Editor ciberpoder.net

Categoria: Relats

  • L’Odissea que gairebé ningú veurà

    L’Odissea que gairebé ningú veurà

    El 17 de juliol vaig filtrar per primera vegada la cartellera de Barcelona per format de projecció, una cosa que no havia fet mai per comprar una entrada de cinema. Buscava una sala IMAX per veure L’Odissea, la nova de Christopher Nolan, i em va sortir un únic resultat, el Cinesa de Diagonal Mar, amb totes les sessions exhaurides. Vaig acabar veient-la al Mooby de les Arenes, en una sala convencional amb so Dolby Atmos i un mix de crispetes dolces i salades que em van costar el mateix que les entrades. Tot i això, vaig sortir content, sense la sensació d’haver-me perdut res.

    L’endemà va arribar la sorpresa, quan el feed d’X va començar a mostrar-me comparatives del mateix fotograma en 1.43:1 (IMAX) i en panoràmic, l’un al costat de l’altre.

    Llegint les converses entre els fils d’indignats, vaig adonar-me —segona sorpresa— que, tot i que hagués trobat entrada a Diagonal Mar, tampoc no l’hauria vista «tal com Nolan voldria» (ja m’enteneu). Aquella sala és IMAX làser en relació 1.90:1, el que als fòrums de cinèfils anomenen LieMAX, i en surt un 75% escàs del qual van registrar les càmeres de Nolan. De fet, a tot l’Estat no hi ha cap pantalla capaç de projectar L’Odissea tal com es va rodar. El rebombori d’aquestes setmanes gira al voltant de qui té dret a veure una obra sencera.

    El cas de l’IMAX del Port Vell

    Al Port Vell, al costat del Maremàgnum, hi ha un edifici hexagonal de vint-i-set metres d’alçada, obra d’Enric Soria i Jordi Garcés, que fa dotze anys que no projecta res. Es va inaugurar el 22 de febrer del 1995, amb Pasqual Maragall i Josep Borrell a la platea i els Rolling Stones a la pantalla. Era la primera sala del món que combinava els tres sistemes de gran format que existien llavors: IMAX pla de 600 metres quadrats, Omnimax en cúpula i IMAX 3D. Maragall el va descriure com «un dels símbols de la Barcelona del segle XXI» i l’empresa promotora anunciava per als deu anys següents una sala a Madrid i deu més repartides per l’Estat.

    Imax Port Vell Barcelona (2011)

    L’agost del 2014 va tancar en concurs de creditors. Una crònica de La Vanguardia d’aquells dies el va retratar amb l’aspecte d’una estació espacial abandonada, feia quatre anys que no estrenava res i tenia en cartell tres pel·lícules dels noranta-una del 2007. Entre el 2023 i el 2024 va reviure com a centre de divulgació de la Copa Amèrica i des de llavors torna a estar tancat. Avui el solar és el del futur Liceu Mar, la segona seu del Gran Teatre del Liceu, que des del març té cinc equips d’arquitectes finalistes i vol obrir el 2032. El pla del Port per remodelar el moll d’Espanya contempla enderrocar l’edifici. Així és com Barcelona va deixar caure la millor pantalla que ha tingut mai just la dècada abans que mig país es posés a discutir de relacions d’aspecte.

    Trenta anys després d’aquella inauguració, val la pena entendre què té aquest format per haver-se convertit en una de les converses de sobretaula més tenses de l’estiu.

    Què vol dir exactament rodar en IMAX

    Una càmera IMAX fa passar el negatiu de 65 mil·límetres en horitzontal i no en vertical, de manera que cada fotograma ocupa quinze perforacions en comptes de cinc, tres vegades més cel·luloide que un 70 mm convencional. El resultat és una imatge gairebé quadrada, en relació 1.43:1, equivalent a uns 18K, que cobreix el camp de visió vertical fins que el cervell deixa de percebre els límits de la pantalla. Nolan va rodar els noranta-un dies sencers amb càmeres de 140 quilos tancades en una carcassa insonoritzada i rotlles que aguanten tres minuts abans de canviar-los.

    Christopher Nolan utilitzant una càmera IMAX pel rodatge de Dunkirk (2021)

    Al món hi ha quaranta-una sales capaces de projectar-ho així, vint-i-cinc als Estats Units i tres a tota la Unió Europea. La més propera, el Pathé Odysseum de Montpeller, a dues hores de la frontera (ho vaig saber quan ja havia vist la pel·lícula, i tant se val, perquè no hi hauria anat igualment).

    Les dues postures que ha generat

    Alex Esteban va obrir un dels fils que van encendre X amb una comparació de mides de pantalla i una frase amable sobre la sort de viure a Madrid, que en té unes quantes. Els cinèfils —un dels usuaris més ñiñiñi d’X— van corregir-lo de seguida. Ni tan sols Madrid té 70 mm IMAX. L’usuari @AXL_BELFORT va aportar la xifra exacta, que les IMAX espanyoles arriben com a màxim al 75,3% de la presa original, i li va demanar, amb cert gust sarcàstic, que no tingués llàstima de ningú perquè ell tampoc no l’havia vista sencera.

    D’aquí van formar-se les dues trinxeres que entrarien en guerra activa durant tota la setmana.

    La primera parla d’un cinema de dues classes. Nolan i els de la seva escola han creat espectadors de primera i espectadors de segona i, aquesta vegada, la frontera passa per països sencers. A Amèrica Llatina no hi ha cap sala que pugui reproduir la pel·lícula tal com s’ha filmat.

    La segona diu que l’enemic està mal triat. Els defensors de Nolan i l’IMAX. El creador de contingut Carlos Brioso ho explica molt bé en aquest reel. Demanar als creadors que es limitin a produir mitjançant la tecnologia més estesa va en contra de la producció artística, argumenta, i la reivindicació hauria de ser que hi hagi més sales i no menys ambició. Sense aquesta lògica no tindríem ni cinema sonor ni color, perquè totes dues coses van començar sent privilegi d’uns quants.

    Totes dues postures tenen una part de raó i totes dues es queden a mig camí, perquè discuteixen sobre les intencions d’un director quan al davant hi ha —oh, sorpresa— una empresa cotitzada i uns interessos econòmics més que evidents.

    L’escassetat treballa per a algú

    IMAX Corporation ven una marca i la ven per graons. Des del 2008, quan va treure el primer sistema digital de doble projector, la companyia ha col·locat el segell a sales de multicinema que no tenen ni la pantalla ni la relació d’aspecte del format original. James Hyder, que va dirigir la revista del sector LF Examiner del 2008 al 2021, ho explica obertament a WIRED: «és un mal servei als seus clients i bàsicament comercien amb una reputació de pantalles gegants de veritat, que és el que IMAX significava abans».

    Avui L’Odissea es pot veure en sis formats prèmium diferents, tants que la web oficial de la pel·lícula ha hagut de publicar una guia perquè el públic sàpiga exactament què està comprant. Cada graó té el seu preu. L’escassetat li surt a compte a la indústria de l’exhibició, que aquest juliol s’ha estalviat el pressupost de campanya perquè ja l’hi estem fent nosaltres cada vegada que ens queixem de no tenir cap sala a prop. Cada tuit indignat perquè en un país sencer no hi ha ni una sala alimenta el FOMO que ven amb setmanes d’antelació les quaranta-una pantalles que sí que existeixen i converteix la resta de graons en el consol raonable. Xataka ho va resumir dient que com més difícil és veure la pel·lícula com Nolan vol que es vegi, més se’n parla.

    La segmentació de l’espectador no la va inventar Nolan aquest juliol, però. La indústria de l’exhibició l’ha construït des de fa quinze anys, amb els PLF, el Dolby Cinema i la resta de sigles amb recàrrec. Horkheimer i Adorno ja van descriure el mecanisme als anys quaranta, quan explicaven que la indústria cultural reparteix els consumidors per franges i serveix a cadascú el producte que li toca perquè ningú no s’escapi. Vuitanta anys després, aquelles franges són relacions d’aspecte. Qui paga més veu més imatge i la veu millor.

    El cinema torna al temple

    El filòsof alemany Walter Benjamin va celebrar el cinema perquè destruïa l’aura, aquella autoritat de l’obra única lligada a un lloc i a un ritual que ell anomenava «valor de culte». La reproductibilitat tècnica treia l’art del temple i el posava a l’abast de tothom. Benjamin, tot i que enyorava l’aura, va celebrar la seva caiguda, perquè un art alliberat del ritual queda disponible per a la política. En el context que ens ocupa, Nolan fa la maniobra contrària. Fabrica un objecte únic que només existeix en quaranta-una sales del planeta i obliga a peregrinar-hi si es vol gaudir completament. Torna a instal·lar valor de culte en el mitjà que Benjamin havia triat com a exemple de la seva desaparició.

    Ara bé, el context ja no és el del 1936. L’«aura» que fabrica Nolan competeix amb el feed vertical i amb el retallat automàtic de les plataformes, que converteixen el 4:3 en panoràmic per omplir les pantalles dels vassalls del tecnofeudalisme —abans anomenats com «la massa». Vist així, la pantalla de vint-i-set metres fa de trinxera contra la imatge intercanviable. Adorno tenia un nom per a això. En deia pseudoindividualització, l’operació per la qual la indústria cultural fa passar per elecció el que només és un tram de la mateixa escala, i aquí tots els graons de l’escala projecten exactament la mateixa pel·lícula. Totes dues coses passen alhora, per això la mateixa entrada de Diagonal Mar pot defensar-se com a resistència i, alhora, denunciar-se com a recàrrec.

    El País comparava els plans retallats de L’Odissea amb el que suposaria tallar un tros de Les menines. La comparació impressiona, però no se sosté per enlloc. André Bazin ja va explicar que la pantalla de cinema funciona com un cache, una màscara que amaga la resta del món, a diferència del marc d’un quadre, que tanca l’obra dins seu. El pla cinematogràfic apunta cap enfora i el fora de camp continua existint per a l’audiència. Quan veiem L’Odissea en panoràmic, el que perdem, en tot cas, és l’experiència immersiva, i la immersió és exactament el producte que ven IMAX. La retòrica de la mutilació converteix una diferència de grau en una diferència d’integritat i per la integritat es pot cobrar el que calgui. Justament per això diem que acaba treballant per a la companyia.

    El foc crema quan es toca

    Del mite de Prometeu, el tità que roba el foc als déus per donar-lo als humans, en solem retenir el robatori i el càstig. Hi ha una faula menys coneguda, atestada des del segle IV aC, que el filòsof i pedagog Gregorio Luri va recuperar fa poc en una conferència a La Salle Campus Barcelona, i que passa just després. Un sàtir veu el foc per primera vegada, se n’enamora i el vol abraçar. Prometeu l’atura dient-li que si ho fa plorarà la pèrdua de la barba, perquè el foc crema quan es toca. Heidegger va escriure La pregunta per la tècnica contra la idea consoladora que la tècnica és un mitjà neutre i que tot depèn de qui la faci servir. El format IMAX té les seves pròpies inèrcies i una és que només hi ha quaranta-un llocs al món on càpiga.

    Seguint amb faules, el mite dels dos germans ens pot servir per explicar un altre fenomen. El nom «Prometeu» vol dir «el que pensa abans» i el nom «Epimeteu», «el que pensa després», i la parella ordena bé qui preveu les conseqüències dels seus actes i qui les descobreix quan ja han passat. Nolan fa de Prometeu. Va rodar amb les línies guia de tots els formats visibles al visor, va compondre cada pla perquè aguantés retallat fins al 2.39:1 i sabia en tot moment què quedaria dins i què fora segons el cine on es projectés. D’Epimeteu en fa la companyia que fa divuit anys que ven el segell IMAX a sales que no tenen ni la pantalla ni la proporció del format original, i que ara descobreix, amb una pel·lícula rodada sencera en el format de veritat, que la marca prometia una cosa que la majoria dels seus cinemes no pot donar.

    Abans que la polèmica arribés a les pantalles, l’Odissea ja havia tingut la seva pròpia baralla per decidir què hi diu Homer exactament. Emily Wilson, que el 2017 va ser la primera dona a traduir l’Odissea a l’anglès, ha explicat a WIRED per què la dreta odia la versió de Nolan. La seva traducció va ser acusada de trair Homer per haver anomenat «esclaves» les dones que altres traductors havien anomenat «criades». Wilson va respondre que la paraula grega diu esclaves i que els seus antecessors havien estat suavitzant el text durant segles. Tota traducció retalla i tria què queda dins del pla. El purisme sobre les autèntiques paraules d’Homer acaba defensant que l’obra sencera només la veu qui té accés a l’original. Amb els formats passa el mateix. Qui sosté que L’Odissea només existeix de debò en 1.43:1 diu que la resta veiem una còpia degradada d’una cosa que no ens pertany.

    La creu de la farmàcia

    Mentre uns discutien quina és l’obra autèntica i altres quantes sales calen, hi ha hagut usuàries que han obert una tercera via, la de fotre-se’n o, si voleu, la de convertir la discussió en un joc. Ha circulat un meme que consisteix a ensenyar com l’audiència veu L’Odissea «tal com Nolan vol que la vegem», projectada en la pantalla d’un mòbil o en la creu LED verda d’una farmàcia.

    Giorgio Agamben diria que és un exercici de profanació, tornar a l’ús comú allò que ha estat separat en l’esfera del sagrat, i per a això no hi ha res millor que el joc. Projectar Homer a la creu d’una farmàcia dessacralitza el format i és l’únic gest d’aquesta història que no beneficia ningú.

    No sé resoldre si la recuperació de l’aura val la pena. Nolan ha aconseguit que tornem a discutir de projectors i de negatius quan feia dècades que només discutíem de catàlegs i de recomanacions —ja sabeu, d’algorismes. Ho ha fet aixecant un temple on la majoria no entrarem mai.

  • La Fúria S.A.: El ‘rage bait’ i la tirania de l’engagement

    La Fúria S.A.: El ‘rage bait’ i la tirania de l’engagement

    M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.

    @hbomaxes

    5 mujeres al límite. 5 historias conectadas. #FuriaHBO se estrena el 11 de julio. #QueVer #SeriesenTikTok #Max

    ♬ original sound – Max España – HBO Max España

    El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.

    És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karma que es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.

    @dashcammalaga

    Podeis mandar vuestros clips al mensaje privado tambien #dashcam #malaga #karma #instantkarma

    ♬ İsyankar – Ufuk Kızıl

    Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.

    Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?

    Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.

    Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.

    Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.

    Rage baite o el negoci de la mala llet

    Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.

    (Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).

    Exemple de rage bait quan una companyia com Ryanair se’n fot d’un usuari.

    La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.

    Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.

    @CristianBilba12 és un exemple d’usuari de Twitter que viu del rage bait

    Les conseqüències del negoci de la fúria

    El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.

    Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.

    https://twitter.com/carlotahde/status/1952832552349086064
    Les respostes a aquest tuit il·lustren perfectament aquest fenomen.

    Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.

    Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensors i opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.

    D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.

    Ser «mala persona» dona visibilitat

    Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.

    De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.

    @litacastane

    Hablemos de los comentarios “que vuelva Franco”

    ♬ sonido original – Lita

    Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.

    La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.

    La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.

    Breu història del rage bait

    A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».

    Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.

    Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.

    I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.

    Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.

    El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.

    De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.

    Detall del full volant de Fanny Amlett, qui va ser jutjada i executada als 17 anys per ofegar el seu fill nounat. El ‘Discurs de Mort’, com eren coneguts més generalment aquests fulls volants d’execució, diu: ‘Execució commotiva de Fanny Amlett: filla d’un ramader, prop de Scarborough, qui va ser vilment seduïda de casa per un oficial naval, que la va portar a la desgràcia i després la va abandonar. Va quedar embarassada, … en un atac de desesperació, i sense saber gairebé el que feia, va ofegar el seu nadó acabat de néixer: per la qual cosa va ser portada a judici i executada en el dissetè any de la seva edat, juntament amb una còpia de versos planyívols.’ Crèdit: Col·leccions Històriques i Especials de la Harvard Law School. Extreta de: Harvard Law Today

    Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonieta amb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.

    Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.

    Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.

    A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.

    Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.

    El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.

    Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)

    El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.

    És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.

    Del «Vocal Fry» al «Fundy Baby Voice»: L’espectre sonor del sexisme digital

    El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.

    Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?

    RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.

    L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.

    Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.

    El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent

    El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.

    La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».

    Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».

    El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.

    L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.

    Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.

    Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.

    Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.

    El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte

    Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».

    La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).

    El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.

    Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.

    Titular de El Nacional

    Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.

    La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.

    Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.

    No alimentis el trol

    No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?

    L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.

    Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.

    Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.

    I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?

    Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.

    Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.

    Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.

    Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.

    Estratègies efectives contra el rage bait

    Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.

    1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.

    2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.

    3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».

    4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.

    5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.

    6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.

    7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.

    Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals

    Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.

    I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.

    Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.

    L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.

    Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.

    El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.

  • Del pati a les xarxes socials: la missió impossible de regular la vida digital dels joves

    Del pati a les xarxes socials: la missió impossible de regular la vida digital dels joves

    Mentre que a principis de 2024 Catalunya va prohibir els mòbils a les aules, Austràlia vol anar més enllà: vetar completament l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials. La proposta legislativa, anunciada aquesta setmana pel govern australià, representa la mesura més restrictiva fins ara en la regulació de l’ús de tecnologia entre els joves.

    Encara que semblin mesures dirigides a causes diferents, en realitat troben l’incentiu en els mateixos motius: els perills o riscos de l’exposició dels joves a les xarxes socials, com l’assetjament digital, la difusió de contingut inadequat i l’addicció a les plataformes. En el cas de la prohibició dels dispositius a les escoles, s’hi suma els problemes d’atenció i altres conflictes específics que succeeixen dins les aules.

    L’adopció massiva de noves tecnologies de comunicació al llarg de la història segueix un guió que sembla escrit d’antuvi: primer arriba la innovació; després, la preocupació social pel seu impacte en els joves. Al segle XIII, l’aparició de la lectura silenciosa va ser vista com una amenaça per a molts acadèmics i religiosos, que temien que aquesta pràctica «solitària» fomentés pensaments perillosos i idees subversives entre els joves. Als anys 50, els còmics van ser considerats una influència tan nociva per a la joventut que el psiquiatre Fredric Wertham va publicar Seduction of the Innocent (1954), argumentant que fomentava la delinqüència juvenil i la desviació moral. Per no parlar de la televisió o els videojocs.

    La història es repeteix amb els dispositius mòbils i les xarxes socials, però aquest cop amb un gir significatiu: els governs han passat a l’acció i el que va començar com una discussió sobre l’ús de mòbils a les aules s’ha convertit en un debat global sobre l’accés dels menors al món digital.

    «Les xarxes socials estan fent mal als nostres fills i jo hi posaré fi», ha declarat el primer ministre australià i líder del Partit Laborista Anthony Albanese en anunciar la proposta legislativa «pionera» que prohibiria l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys.

    La iniciativa australiana, que es presentarà al Parlament en les setmanes vinents, està generant un debat social sobre la restricció dels drets digitals dels menors i la viabilitat tècnica i l’efectivitat real de la prohibició.

    A diverses comunitats espanyoles el diàleg social s’ha centrat darrerament en la prohibició dels dispositius mòbils als centres educatius. Castella-la Manxa va ser pionera en prohibir els mòbils a les aules el 2014, seguida per Galícia que ho regula des del 2015. La Comunitat de Madrid va vetar el seu ús tant a classe com al pati el curs 2020-2021, mentre que Andalusia i Múrcia van implementar prohibicions similars a finals de 2023 i principis de 2024 respectivament. Extremadura ha anat més enllà, vetant l’ús i exhibició de qualsevol dispositiu electrònic personal en tot el recinte escolar. També s’han sumat a les restriccions Canàries i la Comunitat Valenciana, aquesta última limitant l’ús dels mòbils exclusivament a activitats didàctiques supervisades pel professorat.

    A Catalunya, el govern va aprovar a principis de 2024 unes instruccions que regulen l’ús dels telèfons intel·ligents a escoles i instituts: a primària cap infant podrà fer servir el mòbil i a secundària només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús «educatiu específic autoritzat».

    Com apunta Rosa Liarte, professora d’Història i influencer educativa, en declaracions a El Periódico, «prohibir-lo és treure’ns un problema de manera momentània, però ens causarà molts problemes el dia de demà, si no l’eduquem». Liarte argumenta que els alumnes són més aviat «orfes digitals», ja que «poden saber molt bé fer un vídeo de TikTok ballant, però després no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic».

    Susana Quadrado també expressa amb contundència a La Vanguardia l’escepticisme respecte a la mesura: «Es miri com es miri, [la prohibició dels mòbils a les escoles] deriva d’un fracàs. No d’un, sinó de tres: el del nou pedagogisme que advoca per fer del mòbil una eina educativa, el de l’escola que no ha sabut gestionar la indisciplina i el de les famílies que van més perdudes que Wally».

    La ironia de la situació revela una contradicció fonamental del capitalisme digital: en el seu intent de protegir els menors de la vigilància i manipulació de les plataformes tecnològiques, els estats es veuen forçats a implementar els mateixos mecanismes de control i supervisió que pretenen combatre.

    Si una mesura «menys restrictiva» com prohibir els dispositius intel·ligents a les aules poden provocar conseqüències no desitjades iguals o més greus que les que s’intenten evitar, ja no parlem de mesures més restrictives com la prohibició a l’accés de les xarxes socials.

    Sota la proposta australiana, les plataformes hauran de «demostrar que estan prenent mesures raonables per prevenir l’accés» dels menors, però ni el govern australià ni les empreses tecnològiques semblen tenir una resposta clara sobre com fer-ho sense recórrer a sistemes com ara la verificació biomètrica o el seguiment constant dels usuaris joves: una extensió de la lògica del capitalisme de la vigilància que, sota l’aparença de protecció, normalitza formes cada cop més sofisticades de control social.

    La qüestió de fons no és a quina edat els menors haurien de poder accedir a les xarxes socials, sinó quin tipus de xarxes socials volem per a tothom. Quan Albanese argumenta que l’educació digital seria insuficient perquè «assumeix una relació de poder igualitària» entre usuaris i plataformes, està reconeixent implícitament que el problema no és tant l’edat dels usuaris com l’arquitectura mateixa de les xarxes socials i els seus models de negoci basats en l’extracció d’atenció i dades.

    Les dades sobre l’efectivitat d’aquestes prohibicions són poc concloents. Un recent estudi citat per The Guardian assenyala que «la investigació internacional sobre els impactes de la prohibició de mòbils en resultats acadèmics és molt escassa, gairebé nul·la per a les etapes d’educació primària i secundària».

    Mentrestant, els adolescents afectats probablement trobaran maneres de burlar les restriccions, com sempre han fet davant les prohibicions dels adults. La diferència és que ara aquestes formes d’evasió poden exposar-los a riscos encara més grans en espais digitals menys regulats: des de l’ús de xarxes VPN per accedir a versions no regulades de les aplicacions, fins a la migració cap a plataformes emergents sense controls parentals ni moderació de contingut, o l’adopció d’apps de missatgeria encriptada que poden facilitar contactes perillosos.

    Com assenyala Daniel Angus, director del Centre de Recerca en Mitjans Digitals de la Universitat de Queensland, a aquest article del The New York Times «prohibir plataformes com Meta o TikTok empenyeria les audiències cap a altres plataformes menys regulades i menys segures».

    La veritable protecció dels menors en l’era digital requereix una comprensió més profunda de com la tecnologia està remodelant l’experiència humana en totes les edats. Necessitem menys prohibicions generals i més reflexió col·lectiva sobre com construir espais digitals que fomentin el desenvolupament saludable de totes les persones, independentment de la seva edat.

    Cap a una educació digital integral: alternatives a la prohibició

    Si les investigacions ens mostren que les prohibicions generals no són la solució, quines alternatives tenim? La literatura recent suggereix diversos enfocaments que poden ser més efectius que la simple restricció d’accés.

    Bond i Bedenlier (2019) proposen un marc conceptual que emfatitza la importància d’integrar la tecnologia de manera que millori el compromís dels estudiants a través de tres dimensions clau: cognitiva, afectiva i conductual. Aquest enfocament suggereix que, en lloc de prohibir, hauríem de centrar-nos a desenvolupar estratègies que ajudin els estudiants a:

    • Aprendre a avaluar críticament la informació i els continguts digitals
    • Gestionar el temps i l’atenció en entorns digitals
    • Desenvolupar habilitats de comunicació i col·laboració en línia
    • Entendre i gestionar la seva identitat digital

    Com assenyalen Hwang et al. (2015), és possible desenvolupar models d’aprenentatge que integrin la tecnologia de manera fluida entre els diferents contextos: escola, llar i entorns informals. El seu model d’aprenentatge mòbil fluid (seamless mobile learning) proposa estratègies específiques per aconseguir-ho, com ara:

    1. Dissenyar activitats d’aprenentatge que connectin els contextos formals i informals
    2. Proporcionar als estudiants eines per documentar i reflexionar sobre el seu aprenentatge
    3. Facilitar la col·laboració i la comunicació entre estudiants, professors i famílies
    4. Oferir feedback immediat i personalitzat

    McKnight et al. (2016) reforcen aquesta idea identificant cinc rols transformadors de la tecnologia que, ben implementats, poden millorar l’aprenentatge:

    • Millorar l’accés a recursos i materials educatius
    • Potenciar la comunicació i el feedback
    • Reestructurar el temps dels docents per centrar-se en l’alumnat
    • Expandir el propòsit i l’audiència del treball dels estudiants
    • Transformar els rols tradicionals d’ensenyament-aprenentatge

    L’experiència dels centres educatius estudiats suggereix que aquests enfocaments són més efectius quan:

    • Es prioritza el model pedagògic per sobre de la tecnologia
    • Es proporciona formació i suport continuat al professorat
    • S’involucra les famílies en el procés educatiu
    • S’estableixen pautes clares d’ús responsable
    • Es fomenta l’autonomia i la responsabilitat dels estudiants

    Faig meva la conclusió de Rosa Liarte a la seva entrevista a El Periódico: «el que hem de fer és educar, no prohibir». L’objectiu hauria de ser ajudar els joves a desenvolupar una relació saludable i productiva amb la tecnologia, en lloc de simplement restringir-ne l’accés. És evident que això requereix un esforç coordinat entre escoles, famílies i societat per crear entorns d’aprenentatge que aprofitin el potencial educatiu de la tecnologia mentre minimitzen els seus riscos. Però l’esforç, val la pena.

  • Algoritmes pont: i si les xarxes socials no polaritzessin?

    Algoritmes pont: i si les xarxes socials no polaritzessin?

    Sovint costa d’entendre per què tanta gent no pensa com nosaltres, si constantment veiem notícies i dades a la xarxa que demostren que tenim raó. La resposta és senzilla: ells no veuen la mateixa informació. Veuen opinions d’ideologia contrària que també els donen la raó i, per tant, és improbable que ens posem d’acord.

    Mires a l’altra banda i penses: com tota aquesta gent pot ser tan estúpida? Mira tota aquesta informació que estic veient constantment. Com pot ser que no l’estiguin veient? La resposta és simple: ells no l’estan veient.

    El dilema social, Netflix

    Les xarxes socials estan dissenyades perquè interaccionem amb el contingut. No importa que sigui de qualitat, ni tan sols que sigui cert. Només que hi cliquem, reaccionem i el compartim. Els algoritmes calculen la probabilitat que interaccionem amb una publicació i, si és alta, ens l’ensenyen. Per què? Si passem més temps a la plataforma, ells guanyen més diners en publicitat.

    Normalment, és més probable que reaccionem quan percebem una amenaça. Per això, els influenciadors i els polítics tenen discursos sensacionalistes i hostils. Hi ha evidències que les xarxes han escampat notícies falses, radicalitzat la població i incitat a la violència: l’assalt al Capitoli, la guerra civil a Sudan del Sud… Es ressalten missatges inflamatoris, fent enfadar la població i incrementant el risc que les diferències socials acabin en violència.

    Algoritmes pont

    Les xarxes socials actualment divideixen i polaritzen. Però per què hauríem d’acceptar que siguin així per defecte? Per sort, fa poc va sorgir una alternativa esperançadora: els algoritmes pont.

    La bretxa de percepció és la diferència que percebem entre les creences dels altres respecte a les seves creences de veritat. Quan discutim, normalment no ho fem contra l’altre bàndol, sinó contra la imatge que tenim d’ell.

    Imagineu que les plataformes prioritzessin el contingut que posés d’acord diferents grups d’opinió. Els algoritmes pont (bridging algorithms) són un mètode alternatiu que funcionen amb aquest propòsit, promocionant el debat i l’acord entre diferents perspectives i fent-nos veure que, probablement, els valors dels altres són molt més semblants als nostres del que ens pensem.

    Com funcionen?

    A la imatge de sota, a l’esquerra, veiem que els sistemes actuals prioritzen contingut que més agrada a usuaris similars, independentment dels usuaris de perfils diferents. Els algoritmes pont també ensenyen publicacions que agraden als usuaris, però prioritzen les que, a més, agraden a l’altre bàndol, deixant el sensacionalisme en últim lloc.

    Com podem veure a la imatge de sota, es prioritza contingut:

    • Que tenen una distribució de reaccions no polaritzada.
    • Aprovat per persones que normalment estan en desacord amb l’autor.
    • O quan gent consulta fonts que normalment no veuen.

    Posem-ho en pràctica

    Si això us sona a utopia, bones notícies! Ja hi ha precedents exitosos. Per exemple, les «notes de la comunitat» a X, que identifiquen tuits enganyosos: tan sols es publiquen notes valorades positivament per individus d’opinions diferents. 

    El 2015, per saber l’opinió pública sobre UberX, el govern de Taiwan va usar Polis, una eina d’enquestes que identifica missatges amb el grau més gran d’acord entre persones que normalment opinen diferent.

    Facebook va fer experiments amb algoritmes pont, on millorava significativament la qualitat del contingut, molt menys probable de ser reportat per assetjament, odi o incitació a la violència. Malauradament, aquests tipus de canvis comporten una caiguda inicial d’usuaris, fins que amb el temps s’hi acaben acostumant i els agrada més. El problema? Les empreses es fan enrere abans d’observar els beneficis a llarg termini.

    Com que, avui en dia, les big tech no s’esforcen per contrarestar la polarització, les lleis les haurien d’obligar o incentivar. Els algoritmes s’han de regular com qualsevol altre àmbit, perquè ens afecten i molt.

    A més, les big tech tindrien altres beneficis. Si hi ha menys incentius per generar toxicitat, es reduirà el cost de la moderació. Probablement, reduirien danys reputacionals i legals. Per exemple, Facebook ha estat demandat per incitar a la violència a Myanmar, Sri Lanka i Etiòpia per valor de 150 bilions de dòlars.

    Reptes

    És important que hi hagi conflicte, perquè és una forma d’aconseguir que la societat millori. L’objectiu dels algoritmes pont no és eliminar el desacord, sinó promoure formes constructives de conflicte entre els que pensen diferent. A més de mitigar els riscos de les disputes més perilloses. 

    Lògicament, cap solució és perfecta. Aquest sistema funciona millor amb qüestions de resposta oberta que preguntes de sí o no o en temes amb posicions molt marcades.

    Què passa, per exemple, si gent de diferents ideologies comparteixen un prejudici sobre una minoria? Probablement, s’hauran d’afegir restriccions específiques per evitar conseqüències indesitjables, ja que no es tracta de promoure contingut aprovat per la majoria, sinó per audiències diverses.

    Si la nostra societat no divideix per defecte, les xarxes tampoc ho haurien de fer. Tant les companyies tecnològiques com els usuaris les hem de modelar de forma ètica, amb sentit comú i auditoria democràtica, per crear comunitats en línia que reflecteixen el millor de nosaltres. Per primer cop, hem trobat una via que trenca el dogma que les xarxes socials només poden polaritzar. Les eines ja les tenim. Ara tan sols hem d’atrevir-nos a fer-les servir.

    Referències

    La imatge de l’article ha estat generada amb Copilot Designer, eina d’Intel·ligència Artificial Generativa de Microsoft

    Thorburn, L; Ovadya, V; Knight First Amendment Institute, Columbia University; 2023; Sistemes pont: Problemes oberts per contrarestar la divisió destructiva mitjançant classificacions, recomenadors i governança.

    Sieker, F; Bertelsmann Stiftung; 2024. Construir ponts en lloc de polaritzar.

    Sieker, F; Bertelsmann Stiftung; 2024. Construir ponts en lloc de polaritzar: com els algoritmes poden millorar el discurs digital.

    Thorburn, L; Ovadya, V; The Conversation; 2023. Com redissenyar els algoritmes de les xarxes socials per unir ponts.

    Grant, A; Raskin, A; WorkLife; 2024. Reimaginant la tecnologia i parlant als animals.

  • TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta

    TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta

    El miratge digital: somnis en venta a 15 segons

    En Xavi jeu al llit amb el mòbil a les mans, hipnotitzat per la pantalla lluminosa. Són les vuit del matí i ja està immers en el seu ritual diari: navegar per TikTok abans de ni tan sols posar un peu a terra.

    «Ei, què mires?» pregunto, intentant dissimular la meva preocupació.

    En Xavi, sense apartar la mirada del dispositiu, respon amb un murmuri: «Un tio que explica com fer-se ric en pocs dies. Diu que si no triomfo és perquè no m’hi esforço prou».

    Se m’encongeix l’estómac. No és el primer cop que sento aquestes paraules sortir de la boca del meu cosí. La retòrica del hustle culture s’ha infiltrat en la seva ment com un virus digital, prometent-li riqueses inimaginables a canvi d’un esforç sobrehumà i una devoció cega a l’emprenedoria.

    Mentre l’observo, absort en la successió infinita de vídeos curts, no puc evitar pensar en els milions de joves que, com el meu cosí, s’enfronten cada dia a un bombardeig ideològic neoliberal disfressat d’entreteniment innocu.

    TikTok, l’aplicació que va començar com un espai per ballar i fer playback, s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on el neoliberalisme més desenfrenat i la ultradreta troben un públic jove i àvid de respostes fàcils a preguntes complexes.

    El problema va molt més enllà d’en Xavi i del seu consum de contingut. Fins i tot va més enllà de TikTok. El problema és el reflex d’una generació sencera que busca desesperadament una sortida en un món cada cop més incert i precari. I en aquesta recerca, cauen en les xarxes dels que ofereixen solucions màgiques en formats de 15 segons.

    Com podem protegir els joves d’aquestes sirenes digitals sense caure en la censura o el paternalisme? Com podem ensenyar-los a navegar críticament per aquest oceà d’informació i desinformació?

    La resposta potser no és tan senzilla com un vídeo viral, però és urgent trobar-la. Perquè mentre nosaltres reflexionem, milions de Xavis continuen despertant-se cada matí, buscant el seu futur en una pantalla de 6 polzades, per acabar votant a Vox o a Aliança Catalana a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.

    Estètica i ideologia: el còctel perfecte de l’ultradreta a les xarxes

    L’extrema dreta ha trobat a TikTok un terreny fèrtil per a la propagació del seu racisme, classisme i neoliberalisme, sovint a través de mentides i bulos. El seu èxit no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de seguir una fórmula meticulosament preparada per connectar amb les emocions i preocupacions dels joves usuaris, que barreja missatges polítics simplificats amb contingut d’entreteniment.

    La clau d’aquesta tàctica rau en utilitzar música èpica, efectes visuals cridaners i un llenguatge directe i provocador que ressona amb les inquietuds de la Generació Z. Creen vídeos curts i impactants, dissenyats per ser consumits i compartits ràpidament. L’estètica del tiktok-crypto-bro ja s’ha convertit en arquetípica.

    Triomfen perquè són hàbils per abordar temes complexos de manera simplista i emocional. Els ultradretans han sabut capitalitzar les pors i frustracions juvenils, oferint respostes simples a qüestions complexes com la immigració, la identitat nacional o la crisi econòmica.

    @jaimehigueraes

    ♬ original sound – Jaime Higuera

    Embolcallats en un format atractiu i aparentment inofensiu, els missatges aconsegueixen penetrar en la consciència dels usuaris sense activar les seves defenses crítiques. La barreja de contingut polític amb escenes quotidianes i humorístiques humanitza els líders extremistes, creant una falsa sensació de proximitat.

    Les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: memes, reptes i tendències populars per embolcallar missatges polítics.

    També proliferen suposats experts, tant en l’àmbit empresarial com espiritual, que ofereixen consells per millorar la productivitat laboral, assolir la felicitat o, fins i tot, per adoptar una actitud d’indiferència total davant la vida. Sostenen que la llibertat rau en no preocupar-se per res, quan en realitat és tot el contrari: la manca absoluta d’interès et converteix en un titella. Instal·len així un objectiu de vida que obre la porta als discursos d’odi.

    Per difondre aquestes idees controvertides, recorren a diverses tàctiques. Una freqüent implica simular la participació en un pòdcast o entrevista, quan en realitat estan parlant sols. Una performance que crea la il·lusió d’autoritat i credibilitat, permetent que es normalitzin discursos que, en altres contextos, serien considerats inacceptables.

    El fenomen s’estén per tot Europa, on partits i líders d’extrema dreta estan aconseguint un èxit significatiu a xarxes com TikTok i X. A França, Bardella destaca per la seva connexió amb el públic jove. A Alemanya, l’AfD capta l’atenció mitjançant vídeos que combinen humor amb missatges xenòfobs.

    El panorama espanyol no és diferent: Vox aprofita aquestes plataformes per difondre la seva retòrica antiimmigració i tradicionalista, apel·lant a la nostàlgia per una Espanya «més gran». A Catalunya, Sílvia Orriols i els seus seguidors promouen una falsa sensació d’«invasió estrangera» emprant tàctiques com cançons generades per IA i vídeos descontextualitzats.

    En aquest cas, cal destacar el paper de 8tv.cat per amplificar les idees de la política racista. Després analitzarem més detingudament el paper de 8tv.cat en la proliferació del discurs anti-immigració d’Orriols.

    La qüestió és que les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: l’ús de memes, reptes i tendències populars per embolcallar els seus missatges polítics. La constància i l’adaptabilitat ràpida a les últimes tendències els permeten mantenir-se rellevants i virals.

    El resultat d’aquesta estratègia està redefinint el panorama polític europeu, especialment entre els votants més joves, que sovint troben en aquests continguts la seva primera exposició a idees polítiques complexes, encara que sigui en versions simplificades i polaritzadores.

    Captura de pantalla | El Independiente

    L’ombra del neonazisme

    No obstant això, l’extrema dreta no és l’únic moviment radical present a TikTok. Un informe recent de l’Institut per al Diàleg Estratègic (ISD) ha revelat una presència alarmant de contingut neonazi a la plataforma. Els grups neonazis empren tàctiques similars, combinant símbols nazis i negació de l’Holocaust amb estètiques atractives per a homes joves.

    L’algoritme de TikTok, dissenyat per maximitzar l’engagement, ha estat inadvertidament promocionant contingut tòxic, exposant usuaris vulnerables a ideologies d’odi i violència. Hauriem de preocupar-nos seriosament sobre la responsabilitat de les plataformes socials en la difusió de contingut d’odi i començar a pensa mesures, des de la llei i l’activisme, per contrarestar-lo.

    Bardella: el rostre jove que renova l’extrema dreta francesa

    Jordan Bardella, el protegit de Marine Le Pen i nova estrella del Reagrupament Nacional francès, s’ha convertit en un dels rostres més visibles de la ultradreta a les xarxes socials. Amb només 28 anys, ha aconseguit el que semblava impossible: fer que l’extrema dreta estigui basada per als millennials i la Generació Z.

    El seu compte de TikTok, amb més d’1,7 milions de seguidors, exemplifica perfectament com aprofitar la plataforma amb finalitats polítiques. Bardella combina hàbilment missatges ultraconservadors amb escenes quotidianes, projectant una imatge propera i autèntica que contrasta amb la dels polítics tradicionals.

    @jordanbardella

    😋🍬🍎

    ♬ original sound – Ghost Punk

    El triomf de Bardella no és casual. La seva estratègia a TikTok busca connectar amb les emocions i inseguretats dels joves. Fa servir un llenguatge planer i directe, sense embuts polítics, centrant-se en temes que ressonen amb el seu públic: la por de perdre la identitat nacional, el desencant amb l’elit política i la inquietud pel futur econòmic. Els seus vídeos curts i contundents estan pensats per consumir-se i compartir-se ràpidament, multiplicant l’abast del seu missatge.

    La nova dreta demostra una destresa insòlita per adaptar-se al llenguatge i l’estètica de les xarxes. La seva capacitat d’arribar directament als joves, saltant-se els filtres dels mitjans convencionals, està influint en la mentalitat de les noves generacions. Joves com el meu cosí Xavi segueixen consumint aquests continguts, sovint sense adonar-se de com conformen la seva visió del món i les seves futures decisions polítiques.

    La caixa negra de TikTok: com l’algoritme amplifica l’extremisme

    A ciberpoder.net/ hem estudiat com l’algoritme de TikTok —i ara el d’X, des que Elon Musk va copiar l’estratègia de l’empresa xinesa— s’ha tornat un còmplice involuntari de l’extrema dreta. Pensat per mantenir els usuaris enganxats, el sistema afavoreix el contingut controvertit i viral, amplificant missatges simplistes i sovint enganyosos.

    La polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions.

    La investigació de l’ISD sobre el contingut neonazi a TikTok és una mostra clara d’aquesta problemàtica. Els investigadors van observar com, després de veure només uns quants vídeos amb contingut neonazi, l’algoritme ràpidament recomanava més material similar. L’arquitectura de la plataforma pot accelerar la radicalització, creant un efecte de bola de neu on els usuaris s’exposen cada cop més a continguts extremistes sense context ni contrapunt.

    La combinació de la dinàmica algorítmica amb l’estratègia de l’extrema dreta pot tenir conseqüències greus. El resultat és una ultradreta que va guanyant terreny en el camp cultural, cosa que a la llarga podria posar en perill la democràcia i els drets que tant ha costat aconseguir.

    La difusió massiva de mentides i teories conspiratives mina la confiança en les institucions i en el mateix procés democràtic. Els joves són especialment vulnerables a missatges que polaritzen, ja que sovint els falta context històric i experiència per analitzar críticament la informació que reben. De fet, n’hi ha que fins i tot presumeixen de la seva ignorància.

    Sigui com sigui, la polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions, fent més difícil el diàleg constructiu i l’acord social. Els espais de debat i intercanvi d’idees es van reduint: tot acaba convertint-se en un camp de batalla ideològic on dominen els extrems. És un cercle viciós que porta a una societat més fragmentada i incapaç d’abordar problemes complexos que necessiten solucions matisades i consensuades.

    Des de l’esquerra, caldria exigir una regulació més efectiva de plataformes com TikTok o X i començar a donar respostes positives i actives a les inquietuds dels joves.

    D’una banda, mentre els mitjans tradicionals segueixen normes ètiques i legals, les xarxes socials operen en un buit normatiu que afavoreix la proliferació de contingut nociu. Legisladors i societat s’enfronten a un repte urgent: trobar l’equilibri entre llibertat d’expressió i la necessitat de protegir la integritat del debat públic i la salut democràtica en l’era digital.

    Potser hauríem de qüestionar la tolerància excessiva envers la desinformació organitzada a les plataformes digitals. Que no hem après res del cas Cambridge Analytica? La intervenció d’uns pocs ben organitzats, que manipulen el sentir social mitjançant la intoxicació, pot portar-nos a prendre decisions realment perilloses.

    Sabem que això no és res nou; la propaganda i la mentida són eines polítiques des de fa temps. Però si ara som conscients que es poden fabricar fàcilment en l’entorn digital, potser hauríem de buscar mecanismes de contrapès, de vigilància i de sanció.

    No obstant això, cal anar amb compte de no caure en solucions simplistes o autoritàries. La línia entre combatre la desinformació i coartar la llibertat d’expressió pot ser molt fina. Necessitem un debat públic profund sobre com abordar aquest repte sense posar en perill els valors democràtics.

    D’altra banda, des dels partits polítics i els grups socials no podem pretendre combatre la ultradreta «antisistema i punki» defensant l’statu quo; hem de proposar canvis i aplicar-los amb mesures concretes que millorin la vida de la gent treballadora. Penso en implementar una renda bàsica universal, augmentar el salari mínim o fer una reforma fiscal per redistribuir la riquesa.

    X i 8tv.cat: la propagació de rumors en l’era digital

    Tornem, però, a posar el focus en els mitjans digitals i les xarxes socials. A Catalunya, el cas de 8TV ajuda a visualitzar com les dinàmiques de desinformació i manipulació mediàtica s’estenen més enllà de plataformes d’entreteniment com TikTok. L’antiga cadena televisiva, ara transformada en mitjà exclusivament digital, ha adoptat estratègies properes a les de l’extrema dreta europea per mantenir-se rellevant en l’ecosistema mediàtic català.

    El gir de 8TV ha suposat un canvi dràstic en el seu enfocament informatiu. Sense les limitacions dels mitjans convencionals, la plataforma ha adoptat una línia editorial més agressiva i controvertida. Aprofita la seva reputació prèvia per difondre continguts sovint no verificats o directament falsos.

    El Consell de la Informació de Catalunya (CIC) ha advertit que 8TV genera confusió i desinformació, actuant «sota l’aparença d’un mitjà de comunicació» sense complir els estàndards ètics i professionals del periodisme. La situació empitjora per l’opacitat en la propietat i gestió del mitjà i la impossibilitat de contactar amb els seus responsables.

    Per exemple, van publicar un tuit acusatori contra Verificat, una plataforma de fact-checking, que va desfermar una onada de comentaris difamatoris. L’incident posa de manifest el potencial nociu dels mitjans presents només a les xarxes socials: la seva capacitat d’amplificar rumors sense fonament, minant la confiança en les institucions democràtiques i el periodisme rigorós.

    Paral·lelament, l’algoritme d’X, des que Elon Musk n’és propietari, impulsa els bulos i continguts d’ultradreta de manera pornogràfica —una expressió especialment adient ara que la plataforma ha aprovat oficialment el contingut pornogràfic, que no para d’aparèixer al meu timeline. Un exemple recent és el cas d’Imane Khelif, la boxejadora argelina i víctima recent de la ultradreta mundial.

    Tot va començar des d’un compte de Telegram que va difondre un bulo qüestionant la identitat de gènere de la boxejadora. De forma coordinada, perfils d’X verificats (de pagament) van amplificar-ho, mentre l’algoritme de la plataforma els hi facilitava la tasca.

    Aquests casos van més enllà de 8TV o X i evidencien la urgència de crear eines eficaces contra la desinformació digital, sense comprometre la llibertat d’expressió ni el pluralisme informatiu. En aquesta sèrie d’articles vaig analitzar per què, malgrat que Elon Musk es presenta com a defensor de la llibertat d’expressió, en realitat està emprant X per soscavar-la.

    La revolució pendent: democratitzar l’espai virtual

    L’esquerra es troba a la defensiva davant l’auge de l’extrema dreta a les xarxes. La seva adaptació a plataformes com TikTok és més lenta i menys eficaç, en part per la dificultat de transmetre idees complexes en formats breus i atractius. Malgrat això, alguns partits i, especialment, certes figures polítiques comencen a crear continguts que s’ajusten als codis i funcions de les plataformes, barrejant missatges polítics «seriosos» amb formats més accessibles i entretinguts.

    Un exemple és l’ús del shitposting que fa darrerament el partit demòcrata dels EUA. El seu gir estratègic, com destaca un article de Wired, mostra una adaptació intel·ligent a les dinàmiques de les xarxes modernes. Utilitzen amb enginy l’humor irreverent i la sàtira mordaç per fer front a la retòrica racista de Trump i connectar amb un electorat més jove i nadiu digital —cal dir que el canvi de candidat els ha facilitat aquesta tasca.

    @mademorphosis

    With all these super maga bummer boys like you I need a super graphic ultra-modern girl like me💕✨ #kamala #kamalaharris #kaamalaharris2024 #democrat #dnc #kamalanomenon #chappellroan

    ♬ original sound – mademorphosis

    La ultradreta, amb el seu comportament rebel i antisistema, ha aconseguit que s’atribueixi a l’esquerra una imatge de rigidesa i moralisme. La nova estratègia comunicativa, que aprofita la viralitat i l’impacte emocional, marca un gir en la manera com l’esquerra interactua amb l’ecosistema digital i desafia aquest estereotip. L’habilitat per jugar amb els codis culturals d’internet pot ser tan eficaç com qualsevol argument polític convencional.

    La capacitat de reinventar-se en la comunicació digital és clau per mantenir-se rellevant en el debat polític actual. Sens dubte, iniciatives com la dels demòcrates representen un avenç important en les tàctiques de l’esquerra per captar i implicar el públic digital, sobretot els més joves. A Espanya, Sumar n’és un exemple —tot i que alguns joves tuitaires es mostren molt crítics amb aquestes noves estratègies comunicatives…

    @sumar_oficial

    este #23j michiplátano vota para defender la diversidad #lgtb #yolandadiazpresidenta

    ♬ sonido original – Sumar

    Una millor estratègia comunicativa a les xarxes per part de les esquerres i una regulació més eficaç contra la mentida i els discursos d’odi serien els primers passos per fer de l’espai virtual un entorn més democràtic. La UE i els Estats han d’exigir a les plataformes que desenvolupin sistemes més sofisticats per detectar i eliminar contingut nociu, i alhora promoguin activament material educatiu sobre els perills de l’extremisme.

    La lluita per una tecnologia justa i una democràcia digital és un repte crucial per al futur. Per això hauria d’estar present a l’agenda programàtica dels partits d’esquerra. Cal dissenyar polítiques que fomentin la transparència algorítmica i la responsabilitat de les plataformes. També cal impulsar programes d’alfabetització mediàtica que dotin els ciutadans, especialment els joves, d’eines per navegar críticament pel paisatge informatiu digital —per això costa d’entendre la prohibició dels smartphones a les aules.

    Iniciatives com la creació de contingut de qualitat per part d’institucions públiques i organitzacions de la societat civil poden ajudar a contrarestar la desinformació. Potser necessitem una borsa de creadors de continguts capaços de fer arribar els missatges de l’Estat amb els llenguatges i codis de les plataformes que consumeixen milions d’usuaris.

    Una altra via és explorar models de xarxes socials alternatives, basades en principis ètics, que ofereixin espais més saludables per al debat públic —com ara decidim.barcelona, una plataforma de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona creada durant l’alcaldia d’Ada Colau.

    És innegable que la política seguirà transformant-se en l’era de TikTok. El repte serà trobar l’equilibri: aprofitar el potencial d’aquestes tecnologies per fomentar la participació ciutadana sense perdre de vista els valors democràtics essencials. Caldrà un esforç conjunt de governs, empreses tecnològiques, entitats socials i ciutadania per crear un entorn digital que promogui el diàleg constructiu i la pluralitat d’idees, en comptes d’alimentar la polarització i l’extremisme.

  • L’equalitzador d’IA: com la intel·ligència artificial està remodelant la dinàmica laboral

    L’equalitzador d’IA: com la intel·ligència artificial està remodelant la dinàmica laboral

    La Marcel·la va empènyer la porta de la sala de reunions amb el colze, equilibrant precàriament un cafè massa ple i una carpeta plena de gràfics que havia imprès a correcuita. Va ensopegar amb la catifa i unes gotes de cafè van esquitxar els seus apunts. «Merda», va murmurar, intentant eixugar-los dissimuladament amb la màniga.

    Cinc anys en aquesta empresa i encara se sentia com el primer dia. Però avui era diferent. Avui necessitava l’augment més que mai.

    La nit anterior, havia rebut un WhatsApp de la propietària del pis. «Hola Marcel·la. A partir del mes que ve, el lloguer pujarà a 1250€. Ja saps, l’IPC i tot això. Una abraçada!». La Marcel·la havia rellegit el missatge deu vegades, intentant trobar-hi algun error. Feia tres anys que vivia en aquell pis de 40 metres quadrats al Poblenou. El lloguer ja havia pujat de 900 a 1100€. I ara això.

    Mentre s’asseia a la cadira de pell negra, massa gran per ella, va notar el mòbil vibrant a la butxaca. Era un correu de l’escola del Drac. «Recordatori: El pagament de 200€ per les colònies s’ha de fer efectiu abans de divendres». El Drac, el seu fill de cinc anys, no parlava d’altra cosa des de feia setmanes. «Mama, anirem a veure dinosaures de veritat!». Com li explicaria que potser no podria anar-hi?

    Va respirar fons i va forçar un somriure quan el seu manager va entrar a la sala. «Bé, Marcel·la», va dir ell, mentre seia. «Parlem del teu rendiment d’aquest any».

    La Marcel·la va intentar desxifrar l’expressió del seu manager. En Jordi sempre havia tingut aquella cara de pòquer que la desconcertava. Però avui, hi havia una espurna diferent dels seus ulls.

    «Aquest any ha estat… interessant». Va fer una pausa dramàtica que va fer que la Marcel·la sentís un nus a l’estómac. «Saps que hem implementat aquelles noves eines d’IA, oi?».

    La Marcel·la va assentir, recordant les setmanes de formació i adaptació. Aquell maleït copilot d’intel·ligència artificial que semblava més llest que tot el seu equip junt.

    «Doncs bé», va continuar en Jordi, «els resultats han estat sorprenents. Especialment els teus». Va girar la pantalla del seu ordinador cap a ella. La Marcel·la va haver d’ajustar-se les ulleres per assegurar-se que no estava veient malament. Les seves xifres estaven al capdamunt de la llista, superant fins i tot les d’en James, el guru de l’empresa amb vint anys d’experiència.

    «Com…?», va balbucejar la Marcel·la, incapaç de processar el que veia.

    L’experiència de la Marcel·la no és única. Arreu del món, la intel·ligència artificial està transformant silenciosament el paisatge laboral d’una manera que pocs haurien predit. Lluny de beneficiar només als treballadors més qualificats o experimentats, la IA està actuant com un gran equalitzador, elevant el rendiment dels empleats de menor nivell i reduint la bretxa amb els més productius. Per això, la forma com entenem el talent, la productivitat i el valor del treball en l’era digital està canviant.

    L’economia dels serveis i l’efecte igualador de la intel·ligència artificial

    Des de mitjans del segle XX, hem estat testimonis d’un desplaçament gradual però inexorable cap a una economia de serveis. Les feines que abans es concentraven en fàbriques i camps s’han traslladat a oficines, centres de trucades i plataformes digitals. Rex Woodbury explica a la seva newsletter que, segons dades recents, més del 80% de l’ocupació als Estats Units es troba ara en el sector serveis, una tendència que es reflecteix en moltes altres economies avançades. Espanya, per exemple, acumula el 76,4% de llocs de feina en el sector serveis segons dades del primer trimestre de 2024 de l’EPA.

    La transició cap a una economia de serveis posa el llenguatge al centre de la majoria de les interaccions laborals. Des de la redacció d’informes i la programació de software fins a l’atenció al client i la consultoria, gran part del nostre treball es basa en la manipulació i la comunicació d’informació. I és precisament aquí on la intel·ligència artificial, amb la seva capacitat per processar i generar llenguatge natural, està tenint un impacte més profund.

    Els models de llenguatge de gran escala, com els que impulsen OpenAI, Anthropic o Meta i altres eines similars, s’han entrenat amb vastes quantitats de text produït per humans. Això els permet generar respostes que imiten les millors pràctiques en una àmplia gamma de tasques basades en el llenguatge.

    Les empreses aposten cada vegada més per la IA com a eina per millorar la productivitat dels seus treballadors. Moltes companyies estan desenvolupant o implementant programes d’IA, coneguts com a copilots, que ajuden els empleats en diverses tasques diàries. Aquests programes permeten que treballadors amb menys experiència puguin aconseguir resultats similars als dels seus companys més veterans en moltes àrees.

    No obstant això, els experts qualificats no es troben necessàriament amenaçats. Els textos generats per IA encara són fàcilment identificables i sovint manquen de la profunditat i el valor afegit que aporten els professionals experimentats. El que sí que fa la IA és potenciar les habilitats dels treballadors en àrees com la creativitat, la capacitat de síntesi o l’organització de la informació.

    Els copilots són eines especialment útils per a aquells empleats que, tot i tenir les habilitats tècniques necessàries, poden tenir menys desenvolupades les anomenades «habilitats toves» (soft skills), que són essencials en tasques com l’escriptura, la interpretació o l’anàlisi de dades. Així, la IA no substitueix el talent humà, sinó que el complementa i potencia.

    Si un es fixa en aquests «petits detalls», sorgeixen preguntes sobre la naturalesa mateixa del talent i l’experiència professional en el futur.

    Diversos estudis recents han posat de manifest l’efecte igualador de la IA en diferents àmbits professionals. Per exemple, segons Business Insider, en un experiment sobre escriptura creativa, els participants amb menys habilitat van millorar la seva creativitat en un 11% i l’estil d’escriptura amena en un 23% amb l’ajuda de la IA, mentre que els escriptors més hàbils no van experimentar millores significatives. De manera similar, en tasques de programació, els enginyers de software amb menys experiència van obtenir beneficis molt més grans gràcies a l’ús de GitHub Copilot que els programadors veterans. Una tendència que es repeteix en àmbits tan diversos com la consultoria de gestió, el dret i l’atenció al client.

    Potser l’exemple més revelador prové d’un estudi realitzat en un centre d’atenció telefònica real, tal com cita Business Insider. La introducció d’una IA personalitzada va augmentar la productivitat dels treballadors novells i menys qualificats en un 34%, mentre que els empleats més experimentats i hàbils van veure pocs beneficis. De fet, en alguns aspectes com la qualitat de la conversa, l’accés a la IA va perjudicar lleugerament els treballadors més productius.

    El futur del treball en l’era de la intel·ligència artificial

    La Marcel·la va sortir de la sala de reunions flotant; per fi havien reconegut la seva feina amb un augment «més que merescut». Mentre caminava pel passadís, va veure en James, el guru de l’empresa, assegut al seu cubicle. Tenia la mirada fixa a la pantalla, els ulls vermells d’estar-s’hi hores. Vint anys a l’empresa l’havien convertit en una llegenda viva, però també en una relíquia.

    En James aixecà el cap i els seus ulls es van creuar. La Marcel·la va notar una barreja de ressentiment i cansament en la seva mirada. Recordava quan, el seu primer dia, l’havia vist presentar els resultats anuals com un mentalista fent trucs impossibles. Ara, semblava un lleó cansat, defensant el seu territori per inèrcia.

    «Ei, James», va saludar la Marcel·la. Ell va grunyir una resposta i va tornar a la pantalla. La Marcel·la va pensar en els gràfics que acabava de veure. Per primera vegada, els seus números superaven els d’en James. Ell ja ho sabria?.

    Mentre s’allunyava, va sentir en James murmurant alguna cosa sobre «aquests maleïts robots que ens robaran la feina». La Marcel·la va accelerar el pas, sentint una barreja de culpabilitat i eufòria. Va pensar si d’aquí a vint anys ella seria com en James, aferrant-se a un món ja inexistent.

    Durant dècades, hem assistit a un augment constant de la desigualtat salarial, impulsat en part per les diferències de productivitat entre treballadors altament qualificats i la resta —i altres factors com l’estructura social patriarcal. Si la IA aconsegueix reduir aquestes diferències de productivitat, podríem estar a les portes d’una reducció significativa de la desigualtat salarial en moltes professions. Imaginem, per exemple, un futur on la diferència de rendiment entre un programador novell i un expert sigui mínima gràcies a copilots d’IA. En aquest escenari, seria molt més difícil justificar les enormes diferències salarials que actualment existeixen en moltes indústries tecnològiques.

    On quedaria la meritocràcia en aquest panorama? Quan les màquines poden igualar-nos en eficiència, què significa realment el mèrit? Els discursos de superació personal i d’autoajuda corporativa comencen a sonar anacrònics, mentre emergeix una nova consciència que qüestiona l’excel·lència professional com a únic camí cap a la realització personal.

    Ens trobem en una cruïlla existencial: continuar en la cursa frenètica de la productivitat o redefinir l’èxit en termes més humans. La IA podria ser el catalitzador que ens empeny a reconquerir la nostra humanitat: en la cura de les relacions, en la construcció de comunitats més sòlides, en la recerca d’un equilibri entre treball i oci. L’amenaça de la IA seria, doncs, una oportunitat per redescobrir el valor intrínsec de ser persones. Així, el veritable mèrit podria radicar no en quant produïm, sinó en com vivim i com ens relacionem amb els altres i amb nosaltres mateixos.

    Però estic sent massa optimista; la realitat és més complexa. En l’article de Business Insider, apunten a un estudi recent sobre treballadors autònoms a la plataforma Upwork mostra que, en lloc d’augmentar els salaris dels treballadors menys qualificats, —Oh! Sorpresa!— la IA està reduint els ingressos dels més ben pagats. Els millors treballadors autònoms en serveis basats en imatges van veure com els seus ingressos es desplomaven en un 14%. Per tant, en lloc d’elevar el terra salarial, la IA podria estar baixant el sostre. L’efecte igualador de la IA es traduirà en una distribució més equitativa dels beneficis econòmics? O portarà a una reducció general dels salaris en moltes professions qualificades?

    Durant dècades, hem organitzat el treball intel·lectual al voltant de la idea que hi ha una gran variació tant en la qualitat com en la quantitat de treball que produeixen el treballadors i treballadores. Això ha justificat complexos sistemes de gestió del rendiment, augments salarials basats en l’experiència i una cultura empresarial obsessionada amb la retenció del «talent». Però en un món on la IA pot igualar el rendiment dels treballadors, com canviarà tot això?

    Podríem estar dirigint-nos cap a un futur laboral on els ascensos i les estructures salarials basades en l’antiguitat quedin desfasades. Si la IA pot fer que un treballador novell sigui tan productiu com un veterà, quina justificació hi haurà per pagar salaris més alts basats en l’experiència? Tot plegat planteja preguntes inquietants sobre com estructurarem les nostres carreres i com estalviarem per a la jubilació si no hi ha una progressió salarial clara al llarg de la vida laboral.

    Paradoxalment, mentre els estudis mostren que la IA beneficia més als treballadors menys qualificats, moltes empreses estan responent inicialment a la contra. És comú sentir en boca d’executius el planejament de contractar menys principiants i augmentar el nombre d’experts per gestionar tasques complexes que encara són massa difícils per a les màquines. A mesura que la IA millori i pugui assumir tasques cada cop més complexes, és probable que es produeixi un canvi en les estratègies de contractació d’aquest tipus.

    La IA potser no ens prendrà la feina, però sí que ens obligarà a repensar què valorem en un treballador. Si la IA arribés a igualar les habilitats tècniques, potser haurem de posar més èmfasi en qualitats més difícils d’automatitzar, com la intel·ligència emocional, la creativitat o el pensament crític. El que, paral·lelament, podria portar a un canvi de paradigma en l’educació i la formació professional, allunyant-nos de l’actual ensenyament en habilitats tècniques específiques i centrant-nos més en el desenvolupament de capacitats humanes.

    En fi, la IA ens brinda una oportunitat per a redefinir les nocions de mèrit i valor en el lloc de treball. En lloc d’avaluar únicament la productivitat i els coneixements tècnics, pot ser que hàgim d’evolucionar cap a un sistema que valori i recompensi una gamma més àmplia de capacitats i contribucions humanes, el que podria conduir-nos cap a un món laboral més just i integrador, on el valor dels treballadors no es mesurarà simplement per la seva capacitat de produir, sinó per la seva capacitat d’aportar una perspectiva, empatia i creativitat singulars que complementin les capacitats de la IA, en lloc de competir amb elles.

    La Marcel·la va deixar caure el seu pes a la cadira, encara marejada per la reunió. Va obrir el seu ordinador i la pantalla d’inici del copilot d’IA la va rebre amb el seu habitual «En què puc ajudar-te avui?». Va dubtar un moment abans d’escriure: «Com puc ser més humana en un món dominat per la IA?».

    Mentre esperava la resposta, va mirar al seu voltant. L’oficina brunzia amb l’energia de sempre, però ara li semblava diferent. Va veure en James, amb vint anys d’experiència, lluitant amb un full de càlcul. Va veure la Nora, la becària, dominant sense esforç l’última eina d’anàlisi de dades. I es va veure a si mateixa, atrapada entre dos mons.

    «I ara què?», es va preguntar. Si la IA la feia tan productiva com qualsevol altre, com es diferenciaria en el futur? Potser la clau no era competir amb la màquina, sinó complementar-la en una relació jeràrquica on l’humà estigui per sobre. Potser el futur no pertanyia als més productius o als més experimentats, sinó als que poguessin aportar el que és exclusivament humà.

    Va tornar a mirar la pantalla. El copilot d’IA encara no havia respost. I de sobte ho va entendre. La resposta no la trobaria en un algoritme, sinó en ella mateixa. En la seva empatia, en la seva creativitat, en la seva capacitat de connectar idees d’una manera que cap màquina podria.

    La Marcel·la va somriure. Potser aquesta revolució de la IA no era el final del camí, sinó el principi d’un de nou. Un camí on el veritable talent rauria en la capacitat de ser profundament humans en un entorn cada cop més automatitzat. Va tancar el copilot d’IA sense esperar la resposta i es va aixecar. Tenia una idea per al pròxim projecte i necessitava parlar-ne amb en James i la Nova. Després de tot, sabia que el futur ho construirien tots plegats.

  • El puny i la fúria: anatomia d’una conspiració digital

    El puny i la fúria: anatomia d’una conspiració digital

    Amb els ulls clavats en el visor de la seva càmera, Evan Vucci semblava immune al caos que l’envoltava. El pànic s’havia apoderat del recinte, però ell romania impassible, com si fos un far enmig d’una tempesta. A pocs metres, una massa de cossos s’agitava frenèticament. Eren els agents del Servei Secret, que formaven una muralla humana al voltant d’una figura encara invisible.

    De sobte, un moviment. Vucci va tensar els músculs, preparant-se per al moment decisiu. Com un felí a punt de saltar sobre la seva presa, es va desplaçar àgilment, buscant l’angle perfecte. Els seus dits ballaven sobre els controls de la càmera, ajustant-la amb una precisió mil·limètrica. El perill? La incertesa? Eren conceptes aliens per a ell en aquell instant.

    I llavors va passar. Com un fènix que reneix de les seves cendres, una figura va emergir d’entre la massa d’agents. «Wait, wait», va grunyir una veu ronca. Els xiulets dels trets encara ressonaven a l’aire, com un eco malèfic, quan Donald Trump es va alçar sobre l’escenari. Amb la cara esquitxada de sang i una mirada ferotge, va aixecar el puny al cel. «Fight, fight», va rugir, desafiant a la mort mateixa.

    Vucci no va dubtar. Amb la serenitat d’un cirurgià i la rapidesa d’un pistoler, va prémer el disparador. En una fracció de segon, va immortalitzar l’instant en què un home convertia el terror en espectacle. L’expresident, encara pàl·lid pel recent intent d’assassinat, havia aconseguit el que semblava impossible: transformar el perill en un acte de prestidigitació política. La imatge capturada per Vucci no és només una fotografia; és el testimoni d’un mag en plena actuació, desafiant les lleis de la realitat davant d’un públic atònit.

    El dissabte 13 de juliol de 2024, durant un míting de campanya a Pensilvània, Thomas Matthew Crooks, un jove de 20 anys, va obrir foc contra Trump. L’atac va acabar amb una víctima mortal, diversos ferits, entre els quals es troba el mateix Trump, i amb l’atacant abatut. L’incident ha sacsejat la ja tumultuosa campanya presidencial nord-americana. En qüestió de minuts, les xarxes socials, especialment X, es van convertir en un vesper d’especulacions, teories conspiratives i acusacions creuades.

    Per una banda, la ultradreta, encarnada en representants republicans com Greg Steube de Florida i Mike Collins de Geòrgia, va insinuar, sense proves, la complicitat del president Biden en l’atac. «Van intentar empresonar-lo i ara han intentat matar-lo», va piular Steube, en un missatge on suggereix que l’administració persegueix suposadament a Trump.

    Captura de pantalla | The Verge

    Elon Musk també va participar de la narrativa conspiracionista reaccionària. En una publicació a la seva plataforma, Musk va compartir captures de pantalla de titulars de diversos mitjans que informaven sobre «forts sorolls» al míting de Trump. «Els mitjans tradicionals són pura propaganda. X és la veu del poble», va escriure Musk, suggerint que els mitjans ocultaven informació sobre l’intent d’assassinat. Cal destacar que, en aquell moment, les autoritats encara no havien confirmat oficialment la naturalesa de l’incident, per això els mitjans eren cautelosos en els seus titulars inicials.

    No és el primer cop que el magnat alimenta teories d’aquest estil. El diari The Verge ha hagut de desmuntar recentment la teoria del «gran reemplaçament», una idea conspirativa que Musk ha promogut en diverses ocasions. La teoria conspiracionista sosté que existeix un pla orquestrat per les «elits globals» per substituir la població blanca d’Occident amb immigrants no blancs. L’objectiu suposat seria alterar la composició demogràfica i política de les nacions occidentals. Originada en cercles d’extrema dreta, aquesta propaganda racista ha estat vinculada a actes violents contra minories i sovint inclou connotacions antisemites.

    Del bàndol contrari, els conspiracionistes anti-Trump van fer tendència mundial les etiquetes #falseflag i staged promovent que l’atac va ser orquestrat o, fins i tot, completament fictici.

    Als racons més obscurs d’internet van proliferar teories encara més inversemblants. Segons informa Wired, van sorgir acusacions que implicaven des de l’anomenat «estat profund» fins a figures com George Soros, Barack Obama o Hillary Clinton en l’atemptat contra Trump. El més preocupant és la velocitat i l’abast de la difusió de teories extravagants com aquestes, impulsades per algoritmes que prioritzen l’engagement sobre la veracitat de la informació.

    X i la lluita contra la desinformació: un repte sense resoldre

    El paper d’X en aquest fenomen mereix un escrutini particular. La plataforma de Musk, amb una política permissiva pel que fa a la moderació de continguts, s’ha convertit en un entorn propici per a la propagació de desinformació. Una realitat que ni tan sols les notes de la comunitat poden amagar.

    Fa un any, vaig elogiar les notes de la comunitat com una eina prometedora per millorar la qualitat de la informació a X. Tanmateix, l’experiència ha revelat limitacions significatives 1 2:

    • Temps de resposta lent: Malgrat les millores, la creació d’una nota encara triga 1,82 dies de mitjana. En un entorn digital on la informació es propaga en segons, aquest retard és crucial.
    • Impacte limitat: No hi ha evidència que les notes redueixin significativament l’engagement amb tuits enganyosos. Això qüestiona l’eficàcia real de l’estratègia.
    • Focalització inadequada: Els contribuents tendeixen a centrar-se en comptes verificats amb molts seguidors, ignorant fonts menys visibles però potencialment més nocives.

    De fet, les notes de la comunitat s’han convertit en un camp de batalla ideològic. Qualsevol publicació, independentment de la seva orientació política, es veu sotmesa a un escrutini que sovint reflecteix més les divisions ideològiques que la cerca de la veritat. Per exemple, si un usuari d’esquerres afirma «Això és blanc», en qüestió d’hores apareix una nota suggerint «Però també podria ser negre», i viceversa. Així, en lloc de clarificar la informació i pintar «l’escala de grisos», les notes afegeixen una capa addicional de confusió que degenera en polarització.

    En lloc de proporcionar context útil, les notes sovint contribueixen a augmentar la desconfiança en la informació compartida a la plataforma. El risc actual és que, en comptes de ser un instrument contra la desinformació, les notes s’estiguin convertint en un vehicle més per difondre narratives alternatives, freqüentment sense fonament factual.

    Increïble ironia: el mateix home que proclama defensar la llibertat d’expressió ha creat un ecosistema on la veritat és, amb freqüència, la primera víctima.

    Les estratègies actuals contra la desinformació a X no estan a l’altura de la velocitat i complexitat de l’ecosistema digital modern.

    Com podem preservar un espai per al debat obert i vigorós sense sucumbir a la tirania de la falsedat? La resposta, si existeix, probablement rau en la nostra capacitat col·lectiva per desenvolupar una alfabetització mediàtica més sofisticada, capaç de desxifrar no només el contingut del que veiem, sinó també els mecanismes a través dels quals se’ns presenta.

    La fàbrica de mentides d’Alvise Pérez

    A Espanya, un dels màxims exponents de la desinformació és Alvise Pérez, influencer digital que ha fet de la difusió de notícies falses i teories conspiratives el seu modus operandi. El cas de l’agitador ultra és un exemple clar de com les teories conspiratives i les notícies falses poden influir en el debat públic.

    Recentment, Pérez va difondre a Telegram informacions falses sobre l’intent d’assassinat de Donald Trump. Sense cap fonament, va atribuir l’atac a un suposat militant d’ANTIFA, Matthew Crooks. Segons Alvise, Crooks havia publicat un vídeo amenaçador a YouTube hores abans de l’atemptat, tot i haver-se registrat com a votant republicà per despistar les autoritats. Aquestes afirmacions, completament infundades, van ser ràpidament desmentides.

    Alvise també va apuntar contra les dones del Servei Secret, acusant-les de ser responsables dels suposats errors de seguretat durant l’incident. Acusacions que no només manquen de base factual, sinó que també revelen un clar biaix sexista.

    La facilitat amb què aquestes falsedats es propaguen per les xarxes socials és alarmant. Els seguidors de Pérez, predisposats a defensar aquestes narratives —tot i que sàpiguen que són falses—, les comparteixen, amplificant l’abast de la desinformació.

    Les plataformes digitals han d’assumir una major responsabilitat en la moderació de continguts —també Telegram. El periodisme rigorós, per la seva banda, juga un paper crucial en desemmascarar les narratives falses i oferir informació contrastada. Per això és important que recuperi l’autoritat i la confiança de la ciutadania.

    El cas d’Alvise Pérez (i del seu cap de premsa Victor Quiles) posa de manifest la urgència d’abordar la desinformació com un problema social i polític de primer ordre. En un món cada cop més polaritzat, la capacitat de distingir la veritat de la ficció es torna essencial per a la salut de les nostres democràcies.

    Més enllà de les narratives: la materialització de les realitats alternatives

    El crític cultural Joan Burdeus, en la seva anàlisi a Núvol de la fotografia d’Evan Vucci, encerta en subratllar la naturalesa performativa de la política contemporània. La imatge de Trump, amb el puny alçat moments després de l’atemptat, exemplifica com la realitat i la ficció s’entrellacen en l’escenari polític actual. Però aquesta observació, tot i ser aguda, només rasca la superfície d’un fenomen molt més profund i preocupant.

    És ja un tòpic afirmar que vivim en l’era de les narratives. Des de Guy Debord i la seva Societat de l’Espectacle fins a Jean Baudrillard i els seus «simulacres», nombrosos pensadors han advertit sobre com la realitat es dilueix en favor de les seves representacions. Tanmateix, l’adveniment de les xarxes socials ho ha portat a un nivell sense precedents.

    El que estem presenciant amb casos com l’atemptat contra Trump no és només la creació de narratives alternatives, sinó la seva materialització en comunitats digitals que les viuen i les propaguen amb fervor quasi religiós. Henry Jenkins, en els seus estudis sobre la cultura participativa, va predir aquest fenomen, però potser no va imaginar fins a quin punt les xarxes socials l’accelerarien i l’intensificarien.

    Les teories conspiratives que hem vist proliferar al voltant de l’atemptat —des de les acusacions infundades contra Biden fins a les elucubracions sobre un suposat muntatge— no són simplement idees que viatgen pels canals digitals; són narratives al voltant de les quals els fandoms polítics construeixen la seva identitat.

    Plataformes com X o canals com Telegram, improvisos de bona moderació de continguts, són incubadores que consoliden els fandoms agitadors i antidemocràtics. No estem davant d’un fenomen aïllat, sinó d’una nova forma de construir i viure la realitat política i social.

    La resistència ja no només hem de desmentir informacions falses, sinó també comprendre i abordar les dinàmiques socials i psicològiques que permeten que aquestes narratives arrelin i floreixin entre la massa social.

    La fotografia de Trump, amb la seva barreja de perill real i teatralitat calculada, no és només una imatge icònica; és un portal a aquestes realitats paral·leles que ara coexisteixen i competeixen en l’esfera pública digital. La veritat, en aquests temps turbulents, no és simplement elusiva; està en constant negociació i reinterpretació per part de comunitats digitals cada cop més polaritzades i aïllades en les seves pròpies bombolles informatives.

    Mentre consumim internet, la nostra tasca com a ciutadans informats i crítics va més enllà de la simple verificació de fets. Hem d’aprendre a desxifrar les estructures comunitàries que generen aquests continguts i els mecanismes psicosocials que les sostenen i les propaguen. Només així podrem trobar un camí cap a una veritat compartida enmig de la cacofonia de narratives en competència que defineixen la nostra era digital.

  • Del «Vocal Fry» al «Fundy Baby Voice»: L’espectre sonor del sexisme digital

    Del «Vocal Fry» al «Fundy Baby Voice»: L’espectre sonor del sexisme digital

    En sortir del cinema després de veure Inside Out 2, mentre la canalla al meu voltant demanava gelats i joguines a les botigues del centre comercial, em preguntava com els de Pixar, genis de l’animació, representarien la sexualitat en el seu cosmos emocional.

    Imaginava escenaris dignes d’un assaig freudià modern: la Por, vestida amb un preservatiu gegant, prenent el control durant la primera experiència sexual; l’Alegria, saltironant sobre un matalàs en plena efervescència hormonal; o la Ira, transformada en una bola de foc passional, dominant el panell de control durant una trobada particularment porca i intensa.

    Sense esperar-ho, de camí a casa, el Fàstic —l’emoció verda i sarcàstica— va prendre el comandament de la meva consciència. Us ho explico.

    Llambregant TikTok al metro, a la pantalla va aparèixer un Adonis contemporani, amb músculs tan definits que semblaven esculpits per Miquel Àngel. El semideu culinari mostrava com estava preparant un plat de pollastre, però qualsevol hauria jurat que estava a punt de protagonitzar una porno. Les seves mans acariciaven la pitrera —de pollastre, eh— amb un erotisme tan exagerat —a la part que innecessari— que vaig dubtar si estava veient una recepta o un preludi a «50 ombres de pollastre».

    @

    ♬ –
    No he pogut trobar el vídeo, però era semblant a aquest. Com ella em pregunto: no sentiran vergonya quan filmen aquests vídeos?

    Abans de poder recuperar-me de l’espectacle gastro-eròtic, TikTok va llançar-me a l’altre extrem de l’espectre. En aquest cas, una jove que semblava sortida d’un anunci dels anys 50 explicava com preparava el sopar per al seu «estimat marit». També cuinava pollastre —coincidència o conspiració avícola?—, però el seu enfocament era radicalment diferent. La seva veu, un xiuxiueig infantil que faria semblar la Blancaneu una fumadora empedreïda, descrivia cada pas amb una dolçor embafadora.

    Vaig trobar-me a mercè dels dos extrems d’una de les narratives predominants al món digital: la hipersexualització (masculina o femenina) i la infantilització (predominantment femenina).

    Mentre buscava refugi a X, la usuària @XfemceL9 va descobrir-me el nom del fenomen vocal: fundy baby voice. Aparentment, aquesta tècnica consisteix a parlar com si fossis una nena d’anime amb els ulls com a plats i amb veu de gatet xiuxiuejant, tot mentre t’autodenomines la reina de la llar, esperant que els teus seguidors aplaudeixin cada plat cuinat i cada llençol doblegat.

    La fatxosfera —aquest ecosistema digital on la nostàlgia pel passat es barreja amb el pànic al futur— es va llançar en tromba a respondre la piulada per defensar… el dret de les dones a sonar com nenes? Els seus arguments eren un batibull de teories conspiratives que farien enrogir el mateix Iker Jiménez. Hi ha qui ha dit, fins i tot, que termes com «neocristià» són invencions del lobby feminazi per desacreditar les veritables dones.

    Més enllà de la reacció de la ultradreta —en parlarem més endavant—, el fundy baby voice és un fenomen cultural i lingüístic que s’observa principalment en comunitats fonamentalistes cristianes als Estats Units. Les dones adopten una forma de parlar amb un to infantil i dolç que busca transmetre innocència i submissió.

    Captura de pantalla | HuffPost

    No es tracta simplement d’una elecció d’estil vocal; se l’inculquen a les nenes des de la infància com a part d’un conjunt d’expectatives sobre comportaments i modals. Les joves adopten aquesta veu per ajustar-se als rols de gènere tradicional i reforçar la percepció de puresa i obediència, perpetuant estereotips de fragilitat i dependència.

    @jesspipermo

    I had so many people tagging me on Twitter last night because they remembered me talking about the fundie baby voice.

    ♬ original sound – Jess Piper

    En els darrers anys, la crítica al fundy baby voice ha crescut als Estats Units. Molts assenyalen que reforça una dinàmica de poder desigual i limita l’expressió autèntica de les dones. La bloggera debuk publicava, al març d’aquest any, «Fundy baby voice-shaming», un article on sentència que, com a forma de control social, la veu infantilitzada priva les dones de la seva agència i autonomia, encaixant-les en motlles restrictius.

    Les dones que adopten la baby voice estan «fent gènere» —en el sentit butlerià del terme— d’una manera exagerada, reforçant les expectatives de feminitat dins del context social del cristianisme fonamentalista.

    Fundy baby voice-shaming

    L’article també s’immisceix en el debat sobre si és just avergonyir (fer shaming) a les dones que l’adopten o si, més bé, hauríem de dirigir l’atenció de les nostres crítiques a les estructures patriarcals que perpetuen aquesta pràctica.

    És important abordar el tema amb empatia i comprensió, reconeixent que moltes dones poden haver incorporat la fundy baby voice com a estratègia de supervivència en entorns conservadors o, fins i tot, com a mitjà per aconseguir acceptació social.

    En lloc de ridiculitzar-les, hauríem de promoure l’educació activa i la conscienciació, mostrant models alternatius de feminitat i empoderament. Tot i que s’ha de reconèixer que és difícil entrar en les consciències sectàries, cada cop és més habitual veure en els productes culturals representacions de feminitats alternatives a la normativa-tradicional-cristiana.

    Per exemple, podríem animar a més dones a adoptar el mode de parla de Nathy Peluso:

    @soy.manuels

    Te duele? Curita. Queres hablar como nathy peluso? turorial de Manuels. #tutorial #curita #hablar #hablarcomonathypeluso #nathtpeluso #grasa #nuevo #parati #oratoria #locucion

    ♬ sonido original – soy.manuels

    Se t’acudeix alguna figura pública catalana o espanyola amb fundy baby voice? A mi la primera que em ve al cap és Tamara Falcó, que no només manifesta infantesa en el to, sinó també fatxenderia (pijería) en l’expressió. Un altre cas pot ser la cantant Amaia Romero, que va sorprendre en la seva participació en el pòdcast de La Pija y La Quinqui per l’aparent canvi de veu:

    O fins i tot Paris Hilton, que darrerament va mostrar la importància de la veu per transmetre «serietat» en les seves declaracions davant el congrés dels Estats Units:

    @dailymail

    Paris Hilton’s voice switch during a speech with the US Congress has left fans baffled with many believing her ‘deep voice’ is her ‘real’ one. The socialite spoke to representatives to discuss why mental health and counseling should be included in child welfare programs. 🎥 C-SPAN #news #parishilton #celebrity #voiceswitch #voicechange #celebritynews

    ♬ original sound – Daily Mail

    No hi ha dubte que el fenomen de la fundy baby voice planteja preguntes inquietants sobre com les estructures de poder s’inscriuen en els cossos —i les veus— de les dones. En defensar aquest estil de parla, la fatxosfera està, de fet, reafirmant un ordre social que valora la docilitat i la dependència femenines.

    En aquest sentit, la fundy baby voice pot considerar-se una manifestació més, concretament vocal, d’un fenomen més ampli d’infantilització femenina que s’observa en diversos àmbits culturals.

    Cáceres i Díaz assenyalen en la introducción de «Percepción de los comportamientos y patrones corporales asignados a la mujer en publicidad» (2008) que

    la publicitat tendeix a infantilitzar la imatge de la dona i, per a ells, no només recorre a representar-la en edats més primerenques, sinó que reforça la càrrega de simbolismes, objectes, robes, postures, pentinats, trets físics o actituds que accentuen aquest procés en el qual la model queda ancorada en la seva infància.

    Una estratègia que no és accidental, sinó que «s’institueix com a altra eina patriarcal de les quals es nodreix la publicitat amb l’objecte de negar i ocultar la maduresa femenina».

    Hipersexualització i infantilització al contingut de les xarxes socials

    Abans d’aprofundir en els modes de parla com la fundy baby voice en el context de les xarxes socials, m’agradaria presentar els extrems de la línia de producció de contingut que he mencionat al principi i en la dialèctica entre ells.

    La construcció de la identitat i la perfomativitat de gènere en la tecnosfera estan sotmeses a una distorsió que oscil·la entre dos extrems: la hipersexualització i la infantilització. És fàcilment comprovable en alguns feeds de contingut en plataformes socials com TikTok, Instagram o X —de manera extrema en OnlyFans.

    Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy»

    D’una banda, la hipersexualització s’ha convertit en una moneda de canvi per obtenir visibilitat i èxit a les xarxes socials. Tant homes com dones, però especialment les dones joves, utilitzen el seu cos com a objecte de desig per atraure l’atenció i generar seguidors.

    La cosificació dels cossos —sobretot els canònics i normativament bells— pot ser una via ràpida per guanyar viralitat i visibilitat. Però ho és a costa de promoure estereotips de bellesa irreals i d’exacerbar la idea de la dona com a objecte sexual. La hipersexualització impacta en la salut mental i l’autoestima de les consumidores joves, que es veuen pressionades a ajustar-se a un ideal de bellesa inassolible i a sexualitzar-se prematurament.

    De fet, la hipersexualització ha anat més enllà i ha arribat als dibuixos animats (hentai), a les disfresses peludes (subcultura furry) i a tot el que us pugueu imaginar:

    https://www.tiktok.com/@gihborboleta/video/7319801470788865286?is_from_webapp=1&sender_device=pc

    Al mateix temps, en l’altre extrem de l’espectre, trobem la infantilització, especialment de les dones —del qual ja hem parlat. El més interessant és que, curiosament, en aquesta infantilització també hi ha un component d’hipersexualització. Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy» que explota la tensió entre la innocència infantil i la sexualitat adulta —un joc perillós que incorpora elements pedòfils o cosificació sexual dels nens i nenes.

    Per això, les implicacions dels modes de parla com la fundy baby voice són més profunds dels que ens pensem.

    Els modes de la parla

    En el vast panorama de l’expressió estètica, la veu humana s’erigeix en un instrument poderós, capaç de transmetre no només paraules i significats laterals, sinó també una gamma d’emocions i subtextos que van més enllà del llenguatge explícit. Mitjançant la modulació, el to i la intensitat, les veus poden revelar aspectes de la condició humana que no es limiten al gènere, com la classe social, la raça, l’orientació sexual o la identitat cultural.

    Un exemple recent que em va fascinar ho representa molt aconseguidament aquesta escena, amb la que vaig topar a TikTok, de la sèrie estatunidenca Loudermilk.

    @bestofmovies_in

    Someone really had to say it. 🤣 This scene from Loudermilk 📺 🙏 Follow for more 📺 #loudermilk #comedy #funny #webseries #series #tv #tvshow #ronlivingston #netflix #movie #film #facts #cinema

    ♬ original sound – Best Of Movies

    El vocal fry, una tècnica vocal, caracteritzada per un so «cruixent», aspre o ronc, ha sigut objecte d’anàlisi i debat per part de lingüistes, psicòlegs i experts socioculturals.

    Si bé el «crepitar vocal» s’utilitza habitualment en el cant per escalfar les cordes vocals, el seu ús en el llenguatge quotidià ha generat diverses interpretacions, tot i que, en general, la percepció de l’ús d’aquest mode vocal (com ensenya l’escena de Loudermilk) és negatiu —sobretot quan ho empren les dones.

    M’interessa especialment la novedosa aproximació que Monika Chao i Julia R. S. Bursten proposen a «Girl Talk: Understanding Negative Reactions to Female Vocal Fry». Les investigadores proposen una «explicació ecoica» per entendre per què molts oients reaccionen negativament quan les dones joves utilitzen aquest to de veu greu i ronc.

    Segons Chao i Bursten, quan una dona empra el vocal fry, alguns oients interpreten erròniament aquest to com una referència burleta a les veus masculines d’autoritat. «L’oient molest pot entendre’s com algú que interpreta el comentari de la parlant com una referència despectiva a les expressions dels parlants masculins», afirmen les autores.

    Aquesta interpretació equivocada té les seves arrels en el que els lingüistes anomenen el «codi de freqüència», que associa els tons de veu més greus amb la masculinitat. El vocal fry, en ser un to particularment baix, transgredeix aquest codi quan una dona l’utilitza.

    Les investigadores argumenten que les reaccions negatives reflecteixen actituds sexistes subjacents. En assumir que les dones no tenen dret a utilitzar un to de veu associat amb l’autoritat masculina, els crítics del vocal fry femení reforcen, conscientment o inconscient, les jerarquies de gènere en la parla.

    Chao i Bursten conclouen amb una crida a l’acció: en lloc de demanar a les dones que canviïn la seva manera de parlar, hauríem de qüestionar les nostres pròpies suposicions. «Estaríem millor preguntant-nos per què assumim que la burla ecoica és el que les dones fan en adoptar fonacions masculinitzades», declaren a l’estudi.

    Artistes amb gran influència com Kim Kardashian, Kristen Stewart, Scarlett Johansson, Ariana Grande o Billie Eilish, en diferent grau de mesura, utilitzen el vocal fry en la seva parla quotidiana.

    En un article de la secció d’educació de la revista The Conversation titulat «If your teenager’s ‘vocal fry’ bothers you, you may be behind the times», Nicole Hildebrand-Edgar afirmava que

    [el feminisme] ha proposat diverses teories [respecte al vocal fry]. Algunes diuen que en utilitzar la veu crepitant, les dones estan suprimint la seva pròpia autoritat. A l’extrem oposat, altres diuen que la preocupació excessiva per la veu crepitant és només un altre cas de la societat que fiscalitza la veu de les dones en lloc d’escoltar-les.

    De la mateixa manera que el fundy baby voice, el vocal fry obre un debat intens en el si del moviment feminista. Ambdós modes de parla, productes del sistema patriarcal, construeixen una imatge femenina submisa i dependent del gènere masculí: o bé sobrerepresentant la feminitat o bé estetitzant-la al que es considera «el model masculí». Tanmateix, l’adopció d’aquests modes de parla per part de moltes dones pot interpretar-se com un acte d’empoderament o una via d’escapament per ser acceptades en determinades comunitats o cercles socials.

    La tensió dialèctica entre aquestes postures des del progressisme planteja una paradoxa inherent: per una banda, és necessari combatre la imposició de patrons vocals que perpetuen la desigualtat de gènere; per l’altra, no podem caure en la censura o repressió d’expressions individuals. Especialment, quan aquestes expressions provenen de grups marginalitzats que, tot i estar dins de grups privilegiats (com en el cas de les dones amb deixos infantilitzats), viuen sotmeses a un règim d’esclavisme voluntari.

    En resum, abans mencionava a Judith Butler i com la fundy baby voice reforça les expectatives de feminitat en la seva performativitat exagerada del gènere. Paradoxalment, aquest mode de la parla també subverteix les expectatives perquè, en intentar conformar-se a un ideal de feminitat submisa i infantil, la seva performance és tan exagerada que revela les estructures de poder i les expectatives socials que acostumen a romandre ocultes. Mentre que, per una banda, sembla reïficar estereotips de gènere, per l’altra, la seva natura exagerada pot servir per desestabilitzar aquests mateixos estereotips, fent-los visibles i, per tant, subjectes a crítica.

    Moralina: menys burles, més reflexió i, si pot ser, una mica d’humor

    Mentre l’algoritme de TikTok em retorna a la realitat, quedo amb la sensació d’haver presenciat un espectacle grotesc que reflecteix les contradiccions i les paradoxes del món digital. El viatge que he fet des del cinema fins al metro, passant per les xarxes socials, m’ha deixat amb un gust agredolç i una barreja d’emocions que ni tan sols els de Pixar podrien representar adequadament.

    Potser la propera vegada que senti una noia parlant com si s’hagués empassat un globus d’heli, en lloc de riure-me’n, em rascaré el cap i pensaré: «Ostres, quin feix de complexitats socials hi ha darrere d’això!».

    No estic dient que haguem d’aplaudir cada xiuxiueig infantil o grunyit greu que sentim per TikTok. Però potser, només potser, abans de fer l’ullet sarcàstic al company del costat, podríem dedicar un segon a pensar en el circ social que ha portat a aquestes noies a sonar així. I qui sap? Potser aquestes veus són en realitat un cavall de Troia sonor, infiltrant-se en el sistema per fer-lo explotar des de dins.

    Així que, la propera vegada que us topeu amb una fundy baby voice o un vocal fry salvatge, en lloc de córrer a fer un meme, potser podríeu aturar-vos i dir: «Ei, potser aquesta noia està fent més per desmantellar el patriarcat del que em penso… o potser només vol uns quants likes més. Què sé jo…»

    En un context en què la sexualitat i la identitat es converteixen en eines per obtenir atenció i validació, oscil·lant entre la hipersexualització i la infantilització femenina, em sembla crucial fomentar una consciència crítica que ens permeti desxifrar i desafiar aquestes narratives limitadores. La lluita per una societat més justa i igualitària ha d’incloure la recuperació de les nostres veus autèntiques i una redefinició oberta del significat de la feminitat (i, per tant, necessàriament de la masculinitat).

    Reflexionant sobre fenòmens com la fundy baby voice o el vocal fry, m’adono que aquestes expressions vocals són més que simples modes: són manifestacions de les estructures de poder que s’inscriuen en els nostres cossos i les nostres veus. Però també poden ser eines de subversió, revelant i desestabilitzant els mateixos estereotips que semblen reforçar.

  • VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada

    VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada

    Elon Musk està —y dale perico al torno— intentant instal·lar la idea que els canvis que està aplicant a X són per fer la plataforma més democràtica i per assegurar la llibertat d’expressió dels usuaris. En realitat, però, està modificant radicalment les condicions del diàleg social que havia establert Twitter en la seva primera etapa. Unes noves condicions que no són necessàriament millors: reflecteixen una clara orientació cap a la pràctica de l’economia de l’atenció. O dit d’una altra manera, són canvis per entrar en la competència per captar el màxim de temps i interacció dels usuaris per, sobretot, guanyar influència política i social (que tradueix en beneficis que guanya amb els seus altres negocis).

    No és gens creïble que la privatització dels likes sigui, a llarg termini, positiva per a nosaltres. No és tan senzill com pensar «que bé! Ara podré fer m’agrada a piulades més risky sense por que em cancel·lin». La invisibilitat dels nostres actes, l’anell de Giges, no fa més que intensificar la polarització i crear un entorn favorable per a les estratègies immorals de la ultradreta i el feixisme (propagació de notícies falses, etc.). La propagació de discursos extremistes i populistes de la dreta i la ultradreta, que erosionen els consensos socials construïts sobre els drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la mateixa democràcia, escampen per X, TikTok, YouTube, Instagram, Facebook, Reedit, Twitch, etc., estimulats pel mitjà digital —el mitjà és el missatge— sota la dictadura de l’algoritme invisible i les funcionalitats gamificadores que ens sectaritzen i aïllen.

    La invisibilització dels m’agrada elimina la jerarquia i la diferenciació de valors entre els usuaris. El m’agrada d’un expert es converteix en equivalent al d’un bot, desposseint el contingut d’una avaluació crítica significativa i sotmetent-lo a una validació purament quantitativa. Aquesta uniformitat distorsiona la percepció del valor del contingut digital i fomenta, alhora, la creació d’una realitat simplificada, on les interaccions complexes es redueixen a meres xifres.

    Llavors, què podem fer com a usuaris per lluitar contra aquesta privatització? Primer, hem d’adoptar una actitud crítica i conscient envers la informació que consumim i compartim. És essencial verificar les fonts i no contribuir a la disseminació de continguts dubtosos o falsos. I això ho diu algú que va piular honorant la memòria de Noam Chomsky quan es va escampar el bulo de la seva mort —la bona i la mala voluntat juguen aquí un paper clau.

    En segon lloc, podem utilitzar altres formes d’interacció que no depenguin exclusivament dels m’agrada. Respondre amb comentaris reflexius i compartir contingut amb una anàlisi crítica ajuden a fomentar un diàleg més profund i significatiu. Estaràs pensant «tu no has estat mai a Twitter, o què?». X és una claveguera plena de detritus, odi, insults, idiotes. Sí. I el mitjà promou que això sigui així, perquè d’alguna manera o una altra ens enganxa aquest detritus.

    A banda de l’economia de l’atenció, X promou una economia libidinal en funcionar com un mecanisme que opera sobre els nostres desitjos i pulsions més bàsiques. Ens enganxa mitjançant una forma de jouissance, una sort de goig pervers que sentim pel conflicte, l’odi i l’absurd.

    El fet que sigui detritus és precisament el que manté la plataforma viva. El sistema està dissenyat —i en això treballa Musk— per promoure interaccions negatives: són les que més generen engagement. És una forma de l’espectacle en el sentit de Guy Debord: un conjunt de relacions socials mediatitzades per imatges que, en aquest cas, són imatge de conflicte i controvèrsia.

    Aleshores, sí, tens raó, no només és necessari canviar la forma en què interactuem; també cal canviar la infraestructura mateixa de les xarxes socials. Hem de trobar la manera de dissenyar plataformes que no només valorin la quantitat de likes, sinó que promoguin la qualitat de les interaccions. Això implica una reestructuració radical de com entenem les xarxes socials i el seu paper de la nostra societat. També d’un profund i utòpica autoanàlisi, no ens enganyem. Però és precisament aquesta utopia la que necessitem mantenir viva com a punt de resistència contra el caràcter opressiu de l’espectacle digital actual —i dels seus perpetuadors.

    Enfront de l’economia de l’atenció, aspirem a plataformes que promoguin l’economia procomú (commons-based peer production), proposada per Yochai Benkler, que ofereix una alternativa radical a la lògica extractiva. Basada en principis de col·laboració, obertura i reciprocitat, l’economia procomú desafia les nocions tradicionals de propietat i valor econòmic. El model proposa una forma de producció descentralitzada i cooperativa, on els recursos i el coneixement es comparteixen lliurement per al benefici col·lectiu. Projectes com el programari lliure o Wikipedia exemplifiquen aquesta visió, demostrant la viabilitat d’un sistema econòmic basat en la cooperació més que en la competència.

    L’economia procomú, per tant, no només qüestiona les estructures de poder existents, sinó que també suggereix la possibilitat d’una economia post-escassetat, on el valor es deriva de la creació i compartició col·lectiva del coneixement, més que de la seva privatització i monetització.

    A més, podem promoure iniciatives que fomentin la transparència i l’ètica en les xarxes socials. Això pot incloure el suport a plataformes alternatives que respectin millor la diversitat d’opinions i la qualitat del contingut, o bé participar en moviments que pressionin les grans tecnològiques per adoptar polítiques més responsables i justes.

    Una altra mesura que considero crucial per millorar aquesta situació és defensar l’educació mediàtica per entendre millor com funcionen aquestes plataformes i com les nostres interaccions són explotades. Per això considero un error aquest moviment de pares i professors de voler prohibir l’ús dels dispositius electrònics en horari escolar. Si les persones infants, joves, adultes —sobretot les adultes— tinguessin una comprensió més profunda, podrien resistir les temptacions de l’economia de l’atenció i contribuir a un espai digital més saludable i democràtic.

    Hem d’organitzar-nos a través de la xarxa, però per avivar l’acció col·lectiva fora d’elles. El món es transforma des dels carrers, les institucions, les plataformes, les comunitats que pensen, deliberen, dialoguen, pressionen i, sobretot, actuen.

  • V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa

    V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa

    Amazon Prime ha llançat la quarta temporada de la sèrie The Boys aquest estiu i la ultradreta ha posat el crit al cel. The Boys amb extremada cruesa ens submergeix en un univers on els herois no són protectors ni justos, sinó més aviat antiherois corruptes que responen als interessos de grans corporacions privades. La sèrie dissecciona la il·lusió de la bondat inherent al poder, exposant com la fama i el capitalisme converteixen els herois en monstres. En aquest univers, els Boys actuen com agents de la veritat, desemmascarant les perversitats encobertes per la façana heroica. La sèrie ens confronta amb la realitat que el veritable mal no rau en el poder en si: rau en les estructures ideològiques que el sustenten i perpetuen.

    Des del seu inici, la sèrie ha estat una crítica aguda i satírica al moviment d’ultradreta populista, símptoma global de l’actual cicle neoliberal. Tot i que sempre ha inclòs referències quasi explícites, és en aquesta quarta temporada on els guionistes estan sent extremadament clars en la seva associació amb aquests fenòmens antidemocràtics. Sorprenentment, molts seguidors de la ultradreta s’hi han aficionat atrets per la seva estètica «masculina» i violenta. Ara bé, sembla que n’han malentès el rerefons. The boys no riu AMB ells. Tot el contrari: es burla D’ELLS.

    En una època de hipervisibilitat i sobreproducció d’imatges i narratives, les representacions mediàtiques sovint esdevenen polisèmiques, és a dir, carregades de múltiples significats potencials. The Boys pot ser percebuda de manera molt diferent segons el bagatge cultural i ideològic de cada espectador. La ultradreta, en aquest sentit, podria haver vist en la sèrie una glorificació de la força i la dominació, interpretant els herois com a figures que reflecteixen els seus propis ideals de poder i autoritat.

    A més la naturalesa de la sàtira és ambigua i complexa. La sàtira opera en un terreny d’ironia i exageració, creant una distància crítica respecte a allò que representa. Tanmateix, aquesta distància no sempre és evident per a tots els espectadors. Quan la sàtira es presenta de manera subtil, com ho feia inicialment The Boys, els seus missatges poden ser interpretats com a directes i literals. En aquest sentit, la ultradreta podria haver-se aprofitat d’aquesta ambigüitat per projectar-hi els seus propis valors i creences, ignorant la crítica subjacent.

    A tot això se suma el fenomen de la postveritat i la proliferació de fake news que han erosionat la capacitat de discerniment crític de molts espectadors. En un món on les fronteres entre realitat i ficció són cada cop més difuses, la capacitat de distingir entre sàtira i representació directa esdevé més complicada. La ultradreta, sovint immersa en narratives conspiratives i desinformació, podria no tenir les eines crítiques necessàries per desxifrar la intenció satírica de The Boys. (Tot i que dubto que les audiències progressistes hàgim estat més ràpides en adonar-nos del nostre error d’interpretació, en una situació similar).

    La manera en què es conformen aquestes comunitats digitals i construeixen l’imaginari comú és d’especial rellevància en la investigació que ens ocupa.

    El m’agrada com a forma de validació social reforça la identitat de l’individu dins de la comunitat digital. Els cors ajuden a formar i solidificar comunitats basades en interessos i opinions compartides. Aquest acte, tan simple com prémer un botó, esdevé una declaració pública, una confirmació de pertinença. Andreas Reckwitz assenyala a Die Gesellschaft der Singularitäten que els likes i retuits, a banda de ser indicadors de visibilitat i reconeixement, també són formes d’autodescripció i presentació de la identitat de l’usuari. Aquestes interaccions prenen forma de moneda social en la qual el valor es determina tant per la quantitat com per la qualitat percebuda del reconeixement. Així, en cada m’agrada hi ha una petita història, un vincle que es forja entre emissors i receptors.

    La idea dels m’agrada com a moneda social és fascinant, ja que permet abordar les piulades com a productes d’informació que es connecten i distribueixen en funció del valor de les interaccions dels usuaris respecte a ells. És un mercat invisible on cada clic té el seu pes específic. Les comunitats d’X (cinema, música, política, filosofia, llibres, etc.) es reuneixen al voltant de contingut relatiu a les seves disciplines i intercanvien m’agrades i retuits, atorgant reconeixement als tuits-productes i indirectament als usuaris que els publiquen. El reconeixement es tradueix en prestigi i autoritat en el cas dels usuaris. En aquesta xarxa, cadascú és alhora espectador i protagonista, i cada interacció construeix una part del relat col·lectiu.

    El m’agrada és un fenomen que interactua amb aquesta dualitat de l’usuari com a espectador i protagonista. Quan fem like a una piulada li transferim aquesta càrrega de valor, que la fa agradable, i indirectament transferim prestigi a l’autor de la piulada; alhora estem solidificant la nostra identitat digital en un acte que també respon a les mateixes ànsies per guanyar una reputació en línia. Imaginem que el meu perfil en línia només tracta de temes polítics. En un recorregut fútil i intranscendent pel meu feed llegeixo una declaració fascinant sobre, no sé, l’amor romàntic. Penso que hi estic d’acord i que m’agrada aquesta declaració en contingut i en forma. Però retuitar-lo seria massa: apareixeria al meu perfil i podria desvirtuar la meva imatge en línia. Malgrat això, aquests interessos aparentment distants també construeixen la meva imatge pública digital i em situa en unes coordenades ideològiques i culturals concretes.

    Els m’agrada són, per tant, perfectes per mostrar públicament l’afecte per aquests continguts que ens complementen i enriqueixen la nostra narrativa en línia. A través dels m’agrada, ens incloem en una conversa més gran on participa la nostra comunitat i on reforcem la nostra identitat més enllà dels temes que acostumem a tractar. Aquest gest, aparentment simple, d’assenyalar una piulada amb el símbol d’un cor vermell, transcendeix la mera interacció superficial. És una manera de dir: «jo també hi soc aquí», integrant-nos en un diàleg col·lectiu que ens defineix i ens connecta amb altres més enllà de les nostres fronteres temàtiques habituals.

    La privatització dels m’agrada impacta directament en la cohesió i la dinàmica de les comunitats en línia, així com en aquesta dimensió per a la construcció de la identitat digital. La pèrdua del seu valor qualitatiu provoca que el reconeixement passi a ser enterament producte de la quantitat, desvaloritzant la translació de prestigi de l’usuari-subjecte expert al tuit-producte-objecte publicat. En aquesta nova economia de l’aprovació, el significat profund es dilueix en una expressió numèrica i la veritable essència del reconeixement corre el risc de perdre’s en la superficialitat de les xifres. Amb la privatització dels m’agrada es debiliten els llaços comunitaris, en tant que l’aprovació social es torna menys visible i menys significativa.

    L’economia de l’atenció, que valora més la quantitat que la qualitat, juga directament en contra de l’adopció d’una actitud crítica i conscient envers la informació que consumim i compartim. Les comunitats digitals queden atrapades en una voràgine autoreferencial que les porta a, per exemple, malinterpretar els missatges i la sàtira d’una sèrie com The Boys: ofegats en les mateixes creences són incapaços de veure més enllà.

    La veritable llibertat a X s’aconsegueix fent un consum crític del contingut, verificant les fonts, analitzant els continguts amb profunditat i utilitzant altres formes d’interacció més significatives, com comentaris reflexius i diàlegs constructius, per mantenir la integritat del diàleg social en l’era digital. Totes aquestes accions són directament contràries a l’economia de l’atenció i al consum ràpid i instantani de continguts en el nostre món digital hiperaccelerat.