En un article per a la Revista GQ, Rebeca Suárez va definir a Justin Timberlake com a un «famós d’Schrödinger»: «Justin és, al mateix temps, un crack i un cràpula».
Recentment s’ha fet viral una foto de l’arrest del cantant per conduir sota els efectes de l’alcohol. La situació ha adquirit una dimensió addicional quan es va saber que l’agent de policia que el va detenir era tan jove que desconeixia qui era Timberlake —guanyador de deu premis Grammy. Quan Timberlake va mencionar que l’incident afectaria la seva gira mundial, l’agent va respondre: «Quina gira?».
Justin Timberlake: “I’m Bringing Shawshank Back” by Hunter Harris
Sota la dictadura de l’economia de l’atenció actual, fins el detall més minúscul és susceptible de convertir-se en un producte que pot ser explotat per transformar una notícia ordinària en un fenomen mediàtic. Però, el que m’interessa no és l’incident en si mateix —Timberlake està en hores baixes de la seva carrera—, sinó com aquest s’amplifica a través de les xarxes socials.
Saying "this is going to ruin the tour" after every minor inconvenience I have from now on https://t.co/wmRwdwdjFA
L’algoritme d’X no opera en el buit. Es nodreix dels teus m’agrada, presentant-te contingut personalitzat basat en aquestes interaccions. Els m’agrada són una moneda tangible. La suma de cors vermells, l’acumulació de valor «monetari», és una mètrica essencial per decidir quin contingut ha de ser promogut i compartit amb una audiència més àmplia. Així, els tuits que acumulen més m’agrada tenen una major probabilitat d’aparèixer en els feeds dels usuaris, amplificant el seu abast i influència.
No deixa de ser un procés de filtratge i priorització d’informació que impacta en la diversitat i qualitat del discurs públic. Els continguts sensacionalistes o polaritzants, que capturen l’atenció més fàcilment, desvien el focus de qüestions fonamentals, deixant fora del debat temes o veus crucials. Ens passem dies donant voltes sobre l’anècdota o el detall més humiliant, transformant-ho tot en una batalla cultural de trinxeres dreta-esquerra, davant la impossibilitat d’afrontar que hem de bregar una guerra de proporcions David contra Goliath. En el moment que es viralitza l’anècdota sensacionalista i s’estableix el marc de la «batalla cultural», l’esquerra ja l’ha perduda.
La dinàmica dels m’agrada també té implicacions psicològiques per a l’usuari: quan reps nombroses notificacions que validen el teu tuit, experimentes una sensació d’aprovació que alimenta el teu ego i actua com un reforç positiu. Aquesta retroalimentació constant et manté actiu i compromès amb la plataforma, un factor crucial per a la seva rendibilitat i creixement.
Així, els m’agrada esdevenen una substància addictiva que ens fa treballar, indirectament, per a Elon Musk i el seu imperi. Mentre produïm contingut per a la nostra «marca personal», beneficiem els interessos de Musk. La recent privatització dels m’agrada ho complica encara més. Ara, l’acció de donar un m’agrada perd el seu valor públic alterant el comportament dels usuaris-creadors: en lloc de publicar contingut pensat per trobar la validació instantània, ens centrarem en crear contingut més compartible.
Captura de pantalla: Article de Marita Alonso al diari SModa de El País
Paradoxalment la privatització dels cors pot acabar provocant l’efecte contrari al que Musk diu que busca: la creació d’un contingut més «políticament correcte» per assegurar-ne la compartibilitat —al final, ningú que vol construir una societat en positiu i de manera inclusiva compartirà mai les unpopulars opinions dels incels. Potser ja no basta un like per validar un contingut; potser ara cal que interactuem amb la piulada reaccionant amb una resposta o una menció. Això modificaria la lògica de distribució i visibilització del contingut.
lo de los me gusta públicos estaba bien porque a muchos os daba vergüenza que la gente viese que le dabais like a este tipo de cosas… ahora tenemos que aguantar que estas barbaridades sean virales y hacer como si nada https://t.co/ArzqSgY05e
Els mecanismes de les xarxes socials no només modelen el nostre comportament, sinó que també exploten les nostres necessitats psicològiques més bàsiques per mantenir-nos-hi lligats. En última instància, ens trobem atrapats en una xarxa d’interaccions que beneficia més als seus propietaris —privats, rics i conservadors— que als usuaris.
Suárez tancava el seu article sobre Timberlake amb una brisa d’optimisme, afirmant que
sobretot, Justin Timberlake ens agrada per això: si ha estat capaç d’equivocar-se una vegada i una altra per a després sortir a flotació, potser encara hi ha esperança. Per a ell i per a tots nosaltres també.
Els usuaris no som simples consumidors passius. A través de la cultura participativa, podem resistir i subvertir les dinàmiques imposades per l’economia de l’atenció. Els fandoms i comunitats en línia, per exemple, han demostrat que és possible organitzar-se i col·laborar per promoure contingut significatiu, desafiant la lògica de l’economia de l’atenció. Narratives de resistència i pràctiques col·laboratives poden empoderar els usuaris i generar canvis positius, destacant la importància de participar activament en la configuració de l’espai digital.
Fa nou anys, Twitter va fer un canvi important. Sota la direcció de Jack Dorsey, la plataforma va substituir els fav (que es representaven amb una estrella) pels m’agrada (simbolitzats per un cor). Aquest canvi no era només visual, sinó que va introduir una nova semàntica, alterant com els usuaris interactuen amb el contingut.
Ara, Elon Musk ha decidit fer un pas més enllà. Ha optat per privatitzar aquesta funció, és a dir, fer que els m’agradasiguin privats o invisibles per als altres usuaris. Només la persona que ha publicat el contingut podrà veure qui li ha fet m’agrada.
Aquest canvi no és un fet aïllat. És part d’una sèrie de transformacions importants que Musk ha implementat des que va comprar Twitter fa un parell d’anys. Aquestes modificacions han canviat significativament el funcionament de la plataforma i l’ús que en fem.
Yeah, we are making likes private.
Public likes are incentivizing the wrong behavior. For example, many people feel discouraged from liking content that might be "edgy" in fear of retaliation from trolls, or to protect their public image.
Segons Haofei Wang, director d’enginyeria d’X, la decisió de fer privats els m’agrada respon a la necessitat de protegir els usuaris: «Moltes persones se senten dissuadides de fer m’agrada a contingut que pot ser inquietant per por a represàlies dels trols o per protegir la seva imatge pública».
Amb aquest canvi, la funció del m’agrada es transforma. Ara, en lloc de ser una expressió pública d’aprovació, es converteix principalment en una mètrica per entrenar l’algoritme. Els teus m’agrada s’utilitzaran per decidir quin contingut et mostrarà la plataforma al teu feed personal. Les reproduccions (quantes vegades s’ha vist un contingut) passaran a ser la mètrica clau pels anunciants.
Si abans, amb el teu m’agrada llançaves un missatge al món manifestant «ei, això m’agrada», ara només li dius a l’autor «m’agrada, segueix publicant això».
La decisió de fer privats els m’agrada pot tenir conseqüències importants en com ens comuniquem i interactuem a la plataforma. Pot canviar la manera com expressem aprovació, com mesurem la popularitat del contingut i, fins i tot, com ens sentim validats socialment en l’espai digital.
El like públicament visible era un acte carregat d’un significat dirigit al gran Altre, és a dir, a la comunitat, al teixit social. Aquell m’agrada funcionava com una afirmació del desig i de la identitat del subjecte dins del camp social. Dir «això m’agrada, món» implica una posició del subjecte en l’entramat simbòlic, un intent d’inscriure el seu desig a l’estructura del gran Altre. Aquesta estructura es reflecteix a X, una xarxa amb el poder de transformar ràpidament el prestigi social. No deixa de ser una demanda de reconeixement, doncs, el m’agrada: «mira, això és el que jo aprovo, això és el que forma part de la meva identitat».
Amb la privatització del like, a partir de la qual només l’autor del contingut pot veure qui ha donat el m’agrada, el gest es replega cap a una interacció més íntima i bilateral. Ara, el like es converteix en una comunicació directa entre dos individus: l’autor del contingut i qui dona el m’agrada. Dir «m’agrada, segueix publicant això, usuari» és una comunicació directa i, sobretot, instrumental.
Aleshores, en termes lacanians, la privatització dels likes desplaça el desig cap a la demanda. Es redueix la dimensió del desig a una funció de consum i producció de contingut, on el subjecte es relaciona amb l’Altre de manera més instrumental i menys simbòlica.
Empiezas interesándote por Hegel, lees a Marx, te gusta mucho el cine y acabas estudiando Lacan. Cuando menos te lo esperas te conviertes en Zizek caminando distraído por las calles y comiéndote dos hot dogs al mismo tiempo. pic.twitter.com/WxIiGpsyHA
— Estamos filosofando (@estafilosofando) June 11, 2024
(Sí, estem vivint aquest moment)
Això comporta també implicacions en l’estructura de la intersubjectivitat a la xarxa social. Mentre que abans el m’agrada públic contribuïa a la construcció d’identitats socials compartida, ara es reforça la lògica algorítmica que personalitza i segmenta el contingut. L’economia de l’atenció es materialitza aquí amb efectes de reforç de les càmeres d’eco i la fragmentació de l’experiència social: cada subjecte és servit per un algoritme que respon a les seves demandes de contingut de manera gairebé narcisista, reforçant el seu propi desig sense la mediació del gran Altre. En aquesta cruïlla emergeixen els monstres (Alvise, etc.).
En la seva croada per erigir-se defensor de la llibertat d’expressió —una llibertat que segons Musk es troba violentament amenaçada per l’esquerra woke i la dictadura de la correcció política— el magnat justifica que aquesta mesura proporciona als usuaris una major privacitat.
Certament, aquesta decisió pot ser particularment beneficiosa per a certs grups. Els polítics i les figures públiques, per exemple, sovint es troben sota un intens escrutini públic. No és infreqüent que siguin durament criticats per haver fet m’agrada a tuits que contenen missatges considerats políticament incorrectes o inapropiats. Amb la nova mesura, els personatges públics podrien evitar controvèrsies com aquestes.
(Tanmateix, tot plegat ens ha de fer dubtar sobre l’equilibri entre la privacitat i la transparència en l’esfera pública digital, especialment quan es tracta de figures influents en la societat. El canvi pot protegir la privacitat individual, però també pot reduir la rendició de comptes i la transparència en el discurs públic).
Captura de pantalla: publicada per l’usuària d’X Ashley Feinberg del tuit pornogràfic agradat pel compte de Cruz / Web: The Guardian
El canvi de funcionalitat se suma a la introducció de les notes, la flexibilització de les polítiques de moderació de contingut, la subscripció de pagament per una versió «premium» de l’aplicació i les restriccions a bots i comptes no verificades. Musk presenta tots aquests canvis com el seu full de ruta per donar més llibertat als usuaris de la xarxa social: una narrativa interessada i evidentment enganyosa.
La metamorfosi de l’àgora digital, encarnada en la plataforma que coneixíem com a Twitter, ha engendrat una dialèctica complexa entre l’aparent democratització de l’expressió i les estructures de poder subjacents. La Web3 no és només producte de la innovació tecnològica, sinó que afecta profundament com es crea i es comparteix la informació en la societat.
La transició des d’un paradigma vertical i monolític de comunicació (representada pels mitjans de comunicació de masses tradicionals) cap a una estructura aparentment rizomàtica i descentralitzada amaga una nova forma de dominació: l’algorítmica. Pot semblar que la veu de qualsevol ciutadà té el mateix pes que la dels poderosos, però en realitat, els algoritmes influeixen molt en qui acaba sent escoltat.
L’algoritme actua com un governant invisible amb molt de poder i influència. Decideix quina informació veus i quan la veus, i això acaba influint en com pensem i qui som en el món. Sota una lògica capitalista, orientada a la maximització del temps d’interacció i el consum publicitari, en resum, es configura una nova subjectivitat colonitzada. Les bombolles de filtres resultants no són més que l’expressió mateixa d’una hegemonia cultural digitalitzada, on la diversitat se sacrifica en l’altar de la confirmació cognitiva.
Aquest escenari planteja la següent aporia: la promesa d’emancipació comunicativa es veu subvertida per les mateixes estructures que la fan possible o, dit d’una altra manera, les xarxes socials prometen donar-nos més llibertat per expressar-nos, però alhora ens limiten d’una manera subtil. La veritable llibertat d’expressió en l’era digital requereix no només l’accés a les plataformes, sinó una deconstrucció crítica de les relacions sociotècniques que les sustenten. Només així podrem crear un espai digital realment lliure i divers, on la tecnologia ens ajudi a crear una societat més conscient i menys controlada pels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques.
Tenint això em compte, a quina llibertat aspira Elon Musk?
Les xarxes socials, com Twitter, han demostrat tenir un gran poder i influència, especialment en moments de crisi social i política. Pensem, per exemple, en moviments com el 15M, la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. És difícil imaginar que aquests moviments haguessin tingut el mateix impacte sense Twitter.
Un cas que il·lustra molt bé aquest poder va ser durant els disturbis al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En aquell moment, Twitter va prendre una decisió sense precedents: va bloquejar els comptes de l’aleshores president Donald Trump, que estava utilitzant la plataforma per incitar a la violència.
L’acció de Twitter va mostrar dues coses importants: 1) el gran poder que té la plataforma per influir en esdeveniments polítics importants i 2) la complexitat del seu paper en la societat.
Per una banda, Twitter pot ser una eina que dóna veu a la gent i ajuda a organitzar moviments socials. Però per l’altra, també té el poder de decidir qui pot parlar i qui no, actuant com una mena de «guardià» de la conversa pública.
En resum, Twitter (i les xarxes socials en general) tenen una doble naturalesa: poden ser instruments de llibertat d’expressió, però també mecanismes de control sobre el que es diu i com es diu. Això planteja preguntes importants sobre qui hauria de tenir aquest poder i com s’hauria d’utilitzar de manera responsable.
Potser la demostració de poder en la crisi del Capitoli va ser el desencadenant pel qual Elon Musk, una figura amb una curiosa barreja de messianisme tecnològic i capitalisme desenfrenat, va decidir embarcar-se en el llarg i tortuós procés de l’adquisició de la companyia. Tot i que, amb la seva narrativa quasi orwelliana, ens vulgui fer creure que la seva intervenció es basa en la defensa intransigent de la llibertat d’expressió, no cal rascar massa per veure que les veritables motivacions rauen en una pulsió narcisista i un desig insaciable de dominar l’esfera pública.
Me gustan los aviones, me gustas tú
Em pregunto si realment privatitzar el m’agrada, mentre s’utilitza per entrenar l’algoritme que configura el feed «per a tu», serveix per combatre la suposada espiral del silenci que Musk assegura que existeix en la societat contemporània assotada per la dictadura de la correcció política. Aquesta privatització revela la següent paradoxa: promou la privacitat a la vegada que reforça un sistema que filtra i selecciona el contingut que consumim, creant una il·lusió de llibertat d’expressió mentre perpetua una forma subtil de censura algorítmica.
El mecanisme aparentment contradictori de Musk revela una estratègia ambigua en la seva suposada lluita contra la repressió de la llibertat d’expressió. La situació ens obliga a plantejar-nosdiverses preguntes importants: realment existeix aquesta majoria social silenciosa que Musk menciona? És cert que hi ha un gran grup de persones que se senten privades de fer comentaris obertament racistes, masclistes o classistes?
En cas que tal situació sigui real, cal preguntar-se: és bona o dolenta per a la democràcia? Si considerem que la democràcia és el millor sistema possible en termes pràctics, hem de reflexionar sobre si l’autocontrol d’aquestes veus contribueix a una societat més harmoniosa.
No obstant això, el plantejament ens enfronta a un dilema: estem sacrificant una veritable llibertat d’expressió per mantenir l’harmonia social? I de ser així, quines implicacions a llarg termini té per a la nostra societat democràtica?
Les respostes a tals interrogants no són senzilles, però resulten crucials per comprendre l’impacte real de les decisions de Musk i les seves possibles conseqüències per a la llibertat d’expressió i la convivència democràtica.
Quan pensem en com fer una societat més justa, immediatament pensem en l’abolició del neoliberalisme i dels valors hiperindividualistes com la solució ideal. Però, no és aquesta tasca titànica, una que requereix tant de temps i esforç, que ens manté inactius i passius davant l’acceleració cap a l’obscuritat nihilista de la societat postmoderna? Hem de començar assumint, per a la nostra empresa en defensa dels drets humans i de la democràcia, que no és necessàriament dolent per a la democràcia que algunes persones se sentin incòmodes expressant idees obertament i orgullosament masclistes, racistes o feixistes.
La llibertat d’expressió no és simplement la capacitat de dir qualsevol cosa, sinó la responsabilitat d’entendre l’impacte del que es diu en l’espai simbòlic. Quan certs discursos es veuen reprimits, no és merament un acte de censura, sinó una forma de protegir l’espai simbòlic col·lectiu de la degradació i el conflicte constant. Això es converteix en un acte d’autoregulació social, on la societat decideix quins discursos es consideren perjudicials per a la cohesió i la convivència.
A més, la idea de la majoria silenciosa ens obliga a reconsiderar la naturalesa de la democràcia. La democràcia no es defineix només per la llibertat absoluta d’expressió, sinó també per la capacitat de la societat de crear un espai comú on els individus puguin coexistir de manera constructiva. Si certs discursos es cohibeixen és perquè s’ha reconegut que destrueixen més que no pas construeixen l’espai comú.
Un podria pensar que les societats premodernes podrien haver utilitzat el mateix argument contra les reivindicacions obreres i feministes: «Tals discursos s’haurien de reprimir perquè degraden l’espai simbòlic col·lectiu (el del privilegi patriarcal i de les classes dominants)». Presento l’argument, però, assumint el marc dels drets humans que estableix la base de per a la dignitat humana.
Considerem el marc universal dels drets humans no com una simple llista de normes imposades, sinó com el producte d’un llarg procés d’autoreflexió ètica i acords interculturals. Representen un acord bàsic sobre la dignitat humana que s’ha aconseguit a través de molts debats i desafiaments. Són la base que permet l’existència de societats diverses i justes, i són el fonament ètic sobre el qual podem construir una ciutadania global capaç d’enfrontar-se als reptes del món actual.
Certament, hem de ser oberts a la crítica i al diàleg intercultural sobre els drets humans. Però, atenció! Això no vol dir abandonar-los. Al contrari, significa aprofundir-hi, enriquir-los amb diverses perspectives culturals, sempre mantenint com a nucli el respecte a la dignitat humana. La dinàmica dialèctica no debilita els drets humans, sinó que els reforça.
Els drets humans no són un simple fetitxe ideològic; són una conquesta ètica de la humanitat. No són merament una imposició d’Occident, sinó l’expressió de valors universalitzables com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Valors que proporcionen un marc comú per al diàleg entre cultures. La qüestió aquí no és si hem de qüestionar tot, incloent-hi el marc dels drets humans; és clar que sí! Però hem de fer-ho amb la consciència que el qüestionament no ha de conduir-nos al relativisme que deixa indefensos els més vulnerables.
En última instància, els drets humans són l’eina més important que tenim per protegir aquells que més necessiten defensa contra els abusos de poder. La seva importància rau precisament en la seva capacitat per superar les diferències culturals i establir una base comuna des de la qual podem criticar i resistir les injustícies. Per tant, defensar els drets humans és, en essència, defensar la possibilitat mateixa de la justícia i la dignitat en el món actual.
La nostra tasca no és, aleshores, abolir el neoliberalisme o fomentar una llibertat d’expressió absoluta, sinó construir una nova ètica de l’expressió, on la llibertat s’entén en el context de la responsabilitat col·lectiva. La veritable lluita és contra la repressió visible i les forces més subtils que degraden el nostre espai simbòlic compartit. Aquí rau la complexitat de la democràcia: una contínua negociació entre la llibertat individual i la cohesió social.
Però això és una qüestió per a un altre reportatge.
Diu l'amo del tros que ara els "m'agrada" seran privats. Molt bé. Quan m'agradi-m'agradi una piulada, serà públic. Si només és un "Ah, mira, t'he vist i hola", potser no caldrà. Un tic i au.
Per respondre a la pregunta sobre si la privatització dels likes realment serveix per fer més lliures els usuaris en les seves interaccions amb el contingut hauríem d’anar més enllà i preguntar-nos: què és, en realitat, el m’agrada? En analitzar-lo com un fenomen multifacètic, podem desvelar les seves diverses manifestacions i funcions socials.
Aquí, el m’agrada no és simplement un indicador de preferència, sinó un símbol de reconeixement social, un instrument de conformitat i, alhora, una eina de resistència. La seva privatització, per tant, no és només una qüestió tècnica, es també un canvi profund en les dinàmiques de validació social i de poder.
Ens trobem davant d’un acte que, mentre pretén alliberar l’individu de la pressió social explícita, reforça una forma més insidiosa de control: la manipulació algorítmica dels nostres gustos i interaccions, sota una estratègia d’economia de l’atenció que polaritza i crea un entorn favorable perquè s’escampin notícies falses i discursos extremistes i populistes d’ultradreta que trenquen amb els consensos socials sorgits dels drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la democràcia.
Per entendre realment què implica fer privats els m’agrada, hem de pensar en la tensió entre el que es veu i el que no es veu, i entre la llibertat aparent i el control ocult. Aquest canvi pot transformar com ens relacionem a la plataforma, com mostrem aprovació, i fins i tot com expressem qui som en el món digital.
El meu objectiu és explorar aquesta paradoxa: com un canvi aparentment petit com fer privats els m’agrada pot tenir un impacte profund en com interactuem i ens expressem a les xarxes socials. Es crea una nova tensió entre el que és públic i el que és privat, on la tecnologia tant ens pot alliberar com controlar-nos.
El cor, primer, se’ns presenta buit. Només veiem el seu contorn. Quan li fem clic s’omple de vida. S’activa una animació veloç que celebra la nostra connexió momentània amb l’univers digital. És un gest íntim i, alhora, públic, un breu recordatori que som visibles, que existim en els ulls dels altres, fins i tot en aquest vast mar de missatges fugissers. Abans, una piulada agradable per a mi podria haver passat desapercebuda, però ara viatja pels feeds com un missatger de la meva aprovació.
Un cor buit és una metàfora de la nostra pròpia alienació: aguaita la validació externa per sentir-se complet. Amb cada interacció afirmem la nostra existència en l’esfera pública digital, un acte de reconeixement que ens allibera i ens esclavitza simultàniament. Aquest és el parany de la il·lusió ideològica: creiem que controlem les nostres accions, però, en realitat, som manipulats per la mà invisible de l’algoritme, que guia els nostres desitjos i percepcions.
what’s the point of liking a tweet if someone who is infatuated with me can’t see it and analyse what it means
Heu sentit parlar algun cop del mite de l’anell de Giges? Ho relata Plató a La República i ho recupera Ciceró a De Officiis per il·lustrar les seves tesis. (Diuen que hauria inspirat a J.R.R. Tolkien per concebre la idea de «l’anell per governar-los a tots», tot i que no hi ha confirmació palesa). Més o menys la faula diu així:
En un racó remot de Lídia, vivia Giges, un pastor que, tot i la seva humilitat, amagava una profunditat d’esperit que pocs podrien sospitar. Un dia, mentre pasturava el seu ramat sota un cel ennuvolat que semblava reflectir els seus propis pensaments, un terratrèmol va obrir una esquerda sota els seus peus. Intrigat, com si una força invisible el guiés, Giges va decidir explorar la fissura. A l’interior, va trobar una cova subterrània plena de secrets oblidats pel temps, on un cavall de bronze, massís i majestuós, amagava un tresor peculiar: el cos d’un gegant nu amb un anell d’or al dit.
Giges va agafar l’anell i va tornar a la superfície, sentint un estrany pressentiment al seu interior. Dies més tard, va descobrir per accident el poder ocult de l’anell: girant-lo sobre el seu dit, es tornava invisible. Aquest nou poder va fer créixer dins seu un aliatge de temor i excitació. Giges es va endinsar en un món de desig i ambició. Es va infiltrar al palau reial, seduint la reina amb paraules dolces i mirades furtives, i junts van ordir un pla per assassinar el rei. Amb l’anell d’invisibilitat, va prendre el tron de Lídia. No va trigar, però, en descobrir que el poder no era més que una altra forma de solitud. En el silenci de la nit, sota el llast de les seves accions, es preguntava si el destí no l’havia condemnat a una existència de penombra, on la frontera entre el bé i el mal restava difuminada com el record d’un somni incert.
Plató, a través del personatge de Glaucó, en el llibre II de La República, narra el mite de l’anell de Giges per discutir la naturalesa de la justícia i la moralitat humana. L’argument principal és que la justícia, lluny de ser una qualitat intrínseca de l’ànima humana, és una convenció social. Si tinguéssim el poder d’actuar injustament sense por que ens descobreixin o ens castiguin, ho faríem. Això implica que ens comportem de manera justa no per convicció moral, sinó per por a les conseqüències que suposaria no fer-ho.
Davant el dilema del tranvía, si la persona que té el control de les vies fos invisible, i hagués d’escollir entre salvar la vida de cinc persones o la vida de la seva mascota, sense cap mena de dubte escolliria a l’animal, per exemple.
Giges utilitza el poder que l’atorga l’anell per al seu propi benefici, sense considerar la justícia o el benestar de l’Altre. L’anonimat i l’absència de responsabilitat que li atorga la invisibilitat de l’anell, fa més fàcil que actuï immoralment; sense responsabilitat ni vigilància, les persones tendim a actuar de manera egoista i, sovint, destructiva.
Elon Musk està creant una eina poderosa semblant a l’anell d’or de Giges, a la qual tots hi tenim accés. En La República, Sòcrates qüestiona la perspectiva cínica de Glaucó, argumentant que la justícia és valuosa en si mateixa, tant per a l’individu com per a la societat, i que només una vida justa pot portar a l’harmonia de l’ànima i al benestar. Cada vegada de manera més evident, X ens permet actuar des de la invisibilitat, traient a la llum les nostres tendències més fosques.
Captura de pantalla: X is about to start hiding all likes | The Verge
Aquesta setmana us convidem a endinsar-vos en un reportatge especial que publicarem en sis parts, explorant a fons les conseqüències de privatitzar els m’agrada a X, el que ha estat fins ara —i des que era Twitter— «el gran diari d’internet». Acompanyeu-nos en aquesta anàlisi crucial que desentranyarà les implicacions d’aquest canvi per als usuaris i la plataforma.
En l’obertura, titulada I. Elon Musk i l’economia oculta dels «m’agrada», desemmascararem la narrativa enganyosa d’Elon Musk sobre X. Descobrirem com la privatització dels m’agrada no és un acte de llibertat, sinó una subtil forma de control que transforma les nostres interaccions en mera mercaderia digital.
En el segon article, II. L’eco de la fama: Com un arrest es converteix en viral, seguirem el viatge d’una notícia sobre Justin Timberlake per les xarxes, revelant els mecanismes ocults que amplifiquen el soroll i silencien la substància. Una exploració de com l’economia de l’atenció ens manipula sense que ens n’adonem.
En el tercer article, III. El nou mercat dels cors: Quan l’aprovació es torna invisible, analitzarem la metamorfosi del m’agrada, d’expressió pública a moneda invisible. Veurem com aquest canvi altera profundament la manera com valorem i interactuem amb el contingut, prioritzant la quantitat sobre la qualitat.
En el quart article, IV. L’ascens de l’esquirol: Alvise Pérez i la nova dreta digital, ens endinsarem en el món de la desinformació i la polarització, utilitzant el cas d’Alvise Pérez com a lent per examinar com les xarxes socials alimenten l’extremisme i distorsionen el discurs públic.
En el cinquè article, V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa, explorarem com una sèrie de superherois revela les dinàmiques complexes de les comunitats digitals. Veurem com la privatització dels m’agrada pot alterar la nostra percepció col·lectiva i individual de la cultura popular.
El sisè i darrer article, VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada, conclou amb estratègies pràctiques per mantenir la nostra integritat en l’era post-m’agrada. Una crida a l’acció per recuperar el control de les nostres interaccions digitals i resistir la manipulació algorítmica.
Fa uns mesos va fer-se viral a X un fragment del podcast de dos nois (molt) joves que xerraven sobre la llei d’amnistia. La majoria dels tuits tenien la intenció de burlar-se d’ells. Exposar-se a les masses implica riscos dels quals, tinc la sensació, les noves generacions són conscients, però que sovint intencionadament ignoren.
En temps on l’atenció és un dels béns més preuats, tots competeixen per ser informadors: polítics, activistes, estudiants, experts, periodistes, filòsofs, panelistes, etc. Tots busquen colar la seva «humil opinió» o la seva veritat en el flux informatiu. I ho fan de la manera més estrident, per a deixar clar a l’algorisme que el seu val la pena ensenyar-ho. Desitgen sortir de la seva intimitat, projectar-se sota els focus, obtenir reconeixement i un cop a l’esquena
Els altres paren atenció, sigui reconeixent-los sigui rient-se d’ells. Reaccionant, donem formes a aquests subjectes virtuals: subjectes construïts que es projecten com a autèntics; ignorants que pretenen semblar savis; situacionistes inintencionats; consciències egoistes que busquen ejectar-se de la seva intimitat, sota els focus d’una massa atordida per les llums que ho il·luminen tot, tot el temps i per tots costats.
Per a ser crític —jutjar amb consciència— es necessita temps. Temps per dubtar, per escoltar i baixar els fums. Anar més a poc a poc per progressar més de pressa.
En la roda capitalista, en la qual estem sent un recurs més de la maquinària de producció, el temps sembla ser limitat per les necessitats que mereixen ser cobertes per a assegurar l’existència. Dins d’aquest corrent, d’aquesta inèrcia a la qual ens aboquen, el reconeixement i la fama són ideals que ens permetrien viure sense esforç i amb més temps.
Potser les noves generacions ja no creuen que Déu els hagi fet així; ja no creuen en egos ni superegos que els pre-condicionin; ja no creuen en estructures socials en les interseccions de les quals emergeixin com a subjectes subjectats; ja no creuen en transcendentals ni en ideals absoluts que es despleguin ni que siguin temps; ja no creuen que són responsables de la seva vida i que l’han de viure com si fos una obra d’art; ja no creuen que són obrers, l’emancipació dels quals accionaria una dialèctica històrica fins a portar-los a un futur millor on fossin lliures.
El nihilisme, tot i que imperant, tampoc esdevé l’alternativa hegemònica. El sentit que les noves de les generacions urbanes construeixen parteix de la premissa que per a «ser algú» i viure bé, amb temps, el millor és «viure del conte». El conte que un explica, amb personatges inventats, i amb un com a protagonista. Aquest subjecte virtual, mescla d’autenticitat i ficció, que la gent consumeix en petites dosis, buscant una coherència —difícil de trobar en continguts tan efímers i breus—, i un arc de personatge que «aporti valor» (no em demanin que expliqui què és aportar valor perquè mai ho he entès molt bé).
Una altra forma d’expresar aquesta idea és mitjançant la «filosofia delulu». Mariana Toro presenta el concepte a aquest article d’ethic i ho resumeix en una màxima: «consisteix en ser una mica il·lús, viure una realitat que no és la que és, però sí la que es desitja».
L’aparentment única possibilitat viable és fer-nos producte digital de nosaltres mateixos i dissociar-nos en el nostre subjecte virtual, col·locant en ell una mescla de possibilitats insatisfetes i realitat. Viure del conte.
No m’entenguin malament, no ho jutjo. Alguns diran que és decadent i trist, i altres diran que és una oportunitat per construir-nos a nosaltres mateixos. A mi m’importa esclarir si és així com succeeix, si és això el que ve, i sota quins paràmetres culturals i tecnològics es construeix aquest món virtual plagat, cada vegada més, de subjectes virtuals que creen i consumeixen el gran conte que és la història del món i les seves aventures.
És fàcil escoltar comentaris negatius o desconfiats sobre el «ciberactivisme». En el passat, s’ha comparat amb «l’activisme de sofà». Inclús s’ha percebut com a fer un like o compartir un post enlluernador per xarxes i quedar-se satisfeta amb una mateixa. Sembla que podria ser l’expressió del reaccionarisme més mandrós: clicar un botonet per a autoconvèncer-te que ja has fet la teva part, sense fer res significatiu.
No estem d'acord amb aquesta visió a ciberpoder.net/.
La creixent digitalització del món i la nostra creixent connectivitat en línia destaquen la necessitat de polititzar aquest espai. Quan parlem de polititzar, no ens referim a subjugar-lo als interessos dels partits polítics. A ciberpoder.net/, parlem de fer-lo més crític, exposar les dinàmiques de poder i assegurar que estiguin orientades cap a la justícia i la igualtat, no cap als beneficis de les grans empreses.
Un vídeo viral a YouTube d’un creador d’extrema dreta sobre impostos pot tenir un impacte més gran entre els adolescents i joves que una campanya de sensibilització als instituts, la major part de les vegades. En una franja d’edat diferent, un anunci patrocinat a Facebook d’una empresa d’alarmes, dirigit a adults de 50-70 anys, pot ser més impactant que cinc anys d’activitats culturals organitzades pel teu ateneu local.
És urgent que treballem valentament i compromesos a les xarxes i mitjans digitals. És possible comunicar amb eficàcia amb textos breus, cosa que motiva les grans empreses a invertir grans quantitats de diners en anuncis a Google, publicacions patrocinades a Facebook o tuits promocionats a X.com.
I què passa amb la lluita tangible, la lluita econòmica, i la millora de les condicions materials dels treballadors i la gent del carrer?
La lluita als carrers continua. Des del primer dia, veiem ciberpoder.net/ com una plataforma per organitzar-nos i connectar amb altres persones. Molts de nosaltres combinem accions físiques, com sindicats, associacions de veïns, partits polítics progressistes, xerrades i col·lectius, amb accions digitals per aconseguir el màxim impacte.
Habitar les xarxes i internet també implica reconèixer les seves contradiccions. Sovint, passem temps en plataformes controlades per empreses de Califòrnia o la Xina que busquen crear addicció entre els usuaris. Tot i això, això no ens atura. ciberpoder.net/ (o qualsevol altre col·lectiu o associació amb objectius similars) neix per facilitar l’activisme digital i és especialment per a aquelles persones que comparteixen la preocupació que internet pugui contribuir a la desigualtat i la injustícia, i creuen que això s’ha de canviar.
Som una generació que està molt connectada en línia, i aquest és el moment ideal per fer que la xarxa sigui millor. Organitzem-nos ja.
El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular
Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.
La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.
Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.
La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.
La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.
La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.
https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo
Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.
De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.
Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?
Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia
Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»
Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.
Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.
Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.
La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.
A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.
De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.
Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?
Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.
Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.
Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.
Patrulles ciutadanes
Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.
A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.
Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.
Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.
Ganas de Madrid, con ganas
L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!
La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.
El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.
El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.
Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.
Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.
Sobre el context i la intenció
Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.
Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.
Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.
Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.
Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.
Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.
Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.
SindicApp és la hipòtesi d’una app mòbil la funció de la qual seria fer de xarxa social o directori o plataforma de coordinació, perquè la classe treballadora disposi d’una infraestructura organitzativa per lluitar per millorar les seves condicions laborals. Es podria conceptualitzar com una cruïlla entre Infojobs, Facebook i Wikileaks.
Aquesta idea d’app està basada en una funcionalitat central: la capacitat de crear un perfil automàtic per a cada empresa o negoci. que existeix al territori. En aquest perfil, tots els usuaris tindrien accés a una sèrie de funcionalitats que permetrien tasques de coordinació: un fòrum, un sistema de notificacions, una agenda d’objectius, etc.
L’app disposaria de l’API de Google Maps per mostrar un mapa. Sobre aquest mapa s’identificaria totes les empreses, corporacions i associacions privades que hi apareixen. Si alguna empresa no aparegués, se la podria afegir manualment. Cada empresa disposaria automàticament d’una landing page.
Cada pàgina tindria un conjunt de funcions, com ara:
Un fòrum públic on tothom podria obrir i participar en fils relacionats amb qüestions pertinents a aquesta empresa.
Una secció reservada per als sindicats ja existents, a l’estil CCOO o UGT. Perquè puguin visibilitzar-se, oferir el contacte de l’alliberat sindical si n’hi hagués, publicar textos i alertes, etc.
Un sistema que permeti als sindicats presents en una empresa a fer d’amfitrions en un fòrum privat dels treballadors de l’empresa, cosa que podria filtrar espies i representants empresarials, i salvaguardar els treballadors de pressions i problemes amb els seus caps.
Un sistema de denúncies anònimes, en què qualsevol persona podria denunciar públicament l’existència de condicions laborals dolentes, com per exemple:
Hores extra, pagades o no pagades.
Sous en negre o massa baixos.
Personalitats abusives i cruels, caps amb mala reputació…
Una secció on tothom pugui participar anònimament per crear un organigrama de l’empresa i els sous de cada lloc de treball, amb opcions de coordinar una demanda col·lectiva d’apujar sous.
Una secció on poder analitzar el llibre comptable de l’empresa, l’EBITDA, la proporció entre ingressos i despeses, etc. Informació que es pot presentar de forma informal i especulativa, i també la que surt al registre mercantil.
Una secció que mostri el conveni laboral/sectorial de l’empresa, juntament amb un xat adossat i un preguntes més freqüents, on es puguin discutir qüestions relacionades amb l’aplicació del conveni.
Una secció que suporti la mostra del contracte laboral de l’usuari i permeti demanar opinió a altres persones sobre com està escrit i com millorar-ho.
Una secció dissenyada per a la coordinació de vagues, amb una interfície que faciliti saber fins a quin punt hi ha suport per part dels treballadors a una presa d’acció, mitjançant votacions, llistes de confirmació, un xat, etc.
Addicionalment, a banda de les pàgines per a cada empresa, hi hauria un fòrum general de l’aplicació, on es podrien parlar de temes més generalistes, amb un subfòrum per cada sector d’activitat econòmica, i subfòrums de temes alternatius, com ara d’actualitat, política, cultura, etc.
També hi hauria una pàgina amb la llista dels sindicats (CCOO; UGT, sindicats petits sectorials, etc.), amb un fòrum per a cadascun, a més d’un sistema de votació respecte al seu nivell de prestigi. A més a més, hi hauria una secció amb una llista de contactes, suggeriments, peticions, etc.
Manifest
A l’època de la 2a república, la CNT de Barcelona van aconseguir amagar una reserva secreta de 10.000 armes de foc dins les tombes al cementiri de Poblenou. Durant el cop d’estat del 18 de juliol, un sistema d’avisos organitzat per la classe popular va donar l’alarma immediatament del fet que l’exèrcit estava sortint de les casernes militars i, després d’una sèrie de combats urbans, es va aturar el cop. Aquesta era la força operativa del moviment revolucionari llavors. Avui dia, quina força, quins plans, tenen els hereus del moviment revolucionari?
Els sindicats, que durant moltes dècades han estat centres de coordinació per a les reivindicacions de la classe treballadora, han patit en aquesta darrera dècada una gran reculada en la seva influència sobre la vida pública. Aquest retrocés s’explica per diverses causes:
Pèrdues de legitimitat per casos de corrupció.
Manca de compromís en certes ocasions i connivència amb el poder establert.
El recanvi generacional i la falta de cultura de militància activa en el jovent.
La fluctuació dels consensos ideològics, una globalització cultural en què la joventut adopta marcs polítics importats dels Estats Units, on els sindicats tenen molta menys presència.
La manca d’adaptabilitat dels sindicats respecte a l’ús de les noves tecnologies informàtiques, i en general manca d’agilitat organitzativa i ideològica.
La situació socioeconòmica i ideològica de la classe treballadora es pinta com un erm de precarietat i desunió, manca d’esperança en el futur, manca de múscul organitzatiu, i la percepció que tot intent d’organització política o sindical acaba degenerant en lluites intestines i una imperdonable manca d’altesa de mires.
Tot i això, la tecnologia té un potencial revolucionari que encara hem de descobrir. El fet que gairebé tothom posseeix un smartphone ofereix una impressionant capsa de pandora per a la causa sindical, per a qui tingui visió i imaginació suficients. No és desgavellat afirmar que una gran raó per la qual aquesta caixa no s’ha obert encara és perquè el tipus de persones que desenvolupen apps i estan ficats al món professional de la tecnologia no estan socialment molt interconnectades amb les persones que formen part del món de l’activisme sociopolític.
El problema actual és que el treballador estàndard no té una infraestructura fiable, còmoda, fàcil d’usar i entendre, lliure de lluites internes, drames, posicionaments i lleialtats. A més, l’hegemonia neoliberal ha tornat moribund el clàssic esperit de lluita col·lectiva, mitjançant l’atomització de l’individu respecte a la societat metropolitana en general. Però aquesta situació precisament es pot fer servir per engendrar un moviment totalment renovat i amb un poder d’acció marejant. L’únic gran requisit és que la plataforma en què se sustenti aquest moviment nou sigui completament neutral.
És a dir, la gràcia no tracta pas de fer-li la competència a CCOO, UGT, i els altres sindicats, que són organitzacions amb estructures institucionals i xarxes socials molt sofisticades i arrelades en comparació amb una start up. La clau és oferir una plataforma perquè tant la classe treballadora, cadascun pel seu compte, o les institucions sindicals, puguin utilitzar lliurement. El pilar sobre el qual es fonamentaria l’èxit de SindicApp rau en un ús innovador de la geografia.
En conclusió, si una app com aquesta existís i el moviment revolucionari tingués la mateixa potència que tenia a la Segona República, un trencament amb el paradigma d’explotació laboral actual es podria aconseguir en un espai de temps relativament curt. També es tornaria per fi més realista la planificació de l’apropiació dels mitjans de producció segons el somni marxista i la democratització empresarial, gràcies a una nova metodologia de pressió sindical molt més organitzada, flexible i extenuant present a cada empresa.
Quan era petit, entre la canalla circulava una broma escatològica que consistia en preguntar-li a algú altre si li agrada menjar merda. En respondre que no —com és lògic—, entre riures, se l’interpel·lava dient que havia admès que ha tastat merda, doncs, en cas de no ser així, mai sabria si li agrada o no. La resposta correcta per no suposar això seria, simplement, «no ho sé». La ironia de la broma és que esquematitza amb precisió la forma en la qual hem d’abordar la crisi climàtica.
Per a Badiou l’actitud que cal adoptar és la fórmula de mieux vaut un desastre qu’un désetre: millor arriscar-se amb les propostes polítiques i empènyer si fa falta fins a les fronteres d’allò desconegut les conseqüències dels nostres actes encara que això suposi una catàstrofe, que levitar sota un marc de danys i riscos mínims amb la condició d’assegurar la supervivència (això és el nucli del contracte social liberal, la tolerància fins i tot a una supressió temporal dels nostres drets fonamentals amb la condició de fer prevaldre el poder preconfigurat). De tal forma, si bé la crisi climàtica és el cataclisme par excellance en l’actualitat, aquest, citant a Mao, genera tal desordre sota el cel que la situació és excel·lent; una crisi d’aquestes dimensions, que amenaça l’existència, habilita una raó que permet superar el binomi entre ignorar l’evidència i pretendre continuar tal com estem (menjant merda) i acceptar que el cataclisme és imminent (no menjant merda, però sabent quin gust té).
Fa poques setmanes ha arribat a les llibreries la traducció de la segona obra de Kohei Saito, El Capital en l’era del Antropocè, la qual sota el context actual de crisi climàtica explica correctament com la forma de vida occidental s’ha sostingut principalment en el saqueig i transferència tecnològica (a més de la temporal o espacial) al sud global tant de la força de treball —la divisió internacional del treball— com de la naturalesa —els seus recursos— i pretén establir un diàleg amb les diferents tesis que proposa la (crítica) economia política per a evitar la catàstrofe. Proposa la superació d’aquestes amb la tesi emmarcada en la idea del comunisme descentralista.
Keynesianisme mediambiental, una escapada cap endavant
Saito mostra encertadament com les diferents propostes i mecanismes sorgits fins ara per combatre el canvi climàtic han estat, en el millor dels casos, una manera d’escapada cap endavant. El keynesanisme mediambiental o Green New Deal ressona mediàticament com a la solució a la crisi. De forma molt resumida, consisteix en un conjunt de propostes polítiques i econòmiques que, basant-se en l’intervencionisme estatal, pretenen transitar a un creixement «verd» descarbonitzat, el qual generarà ocupació i creixement econòmic.
Les mesures esmentades poden semblar viables en paper dins del sistema productiu capitalista, però la teoria del desacoblament en la qual es basen és inviable. Aquesta teoria suggereix que es pot separar la generació de carboni a l’atmosfera de la producció econòmica a través del desenvolupament de noves tecnologies verdes, però això és impossible. Només cal invocar la paradoxa de Jevons, que afirma que a mesura que la tecnologia millora l’ús eficient dels recursos, és més probable que aquest consum augmenti en lloc de disminuir. Això es deu al fet que, en un context de desenvolupament tecnològic, l’eficiència aconseguida no fa més que augmentar la demanda dels recursos necessaris.
Un altre problema que sorgeix és que simplement no tenim gaire temps. És cert que els països desenvolupats han reduït de manera relativa les seves emissions, però no disposem del temps suficient perquè els països del sud global es desenvolupin mitjançant la mateixa fórmula que el nord a través d’un creixement econòmic ràpid i contaminant fins a arribar a un nivell de desenvolupament humà desitjable i en tal moment, començar a reduir les emissions. De la mateixa forma, els ODS i l’agenda 2030 segueixen encallats en la necessitat del creixement per a assolir el benestar: «el creixement sostenible es potenciarà a través de la interacció entre la ràpida innovació tecnològica, la inversió en infraestructures sostenibles i l’increment de la productivitat dels recursos […] estem entrant en una nova era de creixement econòmic». Llavors, quin és el problema de la productivitat?Es deu només a una qüestió de falta de temps? Saito, citant a Rockstrom i la seva tesi sobre el ‘la trampa de la productivitat’, mostra que cal renunciar al creixement econòmic:
El capitalisme sempre està buscant augmentar la productivitat per a reduir els costos. Si la productivitat augmenta, es pot produir el mateix amb menys mà d’obra. En tal cas, si la grandària de l’economia continués sent el mateix, augmentaria el número d’aturats. No obstant això, en el capitalisme els aturats no poden viure i els polítics temen les taxes altes d’atur. Per això, en el capitalisme existeix una pressió insidiosa i permanent perquè la grandària de l’economia continuï creixent sense parar. D’aquesta manera, la millora de la productivitat obliga a incrementar la dimensió de l’economia. És la trampa de la productivitat.(pp. 60)
Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.
En aquest paràgraf, Saito fa referència implícita a Marx i explica com a través del procés de circulació, el capitalista tendeix a reinvertir la plusvàlua generada en capital constant i, com que no pot generar valor (només la força del treball té aquesta propietat), es produeix la famosa tendència decreixent de la taxa de guany. A més desenvolupament, més difícil és generar plusvàlua, però alhora les circumstàncies obliguen que es continuï produint més. L’únic motiu per a créixer és tautològic: es creix per a continuar creixent. Les masses de treballadors i treballadores —l’exèrcit industrial de reserva— sempre han de ser excedents per donar resposta a la variació dels cicles econòmics. En definitiva, no podrem solucionar el canvi climàtic confiant en les lleis del mercat, no necessàriament per la dimensió especulativa d’aquest sinó pel mateix funcionament del sistema, el qual necessàriament ha d’apel·lar al dogma de la possibilitat de creixement infinit, sense existència de límits planetaris.
El principal problema del creixement econòmic
Tenint tot això en compte, el problema és el creixement econòmic en si mateix. En aquest punt Saito desplega tot el seu potencial per explicar per què el problema és el creixement i, de passada, resumeix excel·lentment algunes de les tesis principals de El Capital, tot proposant una lectura diferent de l’ortodoxa economia política.
La història va tal que així —bastant en la línia dels talls epistèmics althusserians. El jove Marx creia en la determinació de les forces productives; creia que el comunisme vindria determinat pel creixement econòmic, segons el qual aquest desenvolupament generaria les contradiccions (crisis de sobreproducció) per les quals s’acabaria imposant un altre model social de producció com a solució. A això se suma, segons Saito, l’eurocentrisme: una visió unilineal de la història, segons la qual el desenvolupament històric d’Europa és el model per continuar a escala mundial. Europa com l’estàndard —el punt zero— pel qual jutjar la resta del món. Aquesta és la visió de Marx en el Manifest Comunista.
No obstant això, a partir de 1851 es dona un canvi epistemològic que acaba amb el primer Marx «humanista» del desenvolupament històric com a progrés. En la carta del 7 de gener a Engels, Marx proposa incidir en els postulats econòmics de Ricardo en relació amb la renda i en la carta del 2 d’abril afirma que creu haver acabat amb el problema:
Ja he arribat a tal punt que en cinc setmanes més hauré acabat amb aquesta merda de l’economia. Et vigila fait elaboraré a casa l’Economia i em llançaré sobre alguna altra ciència en el Museu. ça commence á m’ennuyer. Au fond, aquesta ciència ja no va fer cap progrés des de A. Smith i Sr. Ricardo, per molt que hagi ocorregut en algunes recerques aïllades, sovint excessivament subtils.
Marx, K. & Engels, F. (2011) Correspondencia.
Lògicament, Marx no va acabar amb «la merda de l’economia» en cinc setmanes i, des d’aquí, es pot traçar l’inici de l’estudi de la crítica a l’economia política que culminarà amb El Capital. La primera obra d’aquest nou Marx va ser Contribució a la crítica de l’economia política de 1959. Les diferències entre els dos Marx són clares si comparem les assumpcions de partida de La ideologia alemanya amb el capítol de la fetitxització de la mercaderia de El Capital. Així, en La ideologia alemanya s’exposa que:
Totalment al contrari del que ocorre en la filosofia alemanya, que descendeix del cel sobre la terra, aquí s’ascendeix de la terra al cel. És a dir, no es parteix del que els homes diuen, es representen o s’imaginen, ni tampoc de l’home predicat, pensat, representat o imaginat, per a arribar, arrencant d’aquí, a l’home de carn i os; es parteix de l’home que realment actua i, arrencant del seu procés de vida real, s’exposa també el desenvolupament dels reflexos ideològics i dels ressons d’aquest procés de vida. També les formacions nebuloses que es condensen en el cervell dels homes són sublimacions necessàries del seu procés material de vida, procés empíricament enregistrable i lligat a condicions materials. La moral, la religió, la metafísica i qualsevol altra ideologia i les formes de consciència que a ells corresponguin perden, així, l’aparença de la seva pròpia substantivitat. No tenen la seva pròpia història ni el seu propi desenvolupament, sinó que els homes que desenvolupen la seva producció material i el seu tracte material canvien també, en canviar aquesta realitat, el seu pensament i els productes del seu pensament. No és la consciència la que determina la vida, sinó la vida la que determina la consciència.
Marx, K & Engels, F (1846) La ideologia alemana.
A això, Žižek li contraposa que:
Aquesta postura culmina en una comparació còmicament agressiva: es considera que la filosofia té la mateixa relació amb l’estudi de la vida real que la masturbació amb l’acte sexual real. No obstant això, aquí comencen els problemes: el que Marx va descobrir amb la seva problemàtica del «fetitxisme de la mercaderia» és una fantasmagoria o una il·lusió que no pot ser simplement rebutjada com una reflexió secundària, perquè està operativa en el mateix cor del «procés real de producció». Es pot observar el mateix començament del subcapítol sobre el fetitxisme de la mercaderia en El capital: «A primera vista, una mercaderia sembla una cosa extremadament òbvia i trivial, però la seva anàlisi posa de manifest que és una cosa molt estranya, plena de subtileses metafísiques i filigranes teològiques». Marx no afirma, a la manera suposadament «marxista» de La ideologia alemanya, que l’anàlisi crítica demostraria com una mercaderia el que sembla una misteriosa entitat teològica va sorgir de l’«ordinari» procés de la vida real; per contra, afirma que la tasca de l’anàlisi crítica és treure a la llum les «subtileses metafísiques i les filigranes teològiques» del que a primera vista sembla un objecte ordinari. El fetitxisme de la mercaderia (la nostra creença que les mercaderies són objectes màgics, dotats d’inherents poders metafísics) no està situat en la nostra ment, en la manera en què percebem (erròniament) la realitat, sinó en la nostra pròpia realitat social. (Zizek, 2012)
Zizek, S. (2012) Vivendo en el final de los tiempos. Akal.
Així, en aquest context caldria llegir El Capital, no com un treball de bast materialisme en el qual la realitat de les relacions socials-productives estan emmascarades pel vel de la falsa consciència, sinó com aquesta falsa consciència està totalment inscrita en el funcionament de la nostra realitat com a tal; tenint en compte que malgrat ser falsa, aquesta falsificació té una funció real. Sobre la base d’aquesta anàlisi de les fantasmagòriques propietats de la mercaderia canvia la noció de la història com a progrés donat el desenvolupament de les forces productives, perquè es qüestionen les funcions i propietats mateixes del fill del creixement: la mercaderia.
Tornant a Saito, el filòsof japonès argumenta que la recerca posterior a la publicació del primer tom de El Capital es retarda a causa d’una altra refundació de les premisses de partida. En el primer tom ja es van poder veure traces del Marx «ecologista» amb la seva exposició de la teoria del metabolisme, segons la qual el capitalisme altera profundament la relació —mitjançada a través del treball— entre l’ésser humà i la naturalesa, produint una esquinçada en forçar aquesta relació en la creació de mercaderies. En comptes d’una economia basada en valors d’ús, el capitalisme, en fonamentar-se en la producció de mercaderies mitjançades com a valors de canvi (necessaris per a la seva reproducció), fa d’aquesta relació metabòlica, a la llarga, insostenible. El Juggernaut que llança a les dones i fills sota les rodes del capital és imparable fins a la seva pròpia destrucció; no coneix més racionalitat que el seu propi creixement desmesurat, sigui a costa de la destrucció de la naturalesa o del treballador, les seves úniques fonts de riquesa:
[…] dins del sistema capitalista tots els mètodes per acréixer la força productiva social del treball s’apliquen a costa de l’obrer individual; tots els mètodes per desenvolupar la producció es retruquen en mitjans de dominació i explotació del productor, mutilen a l’obrer convertint-lo en un home fraccionat, el degraden a la condició d’apèndix de la màquina, mitjançant la tortura del treball aniquilen el contingut d’aquest, li alienen a l’obrer les potències espirituals del procés laboral en la mateixa mesura en què a aquest procés s’incorpora la ciència com a potència autònoma, tornen constantment anormals les condicions baix les quals treballa, ho sotmeten durant el procés de treball al més mesquí i odiós dels despotismes, transformen el temps de la seva vida en temps de treball, llancen la seva dona i la seva prole sota la roda de Juggernaut del capital. Però tots els mètodes per a la producció del plusvàlua són alhora mètodes de l’acumulació, i tota expansió d’aquesta es converteix, al seu torn, al mig per al desenvolupament d’aquells mètodes. D’això se segueix que a mesura que s’acumula el capital, empitjora la situació de l’obrer, sigui com fos la seva remuneració. La llei, finalment, que manté un equilibri constant entre la sobrepoblació relativa o exèrcit industrial de reserva i el volum i intensitat de l’acumulació, encadena l’obrer al capital amb grills més ferms que els tascons amb què Hefest va assegurar a Prometeu en la roca. Aquesta llei produeix una acumulació de misèria proporcionada a l’acumulació de capital. L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de misèria, turments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat, això és, on es troba la classe que produeix el seu propi producte com a capital.
Marx, K. (1867) El capital.
Després de la publicació del primer tom de El Capital, Marx comença a atendre en les seves recerques les societats no occidentals i precapitalistes, específicament en relació amb les seves formes de propietat comuna de la terra, plasmat en la Carta a Zasúlich de 1881. La revolucionària russa Vera Zasúlich escriu a Marx per una controvèrsia sorgida al voltant d’un paràgraf de El Capital, segons el qual «el país industrialment més desenvolupat no fa sinó mostrar al menys desenvolupat la imatge del propi futur»: Zasúlich es preguntava si la ruta a prendre era prèvia la revolució desenvolupar de forma capitalista per a assolir el socialisme. La resposta de Marx va ser que El Capital es limita a una anàlisi d’Europa occidental i que no era necessària la destrucció de les formes de propietat comuna precapitalistes per a la conquesta socialista i, de fet, com aquestes formes precapitalistes podrien servir com a eixos de resistència:
Perquè en Rússia, gràcies a una combinació única de les circumstàncies, la comunitat rural, que existeix encara a escala nacional, pot desfer-se gradualment dels seus caràcters primitius i desenvolupar-se directament com a element de la producció col·lectiva a escala nacional. Precisament gràcies al fet que és contemporània de la producció capitalista pot apropiar-se totes les realitzacions positives d’aquesta, sense passar per totes les seves terribles peripècies. Rússia no viu aïllada del món modern; tampoc és presa de cap conqueridor estranger, com ocorre amb les Índies Orientals.
Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.
Així, la carta mostra la realització de la contingència històrica en fosa de la idea d’un determinisme històric. Un pot arribar a entendre que, per a l’últim Marx, el comunisme no es dona necessàriament com la fase superior del desenvolupament capitalista, la qüestió és molt més contingent que això. I fixant-se en les formes de propietat comuna precapitalistes, Marx afirma:
En una paraula, enfront d’ella es troba el capitalisme en crisi que només s’acabarà amb l’eliminació d’aquest, amb el retorn de les societats modernes al tipus ‘arcaic’ de la propietat comuna […] El nou sistema al qual tendeix la societat moderna serà un renaixement en una forma superior d’un tipus social arcaic. (Marx, 1881)
Marx & Engels, Obras Escogidas en tres tomos (Editorial Progreso, Moscú, 1974), t. III.
En resum, l’últim Marx després de les anàlisis de les formes de propietat comunes de la terra de societats precapitalistes i altres recerques trenca no sols amb el seu jo «humanista», sinó també amb la mateixa idea del comunisme com a ideal de progrés. En aquest punt incideix Saito per a afirmar que l’últim Marx defensava el decreixement, perquè
[…] l’estabilitat de les societats comunals sense creixement econòmic permetia estructurar socialment un metabolisme equitatiu entre l’home i la naturalesa […]la sostenibilitat i la igualtat, basades en l’economia estacionària, conformen la resistència contra el capital i constitueixen el fonament de la societat futura.
Saito, K. & Kanaya, I. V. (2022). El capital en la era del Antropoceno. EDICIONES B.
Comunisme decrecentista: l’única solució
Després de l’exposició de la tesi, el llibre continua amb un debat crític amb altres corrents postcapitalistes (principalment l’acceleracionisme) i defensa el comunisme decrecentista com l’única solució per, no sols acabar amb l’amenaça del canvi climàtic, sinó també per a la necessària emancipació del gènere humà.
En un futur article intentaré traçar una crítica a Saito i els seus postulats respecte a l’acceleracionisme i les propostes polítiques que l’autor ofereix. Mentrestant, només em cal agregar que Capital en l’era de l’Antropocè és una lectura completa molt recomanada no sols per a entendre les causes que ens van portar a la crisi climàtica, sinó també per a veure que encara som a temps d’actuar.
[1] Una altra peripècia que sorgeix d’aquesta qüestió és què passaria quan ja no hi hagi força de treball barata. Imaginem-nos que el canvi climàtic s’esdevé més lentament del real i ens dona temps per a desenvolupar el sud global a l’estàndard del nord, no seria la fi del creixement igualment, i per tant del capitalisme?
L’Internet. Aquesta eina que en qüestió de trenta anys s’ha convertit en un dels pilars fonamentals que sosté la nostra civilització. Una tecnologia que ens permet estar en contacte quasi instantani amb qualsevol indret del món. Un clic i milers de quilòmetres semblen esfumar-se. L’Internet és aquesta monstruosa teranyina de la qual no en sabem gairebé res, però que alhora, hi dipositem tota la nostra confiança i identitat. Tota la nostra fe cega. Deixem-nos ja de cristianismes o islamismes; l’autèntica religió amb més adeptes avui dia és la WWWisme. I els seus grans beneficiaris —Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft; GAFAM pels amics— són, actualment, les corporacions globals amb un capital de més valor. Ho sento, Vaticà, però ja no talles el bacallà.
Però amb quin objectiu va néixer l’Internet? Doncs d’una idea molt senzilla: la de poder compartir informació entre dospunts allunyats. D’igual a igual. De tu a tu. S’ha aconseguit? Sí, i de quina manera. «Si em punxen no em treuen sang», hagués dit Tim Berners-Lee l’any 1989 si hagués presenciat la final del videojoc League of Legends del 2019, on més de 44 milions de persones van seguir l’esdeveniment en streaming des de casa seva. Ara bé, podríem dir que dècades després l’Internet segueix servint per allò que va ser creat? Quan l’any 1971 es va inventar el correu electrònic, l’Internet gairebé es basava únicament en l’enviament d’aquests trossos de text. Llavors encara no podíem visualitzar pàgines allotjades en servidors com els actuals, que estan disponibles 24/7 i sempre amb ganes de donar-te allò que més necessites, com els pakis que et salven el cul quan una nit random de birres se t’escapa de les mans. L’Internet el formaven un grapat de científics nord-americans, que compartien informació entre si. No va ser fins a principis dels noranta que la World Wide Web es va fer popular; és el moment on neixen els web browsers que permetien assimilar gràficament i de manera atractiva el contingut que algú, des de qualsevol racó del planeta, et volia mostrar. Arribava l’obertura de l’Internet al món. Qualsevol persona sense coneixements informàtics podia accedir-hi a través de simples clics a la pantalla del seu PC. Els ordinadors personals i l’Internet es van desplegar arreu del planeta de manera desorbitada. La història de la humanitat estava a punt de canviar per sempre.
L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués.
Des del moment en què l’Internet és accessible als països rics, la xarxa se’ns presenta com el gran espai de la informació, de la igualtat i del coneixement. Dóna a cadascú la possibilitat de connectar-se arreu i accedir lliurement a qualsevol mena de contingut, tothom és igual. Sobre el paper. Perquè, malgrat aquesta primera i honrada idea inicial, l’obertura de l’Internet a tots els nivells de la societat de consum comporta una flamant i suculenta oportunitat de negoci que els més poderosos no deixaran escapar. És el moment on apareix la dialèctica «servidor-client». Master-slave. Aquesta nova jerarquia entre usuàries i màquines trenca la relació d’igual a igual; a partir d’aleshores algú serveix un contingut i uns altres hi poden accedir. L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués. El núvol, abans translúcid, on passava la llum dels raigs del Sol, s’estava transformant, de mica en mica, en una entitat grisa i opaca. El somni de la llibertat s’havia perdut pel camí. Però no tot eren males notícies: arribaven els anys 2000, i amb ells, un bri d’esperança que ens deixà un llegat importantíssim.
Juny de 1999. Aquí encara pagàvem impostos en pessetes al govern d’Aznar, i allà, els Estats Units ja estaven maquinant bombardejar Iraq. Entra al terreny de joc Napster, pionera en el camp de les xarxes P2P (peer-to-peer). I què és exactament això? Doncs un tipus de xarxa que s’implementa dins d’una arquitectura distribuïda de computadores connectades entre si equitativament, anomenades peers. Aquests peers tenen tots els mateixos privilegis, i són partícips, de manera equipotent, de les operacions que se’n deriven. Eing? Molt senzill. Que si en Jordi vol descarregar-se una cançó en MP3 que l’Arnau té al seu disc dur, l’Arnau en lloc de pujar-la a un únic servidor per posteriorment fer-la accessible a tothom, demanarà ajuda a tots els seus amics peers que ja tenen aquest mateix fitxer, per tal que en comparteixin un trosset petit al seu amic necessitat Jordi. D’aquesta manera ell ajuntarà tots aquests bocins i podrà escoltar el temazo. El filtre que suposa passar pels servidors, on es gestiona i restringeix la informació, ja no hi és. Passem a tenir un sistema sense duanes, és a dir, a compartir el que vulguis lliurement entre milers de peers, sense intermediaris. La democratització del coneixement. D’igual a igual. Us sona? La idea original de l’Internet havia tornat. Senzillament, Napster era el programari que ho feia possible. Una allau de gent va començar a utilitzar la plataforma per compartir música i, en qüestió de mesos, els grans segells discogràfics van emprendre accions legals. El mediàtic judici contra Napster va fer pujar la seva popularitat fins a arribar al punt en què una de cada cinc usuàries de l’Internet feia servir la plataforma. Una xifra estratosfèrica. Malgrat el seu tancament dos anys i mig després, Napster va obrir una escletxa irreversible dins la comunitat online. Totes recordareu eMule o Ares a casa nostra i el in_the_end_linkin_park_free_download.mp3. Va ser l’època també del controvertit Copyright i de la persecució descarnada de les grans multinacionals contra qualsevol tipus d’intercanvi a cost zero. Aquella revolució digital va crear una cultura crítica; eines com Viquipèdia, o el sistema operatiu Linux juntament amb el moviment de programari lliure es van popularitzar. Tanmateix, durant tot aquest rebombori va haver-hi un actor que en va sortir especialment beneficiat.
El dimarts 23 d’octubre del 2001 Steve Jobs va presentar l’iPod. I va tenir els sants pebrots de vendre’l com una «autèntica revolució», tot i que els reproductors mp3 ja feia temps que sonaven. Quina va ser la jugada mestra d’Apple? De cara a l’exterior, es van posicionar al costat de la llibertat de descàrrega i van declarar la guerra al Copyright, però no deixava de ser un farol. Aprofitant la mediatització del debat al dret a còpia que va sorgir arran del judici a Napster, Apple aprofità per adoptar una imatge «rebel» que va portar la poma a omplir portades de molts diaris. La figura dels «nois dolents» sempre ha estat una magnífica estratègia de màrqueting. La realitat és, però, una altra. De portes endins, van utilitzar el seu poder d’influència per parlar d’amagat amb les discogràfiques i recordar-los-hi que no podien declarar la guerra a la tecnologia, i que, si es posaven del seu cantó, guanyarien la batalla. Dit i fet. La nova plataforma digital iTunes permetia comprar la música «legalment», i mentre les discogràfiques la promocionaven, finalment tenien llum verda per anar contra qualsevol xarxa d’intercanvi oberta. La carambola perfecta. A veure si n’aprenem, Puigdemont; aquesta sí que és una jugada mestra. Així doncs, a partir d’aquell moment els serveis de subscripció de pagament van anar guanyant terreny en detriment de les pàgines P2P, que van quedar en segon pla. Malgrat tot, l’època daurada de Napster i tots els valors que representava van marcar per sempre tota una generació d’internautes.
Han passat molts anys, però… com estem avui en dia? El tràfic a l’Internet ha experimentat un creixement exponencial de tal nivell que avui dia ja es pot dir que és el primer negoci mundial. Amb la millora substantiva de les velocitats de connexió, hem deixat de banda les descàrregues tradicionals per donar pas a l’streaming. Les opcions tan legals com il·legals s’han multiplicat i actualment ja tothom coneix YouTube, Spotify o SeriesPepito(fins que la van tancar; o series.ly, fins que la van tancar; o SeriesYonkis, fins que la van tancar; o qualsevol altra plataforma gratuïta, fins que, guess what?, la van tancar). Les xarxes P2P també han evolucionat i aquests últims anys la comunitat d’usuàries ha popularitzat l’ús del protocol BitTorrent, amb la consegüent persecució judicial a pàgines com The Pirate Bay, sense èxit. Recordeu que, al món de l’Internet, no es poden posar portes al camp.
«Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses.
Centrem-nos, però, en el gegant audiovisual Netflix. Quants de vosaltres heu proposat veure una peli a casa vostra, i heu obert Netflix per «a veure què hi ha»? I no només això, sinó que a l’hora d’escollir la pel·lícula o sèrie, no heu anat a buscar un títol en concret, sinó que us heu deixat portar per les «recomandaciones», que si Netflix les recomana, deuen molar. Tot ben còmode, ben mastegat, per no haver de pensar gaire. Potser a primer cop d’ull no es veu, però aquí hi ha un problema i dels grossos.
En primer lloc, l’enorme incongruència que representa haver de passar pel filtre d’un servei privat en mans de ves-a-saber-qui per tal de mirar una peli. Què passa? Que si no està a Netflix ja no existeix? I no estem parlant de triar unes sabates o unes altres. Estem parlant d’una obra artística amb tota una intencionalitat i sensibilitat al darrere. Bé, potser no és el cas de Vin Diesel a Un canguro superduro. Però ja ens entenem. És això el que volem? Deixar la cultura en mans del pur interès econòmic d’uns quants que decideixin el que s’ha de veure i el que no? A nosaltres ens sembla una salvatjada.
I, en segon lloc, el fet de deixar la nostra tria a les mans d’un algoritme matemàtic, dissenyat exclusivament per satisfer els interessos de Netflix. Què se n’ha fet del boca a boca? Dels videoclubs de barri? O dels DVD que deixaves als teus veïns i que mai tornaves a veure? O dels pendrives plens de pelis en format AVI que et copiaves del teu col·lega hacker? Tot això feia comunitat i la cultura prenia una dimensió social, on compartir i intercanviar era el pa de cada dia. En canvi, el model predominant actual ens recorda cada cop més a la idea del «servidor-client». Una entitat poderosa que ens dicta el contingut que podem consumir i el que no, tot en nom de la màxima comoditat i facilitat d’ús. L’intercanvi s’ha esvaït en favor de la individualitat i el consum. A veure si, tan còmodes tan còmodes, i al final resulta que no ens haurem d’esforçar mai més per res.
«Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses. Aquesta tasca té un sentit alliberador, que amplia el patrimoni cultural i li proporciona nous significats, la sotmet a crítica i la posa en relació amb altres cultures. Aquesta és la gran riquesa que hem de preservar. Orxata Sound System, ferms defensors del P2P, ja ho cantaven a Ofensiva tutupà: «el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc!». La cultura i la xarxa no com a reproducció d’un sistema que només busca el benefici monetari, sinó com a elements igualitaris i de cohesió social. Per això és tan important tenir un Internet que s’escapi dels cercles de mercantilització i les lògiques del capital. Un Internet amb la màxima llibertat de coneixement i circulació. Free the bits! Un Internet que recuperi la seva idea més pura i original: la de compartir informació entre iguals.
Fonts consultades:
El enemigo conoce el sistema, Marta Peirano (2019, Editorial Debate) Recordando a Aaron Swartz – Declaración del Partido Interdimensional Pirata, Utopía Pirata (2019) Peerflix, a streaming torrent client for Node.js (npm install -g peerflix)
Al món occidental, i en concret a Espanya, les estructures polítiques del segle XX s’han mantingut pràcticament intactes a hores d’ara. Els subjectes protagonistes en l’organització política són els partits polítics, agrupaments hermètics, jerarquitzats i monoideològics —potser fruit de les limitacions comunicatives de l’era pretecnològica—, que funcionen dins d’una dinàmica d’alternança de sobirania capitalista versus contestació laboralista. Aquests partits polítics tradicionalment han hagut de reunir les voluntats de milers de militants, milions de votants i desenes de regions, tothom amb diferents sensibilitats. Això implica que, per poder sobreviure, prosperar i accedir a tenir una agenda productiva de reformes polítiques han operat sempre sota esquemes ideològics molt simples i robusts amb poca flexibilitat i possibilitats de debat.
Amb el moviment 11-M es va evidenciar una voluntat ciutadana d’escapar de la partitocràcia; aleshores va esclatar la manifestació popular de participar de forma més directa en el procés polític i acomplir els tres tipus de democràcia: deliberativa, participativa i representativa. Quan es va crear Podem el 2015, el partit va anar adoptant un sistema de «cercles» organitzat per temàtiques i localitats. Però amb el temps, la direcció a Madrid va constatar que era impossible mantenir la coherència ideològica i la disciplina de partit, el que —sumat a nombrosos atacs mediàtics— estava causant un gran mal al nou moviment. Per tant, la direcció va decidir acabar amb l’experiment dels «cercles» i va renunciar a aquest intent de democràcia interna per «massa caòtic».
Seguidament, la tensió subjacent que hi havia entre les principals dos corrents del partit va acabar desembocant en una guerra civil i una futura escissió. El bàndol d’Iñigo Errejón volia captar una àrea transversal de votants desencantats dels partits tradicionals amb la idea de formar un partit de caràcter populista, ciutadà, centrat en les aspiracions de cada moment, però corregida amb una anàlisi marxista. El bàndol de Pablo Iglesias aspirava a ser el successor d’Esquerra Unida, amb el seu pes demogràfic d’activistes, militants i xarxes de suport amb know-how de com fer política d’esquerres; i a evitar que l’esquerra radical es moderés.
Iglesias i el seu equip van aconseguir integrar les antigues estructures de IU i el PCE, però el que no van aconseguir és integrar en la seva plataforma madrilenya les diferents plataformes que havien sorgit en les regions més perifèriques d’Espanya. Avui mateix, al començament de la tardor del 2022, veiem que ni tan sols el suport de IU està garantit, i a més fa temps que els anticapitalistes van abandonar el projecte per ser «massa moderat». El partit d’Errejón està quasi desaparegut a tota Espanya excepte a Madrid, on és bastant més fort que Podem. Podem en definitiva ha lluitat per centralitzar-se, però no ho ha aconseguit. Ara l’esperança de molts recau en Yolanda Díaz i la seva nova plataforma política, Sumar.
Encara no se sap de quina manera la plataforma estarà organitzada internament. Hi ha una lluita soterrada entre centralisme i confederalisme. És probable que si es torna a intentar una opció centralista, aquesta fracassi en aglutinar totes els corrents i moviments. Però també es vol evitar ser massa federalistes, doncs, suposadament, seria una font de caos. Altra opció com aquesta podria ser que al Congrés, el partit funcionés com una estructura paraigües, però amb llibertat de vot de cada fracció, sense control de cap lideratge.
La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents.
Podem i la resta de moviments relacionats aspiraven a sobrepassar i suplantar el PSOE com a partit hegemònic d’esquerres, però han fracassat estrepitosament, encara que durant un curt període de temps van superar-los a les enquestes. No han sabut integrar la gent que s’identifica d’esquerres d’edats més avançades i entorns més rurals.
Es podria establir la següent hipòtesi politològica: a l’esquerra hi ha dos corrents naturals, la que valora més l’estabilitat i moderació interna dins el partit, i la que valora més la coherència i puresa dels seus postulats ideològics. Aquesta segona tendeix inexorablement a la disgregació i la multiplicació de corrents internes (ben conegut és el meme de Monty Python del front popular de judea,o d’escissions entre les joventuts i partits comunistes radicals). Podem va intentar ser ambdós rols alhora i no ho ha aconseguit.
Si s’accepta donar-li per complet el rol de partit institucional i moderat al PSOE, l’esquerra plural pot tenir les mans lliures per crear un partit polític totalment federal, o dit d’una altra manera, una sopa on s’incloguin el màxim nombre de moviments polítics. Això no seria nou. És el que fa les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), un partit on conviuen centenars d’associacions municipals i ideològiques.
La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents. La gent es divideix, no només en classes socials, sinó també en tribus urbanes, en mentalitats professionals, en regions, en edats, etc. Un informàtic de Vigo no té res a veure amb una jubilada de Zaragoza o un agricultor de Múrcia. Una decisió madura i encertada per part del moviment polític que succeeixi a Podem seria la d’acceptar que l’heterogeneïtat de l’electorat d’esquerres a Espanya és massa gran per a ser domesticable sota una única jerarquia.
Les noves eines tecnològiques poden servir per fomentar una estructura horitzontal no propensa a dissoldre’s. Proposo que imaginem una app o xarxa social que recuperi els cercles. Es poden anomenar d’una altra manera: comunions, per exemple. Aquesta app donaria a qualsevol usuari l’opció de crear una comunió i anomenar-la segons la localitat o la temàtica, que podria ser general o específica, i establir unes fronteres polítiques per l’àmbit d’aquesta comunió (municipals, comarcals, regionals, nacionals o una combinació).
Dins de cada comunió, hi podrien haver diverses seccions:
Fòrums, xats, notícies.
Projectes i temàtiques.
Pressupostos, ingressos i despeses.
Jerarquia partit, eleccions.
Llista de militants, contactes.
Estatuts i votacions de canvis.
Amb una estructura digital com aquesta, ultrademocràtica i participativa, es podria muntar un moviment democràtic no depenent del poder-des-de-dalt i molt orgànic, sense caps visibles dels quals depengui tot i, potser per tant, més impermeable als atacs mediàtics organitzats. Promovent l’establiment d’aquestes comunions arreu del territori nacional, creixen de forma independent i cadascuna al seu ritme, sota una matriu digital comuna, potser és possible crear un moviment de masses que aniria recalculant constantment la legitimitat de les diverses idees, propostes, candidatures i corrents integrants el moviment democràtic, culminant amb unes primàries digitals, obertes i neutrals que donessin pas a una llista única de cara a les Eleccions Generals i Autonòmiques.
Acompanyar els actes d’organització política amb la tecnología és, sens dubte, una estrategia guanyadora per a l’esquerra espanyola.
