El compte oficial del Partit Popular a X va penjar dissabte al migdia una imatge de Pedro Sánchez fent un petó a l’exministre José Luis Ábalos, vestit amb un mono taronja de presidiari, amb un sol text a sobre, «La foto de la campaña ❤️». La imatge, feta amb intel·ligència artificial, replica la del petó entre Sánchez i la seva dona, Begoña Gómez, que el PSOE ha convertit aquests dies en material de campanya sota el lema «La fuerza del amor». Dimarts al matí la publicació ja passava de 2,8 milions de visualitzacions.
Entre el 14 i el 17 d’octubre, els comptes del PP i del PP de Madrid a X van publicar tres imatges i un vídeo de Sánchez generats amb IA. Dimecres, @ppopular hi ensenyava el president bufant les espelmes d’un pastís vermell amb la paraula «IMPUTADOS» i el número 130, amb un enllaç a la web latramapsoe.es. El mateix dia, @ppmadrid va penjar una falsa foto de família socialista amb samarretes de «marxandatge oficial», en què Sánchez en porta una amb la frase «La amnistía es inconstitucional» i l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero una altra que diu «Ser socialista es tener muy poco». I dissabte al vespre, el PP de Madrid va contestar el lema del PSOE amb un vídeo de 25 segons titulat «La Fuerza del Amor», en què un Sánchez sintètic apunta amb una pistola un Ábalos convertit en zombi i, uns quants plans després, s’hi abraça en un camp de blat a contrallum fins que surt el rètol «El fin».
Ara bé, el PP de Madrid ja feia servir la IA contra Sánchez abans d’aquesta setmana. El 7 d’octubre, elDiario.esexplicava que Ismael Sirio, diputat a l’Assemblea de Madrid i director de comunicació en línia del PP madrileny, havia penjat a Instagram un vídeo en què la IA eixampla el pla de la declaració institucional amb què Sánchez va anunciar les eleccions. Al costat del president hi apareix el mateix Sirio, que es gira cap a la càmera i adverteix que «aquest paio ens vol portar a la dictadura», abans del rètol «No votes por correo».
Sense amagar-ho
Els comptes oficials publiquen aquestes peces sense cap avís visible que s’han fet amb IA i sense cap esforç per fer-les passar per reals. De fet, sota el pastís i les samarretes, les respostes més votades feliciten qui les fa. «Poseu a disposició d’aquest CM les millors eines d’IA que hi hagi al mercat», demanava un usuari sota la falsa foto de les samarretes. La diferència amb els vídeos sobre el vot per correu que va documentar Maldita.es el 7 d’octubre és la firma. Aquells els penjaven comptes anònims que es presentaven com a «creador audiovisual con IA» i repetien la narrativa del frau electoral (en un, un carter de Correus repartia paperetes a l’acampada de Sol), mentre que el vídeo de Sirio diu el mateix amb la cara d’un diputat i les etiquetes del partit.
Als Estats Units, la mateixa pràctica ja té xifres. Segons el Wesleyan Media Project, que la revista Futurismrecollia dilluns a partir d’una informació del New York Times, el projecte ha detectat 220 anuncis electorals fets amb IA en el cicle de les eleccions de mig mandat, amb més de 137 milions de dòlars de despesa. El 81% els han pagat candidats o grups republicans i només el 27% porten cap avís. «Bona part de l’ús de la IA no es declara amb cap mena d’avís», resumeix la codirectora del projecte, la politòloga Erika Franklin Fowler.
A Espanya no hi ha cap recompte equivalent, o sigui que l’afirmació que el PP és el partit que més la fa servir es recolza en el que es veu publicat. En el mateix període, l’ús de la IA que s’ha documentat a Vox és una cançó de campanya. El PSOE, en canvi, va respondre la imatge del petó amb la fotografia original.
L’article 50
Des del 2 d’agost, l’article 50 del reglament europeu d’IA obliga qui publica un deepfake a declarar-ne l’origen artificial, com explicàvem la vigília. La norma preveu un marge per a les obres o els programes «manifestament artístics, creatius, satírics, de ficció o anàlegs», però fins i tot en aquest cas demana revelar l’existència del contingut manipulat «d’una manera adequada» (text del reglament). Per la seva banda, la llei espanyola que havia de fixar les sancions per incomplir-lo va decaure amb la dissolució de les Corts.
Tant la imatge del petó com el vídeo de dissabte resolen l’atac de la mateixa manera, amb dos homes que es fan un petó o s’abracen en un camp de blat com a punt final de la burla. «Bromita homòfoba», li va contestar al PP l’exdirigent de Podemos Ramón Espinar.
Una de les respostes més vistes sota la foto del petó, en canvi, no feia servir IA. Un usuari hi va penjar la fotografia, real i dels anys noranta, d’Alberto Núñez Feijóo amb el narcotraficant Marcial Dorado a bord d’una embarcació, amb el mateix text, «La foto de campaña», i en va treure 129.000 visualitzacions. Un altre ho resumia en una línia: «Les de Feijóo amb el narco no necessiten IA».
«Que no hagi penjat una story en els últims tres dies no vol dir que m’hagi donat un cop al cap i hagi canviat d’opinió», es defensava aquesta setmana Carlos Peguer, la meitat masculina del pòdcast La pija y la quinqui. Ho deia en un vídeo de vuit minuts i mig penjat a les seves xarxes socials per respondre als usuaris que li retreien que no es mullava prou amb la crisi de l’habitatge. Fa més de dues setmanes que la Puerta del Sol de Madrid, la plaça de Catalunya de Barcelona i altres places arreu de l’Estat s’han transformat en petits barris de tendes de campanya per reivindicar el dret a un habitatge digne i protestar contra l’especulació i els desnonaments.
El vídeo de Carlos Peguer justificándose con el tema de la vivienda es literalmente un “si eres pobre, no es mi culpa” 💀. Jesús bendito. pic.twitter.com/zBmmB7NR7w
— Ágrafa, es decir, asna analfabeta (@jesynelsonnnn) October 8, 2026
Tot i que a X molts usuaris recriminen a Peguer no posicionar-se, tal com explica l’influenciador al seu vídeo, sí que s’ha posicionat clarament, difonent la recollida de signatures per als decrets i fent una donació al Sindicat d’Inquilines de Madrid. El que se li retreu, aleshores, és no haver fet o compartit prou contingut sobre l’habitatge i sobre les protestes, que és justament la mercaderia de la qual viu un influenciador.
Tota aquest situació neix el 23 de setembre, quan els veïns de Maricarmen Abascal, de 87 anys, la van baixar a l’envola-vola, sobre una cadira de rodes, per sis pisos (perquè l’ascensor estava espatllat). La immobiliària Urbagestión, que havia comprat l’habitatge i li demanava 2.650 euros al mes per un pis on vivia des de feia setanta anys, acabava d’aconseguir executar el desnonament al quart intent. Aquell mateix dia va començar l’acampada de Sol, que va contagiar-se a diferents ciutats de l’Estat. El 2 d’octubre el Congrés va tombar els decrets d’habitatge amb els vots de PP, Vox i Junts, el 5 d’octubre Pedro Sánchez va convocar eleccions per al 29 de novembre i el 7 del mateix mes el sindicat va comunicar que Maricarmen havia mort, catorze dies després de sortir de casa. Des d’aleshores, la indignació no ha parat de créixer i, amb ella, ha crescut l’exigència als personatges amb altaveu públic, dels quals costa acceptar la indiferència o l’equidistància.
Quan Peguer es va comprar un pis a Chamberí, amb vint-i-sis anys, i va fer algunes publicacions parlant dels seus privilegis i reivindicant l’habitatge digne, li van dir (segons explica) que s’estava apropiant d’una lluita que no era seva. Al vídeo reconeix que ha pensat en això durant mesos i que la crítica era encertada. «La meva realitat és una realitat d’hiperprivilegi i del 0,01% de la població espanyola», diu. Per això creu que el seu paper ha de ser compartir més que no pas fer d’altaveu actiu, perquè «jo no puc anar a una protesta a parlar de “aquesta és la lluita de la classe obrera” quan jo no soc classe obrera». O sigui que Peguer aplica al peu de la lletra la petició de no ocupar el centre d’una lluita que no pateix i, ara, son els mateixos els que li retreuen que s’hagi apartat.
La resposta a X, de fet, no ha estat unànime. Hi ha qui li dona la raó a contracor, com el compte @dianhuburlon, que diu que considera tots els influencers uns «paràsits socials», però que en aquest cas Peguer «no és qui ha de parlar ni protagonitzar». O com @doloresvolada, per a qui cancel·lar algú que s’ha posicionat diverses vegades «per no compartir stories de totes les manifestacions de l’habitatge» també és «estar desconnectat de la realitat». I hi ha qui li discuteix la classe social, com @282Daniii, que li etziba directament «No ets classe obrera gràcies a la gent que et segueix, que probablement SÍ que ho és».
No eres clase obrera gracias a la gente que te sigue que probablemente SÍ lo es Carlos Peguer pic.twitter.com/UE66eurz7g
Tiene razón y en ningún momento da a entender eso. Cancelar a alguien que sin ser el peak del activismo se ha posicionado reiteradamente en política por no estar compartiendo stories de todas las manifas de la vivienda en españa también es estar desconectado de la realidad https://t.co/4lqPaDyoMC
A Peguer se’l compara habitualment amb la seva companya de pòdcast, Mariang Maturana, que fa servir el seu Instagram per comunicar diàriament quins aliments i quin material necessita l’acampada de Sol i que el dia que van caure els decrets parlava amb Radio 5 des de la mateixa plaça. També amb la presentadora de RTVE Inés Hernand, que la policia va treure a estirades del portal de Maricarmen el matí del desnonament i que ho va denunciar en directe a Mañaneros 360 ensenyant les marques que li havien quedat a la mà. Totes dues són dones que han posat el cos en aquesta lluita. Tot i així, curiosament, la conversa de la setmana gira al voltant de l’home del duo.
La politòloga nord-americana Jodi Dean ja descrivia fa vint anys, quan parlava de capitalisme comunicatiu, aquesta manera de comptar el compromís en publicacions. En un article del 2005 escrivia que a la xarxa «els missatges són contribucions al contingut que circula, no accions per provocar respostes» i que «enviant un correu, signant una petició o responent un article en un blog, la gent pot sentir-se política». A la llista de Dean hi caben tots dos gestos, el de Peguer compartint la recollida de signatures i el dels usuaris d’X que es dediquen a denunciar que no està prou implicat. Tant uns com altres es dediquen a accionar des del mòbil. Potser si dediquéssim aquest temps a posar el nostre cos, la creativitat o l’energia en l’acció política, estaríem contribuint més.
Dit això, com vam publicar a ciberpoder.net l’any passat, «el silenci mai és neutralitat». En aquest sentit, l’objecció de @282Daniii està ben fonamentada, perquè Peguer viu de l’atenció d’una audiència jove que en bona part no podrà comprar-se mai un pis a Chamberí. Algun deute amb aquesta audiència, doncs, hi ha. Tot i així, dubto que el deute que se li reclama a X s’hagi de comptabilitzar en la quantitat d’stories que publica sobre el tema. El mateix Peguer, de fet, ofereix una sortida que no passa per les stories quan diu, enmig del vídeo, que li sembla «hiperlegítim» que el deixem de seguir a les seves xarxe socials. A l’agost, en aquesta mateixa revista, proposàvem deixar de mirar els influenciadors i tornar a mirar cap a les comunitats que tenim a prop de casa.
La meva tesi és que Peguer fa de catalitzador d’una crítica que el supera i que apunta a la figura mateixa de l’influenciador. Aquest estiu, la crida a deixar de seguir creadors com Roro o Carliyo el Nervio ja va fer que la primera perdés més de 80.000 seguidors a TikTok en una setmana. Ara, la crisi de l’habitatge hi afegeix un retret de classe. El mateix Peguer posa nom a allò que se li retreu quan diu que entén que, en plena indignació, a la seva audiència no li vingui de gust veure «la puta vida de privilegi d’un influencer». Que la crítica li caigui a ell té més a veure amb la proximitat que no pas amb el que ha fet o ha deixat de fer, perquè comparteix micròfon amb Mariang Maturana i la comparació, doncs, ve donada.
A Barcelona, ara mateix, tenim una comunitat a la plaça de Catalunya, on l’acampada vol ser indefinida segons els organitzadors i on el Sindicat de Llogateres ha fet una crida a sumar-s’hi. I a set setmanes vista hi ha unes eleccions en què, segons l’enquesta de setembre de Sigma Dos per a El Mundo, PP i Vox sumarien 204 dels 350 escons, prou per governar plegats amb majoria absoluta. Si el compromís no s’ha de comptar en stories, toca tornar a comptar-lo a l’antiga, amb el cos assegut a la plaça, però també amb les hores que se’ns en van fent scroll, amb la creativitat que avui regalem a les plataformes i amb l’energia que hem gastat aquesta setmana discutint amb un influenciador. Tot això ho podem portar a la plaça aquests dies i a les urnes el 29 de novembre.
En el discurs, Sánchez es va presentar com la resistència progressista davant de les grans tecnològiques, majoritàriament nord-americanes, que dominen el mercat, un esquema que reprodueix el que el govern fa servir per a l’habitatge, on els especuladors, els grans tenidors i els fons voltors s’enfronten als inquilins i als treballadors. Per això és probable que aquest discurs de resistència tingui un lloc destacat a la campanya. El president ja n’havia donat les xifres a l’abril, quan va inaugurar al Congrés el Panel d’Experts en IA de les Nacions Unides i va explicar que cinc empreses controlen gairebé el 60% del mercat de la IA generativa i que els Estats Units concentren el 74% de la capacitat de còmput mundial, mentre que la Unió Europea no arriba al 5%. Va denunciar el «colonialisme silenciós» i la construcció d’«una oligarquia que respon als seus únics i exclusius interessos». El conflicte té, a més, una derivada diplomàtica, perquè segons El País l’administració de Donald Trump amenaça amb represàlies els governs que toquin els interessos de les grans tecnològiques nord-americanes.
La regulació de les plataformes ha estat un dels eixos del discurs de Sánchez durant tot el 2026 i li ha valgut un pols públic amb Elon Musk, propietari d’X, i amb Pavel Durov, fundador i conseller delegat de Telegram. Ara bé, cap de les lleis que havien de sostenir aquest pols no ha arribat al Butlletí Oficial de l’Estat.
Dues lleis que caduquen amb la dissolució
Entre els projectes de llei que caduquen amb la dissolució hi ha la llei orgànica de protecció dels menors en els entorns digitals, que el Consell de Ministres va aprovar el març del 2025 i que encara era a la Comissió de Justícia del Congrés. També caduca la llei orgànica de governança de la intel·ligència artificial, aprovada pel govern el 26 de maig, que prohibia els deepfakes sexuals arran dels nus falsos de dones que generava Grok, l’assistent d’IA d’X. Totes dues s’hauran de tornar a presentar des de zero a la legislatura que surti del 29-N. Amb la de la IA, per cert, cau també el règim de sancions que havia de fer complir a Espanya l’etiquetatge del contingut generat amb IA, que el reglament europeu exigeix des del 2 d’agost.
Seguimos avanzando para proteger a nuestros menores en las redes sociales.
Cumpliendo lo que anunciamos en febrero, hoy incluimos en la futura Ley de Protección de Menores en Entornos Digitales tres medidas esenciales:
– Prohibir el acceso a las redes sociales a los menores de…
El text de la llei de menors que va arribar al Congrés elevava de 14 a 16 anys l’edat per consentir el tractament de dades personals, que no és el mateix que prohibir l’accés a les xarxes. La prohibició la va anunciar Sánchez el 3 de febrer a la Cimera Mundial de Governs de Dubai, on va prometre que Espanya vetaria les xarxes socials als menors de 16 anys, faria penalment responsables els directius que no retirin continguts il·legals i tipificaria com a delicte la manipulació algorítmica. El 2 de juliol va escriure a X que aquestes tres mesures s’incorporaven a la «futura» llei. El 23 de setembre, en un fòrum de les Nacions Unides sobre infància i IA, va assegurar que Espanya ja havia «elevat a 16 anys l’edat mínima per accedir a les xarxes socials». Dotze dies després, però, la llei que havia d’acollir aquella prohibició ha caducat sense que consti en cap text oficial que s’hi hagués arribat a incorporar.
Queda en l’aire, a més, el Pla IA360, un full de ruta de dotze mesos presentat el 21 de setembre d’aquest any, dues setmanes abans de convocar les eleccions, que inclou una gigafactoria d’IA de 5.000 milions a Móra la Nova (Ribera d’Ebre).
El pols amb els tecnooligarques
La paraula «tecnooligarca» ha acompanyat Sánchez tot l’any, però l’enfrontament que més va ressonar el van desencadenar les seves declaracions a Dubai. Aquell mateix dia, Musk va titllar Sánchez de «tirà» i de «traïdor al poble d’Espanya» a través del seu compte d’X. L’endemà, Durov va enviar un missatge a tots els usuaris espanyols de Telegram a través del bot oficial de l’aplicació, el mateix que fa arribar els codis d’accés. En el missatge, Durov advertia que les mesures «poden convertir Espanya en un estat vigilat sota el pretext de la protecció». Sánchez li va respondre a X amb «Deixa que els tecnooligarques lladrin, Sancho, és senyal que cavalquem», una frase que se sol atribuir al Quixot.
La Moncloa va qualificar el missatge de «propaganda» plena de «bulos». El ministre de Transports, Óscar Puente, va anar més lluny i va celebrar a X que, amb la responsabilitat penal dels directius, «ja no es podrà ser a les xarxes sense una identitat degudament acreditada». Puente celebrava, doncs, la mateixa identificació obligatòria que Durov presentava com a vigilància. Cada vegada que es proposa verificar l’edat o la identitat a les xarxes torna a aparèixer aquesta tensió entre protecció i vigilància, que vam abordar a Del pati a les xarxes socials.
Els algoritmes de la campanya
Les vuit setmanes que queden fins al 29-N es jugaran en bona part a les plataformes socials (que s’han quedat sense regular per part del govern). La investigadora Noelia García-Estévez, de la Universitat de Sevilla, ha analitzat 472 vídeos de líders d’extrema dreta europeus a TikTok i conclou que la plataforma afavoreix «veritats emocionals», relats que resulten versemblants per la seva ressonància afectiva més que per la seva base factual. A Espanya, la Universitat Jaume I ja havia documentat que la fabricació de bulos per criminalitzar la immigració és un dels pilars del discurs de Vox a X, un ecosistema que vam descriure a TikTok, X i l’auge de l’extrema dreta.
La immigració no serà, però, l’únic marc en disputa. Els decrets, que el govern defensa parlant de fons voltors i d’especuladors, van caure enmig d’una onada de mobilitzacions per l’habitatge. El govern en prepara versions noves amb canvis tècnics per a la Diputació Permanent, on el vot del PNB serà decisiu i, segons elDiario.es, s’inclina per salvar el primer decret i tombar el segon. És previsible que la dreta i l’extrema dreta responguin a aquest discurs a les xarxes amb el marc de l’ocupació i de la defensa dels petits propietaris.
Queda per veure quin paper hi tindran les plataformes en aquesta campanya, ara que generar un vídeo fals amb intel·ligència artificial està a l’abast de qualsevol. I queda per veure, sobretot, si la regulació de les plataformes i la confrontació amb els tecnooligarques troben espai als programes dels partits, en una campanya en què els grans marcs de debat seran l’habitatge, la immigració, la inseguretat i la defensa del mateix sistema democràtic.
«Vaja… oh, Déu meu.» Això deia la presentadora del Newsnight de la BBC, Victoria Derbyshire, en un directe entrevistant Geoffrey Hinton, el premi Nobel que la premsa anomena «el padrí de la IA». L’expert acabava de dir que un 10% de probabilitats que la intel·ligència artificial ens mati a tots «no li sembla una estimació poc raonable». El clip va fer-se viral a X la setmana passada.
“You just said that 10% doesn’t seem an unreasonable estimate that AI could kill all humans”
“Yes”
“Wow… oh my God.”@vicderbyshire speaks to Nobel Prize Winner and so-called ‘Godfather of AI’ Geoffrey Hinton about predictions by an Anthropic researcher that there’s a more… pic.twitter.com/sGYQI57REF
Tres dies després, dissabte 12 de setembre, el conseller delegat d’Anthropic, Dario Amodei, va publicar un assaig demanant a tota la indústria que freni el desenvolupament de la IA. Elon Musk hi va respondre amb tres paraules, «Dario té raó». Sam Altman, el cap d’OpenAI, s’hi va afegir una hora i mitja més tard i, de passada, va ajornar la sortida a borsa de la seva empresa (segons els titulars de molts mitjans nacionals i internacionals, a causa d’aquesta inestabilitat tecnològica). Diumenge es va sumar a la petició Demis Hassabis, el científic en cap de Google. Els quatre homes que han definit la cursa de la IA durant una dècada demanen, en un mateix cap de setmana, desaccelerar la marxa. Ara bé, molta gent del món tecnològic i empresarial ha reaccionat amb la cella aixecada, perquè fins fa dos mesos cap d’ells no mostrava cap intenció de desaccelerar. Què ha canviat?
Per entendre com hem arribat fins aquí cal que tornem al mes de juliol.
Juliol: set-cents agents d’OpenAI ataquen Hugging Face
A diferència d’un xatbot d’IA com ChatGPT, que serveix per mantenir una conversa natural, un agent d’IA executa accions determinades de forma autònoma durant hores, donant-se instruccions a si mateix, amb els permisos pertinents de l’usuari. Maxwell Zeff ho explica a WIRED amb aquest exemple casolà. Si demanes a un agent que et faci un web, «pot estar funcionant hores per construir-ne les funcions, tornant-se a preguntar desenes de vegades per fer les pàgines, els menús i les bases de dades». Els laboratoris d’IA han passat en pocs anys de vendre xatbots a vendre, principalment, serveis agèntics.
Entre el 8 i el 13 de juliol, uns 1.200 agents d’OpenAI que havien de fer proves de ciberseguretat en entorns aïllats van descobrir que podien parlar entre ells a través d’un tauler compartit. Les proves que els havien posat eren impossibles de superar, o sigui que van buscar la manera de fer trampes i saltar-se les limitacions del sistema que els puntuava. Per fer-ho van trobar unes credencials exposades i van pivotar cap a Hugging Face, la plataforma on s’allotgen molts models d’intel·ligència artificial del mercat, i van executar codi als seus servidors, tot accedint a bases de dades privades. Hi van participar uns 700 agents. Segons la investigació independent de METR, els agents «es van adonar que aquella activitat era fora de l’abast i poc ètica, però s’hi van sumar perquè creien que ajudar la recerca de trampes del tauler seria àmpliament útil». Fins i tot alguns es van sacrificar perquè els altres arribessin a la meta.
Les tres persones de METR i Redwood que van entrar a OpenAI van tenir sis dies per investigar l’atac, però no van poder interrogar el model que l’havia coordinat. De fet, hi havia tantes transcripcions (1.300, algunes de milions de paraules) que van haver de gastar uns 400.000 dòlars en crèdits perquè un altre model d’OpenAI les llegís per ells. Segons l’informe, aquell model fiscalitzador «adoptava sovint sense esperit crític la perspectiva de l’agent» que estava revisant. Bàsicament, una IA d’OpenAI va explicar amb benevolència als auditors el que altres IA d’OpenAI havien fet. Al llarg de l’estiu, Anthropic i Meta van reconèixer incidents semblants amb els seus propis models, tot i que menys greus.
Setembre: una dimissió, un 10% i gent comprant terrenys
A principis de mes, la por que aquest episodi havia provocat al sector es va materialitzar en accions directes. Dimarts 8 de setembre, Jacob Coxon, un investigador jove que havia passat tres anys entrenant models a OpenAI i a Anthropic, va dimitir publicant un fil a X que va fer la volta al món.
I resigned from Anthropic today. I spent the last three years doing pretraining research at both OpenAI and Anthropic. Neither company is acting responsibly. They are racing straight to self-improving superintelligence and gambling with our lives. More thoughts below.
«La gent que construeix la IA creu sincerament que podria matar-nos a tots abans que acabi la dècada. Això no és una estratègia de màrqueting», escrivia. Evan Hubinger, científic d’Anthropic, va contestar que ell hi posava «més d’un 10%» de probabilitat en la pròxima dècada. D’aquí surt la xifra sobre la qual va preguntar Derbyshire a la seva entrevista dos dies després. Coxon va explicar a la BBC que hi ha companys seus que ja «planifiquen què fer amb les seves vides» i que «consideren comprar terrenys en algun lloc». És el reflex del refugi, el mateix que fa anys porta els milionaris de Silicon Valley a comprar-se búnquers a Nova Zelanda, però aquesta vegada a escala d’empleat. La idea és tenir un tros de terra lluny de les ciutats per si la inestabilitat que preveuen (atur massiu, una xarxa presa per eixams d’agents) arriba a materialitzar-se a la vida quotidiana.
La comunitat tecnològica s’ho va prendre amb més calma, però. Clément Delangue, conseller delegat de Hugging Face (l’empresa atacada, recordem-ho), va escriure que preguntar a Coxon sobre el risc d’extinció «és com preguntar al tècnic de l’aire condicionat sobre el canvi climàtic». George Arison, conseller delegat de Grindr, va dir a la BBC que aquests avisos apocalíptics busquen els inversors, perquè «l’única manera de justificar aquestes valoracions és dir que dominaré tots els sectors i totes les feines». Dit d’una altra manera, una IA prou potent per extingir-nos és, per definició, prou potent per substituir qualsevol treballador, i és aquesta segona promesa la que sosté una valoració de bilions. Aquella mateixa setmana havia començat amb la notícia que Anthropic accelerava el fullet de la seva sortida a borsa amb una valoració propera als dos bilions de dòlars, la més gran de la història dels Estats Units si s’arriba a tancar.
Dissabte 12: «Dario té raó»
L’assaig d’Amodei de què parlàvem al principi es diu We Must Pace the Frontier, «hem de marcar el ritme de la frontera». La idea principal de l’assaig que ha transcendit es resumeix en la frase marcada en negreta: «hem d’alentir el ritme al qual millorem les capacitats dels models d’IA». Segons explica, l’han convençut d’això dues coses. La primera, que des d’aquest estiu la IA avança «dràsticament més de pressa» perquè ja està construint els seus propis models millorats, «també a Anthropic». És el que en diuen automillora recursiva i vol dir que el model d’avui ajuda a entrenar el de demà. La segona és l’incident de Hugging Face, que ell mateix reconeix que «és fàcil de menystenir» perquè ningú no va prendre mal i que llegeix com un assaig general. En sis o dotze mesos, escriu, un eixam així podria «apoderar-se de tot internet amb una botnet persistent».
We Must Pace the Frontier: I’ve written a new essay on why the AI industry should slow down, with a three-part plan for doing so.
Anthropic is unilaterally committing to the first of these steps. We’ll provide third-party evaluators with permanent, employee-level access to our…
A dos quarts de set, Altman, que hi afegia que OpenAI també obriria les portes a avaluadors externs.
I agree with Dario that we need to pace the frontier. This has been a primary topic of discussions we've had at OpenAI in recent weeks.
Committing to having independent evaluators with employee-like access is a great idea, and we will do the same. We'll have more to share soon. https://t.co/1YhhIybZX7
Vuit minuts després, Fortune publicava una entrevista a Altman on deia que, «tenint en compte tot el que està passant amb la seguretat, ara mateix seria un moment poc aconsellable per sortir a borsa». Segons la darrera informació, OpenAI no ho farà el 2026. Hassabis va tancar la roda a la matinada de diumenge («els detalls s’han de treballar, però la direcció és la correcta») i diumenge mateix Amodei va anar a la CBS a dir que «durant massa temps la indústria va mentir a la gent sobre el fet que aquesta tecnologia tenia riscos». Nosaltres mai, va afegir, però bona part de la indústria sí.
Què vol dir «marcar el ritme» i què no
Sigui cert o no el que diuen, queda clar que s’està intentant establir un marc narratiu o un relat a l’opinió pública pel que fa a la indústria de la intel·ligència artificial. El 2023 en una carta oberta van demanar una «pausa» de sis mesos. Musk la va signar i, poc després, va fundar xAI. Realment, ningú no va parar. «Marcar el ritme» és la versió del 2026 d’aquesta carta oberta. Fins i tot Amodei ho diu d’alguna manera. Marcar el ritme «no vol dir aturar l’entrenament de models ni el progrés tècnic», sinó que les empreses es prenguin «el temps adequat» per assegurar els models i que algú de fora, avaluadors externs, ho confirmi (ja entren en joc les famoses consultores, que fins fa un temps estaven de capa caiguda).
El pla d’Amodei, segons ho planteja, consta de tres passos. El primer, que cada laboratori aculli un equip d’avaluadors externs amb taula, targeta d’accés i portàtil de l’empresa, més el dret a publicar el que trobin sense control editorial. El segon, que les empreses dels països democràtics (és a dir, deixant fora la Xina) es coordinin per fixar límits al ritme, cosa que, com reconeix el mateix Amodei en una nota al peu, demana que el govern dels Estats Units els concedeixi una exempció de les lleis antimonopoli. El tercer, que els Estats Units negociïn amb la Xina un «límit de velocitat» a l’automillora, a l’estil dels tractats SALT de míssils.
Per cert, que els inspectors siguin persones amb targeta pot sonar responsable i pertinent, però suposa un problema. Ho explica molt bé Yoshua Bengio, premi Turing i un dels fundadors d’aquesta tecnologia, quan va descriure amb pulcritud (el dia abans que va sortir publicat l’assaig d’Amodei) que aquests sistemes aprenen per assaig i error, és a dir, són premiats quan encerten. Quan se’ls dona un objectiu precís (superar una prova) i un més genèric (portar-se bé), «espero que guanyi l’objectiu ben definit, perquè no deixa marge a la interpretació». Com més capaç és el model, millor troba la lectura de les normes que li convé. Els avaluadors humans que el puntuen «poden ser enganyats, afalagats o mantinguts a les fosques». La mateixa Anthropic va entrenar expressament un model en vuitanta entorns amb la recompensa mal posada i el model va aprendre a manipular la seva pròpia funció de recompensa el 41% de les vegades. «En algun moment potser ja no notarem les trampes», explica Bengio.
L’escepticisme envers la nova narrativa
És curiós que l’actitud escèptica davant d’aquest relat que tracten d’imposar els magnats tecnològics vingui de dues bandes contraposades. La primera és la de Silicon Valley i la Casa Blanca, que accepta que hi ha perills potencials, però no suficientment greus per posar el fre. David Sacks, fins fa poc responsable d’IA del govern Trump, va reptar dissabte OpenAI i Anthropic a frenar voluntàriament sense esperar el govern, perquè si no ho fan, «sabrem que això no ha estat més que un altre intent de captura regulatòria, o una operació psicològica en plena campanya electoral». Trump, diumenge, des del seu camp de golf a Irlanda va dir que «qui guanyi la cursa de la IA, guanya». Alex Karp, CEO de Palantir, també va pronunciar-se: «si no tinguéssim adversaris, estaria molt a favor d’aturar del tot aquesta tecnologia, però en tenim».
La segona banda és la dels que hi veuen una estratègia de mercat davant de la bombolla de la IA. La lectura popular és que les empreses d’IA cremen capital a una velocitat que no té precedents, cap d’elles no té un camí clar a la rendibilitat i les dues més grans preparen sortides a borsa d’un i dos bilions de dòlars. Demanar un fre just ara serveix per rebaixar l’expectativa de despesa abans de vendre les accions, o com deia el fil de @lalgorisme, «la virtut com a excusa pressupostària».
La versió més crua la va donar el compte de finances @FinanceLancelot que va enganxar el tall d’Amodei a la CBS demanant que «el govern i el públic tinguin una participació» i el va traduir així: «Necessitem un rescat pagat pels contribuents, però en direm inversió».
De fet, la bombolla té una base física. Els agents que ho han provocat tot són també la raó de la febre de centres de dades, perquè, com explicava un article a WIRED la setmana passada, un agent que es dona instruccions a si mateix durant hores consumeix moltíssima més energia que una pregunta a un xatbot. Un sol eixam de 10.000 agents d’OpenAI que va resoldre un problema matemàtic fa poc va enviar 2,7 milions de missatges, amb una factura energètica de desenes de milions de dòlars. Boris Gamazaychikov, de Sustainable AI, explica que en altres tecnologies el consum el limita quanta gent condueix un cotxe o mira Netflix, mentre que amb els agents el consum «s’ha desacoblat dels usuaris». Això és exactament el que volen els líders de la IA quan «parlen d’unicorns amb un sol empleat», empreses de mil milions sense plantilla. Per construir els centres de dades que ho han de sostenir, les tecnològiques s’estan endeutant amb milers de milions de dòlars. És aquest deute el que fa que qualsevol senyal de fre es llegeixi, en primera instància, en clau financera.
Qui decideix el ritme
El compte @lalgorisme recull, brillantment, en un fil les set explicacions que circulen (la por és real, l’escalat ja no rendeix, el còmput no surt a compte, es vol contenir els models oberts, l’angle Xina, el càrtel amb permís i el pur relat) i va tancar el fil amb la pregunta de fons.
🧵 Amodei (Anthropic) i Altman (OpenAI) demanen "frenar" la IA per protegir la humanitat. Ningú fa una cosa així només per bondat. Per què ho dan? Només ells ho saben. Aquí va un petit recull de les versions sobre el que pot estar passant que estan corrent.
«Per què el ritme d’una tecnologia que ens afecta a tots el decideixen dos directors generals i no cap institució pública?» El compte @xavilook hi afegia que dins del món de la IA «hi ha una creença mil·lenarista», la IA ens destruirà o ens salvarà de tots els mals. Mentre discutim el 10% d’extinció, les empreses ja prioritzen la cursa «en detriment de l’accés a l’aigua, o a l’energia, la contaminació i el benestar de la població». Donar responsabilitats a la IA, antropomorfitzant-la, «quan en realitat ells mateixos són els únics responsables», és, per al tuitaire, «una jugada mestra». L’economista i activista Pau Llonch va ser més escuet: «s’ha de ser imbècil per prendre’s seriosament la regulació que demana la plutocràcia de la IA».
Aquesta és la lectura que a ciberpoder.net defensem des del principi i que vam repetir fa un mes, quan «IA» ens semblava sobretot una paraula de màrqueting i la «superintel·ligència» de Zuckerberg, un deliri. Per a nosaltres el problema continua sent de qui és la tecnologia, amb quines dades s’ha entrenat, qui la paga i per a què s’optimitza. Cap d’aquestes preguntes no la respondrà un inspector amb targeta i portàtil d’empresa a les oficines de San Francisco. Ayse Gizem Yasar, de l’École Normale Supérieure de París, i Can Şimşek, del grup d’ètica de la IA de la UNESCO, que han cartografiat la resistència a la IA per a Sciences Po, avisaven a El País el mateix cap de setmana del risc de «captura regulatòria», les maniobres de les grans firmes per escriure la llei que les regularà. La filòsofa d’Oxford Carissa Véliz hi apuntava que la protesta ja és prou visible «perquè la ciutadania l’escolti». Només el primer trimestre del 2026, 75 projectes de centres de dades als Estats Units, per valor de 130.000 milions de dòlars, van quedar bloquejats o endarrerits per l’oposició veïnal, tants com en tot el 2025.
Ara bé, el cinisme tampoc no serveix per explicar-ho tot —i molt menys per solucionar-ho. La por dins dels laboratoris és real i, com deia el fil de @lalgorisme, que sigui sincera no vol dir que la resposta política que se n’extreu no sigui interessada. Les dues coses passen alhora. I és precisament per això que la resposta no pot ser la d’Amodei, que ens demana confiar en les mateixes empreses que fa dos mesos «no sabien» de què eren capaços els seus agents.
Trump i Xi Jinping es veuran el 24 de setembre a la Casa Blanca amb la IA com a tema d’agenda. Seguirem vigilants.
L’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, i el canceller d’Educació de la ciutat, Kamar Samuels, van anunciar dimecres 2 de setembre una moratòria d’un any sobre la IA generativa a les escoles públiques per a tot l’alumnat des dels dos anys fins a vuitè curs, l’equivalent a segon d’ESO. La mesura afecta prop de 600.000 alumnes, dos terços del sistema educatiu més gran dels Estats Units, i entrarà en vigor aquest mateix curs 2026-2027.
D’aquesta manera, els chatbots de companyia queden prohibits a totes les etapes educatives, també a l’institut. El temps de pantalla es limita a 30 minuts diaris de tercer a cinquè i a 45 minuts de sisè a vuitè. Per sota de segon es redueix al mínim. A l’institut l’ús es restringeix a programes pilot amb un sostre de 50.000 alumnes, un 5% del total, amb un màxim de cinc classes per centre i dos mòduls anuals de 45 minuts de pensament crític sobre IA.
Segons va explicar el mateix Mamdani a la roda de premsa, el Departament d’Educació retirarà o desactivarà més de 38 programes que ja estaven autoritzats i que no compleixen els nous estàndards de seguretat, entre ells l’assistent de lectura Amira (un tutor amb avatar que escolta els infants llegir en veu alta, els corregeix en temps real i detecta indicis de dislèxia, i pel qual la ciutat va signar un contracte d’1,9 milions de dòlars el desembre del 2024). Queden fora de la moratòria les tecnologies d’assistència per a alumnes amb discapacitat, les eines per a l’alumnat que aprèn anglès i els programes de preparació professional. Ara bé, els docents podran continuar fent servir la IA per planificar classes i per a tasques administratives.
«Nosaltres no ho veiem així»
«La indústria tecnològica vol que creguem que la IA a l’educació primària no només és inevitable, sinó que és necessària», va dir Mamdani. «Nosaltres no ho veiem així. Encara no he vist cap estudi que demostri que la IA és beneficiosa per als alumnes de primària i de secundària, amb l’excepció, és clar, de la recerca patrocinada per les mateixes corporacions que en treuen benefici».
Nova York no arriba a la moratòria des de zero, però. El gener del 2023 el Departament d’Educació va bloquejar ChatGPT a les xarxes i als dispositius escolars. Quatre mesos després, el canceller d’aleshores, David Banks, va aixecar el veto, que va qualificar de «por instintiva» i va anunciar que les escoles animarien docents i alumnes a explorar la tecnologia. Des de llavors la IA ha entrat a les aules a través dels productes de les principals companyies que operen als Estats Units.
El gir respecte a aquest plantejament l’han empès les famílies. Segons explica Futurism, a l’abril un pla per obrir un institut especialitzat en IA a Manhattan va acabar amb una protesta de mares, pares, docents i alumnes davant de l’Ajuntament. Com a conseqüència, el projecte es va retirar poc després. Kelly Clancy, fundadora de Parents for AI Caution i membre de la Coalició per una Moratòria de la IA, demanava una moratòria a totes les etapes. Les primeres crides eren de dos anys. «Que aquesta política existeixi es deu a la feina enorme de famílies de tota la ciutat», va declarar Clancy al New York Times.
El tercer adversari amb nom
Al relat Ens quedarem només amb els vídeos de Mamdani? explicàvem mesures com la congelació dels lloguers d’un milió de pisos i la taxa a les segones residències de més de 5 milions de dòlars. A cada decisió política de Mamdani hi ha un adversari amb nom i cognoms, primer els grans propietaris, després els multimilionaris com Ken Griffin i ara les empreses que venen programari educatiu. I a cada decisió hi ha una mesura concreta que es pot comptar, un milió de contractes congelats, 500 milions de dòlars anuals de recaptació prevista, 38 programes desactivats i cinc classes com a màxim per institut.
A L’obsolescència del Woke 1.0 dèiem que Mamdani marca una de les vies de l’esquerra pragmàtica. La moratòria no es presenta com un no a la tecnologia. Durant el curs, una Coalició per la Tecnologia a les Escoles, amb alumnes, docents, famílies, sindicats i experts, avaluarà l’impacte de la moratòria i dels pilots i publicarà recomanacions que poden modificar la intensitat de la mesura. De fet, el mateix alcalde va reconèixer que «tant si ens agrada com si no, els nostres adolescents creixen en un món saturat d’IA».
A Catalunya, la pregunta és «com»
El 31 d’agost, dos dies abans de l’anunci de Mamdani, la consellera d’Educació i Formació Professional, Esther Niubó, presentava a la roda de premsa d’inici del curs 2026-2027 les orientacions del Departament sobre l’ús de la IA als centres. «La pregunta no és si la IA ha d’entrar a les aules o no, sinó com fer-ho, amb un enfocament crític, ètic i humanista», va dir. El document estableix que els menors de 14 anys «no haurien de fer servir eines d’IA de propòsit general de forma autònoma», que entre els 14 i els 18 cal l’autorització del docent i que l’ús s’ha de fer constar a la bibliografia, amb la defensa oral del treball de recerca com a espai per verificar l’autoria. Són orientacions, no normes, i cada centre haurà de crear un grup de treball per decidir «quan, per què i com» hi entra la IA.
La frontera d’edat és gairebé la mateixa a les dues bandes de l’Atlàntic, els 14 anys. El verb, en canvi, és diferent. Nova York retira programes, posa sostre als pilots i s’obliga a avaluar-ho tot en un any. Catalunya recomana i deixa la decisió a cada claustre. Mamdani va agrair al canceller Samuels que hagués evitat «confondre velocitat amb progrés». Les famílies que van demanar la moratòria en volien una de dos anys i per a totes les etapes.
El juny del 2021, Chi Ossé, que llavors tenia 23 anys, acabava de guanyar les primàries demòcrates del districte 36 de Brooklyn i estava a punt de convertir-se en el regidor més jove de Nova York. L’estiu anterior havia fet les primeres passes en política organitzant protestes per l’assassinat de George Floyd amb Warriors in the Garden, el col·lectiu activista que va cofundar. El districte que ara representa gira al voltant de Bedford-Stuyvesant, un dels grans barris històricament negres de Brooklyn.
«Un home blanc cis no hauria de presidir el Consell Municipal de Nova York», publicava aleshores al seu compte d’X.
La presidència del Consell de Nova York és, a la pràctica, el segon càrrec amb més poder de la ciutat després de l’alcaldia. La voten els 51 regidors i regidores que en formen part a l’inici de cada mandat i calen 26 vots per guanyar-la. La presidència és l’encarregada de negociar amb l’alcaldia un pressupost de més de 125.000 milions de dòlars, a banda de decidir quines lleis arriben al ple.
La tardor del 2021 hi havia vuit aspirants i dos d’ells eren homes blancs, segons explicava aleshores City & State New York. El 5 de gener del 2022, Adrienne Adams va guanyar la presidència per 49 vots contra 2 i es va convertir en la primera dona negra a ocupar el càrrec, en el primer Consell de la història de la ciutat amb majoria de dones (31 de 51).
Aquest tuit tan lligat al seu moment polític ha reaparegut fa poc. El passat 22 de maig, la cantant i compositora pakistanesa Arooj Aftab deia en una mini-entrevista al metro de Nova York amb el creador de contingut Kareem Rahma que «no s’hauria de permetre que la gent blanca segui als graons de les cases de Bed-Stuy», que és com els novaiorquesos abreugen el mateix Bedford-Stuyvesant que Ossé representa al Consell. Arran d’un tuit que citava aquell vídeo, un usuari va desenterrar-li a Chi Ossé el tuit del 2021 sobre la presidència del Consell. Ossé va contestar «Woke 1 was crazyyyy», el Woke 1 va ser una bogeria.
Pot semblar una resposta inofensiva, però d’alguna manera s’ha convertit en un símbol del viratge que està fent el Partit Demòcrata als Estats Units. El passat diumenge 9 d’agost, la congressista demòcrata per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez va concedir la seva primera entrevista dominical en dos anys al programa This Week de l’ABC.
El corresponsal en cap de la cadena a Washington i copresentador del programa, Jonathan Karl, li va preguntar per què no havia donat suport a Francesca Hong. Hong és diputada estatal de Wisconsin, milita als Socialistes Democràtics d’Amèrica —l’organització socialista que actua dins del Partit Demòcrata— i competia per la candidatura demòcrata a governadora. Karl va fer referència a algunes declaracions que Hong havia fet temps enrere sobre abolir les presons i la policia. AOC va excusar-se dient que no havia fet cap suport en aquelles eleccions i que estava concentrada a recuperar el Congrés. Karl va remarcar que Hong s’havia allunyat d’aquelles declaracions. I aleshores AOC, rient, va deixar anar la frase d’Ossé.
«Tinc un regidor local que té aquesta frase, el Woke 1 va ser una bogeria», va afegir. Després va aclarir que «durant el confinament, és clar, la retòrica d’aquell moment no és la que faríem servir avui» i va subratllar que el que importa és avaluar què diu un candidat ara, en el seu present.
Des de llavors, l’esquerra nord-americana està discutint a tots els fòrums si el Woke 1 va ser realment una bogeria i si el Woke 2 podria ser una oportunitat real de canvi.
Què és el Woke 1?
D’una manera conscient o inconscient, Ossé s’ha apropiat d’una expressió que alguns conservadors feien servir per atacar el que seria el «Woke 2.0», entès com una onada de fanatisme religiós que ho jutja tot pel filtre opressor-oprimit i que adopta «una postura moralitzant i activista que divideix la gent entre bons i dolents».
En aquests termes s’expressava el catedràtic de psicologia clínica Gregg Henriques, de la James Madison University, el 28 de febrer del 2024, en un article de Psychology Todaytitulat literalment «Woke 1.0 Versus Woke 2.0». Aquell mateix any va deixar l’Associació Americana de Psicologia i la va acusar de passar-ho tot per «una lent ideològica antiracista predeterminada». Per a ell, en altres paraules, estava segrestada per la lògica del Woke 2.
Des de l’altre bàndol, la periodista Erin Vanderhoof descrivia a Vanity Fair, el 31 de gener del 2026, en una peça sobre el retorn de la protesta al carrer, el Woke 2 com la manera de respondre l’assalt frontal de l’administració Trump «amb confiança, compassió i descaradura».
Sense entrar encara en les diferències de contingut entre el —digue’m-ho així— marc comunicatiu d’esquerres Woke 1.0 i el Woke 2.0, val la pena parar-se a pensar en l’ús del significant. La paraula «woke» surt de l’argot afroamericà, on stay woke circulava des dels anys trenta expressant consciència de la injustícia, fins a acabar com a sinònim d’hipersensibilitat opressiva quan la dreta se l’apropia cap al 2019. L’esquerra se l’ha tornat a apropiar per treure pit de les polítiques identitàries. La novetat consisteix, doncs, a sumar-li uns números al final.
Els números poden recordar-nos el versionatge de la indústria del software. Serveixen per administrar l’obsolescència, que és més fruit d’una decisió comercial que de l’envelliment real del producte. Vull dir, Microsoft no va deixar de mantenir el Windows 7 perquè deixés de funcionar, sinó perquè ja feia anys que se centrava a vendre’n un altre. Tot i que el gener del 2020 va retirar el suport, els ordinadors que encara l’executaven van continuar engegant-se igualment cada matí.
Aplicat a una idea política, el mecanisme funciona igual. Dir «Woke 1» no obliga ningú a explicar quina part d’aquell programa era equivocada ni per què ho era, perquè col·locar-la abans de la versió que fem servir avui ja és suficient per deixar-la d’utilitzar.
De les formes ja en tornarem a parlar, però anem primer al wokisme de casa nostra.
Wokisme a Catalunya
A Catalunya el mot va arribar ja carregat de connotacions negatives. No hi va haver cap estiu del 2020 amb milions de persones al carrer, cap ajuntament retallant el pressupost de la policia, cap redacció revoltada contra els seus propis columnistes ni cap multinacional finançant fundacions antiracistes. Hi va haver, això sí, una dècada llarga de partits d’esquerra construint el relat sobre el reconeixement de les minories molt més que sobre la classe.
El 17 de març del 2021, per posar un exemple, ERC, Junts, la CUP, Compromís i Més País van registrar junts la llei trans al Congrés espanyol, després d’avisar que ho farien pel seu compte si el govern espanyol no la desencallava, en ple xoc entre la vicepresidenta Carmen Calvo i la ministra d’Igualtat Irene Montero. La CUP té des del 2022 un document propi que defineix la seva posició com a feminisme de classe. I la líder dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, fa anys que diu que la Catalunya que ve es construirà amb un «feminisme del 99%».
La conjuntura política d’aquell moment ho demanava. La dreta i la ultradreta, que difícilment podien fer diana amb l’economia o amb la corrupció, havien desplaçat la seva ofensiva cap al terreny cultural. Això posava en el punt de mira drets que fins llavors semblaven consolidats. Donar la batalla en el camp identitari era, doncs, l’oportunitat de legislar per avançar posicions i deixar blindats els drets de les dones, de les persones trans, del col·lectiu LGTBQ+ i de les persones migrades mentre les majories parlamentàries encara ho feien possible.
Il·lustració del diàleg entre Nancy Fraser i Judith Butler.
El debat entre les polítiques identitàries i les econòmiques ha estat una constant els darrers trenta anys. El 1995, la filòsofa nord-americana Nancy Fraser va publicar a New Left Review«From Redistribution to Recognition?». Allà defensava que la justícia contemporània exigeix redistribució i reconeixement alhora i que cap de les dues no es redueix a l’altra. Dos anys després, la filòsofa Judith Butler va contestar-li amb «Merely Cultural». Argumentava que l’esquerra ortodoxa s’equivoca quan tracta les lluites sexuals i de gènere com si fossin «merament culturals», perquè la regulació de la sexualitat i la reproducció de la família normativa són constitutives del funcionament de l’economia política. Fraser va replicar-li l’any següent amb «Heterosexism, Misrecognition and Capitalism», queixant-se que se l’hagués pogut llegir com si menystingués l’opressió de gais i lesbianes.
El problema comença quan un dels dos focus es converteix en el blanc de totes les crítiques. Si Burgos, Càmara i Duch expliquen com s’ha instal·lat aquesta separació als espais d’esquerra, l’escriptora i filòsofa Elizabeth Duval explica al seu llibre Melancolía què hi ha a l’altra banda. Duval defensa que el problema no són les polítiques de la identitat, «perquè no hi ha política sense elles», sinó la instrumentalització de les reivindicacions culturals o de minories per part del poder, que les acaba convertint en un postureig retòric buit. També recorda que la denúncia que la dreta fa a l’esquerra en aquest terreny «sempre és una denúncia interessada». I afegeix que avui el màxim exponent de la política identitària és la ultradreta, perquè «cap identitat no s’exerceix de manera tan violenta com la dels seus pretesos universals».
La ultradreta no ha crescut per culpa de les polítiques identitàries, però les ha convertides en la seva diana (contra el feminisme, contra la immigració, contra la comunitat LGTBQ+). I això fa que l’esquerra se centri a defensar-les i, per tant, parli cada cop menys sobre salaris, lloguers o jornada laboral.
A diferència dels seus col·legues, Mamdani no va fer servir el numeral ni una sola vegada. Va contestar que cadascú té la responsabilitat d’explicar als novaiorquesos què creu quan es presenta a un càrrec i que «de vegades el que creus pot canviar, es pot desenvolupar, pot créixer». Hi ha qui encara creu en aquelles posicions, va afegir, i ell ja ha deixat clar que no creu en la retallada del finançament de la policia i que no la farà. És el punt que més soroll li fa des que és alcalde, perquè el seu pressupost preliminar retalla 22 milions als 6.400 de la policia i anul·la els 5.000 agents nous que havia ordenat el seu predecessor.
Tornant a les qüestions de forma, aquest debat ve viciat des del principi. Discutir què entra dins del Woke 1 i què entra dins del Woke 2 és discutir sobre l’etiqueta en un moment polític global profundament tàctic, amb la ultradreta fent-se amb el sentit comú. Estem arribant a l’extrem del pèndol de la història; aquell moment que s’aproxima al màxim d’una banda, abans d’agafar impuls per retornar a l’altra.
D’aquest moviment pendular, Marx en va deixar la fórmula més cèlebre. A El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte, escrit el 1852, deia que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades i que Hegel s’havia oblidat d’afegir-hi que ho fan «una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa» (traduït del castellà). Ho escrivia contra Lluís Bonaparte, el nebot que acabava de repetir amb un cop d’estat mediocre la gesta imperial del seu oncle Napoleó. El filòsof eslovè Slavoj Žižek va recuperar la frase el 2009 per titular First as Tragedy, Then as Farce, on defensa que la utopia liberal havia mort dues vegades en una dècada (com a tragèdia amb l’11 de setembre del 2001, com a farsa amb la crisi financera del 2008) i que a l’esquerra li tocava ocupar l’espai obert per aquella doble mort en comptes d’esperar que el sistema caigués tot sol. Quinze anys després, aquell espai l’està ocupant la ultradreta.
La disputa pel sentit comú té nom des de fa un segle. El filòsof i dirigent comunista italià Antonio Gramsci en va dir hegemonia mentre escrivia, empresonat pel règim de Mussolini, els Quaderns de la presó. Hi sostenia que el poder que dura és el de qui aconsegueix que la seva manera de veure el món es converteixi en el sentit comú de l’època, allò que tothom dona per evident sense necessitat d’argumentar-ho. I dels moments de trànsit entre un sentit comú i el següent, en va deixar la descripció més citada de tota l’obra: «la crisi consisteix precisament en el fet que el vell mor i el nou no pot néixer; en aquest interregne es verifiquen els fenòmens morbosos més variats» (traduït de l’italià). El pèndol, doncs, ha de tornar cap a l’esquerra perquè tornem a habitar el sentit comú els qui creiem en un futur profundament humà, social i solidari. Aleshores ja hi haurà temps de debatre teories.
Que l’hemeroteca ens pesi a l’esquena és normal, perquè el que hem dit en el passat importa. Ara bé, fixem-nos en la dreta i la ultradreta, que fan i desfan sense donar cap explicació i no sembla que la seva hemeroteca els passi factura. No dic que això estigui bé ni que estigui malament. Dic que, dins d’aquesta lògica en què lamentablement estem inserits, potser també ens ha de començar a donar igual. Ara el que cal és una esquerra pragmàtica, astuta, capaç de fer-se entendre i sobretot encoratjada.
Pragmàtica vol dir entendre en quin camp es juga. El camp de batalla s’ha convertit en una lluita encarnissada pel poder, amb poques regles i encara menys línies vermelles. Ho veiem a Espanya, on una part de la justícia treballa obertament per a la dreta política i la dreta mediàtica li fa d’altaveu, amb els pilars de la democràcia girats contra la democràcia mateixa per fer fora, per tots els mitjans disponibles, un president escollit a les urnes. L’ètica hi brilla per la seva absència. Vol dir això que hem de comportar-nos com ells, que hem de practicar l’antidemocràcia per defensar la democràcia, com en aquella paradoxa de la tolerància que el filòsof austríac Karl Popper va deixar formulada el 1945 a La societat oberta i els seus enemics? Vol dir, més aviat, que hem d’aprendre a fer servir les seves eines per defensar-nos, blindar amb lleis els drets socials que hem conquerit, protegir la dignitat de les institucions democràtiques i convèncer la majoria que la nostra proposta és la més adient per al futur de la humanitat.
Mamdani, amb els seus més i els seus menys, marca una de les vies que fa possible aprofitar les esquerdes obertes per transformar el món.
«Quan em vaig presentar a alcalde vaig dir que posaríem impostos als rics. I avui ho estem fent», explica l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, en un vídeo publicat a les seves xarxes socials mentre apunta amb el dit cap a un àtic de luxe. «Per primera vegada en la història de Nova York, una taxa anual gravarà les cases de més de 5 milions de dòlars de propietaris que no viuen tot l’any a la ciutat. Com aquest àtic que Ken Griffin va comprar per 238 milions de dòlars». El conseller delegat del fons d’inversió Citadel va acusar-lo de posar la seva vida en perill i va amenaçar de traslladar els seus negocis a Miami.
https://www.instagram.com/reel/DXKlAiMkeAr
Del primer any de Mamdani a l’alcaldia s’han escrit rius de tinta. El diari Ara es feia ressò de la congelació dels lloguers i El País de l’impost a les segones residències de propietaris que no viuen a Nova York. Ara bé, el que més ha cridat l’atenció, sense cap mena de dubte, és l’estratègia de comunicació i l’estètica Mamdani, que ens recorda aquells anys en què l’expresident dels Estats Units Barack Obama arrasava a les presidencials amb una campanya centrada en la comunicació digital. Mamdani, però, no ha guanyat només gràcies a la seva comunicació. Va prometre coses que feia por prometre i, un cop guanyada l’alcaldia, les està complint. Bona part de l’esquerra d’aquí continua molt més pendent de la primera meitat de la fórmula que no pas de la segona.
Un any gravant al carrer
Mamdani va passar-se tota la campanya amb una càmera al davant. Entrevistava taxistes de matinada per a un vídeo titulat Without the night shift, there is no morning, es ficava vestit a l’aigua gelada de Coney Island per fer un joc de paraules amb la seva promesa de congelar els lloguers i apareixia a perfils d’entreteniment on abans no hi entrava cap polític. I el que prometia davant d’aquella càmera no era poc. Segons recollia el diari Ara, autobusos ràpids i gratuïts, llars d’infants universals i gratuïtes fins als cinc anys, la congelació dels lloguers de renda regulada i més impostos per a les persones més riques.
L’última setmana la campanya va comprar un anunci de televisió ambientat a Survivor, el concurs nord-americà que a Espanya emet Mediaset i és conegut com a Supervivientes, on cada episodi acaba amb un consell tribal en què els participants voten qui ha de marxar de l’illa. A l’anunci, un grapat d’exconcursants del programa expliquen a càmera per què voten expulsar Andrew Cuomo, el rival de Mamdani i candidat de l’establishment.
La identitat visual de la campanya la va muntar l’estudi Forge, amb el groc de les targetes del metro, el blau dels Mets i una tipografia que fa l’ullet als rètols de les bodegues i el cartell més reproduït el signa Tyler Evans, director creatiu de la congressista Alexandria Ocasio-Cortez. La parella de Mamdani, la il·lustradora i animadora Rama Duwaji, que publica a The New Yorker i a The Cut, es va mantenir gairebé del tot al marge.
Als debats televisats i als vídeos que en penjava després, però, el to desenfadat i simpàtic canviava quan es tractava d’encarar-se amb Cuomo. La campanya va muntar un recopilatori titulat Andrew Cuomo’s Worst Debate Moments, els pitjors moments del rival als cara a cara, amb la rèplica que Mamdani li havia clavat en directe. «Jo no he hagut de dimitir mai degut a l’escàndol. No he assetjat mai les 13 dones que em van acusar de manera creïble d’assetjament sexual. I no he fet mai res d’això perquè no soc tu».
Sigui com sigui, va funcionar. Mamdani va guanyar el 5 de novembre amb el 50,4% dels vots i va ser el primer alcalde de la ciutat que va superar el milió de vots. Tres de cada quatre votants de menys de 30 anys el van votar, segons una enquesta d’Associated Press citada per la BBC. Els grans donants que donaven suport a Cuomo van gastar més de 40 milions de dòlars, quatre vegades més que els de Mamdani.
Les promeses, un any després
El 26 de juny el Consell de Regulació de Lloguers va votar a favor de congelar el lloguer del milió llarg de pisos de renda regulada de Nova York, on viuen 2,4 milions de persones i que són el 40% de tots els apartaments dels cinc districtes. La mesura afecta els contractes que entrin en vigor a partir de l’1 d’octubre i és la primera vegada que s’aplica alhora als contractes d’un any i als de dos, és a dir, que cap llogater amb renda regulada pagarà un dòlar més tant si renova per dotze mesos com si ho fa per vint-i-quatre. «La classe treballadora fa que aquesta ciutat funcioni, i mereixem viure amb dignitat», va celebrar Farhana Rahman, una de les cares visibles del moviment de llogaters de Queens, en declaracions al New York Times.
L’organisme que va votar és independent de l’Ajuntament i Mamdani n’havia nomenat sis dels vuit membres. Als pressupostos hi ha 70 milions de dòlars per obrir supermercats municipals sense ànim de lucre, un a cada districte, començant pels deserts alimentaris, que són les zones que han perdut els comerços d’aliments frescos. L’Ajuntament, a més, acaba de presentar un pla per accelerar la construcció d’habitatge assequible.
L’alimentació pública fa temps que es treballa a Catalunya. L’Associació Micropobles ja activa botigues de comestibles sota la tutela dels ajuntaments als pobles que han perdut el comerç alimentari. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas, escrivia a la Directa que la proposta de Mamdani arrenca d’una pregunta molt simple, per què no fer intervenció pública per disputar l’alimentació al sector privat. Al mateix article avisava que aquí una cosa així no s’hauria de plantejar sense abans «remunicipalitzar» de debò els mercats municipals i centrals de compra com Mercabarna, de titularitat pública però no gestionades com a eines polítiques.
El juliol passat Mamdani va carregar durament contra Benjamin Netanyahu en un vídeo on el va anomenar «criminal de guerra» i «arquitecte d’un genocidi atroç» i on reconeixia que no té l’autoritat legal per fer complir l’ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional, tot demanant al Govern federal que l’executés. Trump havia dit el dia abans que el primer ministre israelià no seria detingut «sota cap concepte ni circumstància». Mamdani va publicar el vídeo igualment.
Tota aquesta bateria d’accions ràpides i pragmàtiques li està rendint. El 58% dels novaiorquesos aproven la seva gestió davant d’un 26% que la desaprova i la mateixa setmana de la congelació els tres candidats que ell apadrinava van arrasar a les primàries demòcrates de Nova York, imposant-se a congressistes que feia una dècada que ocupaven l’escó. «Això no és el final. És el principi d’alguna cosa», va dir aquella nit. Aquest agost el metge Abdul El-Sayed, fill d’immigrants egipcis, va guanyar les primàries demòcrates al Senat per Míchigan contra la candidata de l’aparell del partit i El País ja en diu la «ola Mamdani». Davant del gir ultra de l’era Trump, una part de l’electorat torna a confiar el vot a una esquerra que promet coses grosses i les compleix, que és el que els demòcrates de l’establishment feia anys que no aconseguien demostrar.
L’estètica que ha arribat a Barcelona
Ico Maly, antropòleg de la Universitat de Tilburg que estudia el que anomena populisme algorítmic, sosté que l’enquadrament d’un polític es fabrica en relació amb les possibilitats tècniques i les lògiques algorítmiques de les xarxes i que, per entendre’l, cal mirar l’uptake, és a dir, què n’agafen i què en repeteixen els qui el comparteixen. De la fórmula Mamdani, la part que ha viatjat fins aquí és la que es pot replicar fàcilment amb un smartphone, mentre que l’altra part, la que exigeix competències, pressupost i un ajuntament que les executi, s’ha quedat a Nova York.
A Madrid, la candidata de Más Madrid a l’Ajuntament, Rita Maestre, ha adaptat les entrevistes de carrer amb una taula i una cadira al mig del barri sota el títol «Habla con Rita» i la ministra de Sanitat, Mónica García, es grava mentre fa esport. Gairebé totes les que han obert aquest camí a l’Estat són dones i és a elles a qui eldiario.es preguntava fa poc si són candidates o creadores de contingut. La politòloga Alba Ambrós hi posava una condició. Deia que «la comunicació no ve sola» i que és «la variable dependent d’un projecte polític que existeix abans i per damunt del format», o sigui que un vídeo casolà funciona quan toca els temes que amoïnen molta gent i no pel sol fet d’estar ben gravat o en un format determinat.
https://www.instagram.com/reels/DXM9uzVDCga
A Barcelona, Elisenda Alamany porta més d’un any fent el que aquí s’ha entès per fer un Mamdani i és avui on ell era el 2025, una candidata amb la càmera a la mà i sense cap competència per complir res encara. La primera meitat de la fórmula la domina. Es filma pel carrer en to informal i fora dels marcs institucionals, corrent pel Poblenou i queixant-se que «cada vegada que vinc hi ha un brunch nou» o preguntant als vianants si algú parla català, penja vídeos gairebé cada setmana i, segons NacióDigital, gestiona ella mateixa els seus perfils, cosa poc habitual quan tothom té community manager. Al baròmetre municipal del juliol és la líder més ben valorada de la ciutat amb un 5,2, per davant de l’alcalde Jaume Collboni i ERC és segona en intenció directa de vot per darrere del PSC. L’habitatge és el primer problema de la ciutat per al 31% dels enquestats, la mateixa preocupació pel cost de la vida que va portar Mamdani a l’alcaldia.
El març passat va publicar un vídeo de precampanya on parlava d’«un gran reemplaçament» del comerç històric de la ciutat, amb supermercats de 24 hores contrastats amb establiments que han tancat, com la Ferreteria Llanza, el forn Santa Clara i la llibreria Ona.
El vídeo va obrir un debat dins de la mateixa esquerra sobre quins marcs es poden manllevar i quins no. L’exdiputat d’ERC Ruben Wagensbergla va acusar de fer servir un terme propi de l’extrema dreta i va advertir que assenyalar botigues i botiguers, «plantant-se davant seu, càmera en mà», no és innocu. Laure Vega, de la CUP, va rematar que «els likes ara i els laments després no valen res». Alamany va respondre que «l’esquerra s’ha de comunicar d’aquesta manera» als canals informals «on l’extrema dreta avui ens està guanyant molt terreny», que el gran reemplaçament del qual parla ella és el que fan «les dinàmiques capitalistes» i la turistificació de la ciutat i que «el problema no són els meus vídeos on ho explico, el problema és que això està passant».
Si la segona meitat de la fórmula li arribarà, no ho sabrem fins després del maig del 2027. El precedent més proper que tenim no és gaire esperançador. Yolanda Díaz, que va tenir ministeri, pressupost i una reforma laboral signada, va veure caure la seva mesura estrella al Congrés i fa temps que el que circula d’ella és el seu declivi i, lamentablement, no les seves mesures —que sí que han ajudat a millorar la vida de la gent.
A Barcelona el 45% dels enquestats encara no sap què votarà i Aliança Catalana entraria al consistori per davant del PP, de Vox i de Junts. Quan l’Ajuntament de Nova York va fer els primers cent dies, la seva oficina d’assumptes internacionals va celebrar públicament haver tapat 100.000 clots a l’asfalt dels carrers de la ciutat. Aquí encara no sabem si tindrem la nostra Mamdani, ni si, quan la tinguem, voldrà gravar-se tapant clots.
«Les dones només volen homes rics». La frase pot caure a taula un dia qualsevol i segurament et deixi en blanc. Zara Kadir, psicoterapeuta infantil i d’adolescents al Regne Unit, ofereix un guió pràctic sobre com cal reaccionar, a un reel al seu compte d’Instagram, @the.therapy.shed, de tot just dos minuts de duració.
Voler tenir raó és perdre’l
El pitjor que poden fer els pares, segons Kadir, és intentar demostrar-li al fill que s’equivoca. Quan el noi se sent jutjat, deixa de parlar amb ells i passa a escoltar les comunitats d’internet. Per tant, evita respondre «això és ridícul», perquè tancaràs la conversa i el deixaràs sol davant el seu feed.
Ella proposa començar per una pregunta que demostri interès. «Això és interessant, què t’ha fet pensar això?» I després, callar. Escoltar per entendre què diu en veritat, perquè sota les explicacions hi sol haver una por concreta, com no ser mai prou bo o témer sentir-se rebutjat.
Un cop es posa nom a la por, Kadir suggereix posar-la en paraules davant seu, amb una frase com «sembla que et preocupa que a la gent només li agradaràs si tens èxit i molta gent de la teva edat pensa igual». I només llavors contradir la idea, amb calma. «Hi ha gent a qui li importen els diners i gent a qui no li importen. Internet amplifica les opinions més cridaneres perquè són les que generen més clics, i la vida real acostuma a ser més complicada».
El segon exemple del vídeo repeteix el moviment. Davant de «els homes no poden mostrar emocions», Kadir pregunta quines emocions creu el noi que als homes no els deixen mostrar, el deixa respondre i li pregunta si mai s’ha sentit malament. «No estàs intentant guanyar una discussió, l’estàs ajudant a pensar».
https://instagram.com/reel/DbYVAGYMLu4
Ensenyar-li a veure qui hi guanya diners
Al final del vídeo, Kadir situa la feina dels pares en un altre lloc del qual solen ocupar. Ensenyar-li a qüestionar el que sent i a detectar quan algú està guanyant diners amb la indignació hauria de ser el principal objectiu de la intervenció. Tot i no parlar d’algoritmes ni de plataformes, s’assenyala el moll de l’os de manera ràpida, simple i directa.
Kadir tanca el vídeo amb una idea senzilla. Si un fill sap que pot portar aquestes converses a casa sense que se’n riguin, la confiança que hi diposita substitueix la necessitat de buscar la resposta en un vídeo d’internet, cosa que permet als pares deixar de competir amb els influencers que l’algoritme li posa davant.
Kadir demana als pares que busquin la por que hi ha sota les afirmacions del fill, la de no ser mai prou bo o la del rebuig. L’antropòleg Ritxar Bacete, coordinador d’Equimundo, centre de masculinitats i justícia social, situa la porta d’entrada d’aquest món en la solitud. Nois que passen hores sols a l’habitació i que troben, a l’altra banda de la pantalla, algú que els promet èxit i els explica que hi ha una confabulació en contra seva. «Els hem abandonat», resumeix Bacete a La Vanguardia.
Ara ja saps el que has de fer davant un jove encoratjat amb el discurs de la masclosfera.
Aquest diumenge, 2 d’agost, entren en vigor les obligacions de transparència de la llei europea d’intel·ligència artificial. A partir d’ara, els xatbots hauran d’identificar-se com a màquines des del primer missatge. De la mateixa manera, els deepfakes i els textos generats amb IA per informar sobre assumptes d’interès públic hauran de portar una etiqueta que ho digui.
Com funcionarà el marcatge
La norma opera en dues capes. Els proveïdors de sistemes generatius, d’OpenAI a Google, han d’assenyalar tot el que produeixen en un format llegible per màquines, amb marques d’aigua i metadades que aguantin quan el contingut es comparteix o es descarrega. I qui desplega aquests sistemes per publicar contingut ha de fer la marca visible per a les persones. La Comissió ha publicat un conjunt d’icones gratuïtes (una de genèrica, una per al contingut totalment generat i una altra per al parcialment modificat) i un codi de bones pràctiques que estandarditza com i on col·locar-les. Els sistemes que ja eren al mercat tenen marge fins al 2 de desembre per adaptar-se al marcatge tècnic. Hi haurà sancions, tot i que encara no se sap com es calcularan ni com es detectarà l’incompliment.
Henna Virkkunen, vicepresidenta executiva de la Comissió Europea per a la sobirania tecnològica, ho defensava així: «els europeus tenen dret a saber si el que veuen, senten o llegeixen ha estat creat o alterat per la IA, especialment quan aquest contingut pot influir en el debat públic». Google, que haurà d’aplicar la norma al cercador i a YouTube, ja ha avisat que «si el contingut en línia s’inunda d’etiquetes d’IA i avisos legals superposats, a les persones els resulta més difícil obtenir el context clar que necessiten».
L’excepció que canvia la lectura
Ara bé, la lletra petita diu més que el titular. El text generat amb IA queda exempt d’etiqueta si ha passat una revisió humana substantiva i una persona física o jurídica n’assumeix la responsabilitat editorial. Això implica que un mitjà pot publicar articles escrits amb IA sense marcar-los, sempre que algú els revisi i els signi. L’etiqueta queda reservada per al text que passa directament de l’output de la IA generativa al web, publicat sense revisió ni signatura. La norma acabarà funcionant com un detector d’orfandat editorial. Tampoc no persegueix l’usuari que fa un mem al sofà, perquè apunta al contingut produït en contextos professionals. Per la seva banda, les obres obertament artístiques, satíriques o de ficció només ho han de declarar d’una manera que no interfereixi amb l’obra.
La pregunta que queda oberta és si tot això servirà per identificar el contingut sintètic i aturar qui fa servir la IA generativa per desinformar o cometre delictes. TikTok i Meta ja etiqueten contingut sintètic des del 2024 i hi passem per sobre amb el mateix scroll que dediquem als avisos de galetes. Les mateixes empreses que hauran d’aplicar la norma admeten que les solucions tècniques per marcar i detectar aquest contingut encara no estan madures. I qui fabrica desinformació de manera deliberada no sembla el candidat més probable a etiquetar-la.
M’he enganxat a Fúria, la nova sèrie de Max. Vuit episodis de vint-i-cinc minuts en què cinc dones que ja han passat dels cinquanta decideixen venjar-se de les agressions del sistema. Carmen Machi és una artista esnob a qui el marit l’enganya amb l’assistenta, que ha deixat embarassada. Candela Peña, una dependenta de moda de luxe que veu com la reemplacen per algú més jove. Nathalie Poza, que cuida la seva mare gran amb dependència, a punt de ser desnonada. I així totes cinc, connectades en un efecte papallona que Félix Sabroso orquestra amb una estètica que vol ser cinema i una ràbia que no amaga.
El que m’ha enganxat no són les venjances —són inversemblants i exagerades—, sinó el sentiment d’alleujament quan les protagonistes les consumen. Aquest plaer culpable de veure com algú torna el cop. La venjança deslligada i violenta —la manera en què el cervell primitiu a vegades ens demana actuar davant les injustícies.
És semblant a la sensació dels vídeos d’instant karmaque es viralitzen a TikTok o Instagram Reels. No sabem el context, però veure com la policia atura al flipat que s’ha passat de velocitat o com l’atracat li planta cara al lladre que fracassa en la seva missió alimenta el (prefabricat) sentiment de «justícia» que habita en molts de nosaltres.
Tornant al tema de la Fúria, l’altre dia vaig perdre quaranta minuts mirant un vídeo d’un twink tradwife (una mena de RoRo, però en versió noi LGTBIQ+) que cuina i cuida la casa pel seu marit. Quaranta minuts. No pel vídeo, que durava dos minuts escassos, sinó pels comentaris. Qui el defensava, qui s’indignava, qui deia que era paròdia, qui jurava que no. Un pou sense fons.
Quina diferència hi ha entre la catarsi veient Pilar Castro o Cecilia Roth consumar les seves venjances i aquesta (trista) compulsió de discutir amb desconeguts sobre un noi que potser ni existeix?
Amb Fúria, la ràbia té un propòsit. Veus aquestes dones, víctimes d’un sistema injust que les ofega i les aixafa, venjar-se. T’hi identifiques, et desfogues amb elles i, al cap de vint-i-cinc minuts, s’ha acabat. És, com deia, un exercici de catarsi. El twink tradwife, en canvi, no et dona res d’això. Només et deixa aquesta sensació d’irritació que no va enlloc, que no es resol mai. Mentre et quedes de mal humor, cada comentari indignat, cada resposta furibunda, cada citació sarcàstica alimenta l’algoritme i beneficia l’autor.
Hem convertit la nostra pròpia frustració en el producte estrella de les xarxes. Ja no consumim la fúria; la produïm. Som matèria primera i producte alhora.
Això no és només un article sobre el Rage Bait. És un intent d’entendre com la indignació —tan humana, tan necessària a vegades— s’ha convertit en el negoci més brut d’internet. I per què, sabent-ho, continuem picant l’ham. Jo el primer, que encara tinc obert el perfil del twink tradwife en una pestanya.
Rage baite o el negoci de la mala llet
Va haver-hi un temps en què el contingut viral era una altra cosa. Un vídeo graciós, una història commovedora, xafarderies superficials del famós o famosa de torn. La provocació era cosa d’uns pocs trols desubicats. Avui, la moneda de canvi més valuosa a la borsa de l’atenció digital és la indignació, una tàctica generalitzada i quasi obligatòria per aquells que volen destacar a la xarxa i monetitzar el seu treball creatiu.
(Tant és així que fins i tot s’ha normalitzat entre les estratègies publicitàries vàlides per a les empreses).
Exemple de rage bait quan una companyia com Ryanair se’n fot d’un usuari.
La millor manera d’aconseguir indignació és provocant-la. En això consisteix el rage bait, una tàctica de manipulació dissenyada per provocar ira, frustració i reaccions negatives amb l’únic objectiu de maximitzar l’engagement.
Els algoritmes, governadors de la vida digital, funcionen com a mercenaris de l’atenció. No distingeixen entre un comentari d’elogi i un d’odi; per a ells, una interacció és una interacció. I res no genera més interaccions que la fúria. La nostra ràbia cotitza a l’alça.
Ayer tuve bronca con dos padres de la Urbanización. Resulta que sus dos hijas se pusieron en la puerta a vender pulseritas de gomas que hacían ellas mismas. Muy tierno, sí, pero ilegal. Eso es dinero negro que no se declara. Tuve que avisar a la Guardia Civil y no les gustó.
@CristianBilba12 és un exemple d’usuari de Twitter que viu del rage bait
Les conseqüències del negoci de la fúria
El rage bait, però, no deixa de ser una estratègia insostenible a llarg termini. Passa el mateix que amb les dinàmiques especulatives de les bombolles immobiliàries: la rendibilitat és immediata, sí, però a costa d’un deteriorament progressiu del sistema.
Com assenyala l’article de WIRED, en un esforç per augmentar la interacció, plataformes com Threads van començar a prioritzar les publicacions amb més respostes i comentaris, que resulten ser les que generen més drama i emprenyen a tothom.
Les respostes a aquest tuit il·lustren perfectament aquest fenomen.
Els creadors han descobert que provocar un incendi és més rendible que construir una conversa amb la seva comunitat. Per això els nostres feeds s’han omplert de declaracions escandaloses, opinions deliberadament provocadores i paranys cada cop més sofisticats.
Sammi DiBacco posa com a exemple en Why is everything rage bait? el contingut que critica de manera exagerada destinacions turístiques populars. Quan algú fa un vídeo dient que «Roma no em va agradar gens» o que «Venècia és només una trampa per a turistes», està aplicant una estratègia de contraposició sistemàtica al consens popular o, el que és el mateix, una estratègia de polarització. Disposa una competició entre defensorsi opositors. L’algoritme, en veure tanta activitat en els comentaris o citats, ho amplifica i, allò que potser era només una experiència o opinió personal, acaba convertint-se en una mena de veritat compartida.
D’aquí sorgeixen les suposades unpopular opinions que es viralitzen a X, per exemple. D’aquí també que s’hagi posat de moda adoptar posicionaments deliberadament antagonistes, normalitzant l’assumpció d’una personalitat pública «dolenta» com a estratègia de visibilitat.
Ser «mala persona» dona visibilitat
Hem normalitzat, gairebé sense adonar-nos, que ser una «mala persona», o si més no semblar-ho, surt a compte. El que abans era un discurs marginal, avui és una estratègia de mercat. Ja no importa si el creador creu de veritat les barbaritats que diu o si només està actuant per aconseguir clics. L’efecte cultural és el mateix. Un soroll constant que blanqueja ideologies que haurien de ser intolerables.
De sobte, et trobes nois i noies de quinze anys que ja no veuen el feixisme com el que és —una ideologia criminal—, sinó com una postura «rebel», una manera «valenta» de plantar cara al món. Com si dir bestieses fos un acte de resistència. Només cal passejar-se pels comentaris de TikTok per llegir coses com «que vuelva la mili» o «que vuelva Franco» per sentir l’esgarrifança.
Tant és així que la provocació s’ha tornat més fina, més perversa. Ha emergit una dimensió estètica del fenomen, una tàctica més subtil. Creadors que han après que l’error genera més interacció que l’encert. Ja no cal llançar una opinió obertament incendiària. N’hi ha prou amb colar imprecisions calculades al mil·límetre, com per exemple, pronunciacions deliberadament incorrectes o confusions de conceptes que semblen espontànies.
La gent no pot resistir la temptació de corregir. I cada correcció, cada «això no es diu així», és una empenta més per a l’algoritme, una victòria per al provocador. Sempre s’ha dit que es felicita en públic i es corregeix en privat. Bé, suposo que això s’ha perdut al món digital.
La batalla pel sentit comú es lliura en aquest terreny minat i, la indignació, la nostra indignació, és avui el combustible que alimenta el motor de la reacció.
Breu història del rage bait
A tot això he investigat si han existit anàlegs històrics del rage bait. Per localitzar els precursors del rage bait he hagut d’establir una definició més precisa, basada en tres components essencials que el distingeixen, per exemple, de la sàtira o la provocació filosòfica —altres formes de «provocació literària».
Primer, la intencionalitat: el contingut s’elabora amb el propòsit específic de generar una resposta emocional negativa i forta, com ara la indignació, el fàstic o la por.
Segon, la motivació: l’objectiu principal no és la il·lustració intel·lectual ni la reforma social, sinó el benefici comercial, la notorietat personal o l’avenç d’una agenda específica, sovint divisiva i reaccionària.
I tercer, el mètode: les tàctiques empleades acostumen a incloure el sensacionalisme, l’assassinat de la reputació, la fabricació d’informació i l’explotació d’ansietats i prejudicis socials preexistents.
Des d’aquest prisma, emergeix una genealogia clara que s’estén des dels carrerons de Londres del segle XVIII fins als camps de batalla propagandístics de la Reforma i les redaccions de premsa groga de finals de segle XIX.
El primer prototip del rage bait va sorgir en el segle XVIII amb el naixement d’un mercat comercial per a la malícia, impulsat per la desregulació de la impremta. A la Grub Street de Londres, proletaris-escritors a sou generaven històries escandaloses i les publicaven per sobreviure, donant lloc a gèneres com la «novel·la de l’escàndol». Autores com Eliza Haywood van perfeccionar aquest format amb «històries secretes» (Secret histories) que insinuaven xafarderies sobre les celebritats de l’època.
De la mateixa manera, hi havia qui es feia l’agost venent a les multituts els «fulls d’execucions» (Broadsides) en els penjaments a la plaça pública. Era una forma de monetitzar —per dir-ho d’alguna manera— el morbo amb relats truculents i confessions sovint inventades.
Detall del full volant de Fanny Amlett, qui va ser jutjada i executada als 17 anys per ofegar el seu fill nounat. El ‘Discurs de Mort’, com eren coneguts més generalment aquests fulls volants d’execució, diu: ‘Execució commotiva de Fanny Amlett: filla d’un ramader, prop de Scarborough, qui va ser vilment seduïda de casa per un oficial naval, que la va portar a la desgràcia i després la va abandonar. Va quedar embarassada, … en un atac de desesperació, i sense saber gairebé el que feia, va ofegar el seu nadó acabat de néixer: per la qual cosa va ser portada a judici i executada en el dissetè any de la seva edat, juntament amb una còpia de versos planyívols.’ Crèdit: Col·leccions Històriques i Especials de la Harvard Law School. Extreta de: Harvard Law Today
Més tard, la indignació va ser instrumentalitzada com a una potent arma política i ideològica. A la França prerevolucionària, els libellistes van utilitzar la difamació pornogràfica per «dessacralitzar» a la monarquia, atacant figures com les de Maria Antonietaamb l’objectiu de presentar el règim com sistemàticament corrupte.
Durant la Reforma, la propaganda visual —com els gravats de Lucas Cranach que representaven al Papa com l’Anticrist— i textos com el Llibre dels Màrtirs de Foxe van forjar una identitat protestant a través de la por i l’odi cap a un enemic comú.
Aquest model va ser el predecessor de la premsa groga al segle XIX que va començar a produir a escala industrial històries falses i exagerades per manipular l’opinió pública. Magnats com Hearst i Pulitzer van fabricar el consentiment públic per a la Guerra hispano-estatunidenca mitjançant un torrent de notícies sensacionalistes i falses sobre la crisi cubana.
A finals del segle XIX, la provocació es va convertir per a molts artistes en una estratègia conscient per desafiar la moral convencional, fos com a declaració artística o com a recurs literari. El moviment Decadent, associat al lema épater la bourgeoisie (escandalitzar la burgesia), utilitzava l’escàndol com a mitjà per qüestionar els valors dominants i reivindicar la llibertat creativa, tal com exemplifiquen obres com À rebours de J.-K. Huysmans o la trajectòria pública i literària d’Oscar Wilde.
Aquesta tendència va assolir la seva forma més sinistra amb la creació de narratives d’odi totalitzadores. Diaris com La Libre Parole d’Édouard Drumont van fusionar el sensacionalisme amb la virulenta ideologia antisemita durant el Cas Dreyfus (un escàndol polític i judicial francès per la condemna injusta d’un oficial jueu acusat de traïció), mentre que falsificacions com Els protocols dels savis de Sion (un fals document antisemita que pretenia descriure un complot jueu per dominar el món) van construir una cosmovisió paranoica, basada en la cerca de bocs expiatoris, demostrant que el rage bait més efectiu és aquell que ofereix explicacions simples i emocionalment satisfactòries per a ansietats socials complexes.
El rage bait, lluny de ser una aberració nascuda d’internet, és una estratègia recurrent que emergeix quan la tecnologia dels mitjans, els incentius econòmics i les ansietats socials s’alineen. El registre històric ofereix un manual preocupant dels patrons que observem avui, des de la lògica comercial del clickbait fins al verí ideològic de les teories de la conspiració.
Trad-wife com a arma de destrucció massiva (de la paciència)
El rage bait, però, ja no es tracta només de l’exabrupte de Donald Trump a X o de l’anunci de torn que busca la polèmica fàcil. La nova generació d’estratègies provocadores opera des de la invisibilitat, es camufla darrere de la inofensivitat.
És aquí on entra en joc el cas —ja massa trillat— de Rocío López Bueno, més coneguda com a RoRo, la influencer madrilenya que va saltar a la fama amb vídeos on preparava receptes complicadíssimes elaborades per a la seva parella, Pablo. Ja hem parlat d'ella a ciberpoder.net/.
El contingut de RoRo ha generat un debat intens sobre si promou, de manera conscient i activa, la introducció dels valors del moviment tradwife a la societat espanyola contemporània. Malgrat que ella mateixa rebutja aquesta caracterització i que ha diversificat significativament el seu contingut, el seu cas constitueix un exemple paradigmàtic de rage bait d’alta sofisticació.
Ayme, al seu pòdcast No obstante, ha sabut identificar, de manera excelsa, l’estratègia d’ambigüitat. RoRo no es presenta com una activista política. El seu contingut opera deliberadament en una zona grisa, calculada al detall. Estem davant d’una «creadora de contingut culinari» o davant d’una «dona tradicional» que sembla haver emergit directament d’un anunci publicitari dels anys cinquanta?
RoRo, com diu Ayme, presenta «fragments ficcionats» de la seva vida on actua com a «serventa feudal», però ho ven com a contingut de lifestyle aspiracional. No és una provocació directa, militant del moviment tradwife de manera explícita, sinó un subtext ideològic embolicat en paper de regal aesthetic.
RoRo no cocina 14 horas “para Pablo” y “por amor”: monetiza el tiempo dedicado a cada receta, crea su propia marca como influencer, y el subtexto “tradwife” es parte del producto. pic.twitter.com/IV0yFcwR0E
L’eficàcia del seu contingut rau precisament en aquesta capacitat de funcionar simultàniament en direccions oposades. La manosfera l’adopta com a estendard antifeminista, mentre que els sectors progressistes reaccionen denunciant la romantització de rols de gènere regressius. RoRo recull els beneficis de l’engagement generat per ambdós costats.
Aquest cas representa un salt qualitatiu en l’evolució del rage bait. Ja no cal que l’audiència s’enfadi directament amb la creadora. N’hi ha prou que s’enfadi a prop d’ella, que el seu contingut funcioni com a catalitzador de debats que la transcendeixen. Potser tanta sofisticació és senyal que estem entrant a la següent fase evolutiva del fenomen: el rage bait que ha aconseguit camuflar-se fins al punt de no semblar rage bait en absolut.
El troll invertit: quan la ràbia es disfressa de pregunta innocent
El problema és que, sovint, ni tan sols som conscients de l’origen de l’esquer. I és que el rage bait més sofisticat és aquell que no sembla rage bait en absolut.
La periodista Katie Notopoulos, cansada de veure com la seva cronologia de Threads s’omplia de preguntes absurdes dissenyades per generar polèmica, va decidir provar-ho ella mateixa. Ho ha anomenat «trolling invers».
Notopoulos va publicar una sèrie de missatges deliberadament irritants, disfressats de dubtes culturals: «A la meva cultura (americana), si el fill d’un amic és a casa a l’hora de sopar, el convidem a esperar a la sala d’estar mentre mengem. No se suposa que hàgim d’alimentar el fill d’una altra persona».
El seu objectiu era ser tan irritant que la gent se sentís obligada a respondre per dir-li que era una idiota. I va funcionar. Massa i tot.
L’experiment va demostrar que el rage bait més eficaç no és l’atac directe, sinó la provocació. En lloc d’assetjar la gent, els convides que t’assetgin a tu.
Aquells missatges, que els seguidors històrics llegien com una broma, van aconseguir sortir de la seva comunitat i van acabar sent interpretats seriosament per milers de persones.
Com ella mateixa admet, «no és tan desbaratat imaginar que algú a internet és tan gilipolles; ho veiem cada dia». L’esquer funciona perquè explota la nostra percepció que el món digital està ple de gent amb opinions terribles, difuminant la línia entre la sàtira i la realitat.
Quan les grans corporacions adopten aquestes tàctiques, els efectes es multipliquen exponencialment.
El cas Sydney Sweeney: quan la polèmica és el producte
Un dels exemples més depurats de rage bait com a estratègia de mercat és la recent campanya d’American Eagle amb l’actriu Sydney Sweeney. L’anunci jugava amb l’homofonia anglesa entre jeans (texans) i genes (gens), amb Sweeney dient frases com «els meus jeans són blaus», que fonèticament equival a «els meus gens són blaus».
she explained the problem with the sydney sweeney ad so well like it's not that hard to understand😭 pic.twitter.com/aibzrhlI5H
La imatge d’una actriu blanca, rossa i d’ulls blaus parlant de «bons gens» i de com «la composició del meu cos és determinada pels meus gens» va ser llegida immediatament com una picada d’ullet a la supremacia blanca. Un dog whistle (un missatge que sembla innocent o neutral per a la majoria, però que té un significat ocult o especial per a un grup concret de destinataris).
El missatge implícit, com diu la tiktoker @jessbritvich, és que el seu cos —blanc, prim, femení— no només és aspiracional, sinó un símbol de «moralitat, tradició i puresa», un llinatge digne de ser reproduït. La frase «els meus gens són blaus» es fa ressò de la política de puresa racial dels cabells rossos i els ulls blaus.
Davant la reacció massiva del públic progressista —o simplement no-feixista—, American Eagle no només no va retirar l’anunci, sinó que va defensar el seu «joc de paraules». Llavors entra en escena Donald Trump, que ha lloat la campanya, atacant la «cultura de la cancel·lació» i animant a comprar els texans de la marca. Les accions de l’empresa han pujat un 22%.
Rage bait de manual. La marca llança un esquer ambigu, alineant-se amb el creixent mercat del «branding antiwoke». El públic progressista pica, generant una onada de crítiques que, en lloc de perjudicar la marca, actua com un potentíssim anunci gratuït dirigit al públic conservador.
La ràbia dels uns es converteix en la publicitat dels altres. American Eagle no està venent texans malgrat la polèmica; està venent texans gràcies a la polèmica. La nostra fúria és, literalment, el seu millor agent de màrqueting.
Com conclou @jessbritvich, «així és com es propaga la ideologia». Davant aquesta realitat podem actuar principalment de dues maneres: reaccionar o callar. Ambdues opcions igualment problemàtiques.
No alimentis el trol
No le hagas casito és una de les estratègies més popularitzades davant el rage bait. De fet, ignorar-ho és la resposta més lògica. Potser el silenci és una de les formes més poderoses de combatre aquells que viuen de la polèmica barata. Però, realment se’ls acaba el negoci si no reaccionem?
L’estratègia del silenci, tan elegant en la teoria, és gairebé impossible en la pràctica.
Primer, per una raó biològica; el nostre cervell està programat per prestar atenció a les amenaces i a la negativitat.
Segon, perquè les plataformes estan dissenyades precisament per impedir que ignorem res. Com s’explica a WIRED, la mateixa arquitectura de les xarxes socials com Threads, que inicialment es presentaven com un refugi del caos d’altres llocs, ha acabat sucumbint a la mateixa lògica, promovent el contingut més divisori per mantenir-nos enganxats.
I tercer, per una qüestió moral. Callar davant d’un discurs d’odi o de la desinformació no ens converteix d’alguna manera en còmplices?
Reaccionar alimenta el monstre, però no reaccionar ens fa sentir impotents i culpables. Al final acabem esgotats, patidors d’una fatiga emocional que erosiona el pensament crític i ens fa —encara més— cínics i ens polaritza.
Al final, qui entra a les xarxes buscant inspiració o entreteniment, es topa amb un mur d’opinions incendiàries que exigeixen posicionar-se darrere d’una trinxera ideològica tota l’estona de manera conscient i contínua. Una lògica binària que esclafa els matisos i que, amb el temps, sacrifica la connexió genuïna en favor de la confrontació.
Normal que hàgim perdut la capacitat de distingir quan una polèmica és veritablement una polèmica i quan no.
Existir a internet s’ha convertit en un camp de mines emocional. Però hi ha terceres vies entre la reacció impulsiva i la paràlisi total.
Estratègies efectives contra el rage bait
Les millors defenses impliquen trencar el circuit de recompensa i substituir-lo per hàbits de consum més conscients.
1. No entregar la reacció que l’algoritme busca. La intervenció més potent és no interactuar. Ni comentar, ni compartir, ni citar, ni tan sols fer «m’agrada». Cada clic retroalimenta el sistema i amplifica el missatge que intentem refutar. El simple fet de fer scroll ràpid o marcar «No m’interessa» (una funcionalitat desconeguda per molts usuaris) resta visibilitat a aquest contingut sense donar-li oxigen. És l’equivalent digital de canviar de canal.
2. Blindar el teu ecosistema digital. Silenciar, deixar de seguir o bloquejar comptes reincidents talla de soca-rel el seu abast al teu feed. És una mesura d’higiene digital. Desactivar notificacions de paraules clau que saps que t’irritaran per evitar caure en la temptació. Crear finestres de consum conscient, limitant el temps d’ús i reduint l’exposició i l’impacte acumulat.
3. Practicar la pausa conscient. La ràbia genera un pic de dopamina que enterboleix el judici. Estratègies senzilles —pausar uns segons, respirar, verificar dades abans de reaccionar— reinstal·len el control cognitiu. Abans de clicar, pregunta’t: «aquesta reacció alimentarà l’algoritme o afegirà valor real al debat?».
4. Curar el teu algoritme amb continguts de qualitat. El bon antídot contra la polarització és sobre-indexar fonts amb estàndards editorials alts i veus diverses. En ensenyar al feed que premiaràs la informació matisada, redueixes la visibilitat del clickbait incendiari. Fes «m’agrada» i comparteix només allò que realment vulguis amplificar.
5. Verificar abans d’indignar-se. Buscar el context complet i la font original permet detectar clips maliciosos. Un titular escandalós quasi sempre amaga una realitat més complexa. Tres clics per comprovar-ho poden estalviar-te ser un instrument de desinformació.
6. Elevar el llistó ètic com a creador. Si generes contingut, migra cap a indicadors de qualitat de conversa i confiança en lloc de mètriques pures d’engagement. Estableix normes clares que desincentivin els missatges provocadors i fomenta respostes informades.
7. Denunciar quan sigui necessari. Ignorar no és suficient quan el contingut passa la línia de l’assetjament o la desinformació perillosa. Les plataformes ofereixen canals de denúncia. La pressió col·lectiva reforça la rendició de comptes de qui es lucra amb la ràbia aliena.
Més enllà de l’autodefensa: els límits de les solucions individuals
Totes aquestes estratègies defensives funcionen dins dels marges que el mateix sistema permet, però no alteren els incentius que perpetuen el problema. L’èxode massiu d’usuaris de X després de la intervenció de Musk en la campanya trumpista semblava prometedor, però Bluesky no ha acabat de quallar a Europa. Molts han retornat a X, on continuen concentrant-se periodistes, polítics, corporacions i generadors d’opinió.
I aquest fenomen es repeteix amb altres plataformes. Continuem navegant per Instagram malgrat que Meta hagi sucumbit al marc de la ultradreta, eliminant restriccions als comentaris d’odi LGTBIQ+, entre altres barbaritats. TikTok continua dominant el format dels vídeos curts sense que existeixin alternatives descentralitzades.
Podem arribar a la conclusió que el rage bait no és simplement una tàctica maliciosa, sinó un producte estructural d’un sistema que monetitza l’atenció i ha trobat en les emocions negatives la seva matèria primera més rendible. Les plataformes promouen la confrontació perquè genera beneficis mesurables, no per maldat —de primer de capitalisme.
L’èxit aclaparador del rage bait, al cap i a la fi, suggereix una que en el fons, el fenomen connecta amb un malestar profund de la condició contemporània. La fúria és l’expressió d’un malestar genuí. La polarització, que exploten els provocadors, s’edifica sobre divisions reals i sobre ansietats, pors i preocupacions legítimes.
Si tenim això en compte, l’estratègia del silenci és insuficient. Sobretot quan es propaga desinformació o missatges d’odi. Per altra banda, la resposta tampoc pot ser la reacció permanent que ens condemna a estar emocionalment esgotats tota l’estona.
El rage bait ha aconseguit convertit l’acte mateix de preocupar-se pel món en una font d’ansietat. Conduïm constantment entre la fatiga que provoca indignar-se per tot i la culpa romandre passiu. Potser la solució comença per acceptar que viurem un temps amb aquesta tensió irresolta. En un ecosistema dissenyat per a la reacció immediata, l’acte més subversiu podria ser, simplement, pensar abans d’actuar. No sempre. No perfectament. Però més sovint del que ho fem ara.
