Editor ciberpoder.net

Etiqueta: Ideologia

  • «El Capital en l’era de l’Antropocè»: una mirada crítica a la solució de la crisi climàtica

    «El Capital en l’era de l’Antropocè»: una mirada crítica a la solució de la crisi climàtica

    Quan era petit, entre la canalla circulava una broma escatològica que consistia en preguntar-li a algú altre si li agrada menjar merda. En respondre que no —com és lògic—, entre riures, se l’interpel·lava dient que havia admès que ha tastat merda, doncs, en cas de no ser així, mai sabria si li agrada o no. La resposta correcta per no suposar això seria, simplement, «no ho sé». La ironia de la broma és que esquematitza amb precisió la forma en la qual hem d’abordar la crisi climàtica.

    Per a Badiou l’actitud que cal adoptar és la fórmula de mieux vaut un desastre qu’un désetre: millor arriscar-se amb les propostes polítiques i empènyer si fa falta fins a les fronteres d’allò desconegut les conseqüències dels nostres actes encara que això suposi una catàstrofe, que levitar sota un marc de danys i riscos mínims amb la condició d’assegurar la supervivència (això és el nucli del contracte social liberal, la tolerància fins i tot a una supressió temporal dels nostres drets fonamentals amb la condició de fer prevaldre el poder preconfigurat). De tal forma, si bé la crisi climàtica és el cataclisme par excellance en l’actualitat, aquest, citant a Mao, genera tal desordre sota el cel que la situació és excel·lent; una crisi d’aquestes dimensions, que amenaça l’existència, habilita una raó que permet superar el binomi entre ignorar l’evidència i pretendre continuar tal com estem (menjant merda) i acceptar que el cataclisme és imminent (no menjant merda, però sabent quin gust té).

    Fa poques setmanes ha arribat a les llibreries la traducció de la segona obra de Kohei Saito, El Capital en l’era del Antropocè, la qual sota el context actual de crisi climàtica explica correctament com la forma de vida occidental s’ha sostingut principalment en el saqueig i transferència tecnològica (a més de la temporal o espacial) al sud global tant de la força de treball —la divisió internacional del treball— com de la naturalesa —els seus recursos— i pretén establir un diàleg amb les diferents tesis que proposa la (crítica) economia política per a evitar la catàstrofe. Proposa la superació d’aquestes amb la tesi emmarcada en la idea del comunisme descentralista.

    Keynesianisme mediambiental, una escapada cap endavant

    Saito mostra encertadament com les diferents propostes i mecanismes sorgits fins ara per combatre el canvi climàtic han estat, en el millor dels casos, una manera d’escapada cap endavant. El keynesanisme mediambiental o Green New Deal ressona mediàticament com a la solució a la crisi. De forma molt resumida, consisteix en un conjunt de propostes polítiques i econòmiques que, basant-se en l’intervencionisme estatal, pretenen transitar a un creixement «verd» descarbonitzat, el qual generarà ocupació i creixement econòmic.

    Les mesures esmentades poden semblar viables en paper dins del sistema productiu capitalista, però la teoria del desacoblament en la qual es basen és inviable. Aquesta teoria suggereix que es pot separar la generació de carboni a l’atmosfera de la producció econòmica a través del desenvolupament de noves tecnologies verdes, però això és impossible. Només cal invocar la paradoxa de Jevons, que afirma que a mesura que la tecnologia millora l’ús eficient dels recursos, és més probable que aquest consum augmenti en lloc de disminuir. Això es deu al fet que, en un context de desenvolupament tecnològic, l’eficiència aconseguida no fa més que augmentar la demanda dels recursos necessaris.

    Un altre problema que sorgeix és que simplement no tenim gaire temps. És cert que els països desenvolupats han reduït de manera relativa les seves emissions, però no disposem del temps suficient perquè els països del sud global es desenvolupin mitjançant la mateixa fórmula que el nord a través d’un creixement econòmic ràpid i contaminant fins a arribar a un nivell de desenvolupament humà desitjable i en tal moment, començar a reduir les emissions. De la mateixa forma, els ODS i l’agenda 2030 segueixen encallats en la necessitat del creixement per a assolir el benestar: «el creixement sostenible es potenciarà a través de la interacció entre la ràpida innovació tecnològica, la inversió en infraestructures sostenibles i l’increment de la productivitat dels recursos […] estem entrant en una nova era de creixement econòmic». Llavors, quin és el problema de la productivitat? Es deu només a una qüestió de falta de temps? Saito, citant a Rockstrom i la seva tesi sobre el ‘la trampa de la productivitat’, mostra que cal renunciar al creixement econòmic:

    El capitalisme sempre està buscant augmentar la productivitat per a reduir els costos. Si la productivitat augmenta, es pot produir el mateix amb menys mà d’obra. En tal cas, si la grandària de l’economia continués sent el mateix, augmentaria el número d’aturats. No obstant això, en el capitalisme els aturats no poden viure i els polítics temen les taxes altes d’atur. Per això, en el capitalisme existeix una pressió insidiosa i permanent perquè la grandària de l’economia continuï creixent sense parar. D’aquesta manera, la millora de la productivitat obliga a incrementar la dimensió de l’economia. És la trampa de la productivitat.(pp. 60)

    Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.

    En aquest paràgraf, Saito fa referència implícita a Marx i explica com a través del procés de circulació, el capitalista tendeix a reinvertir la plusvàlua generada en capital constant i, com que no pot generar valor (només la força del treball té aquesta propietat), es produeix la famosa tendència decreixent de la taxa de guany. A més desenvolupament, més difícil és generar plusvàlua, però alhora les circumstàncies obliguen que es continuï produint més. L’únic motiu per a créixer és tautològic: es creix per a continuar creixent. Les masses de treballadors i treballadores —l’exèrcit industrial de reserva— sempre han de ser excedents per donar resposta a la variació dels cicles econòmics. En definitiva, no podrem solucionar el canvi climàtic confiant en les lleis del mercat, no necessàriament per la dimensió especulativa d’aquest sinó pel mateix funcionament del sistema, el qual necessàriament ha d’apel·lar al dogma de la possibilitat de creixement infinit, sense existència de límits planetaris.

    El principal problema del creixement econòmic

    Tenint tot això en compte, el problema és el creixement econòmic en si mateix. En aquest punt Saito desplega tot el seu potencial per explicar per què el problema és el creixement i, de passada, resumeix excel·lentment algunes de les tesis principals de El Capital, tot proposant una lectura diferent de l’ortodoxa economia política.

    La història va tal que així —bastant en la línia dels talls epistèmics althusserians. El jove Marx creia en la determinació de les forces productives; creia que el comunisme vindria determinat pel creixement econòmic, segons el qual aquest desenvolupament generaria les contradiccions (crisis de sobreproducció) per les quals s’acabaria imposant un altre model social de producció com a solució. A això se suma, segons Saito, l’eurocentrisme: una visió unilineal de la història, segons la qual el desenvolupament històric d’Europa és el model per continuar a escala mundial. Europa com l’estàndard —el punt zero— pel qual jutjar la resta del món. Aquesta és la visió de Marx en el Manifest Comunista.

    No obstant això, a partir de 1851 es dona un canvi epistemològic que acaba amb el primer Marx «humanista» del desenvolupament històric com a progrés. En la carta del 7 de gener a Engels, Marx proposa incidir en els postulats econòmics de Ricardo en relació amb la renda i en la carta del 2 d’abril afirma que creu haver acabat amb el problema:

    Ja he arribat a tal punt que en cinc setmanes més hauré acabat amb aquesta merda de l’economia. Et vigila fait elaboraré a casa l’Economia i em llançaré sobre alguna altra ciència en el Museu. ça commence á m’ennuyer. Au fond, aquesta ciència ja no va fer cap progrés des de A. Smith i Sr. Ricardo, per molt que hagi ocorregut en algunes recerques aïllades, sovint excessivament subtils.

    Marx, K. & Engels, F. (2011) Correspondencia.

    Lògicament, Marx no va acabar amb «la merda de l’economia» en cinc setmanes i, des d’aquí, es pot traçar l’inici de l’estudi de la crítica a l’economia política que culminarà amb El Capital. La primera obra d’aquest nou Marx va ser Contribució a la crítica de l’economia política de 1959. Les diferències entre els dos Marx són clares si comparem les assumpcions de partida de La ideologia alemanya amb el capítol de la fetitxització de la mercaderia de El Capital. Així, en La ideologia alemanya s’exposa que:

    Totalment al contrari del que ocorre en la filosofia alemanya, que descendeix del cel sobre la terra, aquí s’ascendeix de la terra al cel. És a dir, no es parteix del que els homes diuen, es representen o s’imaginen, ni tampoc de l’home predicat, pensat, representat o imaginat, per a arribar, arrencant d’aquí, a l’home de carn i os; es parteix de l’home que realment actua i, arrencant del seu procés de vida real, s’exposa també el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d’aquest procés de vida. També les formacions nebuloses que es condensen en el cervell dels homes són sublimacions necessàries del seu procés material de vida, procés empíricament enregistrable i lligat a condicions materials. La moral, la religió, la metafísica i qualsevol altra ideologia i les formes de consciència que a ells corresponguin perden, així, l’aparença de la seva pròpia substantivitat. No tenen la seva pròpia història ni el seu propi desenvolupament, sinó que els homes que desenvolupen la seva producció material i el seu tracte material canvien també, en canviar aquesta realitat, el seu pensament i els productes del seu pensament. No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència.

    Marx, K & Engels, F (1846) La ideologia alemana.

    A això, Žižek li contraposa que:

    Aquesta postura culmina en una comparació còmicament agressiva: es considera que la filosofia té la mateixa relació amb l’estudi de la vida real que la masturbació amb l’acte sexual real. No obstant això, aquí comencen els problemes: el que Marx va descobrir amb la seva problemàtica del «fetitxisme de la mercaderia» és una fantasmagoria o una il·lusió que no pot ser simplement rebutjada com una reflexió secundària, perquè està operativa en el mateix cor del «procés real de producció». Es pot observar el mateix començament del subcapítol sobre el fetitxisme de la mercaderia en El capital: «A primera vista, una mercaderia sembla una cosa extremadament òbvia i trivial, però la seva anàlisi posa de manifest que és una cosa molt estranya, plena de subtileses metafísiques i filigranes teològiques». Marx no afirma, a la manera suposadament «marxista» de La ideologia alemanya, que l’anàlisi crítica demostraria com una mercaderia el que sembla una misteriosa entitat teològica va sorgir de l’«ordinari» procés de la vida real; per contra, afirma que la tasca de l’anàlisi crítica és treure a la llum les «subtileses metafísiques i les filigranes teològiques» del que a primera vista sembla un objecte ordinari. El fetitxisme de la mercaderia (la nostra creença que les mercaderies són objectes màgics, dotats d’inherents poders metafísics) no està situat en la nostra ment, en la manera en què percebem (erròniament) la realitat, sinó en la nostra pròpia realitat social. (Zizek, 2012)

    Zizek, S. (2012) Vivendo en el final de los tiempos. Akal.

    Així, en aquest context caldria llegir El Capital, no com un treball de bast materialisme en el qual la realitat de les relacions socials-productives estan emmascarades pel vel de la falsa consciència, sinó com aquesta falsa consciència està totalment inscrita en el funcionament de la nostra realitat com a tal; tenint en compte que malgrat ser falsa, aquesta falsificació té una funció real. Sobre la base d’aquesta anàlisi de les fantasmagòriques propietats de la mercaderia canvia la noció de la història com a progrés donat el desenvolupament de les forces productives, perquè es qüestionen les funcions i propietats mateixes del fill del creixement: la mercaderia.

    Tornant a Saito, el filòsof japonès argumenta que la recerca posterior a la publicació del primer tom de El Capital es retarda a causa d’una altra refundació de les premisses de partida. En el primer tom ja es van poder veure traces del Marx «ecologista» amb la seva exposició de la teoria del metabolisme, segons la qual el capitalisme altera profundament la relació —mitjançada a través del treball— entre l’ésser humà i la naturalesa, produint una esquinçada en forçar aquesta relació en la creació de mercaderies. En comptes d’una economia basada en valors d’ús, el capitalisme, en fonamentar-se en la producció de mercaderies mitjançades com a valors de canvi (necessaris per a la seva reproducció), fa d’aquesta relació metabòlica, a la llarga, insostenible. El Juggernaut que llança a les dones i fills sota les rodes del capital és imparable fins a la seva pròpia destrucció; no coneix més racionalitat que el seu propi creixement desmesurat, sigui a costa de la destrucció de la naturalesa o del treballador, les seves úniques fonts de riquesa:

    […] dins del sistema capitalista tots els mètodes per acréixer la força productiva social del treball s’apliquen a costa de l’obrer individual; tots els mètodes per desenvolupar la producció es retruquen en mitjans de dominació i explotació del productor, mutilen a l’obrer convertint-lo en un home fraccionat, el degraden a la condició d’apèndix de la màquina, mitjançant la tortura del treball aniquilen el contingut d’aquest, li alienen a l’obrer les potències espirituals del procés laboral en la mateixa mesura en què a aquest procés s’incorpora la ciència com a potència autònoma, tornen constantment anormals les condicions baix les quals treballa, ho sotmeten durant el procés de treball al més mesquí i odiós dels despotismes, transformen el temps de la seva vida en temps de treball, llancen la seva dona i la seva prole sota la roda de Juggernaut del capital. Però tots els mètodes per a la producció del plusvàlua són alhora mètodes de l’acumulació, i tota expansió d’aquesta es converteix, al seu torn, al mig per al desenvolupament d’aquells mètodes. D’això se segueix que a mesura que s’acumula el capital, empitjora la situació de l’obrer, sigui com fos la seva remuneració. La llei, finalment, que manté un equilibri constant entre la sobrepoblació relativa o exèrcit industrial de reserva i el volum i intensitat de l’acumulació, encadena l’obrer al capital amb grills més ferms que els tascons amb què Hefest va assegurar a Prometeu en la roca. Aquesta llei produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital. L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital.

    Marx, K. (1867) El capital.

    Després de la publicació del primer tom de El Capital, Marx comença a atendre en les seves recerques les societats no occidentals i precapitalistes, específicament en relació amb les seves formes de propietat comuna de la terra, plasmat en la Carta a Zasúlich de 1881. La revolucionària russa Vera Zasúlich escriu a Marx per una controvèrsia sorgida al voltant d’un paràgraf de El Capital, segons el qual «el país industrialment més desenvolupat no fa sinó mostrar al menys desenvolupat la imatge del propi futur»: Zasúlich es preguntava si la ruta a prendre era prèvia la revolució desenvolupar de forma capitalista per a assolir el socialisme. La resposta de Marx va ser que El Capital es limita a una anàlisi d’Europa occidental i que no era necessària la destrucció de les formes de propietat comuna precapitalistes per a la conquesta socialista i, de fet, com aquestes formes precapitalistes podrien servir com a eixos de resistència:

    Perquè en Rússia, gràcies a una combinació única de les circumstàncies, la comunitat rural, que existeix encara a escala nacional, pot desfer-se gradualment dels seus caràcters primitius i desenvolupar-se directament com a element de la producció col·lectiva a escala nacional. Precisament gràcies al fet que és contemporània de la producció capitalista pot apropiar-se totes les realitzacions positives d’aquesta, sense passar per totes les seves terribles peripècies. Rússia no viu aïllada del món modern; tampoc és presa de cap conqueridor estranger, com ocorre amb les Índies Orientals.

    Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.

    Així, la carta mostra la realització de la contingència històrica en fosa de la idea d’un determinisme històric. Un pot arribar a entendre que, per a l’últim Marx, el comunisme no es dona necessàriament com la fase superior del desenvolupament capitalista, la qüestió és molt més contingent que això. I fixant-se en les formes de propietat comuna precapitalistes, Marx afirma:

    En una paraula, enfront d’ella es troba el capitalisme en crisi que només s’acabarà amb l’eliminació d’aquest, amb el retorn de les societats modernes al tipus ‘arcaic’ de la propietat comuna […] El nou sistema al qual tendeix la societat moderna serà un renaixement en una forma superior d’un tipus social arcaic. (Marx, 1881)

    Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.

    En resum, l’últim Marx després de les anàlisis de les formes de propietat comunes de la terra de societats precapitalistes i altres recerques trenca no sols amb el seu jo «humanista», sinó també amb la mateixa idea del comunisme com a ideal de progrés. En aquest punt incideix Saito per a afirmar que l’últim Marx defensava el decreixement, perquè

    […] l’estabilitat de les societats comunals sense creixement econòmic permetia estructurar socialment un metabolisme equitatiu entre l’home i la naturalesa […]la sostenibilitat i la igualtat, basades en l’economia estacionària, conformen la resistència contra el capital i constitueixen el fonament de la societat futura.

    Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.

    Comunisme decrecentista: l’única solució

    Després de l’exposició de la tesi, el llibre continua amb un debat crític amb altres corrents postcapitalistes (principalment l’acceleracionisme) i defensa el comunisme decrecentista com l’única solució per, no sols acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, sinó també per a la necessària emancipació del gènere humà.

    En un futur article intentaré traçar una crítica a Saito i els seus postulats respecte a l’acceleracionisme i les propostes polítiques que l’autor ofereix. Mentrestant, només em cal agregar que Capital en l’era de l’Antropocè és una lectura completa molt recomanada no sols per a entendre les causes que ens van portar a la crisi climàtica, sinó també per a veure que encara som a temps d’actuar.

    [1] Una altra peripècia que sorgeix d’aquesta qüestió és què passaria quan ja no hi hagi força de treball barata. Imaginem-nos que el canvi climàtic s’esdevé més lentament del real i ens dona temps per a desenvolupar el sud global a l’estàndard del nord, no seria la fi del creixement igualment, i per tant del capitalisme?

  • D’igual a igual: un viatge per la història d’Internet

    D’igual a igual: un viatge per la història d’Internet

    L’Internet. Aquesta eina que en qüestió de trenta anys s’ha convertit en un dels pilars fonamentals que sosté la nostra civilització. Una tecnologia que ens permet estar en contacte quasi instantani amb qualsevol indret del món. Un clic i milers de quilòmetres semblen esfumar-se. L’Internet és aquesta monstruosa teranyina de la qual no en sabem gairebé res, però que alhora, hi dipositem tota la nostra confiança i identitat. Tota la nostra fe cega. Deixem-nos ja de cristianismes o islamismes; l’autèntica religió amb més adeptes avui dia és la WWWisme. I els seus grans beneficiaris —Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft; GAFAM pels amics— són, actualment, les corporacions globals amb un capital de més valor. Ho sento, Vaticà, però ja no talles el bacallà.

    Però amb quin objectiu va néixer l’Internet? Doncs d’una idea molt senzilla: la de poder compartir informació entre dospunts allunyats. D’igual a igual. De tu a tu. S’ha aconseguit? Sí, i de quina manera. «Si em punxen no em treuen sang», hagués dit Tim Berners-Lee l’any 1989 si hagués presenciat la final del videojoc League of Legends del 2019, on més de 44 milions de persones van seguir l’esdeveniment en streaming des de casa seva. Ara bé, podríem dir que dècades després l’Internet segueix servint per allò que va ser creat? Quan l’any 1971 es va inventar el correu electrònic, l’Internet gairebé es basava únicament en l’enviament d’aquests trossos de text. Llavors encara no podíem visualitzar pàgines allotjades en servidors com els actuals, que estan disponibles 24/7 i sempre amb ganes de donar-te allò que més necessites, com els pakis que et salven el cul quan una nit random de birres se t’escapa de les mans. L’Internet el formaven un grapat de científics nord-americans, que compartien informació entre si. No va ser fins a principis dels noranta que la World Wide Web es va fer popular; és el moment on neixen els web browsers que permetien assimilar gràficament i de manera atractiva el contingut que algú, des de qualsevol racó del planeta, et volia mostrar. Arribava l’obertura de l’Internet al món. Qualsevol persona sense coneixements informàtics podia accedir-hi a través de simples clics a la pantalla del seu PC. Els ordinadors personals i l’Internet es van desplegar arreu del planeta de manera desorbitada. La història de la humanitat estava a punt de canviar per sempre.

    L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués.

    Des del moment en què l’Internet és accessible als països rics, la xarxa se’ns presenta com el gran espai de la informació, de la igualtat i del coneixement. Dóna a cadascú la possibilitat de connectar-se arreu i accedir lliurement a qualsevol mena de contingut, tothom és igual. Sobre el paper. Perquè, malgrat aquesta primera i honrada idea inicial, l’obertura de l’Internet a tots els nivells de la societat de consum comporta una flamant i suculenta oportunitat de negoci que els més poderosos no deixaran escapar. És el moment on apareix la dialèctica «servidor-client». Master-slave. Aquesta nova jerarquia entre usuàries i màquines trenca la relació d’igual a igual; a partir d’aleshores algú serveix un contingut i uns altres hi poden accedir. L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués. El núvol, abans translúcid, on passava la llum dels raigs del Sol, s’estava transformant, de mica en mica, en una entitat grisa i opaca. El somni de la llibertat s’havia perdut pel camí. Però no tot eren males notícies: arribaven els anys 2000, i amb ells, un bri d’esperança que ens deixà un llegat importantíssim.

    Juny de 1999. Aquí encara pagàvem impostos en pessetes al govern d’Aznar, i allà, els Estats Units ja estaven maquinant bombardejar Iraq. Entra al terreny de joc Napster, pionera en el camp de les xarxes P2P (peer-to-peer). I què és exactament això? Doncs un tipus de xarxa que s’implementa dins d’una arquitectura distribuïda de computadores connectades entre si equitativament, anomenades peers. Aquests peers tenen tots els mateixos privilegis, i són partícips, de manera equipotent, de les operacions que se’n deriven. Eing? Molt senzill. Que si en Jordi vol descarregar-se una cançó en MP3 que l’Arnau té al seu disc dur, l’Arnau en lloc de pujar-la a un únic servidor per posteriorment fer-la accessible a tothom, demanarà ajuda a tots els seus amics peers que ja tenen aquest mateix fitxer, per tal que en comparteixin un trosset petit al seu amic necessitat Jordi. D’aquesta manera ell ajuntarà tots aquests bocins i podrà escoltar el temazo. El filtre que suposa passar pels servidors, on es gestiona i restringeix la informació, ja no hi és. Passem a tenir un sistema sense duanes, és a dir, a compartir el que vulguis lliurement entre milers de peers, sense intermediaris. La democratització del coneixement. D’igual a igual. Us sona? La idea original de l’Internet havia tornat. Senzillament, Napster era el programari que ho feia possible. Una allau de gent va començar a utilitzar la plataforma per compartir música i, en qüestió de mesos, els grans segells discogràfics van emprendre accions legals. El mediàtic judici contra Napster va fer pujar la seva popularitat fins a arribar al punt en què una de cada cinc usuàries de l’Internet feia servir la plataforma. Una xifra estratosfèrica. Malgrat el seu tancament dos anys i mig després, Napster va obrir una escletxa irreversible dins la comunitat online. Totes recordareu eMule o Ares a casa nostra i el in_the_end_linkin_park_free_download.mp3. Va ser l’època també del controvertit Copyright i de la persecució descarnada de les grans multinacionals contra qualsevol tipus d’intercanvi a cost zero. Aquella revolució digital va crear una cultura crítica; eines com Viquipèdia, o el sistema operatiu Linux juntament amb el moviment de programari lliure es van popularitzar. Tanmateix, durant tot aquest rebombori va haver-hi un actor que en va sortir especialment beneficiat.

    El dimarts 23 d’octubre del 2001 Steve Jobs va presentar l’iPod. I va tenir els sants pebrots de vendre’l com una «autèntica revolució», tot i que els reproductors mp3 ja feia temps que sonaven. Quina va ser la jugada mestra d’Apple? De cara a l’exterior, es van posicionar al costat de la llibertat de descàrrega i van declarar la guerra al Copyright, però no deixava de ser un farol. Aprofitant la mediatització del debat al dret a còpia que va sorgir arran del judici a Napster, Apple aprofità per adoptar una imatge «rebel» que va portar la poma a omplir portades de molts diaris. La figura dels «nois dolents» sempre ha estat una magnífica estratègia de màrqueting. La realitat és, però, una altra. De portes endins, van utilitzar el seu poder d’influència per parlar d’amagat amb les discogràfiques i recordar-los-hi que no podien declarar la guerra a la tecnologia, i que, si es posaven del seu cantó, guanyarien la batalla. Dit i fet. La nova plataforma digital iTunes permetia comprar la música «legalment», i mentre les discogràfiques la promocionaven, finalment tenien llum verda per anar contra qualsevol xarxa d’intercanvi oberta. La carambola perfecta. A veure si n’aprenem, Puigdemont; aquesta sí que és una jugada mestra. Així doncs, a partir d’aquell moment els serveis de subscripció de pagament van anar guanyant terreny en detriment de les pàgines P2P, que van quedar en segon pla. Malgrat tot, l’època daurada de Napster i tots els valors que representava van marcar per sempre tota una generació d’internautes.

    Han passat molts anys, però… com estem avui en dia? El tràfic a l’Internet ha experimentat un creixement exponencial de tal nivell que avui dia ja es pot dir que és el primer negoci mundial. Amb la millora substantiva de les velocitats de connexió, hem deixat de banda les descàrregues tradicionals per donar pas a l’streaming. Les opcions tan legals com il·legals s’han multiplicat i actualment ja tothom coneix YouTube, Spotify o SeriesPepito(fins que la van tancar; o series.ly, fins que la van tancar; o SeriesYonkis, fins que la van tancar; o qualsevol altra plataforma gratuïta, fins que, guess what?, la van tancar). Les xarxes P2P també han evolucionat i aquests últims anys la comunitat d’usuàries ha popularitzat l’ús del protocol BitTorrent, amb la consegüent persecució judicial a pàgines com The Pirate Bay, sense èxit. Recordeu que, al món de l’Internet, no es poden posar portes al camp.

    «Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses.

    Centrem-nos, però, en el gegant audiovisual Netflix. Quants de vosaltres heu proposat veure una peli a casa vostra, i heu obert Netflix per «a veure què hi ha»? I no només això, sinó que a l’hora d’escollir la pel·lícula o sèrie, no heu anat a buscar un títol en concret, sinó que us heu deixat portar per les «recomandaciones», que si Netflix les recomana, deuen molar. Tot ben còmode, ben mastegat, per no haver de pensar gaire. Potser a primer cop d’ull no es veu, però aquí hi ha un problema i dels grossos.

    En primer lloc, l’enorme incongruència que representa haver de passar pel filtre d’un servei privat en mans de ves-a-saber-qui per tal de mirar una peli. Què passa? Que si no està a Netflix ja no existeix? I no estem parlant de triar unes sabates o unes altres. Estem parlant d’una obra artística amb tota una intencionalitat i sensibilitat al darrere. Bé, potser no és el cas de Vin Diesel a Un canguro superduro. Però ja ens entenem. És això el que volem? Deixar la cultura en mans del pur interès econòmic d’uns quants que decideixin el que s’ha de veure i el que no? A nosaltres ens sembla una salvatjada.

    I, en segon lloc, el fet de deixar la nostra tria a les mans d’un algoritme matemàtic, dissenyat exclusivament per satisfer els interessos de Netflix. Què se n’ha fet del boca a boca? Dels videoclubs de barri? O dels DVD que deixaves als teus veïns i que mai tornaves a veure? O dels pendrives plens de pelis en format AVI que et copiaves del teu col·lega hacker? Tot això feia comunitat i la cultura prenia una dimensió social, on compartir i intercanviar era el pa de cada dia. En canvi, el model predominant actual ens recorda cada cop més a la idea del «servidor-client». Una entitat poderosa que ens dicta el contingut que podem consumir i el que no, tot en nom de la màxima comoditat i facilitat d’ús. L’intercanvi s’ha esvaït en favor de la individualitat i el consum. A veure si, tan còmodes tan còmodes, i al final resulta que no ens haurem d’esforçar mai més per res.

    «Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses. Aquesta tasca té un sentit alliberador, que amplia el patrimoni cultural i li proporciona nous significats, la sotmet a crítica i la posa en relació amb altres cultures. Aquesta és la gran riquesa que hem de preservar. Orxata Sound System, ferms defensors del P2P, ja ho cantaven a Ofensiva tutupà: «el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc!». La cultura i la xarxa no com a reproducció d’un sistema que només busca el benefici monetari, sinó com a elements igualitaris i de cohesió social. Per això és tan important tenir un Internet que s’escapi dels cercles de mercantilització i les lògiques del capital. Un Internet amb la màxima llibertat de coneixement i circulació. Free the bits! Un Internet que recuperi la seva idea més pura i original: la de compartir informació entre iguals.

    Fonts consultades:

    El enemigo conoce el sistema, Marta Peirano (2019, Editorial Debate)
    Recordando a Aaron Swartz – Declaración del Partido Interdimensional Pirata, Utopía Pirata (2019)
    Peerflix, a streaming torrent client for Node.js (npm install -g peerflix)

  • L’App Comunió per somiar amb el futur desitjable de l’esquerra

    L’App Comunió per somiar amb el futur desitjable de l’esquerra

    Al món occidental, i en concret a Espanya, les estructures polítiques del segle XX s’han mantingut pràcticament intactes a hores d’ara. Els subjectes protagonistes en l’organització política són els partits polítics, agrupaments hermètics, jerarquitzats i monoideològics —potser fruit de les limitacions comunicatives de l’era pretecnològica—, que funcionen dins d’una dinàmica d’alternança de sobirania capitalista versus contestació laboralista. Aquests partits polítics tradicionalment han hagut de reunir les voluntats de milers de militants, milions de votants i desenes de regions, tothom amb diferents sensibilitats. Això implica que, per poder sobreviure, prosperar i accedir a tenir una agenda productiva de reformes polítiques han operat sempre sota esquemes ideològics molt simples i robusts amb poca flexibilitat i possibilitats de debat.

    Amb el moviment 11-M es va evidenciar una voluntat ciutadana d’escapar de la partitocràcia; aleshores va esclatar la manifestació popular de participar de forma més directa en el procés polític i acomplir els tres tipus de democràcia: deliberativa, participativa i representativa. Quan es va crear Podem el 2015, el partit va anar adoptant un sistema de «cercles» organitzat per temàtiques i localitats. Però amb el temps, la direcció a Madrid va constatar que era impossible mantenir la coherència ideològica i la disciplina de partit, el que —sumat a nombrosos atacs mediàtics— estava causant un gran mal al nou moviment. Per tant, la direcció va decidir acabar amb l’experiment dels «cercles» i va renunciar a aquest intent de democràcia interna per «massa caòtic».

    Seguidament, la tensió subjacent que hi havia entre les principals dos corrents del partit va acabar desembocant en una guerra civil i una futura escissió. El bàndol d’Iñigo Errejón volia captar una àrea transversal de votants desencantats dels partits tradicionals amb la idea de formar un partit de caràcter populista, ciutadà, centrat en les aspiracions de cada moment, però corregida amb una anàlisi marxista. El bàndol de Pablo Iglesias aspirava a ser el successor d’Esquerra Unida, amb el seu pes demogràfic d’activistes, militants i xarxes de suport amb know-how de com fer política d’esquerres; i a evitar que l’esquerra radical es moderés.

    Iglesias i el seu equip van aconseguir integrar les antigues estructures de IU i el PCE, però el que no van aconseguir és integrar en la seva plataforma madrilenya les diferents plataformes que havien sorgit en les regions més perifèriques d’Espanya. Avui mateix, al començament de la tardor del 2022, veiem que ni tan sols el suport de IU està garantit, i a més fa temps que els anticapitalistes van abandonar el projecte per ser «massa moderat». El partit d’Errejón està quasi desaparegut a tota Espanya excepte a Madrid, on és bastant més fort que Podem. Podem en definitiva ha lluitat per centralitzar-se, però no ho ha aconseguit. Ara l’esperança de molts recau en Yolanda Díaz i la seva nova plataforma política, Sumar.

    Encara no se sap de quina manera la plataforma estarà organitzada internament. Hi ha una lluita soterrada entre centralisme i confederalisme. És probable que si es torna a intentar una opció centralista, aquesta fracassi en aglutinar totes els corrents i moviments. Però també es vol evitar ser massa federalistes, doncs, suposadament, seria una font de caos. Altra opció com aquesta podria ser que al Congrés, el partit funcionés com una estructura paraigües, però amb llibertat de vot de cada fracció, sense control de cap lideratge.

    La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents.

    Podem i la resta de moviments relacionats aspiraven a sobrepassar i suplantar el PSOE com a partit hegemònic d’esquerres, però han fracassat estrepitosament, encara que durant un curt període de temps van superar-los a les enquestes. No han sabut integrar la gent que s’identifica d’esquerres d’edats més avançades i entorns més rurals.

    Es podria establir la següent hipòtesi politològica: a l’esquerra hi ha dos corrents naturals, la que valora més l’estabilitat i moderació interna dins el partit, i la que valora més la coherència i puresa dels seus postulats ideològics. Aquesta segona tendeix inexorablement a la disgregació i la multiplicació de corrents internes (ben conegut és el meme de Monty Python del front popular de judea,o d’escissions entre les joventuts i partits comunistes radicals). Podem va intentar ser ambdós rols alhora i no ho ha aconseguit.

    Si s’accepta donar-li per complet el rol de partit institucional i moderat al PSOE, l’esquerra plural pot tenir les mans lliures per crear un partit polític totalment federal, o dit d’una altra manera, una sopa on s’incloguin el màxim nombre de moviments polítics. Això no seria nou. És el que fa les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), un partit on conviuen centenars d’associacions municipals i ideològiques.

    La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents. La gent es divideix, no només en classes socials, sinó també en tribus urbanes, en mentalitats professionals, en regions, en edats, etc. Un informàtic de Vigo no té res a veure amb una jubilada de Zaragoza o un agricultor de Múrcia. Una decisió madura i encertada per part del moviment polític que succeeixi a Podem seria la d’acceptar que l’heterogeneïtat de l’electorat d’esquerres a Espanya és massa gran per a ser domesticable sota una única jerarquia.

    Les noves eines tecnològiques poden servir per fomentar una estructura horitzontal no propensa a dissoldre’s. Proposo que imaginem una app o xarxa social que recuperi els cercles. Es poden anomenar d’una altra manera: comunions, per exemple. Aquesta app donaria a qualsevol usuari l’opció de crear una comunió i anomenar-la segons la localitat o la temàtica, que podria ser general o específica, i establir unes fronteres polítiques per l’àmbit d’aquesta comunió (municipals, comarcals, regionals, nacionals o una combinació).

    Dins de cada comunió, hi podrien haver diverses seccions:

    • Fòrums, xats, notícies.
    • Projectes i temàtiques.
    • Pressupostos, ingressos i despeses.
    • Jerarquia partit, eleccions.
    • Llista de militants, contactes.
    • Estatuts i votacions de canvis.

    Amb una estructura digital com aquesta, ultrademocràtica i participativa, es podria muntar un moviment democràtic no depenent del poder-des-de-dalt i molt orgànic, sense caps visibles dels quals depengui tot i, potser per tant, més impermeable als atacs mediàtics organitzats. Promovent l’establiment d’aquestes comunions arreu del territori nacional, creixen de forma independent i cadascuna al seu ritme, sota una matriu digital comuna, potser és possible crear un moviment de masses que aniria recalculant constantment la legitimitat de les diverses idees, propostes, candidatures i corrents integrants el moviment democràtic, culminant amb unes primàries digitals, obertes i neutrals que donessin pas a una llista única de cara a les Eleccions Generals i Autonòmiques.

    Acompanyar els actes d’organització política amb la tecnología és, sens dubte, una estrategia guanyadora per a l’esquerra espanyola.

  • La tecnologia no és neutral

    La tecnologia no és neutral

    Si penséssim un eslògan que descrigui el projecte de ciberpoder.net/ probablement seria: la tecnologia no és neutral.

    La tecnologia, les dades i els algoritmes no són neutrals si entenem «neutral» com a sinònim d’«apolític», «desinteressat» o «innocu».

    La nostra presència al món és, en si, política; el nostre consum, els nostres missatges i el temps que passem a plataformes digitals són actes polítics, perquè afecten altres persones i comunitats.

    D’una manera o altra, el contingut que veiem a internet és interessat. Les organitzacions que el fan possible són interessades. Les plataformes són interessades. Quan un grata amb el dit la superfície del contingut, els interessos són evidents en la majoria de casos, però en l’acceleració del dia a dia no tenim gaire temps per aturar-nos a qüestionar-ho.

    ciberpoder.net/ també és interessat. Però de la mateixa manera que passa amb la tecnologia —i les dades i els algoritmes— tenir interessos per se no és negatiu. La pregunta clau sempre és a qui beneficia i a qui perjudica.

    Els interessos de ciberpoder.net/ són ben clars: tenim certa sensibilitat a les injustícies (això és un problema) i volem fer alguna cosa al respecte. Creiem que per ser una persona ètica a la dècada dels dos mil no es pot renunciar a pensar l’entorn digital políticament: a qui beneficia i a qui perjudica.

    És fàcil perdre l’esperança i és fàcil deixar-se emportar per un productivisme individualista per justificar no fer res. És una actitud comprensible, però a nosaltres ens aterra la idea.

    Escriure avui sobre tecnologia, sobre xarxes i sobre cultura digital i fer-ho en català ja és un fi en si mateix. Les veus plurals i alternatives són necessàries en el discurs col·lectiu i no s’ha d’oblidar que els missatges promocionats a xarxes per grans empreses funcionen i són més potents que mai. Donar veu a diferents veus importa.

    Som obertament progressistes, feministes, pro-LGTBQ+, antiracistes, ecologistes i creiem que l’acumulació de capital desmesurada i les desigualtats globals entre occident, orient i els diferents hemisferis no ajuden a fer que el món sigui un lloc millor. Sona a clixé, però la major part de plataformes, dades i temps que passem connectats el controlen organitzacions amb interessos oposats a això. No ens volem quedar de mans plegades i per això li dediquem temps a ciberpoder.net/.

    La realitat i la tecnologia són complexes. Per això millor no deixar-les en mans d’organitzacions per a les quals el canvi climàtic és només una estratègia de màrqueting per atraure millennials i zoomers.

    Al segle XXI sabem que el món digital no és tampoc innocu, malauradament. Les xarxes, les plataformes i els comportaments que reprodueixen tenen un impacte molt real en les persones i en la seva salut mental: trastorns alimentaris, addicions, pobresa i suïcidis que són reduïts la majoria de vegades a fenòmens individuals.

    La tecnologia és política; té interessos al darrere i perjudica les persones si ningú s’assegura que beneficiï a les persones.

    ciberpoder.net/ vol posar el seu granet de sorra perquè beneficiï a les persones.

    Un instrument tècnic que serveix de mitjà de comunicació no pot ser mai simplement un mitjà neutre per a qualsevol fi. […] Les xarxes socials […] han permès que les persones separades entre si per les noves formes de treball es comuniquin, es trobin, reconeguin allò que les uneix i prenguin confiança. D’aquesta manera han proporcionat una figura material al poder dels anònims. Però aquest efecte no és inherent al mitjà tècnic. Cada dia constatem que el mateix mitjà és també una via d’expressió i difusió de tots els fantasmes identitaris, racistes, sexistes i altres.

    Jacques Rancière sobre política i tecnologia – Fernández-Savater, A. (2020, 28 septiembre). Habitar y gobernar: Inspiraciones para una nueva concepción política. Ned Ediciones.
  • Les formigues neoliberals i el pastís televisiu

    Les formigues neoliberals i el pastís televisiu

    ciberpoder.net/ va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».

    En l'article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net/ publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.

    La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.

    Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».

    Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.

    Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.

    Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.

    El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman,  Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.

    El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.

    El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.

    Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.

    Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.

    Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.

    A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.

    En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.

    Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.

  • Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar

    Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar

    Aquest país no té sentit de l’humor i el millor exemple d’això és el Polònia, una sàtira que no és sàtira, un humor descafeïnat que la seva vaga critica més que trontollar l’establishment no fa sinó reforçar els mites en què se sostenen.

    L’humor que es presenta al Polònia manca de crítica. El format, basat en la teatralització dels diferents esdeveniments de la setmana, plebeyiza la noció de política per a les classes populars, perquè el programa implícitament ens fa entendre que la política no s’ha de prendre tampoc molt de debò; que realment les decisions poc importen i més que existir antagonismes —de classe— reals entre els diferents actors només existeixen mers desacords tècnics. Polònia presenta als seus personatges teatralitzats com a subjectes patologitzats les actuacions dels quals no estan basades en una actuació racional, sinó presenten la política com si —igual que el programa que l’imita— realment fos un teatre que el programa simula sense més; una hiperrealitat on la sàtira es presenta com més real que els esdeveniments mateixos.

    El concepte de plebeyització va ser encunyat per Bertolt Brecht per a definir la relació contradictòria entre l’accés a la cultura per part d’una base social cada vegada major i la simultània vulgarització d’aquesta cultura, cada vegada més absent d’un contingut crític. Quan la postmodernitat ha suposat l’absorció de tota la cultura —tant alta com baixa— en un sol sistema, la cultura ha experimentat una metamorfosi en la seva percepció social. L’abundància més gran d’accés a la informació, uns majors nivells d’alfabetització o la fi de la distinció entre alta i baixa cultura en principi es presenten com a victòries per a les classes obreres i així ho celebra l’esquerra, però, no obstant això, aquestes victòries emmascaren el fet que la cultura s’ha anivellat per baix, en comptes de per dalt; d’aquí ve que Brecht parli de plebeyització en comptes de democratització, doncs

    […] la plebeyització descobreix un altre aspecte; ja no és tant una disminució entre la distància entre les classes com una cancel·lació de la diferència social tout court, és a dir, l’erosió o supressió de tota categoria de l’altre en l’imaginari col·lectiu. El que abans podien representar alternativament l’alta societat o els baixos fons, el nadiu del foraster, ara s’esvaeix en una fantasmagoria de posicions intercanviables i mobilitat aleatòria, en la qual cap posició dins de l’escala social està fixada irrevocablement i l’aliè solo es pot projectar fora, en el replicant o l’extraterrestre.

    Anderson, P. & Wenda, B. L. A. (2016, 1 septiembre). Los orígenes de la posmodernidad (Cuestiones de Antagonismo no 90) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.

    La cultura ara emmascara l’antagonisme polític, es presenta com a agència neutral on transcorren els esdeveniments polítics sense tenir en compte que la cultura mateixa és l’esdeveniment polític, les formes culturals són el reflex de la condició política d’un moment donat.

    Si el format-Polònia pretén ajudar a connectar la societat amb el que passa a través de l’humor, el seu contingut expressa que el que passa tampoc és molt important, el riure cínic del prime time com a suplement per a la desmobilització política. Aquesta forma de sàtira la defineix Jameson com pastiche, una paròdia inexpressiva sense contingut crític, una replicació dels estils del passat sota l’halo de la impossibilitat d’imaginar futurs alternatius, un símptoma que la història sembla estar encallada i les seves formes culturals ja no poden crear el nou sinó replicar els clixés i formes del passat. Si la paròdia depenia del seu context històric i d’uns recursos definits donat el caràcter «inimitable» de qui pretenia imitar, la seva finalitat era comprometre’s amb una finalitat política definida. En la conjuntura d’un context històric negat, una suposada fi de la història, la paròdia no pot més que replicar discursos passats:

    En aquestes circumstàncies, la paròdia mateixa perd la seva vocació; va viure el seu moment, i aquesta estranya novetat del pastiche ha pres lentament el relleu. El pastiche és, com la paròdia, la imitació d’un estil particular o únic, idiosincrastic; és una màscara lingüística, parlar un llenguatge mort. Però és una pràctica neutral d’aquesta mímica, no posseeix les segones intencions de la paròdia; amputat el seu impuls satíric, manca de riure i de la convicció que, al costat de la llengua anormal que hem manllevat de moment, encara existeix una sana normalitat lingüística. El pastiche és, llavors, una paròdia buida, una estàtua cega.

    Jameson, F. & Aldao, P. C. (2009, 31 agosto). Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción (Cuestiones de antagonismo no 56) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.

    El problema del Polònia és el Polònia mateix, el seu format idiosincràtic en el qual totes les parts parodiades poden al mateix temps riure’s o veure’s al·ludides, esquiva qualsevol contingut crític, perquè no es va amb ningú, es «va contra» sense finalitat. La paròdia genuïna sempre li dona una importància central al parodista que la crea, a les seves idees polítiques implícites, però marcades. La tropa de guionistes finançats per la corpo™ del Polònia és tan heterogènia que certament manca d’ideologia, i per això és pura ideologia. La negació de la ideologia és la forma en la qual es reprodueix el discurs ideològic, la percepció i reproducció de les idees dominants depèn fer-les passar com el ‘sentit comú’ o ‘el que tots pensen’.

    L’humor ‘lleuger’ mateix del Polònia compleix una funció ideològica.

    La ideologia està constituïda per les creences que se’t demana que creguis, que realment no creus, però que finalment actues com si creguessis: no ho saben, però ho fan. És precisament en l’humor cínic on es reflecteixen aquestes actuacions reals, Zizek en El sublim objecte de la ideologia l’expressa fixant-se en com en els Estats autoritaris del segle XX existia una certa forma d’humor oficial promogut per la nomenklatura que es basava en la burla de l’autoritarisme i falta de llibertats; els buròcrates del partit van crear un sistema robust de burles i acudits lleugers enfocats en ells mateixos per a guanyar-se la confiança del poble i així l’statu quo dels règims autoritaris si es van sostenir durant tant de temps va ser precisament perquè realment ningú els prenia molt de debò. Això perdura en la ideologia actual, la quantitat d’humor cínic que llancem en el nostre dia a dia amb bromes de quant odiem el nostre treball o a la nostra dona, canalitzen els indicis de veritat que han en aquestes oracions (recordeu que les idees dominants no són les dels dominats) i passen a ser instrument de la ideologia, de tal manera que els aparells del poder poden justificar les seves actuacions sempre que es presentin d’una forma que els hi pugui prendre no gaire de debò. Si Ayuso va ser capaç de desviar la vacunació de centres sanitaris públics en plena pandèmia (amb l’objectiu latent de desviar fons de finançament públic a centres privats), va ser gràcies a la seva imatge social d’«anada» mentre que, en el fons, totes les seves accions eren fredament calculades racionalment.

    Polònia no fa més que reforçar aquest humor cínic (per exemple, l’apropiació de Laura Borràs de la seva paròdia, Motolauri) perquè no crea una sàtira convincent sota una proclama política alternativa implícita, les seves crítiques són proclames tan buides que tothom pot estar d’acord amb elles: explotació laboral, regulació de la immigració, inutilitat de la corona, etc. L’únic element que manca és l’únic element pròpiament polític, l’antagonisme de classe, el fet que tots els problemes esdevinguts tenen com a arrel directa i única la lluita de classes o la forma social dels mitjans de producció.

    Polònia és per al poder el que és el pagès en l’acudit del Mongol de Zizek:

    Sota l’ocupació mongola, un pagès i la seva esposa caminen per un polsós camí rural. Un guerrer mongol a cavall es deté al seu costat i li diu al pagès que violarà a la seva esposa, després de la qual cosa afegeix: «Però, com hi ha molta pols en el camí, mentre violo a la teva dona has de subjectar-me els testicles perquè no se m’embrutin». Quan el mongol duu a terme la violació i s’allunya, el pagès es tira a riure i a saltar d’alegria. La sorpresa dona li pregunta: «Com pots estar aquí saltant d’alegria quan he estat brutalment violada en la teva presència?». El granger li contesta: «Però el guerrer no s’ha sortit amb la seva. Li he omplert les pilotes de pols!»

    Polònia només embruta lleugerament les pilotes del poder perquè aquest pugui continuar perpetuant-se.

    La qüestió és tallar-li les pilotes.

  • Top 70 canals de YouTube de divulgació cultural i científica

    Top 70 canals de YouTube de divulgació cultural i científica

    En aquests darrers cinc anys s’ha anat desenvolupant a YouTube un ecosistema de canals de divulgació cultural i científica que, en termes de qualitat, molt probablement podríem considerar-los la millor forma humana de propagació de coneixement. Sense exagerar. Aquests canals estan entrenats en la «selva darwiniana» per a aconseguir l’atenció dels usuaris; creats per persones molt intel·ligents capaces de plasmar, també, un format innovador mitjançant estils d’edició creatius.

    A diferència dels tradicionals documentals televisius, aquests vídeos tenen un ritme molt ràpid i una presentació informativa molt compacta i visual. Veure un vídeo d’aquest tipus sobre com funcionen els quarks o sobre la batalla de Gaugamela és molt més eficient i esclaridor que llegir-se l’article de la Wikipedia.

    A continuació presento un llistat dels meus top 70 canals, número que potser sembla bastant arbitrari, però he hagut d’escollir entre més de 500. Estan tots en anglès (#globalisme i tal). Els he agrupat per categories. Començo a disparar.

    Clàssics

    Aquests són els canals més antics i coneguts. Alguns ja no fan tant contingut com abans, però van crear el camí que molts altres canals han fet després.

    • Vox – Minidocumentals sobre la societat amb perspectiva crítica. Bastant famós. Ha marcat estil.
    • Veritasium – Un dels primers youtubers de ciència.
    • Smarter Every Day – Youtuber de ciència i enginyeria molt pioner en el seu moment.
    • Nerdwriter – Aquest tio va marcar estil i època al seu moment amb els seus video essays sobre cultura audiovisual.
    • Vsauce 1, 2 i 3 – Un trio de canals sobre divulgació científica, matemàtica i random també pioners.
    • Vice – La primera cadena televisiva, molt contracultural, que va decidir muntar un conglomerat de canals de YouTube sobre temes culturals sovint tabú.
    • Motherboard – Un canal de Vice especialitzat en tecnologia.

    Cultura

    • Contrapoints – La reina del breadtube, el sector de youtubers d’esquerra contemporània. Una persona transgènere que parla d’ideologia. Ha creat escola amb el seu estil d’edició.
    • Philosophy Tube – Semblant a Contrapoints, una persona transgènere anglesa que també parla de temes ideològics.
    • Plastic Pills – També de la breadtube: assaigs de filosofia postmoderna i anàlisis cultural.
    • Wisecrack – Anàlisis ideològiques de la cultura audiovisual contemporània amb una perspectiva bastant americana.
    • Ireg – L’emperador «pallasso» de la ideologia; res escapa la seva anàlisi «post irònica».
    • Sisyphus 55 – Un jove que comparteix el seu camí vital mentre analitza autors filosòfics.
    • The School of Life – Un canal clàssic, bastant freudià i urbanita. Abans feia molt bones anàlisis d’autors de filosofia.
    • Rare Earth – Un tio que dona voltes pel món fent minidocumentals bastant emocionants.
    • Tom Scott – Aquest tio també dona voltes pel món anant a llocs molt randoms i explicant anècdotes.

    Física

    • PBS Space Time – Canal contundent i esclaridor per aprendre d’astrofísica, física quàntica, etc.
    • Sabine Hossenfelder – Una senyora molt intel·ligent, experta en física de partícules, farta de pseudociències, fa molts vídeos de divulgació científica.
    • Arvin Ash – Un altre canal molt bo per aprendre de física elemental.
    • The Science Asylum – Un canal de física amb un host bastant quirky, però bastant bo de veure, sobretot en temes d’òptica.
    • Science Clic – Les animacions d’aquest canal de física són espectaculars a nivell conceptual.
    • Physics Videos by Eugene Khutoryansky – Un canal autista i ultra mindblown; representa visualment un munt de teoria de forma que mai t’oblides.
    • Sciencephile the AI – Aquest canal satíric narrat per una veu d’intel·ligència artificial barreja explicacions científiques sobre l’univers amb filosofia existencialista.
    • Real Engineering – Aquest canal té unes visuals fantàstiques sobre com funcionen màquines, avions, i coses d’enginyeria en general.
    • 3blue1brown – Potser el millor canal sobre divulgació de matemàtiques. Amb les seves visuals podràs entendre coses que mai pensaries que podries entendre.

    Biologia

    • Real Science – Canal germà al de Real Engineering, però sobre ciència i biologia.
    • Tierzoo – Canal molt divertit on va comparant animals posant-los stats com si fos un videojoc.
    • The Noted Anatomist – Un canal sobre anatomia humana low key bastant impressionant.
    • What I’ve Learned – Un canal que tira al self-help, nutrició, exercici físic, suplements, etc. molt científic.
    • Psyched Substance – El canal més important sobre drogues, prevenció de riscos i psicodèlia.
    • Scishow – Una xarxa de canals sobre mil temes molt random de ciència organitzat per Hank Green, un dels og* youtubers de divulgació.
    • Crashcourse – Una altra xarxa de canals de tota mena per explicar com funciona el món, també d’Hank Green.
    • Journey to the Microcosmos – Canal súper chill per veure com viuen els microbis, bastant mindblown, narrat pel Hank.
    • Andrew Huberman – Un investigador de Stanford que fa pòdcasts espectaculars sobre el consens cientific superactualitzat sobre fisiologia, neurociència, etc.
    • History of the Earth – Història de la terra els primers 4000 milions d’anys. Impressionant.
    • PBS Eons – Història dels animals prehistòrics, dinosaures, etc. Un munt de paradigm shifts aquí. Per exemple, PBS és una xarxa amb més canals.

    *algú o alguna cosa que sigui original o originador i especialment un que sigui molt respectat o considerat.

    Història

    • Kings and Generals – Un dels millors canals d’història de YouTube amb un focus en història militar. Aquest canal és espectacular.
    • Epimetheus – Un altre canal molt bo; aquest sobre història antiga.
    • Historia Civilis – Canal nínxol d’història: el seu estil explicatiu és prou benparit, sobretot explicacions polítiques de Roma.
    • History with CY – Un canal nínxol sobre història mediterrània. Val molt la pena.
    • Invicta – Un canal d’història política i també social molt recomanable.
    • The Armchair Historian – Història militar per a heteros molt ben parida.
    • Jabzy – Hidden jewel de YouTube, recomanable la seva història de l’Àfrica moderna sobretot.
    • Extra Credits – Un dels millors canals d’aquest llistat, animacions i estil explicatiu suuuper bo.
    • Biographics – Un canal que explica súper imparcialment i amb detall moltes biografies de personatges històrics. Molt bo.
    • Stefan Milo – Aquest tio és un expert en el paleolític i els mindblowns són constants amb ell.
    • Voices of the Past – Narracions de textos escrits en el passat, en plan, el diari personal del primer viatger japonès a Europa fa 500 anys, i coses així. Súper bo!

    Geografia

    • Geographics – Canal germà de biographics, però centrant-se en llocs concrets. Bastant divertit.
    • Geography Now – Un canal bastant conegut. Fa un vídeo llarg per explicar cada país. Top.
    • Atlas Pro – Canal d’explicacions de ciència geogràfica. S’aprèn molt.

    Espiritualitat

    • Esoterica – Canal espectacular d’un jueu comunista, ordres de magnitud més expert en la història espiritual i esotèrica d’occident que qualsevol. Un acadèmic, no nonsense. Explica màgia, alquímia and shit. Potser el meu canal preferit per la sheer quality i excepcionalitat del seu contingut.
    • Lets Talk Religion – Un canal d’un acadèmic suec que explica coses islàmiques sobretot. Molt bo.
    • Religion for Breakfast – Un americà especialitzat en paganisme i cristianisme inicial, però explica tot de forma acadèmica.
    • Sam Aronow – Un jueu modernista que té una playlist espectacular sobre la història política del poble jueu.
    • Ryan Reeves – Història de la teologia cristiana. Canal fonamental per a entendre la nostra història com a civilització, encara que aquest home sí que és religiós personalment.

    Societat

    • Money & Macro – Un dels meus canals favorits, macroeconomia d’un jove acadèmic holandès que no està per bromes.
    • Neo – Urbanisme, societat, tecnologia. Molt informatiu.
    • Wendover Productions – Canal bastant famós, especialitzat en com funciona el món, logística, etc. Contingut sorprenent.
    • Real Life Lore – També bastant famós i semblant al de wendover productions, però més generalista.
    • Polymatter – Economia, política, logística. Canal contundent informativament parlant.
    • Cold Fusion – Un canal famós d’actualitat tecnològica. És un dels millors del llistat.
    • Joe Scott – Un americà apassionat per la tecnologia, com avança la carrera espacial, etc.
    • Cnbc – Documentals estil vox, però un rollo més business. Súper informatiu també.

    Urbanisme

    • City Beautiful – Canal d’urbanisme amb perspectiva crítica.
    • The B1M – Canal de projectes d’infraestructures que s’estan fent arreu del món.
    • Megaprojects – Projectes d’infraestructura i construcció civil, gratacels, etc.

    Cuina

    Música

    • Adam Neely – Potser el canal més famós d’anàlisi musical. Bàsicament el Jaime Altozano de l’angloesfera. Jazzístic a full.
    • Bruce the Composer – Aquest està més especialitzat en música orquestral.
    • Rick Beato – Aquest és més d’anàlisi de música contemporània i sobretot rock.

  • Retrat d’idees: l’extrema dreta i el liberalisme multicultural

    Retrat d’idees: l’extrema dreta i el liberalisme multicultural

    D’acord amb els darrers esdeveniments sembla que el bloc de l’extrema dreta s’està fraccionant –o reformant– i, en vista als probables moviments tectònics dins aquestes formacions, val la pena tenir presents algunes anotacions sobre la seva ontologia i les mancances de l’esquerranisme liberal per a bregar amb això.

    Les idees dominants no són les idees dels dominants. Tant les idees hegemòniques –el consens del liberalisme multicultural– com la seva reacció en l’ideal de l’extrema dreta no són necessàriament excloents. Tal vegada els dos retrats més famosos de la contraportada de la secció de best-sellers del duty free dels aeroports contenen un indici de veritat inintencionadament, perquè si Fukuyama augura la fi de la història, la política de la fi de la història no podrà ser més que el xoc de civilitzacions:

    El xoc de civilitzacions és la política de la fi de la història. Els conflictes ètnic-religiosos són la forma de lluita que encaixa en el capitalisme global: en la nostra època postpolitica, quan la política pròpiament dita es veu progressivament reemplaçada per una experta administració social, l’única font de conflicte legitima que queda són les tensions culturals (ètniques, religioses).[…] El Nou Ordre Mundial que està sorgint ja no és el de la democràcia liberal global de Fukuyama, sinó el de coexistència pacífica de diferents maneres de vida polític-teològics: coexistència, naturalment, en el context del funcionament sense sobresalts del capitalisme global.

    Zizek, S. (2021). Como un ladrón en pleno día (Edición estándar). Anagrama.

    Extinció del socialisme «real» amb la caiguda del mur de Berlín, arribada del segle XXI, consens de Washington, etc. Trenta anys de negació de la lluita de classes, en lloc de demostrar la seva inexistència, ha evidenciat com la ideologia canalitza els seus descontentaments en esclats de violència ètnica o religiosa per assegurar la continuïtat del capitalisme globalitzat. És millor celebrar les massacres de Boko Haram que la formació del Fons Monetari Africà, perquè almenys Boko Haram (o qualsevol grup terrorista religiós, vegeu també l’ISIS i la seva participació en el mercat internacional) no esvalota el procés d’intercanvi capitalista.

    En aquest context internacional, sembla que tant la tolerància liberal com el barbarisme de l’extrema dreta poden coexistir i funcionar en una certa harmonia. La tolerant socialdemocràcia dels centres financers s’obre als mercats i tolera la inclusió de l’Altre barbàric en aquests. Una anotació que cal esmentar per a evitar confusions és que el maligne no és el capital financer en si – aquesta és precisament la crítica socialdemòcrata: atacar el capitalisme financer en pro del capitalisme industrial fordista–; és que aquest mecanisme està completament incrustat en la naturalesa mateixa de la manera de producció capitalista, la revaloració del capital no entén de valors ètics i els seus apologètics economistes vulgars pretenen atorgar-li aquest contingut per a normativitzar la seva teoria.

    Tota idea que pretengui aconseguir la universalitat necessita dos elements: una idea autentica i la seva deformació. La idea autentica representa el contingut o ideal a assolir –en el cas del liberalisme multicultural, el govern mundial liderat per valors d’igualtat i respecte mutu; en el cas de l’extrema dreta, el retorn a una comunitat autèntica on la reproducció social es pugui efectuar en l’harmonia d’antany corrompuda per la globalització– i la deformació és la transcripció d’aquest ideal en un programa polític pròpiament definit.

    Si, en el cas de l’extrema dreta, el seu contingut no conté cap traça visible d’ideologia feixista, aquestes idees es transformen en un programa ideològic explícit que acaba legitimant les relacions d’explotació i dominació (Zizek, 2007) i, per tant, intrínsecament, esdevenint contingut propi de la ideologia feixista; dit d’una altra manera, la instrumentalització de les idees pròpies de l’extrema dreta per legitimar el capitalisme li atorga, a aquest contingut ideal, el component feixista.

    Una manera d’exemplificar aquest pensament oníric latent de l’extrema dreta és fixant-nos en l’entroncament «fàl·lic» del cinema de Hitchcock en contraposició a l’entroncament tradicionalment anal d’aquest:

    Prenguem, per exemple, una escena que representi la casa aïllada d’una família rica envoltada, per una banda, de lladres que amenaça amb assaltar-la; l’escena guanya enormement en efectivitat si contraposem la idíl·lica vida quotidiana dins de la casa amb els amenaçadors preparatius dels delinqüents fos: si vam mostrar alternativament la família feliç en el sopar, la bullícia dels nens, les reprimendes benèvoles del pare, etc., i el somriure «sàdic» d’un lladre, un altre revisant el seu ganivet o pistola, un tercer agarrant la balustrada de la casa.

    En què consistiria el pas a l’etapa «fàl·lica»? En altres paraules, com rodaria Hitchcock la mateixa escena? El primer que cal assenyalar és que el contingut d’aquesta escena no es presta al suspens hitchcockià en la mesura en què descansa sobre un simple contrapunt d’interior idíl·lic i exterior amenaçador. Per tant, hem de transposar aquest desdoblament horitzontal «pla» de l’acció a un nivell vertical: l’horror amenaçador ha de col·locar-se fora, al costat de l’interior idíl·lic, però bé dins d’ell: sota ell, com la seva part inferior «reprimida». Imaginem, per exemple, el mateix sopar familiar feliç mostrada des del punt de vista d’un oncle ric, el seu convidat. Enmig del sopar, el convidat (i juntament amb ell, el públic) de sobte «veu massa», observa el que no havia de notar, algun detall incongruent despertant en ell la sospita que els amfitrions planegen enverinar-lo per a heretar la seva fortuna. Tal «coneixement excedent» té, per dir-ho així, un efecte abismal… l’acció es redobla en si mateixa, reflectida sense parar com en un joc de doble mirall… les coses apareixen sota una llum totalment diferent, encara que continuen sent les mateixes.

    «When we dream, do we dream we’re Joey?» – k-punk

    El pensament oníric latent del feixisme no s’ha d’acolorir fora del nostre conjunt d’idees o valors, com una doctrina sui generis pervertida en el seu conjunt, sinó reconèixer que és la perversió d’aquests ideals en pro d’un programa polític determinat la perversió en si. L’extrema dreta no es pot combatre ratllant tot el seu sistema de pensament com a «degenerat», sinó reconeixent el contingut genuí en aquest per transformar aquests ideals en un nou projecte emancipatori que superi la dicotomia feixista/liberal. Si s’ignora l’aspecte genuí del contingut polític feixista es corre el risc que la seva oposició sigui una (falsa) tolerància amb l’altre que en si acaba permetent el sorgiment de l’extrema dreta (qui som nosaltres per a dir-los com han de viure?)

    El cas de la ideologia del liberalisme multicultural és encara més interessant. Si el projecte polític (la distorsió) de l’extrema dreta encara es contemplava a si mateixa com un programa ideològic, el liberalisme es presenta a si mateix com a posideològic. «Quines són les idees bones? Les que funcionen!», el que significa capitular la política a una mera burocràcia que administri l’estat actual de les coses (segons Balíbar un acte polític és aquell que desdibuixa les fronteres establertes, l’acte polític és posar sobre la taula la tercera opció no contemplada davant una decisió que a primeres es presentava com a dicotòmica).

    Per una altra banda, el component cultural del liberalisme és:

    El multiculturalisme: aquesta actitud que, des d’una buida posició global, tracta totes i cadascuna de les cultures locals de la manera en què el colonitzador sol tractar als seus colonitzats: «autòctons» els costums dels quals cal conèixer i «respectar» […] és com si l’energia crítica hagués trobat una vàlvula de fuita substitutòria, un exutori, en la lluita per les diferències culturals, una lluita que deixa intacta l’homogeneïtat de base del sistema capitalista mundial. El preu que implica aquesta despolitizació de l’economia és que l’esfera mateixa de la política, en certa manera, es despolititza: la veritable lluita política es transforma en una batalla cultural pel reconeixement de les identitats marginals i per la tolerància amb les diferències.

    Žižek, S. (2022). En Defensa De La Intolerancia. Sequitur Ediciones S.L.

    L’extrema dreta és el component «interior» al liberalisme multicultural «exterior». Afirmacions com el respecte a la cultura de l’Altre mentre aquesta pugui contenir traces d’ablació, esclavitud o dominació patriarcal no és més que una maniobra per a indirectament afirmar que la cultura pròpia és la superior, s’autoimposa una aparent posició d’universalitat des de la qual jutjar a l’Altre particular.

    Així doncs, davant aquesta dicotomia val la pena recordar la frase de Stalin que «tots dos són el pitjor». Se’ns presenta un fals problema en el qual les dues suposades solucions condueixen al mateix resultat i no importa quin «bàndol» triem perquè ambdues poden conviure en harmonia. L’acte polític real ha de ser rebutjar tots dos programes mentre es reconeix el seu contingut genuí per a així marxar en nom d’un projecte emancipador universal.[1]

    [1] Aquest lluny de ser abstracte, també part d’un particular definit, recordem que el comunisme és una idea originalment «eurocèntrica» mentre que totes les seves negacions (o millor dit superacions?) contemporànies, com l’orientalisme o els «Marx failed to consider», cauen en el dogma del liberalisme multicultural.

  • Entenent l’espai públic en el capitalisme tardà (I)

    Entenent l’espai públic en el capitalisme tardà (I)

    La nostra relació amb l’espai –com a tal– acostuma a assolir-se sense molta dificultat: l’habitem, el transitem, el treballem; a vegades el lloguem o comprem, etc. Les problematitzacions respecte al espai, com ara la inaccessibilitat a un habitatge digne o la renda del sòl, s’enfoquen en el «contingut» d’aquest espai. Si bé les anàlisis respecte al contingut són tant lluïdes com necessàries, en aquest article enraonaré sobre la nostra relació amb l’espai en si mateix, la seva dinàmica o forma i per què el contingut no és més que una conseqüència d’aquesta.

    Michel de Certeau defineix «espai» com a lloc practicat, un «encreuament d’elements en un moment, com els caminants que transformen el carrer geomètricament definit com a ‘lloc’ per l’urbanisme en espai». Per tant, aquí ens ocupem de l’espai com a lloc practicat, ens fixem en la seva dinàmica, més que en les propietats físiques que enumeren altres ciències.

    Sota el capitalisme tardà l’espai experimenta una metamorfosi cap al que Marc Augué anomena «no llocs»: espais sense context històric (anhistòrics tant en la seva estètica com en el seu ús; si, prèviament, en un element de l’espai es podia llegir una certa historicitat com l’estil arquitectònic d’una catedral, en els elements espacials contemporanis només podem desxifrar que són moderns) i l’expressa funcionalitat dels quals renega de qualsevol ús d’aquest lloc per a la reproducció de la vida social.

    Per espai públic o reproducció de la vida social em refereixo a la pràctica de fer comunitat, el lloc que practica totes aquestes relacions interpersonals que generen això que podem dir cultura. Una manera de fer o un arrelament alternatiu, paral·lel a la cultura oficial dictada pel poder estatal. El sorgiment de les primeres polítiques identitàries trobava la seva raó en la constitució d’aquesta cultura paral·lela, comunament basada en la dissidència sexual o lluita antiracista, però aquests moviments amb el pas del temps van acabar degenerant en moviments estètics de consum capitalitzables, desarticulant així tota potencialitat política emancipadora. Amb això el subjecte alienat de qualsevol arrelament, privat d’una substància comunitària apel·lativa més enllà de la seva relació amb la hisenda pública, és el subjecte d’aquest moment històric:

    Què afegeix on ha nascut? Qui viu on ha crescut? Qui treballa on viu? Qui viu allí on vivien els seus ancestres? I de qui són els nens d’aquesta època, de la tele o dels seus pares? La veritat és que hem estat massivament arrencats de qualsevol pertinença, que no som sinó part de res, i que a resultes d’això, tenim alhora que una inèdita disposició per al turisme, un innegable sofriment. La nostra història és la de les colonitzacions, les migracions, les guerres, els exilis, la destrucció de tots els arrelaments. És la història de tot el que ha fet de nosaltres estrangers en aquest món, convidats en la nostra pròpia família. Hem estat expropiats de la nostra pròpia llengua per l’ensenyament, de les nostres cançons per les varietats, de la nostra carn per la pornografia massiva, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel salari. A tot això s’afegeix, a França, el treball d’individualització feroç i secular realitzat per un poder estatal que apunta, compara, disciplina i separa als seus subjectes més joves, que tritura instintivament les solidaritats que se li escapen a fi que no quedi més que la ciutadania, la pura pertinença, fantasmagòrica, a la República. El francès és el desposseït, per sobre de qualsevol altre, el miserable. El seu odi per l’estranger es fundi amb l’odi de si mateix com a estrany. La seva enveja barrejada de paüra per les «ciutats» no parla sinó del seu ressentiment per tot el que ha perdut. No pot impedir envejar aquests barris anomenats «de relegació» on encara persisteixen una mica de vida comuna, alguns llaços entre els éssers, algunes solidaritats no estatals, una economia informal, una organització que encara no és indiferent als quals s’organitzen. Hem arribat a aquest punt de privació on l’única manera de sentir-se francès és tirar pestes sobre els emigrants, contra aquells que són més visiblement estrangers com jo. Els immigrants tenen en aquest país una curiosa posició de sobirania: si no fossin aquí, pot ser que els francesos ja no existissin.

    La insurrección que viene. El comité invisible (2009). Ed. Melusina

    L’aeroport, aparcament o terminal de tren són l’herència cultural d’una modernitat que ha renegat del públic; si abans la relació amb l’espai es condicionava per la relació entre els membres de la comunitat (per exemple, les fires medievals, doncs en ser prèvies a la divisió social del treball el comerç i oci anava estretament interrelacionat), la relació actual amb aquests espais moderns es condiciona pel contracte: sigui en forma de bitllet o sota la condició d’adquirir mercaderies.

    Així l’espai públic s’atomitza com el mitjà de transport entre les esferes de vida privades. Sota el capitalisme tardà l’espai públic no és més que una vertiginosa autopista que, exponencialment cada vegada més ràpida, serveix per a unir els dos únics llocs on es reprodueix la vida social: treball–casa; despullant a l’individu de qualsevol altra relació que no vagi destinada al procés de revaloració del capital, al treball generant plusvàlua i a casa generant la futura força de treball necessària per seguir el cicle.

    Brecht i Benjamin havien donat efectivament amb un art revolucionari capaç d’apropiar-se la tecnologia moderna per a arribar als públics populars, mentre Adorn havia sostingut, de manera més enganyosa, que la pròpia lògica de la modernitat formal era, justament en la seva autonomia i abstracció, l’ultimo refugi veritable de la política. Però el desenvolupament del capitalisme de consumidors de la postguerra havia fet malbé totes dues possibilitats: la indústria de l’entreteniment es burlava de les esperances de Brecht i Benjamin, mentre la cultura de l’establishment momificaba el que fos exemplar per a Adorno

    Los orígenes de la posmodernidad (1998), Perry Anderson

    Així, la privatització de l’espai públic és una conseqüència més de la postmodernitat. Si abans el supermercat modern homogeneïtzava tots els productes de consum i reduïa la diversitat a una qüestió de classe: pasta de dents o aigua de colònia barata o cara; el supermercat postmodern sota la promesa d’una llibertat formal d’elecció diversifica els productes de consum per a un ajust individual perfecte, aquella elecció pressuposada per la teva classe ara passa a ser una elecció individual.

    La reificació de la cultura sota la postmodernitat consta de dos processos paral·lels: la negació i reapropiació.

    D’una banda, la lògica de la postmodernitat amb la seva saturació i excés de significants, augurant la fi de les grans narratives rebutja la idea d’una experiència col·lectiva de cultura. La cultura s’experimenta a títol personal com una relació del subjecte amb un objecte de consum, inserint-se en el procés de producció de mercaderies sota la mateixa lògica de revaloració que qualsevol altre producte de mercat, negant així tota potencialitat avantguardista en repetir les mateixes fórmules d’èxit per a assegurar les vendes.

    D’altra banda, la maniobra realment perillosa de la postmodernitat és la reapropiació dels elements dissidents i antisistema com a elements culturals del sistema mateix. La ideologia dominant en el capitalisme és la de l’anticapitalisme: el sistema mateix ens exposa el problema i alhora ens diu que no ens preocupem o mobilitzem, el mateix també dona la solució (ben exemplificat en totes les pel·lícules de Hollywood on el dolent és una megacorporació capitalista, però irònicament és un element del propi capital el que arregla el problema). Així la ideologia apareix posideologicament, el sistema es presenta com a neutre i lliure.

    Tornant a l’espai, tots dos processos de reificació es donen aquí: tant homogeneïtzant aquests espais sota una cultura oficialista basada en el contracte com preincorporant els espais dissidents en la seva lògica cultural (res és més rendible que un festival de música antisistema).

    Si la privatització de l’espai públic dinamita tota forma d’associació no subjecta a la plausible mercantilització o al Baal de la indústria cultural per l’atomització de les relacions socials com a meres eleccions personals, sorgeix lògicament el dubte de què fer. En propers articles exploraré possibles claus per a la superació d’aquesta condició atomitzada i la reconstrucció d’una cultura en clau de classe.

    Auge, M. (2021). Los No Lugares Los No Lugares. Gedisa Editorial.

  • Sobre l’opinologia a Twitter

    Sobre l’opinologia a Twitter

    Quan emergeix un «problema», un «fet», ens veiem interpel·lats a posicionar-nos-hi. Mai s’han de deixar de banda els matisos, doncs són aquests els que enriqueixen la realitat, però és fàcil entendre que, tot i els esforços de la postmodernitat, la lògica bivalent clàssica, estructuradora del pensament humà, segueix regint l’enteniment. Amb això vull dir que seguim posicionant-nos davant els problemes o els fets de manera binària: a favor o en contra.

    Quan Joe Biden va anunciar la retirada de les tropes estatunidenques d’Afganistan, l’ocupació afgana va convertir-se en el tema d’actualitat. Molts usuaris i panelistes amb compte de Twitter van començar a opinar respecte als fets que van succeir a la decisió de Biden, posicionant-se a favor o en contra, afirmant-los o negant-los. Com pot ser que hi hagi gent que, sense entendre massa bé el conflicte afgà, pugui posicionar-se amb tanta contundència? La resposta més fàcil és suposar que aquests tuitaires són en realitat farsants amb postures impostades i, encara més, impostores. Doxòfors.

    No obstant això, la veritat és que existeix un truc per saber cap on has de posicionar-te quan emani davant de tu qualsevol «problema». Més que un truc és una recepta. Un conjunt de valors i creences, sorgides d’un diagnòstic de la realitat que «deforma» la visió preestablerta del món i facilita el seu «veritable» enteniment. La recepta és la ideologia, una mena de pack d’idees i sentits on, no només hi ha les pautes teòriques per entendre la realitat, sinó també unes pautes d’acció per captenir-se envers els fets de la realitat que emergeixen davant nostre.

    Els que tenen molt clara la seva ideologia, sense cap pensament crític, acostumen a posicionar-se dogmàticament en l’afirmació o negació del «problema». Són més escèptics, en canvi, qui dubten constantment de la interpretació ideològica; corren, però, el perill de caure en la incompetència.

    El tertium datur està condicionat per la feina dels experts. És important distingir la figura d’expertesa divulgativa, informativa o descriptiva de l’opinió ideològica o posicionament polític. Aquests dies haureu vist molts tuits d’aquests estils:

    Segurament molts entendran que aquestes crítiques estan dirigides a aquells usuaris que darrerament han començat a divulgar informació d’Afganistan sense entendre la complexitat del conflicte; potser amb ànsies de guanyar seguidors «informant» sobre l’actualitat i aprofitant que és trending per guanyar visibilitat; potser amb intenció d’aparentar davant els seguidors una sort de saviesa absoluta. M’interessa, no obstant, respondre a qui s’ha refugiat rere aquests memes per encaixar el sentiment de culpabilitat que sent davant la interpel·lació social de posicionar-se respecte al conflicte afgà.

    D’on surt aquesta culpabilitat? No és un sentiment irracional? Per què ens hem de posicionar tota l’estona respecte a tot? No és més fàcil adoptar una sort d’estoïcisme del tipus: «si no hi tinc res a fer no he de preocupar-me»?

    Des de la presó Gramsci va escriure:

    Hi ha qui ploriqueja piadosament, altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat? […] Visc, sóc partidista (partigiano). Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.

    Antonio Gramsci, «La città futura» l’11 febbraio 1917

    Posicionar-se no és res dolent. Tampoc obligatori. Posicionar-se és, sobre totes les coses, prendre una decisió –un acte de bogeria diria Derrida. I en el cas del conflicte afgà és una decisió política –com qualsevol decisió, dirien alguns. Fer saber a la resta d’usuaris què penses d’alguna cosa o què passa pel teu cap és el principal ús de les xarxes socials, sobretot de Twitter, si no ja m’explicareu per què al textbox surt el placeholder: “Què està passant?”. Dir el que pensem respecte a alguna cosa no és res dolent. Creure-s’ho massa (dogmatisme) o massa poc (escepticisme incompetencial) són les malalties que poden jutjar-se com a indegudes.

    El problema és que no és el mateix posicionar-nos respecte a si es passa millor a l’hivern amb fred que a l’estiu amb calor, que fer-ho respecte al conflicte afgà. Decidir si és millor el fred que la calor és un judici de valor inofensiu, que depèn dels nostres gustos. Ara bé criticar les responsabilitats dels Estats Units d’Amèrica al conflicte bèl·lic o jutjar el posicionament de Xina, aparentment al costat del govern talibà, requereix un mínim coneixement de geopolítica, història contemporània, relacions internacionals, etc. Posicionar-se en aquest cas no depèn tant d’un reconeixement immanent, d’una introspecció, d’un estudi de les sensacions, no depèn només de l’enteniment (Verstand); sinó depèn de la possibilitat d’accedir a diferents coneixements que componguin un sentit sintètic del conflicte per poder posicionar-se raison d’être.

    Els experts tenen la funció de fer-se preguntes respecte al «problema» que emergeix. Per què ha emergit així?, quin és concretament el problema?, per a qui és un problema i per a qui no?, per què ha evolucionat així?, quins interessos l’entravessen? Les diferents disciplines (ciència, filosofia, antropologia…) donaran una resposta raonada a aquestes qüestions, concretant encara més el «problema», definint-lo, classificant-lo, desvelant allò que no es veu a simple vista. Tot això farà possible que les posicions preestablertes per la ideologia puguin mudar, redefinir-se, canviar-se o mantenir-se.

    El coneixement i l’estudi dels experts emmarquen encara més les condicions del «problema» i ens possibiliten una lectura ideològica més fidel. És aleshores quan ens hem de preguntar: només s’ha d’opinar del que se sap? Si no som experts sabem realment sobre alguna cosa? Només poden opinar els experts sobre allò que estudien? Suposadament, tot i la insistència del capitalisme a mantenir-nos en l’espectacle continu de la vida inautèntica, els ciutadans i ciutadanes som capaços d’aprendre, de pensar críticament, d’informar-nos i, a partir d’aquí, de prendre partit.

    A La societat de l’espectacle de 1995, Guy Debord afirmava:

    L’espectacle modern expressa el que la societat pot fer, però en aquesta expressió allò permès s’oposa de manera absoluta a allò possible. L’espectable és la conservació de la inconsciència dins del canvi pràctic de les condicions d’existència.

    Potser hauríem d’alliberar-nos de la condició d’espectadors passius de la política i de la nostra pròpia existència.

    La doxa o l’opinió és una creença raonable ­i raonada sobre un fet o esdeveniment; posicionar-se és una decisió política. La informació que ens arriba a la ciutadania mai serà suficient per opinar o posicionar-se sota un grau d’expertesa, però és necessària per poder fer-ho amb franquesa.

    No m’agradaria que aquesta columna s’entengui com a una defensa de la doxoforia que tant criticava Plató —fent referència a qui es guanya la vida opinant sobre tot sense saber de res—, però sí com a una defensa d’aquells que, interpretant el fenomen amb els coneixements del moment i amb voluntat de formar-se, prenen una posició política, procurant una futura possible acció individual o col·lectiva com a resposta; la intenció última de l’opinió política és la praxis, prèviament mitjançada per la creació de sentit.

    Prendre consciència per prendre partit. Deixem als experts que recorrin la «via de la veritat» per donar-nos l’oportunitat de prendre partit amb coneixement de causa i intenció de transformar la realitat mentre circulem la «via de l’opinió».