«Què puc fer jo si els governs amb tot el seu poder no actuen?», ens preguntem. Vosaltres també us sentiu tan impotents com jo davant el genocidi palestí a Gaza? Es tracta de la sensació d’insignificança davant la barbàrie que es retransmet en directe a les nostres pantalles mentre la vida quotidiana continua amb normalitat.
La sensació d’impotència no és casual. El sistema està dissenyat perquè l’horror a Gaza es transformi en soroll de fons mentre ballem al ritme de l’última cançó de l’estiu. Hem descobert, gràcies als periodistes de El Salto Diario, que festivals com el Sónar, Viña Rock, Arenal Sound o FIB Benicàssim són propietat de Kohlberg Kravis Roberts (KKR), un fons d’inversió nord-americà amb interessos en territoris palestins ocupats il·legalment.
D’altra banda, Israel porta anys de genocidi participant impunement al Festival d’Eurovisió, mentre que Rússia va ser expulsada immediatament després d’iniciar la invasió d’Ucraïna. És cert que aquest any hem vist algunes reaccions: la televisió belga va interrompre la seva emissió durant l’actuació israeliana amb un missatge que condemnava «la violació dels drets humans», Irlanda va sol·licitar formalment l’exclusió d’Israel i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va declarar públicament que «Israel no hauria de participar a Eurovisió». Però això no és suficient.
Mentre el lobby sionista inverteix enormes recursos en controlar narratives, mitjans i espais culturals, la ciutadania del carrer assumim que les nostres accions individuals no tenen impacte. Però la realitat és que l’existència d’aquest lobby s’explica precisament perquè la pressió funciona. Cada cop que un tertulià transforma nens assassinats en «danys col·laterals», està exercint una forma de pressió. Cada festival que normalitza l’oci que finança fons d’inversions proisraelià, mentre Gaza crema, representa una victòria per a qui busca la desconnexió emocional col·lectiva.
La història ens ensenya que els grans canvis no succeeixen per accions heroiques aïllades, sinó per la suma de milions de petites resistències. En situacions d’aquesta magnitud, la coherència individual, multiplicada, es converteix en força col·lectiva. Per això el gest de Sons of Aguirre & Scila de no tornar a actuar al Viña Rock «fins que no canviï de mans» té un valor innegable. Els van seguir Fermín Muguruza, Reincidentes i desenes d’artistes més, demostrant que la pressió coordinada genera esquerdes en allò que semblava inamovible.
Cal reconèixer que molts artistes viuen d’aquests circuits i festivals, que són el seu principal o únic mitjà de subsistència. Per a ells, aquest dilema ètic es converteix també en un dilema econòmic. Quan algunes bandes afirmen als seus comunicats que «si no et posiciones, ets còmplice del genocidi», il·lustren la complexitat de la situació; no per culpabilitzar aquells que no poden renunciar a la seva font d’ingressos, sinó per evidenciar que cada decisió té implicacions més enllà de l’individual. Si creix la protesta col·lectiva, també podria ajudar els artistes que ara no poden permetre’s rebutjar feina. El que sembla rendible a curt termini —continuar actuant en aquests circuits— podria convertir-se en una càrrega reputacional en el futur.
El silenci mai és neutralitat. Si decidim ignorar que els nostres diners financen indirectament interessos vinculats a l’ocupació i el genocidi, prenem una posició política, encara que ens autoenganyem pensant el contrari. Això no significa que haguem de convertir cada aspecte de la nostra vida en una trinxera ideològica permanent. Però de la mateixa manera que en el dia a dia escollim amb cura quines batalles mereixen la nostra energia —a la feina, en les relacions personals, en la família—, també és necessari seleccionar amb consciència aquelles causes que, per la seva gravetat i urgència, exigeixen el nostre posicionament clar. I poques situacions ho mereixen tant com un genocidi en directe.
La filòsofa Judith Butler ho explica amb claredat: «Quan has aconseguit identificar tota Palestina amb el terrorisme, ja no hi ha civils». Una deshumanització sistemàtica que només es pot combatre recuperant l’empatia que ens han anestesiat. I aquesta recuperació comença amb petits actes de resistència que construeixen una contra-narrativa.
Els boicots individuals no aturaran les bombes demà. Però tampoc ho farà la resignació. El que sí que pot canviar les coses és la construcció d’una pressió popular que equilibri la balança davant dels lobbies que operen a les ombres. L’antisemitisme es combat denunciant Netanyahu, no callant davant els seus crims.
La pressió, cada vegada més efectiva, s’exemplifica en la recent aprovació al Congrés espanyol d’una proposició de llei per imposar un embargament d’armes a Israel, que ha comptat amb 176 vots a favor. Una iniciativa impulsada per més de 500 organitzacions socials que demostra que la mobilització ciutadana pot acabar influint en decisions polítiques concretes. I no és un cas aïllat: el Consell de Drets Humans de l’ONU també ha instat recentment a un embargament global d’armes a Israel, evidenciant que la pressió internacional comença a acumular-se.
Mentre alguns festivals s’afanyen a declarar que «no tenen ingerència ni control sobre les inversions» dels seus propietaris, la ciutadania podem recuperar el control sobre les nostres decisions. Perquè Palestina no és només un conflicte llunyà, sinó una prova de la capacitat col·lectiva per resistir a —la tan repetida— «banalitat del mal» que normalitzem dia a dia.
Davant d’aquells que dissenyen la impotència col·lectiva, cal construir xarxes de petites resistències. El dolor de Gaza mereix, com a mínim, que ens neguem a ballar sobre les seves ruïnes.
Mentre que a principis de 2024 Catalunya va prohibirels mòbils a les aules, Austràlia vol anar més enllà: vetar completament l’accés dels menors de 16 anys a les xarxes socials. La proposta legislativa, anunciada aquesta setmana pel govern australià, representa la mesura més restrictiva fins ara en la regulació de l’ús de tecnologia entre els joves.
Encara que semblin mesures dirigides a causes diferents, en realitat troben l’incentiu en els mateixos motius: els perills o riscos de l’exposició dels joves a les xarxes socials, com l’assetjament digital, la difusió de contingut inadequat i l’addicció a les plataformes. En el cas de la prohibició dels dispositius a les escoles, s’hi suma els problemes d’atenció i altres conflictes específics que succeeixen dins les aules.
L’adopció massiva de noves tecnologies de comunicació al llarg de la història segueix un guió que sembla escrit d’antuvi: primer arriba la innovació; després, la preocupació social pel seu impacte en els joves. Al segle XIII, l’aparició de la lectura silenciosa va ser vista com una amenaça per a molts acadèmics i religiosos, que temien que aquesta pràctica «solitària» fomentés pensaments perillosos i idees subversives entre els joves. Als anys 50, els còmics van ser considerats una influència tan nociva per a la joventut que el psiquiatre Fredric Wertham va publicar Seduction of the Innocent (1954), argumentant que fomentava la delinqüència juvenil i la desviació moral. Per no parlar de la televisió o els videojocs.
La història es repeteix amb els dispositius mòbils i les xarxes socials, però aquest cop amb un gir significatiu: els governs han passat a l’acció i el que va començar com una discussió sobre l’ús de mòbils a les aules s’ha convertit en un debat global sobre l’accés dels menors al món digital.
La iniciativa australiana, que es presentarà al Parlament en les setmanes vinents, està generant un debat social sobre la restricció dels drets digitals dels menors i la viabilitat tècnica i l’efectivitat real de la prohibició.
A diverses comunitats espanyoles el diàleg social s’ha centrat darrerament en la prohibició dels dispositius mòbils als centres educatius. Castella-la Manxa va ser pionera en prohibir els mòbils a les aules el 2014, seguida per Galícia que ho regula des del 2015. La Comunitat de Madrid va vetar el seu ús tant a classe com al pati el curs 2020-2021, mentre que Andalusia i Múrcia van implementar prohibicions similars a finals de 2023 i principis de 2024 respectivament. Extremadura ha anat més enllà, vetant l’ús i exhibició de qualsevol dispositiu electrònic personal en tot el recinte escolar. També s’han sumat a les restriccions Canàries i la Comunitat Valenciana, aquesta última limitant l’ús dels mòbils exclusivament a activitats didàctiques supervisades pel professorat.
A Catalunya, el govern va aprovar a principis de 2024 unes instruccions que regulen l’ús dels telèfons intel·ligents a escoles i instituts: a primària cap infant podrà fer servir el mòbil i a secundària només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús «educatiu específic autoritzat».
Prohibir els mòbils a les escoles no servix de res. L’únic que s’aconseguix és allunyar el problema de l’abús dels mòbils i les xarxes de l’espai d’aprenentatge més important que tenim. El que cal és invertir recursos, no posar parxes. https://t.co/pGGt4R4xUA
Com apunta Rosa Liarte, professora d’Història i influencer educativa, en declaracions a El Periódico, «prohibir-lo és treure’ns un problema de manera momentània, però ens causarà molts problemes el dia de demà, si no l’eduquem». Liarte argumenta que els alumnes són més aviat «orfes digitals», ja que «poden saber molt bé fer un vídeo de TikTok ballant, però després no saben adjuntar un arxiu en un correu electrònic».
Susana Quadrado també expressa amb contundència a La Vanguardia l’escepticisme respecte a la mesura: «Es miri com es miri, [la prohibició dels mòbils a les escoles] deriva d’un fracàs. No d’un, sinó de tres: el del nou pedagogisme que advoca per fer del mòbil una eina educativa, el de l’escola que no ha sabut gestionar la indisciplina i el de les famílies que van més perdudes que Wally».
Prohibir els mòbils a les escoles, com ha tingut lloc a França, implica que s'assumeix que no es pot educar en el seu ús, la qual cosa menysté la capacitat dels docents per entomar el repte #mobilelearning#fb
La ironia de la situació revela una contradicció fonamental del capitalisme digital: en el seu intent de protegir els menors de la vigilància i manipulació de les plataformes tecnològiques, els estats es veuen forçats a implementar els mateixos mecanismes de control i supervisió que pretenen combatre.
Si una mesura «menys restrictiva» com prohibir els dispositius intel·ligents a les aules poden provocar conseqüències no desitjades iguals o més greus que les que s’intenten evitar, ja no parlem de mesures més restrictives com la prohibició a l’accés de les xarxes socials.
Sota la proposta australiana, les plataformes hauran de «demostrar que estan prenent mesures raonables per prevenir l’accés» dels menors, però ni el govern australià ni les empreses tecnològiques semblen tenir una resposta clara sobre com fer-ho sense recórrer a sistemes com ara la verificació biomètrica o el seguiment constant dels usuaris joves: una extensió de la lògica del capitalisme de la vigilància que, sota l’aparença de protecció, normalitza formes cada cop més sofisticades de control social.
La qüestió de fons no és a quina edat els menors haurien de poder accedir a les xarxes socials, sinó quin tipus de xarxes socials volem per a tothom. Quan Albanese argumenta que l’educació digital seria insuficient perquè «assumeix una relació de poder igualitària» entre usuaris i plataformes, està reconeixent implícitament que el problema no és tant l’edat dels usuaris com l’arquitectura mateixa de les xarxes socials i els seus models de negoci basats en l’extracció d’atenció i dades.
Les dades sobre l’efectivitat d’aquestes prohibicions són poc concloents. Un recent estudi citat per The Guardian assenyala que «la investigació internacional sobre els impactes de la prohibició de mòbils en resultats acadèmics és molt escassa, gairebé nul·la per a les etapes d’educació primària i secundària».
Mentrestant, els adolescents afectats probablement trobaran maneres de burlar les restriccions, com sempre han fet davant les prohibicions dels adults. La diferència és que ara aquestes formes d’evasió poden exposar-los a riscos encara més grans en espais digitals menys regulats: des de l’ús de xarxes VPN per accedir a versions no regulades de les aplicacions, fins a la migració cap a plataformes emergents sense controls parentals ni moderació de contingut, o l’adopció d’apps de missatgeria encriptada que poden facilitar contactes perillosos.
Com assenyala Daniel Angus, director del Centre de Recerca en Mitjans Digitals de la Universitat de Queensland, a aquest article del The New York Times «prohibir plataformes com Meta o TikTok empenyeria les audiències cap a altres plataformes menys regulades i menys segures».
La veritable protecció dels menors en l’era digital requereix una comprensió més profunda de com la tecnologia està remodelant l’experiència humana en totes les edats. Necessitem menys prohibicions generals i més reflexió col·lectiva sobre com construir espais digitals que fomentin el desenvolupament saludable de totes les persones, independentment de la seva edat.
Cap a una educació digital integral: alternatives a la prohibició
Si les investigacions ens mostren que les prohibicions generals no són la solució, quines alternatives tenim? La literatura recent suggereix diversos enfocaments que poden ser més efectius que la simple restricció d’accés.
Bond i Bedenlier (2019) proposen un marc conceptual que emfatitza la importància d’integrar la tecnologia de manera que millori el compromís dels estudiants a través de tres dimensions clau: cognitiva, afectiva i conductual. Aquest enfocament suggereix que, en lloc de prohibir, hauríem de centrar-nos a desenvolupar estratègies que ajudin els estudiants a:
Aprendre a avaluar críticament la informació i els continguts digitals
Gestionar el temps i l’atenció en entorns digitals
Desenvolupar habilitats de comunicació i col·laboració en línia
Entendre i gestionar la seva identitat digital
Com assenyalen Hwang et al. (2015), és possible desenvolupar models d’aprenentatge que integrin la tecnologia de manera fluida entre els diferents contextos: escola, llar i entorns informals. El seu model d’aprenentatge mòbil fluid (seamless mobile learning) proposa estratègies específiques per aconseguir-ho, com ara:
Dissenyar activitats d’aprenentatge que connectin els contextos formals i informals
Proporcionar als estudiants eines per documentar i reflexionar sobre el seu aprenentatge
Facilitar la col·laboració i la comunicació entre estudiants, professors i famílies
Oferir feedback immediat i personalitzat
McKnight et al. (2016) reforcen aquesta idea identificant cinc rols transformadors de la tecnologia que, ben implementats, poden millorar l’aprenentatge:
Millorar l’accés a recursos i materials educatius
Potenciar la comunicació i el feedback
Reestructurar el temps dels docents per centrar-se en l’alumnat
Expandir el propòsit i l’audiència del treball dels estudiants
Transformar els rols tradicionals d’ensenyament-aprenentatge
L’experiència dels centres educatius estudiats suggereix que aquests enfocaments són més efectius quan:
Es prioritza el model pedagògic per sobre de la tecnologia
Es proporciona formació i suport continuat al professorat
S’involucra les famílies en el procés educatiu
S’estableixen pautes clares d’ús responsable
Es fomenta l’autonomia i la responsabilitat dels estudiants
Faig meva la conclusió de Rosa Liarte a la seva entrevista a El Periódico: «el que hem de fer és educar, no prohibir». L’objectiu hauria de ser ajudar els joves a desenvolupar una relació saludable i productiva amb la tecnologia, en lloc de simplement restringir-ne l’accés. És evident que això requereix un esforç coordinat entre escoles, famílies i societat per crear entorns d’aprenentatge que aprofitin el potencial educatiu de la tecnologia mentre minimitzen els seus riscos. Però l’esforç, val la pena.
Donald Trump serà el pròxim president dels Estats Units per diversos motius, però un dels més decisius ha estat el suport tecnològic i mediàtic del seu aliat Elon Musk. El magnat tecnològic ha desplegat un arsenal d’estratègies per influir en les eleccions: des d’un suposat sorteig d’un milió de dòlars diaris entre votants d’estats clau —que la fiscalia de Filadèlfia ha revelat com un frau—, fins a una sofisticada campanya de microtargeting que ha enviat missatges contradictoris a comunitats jueves i musulmanes sobre Kamala Harris.
La xarxa social X, antic Twitter i ara propietat de Musk, s’ha convertit en el principal megàfon d’aquesta maquinària de manipulació. Amb més de 202 milions de seguidors, Musk ha utilitzat la plataforma per amplificar teories conspiratòries i discursos d’odi, mentre els seus algoritmes afavoreixen la polarització i la desinformació. Només ahir, va publicar més de 50 missatges polítics promovent Trump i atacant Harris.
Davant d’aquest panorama, com a persona d’esquerres, em pregunto si he de seguir a X i combatre la desinformació des de dins o he d’abandonar la plataforma per no legitimar-la. Un debat que, més enllà de la decisió pràctica sobre on publicar els meus pensaments, em porta a una qüestió més profunda: com volem que sigui l’àgora pública digital del segle XXI?
Si t’has sentit igual que jo, no pateixis: la temptació d’abandonar X és comprensible. La plataforma s’ha convertit en un megàfon de la ultradreta autoritària, manipulat per un idiota que utilitza algoritmes i polítiques editorials per amplificar la conspiració, l’antipolítica, la ignorància i l’odi.
La transformació és evident: des de la compra per part de Musk fa just dos anys, la plataforma ha deixat de ser un ecosistema propici a la difusió de premsa, per convertir-se en una xarxa de bots que manipulen l’algoritme. Ho hem vist recentment amb les inundacions de València, on milers de comptes índies verificades han inundat la conversa amb missatges en perfecte espanyol, aparentment per monetitzar contingut, però que acaben distorsionant el debat públic.
Romandre-hi a X podria interpretar-se com una forma de legitimar aquesta maquinària de polarització social.
No obstant això, la fugida massiva de veus progressistes i democràtiques planteja un risc: cedir completament un dels espais més influents del debat públic global a les forces autoritàries i influencers eixelebrats. Com han apuntat diversos analistes crítics amb l’èxode massiu d’X, quan abandonem completament un espai públic de debat, per molt degradat que estigui, deixem el terreny lliure a aquells que promouen discursos d’odi.
La solució no rau en una simple dicotomia entre marxar o quedar-se, sinó en transformar la nostra relació amb l’ecosistema digital. Necessitem una estratègia dual: mantenir una presència crítica a X per disputar l’hegemonia cultural, mentre construïm i enfortim alternatives descentralitzades com Mastodon, que representen una visió més democràtica d’internet.
Com assenyala Marta G. Francoa aquest article de CTXT d’Elena de Sus, «és com si visquéssim totes les nostres vides en centres comercials, com si els nostres ajuntaments no haguessin fet carrers, parcs, biblioteques». Assenyala a l’arrel del problema: la privatització sistemàtica de l’espai públic digital.
El veritable repte transcendeix la simple elecció entre plataformes digitals. Necessitem reimaginar i reconstruir internet com un bé comú, recuperant l’esperit original de la xarxa: un espai obert, descentralitzat i al servei de la ciutadania. L’aliança Musk-Trump ens ha mostrat els perills de deixar el poder comunicatiu en mans d’oligarques digitals. Ara toca decidir quin llegat tecnològic volem per a les següents generacions.
Mantinguem una presència crítica i organitzada a les plataformes existents mentre construïm alternatives més democràtiques. El futur de la democràcia a la xarxa dependrà de la nostra capacitat per crear i sostenir nous espais comuns.
La DANA que ha assolat el País Valencià aquesta setmana ha vingut acompanyada d’una altra tempesta perillosa: la desinformació. L’inspector en cap dels Bombers de València, José Miguel Basset, ho deixava clar: «Les fake news que s’han fet circular per aquí ens han provocat problemes, fins i tot problemes d’ordre públic». En plena emergència, amb centenars de persones afectades i els serveis de rescat treballant contra rellotge, els rumors falsos han saturat les xarxes socials i els canals de missatgeria, dificultant la gestió de la crisi.
El Jefe del consorcio provincial de Bomberos de València, José Miguel Basset, ha denunciado este miércoles que la circulación de informaciones falsas en las redes sociales han provocado problemas de desorden público así como de coordinación entre los servicios de emergencia durante sus labores de respuesta a la DANA, que ha dejado al menos 92 fallecidos en la Comunitat Valenciana “Se ha hablado de evacuaciones, de desbordamientos, de rotura de presas… nada de esto ha sido correcto pero sí que ha interrumpido notablemente la labor de los equipos de emergencia”, ha dicho Basset durante una comparecencia junto al president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón #dana#comunitatvalenciana#bomberos#valència#josémiguelbasset#president#carlesmazón#generalitat#stopbulos#noticiastiktok
«Tot aquest tipus d’accions, si no es tallen per part del ciutadà, ens porten al caos», va insistir Basset, referint-se als «rumors que circulen per xarxes socials». Des de falses alertes d’evacuació fins a teories conspiratòries sobre demolició de preses, la desinformació ha obligat les autoritats a dedicar temps i recursos a desmentir falsedats mentre intentaven coordinar les tasques de rescat.
La conspiració de les preses enderrocades
Un dels rumors falsos més virals ha estat el de la suposada demolició de preses per part del Govern. Agitadors digitals de l’extrema dreta com Alvise Pérez i polítics de Vox han aprofitat la tragèdia per difondre que l’enderrocament de preses havia empitjorat els efectes de la DANA. Una mentida que ha estat desmentida pel Ministeri de Transició Ecològica: en els darrers anys només s’han eliminat petits assuts en desús que no tenien cap funció de prevenció d’avingudes.
La narrativa no és casual: en recuperar el tema de les preses, l’extrema dreta apel·la deliberadament a l’imaginari franquista de les «grandes obras hidráulicas». No és només una crítica a la gestió actual; és un intent de contraposar la figura de Franco, presentat com el «constructor de pantans», amb un govern progressista al qual acusen, falsament, de destruir aquestes infraestructures. Fins i tot han arribat a viralitzar vídeos del dictador inaugurant pantans, amb missatges que afirmen que «el Caudillo va construir preses per tot Espanya per evitar inundacions i el govern comunista les està destruint».
Santiago Abascal, president de Vox, fins i tot ha acusat Ursula von der Leyen d’una suposada «llei criminal de voladura de preses» després que la presidenta de la Comissió Europea relacionés les inundacions amb la crisi climàtica. La realitat, però, contrasta fortament amb aquesta mitologia franquista reencarnada: lluny d’enderrocar infraestructures, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer està millorant i reforçant les preses existents per augmentar la seva capacitat davant d’avingudes, adaptant-les als reptes que planteja l’emergència climàtica.
El pànic de les falses evacuacions i les crítiques a l’AEMET
La desinformació també ha afectat directament la gestió de l’emergència. S’han difós números de telèfon falsos d’emergències i rumors sobre evacuacions que han generat pànic en municipis com Sedaví, Paiporta o Benetússer. El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha hagut de desmentir que s’hagués donat ordre d’evacuar cap municipi.
Fins i tot l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) s’ha vist obligada a desmentir els rumors que circulaven sobre l’avaria del seu radar meteorològic a València. Segons, Maldita.es, tot i que és cert que el sistema va patir danys per l’impacte d’un llamp el setembre de 2023, l’AEMET va activar un sistema d’alimentació alternatiu provisional que va permetre que el radar funcionés de manera ininterrompuda des del matí del 28 d’octubre, abans que comencés l’emergència.
L’extrema dreta va intentar polititzar aquesta situació acusant el govern de Pedro Sánchez de no arreglar el radar «perquè la Comunitat és del PP», però la realitat és que, fins i tot en cas d’avaria total, l’encavalcament amb altres radars propers hauria permès seguir monitorant la situació meteorològica a la província de València.
A banda d’això, el pseudosindicat ultraconservador Manos Limpias ha denunciat els responsables de l’AEMET i Emergències, acusant-los d’homicidi imprudent. Tot i que la mateixa denúncia reconeix que l’AEMET va emetre les seves alertes des de primera hora del matí, l’organització ultra intenta criminalitzar els serveis públics i els seus responsables, demostrant un cop més com l’extrema dreta instrumentalitza el dolor i la tragèdia per atacar les institucions democràtiques i promoure la seva agenda política.
L’impacte real de les mentides
La situació ha posat de manifest com l’extrema dreta aprofita els moments de tragèdia social per mentir i desinformar, alimentant la mateixa tendència de les xarxes a la desinformació.
L’extrema dreta contradiu les seves pròpies posicions anteriors sobre l’estat d’alarma —primer denunciant-lo durant la pandèmia, ara exigint-lo. A més, el que veiem és una tàctica deliberada d’aprofitar el caos i la por col·lectiva per avançar una agenda ideològica més àmplia.
Aquesta estratègia té tres components clau: primer, amplificar la sensació de crisi a través de la desinformació; segon, culpar les institucions democràtiques i progressistes de la catàstrofe; i, tercer, presentar solucions autoritàries com l’única sortida possible. Quan l’extrema dreta ignora deliberadament els protocols establerts per a la intervenció militar, no ho fa per ignorància, sinó com a part d’una narrativa acuradament dissenyada per erosionar la confiança en les institucions democràtiques i promoure un estat més autoritari.
És la manifestació d’una fantasia ideològica on l’Estat ha de ser simultàniament omnipotent i impotent, present i absent, segons convingui al relat del moment.
El que estem presenciant no són simples contradiccions polítiques, sinó l’aplicació del manual del capitalisme del desastre (concepte de Naomi Klein) en l’era de les xarxes socials: utilitzar el trauma col·lectiu d’una catàstrofe natural per promoure una agenda antidemocràtica i antiinstitucional. La tragèdia de la DANA s’ha convertit en una oportunitat per aquests actors per avançar en el seu projecte de desmantellament de la confiança pública en la governança democràtica.
Paradigmàtic d’això és la viralització de l’eslògan «només el poble salva al poble». Tot i que aquesta frase sembla sorgir d’una genuïna admiració per la solidaritat ciutadana —que ha estat exemplar—, amaga una perillosa lògica antiinstitucional que coincideix amb els objectius de l’extrema dreta. Afirmar que «només» el poble salva al poble implica negar el paper fonamental dels serveis públics, dels professionals d’emergències, dels científics i científiques de l’AEMET, i de totes les institucions democràtiques que, malgrat les seves imperfeccions, són essencials per gestionar crisis d’aquesta magnitud. La veritable resistència contra el feixisme implica defensar i millorar aquestes institucions, no desacreditar-les.
A falta de més incoherències, el PP va criticar durant la pandèmia l’avís que sona als telèfons mòbils com una invasió a la llibertat individual, però ara exigeix més alertes i avisos. En fi, contradiccions, totes, que demostren que la veritat o els fets els són indiferents; el seu únic objectiu és aprofitar el patiment per col·locar la seva agenda contrària al govern «progressista» d’Espanya.
La resposta institucional i digital
En aquest context, destaca el paper del ministre Óscar Puente, qui, malgrat ser conegut per les seves baralles a les xarxes socials amb la dreta i l’esquerra, està informant de manera precisa sobre les actuacions que duen a terme el govern i el seu ministeri durant aquesta crisi.
Els equips de voluntaris digitals en emergències de la Comunitat Valenciana han hagut de treballar intensament per desmentir rumors. Quan experts, divulgadors i fins i tot influencers informats intenten desmentir les notícies falses a les xarxes socials, reben insults de caràcter guerracivilista com «roja».
Les conseqüències d’aquesta tempesta de desinformació van més enllà de la confusió: han provocat mobilitzacions innecessàries de recursos, han generat pànic entre la població i han dificultat la tasca dels serveis d’emergència. La por al desabastiment d’aigua potable, per exemple, ha provocat compres massives en supermercats, tot i que les autoritats han garantit el subministrament.
La desinformació s’ha convertit en un factor més a gestionar durant les emergències. Les institucions necessiten desenvolupar protocols específics per combatre-la, mentre que la ciutadania ha d’aprendre a ser més crítica amb la informació que rep i comparteix. En situacions d’emergència, un rumor fals pot tenir conseqüències gairebé tan greus com la catàstrofe mateixa.
En Xavi jeu al llit amb el mòbil a les mans, hipnotitzat per la pantalla lluminosa. Són les vuit del matí i ja està immers en el seu ritual diari: navegar per TikTok abans de ni tan sols posar un peu a terra.
«Ei, què mires?» pregunto, intentant dissimular la meva preocupació.
En Xavi, sense apartar la mirada del dispositiu, respon amb un murmuri: «Un tio que explica com fer-se ric en pocs dies. Diu que si no triomfo és perquè no m’hi esforço prou».
Se m’encongeix l’estómac. No és el primer cop que sento aquestes paraules sortir de la boca del meu cosí. La retòrica del hustle culture s’ha infiltrat en la seva ment com un virus digital, prometent-li riqueses inimaginables a canvi d’un esforç sobrehumà i una devoció cega a l’emprenedoria.
Mentre l’observo, absort en la successió infinita de vídeos curts, no puc evitar pensar en els milions de joves que, com el meu cosí, s’enfronten cada dia a un bombardeig ideològic neoliberal disfressat d’entreteniment innocu.
TikTok, l’aplicació que va començar com un espai per ballar i fer playback, s’ha convertit en un camp de batalla ideològic on el neoliberalisme més desenfrenat i la ultradreta troben un públic jove i àvid de respostes fàcils a preguntes complexes.
El problema va molt més enllà d’en Xavi i del seu consum de contingut. Fins i tot va més enllà de TikTok. El problema és el reflex d’una generació sencera que busca desesperadament una sortida en un món cada cop més incert i precari. I en aquesta recerca, cauen en les xarxes dels que ofereixen solucions màgiques en formats de 15 segons.
Com podem protegir els joves d’aquestes sirenes digitals sense caure en la censura o el paternalisme? Com podem ensenyar-los a navegar críticament per aquest oceà d’informació i desinformació?
La resposta potser no és tan senzilla com un vídeo viral, però és urgent trobar-la. Perquè mentre nosaltres reflexionem, milions de Xavis continuen despertant-se cada matí, buscant el seu futur en una pantalla de 6 polzades, per acabar votant a Vox o a Aliança Catalana a les eleccions municipals, autonòmiques, estatals o europees.
Estètica i ideologia: el còctel perfecte de l’ultradreta a les xarxes
L’extrema dreta ha trobat a TikTok un terreny fèrtil per a la propagació del seu racisme, classisme i neoliberalisme, sovint a través de mentides i bulos. El seu èxit no és fruit de l’atzar, sinó el resultat de seguir una fórmula meticulosament preparada per connectar amb les emocions i preocupacions dels joves usuaris, que barreja missatges polítics simplificats amb contingut d’entreteniment.
La clau d’aquesta tàctica rau en utilitzar música èpica, efectes visuals cridaners i un llenguatge directe i provocador que ressona amb les inquietuds de la Generació Z. Creen vídeos curts i impactants, dissenyats per ser consumits i compartits ràpidament. L’estètica del tiktok-crypto-bro ja s’ha convertit en arquetípica.
Triomfen perquè són hàbils per abordar temes complexos de manera simplista i emocional. Els ultradretans han sabut capitalitzar les pors i frustracions juvenils, oferint respostes simples a qüestions complexes com la immigració, la identitat nacional o la crisi econòmica.
Embolcallats en un format atractiu i aparentment inofensiu, els missatges aconsegueixen penetrar en la consciència dels usuaris sense activar les seves defenses crítiques. La barreja de contingut polític amb escenes quotidianes i humorístiques humanitza els líders extremistes, creant una falsa sensació de proximitat.
Les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: memes, reptes i tendències populars per embolcallar missatges polítics.
També proliferen suposats experts, tant en l’àmbit empresarial com espiritual, que ofereixen consells per millorar la productivitat laboral, assolir la felicitat o, fins i tot, per adoptar una actitud d’indiferència total davant la vida. Sostenen que la llibertat rau en no preocupar-se per res, quan en realitat és tot el contrari: la manca absoluta d’interès et converteix en un titella. Instal·len així un objectiu de vida que obre la porta als discursos d’odi.
Per difondre aquestes idees controvertides, recorren a diverses tàctiques. Una freqüent implica simular la participació en un pòdcast o entrevista, quan en realitat estan parlant sols. Una performance que crea la il·lusió d’autoritat i credibilitat, permetent que es normalitzin discursos que, en altres contextos, serien considerats inacceptables.
El fenomen s’estén per tot Europa, on partits i líders d’extrema dreta estan aconseguint un èxit significatiu a xarxes com TikTok i X. A França, Bardella destaca per la seva connexió amb el públic jove. A Alemanya, l’AfD capta l’atenció mitjançant vídeos que combinen humor amb missatges xenòfobs.
El panorama espanyol no és diferent: Vox aprofita aquestes plataformes per difondre la seva retòrica antiimmigració i tradicionalista, apel·lant a la nostàlgia per una Espanya «més gran». A Catalunya, Sílvia Orriols i els seus seguidors promouen una falsa sensació d’«invasió estrangera» emprant tàctiques com cançons generades per IA i vídeos descontextualitzats.
En aquest cas, cal destacar el paper de 8tv.cat per amplificar les idees de la política racista. Després analitzarem més detingudament el paper de 8tv.cat en la proliferació del discurs anti-immigració d’Orriols.
La qüestió és que les tàctiques de la ultradreta són similars arreu: l’ús de memes, reptes i tendències populars per embolcallar els seus missatges polítics. La constància i l’adaptabilitat ràpida a les últimes tendències els permeten mantenir-se rellevants i virals.
El resultat d’aquesta estratègia està redefinint el panorama polític europeu, especialment entre els votants més joves, que sovint troben en aquests continguts la seva primera exposició a idees polítiques complexes, encara que sigui en versions simplificades i polaritzadores.
No obstant això, l’extrema dreta no és l’únic moviment radical present a TikTok. Un informe recent de l’Institut per al Diàleg Estratègic (ISD) ha revelat una presència alarmant de contingut neonazi a la plataforma. Els grups neonazis empren tàctiques similars, combinant símbols nazis i negació de l’Holocaust amb estètiques atractives per a homes joves.
L’algoritme de TikTok, dissenyat per maximitzar l’engagement, ha estat inadvertidament promocionant contingut tòxic, exposant usuaris vulnerables a ideologies d’odi i violència. Hauriem de preocupar-nos seriosament sobre la responsabilitat de les plataformes socials en la difusió de contingut d’odi i començar a pensa mesures, des de la llei i l’activisme, per contrarestar-lo.
Bardella: el rostre jove que renova l’extrema dreta francesa
Jordan Bardella, el protegit de Marine Le Pen i nova estrella del Reagrupament Nacional francès, s’ha convertit en un dels rostres més visibles de la ultradreta a les xarxes socials. Amb només 28 anys, ha aconseguit el que semblava impossible: fer que l’extrema dreta estigui basada per als millennials i la Generació Z.
El seu compte de TikTok, amb més d’1,7 milions de seguidors, exemplifica perfectament com aprofitar la plataforma amb finalitats polítiques. Bardella combina hàbilment missatges ultraconservadors amb escenes quotidianes, projectant una imatge propera i autèntica que contrasta amb la dels polítics tradicionals.
El triomf de Bardella no és casual. La seva estratègia a TikTok busca connectar amb les emocions i inseguretats dels joves. Fa servir un llenguatge planer i directe, sense embuts polítics, centrant-se en temes que ressonen amb el seu públic: la por de perdre la identitat nacional, el desencant amb l’elit política i la inquietud pel futur econòmic. Els seus vídeos curts i contundents estan pensats per consumir-se i compartir-se ràpidament, multiplicant l’abast del seu missatge.
La nova dreta demostra una destresa insòlita per adaptar-se al llenguatge i l’estètica de les xarxes. La seva capacitat d’arribar directament als joves, saltant-se els filtres dels mitjans convencionals, està influint en la mentalitat de les noves generacions. Joves com el meu cosí Xavi segueixen consumint aquests continguts, sovint sense adonar-se de com conformen la seva visió del món i les seves futures decisions polítiques.
La caixa negra de TikTok: com l’algoritme amplifica l’extremisme
La polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions.
La investigació de l’ISD sobre el contingut neonazi a TikTok és una mostra clara d’aquesta problemàtica. Els investigadors van observar com, després de veure només uns quants vídeos amb contingut neonazi, l’algoritme ràpidament recomanava més material similar. L’arquitectura de la plataforma pot accelerar la radicalització, creant un efecte de bola de neu on els usuaris s’exposen cada cop més a continguts extremistes sense context ni contrapunt.
La combinació de la dinàmica algorítmica amb l’estratègia de l’extrema dreta pot tenir conseqüències greus. El resultat és una ultradreta que va guanyant terreny en el camp cultural, cosa que a la llarga podria posar en perill la democràcia i els drets que tant ha costat aconseguir.
La difusió massiva de mentides i teories conspiratives mina la confiança en les institucions i en el mateix procés democràtic. Els joves són especialment vulnerables a missatges que polaritzen, ja que sovint els falta context històric i experiència per analitzar críticament la informació que reben. De fet, n’hi ha que fins i tot presumeixen de la seva ignorància.
podemos normalizar ser gilipollas? en plan no saber nada de política, números, historia etc y solo comunicarnos con memes
Sigui com sigui, la polarització es filtra fora del món digital i afecta les nostres relacions, fent més difícil el diàleg constructiu i l’acord social. Els espais de debat i intercanvi d’idees es van reduint: tot acaba convertint-se en un camp de batalla ideològic on dominen els extrems. És un cercle viciós que porta a una societat més fragmentada i incapaç d’abordar problemes complexos que necessiten solucions matisades i consensuades.
Illo, es mi algoritmo o Twitter lleva un tiempo siendo más fascista de lo que ya era?? (Pregunta seria)
Des de l’esquerra, caldria exigir una regulació més efectiva de plataformes com TikTok o X i començar a donar respostes positives i actives a les inquietuds dels joves.
D’una banda, mentre els mitjans tradicionals segueixen normes ètiques i legals, les xarxes socials operen en un buit normatiu que afavoreix la proliferació de contingut nociu. Legisladors i societat s’enfronten a un repte urgent: trobar l’equilibri entre llibertat d’expressió i la necessitat de protegir la integritat del debat públic i la salut democràtica en l’era digital.
Potser hauríem de qüestionar la tolerància excessiva envers la desinformació organitzada a les plataformes digitals. Que no hem après res del cas Cambridge Analytica? La intervenció d’uns pocs ben organitzats, que manipulen el sentir social mitjançant la intoxicació, pot portar-nos a prendre decisions realment perilloses.
Sabem que això no és res nou; la propaganda i la mentida són eines polítiques des de fa temps. Però si ara som conscients que es poden fabricar fàcilment en l’entorn digital, potser hauríem de buscar mecanismes de contrapès, de vigilància i de sanció.
No obstant això, cal anar amb compte de no caure en solucions simplistes o autoritàries. La línia entre combatre la desinformació i coartar la llibertat d’expressió pot ser molt fina. Necessitem un debat públic profund sobre com abordar aquest repte sense posar en perill els valors democràtics.
D’altra banda, des dels partits polítics i els grups socials no podem pretendre combatre la ultradreta «antisistema i punki» defensant l’statu quo; hem de proposar canvis i aplicar-los amb mesures concretes que millorin la vida de la gent treballadora. Penso en implementar una renda bàsica universal, augmentar el salari mínim o fer una reforma fiscal per redistribuir la riquesa.
X i 8tv.cat: la propagació de rumors en l’era digital
Tornem, però, a posar el focus en els mitjans digitals i les xarxes socials. A Catalunya, el cas de 8TV ajuda a visualitzar com les dinàmiques de desinformació i manipulació mediàtica s’estenen més enllà de plataformes d’entreteniment com TikTok. L’antiga cadena televisiva, ara transformada en mitjà exclusivament digital, ha adoptat estratègies properes a les de l’extrema dreta europea per mantenir-se rellevant en l’ecosistema mediàtic català.
El gir de 8TV ha suposat un canvi dràstic en el seu enfocament informatiu. Sense les limitacions dels mitjans convencionals, la plataforma ha adoptat una línia editorial més agressiva i controvertida. Aprofita la seva reputació prèvia per difondre continguts sovint no verificats o directament falsos.
Per exemple, van publicar un tuit acusatori contra Verificat, una plataforma de fact-checking, que va desfermar una onada de comentaris difamatoris. L’incident posa de manifest el potencial nociu dels mitjans presents només a les xarxes socials: la seva capacitat d’amplificar rumors sense fonament, minant la confiança en les institucions democràtiques i el periodisme rigorós.
🚨 ERC subvenciona als comptes de Twitter @veri_fi_cat i @Veridic_info amb 322.500 €
Aquests comptes es dediquen a desacreditar altres partits polítics i a titllar de “racista” qualsevol comentari crític contra la immigració. pic.twitter.com/CyIYNltEaL
Paral·lelament, l’algoritme d’X, des que Elon Musk n’és propietari, impulsa els bulos i continguts d’ultradreta de manera pornogràfica —una expressió especialment adient ara que la plataforma ha aprovat oficialment el contingut pornogràfic, que no para d’aparèixer al meu timeline. Un exemple recent és el cas d’Imane Khelif, la boxejadora argelina i víctima recent de la ultradreta mundial.
Tot va començar des d’un compte de Telegram que va difondre un bulo qüestionant la identitat de gènere de la boxejadora. De forma coordinada, perfils d’X verificats (de pagament) van amplificar-ho, mentre l’algoritme de la plataforma els hi facilitava la tasca.
The whole “Imane Khelif has XY chromosomes” rumor stemmed from a Russian telegram channel, and then that rumor was subsequently reported by a Russian news agency. That’s it. Russian disinformation.
⚠️ Lo que parecía una reacción orgánica no lo fue. Fue un ataque coordinado. Con ayuda de @DFRLab rastreamos el inicio del bulo contra la boxeadora Imane Khelif y encontramos más de 10 mil trinos que replicaron el mismo mensaje. Así empezó 👇🏽 https://t.co/tKYxwU4ccf
— Volcánicas Periodismo Feminista (@VolcanicasRev) August 2, 2024
Aquests casos van més enllà de 8TV o X i evidencien la urgència de crear eines eficaces contra la desinformació digital, sense comprometre la llibertat d’expressió ni el pluralisme informatiu. En aquesta sèrie d’articles vaig analitzar per què, malgrat que Elon Musk es presenta com a defensor de la llibertat d’expressió, en realitat està emprant X per soscavar-la.
La revolució pendent: democratitzar l’espai virtual
L’esquerra es troba a la defensiva davant l’auge de l’extrema dreta a les xarxes. La seva adaptació a plataformes com TikTok és més lenta i menys eficaç, en part per la dificultat de transmetre idees complexes en formats breus i atractius. Malgrat això, alguns partits i, especialment, certes figures polítiques comencen a crear continguts que s’ajusten als codis i funcions de les plataformes, barrejant missatges polítics «seriosos» amb formats més accessibles i entretinguts.
Un exemple és l’ús del shitposting que fa darrerament el partit demòcrata dels EUA. El seu gir estratègic, com destaca un article de Wired, mostra una adaptació intel·ligent a les dinàmiques de les xarxes modernes. Utilitzen amb enginy l’humor irreverent i la sàtira mordaç per fer front a la retòrica racista de Trump i connectar amb un electorat més jove i nadiu digital —cal dir que el canvi de candidat els ha facilitat aquesta tasca.
La ultradreta, amb el seu comportament rebel i antisistema, ha aconseguit que s’atribueixi a l’esquerra una imatge de rigidesa i moralisme. La nova estratègia comunicativa, que aprofita la viralitat i l’impacte emocional, marca un gir en la manera com l’esquerra interactua amb l’ecosistema digital i desafia aquest estereotip. L’habilitat per jugar amb els codis culturals d’internet pot ser tan eficaç com qualsevol argument polític convencional.
La capacitat de reinventar-se en la comunicació digital és clau per mantenir-se rellevant en el debat polític actual. Sens dubte, iniciatives com la dels demòcrates representen un avenç important en les tàctiques de l’esquerra per captar i implicar el públic digital, sobretot els més joves. A Espanya, Sumar n’és un exemple —tot i que alguns joves tuitaires es mostren molt crítics amb aquestes noves estratègies comunicatives…
Una millor estratègia comunicativa a les xarxes per part de les esquerres i una regulació més eficaç contra la mentida i els discursos d’odi serien els primers passos per fer de l’espai virtual un entorn més democràtic. La UE i els Estats han d’exigir a les plataformes que desenvolupin sistemes més sofisticats per detectar i eliminar contingut nociu, i alhora promoguin activament material educatiu sobre els perills de l’extremisme.
La lluita per una tecnologia justa i una democràcia digital és un repte crucial per al futur. Per això hauria d’estar present a l’agenda programàtica dels partits d’esquerra. Cal dissenyar polítiques que fomentin la transparència algorítmica i la responsabilitat de les plataformes. També cal impulsar programes d’alfabetització mediàtica que dotin els ciutadans, especialment els joves, d’eines per navegar críticament pel paisatge informatiu digital —per això costa d’entendre la prohibició dels smartphones a les aules.
Iniciatives com la creació de contingut de qualitat per part d’institucions públiques i organitzacions de la societat civil poden ajudar a contrarestar la desinformació. Potser necessitem una borsa de creadors de continguts capaços de fer arribar els missatges de l’Estat amb els llenguatges i codis de les plataformes que consumeixen milions d’usuaris.
Una altra via és explorar models de xarxes socials alternatives, basades en principis ètics, que ofereixin espais més saludables per al debat públic —com ara decidim.barcelona, una plataforma de participació ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona creada durant l’alcaldia d’Ada Colau.
És innegable que la política seguirà transformant-se en l’era de TikTok. El repte serà trobar l’equilibri: aprofitar el potencial d’aquestes tecnologies per fomentar la participació ciutadana sense perdre de vista els valors democràtics essencials. Caldrà un esforç conjunt de governs, empreses tecnològiques, entitats socials i ciutadania per crear un entorn digital que promogui el diàleg constructiu i la pluralitat d’idees, en comptes d’alimentar la polarització i l’extremisme.
Amb els ulls clavats en el visor de la seva càmera, Evan Vucci semblava immune al caos que l’envoltava. El pànic s’havia apoderat del recinte, però ell romania impassible, com si fos un far enmig d’una tempesta. A pocs metres, una massa de cossos s’agitava frenèticament. Eren els agents del Servei Secret, que formaven una muralla humana al voltant d’una figura encara invisible.
De sobte, un moviment. Vucci va tensar els músculs, preparant-se per al moment decisiu. Com un felí a punt de saltar sobre la seva presa, es va desplaçar àgilment, buscant l’angle perfecte. Els seus dits ballaven sobre els controls de la càmera, ajustant-la amb una precisió mil·limètrica. El perill? La incertesa? Eren conceptes aliens per a ell en aquell instant.
I llavors va passar. Com un fènix que reneix de les seves cendres, una figura va emergir d’entre la massa d’agents. «Wait, wait», va grunyir una veu ronca. Els xiulets dels trets encara ressonaven a l’aire, com un eco malèfic, quan Donald Trump es va alçar sobre l’escenari. Amb la cara esquitxada de sang i una mirada ferotge, va aixecar el puny al cel. «Fight, fight», va rugir, desafiant a la mort mateixa.
Vucci no va dubtar. Amb la serenitat d’un cirurgià i la rapidesa d’un pistoler, va prémer el disparador. En una fracció de segon, va immortalitzar l’instant en què un home convertia el terror en espectacle. L’expresident, encara pàl·lid pel recent intent d’assassinat, havia aconseguit el que semblava impossible: transformar el perill en un acte de prestidigitació política. La imatge capturada per Vucci no és només una fotografia; és el testimoni d’un mag en plena actuació, desafiant les lleis de la realitat davant d’un públic atònit.
El dissabte 13 de juliol de 2024, durant un míting de campanya a Pensilvània, Thomas Matthew Crooks, un jove de 20 anys, va obrir foc contra Trump. L’atac va acabar amb una víctima mortal, diversos ferits, entre els quals es troba el mateix Trump, i amb l’atacant abatut. L’incident ha sacsejat la ja tumultuosa campanya presidencial nord-americana. En qüestió de minuts, les xarxes socials, especialment X, es van convertir en un vesper d’especulacions, teories conspiratives i acusacions creuades.
They tried to jail him and now they’ve tried to kill him.
This is a sad, sad day for our country. Praying for President Trump, his family, and everyone in Pennsylvania affected by today’s senseless violence.
— Congressman Greg Steube (@RepGregSteube) July 13, 2024
Per una banda, la ultradreta, encarnada en representants republicans com Greg Steube de Florida i Mike Collins de Geòrgia, va insinuar, sense proves, la complicitat del president Biden en l’atac. «Van intentar empresonar-lo i ara han intentat matar-lo», va piular Steube, en un missatge on suggereix que l’administració persegueix suposadament a Trump.
Elon Musk també va participar de la narrativa conspiracionista reaccionària. En una publicació a la seva plataforma, Musk va compartir captures de pantalla de titulars de diversos mitjans que informaven sobre «forts sorolls» al míting de Trump. «Els mitjans tradicionals són pura propaganda. X és la veu del poble», va escriure Musk, suggerint que els mitjans ocultaven informació sobre l’intent d’assassinat. Cal destacar que, en aquell moment, les autoritats encara no havien confirmat oficialment la naturalesa de l’incident, per això els mitjans eren cautelosos en els seus titulars inicials.
The legacy media is a pure propaganda machine. 𝕏 is the voice of the people. https://t.co/oTKsmrIMms
No és el primer cop que el magnat alimenta teories d’aquest estil. El diari The Verge ha hagut de desmuntar recentment la teoria del «gran reemplaçament», una idea conspirativa que Musk ha promogut en diverses ocasions. La teoria conspiracionista sosté que existeix un pla orquestrat per les «elits globals» per substituir la població blanca d’Occident amb immigrants no blancs. L’objectiu suposat seria alterar la composició demogràfica i política de les nacions occidentals. Originada en cercles d’extrema dreta, aquesta propaganda racista ha estat vinculada a actes violents contra minories i sovint inclou connotacions antisemites.
Del bàndol contrari, els conspiracionistes anti-Trump van fer tendència mundial les etiquetes #falseflag i staged promovent que l’atac va ser orquestrat o, fins i tot, completament fictici.
Als racons més obscurs d’internet van proliferar teories encara més inversemblants. Segons informa Wired, van sorgir acusacions que implicaven des de l’anomenat «estat profund» fins a figures com George Soros, Barack Obama o Hillary Clinton en l’atemptat contra Trump. El més preocupant és la velocitat i l’abast de la difusió de teories extravagants com aquestes, impulsades per algoritmes que prioritzen l’engagement sobre la veracitat de la informació.
X i la lluita contra la desinformació: un repte sense resoldre
El paper d’X en aquest fenomen mereix un escrutini particular. La plataforma de Musk, amb una política permissiva pel que fa a la moderació de continguts, s’ha convertit en un entorn propici per a la propagació de desinformació. Una realitat que ni tan sols les notes de la comunitat poden amagar.
Temps de resposta lent: Malgrat les millores, la creació d’una nota encara triga 1,82 dies de mitjana. En un entorn digital on la informació es propaga en segons, aquest retard és crucial.
Impacte limitat: No hi ha evidència que les notes redueixin significativament l’engagement amb tuits enganyosos. Això qüestiona l’eficàcia real de l’estratègia.
Focalització inadequada: Els contribuents tendeixen a centrar-se en comptes verificats amb molts seguidors, ignorant fonts menys visibles però potencialment més nocives.
De fet, les notes de la comunitat s’han convertit en un camp de batalla ideològic. Qualsevol publicació, independentment de la seva orientació política, es veu sotmesa a un escrutini que sovint reflecteix més les divisions ideològiques que la cerca de la veritat. Per exemple, si un usuari d’esquerres afirma «Això és blanc», en qüestió d’hores apareix una nota suggerint «Però també podria ser negre», i viceversa. Així, en lloc de clarificar la informació i pintar «l’escala de grisos», les notes afegeixen una capa addicional de confusió que degenera en polarització.
En lloc de proporcionar context útil, les notes sovint contribueixen a augmentar la desconfiança en la informació compartida a la plataforma. El risc actual és que, en comptes de ser un instrument contra la desinformació, les notes s’estiguin convertint en un vehicle més per difondre narratives alternatives, freqüentment sense fonament factual.
Les estratègies actuals contra la desinformació a X no estan a l’altura de la velocitat i complexitat de l’ecosistema digital modern.
Com podem preservar un espai per al debat obert i vigorós sense sucumbir a la tirania de la falsedat? La resposta, si existeix, probablement rau en la nostra capacitat col·lectiva per desenvolupar una alfabetització mediàtica més sofisticada, capaç de desxifrar no només el contingut del que veiem, sinó també els mecanismes a través dels quals se’ns presenta.
La fàbrica de mentides d’Alvise Pérez
A Espanya, un dels màxims exponents de la desinformació és Alvise Pérez, influencer digital que ha fet de la difusió de notícies falses i teories conspiratives el seu modus operandi. El cas de l’agitador ultra és un exemple clar de com les teories conspiratives i les notícies falses poden influir en el debat públic.
Recentment, Pérez va difondre a Telegram informacions falses sobre l’intent d’assassinat de Donald Trump. Sense cap fonament, va atribuir l’atac a un suposat militant d’ANTIFA, Matthew Crooks. Segons Alvise, Crooks havia publicat un vídeo amenaçador a YouTube hores abans de l’atemptat, tot i haver-se registrat com a votant republicà per despistar les autoritats. Aquestes afirmacions, completament infundades, van ser ràpidament desmentides.
Alvise Pérez se ha sumado al bulo de que el autor del intento de asesinato contra Trump era miembro del movimiento Antifa. Pero Thomas Matthew Crooks era votante republicano. Se inscribió hace tres años y votó al partido del expresidente en las elecciones al Senado de 2022. pic.twitter.com/p89QYrvRS3
Alvise també va apuntar contra les dones del Servei Secret, acusant-les de ser responsables dels suposats errors de seguretat durant l’incident. Acusacions que no només manquen de base factual, sinó que també revelen un clar biaix sexista.
Telegram de Alvise Pérez
La directora del operativo en el que intentaron asesinar a Donald Trump no autorizó sobre la marcha el permiso de neutralizar al atacante Las 3 agentes mujeres del Servicio Secreto fueron incapaces de cubrir al líder republicano en su huída y protección pic.twitter.com/eNhD79PMg0
La facilitat amb què aquestes falsedats es propaguen per les xarxes socials és alarmant. Els seguidors de Pérez, predisposats a defensar aquestes narratives —tot i que sàpiguen que són falses—, les comparteixen, amplificant l’abast de la desinformació.
El intento de asesinato de Trump fue un fantástico ejemplo de desinformación masiva y como actúa la ultraderecha digitalmente. Primero culparon a Mark Violets, en realidad es Marco Violi, italiano, ni es Antifa ni tiene nada que ver. Difundieron otras 3 identidades falsas. pic.twitter.com/ibqxLo7S8I
— Julián Macías Tovar (@JulianMaciasT) July 15, 2024
Les plataformes digitals han d’assumir una major responsabilitat en la moderació de continguts —també Telegram. El periodisme rigorós, per la seva banda, juga un paper crucial en desemmascarar les narratives falses i oferir informació contrastada. Per això és important que recuperi l’autoritat i la confiança de la ciutadania.
El cas d’Alvise Pérez (i del seu cap de premsa Victor Quiles) posa de manifest la urgència d’abordar la desinformació com un problema social i polític de primer ordre. En un món cada cop més polaritzat, la capacitat de distingir la veritat de la ficció es torna essencial per a la salut de les nostres democràcies.
Més enllà de les narratives: la materialització de les realitats alternatives
El crític cultural Joan Burdeus, en la seva anàlisi a Núvol de la fotografia d’Evan Vucci, encerta en subratllar la naturalesa performativa de la política contemporània. La imatge de Trump, amb el puny alçat moments després de l’atemptat, exemplifica com la realitat i la ficció s’entrellacen en l’escenari polític actual. Però aquesta observació, tot i ser aguda, només rasca la superfície d’un fenomen molt més profund i preocupant.
És ja un tòpic afirmar que vivim en l’era de les narratives. Des de Guy Debord i la seva Societat de l’Espectacle fins a Jean Baudrillard i els seus «simulacres», nombrosos pensadors han advertit sobre com la realitat es dilueix en favor de les seves representacions. Tanmateix, l’adveniment de les xarxes socials ho ha portat a un nivell sense precedents.
El que estem presenciant amb casos com l’atemptat contra Trump no és només la creació de narratives alternatives, sinó la seva materialització en comunitats digitals que les viuen i les propaguen amb fervor quasi religiós. Henry Jenkins, en els seus estudis sobre la cultura participativa, va predir aquest fenomen, però potser no va imaginar fins a quin punt les xarxes socials l’accelerarien i l’intensificarien.
Les teories conspiratives que hem vist proliferar al voltant de l’atemptat —des de les acusacions infundades contra Biden fins a les elucubracions sobre un suposat muntatge— no són simplement idees que viatgen pels canals digitals; són narratives al voltant de les quals els fandoms polítics construeixen la seva identitat.
Plataformes com X o canals com Telegram, improvisos de bona moderació de continguts, són incubadores que consoliden els fandoms agitadors i antidemocràtics. No estem davant d’un fenomen aïllat, sinó d’una nova forma de construir i viure la realitat política i social.
La resistència ja no només hem de desmentir informacions falses, sinó també comprendre i abordar les dinàmiques socials i psicològiques que permeten que aquestes narratives arrelin i floreixin entre la massa social.
La imatge és tan perfecta de composició (amb tots els elements de patriotisme, dramatisme i heroisme) que sembla preparada per un equip d'experts en màrqueting polític. I recorda poderosament aquesta altra foto mítica. Ara sí, preparem-nos per 4 anys més de trumpisme. #Trumppic.twitter.com/1NTg9AB8fl
— Francesc Vilallonga (@vilallongapac) July 14, 2024
La fotografia de Trump, amb la seva barreja de perill real i teatralitat calculada, no és només una imatge icònica; és un portal a aquestes realitats paral·leles que ara coexisteixen i competeixen en l’esfera pública digital. La veritat, en aquests temps turbulents, no és simplement elusiva; està en constant negociació i reinterpretació per part de comunitats digitals cada cop més polaritzades i aïllades en les seves pròpies bombolles informatives.
Mentre consumim internet, la nostra tasca com a ciutadans informats i crítics va més enllà de la simple verificació de fets. Hem d’aprendre a desxifrar les estructures comunitàries que generen aquests continguts i els mecanismes psicosocials que les sostenen i les propaguen. Només així podrem trobar un camí cap a una veritat compartida enmig de la cacofonia de narratives en competència que defineixen la nostra era digital.
Va haver-hi una època en què intel·lectuals i figures públiques com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir o Albert Camus, entre d’altres, s’implicaven posant el cos i la ment al servei de les reivindicacions socials nacionals i internacionals. La independència d’Algèria o les revoltes estudiantils del Maig del 68 són només alguns exemples de lluites en les quals van ser partícips i, si es vol, promotors.
En l’actualitat, malgrat que és comú veure pensadors i pensadores compromeses amb diferents causes socials, el grau d’autoritat o prestigi que dona explicació racional als moviments emancipadors on hi participen ha disminuït. Dit d’una altra manera, els intel·lectuals ja no tenen la capacitat mobilitzadora d’abans. En part perquè ha baixat la possibilitat d’esdevenir grans famosos pel simple fet de ser pensadors.
El paper mobilitzador ha quedat substituït per altres figures que ara ostenten els focus mediàtics i la capacitat transformadora de les masses socials: els —en masculí— futbolistes.
Potser algú està temptat a dir que també tenen capacitat d’afectar en les decisions els influencers de les xarxes socials, els famosos de Hollywood o les estrelles del pop. Però molt poques d’aquestes figures arriben a tenir el mateix grau d’influència internacional que un futbolista de primera divisió entre, sobretot, els centennials i alphes —Taylor Swift potser tindria el grau d’influència entre el públic d’aquestes generacions més feminitzat.
Kylian Mbappé va sorprendre fent una crida a la societat francesa a mobilitzar-se en les urnes davant l’amenaça de la possible victòria de la ultradreta en les eleccions legislatives franceses d’enguany. Potser no és tan sorprenent pels que coneixem la història del, ara, davanter del Reial Madrid. D’ascendència algeriana per part de pare i marroquí per part de mare, el futbolista ha estat objecte de burla per part de la fatxosfera pels rumors de la seva relació sentimental amb la model transgènere Inés Rau.
La sorpresa, per tant, no és pel fet que pensi com pensa (que la ultradreta és una amenaça per a ell i per a la societat), sinó que com a futbolista, en una roda de premsa, faci declaracions mobilitzadores contra la ultradreta (per tant, presumiblement, a favor de l’esquerra). Mbappé ha trencat un acord tàcit entre els futbolistes de primera divisió: mai s’han de fer declaracions polítiques directes que puguin semblar d’esquerres.
Cridar a la gent que vagi a votar no té per què ser una declaració d’esquerres. Fer-ho perquè, després de la primera volta dels comicis on ha guanyat la ultradreta, «hi ha una urgència real [i] no podem deixar el nostre país en mans d’aquesta gent», sí que ho és. «Espero que tothom es mobilitzi i voti pel costat correcte» va acabar dient en la intervenció viralitzada.
Sense dir-ho, el jugador de futbol està animant a votar al front republicà.
L’encarregat de donar-li públicament el toc d’atenció al francès va ser el porter de l’Athletic Club, Unai Simón:
El futbolista Unai Simón responde a Mbappé, quien ha hecho un llamamiento a los jóvenes a votar y movilizarse contra "los extremos": "Los futbolistas de lo único que deberíamos hablar es de temas deportivos y los temas políticos dejarlos a otras personas" https://t.co/xzPg7jUYfvpic.twitter.com/UM8l90ba5a
Els futbolistes no gaudeixen de la llibertat dels intel·lectuals. No hi tenim comprovació científica, però és més habitual que els pensadors, en l’exercici de la seva activitat intel·lectual, es comprometin amb idees i valors (que van canviant) i que regeixen el seu comportament i activisme, sovint, per sobre d’interessos econòmics o reputacionals. Fer declaracions polítiques progressistes des de dins del negoci futbolístic pot costar-li la carrera a un jugador de primera divisió —a menys que declari seguint la línia editorial del club o dels interessos dels propietaris del seu equip o de la lliga on està actualment jugant.
Unai Simón ho deixa clar: els futbolistes haurien de ser neutrals i no ficar-se en assumptes que els superen i sobre els que no en saben. Per mantenir la pau i la concòrdia, a la taula no es parla ni de religió, ni de política, ni de (curiosament) futbol.
Gerard Piqué exemplifica aquesta tendència entre els futbolistes d’elit: una aparent incursió en l’esfera política que, en un examen més detallat, revela una hàbil navegació pels corrents establerts. Les seves declaracions, sovint embolcallades en ambigüitat, semblen més aviat calculades per augmentar el seu perfil comercial que per desafiar l’statu quo.
L’acord no escrit entre els futbolistes masculins de primera divisió de mantenir-se al marge de la política progressista es fa evident fins i tot en les seves excepcions. Jugadors com Héctor Bellerín del Real Betis, «el modernito», de vegades s’aventuren més enllà dels límits convencionals, però rarament travessen la línia del socialment acceptat com a pertinent.
Fa poc, però, el jugador del Betis també va cridar a la mobilització per «por»:
Estrelles de la mida de Kylian Mbappé representen una anomalia en el panorama futbolístic europeu. La idolatria massiva els confereix un poder que transcendeix les estructures mediàtiques tradicionals. Quan Mbappé fa declaracions controvertides en una roda de premsa esportiva, la seva veu ressona més enllà dels canals habituals, obrint escletxes en el discurs dominant i desafiant les expectatives sobre el paper dels atletes en la societat.
Alegria i escepticisme davant el resultat electoral francès
En l’actual panorama polític, les victòries progressistes són escasses i, per tant, celebrades amb fervor, fins i tot quan són parcials o pírriques. El progressisme necessita afirmar-se en l’entorn hostil dels temps.
La recent formació d’una coalició progressista diversa a França, que ha aconseguit frenar l’avenç de l’extrema dreta a l’Assemblea Nacional, il·lustra aquesta dinàmica. Encara que alguns intel·lectuals d’esquerra, com Slavoj Žižek, podrien qüestionar l’entusiasme, molts consideren aquest resultat una fita significativa.
vosotros creéis que en "el extranjero" celebran así las victorias del psoe y las "paradas al fascismo"?
El Nou Front Popular francès evoca paral·lelismes amb el que a Espanya s’ha batejat mediàticament com el «bloc d’investidura». L’amalgama política, que engloba des de socialdemòcrates fins a independentistes, passant per l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE, representa un intent de contenir les forces reaccionàries, malgrat les seves profundes diferències internes.
L’aliança heterogènia no està exempta de tensions internes. La inclusió de figures polítiques tan carismàtiques i controvertides com Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise, en una coalició que abasta des de socialistes fins a centristes moderats, planteja un dilema interessant. Els sectors més conservadors de l’aliança temen que la presència d’elements considerats «radicals» pugui alienar votants moderats o, pitjor encara, normalitzar postures polítiques que fins ara eren vistes com a marginals. Un equilibri precari entre pragmatisme electoral i purisme ideològic que emergeix dels reptes que enfronta l’esquerra europea en l’era de la polarització política.
Ha empezado la demonización de Mélenchon, pese al impresionante (y sorpresivo) resultado de ayer.
La estrategia de la unidad es suya, ha sido el principal activo de campaña y la Francia Insumisa es el primer partido del frente (71 diputados VS 64 PS).
Les xarxes socials, particularment X, s’han convertit en un baròmetre de l’eufòria progressista. Malgrat les veus escèptiques, predomina un sentiment de triomf, no tant per la victòria de l’aliança d’esquerres, com pel que es percep com una derrota de la ultradreta encarnada per Marine Le Pen.
En fi, aquesta escena representa la complexitat del panorama polític actual, on les victòries es mesuren tant pel que s’aconsegueix com pel que s’evita i on les aliances improbables —tan invocades per alguns i tan condemnades per altres— es forgen en nom del pragmatisme progressista.
Deli la reacción de los militantes de la extrema derecha al darse cuenta que perdieron en Francia. 🫢 pic.twitter.com/1ZfKyLFCgv
Des de la seva històrica elecció com a vicepresidenta dels Estats Units, Kamala Harris ha anat perdent visibilitat dins l’administració Biden. Tot i ser la primera dona i persona d’origen afroamericà i sud-asiàtic en el càrrec, la seva presència en l’escenari polític s’ha reduït considerablement. Això es reflecteix en la manca de suport explícit de figures prominents del Partit Demòcrata, com la senadora Elizabeth Warren, i en les constants desercions en el seu equip, cosa que ha debilitat el seu perfil i la seva capacitat d’influir significativament en polítiques clau com la immigració i els drets reproductius.
Des del passat debat del 27 de juny entre Biden i Trump a la CNN, on es va veure a Biden desorientat i a Trump mentider i grotesc, qualsevol alternativa sembla millor. Aquesta percepció ha obert la porta a una nova onada d’interès per figures polítiques que podrien oferir un canvi de rumb. En aquest context, Kamala Harris ha començat a recuperar protagonisme entre el públic jove, que busca alternatives fresques i inspiradores davant la percepció de decadència dels líders actuals.
A les xarxes socials, especialment a X, alguns joves nord-americans han començat a ressaltar els millors moments de Harris a través de fils de tuits. S’inclouen discursos inspiradors, moments de fermesa política i anècdotes personals que mostren una faceta més humana i propera de la vicepresidenta. Aconseguiran els fandoms de la vicepresidenta que torni a estar en el punt de mira mediàtic?
Enmig de les especulacions sobre la capacitat de Joe Biden per continuar la seva campanya presidencial, Kamala Harris ha reafirmat el seu suport incondicional a l’actual president, destacant el seu orgull per ser la seva companya de fórmula i defensant el seu rendiment en el recent debat contra Donald Trump. Malgrat les burles de Trump i les preocupacions dins del Partit Demòcrata sobre l’efectivitat de Biden, Harris es manté ferma en la seva posició, intentant dissuadir els rumors sobre la seva possible candidatura en substitució de Biden.
En sortir del cinema després de veure Inside Out 2, mentre la canalla al meu voltant demanava gelats i joguines a les botigues del centre comercial, em preguntava com els de Pixar, genis de l’animació, representarien la sexualitat en el seu cosmos emocional.
Imaginava escenaris dignes d’un assaig freudià modern: la Por, vestida amb un preservatiu gegant, prenent el control durant la primera experiència sexual; l’Alegria, saltironant sobre un matalàs en plena efervescència hormonal; o la Ira, transformada en una bola de foc passional, dominant el panell de control durant una trobada particularment porca i intensa.
Sense esperar-ho, de camí a casa, el Fàstic —l’emoció verda i sarcàstica— va prendre el comandament de la meva consciència. Us ho explico.
Llambregant TikTok al metro, a la pantalla va aparèixer un Adonis contemporani, amb músculs tan definits que semblaven esculpits per Miquel Àngel. El semideu culinari mostrava com estava preparant un plat de pollastre, però qualsevol hauria jurat que estava a punt de protagonitzar una porno. Les seves mans acariciaven la pitrera —de pollastre, eh— amb un erotisme tan exagerat —a la part que innecessari— que vaig dubtar si estava veient una recepta o un preludi a «50 ombres de pollastre».
No he pogut trobar el vídeo, però era semblant a aquest. Com ella em pregunto: no sentiran vergonya quan filmen aquests vídeos?
Abans de poder recuperar-me de l’espectacle gastro-eròtic, TikTok va llançar-me a l’altre extrem de l’espectre. En aquest cas, una jove que semblava sortida d’un anunci dels anys 50 explicava com preparava el sopar per al seu «estimat marit». També cuinava pollastre —coincidència o conspiració avícola?—, però el seu enfocament era radicalment diferent. La seva veu, un xiuxiueig infantil que faria semblar la Blancaneu una fumadora empedreïda, descrivia cada pas amb una dolçor embafadora.
Vaig trobar-me a mercè dels dos extrems d’una de les narratives predominants al món digital: la hipersexualització (masculina o femenina) i la infantilització (predominantment femenina).
Mentre buscava refugi a X, la usuària @XfemceL9 va descobrir-me el nom del fenomen vocal: fundy baby voice. Aparentment, aquesta tècnica consisteix a parlar com si fossis una nena d’anime amb els ulls com a plats i amb veu de gatet xiuxiuejant, tot mentre t’autodenomines la reina de la llar, esperant que els teus seguidors aplaudeixin cada plat cuinat i cada llençol doblegat.
el poner esta voz es ideologia y tiene un nombre, se llama fundy baby voice y no es casualidad que ma mayoria de perfiles femeninos neocristianos/conservadores pongan voz de retrasada https://t.co/gM1EC9iYap
La fatxosfera —aquest ecosistema digital on la nostàlgia pel passat es barreja amb el pànic al futur— es va llançar en tromba a respondre la piulada per defensar… el dret de les dones a sonar com nenes? Els seus arguments eren un batibull de teories conspiratives que farien enrogir el mateix Iker Jiménez. Hi ha qui ha dit, fins i tot, que termes com «neocristià» són invencions del lobby feminazi per desacreditar les veritables dones.
No existe ni el término “fundy baby voice”, ni “neocristiano”. Habla bien, no se trata de decir estupideces porque te follan mal y por tener una vida miserable.
Més enllà de la reacció de la ultradreta —en parlarem més endavant—, el fundy baby voice és un fenomen cultural i lingüístic que s’observa principalment en comunitats fonamentalistes cristianes als Estats Units. Les dones adopten una forma de parlar amb un to infantil i dolç que busca transmetre innocència i submissió.
No es tracta simplement d’una elecció d’estil vocal; se l’inculquen a les nenes des de la infància com a part d’un conjunt d’expectatives sobre comportaments i modals. Les joves adopten aquesta veu per ajustar-se als rols de gènere tradicional i reforçar la percepció de puresa i obediència, perpetuant estereotips de fragilitat i dependència.
En els darrers anys, la crítica al fundy baby voice ha crescut als Estats Units. Molts assenyalen que reforça una dinàmica de poder desigual i limita l’expressió autèntica de les dones. La bloggera debuk publicava, al març d’aquest any, «Fundy baby voice-shaming», un article on sentència que, com a forma de control social, la veu infantilitzada priva les dones de la seva agència i autonomia, encaixant-les en motlles restrictius.
Les dones que adopten la baby voice estan «fent gènere» —en el sentit butlerià del terme— d’una manera exagerada, reforçant les expectatives de feminitat dins del context social del cristianisme fonamentalista.
L’article també s’immisceix en el debat sobre si és just avergonyir (fer shaming) a les dones que l’adopten o si, més bé, hauríem de dirigir l’atenció de les nostres crítiques a les estructures patriarcals que perpetuen aquesta pràctica.
És important abordar el tema amb empatia i comprensió, reconeixent que moltes dones poden haver incorporat la fundy baby voice com a estratègia de supervivència en entorns conservadors o, fins i tot, com a mitjà per aconseguir acceptació social.
En lloc de ridiculitzar-les, hauríem de promoure l’educació activa i la conscienciació, mostrant models alternatius de feminitat i empoderament. Tot i que s’ha de reconèixer que és difícil entrar en les consciències sectàries, cada cop és més habitual veure en els productes culturals representacions de feminitats alternatives a la normativa-tradicional-cristiana.
Per exemple, podríem animar a més dones a adoptar el mode de parla de Nathy Peluso:
Se t’acudeix alguna figura pública catalana o espanyola amb fundy baby voice? A mi la primera que em ve al cap és Tamara Falcó, que no només manifesta infantesa en el to, sinó també fatxenderia (pijería) en l’expressió. Un altre cas pot ser la cantant Amaia Romero, que va sorprendre en la seva participació en el pòdcast de La Pija y La Quinqui per l’aparent canvi de veu:
O fins i tot Paris Hilton, que darrerament va mostrar la importància de la veu per transmetre «serietat» en les seves declaracions davant el congrés dels Estats Units:
Paris Hilton’s voice switch during a speech with the US Congress has left fans baffled with many believing her ‘deep voice’ is her ‘real’ one. The socialite spoke to representatives to discuss why mental health and counseling should be included in child welfare programs. 🎥 C-SPAN #news#parishilton#celebrity#voiceswitch#voicechange#celebritynews
No hi ha dubte que el fenomen de la fundy baby voice planteja preguntes inquietants sobre com les estructures de poder s’inscriuen en els cossos —i les veus— de les dones. En defensar aquest estil de parla, la fatxosfera està, de fet, reafirmant un ordre social que valora la docilitat i la dependència femenines.
En aquest sentit, la fundy baby voice pot considerar-se una manifestació més, concretament vocal, d’un fenomen més ampli d’infantilització femenina que s’observa en diversos àmbits culturals.
Cáceres i Díaz assenyalen en la introducción de «Percepción de los comportamientos y patrones corporales asignados a la mujer en publicidad» (2008) que
la publicitat tendeix a infantilitzar la imatge de la dona i, per a ells, no només recorre a representar-la en edats més primerenques, sinó que reforça la càrrega de simbolismes, objectes, robes, postures, pentinats, trets físics o actituds que accentuen aquest procés en el qual la model queda ancorada en la seva infància.
Una estratègia que no és accidental, sinó que «s’institueix com a altra eina patriarcal de les quals es nodreix la publicitat amb l’objecte de negar i ocultar la maduresa femenina».
Hipersexualització i infantilització al contingut de les xarxes socials
Abans d’aprofundir en els modes de parla com la fundy baby voice en el context de les xarxes socials, m’agradaria presentar els extrems de la línia de producció de contingut que he mencionat al principi i en la dialèctica entre ells.
La construcció de la identitat i la perfomativitat de gènere en la tecnosfera estan sotmeses a una distorsió que oscil·la entre dos extrems: la hipersexualització i la infantilització. És fàcilment comprovable en alguns feeds de contingut en plataformes socials com TikTok, Instagram o X —de manera extrema en OnlyFans.
Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy»
D’una banda, la hipersexualització s’ha convertit en una moneda de canvi per obtenir visibilitat i èxit a les xarxes socials. Tant homes com dones, però especialment les dones joves, utilitzen el seu cos com a objecte de desig per atraure l’atenció i generar seguidors.
La cosificació dels cossos —sobretot els canònics i normativament bells— pot ser una via ràpida per guanyar viralitat i visibilitat. Però ho és a costa de promoure estereotips de bellesa irreals i d’exacerbar la idea de la dona com a objecte sexual. La hipersexualització impacta en la salut mental i l’autoestima de les consumidores joves, que es veuen pressionades a ajustar-se a un ideal de bellesa inassolible i a sexualitzar-se prematurament.
De fet, la hipersexualització ha anat més enllà i ha arribat als dibuixos animats (hentai), a les disfresses peludes (subcultura furry) i a tot el que us pugueu imaginar:
Al mateix temps, en l’altre extrem de l’espectre, trobem la infantilització, especialment de les dones —del qual ja hem parlat. El més interessant és que, curiosament, en aquesta infantilització també hi ha un component d’hipersexualització. Les dones que adopten actituds infantils sovint ho fan amb un to sensual o provocatiu, creant una imatge inquietant d’una «nena sexy» que explota la tensió entre la innocència infantil i la sexualitat adulta —un joc perillós que incorpora elements pedòfils o cosificació sexual dels nens i nenes.
Per això, les implicacions dels modes de parla com la fundy baby voice són més profunds dels que ens pensem.
Els modes de la parla
En el vast panorama de l’expressió estètica, la veu humana s’erigeix en un instrument poderós, capaç de transmetre no només paraules i significats laterals, sinó també una gamma d’emocions i subtextos que van més enllà del llenguatge explícit. Mitjançant la modulació, el to i la intensitat, les veus poden revelar aspectes de la condició humana que no es limiten al gènere, com la classe social, la raça, l’orientació sexual o la identitat cultural.
Un exemple recent que em va fascinar ho representa molt aconseguidament aquesta escena, amb la que vaig topar a TikTok, de la sèrie estatunidenca Loudermilk.
El vocal fry, una tècnica vocal, caracteritzada per un so «cruixent», aspre o ronc, ha sigut objecte d’anàlisi i debat per part de lingüistes, psicòlegs i experts socioculturals.
Si bé el «crepitar vocal» s’utilitza habitualment en el cant per escalfar les cordes vocals, el seu ús en el llenguatge quotidià ha generat diverses interpretacions, tot i que, en general, la percepció de l’ús d’aquest mode vocal (com ensenya l’escena de Loudermilk) és negatiu —sobretot quan ho empren les dones.
M’interessa especialment la novedosa aproximació que Monika Chao i Julia R. S. Bursten proposen a «Girl Talk: Understanding Negative Reactions to Female Vocal Fry». Les investigadores proposen una «explicació ecoica» per entendre per què molts oients reaccionen negativament quan les dones joves utilitzen aquest to de veu greu i ronc.
Segons Chao i Bursten, quan una dona empra el vocal fry, alguns oients interpreten erròniament aquest to com una referència burleta a les veus masculines d’autoritat. «L’oient molest pot entendre’s com algú que interpreta el comentari de la parlant com una referència despectiva a les expressions dels parlants masculins», afirmen les autores.
Aquesta interpretació equivocada té les seves arrels en el que els lingüistes anomenen el «codi de freqüència», que associa els tons de veu més greus amb la masculinitat. El vocal fry, en ser un to particularment baix, transgredeix aquest codi quan una dona l’utilitza.
Les investigadores argumenten que les reaccions negatives reflecteixen actituds sexistes subjacents. En assumir que les dones no tenen dret a utilitzar un to de veu associat amb l’autoritat masculina, els crítics del vocal fry femení reforcen, conscientment o inconscient, les jerarquies de gènere en la parla.
Chao i Bursten conclouen amb una crida a l’acció: en lloc de demanar a les dones que canviïn la seva manera de parlar, hauríem de qüestionar les nostres pròpies suposicions. «Estaríem millor preguntant-nos per què assumim que la burla ecoica és el que les dones fan en adoptar fonacions masculinitzades», declaren a l’estudi.
Artistes amb gran influència com Kim Kardashian, Kristen Stewart, Scarlett Johansson, Ariana Grande o Billie Eilish, en diferent grau de mesura, utilitzen el vocal fry en la seva parla quotidiana.
[el feminisme] ha proposat diverses teories [respecte al vocal fry]. Algunes diuen que en utilitzar la veu crepitant, les dones estan suprimint la seva pròpia autoritat. A l’extrem oposat, altres diuen que la preocupació excessiva per la veu crepitant és només un altre cas de la societat que fiscalitza la veu de les dones en lloc d’escoltar-les.
De la mateixa manera que el fundy baby voice, el vocal fry obre un debat intens en el si del moviment feminista. Ambdós modes de parla, productes del sistema patriarcal, construeixen una imatge femenina submisa i dependent del gènere masculí: o bé sobrerepresentant la feminitat o bé estetitzant-la al que es considera «el model masculí». Tanmateix, l’adopció d’aquests modes de parla per part de moltes dones pot interpretar-se com un acte d’empoderament o una via d’escapament per ser acceptades en determinades comunitats o cercles socials.
La tensió dialèctica entre aquestes postures des del progressisme planteja una paradoxa inherent: per una banda, és necessari combatre la imposició de patrons vocals que perpetuen la desigualtat de gènere; per l’altra, no podem caure en la censura o repressió d’expressions individuals. Especialment, quan aquestes expressions provenen de grups marginalitzats que, tot i estar dins de grups privilegiats (com en el cas de les dones amb deixos infantilitzats), viuen sotmeses a un règim d’esclavisme voluntari.
En resum, abans mencionava a Judith Butler i com la fundy baby voice reforça les expectatives de feminitat en la seva performativitat exagerada del gènere. Paradoxalment, aquest mode de la parla també subverteix les expectatives perquè, en intentar conformar-se a un ideal de feminitat submisa i infantil, la seva performance és tan exagerada que revela les estructures de poder i les expectatives socials que acostumen a romandre ocultes. Mentre que, per una banda, sembla reïficar estereotips de gènere, per l’altra, la seva natura exagerada pot servir per desestabilitzar aquests mateixos estereotips, fent-los visibles i, per tant, subjectes a crítica.
Moralina: menys burles, més reflexió i, si pot ser, una mica d’humor
Mentre l’algoritme de TikTok em retorna a la realitat, quedo amb la sensació d’haver presenciat un espectacle grotesc que reflecteix les contradiccions i les paradoxes del món digital. El viatge que he fet des del cinema fins al metro, passant per les xarxes socials, m’ha deixat amb un gust agredolç i una barreja d’emocions que ni tan sols els de Pixar podrien representar adequadament.
Potser la propera vegada que senti una noia parlant com si s’hagués empassat un globus d’heli, en lloc de riure-me’n, em rascaré el cap i pensaré: «Ostres, quin feix de complexitats socials hi ha darrere d’això!».
No estic dient que haguem d’aplaudir cada xiuxiueig infantil o grunyit greu que sentim per TikTok. Però potser, només potser, abans de fer l’ullet sarcàstic al company del costat, podríem dedicar un segon a pensar en el circ social que ha portat a aquestes noies a sonar així. I qui sap? Potser aquestes veus són en realitat un cavall de Troia sonor, infiltrant-se en el sistema per fer-lo explotar des de dins.
Així que, la propera vegada que us topeu amb una fundy baby voice o un vocal fry salvatge, en lloc de córrer a fer un meme, potser podríeu aturar-vos i dir: «Ei, potser aquesta noia està fent més per desmantellar el patriarcat del que em penso… o potser només vol uns quants likes més. Què sé jo…»
En un context en què la sexualitat i la identitat es converteixen en eines per obtenir atenció i validació, oscil·lant entre la hipersexualització i la infantilització femenina, em sembla crucial fomentar una consciència crítica que ens permeti desxifrar i desafiar aquestes narratives limitadores. La lluita per una societat més justa i igualitària ha d’incloure la recuperació de les nostres veus autèntiques i una redefinició oberta del significat de la feminitat (i, per tant, necessàriament de la masculinitat).
Reflexionant sobre fenòmens com la fundy baby voice o el vocal fry, m’adono que aquestes expressions vocals són més que simples modes: són manifestacions de les estructures de poder que s’inscriuen en els nostres cossos i les nostres veus. Però també poden ser eines de subversió, revelant i desestabilitzant els mateixos estereotips que semblen reforçar.
L’accés dels menors a la pornografia és un tema controvertit que ha generat debat durant dècades. Amb l’augment de l’accés a Internet, el consum de contingut pornogràfic s’ha disparat, generant moltes preocupacions sobre els seus efectes, especialment en les persones joves i menors d’edat.
Recentment, la plataforma X d’Elon Musk ha oficialitzat la permissió de contingut pornogràfic a la xarxa de microblogging. Per altra banda, la plataforma de contingut privat Onlyfans no para de créixer: amb més de 120 milions d’usuaris registrats i una mitjana de 420 milions d’usuaris actius mensuals, la xarxa ha superat totes les expectatives. Els creadors de contingut, que ja sumen més de 2 milions, han rebut pagaments que superen els 5 mil milions de dòlars des de l’inici de la plataforma. L’usuari mitjà té 29 anys i guanya al voltant de 42.000 dòlars l’any, amb una majoria procedent dels Estats Units. El 98% del seu contingut és per a adults1.
En aquest context en què el consum i la creació de contingut pornogràfic s’està estenent entre les noves generacions, la Unió Europea ha estat treballant activament per establir directrius que protegeixin els menors d’edat de continguts inapropiats a Internet, com la pornografia. Des de l’estratègia Millor internet per als nens, l’executiu europeu ha impulsat iniciatives i regulacions, com una proposta de llei que obliga les plataformes tecnològiques a implementar sistemes de detecció de continguts il·legals o la inclusió de les grans plataformes pornogràfiques a la Llei de serveis digitals, que les obliga a certificar les edats dels usuaris.
Cada país membre està buscant mecanismes per fer complir de manera eficient aquestes directrius. Per exemple, el govern francès, el 2023, ja va anunciar el llançament d’una aplicació per certificar i verificar l’edat dels consumidors de pornografia.
En el cas d’Espanya, el ministre Escrivá ha presentat aquest dilluns la Cartera Digital Beta, una app antiporno que estarà disponible per a tots els usuaris a partir de l’estiu.
Què és una app antiporno?
L’app antiporno és un terme encunyat mediàticament per referir-se una aplicació dissenyada per restringir l’accés a continguts pornogràfics a Internet a menors d’edat. L’aplicació podria utilitzar diverses tècniques, com ara filtres de contingut, verificació d’edat i controls parentals per assegurar que només els usuaris amb l’edat adequada tinguin accés a aquest tipus de material.
L’aplicació antiporno del govern espanyol exigirà als adults tramitar acreditacions que caducaran mensualment, segons El País. Això significa que cada usuari haurà de demostrar la seva edat periòdicament per mantenir l’accés a contingut per a adults. D’aquesta manera es busca garantir que els menors no puguin accedir fàcilment a la pornografia.
Subtext ideològic de la mesura: el debat antiporno en el feminisme
La iniciativa antiporno del govern espanyol, a banda que sorgeix per fer complir les directives europees, emergeix com a producte del debat ideològic que s’està produint en el si del feminisme al voltant de la pornografia i la sexualitat. La filòsofa i escriptora Clara Serra exposa una retrospectiva d’aquesta tensió de manera nítida i eloqüent a El sentido de consentir (Anagrama, 2024).
Als anys 80, el feminisme es va veure immers en un debat intens i polaritzador conegut com les «Sex Wars», un conflicte intern que va enfrontar les feministes envers la qüestió de la pornografia i la sexualitat. Un sector, encapçalat per figures prominents com Catharine MacKinnon i Andrea Dworkin, advocava per la prohibició de la pornografia. Per a MacKinnon i Dworkin, la pornografia no era simplement un producte degradant; la consideraven una forma de violència contra les dones que perpetuava la dominació masculina i fonamentava la desigualtat de gènere.
Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari
La facció antipornografia va formar aliances inusuals amb sectors conservadors i religiosos (moralistes), amb l’objectiu comú de promulgar lleis restrictives sobre la pornografia als Estats Units. Una coalició sorprenent que reflectia la convergència d’interessos en la regulació de la moralitat pública. MacKinnon i Dworkin sostenien que la pornografia deshumanitzava i objectificava les dones, erosionant qualsevol possibilitat d’igualtat i justícia, i, per tant, havia de ser erradicada per aconseguir una veritable emancipació.
En contrast, feministes com Gayle Rubin van defensar vehementment la llibertat sexual i van criticar la tendència moralista de regular la sexualitat. Rubin i les seves seguidores argumentaven que la censura i la prohibició no eren solucions viables per als problemes de desigualtat de gènere. En la seva opinió, el feminisme antipornografia simplificava excessivament la sexualitat humana, reduint-la a una narrativa de violència i victimització que desposseïa les dones de la seva agència i autonomia. En considerar que tot sexe heterosexual era inherentment violent, aquestes feministes antiporno invalidaven el consentiment de les dones, perpetuant una visió de la dona com a víctima eterna.
Avui dia, l’èmfasi en el consentiment afirmatiu té arrels profundes en les idees de MacKinnon i Dworkin, que argumentaven que, en una societat patriarcal, les dones no podien consentir de manera autèntica. Tot i que aquest enfocament ha donat forma a polítiques modernes i discursos sobre el consentiment, també planteja riscos significatius. Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari. En centrar-se en mesures punitives en lloc de canvis estructurals, correm el risc de reforçar un aparell repressiu que, històricament, ha perjudicat les comunitats que el feminisme busca defensar.
Aleshores, la pornografia és bona o dolenta?
El feminisme antiporno dona suport a les mesures restrictives per a l’accés a la pornografia, a la qual associen a la prostitució, i anima a estrendre-ho a totes les edats.
La narrativa que relaciona la pornografia amb la prostitució és habitual en els discursos i argumentacions del feminisme antipornogràfic. Verbigràcia, Laura Cuesta, recolzant-se en un informe de la Federación de Mujeres Jóvenes, va escriure un article pel diario El Público titulat «Onlyfans: el nou imperi milionari del «proxenetisme modern»» on afirma que
OnlyFans també s’ha convertit en una nova forma d’explotació sexual que va més enllà d’un vídeo o una foto. Segons l’informe, la plataforma utilitza els mateixos patrons de la prostitució, com la reproducció del sexisme, la violència sexual i una dominació masculina atroç. De fet, les investigadores adverteixen que la indústria proxeneta s’està beneficiant d’aquesta mena de noves tecnologies per a poder arribar a les dones joves i crear espais per a exercir la prostitució.
El feminisme antiporno considera el contingut pornogràfic com degradant per a les dones i perpetuador de la violència i la desigualtat de gènere, per això proposa la censura i eliminació d’aquest contingut. Mentrestant, el feminisme anticensura, més obert a les potències positives del contingut, proposa alternatives com el postporno o la pornografia feminista com a formes de subvertir els codis tradicionals.
Per a Alpízar, en centrar-se en el producte audiovisual, el contingut en si mateix, ambdues postures assumeixen que el poder transformador (negatiu o positiu) resideix inherentment en les imatges, sense considerar necessàriament els processos socials més amplis concèntrics.
Per això Alpízar proposa que observem la pornografia no com un simple objecte estàtic, sinó com un procés relacional en constant evolució. L’autora ens convida a una reflexió profunda: la pornografia no és una entitat amb característiques immutables, sinó un fenomen que adquireix el seu significat en la interacció amb l’entorn social, cultural i històric.
L’enfocament que proposa Alpízar ens allunya de la trivial dicotomia moralista de «bo» o «dolent» i ens porta cap a una comprensió més matisada de la seva producció, circulació i interpretació. La pornografia es converteix en un text viu, un camp de batalla ideològic, on cada acte de visualització és un acte d’interpretació.
Desafiaments de les apps antiporno
Tècnicament és inútil. Hi ha moltes maneres senzilles de saltar-se el control. Qui tingui interès ho trobarà i ho compartirà.
Al Regne Unit el Digital Economy Act tenia una mesura semblant. Es va abandonar per qüestions tècniques i de privadesa (denunciat per Open Right Group). https://t.co/TlJezKIpSl
Encara que aquest tipus d’aplicacions poden ser útils, la seva efectivitat depèn sobre manera de la seva implementació i de la cooperació dels usuaris. Els menors amb suficient coneixement tecnològic podrien trobar maneres de superar els filtres.
Per altra banda, un dels majors reptes que afronten aquestes aplicacions és la verificació d’edat. Segons assenyala El Mundo, la verificació mensual pot resultar incòmoda per a molts usuaris adults, que poden sentir-se frustrats per haver de renovar constantment la seva acreditació.
La privacitat és una altra preocupació important. Per funcionar correctament, l’aplicació demanda una gran quantitat de dades personals. Tenint en compte que el seu ús és per accedir a pornografia, si aquestes dades es filtressin públicament podrien destruir reputacions —recordem si no la definició de «màquina del fang» d’Umberto Eco.
Malgrat que la Comissió Europea assegura que s’han establert garanties clares per protegir la privadesa dels ciutadans, els defensors de la privacitat s’han mostrat preocupats perquè les mesures per complir les directrius europees condueixin a una vigilància massiva, erosionant la confidencialitat de les comunicacions privades.
Reacció a la tecnosfera: educació i sensibilització
A X, la reacció dels usuaris i usuàries no s’ha fet esperar. La decisió del govern ha revivat el debat entre feministes antiporno i les feministes prosex. Més enllà d’això, la majoria s’han mostrat incrèduls davant la mesura:
¿Empezaron diciendo que era para proteger a la infancia y ahora quieren controlar las veces que las personas adultas entran a webs porno? Me pinchas y no sangro. https://t.co/BRynI3BanX
També hi ha qui ha manifestat que, més enllà d’eines tecnològiques, és fonamental que el govern desplegui mesures en l’àmbit de l’educació contínua sobre sexualitat i pornografia.
Si el problema no és quants cops entres a veure porno. El problema és quin tipo de porno mires, a quina edat el mires i quina educació sexual tens. Com sempre, buscant el camí fàcil i les mesures populistes. El porno per se no és el problema. És la cultura de la violació.
La verdad es que estaría genial que el gobierno simplemente invirtiera en educación sexual que los adolescentes heteros siguen creyéndose que si la sacas a tiempo antes de correrte no hay riesgo de embarazo y los LGBT sólo pueden aprender sobre temas sexuales en internet
