Etiqueta: Tendències

  • La tendència tuitaire a odiar els apassionats

    La tendència tuitaire a odiar els apassionats

    Twitter sovint esdevé un aparador meravellós de traumes, carències i insatisfaccions vitals diverses que podrien utilitzar molt bé els creadors de contingut de divulgació psicològica com a exemples. Almenys això és el que em ve al cap quan veig reaccions tan tremendes davant de fets banals i fenòmens estètics inofensius.

    M’explico millor: fa uns dies va fer-se viral a la xarxa de micro-blogging el tiktok d’un noi i una noia joves, d’aparença «modernets de Barcelona», on escoltaven un vinil de música que van decidir comprar perquè els hi agradava la seva portada. La idea és descobrir música nova comprant vinils que els hi agradin per la seva estètica. Literalment «jutjar el llibre per la seva portada».

    Aparentment, l’exhibició dels joves ha generat moltes enrabiades. Potser al principi d’aquesta columna portava la meva consideració d’aquests haters al terreny personal i, segurament, trobaríem explicacions i evidències respecte a la reacció virulenta en aquest camp subjectiu. No obstant això, intentaré analitzar antropològicament el perfil de gent que no autoritza l’exhibició estètica de certs subgrups culturals, suposo que en defensa de la puresa i la «veritat natural» de la subjectivitat humana.

    https://twitter.com/curvilinearecta/status/1570398058046693379?s=20&t=Zj99iehU6–SyPRg9hD0SA

    Observant els comentaris d’odi identifico que el principal factor de molèstia és l’estètica «moderna» dels joves. El pentinat del noi, el bigoti, la seva samarreta d’Artic Monkeys, els tatuatges de la noia, etc. són mencionats pels «odiadors» per demostrar, segurament, la superficialitat de la seva identitat. Podem definir el marc on se situen els «odiadors»: no gaudeixen realment de la música, sinó que són fanàtics que només volen presumir i aparentar una identitat que veritablement no tenen.

    També és comuna la relació de la seva estètica amb els «pijos», concretament de Barcelona. S’escampa així el clixé que resa que els moderns o indies de Barcelona solen ser de classe benestant, cosa que condiciona que puguin construir-se una identitat estètica menys sincera o menys pura (perquè hi ha una intenció d’exhibir el coneixement i el gust per una determinada música o subcultura urbana), en la pràctica d’una actitud immadura, i per tant han de ser subjectes de crítica, perquè no hi entren en els paràmetres d’unidimensionalitat on es mouen aquells qui veritablement saben de música; un coneixement cultural que no tenen intenció d’exhibir perquè, si ho fessin –suposo que creuen ells–, sería sempre amb espúries intencions. El que gaudeix de bona música, sembla ser, és només qui ho fa a porta tancada.

    La repugnància dels «odiadors» ha estat resposta per molts usuaris amb un exercici fenomenològic que desarticula tot aquest marc d’ofuscació:

    Què estan fent aquesta parella de joves? Estan escoltant un vinil de música. Clarament, el que passa al vídeo no fa mal a ningú. El que genera ràbia als «odiadors» no és l’acció, però, és l’aparença. Aquesta parella ha convertit un ritual intern (comprar vinils per la seva portada com a mètode per descobrir grups de música que no havien escoltat abans) en un format de contingut per compartir a les seves xarxes amb els seus seguidors. És que hi ha algun problema amb això? Tampoc. Aleshores pels «odiadors» el problema no és el què ni el perquè; és el qui i el com.

    Per començar són dues persones joves. Qui es creuen que són aquests crios portant aquestes pintes vintage? Per continuar, qui es creuen que són per parlar amb aquests mots descriptius envers la música que estan escoltant? Que superficials! Si fins i tot la noia fotografia el tocadiscs en el vídeo!

    És fàcil arribar a la conclusió, doncs, que els «odiadors» no toleren –absents de tota racionalitat– veure als joves gaudint de la música o d’allò que els hi apassiona en general, ni gaudir de l’exhibició d’aquest goig per construir voluntàriament les seves identitats culturals d’acord amb una estètica determinada.

    Què malament porten alguns la diferència, la superfície i el pas del temps, oi?

  • Ecoansietat: banalitat de «pijos» o conscienciació ecologista

    Ecoansietat: banalitat de «pijos» o conscienciació ecologista

    Aquests darrers dies hem viscut un nou episodi d’hordes tuitaires amb torxes contra el que, asseguren, és un nou sense sentit: l’ecoansietat.

    Tot va començar amb una nota de la periodista de TV3 especialista en crisi climàtica, Cori Calero, titulada Ecoansietat, quan conèixer els efectes de la crisi climàtica genera angoixa als joves. Un article que explora el fenomen del climate anxiety, concepte utilitzat per la ONU per definir la sensació d’angoixa davant la crisi climàtica i les conseqüències sobre la vida humana.

    Per exemplificar aquest «efecte psicològic», la periodista exposa diferents testimonis de joves que, presumiblement, ho pateixen:

    En Leo Arriola Meike té 22 anys i estudia enginyeria informàtica. Ens explica que durant molt temps va llegir molta literatura científica i es va deprimir molt. «Em costava dormir, era un tema que tenia molt present al cap i em va afectar fins i tot a la universitat. Vaig suspendre algunes assignatures.»

    Sembla ser que l’ecoansietat és un compartiment de l’angoixa existencial que, pel simple fet d’existir, patim els éssers humans des que prenem consciència de la finitud de la vida, la contingència del món i la responsabilitat que suposa ser lliures.

    Potser aquesta és una de les moltes crítiques que se li pot fer a l’ecoansietat tal i com està presentada al recull de testimonis que 324 va compartir al seu compte de Twitter.

    No obstant això, l’horda tuitaire acostuma a posicionar-se amb verí, ironia, intencionada maldat i insensibilitat. La majoria de les respostes negatives a la nota i, concretament, als testimonis dels joves, s’han fet des de la consideració que les principals problemàtiques ecològiques només preocupen a persones econòmicament acomodades o ninis.

    Mentre una part del perfil comunista-anticapitalista es feia mofa de l’ecoansietat en aquests termes, altres aprofitaven per complementar el fenomen amb la certesa que la crisi climàtica és conseqüència del sistema capitalista.

    Altres usuaris han criticat l’ecoansietat per ser, segons afirmen, una banalització dels problemes de salut mental o per ser un efecte psicològic injustificat en comparació a altres preocupacions suposadament més impactants per a la consciència humana:

    Altres tuitaires opinaven sobre aquesta nova batalla pel sentit amb metalectures sobre el debat, com aquest que afirma que la diferent recepció de la nota és causada per una qüestió generacional:

    O aquest que atribueix la problemàtica a un assumpte de comunicació i pedagogia:

    https://twitter.com/GerardCorriols/status/1456735031423082500

    O aquest que subtilment aprofita per castigar a TV3:

    https://twitter.com/RigallXavier/status/1457403129759141889

    La nota informativa que publicava la CCMA està contextualitzada a l’agenda setting dels mitjans de comunicació i d’alguns partits polítics d’aquestes setmanes. Ahir, diumenge 7 de novembre, el programa de La Sexta, Salvados, entrevistava a l’activista pel canvi climàtica, Greta Thunberg. A finals del mes passat s’informava que l’Alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, era anomenada vicepresidenta de la xarxa de ciutats contra el canvi climàtic. Aquesta primera setmana de novembre se celebrava la Cimera del Clima de Glasgow, COP26.

    Aquest episodi puntual respecte a l’ecoansietat esdevé, aleshores, dins una bretxa de sentit oberta ja fa temps sobre: la manera d’enfocar l’ecologisme; la conveniència o inconveniència que la lluita ecologista s’incorpori en el marc de la lluita de classes; i si el focus en el desenvolupament de polítiques preventives i correctores s’ha de posar a les accions individuals, que carreguen de responsabilitat les classes més humils (i menys contaminants), o a les regulacions a grans empreses, que són les principals responsables de l’alt grau de contaminació.

  • «Frog diplomacy»: un tuitaire negocia amb un portaveu talibà per Twitter

    «Frog diplomacy»: un tuitaire negocia amb un portaveu talibà per Twitter

    Després que Elon Musk anunciés que pel 2022 esperen tenir enllestit un prototip funcional del Tesla Bot, un robot humanoide dissenyat per ajudar en tasques complexes, el CEO de Tesla torna a ser tendència a Twitter Espanya, tot i que per un motiu molt diferent.

    El magnat ha intervingut en una surrealista conversa entre l’usuari de Twitter @panamach2, l’avatar del qual és un redisseny talibà de Pepe The Frog, i el ciberpropagandista talibà, Mansoor Afghan. El compte-frog responia un tuit del portaveu demanant que no atemptin contra els espanyols de l’ambaixada a Afganistan, ja que els espanyols «hem estat obligats pels estatunidencs a participar en la invasió del país», concloent que els ianquis «a nosaltres tampoc ens agraden».

    https://twitter.com/panamach2/status/1426692704981987328

    El que podia semblar un troleig com qualsevol altra adquiria una altra tonalitat quan Mansoor Afghan responia el tuit: «Som éssers humans, respectem a tothom, no li diem res a cap tropa estrangera».

    Elon Mask també ha respost el tuit amb un «excel·lent» en idioma paixtu i enllaçant una notícia titulada «Un compte-frog de Twitter negocia amb èxit amb els talibans per garantir la seguretat dels diplomàtics espanyols després del fracàs del govern» del portal National Files, un mitjà digital hiperpartidista de la «New Right» estatunidenca amb molt poca credibilitat.

    La comunitat digital —la gran majoria incels per ser honestos— s’ha fet ressò d’aquesta situació surrealista compartint missatges que van des de felicitacions als talibans per guanyar el control del país, fins a recriminacions pel seu extremisme i brutalitat. Però sobre tot han proliferat els missatges que rendeixen culte als «frogs» (associada a l’ultradreta nord-americana) per salvar-nos novament de la mala gestió dels governs —seguint el discurs antisistema trumpista—, en aquest cas, mitjançant la «Frog diplomacy».

    Rentat d’imatge dels talibans

    A diferència d’altres moments històrics, els talibans han començat a tenir cura de la projecció de la seva imatge cap a l’exterior. Les xarxes socials tenen un paper clau en la difusió dels missatges propagandístics, convertint-se en un camp de batalla per la reputació i la imatge del grup fonamentalista islàmic.

    Després d’aconseguir controlar el país en menys de deu dies, des que Biden va retirar les tropes nord-americanes del territori afgà, els talibans van prendre les institucions del país encetant un període de «rentat de cara» per aconseguir el reconeixement internacional.

    Davant el sobtat creixement d’audiències a les pàgines i comptes de les diferents xarxes socials, empreses com Facebook (Instragram i WhatsApp) i Youtube han censurat comptes i contingut protalibà de les seves plataformes. Mentrestant, Twitter ha decidit no banejar els comptes dels líders i portaveus talibans com Mujahid i Suhail Shaheen, tot i que asseguren que «estaran alerta» per fer complir les polítiques de contingut de la plataforma.

    En la primera roda de premsa talibana després de prendre el control del país, el portaveu Mujahid, davant les preguntes dels periodistes sobre el dret humà a la llibertat d’expressió, responia: «Li haurien de fer aquesta pregunta als que es declaren promotors de la llibertat d’expressió, però no permeten la publicació d’informació estrangera», en referència a Facebook.

    Tanmateix els líders i portaveus talibans difonen activament des de diferents comptes de Twitter missatges de propaganda que pretenen mostrar a l’exterior que les imatges de terror són cosa del passat. El New York Times assegura que els talibans reprenen la seva activitat a les xarxes socials, fet palès en l’aparició de «més de cent comptes noves i pàgines oficials» o de simpatitzants. Els comptes es retroalimenten entre ells amb una activitat organitzada que té com a objectiu «alabar als talibans com a legítims governants d’Afganistan».

  • Un fil desmunta la «falsa polèmica» de la campanya per reduir el consum de carn

    Un fil desmunta la «falsa polèmica» de la campanya per reduir el consum de carn

    El dimecres 7 de juliol el Ministeri de Consum va fer pública la campanya «#MenosCarneMásVida» assenyalant els efectes nocius de la carn sobre la salut i el medi ambient. Entre la varietat de material de campanya destaca un vídeo de 6 minuts difós en el compte de Twitter del ministre Alberto Garzón (@agarzon) on explica la motivació de la campanya per reduir el consum de carn.

    Twitter no va trigar a esclatar contra la iniciativa. No van ser poques les veus d’alts càrrecs polítics criticant-la i defensant el consum de carn. De fet, el mateix president del govern, Pedro Sánchez, va declarar que «a mi, on em posin un chuletón al punt, això és imbatible».

    Malgrat el rebombori format, la veritat és que aquesta polèmica està fonamentada en premisses falses; les principals crítiques que han expressat els alts càrrecs polítics a la iniciativa de consum tenen resposta en el vídeo del ministre Garzón. Sembla que les crítiques van dirigides a una interpretació extremista de la campanya que, en realitat, només pretén fomentar la reducció del consum de carn, seguint les recomanacions de l’OMS, l’ONU i les darreres investigacions científiques.

    Per respondre a la murmuració dels alts càrrecs polítics, el crític de cinema Iñaki Ortiz ha publicat un fil on simplement contraposa les crítiques a les declaracions exactes del vídeo del ministre Garzón, mostrant la «falsa polèmica» de tot l’assumpte.

    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413386946525728768?s=20
    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413387059297931264?s=20
    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413387253842423811?s=20
    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413387433425649664?s=20
    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413387590959513601?s=20
    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413387740960460800?s=20
    https://twitter.com/iortizgascon/status/1413388005704876038?s=20
  • Amanda Gorman va fer «scat japanese» tendència de cerca a Google

    Amanda Gorman va fer «scat japanese» tendència de cerca a Google

    El segell Univers del grup editorial Enciclopèdia va anunciar el 26 de febrer de 2021, a les seves xarxes socials, que publicarien El turó que enfilem, una traducció de The Hill We Climb de la poeta i activista estatunidenca Amanda Gorman. Gorman va recitar el poema a la presa de possessió del president dels Estats Units d’Amèrica, Joe Biden, el passat 20 de gener. Al mateix tuit, el segell editorial indicava que la traducció aniria a càrrec del poeta, traductor i músic, Victor Obiols.

    Entrats al mes de març van canviar moltes coses. En una entrevista a RAC1, Obiols va denunciar que l’agència de Gorman l’havia vetat com a traductor del poema perquè no s’ajustava al perfil que buscaven per a la traducció de l’obra. L’agència exigia, segons va declarar a La Vanguardia Ester Pujol, editora d’Univers, que la traducció l’havia de fer «una dona jove, activista, poeta, amb experiència com a traductora i, preferentment, afroamericana».

    La decisió política de l’agència va fer esclatar l’opinió pública. No era el primer cop que l’agència de la poeta vetava un traductor. Setmanes abans, Marieke Lucas Rijneveld va rebre crítiques per la seva traducció del poema al neerlandès, per no ser capaç de captar els matisos com a «home blanc».

    L’exdiputat Antonio Baños, un dels opinòlegs més actius a Twitter, va penjar un fil (tuit per tuit) amb l’objectiu de mostrar la contradicció que suposen les polítiques per decidir traductor de Gorman respecte als actes i contractes de l’activista per promocionar-se com a figura pública.

    El primer tuit es va publicar a les 12:47h del 11 de març de 2021. Una hora on Twitter comença a activar-se. Molts seguidors del quasi milió que té Baños, actius en aquell moment a la xarxa, van començar a llegir el fil esperant un nou tuit fins a completar la informació que volia traslladar l’exdiputat.

    Un, dos, tres, quatre, cinc tuits. En aquest precís moment, el fil es va perdre completament. El sisè tuit d’un fil que, malgrat que es continuaria publicant fins a arribar al dinovè tuit, no tindria l’efecte desitjat. El fil argumental de Baños anava acompanyat de captures de pantalla del que sembla ser un smartphone o tablet. El sisè tuit (actualment eliminat) afegia informació sobre una col·laboració entre Gorman i Prada per «fer bosses de luxe sostenibles» i adjuntava una captura de pantalla de la notícia.

    La captura de pantalla mostra el titular de la notícia, però també la interface de Google Chrome amb les pestanyes obertes. Entre les primeres s’identifiquen clarament dues pàgines webs pornogràfiques: «Japanaese-scat…» i «Fantastic orgy in…» (amb el favicon de la ‘X’). Qui seguia el fil amb atenció va contenir la respiració en veure el sisè tuit. Després la va expulsar amb una gran riallada, acompanyada d’un sentiment d’incomoditat important.

    Bé, potser això ja és molta imaginació. En minuts el tuit es va viralitzar. Molts seguidors de l’expolític l’avisaven. Antonio no esborrava el tuit. Seguia escrivint el fil. De totes maneres, ja era massa tard. En qüestió d’una hora, Baños i «japanese scat» es van convertir en Trending Topic. Durant l’11 de març i el 12 de març, les cerques a Google de «scat japanese» van augmentar considerablement.

    Entre les cerques, segur, hi havia alguns redactors de diaris digitals que se’ls hi havia encomanat preparar la redacció d’una notícia per copar el clickbaiting a l’endemà.

    Primers resultats de cerca de «japanese scat» a Google

    El Twitter a qui es dirigia Baños s’havia oblidat de la polèmica política adoptada per l’agència de Gorman respecte a la traducció de la seva obra. Els suposats gustos sexuals d’un dels personatges públics més polèmics del panorama català i espanyol havien sortit a la llum per un descuit innocent. Alguns dirien «lentitud boomer». No sabem si la reputació de Baños s’ha vist molt o poc afectada, el que és segur és que això l’acompanyarà al llarg de la seva trajectòria en el panorama públic. Per molta auto-broma que pugui fer de l’assumpte.

  • Prevalen els drets o els béns de mercat? Twitter reacciona a les declaracions d’Ábalos

    Prevalen els drets o els béns de mercat? Twitter reacciona a les declaracions d’Ábalos

    https://twitter.com/yuliepls/status/1366829545597390856

    El ministre de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana del PSOE, Jose Luis Ábalos Meco, va referir-se el passat dilluns 22 de febrer a la llei de l’habitatge, present en el pacte de coalició de govern amb Unidas Podemos, de la següent manera:

    Així és que volem una llei garantista; una llei amb valor jurídic que no sigui recurrible; i que respecti, com bé parlàvem abans de l’expressió, de tots els drets que té el nostre estat de dret: el dret a un habitatge, també el dret a la propietat privada. Que conciliï ambdues coses. I que també tingui en compte que l’habitatge és un dret, però també és un bé de mercat que genera activitat econòmica que cerca seguretat jurídica respecte de les inversions i tot això que forma part del món de l’habitatge no podem obviar-ho.

    Deixant de banda les pugnes pròpies de la política de partit, aquest discurs torna a situar en l’esfera pública la clara dicotomia entre els drets fonamentals –i humans– de les persones i la seva condició de béns de mercat.

    D’alguna manera es reactiva un debat que ve de lluny. El 1873 Friedrich Engels desenvolupava en Contribució al problema de l’habitatge una proposta per solucionar immediatament la «penúria de l’habitatge». Consistía principalment a imposar els interessos dels béns públics sobre els privats: «això només pot aconseguir-se […] expropiant els actuals posseïdors [d’habitatges privats a les ciutats] i allotjant en les seves cases als obrers que manquen d’habitatge o que viuen amuntegats». El socialisme reivindica des de fa anys que el problema de la «penúria» de l’habitatge és conseqüència d’aquesta tensió entre bé de mercat i bé social, és a dir, conseqüència del sistema capitalista que mercadeja amb allò social.

    Després de la Primera Guerra Mundial (entre finals del XIX i al llarg del segle XX més concretament), Estats i governs d’arreu del món van començar a reconèixer els anomenats «drets humans de segona generació», entre els quals es contemplen els drets econòmics, socials i culturals (DESC), que es distingeixen dels drets civils i polítics. Els DESC cerquen garantir unes condicions de vida dignes entre la ciutadania, així com la condició d’igualtat i de tracte. Contemplen el dret a l’habitatge digne, a la salut, a l’educació, a la feina, entre d’altres.

    A l’article titulat La mercantilització de l’habitatge a Espanya: de dret social a mercaderia publicat pel doctor Jonathan Torres Téllez en el marc del Congrés Internacional Contested_Cities, s’exposa amb molt de detall perquè l’habitatge es considera un dret humà i fonamental.

    En la nostra època els habitatges a part de proporcionar allotjament a les persones permeten desenvolupar altres activitats i exercir altres drets humans, com per exemple el dret a la intimitat, a l’educació o a la salut, el dret a la llar i el dret a la vida.

    […] l’habitatge també serveix com a ancoratge geogràfic de les persones en un determinat barri i en una determinada ciutat, és a dir, és l’inici de la vinculació de les persones amb un hàbitat que proporcionarà valors, tradicions, cultura i, sobretot, serà l’eix de l’extensió i reproducció de la societat.

    […] l’habitatge es presenta com una necessitat bàsica per a les persones, on duran a terme el desenvolupament dels seus projectes de vida. És en ell on es realitza l’exercici de l’esfera privada de l’ésser humà i es produeix la interrelació familiar, començant els processos de socialització. Són aquestes raons per les quals mancar d’un habitatge digne suposarà un greu perjudici contra les persones i per aquestes raons es reconeix com un dret social de la ciutadania en totes les constitucions europees i altres legislacions.

    La mercantilització de l’habitatge a Espanya: de dret social a mercaderia – Jonathan Torres Téllez

    D’això es pot concloure que la mateixa motivació per a considerar l’habitatge un dret humà i fonamental suposa entendre la seva preeminència sobre qualsevol altra condició i, per tant, excloure les interpretacions que desvirtuïn aquesta condició transcendental. Els termes «dret humà» i «bé de mercat» són necessàriament excloents, si suposem que els béns de mercat –en el neoliberalisme– circulen de manera exclusiva i tenen la finalitat d’augmentar el benefici d’un privat independentment dels interessos públics. En aquest sentit seria una total violació dels drets humans i fonamentals de la ciutadania espanyola no garantir l’accés a l’habitatge digne, encara que sigui a costa del mercat immobiliari, així com mantenir el marc legislatiu que permet desnonar les famílies amb deutes de les seves llars.

    Les protestes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca entre 2010 i 2017 emmarcades en les campanyes d’Stop Desahucios van girar completament la concepció pública que predominava de l’habitatge des de la caiguda del règim franquista fins als anys previs a la crisi de 2008. Juntament amb les protestes del 15M, van constituir el marc de sentit que possibilitaria un nou escenari polític a l’Estat a l’any 2011.

    El missatge va condensar-se en consignes que articulaven el discurs del moviment com, per exemple, «no som mercaderia de polítics i banquers». Frases que feien ressonar les reflexions socialistes abans mencionades: sota el neoliberalisme i, especialment, en temps de crisi els drets socials queden subordinats als drets patrimonials com són els privats o de l’empresa, prioritzant la seva condició com a bé de mercat.

    Els usuaris de Twitter, irònicament, han aplicat la fórmula d’Ábalos revelant què passaria si s’anteposessin la condició mercantil dels béns a la seva condició de dret social, humà o fonamental.

    Al cap i a la fi, el que Ábalos deixa entreveure amb les seves declaracions són els efectes de les pressions del lobby immobiliari sobre el ministre, el govern i l’aparell de l’Estat. S’ha d’aplicar un contrapès popular a aquestes pressions, com va fer la PAH, el 15M i com ara ho està fent el Sindicat de Llogaters entre altres organitzacions socials, perquè el PSOE s’advingui a les amenaces, xantatges i pressions, i compleixi els compromisos de govern.

    https://twitter.com/ElHombreMalo/status/1364169726671355905?s=19
  • «Drama effect»: el trend de TikTok per a l’alleujament col·lectiu

    «Drama effect»: el trend de TikTok per a l’alleujament col·lectiu

    A les xarxes socials aterren debats filosòficament complexos sobre qüestions de poder, identitat, sexualitat, etc. amb molta assiduïtat. L’imaginari cultural i social que emmarca la cosmovisió majoritària, que podem dir a trets generals és el liberal-capitalista conservador, generalment condiciona els termes de debats i s’acostuma a acabar discutint sota les mateixes fórmules: tot i que el que tu defenses a mi no m’afecta en res, no ho puc acceptar perquè posa en perill els fonaments de la societat que permet que m’identifiqui a mi tal com (crec que) sóc.

    Molt abstracte tot això. Posem exemples concrets. Encara que sembli increïble encara hi ha oberta una trinxera molt gran a la batalla cultural de la comunitat LGTBI per obrir els binomis de gènere, sexe i desig sexual. Hi ha qui no concep que hi hagi persones que no s’identifiquin amb el gènere que se l’ha assignat al néixer –i, fins i tot com hem vist darrerament, hi ha que no comprèn que hi hagi persones no identificades amb el sexe que també se l’ha imposat en néixer; no vull obrir aquí un debat ara sobre si existeix allò natural en referència al sexe biològic i si aquest es determina segons els genitals.

    Aquesta trinxera separa les clàssiques posicions, en l’exercici d’un reduccionisme pertinent, conservadora-reaccionaria i progressista. Quan els primers, que defensen una democràcia exclusiva, veuen perillar els valors «consagrats» que fonamenten la construcció estàtica de la seva cosmovisió, es posen a la defensiva i recorren a l’argument per antonomàsia del liberalisme reaccionari: garantir els teus drets posa en perill els meus. Si es permet el matrimoni entre dues persones del mateix sexe, per exemple, existeix una mínima possibilitat que algun dia el meu fill, en l’exercici de la seva llibertat, es casi amb un altre home.

    Una lògica estúpida, veritat? Doncs és molt habitual identificar-la darrere dels arguments que els conservadors utilitzen a les xarxes per desprestigiar la batalla cultural per l’acceptació LGTBI o fins i tot deslegitimar-la, com quan utilitzen arguments com «feminazi», «dictadura gai» o expressions per l’estil.

    A banda de la batalla per l’acceptació LGTBI, també poden ser exemples les conscienciacions feministes contra el patriarcal, la masculinitat fràgil o els discursos antiracistes i culturalment inclusius.

    El trend «drama effect» de TikTok ha estat un viver creatiu per mostrar, de manera simple i concisa, les contradiccions de l’hegemonia cultural actual estructuralment masclista, racista, liberal i excloent. No només això, també han servit per desmuntar la simbologia còmica centennial en la qual es refugien els reaccionaris, com en aquest cas.

    https://www.tiktok.com/@albarcoklila/video/6931467065131879686

    Com veieu el trend consisteix principalment a reproduir un argument o situació concreta, que pot ser una broma o símbol habitual entres els internautes, per després desmuntar-ho amb un argument (amb intenció còmica o no) que mostra la seva contradicció o el redueix a l’absurd.

    Un altre exemple representatiu pot ser aquest: «Els agrada el futbol, però no els agrada el futbol femení. Aleshores, no els agrada el futbol, els agrada veure homes suant corrent darrere d’una pilota».

    https://www.tiktok.com/@caarloscgv/video/6930578239714888966

    Quantes vegades hem escoltat els «provida» preguntar-nos «a tu t’hauria agradat que t’haguessin avortat»:

    Els onvres amb inseguretat també queden exposats.

    @chericesymes

    For all my big nose girls out there this do infact be the reason 👏🏼 #foryou #viral #fyp #viral_video

    ♬ BGC Drama Effect – whozmanzz

    O els haters de la cultura anime.

    Aquest és un dels meus preferits. Beatriz P. Preciado, que proposa trobar en l’anus la zona erògena comuna entre homes i dones, estaria orgullosx.

    @yomickii

    What’s the hold up here?

    ♬ BGC Drama Effect – whozmanzz

    A banda d’aquests casos més intencionadament polititzats, el trend també ha servit a la genZ per expressar el seu sentiment generacional i la seva relació amb els pares.

    @eazyblakeoven_

    Parents love Candy Crush and for what reason #fyp #foryoupage comedy

    ♬ BGC Drama Effect – whozmanzz
    @yeahitstyg

    Likeeeee, is this way out fully funded orrrrr?👀😭

    ♬ BGC Drama Effect – whozmanzz
    @danieledavi

    Andava detto. #perte comedy Instagram:@daniele.davi

    ♬ BGC Drama Effect – whozmanzz
    https://www.tiktok.com/@lauracasquero888/video/6930900812457594118

    L’evolució del trend també ens ha deixat amb aquests casos més clarament inclinats al meme de l’humor absurd.

    @totallymelody_

    another one…i can’t stop 😭

    ♬ BGC Drama Effect – whozmanzz
    https://www.tiktok.com/@bellatium/video/6931129634138459397
    https://www.tiktok.com/@orodiio/video/6931019406717832453

    Potser qui escriu aquestes línies és un milennial que no s’adona de res, però puc afirmar amb la seguretat pròpia d’un pisces que, sigui amb intencions polítiques o pròpies de la cultura generacional, aquest trend en realitat expressa un desfogament col·lectiu, un alleujament cada cop més necessari en el 2021 que estem vivint.

  • Astrologia i MBTI: una mirada filosòfica

    Astrologia i MBTI: una mirada filosòfica

    L’astrologia no és una ciència. Ni tampoc vol ser-ho. Si algú creu que a la ciència li interessa «quin personatge de la rave de Llinars del Vallès ets segons el teu signe del zodíac» em temo que s’equivoca. La ciència no va d’això.

    Fixem-nos en aquest tuit:

    Quina pregunta científica genera aquesta resposta? Quin problema intenta resoldre?

    Tradicionalment l’astrologia ha estat classificada com a proto-ciència o pseudo-ciència i en el que es refereix a prediccions concretes sobre el món físic, l’horòscop no pot competir contra les ciències naturals. El que es vol destacar en aquest article no és la funció predictiva, sinó la funció identitària de l’horòscop que en els darrers anys s’ha potenciat a la xarxa i gràcies a ella ha guanyat més rellevància. Es tracta d’imatges i símbols que veus i penses «uau és literalment jo». Aquesta construcció de sentit en comunitat és representativa de la nostra era i la ciència malauradament no té molt a dir davant del turment del dia a dia, de la cerca de sentit vital. Molt més propera a l’art i la cultura.

    Tant de bo poguéssim descobrir qui som resolent una equació, substituint les variables i obtenint un resultat bonic. Tant de bo les explicacions científiques fossin una font incansable d’energia i motivació. Però no ho són. Tradicionalment no és la ciència qui s’ocupa d’aquesta tasca: és la religió

    Avui dia, l’astrologia ocuparia justament aquest espai del què anomenem “no-ciència” igual que la religió; més que competir, cobreix espais on la ciència no pot arribar. Les persones que s’acosten a l’astrologia no s’hi apropen buscant veritats sinó raons. Fins fa poc, aquest era un lloc reservat pel cristianisme (eurocentric alert), però actualment aquest s’ha de conformar en romandre al nostre subconscient i a l’imaginari d’un bon grapat de bandes indie locals.

    Com és que l’activitat de les inofensives “bruixes de la xarxa” genera tant d’odi llavors? Com a regla general, (1) l’insult ens dóna més informació del qui insulta que de l’insultat, (2) l’insult neix perquè l’insultat conegui el poder del que insulta.

    Seria poc intel·ligent afirmar que la crítica que se li fa a l’horòscop a xarxes és epistemològica. Si ets una persona que s’aixeca al matí i el primer que li demana el cos és fer un parell de comentaris despectius cap a gent que flirteja amb l’astrologia, probablement el que t’impulsa no és el baix rigor científic. Els terraplanistes causen un altre tipus de reacció totalment diferent, i es veuen relativament poques converses qüestionant els fonaments de l’antropologia o l’economia clàssica, per exemple. No és agosarat dir que un dels fets polèmics de l’astrologia sempre ha estat que és una activitat tradicionalment feminitzada.

    A mode d’experiment podem agafar una activitat similar, però masculinitzada com seguir el Barça i comprar seients al Camp Nou. Essencialment té una funció similar: forja d’identitat, certa vinculació del teu estat d’ànim amb l’«outcome» que es produeix, pensament màgic i no tecnològic-racional… Els homes també tenen els seus nínxols de religiositat, però passen desapercebuts com a tals. De fet, ens trobaríem que en general a la majoria d’aspectes del nostre dia a dia, estem molt lluny d’aplicar un pensament científic. Però això no té morbositat, no irrita.

    Sigui com sigui, al ser considerada com a creença, tant la DUDH com la majoria de constitucions de les democràcies liberals garanteixen la llibertat de culte. Com a mínim sembla que a nivell legal les (i els) fans de l’astrologia estan blindats i blindades.

    Diferent és el cas del test MBTI i la seva repercussió recent a les xarxes, en especial al món anglosaxó, però també en altres llengües (no hem trobat cap compte d’MBTI en català, us animem a ser els primers).

    El test Myers-Briggs (MBTI) classifica a les persones en 16 personalitats diferents segons com perceben el món que els envolta i com prenen les decisions. A diferència de l’horòscop, que parteix d’una definició dividint l’any en 12 parts i a partir d’aquí busca el seu significat a cada signe, l’MBTI parteix d’un procés més aviat empíric-inductiu: Katharine Cook Briggs i la seva filla Isabel Briggs Myers observen a la gent i proposen un model que ajudi a explicar la realitat (estem parlant de 1943-1944).

    Cada personalitat, per exemple INFP o ESFJ, està composta per 4 lletres amb les següents dicotomies:

    • 1ra lletra: Focus d’energia – Extraversió (E) / Introversió (I)
    • 2na lletra: Recopilació de dades – Intuïció (N) / Observació (S)
    • 3ra lletra: Presa de decisions – Sentiment (F) / Pensament (T)
    • 4ta lletra: Estructura – Judici (J) – Percepció (P)

    Però la teoria és encara més ambiciosa: l’MBTI relaciona les 16 personalitats amb les seves funcions cognitives predominants i desenvolupa un model aparentment funcional, ja que fins i tot s’ha utilitzat al sector laboral a departaments de recursos humans.

    Sens dubte, la connexió amb la realitat empírica és més directa que en l’astrologia, el test MBTI té pretensions científiques, però es pot dir que sigui científic? Aquesta és una pregunta complexa. Per començar, ni la ciència ni la filosofia es posen d’acord en quin és el criteri de demarcació del què és ciència i què no. La validesa (estadística i de test) del MBTI com a test psicomètric ha estat criticada, així com la teoria sobre la qual se sustenta. És innegable que l’MBTI utilitza models i vocabulari propers a la psicologia (de fet parteix de teories psicològiques de Carl Jung), però a la pràctica, a les xarxes veiem com se’n fa un ús que recorda a l’astrologia: aconsegueix més difusió i viralitat quan es mescla amb el llenguatge del meme.

    El mecanisme de construcció de significats és similar a l’astrologia, les 4 lletres de l’MBTI funcionen com a esquelet sobre el que s’acumulen estereotips fins a crear personalitats icòniques clarament separades les unes de les altres, com l’extrema sensibilitat d’INFP o la incapacitat per acabar cap tasca d’ENTP. I no acaba aquí: per donar un suport visual a la broma, els usuaris han utilitzat les il·lustracions oficials de la pàgina web del Test Myers-Briggs com a meme: www.16personalities.com

    Per tant el test en un primer moment té intenció de classificar les personalitats objectivament, però ràpidament s’intoxica de contingut cultural que s’ha reproduït no perquè sigui veraç, sinó perquè és graciós, causa efecte. En altres paraules: es radicalitzen les personalitats.

    Conformant-nos amb aquesta deriva de significats, la pregunta es desplaça de l’«és científic?» a l’«és útil?» i la resposta probablement és que sí. Al igual que l’astrologia, la seva utilitat no es basa en aconseguir noves dades empíriques de la natura i modelar-la sinó en generar noves maneres de pensar i de pensar-nos. A la ciència se li escapa l’anàlisi de les idees perquè ella mateixa és una idea i per això s’enterboleixen les branques científiques més properes a les persones com a éssers socials, o sigui, les ciències socials.

    Els grans avenços de filosofia de la ciència al segle XX van arribar justament de considerar la dimensió social i històrica de la ciència (Kuhn, Lakatos, Popper). El millor que podem fer per ajudar a l’avenç de la ciència és entendre les relacions de poder i les estructures econòmiques que la fan possible.

    Si veieu algú que insulta les creences alienes en nom de la ciència, el podeu mirar als ulls fixament i li podeu preguntar:

    «t’agrada la ciència? va doncs diga’m 5 científics actuals».


    Alguns links:

  • MissAndieFTW, la mentalitat de tauró i el neoliberalisme integrat

    MissAndieFTW, la mentalitat de tauró i el neoliberalisme integrat

    Fixeu-vos en aquesta divertida successió de fets. No us decebrà. Sabeu que hi ha milers i milers de cançons pop supervendas que estan composades amb quatre acords? Doncs amb dos o tres arguments neoliberals pots muntar-te tot un drama a Twitter! O millor: elaborar un discurs typical coach absolutament gastat –que a sobre et creus– i que pot arribar a instal·lar-se com a perspectiva vital dels teus seguidors més joves i despitats.

    La streamer MissAndieFTW publicava ahir al seu compte de Twitter un vídeo mostrant la seva piscina i cantant en to d’escarn «tinc piscina i tu no tens piscina, ninoninonino». Una broma que es podria haver quedat en això, en una broma, si no fos perquè és de Twitter del que estem parlant.

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364193741595168771?s=20

    Unes poques hores després pujava un altre vídeo de dos minuts explicant la diferència del que anomena «mentalitat de tauró» i «mentalitat de pobresa». El motiu d’aquest exquisit exordi (que s’entengui la ironia) era donar resposta a usuaris que, suposadament, l’han criticat per presumir de tenir piscina.

    La línia argumental principal de MissAndie és que aquests usuaris tenen enveja i, en lloc de motivar-se i esforçar-se, al veure que algú triomfa, per arribar a obtenir el mateix status, es limiten a fixar-se en les possessions de la resta i a pensar que els que més tenen no s’han esforçat, demostrant un «pensament limitat». Enlloc d’admirar les persones «triomfadores» –és a dir, riques– només senten enveja. El vídeo termina animant a aquestes persones «limitades i envejoses» a què «ho treballin, perquè seran més feliços, perquè aconseguiran més coses en la vida».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364221679015063555?s=20

    La resposta evident del Twitter progressista no es va fer esperar:

    (El següent tuit crec que no és irònic, que va en serio, però com aquí som progres, interpretarem que és ironia per la conveniència de totes)

    Al dia següent, veient que el tema encara estava bullint a Twitter, l’streamer insistia en la seva «mentalitat de tauró» compartint l’speech d’un nen que animava a «treballar dur per aconseguir quelcom».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364528569427361792?s=20

    La resposta del filòsof César Rendueles no va esperar gaire. Veiem com planteja la tònica general que seguirà aquest article a continuació:

    https://twitter.com/crendueles/status/1364588540403802114?s=20

    Minuts després gravava un altre vídeo exposant la seva situació de vulnerabilitat al intentar enviar «un missatge contra la enveja, contra la gent que té enveja, i enlloc de compartir el missatge, el que fan és llençar-li hate a ella […] perquè el que han entès aquests subnormals és que el que diu és que si no ets ric és perquè no te l’has currat».

    https://twitter.com/missandieftw/status/1364543384900300802?s=20

    Entenc perfectament la incredulitat que sent. Ella parla des de l’absolut sentit comú. Si t’esforces a la vida pots aconseguir l’impossible. En aquesta frase l’únic importat seria la voluntat si no fos per l’ús del verb poder. La voluntat no implica sempre poder. No farem una llarga reflexió foucaultiana sobre el subjecte subjectat a la normalitat, entesa com el dispositiu de poder més eficient. Però sí furgarem sota el discurs de l’esforç i la meritocràcia de la streamer.

    El discurs pornogràfic de «la qüestió d’actitud» només està recautxutant el vell argument de la cultura de l’esforç que resa: per triomfar a la vida –ser ric i guanyar molts diners– només has de posar-li actitud, és a dir, has d’esforçar-te i treballar molt per aconseguir allò que desitges. Tot el discurset de l’enveja no deixa de ser el mateix, però amb un plus denigratori de la reacció de la classe treballadora sotmesa per les desigualtats i la jerarquia de classes.

    Per començar podríem parlar què significa per a cadascú «triomfar a la vida». Aquesta gent pensa que els tenim enveja perquè volem ser rics, viure despreocupadament i tenir, com sol dir-se, la vida resolta. Quina sorpresa s’enduran quan se n’adonin que hi ha qui, a banda de mirar-nos el melic, mirem els dels demés i entenem que la nostra situació de privilegi (sud d’Europa) és principalment en detriment de la meitat sud de l’hemisferi. Tampoc cal que ho plantegi civilitzatòriament. A la absolutament desigual societat espanyola passa el mateix. I sabent que això és així, ens impliquem per construir comunitats, estats, internacions, socialment justes; on la riquesa quedi repartida i no s’acumuli grans quantitats de capitals en mans d’uns pocs.

    MissAndieFTW s’oblida de les profundes desigualtats de classe. Hauríem de tornar a veure Slumdog Millonaire. No és ningun secret ni ninguna mentida que hi hagi una majoria de treballadora en aquest món; condició que determinarà les possibilitats per accedir a un o un altre grau de coneixements o estudis, a un o un altre tipus de feina, a una dependència més o menys gran de la despesa del seu temps de vida per mantenir-se amb vida i que aquesta sigui mínimament de qualitat.

    Quan neixes en determinats barris, en el si d’una família obrera, no és tant important l’esforç que li dediquis a aconseguir el que vols. De fet, els propis desitjos i voluntats quedaran determinats per aquestes condicions vitals i, segurament, ben llunyans dels desitjos i voluntats dels més privilegiats. Partint d’aquesta premissa fonamental, l’anomenada «cultura de l’esforç» no és més que una treta per generar confusió entre la classe treballadora i mantenir-la alienada i, principalment, aïllada o separada.

    Desmuntar el discurs de la cultura de l’esforç entre la classe treballadora no és gens fàcil, perquè és molt efectiu i molt seductor. Creure que només depèn de la teva voluntat la capacitat d’aconseguir més coses a la vida és un bon discurs publicitari: només necessites de tu mateix per aconseguir el que et proposis (principalment ser ric). Si tothom es comportés, sintonitzant amb aquest discurs, seria possible construir una societat meritocràtica, en la qual siguin els mèrits i no les condicions de classe els que determinin la posició social. Així l’estructura social depèn únicament de l’esforç i la competència dels individus i els interessos privats, i no del bé comú i la cooperació dels individus per teixir interessos col·lectius que no deixin ningú enrere.

    Jean-Paul Sartre va comprendre, en el intent d’apropar l’existencialisme que centra el discurs en la llibertat del subjecte i el marxisme que el centra en l’objecte, que el subjecte projectat al món, lliure i angoixat, estava condicionat també per situacions objectives com són agrupacions humanes que el sobrepassaven (la classe social). «Dir de l’home el que és, és dir el que pot», afirmava a la Crítica de la raó dialèctica (1960).

    Per concloure deixo obertes dos vies de pensament que m’han semblat interessants respecte a la cultura de l’esforç i la meritocràcia. El primer es aquesta idea de César Rendueles on planteja que «Els [que defensen] la cultura de l’esforç deprecien la motivació intrínseca i ens tracten com si fóssim nens malcriats, als quals hi ha que estar sempre amenaçant o premiant perquè es portin bé».

    https://twitter.com/crendueles/status/1364840570053664768?s=20

    L’escriptor i pensador Ramón Mistral reflexiona, en aquest tuit, sobre la inexistència d’una narrativa seductora alternativa a la cultura de l’esforç plantejada des de l’esquerra.

  • Quan va morir el meme de Bernie Sanders en la presa de possessió de Biden?

    Quan va morir el meme de Bernie Sanders en la presa de possessió de Biden?

    L’editora del magazine WIRED i escriptora sobre cultura pop, Angela Watercutter, plantejava en un article publicat a la revista i titulat «El meme de Bernie Sanders demostra que Internet s’està reiniciant» l’existència de moments de «restabliments o reinicis culturals». Watercutter parla concretament de moments en què les reaccions populars-digitals als esdeveniments canvien considerablement respecte a un escenari anterior.

    El meme [de Bernie Sanders] mostra que s’ha produït un canvi. […] Ha estat quasi com si navegués algunes aigües inexplorades, un gran mar del més enllà (presidència de Trump). Fer scroll i trobar nous memes [de Bernie] ha estat com sentir Lucille Bluth a Arrested Development dir “és tan bo riure novament”, un moment insegur de frivolitat entregat en mig del que segueix essent temps molt agitats.

    ANGELA WATERCUTTER – https://www.wired.com/story/bernie-sanders-meme-shift/

    Així és com s’ha viscut la pluja de memes de Bernie Sanders durant la presa de possessió de Joe Biden als EUA. No tinc clar que aquesta sensació estatunidenca hagi aterrat de la mateixa manera a l’altra banda de l’Atlàntic.

    Exactament es tracta d’una instantània de Bernie Sanders, abillat amb guants, una jaqueta i mascareta i en posició de braços plegats, durant la presa de possessió del president Joe Biden. El senador de Vermont i candidat a les primàries demòcrates, sense cap mena de dubte, recull la simpatia majoritària de les generacions progressistes més joves.

    Potser l’actitud de Bernie figura una fidel representació del sentiment majoritari de tota una generació respecte a la situació de la política estatunidenca. O potser simbolitza un savoir faire existencial que traspassa qualsevol intent racional d’interpretar l’efecte conjuntural que la instantània provoca en les consciències ciutadanes. Una transcendència que ens limitarem a suggerir, però no a analitzar.

    El sentit d’aquesta hipòtesi «transcendental» és l’onada de memes que va esclatar a les xarxes. No pot trobar-se un únic valor. Tot aquell escenari on puguis imaginar a Sanders assegut en actitud desinteressada és subjecte de convertir-se en un meme. Escenes de pel·lícules, sèries, quadres artístics, animes, fotografies històriques, lloc emblemàtics, portades d’àlbums, fotogrames de vídeos virals, etc.

    Qualsevol canvi contextual de la fotografia de Sanders obria un nou marc de significat. Qualsevol context estimulava una associació més o menys compartida en el si de les comunitats digitals. Això es tradueix a una sobresaturació de memes. El de Bernie Sanders va ser un «meme de ràpida combustió»: aquells que en un o un parell de dies es gasten.

    Però, quan va morir definitivament? Quin va ser el punt final?

    Molts acostumen a fixar el final de la vida d’un meme quan els mitjans de comunicació tradicionals fan difusió explicant el rerefons dels mateixos al públic que no s’assabenta de la cultura pop digital (milennials confusos, boomers, entre d’altres). No obstant això, una altra teoria determina el seu final en aquest tuit de Podemos.

    Hi ha qui considera que quan un meme passa de ser una expressió social espontània i coproduïda per les comunitats digitals a un potencial instrument massiu canalitzador d’un missatge interessat –amb intencions explícites de vincular el que simbolitza Sanders amb la formació morada– mor instantàniament.

    No es pot afirmar que incondicionalment aquest pas provoqui la fi de la situació en voga de l’artefacte cultural. És habitual observar, però, que quan això passa, quan un meme es transforma clarament en un instrument de poder intencionat acaba adoptant un rol militant i, per tant, desvinculant-se de l’espontaneïtat majoritària de la comunitat digital.

    Assumim que el meme és un artefacte cultural que circula de manera espontània, però sovint aquesta espontaneïtat és només aparent: hi ha participants en les comunitats online interessats, com poden ser organitzacions o marques comercials, que intenten trobar el secret de la viralització i hi treballen incansablement amb la producció de memes. Un exemple molt interessant que segurament analitzarem en altre reportatge és el del CM de KFC Spain. Mencionant aquesta evidència volem deixar clar que l’ús dels memes com a instrument de poder interessat no sempre suposa la depreciació sencera de l’artefacte.

    En definitiva, quan Watercutter parla de «reinici cultural» està reflexionant més profundament sobre el fet que, durant la presa de possessió de Biden, el suposat protagonista del dia –sobretot després de l’assalt al capitoli pels simpatitzants ultradretans de Donald Trump– quedés eclipsat a les xarxes, que van ocupar la major part de l’atenció en produir i compartir memes de Sanders. Ni tan sols les actuacions de Lady Gaga, Jennifer López o Katy Parry, que també van suscitar molts memes i comentaris, van superar la sobreproducció de memes del símbol-Sanders durant el dia del jurament presidencial.