Fixeu-vos en aquesta divertida successió de fets. No us decebrà. Sabeu que hi ha milers i milers de cançons pop supervendas que estan composades amb quatre acords? Doncs amb dos o tres arguments neoliberals pots muntar-te tot un drama a Twitter! O millor: elaborar un discurs typical coach absolutament gastat –que a sobre et creus– i que pot arribar a instal·lar-se com a perspectiva vital dels teus seguidors més joves i despitats.
La streamer MissAndieFTW publicava ahir al seu compte de Twitter un vídeo mostrant la seva piscina i cantant en to d’escarn «tinc piscina i tu no tens piscina, ninoninonino». Una broma que es podria haver quedat en això, en una broma, si no fos perquè és de Twitter del que estem parlant.
Unes poques hores després pujava un altre vídeo de dos minuts explicant la diferència del que anomena «mentalitat de tauró» i «mentalitat de pobresa». El motiu d’aquest exquisit exordi (que s’entengui la ironia) era donar resposta a usuaris que, suposadament, l’han criticat per presumir de tenir piscina.
La línia argumental principal de MissAndie és que aquests usuaris tenen enveja i, en lloc de motivar-se i esforçar-se, al veure que algú triomfa, per arribar a obtenir el mateix status, es limiten a fixar-se en les possessions de la resta i a pensar que els que més tenen no s’han esforçat, demostrant un «pensament limitat». Enlloc d’admirar les persones «triomfadores» –és a dir, riques– només senten enveja. El vídeo termina animant a aquestes persones «limitades i envejoses» a què «ho treballin, perquè seran més feliços, perquè aconseguiran més coses en la vida».
La resposta evident del Twitter progressista no es va fer esperar:
(El següent tuit crec que no és irònic, que va en serio, però com aquí som progres, interpretarem que és ironia per la conveniència de totes)
Al dia següent, veient que el tema encara estava bullint a Twitter, l’streamer insistia en la seva «mentalitat de tauró» compartint l’speech d’un nen que animava a «treballar dur per aconseguir quelcom».
La resposta del filòsof César Rendueles no va esperar gaire. Veiem com planteja la tònica general que seguirà aquest article a continuació:
Minuts després gravava un altre vídeo exposant la seva situació de vulnerabilitat al intentar enviar «un missatge contra la enveja, contra la gent que té enveja, i enlloc de compartir el missatge, el que fan és llençar-li hate a ella […] perquè el que han entès aquests subnormals és que el que diu és que si no ets ric és perquè no te l’has currat».
Entenc perfectament la incredulitat que sent. Ella parla des de l’absolut sentit comú. Si t’esforces a la vida pots aconseguir l’impossible. En aquesta frase l’únic importat seria la voluntat si no fos per l’ús del verb poder. La voluntat no implica sempre poder. No farem una llarga reflexió foucaultiana sobre el subjecte subjectat a la normalitat, entesa com el dispositiu de poder més eficient. Però sí furgarem sota el discurs de l’esforç i la meritocràcia de la streamer.
El discurs pornogràfic de «la qüestió d’actitud» només està recautxutant el vell argument de la cultura de l’esforç que resa: per triomfar a la vida –ser ric i guanyar molts diners– només has de posar-li actitud, és a dir, has d’esforçar-te i treballar molt per aconseguir allò que desitges. Tot el discurset de l’enveja no deixa de ser el mateix, però amb un plus denigratori de la reacció de la classe treballadora sotmesa per les desigualtats i la jerarquia de classes.
Per començar podríem parlar què significa per a cadascú «triomfar a la vida». Aquesta gent pensa que els tenim enveja perquè volem ser rics, viure despreocupadament i tenir, com sol dir-se, la vida resolta. Quina sorpresa s’enduran quan se n’adonin que hi ha qui, a banda de mirar-nos el melic, mirem els dels demés i entenem que la nostra situació de privilegi (sud d’Europa) és principalment en detriment de la meitat sud de l’hemisferi. Tampoc cal que ho plantegi civilitzatòriament. A la absolutament desigual societat espanyola passa el mateix. I sabent que això és així, ens impliquem per construir comunitats, estats, internacions, socialment justes; on la riquesa quedi repartida i no s’acumuli grans quantitats de capitals en mans d’uns pocs.
MissAndieFTW s’oblida de les profundes desigualtats de classe. Hauríem de tornar a veure Slumdog Millonaire. No és ningun secret ni ninguna mentida que hi hagi una majoria de treballadora en aquest món; condició que determinarà les possibilitats per accedir a un o un altre grau de coneixements o estudis, a un o un altre tipus de feina, a una dependència més o menys gran de la despesa del seu temps de vida per mantenir-se amb vida i que aquesta sigui mínimament de qualitat.
Quan neixes en determinats barris, en el si d’una família obrera, no és tant important l’esforç que li dediquis a aconseguir el que vols. De fet, els propis desitjos i voluntats quedaran determinats per aquestes condicions vitals i, segurament, ben llunyans dels desitjos i voluntats dels més privilegiats. Partint d’aquesta premissa fonamental, l’anomenada «cultura de l’esforç» no és més que una treta per generar confusió entre la classe treballadora i mantenir-la alienada i, principalment, aïllada o separada.
Desmuntar el discurs de la cultura de l’esforç entre la classe treballadora no és gens fàcil, perquè és molt efectiu i molt seductor. Creure que només depèn de la teva voluntat la capacitat d’aconseguir més coses a la vida és un bon discurs publicitari: només necessites de tu mateix per aconseguir el que et proposis (principalment ser ric). Si tothom es comportés, sintonitzant amb aquest discurs, seria possible construir una societat meritocràtica, en la qual siguin els mèrits i no les condicions de classe els que determinin la posició social. Així l’estructura social depèn únicament de l’esforç i la competència dels individus i els interessos privats, i no del bé comú i la cooperació dels individus per teixir interessos col·lectius que no deixin ningú enrere.
Jean-Paul Sartre va comprendre, en el intent d’apropar l’existencialisme que centra el discurs en la llibertat del subjecte i el marxisme que el centra en l’objecte, que el subjecte projectat al món, lliure i angoixat, estava condicionat també per situacions objectives com són agrupacions humanes que el sobrepassaven (la classe social). «Dir de l’home el que és, és dir el que pot», afirmava a la Crítica de la raó dialèctica (1960).
Per concloure deixo obertes dos vies de pensament que m’han semblat interessants respecte a la cultura de l’esforç i la meritocràcia. El primer es aquesta idea de César Rendueles on planteja que «Els [que defensen] la cultura de l’esforç deprecien la motivació intrínseca i ens tracten com si fóssim nens malcriats, als quals hi ha que estar sempre amenaçant o premiant perquè es portin bé».
L’escriptor i pensador Ramón Mistral reflexiona, en aquest tuit, sobre la inexistència d’una narrativa seductora alternativa a la cultura de l’esforç plantejada des de l’esquerra.
