Amazon Prime ha llançat la quarta temporada de la sèrie The Boys aquest estiu i la ultradreta ha posat el crit al cel. The Boys amb extremada cruesa ens submergeix en un univers on els herois no són protectors ni justos, sinó més aviat antiherois corruptes que responen als interessos de grans corporacions privades. La sèrie dissecciona la il·lusió de la bondat inherent al poder, exposant com la fama i el capitalisme converteixen els herois en monstres. En aquest univers, els Boys actuen com agents de la veritat, desemmascarant les perversitats encobertes per la façana heroica. La sèrie ens confronta amb la realitat que el veritable mal no rau en el poder en si: rau en les estructures ideològiques que el sustenten i perpetuen.
Des del seu inici, la sèrie ha estat una crítica aguda i satírica al moviment d’ultradreta populista, símptoma global de l’actual cicle neoliberal. Tot i que sempre ha inclòs referències quasi explícites, és en aquesta quarta temporada on els guionistes estan sent extremadament clars en la seva associació amb aquests fenòmens antidemocràtics. Sorprenentment, molts seguidors de la ultradreta s’hi han aficionat atrets per la seva estètica «masculina» i violenta. Ara bé, sembla que n’han malentès el rerefons. The boys no riu AMB ells. Tot el contrari: es burla D’ELLS.
The Boys cada vez es menos sutil con su parodia a la ultra derecha y aún así una cantidad alarmante de personas de dicha ultra derecha no entienden que se están riendo DE ellos y no CON ellos. https://t.co/3R5aCBne2L
Es imposible ser liberal y entender una sola obra de arte. No entienden The Boys, no entienden One Piece, no entienden Rick y Morty, no entienden nada por más masticado que se lo den. Es una ideología cuyo único pilar es la incapacidad epistémica. https://t.co/zZqUfsHEDv
En una època de hipervisibilitat i sobreproducció d’imatges i narratives, les representacions mediàtiques sovint esdevenen polisèmiques, és a dir, carregades de múltiples significats potencials. The Boys pot ser percebuda de manera molt diferent segons el bagatge cultural i ideològic de cada espectador. La ultradreta, en aquest sentit, podria haver vist en la sèrie unaglorificació de la força i la dominació, interpretant els herois com a figures que reflecteixen els seus propis ideals de poder i autoritat.
A més la naturalesa de la sàtira és ambigua i complexa. La sàtira opera en un terreny d’ironia i exageració, creant una distància crítica respecte a allò que representa. Tanmateix, aquesta distància no sempre és evident per a tots els espectadors. Quan la sàtira es presenta de manera subtil, com ho feia inicialment The Boys, els seus missatges poden ser interpretats com a directes i literals. En aquest sentit, la ultradreta podria haver-se aprofitat d’aquesta ambigüitat per projectar-hi els seus propis valors i creences, ignorant la crítica subjacent.
A tot això se suma el fenomen de la postveritat i la proliferació de fake news que han erosionat la capacitat de discerniment crític de molts espectadors. En un món on les fronteres entre realitat i ficció són cada cop més difuses, la capacitat de distingir entre sàtira i representació directa esdevé més complicada. La ultradreta, sovint immersa en narratives conspiratives i desinformació, podria no tenir les eines crítiques necessàries per desxifrar la intenció satírica de The Boys. (Tot i que dubto que les audiències progressistes hàgim estat més ràpides en adonar-nos del nostre error d’interpretació, en una situació similar).
La manera en què es conformen aquestes comunitats digitals i construeixen l’imaginari comú és d’especial rellevància en la investigació que ens ocupa.
El m’agrada com a forma de validació social reforça la identitat de l’individu dins de la comunitat digital. Els cors ajuden a formar i solidificar comunitats basades en interessos i opinions compartides. Aquest acte, tan simple com prémer un botó, esdevé una declaració pública, una confirmació de pertinença. Andreas Reckwitz assenyala a Die Gesellschaft der Singularitäten que els likes i retuits, a banda de ser indicadors de visibilitat i reconeixement, també són formes d’autodescripció i presentació de la identitat de l’usuari. Aquestes interaccions prenen forma de moneda social en la qual el valor es determina tant per la quantitat com per la qualitat percebuda del reconeixement. Així, en cada m’agrada hi ha una petita història, un vincle que es forja entre emissors i receptors.
La idea dels m’agrada com a moneda social és fascinant, ja que permet abordar les piulades com a productes d’informació que es connecten i distribueixen en funció del valor de les interaccions dels usuaris respecte a ells. És un mercat invisible on cada clic té el seu pes específic. Les comunitats d’X (cinema, música, política, filosofia, llibres, etc.) es reuneixen al voltant de contingut relatiu a les seves disciplines i intercanvien m’agrades i retuits, atorgant reconeixement als tuits-productes i indirectament als usuaris que els publiquen. El reconeixement es tradueix en prestigi i autoritat en el cas dels usuaris. En aquesta xarxa, cadascú és alhora espectador i protagonista, i cada interacció construeix una part del relat col·lectiu.
El m’agrada és un fenomen que interactua amb aquesta dualitat de l’usuari com a espectador i protagonista. Quan fem like a una piulada li transferim aquesta càrrega de valor, que la fa agradable, i indirectament transferim prestigi a l’autor de la piulada; alhora estem solidificant la nostra identitat digital en un acte que també respon a les mateixes ànsies per guanyar una reputació en línia. Imaginem que el meu perfil en línia només tracta de temes polítics. En un recorregut fútil i intranscendent pel meu feed llegeixo una declaració fascinant sobre, no sé, l’amor romàntic. Penso que hi estic d’acord i que m’agrada aquesta declaració en contingut i en forma. Però retuitar-lo seria massa: apareixeria al meu perfil i podria desvirtuar la meva imatge en línia. Malgrat això, aquests interessos aparentment distants també construeixen la meva imatge pública digital i em situa en unes coordenades ideològiques i culturals concretes.
Els m’agrada són, per tant, perfectes per mostrar públicament l’afecte per aquests continguts que ens complementen i enriqueixen la nostra narrativa en línia. A través dels m’agrada, ens incloem en una conversa més gran on participa la nostra comunitat i on reforcem la nostra identitat més enllà dels temes que acostumem a tractar. Aquest gest, aparentment simple, d’assenyalar una piulada amb el símbol d’un cor vermell, transcendeix la mera interacció superficial. És una manera de dir: «jo també hi soc aquí», integrant-nos en un diàleg col·lectiu que ens defineix i ens connecta amb altres més enllà de les nostres fronteres temàtiques habituals.
La privatització dels m’agrada impacta directament en la cohesió i la dinàmica de les comunitats en línia, així com en aquesta dimensió per a la construcció de la identitat digital. La pèrdua del seu valor qualitatiu provoca que el reconeixement passi a ser enterament producte de la quantitat, desvaloritzant la translació de prestigi de l’usuari-subjecte expert al tuit-producte-objecte publicat. En aquesta nova economia de l’aprovació, el significat profund es dilueix en una expressió numèrica i la veritable essència del reconeixement corre el risc de perdre’s en la superficialitat de les xifres. Amb la privatització dels m’agradaes debiliten els llaços comunitaris, en tant que l’aprovació social es torna menys visible i menys significativa.
L’economia de l’atenció, que valora més la quantitat que la qualitat, juga directament en contra de l’adopció d’una actitud crítica i conscient envers la informació que consumim i compartim. Les comunitats digitals queden atrapades en una voràgine autoreferencial que les porta a, per exemple, malinterpretar els missatges i la sàtira d’una sèrie com The Boys: ofegats en les mateixes creences són incapaços de veure més enllà.
La veritable llibertat a X s’aconsegueix fent un consum crític del contingut, verificant les fonts, analitzant els continguts amb profunditat i utilitzant altres formes d’interacció més significatives, com comentaris reflexius i diàlegs constructius, per mantenir la integritat del diàleg social en l’era digital. Totes aquestes accions són directament contràries a l’economia de l’atenció i al consum ràpid i instantani de continguts en el nostre món digital hiperaccelerat.
Un esquirol. Alvise Pérez és un fenomen en l’esfera de l’extrema dreta espanyola, comparable a la marea trumpista que ha envaït els Estats Units. L’agitador digital ha utilitzat les xarxes socials com un camp de batalla, erigint-se com una veu inflamada i provocadora contra l’establishment polític tradicional. En les eleccions europees, Pérez es va presentar amb el seu partit «Se acabó la fiesta» (amb el logotip d’un esquirol), obtenint un resultat significatiu que va aconseguir captar l’atenció i el suport d’una franja considerable de l’electorat, desenganyada i farta de la política convencional.
El creador de bulos va quedar per sobre de Podemos i quasi iguala el resultat de Sumar, dues organitzacions d’esquerres considerades com a alternatives al PSOE.
De la mateixa manera que l’esquirol emmagatzema provisions per a resistir les inclemències de l’hivern, Alvise recull el suport electoral aprofitant-se de les pors i les frustracions dels votants. Conserva amb cura aquest ressentiment i descontentament social per transformar-los en vots.
L’atracció que Alvise Pérez exerceix sobre els seus votants es pot comprendre a través de la pedagogia del desencant. Els seus seguidors, desposseïts de fe en les institucions tradicionals, troben en Pérez una figura que canalitza la seva frustració i ressentiment. Així, l’elecció de Pérez no és merament política, sinó un acte simbòlic de rebuig al sistema. El seu èxit s’explica, per una banda, per l’habilitat amb què manipula el discurs populista, que descriu els problemes socials de manera simple i reduccionista (així com els abordatges) i, per altra banda, per la perillosa inclinació cap a l’autoritarisme, una repetició dels mecanismes que Hannah Arendt va identificar en els orígens de totalitarisme: la conversió de la política en espectacle i l’explotació de la desesperança com a eina de control social.
Captura de pantalla: Article de Antonio Maestre | La Sexta
L’esquirol habita als arbres, allunyat dels perills que l’amenacen al terra. Alvise, per la seva banda, subsisteix gràcies a immergir-se dins les seves bombolles (des)informatives que aïllen els seus seguidors de la realitat, alimentant una visió del món teixida amb mentides i teories conspiratives.
Aquests monstres sorgeixen en el camp fèrtil de la polarització, alimentada per la validació social dels m’agrada a les xarxes socials, que amplifiquen les narratives populars ja instal·lades en l’imaginari i marginen les minoritàries. Així, l’eco dels m’agrada ressona en un teatre digital on els protagonistes són els pensaments hegemònics, mentre que les veus discordants són relegades a un paper secundari.
D’aquest fenomen ha emergit la tendència de les unpopular opinions, judicis, creences o pensaments que, malgrat ser compartits per una majoria, romanen sovint inexpressats perquè desafien les normes socials o transgredeixen acords socialment inconscients. Aquesta dinàmica revela una complexa tensió entre el desig individual d’autenticitat i la pressió col·lectiva per la conformitat, suggerint que el silenci no és sempre absència de pensament; també es un mecanisme de protecció psíquica davant la potencial desaprovació social.
opinió impopular: si no voleu fer el contingut a les xarxes en català, ningú us obliga, però sisplau no feu piruetes i gimnàstica mental per intentar justificar per què el feu en castellà. ens és igual i no fa cap favor buscar justificacions en lloc de simplement fer-ho i ja
En «Against the Spiral of Silence», Dasom Eom, Linh Hoang i Gerry Oei, del Georgia Institute of Technology, analitzen el canal de Reddit r/unpopularopinion, dissenyat perquè els usuaris intercanviïn pensaments, opinions i judicis que no podrien expressar obertament per por a la crítica social.
L’estudi va revelar que, tot i ser dissenyat perquè els usuaris expressessin lliurement opinions socialment impopulars, a la pràctica la comunitat està dominada per homes blancs joves i heterosexuals. Com a resultat, les «opinions impopulars» que típicament arriben a la pàgina principal i reben més vots positius no són veritablement impopulars en un sentit general, sinó que tendeixen a representar les perspectives i creences d’aquest grup demogràfic, que se sent cada cop més fora de lloc i desafiat pels moviments socials emergents com el feminisme, la lluita pels drets LGBTQ+ i els moviments antiracistes.
Aquests joves, molts dels quals podrien considerar-se part de la subcultura incel, utilitzen r/unpopularopinion com un refugi on expressar obertament les seves opinions reaccionàries i misògines que van en contra de les noves narratives socials hegemòniques que perceben com una amenaça als seus antics privilegis. En lloc de fomentar una veritable diversitat de veus impopulars, r/unpopularopinion acaba convertint-se en una cambra de ressonància que reforça les creences d’aquesta subcultura d’homes blancs desarrelats de la cultura popular moderna.
Tot i que la tendència de les unpopular opinions ha creat un espai de descompressió per expressar judicis socialment poc acceptats, la semàntica dels m’agrada i l’economia de l’atenció erosionen els matisos en el gran diàleg social que es produeix a X. L’algoritme de recomanació a X està dissenyat per maximitzar la utilitat de la plataforma, entesa com el temps d’ús i la interacció. Aquesta mecànica, pensada per beneficiar l’empresa i els seus accionistes, particularment Elon Musk, ens atrapa en una espiral de consum incessant.
L’algoritme es converteix en el foc que projecta ombres en les parets de la nostra caverna digital, fent-nos creure que aquestes ombres són la realitat. D’aquesta manera, els usuaris de X queden atrapats en una cambra d’eco, exposats únicament a opinions que reforcen les seves creences preexistents, sense accedir a una visió més completa i realista del món. Amb la introducció del feed «per a tu», també se’ns presenten publicacions extremadament contràries als nostres valors, però la intenció és que hi reaccionem emocionalment i desinhibidament. Com Plató va descriure amb l’anell de Giges, l’anonimat a X permet als usuaris actuar de manera més extrema, alliberats de les conseqüències immediates de les seves accions.
Unpopular opinion: social media hasn't ruined us—it's just revealed how awful we always were.
Els grups d’interès volen imposar les seves narratives i controlar el diàleg públic digital mitjançant bots. En aquest entorn, la ultradreta i el neoliberalisme troben una zona de joc avantatjosa on l’algoritme i les cambres d’eco fomenten la ignorància selectiva i reforcen els biaixos preexistents. Els missatges se simplifiquen i els consensos socials s’esmicolen per culpa del format reduït i la manca de context. Aquest tipus de comunicació superficial dificulta la interacció racional i constructiva, promovent la polarització i els malentesos.
Els m’agrada, finalment, gamifiquen la interacció, reforçant el narcisisme col·lectiu que tant bé descriu Erich Fromm. La cerca de m’agrada i retuits (del reconeixement) esdevé l’objectiu primordial i ens mou a comportar-nos de manera extrema en la carrera per la validació externa.
La distinció entre allò que ens captiva i allò que ens repugna és immediata i instintiva, una reacció primigènia que es manifesta en un instant. Quan ens trobem davant d’una obra d’art, una persona o una idea, la nostra consciència discerneix amb precisió sorprenent si ens atrau o ens allunya. Aquesta resposta fulminant és el reflex d’una vida sencera d’experiències, gustos i aversions acumulades, convergint en un sol moment de revelació íntima. Com un tremolor que recorre la pell, la fascinació o la repugnància emergeixen indomables, definint les nostres preferències més profundes.
Ahir, enmig d’una onada de calor sufocant a Nova York, vaig refugiar-me al MoMA. Travessar el llindar del museu va sentir-se com entrar en un santuari d’aire condicionat —aquí posen a tot arreu l’aire a menys de 20ºC.
Vaig posar-me els auriculars i vaig deixar que l’audioguia em conduís a través de les obres mestres del museu. En aturar-me davant de Les Demoiselles d’Avignon de Picasso, em va envair una barreja de fascinació i reconeixement. Recordava haver estudiat aquell quadre a les classes d’Història de l’Art al batxillerat. Ho he oblidat, però.
Les siluetes angulars de les dones, els rostres delineats i diferenciats, les postures atrevidament sexuals… Tot en aquell quadre era un desafiament a la vista i a l’enteniment. Vaig sentir una gratificació íntima, una satisfacció tan profunda que se’m fa difícil intentar traduir-la en paraules.
Al meu voltant, alguns visitants observaven en silenci reverencial, com si estiguessin davant d’un altar. Altres feien fotos i uns quants ja estaven compartint les seves captures a les xarxes socials. Em vaig preguntar, és agradable aquest quadre? Què és el que m’atrau tant? Per què fascina a tanta gent? Potser, al final, som nosaltres els que hem construït convingudament la seva bellesa.
L’escriptora de contingut argentina Palumbo, en la seva newsletter «Un mail de M Palumbo», parlant dels nous cànons de bellesa escrivia al seu post Los nuevos facheros:
Aclarit això, és molt important ser conscient de per què ens agrada el que ens agrada. Hi ha mil factors que operen i molta literatura escrita. Un consens és que, si alguna cosa ens sembla bonic, és perquè majoritàriament un sector «dominant» o que respectem diu que és bonic. A vegades funciona a l’inrevés.
Llavors pot passar que alguna cosa que no vèiem com a desitjable (incloent-nos a nosaltres mateixos) de sobte es converteixi en una cosa genial, només perquè un dia un grup de gent se li va ocórrer que és boníssim i aconsegueix que això funcioni. O passa el contrari i et perjudica. A vegades el capitalisme actua de formes misterioses i és una gran notícia, perquè potser caiem, de casualitat, en una categoria que ens porti a la punta de la piràmide.
L’arrel d’«agradar» prové del llatí gratus, que avui equivaldria a «gratificant». Quan dic que alguna cosa m’agrada, manifesto que aquesta cosa em resulta plaent, desencadenant en mi una experiència íntima de gratificació i una reacció emocional positiva. L’acte de fer m’agrada a un tuit és un reflex d’aquesta avaluació subjectiva. Valoro si el contingut em resulta plaent o no i ho expresso amb un simple gest que s’uneix als d’altres individus que fan el mateix. Quan moltes persones manifesten el seu gust per un tuit, es considera socialment validat com a agradable, atorgant-li una autoritat social que el fa més influent.
Però no tots els m’agrada tenen el mateix valor. Quan un usuari a qui atorgo autoritat —pel seu professionalisme, admiració personal o altra raó— expressa el seu m’agrada envers un contingut, aquest contingut adquireix un valor afegit. L’autoritat de l’usuari-subjecte es transfereix al tuit-objecte en l’acte de fer-li m’agrada, fent el contingut més valuós per a mi. Un quadre de Picasso té més valor que un quadre d’un pintor anònim pel simple fet d’estar signat per Picasso.
La privatització dels m’agrada elimina aquesta diferència de valor i els homogeneïtza: tots són iguals. Ara no hi ha diferència entre el m’agrada d’un grapat de bots i d’un expert en la matèria. La validació social quantitativa (quantitat de m’agrada) s’imposa sobre la validació crítica o comunitària qualitativa (experts que aproven el contingut amb un m’agrada).
L’impacte d’aquesta dinàmica és profund. No només distorsiona la percepció de valor en el contingut digital, sinó que també modifica la nostra interacció amb les xarxes socials. Ens aboca a un escenari on la validació quantitativa predomina, reduint la complexitat de les nostres preferències i desitjos a simples xifres, desposseint-nos de la riquesa d’una avaluació crítica i significativa.
Si trobeu al meu perfil d’Instagram —no la trobareu— una foto del quadre de les senyoretes d’Avignon, no li feu like.
En un article per a la Revista GQ, Rebeca Suárez va definir a Justin Timberlake com a un «famós d’Schrödinger»: «Justin és, al mateix temps, un crack i un cràpula».
Recentment s’ha fet viral una foto de l’arrest del cantant per conduir sota els efectes de l’alcohol. La situació ha adquirit una dimensió addicional quan es va saber que l’agent de policia que el va detenir era tan jove que desconeixia qui era Timberlake —guanyador de deu premis Grammy. Quan Timberlake va mencionar que l’incident afectaria la seva gira mundial, l’agent va respondre: «Quina gira?».
Justin Timberlake: “I’m Bringing Shawshank Back” by Hunter Harris
Sota la dictadura de l’economia de l’atenció actual, fins el detall més minúscul és susceptible de convertir-se en un producte que pot ser explotat per transformar una notícia ordinària en un fenomen mediàtic. Però, el que m’interessa no és l’incident en si mateix —Timberlake està en hores baixes de la seva carrera—, sinó com aquest s’amplifica a través de les xarxes socials.
Saying "this is going to ruin the tour" after every minor inconvenience I have from now on https://t.co/wmRwdwdjFA
L’algoritme d’X no opera en el buit. Es nodreix dels teus m’agrada, presentant-te contingut personalitzat basat en aquestes interaccions. Els m’agrada són una moneda tangible. La suma de cors vermells, l’acumulació de valor «monetari», és una mètrica essencial per decidir quin contingut ha de ser promogut i compartit amb una audiència més àmplia. Així, els tuits que acumulen més m’agrada tenen una major probabilitat d’aparèixer en els feeds dels usuaris, amplificant el seu abast i influència.
No deixa de ser un procés de filtratge i priorització d’informació que impacta en la diversitat i qualitat del discurs públic. Els continguts sensacionalistes o polaritzants, que capturen l’atenció més fàcilment, desvien el focus de qüestions fonamentals, deixant fora del debat temes o veus crucials. Ens passem dies donant voltes sobre l’anècdota o el detall més humiliant, transformant-ho tot en una batalla cultural de trinxeres dreta-esquerra, davant la impossibilitat d’afrontar que hem de bregar una guerra de proporcions David contra Goliath. En el moment que es viralitza l’anècdota sensacionalista i s’estableix el marc de la «batalla cultural», l’esquerra ja l’ha perduda.
La dinàmica dels m’agrada també té implicacions psicològiques per a l’usuari: quan reps nombroses notificacions que validen el teu tuit, experimentes una sensació d’aprovació que alimenta el teu ego i actua com un reforç positiu. Aquesta retroalimentació constant et manté actiu i compromès amb la plataforma, un factor crucial per a la seva rendibilitat i creixement.
Així, els m’agrada esdevenen una substància addictiva que ens fa treballar, indirectament, per a Elon Musk i el seu imperi. Mentre produïm contingut per a la nostra «marca personal», beneficiem els interessos de Musk. La recent privatització dels m’agrada ho complica encara més. Ara, l’acció de donar un m’agrada perd el seu valor públic alterant el comportament dels usuaris-creadors: en lloc de publicar contingut pensat per trobar la validació instantània, ens centrarem en crear contingut més compartible.
Captura de pantalla: Article de Marita Alonso al diari SModa de El País
Paradoxalment la privatització dels cors pot acabar provocant l’efecte contrari al que Musk diu que busca: la creació d’un contingut més «políticament correcte» per assegurar-ne la compartibilitat —al final, ningú que vol construir una societat en positiu i de manera inclusiva compartirà mai les unpopulars opinions dels incels. Potser ja no basta un like per validar un contingut; potser ara cal que interactuem amb la piulada reaccionant amb una resposta o una menció. Això modificaria la lògica de distribució i visibilització del contingut.
lo de los me gusta públicos estaba bien porque a muchos os daba vergüenza que la gente viese que le dabais like a este tipo de cosas… ahora tenemos que aguantar que estas barbaridades sean virales y hacer como si nada https://t.co/ArzqSgY05e
Els mecanismes de les xarxes socials no només modelen el nostre comportament, sinó que també exploten les nostres necessitats psicològiques més bàsiques per mantenir-nos-hi lligats. En última instància, ens trobem atrapats en una xarxa d’interaccions que beneficia més als seus propietaris —privats, rics i conservadors— que als usuaris.
Suárez tancava el seu article sobre Timberlake amb una brisa d’optimisme, afirmant que
sobretot, Justin Timberlake ens agrada per això: si ha estat capaç d’equivocar-se una vegada i una altra per a després sortir a flotació, potser encara hi ha esperança. Per a ell i per a tots nosaltres també.
Els usuaris no som simples consumidors passius. A través de la cultura participativa, podem resistir i subvertir les dinàmiques imposades per l’economia de l’atenció. Els fandoms i comunitats en línia, per exemple, han demostrat que és possible organitzar-se i col·laborar per promoure contingut significatiu, desafiant la lògica de l’economia de l’atenció. Narratives de resistència i pràctiques col·laboratives poden empoderar els usuaris i generar canvis positius, destacant la importància de participar activament en la configuració de l’espai digital.
Fa nou anys, Twitter va fer un canvi important. Sota la direcció de Jack Dorsey, la plataforma va substituir els fav (que es representaven amb una estrella) pels m’agrada (simbolitzats per un cor). Aquest canvi no era només visual, sinó que va introduir una nova semàntica, alterant com els usuaris interactuen amb el contingut.
Ara, Elon Musk ha decidit fer un pas més enllà. Ha optat per privatitzar aquesta funció, és a dir, fer que els m’agradasiguin privats o invisibles per als altres usuaris. Només la persona que ha publicat el contingut podrà veure qui li ha fet m’agrada.
Aquest canvi no és un fet aïllat. És part d’una sèrie de transformacions importants que Musk ha implementat des que va comprar Twitter fa un parell d’anys. Aquestes modificacions han canviat significativament el funcionament de la plataforma i l’ús que en fem.
Yeah, we are making likes private.
Public likes are incentivizing the wrong behavior. For example, many people feel discouraged from liking content that might be "edgy" in fear of retaliation from trolls, or to protect their public image.
Segons Haofei Wang, director d’enginyeria d’X, la decisió de fer privats els m’agrada respon a la necessitat de protegir els usuaris: «Moltes persones se senten dissuadides de fer m’agrada a contingut que pot ser inquietant per por a represàlies dels trols o per protegir la seva imatge pública».
Amb aquest canvi, la funció del m’agrada es transforma. Ara, en lloc de ser una expressió pública d’aprovació, es converteix principalment en una mètrica per entrenar l’algoritme. Els teus m’agrada s’utilitzaran per decidir quin contingut et mostrarà la plataforma al teu feed personal. Les reproduccions (quantes vegades s’ha vist un contingut) passaran a ser la mètrica clau pels anunciants.
Si abans, amb el teu m’agrada llançaves un missatge al món manifestant «ei, això m’agrada», ara només li dius a l’autor «m’agrada, segueix publicant això».
La decisió de fer privats els m’agrada pot tenir conseqüències importants en com ens comuniquem i interactuem a la plataforma. Pot canviar la manera com expressem aprovació, com mesurem la popularitat del contingut i, fins i tot, com ens sentim validats socialment en l’espai digital.
El like públicament visible era un acte carregat d’un significat dirigit al gran Altre, és a dir, a la comunitat, al teixit social. Aquell m’agrada funcionava com una afirmació del desig i de la identitat del subjecte dins del camp social. Dir «això m’agrada, món» implica una posició del subjecte en l’entramat simbòlic, un intent d’inscriure el seu desig a l’estructura del gran Altre. Aquesta estructura es reflecteix a X, una xarxa amb el poder de transformar ràpidament el prestigi social. No deixa de ser una demanda de reconeixement, doncs, el m’agrada: «mira, això és el que jo aprovo, això és el que forma part de la meva identitat».
Amb la privatització del like, a partir de la qual només l’autor del contingut pot veure qui ha donat el m’agrada, el gest es replega cap a una interacció més íntima i bilateral. Ara, el like es converteix en una comunicació directa entre dos individus: l’autor del contingut i qui dona el m’agrada. Dir «m’agrada, segueix publicant això, usuari» és una comunicació directa i, sobretot, instrumental.
Aleshores, en termes lacanians, la privatització dels likes desplaça el desig cap a la demanda. Es redueix la dimensió del desig a una funció de consum i producció de contingut, on el subjecte es relaciona amb l’Altre de manera més instrumental i menys simbòlica.
Empiezas interesándote por Hegel, lees a Marx, te gusta mucho el cine y acabas estudiando Lacan. Cuando menos te lo esperas te conviertes en Zizek caminando distraído por las calles y comiéndote dos hot dogs al mismo tiempo. pic.twitter.com/WxIiGpsyHA
— Estamos filosofando (@estafilosofando) June 11, 2024
(Sí, estem vivint aquest moment)
Això comporta també implicacions en l’estructura de la intersubjectivitat a la xarxa social. Mentre que abans el m’agrada públic contribuïa a la construcció d’identitats socials compartida, ara es reforça la lògica algorítmica que personalitza i segmenta el contingut. L’economia de l’atenció es materialitza aquí amb efectes de reforç de les càmeres d’eco i la fragmentació de l’experiència social: cada subjecte és servit per un algoritme que respon a les seves demandes de contingut de manera gairebé narcisista, reforçant el seu propi desig sense la mediació del gran Altre. En aquesta cruïlla emergeixen els monstres (Alvise, etc.).
En la seva croada per erigir-se defensor de la llibertat d’expressió —una llibertat que segons Musk es troba violentament amenaçada per l’esquerra woke i la dictadura de la correcció política— el magnat justifica que aquesta mesura proporciona als usuaris una major privacitat.
Certament, aquesta decisió pot ser particularment beneficiosa per a certs grups. Els polítics i les figures públiques, per exemple, sovint es troben sota un intens escrutini públic. No és infreqüent que siguin durament criticats per haver fet m’agrada a tuits que contenen missatges considerats políticament incorrectes o inapropiats. Amb la nova mesura, els personatges públics podrien evitar controvèrsies com aquestes.
(Tanmateix, tot plegat ens ha de fer dubtar sobre l’equilibri entre la privacitat i la transparència en l’esfera pública digital, especialment quan es tracta de figures influents en la societat. El canvi pot protegir la privacitat individual, però també pot reduir la rendició de comptes i la transparència en el discurs públic).
Captura de pantalla: publicada per l’usuària d’X Ashley Feinberg del tuit pornogràfic agradat pel compte de Cruz / Web: The Guardian
El canvi de funcionalitat se suma a la introducció de les notes, la flexibilització de les polítiques de moderació de contingut, la subscripció de pagament per una versió «premium» de l’aplicació i les restriccions a bots i comptes no verificades. Musk presenta tots aquests canvis com el seu full de ruta per donar més llibertat als usuaris de la xarxa social: una narrativa interessada i evidentment enganyosa.
La metamorfosi de l’àgora digital, encarnada en la plataforma que coneixíem com a Twitter, ha engendrat una dialèctica complexa entre l’aparent democratització de l’expressió i les estructures de poder subjacents. La Web3 no és només producte de la innovació tecnològica, sinó que afecta profundament com es crea i es comparteix la informació en la societat.
La transició des d’un paradigma vertical i monolític de comunicació (representada pels mitjans de comunicació de masses tradicionals) cap a una estructura aparentment rizomàtica i descentralitzada amaga una nova forma de dominació: l’algorítmica. Pot semblar que la veu de qualsevol ciutadà té el mateix pes que la dels poderosos, però en realitat, els algoritmes influeixen molt en qui acaba sent escoltat.
L’algoritme actua com un governant invisible amb molt de poder i influència. Decideix quina informació veus i quan la veus, i això acaba influint en com pensem i qui som en el món. Sota una lògica capitalista, orientada a la maximització del temps d’interacció i el consum publicitari, en resum, es configura una nova subjectivitat colonitzada. Les bombolles de filtres resultants no són més que l’expressió mateixa d’una hegemonia cultural digitalitzada, on la diversitat se sacrifica en l’altar de la confirmació cognitiva.
Aquest escenari planteja la següent aporia: la promesa d’emancipació comunicativa es veu subvertida per les mateixes estructures que la fan possible o, dit d’una altra manera, les xarxes socials prometen donar-nos més llibertat per expressar-nos, però alhora ens limiten d’una manera subtil. La veritable llibertat d’expressió en l’era digital requereix no només l’accés a les plataformes, sinó una deconstrucció crítica de les relacions sociotècniques que les sustenten. Només així podrem crear un espai digital realment lliure i divers, on la tecnologia ens ajudi a crear una societat més conscient i menys controlada pels interessos econòmics de les grans empreses tecnològiques.
Tenint això em compte, a quina llibertat aspira Elon Musk?
Les xarxes socials, com Twitter, han demostrat tenir un gran poder i influència, especialment en moments de crisi social i política. Pensem, per exemple, en moviments com el 15M, la Primavera Àrab o Occupy Wall Street. És difícil imaginar que aquests moviments haguessin tingut el mateix impacte sense Twitter.
Un cas que il·lustra molt bé aquest poder va ser durant els disturbis al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021. En aquell moment, Twitter va prendre una decisió sense precedents: va bloquejar els comptes de l’aleshores president Donald Trump, que estava utilitzant la plataforma per incitar a la violència.
L’acció de Twitter va mostrar dues coses importants: 1) el gran poder que té la plataforma per influir en esdeveniments polítics importants i 2) la complexitat del seu paper en la societat.
Per una banda, Twitter pot ser una eina que dóna veu a la gent i ajuda a organitzar moviments socials. Però per l’altra, també té el poder de decidir qui pot parlar i qui no, actuant com una mena de «guardià» de la conversa pública.
En resum, Twitter (i les xarxes socials en general) tenen una doble naturalesa: poden ser instruments de llibertat d’expressió, però també mecanismes de control sobre el que es diu i com es diu. Això planteja preguntes importants sobre qui hauria de tenir aquest poder i com s’hauria d’utilitzar de manera responsable.
Potser la demostració de poder en la crisi del Capitoli va ser el desencadenant pel qual Elon Musk, una figura amb una curiosa barreja de messianisme tecnològic i capitalisme desenfrenat, va decidir embarcar-se en el llarg i tortuós procés de l’adquisició de la companyia. Tot i que, amb la seva narrativa quasi orwelliana, ens vulgui fer creure que la seva intervenció es basa en la defensa intransigent de la llibertat d’expressió, no cal rascar massa per veure que les veritables motivacions rauen en una pulsió narcisista i un desig insaciable de dominar l’esfera pública.
Me gustan los aviones, me gustas tú
Em pregunto si realment privatitzar el m’agrada, mentre s’utilitza per entrenar l’algoritme que configura el feed «per a tu», serveix per combatre la suposada espiral del silenci que Musk assegura que existeix en la societat contemporània assotada per la dictadura de la correcció política. Aquesta privatització revela la següent paradoxa: promou la privacitat a la vegada que reforça un sistema que filtra i selecciona el contingut que consumim, creant una il·lusió de llibertat d’expressió mentre perpetua una forma subtil de censura algorítmica.
El mecanisme aparentment contradictori de Musk revela una estratègia ambigua en la seva suposada lluita contra la repressió de la llibertat d’expressió. La situació ens obliga a plantejar-nosdiverses preguntes importants: realment existeix aquesta majoria social silenciosa que Musk menciona? És cert que hi ha un gran grup de persones que se senten privades de fer comentaris obertament racistes, masclistes o classistes?
En cas que tal situació sigui real, cal preguntar-se: és bona o dolenta per a la democràcia? Si considerem que la democràcia és el millor sistema possible en termes pràctics, hem de reflexionar sobre si l’autocontrol d’aquestes veus contribueix a una societat més harmoniosa.
No obstant això, el plantejament ens enfronta a un dilema: estem sacrificant una veritable llibertat d’expressió per mantenir l’harmonia social? I de ser així, quines implicacions a llarg termini té per a la nostra societat democràtica?
Les respostes a tals interrogants no són senzilles, però resulten crucials per comprendre l’impacte real de les decisions de Musk i les seves possibles conseqüències per a la llibertat d’expressió i la convivència democràtica.
Quan pensem en com fer una societat més justa, immediatament pensem en l’abolició del neoliberalisme i dels valors hiperindividualistes com la solució ideal. Però, no és aquesta tasca titànica, una que requereix tant de temps i esforç, que ens manté inactius i passius davant l’acceleració cap a l’obscuritat nihilista de la societat postmoderna? Hem de començar assumint, per a la nostra empresa en defensa dels drets humans i de la democràcia, que no és necessàriament dolent per a la democràcia que algunes persones se sentin incòmodes expressant idees obertament i orgullosament masclistes, racistes o feixistes.
La llibertat d’expressió no és simplement la capacitat de dir qualsevol cosa, sinó la responsabilitat d’entendre l’impacte del que es diu en l’espai simbòlic. Quan certs discursos es veuen reprimits, no és merament un acte de censura, sinó una forma de protegir l’espai simbòlic col·lectiu de la degradació i el conflicte constant. Això es converteix en un acte d’autoregulació social, on la societat decideix quins discursos es consideren perjudicials per a la cohesió i la convivència.
A més, la idea de la majoria silenciosa ens obliga a reconsiderar la naturalesa de la democràcia. La democràcia no es defineix només per la llibertat absoluta d’expressió, sinó també per la capacitat de la societat de crear un espai comú on els individus puguin coexistir de manera constructiva. Si certs discursos es cohibeixen és perquè s’ha reconegut que destrueixen més que no pas construeixen l’espai comú.
Un podria pensar que les societats premodernes podrien haver utilitzat el mateix argument contra les reivindicacions obreres i feministes: «Tals discursos s’haurien de reprimir perquè degraden l’espai simbòlic col·lectiu (el del privilegi patriarcal i de les classes dominants)». Presento l’argument, però, assumint el marc dels drets humans que estableix la base de per a la dignitat humana.
Considerem el marc universal dels drets humans no com una simple llista de normes imposades, sinó com el producte d’un llarg procés d’autoreflexió ètica i acords interculturals. Representen un acord bàsic sobre la dignitat humana que s’ha aconseguit a través de molts debats i desafiaments. Són la base que permet l’existència de societats diverses i justes, i són el fonament ètic sobre el qual podem construir una ciutadania global capaç d’enfrontar-se als reptes del món actual.
Certament, hem de ser oberts a la crítica i al diàleg intercultural sobre els drets humans. Però, atenció! Això no vol dir abandonar-los. Al contrari, significa aprofundir-hi, enriquir-los amb diverses perspectives culturals, sempre mantenint com a nucli el respecte a la dignitat humana. La dinàmica dialèctica no debilita els drets humans, sinó que els reforça.
Els drets humans no són un simple fetitxe ideològic; són una conquesta ètica de la humanitat. No són merament una imposició d’Occident, sinó l’expressió de valors universalitzables com la llibertat, la igualtat i la solidaritat. Valors que proporcionen un marc comú per al diàleg entre cultures. La qüestió aquí no és si hem de qüestionar tot, incloent-hi el marc dels drets humans; és clar que sí! Però hem de fer-ho amb la consciència que el qüestionament no ha de conduir-nos al relativisme que deixa indefensos els més vulnerables.
En última instància, els drets humans són l’eina més important que tenim per protegir aquells que més necessiten defensa contra els abusos de poder. La seva importància rau precisament en la seva capacitat per superar les diferències culturals i establir una base comuna des de la qual podem criticar i resistir les injustícies. Per tant, defensar els drets humans és, en essència, defensar la possibilitat mateixa de la justícia i la dignitat en el món actual.
La nostra tasca no és, aleshores, abolir el neoliberalisme o fomentar una llibertat d’expressió absoluta, sinó construir una nova ètica de l’expressió, on la llibertat s’entén en el context de la responsabilitat col·lectiva. La veritable lluita és contra la repressió visible i les forces més subtils que degraden el nostre espai simbòlic compartit. Aquí rau la complexitat de la democràcia: una contínua negociació entre la llibertat individual i la cohesió social.
Però això és una qüestió per a un altre reportatge.
Diu l'amo del tros que ara els "m'agrada" seran privats. Molt bé. Quan m'agradi-m'agradi una piulada, serà públic. Si només és un "Ah, mira, t'he vist i hola", potser no caldrà. Un tic i au.
Per respondre a la pregunta sobre si la privatització dels likes realment serveix per fer més lliures els usuaris en les seves interaccions amb el contingut hauríem d’anar més enllà i preguntar-nos: què és, en realitat, el m’agrada? En analitzar-lo com un fenomen multifacètic, podem desvelar les seves diverses manifestacions i funcions socials.
Aquí, el m’agrada no és simplement un indicador de preferència, sinó un símbol de reconeixement social, un instrument de conformitat i, alhora, una eina de resistència. La seva privatització, per tant, no és només una qüestió tècnica, es també un canvi profund en les dinàmiques de validació social i de poder.
Ens trobem davant d’un acte que, mentre pretén alliberar l’individu de la pressió social explícita, reforça una forma més insidiosa de control: la manipulació algorítmica dels nostres gustos i interaccions, sota una estratègia d’economia de l’atenció que polaritza i crea un entorn favorable perquè s’escampin notícies falses i discursos extremistes i populistes d’ultradreta que trenquen amb els consensos socials sorgits dels drets humans i posen en perill les nostres llibertats i la democràcia.
Per entendre realment què implica fer privats els m’agrada, hem de pensar en la tensió entre el que es veu i el que no es veu, i entre la llibertat aparent i el control ocult. Aquest canvi pot transformar com ens relacionem a la plataforma, com mostrem aprovació, i fins i tot com expressem qui som en el món digital.
El meu objectiu és explorar aquesta paradoxa: com un canvi aparentment petit com fer privats els m’agrada pot tenir un impacte profund en com interactuem i ens expressem a les xarxes socials. Es crea una nova tensió entre el que és públic i el que és privat, on la tecnologia tant ens pot alliberar com controlar-nos.
El cor, primer, se’ns presenta buit. Només veiem el seu contorn. Quan li fem clic s’omple de vida. S’activa una animació veloç que celebra la nostra connexió momentània amb l’univers digital. És un gest íntim i, alhora, públic, un breu recordatori que som visibles, que existim en els ulls dels altres, fins i tot en aquest vast mar de missatges fugissers. Abans, una piulada agradable per a mi podria haver passat desapercebuda, però ara viatja pels feeds com un missatger de la meva aprovació.
Un cor buit és una metàfora de la nostra pròpia alienació: aguaita la validació externa per sentir-se complet. Amb cada interacció afirmem la nostra existència en l’esfera pública digital, un acte de reconeixement que ens allibera i ens esclavitza simultàniament. Aquest és el parany de la il·lusió ideològica: creiem que controlem les nostres accions, però, en realitat, som manipulats per la mà invisible de l’algoritme, que guia els nostres desitjos i percepcions.
what’s the point of liking a tweet if someone who is infatuated with me can’t see it and analyse what it means
Heu sentit parlar algun cop del mite de l’anell de Giges? Ho relata Plató a La República i ho recupera Ciceró a De Officiis per il·lustrar les seves tesis. (Diuen que hauria inspirat a J.R.R. Tolkien per concebre la idea de «l’anell per governar-los a tots», tot i que no hi ha confirmació palesa). Més o menys la faula diu així:
En un racó remot de Lídia, vivia Giges, un pastor que, tot i la seva humilitat, amagava una profunditat d’esperit que pocs podrien sospitar. Un dia, mentre pasturava el seu ramat sota un cel ennuvolat que semblava reflectir els seus propis pensaments, un terratrèmol va obrir una esquerda sota els seus peus. Intrigat, com si una força invisible el guiés, Giges va decidir explorar la fissura. A l’interior, va trobar una cova subterrània plena de secrets oblidats pel temps, on un cavall de bronze, massís i majestuós, amagava un tresor peculiar: el cos d’un gegant nu amb un anell d’or al dit.
Giges va agafar l’anell i va tornar a la superfície, sentint un estrany pressentiment al seu interior. Dies més tard, va descobrir per accident el poder ocult de l’anell: girant-lo sobre el seu dit, es tornava invisible. Aquest nou poder va fer créixer dins seu un aliatge de temor i excitació. Giges es va endinsar en un món de desig i ambició. Es va infiltrar al palau reial, seduint la reina amb paraules dolces i mirades furtives, i junts van ordir un pla per assassinar el rei. Amb l’anell d’invisibilitat, va prendre el tron de Lídia. No va trigar, però, en descobrir que el poder no era més que una altra forma de solitud. En el silenci de la nit, sota el llast de les seves accions, es preguntava si el destí no l’havia condemnat a una existència de penombra, on la frontera entre el bé i el mal restava difuminada com el record d’un somni incert.
Plató, a través del personatge de Glaucó, en el llibre II de La República, narra el mite de l’anell de Giges per discutir la naturalesa de la justícia i la moralitat humana. L’argument principal és que la justícia, lluny de ser una qualitat intrínseca de l’ànima humana, és una convenció social. Si tinguéssim el poder d’actuar injustament sense por que ens descobreixin o ens castiguin, ho faríem. Això implica que ens comportem de manera justa no per convicció moral, sinó per por a les conseqüències que suposaria no fer-ho.
Davant el dilema del tranvía, si la persona que té el control de les vies fos invisible, i hagués d’escollir entre salvar la vida de cinc persones o la vida de la seva mascota, sense cap mena de dubte escolliria a l’animal, per exemple.
Giges utilitza el poder que l’atorga l’anell per al seu propi benefici, sense considerar la justícia o el benestar de l’Altre. L’anonimat i l’absència de responsabilitat que li atorga la invisibilitat de l’anell, fa més fàcil que actuï immoralment; sense responsabilitat ni vigilància, les persones tendim a actuar de manera egoista i, sovint, destructiva.
Elon Musk està creant una eina poderosa semblant a l’anell d’or de Giges, a la qual tots hi tenim accés. En La República, Sòcrates qüestiona la perspectiva cínica de Glaucó, argumentant que la justícia és valuosa en si mateixa, tant per a l’individu com per a la societat, i que només una vida justa pot portar a l’harmonia de l’ànima i al benestar. Cada vegada de manera més evident, X ens permet actuar des de la invisibilitat, traient a la llum les nostres tendències més fosques.
Captura de pantalla: X is about to start hiding all likes | The Verge
Aquesta setmana us convidem a endinsar-vos en un reportatge especial que publicarem en sis parts, explorant a fons les conseqüències de privatitzar els m’agrada a X, el que ha estat fins ara —i des que era Twitter— «el gran diari d’internet». Acompanyeu-nos en aquesta anàlisi crucial que desentranyarà les implicacions d’aquest canvi per als usuaris i la plataforma.
En l’obertura, titulada I. Elon Musk i l’economia oculta dels «m’agrada», desemmascararem la narrativa enganyosa d’Elon Musk sobre X. Descobrirem com la privatització dels m’agrada no és un acte de llibertat, sinó una subtil forma de control que transforma les nostres interaccions en mera mercaderia digital.
En el segon article, II. L’eco de la fama: Com un arrest es converteix en viral, seguirem el viatge d’una notícia sobre Justin Timberlake per les xarxes, revelant els mecanismes ocults que amplifiquen el soroll i silencien la substància. Una exploració de com l’economia de l’atenció ens manipula sense que ens n’adonem.
En el tercer article, III. El nou mercat dels cors: Quan l’aprovació es torna invisible, analitzarem la metamorfosi del m’agrada, d’expressió pública a moneda invisible. Veurem com aquest canvi altera profundament la manera com valorem i interactuem amb el contingut, prioritzant la quantitat sobre la qualitat.
En el quart article, IV. L’ascens de l’esquirol: Alvise Pérez i la nova dreta digital, ens endinsarem en el món de la desinformació i la polarització, utilitzant el cas d’Alvise Pérez com a lent per examinar com les xarxes socials alimenten l’extremisme i distorsionen el discurs públic.
En el cinquè article, V. Herois, dolents i malentesos: The Boys i la sàtira incompresa, explorarem com una sèrie de superherois revela les dinàmiques complexes de les comunitats digitals. Veurem com la privatització dels m’agrada pot alterar la nostra percepció col·lectiva i individual de la cultura popular.
El sisè i darrer article, VI. Estratègies per navegar en l’era post-m’agrada, conclou amb estratègies pràctiques per mantenir la nostra integritat en l’era post-m’agrada. Una crida a l’acció per recuperar el control de les nostres interaccions digitals i resistir la manipulació algorítmica.
Fa uns mesos va fer-se viral a X un fragment del podcast de dos nois (molt) joves que xerraven sobre la llei d’amnistia. La majoria dels tuits tenien la intenció de burlar-se d’ells. Exposar-se a les masses implica riscos dels quals, tinc la sensació, les noves generacions són conscients, però que sovint intencionadament ignoren.
En temps on l’atenció és un dels béns més preuats, tots competeixen per ser informadors: polítics, activistes, estudiants, experts, periodistes, filòsofs, panelistes, etc. Tots busquen colar la seva «humil opinió» o la seva veritat en el flux informatiu. I ho fan de la manera més estrident, per a deixar clar a l’algorisme que el seu val la pena ensenyar-ho. Desitgen sortir de la seva intimitat, projectar-se sota els focus, obtenir reconeixement i un cop a l’esquena
Els altres paren atenció, sigui reconeixent-los sigui rient-se d’ells. Reaccionant, donem formes a aquests subjectes virtuals: subjectes construïts que es projecten com a autèntics; ignorants que pretenen semblar savis; situacionistes inintencionats; consciències egoistes que busquen ejectar-se de la seva intimitat, sota els focus d’una massa atordida per les llums que ho il·luminen tot, tot el temps i per tots costats.
Per a ser crític —jutjar amb consciència— es necessita temps. Temps per dubtar, per escoltar i baixar els fums. Anar més a poc a poc per progressar més de pressa.
En la roda capitalista, en la qual estem sent un recurs més de la maquinària de producció, el temps sembla ser limitat per les necessitats que mereixen ser cobertes per a assegurar l’existència. Dins d’aquest corrent, d’aquesta inèrcia a la qual ens aboquen, el reconeixement i la fama són ideals que ens permetrien viure sense esforç i amb més temps.
Potser les noves generacions ja no creuen que Déu els hagi fet així; ja no creuen en egos ni superegos que els pre-condicionin; ja no creuen en estructures socials en les interseccions de les quals emergeixin com a subjectes subjectats; ja no creuen en transcendentals ni en ideals absoluts que es despleguin ni que siguin temps; ja no creuen que són responsables de la seva vida i que l’han de viure com si fos una obra d’art; ja no creuen que són obrers, l’emancipació dels quals accionaria una dialèctica històrica fins a portar-los a un futur millor on fossin lliures.
El nihilisme, tot i que imperant, tampoc esdevé l’alternativa hegemònica. El sentit que les noves de les generacions urbanes construeixen parteix de la premissa que per a «ser algú» i viure bé, amb temps, el millor és «viure del conte». El conte que un explica, amb personatges inventats, i amb un com a protagonista. Aquest subjecte virtual, mescla d’autenticitat i ficció, que la gent consumeix en petites dosis, buscant una coherència —difícil de trobar en continguts tan efímers i breus—, i un arc de personatge que «aporti valor» (no em demanin que expliqui què és aportar valor perquè mai ho he entès molt bé).
Una altra forma d’expresar aquesta idea és mitjançant la «filosofia delulu». Mariana Toro presenta el concepte a aquest article d’ethic i ho resumeix en una màxima: «consisteix en ser una mica il·lús, viure una realitat que no és la que és, però sí la que es desitja».
L’aparentment única possibilitat viable és fer-nos producte digital de nosaltres mateixos i dissociar-nos en el nostre subjecte virtual, col·locant en ell una mescla de possibilitats insatisfetes i realitat. Viure del conte.
No m’entenguin malament, no ho jutjo. Alguns diran que és decadent i trist, i altres diran que és una oportunitat per construir-nos a nosaltres mateixos. A mi m’importa esclarir si és així com succeeix, si és això el que ve, i sota quins paràmetres culturals i tecnològics es construeix aquest món virtual plagat, cada vegada més, de subjectes virtuals que creen i consumeixen el gran conte que és la història del món i les seves aventures.
És fàcil escoltar comentaris negatius o desconfiats sobre el «ciberactivisme». En el passat, s’ha comparat amb «l’activisme de sofà». Inclús s’ha percebut com a fer un like o compartir un post enlluernador per xarxes i quedar-se satisfeta amb una mateixa. Sembla que podria ser l’expressió del reaccionarisme més mandrós: clicar un botonet per a autoconvèncer-te que ja has fet la teva part, sense fer res significatiu.
No estem d'acord amb aquesta visió a ciberpoder.net/.
La creixent digitalització del món i la nostra creixent connectivitat en línia destaquen la necessitat de polititzar aquest espai. Quan parlem de polititzar, no ens referim a subjugar-lo als interessos dels partits polítics. A ciberpoder.net/, parlem de fer-lo més crític, exposar les dinàmiques de poder i assegurar que estiguin orientades cap a la justícia i la igualtat, no cap als beneficis de les grans empreses.
Un vídeo viral a YouTube d’un creador d’extrema dreta sobre impostos pot tenir un impacte més gran entre els adolescents i joves que una campanya de sensibilització als instituts, la major part de les vegades. En una franja d’edat diferent, un anunci patrocinat a Facebook d’una empresa d’alarmes, dirigit a adults de 50-70 anys, pot ser més impactant que cinc anys d’activitats culturals organitzades pel teu ateneu local.
És urgent que treballem valentament i compromesos a les xarxes i mitjans digitals. És possible comunicar amb eficàcia amb textos breus, cosa que motiva les grans empreses a invertir grans quantitats de diners en anuncis a Google, publicacions patrocinades a Facebook o tuits promocionats a X.com.
I què passa amb la lluita tangible, la lluita econòmica, i la millora de les condicions materials dels treballadors i la gent del carrer?
La lluita als carrers continua. Des del primer dia, veiem ciberpoder.net/ com una plataforma per organitzar-nos i connectar amb altres persones. Molts de nosaltres combinem accions físiques, com sindicats, associacions de veïns, partits polítics progressistes, xerrades i col·lectius, amb accions digitals per aconseguir el màxim impacte.
Habitar les xarxes i internet també implica reconèixer les seves contradiccions. Sovint, passem temps en plataformes controlades per empreses de Califòrnia o la Xina que busquen crear addicció entre els usuaris. Tot i això, això no ens atura. ciberpoder.net/ (o qualsevol altre col·lectiu o associació amb objectius similars) neix per facilitar l’activisme digital i és especialment per a aquelles persones que comparteixen la preocupació que internet pugui contribuir a la desigualtat i la injustícia, i creuen que això s’ha de canviar.
Som una generació que està molt connectada en línia, i aquest és el moment ideal per fer que la xarxa sigui millor. Organitzem-nos ja.
El progressisme hauria de prendre consciència de les implicacions socials i polítiques d’allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular
Fa uns dies em vaig trobar amb una antiga companya de feina amb qui, sincerament, mai vam arribar a tenir molta relació. Durant uns mesos vam treballar junts a l’equip de màrqueting de l’empresa. La Susana treballava des de Madrid i jo des de Barcelona. Ens comunicàvem principalment mitjançant videotrucades o correu electrònic. El nostre tracte era bastant cordial, com és d’esperar entre companys de feina. Potser el fet que teníem més o menys la mateixa edat —dos professionals que s’havien incorporat alhora a la companyia multinacional— i que treballàvem en un equip format per professionals de més de 40 anys ens unia d’alguna manera.
La directora de màrqueting va aprofitar un parell de dies abans de les vacances d’hivern per celebrar la trobada anual de l’equip. Aquesta tindria lloc a Madrid i, després d’un intens taller on es van repassar els indicadors clau d’èxit anuals (KPIs), vam sortir per gaudir de la nit madrilenya com a part d’una activitat de foment de l’equip. Aquesta trobada va servir per conèixer la Susana en persona, i, de fet, va ser l’única vegada que ens vam veure físicament.
Després de sopar en un restaurant, vam passar la nit en un karaoke. Ens vam tancar en una sala durant un parell d’hores i, entre gintònics i ron coles, vam cantar les típiques cançons de karaoke de tota la vida. Un dels grans èxits que no podia faltar va ser La gata bajo la lluvia de Rocío Dúrcal. La Susana va agafar un micròfon i jo en tenia un altre. Va començar a cantar amb una passió profunda i amb una veu que ens va deixar a tots bocabadats. Malgrat els nombrosos anys que he passat formant-me com a cantant d’òpera, no em vaig unir al cant de la Susana; no volia trencar l’atmosfera meravellosa que havia creat amb el cant dels primers versos.
La cançó de Rocío Dúrcal parla d’una ruptura amorosa i de la tristesa que se’n sent. Hi ha moltes cançons sobre ruptures, però la capacitat per expressar els sentiments universals de tristesa, dolor i vulnerabilitat de La gata bajo la lluvia, mitjançant una melodia potent i intensa en forma de balada, ha fet que esdevingui una expressió a la qual recórrer en moments de baixos emocionals quan cal trencar el silenci i trobar formes de comunicar el que sentim sense saber com. S’ha convertit en un autèntic èxit en el món de parla hispana.
La Susana va acabar de cantar aquell tema i ens va deixar amb el cor encongit: un fenomen que només poden aconseguir les grans artistes.
La intimitat, la intensitat i l’atmosfera que crea aquesta balada contrasten considerablement amb l’electronic dance music. No obstant això, a vegades, les reinterpretacions formals d’un so poden canviar el seu significat i l’efecte emocional que provoquen. A principis d’aquest mes, el productor i DJ estatunidenc Steve Aoki va sorprendre tothom amb una remescla de La gata bajo la lluvia, interpretada per la cantant Belén Aguilera, al festival de música electrònica Tomorrowland.
https://www.youtube.com/watch?v=jUmmatAkLFo
Amb una base electrònica que convida a ballar al ritme del beat i uns sintetitzadors que modifiquen el to i la cadència de la melodia interpretada per Belén Aguilera, el públic cantava, saltava i es deixava portar, alegres, amb una cançó que originalment estava concebuda per expressar íntimament una tragèdia i que, per això, s’ha convertit en paradigmàtica en l’imaginari col·lectiu.
De la mateixa manera que les cançons, els memes són artefactes culturals que evolucionen i acumulen diverses capes de significat amb el temps. I en aquest procés, poden arribar a modificar completament el seu significat inicial. Parlàvem d’això a l’article sobre la conferència sobre memes i política, prenent com a exemple el meme de «perro sanxe», que va sorgir per desprestigiar la imatge del president del Govern espanyol i que va ser reapropiat pels socialistes i pel mateix Pedro Sánchez, durant la darrera campanya electoral, per convertir-lo en un símbol de reivindicació pròpia.
Ara bé, plantejo el següent dubte: en els exemples de La gata bajo la lluvia i el meme «perro sanxe», quan reiterpretem i ressignifiquem l’artefacte cultural, es conserva part del context original —amb el risc d’incorporar els valors simbòlics previs a l’apropiació i resignificació de l’artefacte— o es perd completament?
Attenzione, Pickpocket! Memes «sense» ideologia
Imagina’t passejant per Venècia, ciutat italiana amb una elevada densitat poblacional i una de les principals destinacions turístiques d’Europa. De sobte, sents els crits d’una dona adulta que ressonen darrere teu, com si algú estigués anunciant un perrito piloto a la fira de la festa major del teu poble. Les seves paraules ressonen: «Attenzione, pickpocket! Attenzione, borseggiatrici!»
Sense saber què està passant, gires el cap ràpidament. Identifiques una dona alta i corpulenta, d’uns 55 a 60 anys, que està enregistrant la situació amb el seu telèfon mòbil. Persegueix una noia jove, la qual amaga el rostre amb les mans mentre intenta escapar. La dona continua cridant mentre passa pel teu costat amb una cadència i un to de veu que recorda el d’una contralt lírica.
Això és el que els usuaris de TikTok veuen quan deixen de fer scroll al vídeo del compte @cittadininondistratti2. Una sensació de justícia els embolcalla. Aquella jove estava robant —o anava a fer-ho— a turistes innocents. Podries ser tu la víctima perfectament. L’heroïna d’aquesta història l’identifica, la persegueix i la filma per exposar-la públicament, evitant que continuï amb la seva activitat delictiva. «S’ha fet justícia», penses mentre ets estirat al llit de casa teva, alliberant-te de la inquietud del sentiment d’injustícia en recordar aquell moment en què et van robar l’iPhone a la línia groga del metro de Barcelona.
Potser he exagerat assumint com et sentiries en veure el vídeo. Tanmateix, els meus prejudicis i conclusions es deriven dels comentaris que els usuaris i usuàries solen deixar en aquests vídeos.
La dona que crida com si fos l’alarma d’un cotxe és Mònica Poli, de 57 anys, regidora de la Lega Nord (un partit polític d’extrema dreta) al consistori venecià, i membre de la patrulla ciutadana Cittadini Non Distratti (Ciutadans no distrets), creada fa més de 30 anys per «posar fi als robatoris a la zona del Vèneto», i vinculada amb la Patrulla Ciudadana de Barcelona, presumptament creada amb una finalitat similar.
A TikTok, com en el cas del porc, no es malgasta res. En qüestió de dies, els vídeos de la regidora ultradretana apareixen a la teva For You Page, arribant a milers i milers d’usuaris, alimentats per l’algoritme que busca captar la teva atenció. Els més astuts aprofiten els àudios per crear vídeos divertits i així neix el meme d’Attenzione, Pickpocket!. Es popularitza de tal manera que a Tomorrowland, el DJ ALOK el fa sonar com a element rítmic del seu tema electrònic.
De la mateixa manera que La gata bajo la lluvia, l’àudio dels vídeos d’aquest compte de TikTok s’utilitza en un altre context i es transforma. La patrulla racista i feixista italiana que vol prendre’s la llei per la seva mà pugen vídeos a TikTok per difondre la seva activitat «honorable» i promocionar-se, a més de fer escarni públic de les carteristes —generalment són dones borseggiatrici qui apareixen als vídeos d’aquest compte, i no homes borseggiatori. No obstant això, el significant d’aquest producte audiovisual és «segrestat» per complir una altra funció: escenificar a través de la particularitat formal del crit «Attenzione, pickpocket!» (atenció, un lladre!) situacions quotidianes per fer-nos riure i entretenir-nos.
Tot i que es perdi el context inicial, quan viralitzem aquest tipus de vídeos i àudios, no estem d’alguna manera contribuint a la promoció d’exercicis antidemocràtics i injustos com els que porten a terme les patrulles ciutadanes?
Evidentment, el jove que utilitza l’àudio per escenificar un malentès de robatori a la platja no té la intenció conscient de blanquejar i justificar les patrulles ciutadanes. Això no vol dir que contribueixi, encara que sigui lleugerament, a propagar el contingut del compte de la patrulla ciutadana i a aconseguir el seu objectiu: la promoció.
Encara que no existeixi la intenció conscient i creguem que ens apropiem del meme i el despullem de significat, en realitat, indirectament i des d’una perspectiva pragmàtica, estem amplificant la capacitat d’acció del significat inicial.
Un exemple d’això és que ja tots coneixem qui és Mònica Poli. Ha arribat a ser entrevistada pel New York Times, on s’explica com s’ha convertit en una figura internacionalment coneguda. Una dona fins i tot li va demanar un autògraf en reconèixer la seva veu. L’estètica feixista d’«Attenzione, pickpocket!» ha atorgat prominència a una regidora de la Lega Nord, qui obtindrà avantatges polítics d’això i que, sens dubte, podria ascendir en les files del seu partit i dins el consistori venecià.
Patrulles ciutadanes
Les patrulles ciutadanes, tot i les intencions aparentment nobles, presenten greus problemes que les fan incompatibles amb els principis democràtics i la justícia. L’assetjament als carteristes podria semblar una resposta justa, però no és la manera adequada de prevenir o enfrontar els delinqüents. A més, la baixa taxa de criminalitat a ciutats com Venècia desmenteix la suposada urgència d’aquestes patrulles.
A Barcelona, la Patrulla Ciutadana de Barcelona o ROAR (Residents Organization Against Robbery) i Helpers BCN són exemples de patrulles ciutadanes de l’òrbita de la ultradreta, que comparteixen contingut racista a les xarxes i fins i tot exerceixen violència innecessària contra les carteristes.
Aquests grups són constantment denunciats per agressions a persones estrangeres i, tot i que n’hi ha que neguen ser racistes, actuen sempre basant-se en estereotips, practicant l’assetjament racial. A més, l’aparent absència de proves substancials abans d’actuar causa danys irreparables i pot augmentar l’hostilitat cap a comunitats específiques. No es pot ignorar que la ultradreta instrumentalitza aquestes situacions per promoure els seus discursos d’odi, utilitzant la seguretat com a excusa per albergar prejudicis profundament arrelats i perjudicar la cohesió social.
Les patrulles ciutadanes no només són antidemocràtiques, sinó que també fomenten la discriminació i minen els principis de justícia.
Ganas de Madrid, con ganas
L’equip de campanya de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va publicar l’abril de 2023 l’spot publicitari de la campanya, acompanyat d’un jingle que es recorda molt fàcilment: ganas, tú ganas, ganas de Madrid, con ganas. Melodia guiada pel ritme marcat per un esclafit de dits hipnòtic i contagiable. No he trobat cap DJ que hagi fet una mescla d’això, llàstima!
La veritat és que aquest jingle té totes les característiques per fer-se viral a TikTok. I així ha estat, des que un jove becari de periodisme, Mario Agui, va penjar al seu canal un vídeo amb l’Ayuso «ballant» i esclafant els dits al son de la melodia del Partit Popular madrileny.
El vídeo d’aquest jove usuari, amb pocs seguidors, es va viralitzar ràpidament, arribant a superar el milió de visualitzacions en pocs dies. El fet que Ayuso «ballés», encara que només fossin uns segons, amb la melodia de campanya, va propiciar l’aparició d’una nova tendència viral.
El Partit Popular de Madrid va produir el jingle electoral per promocionar la seva candidatura política per a les eleccions autonòmiques de maig de 2023. Ho va fer directament a través de canals com ara la televisió, les ràdios i les seves xarxes socials oficials.
Sense voler, la multitud de joves que van utilitzar l’àudio per produir vídeos amb intencions humorístiques o crítiques, indirectament, ajudaven a assolir l’objectiu de la producció de la melodia original: fer campanya per Ayuso.
Per les mateixes raons que convertir en meme l’Attenzione, pickpocket! serveix, ideològicament, per blanquejar el feixisme i, pragmàticament, per alimentar la ultradreta institucional a Venècia, exaltant la figura de Monica Poli; el meme de ganas de Madrid, con ganas treballa pels interessos per convertir Isabel Díaz Ayuso, la candidata del Partit Popular, en una figura pop, a la qual jutjar, no pel seu projecte polític i el transfons ideològic de les seves declaracions, sinó com a una celebritat que es mou dins l’esfera social —no la fiscalitzem com a gestora pública sinó com a una famosa.
Sobre el context i la intenció
Estimat lector o lectora, soc conscient que en llegir això potser sents que t’estic alliçonant i no et permeto gaudir d’una broma col·lectiva. En cap cas et culpo de la victòria de la dreta a la Comunitat de Madrid. Ni molt menys. Vull confessar aquí que, tot i que no ho vaig fer públic, jo mateix em vaig enregistrar fent el trend de ganas de Madrid, con ganas.
Les contradiccions d’aquest tipus són freqüents. Hem de conviure amb elles, però, encara més important, hem de ser-ne conscients. Hem d’aprendre que allò que viralitzem, celebrem, romantitzem o normalitzem des de la cultura popular té una contrapartida social i política.
Tractem els significants «Attenzione, pickpocket!» i «Ganas de Madrid, con ganas» com a productes d’entreteniment lleuger, buidant-los de significat, però indirectament, en aquests casos, estem contribuint a fer realitat les intencions originals per les quals aquestes aparentment senzilles expressions estètiques van ser creades.
Si hem de trobar un problema, és que són la dreta i la ultradreta les que sovint aconsegueixen que caiguem en la trampa estètica i propaguem la seva narrativa. Juguem amb desavantatge, ja que la societat predominantment incorpora valors neoliberals, que associem amb aquests espectres polítics, ja sigui a causa de la llarga tradició conservadora a la qual estem sotmesos, del poder dels mitjans de comunicació, o de les tendències culturals al llarg de la història.
Si hem de buscar una solució, potser us decebré, però no la tinc. Tanmateix, suggeriria que comencem per adonar-nos que quan sentim una companya de feina cantar per primera vegada, en un karaoke al centre de Madrid, La gata bajo la lluvia i ens emocionem, estem revitalitzant la intenció dels compositors i de la intèrpret, que és emocionar i impactar.
Quan un DJ remescla el tema amb una base electrònica, li dona una nova significació, connectant la festivitat, el ball, l’alegria i l’èxtasi que aporta l’electrònica amb l’essència que predominantment s’associa amb el tema original: la intimitat, la tristesa, la nostàlgia, la melangia.
Així es crea una juxtaposició d’afectes que, tot i ser nova, manté d’alguna manera l’evocació de la intenció original del material. D’igual manera que passa amb els memes que fem tendència.
SindicApp és la hipòtesi d’una app mòbil la funció de la qual seria fer de xarxa social o directori o plataforma de coordinació, perquè la classe treballadora disposi d’una infraestructura organitzativa per lluitar per millorar les seves condicions laborals. Es podria conceptualitzar com una cruïlla entre Infojobs, Facebook i Wikileaks.
Aquesta idea d’app està basada en una funcionalitat central: la capacitat de crear un perfil automàtic per a cada empresa o negoci. que existeix al territori. En aquest perfil, tots els usuaris tindrien accés a una sèrie de funcionalitats que permetrien tasques de coordinació: un fòrum, un sistema de notificacions, una agenda d’objectius, etc.
L’app disposaria de l’API de Google Maps per mostrar un mapa. Sobre aquest mapa s’identificaria totes les empreses, corporacions i associacions privades que hi apareixen. Si alguna empresa no aparegués, se la podria afegir manualment. Cada empresa disposaria automàticament d’una landing page.
Cada pàgina tindria un conjunt de funcions, com ara:
Un fòrum públic on tothom podria obrir i participar en fils relacionats amb qüestions pertinents a aquesta empresa.
Una secció reservada per als sindicats ja existents, a l’estil CCOO o UGT. Perquè puguin visibilitzar-se, oferir el contacte de l’alliberat sindical si n’hi hagués, publicar textos i alertes, etc.
Un sistema que permeti als sindicats presents en una empresa a fer d’amfitrions en un fòrum privat dels treballadors de l’empresa, cosa que podria filtrar espies i representants empresarials, i salvaguardar els treballadors de pressions i problemes amb els seus caps.
Un sistema de denúncies anònimes, en què qualsevol persona podria denunciar públicament l’existència de condicions laborals dolentes, com per exemple:
Hores extra, pagades o no pagades.
Sous en negre o massa baixos.
Personalitats abusives i cruels, caps amb mala reputació…
Una secció on tothom pugui participar anònimament per crear un organigrama de l’empresa i els sous de cada lloc de treball, amb opcions de coordinar una demanda col·lectiva d’apujar sous.
Una secció on poder analitzar el llibre comptable de l’empresa, l’EBITDA, la proporció entre ingressos i despeses, etc. Informació que es pot presentar de forma informal i especulativa, i també la que surt al registre mercantil.
Una secció que mostri el conveni laboral/sectorial de l’empresa, juntament amb un xat adossat i un preguntes més freqüents, on es puguin discutir qüestions relacionades amb l’aplicació del conveni.
Una secció que suporti la mostra del contracte laboral de l’usuari i permeti demanar opinió a altres persones sobre com està escrit i com millorar-ho.
Una secció dissenyada per a la coordinació de vagues, amb una interfície que faciliti saber fins a quin punt hi ha suport per part dels treballadors a una presa d’acció, mitjançant votacions, llistes de confirmació, un xat, etc.
Addicionalment, a banda de les pàgines per a cada empresa, hi hauria un fòrum general de l’aplicació, on es podrien parlar de temes més generalistes, amb un subfòrum per cada sector d’activitat econòmica, i subfòrums de temes alternatius, com ara d’actualitat, política, cultura, etc.
També hi hauria una pàgina amb la llista dels sindicats (CCOO; UGT, sindicats petits sectorials, etc.), amb un fòrum per a cadascun, a més d’un sistema de votació respecte al seu nivell de prestigi. A més a més, hi hauria una secció amb una llista de contactes, suggeriments, peticions, etc.
Manifest
A l’època de la 2a república, la CNT de Barcelona van aconseguir amagar una reserva secreta de 10.000 armes de foc dins les tombes al cementiri de Poblenou. Durant el cop d’estat del 18 de juliol, un sistema d’avisos organitzat per la classe popular va donar l’alarma immediatament del fet que l’exèrcit estava sortint de les casernes militars i, després d’una sèrie de combats urbans, es va aturar el cop. Aquesta era la força operativa del moviment revolucionari llavors. Avui dia, quina força, quins plans, tenen els hereus del moviment revolucionari?
Els sindicats, que durant moltes dècades han estat centres de coordinació per a les reivindicacions de la classe treballadora, han patit en aquesta darrera dècada una gran reculada en la seva influència sobre la vida pública. Aquest retrocés s’explica per diverses causes:
Pèrdues de legitimitat per casos de corrupció.
Manca de compromís en certes ocasions i connivència amb el poder establert.
El recanvi generacional i la falta de cultura de militància activa en el jovent.
La fluctuació dels consensos ideològics, una globalització cultural en què la joventut adopta marcs polítics importats dels Estats Units, on els sindicats tenen molta menys presència.
La manca d’adaptabilitat dels sindicats respecte a l’ús de les noves tecnologies informàtiques, i en general manca d’agilitat organitzativa i ideològica.
La situació socioeconòmica i ideològica de la classe treballadora es pinta com un erm de precarietat i desunió, manca d’esperança en el futur, manca de múscul organitzatiu, i la percepció que tot intent d’organització política o sindical acaba degenerant en lluites intestines i una imperdonable manca d’altesa de mires.
Tot i això, la tecnologia té un potencial revolucionari que encara hem de descobrir. El fet que gairebé tothom posseeix un smartphone ofereix una impressionant capsa de pandora per a la causa sindical, per a qui tingui visió i imaginació suficients. No és desgavellat afirmar que una gran raó per la qual aquesta caixa no s’ha obert encara és perquè el tipus de persones que desenvolupen apps i estan ficats al món professional de la tecnologia no estan socialment molt interconnectades amb les persones que formen part del món de l’activisme sociopolític.
El problema actual és que el treballador estàndard no té una infraestructura fiable, còmoda, fàcil d’usar i entendre, lliure de lluites internes, drames, posicionaments i lleialtats. A més, l’hegemonia neoliberal ha tornat moribund el clàssic esperit de lluita col·lectiva, mitjançant l’atomització de l’individu respecte a la societat metropolitana en general. Però aquesta situació precisament es pot fer servir per engendrar un moviment totalment renovat i amb un poder d’acció marejant. L’únic gran requisit és que la plataforma en què se sustenti aquest moviment nou sigui completament neutral.
És a dir, la gràcia no tracta pas de fer-li la competència a CCOO, UGT, i els altres sindicats, que són organitzacions amb estructures institucionals i xarxes socials molt sofisticades i arrelades en comparació amb una start up. La clau és oferir una plataforma perquè tant la classe treballadora, cadascun pel seu compte, o les institucions sindicals, puguin utilitzar lliurement. El pilar sobre el qual es fonamentaria l’èxit de SindicApp rau en un ús innovador de la geografia.
En conclusió, si una app com aquesta existís i el moviment revolucionari tingués la mateixa potència que tenia a la Segona República, un trencament amb el paradigma d’explotació laboral actual es podria aconseguir en un espai de temps relativament curt. També es tornaria per fi més realista la planificació de l’apropiació dels mitjans de producció segons el somni marxista i la democratització empresarial, gràcies a una nova metodologia de pressió sindical molt més organitzada, flexible i extenuant present a cada empresa.
