M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.
El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.
És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karma que es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.
Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.
Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?
Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.
Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.
Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.
Rage baite o el negoci de la mala llet
Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.
(Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).
La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.
Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.
Les conseqüències del negoci de la fúria
El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.
Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.
Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.
Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensors i opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.
D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.
Ser «mala persona» dona visibilitat
Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.
De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.
Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.
La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.
La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.
Breu història del rage bait
A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».
Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.
Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.
I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.
Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.
El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.
De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.
Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonieta amb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.
Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.
Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.
A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.
Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.
El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.
Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)
El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.
És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.
El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.
Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?
RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.
L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.
Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.
El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent
El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.
La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».
Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».
El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.
L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.
Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.
Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.
Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.
El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte
Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».
La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).
El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.
Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.
Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.
La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.
Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.
No alimentis el trol
No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?
L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.
Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.
Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.
I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?
Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.
Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.
Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.
Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.
Estratègies efectives contra el rage bait
Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.
1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.
2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.
3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».
4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.
5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.
6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.
7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.
Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals
Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.
I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.
Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.
L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.
Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.
El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.
