El ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana del PSOE, Jose Luis Ábalos Meco, va referir-se el passat dilluns 22 de febrer a la llei de l’habitatge, present en el pacte de coalició de govern amb Unidas Podemos, de la següent manera:
Així és que volem una llei garantista; una llei amb valor jurídic que no sigui recurrible; i que respecti, com bé parlàvem abans de l’expressió, de tots els drets que té el nostre estat de dret: el dret a un habitatge, també el dret a la propietat privada. Que conciliï ambdues coses. I que també tingui en compte que l’habitatge és un dret, però també és un bé de mercat que genera activitat econòmica que cerca seguretat jurídica respecte de les inversions i tot això que forma part del món de l’habitatge no podem obviar-ho.
Deixant de banda les pugnes pròpies de la política de partit, aquest discurs torna a situar en l’esfera pública la clara dicotomia entre els drets fonamentals –i humans– de les persones i la seva condició de béns de mercat.
D’alguna manera es reactiva un debat que ve de lluny. El 1873 Friedrich Engels desenvolupava en Contribució al problema de l’habitatge una proposta per solucionar immediatament la «penúria de l’habitatge». Consistía principalment a imposar els interessos dels béns públics sobre els privats: «això només pot aconseguir-se […] expropiant els actuals posseïdors [d’habitatges privats a les ciutats] i allotjant en les seves cases als obrers que manquen d’habitatge o que viuen amuntegats». El socialisme reivindica des de fa anys que el problema de la «penúria» de l’habitatge és conseqüència d’aquesta tensió entre bé de mercat i bé social, és a dir, conseqüència del sistema capitalista que mercadeja amb allò social.
Després de la Primera Guerra Mundial (entre finals del XIX i al llarg del segle XX més concretament), Estats i governs d’arreu del món van començar a reconèixer els anomenats «drets humans de segona generació», entre els quals es contemplen els drets econòmics, socials i culturals (DESC), que es distingeixen dels drets civils i polítics. Els DESC cerquen garantir unes condicions de vida dignes entre la ciutadania, així com la condició d’igualtat i de tracte. Contemplen el dret a l’habitatge digne, a la salut, a l’educació, a la feina, entre d’altres.
A l’article titulat La mercantilització de l’habitatge a Espanya: de dret social a mercaderia publicat pel doctor Jonathan Torres Téllez en el marc del Congrés Internacional Contested_Cities, s’exposa amb molt de detall perquè l’habitatge es considera un dret humà i fonamental.
En la nostra època els habitatges a part de proporcionar allotjament a les persones permeten desenvolupar altres activitats i exercir altres drets humans, com per exemple el dret a la intimitat, a l’educació o a la salut, el dret a la llar i el dret a la vida.
[…] l’habitatge també serveix com a ancoratge geogràfic de les persones en un determinat barri i en una determinada ciutat, és a dir, és l’inici de la vinculació de les persones amb un hàbitat que proporcionarà valors, tradicions, cultura i, sobretot, serà l’eix de l’extensió i reproducció de la societat.
[…] l’habitatge es presenta com una necessitat bàsica per a les persones, on duran a terme el desenvolupament dels seus projectes de vida. És en ell on es realitza l’exercici de l’esfera privada de l’ésser humà i es produeix la interrelació familiar, començant els processos de socialització. Són aquestes raons per les quals mancar d’un habitatge digne suposarà un greu perjudici contra les persones i per aquestes raons es reconeix com un dret social de la ciutadania en totes les constitucions europees i altres legislacions.
La mercantilització de l’habitatge a Espanya: de dret social a mercaderia – Jonathan Torres Téllez
D’això es pot concloure que la mateixa motivació per a considerar l’habitatge un dret humà i fonamental suposa entendre la seva preeminència sobre qualsevol altra condició i, per tant, excloure les interpretacions que desvirtuïn aquesta condició transcendental. Els termes «dret humà» i «bé de mercat» són necessàriament excloents, si suposem que els béns de mercat –en el neoliberalisme– circulen de manera exclusiva i tenen la finalitat d’augmentar el benefici d’un privat independentment dels interessos públics. En aquest sentit seria una total violació dels drets humans i fonamentals de la ciutadania espanyola no garantir l’accés a l’habitatge digne, encara que sigui a costa del mercat immobiliari, així com mantenir el marc legislatiu que permet desnonar les famílies amb deutes de les seves llars.
Les protestes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca entre 2010 i 2017 emmarcades en les campanyes d’Stop Desahucios van girar completament la concepció pública que predominava de l’habitatge des de la caiguda del règim franquista fins als anys previs a la crisi de 2008. Juntament amb les protestes del 15M, van constituir el marc de sentit que possibilitaria un nou escenari polític a l’Estat a l’any 2011.
El missatge va condensar-se en consignes que articulaven el discurs del moviment com, per exemple, «no som mercaderia de polítics i banquers». Frases que feien ressonar les reflexions socialistes abans mencionades: sota el neoliberalisme i, especialment, en temps de crisi els drets socials queden subordinats als drets patrimonials com són els privats o de l’empresa, prioritzant la seva condició com a bé de mercat.
Els usuaris de Twitter, irònicament, han aplicat la fórmula d’Ábalos revelant què passaria si s’anteposessin la condició mercantil dels béns a la seva condició de dret social, humà o fonamental.
Al cap i a la fi, el que Ábalos deixa entreveure amb les seves declaracions són els efectes de les pressions del lobby immobiliari sobre el ministre, el govern i l’aparell de l’Estat. S’ha d’aplicar un contrapès popular a aquestes pressions, com va fer la PAH, el 15M i com ara ho està fent el Sindicat de Llogaters entre altres organitzacions socials, perquè el PSOE s’advingui a les amenaces, xantatges i pressions, i compleixi els compromisos de govern.
