Un esquirol. Alvise Pérez és un fenomen en l’esfera de l’extrema dreta espanyola, comparable a la marea trumpista que ha envaït els Estats Units. L’agitador digital ha utilitzat les xarxes socials com un camp de batalla, erigint-se com una veu inflamada i provocadora contra l’establishment polític tradicional. En les eleccions europees, Pérez es va presentar amb el seu partit «Se acabó la fiesta» (amb el logotip d’un esquirol), obtenint un resultat significatiu que va aconseguir captar l’atenció i el suport d’una franja considerable de l’electorat, desenganyada i farta de la política convencional.
El creador de bulos va quedar per sobre de Podemos i quasi iguala el resultat de Sumar, dues organitzacions d’esquerres considerades com a alternatives al PSOE.
De la mateixa manera que l’esquirol emmagatzema provisions per a resistir les inclemències de l’hivern, Alvise recull el suport electoral aprofitant-se de les pors i les frustracions dels votants. Conserva amb cura aquest ressentiment i descontentament social per transformar-los en vots.
L’atracció que Alvise Pérez exerceix sobre els seus votants es pot comprendre a través de la pedagogia del desencant. Els seus seguidors, desposseïts de fe en les institucions tradicionals, troben en Pérez una figura que canalitza la seva frustració i ressentiment. Així, l’elecció de Pérez no és merament política, sinó un acte simbòlic de rebuig al sistema. El seu èxit s’explica, per una banda, per l’habilitat amb què manipula el discurs populista, que descriu els problemes socials de manera simple i reduccionista (així com els abordatges) i, per altra banda, per la perillosa inclinació cap a l’autoritarisme, una repetició dels mecanismes que Hannah Arendt va identificar en els orígens de totalitarisme: la conversió de la política en espectacle i l’explotació de la desesperança com a eina de control social.
Captura de pantalla: Article de Antonio Maestre | La Sexta
L’esquirol habita als arbres, allunyat dels perills que l’amenacen al terra. Alvise, per la seva banda, subsisteix gràcies a immergir-se dins les seves bombolles (des)informatives que aïllen els seus seguidors de la realitat, alimentant una visió del món teixida amb mentides i teories conspiratives.
Aquests monstres sorgeixen en el camp fèrtil de la polarització, alimentada per la validació social dels m’agrada a les xarxes socials, que amplifiquen les narratives populars ja instal·lades en l’imaginari i marginen les minoritàries. Així, l’eco dels m’agrada ressona en un teatre digital on els protagonistes són els pensaments hegemònics, mentre que les veus discordants són relegades a un paper secundari.
D’aquest fenomen ha emergit la tendència de les unpopular opinions, judicis, creences o pensaments que, malgrat ser compartits per una majoria, romanen sovint inexpressats perquè desafien les normes socials o transgredeixen acords socialment inconscients. Aquesta dinàmica revela una complexa tensió entre el desig individual d’autenticitat i la pressió col·lectiva per la conformitat, suggerint que el silenci no és sempre absència de pensament; també es un mecanisme de protecció psíquica davant la potencial desaprovació social.
opinió impopular: si no voleu fer el contingut a les xarxes en català, ningú us obliga, però sisplau no feu piruetes i gimnàstica mental per intentar justificar per què el feu en castellà. ens és igual i no fa cap favor buscar justificacions en lloc de simplement fer-ho i ja
En «Against the Spiral of Silence», Dasom Eom, Linh Hoang i Gerry Oei, del Georgia Institute of Technology, analitzen el canal de Reddit r/unpopularopinion, dissenyat perquè els usuaris intercanviïn pensaments, opinions i judicis que no podrien expressar obertament per por a la crítica social.
L’estudi va revelar que, tot i ser dissenyat perquè els usuaris expressessin lliurement opinions socialment impopulars, a la pràctica la comunitat està dominada per homes blancs joves i heterosexuals. Com a resultat, les «opinions impopulars» que típicament arriben a la pàgina principal i reben més vots positius no són veritablement impopulars en un sentit general, sinó que tendeixen a representar les perspectives i creences d’aquest grup demogràfic, que se sent cada cop més fora de lloc i desafiat pels moviments socials emergents com el feminisme, la lluita pels drets LGBTQ+ i els moviments antiracistes.
Aquests joves, molts dels quals podrien considerar-se part de la subcultura incel, utilitzen r/unpopularopinion com un refugi on expressar obertament les seves opinions reaccionàries i misògines que van en contra de les noves narratives socials hegemòniques que perceben com una amenaça als seus antics privilegis. En lloc de fomentar una veritable diversitat de veus impopulars, r/unpopularopinion acaba convertint-se en una cambra de ressonància que reforça les creences d’aquesta subcultura d’homes blancs desarrelats de la cultura popular moderna.
Tot i que la tendència de les unpopular opinions ha creat un espai de descompressió per expressar judicis socialment poc acceptats, la semàntica dels m’agrada i l’economia de l’atenció erosionen els matisos en el gran diàleg social que es produeix a X. L’algoritme de recomanació a X està dissenyat per maximitzar la utilitat de la plataforma, entesa com el temps d’ús i la interacció. Aquesta mecànica, pensada per beneficiar l’empresa i els seus accionistes, particularment Elon Musk, ens atrapa en una espiral de consum incessant.
L’algoritme es converteix en el foc que projecta ombres en les parets de la nostra caverna digital, fent-nos creure que aquestes ombres són la realitat. D’aquesta manera, els usuaris de X queden atrapats en una cambra d’eco, exposats únicament a opinions que reforcen les seves creences preexistents, sense accedir a una visió més completa i realista del món. Amb la introducció del feed «per a tu», també se’ns presenten publicacions extremadament contràries als nostres valors, però la intenció és que hi reaccionem emocionalment i desinhibidament. Com Plató va descriure amb l’anell de Giges, l’anonimat a X permet als usuaris actuar de manera més extrema, alliberats de les conseqüències immediates de les seves accions.
Unpopular opinion: social media hasn't ruined us—it's just revealed how awful we always were.
Els grups d’interès volen imposar les seves narratives i controlar el diàleg públic digital mitjançant bots. En aquest entorn, la ultradreta i el neoliberalisme troben una zona de joc avantatjosa on l’algoritme i les cambres d’eco fomenten la ignorància selectiva i reforcen els biaixos preexistents. Els missatges se simplifiquen i els consensos socials s’esmicolen per culpa del format reduït i la manca de context. Aquest tipus de comunicació superficial dificulta la interacció racional i constructiva, promovent la polarització i els malentesos.
Els m’agrada, finalment, gamifiquen la interacció, reforçant el narcisisme col·lectiu que tant bé descriu Erich Fromm. La cerca de m’agrada i retuits (del reconeixement) esdevé l’objectiu primordial i ens mou a comportar-nos de manera extrema en la carrera per la validació externa.
La distinció entre allò que ens captiva i allò que ens repugna és immediata i instintiva, una reacció primigènia que es manifesta en un instant. Quan ens trobem davant d’una obra d’art, una persona o una idea, la nostra consciència discerneix amb precisió sorprenent si ens atrau o ens allunya. Aquesta resposta fulminant és el reflex d’una vida sencera d’experiències, gustos i aversions acumulades, convergint en un sol moment de revelació íntima. Com un tremolor que recorre la pell, la fascinació o la repugnància emergeixen indomables, definint les nostres preferències més profundes.
Ahir, enmig d’una onada de calor sufocant a Nova York, vaig refugiar-me al MoMA. Travessar el llindar del museu va sentir-se com entrar en un santuari d’aire condicionat —aquí posen a tot arreu l’aire a menys de 20ºC.
Vaig posar-me els auriculars i vaig deixar que l’audioguia em conduís a través de les obres mestres del museu. En aturar-me davant de Les Demoiselles d’Avignon de Picasso, em va envair una barreja de fascinació i reconeixement. Recordava haver estudiat aquell quadre a les classes d’Història de l’Art al batxillerat. Ho he oblidat, però.
Les siluetes angulars de les dones, els rostres delineats i diferenciats, les postures atrevidament sexuals… Tot en aquell quadre era un desafiament a la vista i a l’enteniment. Vaig sentir una gratificació íntima, una satisfacció tan profunda que se’m fa difícil intentar traduir-la en paraules.
Al meu voltant, alguns visitants observaven en silenci reverencial, com si estiguessin davant d’un altar. Altres feien fotos i uns quants ja estaven compartint les seves captures a les xarxes socials. Em vaig preguntar, és agradable aquest quadre? Què és el que m’atrau tant? Per què fascina a tanta gent? Potser, al final, som nosaltres els que hem construït convingudament la seva bellesa.
L’escriptora de contingut argentina Palumbo, en la seva newsletter «Un mail de M Palumbo», parlant dels nous cànons de bellesa escrivia al seu post Los nuevos facheros:
Aclarit això, és molt important ser conscient de per què ens agrada el que ens agrada. Hi ha mil factors que operen i molta literatura escrita. Un consens és que, si alguna cosa ens sembla bonic, és perquè majoritàriament un sector «dominant» o que respectem diu que és bonic. A vegades funciona a l’inrevés.
Llavors pot passar que alguna cosa que no vèiem com a desitjable (incloent-nos a nosaltres mateixos) de sobte es converteixi en una cosa genial, només perquè un dia un grup de gent se li va ocórrer que és boníssim i aconsegueix que això funcioni. O passa el contrari i et perjudica. A vegades el capitalisme actua de formes misterioses i és una gran notícia, perquè potser caiem, de casualitat, en una categoria que ens porti a la punta de la piràmide.
L’arrel d’«agradar» prové del llatí gratus, que avui equivaldria a «gratificant». Quan dic que alguna cosa m’agrada, manifesto que aquesta cosa em resulta plaent, desencadenant en mi una experiència íntima de gratificació i una reacció emocional positiva. L’acte de fer m’agrada a un tuit és un reflex d’aquesta avaluació subjectiva. Valoro si el contingut em resulta plaent o no i ho expresso amb un simple gest que s’uneix als d’altres individus que fan el mateix. Quan moltes persones manifesten el seu gust per un tuit, es considera socialment validat com a agradable, atorgant-li una autoritat social que el fa més influent.
Però no tots els m’agrada tenen el mateix valor. Quan un usuari a qui atorgo autoritat —pel seu professionalisme, admiració personal o altra raó— expressa el seu m’agrada envers un contingut, aquest contingut adquireix un valor afegit. L’autoritat de l’usuari-subjecte es transfereix al tuit-objecte en l’acte de fer-li m’agrada, fent el contingut més valuós per a mi. Un quadre de Picasso té més valor que un quadre d’un pintor anònim pel simple fet d’estar signat per Picasso.
La privatització dels m’agrada elimina aquesta diferència de valor i els homogeneïtza: tots són iguals. Ara no hi ha diferència entre el m’agrada d’un grapat de bots i d’un expert en la matèria. La validació social quantitativa (quantitat de m’agrada) s’imposa sobre la validació crítica o comunitària qualitativa (experts que aproven el contingut amb un m’agrada).
L’impacte d’aquesta dinàmica és profund. No només distorsiona la percepció de valor en el contingut digital, sinó que també modifica la nostra interacció amb les xarxes socials. Ens aboca a un escenari on la validació quantitativa predomina, reduint la complexitat de les nostres preferències i desitjos a simples xifres, desposseint-nos de la riquesa d’una avaluació crítica i significativa.
Si trobeu al meu perfil d’Instagram —no la trobareu— una foto del quadre de les senyoretes d’Avignon, no li feu like.
En un article per a la Revista GQ, Rebeca Suárez va definir a Justin Timberlake com a un «famós d’Schrödinger»: «Justin és, al mateix temps, un crack i un cràpula».
Recentment s’ha fet viral una foto de l’arrest del cantant per conduir sota els efectes de l’alcohol. La situació ha adquirit una dimensió addicional quan es va saber que l’agent de policia que el va detenir era tan jove que desconeixia qui era Timberlake —guanyador de deu premis Grammy. Quan Timberlake va mencionar que l’incident afectaria la seva gira mundial, l’agent va respondre: «Quina gira?».
Justin Timberlake: “I’m Bringing Shawshank Back” by Hunter Harris
Sota la dictadura de l’economia de l’atenció actual, fins el detall més minúscul és susceptible de convertir-se en un producte que pot ser explotat per transformar una notícia ordinària en un fenomen mediàtic. Però, el que m’interessa no és l’incident en si mateix —Timberlake està en hores baixes de la seva carrera—, sinó com aquest s’amplifica a través de les xarxes socials.
Saying "this is going to ruin the tour" after every minor inconvenience I have from now on https://t.co/wmRwdwdjFA
L’algoritme d’X no opera en el buit. Es nodreix dels teus m’agrada, presentant-te contingut personalitzat basat en aquestes interaccions. Els m’agrada són una moneda tangible. La suma de cors vermells, l’acumulació de valor «monetari», és una mètrica essencial per decidir quin contingut ha de ser promogut i compartit amb una audiència més àmplia. Així, els tuits que acumulen més m’agrada tenen una major probabilitat d’aparèixer en els feeds dels usuaris, amplificant el seu abast i influència.
No deixa de ser un procés de filtratge i priorització d’informació que impacta en la diversitat i qualitat del discurs públic. Els continguts sensacionalistes o polaritzants, que capturen l’atenció més fàcilment, desvien el focus de qüestions fonamentals, deixant fora del debat temes o veus crucials. Ens passem dies donant voltes sobre l’anècdota o el detall més humiliant, transformant-ho tot en una batalla cultural de trinxeres dreta-esquerra, davant la impossibilitat d’afrontar que hem de bregar una guerra de proporcions David contra Goliath. En el moment que es viralitza l’anècdota sensacionalista i s’estableix el marc de la «batalla cultural», l’esquerra ja l’ha perduda.
La dinàmica dels m’agrada també té implicacions psicològiques per a l’usuari: quan reps nombroses notificacions que validen el teu tuit, experimentes una sensació d’aprovació que alimenta el teu ego i actua com un reforç positiu. Aquesta retroalimentació constant et manté actiu i compromès amb la plataforma, un factor crucial per a la seva rendibilitat i creixement.
Així, els m’agrada esdevenen una substància addictiva que ens fa treballar, indirectament, per a Elon Musk i el seu imperi. Mentre produïm contingut per a la nostra «marca personal», beneficiem els interessos de Musk. La recent privatització dels m’agrada ho complica encara més. Ara, l’acció de donar un m’agrada perd el seu valor públic alterant el comportament dels usuaris-creadors: en lloc de publicar contingut pensat per trobar la validació instantània, ens centrarem en crear contingut més compartible.
Captura de pantalla: Article de Marita Alonso al diari SModa de El País
Paradoxalment la privatització dels cors pot acabar provocant l’efecte contrari al que Musk diu que busca: la creació d’un contingut més «políticament correcte» per assegurar-ne la compartibilitat —al final, ningú que vol construir una societat en positiu i de manera inclusiva compartirà mai les unpopulars opinions dels incels. Potser ja no basta un like per validar un contingut; potser ara cal que interactuem amb la piulada reaccionant amb una resposta o una menció. Això modificaria la lògica de distribució i visibilització del contingut.
lo de los me gusta públicos estaba bien porque a muchos os daba vergüenza que la gente viese que le dabais like a este tipo de cosas… ahora tenemos que aguantar que estas barbaridades sean virales y hacer como si nada https://t.co/ArzqSgY05e
Els mecanismes de les xarxes socials no només modelen el nostre comportament, sinó que també exploten les nostres necessitats psicològiques més bàsiques per mantenir-nos-hi lligats. En última instància, ens trobem atrapats en una xarxa d’interaccions que beneficia més als seus propietaris —privats, rics i conservadors— que als usuaris.
Suárez tancava el seu article sobre Timberlake amb una brisa d’optimisme, afirmant que
sobretot, Justin Timberlake ens agrada per això: si ha estat capaç d’equivocar-se una vegada i una altra per a després sortir a flotació, potser encara hi ha esperança. Per a ell i per a tots nosaltres també.
Els usuaris no som simples consumidors passius. A través de la cultura participativa, podem resistir i subvertir les dinàmiques imposades per l’economia de l’atenció. Els fandoms i comunitats en línia, per exemple, han demostrat que és possible organitzar-se i col·laborar per promoure contingut significatiu, desafiant la lògica de l’economia de l’atenció. Narratives de resistència i pràctiques col·laboratives poden empoderar els usuaris i generar canvis positius, destacant la importància de participar activament en la configuració de l’espai digital.
Fa nou anys, Twitter va fer un canvi important. Sota la direcció de Jack Dorsey, la plataforma va substituir els fav (que es representaven amb una estrella) pels m’agrada (simbolitzats per un cor). Aquest canvi no era només visual, sinó que va introduir una nova semàntica, alterant com els usuaris interactuen amb el contingut.
Ara, Elon Musk ha decidit fer un pas més enllà. Ha optat per privatitzar aquesta funció, és a dir, fer que els m’agradasiguin privats o invisibles per als altres usuaris. Només la persona que ha publicat el contingut podrà veure qui li ha fet m’agrada.
Aquest canvi no és un fet aïllat. És part d’una sèrie de transformacions importants que Musk ha implementat des que va comprar Twitter fa un parell d’anys. Aquestes modificacions han canviat significativament el funcionament de la plataforma i l’ús que en fem.
Yeah, we are making likes private.
Public likes are incentivizing the wrong behavior. For example, many people feel discouraged from liking content that might be "edgy" in fear of retaliation from trolls, or to protect their public image.
Segons Haofei Wang, director d’enginyeria d’X, la decisió de fer privats els m’agrada respon a la necessitat de protegir els usuaris: «Moltes persones se senten dissuadides de fer m’agrada a contingut que pot ser inquietant per por a represàlies dels trols o per protegir la seva imatge pública».
Amb aquest canvi, la funció del m’agrada es transforma. Ara, en lloc de ser una expressió pública d’aprovació, es converteix principalment en una mètrica per entrenar l’algoritme. Els teus m’agrada s’utilitzaran per decidir quin contingut et mostrarà la plataforma al teu feed personal. Les reproduccions (quantes vegades s’ha vist un contingut) passaran a ser la mètrica clau pels anunciants.
Si abans, amb el teu m’agrada llançaves un missatge al món manifestant «ei, això m’agrada», ara només li dius a l’autor «m’agrada, segueix publicant això».
La decisió de fer privats els m’agrada pot tenir conseqüències importants en com ens comuniquem i interactuem a la plataforma. Pot canviar la manera com expressem aprovació, com mesurem la popularitat del contingut i, fins i tot, com ens sentim validats socialment en l’espai digital.
El like públicament visible era un acte carregat d’un significat dirigit al gran Altre, és a dir, a la comunitat, al teixit social. Aquell m’agrada funcionava com una afirmació del desig i de la identitat del subjecte dins del camp social. Dir «això m’agrada, món» implica una posició del subjecte en l’entramat simbòlic, un intent d’inscriure el seu desig a l’estructura del gran Altre. Aquesta estructura es reflecteix a X, una xarxa amb el poder de transformar ràpidament el prestigi social. No deixa de ser una demanda de reconeixement, doncs, el m’agrada: «mira, això és el que jo aprovo, això és el que forma part de la meva identitat».
Amb la privatització del like, a partir de la qual només l’autor del contingut pot veure qui ha donat el m’agrada, el gest es replega cap a una interacció més íntima i bilateral. Ara, el like es converteix en una comunicació directa entre dos individus: l’autor del contingut i qui dona el m’agrada. Dir «m’agrada, segueix publicant això, usuari» és una comunicació directa i, sobretot, instrumental.
Aleshores, en termes lacanians, la privatització dels likes desplaça el desig cap a la demanda. Es redueix la dimensió del desig a una funció de consum i producció de contingut, on el subjecte es relaciona amb l’Altre de manera més instrumental i menys simbòlica.
Empiezas interesándote por Hegel, lees a Marx, te gusta mucho el cine y acabas estudiando Lacan. Cuando menos te lo esperas te conviertes en Zizek caminando distraído por las calles y comiéndote dos hot dogs al mismo tiempo. pic.twitter.com/WxIiGpsyHA
— Estamos filosofando (@estafilosofando) June 11, 2024
(Sí, estem vivint aquest moment)
Això comporta també implicacions en l’estructura de la intersubjectivitat a la xarxa social. Mentre que abans el m’agrada públic contribuïa a la construcció d’identitats socials compartida, ara es reforça la lògica algorítmica que personalitza i segmenta el contingut. L’economia de l’atenció es materialitza aquí amb efectes de reforç de les càmeres d’eco i la fragmentació de l’experiència social: cada subjecte és servit per un algoritme que respon a les seves demandes de contingut de manera gairebé narcisista, reforçant el seu propi desig sense la mediació del gran Altre. En aquesta cruïlla emergeixen els monstres (Alvise, etc.).
En la seva croada per erigir-se defensor de la llibertat d’expressió —una llibertat que segons Musk es troba violentament amenaçada per l’esquerra woke i la dictadura de la correcció política— el magnat justifica que aquesta mesura proporciona als usuaris una major privacitat.
Certament, aquesta decisió pot ser particularment beneficiosa per a certs grups. Els polítics i les figures públiques, per exemple, sovint es troben sota un intens escrutini públic. No és infreqüent que siguin durament criticats per haver fet m’agrada a tuits que contenen missatges considerats políticament incorrectes o inapropiats. Amb la nova mesura, els personatges públics podrien evitar controvèrsies com aquestes.
(Tanmateix, tot plegat ens ha de fer dubtar sobre l’equilibri entre la privacitat i la transparència en l’esfera pública digital, especialment quan es tracta de figures influents en la societat. El canvi pot protegir la privacitat individual, però també pot reduir la rendició de comptes i la transparència en el discurs públic).
Captura de pantalla: publicada per l’usuària d’X Ashley Feinberg del tuit pornogràfic agradat pel compte de Cruz / Web: The Guardian
El canvi de funcionalitat se suma a la introducció de les notes, la flexibilització de les polítiques de moderació de contingut, la subscripció de pagament per una versió «premium» de l’aplicació i les restriccions a bots i comptes no verificades. Musk presenta tots aquests canvis com el seu full de ruta per donar més llibertat als usuaris de la xarxa social: una narrativa interessada i evidentment enganyosa.
La metamorfosi de l’àgora digital, encarnada en la plataforma que coneixíem com a Twitter, ha engendrat una dialèctica complexa entre l’aparent democratització de l’expressió i les estructures de poder subjacents. La Web3 no és només producte de la innovació tecnològica, sinó que afecta profundament com es crea i es comparteix la informació en la societat.
La transició des d’un paradigma vertical i monolític de comunicació (representada pels mitjans de comunicació de masses tradicionals) cap a una estructura aparentment rizomàtica i descentralitzada amaga una nova forma de dominació: l’algorítmica. Pot semblar que la veu de qualsevol ciutadà té el mateix pes que la dels poderosos, però en realitat, els algoritmes influeixen molt en qui acaba sent escoltat.
L’algoritme actua com un governant invisible amb molt de poder i influència. Decideix quina informació veus i quan la veus, i això acaba influint en com pensem i qui som en el món. Sota una lògica capitalista, orientada a la maximització del temps d’interacció i el consum publicitari, en resum, es configura una nova subjectivitat colonitzada. Les bombolles de filtres resultants no són més que l’expressió mateixa d’una hegemonia cultural digitalitzada, on la diversitat se sacrifica en l’altar de la confirmació cognitiva.
Aquest escenari planteja la següent aporia: la promesa d’emancipació comunicativa es veu subvertida per les mateixes estructures que la fan possible o, dit d’una altra manera, les xarxes socials prometen donar-nos més llibertat per expressar-nos, però alhora ens limiten d’una manera subtil. La veritable llibertat d’expressió en l’era digital requereix no només l’accés a les plataformes, sinó una deconstrucció crítica de les relacions sociotècniques que les sustenten. Només així podrem crear un espai digital realment lliure i divers, on la tecnologia ens ajudi a crear una societat més conscient i menys controlada pels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques.
Tenint això em compte, a quina llibertat aspira Elon Musk?
Les xarxes socials, com Twitter, han demostrat tenir un gran poder i influència, especialment en moments de crisi social i política. Pensem, per exemple, en moviments com el 15M, la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. És difícil imaginar que aquests moviments haguessin tingut el mateix impacte sense Twitter.
Un cas que il·lustra molt bé aquest poder va ser durant els disturbis al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En aquell moment, Twitter va prendre una decisió sense precedents: va bloquejar els comptes de l’aleshores president Donald Trump, que estava utilitzant la plataforma per incitar a la violència.
L’acció de Twitter va mostrar dues coses importants: 1) el gran poder que té la plataforma per influir en esdeveniments polítics importants i 2) la complexitat del seu paper en la societat.
Per una banda, Twitter pot ser una eina que dóna veu a la gent i ajuda a organitzar moviments socials. Però per l’altra, també té el poder de decidir qui pot parlar i qui no, actuant com una mena de «guardià» de la conversa pública.
En resum, Twitter (i les xarxes socials en general) tenen una doble naturalesa: poden ser instruments de llibertat d’expressió, però també mecanismes de control sobre el que es diu i com es diu. Això planteja preguntes importants sobre qui hauria de tenir aquest poder i com s’hauria d’utilitzar de manera responsable.
Potser la demostració de poder en la crisi del Capitoli va ser el desencadenant pel qual Elon Musk, una figura amb una curiosa barreja de messianisme tecnològic i capitalisme desenfrenat, va decidir embarcar-se en el llarg i tortuós procés de l’adquisició de la companyia. Tot i que, amb la seva narrativa quasi orwelliana, ens vulgui fer creure que la seva intervenció es basa en la defensa intransigent de la llibertat d’expressió, no cal rascar massa per veure que les veritables motivacions rauen en una pulsió narcisista i un desig insaciable de dominar l’esfera pública.
Me gustan los aviones, me gustas tú
Em pregunto si realment privatitzar el m’agrada, mentre s’utilitza per entrenar l’algoritme que configura el feed «per a tu», serveix per combatre la suposada espiral del silenci que Musk assegura que existeix en la societat contemporània assotada per la dictadura de la correcció política. Aquesta privatització revela la següent paradoxa: promou la privacitat a la vegada que reforça un sistema que filtra i selecciona el contingut que consumim, creant una il·lusió de llibertat d’expressió mentre perpetua una forma subtil de censura algorítmica.
El mecanisme aparentment contradictori de Musk revela una estratègia ambigua en la seva suposada lluita contra la repressió de la llibertat d’expressió. La situació ens obliga a plantejar-nosdiverses preguntes importants: realment existeix aquesta majoria social silenciosa que Musk menciona? És cert que hi ha un gran grup de persones que se senten privades de fer comentaris obertament racistes, masclistes o classistes?
En cas que tal situació sigui real, cal preguntar-se: és bona o dolenta per a la democràcia? Si considerem que la democràcia és el millor sistema possible en termes pràctics, hem de reflexionar sobre si l’autocontrol d’aquestes veus contribueix a una societat més harmoniosa.
No obstant això, el plantejament ens enfronta a un dilema: estem sacrificant una veritable llibertat d’expressió per mantenir l’harmonia social? I de ser així, quines implicacions a llarg termini té per a la nostra societat democràtica?
Les respostes a tals interrogants no són senzilles, però resulten crucials per comprendre l’impacte real de les decisions de Musk i les seves possibles conseqüències per a la llibertat d’expressió i la convivència democràtica.
Quan pensem en com fer una societat més justa, immediatament pensem en l’abolició del neoliberalisme i dels valors hiperindividualistes com la solució ideal. Però, no és aquesta tasca titànica, una que requereix tant de temps i esforç, que ens manté inactius i passius davant l’acceleració cap a l’obscuritat nihilista de la societat postmoderna? Hem de començar assumint, per a la nostra empresa en defensa dels drets humans i de la democràcia, que no és necessàriament dolent per a la democràcia que algunes persones se sentin incòmodes expressant idees obertament i orgullosament masclistes, racistes o feixistes.
La llibertat d’expressió no és simplement la capacitat de dir qualsevol cosa, sinó la responsabilitat d’entendre l’impacte del que es diu en l’espai simbòlic. Quan certs discursos es veuen reprimits, no és merament un acte de censura, sinó una forma de protegir l’espai simbòlic col·lectiu de la degradació i el conflicte constant. Això es converteix en un acte d’autoregulació social, on la societat decideix quins discursos es consideren perjudicials per a la cohesió i la convivència.
A més, la idea de la majoria silenciosa ens obliga a reconsiderar la naturalesa de la democràcia. La democràcia no es defineix només per la llibertat absoluta d’expressió, sinó també per la capacitat de la societat de crear un espai comú on els individus puguin coexistir de manera constructiva. Si certs discursos es cohibeixen és perquè s’ha reconegut que destrueixen més que no pas construeixen l’espai comú.
Un podria pensar que les societats premodernes podrien haver utilitzat el mateix argument contra les reivindicacions obreres i feministes: «Tals discursos s’haurien de reprimir perquè degraden l’espai simbòlic col·lectiu (el del privilegi patriarcal i de les classes dominants)». Presento l’argument, però, assumint el marc dels drets humans que estableix la base de per a la dignitat humana.
Considerem el marc universal dels drets humans no com una simple llista de normes imposades, sinó com el producte d’un llarg procés d’autoreflexió ètica i acords interculturals. Representen un acord bàsic sobre la dignitat humana que s’ha aconseguit a través de molts debats i desafiaments. Són la base que permet l’existència de societats diverses i justes, i són el fonament ètic sobre el qual podem construir una ciutadania global capaç d’enfrontar-se als reptes del món actual.
Certament, hem de ser oberts a la crítica i al diàleg intercultural sobre els drets humans. Però, atenció! Això no vol dir abandonar-los. Al contrari, significa aprofundir-hi, enriquir-los amb diverses perspectives culturals, sempre mantenint com a nucli el respecte a la dignitat humana. La dinàmica dialèctica no debilita els drets humans, sinó que els reforça.
Els drets humans no són un simple fetitxe ideològic; són una conquesta ètica de la humanitat. No són merament una imposició d’Occident, sinó l’expressió de valors universalitzables com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Valors que proporcionen un marc comú per al diàleg entre cultures. La qüestió aquí no és si hem de qüestionar tot, incloent-hi el marc dels drets humans; és clar que sí! Però hem de fer-ho amb la consciència que el qüestionament no ha de conduir-nos al relativisme que deixa indefensos els més vulnerables.
En última instància, els drets humans són l’eina més important que tenim per protegir aquells que més necessiten defensa contra els abusos de poder. La seva importància rau precisament en la seva capacitat per superar les diferències culturals i establir una base comuna des de la qual podem criticar i resistir les injustícies. Per tant, defensar els drets humans és, en essència, defensar la possibilitat mateixa de la justícia i la dignitat en el món actual.
La nostra tasca no és, aleshores, abolir el neoliberalisme o fomentar una llibertat d’expressió absoluta, sinó construir una nova ètica de l’expressió, on la llibertat s’entén en el context de la responsabilitat col·lectiva. La veritable lluita és contra la repressió visible i les forces més subtils que degraden el nostre espai simbòlic compartit. Aquí rau la complexitat de la democràcia: una contínua negociació entre la llibertat individual i la cohesió social.
Però això és una qüestió per a un altre reportatge.
Diu l'amo del tros que ara els "m'agrada" seran privats. Molt bé. Quan m'agradi-m'agradi una piulada, serà públic. Si només és un "Ah, mira, t'he vist i hola", potser no caldrà. Un tic i au.
Per respondre a la pregunta sobre si la privatització dels likes realment serveix per fer més lliures els usuaris en les seves interaccions amb el contingut hauríem d’anar més enllà i preguntar-nos: què és, en realitat, el m’agrada? En analitzar-lo com un fenomen multifacètic, podem desvelar les seves diverses manifestacions i funcions socials.
Aquí, el m’agrada no és simplement un indicador de preferència, sinó un símbol de reconeixement social, un instrument de conformitat i, alhora, una eina de resistència. La seva privatització, per tant, no és només una qüestió tècnica, es també un canvi profund en les dinàmiques de validació social i de poder.
Ens trobem davant d’un acte que, mentre pretén alliberar l’individu de la pressió social explícita, reforça una forma més insidiosa de control: la manipulació algorítmica dels nostres gustos i interaccions, sota una estratègia d’economia de l’atenció que polaritza i crea un entorn favorable perquè s’escampin notícies falses i discursos extremistes i populistes d’ultradreta que trenquen amb els consensos socials sorgits dels drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la democràcia.
Per entendre realment què implica fer privats els m’agrada, hem de pensar en la tensió entre el que es veu i el que no es veu, i entre la llibertat aparent i el control ocult. Aquest canvi pot transformar com ens relacionem a la plataforma, com mostrem aprovació, i fins i tot com expressem qui som en el món digital.
El meu objectiu és explorar aquesta paradoxa: com un canvi aparentment petit com fer privats els m’agrada pot tenir un impacte profund en com interactuem i ens expressem a les xarxes socials. Es crea una nova tensió entre el que és públic i el que és privat, on la tecnologia tant ens pot alliberar com controlar-nos.
El cor, primer, se’ns presenta buit. Només veiem el seu contorn. Quan li fem clic s’omple de vida. S’activa una animació veloç que celebra la nostra connexió momentània amb l’univers digital. És un gest íntim i, alhora, públic, un breu recordatori que som visibles, que existim en els ulls dels altres, fins i tot en aquest vast mar de missatges fugissers. Abans, una piulada agradable per a mi podria haver passat desapercebuda, però ara viatja pels feeds com un missatger de la meva aprovació.
Un cor buit és una metàfora de la nostra pròpia alienació: aguaita la validació externa per sentir-se complet. Amb cada interacció afirmem la nostra existència en l’esfera pública digital, un acte de reconeixement que ens allibera i ens esclavitza simultàniament. Aquest és el parany de la il·lusió ideològica: creiem que controlem les nostres accions, però, en realitat, som manipulats per la mà invisible de l’algoritme, que guia els nostres desitjos i percepcions.
what’s the point of liking a tweet if someone who is infatuated with me can’t see it and analyse what it means
Heu sentit parlar algun cop del mite de l’anell de Giges? Ho relata Plató a La República i ho recupera Ciceró a De Officiis per il·lustrar les seves tesis. (Diuen que hauria inspirat a J.R.R. Tolkien per concebre la idea de «l’anell per governar-los a tots», tot i que no hi ha confirmació palesa). Més o menys la faula diu així:
En un racó remot de Lídia, vivia Giges, un pastor que, tot i la seva humilitat, amagava una profunditat d’esperit que pocs podrien sospitar. Un dia, mentre pasturava el seu ramat sota un cel ennuvolat que semblava reflectir els seus propis pensaments, un terratrèmol va obrir una esquerda sota els seus peus. Intrigat, com si una força invisible el guiés, Giges va decidir explorar la fissura. A l’interior, va trobar una cova subterrània plena de secrets oblidats pel temps, on un cavall de bronze, massís i majestuós, amagava un tresor peculiar: el cos d’un gegant nu amb un anell d’or al dit.
Giges va agafar l’anell i va tornar a la superfície, sentint un estrany pressentiment al seu interior. Dies més tard, va descobrir per accident el poder ocult de l’anell: girant-lo sobre el seu dit, es tornava invisible. Aquest nou poder va fer créixer dins seu un aliatge de temor i excitació. Giges es va endinsar en un món de desig i ambició. Es va infiltrar al palau reial, seduint la reina amb paraules dolces i mirades furtives, i junts van ordir un pla per assassinar el rei. Amb l’anell d’invisibilitat, va prendre el tron de Lídia. No va trigar, però, en descobrir que el poder no era més que una altra forma de solitud. En el silenci de la nit, sota el llast de les seves accions, es preguntava si el destí no l’havia condemnat a una existència de penombra, on la frontera entre el bé i el mal restava difuminada com el record d’un somni incert.
Plató, a través del personatge de Glaucó, en el llibre II de La República, narra el mite de l’anell de Giges per discutir la naturalesa de la justícia i la moralitat humana. L’argument principal és que la justícia, lluny de ser una qualitat intrínseca de l’ànima humana, és una convenció social. Si tinguéssim el poder d’actuar injustament sense por que ens descobreixin o ens castiguin, ho faríem. Això implica que ens comportem de manera justa no per convicció moral, sinó per por a les conseqüències que suposaria no fer-ho.
Davant el dilema del tranvía, si la persona que té el control de les vies fos invisible, i hagués d’escollir entre salvar la vida de cinc persones o la vida de la seva mascota, sense cap mena de dubte escolliria a l’animal, per exemple.
Giges utilitza el poder que l’atorga l’anell per al seu propi benefici, sense considerar la justícia o el benestar de l’Altre. L’anonimat i l’absència de responsabilitat que li atorga la invisibilitat de l’anell, fa més fàcil que actuï immoralment; sense responsabilitat ni vigilància, les persones tendim a actuar de manera egoista i, sovint, destructiva.
Elon Musk està creant una eina poderosa semblant a l’anell d’or de Giges, a la qual tots hi tenim accés. En La República, Sòcrates qüestiona la perspectiva cínica de Glaucó, argumentant que la justícia és valuosa en si mateixa, tant per a l’individu com per a la societat, i que només una vida justa pot portar a l’harmonia de l’ànima i al benestar. Cada vegada de manera més evident, X ens permet actuar des de la invisibilitat, traient a la llum les nostres tendències més fosques.
Captura de pantalla: X is about to start hiding all likes | The Verge
Aquesta setmana us convidem a endinsar-vos en un reportatge especial que publicarem en sis parts, explorant a fons les conseqüències de privatitzar els m’agrada a X, el que ha estat fins ara —i des que era Twitter— «el gran diari d’internet». Acompanyeu-nos en aquesta anàlisi crucial que desentranyarà les implicacions d’aquest canvi per als usuaris i la plataforma.
En l’obertura, titulada I. Elon Musk i l’economia oculta dels «m’agrada», desemmascararem la narrativa enganyosa d’Elon Musk sobre X. Descobrirem com la privatització dels m’agrada no és un acte de llibertat, sinó una subtil forma de control que transforma les nostres interaccions en mera mercaderia digital.
En el segon article, II. L’eco de la fama: Com un arrest es converteix en viral, seguirem el viatge d’una notícia sobre Justin Timberlake per les xarxes, revelant els mecanismes ocults que amplifiquen el soroll i silencien la substància. Una exploració de com l’economia de l’atenció ens manipula sense que ens n’adonem.
En el tercer article, III. El nou mercat dels cors: Quan l’aprovació es torna invisible, analitzarem la metamorfosi del m’agrada, d’expressió pública a moneda invisible. Veurem com aquest canvi altera profundament la manera com valorem i interactuem amb el contingut, prioritzant la quantitat sobre la qualitat.
En el quart article, IV. L’ascens de l’esquirol: Alvise Pérez i la nova dreta digital, ens endinsarem en el món de la desinformació i la polarització, utilitzant el cas d’Alvise Pérez com a lent per examinar com les xarxes socials alimenten l’extremisme i distorsionen el discurs públic.
En el cinquè article, V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa, explorarem com una sèrie de superherois revela les dinàmiques complexes de les comunitats digitals. Veurem com la privatització dels m’agrada pot alterar la nostra percepció col·lectiva i individual de la cultura popular.
El sisè i darrer article, VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada, conclou amb estratègies pràctiques per mantenir la nostra integritat en l’era post-m’agrada. Una crida a l’acció per recuperar el control de les nostres interaccions digitals i resistir la manipulació algorítmica.
«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
@Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt#badbunny#nostalgia#flowgptmusic
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
«Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
Agost de 2023. Després d’una onada de calor insuportable a Barcelona, arriben les pluges i les temperatures mediterrànies que tant trobàvem a faltar. Les nits són més lleugeres i faciliten el descans.
Quan la meteorologia es posa de part meva per anar a dormir, comencen a pertorbar-me altres assumptes. Fins a tal punt que m’afecten la son. Abans de les vacances d’agost em preocupava el resultat de les eleccions generals de 2023. Després del nomenament de Francina Armengol del Partit Socialista com a presidenta del Congrés dels Diputats, amb els vots de Junts, vaig respirar tranquil davant l’esvaïment de les possibilitats que PP i VOX acabessin sumant per nomenar Feijóo president del Govern espanyol.
La tranquil·litat, però, es va truncar quan una altra línia de batalla va obrir-se,a banda de la institucional contra els partits reaccionaris i els seus representants: la lluita sociocultural contra el masclisme i el patriarcat.
El president de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Luis Rubiales, va fer un petó no consentit la jugadora Jenni Hermoso després de la victòria de la selecció femenina a la Copa del Món Femenina de la FIFA. Això va provocar una gran controvèrsia i reaccions ràpides: Rubiales va ser inhabilitat per la FIFA, denunciat per la fiscalia i el Consell Superior d’Esports del Govern espanyol. Tot això va succeir després que Rubiales es negués a dimitir i acusés diverses persones i entitats, incloent-hi la víctima, de «fals feminisme» i caça de bruixes.
Entro a X.com —Twitter, pels amics—, i veig que un famós tuitaire ultradretà, Luis Pérez, conegut com a «Alvise», publica un vídeo de la víctima de l’agressió (segurament filtrat pel mateix Rubiales o el seu cercle), reaccionant amb les seves companyes al petó no consentit que li va fer Rubiales. L’objectiu és desacreditar a Jenni Hermoso —tot i que en el mateix vídeo es veu com, també en privat, la jugadora de la selecció manté la seva versió dels fets: que el petó no va ser consentit.
A la part inferior de la publicació —tuit, pels amics—, veig una capsa que resa: ajuda a qualificar les notes en aquest post. Hi clico i veig que diferents usuaris, des de l’anonimat, han proposat notes per contextualitzar les nombroses incorreccions de la publicació d’Alvise. El vídeo anava acompanyat d’una sèrie de missatges que acusaven la víctima d’haver-se inventat una versió i descrivia uns altres fets que no es veuen en el vídeo, però que, de la manera en què està publicat, semblaria que surten en l’arxiu audiovisual.
La primera tanda de notes estan encapçalades per un titular que diu: Notes amb suggeriments de context per mostrar juntament amb el post. «L’autor d’aquest tuit és un conegut agitador ultra, condemnat en almenys tres ocasions per difondre notícies falses. En aquest vídeo tracta de desacreditar el testimoni d’una víctima basant-se únicament en la recció subjectiva d’ella davant l’escometiment d’un presumpte delicte» —adjunt al text un enllaç a una notícia d’ElDiario.es. Altres notes assenyalaven que el vídeo està «molt manipulat» i comparteixen enllaços de pàgines web realment estranyes.
Més cap a baix, una altra capçalera ajunta un conjunt de notes: Notes en les quals s’explica per què no es necessita context addicional. «La jugadora Jennifer Hermoso ensenya entre riures una foto comparant la foto d’Iker Casillas i Sara Carbonero amb la seva amb Luis Rubiales. Les jugadores coregen la paraula ‘petó’ així com ‘presi’ en senyal d’aprovació, no s’aprecia descontent o frustració». Altres notes justifiquen que no és necessari contextualitzar el vídeo perquè l’autor del tuit «expressa la seva pròpia interpretació d’un vídeo que, malgrat estar editat i descontextualitzat, no és fals».
La Comunitat de Notes d’X.com és una eina útil per lluitar contra les notícies falses i els relats creats des de la mentida? O és un mal de cap pels periodistes o una màquina per alimentar la «cancel·lació»?
Avui dia, l’efecte de retallar el context de qualsevol artefacte cultural-digital és crucial per a la seva memetització
El lingüista i científic cognitiu, George Lakoff, proposa en el seu llibre No pensis en un elefant que les paraules, imatges i la retòrica que utilitzem per descriure el món creen marcs conceptuals que condicionen la nostra percepció de la realitat i les nostres creences.
La gent pensa mitjançant marcs. […] La veritat, per a ser acceptada, ha d’encaixar en els marcs de la gent. Si els fets no encaixen en un determinat marc, el marc es manté i els fets reboten.
Lakoff, G. (2017). No pienses en un elefante.
Els marcs conceptuals, tot i ser limitats, són la condició de possibilitat perquè les idees neixin i encaixin en el potencialment veritable. Hi ha marcs conceptuals més simples i altres que són més complexos. Els memes, per exemple, en la seva evolució, des del naixement fins a la seva mort, passant per totes les mutacions, construeixen un sediment de significació, capaç de transferir un gruix important d’idees de manera molt simple.
El meme és capaç de donar respostes simples i lúcides a qualsevol fenomen amb major celeritat que un dispositiu basat en l’anàlisi i la reflexió racional.
Pajares, A. (2023). Memeceno: La era del meme en internet
De la mateixa manera que els memes, els tuits són formes d’expressió concisa i impactant en el context cibernètic. Tots dos transmeten missatges amb un format breu, de manera efectiva i en un espai limitat, ja sigui en 280 caràcters o mitjançant una imatge i un títol curt. Aquesta limitació fomenta la creativitat i la condensació dels missatges perquè siguin comprensibles i memorables en un món digital saturat d’informació.
Per altra banda, els dos formats es presten a la intertextualitat i la reinterpretació. Tant els tuits com els memes són susceptibles de ser recontextualitzats i referenciats, fent que les seves idees o la ironia expressada es propaguin i evolucionin, mitjançant la interferència de la comunitat. Així doncs, encara que tinguin formes diferents, els tuits i els memes funcionen sota les mateixes dinàmiques de creativitat i interacció cultural, reflectint la naturalesa canviant de la comunicació en l’era digital.
Si els tuits i els memes comparteixen dinàmica, també són susceptibles de patir les mateixes problemàtiques, com ara bé, la manca de context a causa de la necessitat de concisió. Hem de condensar en pocs caràcters una idea o la descripció d’un fet, el que requereix necessàriament que escollim quina informació concreta expliquem. El buit que deixen les dades que no anotem, l’omple el marc conceptual de l’usuari que consumeix el contingut.
És per això que, de la mateixa manera que els memes, els tuits que es viralitzen per la seva facilitat d’entendre i d’identificar-se amb els afectes de certes comunitats són capaços de distribuir narratives que, en altres canals mitjançats per experts i professionals de la informació, mai acabarien calant.
És més accessible i fàcilment entenedor un meme que un llibre, per això suposa una eina tan potent per difondre certs relats que, normalment, s’allunyen de qualsevol mena de consens científic o de les mateixes fonts històriques.
Herrán, M., Pérez, G. (2023). Memeceno: La era del meme en internet
Si hi hagués alguna manera de combatre aquest fenomen, posant context a les interpretacions capcioses i de part, a banda de reaccionar responent els tuits dient que són mentida…
Dels canvis que ha implementat Elon Musk des que va adquirir el control de Twitter, ara X.com, la Comunitat de Notes és potser l’únic que se salva de la crítica ferotge i ara explicaré per què.
El poder de l’opinió pública i el maldecaps dels periodistes
En castellà sona quasi com a un rodolí: dato mata relato. Dada mata relat. Tant de bo fos veritat. El cert és que el relat o la narrativa configura, com dèiem, el marc conceptual a partir del qual comprenem el món. No només organitza i dona sentit als fets, sinó que també pot arribar a canviar el «significat evident» d’un fet.
Imagina’t un nen de cinc anys menjant bròquil per primer cop. Després de fotre-li una mossegada, arruga la cara i li ve una arcada. És evident que no li agrada el bròquil. Però l’àvia, que més sap per vella que per diable, li explica que el bròquil és amarg perquè té molts nutrients i que els homes forts mengen molt de bròquil. El nen, malgrat que no li ha agradat, se’l menja tot sencer. Quan arriben els pares a casa li pregunten, «t’has menjat tot el bròquil?», i el nen respon, «sí!, m’ha agradat molt. Em convertiré en un home gran i fort».
Les paraules de l’àvia han transformat aquest simple àpat en una aventura emocionant cap a la fortalesa i el creixement. El bròquil ha passat a significar un símbol de futura virilitat —i una masculinitat tòxica— per al petit nen.
Notes de la comunitat té com a objectiu crear un món millor informat; per a això, permet que les persones a Twitter afegeixin de manera col·laborativa notes útils als Tuits que podrien ser enganyosos.
La Comunitat de Notes d’X.com busca la col·laboració dels usuaris per anotar la informació que es publica a la xarxa social i contextualitzar-la, perquè s’entengui millor i, el que és més important, s’entengui bé.
Per col·laborar l’usuari s’ha d’enregistrar i ser acceptat en la comunitat. Durant un temps només podrà valorar si les notes deixades per altres usuaris anònims són o no vàlides. Al cap d’un temps, podrà redactar anotacions a les publicacions quan cregui convenient.
L’algoritme acaba decidint si una nota apareix o no considerant els vots dels usuaris, però també que les qualificacions provinguin des de diferents perspectives. És a dir, promou el consens entre usuaris de diferents ideologies. A més, normalment cal que les notes vagin acompanyades de fonts externes fiables que donin suport a l’anotació.
Presumptament, la Comunitat de Notes contribueix de manera efectiva a millorar la qualitat de la informació compartida a la plataforma, actuant com a contrapès a la desinformació i promovent una cultura de la veritat, el pensament crític i la responsabilitat en la comunicació en línia.
A la campanya electoral de les eleccions generals del 23J, les notes d’X.com van jugar una mala passada als intents del Partit Popular d’instal·lar determinades interpretacions dels fets.
¿350.000 votos devueltos?No cabe mayor negligencia Es gravísimo
El gobierno debe de tomar todas las medidas posibles para q todos los votos puedan ser depositados en urnas
— Nuevas Generaciones de España 🇪🇸 (@NNGG_Es) July 18, 2023
Nuevas Generaciones intenta desacreditar el debat electoral convocat a la televisió pública entre els candidats perquè el candidat popular no va voler assistir.
Fins i tot a Elon Musk, CEO d’X Corp., li anoten les publicacions:
La Comunitat de Notes, per altra banda, pot arribar a xocar amb les empreses de fact-checkingcom Verificat o Newtral.es per diverses raons. Primerament, les comunitats digitals funcionen amb una estructura més distribuïda, permetent que els usuaris debatin i verifiquin la informació de forma col·laborativai en temps real. En canvi, les empreses de fact-checking, amb interessos propis, depenen d’un grup reduït periodistes i analistes professionals. Potser aquesta «reputació» dona més fiabilitat, però no més transparència i accessibilitat.
A més, la velocitat de les xarxes socials fa que les correccions i verificacions puguin difondre’s ràpidamenti inserides en la pròpia publicació, rivalitzant amb les empreses de fact-checking en termes d’eficàcia i difusió. Tot i que aquest enfocament horitzontal pot ser més propens a ocasionar errors, representa un canvi disruptiu en com s’enfronta i es corregeix la informació en la plataforma digital.
❌ FALS: "Els dos grans partits […] sumats tenen el 94% dels vots"
El PP i el PSOE van aconseguir el 64,75% dels vots a les eleccions del #23J i tenen el 73,71% dels escons al Congrés. https://t.co/iSAj17wTgd
No obstant això, al veure les notes a la repugnant portada de l’AS, un amic periodista em comentava que els diaris i revistes al final haurien de poder emetre la seva opiniósense anotacions, tot i que no sigui la més popular. Les opinions no es poden desmentir —llevat que estiguin sustentades en premisses falses. La llibertat de publicació i d’opinió permet que els editors i propietaris de l’AS opinin que «Jenni ha deixat caure a Rubiales», deixant entendre que la denúncia pública de Jenni és interessada.
El punt és que en aquest cas, potser, no era necessària la nota de la comunitat, perquè s’estan enfrontant dues interpretacions d’un fet: una que defensa que la jugadora ho denuncia perquè ha estat agredida i l’altra que defensa que hi ha un interès darrera de la denúncia.
De la mateixa manera, podríem preguntar-nos si és necessari contextualitzar les publicacions que fan els comptes de memes. @kansaita_ recicla contingut i crea memes d’actualitat. Normalment, utilitza material, com vídeos o imatges, d’altres comptes amb potencial viral i ho recontextualitza amb una frase enginyosa, capaç d’expressar un afecte comunitari.
En aquest cas, importa que la notícia sigui d’un portal de notícies falses per fer bromes? La intenció del tuit és provocar riure i estupefacció. És més una obra d’art que informació d’interès. Per gaudir de l’obra hem de saber que Michelangelo, al quedar-se sense blau cel, va barrejar una mica de blau obscur amb blanc per acabar un troç de la Capilla Sixtina?
Potser, el fet que les persones que munten les fires ambulants solen ser d’ètnia gitana, comunitat molt estereotipada i prejutjada, i que aquest tuit estigui alimentant aquests estereotips, és motiu suficient per contextualitzar la publicació.
Sigui com sigui, les notes de la comunitat no només serveixen per desmentir les publicacions expressament inexactes o inintencionadament incorrectes, sinó també per contextualitzar publicacions que no s’entenen sense un context previ. A mi m’encanta la xafarderia, però mai m’empano de res. Tinc l’esperança que quan el famós o famosa de torn publiqui un tuit críptic, o fins i tot quan Errejón faci els tuits aquells que no s’entenen gaire, la comunitat els posin context i expliquin el rerefons per entendre de què va la història.
Una arma de doble fil
Alba Lafarga utilitzava una cita d’Irene Redondo, parafrasejant a Audre Lorde, al llibre Memeceno molt representativa: El ciberactivisme té el problema que jugues a casa de l’amo, amb les eines de l’amo i les normes de l’amo.
No hi ha dubte que és menester aprendre com funcionen les notes de les comunitats per utilitzar-les afavor nostre sempre que sigui necessari. Les hem d’utilitzar per desmentir l’opinió disfressada de fet periodístic, les mentides i mitges veritats, les interpretacions capcioses de les dades i els fets, així com per denunciar els interessos darrere de certes publicacions.
També haurem de saber actuar quan la ultradreta utilitzi l’eina irresponsablement, en contra dels interessos progressistes. Les notes de la comunitat són una eina de la plataforma i hem de tenir clar que sempre els interessos de la plataforma aniran per sobre de l’opinió pública i els interessos de les ciberactivistes.
Podem utilitzar-la com a una eina aliada en la guerra cultural cibernètica. També hi haurà qui l’utilitzi irracionalment i irresponsablement. Aquí és on veurem la capacitat de l’algoritme per interpretar quan és o no necessari contextualitzar una publicació.
La lluita per canviar els marcs conceptuals establerts (aka hegemonia, convencions culturals, etc.) —i aconseguir que tothom entengui que fer un petó a una dona sense el seu consentiment és inacceptable— és tan important o, fins i tot, més important que la lluita política per evitar que la ultradreta i la dreta ultra governin a l’Estat.
Estic convençut que, amb organització i acció conjunta, el progressisme guanyarà als dos fronts.
El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular
Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.
La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.
Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.
La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.
La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.
La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.
https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo
Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.
De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.
Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?
Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia
Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»
Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.
Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.
Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.
La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.
A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.
De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.
Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?
Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.
Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.
Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.
Patrulles ciutadanes
Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.
A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.
Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.
Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.
Ganas de Madrid, con ganas
L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!
La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.
El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.
El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.
Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.
Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.
Sobre el context i la intenció
Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.
Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.
Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.
Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.
Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.
Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.
Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.
Aquesta irrupció ha trasbalsat el sector tecnològic perquè, per primer cop en molt de temps, Google veu en ChatGPT un possible competidor per al seu cercador. Però pot ChatGPT arribar a competir amb el buscador de Google? Serà capaç de canviar la manera com busquem informació a Internet?
Encara més disruptiva ha estat l’entrada en escena de Microsoft, invertint 10.000 milions de dòlars en OpenAI, la companyia creadora del bot. La intenció de Microsoft és incloure ChatGPT al seu motor de cerca, Bing —sí, encara existeix!— a partir del març. Això podria alterar el monopoli que té Google en aquest camp des de fa dues dècades.
Preocupació a Google
ChatGPT ha encès totes les alarmes a Alphabet, empresa matriu de Google. Sundar Pichai, el seu CEO, vol centrar esforços a treure al mercat productes similars. Google, de fet, ja disposa de models de llenguatge, com LaMDA o Sparrow —aquest últim de DeepMind, adquirit per Google (500M $, 2014)—, que tindrien accés a Internet i inclourien informació actualitzada i referències en les respostes.
Alguns treballadors creuen que s’ha perdut una oportunitat, però Alphabet tenia motius per ser prudent. Un bot conversacional no dirigeix a altres webs ni incorpora anuncis, que suposen el 60% d’ingressos de l’empresa. A més, respostes errònies o discriminatòries podien danyar la imatge de la marca. En poques paraules, millor no tocar el que ja funciona. En canvi, OpenAI i Microsoft poden assumir riscos perquè tenen molt menys a perdre.
Punts forts de ChatGPT
L’experiència en el ChatGPT és personalitzada i natural, resolent dubtes a través del mètode pregunta-resposta. A més, s’ocupa de tasques increïblement complexes amb resultats sorprenentment bons i els explica de forma tan senzilla que ha captat l’atenció de milions d’usuaris. Fins i tot, és capaç d’escriure codi, tot i que alguns estudis alerten de possibles forats de seguretat i problemes de propietat intel·lectual.
Als usuaris els agrada especialment l’estalvi que suposa en temps de cerca, ja que no han de filtrar resultats innecessaris ni destriar informació. A més, evitar visitar multitud de pàgines també estalvia enfrontar-se a galetes i anuncis empipadors. La interfície és minimalista: més neta, sense distraccions i amb un missatge clar. I, fins i tot, continua funcionant sense connexió a Internet.
Limitacions actuals
Google és el lloc web més visitat del planeta i és extremadament fiable: suporta més de vuit mil milions de cerques al dia. Ha marcat la manera com entenem la xarxa, ja que per a qualsevol empresa, el més rendible és posicionar-se primera en els resultats del buscador. ChatGPT, en canvi, és encara un prototip i els servidors cauen sovint.
Visitar múltiples pàgines pot ser positiu si necessites diferents punts de vista o, simplement, la teva pregunta no té una resposta simple. A més, Google pot complementar les respostes amb imatges i vídeos i suggerir noves preguntes a partir del dubte inicial.
Però la informació que extreus de Google no es pot ni comparar amb la que ell extreu de tu. A partir de les teves dades, ofereix resultats que s’adapten als teus interessos. I tot i que això és còmode, també genera molts dubtes de privacitat.
Ara per ara, una de les grans limitacions de ChatGPT és que està entrenat amb dades fins al 2021. Per tant, no serveix per a notícies recents o esdeveniments que s’actualitzen a temps real.
Tampoc aporta referències en el contingut. Només hi ha una única veu erudita que dilueix la responsabilitat del missatge i impedeix verificar la informació. En altres paraules: és una caixa negra. Això fa que algunes webs (GitHub, StackOverflow, Reddit…) puguin expressar dubtes sobre formar part de les dades d’entrenament. Alguns programadors han denunciat que el xat, literalment, copiava els seus repositoris de codi. Elon Musk, tot i ser fundador d’OpenAI, ha prohibit utilitzar Twitter com a font d’informació per a ChatGPT:
Not surprising, as I just learned that OpenAI had access to Twitter database for training. I put that on pause for now.
Need to understand more about governance structure & revenue plans going forward.
OpenAI was started as open-source & non-profit. Neither are still true.
Finalment, tot i que sempre mostra un to confiat, de vegades ChatGPT s’equivoca estrepitosament. És més, els models de llenguatge tendeixen a reproduir contingut racista, homòfob o masclista. I quan reps una resposta d’una veu que suposadament ho sap tot, cal vigilar-ho molt de prop.
#ChatGPT tries to be non-sexist on the surface, but sexist biases are deeply rooted in I guess most training databases. pic.twitter.com/b5tIUoTJOf
— Daniel Arteaga (@dnlrtg.bsky.social) (@dnlrtg) December 6, 2022
Conclusions
De moment, Sam Altman (CEO d’OpenAI) és prudent, perquè hi ha molt marge de millora. Va dir que ChatGPT és «increïblement limitat» i que «seria un error confiar-hi per a res important ara mateix». OpenAI, però, ja treballa per millorar-lo. A més, hi haurà una versió de pagament, ChatGPT Professional, que estarà sempre disponible i no tindrà límit de línies ni de nombre de preguntes.
fun creative inspiration; great! reliance for factual queries; not such a good idea.
Cal remarcar que un cercador i un model de llenguatge són diferents i estan destinats a complementar-se. ChatGPT és una eina espectacular per resoldre certes tasques i revolucionarà algunes consultes, però sovint sortirà a compte la recerca crítica entre els resultats de Google.
Així d’entrada, l’hegemonia del buscador de Google no sembla estar en perill immediat i, a més, no trigarà a integrar tecnologies similars. Tot i això, dos fets podrien alterar aquest paradigma. El primer és l’habilitat que tingui OpenAI de millorar el seu producte, ja que la majoria de problemes que té avui en dia ChatGPT no semblen ni molt menys impossibles de solucionar. El segon són els hàbits de consum. Google sap que milers de milions d’usuaris tenen automatitzat l’ús del seu cercador com a porta d’entrada a Internet. Però, compte! Exactament pel mateix motiu, poc servirà que Google tregui bots similars si el públic ja s’ha acostumat a fer servir ChatGPT.
Prepareu les crispetes. La batalla està servida.
I què n’opina, ChatGPT?
Per acabar, com no podia ser d’altra manera, li hem preguntat a ChatGPT la seva opinió sobre el tema:
ChatGPT: Està el cercador de Google en perill?
El cercador de Google és una eina molt popular i ha estat el líder del mercat dels motors de cerca durant molt de temps. Tot i això, cal tenir en compte que el camp de la tecnologia està en constant evolució i hi ha nous desenvolupaments i competidors emergents en el mercat.
Pel que fa a ChatGPT, és un model de llenguatge avançat que s’utilitza per generar text de forma automàtica, però no està dissenyada per reemplaçar al cercador de Google. Mentre que ChatGPT és capaç de respondre preguntes i generar text, no té accés a la quantitat d’informació que té Google, i no està dissenyat per realitzar cerques a Internet. És important continuar usant eines com Google per buscar informació precisa.
Encara que hi ha alguns competidors emergents, Google continua sent un líder en el mercat dels motors de cerca i compte amb una gran base d’usuaris i un algoritme molt avançat, això no significa que no pugui haver-hi canvis en el futur, però ara per ara Google continua sent líder en aquesta àrea.
Referències
La imatge de l’article ha estat generada per DALL-E, un model generatiu d’art d’OpenAI, sota la petició «End of Google’s dinasty» («Fi de la dinastia de Google»)
Moltes vegades se’ns intenta vendre com si es tractés d’una esfera separada de la realitat, que funciona màgicament, que és un núvol, però és bàsic entendre que perquè Internet funcioni hi ha una realitat tangible que ho sosté i ho manté dempeus. Arreu del planeta hi ha granges de servidors connectats 24/7 per poder-nos servir el contingut que volem quan volem, així com més de 1000 milions de metres de cables submarins que interconnecten tots els continents. Aquesta superestructura és una màquina d’engolir recursos i, un Internet que creix i que conté eines més sofisticades, és un Internet que necessitarà més electricitat i materials davant d’una crisi ecològica planetària més que evident.
Com sempre, la majoria de les conseqüències negatives acaben dirigides al sud global tot i tenir-hi connexió escassa. Allà, és on el hardware necessari per aguantar la superestructura acaba desballestat en abocadors gegantins. Aquests acaben esdevenint un pou de malalties per a moltes persones que no tenen més remei que aprofitar-ho com una font d’ingressos.
Aquestes no són les úniques ocupacions que surten d’aquest sistema cada vegada més complex, sinó que cada vegada hi ha més persones arreu del món que necessiten accés a Internet per poder sobreviure. Com es poden deslocalitzar fàcilment, moltes d’aquestes ocupacions digitals afecten més les treballadores del sud global o països amb menys garanties en drets socials.
Des de la nostra mirada, tendim a pensar Internet com allà on som quan no tenim res més a fer i, per tant, com quelcom superflu. Si ens ho pensem dues vegades, arribarem a la conclusió que aquesta concepció és errònia: tràmits obligatoris que no es poden fer de cap altra manera que no sigui per Internet; gran part de les feines del segle XXI necessiten connexió a Internet constant (cops també exigida fora d’hores de feina); xarxes socials que no et deixen despenjar ni un instant si no vols que la teva «marca personal» es devaluï…Internet impregna —autoritàriament— fins a l’últim racó de les nostres vides.
Mentre Internet continuï sent exigit com una eina indispensable per poder viure, hauria de garantir-se-li a tothom. Mentre no sigui així, com sempre, les desposseïdes encara es veuran més castigades.
Sempre hi ha qui de la desgràcia en vol fer fortuna, i aquí apareix un nom que no ens sorprendrà: Facebook. Mark Zuckerberg fa anys que pretén estendre Internet a múltiples països «en vies de desenvolupament». En més de 32 països d’Àfrica i també a Llatinoamèrica i Àsia, per a moltes persones «Facebook és Internet». A través de la seva app Free Basics, conjuntament amb proveïdors de serveis d’Internet, donen accés gratuït a una selecció de llocs web mitjançant l’aplicació mòbil. El rerefons de tot plegat és arrancar a les persones d’una vida poc explotada pel capital i portar-les a un terreny on se’n pugui extreure benefici.
Tenint en compte que els equips només poden connectar-se a determinats llocs webs establerts per Facebook, es neguen altres mirades del món, essent una manera també de transportar l’imaginari capitalista a societats «en vies de transició cap al capitalisme». Al cap i a la fi, Facebook està duent a terme un cas flagrant d’atac a la neutralitat de la xarxa, que ens diu que les coses que mirem o llegim les hauríem de determinar nosaltres i no una empresa: una versió més de colonialisme, el digital.
Buscant experiències similars a casa nostra, tot i que amb certa distància, podem parlar de la implantació de Google School a les nostres escoles. L’eina de Google, permet als centres escolars transportar el seu dia a dia de llapis, pissarra, deures i entregues a una plataforma integrada on es pot fer tot el que necessiten i més.
Durant la pandèmia de la Covid-19, per continuar endavant i no aturar-se, la majoria d’escoles van decidir entrar-hi de ple sense miraments (també les públiques). Això va significar que milers de dades de nens i nenes de cop i volta comencessin a guardar-se a servidors de Google, cosa que podria semblar menyspreable si no fos perquè el seu negoci depèn principalment d’obtenir i fer càlculs amb dades. A un segment de la població que els hi era difícil arribar, com eren els infants, gràcies a aquesta eina i a la negligència de les institucions, ara Google podrà predir i encaminar millor els nostres perfils personals des de ben petits.
No en teníem prou amb algoritmes que són capaços de vendre’ns una cosa que mai hauríem pensat que necessitaríem i de cop i volta necessitem, que per acabar-ho d’adobar ara aquests algoritmes podran utilitzar els nostres aprenentatges i traumes de la infància com una variable més.
El capitalisme de plataformes, on Internet i els mòbils s’usen com a espais perquè altres puguin dur a terme el seu propi negoci, ha suposat la no-alternativa definitiva també a Internet. Tot contingut o acció és immediatament capitalitzat per alguna empresa.
Aquest sistema només serveix per continuar fent els rics cada vegada més rics i que nosaltres cada vegada siguem més manipulables i més consumidors del seu aparador infinit i, conseqüentment, més pobres. Internet avui en dia és una eina corrompuda que els hi dóna encara més avantatge en la lluita de classes que mai s’atura.
Per deixar tot això enrere, hem d’abandonar aquest Internet totalment privatitzat basat en el consum, on poques empreses fan negoci a través de la publicitat i tota activitat es converteix explotable.
Cal que comencem a condemnar a totes les administracions públiques que fan ús de softwares privatius i servidors externalitzats privats, podent utilitzar software lliures i servidors propis que sempre permetran fer el què necessiten. Amb l’exemple de Google School, veiem que el 2019 Xnet, amb la col·laboració de l’aFFaC (Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya) i el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van desenvolupar una plataforma educativa d’aplicacions però de codi obert i, per tant, auditable: el DD. Alguns centres de la ciutat de Barcelona han implantat el programa, però ara per ara hi ha lliure elecció des de les escoles per escollir el tipus de programari. No tots els centres tenen les mateixes capacitats, ni estan preocupats per la sobirania digital (cosa que demostra unes clares mancances). Tot i això, qui hauria de dedicar-se a col·locar servidors públics arreu per poder allotjar el programari lliure i les dades dels alumnes, seguint unes normes molt estrictes en l’ús i l’esborrat d’aquestes, és el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Per escapar d’aquests espais de control del capital, a part d’exigir als sectors públics no desviar diners al sector privat, s’haurien de crear espais desvinculats d’arrel d’aquest sistema productivista, basant-los en uns valors que posin la vida al centre. I no m’estic inventant res, hi ha molts col·lectius hackers que fa temps que treballen en projectes que remen en aquesta direcció. Sóc conscient que crear i mantenir sistemes robustos i útils implicaria un gran volum de feina a qui ho duria a terme, però potser necessitarem una fase d’acumulació de forces on moltes persones militants puguin ajudar a impulsar aquesta xarxa interconnectada de funcionalitats «fora de què en diem Internet».
En l’àmbit local, aquesta xarxa podria esdevenir una estructura popular per cobrir les necessitats d’oci, compartir i comunicar-se de les persones d’un cert lloc, fent entendre la necessitat d’aquests projectes i aglutinant suport per acabar sent contrapoder. Si fos impossible d’implementar a escala municipal, es podria intentar començar a través d’un projecte funcional a gran escala i que fos fàcilment duplicable en altres servidors (oferint-se guies de com replicar i mantenir aquests servidors populars). En el plànol de la connexió a Internet, caldria combinar-ho amb punts de connexió gratuïts a la xarxa per qui no pugui disposar-ne (fent-se per exemple des d’alternatives com guifi.net).
Aquest, hauria de ser un lloc on el suport mutu i la creació de comunitat i vincle entre les persones sigui bàsic i impulsat per disseny, on no tingui cabuda l’atac a la diversitat. Un lloc que no visqui al marge de la realitat de les persones que l’habiten, sinó que serveixi per col·lectivitzar els problemes, compartir coneixement veritable i ajudar a trenar la comunitat.
A més a més, tot això ens podria ajudar a treure’ns els mals hàbits i addiccions que ens han creat els dispositius i aplicacions del capitalisme de plataformes, així com reduir la disponibilitat dels servidors d’alguna manera estandarditzada. Això podria ajudar-nos a no estar tot el dia connectades i de retruc reduir el consum d’energia (posant èmfasi en la consonància amb el medi ambient i una gestió responsable de recursos utilitzats, reutilitzant equips o col·lectivitzant-ne de ja existents). Per donar més idees, també es podrien col·locar de sèrie sistemes d’autoregulació d’ús, desincentivant la constant atenció que ens han generat a aquests dispositius.
Posats a imaginar, també seria interessant treure la quantificació de seguidors, «m’agrades»… aturant així el joc del capitalisme de més i més, tornant a fer les coses perquè volem i per voluntat genuïna.
Ens podria fer por estar generant una càmera d’eco, però on no les trobem? Les nostres amistats més properes també ho són. Com a norma general, tendim a agrupar-nos amb persones afins que ens fan sentir allò que volem. Aquesta por no ens ha de tirar enrere a l’hora de crear aquests espais per habitar i escapar de les lògiques productivistes també a Internet. De fet, la creació d’aquests espais va acompanyat d’uns ideals de llibertat que podran ajudar a polititzar un espai més de la nostra vida i que moltes vegades ens sembla una caixa negra indesxifrable.
Creant aquests contrapoders, estarem fent diverses coses que li fan mal al capitalisme: crearem consciència i acció contestatària, serem menys dependents del seu model i sortirem de la roda d’on sempre acabem perdent. Ha arribat el moment de començar a dedicar part del nostre temps d’oci des d’una perspectiva oposada: la col·lectiva no monetitzable.
