes perquè no usaven informació explícita del gènere, ètnia o estat civil dels seus clients. Però per molt que s’eliminin les variables sensibles, aquesta informació pot deduir-se d’altres maneres. Els hàbits de consum, les opinions a les xarxes socials o la geolocalització poden revelar la identitat o la ideologia de les persones i transformar-la en informació que les pot discriminar.

    Un camí… sense sortida?

    Resoldre aquestes qüestions no és gens senzill. Com sempre, la tecnologia va a un ritme molt més ràpid que les lleis que l’han de regular. La intel·ligència artificial fa dècades que es preocupa de fer models molt precisos per resoldre reptes cada vegada més complicats. Però com més complexes són els problemes, més difícils són d’entendre els models que els resolen.

    Cada vegada és més comú, però, que els usuaris només confiïn en models que poden comprendre. A més, el Reglament General de Protecció de Dades (GDPR) de la Unió Europea obliga a justificar qualsevol decisió automàtica a les persones que se’n veuen afectades. Per tant, algú a qui se li denega un crèdit pot demanar explicacions sense que, com en el cas de l’Apple Card, li diguin que simplement ha estat un algoritme.

    A partir d’ara, la intel·ligència artificial té un doble repte. Els algoritmes han de continuar donant resposta als reptes majúsculs que tenim com a societat aquest segle. Però no ens podem conformar en crear algoritmes potents. Necessitem trobar maneres d’explicar les decisions que aquests prenen. I tot i que són dues tasques que sovint s’han considerat incompatibles, recentment s’estan trobant maneres de sortir d’aquest atzucac. En propers articles les detallarem.

    Referències:

    Besse, P., Castets-Renard, C., Garivier, A. & Loubes, J, 2018; Can Everydai AI be Ethical? Machine Learning Algorithm Fairness
    Apple, 2019; Apple Card launches today for all US customers
    Bloomberg, 2019; Viral Tweet about Apple Card leads to Goldman Sachs probe.
    TechCrunch, 2021; How the law got it wrong with Apple Card.
    Meetup, 2020; Hablemos de ética de la Inteligencia Artificial.

  • D’igual a igual: un viatge per la història d’Internet

    D’igual a igual: un viatge per la història d’Internet

    L’Internet. Aquesta eina que en qüestió de trenta anys s’ha convertit en un dels pilars fonamentals que sosté la nostra civilització. Una tecnologia que ens permet estar en contacte quasi instantani amb qualsevol indret del món. Un clic i milers de quilòmetres semblen esfumar-se. L’Internet és aquesta monstruosa teranyina de la qual no en sabem gairebé res, però que alhora, hi dipositem tota la nostra confiança i identitat. Tota la nostra fe cega. Deixem-nos ja de cristianismes o islamismes; l’autèntica religió amb més adeptes avui dia és la WWWisme. I els seus grans beneficiaris —Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft; GAFAM pels amics— són, actualment, les corporacions globals amb un capital de més valor. Ho sento, Vaticà, però ja no talles el bacallà.

    Però amb quin objectiu va néixer l’Internet? Doncs d’una idea molt senzilla: la de poder compartir informació entre dospunts allunyats. D’igual a igual. De tu a tu. S’ha aconseguit? Sí, i de quina manera. «Si em punxen no em treuen sang», hagués dit Tim Berners-Lee l’any 1989 si hagués presenciat la final del videojoc League of Legends del 2019, on més de 44 milions de persones van seguir l’esdeveniment en streaming des de casa seva. Ara bé, podríem dir que dècades després l’Internet segueix servint per allò que va ser creat? Quan l’any 1971 es va inventar el correu electrònic, l’Internet gairebé es basava únicament en l’enviament d’aquests trossos de text. Llavors encara no podíem visualitzar pàgines allotjades en servidors com els actuals, que estan disponibles 24/7 i sempre amb ganes de donar-te allò que més necessites, com els pakis que et salven el cul quan una nit random de birres se t’escapa de les mans. L’Internet el formaven un grapat de científics nord-americans, que compartien informació entre si. No va ser fins a principis dels noranta que la World Wide Web es va fer popular; és el moment on neixen els web browsers que permetien assimilar gràficament i de manera atractiva el contingut que algú, des de qualsevol racó del planeta, et volia mostrar. Arribava l’obertura de l’Internet al món. Qualsevol persona sense coneixements informàtics podia accedir-hi a través de simples clics a la pantalla del seu PC. Els ordinadors personals i l’Internet es van desplegar arreu del planeta de manera desorbitada. La història de la humanitat estava a punt de canviar per sempre.

    L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués.

    Des del moment en què l’Internet és accessible als països rics, la xarxa se’ns presenta com el gran espai de la informació, de la igualtat i del coneixement. Dóna a cadascú la possibilitat de connectar-se arreu i accedir lliurement a qualsevol mena de contingut, tothom és igual. Sobre el paper. Perquè, malgrat aquesta primera i honrada idea inicial, l’obertura de l’Internet a tots els nivells de la societat de consum comporta una flamant i suculenta oportunitat de negoci que els més poderosos no deixaran escapar. És el moment on apareix la dialèctica «servidor-client». Master-slave. Aquesta nova jerarquia entre usuàries i màquines trenca la relació d’igual a igual; a partir d’aleshores algú serveix un contingut i uns altres hi poden accedir. L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués. El núvol, abans translúcid, on passava la llum dels raigs del Sol, s’estava transformant, de mica en mica, en una entitat grisa i opaca. El somni de la llibertat s’havia perdut pel camí. Però no tot eren males notícies: arribaven els anys 2000, i amb ells, un bri d’esperança que ens deixà un llegat importantíssim.

    Juny de 1999. Aquí encara pagàvem impostos en pessetes al govern d’Aznar, i allà, els Estats Units ja estaven maquinant bombardejar Iraq. Entra al terreny de joc Napster, pionera en el camp de les xarxes P2P (peer-to-peer). I què és exactament això? Doncs un tipus de xarxa que s’implementa dins d’una arquitectura distribuïda de computadores connectades entre si equitativament, anomenades peers. Aquests peers tenen tots els mateixos privilegis, i són partícips, de manera equipotent, de les operacions que se’n deriven. Eing? Molt senzill. Que si en Jordi vol descarregar-se una cançó en MP3 que l’Arnau té al seu disc dur, l’Arnau en lloc de pujar-la a un únic servidor per posteriorment fer-la accessible a tothom, demanarà ajuda a tots els seus amics peers que ja tenen aquest mateix fitxer, per tal que en comparteixin un trosset petit al seu amic necessitat Jordi. D’aquesta manera ell ajuntarà tots aquests bocins i podrà escoltar el temazo. El filtre que suposa passar pels servidors, on es gestiona i restringeix la informació, ja no hi és. Passem a tenir un sistema sense duanes, és a dir, a compartir el que vulguis lliurement entre milers de peers, sense intermediaris. La democratització del coneixement. D’igual a igual. Us sona? La idea original de l’Internet havia tornat. Senzillament, Napster era el programari que ho feia possible. Una allau de gent va començar a utilitzar la plataforma per compartir música i, en qüestió de mesos, els grans segells discogràfics van emprendre accions legals. El mediàtic judici contra Napster va fer pujar la seva popularitat fins a arribar al punt en què una de cada cinc usuàries de l’Internet feia servir la plataforma. Una xifra estratosfèrica. Malgrat el seu tancament dos anys i mig després, Napster va obrir una escletxa irreversible dins la comunitat online. Totes recordareu eMule o Ares a casa nostra i el in_the_end_linkin_park_free_download.mp3. Va ser l’època també del controvertit Copyright i de la persecució descarnada de les grans multinacionals contra qualsevol tipus d’intercanvi a cost zero. Aquella revolució digital va crear una cultura crítica; eines com Viquipèdia, o el sistema operatiu Linux juntament amb el moviment de programari lliure es van popularitzar. Tanmateix, durant tot aquest rebombori va haver-hi un actor que en va sortir especialment beneficiat.

    El dimarts 23 d’octubre del 2001 Steve Jobs va presentar l’iPod. I va tenir els sants pebrots de vendre’l com una «autèntica revolució», tot i que els reproductors mp3 ja feia temps que sonaven. Quina va ser la jugada mestra d’Apple? De cara a l’exterior, es van posicionar al costat de la llibertat de descàrrega i van declarar la guerra al Copyright, però no deixava de ser un farol. Aprofitant la mediatització del debat al dret a còpia que va sorgir arran del judici a Napster, Apple aprofità per adoptar una imatge «rebel» que va portar la poma a omplir portades de molts diaris. La figura dels «nois dolents» sempre ha estat una magnífica estratègia de màrqueting. La realitat és, però, una altra. De portes endins, van utilitzar el seu poder d’influència per parlar d’amagat amb les discogràfiques i recordar-los-hi que no podien declarar la guerra a la tecnologia, i que, si es posaven del seu cantó, guanyarien la batalla. Dit i fet. La nova plataforma digital iTunes permetia comprar la música «legalment», i mentre les discogràfiques la promocionaven, finalment tenien llum verda per anar contra qualsevol xarxa d’intercanvi oberta. La carambola perfecta. A veure si n’aprenem, Puigdemont; aquesta sí que és una jugada mestra. Així doncs, a partir d’aquell moment els serveis de subscripció de pagament van anar guanyant terreny en detriment de les pàgines P2P, que van quedar en segon pla. Malgrat tot, l’època daurada de Napster i tots els valors que representava van marcar per sempre tota una generació d’internautes.

    Han passat molts anys, però… com estem avui en dia? El tràfic a l’Internet ha experimentat un creixement exponencial de tal nivell que avui dia ja es pot dir que és el primer negoci mundial. Amb la millora substantiva de les velocitats de connexió, hem deixat de banda les descàrregues tradicionals per donar pas a l’streaming. Les opcions tan legals com il·legals s’han multiplicat i actualment ja tothom coneix YouTube, Spotify o SeriesPepito(fins que la van tancar; o series.ly, fins que la van tancar; o SeriesYonkis, fins que la van tancar; o qualsevol altra plataforma gratuïta, fins que, guess what?, la van tancar). Les xarxes P2P també han evolucionat i aquests últims anys la comunitat d’usuàries ha popularitzat l’ús del protocol BitTorrent, amb la consegüent persecució judicial a pàgines com The Pirate Bay, sense èxit. Recordeu que, al món de l’Internet, no es poden posar portes al camp.

    «Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses.

    Centrem-nos, però, en el gegant audiovisual Netflix. Quants de vosaltres heu proposat veure una peli a casa vostra, i heu obert Netflix per «a veure què hi ha»? I no només això, sinó que a l’hora d’escollir la pel·lícula o sèrie, no heu anat a buscar un títol en concret, sinó que us heu deixat portar per les «recomandaciones», que si Netflix les recomana, deuen molar. Tot ben còmode, ben mastegat, per no haver de pensar gaire. Potser a primer cop d’ull no es veu, però aquí hi ha un problema i dels grossos.

    En primer lloc, l’enorme incongruència que representa haver de passar pel filtre d’un servei privat en mans de ves-a-saber-qui per tal de mirar una peli. Què passa? Que si no està a Netflix ja no existeix? I no estem parlant de triar unes sabates o unes altres. Estem parlant d’una obra artística amb tota una intencionalitat i sensibilitat al darrere. Bé, potser no és el cas de Vin Diesel a Un canguro superduro. Però ja ens entenem. És això el que volem? Deixar la cultura en mans del pur interès econòmic d’uns quants que decideixin el que s’ha de veure i el que no? A nosaltres ens sembla una salvatjada.

    I, en segon lloc, el fet de deixar la nostra tria a les mans d’un algoritme matemàtic, dissenyat exclusivament per satisfer els interessos de Netflix. Què se n’ha fet del boca a boca? Dels videoclubs de barri? O dels DVD que deixaves als teus veïns i que mai tornaves a veure? O dels pendrives plens de pelis en format AVI que et copiaves del teu col·lega hacker? Tot això feia comunitat i la cultura prenia una dimensió social, on compartir i intercanviar era el pa de cada dia. En canvi, el model predominant actual ens recorda cada cop més a la idea del «servidor-client». Una entitat poderosa que ens dicta el contingut que podem consumir i el que no, tot en nom de la màxima comoditat i facilitat d’ús. L’intercanvi s’ha esvaït en favor de la individualitat i el consum. A veure si, tan còmodes tan còmodes, i al final resulta que no ens haurem d’esforçar mai més per res.

    «Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses. Aquesta tasca té un sentit alliberador, que amplia el patrimoni cultural i li proporciona nous significats, la sotmet a crítica i la posa en relació amb altres cultures. Aquesta és la gran riquesa que hem de preservar. Orxata Sound System, ferms defensors del P2P, ja ho cantaven a Ofensiva tutupà: «el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc!». La cultura i la xarxa no com a reproducció d’un sistema que només busca el benefici monetari, sinó com a elements igualitaris i de cohesió social. Per això és tan important tenir un Internet que s’escapi dels cercles de mercantilització i les lògiques del capital. Un Internet amb la màxima llibertat de coneixement i circulació. Free the bits! Un Internet que recuperi la seva idea més pura i original: la de compartir informació entre iguals.

    Fonts consultades:

    El enemigo conoce el sistema, Marta Peirano (2019, Editorial Debate)
    Recordando a Aaron Swartz – Declaración del Partido Interdimensional Pirata, Utopía Pirata (2019)
    Peerflix, a streaming torrent client for Node.js (npm install -g peerflix)

  • e-Estònia: el país digital

    e-Estònia: el país digital

    Aquest estiu vaig renovar el DNI i el passaport i, com tots sabeu, és un procediment ple de despropòsits. Per demanar hora, hi ha una web col·lapsada amb molt poca disponibilitat. També pots obtenir cita presencialment: «repartim alguns torns a la comissaria cada matí a primera hora». Pitjor que matinar i fer cua per rebre una bufetada. Et fan pagar el preu exacte en efectiu! Els policies necessiten les monedes per a la màquina de tabac? I si tens un vol pròximament, el drama pot ser esperpèntic. Aquest estiu algú que conec va perdre un viatge perquè el dia que havia de renovar el passaport el sistema informàtic s’havia espatllat. La burocràcia: un problema endèmic a Espanya. Ja ho deia Larra: «Vuelva usted mañana». Per què el panorama no ha millorat dos segles després?

    Però encara que sembli impossible, hi ha llocs on no t’has d’estirar els cabells cada vegada que fas un tràmit. El cas més sorprenent és Estònia —o «e-Estonia», com s’anomenen ells—, que presumeix de ser el país més digital del món. I no és per menys. Allà, un 99,9% dels tràmits es poden fer en línia en qualsevol moment. Només amb accés a internet, poden renovar el carnet de conduir, accedir a l’historial mèdic, impugnar multes, canviar la direcció del domicili, registrar una empresa, veure les notes dels fills o comunicar-se amb els professors. Tan sols hi ha dues coses que han de fer presencialment: casar-se i divorciar-se. Però qui sap, potser en un futur només cal un parell de firmes i una selfie i el Govern els posarà la marxa nupcial o una balada trista segons convingui.

    Avantatges d’un país digital

    Estònia es va independitzar de Rússia l’any 1991 i va muntar un país des de zero: no tenien constitució, institucions ni lleis i les infraestructures estaven obsoletes. En un escenari de crisi econòmica, l’administració pública i la burocràcia eren massa cares. De fet, ser un estat digital estalvia a Estònia un 2% del seu PIB anual.

    I per on es comença? Doncs per l’educació, òbviament. L’any 2000, totes les escoles ja tenien ordinadors i connexió a Internet. Els programes educatius es van centrar en robòtica i programació. El resultat: l’any 2015, eren el primer país europeu en el rànquing PISA. També van fer programes per a adults, i ara un 99% de la població utilitza internet regularment.

    L’altre element clau és un carnet d’identitat digital (2002) amb un xip que permet accedir a tots els serveis públics i que conté totes les dades de l’individu. Per al ciutadà és molt còmode, perquè no ha d’introduir la informació cada vegada que fa un tràmit. Quants cops has posat el teu DNI en un formulari?

    Les capacitats digitals d’e-Estònia són molt àmplies. L’any 1996, ja hi havia serveis bancaris electrònics. El 2000, qualsevol impost es podia declarar en línia en menys de 3 minuts i es podia pagar l’aparcament a les ciutats des del mòbil. L’i-Voting (2005) és un sistema de votació en línia encara únic al món i el fa servir gairebé la meitat de la població.

    Hi ha un sistema digital de salut (2008) que, en cas d’emergència, dona accés a l’historial mèdic del pacient, els números de familiars o del metge habitual per evitar errors i, en definitiva, salvar vides. A més, hi ha un sistema de prescripció de medicaments (2010) que agilitza el 99% de les receptes mèdiques. Obama va admetre que hauria d’haver trucat als estonians quan va muntar la seva web sanitària.

    Estònia, però, ha anat més enllà, perquè ja detecta les necessitats de la població i és proactiva oferint serveis. Des de 2020, quan neix un infant s’activen automàticament el registre de la criatura o l’accés a les ajudes econòmiques a què opten els pares. Fins i tot es poden comprar i vendre propietats immobiliàries telemàticament (2020) i han desenvolupat el primer vehicle autònom d’hidrogen (2021). Difícil no posar-se a aplaudir.

    Còmode sí, però… segur?

    Fins ara tot sona genial, utòpic potser. Però els més escèptics no les tindreu totes: és un sistema segur? Les dades dels ciutadans són accessibles lliurement?

    El dubte és lícit. L’any 2007, Rússia va llançar contra Estònia un ciberatac sense precedents, fent caure les webs del Govern, diaris, universitats o bancs. Gràcies a la feina conjunta de molts especialistes, es va poder revertir l’atac. Des de llavors, Estònia és referència en ciberseguretat al món. A Tallin hi ha el Centre d’Excel·lència de Cooperació en Ciberdefensa de l’OTAN (2008). També van crear la primera ambaixada de dades del món fora del país, a Luxemburg (2015), per poder continuar funcionant en cas d’un nou atac.

    A més, les dades estan encriptades. Les administren les institucions, però els ciutadans en són els únics propietaris. Quan un jutge, policia o metge hi accedeix de forma injustificada, queda registrat i es pot presentar una denúncia que pot comportar multes importants. El sistema està basat en el blockchain i està descentralitzat en més de 3000 servidors, pel que és molt difícil de hackejar.

    Èxit empresarial

    Està clar que un estat on es triga menys de tres hores en fundar una companyia és atractiu per a la inversió. Però per posar-ho encara més fàcil, el 2014 es van empescar l’e-Residency, una residència virtual que, si bé no concedeix la nacionalitat, facilita la creació d’un negoci internacional sense necessitat de trepitjar el país. I caram si va funcionar. Avui en dia, hi ha més de 90000 e-residents i 21000 empreses, de les quals es recapten més de 32 milions d’euros en impostos.

    I per rematar el conte de fades, és el país d’Europa amb més unicorns per persona. No, no són cavalls de color rosa, però gairebé: són startups valorades en més de 1000 milions d’euros. En té 10, pràcticament les mateixes que Espanya amb una població 35 vegades menor. De les més de 1300 startups, destaquen Skype, Transferwise, Bolt o Starship Technologies, que té robots que reparteixen el correu o entreguen menjar a domicili. Allà segur que no hi ha polèmiques sobre els Riders.

    Pérez, E. (2022, 15 junio). Dentro del «Silicon Valley europeo»: Estonia, el país donde la fe en lo digital es el único recurso. Xataka. Recuperado 11 de octubre de 2022, de https://www.xataka.com/empresas-y-economia/dentro-silicon-valley-europeo-visitamos-estonia-pais-donde-fe-digital-gran-recurso

    I ara què?

    La cursa tecnològica no permet estar parat. Actualment, hi ha una estratègia nacional d’intel·ligència artificial amb més de 50 aplicacions: s’identifiquen visites anòmales en les webs del Govern, hi ha algoritmes que relacionen persones i feines o la policia pot localitzar cotxes robats en temps real. Ells ho consideren el proper pas d’un trajecte que fa anys que van començar. És més fàcil arribar a la meta abans que la resta si fa molt de temps que avances en la direcció adequada.

    Estònia insisteix que si ells van crear una societat digital, qualsevol ho pot fer. Que la innovació no pot ser exclusiva del sector privat i no és un tema de diners, sinó de voluntat política. Perquè, segons ells, la digitalització no és només un canvi tecnològic. És molt més que això: és un canvi cultural.

  • Metavers: el nou mercat de les realitats

    Metavers: el nou mercat de les realitats

    La representació com a món

    A alguns filòsofs els agrada dir que «construïm» la realitat. Tot i que hi ha força consens en què existeix un món independent de la nostra ment, també és prou cert que per parlar d’aquest món i per pensar-lo utilitzem conceptes, paraules i idees. Aquests conceptes, pensaments, idees (en definitiva, llenguatge) són representacions del món material. Una representació seria com un «meme»: actua com símbol que ens trasllada a uns estímuls o resumeix uns determinats fenòmens del món que ens envolta sense contenir ell mateix tota aquesta informació.

    S’ha de vigilar amb els genis malignes, perquè fins i tot els records i els pensaments són representacions: a qui no li ha passat que els seus primers records d’infància no són més que records de records? Guardem aquests símbols al nostre cervell perquè emmagatzemar tots els detalls d’estímuls de l’exterior seria un esforç injustificat en termes energètics-evolutius. Molt més fàcil tenir només una motxilla de símbols que saps relacionar molt bé i que et serveixen per descriure un ventall molt ampli de situacions, com els stickers del mòbil o la peli que et serveix per referenciar-ho tot.

    Sobre pel·lícules reflexiona també David Mattin a l’article The Worlds to Come – Instalment One de la seva newsletter. Comenta que, estant de viatge a Venècia, no es podia treure del cap la sensació que tot era com a una pel·lícula. Semblava que cada panoràmica, cada gondoler passant per sota d’un pont era una extracció d’una escena cinematogràfica. A la vegada, però, destaca la ironia que davant d’un entorn estimulant, el que més l’estimulés no era el món exterior, sinó la seva connexió a una altra representació, com és una pel·lícula. Aquí es produeix una inversió interessant, perquè, mirant les representacions, en comptes d’evocar-li a la realitat que suposadament representen, l’evocaven a altres representacions!

    Aquesta idea obsessiona a Mattin i també ens obsessiona a nosaltres. Més encara quan fem un ‘click’ fonamental que suposa un canvi qualitatiu en la història de la humanitat: què passaria si en comptes de fer-nos representacions del món que ens envolta, la representació es converteix en un món en si mateix?

    Els primers metaversos: el projecte Horizon Worlds

    Això és el que aconsegueixen la realitat virtual i el metavers. La idea d’un metavers no és nova (qui no ha vist Matrix o ha tingut un amor a Habbo Second Life, oi?) ni un concepte registrat per Mark Zuckerberg, però el projecte tecnològic Horizon Worlds de Meta sembla que com a mínim ha aconseguit captar l’atenció del món tech i ha arribat també a la premsa mainstream.

    Fins ara, la comunitat d’internet no s’ha pres massa seriosament el projecte de Meta. Després d’anunciar que tota l’estratègia del conglomerat (que compta amb Facebook, WhatsApp, Instagram, entre altres productes i serveis) pivotaria per a convertir-se en una empresa centrada en el metavers, Marc Zuckerberg va provocar una mofa generalitzada al fer públiques imatges i gameplays (o potser ‘lifeplays’) d’Horizon Worlds que consistien bàsicament en sales de reunions virtuals amb avatars que recordaven als avatars Mii de la primera Nintendo Wii (2006) o a una animació japonesa qualsevol de principi dels 00s.

    Encara així, seguim amb un ull posat sobre les novetats que puguin sortir del projecte Horizon Worlds; i és que, si l’adopció i l’engagement dels diversos projectes de metavers immersiu van creixent gradualment, interactuar i viure a un món cada vegada menys físic presentarà nous grans problemes filosòfics per a l’ésser humà, seguint amb el que hem suggerit de la força de les representacions. Si ja s’ha comentat en els darrers anys el perill que suposa el poder de les big tech per a les nostres democràcies, per a la nostra salut mental i per als nostres ecosistemes amb el desenvolupament de nous paradigmes de realitat virtual és poc agosarat dir que un futur distòpic està assegurat. Per què?

    El problema d’una RaaS (Reality-as-a-Service)

    Bona part de la teoria politicoeconòmica moderna està fonamentada en la idea de materialitat des de certs esdeveniments a l’Europa industrial del segle XIX i cert pensador materialista alemany. Qualsevol discurs socioeconòmic progressista modern ha de fer referència en algun moment als recursos materials del món i la seva distribució justa per a tenir un impacte real en la vida de les persones (a diferència dels discursos d’ultradreta que distreuen amb debats artificials d’idees-arguments que interessen al statu quo).

    La desconnexió entre les persones (ara convertides en usuaris) i el món físic és una oportunitat deliciosa per a les forces conservadores. Si avui dia les xarxes socials ja tenen el poder de fer virar el resultat d’eleccions en diversos estats, el desenvolupament de tot un nou món on les persones es relacionen, aprenen i s’expressen d’una forma controlada i dissenyada per (i per a) uns pocs és massa llaminer per a l’1%, i no és casualitat que les big tech s’hi hagin llençat de cap i els seus accionistes hagin assentit.

    El món real és complex, però és neutral. Els metaversos de les big tech, en canvi, seran atractius, usables, simples, etc., però interessats. El mecanisme epistemològic clàssic de fer-nos representacions del món que ens «funcionin» i anar-les contrastant amb la nostra experiència del món físic queda totalment truncat per una realitat que és directament una representació que algú altre ha fet i interessada cap als seus objectius. En aquest context, la democràcia real és inassolible.

    Les explicacions alternatives del món o el periodisme tal com el coneixem desapareixen; en un món virtual controlat no hi haurà una lluita de realitats que defineixen el món; hi ha una única versió oficial i és la de l’empresa que gestiona la plataforma i la infraestructura que la manté. Aquest ‘ens’ com potser Meta o Apple (que seria com un Déu omnipotent d’aquest nou món) té el control absolut sobre el processos informatius i epistemològics: tot s’emmagatzema en dades i les decisions es prenen de dalt a baix (tops-down), per molt que als usuaris se’ls permeti la il·lusió de la lliure elecció de paràmetres secundaris com l’skin del seu avatar (explotant l’economia del jo com ja ho han fet tants videojocs i xarxes socials).

    És ben cert que en última instància, els projectes de metaversos continuaran sustentats en una infraestructura informàtica-electrònica material de servidors, oficines i programadors (si, en masculí) al món físic; però aquests estaran fora de l’ull dels mass media i amagats de «la vida» que transcorre als metaversos; com ja passa avui amb les principals xarxes socials.

    La nostra materialitat i la del nostre món, per tant, regulen epistemològicament encara avui l’activitat política i qualsevol mena d’activisme per a canviar el món. Prescindir d’aquesta és perillós si qui controla el nou món no està subjecte a lleis ni organismes polítics escollits; poc a poc se’ns redueixen les eines per a assolir una economia global més justa, fins i tot epistemològicament parlant.

    Malgrat l’opinió d’alguns pensadors que opten més per una realitat augmentada (i no una realitat virtual), sembla molt possible que en el món de l’endemà hi hagi una ‘oferta de metaversos’ o «realitats» on l’usuari, sense informació i a la mercè del seu inconscient i del FOMO, haurà de triar. Reality-as-a-Service (RaaS). Amb la informació que tenim avui dia ja podem imaginar que l’elecció serà tan lliure com és avui la tria de quina xarxa social utilitzar: pràcticament no té res de lliure.

    Alguns gurus del món tech suggereixen que els grans actors dels metaversos i la realitat virtual estan encara per arribar, que no seran cap de les actuals companyies big tech i sortiran de llocs inesperats, refrescant així el panorama: ho acceptem, però tot i sortir de llocs inesperats, en l’actual sistema econòmic el futur de qualsevol start-up és similar. Si ja és gairebé un miracle escapar de l’adquisició per part d’un gegant tecnològic, fins i tot en cas d’aconseguir-ho, les dinàmiques capitalistes s’imposen i els inversors, que són essencials per al creixement i la supervivència, van influint en el futur de la companyia buscant cada vegada més rendibilitat. Si la companyia es dedica a produir mons, els inversors, una vegada més, defineixen el futur del món.

    El nostre món és un conjunt de sistemes complexos i de relacions entre ells, on, regits per lleis naturals, els humans construïm una realitat com a lluita de «veritats» i d’interessos i desenvolupem els nostres projectes de vida. Al llarg de la història moderna, moltes parts d’aquest món s’han convertit gradualment en mercats: primer el sòl es va privatitzar i després van sorgir articles de consum que cobrien noves necessitats inventades. També es van privatitzar els recursos energètics que tots utilitzem i recentment les relacions socials han estat privatitzades amb les xarxes socials. L’últim gran mercat descobert són les dades i tota la informació que generem amb la nostra existència. Sembla que és la mateixa realitat la que està en joc com a següent pas.

  • Entenent l’espai públic en el capitalisme tardà (I)

    Entenent l’espai públic en el capitalisme tardà (I)

    La nostra relació amb l’espai –com a tal– acostuma a assolir-se sense molta dificultat: l’habitem, el transitem, el treballem; a vegades el lloguem o comprem, etc. Les problematitzacions respecte al espai, com ara la inaccessibilitat a un habitatge digne o la renda del sòl, s’enfoquen en el «contingut» d’aquest espai. Si bé les anàlisis respecte al contingut són tant lluïdes com necessàries, en aquest article enraonaré sobre la nostra relació amb l’espai en si mateix, la seva dinàmica o forma i per què el contingut no és més que una conseqüència d’aquesta.

    Michel de Certeau defineix «espai» com a lloc practicat, un «encreuament d’elements en un moment, com els caminants que transformen el carrer geomètricament definit com a ‘lloc’ per l’urbanisme en espai». Per tant, aquí ens ocupem de l’espai com a lloc practicat, ens fixem en la seva dinàmica, més que en les propietats físiques que enumeren altres ciències.

    Sota el capitalisme tardà l’espai experimenta una metamorfosi cap al que Marc Augué anomena «no llocs»: espais sense context històric (anhistòrics tant en la seva estètica com en el seu ús; si, prèviament, en un element de l’espai es podia llegir una certa historicitat com l’estil arquitectònic d’una catedral, en els elements espacials contemporanis només podem desxifrar que són moderns) i l’expressa funcionalitat dels quals renega de qualsevol ús d’aquest lloc per a la reproducció de la vida social.

    Per espai públic o reproducció de la vida social em refereixo a la pràctica de fer comunitat, el lloc que practica totes aquestes relacions interpersonals que generen això que podem dir cultura. Una manera de fer o un arrelament alternatiu, paral·lel a la cultura oficial dictada pel poder estatal. El sorgiment de les primeres polítiques identitàries trobava la seva raó en la constitució d’aquesta cultura paral·lela, comunament basada en la dissidència sexual o lluita antiracista, però aquests moviments amb el pas del temps van acabar degenerant en moviments estètics de consum capitalitzables, desarticulant així tota potencialitat política emancipadora. Amb això el subjecte alienat de qualsevol arrelament, privat d’una substància comunitària apel·lativa més enllà de la seva relació amb la hisenda pública, és el subjecte d’aquest moment històric:

    Què afegeix on ha nascut? Qui viu on ha crescut? Qui treballa on viu? Qui viu allí on vivien els seus ancestres? I de qui són els nens d’aquesta època, de la tele o dels seus pares? La veritat és que hem estat massivament arrencats de qualsevol pertinença, que no som sinó part de res, i que a resultes d’això, tenim alhora que una inèdita disposició per al turisme, un innegable sofriment. La nostra història és la de les colonitzacions, les migracions, les guerres, els exilis, la destrucció de tots els arrelaments. És la història de tot el que ha fet de nosaltres estrangers en aquest món, convidats en la nostra pròpia família. Hem estat expropiats de la nostra pròpia llengua per l’ensenyament, de les nostres cançons per les varietats, de la nostra carn per la pornografia massiva, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel salari. A tot això s’afegeix, a França, el treball d’individualització feroç i secular realitzat per un poder estatal que apunta, compara, disciplina i separa als seus subjectes més joves, que tritura instintivament les solidaritats que se li escapen a fi que no quedi més que la ciutadania, la pura pertinença, fantasmagòrica, a la República. El francès és el desposseït, per sobre de qualsevol altre, el miserable. El seu odi per l’estranger es fundi amb l’odi de si mateix com a estrany. La seva enveja barrejada de paüra per les «ciutats» no parla sinó del seu ressentiment per tot el que ha perdut. No pot impedir envejar aquests barris anomenats «de relegació» on encara persisteixen una mica de vida comuna, alguns llaços entre els éssers, algunes solidaritats no estatals, una economia informal, una organització que encara no és indiferent als quals s’organitzen. Hem arribat a aquest punt de privació on l’única manera de sentir-se francès és tirar pestes sobre els emigrants, contra aquells que són més visiblement estrangers com jo. Els immigrants tenen en aquest país una curiosa posició de sobirania: si no fossin aquí, pot ser que els francesos ja no existissin.

    La insurrección que viene. El comité invisible (2009). Ed. Melusina

    L’aeroport, aparcament o terminal de tren són l’herència cultural d’una modernitat que ha renegat del públic; si abans la relació amb l’espai es condicionava per la relació entre els membres de la comunitat (per exemple, les fires medievals, doncs en ser prèvies a la divisió social del treball el comerç i oci anava estretament interrelacionat), la relació actual amb aquests espais moderns es condiciona pel contracte: sigui en forma de bitllet o sota la condició d’adquirir mercaderies.

    Així l’espai públic s’atomitza com el mitjà de transport entre les esferes de vida privades. Sota el capitalisme tardà l’espai públic no és més que una vertiginosa autopista que, exponencialment cada vegada més ràpida, serveix per a unir els dos únics llocs on es reprodueix la vida social: treball–casa; despullant a l’individu de qualsevol altra relació que no vagi destinada al procés de revaloració del capital, al treball generant plusvàlua i a casa generant la futura força de treball necessària per seguir el cicle.

    Brecht i Benjamin havien donat efectivament amb un art revolucionari capaç d’apropiar-se la tecnologia moderna per a arribar als públics populars, mentre Adorn havia sostingut, de manera més enganyosa, que la pròpia lògica de la modernitat formal era, justament en la seva autonomia i abstracció, l’ultimo refugi veritable de la política. Però el desenvolupament del capitalisme de consumidors de la postguerra havia fet malbé totes dues possibilitats: la indústria de l’entreteniment es burlava de les esperances de Brecht i Benjamin, mentre la cultura de l’establishment momificaba el que fos exemplar per a Adorno

    Los orígenes de la posmodernidad (1998), Perry Anderson

    Així, la privatització de l’espai públic és una conseqüència més de la postmodernitat. Si abans el supermercat modern homogeneïtzava tots els productes de consum i reduïa la diversitat a una qüestió de classe: pasta de dents o aigua de colònia barata o cara; el supermercat postmodern sota la promesa d’una llibertat formal d’elecció diversifica els productes de consum per a un ajust individual perfecte, aquella elecció pressuposada per la teva classe ara passa a ser una elecció individual.

    La reificació de la cultura sota la postmodernitat consta de dos processos paral·lels: la negació i reapropiació.

    D’una banda, la lògica de la postmodernitat amb la seva saturació i excés de significants, augurant la fi de les grans narratives rebutja la idea d’una experiència col·lectiva de cultura. La cultura s’experimenta a títol personal com una relació del subjecte amb un objecte de consum, inserint-se en el procés de producció de mercaderies sota la mateixa lògica de revaloració que qualsevol altre producte de mercat, negant així tota potencialitat avantguardista en repetir les mateixes fórmules d’èxit per a assegurar les vendes.

    D’altra banda, la maniobra realment perillosa de la postmodernitat és la reapropiació dels elements dissidents i antisistema com a elements culturals del sistema mateix. La ideologia dominant en el capitalisme és la de l’anticapitalisme: el sistema mateix ens exposa el problema i alhora ens diu que no ens preocupem o mobilitzem, el mateix també dona la solució (ben exemplificat en totes les pel·lícules de Hollywood on el dolent és una megacorporació capitalista, però irònicament és un element del propi capital el que arregla el problema). Així la ideologia apareix posideologicament, el sistema es presenta com a neutre i lliure.

    Tornant a l’espai, tots dos processos de reificació es donen aquí: tant homogeneïtzant aquests espais sota una cultura oficialista basada en el contracte com preincorporant els espais dissidents en la seva lògica cultural (res és més rendible que un festival de música antisistema).

    Si la privatització de l’espai públic dinamita tota forma d’associació no subjecta a la plausible mercantilització o al Baal de la indústria cultural per l’atomització de les relacions socials com a meres eleccions personals, sorgeix lògicament el dubte de què fer. En propers articles exploraré possibles claus per a la superació d’aquesta condició atomitzada i la reconstrucció d’una cultura en clau de classe.

    Auge, M. (2021). Los No Lugares Los No Lugares. Gedisa Editorial.

  • Podem mostrar-nos «reals» a les xarxes socials? BeReal: la xarxa que limita la performativitat

    Podem mostrar-nos «reals» a les xarxes socials? BeReal: la xarxa que limita la performativitat

    La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.

    – Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol

    L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.

    La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.

    La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?

    BeReal en el panorama de les plataformes socials

    BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.

    Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.

    L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.

    Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.

    Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.

    Recentment, el director d’Instagram, Adam Mosseri, ha anunciat en una entrevista amb Casey Newton que limitaran la quantitat de contingut suggerit de comptes no seguides i donaran marxa enrere sobre l’aparença del feed inicial en pantalla completa, que havien modificat copiant l’estil de TikTok.

    En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.

    Identitat digital: la construcció del nostre personatge

    La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?

    Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.

    TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.

    Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».

    La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.

    Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).

    Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.

    Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.

    @rosalia

    ♬ BIZCOCHITO – ROSALÍA

    El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.

    Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.

    Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».

    El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència

    L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.

    Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.

    El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.

    L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.

    Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:

    • La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
    • La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar un late: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
    • Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.

    BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.

    Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.

    Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.

    BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.

    Per cert, com sempre, Instagram ha reaccionat al creixement de BeReal com ho fa habitualment: copiant-se. Segons Alessandro Paluzzi (@alex193a) Instagram estaria treballant en la inserció d’una nova funcionalitat a l’app, l’IG Candid Challenges, que copiaria la mecànica de BeReal.

    Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?

    Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.

    Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.

    Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?

    Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438

  • Spotify (un)Wrapped i Goodreads Challenge: les dades com a oci

    Spotify (un)Wrapped i Goodreads Challenge: les dades com a oci

    Quan arriba el final d’any comença a palpar-se el que ja és tota una tradició a les xarxes socials: l’Spotify Wrapped, un resum de tot el que has escoltat (només a Spotify, clar) durant l’any. La multinacional sueca et fa una anàlisi completíssima dels teus gustos: t’ho agrupa per artistes, t’ho agrupa per cançons, després per gèneres (per cert, la música catalana no és un gènere musical, companys) i a sobre cada any es treu de la màniga noves visualitzacions i categories divertidíssimes.

    Més enllà dels dubtes que et pugui resoldre o de les pistes que et pugui donar per conèixer els gustos de la persona que t’agrada, l’Spotify Wrapped té dues funcions principals: la primera és ajudar a la gent a definir-se, donar-li eines per a projectar-se i millorar els lligams emocionals dels usuaris entre ells i amb Spotify. L’app t’obsequia amb imatges que parlen sobre tu, patrocinades amb el logo de Spotify, perquè difonguis i comparteixis. No cal ni esmentar el valor que això suposa per la companyia de Daniel Ek. Incalculable.

    I és que Spotify va adonar-se prou d’hora del potencial que té explotar la dimensió social de la música. Fet i fet, a nivell de negoci, la mitjana d’hores que una persona passa escoltant música és força constant i els costos que té Spotify per recompensar als artistes no té gaire marge de millora. La companyia havia de pivotar el seu model de negoci capturant valor a través de l’explotació de dades i expandint-se en la part social. Però no una part social de connexió lliure entre individus (per això van eliminar el xat intern fa uns anys), sinó un part social a l’estil big tech: nosaltres et direm com t’has de relacionar de forma «mastegadeta» i a través de la nostra bonica interfície (les meves sinceres felicitacions pels front-end que treballen a Spotify).

    La segona funció que té el Wrapped d’Spotify és més profunda i estratègica: quantificar amb dades una cosa tan abstracta com el gust musical. Probablement, si li expliquéssim a una venedora d’una botiga de discos dels anys 80 que el 2021 és possible monitorar tots els àlbums i totes les cançons que escolta la gent i que la informació només pertanyerà a dos o tres actors globals (Spotify, Apple Music, Amazon Music) probablement li semblaria un futur distòpic.

    I és que escoltar música sabent que a final d’any hauràs de rendir comptes amb els teus seguidors té un efecte innegable en els hàbits d’escolta, ni millor ni pitjor, però sens dubte afecta i sinó que li diguin als que van forjar la seva identitat musical gràcies a last.fm.

    Aquesta tendència d’expressar gustos a través de mètriques que es converteixen en «KPIs de la personalitat» (Key Performance Indicators, indicadors per monitorar el rendiment) té unes conseqüències brutals en la indústria musical i es troben amb el mateix problema que tenen inherentment els KPIs a les empreses: que obliden tot allò que no està recollit en uns simples «numerets». No cal pensar massa per adonar-se de l’impacte que això pot tenir sobre els ecosistemes culturals locals.

    El mateix model és aplicable als objectius de lectura anuals de goodreads.com. En aquest cas, Goodreads és una (aparentment) inofensiva xarxa social per compartir, puntuar i criticar llibres a través de «reviews». El 2019 comptava amb 90 milions d’usuaris, sent així la major xarxa social d’aquest sector. A més, tradicionalment és considerada una plataforma que està a prop dels segments de literatura independent. En aquest cas, el Goodreads challenge t’anima a batre els teus propis rècords de lectura cada any i et dona una raó més per empassar-te cada vegada més ràpidament una certa quantitat de llibres. Just quan acaba la temporada dels resums comença l’època de marcar objectius anuals, curiosament és la mateixa pràctica que veiem en el món empresa.

    Llegir cada vegada més no hauria de ser preocupant si no fos perquè Goodreads pertany a Amazon des de 2013 i per l’espectacular control del gegant de Jezz Bezos sobre la cadena de valor de la indústria literària (mainstream i independent). Actualment, la base de dades de llibres més completa del món pertany a Amazon i les seves APIs estan disponibles a tothom que vulgui utilitzar-les. És certament difícil dedicar-te al món dels llibres i no haver de dependre d’Amazon d’una manera o altra. El mateix passa amb la música.

    Hi ha interessants a alternatives a Goodreads (per exemple, thestorygraph.com), però a la pràctica poden ser comprades en qualsevol moment pels gegants de les big tech (com va passar amb Goodreads, que es posicionava com obertament en contra d’Amazon) i no escapen d’aquesta «racionalització de les preferències culturals» que comentàvem amb els resums («tops») i els «challenges».

    Els riscos de tal concentració de poder no són únicament econòmics (aka pràctiques monopolístiques), sinó també democràtics: la cultura ha de donar eines per imaginar societats futures i avui en dia la seva distribució a nivell mundial depèn totalment d’actors amb interessos privats, cosa que ens afecta com a individus lliures. Els gegants tecnològics tenen centenars d’eines per aconseguir que certs segments de població consumeixin un determinat contingut i la cultura no en queda al marge.

    El consum offline i les bases de dades descentralitzades (com aquesta proposta de @tomcritchlow per als llibres) són algunes de les opcions amb les quals podem combatre la racionalització del consum cultural, en altres paraules, evitar tenir un consum controlable i previsible que es tradueixi en dades netes, fàcilment utilitzables per les big tech.

    No us fieu d’un Kindle doncs: només incrementa aquest control sobre el lector.

    I un altre dia parlem de Netflix.

    https://twitter.com/vynexathings/status/1477294069223243776
  • Com un tuit viral acaba convertint-se en una pel·lícula de Netflix?

    Com un tuit viral acaba convertint-se en una pel·lícula de Netflix?

    Les coses són abans de res càrregues significatives. Almenys ho són pels éssers humans que, malgrat que afirmem que coneixem què és l’aigua (H2O) no podem dir què és l’aigua amb molta més exactitud que dient: és un compost químic de dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. «Compost», «químic», «hidrogen» i «oxigen» són paraules (formes) amb càrrega significativa que, sense ella, no són res més que guixots.

    Per tant, independentment que les coses siguin abans o després que les pensem o que «se’ns apareguin», per entendre-les se les ha d’atorgar o, si voleu, s’ha d’intentar extreure d’elles la càrrega significativa perquè la cosa pugui accedir a alguna part de la nostra consciència, preferiblement al nostre enteniment.

    No voldria que aquesta introducció pretensiosament metafísica eclipsés el que s’ha vingut a parlar en aquesta nota: el tuit viral de @Jamalhinton12 el 2016 ha acabat inspirant una pel·lícula, The Thanksgiving Text, que produirà Netflix.

    La història darrera d’aquest tuit viral és ben divertida. Són «pases que cosen». Jamal Hinton comparteix unes captures de pantalla d’un xat, on una persona el convida a passar el sopar d’acció de gràcies a casa seva. Hinton li demana que s’identifiqui, ja que l’altra persona assegura que és la seva àvia. La dona li envia una fotografia i Hinton respon amb una altra. No són àvia i net. Un error al teclejar malament un número de telèfon suposo, cosa que ens pot passar a tothom. La situació és tan simpàtica que la dona, Wanda Dench, acaba mantenint la invitació i Hinton ha passat des d’aleshores els darrers sopars d’acció de gràcies amb ella i la seva família.

    No només és que d’això es produeixi una pel·lícula, sinó que el fet que això hagi estat suposadament així s’ha convertit en la principal aposta de l’equip de màrqueting per promocionar-la. El missatge principal és així com «la pel·lícula que va néixer d’un tuit». I si aquí estem parlant d’això, de la mateixa manera que a mitjans digitals d’arreu del món, és que funciona. Que les coses ridícules funcionin en el món del màrqueting no ens ha de sobtar, però: el ridícul acaba sent el que mou els nostres interessos en el capitalisme, perquè –en aquest context– som ridículs i no és dolent ser-ho, a no ser que el que volem és ser dignes.

    De fet, aquest no és el primer tuit que es converteix en pel·lícula ni serà l’últim. Aquesta nota de La Vanguardia posa altres exemples com Zola (Janicza Bravo, 2020), Smiley (Michael Gallagher, 2012), Bad Ass (Craig Moss, 2012) o Pixels (Chris Columbus, 2015).

    No emboliquem més la troca. Diguem que la càrrega significativa és equivalent a parlar de contingut. Contingut i forma. Una pel·lícula és un producte audiovisual, realitzat i produït sota uns paràmetres concrets, insert dins una xarxa cultural complexa, que té la intenció primordial –com qualsevol altre producte– de retribuir amb beneficis econòmics als propietaris. Després hi ha conseqüències (o funcions) secundàries i molt poc innocents com referenciar aspectes culturals que es reprodueixen i consoliden en l’imaginari col·lectiu, interferint en la construcció de la realitat de la massa, i més coses per l’estil.

    La pel·lícula és, per tant, un «recipient» més que permet que el contingut prengui una forma que encaixi amb la silueta del nostre enteniment i que, per tant, puguem accedir a ell de manera satisfactòria i immersiva, sense esforços, estimulant els receptors (visual i auditiu) que creen les condicions més òptimes perquè desxifrem en la nostra consciència (sent o no conscients d’això) els codis culturals bàsics que darrere de l’aparença se’ns mostren.

    Altres recipients o formes són la música, les arts escèniques, els mems (d’això parla d’alguna manera Ainhoa Marzol en aquest article publicat al CCCB Lab), els textos siguin en el gènere que siguin o fins i tot els tiktoks (que des d’aquí defenso que en realitat són mems que han evolucionat i que «ara caminen»).

    Si això s’intenta entendre solament des d’un marc ontològic, si em permeteu, es poden dir moltes altres més coses que acabaran suposant un intent més d’explicar abstractament les dinàmiques culturals, entenent-les com les dinàmiques de relació de l’ésser existent amb allò que es diu la realitat. Però sabent que allò que diem realitat és una artificialitat cultural construïda per subjectar les consciències que es mouen en la més insuportable contingència; això és, tenint com a premissa que estem travessats per dinàmiques de poder, interessos, valors abstractes, vides organitzades sota institucions objectivades que limiten les possibilitats de la nostra existència, condicions preestablertes per la forma que va prenent la nostra consciència els primers anys de vida en funció de les condicions que ens ha tocat viure, etc.; tenint tot això en compte, hem de parlar d’aquestes formes, recipients o artefactes com a «productes» amb un valor abstracte intercanviable en el context de mercat.

    Les noves formes de consum i la narrativa transmèdia

    Si la càrrega significativa (el contingut) ha hagut de prendre una forma compatible amb la nostra consciència per possibilitar que accedeixi al nostre enteniment, la forma que ha pres (el producte cultural) ha de moure’s per un circuit de mercat que possibiliti que podem accedir materialment a ell. És a dir, si no paguem l’entrada de cinema no veiem la pel·lícula.

    Tot i que això d’entrada del cinema queda molt antiquat; ara paguem la subscripció a Netflix, HBO Max, Disney +, Movistar, Amazon Prime Video, Filmin, etc. Què dic! Si ens podem baixar la pel·lícula per torrent o fins i tot veure-la online en una web piratilla.

    Totes aquestes possibilitats d’accedir materialment al producte cultural (en aquest cas només estic posant com a exemple pel·lícules, però poden ser àlbums de música, llibres, diaris, revistes, etc.) són relativament noves, possibles gràcies a internet i les noves tecnologies de la comunicació.

    El fet que hi hagin tuits que inspirin pel·lícules és una conseqüència del règim de consum en el qual ens trobem ara: un entrecreuament entre les formes de consum antigues (pre-internet), ja sabeu: comunicació vertical de dalt a baix, unidireccional, etc.; i les formes noves de consum més horitzontals, més democràtiques, multidireccionals, etc.

    L’acadèmic i professor de comunicació, Henry Jenkins (2008), ha estudiat les conseqüències de l’entrecreuament dels vells i nous mitjans, i com això afecta els hàbits de consum i la creació de la informació, el coneixement i la cultura popular. A Convergence Culture, Jenkins parteix de la premissa que els mitjans tradicionals i el digital convergeixen en nou paradigma mediàtic, propiciant determinats canvis en l’esfera social, cultural i —per descomptat— comunicativa.

    La nova narrativa transmèdia implica processos de comunicació en què els consumidors, a diferència del paradigma dels mass media tradicionals, adopten un paper actiu. El mitjà digital torna difusa la relació entre productor i consumidor ara que aquests últims tenen accés als recursos per produir i difondre els continguts mediàtics. Això disposa un univers comunicatiu on els usuaris generen, comparteixen i consumeixen continguts que circulen per múltiples canals de maneres complexes. A més, contràriament a les estructures comunicatives bidireccionals i verticals del paradigma tradicional, les relacions a la xarxa s’estableixen de manera horitzontal, el que comporta, es podria dir, una democratització mediàtica.

    Les noves formes d’interacció social i l’accés als recursos digitals suposen pels usuaris una oportunitat per participar de la construcció de la seva pròpia cultura, i promouen la socialització del coneixement, el que Jenkins anomenarà «intel·ligència col·lectiva».

    És justament per això que a base de publicacions a xarxes els consumidors (ara prosumidors) podem influir en el desenllaç o desenvolupament de la història d’una sèrie o en la línia editorial d’un mitjà de comunicació.

    La revolució digital, per tant, també transforma l’economia cultural tal com es plantejava al segle XIX i a la primera meitat del XX. La cultura popular es transforma, en la seva adaptació a les noves condicions tecnològiques. Els models de la cultura tradicional segons els quals l’audiència o públic es limita a consumir el producte cultural queda relegat en el mitjà digital, on el llenç i la pintura queden reemplaçats per jpg i conjunt dades. Lessig (2008) identifica l’economia cultural tradicional com a cultura read-only o «només lectura» i ho distingirà de la cultura read-write.

    El mitjà digital permet accedir més fàcilment a la manipulació del producte cultural, sobretot gràcies al canvi del suport físic al virtual. Els fenòmens d’apropiació i transformació dels productes proliferen, en la mesura que els consumidors també tenen accés a eines de producció i difusió. Això inverteix les velles relacions jeràrquiques entre productor i consumidor, i predisposa un panorama de diàleg entre iguals. En aquest context, els usuaris propaguen els continguts per la xarxa, en la seva llibertat per compartir en funció dels seus propis propòsits, independentment si tenen o no drets d’autoria (Jenkins, Ford, & Green, 2015).

    En definitiva, la convergència mediàtica comporta una sèrie de transformacions culturals que van més enllà dels canvis en la forma de distribució i de consum dels continguts mediàtic i artefactes culturals. Ha confeccionat una nova societat connectada, multiplicant les capacitats de treball conjunt.

    Potser algun dia un tuit teu es converteixi en pel·lícula. Això vol que creguis Netflix. No crec que passi, però més enllà d’això, que existeixi la més mínima possibilitat és un bon camí pels qui creiem que les noves formes de consum fan al conjunt de la societat connectada un artista en continua discussió amb si mateix.

    Jenkins, H. (2008). Convergence Culture. Barcelona: Paidós.

    Jenkins, H., Ford, S., & Green, J. (2015). Cultura Transmedia. La creación de contenido y valor en una cultura en red. Barcelona: Gedisa.

    Lessig, L. (2008). Remix. Cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Barcelona: Icaria.

  • Un futur inevitable? Governança algorítmica i algocràcia (II)

    Un futur inevitable? Governança algorítmica i algocràcia (II)

    Al final de la primera part, vam deixar clar que la burocràcia vol automatitzar l’Estat tant com pugui per qüestions d’eficiència, tal com assegurava Velsberg, amb l’objectiu final d’eliminar tot element humà: deixar que les màquines segueixin les regles absolutes del funcionariat. Encara que ja vam veure perquè això és complicat, si no impossible, en aquesta part tractarem de veure com de prop pot estar l’algocràcia i si és o no inevitable.

    Un exemple d’algocràcia, relativament benigne però que encara així ha tingut polèmica, és el dels exàmens d’accés a la universitat al Regne Unit en 2020. Aquest cas no concerneix la política a nivell governamental, però sí al públic, a la justícia i la igualtat entre ciutadans. Durant la quarantena de març a juny de 2020, la falta d’atenció dels professors sobre els seus alumnes a Europa va portar al fet que es prenguessin mesures diverses, des de la proposició d’un aprovat general a canvis que s’han materialitzat en la nova llei d’educació LOMLOE a Espanya; però el cas britànic va ser particular, ja que es va demanar als professors que valoressin de manera justa als seus alumnes i prediguessin quina nota els haurien posat a final de curs. Aquesta nota seria estandarditzada en comparació amb la resta d’alumnes del curs i les notes d’altres alumnes que haguessin fet el mateix curs (Ofqual, 2020). En conjunt les notes estandarditzades van ser menors que les valoracions dels professors en un 36% dels casos (BBC, 2020).

    Però l’estandardització ocorria només quan les classes tenien una grandària de 15 o més alumnes; en aquelles amb menys, la nota no s’estandarditzava, sinó que era la valoració dels professors. El problema sorgeix quan això es connecta a l’existència de classes petites en col·legis privats o de ràtios d’estudiants/professor molt menors en barris rics; aquells amb més diners tenen més facilitats de tenir una nota que no passés per l’estàndard, sinó que era la que dictés el professor, augmentant les possibilitats que entressin en la universitat que volguessin sobre uns altres potser més aptes. Un altre problema dels algorismes al govern.

    A nivell legal, Lord Falconer, Secretari de Justícia en l’ombra, explicava que l’algorisme violava diverses lleis (Elgot & Adams, 2020). A nivell ètic, el problema no resideix en el que l’algorisme considera, sinó en el que no considera, i recau en el mateix problema a doble nivell que ja hem explicat amb COMPAS: tracta d’estandarditzar valoracions parcials sense tenir en compte que l’algorisme tampoc és imparcial, sinó simplement cec i propens a reproduir les parcialitats humanes.

    Però també hi ha exemples més distòpics, com el difamat sistema de crèdit social implementat a la República Popular de la Xina, potser el més pròxim a un sistema de algocràcia social. El sistema de crèdit té en compte accions del ciutadà, tant negatives (creuar un semàfor en vermell, fumar on està prohibit) com a positives (donar sang, donar suport al govern), a través de diversos dispositius tecnològics com les càmeres amb reconeixement facial a través d’algorismes i tecnologia big data. De les conseqüències d’això s’ha discutit bastant: des de prohibir viatges amb tren o avió a aconseguir millors llocs en l’administració o l’educació dels fills; prohibicions que ja han ocorregut en sistemes autoritaris anteriors, però que són encara més fàcils de dur a terme amb tecnologia i algorismes.

    Per descomptat, el sistema és molt més complicat, com admet Matsakis (2019), i molt menys avançat i orwel·lià del que alguns creuen. Però ja han aparegut implicacions no sols legals sinó també filosòfiques. El sistema ha estat fortament criticat des d’Occident per ser una violació del principi de rule of law, i fins i tot des de la Xina, com explica Kui (2019), qui admet «les dificultats a l’hora de construir un sistema estàndard de crèdit social» que siguin compatibles amb drets fonamentals. Però fins que punt viola el rule of law el sistema xinès? Una decisió presa pel govern i executada per l’Estat no és il·legal, sinó que segueix la llei, però, no obstant això, pot violar principis que van més enllà de la legalitat, entrant en el debat de la filosofia política sobre si existeixen uns drets fonamentals i ahistòrics (com pot defensar el liberalisme) o si el que decideixi la comunitat ha de ser llei (com defensa el comunitarisme). És d’especial interès l’article de Kostka (2019), qui explica que el sistema ha sigut ben rebut entre els ciutadans xinesos, argumentant que ho interpreten com una prova d’honestedat al ciutadà en lloc d’una violació de la privacitat.

    Abans de concloure amb algunes consideracions, uns últims exemples: primer, Cybersyn, projecte xilè que va ser planejat durant el (curt) govern de Salvador Allende. Cybersyn va ser un sistema de processament de dades trencador per a la seva època (entre 1971 i 1973), que tenia l’objectiu de rebre les dades de diverses fàbriques d’empreses estatals (com els inputs necessaris i els outputs a produir, a més de les ràtios de producció dels treballadors) en el curt termini, processar-los a través de programari estadístic i tornar a manar-los a les fàbriques. Al cap i a la fi, no era un sistema tan diferent de la resta d’empreses del món (els treballadors comuniquen una informació de baix a dalt i els directius donen ordres sobre la base d’aquesta informació de dalt a baix), però el processament de dades gairebé instantani és el que el separava (i continua separant) d’altres empreses. Com la resta d’avanços del govern d’Allende, Cybersyn cauria amb el cop d’estat de Pinochet, però la seva idea no moriria: amb altres avanços teòrics en la cibernètica soviètica, inspiraria als enginyers computacionals i socialistes Paul Cockshott i Allin Cottrell (1993, 86-88). En la seva obra, Cockshott i Cottrell tenen com a objectiu demostrar la viabilitat d’una economia planificada i democràtica sobre la base dels avanços cibernètics recents i els sistemes de programació lineal del matemàtic Leonid Kantorovich. Si bé les seves idees han sigut criticades des de cercles de l’esquerra per pressuposar un capitalisme d’Estat amb l’únic avanç de la cibernètica, les possibilitats que pot obrir la cibernètica en l’economia en una futura algocràcia són dignes d’estudi, reconeixement i discussió.

    Per a concloure, tornem a l’actualitat: COVID19, algocràcies i el futur. Diversos sistemes de rastreig de positius a través de la tecnologia (ubicació, dades, etc.) poden encaixar en el concepte d’algocràcia en suposar l’ús de la informació que es pressuposa privada pels poders públics darrere d’un bé col·lectiu. Però aquests sistemes han sigut criticats per suposar una invasió de la privacitat de l’individu: quin dret té el govern a conèixer la ubicació del meu mòbil per a saber si he entrat en contacte amb un positiu? Fins a quin punt és invasiu? I, més important encara, estableix un precedent? El control sobre la població amb mitjans de coerció indirecta, és a dir, no violenta (com la tecnologia), ha sigut estudiat per teòrics polítics i filòsofs des de Foucault, però algunes veus assenyalen que pot tornar-se més intens davant un possible col·lapse eco-social. En aquest cas, argumenten que unes certes decisions preses a la lleugera com la violació de drets fonamentals (com el dret a la privacitat a una algocràcia) estableixen precedents per a altres casos molt pitjors en els quals el govern pugui al·legar que aquestes mesures són necessàries per a preservar el bé col·lectiu. En conjunt, el que podem dir és que les mesures preses en l’actualitat poden afectar-nos en un futur i, per això, no haurien de ser preses a la lleugera.

    A l’hora d’arribar a les conclusions, hem de dir que l’algocràcia és una forma més de configurar l’Estat, canviant una burocràcia tradicional, humana, per una digital i mixta o directament només controlada per algorismes. Els algorismes, com a tal, són una eina: són creats per un humà i, per tant, contenen les seves subjectivitats, llavors no es pot esperar d’ells un comportament objectiu i imparcial, sinó simplement cec. Per això, cal vigilar l’automatització de l’Estat; cuidar-nos de què no violi els nostres drets i llibertats fonamentals i exigir la màxima transparència possible. A més, el govern ha de respondre sobre els seus algorismes i, per això, és previsible un consens a la UE, que ha sigut, de manera consistent al llarg de la seva història, l’organització més avançada en termes de regulació de tecnologia i dades (Ebers & Cantero Gamito, 2021).

    Respecte a les consideracions legals, la introducció de la justícia algorítmica en el poder judicial ha de ser vigilada amb especial cura als països que segueixin sistemes de common law, donada la propensió que pot tenir l’algorisme a reproduir injustícies passades. Però a nivell general, es torna a repetir el fonamental: transparència i, abans de tot, responsabilitat governamental respecte a l’algorisme.

    A nivell ètic i filosòfic, hem de qüestionar i examinar si la implementació d’algorismes és justa i necessària o no –no automatitzar per fer una burocràcia més eficient. Els algorismes han d’estar al servei de la ciutadania, no de l’Estat com a tal. I, de nou, hem de vigilar la defensa de drets i llibertats que gaudim, sempre amb la perspectiva que no hem de donar-los per descomptat –ni en el present ni en el futur.

    I finalment, podem respondre a les dues preguntes que plantegem al començament de l’article. Primer, una algocràcia presta moltes i diferents formes, des d’organismes de control pròxims més benignes (COVID19 a Occident) o més autoritaris (el sistema de crèdit social xinès, COMPAS) a eines de e-government (Estònia, Ofqam) i fins i tot projectes d’economia estatal (Cybersyn, el projecte de Cockshott i Attrell), però també molt més que, potser, encara no podem imaginar. I també hem vist que l’algocràcia no és un projecte futurista a llarg termini, sinó que es troba ja implementat (o en vistes d’implementar-se) a molts Estats; de fet, enguany es compleixen 50 anys de l’inici del projecte xilè de planificació econòmica. Però l’algocràcia encara està per venir i encara podem canviar perquè s’apliqui pel benefici públic. Com tot algorisme, l’algocràcia és una eina que pot ser utilitzada de diferents maneres. Com s’utilitza ho haurem de decidir nosaltres.