Etiqueta: Política

  • Entre la protecció i la censura: el dilema de l’«app antiporno» espanyola

    Entre la protecció i la censura: el dilema de l’«app antiporno» espanyola

    L’accés dels menors a la pornografia és un tema controvertit que ha generat debat durant dècades. Amb l’augment de l’accés a Internet, el consum de contingut pornogràfic s’ha disparat, generant moltes preocupacions sobre els seus efectes, especialment en les persones joves i menors d’edat.

    Recentment, la plataforma X d’Elon Musk ha oficialitzat la permissió de contingut pornogràfic a la xarxa de microblogging. Per altra banda, la plataforma de contingut privat Onlyfans no para de créixer: amb més de 120 milions d’usuaris registrats i una mitjana de 420 milions d’usuaris actius mensuals, la xarxa ha superat totes les expectatives. Els creadors de contingut, que ja sumen més de 2 milions, han rebut pagaments que superen els 5 mil milions de dòlars des de l’inici de la plataforma. L’usuari mitjà té 29 anys i guanya al voltant de 42.000 dòlars l’any, amb una majoria procedent dels Estats Units. El 98% del seu contingut és per a adults1.

    En aquest context en què el consum i la creació de contingut pornogràfic s’està estenent entre les noves generacions, la Unió Europea ha estat treballant activament per establir directrius que protegeixin els menors d’edat de continguts inapropiats a Internet, com la pornografia. Des de l’estratègia Millor internet per als nens, l’executiu europeu ha impulsat iniciatives i regulacions, com una proposta de llei que obliga les plataformes tecnològiques a implementar sistemes de detecció de continguts il·legals o la inclusió de les grans plataformes pornogràfiques a la Llei de serveis digitals, que les obliga a certificar les edats dels usuaris.

    Captura de pantalla | ethic.es

    Cada país membre està buscant mecanismes per fer complir de manera eficient aquestes directrius. Per exemple, el govern francès, el 2023, ja va anunciar el llançament d’una aplicació per certificar i verificar l’edat dels consumidors de pornografia.

    Captura de pantalla | Noticias de Gipuzkoa

    En el cas d’Espanya, el ministre Escrivá ha presentat aquest dilluns la Cartera Digital Beta, una app antiporno que estarà disponible per a tots els usuaris a partir de l’estiu.

    Què és una app antiporno?

    L’app antiporno és un terme encunyat mediàticament per referir-se una aplicació dissenyada per restringir l’accés a continguts pornogràfics a Internet a menors d’edat. L’aplicació podria utilitzar diverses tècniques, com ara filtres de contingut, verificació d’edat i controls parentals per assegurar que només els usuaris amb l’edat adequada tinguin accés a aquest tipus de material.

    L’aplicació antiporno del govern espanyol exigirà als adults tramitar acreditacions que caducaran mensualment, segons El País. Això significa que cada usuari haurà de demostrar la seva edat periòdicament per mantenir l’accés a contingut per a adults. D’aquesta manera es busca garantir que els menors no puguin accedir fàcilment a la pornografia.

    Subtext ideològic de la mesura: el debat antiporno en el feminisme

    La iniciativa antiporno del govern espanyol, a banda que sorgeix per fer complir les directives europees, emergeix com a producte del debat ideològic que s’està produint en el si del feminisme al voltant de la pornografia i la sexualitat. La filòsofa i escriptora Clara Serra exposa una retrospectiva d’aquesta tensió de manera nítida i eloqüent a El sentido de consentir (Anagrama, 2024).

    Als anys 80, el feminisme es va veure immers en un debat intens i polaritzador conegut com les «Sex Wars», un conflicte intern que va enfrontar les feministes envers la qüestió de la pornografia i la sexualitat. Un sector, encapçalat per figures prominents com Catharine MacKinnon i Andrea Dworkin, advocava per la prohibició de la pornografia. Per a MacKinnon i Dworkin, la pornografia no era simplement un producte degradant; la consideraven una forma de violència contra les dones que perpetuava la dominació masculina i fonamentava la desigualtat de gènere.

    Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari

    La facció antipornografia va formar aliances inusuals amb sectors conservadors i religiosos (moralistes), amb l’objectiu comú de promulgar lleis restrictives sobre la pornografia als Estats Units. Una coalició sorprenent que reflectia la convergència d’interessos en la regulació de la moralitat pública. MacKinnon i Dworkin sostenien que la pornografia deshumanitzava i objectificava les dones, erosionant qualsevol possibilitat d’igualtat i justícia, i, per tant, havia de ser erradicada per aconseguir una veritable emancipació.

    En contrast, feministes com Gayle Rubin van defensar vehementment la llibertat sexual i van criticar la tendència moralista de regular la sexualitat. Rubin i les seves seguidores argumentaven que la censura i la prohibició no eren solucions viables per als problemes de desigualtat de gènere. En la seva opinió, el feminisme antipornografia simplificava excessivament la sexualitat humana, reduint-la a una narrativa de violència i victimització que desposseïa les dones de la seva agència i autonomia. En considerar que tot sexe heterosexual era inherentment violent, aquestes feministes antiporno invalidaven el consentiment de les dones, perpetuant una visió de la dona com a víctima eterna.

    Avui dia, l’èmfasi en el consentiment afirmatiu té arrels profundes en les idees de MacKinnon i Dworkin, que argumentaven que, en una societat patriarcal, les dones no podien consentir de manera autèntica. Tot i que aquest enfocament ha donat forma a polítiques modernes i discursos sobre el consentiment, també planteja riscos significatius. Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari. En centrar-se en mesures punitives en lloc de canvis estructurals, correm el risc de reforçar un aparell repressiu que, històricament, ha perjudicat les comunitats que el feminisme busca defensar.

    Aleshores, la pornografia és bona o dolenta?

    El feminisme antiporno dona suport a les mesures restrictives per a l’accés a la pornografia, a la qual associen a la prostitució, i anima a estrendre-ho a totes les edats.

    https://twitter.com/Patrabis/status/1706356174805696928
    https://twitter.com/segoviag969/status/1808029865737675005

    La narrativa que relaciona la pornografia amb la prostitució és habitual en els discursos i argumentacions del feminisme antipornogràfic. Verbigràcia, Laura Cuesta, recolzant-se en un informe de la Federación de Mujeres Jóvenes, va escriure un article pel diario El Público titulat «Onlyfans: el nou imperi milionari del «proxenetisme modern»» on afirma que

    OnlyFans també s’ha convertit en una nova forma d’explotació  sexual que va més enllà d’un vídeo o una foto. Segons l’informe, la plataforma utilitza els mateixos patrons de la prostitució, com la reproducció del sexisme,  la violència sexual i una dominació masculina atroç. De fet, les investigadores adverteixen que la indústria proxeneta s’està beneficiant d’aquesta mena de noves tecnologies per a poder arribar a les dones joves i crear espais per a exercir la prostitució.

    La costa-riquenya Natasha Alpízar Lobo exposa en «Postures antipornografia i anticensura en el feminisme. Una reflexió sobre les seves diferències i similituds» com, malgrat les diferències aparentment irreconciliables, ambdues postures coincideixen a identificar la pornografia com a imatge o objecte, és a dir, com a un producte audiovisual, més enllà de l’estructura de producció, distribució i consum.

    El feminisme antiporno considera el contingut pornogràfic com degradant per a les dones i perpetuador de la violència i la desigualtat de gènere, per això proposa la censura i eliminació d’aquest contingut. Mentrestant, el feminisme anticensura, més obert a les potències positives del contingut, proposa alternatives com el postporno o la pornografia feminista com a formes de subvertir els codis tradicionals.

    Per a Alpízar, en centrar-se en el producte audiovisual, el contingut en si mateix, ambdues postures assumeixen que el poder transformador (negatiu o positiu) resideix inherentment en les imatges, sense considerar necessàriament els processos socials més amplis concèntrics.

    https://twitter.com/ProyectoUna/status/1808108359960203638

    Per això Alpízar proposa que observem la pornografia no com un simple objecte estàtic, sinó com un procés relacional en constant evolució. L’autora ens convida a una reflexió profunda: la pornografia no és una entitat amb característiques immutables, sinó un fenomen que adquireix el seu significat en la interacció amb l’entorn social, cultural i històric.

    L’enfocament que proposa Alpízar ens allunya de la trivial dicotomia moralista de «bo» o «dolent» i ens porta cap a una comprensió més matisada de la seva producció, circulació i interpretació. La pornografia es converteix en un text viu, un camp de batalla ideològic, on cada acte de visualització és un acte d’interpretació.

    Desafiaments de les apps antiporno

    Encara que aquest tipus d’aplicacions poden ser útils, la seva efectivitat depèn sobre manera de la seva implementació i de la cooperació dels usuaris. Els menors amb suficient coneixement tecnològic podrien trobar maneres de superar els filtres.

    Per altra banda, un dels majors reptes que afronten aquestes aplicacions és la verificació d’edat. Segons assenyala El Mundo, la verificació mensual pot resultar incòmoda per a molts usuaris adults, que poden sentir-se frustrats per haver de renovar constantment la seva acreditació.

    La privacitat és una altra preocupació important. Per funcionar correctament, l’aplicació demanda una gran quantitat de dades personals. Tenint en compte que el seu ús és per accedir a pornografia, si aquestes dades es filtressin públicament podrien destruir reputacions —recordem si no la definició de «màquina del fang» d’Umberto Eco.

    Malgrat que la Comissió Europea assegura que s’han establert garanties clares per protegir la privadesa dels ciutadans, els defensors de la privacitat s’han mostrat preocupats perquè les mesures per complir les directrius europees condueixin a una vigilància massiva, erosionant la confidencialitat de les comunicacions privades.

    Reacció a la tecnosfera: educació i sensibilització

    A X, la reacció dels usuaris i usuàries no s’ha fet esperar. La decisió del govern ha revivat el debat entre feministes antiporno i les feministes prosex. Més enllà d’això, la majoria s’han mostrat incrèduls davant la mesura:

    També hi ha qui ha manifestat que, més enllà d’eines tecnològiques, és fonamental que el govern desplegui mesures en l’àmbit de l’educació contínua sobre sexualitat i pornografia.


    1. Dades extretes de TechReport https://techreport.com/statistics/software-web/onlyfans-statistics/ ↩︎
  • Té sentit el ciberactivisme?

    Té sentit el ciberactivisme?

    És fàcil escoltar comentaris negatius o desconfiats sobre el «ciberactivisme». En el passat, s’ha comparat amb «l’activisme de sofà». Inclús s’ha percebut com a fer un like o compartir un post enlluernador per xarxes i quedar-se satisfeta amb una mateixa. Sembla que podria ser l’expressió del reaccionarisme més mandrós: clicar un botonet per a autoconvèncer-te que ja has fet la teva part, sense fer res significatiu.

    No estem d'acord amb aquesta visió a ciberpoder.net/.

    La creixent digitalització del món i la nostra creixent connectivitat en línia destaquen la necessitat de polititzar aquest espai. Quan parlem de polititzar, no ens referim a subjugar-lo als interessos dels partits polítics. A ciberpoder.net/, parlem de fer-lo més crític, exposar les dinàmiques de poder i assegurar que estiguin orientades cap a la justícia i la igualtat, no cap als beneficis de les grans empreses.

    Un vídeo viral a YouTube d’un creador d’extrema dreta sobre impostos pot tenir un impacte més gran entre els adolescents i joves que una campanya de sensibilització als instituts, la major part de les vegades. En una franja d’edat diferent, un anunci patrocinat a Facebook d’una empresa d’alarmes, dirigit a adults de 50-70 anys, pot ser més impactant que cinc anys d’activitats culturals organitzades pel teu ateneu local.

    És urgent que treballem valentament i compromesos a les xarxes i mitjans digitals. És possible comunicar amb eficàcia amb textos breus, cosa que motiva les grans empreses a invertir grans quantitats de diners en anuncis a Google, publicacions patrocinades a Facebook o tuits promocionats a X.com.

    I què passa amb la lluita tangible, la lluita econòmica, i la millora de les condicions materials dels treballadors i la gent del carrer?

    La lluita als carrers continua. Des del primer dia, veiem ciberpoder.net/ com una plataforma per organitzar-nos i connectar amb altres persones. Molts de nosaltres combinem accions físiques, com sindicats, associacions de veïns, partits polítics progressistes, xerrades i col·lectius, amb accions digitals per aconseguir el màxim impacte.

    Habitar les xarxes i internet també implica reconèixer les seves contradiccions. Sovint, passem temps en plataformes controlades per empreses de Califòrnia o la Xina que busquen crear addicció entre els usuaris. Tot i això, això no ens atura. ciberpoder.net/ (o qualsevol altre col·lectiu o associació amb objectius similars) neix per facilitar l’activisme digital i és especialment per a aquelles persones que comparteixen la preocupació que internet pugui contribuir a la desigualtat i la injustícia, i creuen que això s’ha de canviar.

    Som una generació que està molt connectada en línia, i aquest és el moment ideal per fer que la xarxa sigui millor. Organitzem-nos ja.

  • S’ha acabat! El clam de les futbolistes contra el masclisme estructural

    S’ha acabat! El clam de les futbolistes contra el masclisme estructural

    Diumenge, 20 d’agost del 2023. Estadi Accor, Sydney. Final de la Copa del Món de futbol: Espanya – Anglaterra. Minut 29. Aitana recupera la pilota al cercle central. Li cau a Tere, que canvia el joc cap a Mariona. La balear dona temps perquè Olga arribi per l’esquerra i la convida amb una passada a l’espai. Quan tothom espera una centrada, creua un xut molt precís al segon pal, impossible per a Earps, i anota el gol que li dona a la selecció espanyola femenina el seu primer Mundial…
    
    Aquest no serà el tema de l’article, malauradament. Però en tractarem un de molt més important. 

    Se sol dir que el futbol és la cosa més rellevant d’entre totes aquelles que no importen gens. Però el futbol, que és el màxim exponent del panem et circenses en aquest país, també pot ser un vehicle molt efectiu per transmetre valors positius i transformadors de la societat. Per això, encara que no parlarem de futbol, sí que parlarem de futbolistes. Parlarem d’heroïnes.

    Aquests últims dies, hem vist que el futbol espanyol està controlat per una estructura retrògrada que no respecta les professionals, pressiona a institucions i controla a mitjans de comunicació. Les queixes de les jugadores contra la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) no són noves. Fa un any, van demanar que es prenguessin el futbol femení seriosament, que professionalitzessin la metodologia i, fins i tot, una quinzena d’elles van comunicar que no estarien disponibles per culpa d’una situació insostenible i per salut mental.

    La resposta de la RFEF, amb el president Luis Rubiales i l’entrenador Jorge Vilda al capdavant, va ser agressiva, barroera i intimidant. Van pressionar les jugadores en reunions individuals per trencar el grup, van filtrar correus i van atacar-les des dels principals mitjans de comunicació de Madrid, titllant-les de consentides i xantatgistes. Que fàcil que és guiar l’opinió pública quan disposes de la connivència dels poders mediàtics. En aquest país, la llibertat de premsa és una rara avis. Digues-me qui et paga… i et diré qui ets.

    Mesos més tard, i després de mínimes millores, algunes van tornar per disputar la copa del món. D’altres, no les van trobar suficients i hi van renunciar per principis. Les jugadores es van conjurar i, amb tot mereixement, van ser campiones. I en lloc de tractar-les amb reconeixement i respecte, va començar un lamentable espectacle on el senyor Rubiales i l’entitat que representa van dur a terme un seguit d’abusos i extorsions propis d’algú alienat que es creu per sobre de la llei:

    • Agafar-se els testicles al costat de la família reial
    • Ser bavós amb les jugadores
    • Fer un petó no consentit als llavis a Jennifer Hermoso
    • Insultar públicament als que s’havien indignat
    • Pressionar a la jugadora i la seva família per sortir en un vídeo
    • Difondre falses declaracions de la jugadora
    • Emetre comunicats culpabilitzant la víctima, amenaçant les jugadores i analitzant imatges dels fets
    • Destituir tots els vicepresidents excepte un, per poder escollir el seu successor
    • Amenaçar al Govern en fer fora als equips espanyols de les competicions europees

    I per rematar-ho, a l’assemblea de la RFEF, va fer un discurs esperpèntic, misogin i d’extrema dreta. Quan va dir que el «fals feminisme és la xacra d’aquest país», bona part de la sala va començar a aplaudir, mostrant que Rubiales no és un fruit podrit del futbol espanyol, sinó que tot el bosc fa pudor de ranci. Digues-me a qui aplaudeixes… i et diré qui ets.

    Les reaccions no es van fer esperar. Alguns membres de la junta directiva van plegar. El cos tècnic —excepte Vilda, és clar— va dimitir i denunciar pressions per seure a primera fila. El Consell Superior d’Esports (CSD) va iniciar els tràmits per denunciar-lo i inhabilitar-lo. Nombroses entitats, partits polítics i patrocinadors van demanar-ne el cessament. Finalment, la FIFA el va suspendre provisionalment i li va prohibir posar-se en contacte amb la víctima.

    Les jugadores —les veritables protagonistes— van organitzar-se i van anar amb tot. Alèxia encenia la metxa amb un tuit inaugurant el clam de condemna que ha triomfat en aquesta revolta: «s’ha acabat» (#SeAcabó):

    Moltes la van seguir i va sortir un comunicat digital conjunt, a través del sindicat FutPro, en què condemnaven els fets, exigien canvis estructurals reals i comunicaven que no tornarien a la selecció mentre seguissin els actuals dirigents:

    Després de tot aquest huracà de successos —al que li queden uns quants capítols—, Rubiales caurà, però això no soluciona res. Molts dels seus subordinats són com ell. Joan Soteras, president de la Federació Catalana de Futbol (FCF), va lloar el discurs. Els entrenadors de les seleccions absolutes, Luis de la Fuente i Jorge Vilda, van aplaudir dempeus. Nombrosos professionals del món del futbol i de la premsa fa dècades que cometen abusos. A la pel·lícula El Guepard (1958), els poderosos deien «que tot canviï perquè tot continuï igual». I això fa venir calfreds. Necessitem una neteja a fons.

    És cert que l’opinió pública s’ha posicionat en contra de Rubiales. I és molt positiu que la societat s’eduqui en valors de respecte i s’entengui que un petó sense consentiment és agressió sexual. Però algunes veus estan sumant-se a aquest corrent d’opinió perquè els convé. Fa un any, gairebé ningú va donar suport a les jugadores i ha hagut de passar quelcom molt greu perquè se les escoltés.

    Però per desgràcia encara hi ha gent que es posiciona amb l’agressor. Ni uns fets gravats que ha vist tot el món són suficients. Com no ha de tenir por algú de denunciar una agressió sexual del seu entorn en casos molt més difícils de demostrar? Les víctimes estan molt indefenses i sovint es dubta abans d’elles que dels agressors.

    Aquestes futbolistes són unes referents en l’esport i en la defensa dels drets de les dones. Per això, ara hi haurà moltes nenes que voldran recuperar pilotes com la Mapi o controlar el joc com l’Aitana. Noies que somiaran ser Pilotes d’Or com l’Alèxia o marcar en la final d’un mundial com l’Olga. I dones que s’alçaran contra les agressions masclistes de forma tan valenta com ho han fet la Jenni i les seves companyes. Encara estem lluny d’erradicar el masclisme. Però les futbolistes s’han plantat per marcar un punt d’inflexió. S’ha acabat.


    Referències

    La imatge de l’article ha estat generada per DALL-E (OpenAI), un model generatiu d’art d’intel·ligència artificial.

    Espanya no pot escapar a la pregunta que repeteixen un cop darrere l’altre els estrangers al Mundial: «Què va passar amb les 15?» (Mayca Jiménez, Relevo, 2023).

  • La campanya electoral en memes: el CCCB organitza una conversa per promocionar «Memeceno»

    La campanya electoral en memes: el CCCB organitza una conversa per promocionar «Memeceno»

    L’editorial valenciana La Caja Books acaba de publicar un llibre excepcional: un recull de textos escrits per diverses autores que reflexionen sobre l’actual «era dels memes». Coordinat per Álvaro L. Pajares, aquest llibre reuneix les perspectives i anàlisis de Clara Arnanz, Patri Di Filippo, Aitor González, Mikel Herrán, Alba Lafarga, Francisco Martorell Campos, Guillermo Pérez i Proyecto UNA. Aquest llibre, essencial per entendre com funcionen aquests complexos i útils artefactes culturals, ofereix una visió aprofundida sobre com els memes es converteixen en una eina clau per apuntalar els relats i construir sentit amb l’objectiu de guanyar l’hegemonia.

    El paper dels memes en la campanya electoral del 23J

    La influència dels memes en la política ha guanyat interès en els darrers anys. En la campanya electoral del 23J, els memes estan jugant un paper important entre les generacions més joves, generant debat i compartint idees clau en forma de continguts sarcàstics, humorístics i visualment atractius. El passat diumenge 26 de juliol el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar, en el marc de l’activitat Diumenges al pati una xerrada sobre memes i política amb la participació d’Alba Lafarga (@AlbaLafarga), Patri Di Filippo (@adasarter) i el mateix Álvaro L. Pajares (@policiadelafect), una oportunitat per analitzar el fenomen amb més profunditat.

    Els principals memes de la campanya

    Els ponents van comentar els memes més destacats d’aquesta campanya; aquells que han aconseguit destacar i captar l’atenció dels votants. Entre ells, un dels més populars va ser el meme de «perro sanxe», en referència al candidat del Partit Socialista, Pedro Sánchez. Aquest meme va sorgir d’una anècdota televisiva i va adquirir gran ressò a les xarxes socials. De manera similar, el shitposting de Sumar fa servir imatges adorables de gatets que es posen happy, happy, happy per promoure el vot al partit de Yolanda Díaz. Així mateix, un altre lema significatiu en aquesta campanya és el «que te vote Txapote», nascut d’una entrevista televisiva i popularitzat per Isabel Díaz Ayuso en un míting del PP.

    L’evolució dels memes durant la campanya

    Una de les característiques més rellevants d’aquesta campanya és la manera en què els memes han evolucionat i canviat al llarg del temps. Encara que no s’han produït una gran quantitat de memes, els pocs que han sorgit han experimentat canvis significatius durant la precampanya i el període de campanya. Per exemple, l’esquerra política ha aconseguit apropiar-se del meme de «perro sanxe», transformant la seva significació inicial i traient-li la connotació negativa que l’oposició hi havia associat.

    El fenomen del creuament de tendències

    Un aspecte fascinant que es va explorar en la xerrada és el fenomen del «creuament de tendències». Aquest fenomen es manifesta quan diversos temes en tendència es combinen, donant lloc a memes que barregen diferents capes de significat. Això resulta en continguts visuals creatius i amb múltiples interpretacions. Hem vist memes que fusionen els fons de cartellera de la pel·lícula Barbie amb Pedro Sánchez, representant-lo com si fos Ken. També s’han creat memes que fan servir moments de la sèrie d’HBO Succession per reaccionar a esdeveniments de la campanya.

    La importància dels memes com a eina política

    Els memes s’han convertit en una eina poderosa per a la comunicació política moderna. Amb la seva capacitat per arribar a un ampli públic i comunicar missatges d’una manera divertida i fàcil de compartir, els memes tenen un impacte significatiu en la forma com percebem els candidats i les propostes polítiques. Equips sencers de guerrilla digital col·laboren amb les formacions polítiques de tot el ventall ideològic per construir hegemonia des de la broma fàcil i viralitzable. Les imatges, els eslògans i les idees que es difonen a través dels memes tenen el poder de canviar l’opinió pública i influir considerablement en les decisions electorals.

    Memeceno

    El recull de textos publicat per La Caja Books és una obra essencial per a aquelles interessades en comprendre com els memes es converteixen en una eina indispensable per construir relats i influir en la política actual. La campanya electoral del 23J està demostrant que els memes poden tenir un paper determinant en la manera com s’aborden les narratives polítiques i, a més, com s’apropien dels temes en tendència per crear continguts creatius i amb una forta càrrega de significat.

  • SindicApp: com fer la revolució digital

    SindicApp: com fer la revolució digital

    Descripció de l’App

    SindicApp és la hipòtesi d’una app mòbil la funció de la qual seria fer de xarxa social o directori o plataforma de coordinació, perquè la classe treballadora disposi d’una infraestructura organitzativa per lluitar per millorar les seves condicions laborals. Es podria conceptualitzar com una cruïlla entre Infojobs, Facebook i Wikileaks.

    Aquesta idea d’app està basada en una funcionalitat central: la capacitat de crear un perfil automàtic per a cada empresa o negoci. que existeix al territori. En aquest perfil, tots els usuaris tindrien accés a una sèrie de funcionalitats que permetrien tasques de coordinació: un fòrum, un sistema de notificacions, una agenda d’objectius, etc.

    L’app disposaria de l’API de Google Maps per mostrar un mapa. Sobre aquest mapa s’identificaria totes les empreses, corporacions i associacions privades que hi apareixen. Si alguna empresa no aparegués, se la podria afegir manualment. Cada empresa disposaria automàticament d’una landing page.

    Cada pàgina tindria un conjunt de funcions, com ara:

    • Un fòrum públic on tothom podria obrir i participar en fils relacionats amb qüestions pertinents a aquesta empresa.
    • Una secció reservada per als sindicats ja existents, a l’estil CCOO o UGT. Perquè puguin visibilitzar-se, oferir el contacte de l’alliberat sindical si n’hi hagués, publicar textos i alertes, etc.
    • Un sistema que permeti als sindicats presents en una empresa a fer d’amfitrions en un fòrum privat dels treballadors de l’empresa, cosa que podria filtrar espies i representants empresarials, i salvaguardar els treballadors de pressions i problemes amb els seus caps.
    • Un sistema de denúncies anònimes, en què qualsevol persona podria denunciar públicament l’existència de condicions laborals dolentes, com per exemple:
      • Hores extra, pagades o no pagades.
      • Sous en negre o massa baixos.
      • Personalitats abusives i cruels, caps amb mala reputació…
    • Una secció on tothom pugui participar anònimament per crear un organigrama de l’empresa i els sous de cada lloc de treball, amb opcions de coordinar una demanda col·lectiva d’apujar sous.
    • Una secció on poder analitzar el llibre comptable de l’empresa, l’EBITDA, la proporció entre ingressos i despeses, etc. Informació que es pot presentar de forma informal i especulativa, i també la que surt al registre mercantil.
    • Una secció que mostri el conveni laboral/sectorial de l’empresa, juntament amb un xat adossat i un preguntes més freqüents, on es puguin discutir qüestions relacionades amb l’aplicació del conveni.
    • Una secció que suporti la mostra del contracte laboral de l’usuari i permeti demanar opinió a altres persones sobre com està escrit i com millorar-ho.
    • Una secció dissenyada per a la coordinació de vagues, amb una interfície que faciliti saber fins a quin punt hi ha suport per part dels treballadors a una presa d’acció, mitjançant votacions, llistes de confirmació, un xat, etc.

    Addicionalment, a banda de les pàgines per a cada empresa, hi hauria un fòrum general de l’aplicació, on es podrien parlar de temes més generalistes, amb un subfòrum per cada sector d’activitat econòmica, i subfòrums de temes alternatius, com ara d’actualitat, política, cultura, etc.

    També hi hauria una pàgina amb la llista dels sindicats (CCOO; UGT, sindicats petits sectorials, etc.), amb un fòrum per a cadascun, a més d’un sistema de votació respecte al seu nivell de prestigi. A més a més, hi hauria una secció amb una llista de contactes, suggeriments, peticions, etc.

    Manifest

    A l’època de la 2a república, la CNT de Barcelona van aconseguir amagar una reserva secreta de 10.000 armes de foc dins les tombes al cementiri de Poblenou. Durant el cop d’estat del 18 de juliol, un sistema d’avisos organitzat per la classe popular va donar l’alarma immediatament del fet que l’exèrcit estava sortint de les casernes militars i, després d’una sèrie de combats urbans, es va aturar el cop. Aquesta era la força operativa del moviment revolucionari llavors. Avui dia, quina força, quins plans, tenen els hereus del moviment revolucionari?

    Els sindicats, que durant moltes dècades han estat centres de coordinació per a les reivindicacions de la classe treballadora, han patit en aquesta darrera dècada una gran reculada en la seva influència sobre la vida pública. Aquest retrocés s’explica per diverses causes:

    • Pèrdues de legitimitat per casos de corrupció.
    • Manca de compromís en certes ocasions i connivència amb el poder establert.
    • El recanvi generacional i la falta de cultura de militància activa en el jovent.
    • La fluctuació dels consensos ideològics, una globalització cultural en què la joventut adopta marcs polítics importats dels Estats Units, on els sindicats tenen molta menys presència.
    • La manca d’adaptabilitat dels sindicats respecte a l’ús de les noves tecnologies informàtiques, i en general manca d’agilitat organitzativa i ideològica.

    La situació socioeconòmica i ideològica de la classe treballadora es pinta com un erm de precarietat i desunió, manca d’esperança en el futur, manca de múscul organitzatiu, i la percepció que tot intent d’organització política o sindical acaba degenerant en lluites intestines i una imperdonable manca d’altesa de mires.

    Tot i això, la tecnologia té un potencial revolucionari que encara hem de descobrir. El fet que gairebé tothom posseeix un smartphone ofereix una impressionant capsa de pandora per a la causa sindical, per a qui tingui visió i imaginació suficients. No és desgavellat afirmar que una gran raó per la qual aquesta caixa no s’ha obert encara és perquè el tipus de persones que desenvolupen apps i estan ficats al món professional de la tecnologia no estan socialment molt interconnectades amb les persones que formen part del món de l’activisme sociopolític.

    El problema actual és que el treballador estàndard no té una infraestructura fiable, còmoda, fàcil d’usar i entendre, lliure de lluites internes, drames, posicionaments i lleialtats. A més, l’hegemonia neoliberal ha tornat moribund el clàssic esperit de lluita col·lectiva, mitjançant l’atomització de l’individu respecte a la societat metropolitana en general. Però aquesta situació precisament es pot fer servir per engendrar un moviment totalment renovat i amb un poder d’acció marejant. L’únic gran requisit és que la plataforma en què se sustenti aquest moviment nou sigui completament neutral.

    És a dir, la gràcia no tracta pas de fer-li la competència a CCOO, UGT, i els altres sindicats, que són organitzacions amb estructures institucionals i xarxes socials molt sofisticades i arrelades en comparació amb una start up. La clau és oferir una plataforma perquè tant la classe treballadora, cadascun pel seu compte, o les institucions sindicals, puguin utilitzar lliurement. El pilar sobre el qual es fonamentaria l’èxit de SindicApp rau en un ús innovador de la geografia.

    En conclusió, si una app com aquesta existís i el moviment revolucionari tingués la mateixa potència que tenia a la Segona República, un trencament amb el paradigma d’explotació laboral actual es podria aconseguir en un espai de temps relativament curt. També es tornaria per fi més realista la planificació de l’apropiació dels mitjans de producció segons el somni marxista i la democratització empresarial, gràcies a una nova metodologia de pressió sindical molt més organitzada, flexible i extenuant present a cada empresa.

  • «Mi Carpeta Ciudadana»: l’app central de tràmits de l’Administració Pública

    «Mi Carpeta Ciudadana»: l’app central de tràmits de l’Administració Pública

    El govern d’Espanya ha llançat aquest desembre una nova aplicació per accedir —per fi— a una gran varietat de documents i informació relacionats amb l’administració pública de manera centralitzada. L’aplicació, desenvolupada per la Secretaria de Digitalització i Intel·ligència Artificial del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, va romandre en període de prova durant la tardor. Mig milió de ciutadans van testejar Mi Carpeta Ciutadana, proposant canvis per millorar-ne l’experiència d’usuari i les funcionalitats de l’app.

    Ja pots descarregar-te l’aplicació a través de Google Play o Apple Store. Per accedir a la teva carpeta pots fer servir diferents mètodes d’accés, com per exemple el PIN Cl@ve, que s’acostuma a utilitzar per fer altres tràmits administratius.

    Les funcions principals de l’aplicació estan dividides de moment en vuit apartats temàtics, però es preveu aplicar millores i mantenir actualitzada l’app cada parell de mesos de forma indefinida, afegint-hi noves funcionalitats i sumant contingut d’altres organismes.

    1. Educació i Formació: Consulta de titulacions, beques, matriculacions, i altres tràmits.
    2. Ciutadania i Residència: Consulta de dades d’identitat i documents, el domicili segons les dades del padró, i comunicació de canvi de domicili.
    3. Treball i Prestacions: Consulta de vida o situació laboral, d’informació sobre prestacions socials, de desocupació o dades de jubilació, a més de serveis per a treballadors públics i opositors.
    4. Salut i Assumptes Socials: Consulta de la Història Clínica Digital del Sistema Nacional de Salut, informació sobre discapacitat o dependència, i certificats, com el de la covid.
    5. Situació Personal i Familiar: Descàrrega de justificants d’absència d’antecedents penals o d’absència de delictes de naturalesa sexual, consulta del títol de família nombrosa, i altres tràmits.
    6. Vehicles i transport: Consulta de dades del conductor i balanç de punts i dades del vehicle.
    7. Habitatge: Consulta de dades referents als béns immobles urbans o rústics en propietat, descarga de certificacions cadastrals.
    8. Transparència: Consulta de les dades personals intercanviades entre les administracions.
  • L’App Comunió per somiar amb el futur desitjable de l’esquerra

    L’App Comunió per somiar amb el futur desitjable de l’esquerra

    Al món occidental, i en concret a Espanya, les estructures polítiques del segle XX s’han mantingut pràcticament intactes a hores d’ara. Els subjectes protagonistes en l’organització política són els partits polítics, agrupaments hermètics, jerarquitzats i monoideològics —potser fruit de les limitacions comunicatives de l’era pretecnològica—, que funcionen dins d’una dinàmica d’alternança de sobirania capitalista versus contestació laboralista. Aquests partits polítics tradicionalment han hagut de reunir les voluntats de milers de militants, milions de votants i desenes de regions, tothom amb diferents sensibilitats. Això implica que, per poder sobreviure, prosperar i accedir a tenir una agenda productiva de reformes polítiques han operat sempre sota esquemes ideològics molt simples i robusts amb poca flexibilitat i possibilitats de debat.

    Amb el moviment 11-M es va evidenciar una voluntat ciutadana d’escapar de la partitocràcia; aleshores va esclatar la manifestació popular de participar de forma més directa en el procés polític i acomplir els tres tipus de democràcia: deliberativa, participativa i representativa. Quan es va crear Podem el 2015, el partit va anar adoptant un sistema de «cercles» organitzat per temàtiques i localitats. Però amb el temps, la direcció a Madrid va constatar que era impossible mantenir la coherència ideològica i la disciplina de partit, el que —sumat a nombrosos atacs mediàtics— estava causant un gran mal al nou moviment. Per tant, la direcció va decidir acabar amb l’experiment dels «cercles» i va renunciar a aquest intent de democràcia interna per «massa caòtic».

    Seguidament, la tensió subjacent que hi havia entre les principals dos corrents del partit va acabar desembocant en una guerra civil i una futura escissió. El bàndol d’Iñigo Errejón volia captar una àrea transversal de votants desencantats dels partits tradicionals amb la idea de formar un partit de caràcter populista, ciutadà, centrat en les aspiracions de cada moment, però corregida amb una anàlisi marxista. El bàndol de Pablo Iglesias aspirava a ser el successor d’Esquerra Unida, amb el seu pes demogràfic d’activistes, militants i xarxes de suport amb know-how de com fer política d’esquerres; i a evitar que l’esquerra radical es moderés.

    Iglesias i el seu equip van aconseguir integrar les antigues estructures de IU i el PCE, però el que no van aconseguir és integrar en la seva plataforma madrilenya les diferents plataformes que havien sorgit en les regions més perifèriques d’Espanya. Avui mateix, al començament de la tardor del 2022, veiem que ni tan sols el suport de IU està garantit, i a més fa temps que els anticapitalistes van abandonar el projecte per ser «massa moderat». El partit d’Errejón està quasi desaparegut a tota Espanya excepte a Madrid, on és bastant més fort que Podem. Podem en definitiva ha lluitat per centralitzar-se, però no ho ha aconseguit. Ara l’esperança de molts recau en Yolanda Díaz i la seva nova plataforma política, Sumar.

    Encara no se sap de quina manera la plataforma estarà organitzada internament. Hi ha una lluita soterrada entre centralisme i confederalisme. És probable que si es torna a intentar una opció centralista, aquesta fracassi en aglutinar totes els corrents i moviments. Però també es vol evitar ser massa federalistes, doncs, suposadament, seria una font de caos. Altra opció com aquesta podria ser que al Congrés, el partit funcionés com una estructura paraigües, però amb llibertat de vot de cada fracció, sense control de cap lideratge.

    La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents.

    Podem i la resta de moviments relacionats aspiraven a sobrepassar i suplantar el PSOE com a partit hegemònic d’esquerres, però han fracassat estrepitosament, encara que durant un curt període de temps van superar-los a les enquestes. No han sabut integrar la gent que s’identifica d’esquerres d’edats més avançades i entorns més rurals.

    Es podria establir la següent hipòtesi politològica: a l’esquerra hi ha dos corrents naturals, la que valora més l’estabilitat i moderació interna dins el partit, i la que valora més la coherència i puresa dels seus postulats ideològics. Aquesta segona tendeix inexorablement a la disgregació i la multiplicació de corrents internes (ben conegut és el meme de Monty Python del front popular de judea,o d’escissions entre les joventuts i partits comunistes radicals). Podem va intentar ser ambdós rols alhora i no ho ha aconseguit.

    Si s’accepta donar-li per complet el rol de partit institucional i moderat al PSOE, l’esquerra plural pot tenir les mans lliures per crear un partit polític totalment federal, o dit d’una altra manera, una sopa on s’incloguin el màxim nombre de moviments polítics. Això no seria nou. És el que fa les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), un partit on conviuen centenars d’associacions municipals i ideològiques.

    La «societat espanyola» no existeix, més aviat existeix un cúmul de societats espanyoles amb pensaments diferents. La gent es divideix, no només en classes socials, sinó també en tribus urbanes, en mentalitats professionals, en regions, en edats, etc. Un informàtic de Vigo no té res a veure amb una jubilada de Zaragoza o un agricultor de Múrcia. Una decisió madura i encertada per part del moviment polític que succeeixi a Podem seria la d’acceptar que l’heterogeneïtat de l’electorat d’esquerres a Espanya és massa gran per a ser domesticable sota una única jerarquia.

    Les noves eines tecnològiques poden servir per fomentar una estructura horitzontal no propensa a dissoldre’s. Proposo que imaginem una app o xarxa social que recuperi els cercles. Es poden anomenar d’una altra manera: comunions, per exemple. Aquesta app donaria a qualsevol usuari l’opció de crear una comunió i anomenar-la segons la localitat o la temàtica, que podria ser general o específica, i establir unes fronteres polítiques per l’àmbit d’aquesta comunió (municipals, comarcals, regionals, nacionals o una combinació).

    Dins de cada comunió, hi podrien haver diverses seccions:

    • Fòrums, xats, notícies.
    • Projectes i temàtiques.
    • Pressupostos, ingressos i despeses.
    • Jerarquia partit, eleccions.
    • Llista de militants, contactes.
    • Estatuts i votacions de canvis.

    Amb una estructura digital com aquesta, ultrademocràtica i participativa, es podria muntar un moviment democràtic no depenent del poder-des-de-dalt i molt orgànic, sense caps visibles dels quals depengui tot i, potser per tant, més impermeable als atacs mediàtics organitzats. Promovent l’establiment d’aquestes comunions arreu del territori nacional, creixen de forma independent i cadascuna al seu ritme, sota una matriu digital comuna, potser és possible crear un moviment de masses que aniria recalculant constantment la legitimitat de les diverses idees, propostes, candidatures i corrents integrants el moviment democràtic, culminant amb unes primàries digitals, obertes i neutrals que donessin pas a una llista única de cara a les Eleccions Generals i Autonòmiques.

    Acompanyar els actes d’organització política amb la tecnología és, sens dubte, una estrategia guanyadora per a l’esquerra espanyola.

  • El «trend» de Twitter sobre la sèrie morbosa de Jeffrey Dahmer

    El «trend» de Twitter sobre la sèrie morbosa de Jeffrey Dahmer

    Ryan Murphy, productor, guionista i director de televisió estatunidenc, té una capacitat insòlita per sexualitzar fins i tot… una pedra. No hi ha proves, però tampoc dubtes. Capaç és de colar-nos una sèrie —molt probablement dolentíssima— sobre una pedra preadolescent, preciosa i que està boníssima, que manté relacions pedrals fins i tot amb la roca d’on va sortir i nosaltres, audiència morbosa i acrítica, ho consumiríem com si fos una hòstia consagrada pels feligresos: obrint la boca i traient la llengua.

    Al setembre d’enguany, la plataforma d’streaming Netflixque amb els canvis anunciats esdevindrà en un de tants canals de televisió de pagamentva estrenar la minisèrie Dahmer, cocreada per Murphy i Ian Brennan, que narra la vida de l’assassí serial estatunidenc Jeffrey Dahmer.

    Protagonitzada per l’actor fetitxe de Murphy, Evan Peters, la minisèrie vol endinsar-se en la ment de l’assassí serial, mostrant les circumstàncies que el conduirien a cometre els macabres crims pels quals ha estat condemnat. No només això, tot i que la sèrie és, principalment, un PoV de l’assassí respecte al món, deixa entreveure una superficial denúncia del sistema social-policial racista i homòfob de l’època.

    La popularitat de la sèrie ha anat a l’alça des que es va estrenar. Una part de l’audiència ha expressat la seva incomoditat per les escenes gore i la crueltat de la performativitat dels assassinats. De fet, Rita Isbell, germana d’Errol Lindsey, una de les víctimes de Dahmer, ha declarat contra Netflix per utilitzar aquesta història per guanyar diners, sense tenir en compte els sentiments dels familiars de les víctimes.

    També han sigut nombroses les crítiques de la comunitat LGTBIQ+ que denuncien que aquest tipus de ficció difon «terror marica» a través de la morbositat.

    El modus operandi de Dahmer consistia en lligar en establiments de festa amb homes joves vulnerabilitzats de la comunitat negra, aquells pels quals el sistema mai preguntaria. Amb l’excusa de fotografiar-los nusos a canvis de diners, els portava a casa i els assassinava després de provocar-los un gran patiment.

    Això ha remogut les aigües mentals dels recipients a mig omplir —subtil metàfora per dir que algunes persones són idiotes. Usuaris de tot el món s’han adonat que mai coneixes del tot a una persona quan quedes per primera vegada per mantenir relacions sexuals i no saps si és o no un assassí serial. Bé, tampoc saps si la caixera del supermercat traurà un punxó infantil de sota la caixa i et punxarà la mà com si fos una cartolina sobre una base gruixuda de feltre, dibuixant la sanefa d’un penis. De la mateixa manera que això és improbable, és improbable el primer. Però és igual. L’important —es veu— és generar por i desconfiança respecte a l’alteritat.

    Els piulaires més espavilats s’han apropiat d’un tuit viral que «reflexionava» dins d’aquest marc per riure-se’n. La base del tuit resa:

    La sèrie de Jeffrey Dahmer m’ha fet pensar molt que quan coneixes a algú no saps res d’aquesta persona, imagina que coneixes a algú que t’agrada i descobreixes que és un assassí, o molt pitjor, …

    I la tendència consisteix en rematar-la amb ironia fina. Alguns exemples:

    https://twitter.com/galiindo13/status/1582426807558864896

    Aquesta tendència pot interpretar-se com a cínica i macabra, donat el rerefons de tot plegat. No obstant això, també pot interpretar-se com una crítica a la intenció d’instal·lar por i desconfiança entre col·lectius mitjançant les reproduccions morboses i romantitzades d’aquestes històries macabres d’assassins serials.

  • La tecnologia no és neutral

    La tecnologia no és neutral

    Si penséssim un eslògan que descrigui el projecte de ciberpoder.net/ probablement seria: la tecnologia no és neutral.

    La tecnologia, les dades i els algoritmes no són neutrals si entenem «neutral» com a sinònim d’«apolític», «desinteressat» o «innocu».

    La nostra presència al món és, en si, política; el nostre consum, els nostres missatges i el temps que passem a plataformes digitals són actes polítics, perquè afecten altres persones i comunitats.

    D’una manera o altra, el contingut que veiem a internet és interessat. Les organitzacions que el fan possible són interessades. Les plataformes són interessades. Quan un grata amb el dit la superfície del contingut, els interessos són evidents en la majoria de casos, però en l’acceleració del dia a dia no tenim gaire temps per aturar-nos a qüestionar-ho.

    ciberpoder.net/ també és interessat. Però de la mateixa manera que passa amb la tecnologia —i les dades i els algoritmes— tenir interessos per se no és negatiu. La pregunta clau sempre és a qui beneficia i a qui perjudica.

    Els interessos de ciberpoder.net/ són ben clars: tenim certa sensibilitat a les injustícies (això és un problema) i volem fer alguna cosa al respecte. Creiem que per ser una persona ètica a la dècada dels dos mil no es pot renunciar a pensar l’entorn digital políticament: a qui beneficia i a qui perjudica.

    És fàcil perdre l’esperança i és fàcil deixar-se emportar per un productivisme individualista per justificar no fer res. És una actitud comprensible, però a nosaltres ens aterra la idea.

    Escriure avui sobre tecnologia, sobre xarxes i sobre cultura digital i fer-ho en català ja és un fi en si mateix. Les veus plurals i alternatives són necessàries en el discurs col·lectiu i no s’ha d’oblidar que els missatges promocionats a xarxes per grans empreses funcionen i són més potents que mai. Donar veu a diferents veus importa.

    Som obertament progressistes, feministes, pro-LGTBQ+, antiracistes, ecologistes i creiem que l’acumulació de capital desmesurada i les desigualtats globals entre occident, orient i els diferents hemisferis no ajuden a fer que el món sigui un lloc millor. Sona a clixé, però la major part de plataformes, dades i temps que passem connectats el controlen organitzacions amb interessos oposats a això. No ens volem quedar de mans plegades i per això li dediquem temps a ciberpoder.net/.

    La realitat i la tecnologia són complexes. Per això millor no deixar-les en mans d’organitzacions per a les quals el canvi climàtic és només una estratègia de màrqueting per atraure millennials i zoomers.

    Al segle XXI sabem que el món digital no és tampoc innocu, malauradament. Les xarxes, les plataformes i els comportaments que reprodueixen tenen un impacte molt real en les persones i en la seva salut mental: trastorns alimentaris, addicions, pobresa i suïcidis que són reduïts la majoria de vegades a fenòmens individuals.

    La tecnologia és política; té interessos al darrere i perjudica les persones si ningú s’assegura que beneficiï a les persones.

    ciberpoder.net/ vol posar el seu granet de sorra perquè beneficiï a les persones.

    Un instrument tècnic que serveix de mitjà de comunicació no pot ser mai simplement un mitjà neutre per a qualsevol fi. […] Les xarxes socials […] han permès que les persones separades entre si per les noves formes de treball es comuniquin, es trobin, reconeguin allò que les uneix i prenguin confiança. D’aquesta manera han proporcionat una figura material al poder dels anònims. Però aquest efecte no és inherent al mitjà tècnic. Cada dia constatem que el mateix mitjà és també una via d’expressió i difusió de tots els fantasmes identitaris, racistes, sexistes i altres.

    Jacques Rancière sobre política i tecnologia – Fernández-Savater, A. (2020, 28 septiembre). Habitar y gobernar: Inspiraciones para una nueva concepción política. Ned Ediciones.
  • e-Estònia: el país digital

    e-Estònia: el país digital

    Aquest estiu vaig renovar el DNI i el passaport i, com tots sabeu, és un procediment ple de despropòsits. Per demanar hora, hi ha una web col·lapsada amb molt poca disponibilitat. També pots obtenir cita presencialment: «repartim alguns torns a la comissaria cada matí a primera hora». Pitjor que matinar i fer cua per rebre una bufetada. Et fan pagar el preu exacte en efectiu! Els policies necessiten les monedes per a la màquina de tabac? I si tens un vol pròximament, el drama pot ser esperpèntic. Aquest estiu algú que conec va perdre un viatge perquè el dia que havia de renovar el passaport el sistema informàtic s’havia espatllat. La burocràcia: un problema endèmic a Espanya. Ja ho deia Larra: «Vuelva usted mañana». Per què el panorama no ha millorat dos segles després?

    Però encara que sembli impossible, hi ha llocs on no t’has d’estirar els cabells cada vegada que fas un tràmit. El cas més sorprenent és Estònia —o «e-Estonia», com s’anomenen ells—, que presumeix de ser el país més digital del món. I no és per menys. Allà, un 99,9% dels tràmits es poden fer en línia en qualsevol moment. Només amb accés a internet, poden renovar el carnet de conduir, accedir a l’historial mèdic, impugnar multes, canviar la direcció del domicili, registrar una empresa, veure les notes dels fills o comunicar-se amb els professors. Tan sols hi ha dues coses que han de fer presencialment: casar-se i divorciar-se. Però qui sap, potser en un futur només cal un parell de firmes i una selfie i el Govern els posarà la marxa nupcial o una balada trista segons convingui.

    Avantatges d’un país digital

    Estònia es va independitzar de Rússia l’any 1991 i va muntar un país des de zero: no tenien constitució, institucions ni lleis i les infraestructures estaven obsoletes. En un escenari de crisi econòmica, l’administració pública i la burocràcia eren massa cares. De fet, ser un estat digital estalvia a Estònia un 2% del seu PIB anual.

    I per on es comença? Doncs per l’educació, òbviament. L’any 2000, totes les escoles ja tenien ordinadors i connexió a Internet. Els programes educatius es van centrar en robòtica i programació. El resultat: l’any 2015, eren el primer país europeu en el rànquing PISA. També van fer programes per a adults, i ara un 99% de la població utilitza internet regularment.

    L’altre element clau és un carnet d’identitat digital (2002) amb un xip que permet accedir a tots els serveis públics i que conté totes les dades de l’individu. Per al ciutadà és molt còmode, perquè no ha d’introduir la informació cada vegada que fa un tràmit. Quants cops has posat el teu DNI en un formulari?

    Les capacitats digitals d’e-Estònia són molt àmplies. L’any 1996, ja hi havia serveis bancaris electrònics. El 2000, qualsevol impost es podia declarar en línia en menys de 3 minuts i es podia pagar l’aparcament a les ciutats des del mòbil. L’i-Voting (2005) és un sistema de votació en línia encara únic al món i el fa servir gairebé la meitat de la població.

    Hi ha un sistema digital de salut (2008) que, en cas d’emergència, dona accés a l’historial mèdic del pacient, els números de familiars o del metge habitual per evitar errors i, en definitiva, salvar vides. A més, hi ha un sistema de prescripció de medicaments (2010) que agilitza el 99% de les receptes mèdiques. Obama va admetre que hauria d’haver trucat als estonians quan va muntar la seva web sanitària.

    Estònia, però, ha anat més enllà, perquè ja detecta les necessitats de la població i és proactiva oferint serveis. Des de 2020, quan neix un infant s’activen automàticament el registre de la criatura o l’accés a les ajudes econòmiques a què opten els pares. Fins i tot es poden comprar i vendre propietats immobiliàries telemàticament (2020) i han desenvolupat el primer vehicle autònom d’hidrogen (2021). Difícil no posar-se a aplaudir.

    Còmode sí, però… segur?

    Fins ara tot sona genial, utòpic potser. Però els més escèptics no les tindreu totes: és un sistema segur? Les dades dels ciutadans són accessibles lliurement?

    El dubte és lícit. L’any 2007, Rússia va llançar contra Estònia un ciberatac sense precedents, fent caure les webs del Govern, diaris, universitats o bancs. Gràcies a la feina conjunta de molts especialistes, es va poder revertir l’atac. Des de llavors, Estònia és referència en ciberseguretat al món. A Tallin hi ha el Centre d’Excel·lència de Cooperació en Ciberdefensa de l’OTAN (2008). També van crear la primera ambaixada de dades del món fora del país, a Luxemburg (2015), per poder continuar funcionant en cas d’un nou atac.

    A més, les dades estan encriptades. Les administren les institucions, però els ciutadans en són els únics propietaris. Quan un jutge, policia o metge hi accedeix de forma injustificada, queda registrat i es pot presentar una denúncia que pot comportar multes importants. El sistema està basat en el blockchain i està descentralitzat en més de 3000 servidors, pel que és molt difícil de hackejar.

    Èxit empresarial

    Està clar que un estat on es triga menys de tres hores en fundar una companyia és atractiu per a la inversió. Però per posar-ho encara més fàcil, el 2014 es van empescar l’e-Residency, una residència virtual que, si bé no concedeix la nacionalitat, facilita la creació d’un negoci internacional sense necessitat de trepitjar el país. I caram si va funcionar. Avui en dia, hi ha més de 90000 e-residents i 21000 empreses, de les quals es recapten més de 32 milions d’euros en impostos.

    I per rematar el conte de fades, és el país d’Europa amb més unicorns per persona. No, no són cavalls de color rosa, però gairebé: són startups valorades en més de 1000 milions d’euros. En té 10, pràcticament les mateixes que Espanya amb una població 35 vegades menor. De les més de 1300 startups, destaquen Skype, Transferwise, Bolt o Starship Technologies, que té robots que reparteixen el correu o entreguen menjar a domicili. Allà segur que no hi ha polèmiques sobre els Riders.

    Pérez, E. (2022, 15 junio). Dentro del «Silicon Valley europeo»: Estonia, el país donde la fe en lo digital es el único recurso. Xataka. Recuperado 11 de octubre de 2022, de https://www.xataka.com/empresas-y-economia/dentro-silicon-valley-europeo-visitamos-estonia-pais-donde-fe-digital-gran-recurso

    I ara què?

    La cursa tecnològica no permet estar parat. Actualment, hi ha una estratègia nacional d’intel·ligència artificial amb més de 50 aplicacions: s’identifiquen visites anòmales en les webs del Govern, hi ha algoritmes que relacionen persones i feines o la policia pot localitzar cotxes robats en temps real. Ells ho consideren el proper pas d’un trajecte que fa anys que van començar. És més fàcil arribar a la meta abans que la resta si fa molt de temps que avances en la direcció adequada.

    Estònia insisteix que si ells van crear una societat digital, qualsevol ho pot fer. Que la innovació no pot ser exclusiva del sector privat i no és un tema de diners, sinó de voluntat política. Perquè, segons ells, la digitalització no és només un canvi tecnològic. És molt més que això: és un canvi cultural.