Sembla que Mark Zuckerberg ha estat mirant massa Black Mirror. El CEO de Meta ha revelat la seva última idea disruptiva: crear clons virtuals dels influencers. Sí, ho heu llegit bé.
En una entrevista que ha fet saltar totes les alarmes, Zuckerberg ha explicat com els creadors de contingut podrien tenir el seu propi «mini-jo digital» per interactuar amb els seguidors. Una mena de doppelgänger cibernètic.
«Crec que hi haurà una gran obertura on bàsicament cada creador podrà extreure tota la seva informació de les xarxes socials i entrenar aquests sistemes per reflectir els seus valors i els seus objectius i el que estan intentant fer, i després la gent podrà interactuar amb això», va dir Zuckerberg, segons TechCrunch. «Serà gairebé com aquest artefacte artístic que els creadors creen i amb el qual la gent pot interactuar de diferents maneres».
Però la cosa no queda aquí. Instagram ja ha començat a provar aquesta funció «AI Studio» als Estats Units. La plataforma ha seleccionat cinquanta creadors per a una fase inicial de proves, amb l’objectiu d’implementar-la completament a finals de juliol o agost, segons Forbes.
Zuckerberg argumenta que aquesta tecnologia resol un problema fonamental: la incapacitat dels creadors per interactuar personalment amb cada seguidor per falta de temps. Però, és això el que realment volem?
La proposta ha aixecat celles i preocupacions a parts iguals. Alguns experts temen que aquests mini-influencers puguin acabar sent més populars que els originals. Imagineu-vos una versió digital de l’Ibai Llanos o de El Xocas… Aterridor, oi?
La comunitat creativa està dividida. Alguns ho veuen com una oportunitat d’or per multiplicar la seva presència en línia. D’altres temen que això pugui ser el principi de la fi de l’autenticitat a les xarxes socials.
I no oblidem el petit detall que els bots de Meta tenen una tendència preocupant a al·lucinar i inventar-se històries. Imagineu-vos el caos si la IA d’un influencer comença a dir que ha guanyat un Oscar o que ha estat abduït per extraterrestres!
Per sort, Zuckerberg ha assegurat que aquests chatbots estaran clarament etiquetats com a IA perquè els usuaris en siguin conscients. Però això serà suficient per evitar confusions?
La pregunta del milió és: estem preparats per un món on no sabrem si estem parlant amb un humà o amb una IA? Potser Zuckerberg hauria de mirar menys ciència-ficció i més documentals sobre ètica digital.
Mentrestant, preparem-nos per un futur on potser haurem de demanar un test de Turing abans de seguir algú a Instagram. Benvinguts al metavers, on la realitat i la ficció es barregen com en un batut digital!
Una habilitat inesperada s’està obrint pas en el món corporatiu actual: el yapping. Però, què és exactament?
El yapping és l’art de parlar extensament sobre un tema, tot mantenint l’interès de l’audiència, fins i tot quan no n’ets un expert. Sorprenentment, aquesta habilitat podria ser una de les claus de l’èxit professional.
El terme yapping no és pas nou, tot i que ha guanyat popularitat recentment a les xarxes socials. Segons el diccionari Oxford, significa parlar d’una manera ximple, sorollosa o molesta. En l’argot col·loquial, un yapper és algú que parla massa, sense gaires matisos més enllà d’aquesta característica. L’expressió ja s’utilitzava en el món del rap als anys 90 i fa gairebé dues dècades que apareix a l’Urban Dictionary.
El yapping és més complex del que podríem pensar inicialment. Es diferencia d’una divagació o d’una xerrada pel seu contingut buit d’informació valuosa. Un bon yapper aconsegueix parlar molt sense dir res substancial. És tot continent sense contingut.
De fet, s’ha arribat a proposar una fórmula en to d’humor per mesurar l’eficàcia del yapping: la puntuació YAP. Aquesta es calcula dividint la quantitat d’informació transmesa pel nombre de paraules utilitzades, multiplicat pel valor de la informació. Paradoxalment, la perfecció en el yapping s’assoleix amb una puntuació de zero, que implica parlar infinitament sense transmetre cap informació útil. Així doncs, el yapping es podria considerar l’art de dir molt sense dir res.
El yapping com a clau de l’èxit
Segons diferents veus del sector corporatiu (que hem vist a TikTok, és clar), la capacitat d’articular idees i mantenir converses fluides és més valorada que no pas l’experiència tècnica o l’ètica del treball. Els qui parlen més en reunions acostumen a ser percebuts com a més competents, independentment del seu coneixement real d’allò que estan dient.
El yapping no es limita al món corporatiu. En vendes, per exemple, l’habilitat de connectar amb els clients a través d’una conversa animada pot ser crucial per tancar tractes.
En l’era de les xarxes socials, el yapping també s’ha tornat fonamental per als creadors de contingut. Els vídeos virals de persones simplement parlant a la càmera dominen les plataformes.
La clau per millorar el teu yapping? Ser autèntic, parlar des del cor i no témer mostrar la teva personalitat única. I si et dediques a la creació de contingut, també pots seguir aquests tres consells clau:
Imagina’t que estàs en una videotrucada per aconseguir un to més obert i amistós.
Prioritza una bona il·luminació per mantenir l’atenció dels espectadors.
Valora més l’energia que no pas el guió.
Sorprenentment, els vídeos més exitosos solen ser espontanis i plens d’energia genuïna. Així doncs, en el món del yapping digital, la manera de dir les coses pot ser més important que el contingut mateix. La clau és transmetre autenticitat i entusiasme, encara que el missatge sigui superficial.
El fenomen del yapping ens planteja un dilema sobre el futur de la comunicació. Mentre celebrem la democratització de la veu pública, ens hem de preguntar si aquest torrent incessant de paraules no està ofegant el pensament profund. Estem, potser, sacrificant la substància en pro de fer continguts més accessibles?
[…] estic en contra de la divulgació perquè divulgar és vulgaritzar. D’alguna manera, divulgar és pressuposar que la gent no té les aptituds necessàries per a conèixer alguna cosa i que cal donar-li els continguts mastegats i de manera amable, alguna cosa així com: «Cinc tips de la filosofia».
Em sembla un mal servei oferir una sensació de coneixement en comptes d’un coneixement real, perquè el que es genera és una opinió fonamentada i no una opinió pròpia.
La proliferació de discursos superficials podria estar erosionant la nostra capacitat col·lectiva per abordar qüestions complexes. No obstant això, potser el yapping no és més que un nou dialecte social, una forma d’expressió que encara no hem après a desxifrar completament.
La veritable pregunta és: serem capaços d’integrar aquesta nova forma de comunicació sense perdre la nostra habilitat per al discurs profund i significatiu? El repte, doncs, rau a navegar aquest nou paisatge lingüístic sense naufragar en la superficialitat.
Va haver-hi una època en què intel·lectuals i figures públiques com Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir o Albert Camus, entre d’altres, s’implicaven posant el cos i la ment al servei de les reivindicacions socials nacionals i internacionals. La independència d’Algèria o les revoltes estudiantils del Maig del 68 són només alguns exemples de lluites en les quals van ser partícips i, si es vol, promotors.
En l’actualitat, malgrat que és comú veure pensadors i pensadores compromeses amb diferents causes socials, el grau d’autoritat o prestigi que dona explicació racional als moviments emancipadors on hi participen ha disminuït. Dit d’una altra manera, els intel·lectuals ja no tenen la capacitat mobilitzadora d’abans. En part perquè ha baixat la possibilitat d’esdevenir grans famosos pel simple fet de ser pensadors.
El paper mobilitzador ha quedat substituït per altres figures que ara ostenten els focus mediàtics i la capacitat transformadora de les masses socials: els —en masculí— futbolistes.
Potser algú està temptat a dir que també tenen capacitat d’afectar en les decisions els influencers de les xarxes socials, els famosos de Hollywood o les estrelles del pop. Però molt poques d’aquestes figures arriben a tenir el mateix grau d’influència internacional que un futbolista de primera divisió entre, sobretot, els centennials i alphes —Taylor Swift potser tindria el grau d’influència entre el públic d’aquestes generacions més feminitzat.
Kylian Mbappé va sorprendre fent una crida a la societat francesa a mobilitzar-se en les urnes davant l’amenaça de la possible victòria de la ultradreta en les eleccions legislatives franceses d’enguany. Potser no és tan sorprenent pels que coneixem la història del, ara, davanter del Reial Madrid. D’ascendència algeriana per part de pare i marroquí per part de mare, el futbolista ha estat objecte de burla per part de la fatxosfera pels rumors de la seva relació sentimental amb la model transgènere Inés Rau.
La sorpresa, per tant, no és pel fet que pensi com pensa (que la ultradreta és una amenaça per a ell i per a la societat), sinó que com a futbolista, en una roda de premsa, faci declaracions mobilitzadores contra la ultradreta (per tant, presumiblement, a favor de l’esquerra). Mbappé ha trencat un acord tàcit entre els futbolistes de primera divisió: mai s’han de fer declaracions polítiques directes que puguin semblar d’esquerres.
Cridar a la gent que vagi a votar no té per què ser una declaració d’esquerres. Fer-ho perquè, després de la primera volta dels comicis on ha guanyat la ultradreta, «hi ha una urgència real [i] no podem deixar el nostre país en mans d’aquesta gent», sí que ho és. «Espero que tothom es mobilitzi i voti pel costat correcte» va acabar dient en la intervenció viralitzada.
Sense dir-ho, el jugador de futbol està animant a votar al front republicà.
L’encarregat de donar-li públicament el toc d’atenció al francès va ser el porter de l’Athletic Club, Unai Simón:
El futbolista Unai Simón responde a Mbappé, quien ha hecho un llamamiento a los jóvenes a votar y movilizarse contra "los extremos": "Los futbolistas de lo único que deberíamos hablar es de temas deportivos y los temas políticos dejarlos a otras personas" https://t.co/xzPg7jUYfvpic.twitter.com/UM8l90ba5a
Els futbolistes no gaudeixen de la llibertat dels intel·lectuals. No hi tenim comprovació científica, però és més habitual que els pensadors, en l’exercici de la seva activitat intel·lectual, es comprometin amb idees i valors (que van canviant) i que regeixen el seu comportament i activisme, sovint, per sobre d’interessos econòmics o reputacionals. Fer declaracions polítiques progressistes des de dins del negoci futbolístic pot costar-li la carrera a un jugador de primera divisió —a menys que declari seguint la línia editorial del club o dels interessos dels propietaris del seu equip o de la lliga on està actualment jugant.
Unai Simón ho deixa clar: els futbolistes haurien de ser neutrals i no ficar-se en assumptes que els superen i sobre els que no en saben. Per mantenir la pau i la concòrdia, a la taula no es parla ni de religió, ni de política, ni de (curiosament) futbol.
Gerard Piqué exemplifica aquesta tendència entre els futbolistes d’elit: una aparent incursió en l’esfera política que, en un examen més detallat, revela una hàbil navegació pels corrents establerts. Les seves declaracions, sovint embolcallades en ambigüitat, semblen més aviat calculades per augmentar el seu perfil comercial que per desafiar l’statu quo.
L’acord no escrit entre els futbolistes masculins de primera divisió de mantenir-se al marge de la política progressista es fa evident fins i tot en les seves excepcions. Jugadors com Héctor Bellerín del Real Betis, «el modernito», de vegades s’aventuren més enllà dels límits convencionals, però rarament travessen la línia del socialment acceptat com a pertinent.
Fa poc, però, el jugador del Betis també va cridar a la mobilització per «por»:
Estrelles de la mida de Kylian Mbappé representen una anomalia en el panorama futbolístic europeu. La idolatria massiva els confereix un poder que transcendeix les estructures mediàtiques tradicionals. Quan Mbappé fa declaracions controvertides en una roda de premsa esportiva, la seva veu ressona més enllà dels canals habituals, obrint escletxes en el discurs dominant i desafiant les expectatives sobre el paper dels atletes en la societat.
Alegria i escepticisme davant el resultat electoral francès
En l’actual panorama polític, les victòries progressistes són escasses i, per tant, celebrades amb fervor, fins i tot quan són parcials o pírriques. El progressisme necessita afirmar-se en l’entorn hostil dels temps.
La recent formació d’una coalició progressista diversa a França, que ha aconseguit frenar l’avenç de l’extrema dreta a l’Assemblea Nacional, il·lustra aquesta dinàmica. Encara que alguns intel·lectuals d’esquerra, com Slavoj Žižek, podrien qüestionar l’entusiasme, molts consideren aquest resultat una fita significativa.
vosotros creéis que en "el extranjero" celebran así las victorias del psoe y las "paradas al fascismo"?
El Nou Front Popular francès evoca paral·lelismes amb el que a Espanya s’ha batejat mediàticament com el «bloc d’investidura». L’amalgama política, que engloba des de socialdemòcrates fins a independentistes, passant per l’esquerra-a-l’esquerra-del-PSOE, representa un intent de contenir les forces reaccionàries, malgrat les seves profundes diferències internes.
L’aliança heterogènia no està exempta de tensions internes. La inclusió de figures polítiques tan carismàtiques i controvertides com Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise, en una coalició que abasta des de socialistes fins a centristes moderats, planteja un dilema interessant. Els sectors més conservadors de l’aliança temen que la presència d’elements considerats «radicals» pugui alienar votants moderats o, pitjor encara, normalitzar postures polítiques que fins ara eren vistes com a marginals. Un equilibri precari entre pragmatisme electoral i purisme ideològic que emergeix dels reptes que enfronta l’esquerra europea en l’era de la polarització política.
Ha empezado la demonización de Mélenchon, pese al impresionante (y sorpresivo) resultado de ayer.
La estrategia de la unidad es suya, ha sido el principal activo de campaña y la Francia Insumisa es el primer partido del frente (71 diputados VS 64 PS).
Les xarxes socials, particularment X, s’han convertit en un baròmetre de l’eufòria progressista. Malgrat les veus escèptiques, predomina un sentiment de triomf, no tant per la victòria de l’aliança d’esquerres, com pel que es percep com una derrota de la ultradreta encarnada per Marine Le Pen.
En fi, aquesta escena representa la complexitat del panorama polític actual, on les victòries es mesuren tant pel que s’aconsegueix com pel que s’evita i on les aliances improbables —tan invocades per alguns i tan condemnades per altres— es forgen en nom del pragmatisme progressista.
Deli la reacción de los militantes de la extrema derecha al darse cuenta que perdieron en Francia. 🫢 pic.twitter.com/1ZfKyLFCgv
Des de la seva històrica elecció com a vicepresidenta dels Estats Units, Kamala Harris ha anat perdent visibilitat dins l’administració Biden. Tot i ser la primera dona i persona d’origen afroamericà i sud-asiàtic en el càrrec, la seva presència en l’escenari polític s’ha reduït considerablement. Això es reflecteix en la manca de suport explícit de figures prominents del Partit Demòcrata, com la senadora Elizabeth Warren, i en les constants desercions en el seu equip, cosa que ha debilitat el seu perfil i la seva capacitat d’influir significativament en polítiques clau com la immigració i els drets reproductius.
Des del passat debat del 27 de juny entre Biden i Trump a la CNN, on es va veure a Biden desorientat i a Trump mentider i grotesc, qualsevol alternativa sembla millor. Aquesta percepció ha obert la porta a una nova onada d’interès per figures polítiques que podrien oferir un canvi de rumb. En aquest context, Kamala Harris ha començat a recuperar protagonisme entre el públic jove, que busca alternatives fresques i inspiradores davant la percepció de decadència dels líders actuals.
A les xarxes socials, especialment a X, alguns joves nord-americans han començat a ressaltar els millors moments de Harris a través de fils de tuits. S’inclouen discursos inspiradors, moments de fermesa política i anècdotes personals que mostren una faceta més humana i propera de la vicepresidenta. Aconseguiran els fandoms de la vicepresidenta que torni a estar en el punt de mira mediàtic?
Enmig de les especulacions sobre la capacitat de Joe Biden per continuar la seva campanya presidencial, Kamala Harris ha reafirmat el seu suport incondicional a l’actual president, destacant el seu orgull per ser la seva companya de fórmula i defensant el seu rendiment en el recent debat contra Donald Trump. Malgrat les burles de Trump i les preocupacions dins del Partit Demòcrata sobre l’efectivitat de Biden, Harris es manté ferma en la seva posició, intentant dissuadir els rumors sobre la seva possible candidatura en substitució de Biden.
L’accés dels menors a la pornografia és un tema controvertit que ha generat debat durant dècades. Amb l’augment de l’accés a Internet, el consum de contingut pornogràfic s’ha disparat, generant moltes preocupacions sobre els seus efectes, especialment en les persones joves i menors d’edat.
Recentment, la plataforma X d’Elon Musk ha oficialitzat la permissió de contingut pornogràfic a la xarxa de microblogging. Per altra banda, la plataforma de contingut privat Onlyfans no para de créixer: amb més de 120 milions d’usuaris registrats i una mitjana de 420 milions d’usuaris actius mensuals, la xarxa ha superat totes les expectatives. Els creadors de contingut, que ja sumen més de 2 milions, han rebut pagaments que superen els 5 mil milions de dòlars des de l’inici de la plataforma. L’usuari mitjà té 29 anys i guanya al voltant de 42.000 dòlars l’any, amb una majoria procedent dels Estats Units. El 98% del seu contingut és per a adults1.
En aquest context en què el consum i la creació de contingut pornogràfic s’està estenent entre les noves generacions, la Unió Europea ha estat treballant activament per establir directrius que protegeixin els menors d’edat de continguts inapropiats a Internet, com la pornografia. Des de l’estratègia Millor internet per als nens, l’executiu europeu ha impulsat iniciatives i regulacions, com una proposta de llei que obliga les plataformes tecnològiques a implementar sistemes de detecció de continguts il·legals o la inclusió de les grans plataformes pornogràfiques a la Llei de serveis digitals, que les obliga a certificar les edats dels usuaris.
Cada país membre està buscant mecanismes per fer complir de manera eficient aquestes directrius. Per exemple, el govern francès, el 2023, ja va anunciar el llançament d’una aplicació per certificar i verificar l’edat dels consumidors de pornografia.
En el cas d’Espanya, el ministre Escrivá ha presentat aquest dilluns la Cartera Digital Beta, una app antiporno que estarà disponible per a tots els usuaris a partir de l’estiu.
Què és una app antiporno?
L’app antiporno és un terme encunyat mediàticament per referir-se una aplicació dissenyada per restringir l’accés a continguts pornogràfics a Internet a menors d’edat. L’aplicació podria utilitzar diverses tècniques, com ara filtres de contingut, verificació d’edat i controls parentals per assegurar que només els usuaris amb l’edat adequada tinguin accés a aquest tipus de material.
L’aplicació antiporno del govern espanyol exigirà als adults tramitar acreditacions que caducaran mensualment, segons El País. Això significa que cada usuari haurà de demostrar la seva edat periòdicament per mantenir l’accés a contingut per a adults. D’aquesta manera es busca garantir que els menors no puguin accedir fàcilment a la pornografia.
Subtext ideològic de la mesura: el debat antiporno en el feminisme
La iniciativa antiporno del govern espanyol, a banda que sorgeix per fer complir les directives europees, emergeix com a producte del debat ideològic que s’està produint en el si del feminisme al voltant de la pornografia i la sexualitat. La filòsofa i escriptora Clara Serra exposa una retrospectiva d’aquesta tensió de manera nítida i eloqüent a El sentido de consentir (Anagrama, 2024).
Als anys 80, el feminisme es va veure immers en un debat intens i polaritzador conegut com les «Sex Wars», un conflicte intern que va enfrontar les feministes envers la qüestió de la pornografia i la sexualitat. Un sector, encapçalat per figures prominents com Catharine MacKinnon i Andrea Dworkin, advocava per la prohibició de la pornografia. Per a MacKinnon i Dworkin, la pornografia no era simplement un producte degradant; la consideraven una forma de violència contra les dones que perpetuava la dominació masculina i fonamentava la desigualtat de gènere.
Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari
La facció antipornografia va formar aliances inusuals amb sectors conservadors i religiosos (moralistes), amb l’objectiu comú de promulgar lleis restrictives sobre la pornografia als Estats Units. Una coalició sorprenent que reflectia la convergència d’interessos en la regulació de la moralitat pública. MacKinnon i Dworkin sostenien que la pornografia deshumanitzava i objectificava les dones, erosionant qualsevol possibilitat d’igualtat i justícia, i, per tant, havia de ser erradicada per aconseguir una veritable emancipació.
En contrast, feministes com Gayle Rubin van defensar vehementment la llibertat sexual i van criticar la tendència moralista de regular la sexualitat. Rubin i les seves seguidores argumentaven que la censura i la prohibició no eren solucions viables per als problemes de desigualtat de gènere. En la seva opinió, el feminisme antipornografia simplificava excessivament la sexualitat humana, reduint-la a una narrativa de violència i victimització que desposseïa les dones de la seva agència i autonomia. En considerar que tot sexe heterosexual era inherentment violent, aquestes feministes antiporno invalidaven el consentiment de les dones, perpetuant una visió de la dona com a víctima eterna.
Avui dia, l’èmfasi en el consentiment afirmatiu té arrels profundes en les idees de MacKinnon i Dworkin, que argumentaven que, en una societat patriarcal, les dones no podien consentir de manera autèntica. Tot i que aquest enfocament ha donat forma a polítiques modernes i discursos sobre el consentiment, també planteja riscos significatius. Hi ha el perill que el feminisme, en el seu intent de protegir les dones, promogui una expansió del sistema penal i carcerari. En centrar-se en mesures punitives en lloc de canvis estructurals, correm el risc de reforçar un aparell repressiu que, històricament, ha perjudicat les comunitats que el feminisme busca defensar.
Aleshores, la pornografia és bona o dolenta?
El feminisme antiporno dona suport a les mesures restrictives per a l’accés a la pornografia, a la qual associen a la prostitució, i anima a estrendre-ho a totes les edats.
La narrativa que relaciona la pornografia amb la prostitució és habitual en els discursos i argumentacions del feminisme antipornogràfic. Verbigràcia, Laura Cuesta, recolzant-se en un informe de la Federación de Mujeres Jóvenes, va escriure un article pel diario El Público titulat «Onlyfans: el nou imperi milionari del «proxenetisme modern»» on afirma que
OnlyFans també s’ha convertit en una nova forma d’explotació sexual que va més enllà d’un vídeo o una foto. Segons l’informe, la plataforma utilitza els mateixos patrons de la prostitució, com la reproducció del sexisme, la violència sexual i una dominació masculina atroç. De fet, les investigadores adverteixen que la indústria proxeneta s’està beneficiant d’aquesta mena de noves tecnologies per a poder arribar a les dones joves i crear espais per a exercir la prostitució.
El feminisme antiporno considera el contingut pornogràfic com degradant per a les dones i perpetuador de la violència i la desigualtat de gènere, per això proposa la censura i eliminació d’aquest contingut. Mentrestant, el feminisme anticensura, més obert a les potències positives del contingut, proposa alternatives com el postporno o la pornografia feminista com a formes de subvertir els codis tradicionals.
Per a Alpízar, en centrar-se en el producte audiovisual, el contingut en si mateix, ambdues postures assumeixen que el poder transformador (negatiu o positiu) resideix inherentment en les imatges, sense considerar necessàriament els processos socials més amplis concèntrics.
Per això Alpízar proposa que observem la pornografia no com un simple objecte estàtic, sinó com un procés relacional en constant evolució. L’autora ens convida a una reflexió profunda: la pornografia no és una entitat amb característiques immutables, sinó un fenomen que adquireix el seu significat en la interacció amb l’entorn social, cultural i històric.
L’enfocament que proposa Alpízar ens allunya de la trivial dicotomia moralista de «bo» o «dolent» i ens porta cap a una comprensió més matisada de la seva producció, circulació i interpretació. La pornografia es converteix en un text viu, un camp de batalla ideològic, on cada acte de visualització és un acte d’interpretació.
Desafiaments de les apps antiporno
Tècnicament és inútil. Hi ha moltes maneres senzilles de saltar-se el control. Qui tingui interès ho trobarà i ho compartirà.
Al Regne Unit el Digital Economy Act tenia una mesura semblant. Es va abandonar per qüestions tècniques i de privadesa (denunciat per Open Right Group). https://t.co/TlJezKIpSl
Encara que aquest tipus d’aplicacions poden ser útils, la seva efectivitat depèn sobre manera de la seva implementació i de la cooperació dels usuaris. Els menors amb suficient coneixement tecnològic podrien trobar maneres de superar els filtres.
Per altra banda, un dels majors reptes que afronten aquestes aplicacions és la verificació d’edat. Segons assenyala El Mundo, la verificació mensual pot resultar incòmoda per a molts usuaris adults, que poden sentir-se frustrats per haver de renovar constantment la seva acreditació.
La privacitat és una altra preocupació important. Per funcionar correctament, l’aplicació demanda una gran quantitat de dades personals. Tenint en compte que el seu ús és per accedir a pornografia, si aquestes dades es filtressin públicament podrien destruir reputacions —recordem si no la definició de «màquina del fang» d’Umberto Eco.
Malgrat que la Comissió Europea assegura que s’han establert garanties clares per protegir la privadesa dels ciutadans, els defensors de la privacitat s’han mostrat preocupats perquè les mesures per complir les directrius europees condueixin a una vigilància massiva, erosionant la confidencialitat de les comunicacions privades.
Reacció a la tecnosfera: educació i sensibilització
A X, la reacció dels usuaris i usuàries no s’ha fet esperar. La decisió del govern ha revivat el debat entre feministes antiporno i les feministes prosex. Més enllà d’això, la majoria s’han mostrat incrèduls davant la mesura:
¿Empezaron diciendo que era para proteger a la infancia y ahora quieren controlar las veces que las personas adultas entran a webs porno? Me pinchas y no sangro. https://t.co/BRynI3BanX
També hi ha qui ha manifestat que, més enllà d’eines tecnològiques, és fonamental que el govern desplegui mesures en l’àmbit de l’educació contínua sobre sexualitat i pornografia.
Si el problema no és quants cops entres a veure porno. El problema és quin tipo de porno mires, a quina edat el mires i quina educació sexual tens. Com sempre, buscant el camí fàcil i les mesures populistes. El porno per se no és el problema. És la cultura de la violació.
La verdad es que estaría genial que el gobierno simplemente invirtiera en educación sexual que los adolescentes heteros siguen creyéndose que si la sacas a tiempo antes de correrte no hay riesgo de embarazo y los LGBT sólo pueden aprender sobre temas sexuales en internet
L’editorial valenciana La Caja Books acaba de publicar un llibre excepcional: un recull de textos escrits per diverses autores que reflexionen sobre l’actual «era dels memes». Coordinat per Álvaro L. Pajares, aquest llibre reuneix les perspectives i anàlisis de Clara Arnanz, Patri Di Filippo, Aitor González, Mikel Herrán, Alba Lafarga, Francisco Martorell Campos, Guillermo Pérez i Proyecto UNA. Aquest llibre, essencial per entendre com funcionen aquests complexos i útils artefactes culturals, ofereix una visió aprofundida sobre com els memes es converteixen en una eina clau per apuntalar els relats i construir sentit amb l’objectiu de guanyar l’hegemonia.
La meva conclusió: aquesta campanya ha generat pocs mems espontanis per la desafecció política (amb excepcions com perro sanche) i força mems professionals (com @pdrsnche o els shitposting al TikTok de Sumar) pic.twitter.com/i04yvkvqqa
El paper dels memes en la campanya electoral del 23J
La influència dels memes en la política ha guanyat interès en els darrers anys. En la campanya electoral del 23J, els memes estan jugant un paper important entre les generacions més joves, generant debat i compartint idees clau en forma de continguts sarcàstics, humorístics i visualment atractius. El passat diumenge 26 de juliol el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va organitzar, en el marc de l’activitat Diumenges al pati una xerrada sobre memes i política amb la participació d’Alba Lafarga (@AlbaLafarga), Patri Di Filippo (@adasarter) i el mateix Álvaro L. Pajares (@policiadelafect), una oportunitat per analitzar el fenomen amb més profunditat.
Els principals memes de la campanya
Els ponents van comentar els memes més destacats d’aquesta campanya; aquells que han aconseguit destacar i captar l’atenció dels votants. Entre ells, un dels més populars va ser el meme de «perro sanxe», en referència al candidat del Partit Socialista, Pedro Sánchez. Aquest meme va sorgir d’una anècdota televisiva i va adquirir gran ressò a les xarxes socials. De manera similar, elshitposting de Sumar fa servir imatges adorables de gatets que es posen happy, happy, happy per promoure el vot al partit de Yolanda Díaz. Així mateix, un altre lema significatiu en aquesta campanya és el «que te vote Txapote», nascut d’una entrevista televisiva i popularitzat per Isabel Díaz Ayuso en un míting del PP.
Una farmacia del paseo de Las Damas, en el centro de #Zaragoza, amanece con el "que te vote Txapote". Desde la farmacia apuntan a que ha sido un hackeo.
Una de les característiques més rellevants d’aquesta campanya és la manera en què els memes han evolucionat i canviat al llarg del temps. Encara que no s’han produït una gran quantitat de memes, els pocs que han sorgit han experimentat canvis significatius durant la precampanya i el període de campanya. Per exemple, l’esquerra política ha aconseguit apropiar-se del meme de «perro sanxe», transformant la seva significació inicial i traient-li la connotació negativa que l’oposició hi havia associat.
A mi lo de “perro sanxe” me flipa porque por un lado está tuiter-facha que lo usa como insulto y luego estamos los que lo hemos resignificado y en nuestra cabeza es ya casi una muestra de afecto jajajajaja 🫶🏻🐶 pic.twitter.com/uyEsmU2xwI
Un aspecte fascinant que es va explorar en la xerrada és el fenomen del «creuament de tendències». Aquest fenomen es manifesta quan diversos temes en tendència es combinen, donant lloc a memes que barregen diferents capes de significat. Això resulta en continguts visuals creatius i amb múltiples interpretacions. Hem vist memes que fusionen els fons de cartellera de la pel·lícula Barbie amb Pedro Sánchez, representant-lo com si fos Ken. També s’han creat memes que fan servir moments de la sèrie d’HBO Succession per reaccionar a esdeveniments de la campanya.
La importància dels memes com a eina política
Els memes s’han convertit en una eina poderosa per a la comunicació política moderna. Amb la seva capacitat per arribar a un ampli públic i comunicar missatges d’una manera divertida i fàcil de compartir, els memes tenen un impacte significatiu en la forma com percebem els candidats i les propostes polítiques. Equips sencers de guerrilla digital col·laboren amb les formacions polítiques de tot el ventall ideològic per construir hegemonia des de la broma fàcil i viralitzable. Les imatges, els eslògans i les idees que es difonen a través dels memes tenen el poder de canviar l’opinió pública i influir considerablement en les decisions electorals.
Memeceno
El recull de textos publicat per La Caja Books és una obra essencial per a aquelles interessades en comprendre com els memes es converteixen en una eina indispensable per construir relats i influir en la política actual. La campanya electoral del 23J està demostrant que els memes poden tenir un paper determinant en la manera com s’aborden les narratives polítiques i, a més, com s’apropien dels temes en tendència per crear continguts creatius i amb una forta càrrega de significat.
Segurament aquests dies la teva timeline de Twitter també està plena de vídeos de TikTok amb dones joves que actuen com a nines autòmates. Quan un contingut concebut per a una plataforma es desplaça a altres pot arribar a ser extremadament confús i difícil d’interpretar i classificar. Bàsicament, això equivaldria al dit «el que passa a TikTok es queda a TikTok».
Per això en aquest article t’explicarem què és l’NPC Streaming, per què està triomfant tant i quines són les seves ombres —més enllà del cringe aparent.
L’NPC Streaming, un fenòmen de TikTok
La varietat de formats que ofereix TikTok són possibles gràcies a les funcionalitats de la plataforma i la versatilitat per adaptar-se a les noves formes d’interacció entre creadores de contingut i usuaris. Per exemple, a través de TikTok LIVE les creadores de contingut —de més de 18 anys— poden interactuar amb les seves audiències en directe, així com intercanviar-se regals (diners) per expressar l’estima al contingut de manera instantània.
Dit d’una altra manera, de la mateixa manera que Twitch o YouTube, TikTok brinda la possibilitat de monetitzar les transmissions en directe a través de la seva aplicació. El fet que la majoria dels usuaris que consumeixen contingut de TikTok (el 43,3%) es trobin en el rang d’edat entre 18 i 24 anys, juntament amb les característiques pròpies de la plataforma que ofereix contingut en format snack, centrat en temes determinats i amb tendències limitades, fa que les emissions en directe a TikTok siguin singulars, proporcionant avantatges específics a certs comportaments i accions en comparació amb altres plataformes.
Un exemple recent de TikTok LIVE i del tipus de contingut que prolifera. També hi solen haver directes de nois i noies canònicament belles dinant, sopant o maqullant-se i responent preguntes dels usuaris.
Entrant en matèria, la transmissió d’NPC és un format de transmissió en directe a TikTok —tot i que anteriorment ja havia aparegut a Twitch— on l’emissor actua com un Non-Player Character (NPC) o «Personatge No Jugable» (PNJ), imitant les animacions inactives. Els NPC o PNJ són personatges de videojocs que no són controlats per jugadors humans. Normalment, estan programats per seguir un conjunt limitat de comportaments i no poden pensar o actuar de forma independent. Les tiktokers que transmeten actuant com a NPC, així doncs, només diuen alguna cosa, fan una onomatopeia o realitzen una acció específica quan reben un regal, canviant l’acció o la frase en funció del regal.
Tornant al tema que ens ocupa, el fenomen del NPC streaming va experimentar un creixement notable l’any 2022, gràcies a l’impuls dels primers streamers de TikTok com Natuecoco, una tiktoker japonesa que durant les seves transmissions en directe, sovint actua com un NPC, fent petits salts o fent una «animació inactiva», reaccionant només quan rep un regal. La comunitat de TikTok va atorgar-li el títol oficial d’NPC.
Les transmissions d’NPC es van popularitzar cada cop més al llarg del 2023 i van començar a guanyar popularitat fora de TikTok quan Pinkydoll, tiktoker i youtuber quebequesa, va publicar una compilació de les seves pròpies transmissions d’NPC a YouTube, aconseguint més de 27.000 visualitzacions en tres mesos.
La BBC News, amb signatura de Joe Tidy, va publicar el juliol de 2019 una nota titulada «Els joves fans de TikTok ‘explotats’ per regals digitals». Aquesta notícia convida a reflexionar sobre qüestions ètiques i socials en relació amb funcionalitats com TikTok LIVE.
L’ús de regals digitals per aconseguir avantatges, com ara obtenir el número de telèfon personal d’un influencer, posa de manifest el poder que tenen aquests creadors de contingut sobre els seus seguidors. Aquesta relació de poder pot ser explotada si no hi ha límits clars i una regulació adequada. Cal reflexionar sobre com es pot equilibrar la capacitat d’influència i evitar l’explotació de les audiències joves.
D’altra banda, la voluntat d’obtenir avantatges o reconeixement per part dels usuaris a través del regals digitals i la creixent monetització de les xarxes socials pot generar una cultura en què els joves sentin que han de pagar per aconseguir l’atenció i l’apreciació dels altres. És important debatre sobre els valors i les expectatives que s’estan promocionant i si aquest model de negoci és sostenible a llarg termini.
La notícia també ressalta la presència de menors d’edat a TikTok, tot i que és contrària a les normes de l’aplicació. Això planteja interrogants sobre la necessitat de restriccions d’edat més estrictes i la responsabilitat compartida entre les plataformes, els progenitors i la societat en general per protegir els infants i garantir un ús responsable de les xarxes socials.
Bizarrap ha llençat una de les Bzrp Sessionsmés esperades pels fanàtics d’arreu del món. Es tracta de la col·laboració amb Shakira, que es portava gestant des que la cantant colombiana va felicitar Bizarrap pel seu aniversari a Twitter. Els rumors van esclatar…
Aleshores, Shakira ja s’havia separat oficialment del pare dels seus fills i exfutbolista Gerard Piqué, després que la premsa rosa revelés que el també empresari estava mantenint una segona relació sentimental amb Clara Chía, una jove de 22 anys empleada de Kosmos —empresa propietat de Piqué.
Com sempre, les sessions de Bizarrap venen carregadetes de missatges creuats, indirectes (o directes, segons com es miri), escarni i molta ironia. Generalment són els artistes més grans com Residente, qui utilitzen el canal que els hi ofereix Bizarrap per iniciar beef amb altres artistes. Això té tot el sentit, perquè un artista petit o mitjà mai s’arriscaria amb provocacions que poden tenir conseqüències nefastes per la seva carrera.
En aquest cas, el cantant porto-riqueny va utilitzar la plataforma per mortificar el cantant de reggaeton J Balvin, després que entre els dos cantants llatins hi hagin hagut frecs respecte als Grammys i els valors que hi ha darrere del rap com a gènere musical.
Voy a rebajarme con un bobolón Que le canta a SpongeBob y a Pokémon La copia de un clon, el Logan Paul del reggaetón Esto e’ más bajo que eyacular sin erección
Residente: Bzrp Music Sessions, Vol. 49
És veritat, però, que artistes com Nathy Peluso van aprofitar el micròfon del productor argentí per menysprear —com es fa típicament en el gènere del trap— els trapers argentins. Un cant que, més enllà d’invocar la masculinitat fràgil dels trapers que tant ostenten de virilitat,empodera les dones traperescom ella dins d’un circuit cada cop menys masculinitzat.
Quiero ver a esos gallito’ matando a una cucaracha (ja) Con dos caramelito’ el nene se me empacha Pa’ decir la verdad no necesito estar borracha Tu honestidad barata no me baja la bombacha
Nathy Peluso: Bzrp Music Sessions, Vol. 36
Després de l’èxit collit amb la col·laboració de Quevedo, Bizarrap havia posatles expectatives molt altes. Amb cada nova sessió, el productor argentí se supera i aconsegueix col·locar els hits en primer lloc als rànquings d’escolta, tant a YouTube com a Spotify com a iTunes.
A la una de la matinada (hora europea), el vídeo de la BZRP Music Sessions #53 es feia públic i les xarxes començaven a treure fum. No seria fins a primeres hores del mati del dia d’avui que l’atribut «mític» d’aquest producte cultural es començaria a construir.
No només és una cançó plena de referències a la seva exparella, Gerard Piqué, i a l’amant, Clara Chía; sortint-se de la tònica que la companyia de comunicació de la cantant internacional havia seguit fins ara, Shakira valora la situació en la qual s’ha quedat després d’aquesta ruptura: vivint amb «la sogra» en el mateix xalet, la premsa a la porta de casa i el deute milionari a la hisenda espanyola —que puja a la xifra de 14,5 millons d’euros.
En fi, l’artista ens regala una versió temàtica més directa, personal i menys positiva del despit d’una persona desenganyada davant la traïció amorosa. Si «Despechá» de Rosalía anima a sortir a ballar i passar-s’ho bé davant el mal tràngol de la ràbia i l’enuig davant la traïció, la nova cançó de Shakira vol trepitjar la moral pública ja posada en judici de l’exjugador del FC Barcelona.
Més enllà del morbo, a Twitter ja s’han agrupat algunes reaccions que valoren la cançó de l’estrella internacional, però no musicalment, sinó èticament. La situació que genera fer públic el ressentiment per la teva exparella, havent-hi fills pel mig.
Imagineu-vos ser Milan i Sasha, i avui haver d’anar a cole.
Una estrella mundial fent-li bullying explícit a una tia de 22 anys amb nom i cognoms en comptes de centrar-se en el seu exmarit… i la gent rotllo ❤️ Shaki reina ❤️
Això de culpar a la “nova”, dient-li que és petita, quan la tipa era anònima fins fa dos dies, ningú no l’ha cuidat o protegit és mega patriarcal. A més, la dimensió d’aquesta crítica pot tenir una gran pressió psicològica que em sembla difícil de suportar. pic.twitter.com/5AbYpkyrKn
Com si Shakira sabés que aquestes crítiques podrien caure, a la lletra ja afegeix una reflexió quasifilosòfica sobre la culpa:
Entendí que no es culpa mía quе te critiquen Yo solo hago música, perdón que te salpique
Shakira: Bzrp Music Sessions, Vol. 53
Acabant el «salpique» amb una separació musical en mig de la paraula —«sal-Piqué»— perquè quedi clar a qui s’està referint, per si no s’havia pillat encara. (Si voleu accedir a totes les referències indirectes o molt directes que hi ha al videoclip, no us perdeu el fil d’aquesta tuitaire on les enumera:)
Hilo de todas las referencias que voy encontrando en Sesión #53 de Bizarrap con Shakira: pic.twitter.com/0Fgb1wbVCb
No falten tampoc les reaccions de persones que, distanciant-se de la polaritat popculture #TeamShakira o #TeamPiqué, recorden que, molta broma amb el tema de facturar, però que la cantant pagui:
En fi, està bé tirar-li al teu ex (amb menció a la sogra inclosa) malgrat que ho puguin sentir els teus fills? És correcte mencionar a l’amant amb qui et va enganyar el teu ex quan hi ha una clara diferència de poder?
El govern d’Espanya ha llançat aquest desembre una nova aplicació per accedir —per fi— a una gran varietat de documents i informació relacionats amb l’administració pública de manera centralitzada. L’aplicació, desenvolupada per la Secretaria de Digitalització i Intel·ligència Artificial del Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, va romandre en període de prova durant la tardor. Mig milió de ciutadans van testejar Mi Carpeta Ciutadana, proposant canvis per millorar-ne l’experiència d’usuari i les funcionalitats de l’app.
Ja pots descarregar-te l’aplicació a través de Google Play o Apple Store. Per accedir a la teva carpeta pots fer servir diferents mètodes d’accés, com per exemple el PIN Cl@ve, que s’acostuma a utilitzar per fer altres tràmits administratius.
Les funcions principals de l’aplicació estan dividides de moment en vuit apartats temàtics, però es preveu aplicar millores i mantenir actualitzada l’app cada parell de mesos de forma indefinida, afegint-hi noves funcionalitats i sumant contingut d’altres organismes.
Educació i Formació: Consulta de titulacions, beques, matriculacions, i altres tràmits.
Ciutadania i Residència: Consulta de dades d’identitat i documents, el domicili segons les dades del padró, i comunicació de canvi de domicili.
Treball i Prestacions: Consulta de vida o situació laboral, d’informació sobre prestacions socials, de desocupació o dades de jubilació, a més de serveis per a treballadors públics i opositors.
Salut i Assumptes Socials: Consulta de la Història Clínica Digital del Sistema Nacional de Salut, informació sobre discapacitat o dependència, i certificats, com el de la covid.
Situació Personal i Familiar: Descàrrega de justificants d’absència d’antecedents penals o d’absència de delictes de naturalesa sexual, consulta del títol de família nombrosa, i altres tràmits.
Vehicles i transport: Consulta de dades del conductor i balanç de punts i dades del vehicle.
Habitatge: Consulta de dades referents als béns immobles urbans o rústics en propietat, descarga de certificacions cadastrals.
Transparència: Consulta de les dades personals intercanviades entre les administracions.
Era temptador fer-li escriure aquest breu article al ChatGPT, però en el moment en què ho hem intentat, el servidor estava col·lapsat:
A lot of people are checking out ChatGPT right now. We’re doing our best to make sure everyone has a chance to try it out, so please check back soon!
I és que no és fàcil «escalar» una web per a respondre a més d’un milió d’usuaris nous en menys d’una setmana.
El 30 de novembre passarà a la història com el dia que es va llençar el ChatGPT al gran públic. En aquest article expliquem què és i d’on surt aquesta intel·ligència artificial tan sorprenent com amenaçant. Endavant!
Què és i què hi ha darrere del ChatGPT-3?
Per a molts i moltes aquests darrers dies el ChatGPT ha estat el gran tema o trending topic a xarxes i en especial a Twitter. Per altres, més que un altre tema mediàtic, aquesta nova release d’OpenAI és directament una revolució sense precedents a la història de la tecnologia.
Segons l’article de la Viquipèdia en català, el ChatGPT «és un prototip de chatbot d’inteligència artificial centrat en la usabilitat i el diàleg». D’aquí sorprenen dues coses, la primera és que només es tracta d’un prototip (!) i la segona és que el català és un dels 5 idiomes que en el moment d’escriptura d’aquest article ja té un article per aquest projecte radicat a Silicon Valley (junt amb l’anglès, l’alemany, el xinès i el japonès; ens sembla prou representatiu de la vitalitat de la Viquipèdia en català).
L’algoritme del ChatGPT ha sorprès per la rapidesa, la coherència i la consistència de les seves interaccions amb els usuaris. Això és gràcies a un large language model (LLC o gran model de llenguatge) que, a partir d’una tecnologia anomenada «transformadors», és capaç de processar i generar llenguatge natural, o sigui, de parlar i entendre el llenguatge humà d’una manera similar a com ho faria un humà. No és que la màquina darrere la web estigui «raonant» d’una forma humana, sinó que l’algoritme, després de ser «entrenat» massivament amb molts terabytes (TB) d’informació seleccionada i d’interaccions amb humans, és capaç de donar respostes als usuaris que realment fan patxoca. I no para d’aprendre.
Un dels trets que oferia aquesta versió i que ha sorprès més és la capacitat de mantenir un diàleg consistent i no només oferir respostes aïllades a cada pregunta. Durant la conversa pots referir-te a respostes que el chatbot t’ha donat unes línies més a dalt i pots fer referència al metallenguatge (el llenguatge emprat per del llenguatge del bot); la màquina et seguirà la conversa amb naturalitat. Prou impressionant.
Per tant, a efectes pràctics és com parlar amb un robot amb un coneixement enciclopèdic que té algunes limitacions i que en última instància no pensa com a un ésser humà. Això si, «conscient» de les mateixes limitacions, aquesta versió 3.5 del chatbot no té novetats del món des de 2021; quan se li pregunta per temes polèmics o d’actualitat, respon que no té aquesta informació o s’estima més no respondre.
Algunes de les aplicacions d’aquesta versió del ChatGPT ja són:
Cercar a Google o DuckDuckGo
Esclarir conceptes científics o fins i tot filosòfics
Programar dictant-li què necessites amb llenguatge natural
Entendre un codi o línies de codi traduint-les a llenguatge natural.
Fer comandes al DALL-E
Aconseguir receptes de cuina
Narrar històries gracioses o romàntiques
Resoldre els deures (de l’escola, institut o universitat)
Escriure articles per a la pàgina web de la teva plataforma d’activisme digital.
Un sistema que encara està aprenent
Tot i així, els usuaris s’han adonat que tot i que en general dona bones respostes per a sortir del pas, quan el pressiones en un tema del qual ets expert veus que el ChatGPT realment no entén el que diu i es limita a donar respostes genèriques i sovint errònies. Tot seguit, quan li fas veure l’error que acaba de cometre, també fa veure que sent culpa.
Com moltes critiquen a xarxes, és un perill antropomorfitzar un algoritme que no entén i molt menys sent com un ésser humà: no s’ha d’oblidar la dimensió social i econòmica del ChatGPT i el fet que el més d’un milió d’usuaris que ja han jugat amb ell estan ajudant a entrenar i estan millorant encara més l’aprenentatge autònom d’aquesta intel·ligència artificial. És innegable que s’està creant un monstre d’alt valor econòmic que tot i ser encara d’accés gratuït pot convertir-se en una eina perillosa per als interessos d’uns pocs.
"Se pone triste". En serio? La de personas inteligentes que confunden lo que ellos proyectan sobre la #IA con lo que realmente hace es preocupante. Dejemos de mitificar y antropomorfizar procesos de datos, por favor 🙏#NLPhttps://t.co/2Z8tMeV0Ga
El perill de biaixos en l’última versió del chatbot d’OpenAI és el mateix que en qualsevol intel·ligència artificial: la màquina adopta els biaixos (racisme, homofòbia, classisme o masclisme) que estan reflectits en les dades —textos, en aquest cas— amb les quals s’entrena. Tot i que en aquesta última versió, la IA es nega a respondre educadament algunes preguntes, van sortint exemples d’usuaris a la xarxa que sí que reben respostes amb prejudicis de tota mena.
#ChatGPT tries to be non-sexist on the surface, but sexist biases are deeply rooted in I guess most training databases. pic.twitter.com/b5tIUoTJOf
— Daniel Arteaga (@dnlrtg.bsky.social) (@dnlrtg) December 6, 2022
Com sempre diem a ciberpoder.net/, no hi ha una postura política neutral per a la tecnologia. Som els usuaris que hem de criticar des del primer dia qualsevol signe de discriminació i no conformar-nos amb l’efecte wow de les novetats tecnològiques.
Dit això, ens ha agradat que ja des d’un inici el ChatGPT contesti en català. Té alguns errors i traduccions desafortunades, però entenem que és part del seu aprenentatge.
Finalment he provat ChatGPT d'OpenAI (https://t.co/7HCUVPGJdo). El meu consell és que el proveu vosaltres mateixos: divertiu-vos i deixeu-vos sorprendre 🤯. Obro 1 petit fil amb exemples en català i algunes observacions. No és exhaustiu, però si il·lustratiu del que pot fer
