Un esquirol. Alvise Pérez és un fenomen en l’esfera de l’extrema dreta espanyola, comparable a la marea trumpista que ha envaït els Estats Units. L’agitador digital ha utilitzat les xarxes socials com un camp de batalla, erigint-se com una veu inflamada i provocadora contra l’establishment polític tradicional. En les eleccions europees, Pérez es va presentar amb el seu partit «Se acabó la fiesta» (amb el logotip d’un esquirol), obtenint un resultat significatiu que va aconseguir captar l’atenció i el suport d’una franja considerable de l’electorat, desenganyada i farta de la política convencional.
El creador de bulos va quedar per sobre de Podemos i quasi iguala el resultat de Sumar, dues organitzacions d’esquerres considerades com a alternatives al PSOE.
De la mateixa manera que l’esquirol emmagatzema provisions per a resistir les inclemències de l’hivern, Alvise recull el suport electoral aprofitant-se de les pors i les frustracions dels votants. Conserva amb cura aquest ressentiment i descontentament social per transformar-los en vots.
L’atracció que Alvise Pérez exerceix sobre els seus votants es pot comprendre a través de la pedagogia del desencant. Els seus seguidors, desposseïts de fe en les institucions tradicionals, troben en Pérez una figura que canalitza la seva frustració i ressentiment. Així, l’elecció de Pérez no és merament política, sinó un acte simbòlic de rebuig al sistema. El seu èxit s’explica, per una banda, per l’habilitat amb què manipula el discurs populista, que descriu els problemes socials de manera simple i reduccionista (així com els abordatges) i, per altra banda, per la perillosa inclinació cap a l’autoritarisme, una repetició dels mecanismes que Hannah Arendt va identificar en els orígens de totalitarisme: la conversió de la política en espectacle i l’explotació de la desesperança com a eina de control social.
Captura de pantalla: Article de Antonio Maestre | La Sexta
L’esquirol habita als arbres, allunyat dels perills que l’amenacen al terra. Alvise, per la seva banda, subsisteix gràcies a immergir-se dins les seves bombolles (des)informatives que aïllen els seus seguidors de la realitat, alimentant una visió del món teixida amb mentides i teories conspiratives.
Aquests monstres sorgeixen en el camp fèrtil de la polarització, alimentada per la validació social dels m’agrada a les xarxes socials, que amplifiquen les narratives populars ja instal·lades en l’imaginari i marginen les minoritàries. Així, l’eco dels m’agrada ressona en un teatre digital on els protagonistes són els pensaments hegemònics, mentre que les veus discordants són relegades a un paper secundari.
D’aquest fenomen ha emergit la tendència de les unpopular opinions, judicis, creences o pensaments que, malgrat ser compartits per una majoria, romanen sovint inexpressats perquè desafien les normes socials o transgredeixen acords socialment inconscients. Aquesta dinàmica revela una complexa tensió entre el desig individual d’autenticitat i la pressió col·lectiva per la conformitat, suggerint que el silenci no és sempre absència de pensament; també es un mecanisme de protecció psíquica davant la potencial desaprovació social.
opinió impopular: si no voleu fer el contingut a les xarxes en català, ningú us obliga, però sisplau no feu piruetes i gimnàstica mental per intentar justificar per què el feu en castellà. ens és igual i no fa cap favor buscar justificacions en lloc de simplement fer-ho i ja
En «Against the Spiral of Silence», Dasom Eom, Linh Hoang i Gerry Oei, del Georgia Institute of Technology, analitzen el canal de Reddit r/unpopularopinion, dissenyat perquè els usuaris intercanviïn pensaments, opinions i judicis que no podrien expressar obertament per por a la crítica social.
L’estudi va revelar que, tot i ser dissenyat perquè els usuaris expressessin lliurement opinions socialment impopulars, a la pràctica la comunitat està dominada per homes blancs joves i heterosexuals. Com a resultat, les «opinions impopulars» que típicament arriben a la pàgina principal i reben més vots positius no són veritablement impopulars en un sentit general, sinó que tendeixen a representar les perspectives i creences d’aquest grup demogràfic, que se sent cada cop més fora de lloc i desafiat pels moviments socials emergents com el feminisme, la lluita pels drets LGBTQ+ i els moviments antiracistes.
Aquests joves, molts dels quals podrien considerar-se part de la subcultura incel, utilitzen r/unpopularopinion com un refugi on expressar obertament les seves opinions reaccionàries i misògines que van en contra de les noves narratives socials hegemòniques que perceben com una amenaça als seus antics privilegis. En lloc de fomentar una veritable diversitat de veus impopulars, r/unpopularopinion acaba convertint-se en una cambra de ressonància que reforça les creences d’aquesta subcultura d’homes blancs desarrelats de la cultura popular moderna.
Tot i que la tendència de les unpopular opinions ha creat un espai de descompressió per expressar judicis socialment poc acceptats, la semàntica dels m’agrada i l’economia de l’atenció erosionen els matisos en el gran diàleg social que es produeix a X. L’algoritme de recomanació a X està dissenyat per maximitzar la utilitat de la plataforma, entesa com el temps d’ús i la interacció. Aquesta mecànica, pensada per beneficiar l’empresa i els seus accionistes, particularment Elon Musk, ens atrapa en una espiral de consum incessant.
L’algoritme es converteix en el foc que projecta ombres en les parets de la nostra caverna digital, fent-nos creure que aquestes ombres són la realitat. D’aquesta manera, els usuaris de X queden atrapats en una cambra d’eco, exposats únicament a opinions que reforcen les seves creences preexistents, sense accedir a una visió més completa i realista del món. Amb la introducció del feed «per a tu», també se’ns presenten publicacions extremadament contràries als nostres valors, però la intenció és que hi reaccionem emocionalment i desinhibidament. Com Plató va descriure amb l’anell de Giges, l’anonimat a X permet als usuaris actuar de manera més extrema, alliberats de les conseqüències immediates de les seves accions.
Unpopular opinion: social media hasn't ruined us—it's just revealed how awful we always were.
Els grups d’interès volen imposar les seves narratives i controlar el diàleg públic digital mitjançant bots. En aquest entorn, la ultradreta i el neoliberalisme troben una zona de joc avantatjosa on l’algoritme i les cambres d’eco fomenten la ignorància selectiva i reforcen els biaixos preexistents. Els missatges se simplifiquen i els consensos socials s’esmicolen per culpa del format reduït i la manca de context. Aquest tipus de comunicació superficial dificulta la interacció racional i constructiva, promovent la polarització i els malentesos.
Els m’agrada, finalment, gamifiquen la interacció, reforçant el narcisisme col·lectiu que tant bé descriu Erich Fromm. La cerca de m’agrada i retuits (del reconeixement) esdevé l’objectiu primordial i ens mou a comportar-nos de manera extrema en la carrera per la validació externa.
La distinció entre allò que ens captiva i allò que ens repugna és immediata i instintiva, una reacció primigènia que es manifesta en un instant. Quan ens trobem davant d’una obra d’art, una persona o una idea, la nostra consciència discerneix amb precisió sorprenent si ens atrau o ens allunya. Aquesta resposta fulminant és el reflex d’una vida sencera d’experiències, gustos i aversions acumulades, convergint en un sol moment de revelació íntima. Com un tremolor que recorre la pell, la fascinació o la repugnància emergeixen indomables, definint les nostres preferències més profundes.
Ahir, enmig d’una onada de calor sufocant a Nova York, vaig refugiar-me al MoMA. Travessar el llindar del museu va sentir-se com entrar en un santuari d’aire condicionat —aquí posen a tot arreu l’aire a menys de 20ºC.
Vaig posar-me els auriculars i vaig deixar que l’audioguia em conduís a través de les obres mestres del museu. En aturar-me davant de Les Demoiselles d’Avignon de Picasso, em va envair una barreja de fascinació i reconeixement. Recordava haver estudiat aquell quadre a les classes d’Història de l’Art al batxillerat. Ho he oblidat, però.
Les siluetes angulars de les dones, els rostres delineats i diferenciats, les postures atrevidament sexuals… Tot en aquell quadre era un desafiament a la vista i a l’enteniment. Vaig sentir una gratificació íntima, una satisfacció tan profunda que se’m fa difícil intentar traduir-la en paraules.
Al meu voltant, alguns visitants observaven en silenci reverencial, com si estiguessin davant d’un altar. Altres feien fotos i uns quants ja estaven compartint les seves captures a les xarxes socials. Em vaig preguntar, és agradable aquest quadre? Què és el que m’atrau tant? Per què fascina a tanta gent? Potser, al final, som nosaltres els que hem construït convingudament la seva bellesa.
L’escriptora de contingut argentina Palumbo, en la seva newsletter «Un mail de M Palumbo», parlant dels nous cànons de bellesa escrivia al seu post Los nuevos facheros:
Aclarit això, és molt important ser conscient de per què ens agrada el que ens agrada. Hi ha mil factors que operen i molta literatura escrita. Un consens és que, si alguna cosa ens sembla bonic, és perquè majoritàriament un sector «dominant» o que respectem diu que és bonic. A vegades funciona a l’inrevés.
Llavors pot passar que alguna cosa que no vèiem com a desitjable (incloent-nos a nosaltres mateixos) de sobte es converteixi en una cosa genial, només perquè un dia un grup de gent se li va ocórrer que és boníssim i aconsegueix que això funcioni. O passa el contrari i et perjudica. A vegades el capitalisme actua de formes misterioses i és una gran notícia, perquè potser caiem, de casualitat, en una categoria que ens porti a la punta de la piràmide.
L’arrel d’«agradar» prové del llatí gratus, que avui equivaldria a «gratificant». Quan dic que alguna cosa m’agrada, manifesto que aquesta cosa em resulta plaent, desencadenant en mi una experiència íntima de gratificació i una reacció emocional positiva. L’acte de fer m’agrada a un tuit és un reflex d’aquesta avaluació subjectiva. Valoro si el contingut em resulta plaent o no i ho expresso amb un simple gest que s’uneix als d’altres individus que fan el mateix. Quan moltes persones manifesten el seu gust per un tuit, es considera socialment validat com a agradable, atorgant-li una autoritat social que el fa més influent.
Però no tots els m’agrada tenen el mateix valor. Quan un usuari a qui atorgo autoritat —pel seu professionalisme, admiració personal o altra raó— expressa el seu m’agrada envers un contingut, aquest contingut adquireix un valor afegit. L’autoritat de l’usuari-subjecte es transfereix al tuit-objecte en l’acte de fer-li m’agrada, fent el contingut més valuós per a mi. Un quadre de Picasso té més valor que un quadre d’un pintor anònim pel simple fet d’estar signat per Picasso.
La privatització dels m’agrada elimina aquesta diferència de valor i els homogeneïtza: tots són iguals. Ara no hi ha diferència entre el m’agrada d’un grapat de bots i d’un expert en la matèria. La validació social quantitativa (quantitat de m’agrada) s’imposa sobre la validació crítica o comunitària qualitativa (experts que aproven el contingut amb un m’agrada).
L’impacte d’aquesta dinàmica és profund. No només distorsiona la percepció de valor en el contingut digital, sinó que també modifica la nostra interacció amb les xarxes socials. Ens aboca a un escenari on la validació quantitativa predomina, reduint la complexitat de les nostres preferències i desitjos a simples xifres, desposseint-nos de la riquesa d’una avaluació crítica i significativa.
Si trobeu al meu perfil d’Instagram —no la trobareu— una foto del quadre de les senyoretes d’Avignon, no li feu like.
En un article per a la Revista GQ, Rebeca Suárez va definir a Justin Timberlake com a un «famós d’Schrödinger»: «Justin és, al mateix temps, un crack i un cràpula».
Recentment s’ha fet viral una foto de l’arrest del cantant per conduir sota els efectes de l’alcohol. La situació ha adquirit una dimensió addicional quan es va saber que l’agent de policia que el va detenir era tan jove que desconeixia qui era Timberlake —guanyador de deu premis Grammy. Quan Timberlake va mencionar que l’incident afectaria la seva gira mundial, l’agent va respondre: «Quina gira?».
Justin Timberlake: “I’m Bringing Shawshank Back” by Hunter Harris
Sota la dictadura de l’economia de l’atenció actual, fins el detall més minúscul és susceptible de convertir-se en un producte que pot ser explotat per transformar una notícia ordinària en un fenomen mediàtic. Però, el que m’interessa no és l’incident en si mateix —Timberlake està en hores baixes de la seva carrera—, sinó com aquest s’amplifica a través de les xarxes socials.
Saying "this is going to ruin the tour" after every minor inconvenience I have from now on https://t.co/wmRwdwdjFA
L’algoritme d’X no opera en el buit. Es nodreix dels teus m’agrada, presentant-te contingut personalitzat basat en aquestes interaccions. Els m’agrada són una moneda tangible. La suma de cors vermells, l’acumulació de valor «monetari», és una mètrica essencial per decidir quin contingut ha de ser promogut i compartit amb una audiència més àmplia. Així, els tuits que acumulen més m’agrada tenen una major probabilitat d’aparèixer en els feeds dels usuaris, amplificant el seu abast i influència.
No deixa de ser un procés de filtratge i priorització d’informació que impacta en la diversitat i qualitat del discurs públic. Els continguts sensacionalistes o polaritzants, que capturen l’atenció més fàcilment, desvien el focus de qüestions fonamentals, deixant fora del debat temes o veus crucials. Ens passem dies donant voltes sobre l’anècdota o el detall més humiliant, transformant-ho tot en una batalla cultural de trinxeres dreta-esquerra, davant la impossibilitat d’afrontar que hem de bregar una guerra de proporcions David contra Goliath. En el moment que es viralitza l’anècdota sensacionalista i s’estableix el marc de la «batalla cultural», l’esquerra ja l’ha perduda.
La dinàmica dels m’agrada també té implicacions psicològiques per a l’usuari: quan reps nombroses notificacions que validen el teu tuit, experimentes una sensació d’aprovació que alimenta el teu ego i actua com un reforç positiu. Aquesta retroalimentació constant et manté actiu i compromès amb la plataforma, un factor crucial per a la seva rendibilitat i creixement.
Així, els m’agrada esdevenen una substància addictiva que ens fa treballar, indirectament, per a Elon Musk i el seu imperi. Mentre produïm contingut per a la nostra «marca personal», beneficiem els interessos de Musk. La recent privatització dels m’agrada ho complica encara més. Ara, l’acció de donar un m’agrada perd el seu valor públic alterant el comportament dels usuaris-creadors: en lloc de publicar contingut pensat per trobar la validació instantània, ens centrarem en crear contingut més compartible.
Captura de pantalla: Article de Marita Alonso al diari SModa de El País
Paradoxalment la privatització dels cors pot acabar provocant l’efecte contrari al que Musk diu que busca: la creació d’un contingut més «políticament correcte» per assegurar-ne la compartibilitat —al final, ningú que vol construir una societat en positiu i de manera inclusiva compartirà mai les unpopulars opinions dels incels. Potser ja no basta un like per validar un contingut; potser ara cal que interactuem amb la piulada reaccionant amb una resposta o una menció. Això modificaria la lògica de distribució i visibilització del contingut.
lo de los me gusta públicos estaba bien porque a muchos os daba vergüenza que la gente viese que le dabais like a este tipo de cosas… ahora tenemos que aguantar que estas barbaridades sean virales y hacer como si nada https://t.co/ArzqSgY05e
Els mecanismes de les xarxes socials no només modelen el nostre comportament, sinó que també exploten les nostres necessitats psicològiques més bàsiques per mantenir-nos-hi lligats. En última instància, ens trobem atrapats en una xarxa d’interaccions que beneficia més als seus propietaris —privats, rics i conservadors— que als usuaris.
Suárez tancava el seu article sobre Timberlake amb una brisa d’optimisme, afirmant que
sobretot, Justin Timberlake ens agrada per això: si ha estat capaç d’equivocar-se una vegada i una altra per a després sortir a flotació, potser encara hi ha esperança. Per a ell i per a tots nosaltres també.
Els usuaris no som simples consumidors passius. A través de la cultura participativa, podem resistir i subvertir les dinàmiques imposades per l’economia de l’atenció. Els fandoms i comunitats en línia, per exemple, han demostrat que és possible organitzar-se i col·laborar per promoure contingut significatiu, desafiant la lògica de l’economia de l’atenció. Narratives de resistència i pràctiques col·laboratives poden empoderar els usuaris i generar canvis positius, destacant la importància de participar activament en la configuració de l’espai digital.
Fa nou anys, Twitter va fer un canvi important. Sota la direcció de Jack Dorsey, la plataforma va substituir els fav (que es representaven amb una estrella) pels m’agrada (simbolitzats per un cor). Aquest canvi no era només visual, sinó que va introduir una nova semàntica, alterant com els usuaris interactuen amb el contingut.
Ara, Elon Musk ha decidit fer un pas més enllà. Ha optat per privatitzar aquesta funció, és a dir, fer que els m’agradasiguin privats o invisibles per als altres usuaris. Només la persona que ha publicat el contingut podrà veure qui li ha fet m’agrada.
Aquest canvi no és un fet aïllat. És part d’una sèrie de transformacions importants que Musk ha implementat des que va comprar Twitter fa un parell d’anys. Aquestes modificacions han canviat significativament el funcionament de la plataforma i l’ús que en fem.
Yeah, we are making likes private.
Public likes are incentivizing the wrong behavior. For example, many people feel discouraged from liking content that might be "edgy" in fear of retaliation from trolls, or to protect their public image.
Segons Haofei Wang, director d’enginyeria d’X, la decisió de fer privats els m’agrada respon a la necessitat de protegir els usuaris: «Moltes persones se senten dissuadides de fer m’agrada a contingut que pot ser inquietant per por a represàlies dels trols o per protegir la seva imatge pública».
Amb aquest canvi, la funció del m’agrada es transforma. Ara, en lloc de ser una expressió pública d’aprovació, es converteix principalment en una mètrica per entrenar l’algoritme. Els teus m’agrada s’utilitzaran per decidir quin contingut et mostrarà la plataforma al teu feed personal. Les reproduccions (quantes vegades s’ha vist un contingut) passaran a ser la mètrica clau pels anunciants.
Si abans, amb el teu m’agrada llançaves un missatge al món manifestant «ei, això m’agrada», ara només li dius a l’autor «m’agrada, segueix publicant això».
La decisió de fer privats els m’agrada pot tenir conseqüències importants en com ens comuniquem i interactuem a la plataforma. Pot canviar la manera com expressem aprovació, com mesurem la popularitat del contingut i, fins i tot, com ens sentim validats socialment en l’espai digital.
El like públicament visible era un acte carregat d’un significat dirigit al gran Altre, és a dir, a la comunitat, al teixit social. Aquell m’agrada funcionava com una afirmació del desig i de la identitat del subjecte dins del camp social. Dir «això m’agrada, món» implica una posició del subjecte en l’entramat simbòlic, un intent d’inscriure el seu desig a l’estructura del gran Altre. Aquesta estructura es reflecteix a X, una xarxa amb el poder de transformar ràpidament el prestigi social. No deixa de ser una demanda de reconeixement, doncs, el m’agrada: «mira, això és el que jo aprovo, això és el que forma part de la meva identitat».
Amb la privatització del like, a partir de la qual només l’autor del contingut pot veure qui ha donat el m’agrada, el gest es replega cap a una interacció més íntima i bilateral. Ara, el like es converteix en una comunicació directa entre dos individus: l’autor del contingut i qui dona el m’agrada. Dir «m’agrada, segueix publicant això, usuari» és una comunicació directa i, sobretot, instrumental.
Aleshores, en termes lacanians, la privatització dels likes desplaça el desig cap a la demanda. Es redueix la dimensió del desig a una funció de consum i producció de contingut, on el subjecte es relaciona amb l’Altre de manera més instrumental i menys simbòlica.
Empiezas interesándote por Hegel, lees a Marx, te gusta mucho el cine y acabas estudiando Lacan. Cuando menos te lo esperas te conviertes en Zizek caminando distraído por las calles y comiéndote dos hot dogs al mismo tiempo. pic.twitter.com/WxIiGpsyHA
— Estamos filosofando (@estafilosofando) June 11, 2024
(Sí, estem vivint aquest moment)
Això comporta també implicacions en l’estructura de la intersubjectivitat a la xarxa social. Mentre que abans el m’agrada públic contribuïa a la construcció d’identitats socials compartida, ara es reforça la lògica algorítmica que personalitza i segmenta el contingut. L’economia de l’atenció es materialitza aquí amb efectes de reforç de les càmeres d’eco i la fragmentació de l’experiència social: cada subjecte és servit per un algoritme que respon a les seves demandes de contingut de manera gairebé narcisista, reforçant el seu propi desig sense la mediació del gran Altre. En aquesta cruïlla emergeixen els monstres (Alvise, etc.).
En la seva croada per erigir-se defensor de la llibertat d’expressió —una llibertat que segons Musk es troba violentament amenaçada per l’esquerra woke i la dictadura de la correcció política— el magnat justifica que aquesta mesura proporciona als usuaris una major privacitat.
Certament, aquesta decisió pot ser particularment beneficiosa per a certs grups. Els polítics i les figures públiques, per exemple, sovint es troben sota un intens escrutini públic. No és infreqüent que siguin durament criticats per haver fet m’agrada a tuits que contenen missatges considerats políticament incorrectes o inapropiats. Amb la nova mesura, els personatges públics podrien evitar controvèrsies com aquestes.
(Tanmateix, tot plegat ens ha de fer dubtar sobre l’equilibri entre la privacitat i la transparència en l’esfera pública digital, especialment quan es tracta de figures influents en la societat. El canvi pot protegir la privacitat individual, però també pot reduir la rendició de comptes i la transparència en el discurs públic).
Captura de pantalla: publicada per l’usuària d’X Ashley Feinberg del tuit pornogràfic agradat pel compte de Cruz / Web: The Guardian
El canvi de funcionalitat se suma a la introducció de les notes, la flexibilització de les polítiques de moderació de contingut, la subscripció de pagament per una versió «premium» de l’aplicació i les restriccions a bots i comptes no verificades. Musk presenta tots aquests canvis com el seu full de ruta per donar més llibertat als usuaris de la xarxa social: una narrativa interessada i evidentment enganyosa.
La metamorfosi de l’àgora digital, encarnada en la plataforma que coneixíem com a Twitter, ha engendrat una dialèctica complexa entre l’aparent democratització de l’expressió i les estructures de poder subjacents. La Web3 no és només producte de la innovació tecnològica, sinó que afecta profundament com es crea i es comparteix la informació en la societat.
La transició des d’un paradigma vertical i monolític de comunicació (representada pels mitjans de comunicació de masses tradicionals) cap a una estructura aparentment rizomàtica i descentralitzada amaga una nova forma de dominació: l’algorítmica. Pot semblar que la veu de qualsevol ciutadà té el mateix pes que la dels poderosos, però en realitat, els algoritmes influeixen molt en qui acaba sent escoltat.
L’algoritme actua com un governant invisible amb molt de poder i influència. Decideix quina informació veus i quan la veus, i això acaba influint en com pensem i qui som en el món. Sota una lògica capitalista, orientada a la maximització del temps d’interacció i el consum publicitari, en resum, es configura una nova subjectivitat colonitzada. Les bombolles de filtres resultants no són més que l’expressió mateixa d’una hegemonia cultural digitalitzada, on la diversitat se sacrifica en l’altar de la confirmació cognitiva.
Aquest escenari planteja la següent aporia: la promesa d’emancipació comunicativa es veu subvertida per les mateixes estructures que la fan possible o, dit d’una altra manera, les xarxes socials prometen donar-nos més llibertat per expressar-nos, però alhora ens limiten d’una manera subtil. La veritable llibertat d’expressió en l’era digital requereix no només l’accés a les plataformes, sinó una deconstrucció crítica de les relacions sociotècniques que les sustenten. Només així podrem crear un espai digital realment lliure i divers, on la tecnologia ens ajudi a crear una societat més conscient i menys controlada pels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques.
Tenint això em compte, a quina llibertat aspira Elon Musk?
Les xarxes socials, com Twitter, han demostrat tenir un gran poder i influència, especialment en moments de crisi social i política. Pensem, per exemple, en moviments com el 15M, la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. És difícil imaginar que aquests moviments haguessin tingut el mateix impacte sense Twitter.
Un cas que il·lustra molt bé aquest poder va ser durant els disturbis al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En aquell moment, Twitter va prendre una decisió sense precedents: va bloquejar els comptes de l’aleshores president Donald Trump, que estava utilitzant la plataforma per incitar a la violència.
L’acció de Twitter va mostrar dues coses importants: 1) el gran poder que té la plataforma per influir en esdeveniments polítics importants i 2) la complexitat del seu paper en la societat.
Per una banda, Twitter pot ser una eina que dóna veu a la gent i ajuda a organitzar moviments socials. Però per l’altra, també té el poder de decidir qui pot parlar i qui no, actuant com una mena de «guardià» de la conversa pública.
En resum, Twitter (i les xarxes socials en general) tenen una doble naturalesa: poden ser instruments de llibertat d’expressió, però també mecanismes de control sobre el que es diu i com es diu. Això planteja preguntes importants sobre qui hauria de tenir aquest poder i com s’hauria d’utilitzar de manera responsable.
Potser la demostració de poder en la crisi del Capitoli va ser el desencadenant pel qual Elon Musk, una figura amb una curiosa barreja de messianisme tecnològic i capitalisme desenfrenat, va decidir embarcar-se en el llarg i tortuós procés de l’adquisició de la companyia. Tot i que, amb la seva narrativa quasi orwelliana, ens vulgui fer creure que la seva intervenció es basa en la defensa intransigent de la llibertat d’expressió, no cal rascar massa per veure que les veritables motivacions rauen en una pulsió narcisista i un desig insaciable de dominar l’esfera pública.
Me gustan los aviones, me gustas tú
Em pregunto si realment privatitzar el m’agrada, mentre s’utilitza per entrenar l’algoritme que configura el feed «per a tu», serveix per combatre la suposada espiral del silenci que Musk assegura que existeix en la societat contemporània assotada per la dictadura de la correcció política. Aquesta privatització revela la següent paradoxa: promou la privacitat a la vegada que reforça un sistema que filtra i selecciona el contingut que consumim, creant una il·lusió de llibertat d’expressió mentre perpetua una forma subtil de censura algorítmica.
El mecanisme aparentment contradictori de Musk revela una estratègia ambigua en la seva suposada lluita contra la repressió de la llibertat d’expressió. La situació ens obliga a plantejar-nosdiverses preguntes importants: realment existeix aquesta majoria social silenciosa que Musk menciona? És cert que hi ha un gran grup de persones que se senten privades de fer comentaris obertament racistes, masclistes o classistes?
En cas que tal situació sigui real, cal preguntar-se: és bona o dolenta per a la democràcia? Si considerem que la democràcia és el millor sistema possible en termes pràctics, hem de reflexionar sobre si l’autocontrol d’aquestes veus contribueix a una societat més harmoniosa.
No obstant això, el plantejament ens enfronta a un dilema: estem sacrificant una veritable llibertat d’expressió per mantenir l’harmonia social? I de ser així, quines implicacions a llarg termini té per a la nostra societat democràtica?
Les respostes a tals interrogants no són senzilles, però resulten crucials per comprendre l’impacte real de les decisions de Musk i les seves possibles conseqüències per a la llibertat d’expressió i la convivència democràtica.
Quan pensem en com fer una societat més justa, immediatament pensem en l’abolició del neoliberalisme i dels valors hiperindividualistes com la solució ideal. Però, no és aquesta tasca titànica, una que requereix tant de temps i esforç, que ens manté inactius i passius davant l’acceleració cap a l’obscuritat nihilista de la societat postmoderna? Hem de començar assumint, per a la nostra empresa en defensa dels drets humans i de la democràcia, que no és necessàriament dolent per a la democràcia que algunes persones se sentin incòmodes expressant idees obertament i orgullosament masclistes, racistes o feixistes.
La llibertat d’expressió no és simplement la capacitat de dir qualsevol cosa, sinó la responsabilitat d’entendre l’impacte del que es diu en l’espai simbòlic. Quan certs discursos es veuen reprimits, no és merament un acte de censura, sinó una forma de protegir l’espai simbòlic col·lectiu de la degradació i el conflicte constant. Això es converteix en un acte d’autoregulació social, on la societat decideix quins discursos es consideren perjudicials per a la cohesió i la convivència.
A més, la idea de la majoria silenciosa ens obliga a reconsiderar la naturalesa de la democràcia. La democràcia no es defineix només per la llibertat absoluta d’expressió, sinó també per la capacitat de la societat de crear un espai comú on els individus puguin coexistir de manera constructiva. Si certs discursos es cohibeixen és perquè s’ha reconegut que destrueixen més que no pas construeixen l’espai comú.
Un podria pensar que les societats premodernes podrien haver utilitzat el mateix argument contra les reivindicacions obreres i feministes: «Tals discursos s’haurien de reprimir perquè degraden l’espai simbòlic col·lectiu (el del privilegi patriarcal i de les classes dominants)». Presento l’argument, però, assumint el marc dels drets humans que estableix la base de per a la dignitat humana.
Considerem el marc universal dels drets humans no com una simple llista de normes imposades, sinó com el producte d’un llarg procés d’autoreflexió ètica i acords interculturals. Representen un acord bàsic sobre la dignitat humana que s’ha aconseguit a través de molts debats i desafiaments. Són la base que permet l’existència de societats diverses i justes, i són el fonament ètic sobre el qual podem construir una ciutadania global capaç d’enfrontar-se als reptes del món actual.
Certament, hem de ser oberts a la crítica i al diàleg intercultural sobre els drets humans. Però, atenció! Això no vol dir abandonar-los. Al contrari, significa aprofundir-hi, enriquir-los amb diverses perspectives culturals, sempre mantenint com a nucli el respecte a la dignitat humana. La dinàmica dialèctica no debilita els drets humans, sinó que els reforça.
Els drets humans no són un simple fetitxe ideològic; són una conquesta ètica de la humanitat. No són merament una imposició d’Occident, sinó l’expressió de valors universalitzables com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Valors que proporcionen un marc comú per al diàleg entre cultures. La qüestió aquí no és si hem de qüestionar tot, incloent-hi el marc dels drets humans; és clar que sí! Però hem de fer-ho amb la consciència que el qüestionament no ha de conduir-nos al relativisme que deixa indefensos els més vulnerables.
En última instància, els drets humans són l’eina més important que tenim per protegir aquells que més necessiten defensa contra els abusos de poder. La seva importància rau precisament en la seva capacitat per superar les diferències culturals i establir una base comuna des de la qual podem criticar i resistir les injustícies. Per tant, defensar els drets humans és, en essència, defensar la possibilitat mateixa de la justícia i la dignitat en el món actual.
La nostra tasca no és, aleshores, abolir el neoliberalisme o fomentar una llibertat d’expressió absoluta, sinó construir una nova ètica de l’expressió, on la llibertat s’entén en el context de la responsabilitat col·lectiva. La veritable lluita és contra la repressió visible i les forces més subtils que degraden el nostre espai simbòlic compartit. Aquí rau la complexitat de la democràcia: una contínua negociació entre la llibertat individual i la cohesió social.
Però això és una qüestió per a un altre reportatge.
Diu l'amo del tros que ara els "m'agrada" seran privats. Molt bé. Quan m'agradi-m'agradi una piulada, serà públic. Si només és un "Ah, mira, t'he vist i hola", potser no caldrà. Un tic i au.
Per respondre a la pregunta sobre si la privatització dels likes realment serveix per fer més lliures els usuaris en les seves interaccions amb el contingut hauríem d’anar més enllà i preguntar-nos: què és, en realitat, el m’agrada? En analitzar-lo com un fenomen multifacètic, podem desvelar les seves diverses manifestacions i funcions socials.
Aquí, el m’agrada no és simplement un indicador de preferència, sinó un símbol de reconeixement social, un instrument de conformitat i, alhora, una eina de resistència. La seva privatització, per tant, no és només una qüestió tècnica, es també un canvi profund en les dinàmiques de validació social i de poder.
Ens trobem davant d’un acte que, mentre pretén alliberar l’individu de la pressió social explícita, reforça una forma més insidiosa de control: la manipulació algorítmica dels nostres gustos i interaccions, sota una estratègia d’economia de l’atenció que polaritza i crea un entorn favorable perquè s’escampin notícies falses i discursos extremistes i populistes d’ultradreta que trenquen amb els consensos socials sorgits dels drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la democràcia.
Per entendre realment què implica fer privats els m’agrada, hem de pensar en la tensió entre el que es veu i el que no es veu, i entre la llibertat aparent i el control ocult. Aquest canvi pot transformar com ens relacionem a la plataforma, com mostrem aprovació, i fins i tot com expressem qui som en el món digital.
El meu objectiu és explorar aquesta paradoxa: com un canvi aparentment petit com fer privats els m’agrada pot tenir un impacte profund en com interactuem i ens expressem a les xarxes socials. Es crea una nova tensió entre el que és públic i el que és privat, on la tecnologia tant ens pot alliberar com controlar-nos.
El cor, primer, se’ns presenta buit. Només veiem el seu contorn. Quan li fem clic s’omple de vida. S’activa una animació veloç que celebra la nostra connexió momentània amb l’univers digital. És un gest íntim i, alhora, públic, un breu recordatori que som visibles, que existim en els ulls dels altres, fins i tot en aquest vast mar de missatges fugissers. Abans, una piulada agradable per a mi podria haver passat desapercebuda, però ara viatja pels feeds com un missatger de la meva aprovació.
Un cor buit és una metàfora de la nostra pròpia alienació: aguaita la validació externa per sentir-se complet. Amb cada interacció afirmem la nostra existència en l’esfera pública digital, un acte de reconeixement que ens allibera i ens esclavitza simultàniament. Aquest és el parany de la il·lusió ideològica: creiem que controlem les nostres accions, però, en realitat, som manipulats per la mà invisible de l’algoritme, que guia els nostres desitjos i percepcions.
what’s the point of liking a tweet if someone who is infatuated with me can’t see it and analyse what it means
Heu sentit parlar algun cop del mite de l’anell de Giges? Ho relata Plató a La República i ho recupera Ciceró a De Officiis per il·lustrar les seves tesis. (Diuen que hauria inspirat a J.R.R. Tolkien per concebre la idea de «l’anell per governar-los a tots», tot i que no hi ha confirmació palesa). Més o menys la faula diu així:
En un racó remot de Lídia, vivia Giges, un pastor que, tot i la seva humilitat, amagava una profunditat d’esperit que pocs podrien sospitar. Un dia, mentre pasturava el seu ramat sota un cel ennuvolat que semblava reflectir els seus propis pensaments, un terratrèmol va obrir una esquerda sota els seus peus. Intrigat, com si una força invisible el guiés, Giges va decidir explorar la fissura. A l’interior, va trobar una cova subterrània plena de secrets oblidats pel temps, on un cavall de bronze, massís i majestuós, amagava un tresor peculiar: el cos d’un gegant nu amb un anell d’or al dit.
Giges va agafar l’anell i va tornar a la superfície, sentint un estrany pressentiment al seu interior. Dies més tard, va descobrir per accident el poder ocult de l’anell: girant-lo sobre el seu dit, es tornava invisible. Aquest nou poder va fer créixer dins seu un aliatge de temor i excitació. Giges es va endinsar en un món de desig i ambició. Es va infiltrar al palau reial, seduint la reina amb paraules dolces i mirades furtives, i junts van ordir un pla per assassinar el rei. Amb l’anell d’invisibilitat, va prendre el tron de Lídia. No va trigar, però, en descobrir que el poder no era més que una altra forma de solitud. En el silenci de la nit, sota el llast de les seves accions, es preguntava si el destí no l’havia condemnat a una existència de penombra, on la frontera entre el bé i el mal restava difuminada com el record d’un somni incert.
Plató, a través del personatge de Glaucó, en el llibre II de La República, narra el mite de l’anell de Giges per discutir la naturalesa de la justícia i la moralitat humana. L’argument principal és que la justícia, lluny de ser una qualitat intrínseca de l’ànima humana, és una convenció social. Si tinguéssim el poder d’actuar injustament sense por que ens descobreixin o ens castiguin, ho faríem. Això implica que ens comportem de manera justa no per convicció moral, sinó per por a les conseqüències que suposaria no fer-ho.
Davant el dilema del tranvía, si la persona que té el control de les vies fos invisible, i hagués d’escollir entre salvar la vida de cinc persones o la vida de la seva mascota, sense cap mena de dubte escolliria a l’animal, per exemple.
Giges utilitza el poder que l’atorga l’anell per al seu propi benefici, sense considerar la justícia o el benestar de l’Altre. L’anonimat i l’absència de responsabilitat que li atorga la invisibilitat de l’anell, fa més fàcil que actuï immoralment; sense responsabilitat ni vigilància, les persones tendim a actuar de manera egoista i, sovint, destructiva.
Elon Musk està creant una eina poderosa semblant a l’anell d’or de Giges, a la qual tots hi tenim accés. En La República, Sòcrates qüestiona la perspectiva cínica de Glaucó, argumentant que la justícia és valuosa en si mateixa, tant per a l’individu com per a la societat, i que només una vida justa pot portar a l’harmonia de l’ànima i al benestar. Cada vegada de manera més evident, X ens permet actuar des de la invisibilitat, traient a la llum les nostres tendències més fosques.
Captura de pantalla: X is about to start hiding all likes | The Verge
Aquesta setmana us convidem a endinsar-vos en un reportatge especial que publicarem en sis parts, explorant a fons les conseqüències de privatitzar els m’agrada a X, el que ha estat fins ara —i des que era Twitter— «el gran diari d’internet». Acompanyeu-nos en aquesta anàlisi crucial que desentranyarà les implicacions d’aquest canvi per als usuaris i la plataforma.
En l’obertura, titulada I. Elon Musk i l’economia oculta dels «m’agrada», desemmascararem la narrativa enganyosa d’Elon Musk sobre X. Descobrirem com la privatització dels m’agrada no és un acte de llibertat, sinó una subtil forma de control que transforma les nostres interaccions en mera mercaderia digital.
En el segon article, II. L’eco de la fama: Com un arrest es converteix en viral, seguirem el viatge d’una notícia sobre Justin Timberlake per les xarxes, revelant els mecanismes ocults que amplifiquen el soroll i silencien la substància. Una exploració de com l’economia de l’atenció ens manipula sense que ens n’adonem.
En el tercer article, III. El nou mercat dels cors: Quan l’aprovació es torna invisible, analitzarem la metamorfosi del m’agrada, d’expressió pública a moneda invisible. Veurem com aquest canvi altera profundament la manera com valorem i interactuem amb el contingut, prioritzant la quantitat sobre la qualitat.
En el quart article, IV. L’ascens de l’esquirol: Alvise Pérez i la nova dreta digital, ens endinsarem en el món de la desinformació i la polarització, utilitzant el cas d’Alvise Pérez com a lent per examinar com les xarxes socials alimenten l’extremisme i distorsionen el discurs públic.
En el cinquè article, V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa, explorarem com una sèrie de superherois revela les dinàmiques complexes de les comunitats digitals. Veurem com la privatització dels m’agrada pot alterar la nostra percepció col·lectiva i individual de la cultura popular.
El sisè i darrer article, VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada, conclou amb estratègies pràctiques per mantenir la nostra integritat en l’era post-m’agrada. Una crida a l’acció per recuperar el control de les nostres interaccions digitals i resistir la manipulació algorítmica.
Fa uns mesos va fer-se viral a X un fragment del podcast de dos nois (molt) joves que xerraven sobre la llei d’amnistia. La majoria dels tuits tenien la intenció de burlar-se d’ells. Exposar-se a les masses implica riscos dels quals, tinc la sensació, les noves generacions són conscients, però que sovint intencionadament ignoren.
En temps on l’atenció és un dels béns més preuats, tots competeixen per ser informadors: polítics, activistes, estudiants, experts, periodistes, filòsofs, panelistes, etc. Tots busquen colar la seva «humil opinió» o la seva veritat en el flux informatiu. I ho fan de la manera més estrident, per a deixar clar a l’algorisme que el seu val la pena ensenyar-ho. Desitgen sortir de la seva intimitat, projectar-se sota els focus, obtenir reconeixement i un cop a l’esquena
Els altres paren atenció, sigui reconeixent-los sigui rient-se d’ells. Reaccionant, donem formes a aquests subjectes virtuals: subjectes construïts que es projecten com a autèntics; ignorants que pretenen semblar savis; situacionistes inintencionats; consciències egoistes que busquen ejectar-se de la seva intimitat, sota els focus d’una massa atordida per les llums que ho il·luminen tot, tot el temps i per tots costats.
Per a ser crític —jutjar amb consciència— es necessita temps. Temps per dubtar, per escoltar i baixar els fums. Anar més a poc a poc per progressar més de pressa.
En la roda capitalista, en la qual estem sent un recurs més de la maquinària de producció, el temps sembla ser limitat per les necessitats que mereixen ser cobertes per a assegurar l’existència. Dins d’aquest corrent, d’aquesta inèrcia a la qual ens aboquen, el reconeixement i la fama són ideals que ens permetrien viure sense esforç i amb més temps.
Potser les noves generacions ja no creuen que Déu els hagi fet així; ja no creuen en egos ni superegos que els pre-condicionin; ja no creuen en estructures socials en les interseccions de les quals emergeixin com a subjectes subjectats; ja no creuen en transcendentals ni en ideals absoluts que es despleguin ni que siguin temps; ja no creuen que són responsables de la seva vida i que l’han de viure com si fos una obra d’art; ja no creuen que són obrers, l’emancipació dels quals accionaria una dialèctica històrica fins a portar-los a un futur millor on fossin lliures.
El nihilisme, tot i que imperant, tampoc esdevé l’alternativa hegemònica. El sentit que les noves de les generacions urbanes construeixen parteix de la premissa que per a «ser algú» i viure bé, amb temps, el millor és «viure del conte». El conte que un explica, amb personatges inventats, i amb un com a protagonista. Aquest subjecte virtual, mescla d’autenticitat i ficció, que la gent consumeix en petites dosis, buscant una coherència —difícil de trobar en continguts tan efímers i breus—, i un arc de personatge que «aporti valor» (no em demanin que expliqui què és aportar valor perquè mai ho he entès molt bé).
Una altra forma d’expresar aquesta idea és mitjançant la «filosofia delulu». Mariana Toro presenta el concepte a aquest article d’ethic i ho resumeix en una màxima: «consisteix en ser una mica il·lús, viure una realitat que no és la que és, però sí la que es desitja».
L’aparentment única possibilitat viable és fer-nos producte digital de nosaltres mateixos i dissociar-nos en el nostre subjecte virtual, col·locant en ell una mescla de possibilitats insatisfetes i realitat. Viure del conte.
No m’entenguin malament, no ho jutjo. Alguns diran que és decadent i trist, i altres diran que és una oportunitat per construir-nos a nosaltres mateixos. A mi m’importa esclarir si és així com succeeix, si és això el que ve, i sota quins paràmetres culturals i tecnològics es construeix aquest món virtual plagat, cada vegada més, de subjectes virtuals que creen i consumeixen el gran conte que és la història del món i les seves aventures.
«Si una cançó creada per un robot li ha agradat tant a la gent, t’imagines si la gravessis tu?». Després que Spotify eliminés la seva cançó NostalgIA, creada per intel·ligència artificial amb la veu de Bad Bunny, FlowGPT, l’autor de la cançó, li plantejava aquesta pregunta al cantant porto-riqueny a un vídeo de TikTok.
@Bad Bunny no entendí muy bien el mensaje, ya que mi algoritmo me dice que la m13rd4 solo la hacen los humanos… recuerda que yo soy un robot 🤖🌐💛 el futuro ya está aquí. #flowgpt#badbunny#nostalgia#flowgptmusic
Els mitjans titllen a Bad Bunny de «víctima», no per la humiliació que suposa llançar un àlbum amb ni més ni menys que vint-i-dues cançons i que la que tingui més èxit a xarxes socials i reproduccions en plataformes d’streaming sigui una cançó amb la seva veu generada per intel·ligència artificial per un altre artista, sinó per la utilització sense consentiment de la veu, senya d’identitat de Bad Bunny.
Tal és l’èxit que fins i tot Bad Gyal, mencionada a la cançó, va publicar un vídeo a TikTok assegurant «jo tota emocionada i després descobreixo que és IA». Davant la polèmica, el va acabar ocultant.
A tot això, el conillet dolent reacciona pel seu canal de WhatsApp: «vosaltres no mereixeu ser els meus amics» en referència a aquelles persones que han celebrat el tema. L’artista es posa a la defensiva, sent víctima —ara sí— de l’efecte Streisand: sense voler ha donat més publicitat a allò que volia censurar.
La resposta dels usuaris de TikTok no ha defraudat:
I és que no només la cançó ha utilitzat «la seva veu» sense consentiment; a sobre aquesta s’allunya completament del viratge d’estil que ha volgut fer l’artista amb el seu darrer àlbum, apartant-se del reggaeton d’«Un Verano Sin Ti».
Les implicacions de la intel·ligència artificial generativa esdevenen complexes quan s’usa com a eina d’entreteniment o artística. Les institucions es troben encara en procés de regular l’ús de la IA i, en aquest impasse, s’han donat situacions curioses i interessants, com en el cas de Bad Bunny.
Que les implicacions esdevinguin complexes, però, no vol dir que la IA generativa sigui «perillosa» o «dolenta» per als processos artístics. Emprada sota el marc de la cultura maker, promovent l’aprenentatge i la producció col·laborativa i regulada de contingut podria arribar a esdevenir una eina emancipadora per a l’internet lliure del futur.
Podrem desenvolupar la IA amb una visió més crítica de les estructures de poder, seguint els preceptes de la cultura maker, com va fer el moviment punk als anys 1970 o el software lliure i la open source a la dècada de 1990 i principis dels anys 2000?
Un parell de frases ben trobades basten per crear un èxit musical
La indústria de la música no s’entén sense la tecnologia. Abans que Thomas Edison inventés el fonògraf el 1877, consumíem música en actuacions en viu. Els tocadiscos, els vinils, el cassette compacte, el walkman, el Compact Disc, l’streaming, etc., són avanços tecnològics i científics que han possibilitat la distribució massiva de música.
La tecnologia no només ha simplificat l’accés, la distribució i el consum de música, sinó que també ha permès ampliar el catàleg de sons, instruments, gèneres i estils musicals. A més de construir la infraestructura de la indústria musical, també ha influït en la forma en què es crea i concep artísticament el producte.
Això ha suscitat sospites entre alguns pensadors que han considerat que la tecnologia i la infraestructura industrial resultant han distorsionat el procés creatiu, impactant negativament en l’originalitat, l’autenticitat, la creativitat, la qualitat i el valor de la música.
El filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno(1) criticava el caràcter alienador i falsificador de la infraestructura tecno-mediàtica que va permetre la fundació de la indústria musical. La producció en sèrie de la música l’allunya de l’autenticitat artística i de l’estètica autèntica, de la mateixa manera que la producció en sèrie de mercaderies allunya l’home de la realització d’ell mateix i dels béns que ell mateix produeix.
Actualment, la GenAI permet a qualsevol persona crear música des de comandaments textuals descriptius (prompts). Un parell de frases ben trobades o d’arxius d’àudio gravats amb el mòbil són suficients per crear un potencial èxit musical.
En la línia crítica d’Adorno, això posa de manifest, per una banda, que la producció en sèrie de productes musicals simples, prefabricats i massius ha restringit la capacitat del públic per jutjar la música que consumeix i, per altra, que el rol cada cop més destacat de la tecnologia en la creació del producte posa en perill el sentit de l’artista musical tal com l’hem conegut fins ara.
Podria la intel·ligència artificial substituir els artistes musicals a mitjà o llarg termini? Les grans productores i discogràfiques podrien signar contractes amb els artistes per fer servir les seves veus amb l’objectiu de crear èxits comercials?
Les repercussions culturals, estètiques i ètiques d’utilitzar la IA per compondre i produir música són irradiacions procedents de les conseqüències de la industrialització de la música com a expressió cultural.
La indústria musical capitalista ha contribuït a reduir les expressions artístiques en fórmules comercials, homogeneïtzant l’estètica o, contemporàniament, heterogeneïtzant-la fins a la pèrdua de la seva «essència» —en el sentit menys ontològic del terme.
La despossessió de l’agència i expressivitat humana tindria, doncs, el punt més àlgid a hores d’ara. La intel·ligència artificial pot acabar obrint un debat sobre què és l’artista: una dada a explotar o una figura que es limita a ser socialment atractiva, desitjable i impactant, a la qual ja no se li exigeix talent, sinó ser capaç de convertir-se en el fetitxe d’una societat uniforme fins i tot en la seva diversitat?
Si la música fos sempre igual, s’eliminaria la diferència, limitant el que sentim. Si, en canvi, la música fos constantment diferent, navegaríem en un mar sense referències on sostenir-nos. Quedarem a la deriva en un onatge de notes sense ritme, de ritme sense notes i de significacions que se’ns escapen i que mai serem capaços d’entendre, ja que quan ho aconseguim fer, tot canviarà de nou.
La música es reinventa sempre, sota una consolidada base de possibilitats. Les peces d’escacs i els seus moviments són pocs, però les possibilitats de joc són infinites.
La GenAI pot ser una disposició més per experimentar amb la música, arribant a ser pels nous artistes el que l’autotune és per a la Bad Gyal: allò que els fa diferents. Una oportunitat per innovar en els estils i gèneres.
Potser el significat d’autenticitat s’ha reconstruït en l’era digital. Potser ja no ens preocupa que les coses siguin autèntiques. Les teories científiques són vàlides fins que no hi hagi evidència que les contradigui. El que passa a televisió és inautèntic, tot i que impacta de manera molt real a les nostres vides. Els esdeveniments històrics es repeteixen primer com a tragèdia i després com a farsa.
El principal problema ètic de la GenAI —a banda de la privacitat i els drets d’ús— és l’autenticitat i l’originalitat: la frontera entre la veritat i la falsedat. Si no, per què quan la IA generativa s’utilitza per a tasques menys associades a l’autenticitat les connotacions negatives es difonen?
En l’article «La intel·ligència artificial en la narrativa sonora. Estudi de cas»(2), s’explora la influència de la IA en la narrativa sonora i les emocions que pot evocar. La majoria dels enquestats (57,5%) va experimentar satisfacció en sentir veus robotitzades. L’estudi conclou que la narrativa robòtica de la IA pot enriquir el periodisme.
Escoltar un anunci o una veu en off produïts amb IA no genera la mateixa sensació de falsedat que escoltar una cançó de Bad Bunny, amb la seva veu, entonació i accent, generada per IA.
Un nou món on siguem més lliures
La IA, com la resta de tecnologies avançades, té el potencial d’estalviar-nos tasques que no contribueixen a la nostra realització personal, amb l’objectiu de construir un món on gaudim de més llibertat, alliberats de les cadenes del treball i del capitalisme.
Segons les reflexions del professor Yochai Benkler en «La riquesa de les xarxes», l’economia de la informació en xarxa està impulsant una nova forma de producció social basada en la cooperació i l’intercanvi. Aquest model contrasta amb l’abordatge tradicional, oferint noves oportunitats econòmiques, socials i polítiques que poden enriquir la nostra existència de manera democràtica.
https://lab.cccb.org/ca/la-riquesa-de-les-xarxes
Malgrat l’escepticisme envers l’optimisme de Benkler, és innegable que hi ha tecnologies que apunten en aquesta direcció. El blockchain, per exemple, pot transformar les transaccions i l’emmagatzematge d’informació, proporcionant autonomia a l’usuari i creant un entorn digital transparent, segur i inclusiu.
Benkler podria veure el blockchain com una oportunitat per reduir costos i burocràcia, fomentar la participació i facilitar la presa de decisions a les comunitats digitals, així com fomentar la col·laboració.
Tot i que sovint es vincula al moviment criptobro, aquesta tecnologia podria ser menys estigmatitzada si el seu ús fos més ampli.
En conjunt, aquestes noves tecnologies creen una xarxa de recursos que potencialment faciliten la revolució que Benkler anticipava. La producció autònoma per part dels usuaris és un punt de partida per desafiar el poder de les grans corporacions i l’Estat, afavorint dinàmiques democràtiques i eficiència similar o superior a la producció industrial.
Per aconseguir cal abandonar la passivitat i actuar; construir com ho han fet altres abans.
Els hippies, el punk, el software open source i el blockchain, el makerspacers i ara els creadors de contingut digital
Abandonar la passivitat implica abraçar l’acció, justament el que fomenta la cultura maker, que incorpora moviments com el DIY (Do It Yourself). Aquest mindset anima a utilitzar disciplines de pensament i expressió (tecnològica, científica, artística) per crear projectes i solucions revolucionàries. L’important no és la solució final com a tal, sinó el procés per arribar a ella. Un procés que implica compartir els coneixements i recursos amb la comunitat, empoderant-nos mútuament i posicionant-nos en un rol actiu per transformar la realitat.
Corona Rodríguez (3), pensant sobre l’ethos de la cultura maker i el DIY, llista un conjunt de valors, sentiments i actituds presents en les pràctiques d’aquestes comunitats.
Les comunitats participen activament per trobar usos creatius i innovadors de les tecnologies existents, sigui per a sectors comercials, educatius o d’entreteniment, però que siguin útils per resistir al sistema dominant que limita el potencial de la tecnologia en l’eficient i rendible.
En aquestes activitats —organitzades de manera autogestionada i fora de les estructures institucionals o industrials convencionals— es comparteixen habilitats, idees i recursos en processos d’aprenentatge informal, alhora que es promou el pensament mentre es fa allò que es pensa, és a dir, l’experimentació i l’aprenentatge mitjançant l’assaig i error.
Per altra banda, també destaca la creació de mitjans de comunicació alternatius. La cultura maker ha estat històricament vinculada a la producció de mitjans d’expressió propis, com segells musicals independents o aquesta mateixa revista digital per practicar el ciberactivisme.
La performance o l’acció directa i organitzada sobre objectes, processos o significats també forma part de la cultura maker. Els mememakers no deixen de ser reproductors d’aquests preceptes culturals. Pensem-ho bé. Els memes són producte d’una intervenció activa, imaginativa i innovadora sobre fenòmens que es resignifiquen i circulen generant una reacció.
El DIY està associat a moviments contraculturals que buscaven canvis enfront del sistema capitalista, els mitjans massius, etc.
En la dècada de 1950, el moviment hippie va adoptar pràctiques de la cultura maker quan va crear mitjans alternatius i espais propis en resistència a la cultura mainstream. Vint anys més tard, el moviment punk va produir música independent i un nou estil de vestir que va fer tremolar la indústria musical del moment. A la dècada dels 2000, el software lliure i el codi obert, així com la cultura hacker, també segueixen els preceptes de la cultura maker, promovent el coneixement i la tecnologia oberts en resistència a les grans corporacions propietàries del software i les infraestructures.
El que vull plantejar és què passaria si apliquéssim l’ètica de la cultura maker per combatre els potencials riscos de la intel·ligència artificial —tecnologia que actualment està dominada per grans corporacions— i utilitzar l’eina per fer un món millor, el món que veia venir Yochai Benkler.
La primera barrera és ser capaços de democratitzar la creació de la IA, permetent que més persones participin en el seu desenvolupament de manera activa i crítica. Això implicaria aprendre sobre la IA mitjançant la pràctica, el pensament posat en pràctica i la col·laboració en comunitats, així com apropiar-se de tecnologies de IA per resoldre problemes locals i satisfer necessitats específiques. D’aquesta manera, s’obriria el desenvolupament de la IA a la personalització, la reinvenció i la innovació des de baix per part dels usuaris.
Fet això, podríem diversificar l’aplicació de la IA, fent que els sistemes fossin més transparents i la tecnologia més accessible. Això possibilitaria un major pluralisme i diversitat en els usos i aplicacions de la IA d’acord amb diferents valors i cultures, així com un desenvolupament de la IA més crític amb les estructures de poder i atent a les implicacions socials i ètiques. D’aquesta manera, es podria aconseguir un ecosistema més obert, democràtic i plural entorn d’aquestes tecnologies.
La principal incapacitat, però, és l’accelerat desenvolupament de la tecnologia. L’ex-CEO d’Open AI ja va avançar el següent estadi de la IA: de chatbot a agent intel·ligent. D’aquí poc podrem personalitzar i programar els nostres propis bots perquè duguin a terme tasques específiques, accedint a dades privades i integrant-les en les seves respostes, així com connectant-se a altres parts de la nostra vida digital i realitzant accions amb les nostres credencials.
«Personalized A.I. Agents Are Here. Is the World Ready for Them?» — By Kevin Roose for The New York Times
Una simple ordre bastarà perquè la IA faci tuits programats per nosaltres, publicacions a Instagram amb imatges artificials o perquè enviï currículums a ofertes de feina per nosaltres, respongui amb detall correus automàticament, programi cites amb el metge o interactuï amb persones davant la nostra ociositat.
El que li ha passat a Bad Bunny no és dolent. La regulació arribarà, i ja veurem fins on limita els potencials socials de la IA. Però mentrestant, estem jugant, experimentant, aprenent. I en un futur pròxim, potser serem capaços de posar aquestes tecnologies i moltes altres a disposició de l’usuari, per fer un internet més democràtic, participatiu i autònom.
(2) AGUANA ROMERO, H.; ARROBO- A GILA, J. P. y RENE JARAMILLO, A. (2022). «La inteligencia artificial en la narrativa sonora. Estudio de caso». Anàlisi: Quaderns de Comunicació i Cultura, 66, 9-23. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/analisi.3476
(3) Corona Rodríguez, J. M. (2017). Alfabetismos transmedia: cultura maker y aprendizajes colaborativos en el mundo hiperconectado. En R. Aguirre, R. López y M. L. C. Santoyo (Coords.), Transmedia Earth: Medios, narrativas y audiencias en contextos de convergencia (pp. 131-147). Ciudad de México, México: Editorial Fontamara.
Quan era petit, entre la canalla circulava una broma escatològica que consistia en preguntar-li a algú altre si li agrada menjar merda. En respondre que no —com és lògic—, entre riures, se l’interpel·lava dient que havia admès que ha tastat merda, doncs, en cas de no ser així, mai sabria si li agrada o no. La resposta correcta per no suposar això seria, simplement, «no ho sé». La ironia de la broma és que esquematitza amb precisió la forma en la qual hem d’abordar la crisi climàtica.
Per a Badiou l’actitud que cal adoptar és la fórmula de mieux vaut un desastre qu’un désetre: millor arriscar-se amb les propostes polítiques i empènyer si fa falta fins a les fronteres d’allò desconegut les conseqüències dels nostres actes encara que això suposi una catàstrofe, que levitar sota un marc de danys i riscos mínims amb la condició d’assegurar la supervivència (això és el nucli del contracte social liberal, la tolerància fins i tot a una supressió temporal dels nostres drets fonamentals amb la condició de fer prevaldre el poder preconfigurat). De tal forma, si bé la crisi climàtica és el cataclisme par excellance en l’actualitat, aquest, citant a Mao, genera tal desordre sota el cel que la situació és excel·lent; una crisi d’aquestes dimensions, que amenaça l’existència, habilita una raó que permet superar el binomi entre ignorar l’evidència i pretendre continuar tal com estem (menjant merda) i acceptar que el cataclisme és imminent (no menjant merda, però sabent quin gust té).
Fa poques setmanes ha arribat a les llibreries la traducció de la segona obra de Kohei Saito, El Capital en l’era del Antropocè, la qual sota el context actual de crisi climàtica explica correctament com la forma de vida occidental s’ha sostingut principalment en el saqueig i transferència tecnològica (a més de la temporal o espacial) al sud global tant de la força de treball —la divisió internacional del treball— com de la naturalesa —els seus recursos— i pretén establir un diàleg amb les diferents tesis que proposa la (crítica) economia política per a evitar la catàstrofe. Proposa la superació d’aquestes amb la tesi emmarcada en la idea del comunisme descentralista.
Keynesianisme mediambiental, una escapada cap endavant
Saito mostra encertadament com les diferents propostes i mecanismes sorgits fins ara per combatre el canvi climàtic han estat, en el millor dels casos, una manera d’escapada cap endavant. El keynesanisme mediambiental o Green New Deal ressona mediàticament com a la solució a la crisi. De forma molt resumida, consisteix en un conjunt de propostes polítiques i econòmiques que, basant-se en l’intervencionisme estatal, pretenen transitar a un creixement «verd» descarbonitzat, el qual generarà ocupació i creixement econòmic.
Les mesures esmentades poden semblar viables en paper dins del sistema productiu capitalista, però la teoria del desacoblament en la qual es basen és inviable. Aquesta teoria suggereix que es pot separar la generació de carboni a l’atmosfera de la producció econòmica a través del desenvolupament de noves tecnologies verdes, però això és impossible. Només cal invocar la paradoxa de Jevons, que afirma que a mesura que la tecnologia millora l’ús eficient dels recursos, és més probable que aquest consum augmenti en lloc de disminuir. Això es deu al fet que, en un context de desenvolupament tecnològic, l’eficiència aconseguida no fa més que augmentar la demanda dels recursos necessaris.
Un altre problema que sorgeix és que simplement no tenim gaire temps. És cert que els països desenvolupats han reduït de manera relativa les seves emissions, però no disposem del temps suficient perquè els països del sud global es desenvolupin mitjançant la mateixa fórmula que el nord a través d’un creixement econòmic ràpid i contaminant fins a arribar a un nivell de desenvolupament humà desitjable i en tal moment, començar a reduir les emissions. De la mateixa forma, els ODS i l’agenda 2030 segueixen encallats en la necessitat del creixement per a assolir el benestar: «el creixement sostenible es potenciarà a través de la interacció entre la ràpida innovació tecnològica, la inversió en infraestructures sostenibles i l’increment de la productivitat dels recursos […] estem entrant en una nova era de creixement econòmic». Llavors, quin és el problema de la productivitat?Es deu només a una qüestió de falta de temps? Saito, citant a Rockstrom i la seva tesi sobre el ‘la trampa de la productivitat’, mostra que cal renunciar al creixement econòmic:
El capitalisme sempre està buscant augmentar la productivitat per a reduir els costos. Si la productivitat augmenta, es pot produir el mateix amb menys mà d’obra. En tal cas, si la grandària de l’economia continués sent el mateix, augmentaria el número d’aturats. No obstant això, en el capitalisme els aturats no poden viure i els polítics temen les taxes altes d’atur. Per això, en el capitalisme existeix una pressió insidiosa i permanent perquè la grandària de l’economia continuï creixent sense parar. D’aquesta manera, la millora de la productivitat obliga a incrementar la dimensió de l’economia. És la trampa de la productivitat.(pp. 60)
Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.
En aquest paràgraf, Saito fa referència implícita a Marx i explica com a través del procés de circulació, el capitalista tendeix a reinvertir la plusvàlua generada en capital constant i, com que no pot generar valor (només la força del treball té aquesta propietat), es produeix la famosa tendència decreixent de la taxa de guany. A més desenvolupament, més difícil és generar plusvàlua, però alhora les circumstàncies obliguen que es continuï produint més. L’únic motiu per a créixer és tautològic: es creix per a continuar creixent. Les masses de treballadors i treballadores —l’exèrcit industrial de reserva— sempre han de ser excedents per donar resposta a la variació dels cicles econòmics. En definitiva, no podrem solucionar el canvi climàtic confiant en les lleis del mercat, no necessàriament per la dimensió especulativa d’aquest sinó pel mateix funcionament del sistema, el qual necessàriament ha d’apel·lar al dogma de la possibilitat de creixement infinit, sense existència de límits planetaris.
El principal problema del creixement econòmic
Tenint tot això en compte, el problema és el creixement econòmic en si mateix. En aquest punt Saito desplega tot el seu potencial per explicar per què el problema és el creixement i, de passada, resumeix excel·lentment algunes de les tesis principals de El Capital, tot proposant una lectura diferent de l’ortodoxa economia política.
La història va tal que així —bastant en la línia dels talls epistèmics althusserians. El jove Marx creia en la determinació de les forces productives; creia que el comunisme vindria determinat pel creixement econòmic, segons el qual aquest desenvolupament generaria les contradiccions (crisis de sobreproducció) per les quals s’acabaria imposant un altre model social de producció com a solució. A això se suma, segons Saito, l’eurocentrisme: una visió unilineal de la història, segons la qual el desenvolupament històric d’Europa és el model per continuar a escala mundial. Europa com l’estàndard —el punt zero— pel qual jutjar la resta del món. Aquesta és la visió de Marx en el Manifest Comunista.
No obstant això, a partir de 1851 es dona un canvi epistemològic que acaba amb el primer Marx «humanista» del desenvolupament històric com a progrés. En la carta del 7 de gener a Engels, Marx proposa incidir en els postulats econòmics de Ricardo en relació amb la renda i en la carta del 2 d’abril afirma que creu haver acabat amb el problema:
Ja he arribat a tal punt que en cinc setmanes més hauré acabat amb aquesta merda de l’economia. Et vigila fait elaboraré a casa l’Economia i em llançaré sobre alguna altra ciència en el Museu. ça commence á m’ennuyer. Au fond, aquesta ciència ja no va fer cap progrés des de A. Smith i Sr. Ricardo, per molt que hagi ocorregut en algunes recerques aïllades, sovint excessivament subtils.
Marx, K. & Engels, F. (2011) Correspondencia.
Lògicament, Marx no va acabar amb «la merda de l’economia» en cinc setmanes i, des d’aquí, es pot traçar l’inici de l’estudi de la crítica a l’economia política que culminarà amb El Capital. La primera obra d’aquest nou Marx va ser Contribució a la crítica de l’economia política de 1959. Les diferències entre els dos Marx són clares si comparem les assumpcions de partida de La ideologia alemanya amb el capítol de la fetitxització de la mercaderia de El Capital. Així, en La ideologia alemanya s’exposa que:
Totalment al contrari del que ocorre en la filosofia alemanya, que descendeix del cel sobre la terra, aquí s’ascendeix de la terra al cel. És a dir, no es parteix del que els homes diuen, es representen o s’imaginen, ni tampoc de l’home predicat, pensat, representat o imaginat, per a arribar, arrencant d’aquí, a l’home de carn i os; es parteix de l’home que realment actua i, arrencant del seu procés de vida real, s’exposa també el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d’aquest procés de vida. També les formacions nebuloses que es condensen en el cervell dels homes són sublimacions necessàries del seu procés material de vida, procés empíricament enregistrable i lligat a condicions materials. La moral, la religió, la metafísica i qualsevol altra ideologia i les formes de consciència que a ells corresponguin perden, així, l’aparença de la seva pròpia substantivitat. No tenen la seva pròpia història ni el seu propi desenvolupament, sinó que els homes que desenvolupen la seva producció material i el seu tracte material canvien també, en canviar aquesta realitat, el seu pensament i els productes del seu pensament. No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència.
Marx, K & Engels, F (1846) La ideologia alemana.
A això, Žižek li contraposa que:
Aquesta postura culmina en una comparació còmicament agressiva: es considera que la filosofia té la mateixa relació amb l’estudi de la vida real que la masturbació amb l’acte sexual real. No obstant això, aquí comencen els problemes: el que Marx va descobrir amb la seva problemàtica del «fetitxisme de la mercaderia» és una fantasmagoria o una il·lusió que no pot ser simplement rebutjada com una reflexió secundària, perquè està operativa en el mateix cor del «procés real de producció». Es pot observar el mateix començament del subcapítol sobre el fetitxisme de la mercaderia en El capital: «A primera vista, una mercaderia sembla una cosa extremadament òbvia i trivial, però la seva anàlisi posa de manifest que és una cosa molt estranya, plena de subtileses metafísiques i filigranes teològiques». Marx no afirma, a la manera suposadament «marxista» de La ideologia alemanya, que l’anàlisi crítica demostraria com una mercaderia el que sembla una misteriosa entitat teològica va sorgir de l’«ordinari» procés de la vida real; per contra, afirma que la tasca de l’anàlisi crítica és treure a la llum les «subtileses metafísiques i les filigranes teològiques» del que a primera vista sembla un objecte ordinari. El fetitxisme de la mercaderia (la nostra creença que les mercaderies són objectes màgics, dotats d’inherents poders metafísics) no està situat en la nostra ment, en la manera en què percebem (erròniament) la realitat, sinó en la nostra pròpia realitat social. (Zizek, 2012)
Zizek, S. (2012) Vivendo en el final de los tiempos. Akal.
Així, en aquest context caldria llegir El Capital, no com un treball de bast materialisme en el qual la realitat de les relacions socials-productives estan emmascarades pel vel de la falsa consciència, sinó com aquesta falsa consciència està totalment inscrita en el funcionament de la nostra realitat com a tal; tenint en compte que malgrat ser falsa, aquesta falsificació té una funció real. Sobre la base d’aquesta anàlisi de les fantasmagòriques propietats de la mercaderia canvia la noció de la història com a progrés donat el desenvolupament de les forces productives, perquè es qüestionen les funcions i propietats mateixes del fill del creixement: la mercaderia.
Tornant a Saito, el filòsof japonès argumenta que la recerca posterior a la publicació del primer tom de El Capital es retarda a causa d’una altra refundació de les premisses de partida. En el primer tom ja es van poder veure traces del Marx «ecologista» amb la seva exposició de la teoria del metabolisme, segons la qual el capitalisme altera profundament la relació —mitjançada a través del treball— entre l’ésser humà i la naturalesa, produint una esquinçada en forçar aquesta relació en la creació de mercaderies. En comptes d’una economia basada en valors d’ús, el capitalisme, en fonamentar-se en la producció de mercaderies mitjançades com a valors de canvi (necessaris per a la seva reproducció), fa d’aquesta relació metabòlica, a la llarga, insostenible. El Juggernaut que llança a les dones i fills sota les rodes del capital és imparable fins a la seva pròpia destrucció; no coneix més racionalitat que el seu propi creixement desmesurat, sigui a costa de la destrucció de la naturalesa o del treballador, les seves úniques fonts de riquesa:
[…] dins del sistema capitalista tots els mètodes per acréixer la força productiva social del treball s’apliquen a costa de l’obrer individual; tots els mètodes per desenvolupar la producció es retruquen en mitjans de dominació i explotació del productor, mutilen a l’obrer convertint-lo en un home fraccionat, el degraden a la condició d’apèndix de la màquina, mitjançant la tortura del treball aniquilen el contingut d’aquest, li alienen a l’obrer les potències espirituals del procés laboral en la mateixa mesura en què a aquest procés s’incorpora la ciència com a potència autònoma, tornen constantment anormals les condicions baix les quals treballa, ho sotmeten durant el procés de treball al més mesquí i odiós dels despotismes, transformen el temps de la seva vida en temps de treball, llancen la seva dona i la seva prole sota la roda de Juggernaut del capital. Però tots els mètodes per a la producció del plusvàlua són alhora mètodes de l’acumulació, i tota expansió d’aquesta es converteix, al seu torn, al mig per al desenvolupament d’aquells mètodes. D’això se segueix que a mesura que s’acumula el capital, empitjora la situació de l’obrer, sigui com fos la seva remuneració. La llei, finalment, que manté un equilibri constant entre la sobrepoblació relativa o exèrcit industrial de reserva i el volum i intensitat de l’acumulació, encadena l’obrer al capital amb grills més ferms que els tascons amb què Hefest va assegurar a Prometeu en la roca. Aquesta llei produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital. L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital.
Marx, K. (1867) El capital.
Després de la publicació del primer tom de El Capital, Marx comença a atendre en les seves recerques les societats no occidentals i precapitalistes, específicament en relació amb les seves formes de propietat comuna de la terra, plasmat en la Carta a Zasúlich de 1881. La revolucionària russa Vera Zasúlich escriu a Marx per una controvèrsia sorgida al voltant d’un paràgraf de El Capital, segons el qual «el país industrialment més desenvolupat no fa sinó mostrar al menys desenvolupat la imatge del propi futur»: Zasúlich es preguntava si la ruta a prendre era prèvia la revolució desenvolupar de forma capitalista per a assolir el socialisme. La resposta de Marx va ser que El Capital es limita a una anàlisi d’Europa occidental i que no era necessària la destrucció de les formes de propietat comuna precapitalistes per a la conquesta socialista i, de fet, com aquestes formes precapitalistes podrien servir com a eixos de resistència:
Perquè en Rússia, gràcies a una combinació única de les circumstàncies, la comunitat rural, que existeix encara a escala nacional, pot desfer-se gradualment dels seus caràcters primitius i desenvolupar-se directament com a element de la producció col·lectiva a escala nacional. Precisament gràcies al fet que és contemporània de la producció capitalista pot apropiar-se totes les realitzacions positives d’aquesta, sense passar per totes les seves terribles peripècies. Rússia no viu aïllada del món modern; tampoc és presa de cap conqueridor estranger, com ocorre amb les Índies Orientals.
Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.
Així, la carta mostra la realització de la contingència històrica en fosa de la idea d’un determinisme històric. Un pot arribar a entendre que, per a l’últim Marx, el comunisme no es dona necessàriament com la fase superior del desenvolupament capitalista, la qüestió és molt més contingent que això. I fixant-se en les formes de propietat comuna precapitalistes, Marx afirma:
En una paraula, enfront d’ella es troba el capitalisme en crisi que només s’acabarà amb l’eliminació d’aquest, amb el retorn de les societats modernes al tipus ‘arcaic’ de la propietat comuna […] El nou sistema al qual tendeix la societat moderna serà un renaixement en una forma superior d’un tipus social arcaic. (Marx, 1881)
Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.
En resum, l’últim Marx després de les anàlisis de les formes de propietat comunes de la terra de societats precapitalistes i altres recerques trenca no sols amb el seu jo «humanista», sinó també amb la mateixa idea del comunisme com a ideal de progrés. En aquest punt incideix Saito per a afirmar que l’últim Marx defensava el decreixement, perquè
[…] l’estabilitat de les societats comunals sense creixement econòmic permetia estructurar socialment un metabolisme equitatiu entre l’home i la naturalesa […]la sostenibilitat i la igualtat, basades en l’economia estacionària, conformen la resistència contra el capital i constitueixen el fonament de la societat futura.
Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.
Comunisme decrecentista: l’única solució
Després de l’exposició de la tesi, el llibre continua amb un debat crític amb altres corrents postcapitalistes (principalment l’acceleracionisme) i defensa el comunisme decrecentista com l’única solució per, no sols acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, sinó també per a la necessària emancipació del gènere humà.
En un futur article intentaré traçar una crítica a Saito i els seus postulats respecte a l’acceleracionisme i les propostes polítiques que l’autor ofereix. Mentrestant, només em cal agregar que Capital en l’era de l’Antropocè és una lectura completa molt recomanada no sols per a entendre les causes que ens van portar a la crisi climàtica, sinó també per a veure que encara som a temps d’actuar.
[1] Una altra peripècia que sorgeix d’aquesta qüestió és què passaria quan ja no hi hagi força de treball barata. Imaginem-nos que el canvi climàtic s’esdevé més lentament del real i ens dona temps per a desenvolupar el sud global a l’estàndard del nord, no seria la fi del creixement igualment, i per tant del capitalisme?
ciberpoder.net/ va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».
En l'article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net/ publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.
La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.
Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».
Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.
Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.
Pablo Motos me ha preguntado en El Hormiguero por qué los poderosos, aquellos que están acostumbrados a mandar en España sin presentarse a las elecciones, le tienen "manía" a Unidas Podemos.
Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.
El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman, Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.
El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.
El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.
Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.
Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.
Laura Pausini se niega a cantar 'Bella Ciao' en 'El Hormiguero': "Es una canción política" https://t.co/3ZHyMEPBPC
Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.
“Veo madres de 12 y 13 años que están sacando a sus hijos adelante con una sonrisa”
¿Podemos dejar de dar voz a embajadoras de Hazte Oír?
A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.
En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.
Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.
D’acord amb els darrers esdeveniments sembla que el bloc de l’extrema dreta s’està fraccionant –o reformant– i, en vista als probables moviments tectònics dins aquestes formacions, val la pena tenir presents algunes anotacions sobre la seva ontologia i les mancances de l’esquerranisme liberal per a bregar amb això.
Les idees dominants no són les idees dels dominants. Tant les idees hegemòniques –el consens del liberalisme multicultural– com la seva reacció en l’ideal de l’extrema dreta no són necessàriament excloents. Tal vegada els dos retrats més famosos de la contraportada de la secció de best-sellers del duty free dels aeroports contenen un indici de veritat inintencionadament, perquè si Fukuyama augura la fi de la història, la política de la fi de la història no podrà ser més que el xoc de civilitzacions:
El xoc de civilitzacions és la política de la fi de la història. Els conflictes ètnic-religiosos són la forma de lluita que encaixa en el capitalisme global: en la nostra època postpolitica, quan la política pròpiament dita es veu progressivament reemplaçada per una experta administració social, l’única font de conflicte legitima que queda són les tensions culturals (ètniques, religioses).[…] El Nou Ordre Mundial que està sorgint ja no és el de la democràcia liberal global de Fukuyama, sinó el de coexistència pacífica de diferents maneres de vida polític-teològics: coexistència, naturalment, en el context del funcionament sense sobresalts del capitalisme global.
Zizek, S. (2021). Como un ladrón en pleno día (Edición estándar). Anagrama.
Extinció del socialisme «real» amb la caiguda del mur de Berlín, arribada del segle XXI, consens de Washington, etc. Trenta anys de negació de la lluita de classes, en lloc de demostrar la seva inexistència, ha evidenciat com la ideologia canalitza els seus descontentaments en esclats de violència ètnica o religiosa per assegurar la continuïtat del capitalisme globalitzat. És millor celebrar les massacres de Boko Haram que la formació del Fons Monetari Africà, perquè almenys Boko Haram (o qualsevol grup terrorista religiós, vegeu també l’ISIS i la seva participació en el mercat internacional) no esvalota el procés d’intercanvi capitalista.
En aquest context internacional, sembla que tant la tolerància liberal com el barbarisme de l’extrema dreta poden coexistir i funcionar en una certa harmonia. La tolerant socialdemocràcia dels centres financers s’obre als mercats i tolera la inclusió de l’Altre barbàric en aquests. Una anotació que cal esmentar per a evitar confusions és que el maligne no és el capital financer en si – aquesta és precisament la crítica socialdemòcrata: atacar el capitalisme financer en pro del capitalisme industrial fordista–; és que aquest mecanisme està completament incrustat en la naturalesa mateixa de la manera de producció capitalista, la revaloració del capital no entén de valors ètics i els seus apologètics economistes vulgars pretenen atorgar-li aquest contingut per a normativitzar la seva teoria.
Tota idea que pretengui aconseguir la universalitat necessita dos elements: una idea autentica i la seva deformació. La idea autentica representa el contingut o ideal a assolir –en el cas del liberalisme multicultural, el govern mundial liderat per valors d’igualtat i respecte mutu; en el cas de l’extrema dreta, el retorn a una comunitat autèntica on la reproducció social es pugui efectuar en l’harmonia d’antany corrompuda per la globalització– i la deformació és la transcripció d’aquest ideal en un programa polític pròpiament definit.
Si, en el cas de l’extrema dreta, el seu contingut no conté cap traça visible d’ideologia feixista, aquestes idees es transformen en un programa ideològic explícit que acaba legitimant les relacions d’explotació i dominació (Zizek, 2007) i, per tant, intrínsecament, esdevenint contingut propi de la ideologia feixista; dit d’una altra manera, la instrumentalització de les idees pròpies de l’extrema dreta per legitimar el capitalisme li atorga, a aquest contingut ideal, el component feixista.
Una manera d’exemplificar aquest pensament oníric latent de l’extrema dreta és fixant-nos en l’entroncament «fàl·lic» del cinema de Hitchcock en contraposició a l’entroncament tradicionalment anal d’aquest:
Prenguem, per exemple, una escena que representi la casa aïllada d’una família rica envoltada, per una banda, de lladres que amenaça amb assaltar-la; l’escena guanya enormement en efectivitat si contraposem la idíl·lica vida quotidiana dins de la casa amb els amenaçadors preparatius dels delinqüents fos: si vam mostrar alternativament la família feliç en el sopar, la bullícia dels nens, les reprimendes benèvoles del pare, etc., i el somriure «sàdic» d’un lladre, un altre revisant el seu ganivet o pistola, un tercer agarrant la balustrada de la casa.
En què consistiria el pas a l’etapa «fàl·lica»? En altres paraules, com rodaria Hitchcock la mateixa escena? El primer que cal assenyalar és que el contingut d’aquesta escena no es presta al suspens hitchcockià en la mesura en què descansa sobre un simple contrapunt d’interior idíl·lic i exterior amenaçador. Per tant, hem de transposar aquest desdoblament horitzontal «pla» de l’acció a un nivell vertical: l’horror amenaçador ha de col·locar-se fora, al costat de l’interior idíl·lic, però bé dins d’ell: sota ell, com la seva part inferior «reprimida». Imaginem, per exemple, el mateix sopar familiar feliç mostrada des del punt de vista d’un oncle ric, el seu convidat. Enmig del sopar, el convidat (i juntament amb ell, el públic) de sobte «veu massa», observa el que no havia de notar, algun detall incongruent despertant en ell la sospita que els amfitrions planegen enverinar-lo per a heretar la seva fortuna. Tal «coneixement excedent» té, per dir-ho així, un efecte abismal… l’acció es redobla en si mateixa, reflectida sense parar com en un joc de doble mirall… les coses apareixen sota una llum totalment diferent, encara que continuen sent les mateixes.
El pensament oníric latent del feixisme no s’ha d’acolorir fora del nostre conjunt d’idees o valors, com una doctrina sui generis pervertida en el seu conjunt, sinó reconèixer que és la perversió d’aquests ideals en pro d’un programa polític determinat la perversió en si. L’extrema dreta no es pot combatre ratllant tot el seu sistema de pensament com a «degenerat», sinó reconeixent el contingut genuí en aquest per transformar aquests ideals en un nou projecte emancipatori que superi la dicotomia feixista/liberal. Si s’ignora l’aspecte genuí del contingut polític feixista es corre el risc que la seva oposició sigui una (falsa) tolerància amb l’altre que en si acaba permetent el sorgiment de l’extrema dreta (qui som nosaltres per a dir-los com han de viure?)
El cas de la ideologia del liberalisme multicultural és encara més interessant. Si el projecte polític (la distorsió) de l’extrema dreta encara es contemplava a si mateixa com un programa ideològic, el liberalisme es presenta a si mateix com a posideològic. «Quines són les idees bones? Les que funcionen!», el que significa capitular la política a una mera burocràcia que administri l’estat actual de les coses (segons Balíbar un acte polític és aquell que desdibuixa les fronteres establertes, l’acte polític és posar sobre la taula la tercera opció no contemplada davant una decisió que a primeres es presentava com a dicotòmica).
Per una altra banda, el component cultural del liberalisme és:
El multiculturalisme: aquesta actitud que, des d’una buida posició global, tracta totes i cadascuna de les cultures locals de la manera en què el colonitzador sol tractar als seus colonitzats: «autòctons» els costums dels quals cal conèixer i «respectar» […] és com si l’energia crítica hagués trobat una vàlvula de fuita substitutòria, un exutori, en la lluita per les diferències culturals, una lluita que deixa intacta l’homogeneïtat de base del sistema capitalista mundial. El preu que implica aquesta despolitizació de l’economia és que l’esfera mateixa de la política, en certa manera, es despolititza: la veritable lluita política es transforma en una batalla cultural pel reconeixement de les identitats marginals i per la tolerància amb les diferències.
Žižek, S. (2022). En Defensa De La Intolerancia. Sequitur Ediciones S.L.
L’extrema dreta és el component «interior» al liberalisme multicultural «exterior». Afirmacions com el respecte a la cultura de l’Altre mentre aquesta pugui contenir traces d’ablació, esclavitud o dominació patriarcal no és més que una maniobra per a indirectament afirmar que la cultura pròpia és la superior, s’autoimposa una aparent posició d’universalitat des de la qual jutjar a l’Altre particular.
Així doncs, davant aquesta dicotomia val la pena recordar la frase de Stalin que «tots dos són el pitjor». Se’ns presenta un fals problema en el qual les dues suposades solucions condueixen al mateix resultat i no importa quin «bàndol» triem perquè ambdues poden conviure en harmonia. L’acte polític real ha de ser rebutjar tots dos programes mentre es reconeix el seu contingut genuí per a així marxar en nom d’un projecte emancipador universal.[1]
[1] Aquest lluny de ser abstracte, també part d’un particular definit, recordem que el comunisme és una idea originalment «eurocèntrica» mentre que totes les seves negacions (o millor dit superacions?) contemporànies, com l’orientalisme o els «Marx failed to consider», cauen en el dogma del liberalisme multicultural.
