«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
Un plàtan negre descobreix la infidelitat de la seva dona, una maduixa, quan acaba de donar a llum una pinya. Transició. La maduixa plora desconsolada perquè el plàtan negre l’ha abandonat i ara és multimilionari i té una nova parella, una cirera, molt més atractiva i jove. La maduixa queda desemparada criant el seu fill en l’absoluta pobresa. La pinya adulta, un dia passejant, es topa amb la maduixa i la salva de la pobresa. Dura 90 segons. Si vols veure el final has de trobar la tercera i última part de la història en un altre vídeo.
Els popularment anomenats «fruitidrames» o «fruitinovel·les» són microrelats audiovisuals, en format vertical, generats amb intel·ligència artificial. Reprodueixen l’estructura exacta de la telenovel·la: traïcions, judicis, herències, algú que torna d’entre els morts, etc.
A finals de març, però, després d’una allau de denúncies coordinades, TikTok li va retirar gairebé la meitat dels episodis i, segons Coronado, la monetització. El creador, que s’amaga sota el nom d’AI Cinema, va reaccionar amb una sèrie de vídeos expressant la seva ràbia («like half of my videos got removed», «these people spam reported my videos») i va amenaçar de cremar la vila de Love Island si perdia més seguidors. D’altra banda, els crítics del contingut generat amb IA ho van celebrar amb declaracions de l’estil «bullying works».
Els fruitidrames beneficien sobretot les plataformes de vídeo amb IA que els generen (VeoE.ai, PixVerse i Sora entre d’altres). Cada capítol funciona com a anunci de les eines d’IA, perquè els consumidors pensen «això ho podria fer jo» i acaben registrant-se a les plataformes per convertir-se en productors. L’escalabilitat és total. Una idea escrita amb faltes d’ortografia és suficient perquè el sistema generi el guió, les cares, les veus i el muntatge sencer. De fet, tant és que es mantingui la consistència de les cares dels personatges. El gènere ja ha desenvolupat la seva pròpia gramàtica. La manca de consistència és llegida com un descuit que el públic interpreta com un gag.
L’anestèsia per a qui no té temps
Els esforços de la vida diària, l’esgotament acumulat de jornades llargues de treball, els trajectes, la sensació permanent que tot empitjora, faciliten que moltes persones trobin en aquest fenomen una via d’escapament lleuger. Molt més lleuger que una sèrie, una pel·lícula o un llibre, coses que reclamen un mínim d’atenció i de capacitat d’enteniment. Els fruitidrames són perfectes per sentir sense pensar, de consum ràpid i escollits per un algorisme, evitant així l’esforç de triar què mirar a la plataforma d’streaming.
No tot el consum cultural ha de ser formatiu, ni exigir-hi profunditat existencial. La fatiga és també un fet material que s’ha de reconèixer. Els productes massius purament d’entreteniment han nascut justament per omplir aquest forat. Ara bé, Adorno hi tindria una objecció més precisa que la de l’esnobisme cultural. Per a ell, la indústria cultural, lluny de distreure, estandarditza el gust fins a fer-lo previsible. Amb això entrena el consumidor a no esperar res que no li hagi estat donat ja de forma mastegada.
Els fruitidrames apliquen aquesta recepta amb una eficàcia que Adorno ni s’imaginava. No estandarditzen només la forma, el capítol de 90 segons i el tall abans de la sentència, sinó també el contingut moral que s’extreu de les seves trames telenovelesques.
Sota la fruita, l’odi de sempre
Un informe de GNET, signat per les analistes Alessandra Pugnana, Grazia Ludovica Giardini i Eleonora Ristuccia, documenta com una part creixent d’aquest contingut ha derivat cap al que anomenen «AI fruit/vegetable gore», escenes de tortura i mutilació entre personatges que viren de la parella d’enamorats als cartells del narcotràfic i grups d’extrema dreta.
L’informe alerta que aquesta mena de contingut «reforça una fascinació per la violència» i que pot fer «caure els usuaris joves en la trampa de la radicalització en línia». S’ha de dir, però, que GNET és el braç de recerca del Global Internet Forum to Counter Terrorism, una organització finançada i dirigida per representants de la mateixa indústria tecnològica que ha estat criticada pel seu paper en la censura digital. Tanmateix, el fet que hi hagi interessos evidents pel mig no invalida les dades.
Encara que el capítol de la maduixa i el plàtan no arribi mai a la mutilació, ja resol el conflicte igual que ho fa el gore, perquè algú fa mal i algú ho paga. El plàtan negre abandona la maduixa i acaba esdevenint multimilionari; la maduixa cria sola i en la pobresa fins que la salva la pinya, sense que ningú expliqui per què el plàtan se’n va sortir tan bé ni per què la maduixa no va poder sortir-se’n sola. No fa falta que hi hagi sang perquè el mecanisme sigui el mateix, perquè culpables i víctimes són evidents des de la primera escena i es mantenen iguals en el transcurs del conflicte.
El fruitidrama no és gens nou; la telenovel·la llatinoamericana ja explotava aquesta fórmula, però necessitava un guionista que decidís com resoldre el conflicte i un actor que sobreactués de manera quasi còmica, seguint les regles de la narrativa audiovisual del gènere. El fruitidrama no necessita cap dels dos, perquè la IA genera el conflicte, el resol i, just abans d’introduir la moralitat final o de justificar els fets, talla la narració.
Aquest maniqueisme entrena un públic acostumat a triar bàndol entre bons i dolents, en el temps que triga un polze a fer scroll, sense preguntar-se per què el plàtan se’n surt i la maduixa no. No deixa de ser un fenomen més de la construcció de condicions favorables a les narratives simplistes de la ultradreta, que es troba amb un públic ja fet i lobotomitzat (brainrot), que, quan s’hagi d’enfrontar a la complexitat del món, aplicarà les solucions de les fruitinovel·les, en la pràctica d’un fals sentiment de justícia.
El juny del 2021, Chi Ossé, que llavors tenia 23 anys, acabava de guanyar les primàries demòcrates del districte 36 de Brooklyn i estava a punt de convertir-se en el regidor més jove de Nova York. L’estiu anterior havia fet les primeres passes en política organitzant protestes per l’assassinat de George Floyd amb Warriors in the Garden, el col·lectiu activista que va cofundar. El districte que ara representa gira al voltant de Bedford-Stuyvesant, un dels grans barris històricament negres de Brooklyn.
«Un home blanc cis no hauria de presidir el Consell Municipal de Nova York», publicava aleshores al seu compte d’X.
La presidència del Consell de Nova York és, a la pràctica, el segon càrrec amb més poder de la ciutat després de l’alcaldia. La voten els 51 regidors i regidores que en formen part a l’inici de cada mandat i calen 26 vots per guanyar-la. La presidència és l’encarregada de negociar amb l’alcaldia un pressupost de més de 125.000 milions de dòlars, a banda de decidir quines lleis arriben al ple.
La tardor del 2021 hi havia vuit aspirants i dos d’ells eren homes blancs, segons explicava aleshores City & State New York. El 5 de gener del 2022, Adrienne Adams va guanyar la presidència per 49 vots contra 2 i es va convertir en la primera dona negra a ocupar el càrrec, en el primer Consell de la història de la ciutat amb majoria de dones (31 de 51).
Aquest tuit tan lligat al seu moment polític ha reaparegut fa poc. El passat 22 de maig, la cantant i compositora pakistanesa Arooj Aftab deia en una mini-entrevista al metro de Nova York amb el creador de contingut Kareem Rahma que «no s’hauria de permetre que la gent blanca segui als graons de les cases de Bed-Stuy», que és com els novaiorquesos abreugen el mateix Bedford-Stuyvesant que Ossé representa al Consell. Arran d’un tuit que citava aquell vídeo, un usuari va desenterrar-li a Chi Ossé el tuit del 2021 sobre la presidència del Consell. Ossé va contestar «Woke 1 was crazyyyy», el Woke 1 va ser una bogeria.
Pot semblar una resposta inofensiva, però d’alguna manera s’ha convertit en un símbol del viratge que està fent el Partit Demòcrata als Estats Units. El passat diumenge 9 d’agost, la congressista demòcrata per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez va concedir la seva primera entrevista dominical en dos anys al programa This Week de l’ABC.
El corresponsal en cap de la cadena a Washington i copresentador del programa, Jonathan Karl, li va preguntar per què no havia donat suport a Francesca Hong. Hong és diputada estatal de Wisconsin, milita als Socialistes Democràtics d’Amèrica —l’organització socialista que actua dins del Partit Demòcrata— i competia per la candidatura demòcrata a governadora. Karl va fer referència a algunes declaracions que Hong havia fet temps enrere sobre abolir les presons i la policia. AOC va excusar-se dient que no havia fet cap suport en aquelles eleccions i que estava concentrada a recuperar el Congrés. Karl va remarcar que Hong s’havia allunyat d’aquelles declaracions. I aleshores AOC, rient, va deixar anar la frase d’Ossé.
«Tinc un regidor local que té aquesta frase, el Woke 1 va ser una bogeria», va afegir. Després va aclarir que «durant el confinament, és clar, la retòrica d’aquell moment no és la que faríem servir avui» i va subratllar que el que importa és avaluar què diu un candidat ara, en el seu present.
Des de llavors, l’esquerra nord-americana està discutint a tots els fòrums si el Woke 1 va ser realment una bogeria i si el Woke 2 podria ser una oportunitat real de canvi.
Què és el Woke 1?
D’una manera conscient o inconscient, Ossé s’ha apropiat d’una expressió que alguns conservadors feien servir per atacar el que seria el «Woke 2.0», entès com una onada de fanatisme religiós que ho jutja tot pel filtre opressor-oprimit i que adopta «una postura moralitzant i activista que divideix la gent entre bons i dolents».
En aquests termes s’expressava el catedràtic de psicologia clínica Gregg Henriques, de la James Madison University, el 28 de febrer del 2024, en un article de Psychology Todaytitulat literalment «Woke 1.0 Versus Woke 2.0». Aquell mateix any va deixar l’Associació Americana de Psicologia i la va acusar de passar-ho tot per «una lent ideològica antiracista predeterminada». Per a ell, en altres paraules, estava segrestada per la lògica del Woke 2.
Des de l’altre bàndol, la periodista Erin Vanderhoof descrivia a Vanity Fair, el 31 de gener del 2026, en una peça sobre el retorn de la protesta al carrer, el Woke 2 com la manera de respondre l’assalt frontal de l’administració Trump «amb confiança, compassió i descaradura».
Sense entrar encara en les diferències de contingut entre el —digue’m-ho així— marc comunicatiu d’esquerres Woke 1.0 i el Woke 2.0, val la pena parar-se a pensar en l’ús del significant. La paraula «woke» surt de l’argot afroamericà, on stay woke circulava des dels anys trenta expressant consciència de la injustícia, fins a acabar com a sinònim d’hipersensibilitat opressiva quan la dreta se l’apropia cap al 2019. L’esquerra se l’ha tornat a apropiar per treure pit de les polítiques identitàries. La novetat consisteix, doncs, a sumar-li uns números al final.
Els números poden recordar-nos el versionatge de la indústria del software. Serveixen per administrar l’obsolescència, que és més fruit d’una decisió comercial que de l’envelliment real del producte. Vull dir, Microsoft no va deixar de mantenir el Windows 7 perquè deixés de funcionar, sinó perquè ja feia anys que se centrava a vendre’n un altre. Tot i que el gener del 2020 va retirar el suport, els ordinadors que encara l’executaven van continuar engegant-se igualment cada matí.
Aplicat a una idea política, el mecanisme funciona igual. Dir «Woke 1» no obliga ningú a explicar quina part d’aquell programa era equivocada ni per què ho era, perquè col·locar-la abans de la versió que fem servir avui ja és suficient per deixar-la d’utilitzar.
De les formes ja en tornarem a parlar, però anem primer al wokisme de casa nostra.
Wokisme a Catalunya
A Catalunya el mot va arribar ja carregat de connotacions negatives. No hi va haver cap estiu del 2020 amb milions de persones al carrer, cap ajuntament retallant el pressupost de la policia, cap redacció revoltada contra els seus propis columnistes ni cap multinacional finançant fundacions antiracistes. Hi va haver, això sí, una dècada llarga de partits d’esquerra construint el relat sobre el reconeixement de les minories molt més que sobre la classe.
El 17 de març del 2021, per posar un exemple, ERC, Junts, la CUP, Compromís i Més País van registrar junts la llei trans al Congrés espanyol, després d’avisar que ho farien pel seu compte si el govern espanyol no la desencallava, en ple xoc entre la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d’Igualtat Irene Montero. La CUP té des del 2022 un document propi que defineix la seva posició com a feminisme de classe. I la líder dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, fa anys que diu que la Catalunya que ve es construirà amb un «feminisme del 99%».
La conjuntura política d’aquell moment ho demanava. La dreta i la ultradreta, que difícilment podien fer diana amb l’economia o amb la corrupció, havien desplaçat la seva ofensiva cap al terreny cultural. Això posava en el punt de mira drets que fins llavors semblaven consolidats. Donar la batalla en el camp identitari era, doncs, l’oportunitat de legislar per avançar posicions i deixar blindats els drets de les dones, de les persones trans, del col·lectiu LGTBQ+ i de les persones migrades mentre les majories parlamentàries encara ho feien possible.
Il·lustració del diàleg entre Nancy Fraser i Judith Butler.
El debat entre les polítiques identitàries i les econòmiques ha estat una constant els darrers trenta anys. El 1995, la filòsofa nord-americana Nancy Fraser va publicar a New Left Review«From Redistribution to Recognition?». Allà defensava que la justícia contemporània exigeix redistribució i reconeixement alhora i que cap de les dues no es redueix a l’altra. Dos anys després, la filòsofa Judith Butler va contestar-li amb «Merely Cultural». Argumentava que l’esquerra ortodoxa s’equivoca quan tracta les lluites sexuals i de gènere com si fossin «merament culturals», perquè la regulació de la sexualitat i la reproducció de la família normativa són constitutives del funcionament de l’economia política. Fraser va replicar-li l’any següent amb «Heterosexism, Misrecognition and Capitalism», queixant-se que se l’hagués pogut llegir com si menystingués l’opressió de gais i lesbianes.
El problema comença quan un dels dos focus es converteix en el blanc de totes les crítiques. Si Burgos, Càmara i Duch expliquen com s’ha instal·lat aquesta separació als espais d’esquerra, l’escriptora i filòsofa Elizabeth Duval explica al seu llibre Melancolía què hi ha a l’altra banda. Duval defensa que el problema no són les polítiques de la identitat, «perquè no hi ha política sense elles», sinó la instrumentalització de les reivindicacions culturals o de minories per part del poder, que les acaba convertint en un postureig retòric buit. També recorda que la denúncia que la dreta fa a l’esquerra en aquest terreny «sempre és una denúncia interessada». I afegeix que avui el màxim exponent de la política identitària és la ultradreta, perquè «cap identitat no s’exerceix de manera tan violenta com la dels seus pretesos universals».
La ultradreta no ha crescut per culpa de les polítiques identitàries, però les ha convertides en la seva diana (contra el feminisme, contra la immigració, contra la comunitat LGTBQ+). I això fa que l’esquerra se centri a defensar-les i, per tant, parli cada cop menys sobre salaris, lloguers o jornada laboral.
A diferència dels seus col·legues, Mamdani no va fer servir el numeral ni una sola vegada. Va contestar que cadascú té la responsabilitat d’explicar als novaiorquesos què creu quan es presenta a un càrrec i que «de vegades el que creus pot canviar, es pot desenvolupar, pot créixer». Hi ha qui encara creu en aquelles posicions, va afegir, i ell ja ha deixat clar que no creu en la retallada del finançament de la policia i que no la farà. És el punt que més soroll li fa des que és alcalde, perquè el seu pressupost preliminar retalla 22 milions als 6.400 de la policia i anul·la els 5.000 agents nous que havia ordenat el seu predecessor.
Tornant a les qüestions de forma, aquest debat ve viciat des del principi. Discutir què entra dins del Woke 1 i què entra dins del Woke 2 és discutir sobre l’etiqueta en un moment polític global profundament tàctic, amb la ultradreta fent-se amb el sentit comú. Estem arribant a l’extrem del pèndol de la història; aquell moment que s’aproxima al màxim d’una banda, abans d’agafar impuls per retornar a l’altra.
D’aquest moviment pendular, Marx en va deixar la fórmula més cèlebre. A El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, escrit el 1852, deia que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades i que Hegel s’havia oblidat d’afegir-hi que ho fan «una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa» (traduït del castellà). Ho escrivia contra Lluís Bonaparte, el nebot que acabava de repetir amb un cop d’estat mediocre la gesta imperial del seu oncle Napoleó. El filòsof eslovè Slavoj Žižek va recuperar la frase el 2009 per titular First as Tragedy, Then as Farce, on defensa que la utopia liberal havia mort dues vegades en una dècada (com a tragèdia amb l’11 de setembre del 2001, com a farsa amb la crisi financera del 2008) i que a l’esquerra li tocava ocupar l’espai obert per aquella doble mort en comptes d’esperar que el sistema caigués tot sol. Quinze anys després, aquell espai l’està ocupant la ultradreta.
La disputa pel sentit comú té nom des de fa un segle. El filòsof i dirigent comunista italià Antonio Gramsci en va dir hegemonia mentre escrivia, empresonat pel règim de Mussolini, els Quaderns de la presó. Hi sostenia que el poder que dura és el de qui aconsegueix que la seva manera de veure el món es converteixi en el sentit comú de l’època, allò que tothom dona per evident sense necessitat d’argumentar-ho. I dels moments de trànsit entre un sentit comú i el següent, en va deixar la descripció més citada de tota l’obra: «la crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer; en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats» (traduït de l’italià). El pèndol, doncs, ha de tornar cap a l’esquerra perquè tornem a habitar el sentit comú els qui creiem en un futur profundament humà, social i solidari. Aleshores ja hi haurà temps de debatre teories.
Que l’hemeroteca ens pesi a l’esquena és normal, perquè el que hem dit en el passat importa. Ara bé, fixem-nos en la dreta i la ultradreta, que fan i desfan sense donar cap explicació i no sembla que la seva hemeroteca els passi factura. No dic que això estigui bé ni que estigui malament. Dic que, dins d’aquesta lògica en què lamentablement estem inserits, potser també ens ha de començar a donar igual. Ara el que cal és una esquerra pragmàtica, astuta, capaç de fer-se entendre i sobretot encoratjada.
Pragmàtica vol dir entendre en quin camp es juga. El camp de batalla s’ha convertit en una lluita encarnissada pel poder, amb poques regles i encara menys línies vermelles. Ho veiem a Espanya, on una part de la justícia treballa obertament per a la dreta política i la dreta mediàtica li fa d’altaveu, amb els pilars de la democràcia girats contra la democràcia mateixa per fer fora, per tots els mitjans disponibles, un president escollit a les urnes. L’ètica hi brilla per la seva absència. Vol dir això que hem de comportar-nos com ells, que hem de practicar l’antidemocràcia per defensar la democràcia, com en aquella paradoxa de la tolerància que el filòsof austríac Karl Popper va deixar formulada el 1945 a La societat oberta i els seus enemics? Vol dir, més aviat, que hem d’aprendre a fer servir les seves eines per defensar-nos, blindar amb lleis els drets socials que hem conquerit, protegir la dignitat de les institucions democràtiques i convèncer la majoria que la nostra proposta és la més adient per al futur de la humanitat.
Mamdani, amb els seus més i els seus menys, marca una de les vies que fa possible aprofitar les esquerdes obertes per transformar el món.
Una newsletter és literalment una carta, o sigui una cosa que s’escriu per a algú. El filòsof alemany Peter Sloterdijk explicava a Normes per al parc humà (1999) que l’humanisme europeu havia funcionat com una societat literària d’amics que s’escriuen, on els llibres funcionaven com a cartes gruixudes adreçades a amics desconeguts. Obriu ara la vostra safata d’entrada. La forma de la carta s’hi ha conservat sencera, amb la seva salutació i la seva firma al peu. El destinatari, però, ha desaparegut —almenys a internet.
Aquest substack podria haver sigut un pensament intern
Aquesta broma representa força bé aquesta idea. Totes coneixem el patró «aquesta trucada podria haver estat un correu»; la periodista i politòloga Andrea Gumes l’estira un graó més, «aquest substack podria haver sigut un pensament intern» o, afegim nosaltres, una nota al mòbil.
Més enllà de la broma, si ens ho prenguéssim seriosament, el tuit dona per bo que la mida correcta d’una idea és la del recipient més petit que la conté i, per tant, tot l’excedent és farciment. La literatura, però, mai no ha mesurat els assajos a pes. Aquesta mania l’hem apresa als feeds, que premien la brevetat perquè és el principal atribut que reté la nostra atenció, alhora que converteixen cada paraula «sobrant», l’escòria del procés de soldadura, en un cost a estalviar-se.
Substack mateix ha fet seva aquesta lògica, perquè fa temps que creix a força d’empènyer els seus usuaris cap a Notes, la seva pròpia imitació de Twitter, tal com ha documentat l’escriptor Scott Carney, partint de la idea que els usuaris arribaran a la plataforma per les seves funcions de xarxa social i s’hi quedaran per consumir o produir butlletins de pagament.
Substack volia salvar internet
Substack va créixer com un refugi dels cibernautes que escapàvem del segrest —i posterior massacre— de Twitter per part d’Elon Musk. La promesa era un lloc per compartir reflexions una mica més de fons, pensaments complexos, on la gent interactuava de manera més calmada. Nou anys després, la plataforma s’ha popularitzat entre els creadors de continguts, que la veuen com un canal més on ser presents per distribuir el seu contingut. Així, s’ha omplert d’assajos personals trillats i repetitius que, sovint, presenten una estètica de disseny, allò que des d’aquí ja hem anomenat intellectual slop.
Potser aquesta és una de les causes per les quals el format està decaient.
La periodista nord-americana Taylor Lorenz, una de les firmes més llegides de la plataforma, va explicar fa poc a Notes que té més de 200.000 seguidors i que les subscripcions de pagament li han caigut en picat en sis mesos, sense haver fet cap canvi important en el seu règim de publicacions ni en els seus textos.
Ara bé, si Substack decau no és per la qualitat de les publicacions. El periodista Leighton Woodhouse ho desenvolupa a UnHerd i apunta a l’arrel del problema. Es tracta d’un sostre de demanda, en el sentit que un lector paga una subscripció, potser dues i, a partir d’aquí, no pot permetre’s pagar més. Ha d’escollir. Substack s’ha limitat a convertir el model de negoci del periodisme en economia gig, és a dir, feina a preu fet i sense cap estructura al darrere. El que s’esgota, doncs, és el mecanisme de les subscripcions, cosa que afecta igualment tant a qui escriu bé com a qui escriu malament.
I és que Substack també ha crescut pel paper que ha fet per als periodistes que, enmig d’un panorama de precarietat i d’hipercorporativisme, han trobat en la plataforma la promesa d’exercir un periodisme lliure de l’opressió de la publicitat i l’economia financera. Tot i això, aquesta promesa demana matisos.
D’una banda, el sistema de subscripcions de Substack d’alguna manera també regula l’escriptor, en tant que decideix quins textos es pot permetre publicar. Imagineu-vos escriure en contra del que vol sentir la petita audiència que fa que arribis a final de mes; la bombolla de seguidors i seguidores que paga per llegir-vos. És el que Woodhouse anomena captura de l’audiència (audience capture), i passa perquè a Substack la redacció i el negoci són la mateixa persona, sense cap paret entre les dues. De l’altra, els editors i les capçaleres que Substack ha tret del mig feien una feina que ha quedat òrfena. Quan el criteri de publicació estava en mans dels editors i editores, la capacitat d’escriure venia certificada per una autoritat abans que el text arribés al lector. Ara que qualsevol pot obrir un butlletí en dos clics, aquest certificat, l’autoritat reconeguda, ha desaparegut. El sociòleg francès Pierre Bourdieu ho va descriure a La distinció (1979), quan explicava que el gust funciona com una posició social que es defensa assenyalant què és vulgar.
La popularització de la plataforma ha portat moltes persones a escriure, ja no des de l’autoritat o el coneixement i l’expertesa, sinó des de la vanitat i l’interès d’estar present en una nova plataforma que els permet expandir la seva marca personal. O almenys això és el que explica @cristobalizious_ en aquest TikTok on defensa el «dret a callar-se la puta boca» de la gent. És graciós que dediqui un minut sencer a parlar de si mateix per denunciar l’exhibició del jo de la gent que decideix escriure a Substack.
Però s’equivoca, perquè la culpa no la té qui escriu (ni que sigui per vanitat), sinó qui cobra.
En què s’està convertint internet
Dèiem abans que Substack volia salvar internet. Salvar-lo de què?
Internet va néixer com un espai comunitari, fet de fòrums i llistes de correu on la gent interactuava per interessos compartits. Tampoc no era cap paradís perdut, perquè als fòrums també hi passaven episodis d’ego, guerres, trolls i molta brossa. El que no hi havia eren mètriques públiques enganxades a cada cosa que escrivies, ni una identitat que es pogués monetitzar, ni ningú comptant quants seguidors et costava publicar una opinió incòmoda per a la teva bombolla de seguidors. D’aquí que arribem a la conclusió que la diferència amb l’internet actual és estructural i no moral —malgrat que és cert que ara la societat sembla més individualista i pateix més problemes d’atenció.
L’economista grec i exministre de finances Yanis Varoufakis va popularitzar el terme «tecnofeudalisme» a Technofeudalism (2023), on defensa que les grans plataformes han deixat de competir dins del mercat per convertir-se en el mercat mateix i cobrar peatge a qui hi vol accedir, de manera que el que ingressen s’assembla més a una renda que a un benefici. Varoufakis ho diu ben clar, cada vegada que publiques a X estàs llaurant la finca d’Elon Musk com un serf medieval. Substack també encaixa en aquest esquema com un senyor que ens lloga una parada al seu mercat i es queda un percentatge de tot el que hi passa.
El filòsof francès Gilles Deleuze va descriure el mecanisme d’aquest peatge al «Post-scriptum sobre les societats de control» (1990), quan deia que havíem passat d’un poder que tanca i emmotlla, amb l’escola i la fàbrica i el seu final previst, a un poder que modula sense aturar-se mai i que canvia l’home tancat per l’home endeutat. La subscripció aplica aquesta modulació a l’escriptura i estreny totes dues bandes alhora. El lector arrossega un rebut mensual que ha de justificar, que és el sostre de demanda de què parlava Woodhouse. L’escriptor ha de retenir cada mes els subscriptors que el mantenen, perquè el text que li’n fa perdre vint té un preu exacte que surt del seu compte corrent. Hi ha coses, doncs, que deixa d’escriure. Escriure sobre si mateix, en canvi, no li costa ni un subscriptor, i és així com el butlletí s’omple dels assajos personals trillats i repetitius que dèiem al principi.
El destinatari perdut
Si Varoufakis posa nom al propietari i Deleuze al mecanisme, la filòsofa i politòloga nord-americana Jodi Dean posa nom al que li passa mentrestant a allò que escrivim. Dean defensa que internet és la infraestructura del capitalisme comunicatiu, motiu pel qual la majoria de contingut acaba sent políticament inofensiu.
Sota el capitalisme comunicatiu els missatges deixen de ser missatges i passen a ser contribucions. Un missatge suposa que hi ha algú a l’altra banda, un emissor i un receptor, i, per tant, una resposta possible. En canvi, una contribució només s’afegeix a un corrent que ha de continuar circulant. El valor deixa d’estar en el que es diu per passar a estar en el fet que circuli. Sembla que parlem molt i políticament no passa res, perquè ningú no ho està escoltant.
A ciberpoder.net, volem mantenir aquest espai com una revista que escrigui moltes cartes a moltes destinatàries que ens vulguin llegir. ciberpoder.net va néixer el 2021 per donar la batalla cultural en català i, amb pujades i baixades, continuem funcionant. Volem fer créixer aquesta comunitat, que advoca per un internet que superi el feudalisme i abraci la modernitat i la Il·lustració. Un internet amb les seves llums i les seves ombres, però que funcioni com l’extensió a gran escala d’organitzacions que ja existeixen fora d’internet, siguin socials, culturals, polítiques, de veïnatge o d’amistat. Gent que practica la comunió en persona i que fa servir la xarxa per als seus fins, interessats i genuïnament humans alhora. Ens agradaria que la següent carta que escrivim la signéssim cada cop més gent. Si penseu la tecnologia, l’antropologia digital, la cultura pop, etc., des de la vostra disciplina, experiència, coneixement, escriviu-nos i participeu.
«Quan em vaig presentar a alcalde vaig dir que posaríem impostos als rics. I avui ho estem fent», explica l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, en un vídeo publicat a les seves xarxes socials mentre apunta amb el dit cap a un àtic de luxe. «Per primera vegada en la història de Nova York, una taxa anual gravarà les cases de més de 5 milions de dòlars de propietaris que no viuen tot l’any a la ciutat. Com aquest àtic que Ken Griffin va comprar per 238 milions de dòlars». El conseller delegat del fons d’inversió Citadel va acusar-lo de posar la seva vida en perill i va amenaçar de traslladar els seus negocis a Miami.
https://www.instagram.com/reel/DXKlAiMkeAr
Del primer any de Mamdani a l’alcaldia s’han escrit rius de tinta. El diari Ara es feia ressò de la congelació dels lloguers i El País de l’impost a les segones residències de propietaris que no viuen a Nova York. Ara bé, el que més ha cridat l’atenció, sense cap mena de dubte, és l’estratègia de comunicació i l’estètica Mamdani, que ens recorda aquells anys en què l’expresident dels Estats Units Barack Obama arrasava a les presidencials amb una campanya centrada en la comunicació digital. Mamdani, però, no ha guanyat només gràcies a la seva comunicació. Va prometre coses que feia por prometre i, un cop guanyada l’alcaldia, les està complint. Bona part de l’esquerra d’aquí continua molt més pendent de la primera meitat de la fórmula que no pas de la segona.
Un any gravant al carrer
Mamdani va passar-se tota la campanya amb una càmera al davant. Entrevistava taxistes de matinada per a un vídeo titulat Without the night shift, there is no morning, es ficava vestit a l’aigua gelada de Coney Island per fer un joc de paraules amb la seva promesa de congelar els lloguers i apareixia a perfils d’entreteniment on abans no hi entrava cap polític. I el que prometia davant d’aquella càmera no era poc. Segons recollia el diari Ara, autobusos ràpids i gratuïts, llars d’infants universals i gratuïtes fins als cinc anys, la congelació dels lloguers de renda regulada i més impostos per a les persones més riques.
L’última setmana la campanya va comprar un anunci de televisió ambientat a Survivor, el concurs nord-americà que a Espanya emet Mediaset i és conegut com a Supervivientes, on cada episodi acaba amb un consell tribal en què els participants voten qui ha de marxar de l’illa. A l’anunci, un grapat d’exconcursants del programa expliquen a càmera per què voten expulsar Andrew Cuomo, el rival de Mamdani i candidat de l’establishment.
La identitat visual de la campanya la va muntar l’estudi Forge, amb el groc de les targetes del metro, el blau dels Mets i una tipografia que fa l’ullet als rètols de les bodegues i el cartell més reproduït el signa Tyler Evans, director creatiu de la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. La parella de Mamdani, la il·lustradora i animadora Rama Duwaji, que publica a The New Yorker i a The Cut, es va mantenir gairebé del tot al marge.
Als debats televisats i als vídeos que en penjava després, però, el to desenfadat i simpàtic canviava quan es tractava d’encarar-se amb Cuomo. La campanya va muntar un recopilatori titulat Andrew Cuomo’s Worst Debate Moments, els pitjors moments del rival als cara a cara, amb la rèplica que Mamdani li havia clavat en directe. «Jo no he hagut de dimitir mai degut a l’escàndol. No he assetjat mai les 13 dones que em van acusar de manera creïble d’assetjament sexual. I no he fet mai res d’això perquè no soc tu».
Sigui com sigui, va funcionar. Mamdani va guanyar el 5 de novembre amb el 50,4% dels vots i va ser el primer alcalde de la ciutat que va superar el milió de vots. Tres de cada quatre votants de menys de 30 anys el van votar, segons una enquesta d’Associated Press citada per la BBC. Els grans donants que donaven suport a Cuomo van gastar més de 40 milions de dòlars, quatre vegades més que els de Mamdani.
Les promeses, un any després
El 26 de juny el Consell de Regulació de Lloguers va votar a favor de congelar el lloguer del milió llarg de pisos de renda regulada de Nova York, on viuen 2,4 milions de persones i que són el 40% de tots els apartaments dels cinc districtes. La mesura afecta els contractes que entrin en vigor a partir de l’1 d’octubre i és la primera vegada que s’aplica alhora als contractes d’un any i als de dos, és a dir, que cap llogater amb renda regulada pagarà un dòlar més tant si renova per dotze mesos com si ho fa per vint-i-quatre. «La classe treballadora fa que aquesta ciutat funcioni, i mereixem viure amb dignitat», va celebrar Farhana Rahman, una de les cares visibles del moviment de llogaters de Queens, en declaracions al New York Times.
L’organisme que va votar és independent de l’Ajuntament i Mamdani n’havia nomenat sis dels vuit membres. Als pressupostos hi ha 70 milions de dòlars per obrir supermercats municipals sense ànim de lucre, un a cada districte, començant pels deserts alimentaris, que són les zones que han perdut els comerços d’aliments frescos. L’Ajuntament, a més, acaba de presentar un pla per accelerar la construcció d’habitatge assequible.
L’alimentació pública fa temps que es treballa a Catalunya. L’Associació Micropobles ja activa botigues de comestibles sota la tutela dels ajuntaments als pobles que han perdut el comerç alimentari. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, escrivia a la Directa que la proposta de Mamdani arrenca d’una pregunta molt simple, per què no fer intervenció pública per disputar l’alimentació al sector privat. Al mateix article avisava que aquí una cosa així no s’hauria de plantejar sense abans «remunicipalitzar» de debò els mercats municipals i centrals de compra com Mercabarna, de titularitat pública però no gestionades com a eines polítiques.
El juliol passat Mamdani va carregar durament contra Benjamin Netanyahu en un vídeo on el va anomenar «criminal de guerra» i «arquitecte d’un genocidi atroç» i on reconeixia que no té l’autoritat legal per fer complir l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, tot demanant al Govern federal que l’executés. Trump havia dit el dia abans que el primer ministre israelià no seria detingut «sota cap concepte ni circumstància». Mamdani va publicar el vídeo igualment.
Tota aquesta bateria d’accions ràpides i pragmàtiques li està rendint. El 58% dels novaiorquesos aproven la seva gestió davant d’un 26% que la desaprova i la mateixa setmana de la congelació els tres candidats que ell apadrinava van arrasar a les primàries demòcrates de Nova York, imposant-se a congressistes que feia una dècada que ocupaven l’escó. «Això no és el final. És el principi d’alguna cosa», va dir aquella nit. Aquest agost el metge Abdul El-Sayed, fill d’immigrants egipcis, va guanyar les primàries demòcrates al Senat per Míchigan contra la candidata de l’aparell del partit i El País ja en diu la «ola Mamdani». Davant del gir ultra de l’era Trump, una part de l’electorat torna a confiar el vot a una esquerra que promet coses grosses i les compleix, que és el que els demòcrates de l’establishment feia anys que no aconseguien demostrar.
L’estètica que ha arribat a Barcelona
Ico Maly, antropòleg de la Universitat de Tilburg que estudia el que anomena populisme algorítmic, sosté que l’enquadrament d’un polític es fabrica en relació amb les possibilitats tècniques i les lògiques algorítmiques de les xarxes i que, per entendre’l, cal mirar l’uptake, és a dir, què n’agafen i què en repeteixen els qui el comparteixen. De la fórmula Mamdani, la part que ha viatjat fins aquí és la que es pot replicar fàcilment amb un smartphone, mentre que l’altra part, la que exigeix competències, pressupost i un ajuntament que les executi, s’ha quedat a Nova York.
A Madrid, la candidata de Más Madrid a l’Ajuntament, Rita Maestre, ha adaptat les entrevistes de carrer amb una taula i una cadira al mig del barri sota el títol «Habla con Rita» i la ministra de Sanitat, Mónica García, es grava mentre fa esport. Gairebé totes les que han obert aquest camí a l’Estat són dones i és a elles a qui eldiario.es preguntava fa poc si són candidates o creadores de contingut. La politòloga Alba Ambrós hi posava una condició. Deia que «la comunicació no ve sola» i que és «la variable dependent d’un projecte polític que existeix abans i per damunt del format», o sigui que un vídeo casolà funciona quan toca els temes que amoïnen molta gent i no pel sol fet d’estar ben gravat o en un format determinat.
https://www.instagram.com/reels/DXM9uzVDCga
A Barcelona, Elisenda Alamany porta més d’un any fent el que aquí s’ha entès per fer un Mamdani i és avui on ell era el 2025, una candidata amb la càmera a la mà i sense cap competència per complir res encara. La primera meitat de la fórmula la domina. Es filma pel carrer en to informal i fora dels marcs institucionals, corrent pel Poblenou i queixant-se que «cada vegada que vinc hi ha un brunch nou» o preguntant als vianants si algú parla català, penja vídeos gairebé cada setmana i, segons NacióDigital, gestiona ella mateixa els seus perfils, cosa poc habitual quan tothom té community manager. Al baròmetre municipal del juliol és la líder més ben valorada de la ciutat amb un 5,2, per davant de l’alcalde Jaume Collboni i ERC és segona en intenció directa de vot per darrere del PSC. L’habitatge és el primer problema de la ciutat per al 31% dels enquestats, la mateixa preocupació pel cost de la vida que va portar Mamdani a l’alcaldia.
El març passat va publicar un vídeo de precampanya on parlava d’«un gran reemplaçament» del comerç històric de la ciutat, amb supermercats de 24 hores contrastats amb establiments que han tancat, com la Ferreteria Llanza, el forn Santa Clara i la llibreria Ona.
El vídeo va obrir un debat dins de la mateixa esquerra sobre quins marcs es poden manllevar i quins no. L’exdiputat d’ERC Ruben Wagensbergla va acusar de fer servir un terme propi de l’extrema dreta i va advertir que assenyalar botigues i botiguers, «plantant-se davant seu, càmera en mà», no és innocu. Laure Vega, de la CUP, va rematar que «els likes ara i els laments després no valen res». Alamany va respondre que «l’esquerra s’ha de comunicar d’aquesta manera» als canals informals «on l’extrema dreta avui ens està guanyant molt terreny», que el gran reemplaçament del qual parla ella és el que fan «les dinàmiques capitalistes» i la turistificació de la ciutat i que «el problema no són els meus vídeos on ho explico, el problema és que això està passant».
Si la segona meitat de la fórmula li arribarà, no ho sabrem fins després del maig del 2027. El precedent més proper que tenim no és gaire esperançador. Yolanda Díaz, que va tenir ministeri, pressupost i una reforma laboral signada, va veure caure la seva mesura estrella al Congrés i fa temps que el que circula d’ella és el seu declivi i, lamentablement, no les seves mesures —que sí que han ajudat a millorar la vida de la gent.
A Barcelona el 45% dels enquestats encara no sap què votarà i Aliança Catalana entraria al consistori per davant del PP, de Vox i de Junts. Quan l’Ajuntament de Nova York va fer els primers cent dies, la seva oficina d’assumptes internacionals va celebrar públicament haver tapat 100.000 clots a l’asfalt dels carrers de la ciutat. Aquí encara no sabem si tindrem la nostra Mamdani, ni si, quan la tinguem, voldrà gravar-se tapant clots.
Existeix la intel·ligència artificial? O en realitat estem parlant de models extensos de llenguatge (LLM)? Aquesta és la pregunta que planteja un TikTok de No The Robot arran de la polèmica d’aquests dies amb Hank Green.
Repost to help pop the bubble. “LLMs” are not “AI.” Stop conflating these terms because it really DOES matter. I’m not “pro-AI,” I’m anti-greedy humans. In case I need to spell it out, no this is not a defense of Hank Green’s use of ChatGPT to write videos. What if instead of being mad at him, we used this as an educational moment to teach people that “artificial intelligence” is a marketing term? And that the destructive force that people blame “AI” for is really just irresponsible human beings hiding behind science fiction? Food for thought. #ai#hankgreen#chatgpt#marketing#educational
Hank Green, el youtuber de divulgació científica, va admetre haver fet servir ChatGPT per documentar-se, després que uns fans detectessin frases massa educades en els seus vídeos per a atribuir-se-les a ell. El youtuber, amb 3,2 milions de subscriptors i conegut pels seus valors ecologistes, va dir en un vídeo «I appreciate the pushback», una frase que recorda molt al llenguatge conversacional de ChatGPT i altres xatbots. Els fans, que majoritàriament associen la IA amb «destrucció ecològica i desplaçament laboral», es van sentir traïts. Green va reconèixer que sí que fa servir ChatGPT, però per buscar bibliografia acadèmica, no per escriure guions. Va dir també que l’entrenament no consentit dels models «l’inquieta profundament».
No The Robot es fa ressò de la polèmica i proposa, molt intel·ligentment, que la indignació ha de canviar de bàndol. No hauria de dirigir-se als creadors de continguts que fan servir els LLM per documentar-se, sinó cap a les empreses que construeixen centres de dades, entrenen models amb material robat i venen l’etiqueta «intel·ligència» com si fos un fet consumat. El tiktoker apunta que «estem gastant tota aquesta energia assenyalant creadors, quan hauríem de gastar-la organitzant-nos, anant a plens municipals, protestant contra els centres de dades».
Aprofita per reivindicar el concepte d’intel·ligència artificial com un element de la ciència-ficció i de la literatura (que acostumava a emprar-se per anomenar els «ordinadors que pensen») que ha perdut tota la seva aura. Hem deixat que les empreses segrestessin el terme i el posin a sobre d’un producte per pujar la seva cotització a borsa. «AI is not the one ring», diu, en anglès, al vídeo. Segons ell, «IA» és una marca comercial i qui la fa servir sense pensar-hi li fa el joc a qui en treu profit.
Això reforça les idees acadèmiques que, de la mà d’autores com Emily M. Bender, lingüista computacional a la Universitat de Washington, ja fa anys que circulen. Bender és la co-escriptora de l’article que va popularitzar l’expressió «lloros estocàstics» per als models de llenguatge. Ho explica a IEEE Spectrum: «IA» agrupa tecnologies que no tenen res a veure entre elles sota un mateix paraigua. Un xatbot, un sistema de predicció de proteïnes com AlphaFold, un model climàtic, un motor d’escacs, etc. I això fa impossible avaluar-ne els riscos i els beneficis per separat. El terme, diu, té valor sobretot per a qui el necessita per pujar valoracions o aconseguir finançament de recerca.
Admet que el sistema de finançament científic pràcticament obliga els investigadors a etiquetar la seva feina com «IA» per aconseguir fons. Ho qualifica de «net negatiu» per a la claredat, tot i que individualment és racional per a qui queda atrapat en el sistema de producció d’idees acadèmiques. El problema, per tant, més que tractar-se d’una qüestió de vocabulari mal triat, és estructural. Si ens centrem a assenyalar els creadors de continguts i no en denunciar com es finança la recerca o com han d’estar regulades les empreses, desviem l’atenció de les esquerdes que sustenten l’estructura que està mal feta.
«Les dones només volen homes rics». La frase pot caure a taula un dia qualsevol i segurament et deixi en blanc. Zara Kadir, psicoterapeuta infantil i d’adolescents al Regne Unit, ofereix un guió pràctic sobre com cal reaccionar, a un reel al seu compte d’Instagram, @the.therapy.shed, de tot just dos minuts de duració.
Voler tenir raó és perdre’l
El pitjor que poden fer els pares, segons Kadir, és intentar demostrar-li al fill que s’equivoca. Quan el noi se sent jutjat, deixa de parlar amb ells i passa a escoltar les comunitats d’internet. Per tant, evita respondre «això és ridícul», perquè tancaràs la conversa i el deixaràs sol davant el seu feed.
Ella proposa començar per una pregunta que demostri interès. «Això és interessant, què t’ha fet pensar això?» I després, callar. Escoltar per entendre què diu en veritat, perquè sota les explicacions hi sol haver una por concreta, com no ser mai prou bo o témer sentir-se rebutjat.
Un cop es posa nom a la por, Kadir suggereix posar-la en paraules davant seu, amb una frase com «sembla que et preocupa que a la gent només li agradaràs si tens èxit i molta gent de la teva edat pensa igual». I només llavors contradir la idea, amb calma. «Hi ha gent a qui li importen els diners i gent a qui no li importen. Internet amplifica les opinions més cridaneres perquè són les que generen més clics, i la vida real acostuma a ser més complicada».
El segon exemple del vídeo repeteix el moviment. Davant de «els homes no poden mostrar emocions», Kadir pregunta quines emocions creu el noi que als homes no els deixen mostrar, el deixa respondre i li pregunta si mai s’ha sentit malament. «No estàs intentant guanyar una discussió, l’estàs ajudant a pensar».
https://instagram.com/reel/DbYVAGYMLu4
Ensenyar-li a veure qui hi guanya diners
Al final del vídeo, Kadir situa la feina dels pares en un altre lloc del qual solen ocupar. Ensenyar-li a qüestionar el que sent i a detectar quan algú està guanyant diners amb la indignació hauria de ser el principal objectiu de la intervenció. Tot i no parlar d’algoritmes ni de plataformes, s’assenyala el moll de l’os de manera ràpida, simple i directa.
Kadir tanca el vídeo amb una idea senzilla. Si un fill sap que pot portar aquestes converses a casa sense que se’n riguin, la confiança que hi diposita substitueix la necessitat de buscar la resposta en un vídeo d’internet, cosa que permet als pares deixar de competir amb els influencers que l’algoritme li posa davant.
Kadir demana als pares que busquin la por que hi ha sota les afirmacions del fill, la de no ser mai prou bo o la del rebuig. L’antropòleg Ritxar Bacete, coordinador d’Equimundo, centre de masculinitats i justícia social, situa la porta d’entrada d’aquest món en la solitud. Nois que passen hores sols a l’habitació i que troben, a l’altra banda de la pantalla, algú que els promet èxit i els explica que hi ha una confabulació en contra seva. «Els hem abandonat», resumeix Bacete a La Vanguardia.
Ara ja saps el que has de fer davant un jove encoratjat amb el discurs de la masclosfera.
M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.
El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.
És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karmaque es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.
Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.
Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?
Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.
Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.
Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.
Rage baite o el negoci de la mala llet
Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.
(Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).
Exemple de rage bait quan una companyia com Ryanair se’n fot d’un usuari.
La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.
Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.
Ayer tuve bronca con dos padres de la Urbanización. Resulta que sus dos hijas se pusieron en la puerta a vender pulseritas de gomas que hacían ellas mismas. Muy tierno, sí, pero ilegal. Eso es dinero negro que no se declara. Tuve que avisar a la Guardia Civil y no les gustó.
@CristianBilba12 és un exemple d’usuari de Twitter que viu del rage bait
Les conseqüències del negoci de la fúria
El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.
Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.
Les respostes a aquest tuit il·lustren perfectament aquest fenomen.
Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.
Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensorsi opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.
D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.
Ser «mala persona» dona visibilitat
Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.
De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.
Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.
La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.
La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.
Breu història del rage bait
A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».
Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.
Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.
I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.
Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.
El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.
De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.
Detall del full volant de Fanny Amlett, qui va ser jutjada i executada als 17 anys per ofegar el seu fill nounat. El ‘Discurs de Mort’, com eren coneguts més generalment aquests fulls volants d’execució, diu: ‘Execució commotiva de Fanny Amlett: filla d’un ramader, prop de Scarborough, qui va ser vilment seduïda de casa per un oficial naval, que la va portar a la desgràcia i després la va abandonar. Va quedar embarassada, … en un atac de desesperació, i sense saber gairebé el que feia, va ofegar el seu nadó acabat de néixer: per la qual cosa va ser portada a judici i executada en el dissetè any de la seva edat, juntament amb una còpia de versos planyívols.’ Crèdit: Col·leccions Històriques i Especials de la Harvard Law School. Extreta de: Harvard Law Today
Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonietaamb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.
Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.
Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.
A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.
Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.
El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.
Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)
El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.
És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.
El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.
Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?
RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.
RoRo no cocina 14 horas “para Pablo” y “por amor”: monetiza el tiempo dedicado a cada receta, crea su propia marca como influencer, y el subtexto “tradwife” es parte del producto. pic.twitter.com/IV0yFcwR0E
L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.
Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.
El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent
El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.
La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».
Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».
El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.
L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.
Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.
Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.
Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.
El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte
Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».
she explained the problem with the sydney sweeney ad so well like it's not that hard to understand😭 pic.twitter.com/aibzrhlI5H
La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).
El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.
Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.
Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.
La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.
Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.
No alimentis el trol
No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?
L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.
Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.
Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.
I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?
Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.
Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.
Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.
Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.
Estratègies efectives contra el rage bait
Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.
1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.
2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.
3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».
4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.
5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.
6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.
7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.
Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals
Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.
I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.
Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.
L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.
Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.
El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.
De què serveixen les tertúlies televisives, els debats cara a cara, si sabem que no fan canviar ningú d’opinió? Dècades d’investigació confirmen que els debats públics tenen un efecte estadísticament insignificant en les conviccions dels qui els veuen. Tot i això, continuem organitzant-los, consumint-los i defensant-los com si fossin pilars de la democràcia.
Per què? D’una banda, com apunta el filòsof José Antonio Marina, hem convertit el debat en un «xoc de blindatges» on l’objectiu no és aprendre, sinó guanyar. Els parlaments s’han transformat en teatres on cada actor recita el seu paper sense escoltar l’altre, perpetuant una lògica de confrontació que empobreix la democràcia, la raó d’existir dels parlaments. De l’altra, mantenim la ficció que vivim en un «mercat d’idees» just i autoregulat, on les millors propostes sorgeixen de manera natural de l’intercanvi lliure d’arguments.
Però aquesta ficció amaga una realitat menys «romàntica». El debat contemporani funciona més com un espectacle de gladiadors que com una eina democràtica. Els nostres cervells, programats per detectar conflictes, s’enganxen a la picabaralla verbal mentre les decisions importants es prenen en altres espais, lluny de les càmeres i els focus. El debat compleix, així, una funció legitimadora que ens fa creure que participem en la democràcia quan, en realitat, altres mecanismes —els diners, la violència simbòlica, les ideologies dominants— en determinen els resultats.
Vol dir això que hem d’abandonar la deliberació pública? En absolut. El problema no és el concepte de debat, sinó com l’hem pervertit. L’autèntica deliberació —la que defensa Marina— requereix humilitat intel·lectual, disposició a revisar les nostres posicions i, sobretot, la creença radical que l’altre pot tenir part de raó. Però aquestes qualitats són impossibles en un ecosistema mediàtic que premia la polarització i castiga la complexitat.
Com cedir un mil·límetre de raó a qui construeix el seu discurs sobre la mentida i la por? Com plantejar-se que darrere la croada contra el «wokisme» hi pugui haver alguna cosa més que pura reacció? Potser la resposta no rau en les seves motivacions, sinó en analitzar les premisses i la lògica que els permeten connectar amb les angoixes de determinats sectors socials.
La sortida no és resignar-se a l’espectacle, sinó reconstruir les condicions que fan possible la deliberació genuïna. Això implica qüestionar qui controla els espais de debat, quins interessos representen els mitjans que els organitzen i com podem crear formats que prioritzin l’aprenentatge col·lectiu per sobre de la victòria individual.
Necessitem debats que no siguin combats, sinó laboratoris d’intel·ligència col·lectiva. Espais on el silenci sigui tan valuós com la paraula, on canviar d’opinió sigui un senyal de fortalesa i no de debilitat. Però per arribar fins aquí, primer hem de reconèixer una veritat incòmoda: el debat, tal com el coneixem i el consumim, serveix més per perpetuar l’statu quo que per transformar-lo.
Ni tan sols els nous formats digitals fets per i per a joves semblen treballar per resoldre aquesta mancança. Les tertúlies que produeix PlayZ, la secció digital d’RTVE, o programes com La Turra, tot i ser espais de sororitat molt necessaris on, com diu Laia Mauri a elcritic.cat, les joves poden «enraonar, cagar-se en tot i riure», no deixen de funcionar com a cambres de ressò. Són espais d’afirmació comunitària, no de deliberació. Reivindiquen una veu pròpia, però no estan dissenyats per al contrast d’idees que ens hauria de fer créixer col·lectivament.
La democràcia ens exigeix més que rituals buits de confrontació. Ens demana la valentia de deliberar de veritat, sabent que el resultat pot canviar no només les nostres opinions, sinó les nostres vides. Exigeix que ens escoltem sense pressuposar la mala fe de l’altre; que tornem a raonar, a parlar amb les idees i no contra les persones. Aquesta és la tasca, incòmoda però ineludible, si volem que la paraula «democràcia» recuperi el seu sentit.
«Què puc fer jo si els governs amb tot el seu poder no actuen?», ens preguntem. Vosaltres també us sentiu tan impotents com jo davant el genocidi palestí a Gaza? Es tracta de la sensació d’insignificança davant la barbàrie que es retransmet en directe a les nostres pantalles mentre la vida quotidiana continua amb normalitat.
La sensació d’impotència no és casual. El sistema està dissenyat perquè l’horror a Gaza es transformi en soroll de fons mentre ballem al ritme de l’última cançó de l’estiu. Hem descobert, gràcies als periodistes de El Salto Diario, que festivals com el Sónar, Viña Rock, Arenal Sound o FIB Benicàssim són propietat de Kohlberg Kravis Roberts (KKR), un fons d’inversió nord-americà amb interessos en territoris palestins ocupats il·legalment.
D’altra banda, Israel porta anys de genocidi participant impunement al Festival d’Eurovisió, mentre que Rússia va ser expulsada immediatament després d’iniciar la invasió d’Ucraïna. És cert que aquest any hem vist algunes reaccions: la televisió belga va interrompre la seva emissió durant l’actuació israeliana amb un missatge que condemnava «la violació dels drets humans», Irlanda va sol·licitar formalment l’exclusió d’Israel i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar públicament que «Israel no hauria de participar a Eurovisió». Però això no és suficient.
Mentre el lobby sionista inverteix enormes recursos en controlar narratives, mitjans i espais culturals, la ciutadania del carrer assumim que les nostres accions individuals no tenen impacte. Però la realitat és que l’existència d’aquest lobby s’explica precisament perquè la pressió funciona. Cada cop que un tertulià transforma nens assassinats en «danys col·laterals», està exercint una forma de pressió. Cada festival que normalitza l’oci que finança fons d’inversions proisraelià, mentre Gaza crema, representa una victòria per a qui busca la desconnexió emocional col·lectiva.
La història ens ensenya que els grans canvis no succeeixen per accions heroiques aïllades, sinó per la suma de milions de petites resistències. En situacions d’aquesta magnitud, la coherència individual, multiplicada, es converteix en força col·lectiva. Per això el gest de Sons of Aguirre & Scila de no tornar a actuar al Viña Rock «fins que no canviï de mans» té un valor innegable. Els van seguir Fermín Muguruza, Reincidentes i desenes d’artistes més, demostrant que la pressió coordinada genera esquerdes en allò que semblava inamovible.
Cal reconèixer que molts artistes viuen d’aquests circuits i festivals, que són el seu principal o únic mitjà de subsistència. Per a ells, aquest dilema ètic es converteix també en un dilema econòmic. Quan algunes bandes afirmen als seus comunicats que «si no et posiciones, ets còmplice del genocidi», il·lustren la complexitat de la situació; no per culpabilitzar aquells que no poden renunciar a la seva font d’ingressos, sinó per evidenciar que cada decisió té implicacions més enllà de l’individual. Si creix la protesta col·lectiva, també podria ajudar els artistes que ara no poden permetre’s rebutjar feina. El que sembla rendible a curt termini —continuar actuant en aquests circuits— podria convertir-se en una càrrega reputacional en el futur.
El silenci mai és neutralitat. Si decidim ignorar que els nostres diners financen indirectament interessos vinculats a l’ocupació i el genocidi, prenem una posició política, encara que ens autoenganyem pensant el contrari. Això no significa que haguem de convertir cada aspecte de la nostra vida en una trinxera ideològica permanent. Però de la mateixa manera que en el dia a dia escollim amb cura quines batalles mereixen la nostra energia —a la feina, en les relacions personals, en la família—, també és necessari seleccionar amb consciència aquelles causes que, per la seva gravetat i urgència, exigeixen el nostre posicionament clar. I poques situacions ho mereixen tant com un genocidi en directe.
La filòsofa Judith Butler ho explica amb claredat: «Quan has aconseguit identificar tota Palestina amb el terrorisme, ja no hi ha civils». Una deshumanització sistemàtica que només es pot combatre recuperant l’empatia que ens han anestesiat. I aquesta recuperació comença amb petits actes de resistència que construeixen una contra-narrativa.
Els boicots individuals no aturaran les bombes demà. Però tampoc ho farà la resignació. El que sí que pot canviar les coses és la construcció d’una pressió popular que equilibri la balança davant dels lobbies que operen a les ombres. L’antisemitisme es combat denunciant Netanyahu, no callant davant els seus crims.
La pressió, cada vegada més efectiva, s’exemplifica en la recent aprovació al Congrés espanyol d’una proposició de llei per imposar un embargament d’armes a Israel, que ha comptat amb 176 vots a favor. Una iniciativa impulsada per més de 500 organitzacions socials que demostra que la mobilització ciutadana pot acabar influint en decisions polítiques concretes. I no és un cas aïllat: el Consell de Drets Humans de l’ONU també ha instat recentment a un embargament global d’armes a Israel, evidenciant que la pressió internacional comença a acumular-se.
Mentre alguns festivals s’afanyen a declarar que «no tenen ingerència ni control sobre les inversions» dels seus propietaris, la ciutadania podem recuperar el control sobre les nostres decisions. Perquè Palestina no és només un conflicte llunyà, sinó una prova de la capacitat col·lectiva per resistir a —la tan repetida— «banalitat del mal» que normalitzem dia a dia.
Davant d’aquells que dissenyen la impotència col·lectiva, cal construir xarxes de petites resistències. El dolor de Gaza mereix, com a mínim, que ens neguem a ballar sobre les seves ruïnes.
