L’Internet. Aquesta eina que en qüestió de trenta anys s’ha convertit en un dels pilars fonamentals que sosté la nostra civilització. Una tecnologia que ens permet estar en contacte quasi instantani amb qualsevol indret del món. Un clic i milers de quilòmetres semblen esfumar-se. L’Internet és aquesta monstruosa teranyina de la qual no en sabem gairebé res, però que alhora, hi dipositem tota la nostra confiança i identitat. Tota la nostra fe cega. Deixem-nos ja de cristianismes o islamismes; l’autèntica religió amb més adeptes avui dia és la WWWisme. I els seus grans beneficiaris —Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft; GAFAM pels amics— són, actualment, les corporacions globals amb un capital de més valor. Ho sento, Vaticà, però ja no talles el bacallà.
Però amb quin objectiu va néixer l’Internet? Doncs d’una idea molt senzilla: la de poder compartir informació entre dospunts allunyats. D’igual a igual. De tu a tu. S’ha aconseguit? Sí, i de quina manera. «Si em punxen no em treuen sang», hagués dit Tim Berners-Lee l’any 1989 si hagués presenciat la final del videojoc League of Legends del 2019, on més de 44 milions de persones van seguir l’esdeveniment en streaming des de casa seva. Ara bé, podríem dir que dècades després l’Internet segueix servint per allò que va ser creat? Quan l’any 1971 es va inventar el correu electrònic, l’Internet gairebé es basava únicament en l’enviament d’aquests trossos de text. Llavors encara no podíem visualitzar pàgines allotjades en servidors com els actuals, que estan disponibles 24/7 i sempre amb ganes de donar-te allò que més necessites, com els pakis que et salven el cul quan una nit random de birres se t’escapa de les mans. L’Internet el formaven un grapat de científics nord-americans, que compartien informació entre si. No va ser fins a principis dels noranta que la World Wide Web es va fer popular; és el moment on neixen els web browsers que permetien assimilar gràficament i de manera atractiva el contingut que algú, des de qualsevol racó del planeta, et volia mostrar. Arribava l’obertura de l’Internet al món. Qualsevol persona sense coneixements informàtics podia accedir-hi a través de simples clics a la pantalla del seu PC. Els ordinadors personals i l’Internet es van desplegar arreu del planeta de manera desorbitada. La història de la humanitat estava a punt de canviar per sempre.
L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués.
Des del moment en què l’Internet és accessible als països rics, la xarxa se’ns presenta com el gran espai de la informació, de la igualtat i del coneixement. Dóna a cadascú la possibilitat de connectar-se arreu i accedir lliurement a qualsevol mena de contingut, tothom és igual. Sobre el paper. Perquè, malgrat aquesta primera i honrada idea inicial, l’obertura de l’Internet a tots els nivells de la societat de consum comporta una flamant i suculenta oportunitat de negoci que els més poderosos no deixaran escapar. És el moment on apareix la dialèctica «servidor-client». Master-slave. Aquesta nova jerarquia entre usuàries i màquines trenca la relació d’igual a igual; a partir d’aleshores algú serveix un contingut i uns altres hi poden accedir. L’Internet deixa de ser un lloc on compartir sense ànim de lucre. Comença l’era de la seva capitalització. Qui tenia els diners per pagar els servidors, tenia el poder d’explicar la seva veritat al món i donar-li la forma que més li convingués. El núvol, abans translúcid, on passava la llum dels raigs del Sol, s’estava transformant, de mica en mica, en una entitat grisa i opaca. El somni de la llibertat s’havia perdut pel camí. Però no tot eren males notícies: arribaven els anys 2000, i amb ells, un bri d’esperança que ens deixà un llegat importantíssim.
Juny de 1999. Aquí encara pagàvem impostos en pessetes al govern d’Aznar, i allà, els Estats Units ja estaven maquinant bombardejar Iraq. Entra al terreny de joc Napster, pionera en el camp de les xarxes P2P (peer-to-peer). I què és exactament això? Doncs un tipus de xarxa que s’implementa dins d’una arquitectura distribuïda de computadores connectades entre si equitativament, anomenades peers. Aquests peers tenen tots els mateixos privilegis, i són partícips, de manera equipotent, de les operacions que se’n deriven. Eing? Molt senzill. Que si en Jordi vol descarregar-se una cançó en MP3 que l’Arnau té al seu disc dur, l’Arnau en lloc de pujar-la a un únic servidor per posteriorment fer-la accessible a tothom, demanarà ajuda a tots els seus amics peers que ja tenen aquest mateix fitxer, per tal que en comparteixin un trosset petit al seu amic necessitat Jordi. D’aquesta manera ell ajuntarà tots aquests bocins i podrà escoltar el temazo. El filtre que suposa passar pels servidors, on es gestiona i restringeix la informació, ja no hi és. Passem a tenir un sistema sense duanes, és a dir, a compartir el que vulguis lliurement entre milers de peers, sense intermediaris. La democratització del coneixement. D’igual a igual. Us sona? La idea original de l’Internet havia tornat. Senzillament, Napster era el programari que ho feia possible. Una allau de gent va començar a utilitzar la plataforma per compartir música i, en qüestió de mesos, els grans segells discogràfics van emprendre accions legals. El mediàtic judici contra Napster va fer pujar la seva popularitat fins a arribar al punt en què una de cada cinc usuàries de l’Internet feia servir la plataforma. Una xifra estratosfèrica. Malgrat el seu tancament dos anys i mig després, Napster va obrir una escletxa irreversible dins la comunitat online. Totes recordareu eMule o Ares a casa nostra i el in_the_end_linkin_park_free_download.mp3. Va ser l’època també del controvertit Copyright i de la persecució descarnada de les grans multinacionals contra qualsevol tipus d’intercanvi a cost zero. Aquella revolució digital va crear una cultura crítica; eines com Viquipèdia, o el sistema operatiu Linux juntament amb el moviment de programari lliure es van popularitzar. Tanmateix, durant tot aquest rebombori va haver-hi un actor que en va sortir especialment beneficiat.
El dimarts 23 d’octubre del 2001 Steve Jobs va presentar l’iPod. I va tenir els sants pebrots de vendre’l com una «autèntica revolució», tot i que els reproductors mp3 ja feia temps que sonaven. Quina va ser la jugada mestra d’Apple? De cara a l’exterior, es van posicionar al costat de la llibertat de descàrrega i van declarar la guerra al Copyright, però no deixava de ser un farol. Aprofitant la mediatització del debat al dret a còpia que va sorgir arran del judici a Napster, Apple aprofità per adoptar una imatge «rebel» que va portar la poma a omplir portades de molts diaris. La figura dels «nois dolents» sempre ha estat una magnífica estratègia de màrqueting. La realitat és, però, una altra. De portes endins, van utilitzar el seu poder d’influència per parlar d’amagat amb les discogràfiques i recordar-los-hi que no podien declarar la guerra a la tecnologia, i que, si es posaven del seu cantó, guanyarien la batalla. Dit i fet. La nova plataforma digital iTunes permetia comprar la música «legalment», i mentre les discogràfiques la promocionaven, finalment tenien llum verda per anar contra qualsevol xarxa d’intercanvi oberta. La carambola perfecta. A veure si n’aprenem, Puigdemont; aquesta sí que és una jugada mestra. Així doncs, a partir d’aquell moment els serveis de subscripció de pagament van anar guanyant terreny en detriment de les pàgines P2P, que van quedar en segon pla. Malgrat tot, l’època daurada de Napster i tots els valors que representava van marcar per sempre tota una generació d’internautes.
Han passat molts anys, però… com estem avui en dia? El tràfic a l’Internet ha experimentat un creixement exponencial de tal nivell que avui dia ja es pot dir que és el primer negoci mundial. Amb la millora substantiva de les velocitats de connexió, hem deixat de banda les descàrregues tradicionals per donar pas a l’streaming. Les opcions tan legals com il·legals s’han multiplicat i actualment ja tothom coneix YouTube, Spotify o SeriesPepito(fins que la van tancar; o series.ly, fins que la van tancar; o SeriesYonkis, fins que la van tancar; o qualsevol altra plataforma gratuïta, fins que, guess what?, la van tancar). Les xarxes P2P també han evolucionat i aquests últims anys la comunitat d’usuàries ha popularitzat l’ús del protocol BitTorrent, amb la consegüent persecució judicial a pàgines com The Pirate Bay, sense èxit. Recordeu que, al món de l’Internet, no es poden posar portes al camp.
«Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses.
Centrem-nos, però, en el gegant audiovisual Netflix. Quants de vosaltres heu proposat veure una peli a casa vostra, i heu obert Netflix per «a veure què hi ha»? I no només això, sinó que a l’hora d’escollir la pel·lícula o sèrie, no heu anat a buscar un títol en concret, sinó que us heu deixat portar per les «recomandaciones», que si Netflix les recomana, deuen molar. Tot ben còmode, ben mastegat, per no haver de pensar gaire. Potser a primer cop d’ull no es veu, però aquí hi ha un problema i dels grossos.
En primer lloc, l’enorme incongruència que representa haver de passar pel filtre d’un servei privat en mans de ves-a-saber-qui per tal de mirar una peli. Què passa? Que si no està a Netflix ja no existeix? I no estem parlant de triar unes sabates o unes altres. Estem parlant d’una obra artística amb tota una intencionalitat i sensibilitat al darrere. Bé, potser no és el cas de Vin Diesel a Un canguro superduro. Però ja ens entenem. És això el que volem? Deixar la cultura en mans del pur interès econòmic d’uns quants que decideixin el que s’ha de veure i el que no? A nosaltres ens sembla una salvatjada.
I, en segon lloc, el fet de deixar la nostra tria a les mans d’un algoritme matemàtic, dissenyat exclusivament per satisfer els interessos de Netflix. Què se n’ha fet del boca a boca? Dels videoclubs de barri? O dels DVD que deixaves als teus veïns i que mai tornaves a veure? O dels pendrives plens de pelis en format AVI que et copiaves del teu col·lega hacker? Tot això feia comunitat i la cultura prenia una dimensió social, on compartir i intercanviar era el pa de cada dia. En canvi, el model predominant actual ens recorda cada cop més a la idea del «servidor-client». Una entitat poderosa que ens dicta el contingut que podem consumir i el que no, tot en nom de la màxima comoditat i facilitat d’ús. L’intercanvi s’ha esvaït en favor de la individualitat i el consum. A veure si, tan còmodes tan còmodes, i al final resulta que no ens haurem d’esforçar mai més per res.
«Si no torrenteamos la cultura, la cultura se netflixea», corre per la xarxa. La cultura viva dels pobles es reprodueix constantment a partir de l’ús, l’intercanvi, la reinterpretació i l’encaix amb elements de cultures diverses. Aquesta tasca té un sentit alliberador, que amplia el patrimoni cultural i li proporciona nous significats, la sotmet a crítica i la posa en relació amb altres cultures. Aquesta és la gran riquesa que hem de preservar. Orxata Sound System, ferms defensors del P2P, ja ho cantaven a Ofensiva tutupà: «el disc el fem per promocionar el directe, no fem directes per promocionar el disc!». La cultura i la xarxa no com a reproducció d’un sistema que només busca el benefici monetari, sinó com a elements igualitaris i de cohesió social. Per això és tan important tenir un Internet que s’escapi dels cercles de mercantilització i les lògiques del capital. Un Internet amb la màxima llibertat de coneixement i circulació. Free the bits! Un Internet que recuperi la seva idea més pura i original: la de compartir informació entre iguals.
Fonts consultades:
El enemigo conoce el sistema, Marta Peirano (2019, Editorial Debate)
Recordando a Aaron Swartz – Declaración del Partido Interdimensional Pirata, Utopía Pirata (2019)
Peerflix, a streaming torrent client for Node.js (npm install -g peerflix)
