Editor ciberpoder.net

Etiqueta: Política

  • Les formigues neoliberals i el pastís televisiu

    Les formigues neoliberals i el pastís televisiu

    ciberpoder.net/ va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».

    En l'article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net/ publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.

    La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.

    Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».

    Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.

    Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.

    Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.

    El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman,  Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.

    El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.

    El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.

    Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.

    Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.

    Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.

    A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.

    En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.

    Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.

  • Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar

    Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar

    Aquest país no té sentit de l’humor i el millor exemple d’això és el Polònia, una sàtira que no és sàtira, un humor descafeïnat que la seva vaga critica més que trontollar l’establishment no fa sinó reforçar els mites en què se sostenen.

    L’humor que es presenta al Polònia manca de crítica. El format, basat en la teatralització dels diferents esdeveniments de la setmana, plebeyiza la noció de política per a les classes populars, perquè el programa implícitament ens fa entendre que la política no s’ha de prendre tampoc molt de debò; que realment les decisions poc importen i més que existir antagonismes —de classe— reals entre els diferents actors només existeixen mers desacords tècnics. Polònia presenta als seus personatges teatralitzats com a subjectes patologitzats les actuacions dels quals no estan basades en una actuació racional, sinó presenten la política com si —igual que el programa que l’imita— realment fos un teatre que el programa simula sense més; una hiperrealitat on la sàtira es presenta com més real que els esdeveniments mateixos.

    El concepte de plebeyització va ser encunyat per Bertolt Brecht per a definir la relació contradictòria entre l’accés a la cultura per part d’una base social cada vegada major i la simultània vulgarització d’aquesta cultura, cada vegada més absent d’un contingut crític. Quan la postmodernitat ha suposat l’absorció de tota la cultura —tant alta com baixa— en un sol sistema, la cultura ha experimentat una metamorfosi en la seva percepció social. L’abundància més gran d’accés a la informació, uns majors nivells d’alfabetització o la fi de la distinció entre alta i baixa cultura en principi es presenten com a victòries per a les classes obreres i així ho celebra l’esquerra, però, no obstant això, aquestes victòries emmascaren el fet que la cultura s’ha anivellat per baix, en comptes de per dalt; d’aquí ve que Brecht parli de plebeyització en comptes de democratització, doncs

    […] la plebeyització descobreix un altre aspecte; ja no és tant una disminució entre la distància entre les classes com una cancel·lació de la diferència social tout court, és a dir, l’erosió o supressió de tota categoria de l’altre en l’imaginari col·lectiu. El que abans podien representar alternativament l’alta societat o els baixos fons, el nadiu del foraster, ara s’esvaeix en una fantasmagoria de posicions intercanviables i mobilitat aleatòria, en la qual cap posició dins de l’escala social està fixada irrevocablement i l’aliè solo es pot projectar fora, en el replicant o l’extraterrestre.

    Anderson, P. & Wenda, B. L. A. (2016, 1 septiembre). Los orígenes de la posmodernidad (Cuestiones de Antagonismo no 90) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.

    La cultura ara emmascara l’antagonisme polític, es presenta com a agència neutral on transcorren els esdeveniments polítics sense tenir en compte que la cultura mateixa és l’esdeveniment polític, les formes culturals són el reflex de la condició política d’un moment donat.

    Si el format-Polònia pretén ajudar a connectar la societat amb el que passa a través de l’humor, el seu contingut expressa que el que passa tampoc és molt important, el riure cínic del prime time com a suplement per a la desmobilització política. Aquesta forma de sàtira la defineix Jameson com pastiche, una paròdia inexpressiva sense contingut crític, una replicació dels estils del passat sota l’halo de la impossibilitat d’imaginar futurs alternatius, un símptoma que la història sembla estar encallada i les seves formes culturals ja no poden crear el nou sinó replicar els clixés i formes del passat. Si la paròdia depenia del seu context històric i d’uns recursos definits donat el caràcter «inimitable» de qui pretenia imitar, la seva finalitat era comprometre’s amb una finalitat política definida. En la conjuntura d’un context històric negat, una suposada fi de la història, la paròdia no pot més que replicar discursos passats:

    En aquestes circumstàncies, la paròdia mateixa perd la seva vocació; va viure el seu moment, i aquesta estranya novetat del pastiche ha pres lentament el relleu. El pastiche és, com la paròdia, la imitació d’un estil particular o únic, idiosincrastic; és una màscara lingüística, parlar un llenguatge mort. Però és una pràctica neutral d’aquesta mímica, no posseeix les segones intencions de la paròdia; amputat el seu impuls satíric, manca de riure i de la convicció que, al costat de la llengua anormal que hem manllevat de moment, encara existeix una sana normalitat lingüística. El pastiche és, llavors, una paròdia buida, una estàtua cega.

    Jameson, F. & Aldao, P. C. (2009, 31 agosto). Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción (Cuestiones de antagonismo no 56) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.

    El problema del Polònia és el Polònia mateix, el seu format idiosincràtic en el qual totes les parts parodiades poden al mateix temps riure’s o veure’s al·ludides, esquiva qualsevol contingut crític, perquè no es va amb ningú, es «va contra» sense finalitat. La paròdia genuïna sempre li dona una importància central al parodista que la crea, a les seves idees polítiques implícites, però marcades. La tropa de guionistes finançats per la corpo™ del Polònia és tan heterogènia que certament manca d’ideologia, i per això és pura ideologia. La negació de la ideologia és la forma en la qual es reprodueix el discurs ideològic, la percepció i reproducció de les idees dominants depèn fer-les passar com el ‘sentit comú’ o ‘el que tots pensen’.

    L’humor ‘lleuger’ mateix del Polònia compleix una funció ideològica.

    La ideologia està constituïda per les creences que se’t demana que creguis, que realment no creus, però que finalment actues com si creguessis: no ho saben, però ho fan. És precisament en l’humor cínic on es reflecteixen aquestes actuacions reals, Zizek en El sublim objecte de la ideologia l’expressa fixant-se en com en els Estats autoritaris del segle XX existia una certa forma d’humor oficial promogut per la nomenklatura que es basava en la burla de l’autoritarisme i falta de llibertats; els buròcrates del partit van crear un sistema robust de burles i acudits lleugers enfocats en ells mateixos per a guanyar-se la confiança del poble i així l’statu quo dels règims autoritaris si es van sostenir durant tant de temps va ser precisament perquè realment ningú els prenia molt de debò. Això perdura en la ideologia actual, la quantitat d’humor cínic que llancem en el nostre dia a dia amb bromes de quant odiem el nostre treball o a la nostra dona, canalitzen els indicis de veritat que han en aquestes oracions (recordeu que les idees dominants no són les dels dominats) i passen a ser instrument de la ideologia, de tal manera que els aparells del poder poden justificar les seves actuacions sempre que es presentin d’una forma que els hi pugui prendre no gaire de debò. Si Ayuso va ser capaç de desviar la vacunació de centres sanitaris públics en plena pandèmia (amb l’objectiu latent de desviar fons de finançament públic a centres privats), va ser gràcies a la seva imatge social d’«anada» mentre que, en el fons, totes les seves accions eren fredament calculades racionalment.

    Polònia no fa més que reforçar aquest humor cínic (per exemple, l’apropiació de Laura Borràs de la seva paròdia, Motolauri) perquè no crea una sàtira convincent sota una proclama política alternativa implícita, les seves crítiques són proclames tan buides que tothom pot estar d’acord amb elles: explotació laboral, regulació de la immigració, inutilitat de la corona, etc. L’únic element que manca és l’únic element pròpiament polític, l’antagonisme de classe, el fet que tots els problemes esdevinguts tenen com a arrel directa i única la lluita de classes o la forma social dels mitjans de producció.

    Polònia és per al poder el que és el pagès en l’acudit del Mongol de Zizek:

    Sota l’ocupació mongola, un pagès i la seva esposa caminen per un polsós camí rural. Un guerrer mongol a cavall es deté al seu costat i li diu al pagès que violarà a la seva esposa, després de la qual cosa afegeix: «Però, com hi ha molta pols en el camí, mentre violo a la teva dona has de subjectar-me els testicles perquè no se m’embrutin». Quan el mongol duu a terme la violació i s’allunya, el pagès es tira a riure i a saltar d’alegria. La sorpresa dona li pregunta: «Com pots estar aquí saltant d’alegria quan he estat brutalment violada en la teva presència?». El granger li contesta: «Però el guerrer no s’ha sortit amb la seva. Li he omplert les pilotes de pols!»

    Polònia només embruta lleugerament les pilotes del poder perquè aquest pugui continuar perpetuant-se.

    La qüestió és tallar-li les pilotes.

  • Retrat d’idees: l’extrema dreta i el liberalisme multicultural

    Retrat d’idees: l’extrema dreta i el liberalisme multicultural

    D’acord amb els darrers esdeveniments sembla que el bloc de l’extrema dreta s’està fraccionant –o reformant– i, en vista als probables moviments tectònics dins aquestes formacions, val la pena tenir presents algunes anotacions sobre la seva ontologia i les mancances de l’esquerranisme liberal per a bregar amb això.

    Les idees dominants no són les idees dels dominants. Tant les idees hegemòniques –el consens del liberalisme multicultural– com la seva reacció en l’ideal de l’extrema dreta no són necessàriament excloents. Tal vegada els dos retrats més famosos de la contraportada de la secció de best-sellers del duty free dels aeroports contenen un indici de veritat inintencionadament, perquè si Fukuyama augura la fi de la història, la política de la fi de la història no podrà ser més que el xoc de civilitzacions:

    El xoc de civilitzacions és la política de la fi de la història. Els conflictes ètnic-religiosos són la forma de lluita que encaixa en el capitalisme global: en la nostra època postpolitica, quan la política pròpiament dita es veu progressivament reemplaçada per una experta administració social, l’única font de conflicte legitima que queda són les tensions culturals (ètniques, religioses).[…] El Nou Ordre Mundial que està sorgint ja no és el de la democràcia liberal global de Fukuyama, sinó el de coexistència pacífica de diferents maneres de vida polític-teològics: coexistència, naturalment, en el context del funcionament sense sobresalts del capitalisme global.

    Zizek, S. (2021). Como un ladrón en pleno día (Edición estándar). Anagrama.

    Extinció del socialisme «real» amb la caiguda del mur de Berlín, arribada del segle XXI, consens de Washington, etc. Trenta anys de negació de la lluita de classes, en lloc de demostrar la seva inexistència, ha evidenciat com la ideologia canalitza els seus descontentaments en esclats de violència ètnica o religiosa per assegurar la continuïtat del capitalisme globalitzat. És millor celebrar les massacres de Boko Haram que la formació del Fons Monetari Africà, perquè almenys Boko Haram (o qualsevol grup terrorista religiós, vegeu també l’ISIS i la seva participació en el mercat internacional) no esvalota el procés d’intercanvi capitalista.

    En aquest context internacional, sembla que tant la tolerància liberal com el barbarisme de l’extrema dreta poden coexistir i funcionar en una certa harmonia. La tolerant socialdemocràcia dels centres financers s’obre als mercats i tolera la inclusió de l’Altre barbàric en aquests. Una anotació que cal esmentar per a evitar confusions és que el maligne no és el capital financer en si – aquesta és precisament la crítica socialdemòcrata: atacar el capitalisme financer en pro del capitalisme industrial fordista–; és que aquest mecanisme està completament incrustat en la naturalesa mateixa de la manera de producció capitalista, la revaloració del capital no entén de valors ètics i els seus apologètics economistes vulgars pretenen atorgar-li aquest contingut per a normativitzar la seva teoria.

    Tota idea que pretengui aconseguir la universalitat necessita dos elements: una idea autentica i la seva deformació. La idea autentica representa el contingut o ideal a assolir –en el cas del liberalisme multicultural, el govern mundial liderat per valors d’igualtat i respecte mutu; en el cas de l’extrema dreta, el retorn a una comunitat autèntica on la reproducció social es pugui efectuar en l’harmonia d’antany corrompuda per la globalització– i la deformació és la transcripció d’aquest ideal en un programa polític pròpiament definit.

    Si, en el cas de l’extrema dreta, el seu contingut no conté cap traça visible d’ideologia feixista, aquestes idees es transformen en un programa ideològic explícit que acaba legitimant les relacions d’explotació i dominació (Zizek, 2007) i, per tant, intrínsecament, esdevenint contingut propi de la ideologia feixista; dit d’una altra manera, la instrumentalització de les idees pròpies de l’extrema dreta per legitimar el capitalisme li atorga, a aquest contingut ideal, el component feixista.

    Una manera d’exemplificar aquest pensament oníric latent de l’extrema dreta és fixant-nos en l’entroncament «fàl·lic» del cinema de Hitchcock en contraposició a l’entroncament tradicionalment anal d’aquest:

    Prenguem, per exemple, una escena que representi la casa aïllada d’una família rica envoltada, per una banda, de lladres que amenaça amb assaltar-la; l’escena guanya enormement en efectivitat si contraposem la idíl·lica vida quotidiana dins de la casa amb els amenaçadors preparatius dels delinqüents fos: si vam mostrar alternativament la família feliç en el sopar, la bullícia dels nens, les reprimendes benèvoles del pare, etc., i el somriure «sàdic» d’un lladre, un altre revisant el seu ganivet o pistola, un tercer agarrant la balustrada de la casa.

    En què consistiria el pas a l’etapa «fàl·lica»? En altres paraules, com rodaria Hitchcock la mateixa escena? El primer que cal assenyalar és que el contingut d’aquesta escena no es presta al suspens hitchcockià en la mesura en què descansa sobre un simple contrapunt d’interior idíl·lic i exterior amenaçador. Per tant, hem de transposar aquest desdoblament horitzontal «pla» de l’acció a un nivell vertical: l’horror amenaçador ha de col·locar-se fora, al costat de l’interior idíl·lic, però bé dins d’ell: sota ell, com la seva part inferior «reprimida». Imaginem, per exemple, el mateix sopar familiar feliç mostrada des del punt de vista d’un oncle ric, el seu convidat. Enmig del sopar, el convidat (i juntament amb ell, el públic) de sobte «veu massa», observa el que no havia de notar, algun detall incongruent despertant en ell la sospita que els amfitrions planegen enverinar-lo per a heretar la seva fortuna. Tal «coneixement excedent» té, per dir-ho així, un efecte abismal… l’acció es redobla en si mateixa, reflectida sense parar com en un joc de doble mirall… les coses apareixen sota una llum totalment diferent, encara que continuen sent les mateixes.

    «When we dream, do we dream we’re Joey?» – k-punk

    El pensament oníric latent del feixisme no s’ha d’acolorir fora del nostre conjunt d’idees o valors, com una doctrina sui generis pervertida en el seu conjunt, sinó reconèixer que és la perversió d’aquests ideals en pro d’un programa polític determinat la perversió en si. L’extrema dreta no es pot combatre ratllant tot el seu sistema de pensament com a «degenerat», sinó reconeixent el contingut genuí en aquest per transformar aquests ideals en un nou projecte emancipatori que superi la dicotomia feixista/liberal. Si s’ignora l’aspecte genuí del contingut polític feixista es corre el risc que la seva oposició sigui una (falsa) tolerància amb l’altre que en si acaba permetent el sorgiment de l’extrema dreta (qui som nosaltres per a dir-los com han de viure?)

    El cas de la ideologia del liberalisme multicultural és encara més interessant. Si el projecte polític (la distorsió) de l’extrema dreta encara es contemplava a si mateixa com un programa ideològic, el liberalisme es presenta a si mateix com a posideològic. «Quines són les idees bones? Les que funcionen!», el que significa capitular la política a una mera burocràcia que administri l’estat actual de les coses (segons Balíbar un acte polític és aquell que desdibuixa les fronteres establertes, l’acte polític és posar sobre la taula la tercera opció no contemplada davant una decisió que a primeres es presentava com a dicotòmica).

    Per una altra banda, el component cultural del liberalisme és:

    El multiculturalisme: aquesta actitud que, des d’una buida posició global, tracta totes i cadascuna de les cultures locals de la manera en què el colonitzador sol tractar als seus colonitzats: «autòctons» els costums dels quals cal conèixer i «respectar» […] és com si l’energia crítica hagués trobat una vàlvula de fuita substitutòria, un exutori, en la lluita per les diferències culturals, una lluita que deixa intacta l’homogeneïtat de base del sistema capitalista mundial. El preu que implica aquesta despolitizació de l’economia és que l’esfera mateixa de la política, en certa manera, es despolititza: la veritable lluita política es transforma en una batalla cultural pel reconeixement de les identitats marginals i per la tolerància amb les diferències.

    Žižek, S. (2022). En Defensa De La Intolerancia. Sequitur Ediciones S.L.

    L’extrema dreta és el component «interior» al liberalisme multicultural «exterior». Afirmacions com el respecte a la cultura de l’Altre mentre aquesta pugui contenir traces d’ablació, esclavitud o dominació patriarcal no és més que una maniobra per a indirectament afirmar que la cultura pròpia és la superior, s’autoimposa una aparent posició d’universalitat des de la qual jutjar a l’Altre particular.

    Així doncs, davant aquesta dicotomia val la pena recordar la frase de Stalin que «tots dos són el pitjor». Se’ns presenta un fals problema en el qual les dues suposades solucions condueixen al mateix resultat i no importa quin «bàndol» triem perquè ambdues poden conviure en harmonia. L’acte polític real ha de ser rebutjar tots dos programes mentre es reconeix el seu contingut genuí per a així marxar en nom d’un projecte emancipador universal.[1]

    [1] Aquest lluny de ser abstracte, també part d’un particular definit, recordem que el comunisme és una idea originalment «eurocèntrica» mentre que totes les seves negacions (o millor dit superacions?) contemporànies, com l’orientalisme o els «Marx failed to consider», cauen en el dogma del liberalisme multicultural.

  • Entenent l’espai públic en el capitalisme tardà (I)

    Entenent l’espai públic en el capitalisme tardà (I)

    La nostra relació amb l’espai –com a tal– acostuma a assolir-se sense molta dificultat: l’habitem, el transitem, el treballem; a vegades el lloguem o comprem, etc. Les problematitzacions respecte al espai, com ara la inaccessibilitat a un habitatge digne o la renda del sòl, s’enfoquen en el «contingut» d’aquest espai. Si bé les anàlisis respecte al contingut són tant lluïdes com necessàries, en aquest article enraonaré sobre la nostra relació amb l’espai en si mateix, la seva dinàmica o forma i per què el contingut no és més que una conseqüència d’aquesta.

    Michel de Certeau defineix «espai» com a lloc practicat, un «encreuament d’elements en un moment, com els caminants que transformen el carrer geomètricament definit com a ‘lloc’ per l’urbanisme en espai». Per tant, aquí ens ocupem de l’espai com a lloc practicat, ens fixem en la seva dinàmica, més que en les propietats físiques que enumeren altres ciències.

    Sota el capitalisme tardà l’espai experimenta una metamorfosi cap al que Marc Augué anomena «no llocs»: espais sense context històric (anhistòrics tant en la seva estètica com en el seu ús; si, prèviament, en un element de l’espai es podia llegir una certa historicitat com l’estil arquitectònic d’una catedral, en els elements espacials contemporanis només podem desxifrar que són moderns) i l’expressa funcionalitat dels quals renega de qualsevol ús d’aquest lloc per a la reproducció de la vida social.

    Per espai públic o reproducció de la vida social em refereixo a la pràctica de fer comunitat, el lloc que practica totes aquestes relacions interpersonals que generen això que podem dir cultura. Una manera de fer o un arrelament alternatiu, paral·lel a la cultura oficial dictada pel poder estatal. El sorgiment de les primeres polítiques identitàries trobava la seva raó en la constitució d’aquesta cultura paral·lela, comunament basada en la dissidència sexual o lluita antiracista, però aquests moviments amb el pas del temps van acabar degenerant en moviments estètics de consum capitalitzables, desarticulant així tota potencialitat política emancipadora. Amb això el subjecte alienat de qualsevol arrelament, privat d’una substància comunitària apel·lativa més enllà de la seva relació amb la hisenda pública, és el subjecte d’aquest moment històric:

    Què afegeix on ha nascut? Qui viu on ha crescut? Qui treballa on viu? Qui viu allí on vivien els seus ancestres? I de qui són els nens d’aquesta època, de la tele o dels seus pares? La veritat és que hem estat massivament arrencats de qualsevol pertinença, que no som sinó part de res, i que a resultes d’això, tenim alhora que una inèdita disposició per al turisme, un innegable sofriment. La nostra història és la de les colonitzacions, les migracions, les guerres, els exilis, la destrucció de tots els arrelaments. És la història de tot el que ha fet de nosaltres estrangers en aquest món, convidats en la nostra pròpia família. Hem estat expropiats de la nostra pròpia llengua per l’ensenyament, de les nostres cançons per les varietats, de la nostra carn per la pornografia massiva, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel salari. A tot això s’afegeix, a França, el treball d’individualització feroç i secular realitzat per un poder estatal que apunta, compara, disciplina i separa als seus subjectes més joves, que tritura instintivament les solidaritats que se li escapen a fi que no quedi més que la ciutadania, la pura pertinença, fantasmagòrica, a la República. El francès és el desposseït, per sobre de qualsevol altre, el miserable. El seu odi per l’estranger es fundi amb l’odi de si mateix com a estrany. La seva enveja barrejada de paüra per les «ciutats» no parla sinó del seu ressentiment per tot el que ha perdut. No pot impedir envejar aquests barris anomenats «de relegació» on encara persisteixen una mica de vida comuna, alguns llaços entre els éssers, algunes solidaritats no estatals, una economia informal, una organització que encara no és indiferent als quals s’organitzen. Hem arribat a aquest punt de privació on l’única manera de sentir-se francès és tirar pestes sobre els emigrants, contra aquells que són més visiblement estrangers com jo. Els immigrants tenen en aquest país una curiosa posició de sobirania: si no fossin aquí, pot ser que els francesos ja no existissin.

    La insurrección que viene. El comité invisible (2009). Ed. Melusina

    L’aeroport, aparcament o terminal de tren són l’herència cultural d’una modernitat que ha renegat del públic; si abans la relació amb l’espai es condicionava per la relació entre els membres de la comunitat (per exemple, les fires medievals, doncs en ser prèvies a la divisió social del treball el comerç i oci anava estretament interrelacionat), la relació actual amb aquests espais moderns es condiciona pel contracte: sigui en forma de bitllet o sota la condició d’adquirir mercaderies.

    Així l’espai públic s’atomitza com el mitjà de transport entre les esferes de vida privades. Sota el capitalisme tardà l’espai públic no és més que una vertiginosa autopista que, exponencialment cada vegada més ràpida, serveix per a unir els dos únics llocs on es reprodueix la vida social: treball–casa; despullant a l’individu de qualsevol altra relació que no vagi destinada al procés de revaloració del capital, al treball generant plusvàlua i a casa generant la futura força de treball necessària per seguir el cicle.

    Brecht i Benjamin havien donat efectivament amb un art revolucionari capaç d’apropiar-se la tecnologia moderna per a arribar als públics populars, mentre Adorn havia sostingut, de manera més enganyosa, que la pròpia lògica de la modernitat formal era, justament en la seva autonomia i abstracció, l’ultimo refugi veritable de la política. Però el desenvolupament del capitalisme de consumidors de la postguerra havia fet malbé totes dues possibilitats: la indústria de l’entreteniment es burlava de les esperances de Brecht i Benjamin, mentre la cultura de l’establishment momificaba el que fos exemplar per a Adorno

    Los orígenes de la posmodernidad (1998), Perry Anderson

    Així, la privatització de l’espai públic és una conseqüència més de la postmodernitat. Si abans el supermercat modern homogeneïtzava tots els productes de consum i reduïa la diversitat a una qüestió de classe: pasta de dents o aigua de colònia barata o cara; el supermercat postmodern sota la promesa d’una llibertat formal d’elecció diversifica els productes de consum per a un ajust individual perfecte, aquella elecció pressuposada per la teva classe ara passa a ser una elecció individual.

    La reificació de la cultura sota la postmodernitat consta de dos processos paral·lels: la negació i reapropiació.

    D’una banda, la lògica de la postmodernitat amb la seva saturació i excés de significants, augurant la fi de les grans narratives rebutja la idea d’una experiència col·lectiva de cultura. La cultura s’experimenta a títol personal com una relació del subjecte amb un objecte de consum, inserint-se en el procés de producció de mercaderies sota la mateixa lògica de revaloració que qualsevol altre producte de mercat, negant així tota potencialitat avantguardista en repetir les mateixes fórmules d’èxit per a assegurar les vendes.

    D’altra banda, la maniobra realment perillosa de la postmodernitat és la reapropiació dels elements dissidents i antisistema com a elements culturals del sistema mateix. La ideologia dominant en el capitalisme és la de l’anticapitalisme: el sistema mateix ens exposa el problema i alhora ens diu que no ens preocupem o mobilitzem, el mateix també dona la solució (ben exemplificat en totes les pel·lícules de Hollywood on el dolent és una megacorporació capitalista, però irònicament és un element del propi capital el que arregla el problema). Així la ideologia apareix posideologicament, el sistema es presenta com a neutre i lliure.

    Tornant a l’espai, tots dos processos de reificació es donen aquí: tant homogeneïtzant aquests espais sota una cultura oficialista basada en el contracte com preincorporant els espais dissidents en la seva lògica cultural (res és més rendible que un festival de música antisistema).

    Si la privatització de l’espai públic dinamita tota forma d’associació no subjecta a la plausible mercantilització o al Baal de la indústria cultural per l’atomització de les relacions socials com a meres eleccions personals, sorgeix lògicament el dubte de què fer. En propers articles exploraré possibles claus per a la superació d’aquesta condició atomitzada i la reconstrucció d’una cultura en clau de classe.

    Auge, M. (2021). Los No Lugares Los No Lugares. Gedisa Editorial.

  • Un futur inevitable? Governança algorítmica i algocràcia (II)

    Un futur inevitable? Governança algorítmica i algocràcia (II)

    Al final de la primera part, vam deixar clar que la burocràcia vol automatitzar l’Estat tant com pugui per qüestions d’eficiència, tal com assegurava Velsberg, amb l’objectiu final d’eliminar tot element humà: deixar que les màquines segueixin les regles absolutes del funcionariat. Encara que ja vam veure perquè això és complicat, si no impossible, en aquesta part tractarem de veure com de prop pot estar l’algocràcia i si és o no inevitable.

    Un exemple d’algocràcia, relativament benigne però que encara així ha tingut polèmica, és el dels exàmens d’accés a la universitat al Regne Unit en 2020. Aquest cas no concerneix la política a nivell governamental, però sí al públic, a la justícia i la igualtat entre ciutadans. Durant la quarantena de març a juny de 2020, la falta d’atenció dels professors sobre els seus alumnes a Europa va portar al fet que es prenguessin mesures diverses, des de la proposició d’un aprovat general a canvis que s’han materialitzat en la nova llei d’educació LOMLOE a Espanya; però el cas britànic va ser particular, ja que es va demanar als professors que valoressin de manera justa als seus alumnes i prediguessin quina nota els haurien posat a final de curs. Aquesta nota seria estandarditzada en comparació amb la resta d’alumnes del curs i les notes d’altres alumnes que haguessin fet el mateix curs (Ofqual, 2020). En conjunt les notes estandarditzades van ser menors que les valoracions dels professors en un 36% dels casos (BBC, 2020).

    Però l’estandardització ocorria només quan les classes tenien una grandària de 15 o més alumnes; en aquelles amb menys, la nota no s’estandarditzava, sinó que era la valoració dels professors. El problema sorgeix quan això es connecta a l’existència de classes petites en col·legis privats o de ràtios d’estudiants/professor molt menors en barris rics; aquells amb més diners tenen més facilitats de tenir una nota que no passés per l’estàndard, sinó que era la que dictés el professor, augmentant les possibilitats que entressin en la universitat que volguessin sobre uns altres potser més aptes. Un altre problema dels algorismes al govern.

    A nivell legal, Lord Falconer, Secretari de Justícia en l’ombra, explicava que l’algorisme violava diverses lleis (Elgot & Adams, 2020). A nivell ètic, el problema no resideix en el que l’algorisme considera, sinó en el que no considera, i recau en el mateix problema a doble nivell que ja hem explicat amb COMPAS: tracta d’estandarditzar valoracions parcials sense tenir en compte que l’algorisme tampoc és imparcial, sinó simplement cec i propens a reproduir les parcialitats humanes.

    Però també hi ha exemples més distòpics, com el difamat sistema de crèdit social implementat a la República Popular de la Xina, potser el més pròxim a un sistema de algocràcia social. El sistema de crèdit té en compte accions del ciutadà, tant negatives (creuar un semàfor en vermell, fumar on està prohibit) com a positives (donar sang, donar suport al govern), a través de diversos dispositius tecnològics com les càmeres amb reconeixement facial a través d’algorismes i tecnologia big data. De les conseqüències d’això s’ha discutit bastant: des de prohibir viatges amb tren o avió a aconseguir millors llocs en l’administració o l’educació dels fills; prohibicions que ja han ocorregut en sistemes autoritaris anteriors, però que són encara més fàcils de dur a terme amb tecnologia i algorismes.

    Per descomptat, el sistema és molt més complicat, com admet Matsakis (2019), i molt menys avançat i orwel·lià del que alguns creuen. Però ja han aparegut implicacions no sols legals sinó també filosòfiques. El sistema ha estat fortament criticat des d’Occident per ser una violació del principi de rule of law, i fins i tot des de la Xina, com explica Kui (2019), qui admet «les dificultats a l’hora de construir un sistema estàndard de crèdit social» que siguin compatibles amb drets fonamentals. Però fins que punt viola el rule of law el sistema xinès? Una decisió presa pel govern i executada per l’Estat no és il·legal, sinó que segueix la llei, però, no obstant això, pot violar principis que van més enllà de la legalitat, entrant en el debat de la filosofia política sobre si existeixen uns drets fonamentals i ahistòrics (com pot defensar el liberalisme) o si el que decideixi la comunitat ha de ser llei (com defensa el comunitarisme). És d’especial interès l’article de Kostka (2019), qui explica que el sistema ha sigut ben rebut entre els ciutadans xinesos, argumentant que ho interpreten com una prova d’honestedat al ciutadà en lloc d’una violació de la privacitat.

    Abans de concloure amb algunes consideracions, uns últims exemples: primer, Cybersyn, projecte xilè que va ser planejat durant el (curt) govern de Salvador Allende. Cybersyn va ser un sistema de processament de dades trencador per a la seva època (entre 1971 i 1973), que tenia l’objectiu de rebre les dades de diverses fàbriques d’empreses estatals (com els inputs necessaris i els outputs a produir, a més de les ràtios de producció dels treballadors) en el curt termini, processar-los a través de programari estadístic i tornar a manar-los a les fàbriques. Al cap i a la fi, no era un sistema tan diferent de la resta d’empreses del món (els treballadors comuniquen una informació de baix a dalt i els directius donen ordres sobre la base d’aquesta informació de dalt a baix), però el processament de dades gairebé instantani és el que el separava (i continua separant) d’altres empreses. Com la resta d’avanços del govern d’Allende, Cybersyn cauria amb el cop d’estat de Pinochet, però la seva idea no moriria: amb altres avanços teòrics en la cibernètica soviètica, inspiraria als enginyers computacionals i socialistes Paul Cockshott i Allin Cottrell (1993, 86-88). En la seva obra, Cockshott i Cottrell tenen com a objectiu demostrar la viabilitat d’una economia planificada i democràtica sobre la base dels avanços cibernètics recents i els sistemes de programació lineal del matemàtic Leonid Kantorovich. Si bé les seves idees han sigut criticades des de cercles de l’esquerra per pressuposar un capitalisme d’Estat amb l’únic avanç de la cibernètica, les possibilitats que pot obrir la cibernètica en l’economia en una futura algocràcia són dignes d’estudi, reconeixement i discussió.

    Per a concloure, tornem a l’actualitat: COVID19, algocràcies i el futur. Diversos sistemes de rastreig de positius a través de la tecnologia (ubicació, dades, etc.) poden encaixar en el concepte d’algocràcia en suposar l’ús de la informació que es pressuposa privada pels poders públics darrere d’un bé col·lectiu. Però aquests sistemes han sigut criticats per suposar una invasió de la privacitat de l’individu: quin dret té el govern a conèixer la ubicació del meu mòbil per a saber si he entrat en contacte amb un positiu? Fins a quin punt és invasiu? I, més important encara, estableix un precedent? El control sobre la població amb mitjans de coerció indirecta, és a dir, no violenta (com la tecnologia), ha sigut estudiat per teòrics polítics i filòsofs des de Foucault, però algunes veus assenyalen que pot tornar-se més intens davant un possible col·lapse eco-social. En aquest cas, argumenten que unes certes decisions preses a la lleugera com la violació de drets fonamentals (com el dret a la privacitat a una algocràcia) estableixen precedents per a altres casos molt pitjors en els quals el govern pugui al·legar que aquestes mesures són necessàries per a preservar el bé col·lectiu. En conjunt, el que podem dir és que les mesures preses en l’actualitat poden afectar-nos en un futur i, per això, no haurien de ser preses a la lleugera.

    A l’hora d’arribar a les conclusions, hem de dir que l’algocràcia és una forma més de configurar l’Estat, canviant una burocràcia tradicional, humana, per una digital i mixta o directament només controlada per algorismes. Els algorismes, com a tal, són una eina: són creats per un humà i, per tant, contenen les seves subjectivitats, llavors no es pot esperar d’ells un comportament objectiu i imparcial, sinó simplement cec. Per això, cal vigilar l’automatització de l’Estat; cuidar-nos de què no violi els nostres drets i llibertats fonamentals i exigir la màxima transparència possible. A més, el govern ha de respondre sobre els seus algorismes i, per això, és previsible un consens a la UE, que ha sigut, de manera consistent al llarg de la seva història, l’organització més avançada en termes de regulació de tecnologia i dades (Ebers & Cantero Gamito, 2021).

    Respecte a les consideracions legals, la introducció de la justícia algorítmica en el poder judicial ha de ser vigilada amb especial cura als països que segueixin sistemes de common law, donada la propensió que pot tenir l’algorisme a reproduir injustícies passades. Però a nivell general, es torna a repetir el fonamental: transparència i, abans de tot, responsabilitat governamental respecte a l’algorisme.

    A nivell ètic i filosòfic, hem de qüestionar i examinar si la implementació d’algorismes és justa i necessària o no –no automatitzar per fer una burocràcia més eficient. Els algorismes han d’estar al servei de la ciutadania, no de l’Estat com a tal. I, de nou, hem de vigilar la defensa de drets i llibertats que gaudim, sempre amb la perspectiva que no hem de donar-los per descomptat –ni en el present ni en el futur.

    I finalment, podem respondre a les dues preguntes que plantegem al començament de l’article. Primer, una algocràcia presta moltes i diferents formes, des d’organismes de control pròxims més benignes (COVID19 a Occident) o més autoritaris (el sistema de crèdit social xinès, COMPAS) a eines de e-government (Estònia, Ofqam) i fins i tot projectes d’economia estatal (Cybersyn, el projecte de Cockshott i Attrell), però també molt més que, potser, encara no podem imaginar. I també hem vist que l’algocràcia no és un projecte futurista a llarg termini, sinó que es troba ja implementat (o en vistes d’implementar-se) a molts Estats; de fet, enguany es compleixen 50 anys de l’inici del projecte xilè de planificació econòmica. Però l’algocràcia encara està per venir i encara podem canviar perquè s’apliqui pel benefici públic. Com tot algorisme, l’algocràcia és una eina que pot ser utilitzada de diferents maneres. Com s’utilitza ho haurem de decidir nosaltres.

  • Justícia, crim i màquines. Governança algorítmica i algocràcia (I)

    Justícia, crim i màquines. Governança algorítmica i algocràcia (I)

    Fa uns dies el Fòrum Econòmic Mundial (2021a) feia públic un «manifest millennial» que destacava entre els seus punts la cerca de canvis en el sistema a través de l’acció col·lectiva. Un punt que sona radical i trencador per venir dels «homes de Davos», una petita elit sovint criticada per la falta de transparència en les seves finances (Busse, 2017) o per la instrumentalització de la seva institució com a arma política o lobby (Delivorias, 2016). En la seva versió ampliada, un informe elaborat a partir de conferències, entrevistes i enquestes a més de dos milions de joves a tot el món, es descobreixen detalls que no apareixen en la nota de premsa: es recomana que els canvis, que concerneixen la transició digital de la política, vinguin des de fora (a través de la filantropia (World Economic Fòrum, 2021b, 18)) i no des de dins de les institucions. Per exemple, es parla d’un estàndard ètic sobre la tecnologia comú a totes les empreses (ibíd., 26-28), la introducció d’una Convenció de Ginebra per a la ciberseguretat (ibíd., 18) o la major confiança dels joves en un govern operat per intel·ligència artificial que en un governat per polítics (ibíd., 5). Aquest últim punt és el més interessant i és el que explorarem en les dues parts d’aquest article. La primera i present actuarà com a introducció i tractarà tant la terminologia com dos casos relatius a processos judicials i algorismes. La segona tractarà la possible inevitabilitat de l’algocràcia amb exemples passats i presents.

    No es pot evitar el fet que la política i els polítics provoquen cada vegada més desafecció entre els joves. Encara que això no sigui res nou, sí que és fonamental entendre que el fracàs dels «moviments de les places» (Endnotes, 2013) com Occupy Wall Street als EUA, la Revolució blanca a Egipte o el 15-M a Espanya i la transformació a les seves subseqüents manifestacions polítiques (Unidas Podemos) són l’agreujant que gran part de la joventut no confiï en la democràcia. De fet una part considerable de la població preferiria estar governada per una IA que per un polític de carn i ossos. No discutirem el perquè d’això, sinó les conseqüències que pot tenir aquest govern d’algorismes: com seria una «algocràcia» i què lluny estem d’ella?

    Entrem en terminologia; primer, definicions comunes a la ciència política; segon, definicions derivades relatives a la tecnologia. Des d’un principi hem de diferenciar entre Estat (Mark Bevir (en Caminal, 2004) defineix l’Estat com una forma d’organització social que concentra el poder en un espai petit i que precisament per això ha evolucionat com a dominadora de la resta d’organitzacions socials) i govern (on està concentrat el poder, incloent en conjunt els poders públics la funció dels quals és dirigir a l’Estat (ibíd., 427-430)); i després entre govern i governança (o govern relacional, que Bevir (2012) defineix com els processos de govern sobre organitzacions privades com a famílies o tribus a través de lleis i normes, i no sempre amb la coerció de l’Estat). Podem dir que l’Estat conté a l’administració i el govern i, de manera jeràrquica, de dalt a baix, les decisions del govern manen sobre el funcionariat; mentrestant, la governança és l’activitat entre els actors civils i els poders públics a través de l’Estat.

    Com ampliem això a la tecnologia? Aquests tres termes (Estat, govern, governança) se solen barrejar en una sola contrapart digital: algocràcia, terme encunyat pel sociòleg Aneesh Aneesh. Aneesh (2006) contraposa l’algocràcia a la burocràcia estatal tradicional, ja que tant l’algorisme com el funcionari segueixen la mateixa funció des del punt de vista del govern: acatar les seves ordres i actuar com a eina de l’Estat. No obstant això, un algorisme és cec, tot i que no imparcial. És cec ja que no considera el cas, sinó que és implacable, i per això és norma absoluta en el sentit que no considera cap particularitat. És parcial, però, en el sentit que no s’ha creat a si mateix, no s’ha dotat d’objectivitat. No està fora del sistema, sinó que reprodueix la subjectivitat i parcialitat del seu creador. Per això, tot algorisme ha de ser examinat a fons, per valorar si la seva subjectivitat pot ser nociva per a un o més col·lectius, o per a tota la societat, com observarem d’ara endavant: a qui afecta l’algorisme? Com podem (si hem de) remeiar-ho?

    Una última nota sobre terminologia abans de continuar: e-democracy, e-government i e-governance no han de ser llançats en el mateix sac que l’algocràcia, encara que tinguin coses en comú. L’e-democracy és una forma de govern més que advoca per la democràcia directa i digital i que va ocupar titulars durant el 15-M, encara que avui dia a Europa sigui residual sota el Movimento 5 Stelle italià i algunes propostes a Estònia. És completament aliè a l’algocràcia, perquè l’algocràcia pot existir amb models electorals tradicionals i l’e-democracy pot donar-se amb burocràcia tradicional. Són dues esferes que no tenen per què superposar-se. D’altra banda, l’e-government és qualsevol forma de connexió entre govern i altres actors (o el govern mateix) per mitjans electrònics, com la publicació de resolucions de beques per internet; en això entra l’e-governance, eines que faciliten l’e-government com el DNI electrònic.

    L’algocràcia no està tan lluny. De fet, es pot dir que la majoria de països occidentals ja tenen petites components d’algocràcia en les seves burocràcies; comencem amb l’exemple del sistema COMPAS, que ja discutim en la nostra introducció a l’ètica algorítmica. COMPAS és un algorisme que té l’objectiu de donar suport a les decisions penals calculant la probabilitat de reincidència d’un (possible) condemnat: com més gran sigui la probabilitat, major serà la condemna proposada. Que això sembli desproporcionat és normal: les variables que utilitza l’algorisme (edat del primer arrest, problemes en el sistema educatiu, cooperació amb la policia) proposen un problema en dos nivells: primer, com se suposa que és COMPAS un sistema imparcial i cec si les seves valoracions depenen de valoracions donades per humans que no són ni imparcials ni cecs? Segon, per què l’enginyer darrere de l’algorisme ha triat aquestes variables i no altres? Però el problema fonamental, i que separa a COMPAS d’altres casos, és el de la privacitat: les dades que usa l’algorisme són dades a les quals no podem negar el consentiment atès que són de domini públic.

    Això ho separa, per exemple, de la prova pilot de la IA jutgessa a Estònia (Niiler, 2019). Estònia té un llarg historial (gairebé dues dècades) de serveis digitals, com un ID electrònic, vot per internet o pagament d’impostos, però a principis de 2019 va fer un salt qualitatiu amb una prova pilot d’un jutge basat en IA per a casos petits, com a contractes on les demandes no superessin els 7000€. El sistema és aquest: demandant i demandat pugen els documents rellevants al cas i presenten les seves al·legacions, la IA (que és en essència un chatbot) cerca entre els documents legals relatius i presenta la resolució del cas. Encara que tots dos tenen un objecte comú (la justícia i la digitalització del poder judicial), i fins i tot l’exemple d’Estònia va més enllà de l’americà (mentre que COMPAS és un algorisme de suport i recomanació, en la prova pilot estoniana la IA decidia i resolia per si mateixa, encara que després podia ser apel·lada davant un jutge), el cas estonià no és tan invasiu com l’estatunidenc. Mentre que a Estònia es requereix una acció positiva (estar d’acord amb el sistema d’IA i donar el consentiment amb la pujada dels contractes), als EUA no és necessari estar d’acord perquè el sistema penal faci la seva part.

    Això ja ens deixa amb alguns punts fonamentals de l’algocràcia que són comuns a l’ètica algorítmica general: consentiment de les dades, publicitat de la informació i transparència dels algorismes. No obstant això, hem de seguir alerta: fins i tot en el cas d’Estònia, l’encarregat de la implementació de la jutgessa IA i altres diversos sistemes relatius als algorismes, Ott Velsberg, ja avisa que l’objectiu és «eliminar l’element humà» de la justícia (Shelton, 2019), el que ens recorda novament que l’algorisme no és més que una cristal·lització d’una subjectivitat del creador. A més, diversos acadèmics ja han mostrat les seves reserves respecte als dilemes legals que pot presentar l’ampliació dels algorismes a la justícia no sols com a recomendadors (Kerikmäe & Pärn‑Lee, 2020). Un altre problema que pot presentar una intel·ligència artificial en sistemes de common law (cosa que al Mediterrani i altres països basats en el dret romà no afecta, però en el món anglosaxó sí) és que les resolucions reprodueixin injustícies passades (Park, 2020): en el sistema de common law la jurisprudència té primacia sobre la llei, llavors els precedents legals (resolucions de jutges humans) influeixen en els casos actuals i futurs (resolucions d’IA). Això frustraria un dels objectius fonamentals de la justícia algorítmica, i potser de l’algocràcia en general: eliminar les injustícies que sorgeixen de les parcialitats humanes.

    Aneesh, 2006: Aneesh, A. (2006). Virtual Migration. Darhom: Duke University Press.
    Bevir, 2012: Bevir, M. (2012). Governance: A very short introduction. Oxford: Oxford University Press.
    Busse, 2017: https://www.sueddeutsche.de/wirtschaft/davos-das-weltwirtschaftsforum-ist-zu-einer-geldmaschine-geworden-1.3334817
    Caminal, 2004: Caminal, M. (Editor). (2004). Manual de Ciencia Política. Madrid: Tecnos
    Delivorias, 2016: https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/BRIE/2016/573928/EPRS_BRI(2016)573928_EN.pdf
    Endnotes, 2013: https://endnotes.org.uk/issues/3/en/endnotes-the-holding-pattern
    Niiler, 2019: https://www.wired.com/story/can-ai-be-fair-judge-court-estonia-thinks-so/
    Kerikmäe & Pärn‑Lee, 2020: https://link.springer.com/content/pdf/10.1007/s00146-020-01009-8.pdf
    Park, 2020: https://hir.harvard.edu/your-honor-ai/
    Shelton, 2019: https://www.abc.net.au/news/2019-06-16/estonia-artificial-intelligence-technology-robots-automation/11167478
    World Economic Forum, 2021a: https://www.weforum.org/agenda/2021/08/the-millennial-manifesto-outlines-principles-for-an-inclusive-future/

  • La protesta dels riders guanya: Glovo rectifica l’algoritme injust

    La protesta dels riders guanya: Glovo rectifica l’algoritme injust

    El sindicalisme està de moda a tech. Els últims mesos hem vist com diversos moviments als EUA anaven guanyant rellevància a xarxes i als seus respectius llocs de treball. Google, Kickstarter, Glitch, Pitchfork i Amazon són exemples d’empreses on hi ha hagut conflictes laborals que han transcendit els murs de les oficines i han aterrat a Twitter recentment. A Barcelona és la lluita dels riders la que ha estat protagonista a xarxes (i als carrers) aquests darrers dies.

    Després que Deliveroo anunciés la retirada de Barcelona fa unes setmanes (no se sap si serà permanent o tornaran tan aviat com hi hagi una engruna de benefici per rascar «a la Cabify»), semblava que el panorama del delivery se l’haurien de repartir Glovo, Uber Eats i Just Eat. La nova Llei Rider, presentada precisament per regular el sector, ha posat de manifest que les plataformes de delivery Glovo i UberEats han de canviar els seus models de negoci si no volen quedar fora de la legalitat.

    La resposta de Glovo ha estat canviar un model de retribucions que augmenta encara més la competència entre riders, deixant-los escollir la tarifa amb què volen ser remunerats (mitjançant un coeficient multiplicador d’entre 0,7 i 1,3), premiant els repartidors que accepten treballar per menys diners i penalitzant a la resta.

    David Martínez, rider afiliat a la CGT comenta a El Salto Diario: «vaig començar amb el coeficient de 1,2 i no em sortia res, per això em vaig veure obligat a ficar-me 0,9». Explica també que aquest coeficient significa que «per guanyar el mateix que abans, ara haig de treballar 3 hores més al baixar la tarifa».

    Aquesta situació ha estat el principal desencadenant de l’enuig dels riders que han sortit al carrer aquests darrers dies frenant milers de comandes. Com no són treballadors assalariats no es parla pròpiament d’una vaga. No obstant això, els riders han demostrat que és possible organitzar-se en un sector tan atomitzat com el del delivery, que tendeix a impossibilitar la creació d’espais per compartir experiències laborals.

    L’última notícia és que Glovo ha rectificat l’algoritme amb què havien d’esquivar la «Llei Rider», eliminant els tres coeficients més baixos. Les xarxes ràpidament s’han fet ressò aquest matí:

    https://twitter.com/teodelacalle/status/1427939656365232130

    Com afirmen els actors involucrats, la lluita no acaba aquí i una de les complexitats serà el seguiment de l’algoritme que les plataformes utilitzen per adaptar-se a la nova Llei Rider. Segur que hi haurà noves entregues de «Les Guerres Riders» ben aviat. Ara per ara és essencial l’anàlisi eticopolític de l’algoritme, des de diferents punts de vista, combinat amb l’impacte quantitatiu que tindrà sobre els treballadors.

    Recomanem seguir el conflicte a través dels següents perfils de Twitter:

    @ridersxderechos
    @cjuarespalma
    @GessamiForner
    @uri__soler
    @cgt_delivery
    @project_gig

  • El clima polític a TikTok: un format i un algoritme que ho possibiliten

    El clima polític a TikTok: un format i un algoritme que ho possibiliten

    TikTok s’ha mantingut en una tendència creixent en la competència per l’atenció dels usuaris. No és casualitat que l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Donald Trump, volgués legislar per prohibir l’aplicació xinesa al país nord-americà al·legant motius de seguretat nacional.

    Segons la revista Forbes, ByteDance, l’empresa propietària, TikTok és la start up més valuosa del món i el seu propietari, Zhang Yiming, la novena persona més rica de Xina.

    A diferència d’Instagram, TikTok està esdevenint una eina més versàtil per generar continguts més variats i contenir-los en les onades de vídeos que en els swipe up i swip down els usuaris consumim. La viralització dels continguts és molt més senzilla que en altres aplicacions i, sobretot, més accessible. L’algoritme posa a disposició de milers d’usuaris qualsevol vídeo independentment que estigui més o menys elaborat, deixant en mans de la inèrcia cultural del moment –i l’interès que pugui suscitar en els usuaris amb més capacitat de difusió– la realització del potencial per viralitzar-se.

    L’algoritme de TikTok aparentment vol trencar amb l’efecte bombolla. Per això, tot i que el teu feed estigui configurat per ensenyar-te el contingut que t’agrada (determinat pels teus likes, shares, comments, follows i el contingut que publiques al teu perfil), també deixa caure continguts fora d’aquesta bombolla trencant la constant. Això és inimaginable a Instagram, per exemple.

    El periodista Orlando Mendiola ho expressa en primera persona en un article per Wired titulat I Found My Niche on TikTok—You Can Too on explica la seva experiència amb TikTok i com va aconseguir assentar un gran nombre de seguidors amb contingut sobre música i vinils.

    Abans d’unir-me a TikTok, sempre estava dubtant sobre què publicar a Facebook, Twitter o Instagram. Un cop a TikTok, immediatament vaig sentir una espècie de consol en publicar. Ara entenc per què és popular: és accessible. Qualsevol pot tornar-se viral. No hi ha necessitat de posar una façana com en altres xarxes socials. La pàgina «per a tu» et mostra tot i qualsevol cosa. Després de seguir i interactuar amb altres comptes, la pàgina pot tornar-se molt específica respecte als gustos de continguts. Els creadors més populars van ser populars perquè van crear el seu propi nínxol i van aconseguir seguidors basats en aquest nínxol, una cosa que jo també estava tractant de desenvolupar.

    No obstant això, tampoc m’agradaria deixar de banda la darrera informació publicada respecte a la política de moderació de TikTok per la revista The Intercept. La revista digital, que està finançada per Pierre Omydiar i que va néixer per «responsabilitzar els poderosos mitjançant el periodisme agressiu i valent», publicava el març del 2020 que TikTok instruïa els moderadors perquè suprimissin publicacions d’usuaris considerats molt lletjos, pobres o persones en situació de discapacitat. El portaveu de TikTok, Josh Gartner, va declarar que aquestes recomanacions «van representar un primer i directe intent de prevener l’assetjament, però ja no estan vigents i ja no hi eren vigents quan The Intercept va obtenir la informació».

    Si les afirmacions de Gartner són certes i suposem que les polítiques de moderació no són restrictives ni amb l’estat físic dels usuaris ni amb les seves idees polítiques, el format dels continguts i l’algoritme fan de l’aplicació una bona aposta per utilitzar-la com a eina per fer política. Fa unes setmanes, per exemple, es va viralitzar el vídeo de la comedianta mexicana, Gaby Navarro, on es feia passar per candidata a les eleccions mexicanes i representava un vídeo de campanya electoral.

    https://www.tiktok.com/@amxriverdale/video/6977006140374732037?sender_device=pc&sender_web_id=6995100887115564549&is_from_webapp=v1&is_copy_url=0

    No tinc clar que la majoria d’usuaris que han vist, compartit i replicat el vídeo amb un lipsync sàpiguen que és una ficció; el surrealisme kafkià que tot ho impregna darrerament està incapacitant la incredulitat de vàries generacions amb tot allò bo i dolent que això comporta.

    Més enllà d’aquesta anècdota que ridiculitza la política institucional incloent-la alhora dins de les dinàmiques, formes i símbols de la cultura gen-z –el fet que sigui creïble que una candidata pugui arribar a fer un vídeo de campanya tan poc «seriós» i que es transformi en meme ràpidament, vol dir que pot funcionar per complir el suposat objectiu en un cas real: atraure el vot de la gent jove–; deia que més enllà de tot això, TikTok ha allotjat i difós contingut polític reivindicatiu com poden ser els moviments #BlackLivesMatters o el pride amb diverses campanyes LGTBIQ+. També ha estat un format i mitjà útil per reivindicacions que, sense ser noves, han agafat molta força en època de pandèmica com la salut mental en els joves. Tot això ho ha fet de manera «enganxosa», és a dir, amb trends o continguts que exprimeixen les potencialitats del format per generar interès i fer partícips a altres usuaris de la reivindicació.

    Fins i tot la plataforma ha servit per l’activisme descentralitzat en diverses ocasions, com per exemple quan els K-popers van unir-se contra la campanya de Donald Trump el juny de 2020, mobilitzant a més d’un milió d’adolescents perquè s’inscrivissin al míting electoral de l’ex-president americà sense cap intenció real de presentar-se.

    No tot és de color de rosa, però. A TikTok també han triomfat, i molt més que les campanyes reivindicatives progressistes anteriorment mencionades, els missatges d’ultradreta filofeixisites i les fakenews. La presència de l’ultradreta de fet és superior a TikTok i els motius són diversos i complexos. Serà interessant estudiar-lo amb profunditat en altres articles, tot i que a mode d’avançament en aquest anàlisis publicat a La Vanguardia es presenten diverses hipòtesis interessants.

    Tenim clar, doncs, que a TikTok ja hi ha un clima polític bastant assentat i que el format dels continguts (audiovisual, grafisme, etc.) i l’algoritme permeten la seva efectivitat en termes comunicatius. Citant a la internet researcher, Dra. Ioana Literat, TikTok «permet l’expressió política col·lectiva per als joves, és a dir, els permet connectar-se deliberadament amb una audiència d’idees afins mitjançant l’ús de recursos simbòlics compartits». Aquests recursos simbòlics poden ser físics, visuals o hashtags, així com els diferents trends de balls, els àudios que s’utilitzen com a BSO, etc. puntualitza la professora de comunicació a la Hebrew University of Jerusalem, Neta Kligler-Vilenchik.

    No obstant això, la política institucional encara no ha consolidat el seu espai a la xarxa. Ni partits ni polítics en actiu (diputats, membres del govern, presidents…) han apostat de veritat per la xarxa social com a mitjà per comunicar-se amb els potencials electors. Si la tendència de l’app és creixent i la seva influència segueix evolucionant de la manera en què ho fa, no és d’estranyar que aquesta consolidació, actualment en fase inicial, s’acceleri gradualment.

    Darrerament hem vist al president de la República Francesa, Emmanuel Macron, aterrar a Tiktok amb un coneixement excel·lent de les dinàmiques de l’aplicació:

    @emmanuelmacron

    Répondre à @juju56lg_

    ♬ son original – Emmanuel Macron
    @emmanuelmacron

    Aux passionnés de #OnePiece !

    ♬ son original – Emmanuel Macron

    Altres exemples són el president socialdemòcrata irlandès, Michael D. Higgins, el president conservador nacionalista de El Salvador, Nayib Bukele, o l’arxiconegut president de Veneçuela, Nicolás Maduro.

    @presidentirl

    #MichaelD #Áras #árasanuachtaráin #Bród #Síoda #Dublin

    ♬ original sound – President of Ireland
    @nayibbukele

    ¿Cómo funcionará la Ley #Bitcoin en #ElSalvador 🇸🇻?

    ♬ original sound – Nayib Bukele
    @nicolasmadurom

    Llegué a 100 mil seguidores en TikTok y vamos pa lante, llevando al mundo la verdad de Venezuela. ¡Gracias!

    ♬ F Boy – Ander Huang & KROMI
    @nicolasmadurom

    Es el año de la luz que permitirá que germine el futuro de grandeza. En el 2.030 diremos: ¡Lo logramos, Venezuela Potencia Agroproductiva!

    ♬ Send Me on My Way – Vibe Street

    Ni el president de la Generalitat de Catalunya ni el president d’Espanya s’han atrevit encara amb TikTok, tot i que hi ha molts diputats, generalment progressistes, que no han dubtat a obrir-se un compte a l’aplicació, motivats en part pel monopoli del discurs que l’ultradreta té a l’app concretament al nostre territori.

    @ierrejon

    No. No es culpa tuya #madrid #salud #saludmental #politica #4m

    ♬ Sunset Lover Night Trouble – SelteMemset
    @gabrielrufian

    Responder a @_paaauul_4 Preguntas y respuestas #Congreso #Rufian

    ♬ sonido original – Gabriel Rufián
    https://www.tiktok.com/@martarosiq/video/6824168356707421446?lang=es&is_copy_url=0&is_from_webapp=v1&sender_device=pc&sender_web_id=6995100887115564549
    @cosmebonet

    ♬ sonido original – Cosme Bonet

    TikTok té els ingredients idonis per esdevenir un canal de comunicació efectiu en la comunicació social i política de les noves generacions. És per això que Google o Facebook, entre d’altres grans companyies, han intentat emular el format audiovisual de l’aplicació xinesa amb les noves funcionalitats de YouTube (YouTube Shorts) i d’Instagram (Instagram Reels). Veurem si els hi funciona el negoci i si TikTok sobreviu a la competència i als nous formats comunicacionals els propers anys.

  • El palau d’Internet; o la gàbia daurada de la comunicació

    El palau d’Internet; o la gàbia daurada de la comunicació

    Deia Adorno (i Horkheimer, però ell amb menys importància) que els mitjans de comunicació, en la seva evolució dialèctica, ens allunyen més de la resta de gent. Les notícies primer anaven de boca en boca i es comentaven, sovint amb una acumulació d’opinions i subjectivitats dins de la informació; més tard, es propagaven per diaris, i en el cas dels burgesos es discutien en salons distingits. Es creaven clubs polítics (durant la Revolució Francesa rondaven els 6000), es discutia la informació i les notícies del dia en cafès, però més tard els diaris es transformaven ja no en mitjans d’informació sinó en un negoci, una empresa que venia informació.

    Aquesta evolució es consumava amb la ràdio i la televisió, «mitjans electrònics» per a Adorno, on el canvi no era dins de la informació (el pas del boca a boca als diaris era un canvi d’objectivitat en la informació) sinó en la seva discussió. Per al boca a boca i el diari, es discutia la informació, hi havia una bilateralitat on s’acceptaven els matisos i la discussió entre iguals (no sempre iguals en pensament, perquè podien discutir ideologies de diferent posició; però sí iguals en condició); es formava el que per a Habermas és l’esfera pública. No obstant això, amb la ràdio i la televisió s’imposa la unilateralitat: escolto la ràdio i veig la televisió, però no puc discutir amb aquests aparells per la seva naturalesa inerta. La discussió amb el mitjà de comunicació en si és impossible.

    En contrast, els inicis d’internet prometien la salvació i retorn de la bilateralitat. La discussió es feia cada vegada més fàcil. Els cafès ja no eren cafès, sinó fòrums i xats IRC formats per persones d’interessos comuns. Les notícies de temes diversos com el cinema, la computació, els videojocs o fins i tot la política eren discutides amb un àmbit horitzontal: tots els usuaris són iguals i lliures d’entrar o sortir, de transmetre la informació que desitgin.

    Nothing good lasts forever. Internet, igual que els diaris fa dos-cents anys, s’ha convertit en un negoci. La sèrie Halt and Catch Fire ho mostra bé: el projecte de Joe, Gordon i Cameron passa d’un videojoc en línia a un fòrum, i d’aquest a un cercador que ofereix les últimes notícies. No obstant això, aquest gir ha estat encara més macabre que el dels diaris: mentre que compràvem diaris i aquests actuaven com un mercat d’opinió pública, ara som venuts a la publicitat a canvi d’informació «gratuïta». Es mercantilitza a l’usuari; es recol·lecten i venen les seves dades per a encaixar-li en un motlle (vegeu casos de datamining com el de Cambridge Analytica), fent encara més fàcil proporcionar-li una informació que pot digerir fàcilment obviant la discussió de la informació, la formació de l’opinió (individual i pública) i la deliberació general.

    Tot això del que parlo és solament un nivell, el digital, obviant que les conseqüències en aquest nivell són nimietats en comparació a aquelles en el nivell físic, real: la dissolució definitiva de la col·lectivitat en individualització, la destrucció de l’esfera pública. Fins i tot en una sort de nivell de transició entre el digital i el físic, obviem preguntes com fins a quin punt l’ús d’internet a la nostra casa (un territori tradicionalment privat) no és públic, o si sota l’era del IoT queda lloc per a un espai autènticament privat entenent aquest com un sobre el qual podem tenir un control.

    Acabar en un to tan ombrívol pot ser massa pessimista, però realment queden poques alternatives d’actuació en la distopia d’internet. El palau que una vegada ens van prometre ha resultat ser una gàbia daurada, i els seus emperadors (Google, Facebook, Amazon) ja no atenen raons; mai ho van fer. Només queda llevar-los les seves armes i usar-les contra ells, si no volem rendir-nos.

  • FAQS o la «telcinquització» de TV3

    FAQS o la «telcinquització» de TV3

    Un parell de cops per setmana, sovint més, recordo la naturalesa de Twitter com a echo-chamber i intento aventurar-me en racons on l’opinió pública no es centra en Marx, La Sotana o la nova cançó de Tomeu Penya i Da Souza. És per això que quan a casa posen el FAQS jo decideixo quedar-m’hi una estona. Allà veig aparèixer una dona amb posat seriós que, com diu Joan Burdeus, dispara preguntes, últimament sobre la violència, com si es tractés d’un mico amb dues pistoles.

    No ha sigut Cristina Puig, ni els productors envellits de la corporació, els que han posat al centre del debat polític la qüestió de la violència, però segur que ara n’estan ben contents. Potser per la creixent necessitat de modernització de la televisió més tradicional s’ha acabat apostant per personatges coneguts en l’esfera zoomer per comentar tot allò que envolta les manifestacions de les darreres setmanes. Alguns des del liberalisme més caspós i d’altres des del cuperisme cuqui han intentat assenyalar les causes d’un malestar, sobretot juvenil, al mateix moment que es veien obligats a no divagar massa, ja que la infotainment de TV3 necessitava mostrar encara més cops la imatge de la noia que va perdre un ull en unes manifestacions que cada cop semblen més part del nou costumisme català.

    Tot i la voluntat de Juliana Canet per mostrar que les protestes formen part de la resposta a una estructura desigual –una que genera malestars i que aquests es mostren en onades d’irracionalisme volàtil– era Helena Garcia Melero qui, com Cristina Puig, treia, un altre cop, la bala de la violència, obligant als convidats a no donar massa el tarro. Tot i això no podem afirmar que aquesta bala hagi sigut inútil per l’esquerra –al cap i a la fi feia temps que no parlàvem tant de Johan Galtung ni del 40% d’atur juvenil–, però la necessitat constant del programari televisiu per tornar al tema estrella, impossibilitava elevar el nivell del debat i es mantenia fidel a la mediocritat a la qual estem acostumats.

    Aquesta impossibilitat d’elevar el nivell no només s’ha vist en la necessitat del retorn al concepte de la violència, sinó també en la voluntat racionalitzar la protesta; «quin sentit té trencar els vidres d’una botiga?», «no funcionaria millor si fossin completament pacífiques?». Aquestes acusacions vestides de consells han determinat l’aproximació periodística mainstream a una problemàtica enorme, han servit de fre a la voluntat d’apuntalar als mitjans tradicionals com a entitat pública encara necessària per a la seva solemnitat i virtuositat reflexiva. Potser, ja del tot, és l’hora de fer les maletes.