Editor ciberpoder.net

Etiqueta: Ideologia

Les idees que viatgen amagades dins d’un producte, una interfície o un algoritme.

  • El palau d’Internet; o la gàbia daurada de la comunicació

    El palau d’Internet; o la gàbia daurada de la comunicació

    Deia Adorno (i Horkheimer, però ell amb menys importància) que els mitjans de comunicació, en la seva evolució dialèctica, ens allunyen més de la resta de gent. Les notícies primer anaven de boca en boca i es comentaven, sovint amb una acumulació d’opinions i subjectivitats dins de la informació; més tard, es propagaven per diaris, i en el cas dels burgesos es discutien en salons distingits. Es creaven clubs polítics (durant la Revolució Francesa rondaven els 6000), es discutia la informació i les notícies del dia en cafès, però més tard els diaris es transformaven ja no en mitjans d’informació sinó en un negoci, una empresa que venia informació.

    Aquesta evolució es consumava amb la ràdio i la televisió, «mitjans electrònics» per a Adorno, on el canvi no era dins de la informació (el pas del boca a boca als diaris era un canvi d’objectivitat en la informació) sinó en la seva discussió. Per al boca a boca i el diari, es discutia la informació, hi havia una bilateralitat on s’acceptaven els matisos i la discussió entre iguals (no sempre iguals en pensament, perquè podien discutir ideologies de diferent posició; però sí iguals en condició); es formava el que per a Habermas és l’esfera pública. No obstant això, amb la ràdio i la televisió s’imposa la unilateralitat: escolto la ràdio i veig la televisió, però no puc discutir amb aquests aparells per la seva naturalesa inerta. La discussió amb el mitjà de comunicació en si és impossible.

    En contrast, els inicis d’internet prometien la salvació i retorn de la bilateralitat. La discussió es feia cada vegada més fàcil. Els cafès ja no eren cafès, sinó fòrums i xats IRC formats per persones d’interessos comuns. Les notícies de temes diversos com el cinema, la computació, els videojocs o fins i tot la política eren discutides amb un àmbit horitzontal: tots els usuaris són iguals i lliures d’entrar o sortir, de transmetre la informació que desitgin.

    Nothing good lasts forever. Internet, igual que els diaris fa dos-cents anys, s’ha convertit en un negoci. La sèrie Halt and Catch Fire ho mostra bé: el projecte de Joe, Gordon i Cameron passa d’un videojoc en línia a un fòrum, i d’aquest a un cercador que ofereix les últimes notícies. No obstant això, aquest gir ha estat encara més macabre que el dels diaris: mentre que compràvem diaris i aquests actuaven com un mercat d’opinió pública, ara som venuts a la publicitat a canvi d’informació «gratuïta». Es mercantilitza a l’usuari; es recol·lecten i venen les seves dades per a encaixar-li en un motlle (vegeu casos de datamining com el de Cambridge Analytica), fent encara més fàcil proporcionar-li una informació que pot digerir fàcilment obviant la discussió de la informació, la formació de l’opinió (individual i pública) i la deliberació general.

    Tot això del que parlo és solament un nivell, el digital, obviant que les conseqüències en aquest nivell són nimietats en comparació a aquelles en el nivell físic, real: la dissolució definitiva de la col·lectivitat en individualització, la destrucció de l’esfera pública. Fins i tot en una sort de nivell de transició entre el digital i el físic, obviem preguntes com fins a quin punt l’ús d’internet a la nostra casa (un territori tradicionalment privat) no és públic, o si sota l’era del IoT queda lloc per a un espai autènticament privat entenent aquest com un sobre el qual podem tenir un control.

    Acabar en un to tan ombrívol pot ser massa pessimista, però realment queden poques alternatives d’actuació en la distopia d’internet. El palau que una vegada ens van prometre ha resultat ser una gàbia daurada, i els seus emperadors (Google, Facebook, Amazon) ja no atenen raons; mai ho van fer. Només queda llevar-los les seves armes i usar-les contra ells, si no volem rendir-nos.

  • FAQS o la «telcinquització» de TV3

    FAQS o la «telcinquització» de TV3

    Un parell de cops per setmana, sovint més, recordo la naturalesa de Twitter com a echo-chamber i intento aventurar-me en racons on l’opinió pública no es centra en Marx, La Sotana o la nova cançó de Tomeu Penya i Da Souza. És per això que quan a casa posen el FAQS jo decideixo quedar-m’hi una estona. Allà veig aparèixer una dona amb posat seriós que, com diu Joan Burdeus, dispara preguntes, últimament sobre la violència, com si es tractés d’un mico amb dues pistoles.

    No ha sigut Cristina Puig, ni els productors envellits de la corporació, els que han posat al centre del debat polític la qüestió de la violència, però segur que ara n’estan ben contents. Potser per la creixent necessitat de modernització de la televisió més tradicional s’ha acabat apostant per personatges coneguts en l’esfera zoomer per comentar tot allò que envolta les manifestacions de les darreres setmanes. Alguns des del liberalisme més caspós i d’altres des del cuperisme cuqui han intentat assenyalar les causes d’un malestar, sobretot juvenil, al mateix moment que es veien obligats a no divagar massa, ja que la infotainment de TV3 necessitava mostrar encara més cops la imatge de la noia que va perdre un ull en unes manifestacions que cada cop semblen més part del nou costumisme català.

    Tot i la voluntat de Juliana Canet per mostrar que les protestes formen part de la resposta a una estructura desigual –una que genera malestars i que aquests es mostren en onades d’irracionalisme volàtil– era Helena Garcia Melero qui, com Cristina Puig, treia, un altre cop, la bala de la violència, obligant als convidats a no donar massa el tarro. Tot i això no podem afirmar que aquesta bala hagi sigut inútil per l’esquerra –al cap i a la fi feia temps que no parlàvem tant de Johan Galtung ni del 40% d’atur juvenil–, però la necessitat constant del programari televisiu per tornar al tema estrella, impossibilitava elevar el nivell del debat i es mantenia fidel a la mediocritat a la qual estem acostumats.

    Aquesta impossibilitat d’elevar el nivell no només s’ha vist en la necessitat del retorn al concepte de la violència, sinó també en la voluntat racionalitzar la protesta; «quin sentit té trencar els vidres d’una botiga?», «no funcionaria millor si fossin completament pacífiques?». Aquestes acusacions vestides de consells han determinat l’aproximació periodística mainstream a una problemàtica enorme, han servit de fre a la voluntat d’apuntalar als mitjans tradicionals com a entitat pública encara necessària per a la seva solemnitat i virtuositat reflexiva. Potser, ja del tot, és l’hora de fer les maletes.

  • Prevalen els drets o els béns de mercat? Twitter reacciona a les declaracions d’Ábalos

    Prevalen els drets o els béns de mercat? Twitter reacciona a les declaracions d’Ábalos

    https://twitter.com/yuliepls/status/1366829545597390856

    El ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana del PSOE, Jose Luis Ábalos Meco, va referir-se el passat dilluns 22 de febrer a la llei de l’habitatge, present en el pacte de coalició de govern amb Unidas Podemos, de la següent manera:

    Així és que volem una llei garantista; una llei amb valor jurídic que no sigui recurrible; i que respecti, com bé parlàvem abans de l’expressió, de tots els drets que té el nostre estat de dret: el dret a un habitatge, també el dret a la propietat privada. Que conciliï ambdues coses. I que també tingui en compte que l’habitatge és un dret, però també és un bé de mercat que genera activitat econòmica que cerca seguretat jurídica respecte de les inversions i tot això que forma part del món de l’habitatge no podem obviar-ho.

    Deixant de banda les pugnes pròpies de la política de partit, aquest discurs torna a situar en l’esfera pública la clara dicotomia entre els drets fonamentals –i humans– de les persones i la seva condició de béns de mercat.

    D’alguna manera es reactiva un debat que ve de lluny. El 1873 Friedrich Engels desenvolupava en Contribució al problema de l’habitatge una proposta per solucionar immediatament la «penúria de l’habitatge». Consistía principalment a imposar els interessos dels béns públics sobre els privats: «això només pot aconseguir-se […] expropiant els actuals posseïdors [d’habitatges privats a les ciutats] i allotjant en les seves cases als obrers que manquen d’habitatge o que viuen amuntegats». El socialisme reivindica des de fa anys que el problema de la «penúria» de l’habitatge és conseqüència d’aquesta tensió entre bé de mercat i bé social, és a dir, conseqüència del sistema capitalista que mercadeja amb allò social.

    Després de la Primera Guerra Mundial (entre finals del XIX i al llarg del segle XX més concretament), Estats i governs d’arreu del món van començar a reconèixer els anomenats «drets humans de segona generació», entre els quals es contemplen els drets econòmics, socials i culturals (DESC), que es distingeixen dels drets civils i polítics. Els DESC cerquen garantir unes condicions de vida dignes entre la ciutadania, així com la condició d’igualtat i de tracte. Contemplen el dret a l’habitatge digne, a la salut, a l’educació, a la feina, entre d’altres.

    A l’article titulat La mercantilització de l’habitatge a Espanya: de dret social a mercaderia publicat pel doctor Jonathan Torres Téllez en el marc del Congrés Internacional Contested_Cities, s’exposa amb molt de detall perquè l’habitatge es considera un dret humà i fonamental.

    En la nostra època els habitatges a part de proporcionar allotjament a les persones permeten desenvolupar altres activitats i exercir altres drets humans, com per exemple el dret a la intimitat, a l’educació o a la salut, el dret a la llar i el dret a la vida.

    […] l’habitatge també serveix com a ancoratge geogràfic de les persones en un determinat barri i en una determinada ciutat, és a dir, és l’inici de la vinculació de les persones amb un hàbitat que proporcionarà valors, tradicions, cultura i, sobretot, serà l’eix de l’extensió i reproducció de la societat.

    […] l’habitatge es presenta com una necessitat bàsica per a les persones, on duran a terme el desenvolupament dels seus projectes de vida. És en ell on es realitza l’exercici de l’esfera privada de l’ésser humà i es produeix la interrelació familiar, començant els processos de socialització. Són aquestes raons per les quals mancar d’un habitatge digne suposarà un greu perjudici contra les persones i per aquestes raons es reconeix com un dret social de la ciutadania en totes les constitucions europees i altres legislacions.

    La mercantilització de l’habitatge a Espanya: de dret social a mercaderia – Jonathan Torres Téllez

    D’això es pot concloure que la mateixa motivació per a considerar l’habitatge un dret humà i fonamental suposa entendre la seva preeminència sobre qualsevol altra condició i, per tant, excloure les interpretacions que desvirtuïn aquesta condició transcendental. Els termes «dret humà» i «bé de mercat» són necessàriament excloents, si suposem que els béns de mercat –en el neoliberalisme– circulen de manera exclusiva i tenen la finalitat d’augmentar el benefici d’un privat independentment dels interessos públics. En aquest sentit seria una total violació dels drets humans i fonamentals de la ciutadania espanyola no garantir l’accés a l’habitatge digne, encara que sigui a costa del mercat immobiliari, així com mantenir el marc legislatiu que permet desnonar les famílies amb deutes de les seves llars.

    Les protestes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca entre 2010 i 2017 emmarcades en les campanyes d’Stop Desahucios van girar completament la concepció pública que predominava de l’habitatge des de la caiguda del règim franquista fins als anys previs a la crisi de 2008. Juntament amb les protestes del 15M, van constituir el marc de sentit que possibilitaria un nou escenari polític a l’Estat a l’any 2011.

    El missatge va condensar-se en consignes que articulaven el discurs del moviment com, per exemple, «no som mercaderia de polítics i banquers». Frases que feien ressonar les reflexions socialistes abans mencionades: sota el neoliberalisme i, especialment, en temps de crisi els drets socials queden subordinats als drets patrimonials com són els privats o de l’empresa, prioritzant la seva condició com a bé de mercat.

    Els usuaris de Twitter, irònicament, han aplicat la fórmula d’Ábalos revelant què passaria si s’anteposessin la condició mercantil dels béns a la seva condició de dret social, humà o fonamental.

    Al cap i a la fi, el que Ábalos deixa entreveure amb les seves declaracions són els efectes de les pressions del lobby immobiliari sobre el ministre, el govern i l’aparell de l’Estat. S’ha d’aplicar un contrapès popular a aquestes pressions, com va fer la PAH, el 15M i com ara ho està fent el Sindicat de Llogaters entre altres organitzacions socials, perquè el PSOE s’advingui a les amenaces, xantatges i pressions, i compleixi els compromisos de govern.

    https://twitter.com/ElHombreMalo/status/1364169726671355905?s=19
  • Astrologia i MBTI: una mirada filosòfica

    Astrologia i MBTI: una mirada filosòfica

    L’astrologia no és una ciència. Ni tampoc vol ser-ho. Si algú creu que a la ciència li interessa «quin personatge de la rave de Llinars del Vallès ets segons el teu signe del zodíac» em temo que s’equivoca. La ciència no va d’això.

    Fixem-nos en aquest tuit:

    Quina pregunta científica genera aquesta resposta? Quin problema intenta resoldre?

    Tradicionalment l’astrologia ha estat classificada com a proto-ciència o pseudo-ciència i en el que es refereix a prediccions concretes sobre el món físic, l’horòscop no pot competir contra les ciències naturals. El que es vol destacar en aquest article no és la funció predictiva, sinó la funció identitària de l’horòscop que en els darrers anys s’ha potenciat a la xarxa i gràcies a ella ha guanyat més rellevància. Es tracta d’imatges i símbols que veus i penses «uau és literalment jo». Aquesta construcció de sentit en comunitat és representativa de la nostra era i la ciència malauradament no té molt a dir davant del turment del dia a dia, de la cerca de sentit vital. Molt més propera a l’art i la cultura.

    Tant de bo poguéssim descobrir qui som resolent una equació, substituint les variables i obtenint un resultat bonic. Tant de bo les explicacions científiques fossin una font incansable d’energia i motivació. Però no ho són. Tradicionalment no és la ciència qui s’ocupa d’aquesta tasca: és la religió. 

    Avui dia, l’astrologia ocuparia justament aquest espai del què anomenem “no-ciència” igual que la religió; més que competir, cobreix espais on la ciència no pot arribar. Les persones que s’acosten a l’astrologia no s’hi apropen buscant veritats sinó raons. Fins fa poc, aquest era un lloc reservat pel cristianisme (eurocentric alert), però actualment aquest s’ha de conformar en romandre al nostre subconscient i a l’imaginari d’un bon grapat de bandes indie locals.

    Com és que l’activitat de les inofensives “bruixes de la xarxa” genera tant d’odi llavors? Com a regla general, (1) l’insult ens dóna més informació del qui insulta que de l’insultat, (2) l’insult neix perquè l’insultat conegui el poder del que insulta.

    Seria poc intel·ligent afirmar que la crítica que se li fa a l’horòscop a xarxes és epistemològica. Si ets una persona que s’aixeca al matí i el primer que li demana el cos és fer un parell de comentaris despectius cap a gent que flirteja amb l’astrologia, probablement el que t’impulsa no és el baix rigor científic. Els terraplanistes causen un altre tipus de reacció totalment diferent, i es veuen relativament poques converses qüestionant els fonaments de l’antropologia o l’economia clàssica, per exemple. No és agosarat dir que un dels fets polèmics de l’astrologia sempre ha estat que és una activitat tradicionalment feminitzada.

    A mode d’experiment podem agafar una activitat similar, però masculinitzada com seguir el Barça i comprar seients al Camp Nou. Essencialment té una funció similar: forja d’identitat, certa vinculació del teu estat d’ànim amb l’«outcome» que es produeix, pensament màgic i no tecnològic-racional… Els homes també tenen els seus nínxols de religiositat, però passen desapercebuts com a tals. De fet, ens trobaríem que en general a la majoria d’aspectes del nostre dia a dia, estem molt lluny d’aplicar un pensament científic. Però això no té morbositat, no irrita.

    Sigui com sigui, al ser considerada com a creença, tant la DUDH com la majoria de constitucions de les democràcies liberals garanteixen la llibertat de culte. Com a mínim sembla que a nivell legal les (i els) fans de l’astrologia estan blindats i blindades.

    Diferent és el cas del test MBTI i la seva repercussió recent a les xarxes, en especial al món anglosaxó, però també en altres llengües (no hem trobat cap compte d’MBTI en català, us animem a ser els primers).

    El test Myers-Briggs (MBTI) classifica a les persones en 16 personalitats diferents segons com perceben el món que els envolta i com prenen les decisions. A diferència de l’horòscop, que parteix d’una definició dividint l’any en 12 parts i a partir d’aquí busca el seu significat a cada signe, l’MBTI parteix d’un procés més aviat empíric-inductiu: Katharine Cook Briggs i la seva filla Isabel Briggs Myers observen a la gent i proposen un model que ajudi a explicar la realitat (estem parlant de 1943-1944).

    Cada personalitat, per exemple INFP o ESFJ, està composta per 4 lletres amb les següents dicotomies:

    • 1ra lletra: Focus d’energia – Extraversió (E) / Introversió (I)
    • 2na lletra: Recopilació de dades – Intuïció (N) / Observació (S)
    • 3ra lletra: Presa de decisions – Sentiment (F) / Pensament (T)
    • 4ta lletra: Estructura – Judici (J) – Percepció (P)

    Però la teoria és encara més ambiciosa: l’MBTI relaciona les 16 personalitats amb les seves funcions cognitives predominants i desenvolupa un model aparentment funcional, ja que fins i tot s’ha utilitzat al sector laboral a departaments de recursos humans.

    Sens dubte, la connexió amb la realitat empírica és més directa que en l’astrologia, el test MBTI té pretensions científiques, però es pot dir que sigui científic? Aquesta és una pregunta complexa. Per començar, ni la ciència ni la filosofia es posen d’acord en quin és el criteri de demarcació del què és ciència i què no. La validesa (estadística i de test) del MBTI com a test psicomètric ha estat criticada, així com la teoria sobre la qual se sustenta. És innegable que l’MBTI utilitza models i vocabulari propers a la psicologia (de fet parteix de teories psicològiques de Carl Jung), però a la pràctica, a les xarxes veiem com se’n fa un ús que recorda a l’astrologia: aconsegueix més difusió i viralitat quan es mescla amb el llenguatge del meme.

    El mecanisme de construcció de significats és similar a l’astrologia, les 4 lletres de l’MBTI funcionen com a esquelet sobre el que s’acumulen estereotips fins a crear personalitats icòniques clarament separades les unes de les altres, com l’extrema sensibilitat d’INFP o la incapacitat per acabar cap tasca d’ENTP. I no acaba aquí: per donar un suport visual a la broma, els usuaris han utilitzat les il·lustracions oficials de la pàgina web del Test Myers-Briggs com a meme: www.16personalities.com

    Per tant el test en un primer moment té intenció de classificar les personalitats objectivament, però ràpidament s’intoxica de contingut cultural que s’ha reproduït no perquè sigui veraç, sinó perquè és graciós, causa efecte. En altres paraules: es radicalitzen les personalitats.

    Conformant-nos amb aquesta deriva de significats, la pregunta es desplaça de l’«és científic?» a l’«és útil?» i la resposta probablement és que sí. Al igual que l’astrologia, la seva utilitat no es basa en aconseguir noves dades empíriques de la natura i modelar-la sinó en generar noves maneres de pensar i de pensar-nos. A la ciència se li escapa l’anàlisi de les idees perquè ella mateixa és una idea i per això s’enterboleixen les branques científiques més properes a les persones com a éssers socials, o sigui, les ciències socials.

    Els grans avenços de filosofia de la ciència al segle XX van arribar justament de considerar la dimensió social i històrica de la ciència (Kuhn, Lakatos, Popper). El millor que podem fer per ajudar a l’avenç de la ciència és entendre les relacions de poder i les estructures econòmiques que la fan possible.

    Si veieu algú que insulta les creences alienes en nom de la ciència, el podeu mirar als ulls fixament i li podeu preguntar:

    «t’agrada la ciència? va doncs diga’m 5 científics actuals».

    Alguns links: