ciberpoder.net/ va publicar ahir —amb nocturnitat i traïdoria— una columna de Daniel Bronicki (@Bolchenicki) titulada «Odio el Polònia i considero que se l’hauria de cancel·lar». L’escriptura d’en Bronicki és sempre un luxe argumental. Unes referències fermes nodreixen les arrels d’uns arguments filats entre si amb connectors capaços de tornar-los relat d’una veritat inqüestionable —tot i que discutiria que «l’únic element pròpiament polític» fos «l’antagonisme de classe».
En l'article, Bronicki parla del programa de comèdia de TV3 «Polònia». No és el primer cop que un columnista de ciberpoder.net/ publica una mirada crítica del canal català; Joan Brunet va publicar el març de 2021 «FAQS o la telecinquització de TV3», on parlava de la morbositat amb què es tractaven les protestes juvenils per l’engarjolament de Pablo Hasél.
La meva capacitat d’escriptura i observació és molt més limitada que la d’en Bronicki i d’en Brunet —a més els dos semblen tenir cognoms a joc. Ara bé, les seves crítiques m’han inspirat per esbossar unes ràpides línies respecte a un fenomen televisiu que no deixa de sorprendre’m.
Bronicki i Brunet —segons he entès— conclouen que el canal de televisió català vol aparentar constantment una mena d’acompanyament a l’actitud revoltosa (que no revolucionaria) de la societat catalana els darrers anys, quan en realitat no fa més que reproduir les dinàmiques i discursos hegemònics, servint d’aparent «resistència útil».
Crec que han escollit un bon exemple observant la deriva de TV3. A mi em passa que fa temps que no miro televisió. Però sí que segueixo les reaccions a alguns programes amb capacitat de modular les circumvolucions cerebrals de les audiències de manera imperceptible. Parlo, per exemple, de El Hormiguero.
Recordo fa uns anys que estava a casa d’unes amigues per rebre la tardor veient els 10 capítols de la sèrie animada Over the Garden Wall. En acabar, vam desendollar el cable HDMI de l’ordinador i va posar-se a la televisió El Hormiguero amb Pablo Iglesias de convidat. Pablo Motos, el presentador del programa, és un cunyat de dretes que s’ha fet famós conduint a dues formigues oligofrèniques amb nul·la capacitat de fer riure a una persona que no pateixi un gran dèficit de vitamina crítica-existencial.
Pablo Motos me ha preguntado en El Hormiguero por qué los poderosos, aquellos que están acostumbrados a mandar en España sin presentarse a las elecciones, le tienen "manía" a Unidas Podemos.
Aquest paio, deia, va preparar una escaleta i una entrevista clarament per deixar en evidència el, aleshores, polític d’esquerres, mostrant les seves contradiccions. Celebraria la capacitat crítica de Motos per desmuntar les aparences polítiques si fos igual de torracollons amb tothom. Això, però, no passa. Quan va visitar-li la Soraya Sáez de Santamaria van ballar una coreografia i va fer-li una entrevista-spa. La, aleshores, vicepresidenta del govern d’un partit que és una màfia criminal —segons la justícia— va sortir deu anys més jove d’aquella entrevista.
El Hormiguero és un dels programes de televisió més vistos a Espanya. Si ho aconsegueix és gràcies a portar a famosos artistes d’arreu del món com Will (tortazo machirulo) Smith, Hugh (tiobueno) Jackman, Dakota Johnson, Isabel (la-dels-bombons) Preysler, etc. Un dels pocs shows televisius que convoquen personatges internacionals d’aquesta talla.
El programa utilitza l’entreteniment per llançar, bastament, missatges a les audiències. No és estrany que el presentador obri el programa amb un reguitzell de missatges Mr. Wonderful per anestesiar el patiment comunitari-existencial que produeix el neoliberalisme que flueix per cada una de les partícules que ens conformen i que modifica l’espai i el temps com si fos força gravitatòria.
El neoliberalisme és quelcom que passa, que esdevé; en si mateix, no existeix. No hi ha «coses» neoliberals. El neoliberalisme que menciono no és una doctrina econòmica o filosòfica; no és cap substància. Sinó un esdeveniment que succeeix en el marc de les accions habituals, circumscrites en la inèrcia de l’«anar fent» històric d’occident.
Però, en el cas de El Hormiguero, no parlo ja només de la reproducció i consolidació, de forma automàtica i indeliberada, d’aquest «sentit comú» clarament neoliberal i asèptic, sinó de l’enviament conscient i intencionat de missatges conservadors i neoliberals, a través de la voluntat d’aparentar inofensivitat i neutralitat en l’entreteniment.
Aquests valors són alimentats pel programa. Potser per això quan van els famosos queden segrestats per aquest ambient. Exemple d’això és el que va passar amb la italiana Laura Pausini que no va voler cantar el «Bella Ciao», perquè «és una cançó política» —quan faltaven dies per celebrar-se la campanya electoral italiana que va acabar guanyant la ultradreta feixista.
Laura Pausini se niega a cantar 'Bella Ciao' en 'El Hormiguero': "Es una canción política" https://t.co/3ZHyMEPBPC
Òbviament, Pausini té part de culpa d’això, però el programa genera aquest espai d’apoliticisme aparent (l’apoliticisme és la pitjor manera de fer política) perquè els convidats i convidades es recreïn. Un altre exemple d’això és la secció setmanal de Tamara Falcó, veu cantant d’Hazte Oír, tifa, vanitosa i cornuda d’Espanya. Falcó té un altaveu apreciat en el programa apolític, simpàtic i inofensiu més vist d’Espanya per llançar missatges com aquest.
“Veo madres de 12 y 13 años que están sacando a sus hijos adelante con una sonrisa”
¿Podemos dejar de dar voz a embajadoras de Hazte Oír?
A vegades a Matrix el sistema falla. Exemple d’això és quan van artistes realment implicades en causes socials i polítiques que, malgrat saber de quin peu calça el programa i el presentador, no es tallen en dir el que pensen —tot i que Motos es quedi amb cara d’imbècil.
En fi, la televisió i, en general, l’ecosistema mediàtic d’Espanya és un pastís cuinat i degustat només pels poderosos, que eructen molles que, de tant en tant, pot agafar amb la llengua —per dir alguna cosa— un professor de ciències polítiques que està muntant un partit i embolicar la troca en la política de l’Estat; però que al final acaba servint com a eina inexpugnable del poder per corregir aquests desajustos i que tot encara sigui lligat i ben lligat.
Potser internet ens serveix per generar contingut que pensi críticament respecte a l’infotainment, l’entreteniment i la informació que circula pels mitjans de comunicació massius i frenar, ni que sigui una mica, l’estultícia generalitzada a la qual ens sotmeten durant cada segon de la nostra connexió amb el món, a través d’una pantalla o uns trossos de paper reciclats.
Aquest país no té sentit de l’humor i el millor exemple d’això és el Polònia, una sàtira que no és sàtira, un humor descafeïnat que la seva vaga critica més que trontollar l’establishment no fa sinó reforçar els mites en què se sostenen.
L’humor que es presenta al Polònia manca de crítica. El format, basat en la teatralització dels diferents esdeveniments de la setmana, plebeyiza la noció de política per a les classes populars, perquè el programa implícitament ens fa entendre que la política no s’ha de prendre tampoc molt de debò; que realment les decisions poc importen i més que existir antagonismes —de classe— reals entre els diferents actors només existeixen mers desacords tècnics. Polònia presenta als seus personatges teatralitzats com a subjectes patologitzats les actuacions dels quals no estan basades en una actuació racional, sinó presenten la política com si —igual que el programa que l’imita— realment fos un teatre que el programa simula sense més; una hiperrealitat on la sàtira es presenta com més real que els esdeveniments mateixos.
El concepte de plebeyització va ser encunyat per Bertolt Brecht per a definir la relació contradictòria entre l’accés a la cultura per part d’una base social cada vegada major i la simultània vulgarització d’aquesta cultura, cada vegada més absent d’un contingut crític. Quan la postmodernitat ha suposat l’absorció de tota la cultura —tant alta com baixa— en un sol sistema, la cultura ha experimentat una metamorfosi en la seva percepció social. L’abundància més gran d’accés a la informació, uns majors nivells d’alfabetització o la fi de la distinció entre alta i baixa cultura en principi es presenten com a victòries per a les classes obreres i així ho celebra l’esquerra, però, no obstant això, aquestes victòries emmascaren el fet que la cultura s’ha anivellat per baix, en comptes de per dalt; d’aquí ve que Brecht parli de plebeyització en comptes de democratització, doncs
[…] la plebeyització descobreix un altre aspecte; ja no és tant una disminució entre la distància entre les classes com una cancel·lació de la diferència social tout court, és a dir, l’erosió o supressió de tota categoria de l’altre en l’imaginari col·lectiu. El que abans podien representar alternativament l’alta societat o els baixos fons, el nadiu del foraster, ara s’esvaeix en una fantasmagoria de posicions intercanviables i mobilitat aleatòria, en la qual cap posició dins de l’escala social està fixada irrevocablement i l’aliè solo es pot projectar fora, en el replicant o l’extraterrestre.
Anderson, P. & Wenda, B. L. A. (2016, 1 septiembre). Los orígenes de la posmodernidad (Cuestiones de Antagonismo no 90) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.
La cultura ara emmascara l’antagonisme polític, es presenta com a agència neutral on transcorren els esdeveniments polítics sense tenir en compte que la cultura mateixa és l’esdeveniment polític, les formes culturals són el reflex de la condició política d’un moment donat.
Si el format-Polònia pretén ajudar a connectar la societat amb el que passa a través de l’humor, el seu contingut expressa que el que passa tampoc és molt important, el riure cínic del prime time com a suplement per a la desmobilització política. Aquesta forma de sàtira la defineix Jameson com pastiche, una paròdia inexpressiva sense contingut crític, una replicació dels estils del passat sota l’halo de la impossibilitat d’imaginar futurs alternatius, un símptoma que la història sembla estar encallada i les seves formes culturals ja no poden crear el nou sinó replicar els clixés i formes del passat. Si la paròdia depenia del seu context històric i d’uns recursos definits donat el caràcter «inimitable» de qui pretenia imitar, la seva finalitat era comprometre’s amb una finalitat política definida. En la conjuntura d’un context històric negat, una suposada fi de la història, la paròdia no pot més que replicar discursos passats:
En aquestes circumstàncies, la paròdia mateixa perd la seva vocació; va viure el seu moment, i aquesta estranya novetat del pastiche ha pres lentament el relleu. El pastiche és, com la paròdia, la imitació d’un estil particular o únic, idiosincrastic; és una màscara lingüística, parlar un llenguatge mort. Però és una pràctica neutral d’aquesta mímica, no posseeix les segones intencions de la paròdia; amputat el seu impuls satíric, manca de riure i de la convicció que, al costat de la llengua anormal que hem manllevat de moment, encara existeix una sana normalitat lingüística. El pastiche és, llavors, una paròdia buida, una estàtua cega.
Jameson, F. & Aldao, P. C. (2009, 31 agosto). Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción (Cuestiones de antagonismo no 56) (1.a ed.). Ediciones Akal, S.A.
El problema del Polònia és el Polònia mateix, el seu format idiosincràtic en el qual totes les parts parodiades poden al mateix temps riure’s o veure’s al·ludides, esquiva qualsevol contingut crític, perquè no es va amb ningú, es «va contra» sense finalitat. La paròdia genuïna sempre li dona una importància central al parodista que la crea, a les seves idees polítiques implícites, però marcades. La tropa de guionistes finançats per la corpo™ del Polònia és tan heterogènia que certament manca d’ideologia, i per això és pura ideologia. La negació de la ideologia és la forma en la qual es reprodueix el discurs ideològic, la percepció i reproducció de les idees dominants depèn fer-les passar com el ‘sentit comú’ o ‘el que tots pensen’.
L’humor ‘lleuger’ mateix del Polònia compleix una funció ideològica.
La ideologia està constituïda per les creences que se’t demana que creguis, que realment no creus, però que finalment actues com si creguessis: no ho saben, però ho fan. És precisament en l’humor cínic on es reflecteixen aquestes actuacions reals, Zizek en El sublim objecte de la ideologia l’expressa fixant-se en com en els Estats autoritaris del segle XX existia una certa forma d’humor oficial promogut per la nomenklatura que es basava en la burla de l’autoritarisme i falta de llibertats; els buròcrates del partit van crear un sistema robust de burles i acudits lleugers enfocats en ells mateixos per a guanyar-se la confiança del poble i així l’statu quo dels règims autoritaris si es van sostenir durant tant de temps va ser precisament perquè realment ningú els prenia molt de debò. Això perdura en la ideologia actual, la quantitat d’humor cínic que llancem en el nostre dia a dia amb bromes de quant odiem el nostre treball o a la nostra dona, canalitzen els indicis de veritat que han en aquestes oracions (recordeu que les idees dominants no són les dels dominats) i passen a ser instrument de la ideologia, de tal manera que els aparells del poder poden justificar les seves actuacions sempre que es presentin d’una forma que els hi pugui prendre no gaire de debò. Si Ayuso va ser capaç de desviar la vacunació de centres sanitaris públics en plena pandèmia (amb l’objectiu latent de desviar fons de finançament públic a centres privats), va ser gràcies a la seva imatge social d’«anada» mentre que, en el fons, totes les seves accions eren fredament calculades racionalment.
Polònia no fa més que reforçar aquest humor cínic (per exemple, l’apropiació de Laura Borràs de la seva paròdia, Motolauri) perquè no crea una sàtira convincent sota una proclama política alternativa implícita, les seves crítiques són proclames tan buides que tothom pot estar d’acord amb elles: explotació laboral, regulació de la immigració, inutilitat de la corona, etc. L’únic element que manca és l’únic element pròpiament polític, l’antagonisme de classe, el fet que tots els problemes esdevinguts tenen com a arrel directa i única la lluita de classes o la forma social dels mitjans de producció.
Polònia és per al poder el que és el pagès en l’acudit del Mongol de Zizek:
Sota l’ocupació mongola, un pagès i la seva esposa caminen per un polsós camí rural. Un guerrer mongol a cavall es deté al seu costat i li diu al pagès que violarà a la seva esposa, després de la qual cosa afegeix: «Però, com hi ha molta pols en el camí, mentre violo a la teva dona has de subjectar-me els testicles perquè no se m’embrutin». Quan el mongol duu a terme la violació i s’allunya, el pagès es tira a riure i a saltar d’alegria. La sorpresa dona li pregunta: «Com pots estar aquí saltant d’alegria quan he estat brutalment violada en la teva presència?». El granger li contesta: «Però el guerrer no s’ha sortit amb la seva. Li he omplert les pilotes de pols!»
Polònia només embruta lleugerament les pilotes del poder perquè aquest pugui continuar perpetuant-se.
El tàndem del Parlament Europeu i la Comissió Europea ha estat treballant en un munt d’afers institucionals de forma tan brillantment seriosa, avorrida i professional que, com és habitual, la ciutadania acaba sense fer-se una idea dels progressos, reproduint una vegada més el cicle vital d’ignorància i després hate simplista a les institucions europees. No passa res, aquí estem per solucionar-ho explicant què està passant.
L’octubre de 2022, el Consell ha aprovat definitivament la Digital Services Act (DSA), Llei de serveis digitals. Les noves normes començaran a aplicar-se quinze mesos després de la seva entrada en vigor. Opera sota el principi que allò que és il·legal fora de línia també hauria de ser il·legal en línia. La llei presenta sis línies d’actuació:
Més moderació
Les xarxes socials i els mercats en línia tindran responsabilitats més clares pel que fa al contingut i als productes a les seves plataformes.
La nova llei introdueix millors regles per a la moderació del contingut, per ajudar a combatre el discurs d’odi i la desinformació.
Menys falsificacions
Gairebé el 7% de totes les importacions de la UE són productes falsificats amb un valor estimat de més de 120.000 milions d’euros. Més del 50% de les mercaderies falsificades confiscades a les fronteres de la UE provenen del comerç electrònic.
Les normes ampliaran i aclariran un conjunt de responsabilitats per a les empreses en línia que operen a la UE, independentment d’on tinguin la seu.
Competència més justa
Una nova regulació, anomenada Llei de mercats digitals (Digital Markets Act), estableix regles clares per a les grans plataformes (gatekeepers), i una llista del que es pot i no es pot fer, per evitar que imposin condicions injustes a les empreses. Per exemple, els gatekeepers no podran classificar els seus propis serveis i productes més alt que els serveis o productes similars oferts per altres.
Les regles ajudaran les empreses més petites i les startups a competir amb empreses grans. Les startups innovadores podrien guanyar una quota de mercat més gran i oferir productes i serveis nous i innovadors. La nova llei també facilitarà el comerç electrònic transfronterer de la UE. La DMA obligarà els gatekeepers a oferir als clients accés a un abast més ampli de serveis.
Més ciberseguretat
Es calcula que les pèrdues per ciberdelinqüència superen els 5,2 bilions d’euros el 2021. Això és més que el PIB combinat de França, Itàlia i Espanya el 2020.
La UE està desenvolupant encara més una Agència Especial per a la Ciberseguretat – ENISA. Aquest ajuda els països de la UE a prevenir, detectar i respondre als problemes de seguretat de la informació. A més, el Centre Europeu de Ciberdelinqüència d’Europol ajuda els països de la UE a investigar els delictes en línia.
Intercanvi de dades
El maig de 2022, el Consell va adoptar la Llei de governança de dades. Aquesta nova legislació de la UE facilitarà l’accés a les dades respectant la privadesa personal. Conseqüències:
Facilitarà als investigadors i a les empreses l’accés i l’ús de determinats tipus de dades que tenen les organitzacions públiques.
Fomentarà l’establiment de nous actors en l’economia de les dades la funció dels quals serà facilitar l’intercanvi de dades entre empreses.
Facilitarà que les persones i les empreses comparteixin les seves dades per al bé comú (és a dir, projectes de recerca).
e-Justice
L’abril de 2022, el Consell va adoptar el reglament e-CODEX (comunicació e-Justice mitjançant l’intercanvi de dades en línia). Facilitarà els procediments judicials que requereixin una comunicació transfronterera.
El sistema ajudarà a implementar regulacions anteriors que faciliten l’intercanvi d’informació entre els sistemes nacionals de justícia electrònica. Les autoritats judicials, els advocats i els ciutadans podran enviar i rebre documents, formularis legals, proves o altra informació electrònicament d’una manera ràpida i segura.
La solució tècnica està preparada i ja està en ús per alguns estats membres. El Consell va adoptar un marc legal a llarg termini per al sistema. A mesura que els europeus es mouen lliurement per la UE, el nombre de casos transfronterers està creixent ràpidament. e-CODEX estalvia temps i diners. Només per a les ordres de pagament europees, l’estalvi d’enviament podria arribar als 300.000 €.
Més informació:
✔️ EU ministers have given their final approval to the Digital Services Act today. New rules for a safer online environment will enter into force soon.
💻 The #DSA protects your rights online & fights the spread of illegal content.
La realitat ens regala moments que ni tan sols les més addictes escriptores de relats Wattpad poden imaginar-se. Aquests fenòmens sucosos són perfectes per mullar el pa de la creativitat i adelitar amb sabors únics les glàndules receptores de la comunitat digital. Dit d’una manera més simple, aquestes històries poden ser el brou de cultiu dels famosos mems-amb-data-de-caducitat.
Dies després que el famós presentador i publicista Risto Mejide i la influencerLaura Escanes anunciessin simultàniament a les seves xarxes socials «com si es tractés del darrer pas d’un pla de màrqueting» —com descriu Ainhoa Marzol en la seva columna a Rockdelux— que se separen, les xarxes socials s’omplien de teories sobre el motiu de la separació i reflexions sobre com aquesta parella de famosos han exhibit l’acte de ruptura públicament.
Més enllà de la tafaneria i l’interès per aquest triangle amorós, a ciberpoder.net/ ens interessa examinar la manera que es creua el món de la premsa rosa tradicional i una figura del món digital més críptic, que representa Mr. Jägger, presumiblement desconegut per a periodistes boomers i millennials.
Nada más he leído la noticia de Jägger, lo primero que he pensado es lo fascinante que podría ser tener a una redacción entera de la prensa rosa desconcertadísima al ojear sus perfiles para sacar noticias.
Aquestes són algunes cites textuals de la notícia on es deixen entreveure estereotips dels creadors de contingut relacionats amb el seu estat físic, prejudicis sobre la cultura del videojoc i desconeixement de la figura de Mr. Jägger, conegut pel seu contingut especialment surrealista, explosiu i, sovint, impremeditat.
[…] en xarxes socials els seus seguidors ja deien al setembre de l’any passat estar quedant-se d’una peça quan els veien «rolear al GTA o al Minecraft».
Podem dir que és un youtuber i streamer fora del comú en aquest aspecte concret perquè, comparat amb altres companys creadors de continguts famosos com ElXokas o Rubius, el físic d’Alberto Redondo [Mr. Jägger] és la prova empírica que es cuida, un detall que també té en comú amb Laura Escanes, a més dels tatuatges.
Escanes va trobar alleujament en el seu canal de Twitch i en els videojocs, el primer punt en comú que l’hauria unit a Míster Jägger.
«¿Quién es Míster Jägger, el youtuber famoso que sale con Laura Escanes?» – Lecturas
En fi, aquest encreuament entre premsa tradicional i cultura pop digital recrearà fenòmens ja explorats respecte la incompatibilitat entre la semiòtica del contingut digital —més encara el generat per una comunitat com la de Mr. Jägger— i la seva difusió en els canals tradicionals per arribar a audiències massives.
risto mejide al enterarse habrá buscado "míster jagger" en google y le habrá salido un video en el que se autofoIIa a sí mismo vestido de vaca y de abeja reina https://t.co/wDI2FREev3
En aquests darrers cinc anys s’ha anat desenvolupant a YouTube un ecosistema de canals de divulgació cultural i científica que, en termes de qualitat, molt probablement podríem considerar-los la millor forma humana de propagació de coneixement. Sense exagerar. Aquests canals estan entrenats en la «selva darwiniana» per a aconseguir l’atenció dels usuaris; creats per persones molt intel·ligents capaces de plasmar, també, un format innovador mitjançant estils d’edició creatius.
A diferència dels tradicionals documentals televisius, aquests vídeos tenen un ritme molt ràpid i una presentació informativa molt compacta i visual. Veure un vídeo d’aquest tipus sobre com funcionen els quarks o sobre la batalla de Gaugamela és molt més eficient i esclaridor que llegir-se l’article de la Wikipedia.
A continuació presento un llistat dels meus top 70 canals, número que potser sembla bastant arbitrari, però he hagut d’escollir entre més de 500. Estan tots en anglès (#globalisme i tal). Els he agrupat per categories. Començo a disparar.
Clàssics
Aquests són els canals més antics i coneguts. Alguns ja no fan tant contingut com abans, però van crear el camí que molts altres canals han fet després.
Vox – Minidocumentals sobre la societat amb perspectiva crítica. Bastant famós. Ha marcat estil.
Veritasium – Un dels primers youtubers de ciència.
Smarter Every Day – Youtuber de ciència i enginyeria molt pioner en el seu moment.
Nerdwriter – Aquest tio va marcar estil i època al seu moment amb els seus video essays sobre cultura audiovisual.
Vsauce 1, 2 i 3 – Un trio de canals sobre divulgació científica, matemàtica i random també pioners.
Vice – La primera cadena televisiva, molt contracultural, que va decidir muntar un conglomerat de canals de YouTube sobre temes culturals sovint tabú.
Motherboard – Un canal de Vice especialitzat en tecnologia.
Cultura
Contrapoints – La reina del breadtube, el sector de youtubers d’esquerra contemporània. Una persona transgènere que parla d’ideologia. Ha creat escola amb el seu estil d’edició.
Philosophy Tube – Semblant a Contrapoints, una persona transgènere anglesa que també parla de temes ideològics.
Plastic Pills – També de la breadtube: assaigs de filosofia postmoderna i anàlisis cultural.
Wisecrack – Anàlisis ideològiques de la cultura audiovisual contemporània amb una perspectiva bastant americana.
Ireg – L’emperador «pallasso» de la ideologia; res escapa la seva anàlisi «post irònica».
Sisyphus 55 – Un jove que comparteix el seu camí vital mentre analitza autors filosòfics.
The School of Life – Un canal clàssic, bastant freudià i urbanita. Abans feia molt bones anàlisis d’autors de filosofia.
Rare Earth – Un tio que dona voltes pel món fent minidocumentals bastant emocionants.
Tom Scott – Aquest tio també dona voltes pel món anant a llocs molt randoms i explicant anècdotes.
Física
PBS Space Time – Canal contundent i esclaridor per aprendre d’astrofísica, física quàntica, etc.
Sabine Hossenfelder – Una senyora molt intel·ligent, experta en física de partícules, farta de pseudociències, fa molts vídeos de divulgació científica.
Arvin Ash – Un altre canal molt bo per aprendre de física elemental.
The Science Asylum – Un canal de física amb un host bastant quirky, però bastant bo de veure, sobretot en temes d’òptica.
Science Clic – Les animacions d’aquest canal de física són espectaculars a nivell conceptual.
Sciencephile the AI – Aquest canal satíric narrat per una veu d’intel·ligència artificial barreja explicacions científiques sobre l’univers amb filosofia existencialista.
Real Engineering – Aquest canal té unes visuals fantàstiques sobre com funcionen màquines, avions, i coses d’enginyeria en general.
3blue1brown – Potser el millor canal sobre divulgació de matemàtiques. Amb les seves visuals podràs entendre coses que mai pensaries que podries entendre.
Biologia
Real Science – Canal germà al de Real Engineering, però sobre ciència i biologia.
Tierzoo – Canal molt divertit on va comparant animals posant-los stats com si fos un videojoc.
The Noted Anatomist – Un canal sobre anatomia humanalow key bastant impressionant.
What I’ve Learned – Un canal que tira al self-help, nutrició, exercici físic, suplements, etc. molt científic.
Psyched Substance – El canal més important sobre drogues, prevenció de riscos i psicodèlia.
Scishow – Una xarxa de canals sobre mil temes molt random de ciència organitzat per Hank Green, un dels og* youtubers de divulgació.
Crashcourse – Una altra xarxa de canals de tota mena per explicar com funciona el món, també d’Hank Green.
Journey to the Microcosmos – Canal súper chill per veure com viuen els microbis, bastant mindblown, narrat pel Hank.
Andrew Huberman – Un investigador de Stanford que fa pòdcasts espectaculars sobre el consens cientific superactualitzat sobre fisiologia, neurociència, etc.
History of the Earth – Història de la terra els primers 4000 milions d’anys. Impressionant.
PBS Eons – Història dels animals prehistòrics, dinosaures, etc. Un munt de paradigm shifts aquí. Per exemple, PBS és una xarxa amb més canals.
*algú o alguna cosa que sigui original o originador i especialment un que sigui molt respectat o considerat.
Història
Kings and Generals – Un dels millors canals d’història de YouTube amb un focus en història militar. Aquest canal és espectacular.
Epimetheus – Un altre canal molt bo; aquest sobre història antiga.
Historia Civilis – Canal nínxol d’història: el seu estil explicatiu és prou benparit, sobretot explicacions polítiques de Roma.
History with CY – Un canal nínxol sobre història mediterrània. Val molt la pena.
Invicta – Un canal d’història política i també social molt recomanable.
Jabzy – Hidden jewel de YouTube, recomanable la seva història de l’Àfrica moderna sobretot.
Extra Credits – Un dels millors canals d’aquest llistat, animacions i estil explicatiu suuuper bo.
Biographics – Un canal que explica súper imparcialment i amb detall moltes biografies de personatges històrics. Molt bo.
Stefan Milo – Aquest tio és un expert en el paleolític i els mindblowns són constants amb ell.
Voices of the Past – Narracions de textos escrits en el passat, en plan, el diari personal del primer viatger japonès a Europa fa 500 anys, i coses així. Súper bo!
Geografia
Geographics – Canal germà de biographics, però centrant-se en llocs concrets. Bastant divertit.
Geography Now – Un canal bastant conegut. Fa un vídeo llarg per explicar cada país. Top.
Atlas Pro – Canal d’explicacions de ciència geogràfica. S’aprèn molt.
Espiritualitat
Esoterica – Canal espectacular d’un jueu comunista, ordres de magnitud més expert en la història espiritual i esotèrica d’occident que qualsevol. Un acadèmic, no nonsense. Explica màgia, alquímia and shit. Potser el meu canal preferit per la sheer quality i excepcionalitat del seu contingut.
Lets Talk Religion – Un canal d’un acadèmic suec que explica coses islàmiques sobretot. Molt bo.
Religion for Breakfast – Un americà especialitzat en paganisme i cristianisme inicial, però explica tot de forma acadèmica.
Sam Aronow – Un jueu modernista que té una playlist espectacular sobre la història política del poble jueu.
Ryan Reeves – Història de la teologia cristiana. Canal fonamental per a entendre la nostra història com a civilització, encara que aquest home sí que és religiós personalment.
Societat
Money & Macro – Un dels meus canals favorits, macroeconomia d’un jove acadèmic holandès que no està per bromes.
Neo – Urbanisme, societat, tecnologia. Molt informatiu.
Wendover Productions – Canal bastant famós, especialitzat en com funciona el món, logística, etc. Contingut sorprenent.
Real Life Lore – També bastant famós i semblant al de wendover productions, però més generalista.
D’acord amb els darrers esdeveniments sembla que el bloc de l’extrema dreta s’està fraccionant –o reformant– i, en vista als probables moviments tectònics dins aquestes formacions, val la pena tenir presents algunes anotacions sobre la seva ontologia i les mancances de l’esquerranisme liberal per a bregar amb això.
Les idees dominants no són les idees dels dominants. Tant les idees hegemòniques –el consens del liberalisme multicultural– com la seva reacció en l’ideal de l’extrema dreta no són necessàriament excloents. Tal vegada els dos retrats més famosos de la contraportada de la secció de best-sellers del duty free dels aeroports contenen un indici de veritat inintencionadament, perquè si Fukuyama augura la fi de la història, la política de la fi de la història no podrà ser més que el xoc de civilitzacions:
El xoc de civilitzacions és la política de la fi de la història. Els conflictes ètnic-religiosos són la forma de lluita que encaixa en el capitalisme global: en la nostra època postpolitica, quan la política pròpiament dita es veu progressivament reemplaçada per una experta administració social, l’única font de conflicte legitima que queda són les tensions culturals (ètniques, religioses).[…] El Nou Ordre Mundial que està sorgint ja no és el de la democràcia liberal global de Fukuyama, sinó el de coexistència pacífica de diferents maneres de vida polític-teològics: coexistència, naturalment, en el context del funcionament sense sobresalts del capitalisme global.
Zizek, S. (2021). Como un ladrón en pleno día (Edición estándar). Anagrama.
Extinció del socialisme «real» amb la caiguda del mur de Berlín, arribada del segle XXI, consens de Washington, etc. Trenta anys de negació de la lluita de classes, en lloc de demostrar la seva inexistència, ha evidenciat com la ideologia canalitza els seus descontentaments en esclats de violència ètnica o religiosa per assegurar la continuïtat del capitalisme globalitzat. És millor celebrar les massacres de Boko Haram que la formació del Fons Monetari Africà, perquè almenys Boko Haram (o qualsevol grup terrorista religiós, vegeu també l’ISIS i la seva participació en el mercat internacional) no esvalota el procés d’intercanvi capitalista.
En aquest context internacional, sembla que tant la tolerància liberal com el barbarisme de l’extrema dreta poden coexistir i funcionar en una certa harmonia. La tolerant socialdemocràcia dels centres financers s’obre als mercats i tolera la inclusió de l’Altre barbàric en aquests. Una anotació que cal esmentar per a evitar confusions és que el maligne no és el capital financer en si – aquesta és precisament la crítica socialdemòcrata: atacar el capitalisme financer en pro del capitalisme industrial fordista–; és que aquest mecanisme està completament incrustat en la naturalesa mateixa de la manera de producció capitalista, la revaloració del capital no entén de valors ètics i els seus apologètics economistes vulgars pretenen atorgar-li aquest contingut per a normativitzar la seva teoria.
Tota idea que pretengui aconseguir la universalitat necessita dos elements: una idea autentica i la seva deformació. La idea autentica representa el contingut o ideal a assolir –en el cas del liberalisme multicultural, el govern mundial liderat per valors d’igualtat i respecte mutu; en el cas de l’extrema dreta, el retorn a una comunitat autèntica on la reproducció social es pugui efectuar en l’harmonia d’antany corrompuda per la globalització– i la deformació és la transcripció d’aquest ideal en un programa polític pròpiament definit.
Si, en el cas de l’extrema dreta, el seu contingut no conté cap traça visible d’ideologia feixista, aquestes idees es transformen en un programa ideològic explícit que acaba legitimant les relacions d’explotació i dominació (Zizek, 2007) i, per tant, intrínsecament, esdevenint contingut propi de la ideologia feixista; dit d’una altra manera, la instrumentalització de les idees pròpies de l’extrema dreta per legitimar el capitalisme li atorga, a aquest contingut ideal, el component feixista.
Una manera d’exemplificar aquest pensament oníric latent de l’extrema dreta és fixant-nos en l’entroncament «fàl·lic» del cinema de Hitchcock en contraposició a l’entroncament tradicionalment anal d’aquest:
Prenguem, per exemple, una escena que representi la casa aïllada d’una família rica envoltada, per una banda, de lladres que amenaça amb assaltar-la; l’escena guanya enormement en efectivitat si contraposem la idíl·lica vida quotidiana dins de la casa amb els amenaçadors preparatius dels delinqüents fos: si vam mostrar alternativament la família feliç en el sopar, la bullícia dels nens, les reprimendes benèvoles del pare, etc., i el somriure «sàdic» d’un lladre, un altre revisant el seu ganivet o pistola, un tercer agarrant la balustrada de la casa.
En què consistiria el pas a l’etapa «fàl·lica»? En altres paraules, com rodaria Hitchcock la mateixa escena? El primer que cal assenyalar és que el contingut d’aquesta escena no es presta al suspens hitchcockià en la mesura en què descansa sobre un simple contrapunt d’interior idíl·lic i exterior amenaçador. Per tant, hem de transposar aquest desdoblament horitzontal «pla» de l’acció a un nivell vertical: l’horror amenaçador ha de col·locar-se fora, al costat de l’interior idíl·lic, però bé dins d’ell: sota ell, com la seva part inferior «reprimida». Imaginem, per exemple, el mateix sopar familiar feliç mostrada des del punt de vista d’un oncle ric, el seu convidat. Enmig del sopar, el convidat (i juntament amb ell, el públic) de sobte «veu massa», observa el que no havia de notar, algun detall incongruent despertant en ell la sospita que els amfitrions planegen enverinar-lo per a heretar la seva fortuna. Tal «coneixement excedent» té, per dir-ho així, un efecte abismal… l’acció es redobla en si mateixa, reflectida sense parar com en un joc de doble mirall… les coses apareixen sota una llum totalment diferent, encara que continuen sent les mateixes.
El pensament oníric latent del feixisme no s’ha d’acolorir fora del nostre conjunt d’idees o valors, com una doctrina sui generis pervertida en el seu conjunt, sinó reconèixer que és la perversió d’aquests ideals en pro d’un programa polític determinat la perversió en si. L’extrema dreta no es pot combatre ratllant tot el seu sistema de pensament com a «degenerat», sinó reconeixent el contingut genuí en aquest per transformar aquests ideals en un nou projecte emancipatori que superi la dicotomia feixista/liberal. Si s’ignora l’aspecte genuí del contingut polític feixista es corre el risc que la seva oposició sigui una (falsa) tolerància amb l’altre que en si acaba permetent el sorgiment de l’extrema dreta (qui som nosaltres per a dir-los com han de viure?)
El cas de la ideologia del liberalisme multicultural és encara més interessant. Si el projecte polític (la distorsió) de l’extrema dreta encara es contemplava a si mateixa com un programa ideològic, el liberalisme es presenta a si mateix com a posideològic. «Quines són les idees bones? Les que funcionen!», el que significa capitular la política a una mera burocràcia que administri l’estat actual de les coses (segons Balíbar un acte polític és aquell que desdibuixa les fronteres establertes, l’acte polític és posar sobre la taula la tercera opció no contemplada davant una decisió que a primeres es presentava com a dicotòmica).
Per una altra banda, el component cultural del liberalisme és:
El multiculturalisme: aquesta actitud que, des d’una buida posició global, tracta totes i cadascuna de les cultures locals de la manera en què el colonitzador sol tractar als seus colonitzats: «autòctons» els costums dels quals cal conèixer i «respectar» […] és com si l’energia crítica hagués trobat una vàlvula de fuita substitutòria, un exutori, en la lluita per les diferències culturals, una lluita que deixa intacta l’homogeneïtat de base del sistema capitalista mundial. El preu que implica aquesta despolitizació de l’economia és que l’esfera mateixa de la política, en certa manera, es despolititza: la veritable lluita política es transforma en una batalla cultural pel reconeixement de les identitats marginals i per la tolerància amb les diferències.
Žižek, S. (2022). En Defensa De La Intolerancia. Sequitur Ediciones S.L.
L’extrema dreta és el component «interior» al liberalisme multicultural «exterior». Afirmacions com el respecte a la cultura de l’Altre mentre aquesta pugui contenir traces d’ablació, esclavitud o dominació patriarcal no és més que una maniobra per a indirectament afirmar que la cultura pròpia és la superior, s’autoimposa una aparent posició d’universalitat des de la qual jutjar a l’Altre particular.
Així doncs, davant aquesta dicotomia val la pena recordar la frase de Stalin que «tots dos són el pitjor». Se’ns presenta un fals problema en el qual les dues suposades solucions condueixen al mateix resultat i no importa quin «bàndol» triem perquè ambdues poden conviure en harmonia. L’acte polític real ha de ser rebutjar tots dos programes mentre es reconeix el seu contingut genuí per a així marxar en nom d’un projecte emancipador universal.[1]
[1] Aquest lluny de ser abstracte, també part d’un particular definit, recordem que el comunisme és una idea originalment «eurocèntrica» mentre que totes les seves negacions (o millor dit superacions?) contemporànies, com l’orientalisme o els «Marx failed to consider», cauen en el dogma del liberalisme multicultural.
A alguns filòsofs els agrada dir que «construïm» la realitat. Tot i que hi ha força consens en què existeix un món independent de la nostra ment, també és prou cert que per parlar d’aquest món i per pensar-lo utilitzem conceptes, paraules i idees. Aquests conceptes, pensaments, idees (en definitiva, llenguatge) són representacions del món material. Una representació seria com un «meme»: actua com símbol que ens trasllada a uns estímuls o resumeix uns determinats fenòmens del món que ens envolta sense contenir ell mateix tota aquesta informació.
S’ha de vigilar amb els genis malignes, perquè fins i tot els records i els pensaments són representacions: a qui no li ha passat que els seus primers records d’infància no són més que records de records? Guardem aquests símbols al nostre cervell perquè emmagatzemar tots els detalls d’estímuls de l’exterior seria un esforç injustificat en termes energètics-evolutius. Molt més fàcil tenir només una motxilla de símbols que saps relacionar molt bé i que et serveixen per descriure un ventall molt ampli de situacions, com els stickers del mòbil o la peli que et serveix per referenciar-ho tot.
Sobre pel·lícules reflexiona també David Mattin a l’article The Worlds to Come – Instalment One de la seva newsletter. Comenta que, estant de viatge a Venècia, no es podia treure del cap la sensació que tot era com a una pel·lícula. Semblava que cada panoràmica, cada gondoler passant per sota d’un pont era una extracció d’una escena cinematogràfica. A la vegada, però, destaca la ironia que davant d’un entorn estimulant, el que més l’estimulés no era el món exterior, sinó la seva connexió a una altra representació, com és una pel·lícula. Aquí es produeix una inversió interessant, perquè, mirant les representacions, en comptes d’evocar-li a la realitat que suposadament representen, l’evocaven a altres representacions!
Aquesta idea obsessiona a Mattin i també ens obsessiona a nosaltres. Més encara quan fem un ‘click’ fonamental que suposa un canvi qualitatiu en la història de la humanitat: què passaria si en comptes de fer-nos representacions del món que ens envolta, la representació es converteix en un món en si mateix?
Els primers metaversos: el projecte Horizon Worlds
Això és el que aconsegueixen la realitat virtual i el metavers. La idea d’un metavers no és nova (qui no ha vist Matrix o ha tingut un amor a Habbo Second Life, oi?) ni un concepte registrat per Mark Zuckerberg, però el projecte tecnològic Horizon Worlds de Meta sembla que com a mínim ha aconseguit captar l’atenció del món tech i ha arribat també a la premsa mainstream.
Fins ara, la comunitat d’internet no s’ha pres massa seriosament el projecte de Meta. Després d’anunciar que tota l’estratègia del conglomerat (que compta amb Facebook, WhatsApp, Instagram, entre altres productes i serveis) pivotaria per a convertir-se en una empresa centrada en el metavers, Marc Zuckerberg va provocar una mofa generalitzada al fer públiques imatges i gameplays (o potser ‘lifeplays’) d’Horizon Worlds que consistien bàsicament en sales de reunions virtuals amb avatars que recordaven als avatars Mii de la primera Nintendo Wii (2006) o a una animació japonesa qualsevol de principi dels 00s.
Encara així, seguim amb un ull posat sobre les novetats que puguin sortir del projecte Horizon Worlds; i és que, si l’adopció i l’engagement dels diversos projectes de metavers immersiu van creixent gradualment, interactuar i viure a un món cada vegada menys físic presentarà nous grans problemes filosòfics per a l’ésser humà, seguint amb el que hem suggerit de la força de les representacions. Si ja s’ha comentat en els darrers anys el perill que suposa el poder de les big tech per a les nostres democràcies, per a la nostra salut mental i per als nostres ecosistemes amb el desenvolupament de nous paradigmes de realitat virtual és poc agosarat dir que un futur distòpic està assegurat. Per què?
El problema d’una RaaS (Reality-as-a-Service)
Bona part de la teoria politicoeconòmica moderna està fonamentada en la idea de materialitat des de certs esdeveniments a l’Europa industrial del segle XIX i cert pensador materialista alemany. Qualsevol discurs socioeconòmic progressista modern ha de fer referència en algun moment als recursos materials del món i la seva distribució justa per a tenir un impacte real en la vida de les persones (a diferència dels discursos d’ultradreta que distreuen amb debats artificials d’idees-arguments que interessen al statu quo).
La desconnexió entre les persones (ara convertides en usuaris) i el món físic és una oportunitat deliciosa per a les forces conservadores. Si avui dia les xarxes socials ja tenen el poder de fer virar el resultat d’eleccions en diversos estats, el desenvolupament de tot un nou món on les persones es relacionen, aprenen i s’expressen d’una forma controlada i dissenyada per (i per a) uns pocs és massa llaminer per a l’1%, i no és casualitat que les big tech s’hi hagin llençat de cap i els seus accionistes hagin assentit.
El món real és complex, però és neutral. Els metaversos de les big tech, en canvi, seran atractius, usables, simples, etc., però interessats. El mecanisme epistemològic clàssic de fer-nos representacions del món que ens «funcionin» i anar-les contrastant amb la nostra experiència del món físic queda totalment truncat per una realitat que és directament una representació que algú altre ha fet i interessada cap als seus objectius. En aquest context, la democràcia real és inassolible.
Les explicacions alternatives del món o el periodisme tal com el coneixem desapareixen; en un món virtual controlat no hi haurà una lluita de realitats que defineixen el món; hi ha una única versió oficial i és la de l’empresa que gestiona la plataforma i la infraestructura que la manté. Aquest ‘ens’ com potser Meta o Apple (que seria com un Déu omnipotent d’aquest nou món) té el control absolut sobre el processos informatius i epistemològics: tot s’emmagatzema en dades i les decisions es prenen de dalt a baix (tops-down), per molt que als usuaris se’ls permeti la il·lusió de la lliure elecció de paràmetres secundaris com l’skin del seu avatar (explotant l’economia del jo com ja ho han fet tants videojocs i xarxes socials).
És ben cert que en última instància, els projectes de metaversos continuaran sustentats en una infraestructura informàtica-electrònica material de servidors, oficines i programadors (si, en masculí) al món físic; però aquests estaran fora de l’ull dels mass media i amagats de «la vida» que transcorre als metaversos; com ja passa avui amb les principals xarxes socials.
La nostra materialitat i la del nostre món, per tant, regulen epistemològicament encara avui l’activitat política i qualsevol mena d’activisme per a canviar el món. Prescindir d’aquesta és perillós si qui controla el nou món no està subjecte a lleis ni organismes polítics escollits; poc a poc se’ns redueixen les eines per a assolir una economia global més justa, fins i tot epistemològicament parlant.
Malgrat l’opinió d’alguns pensadors que opten més per una realitat augmentada (i no una realitat virtual), sembla molt possible que en el món de l’endemà hi hagi una ‘oferta de metaversos’ o «realitats» on l’usuari, sense informació i a la mercè del seu inconscient i del FOMO, haurà de triar. Reality-as-a-Service (RaaS). Amb la informació que tenim avui dia ja podem imaginar que l’elecció serà tan lliure com és avui la tria de quina xarxa social utilitzar: pràcticament no té res de lliure.
Alguns gurus del món tech suggereixen que els grans actors dels metaversos i la realitat virtual estan encara per arribar, que no seran cap de les actuals companyies big tech i sortiran de llocs inesperats, refrescant així el panorama: ho acceptem, però tot i sortir de llocs inesperats, en l’actual sistema econòmic el futur de qualsevol start-up és similar. Si ja és gairebé un miracle escapar de l’adquisició per part d’un gegant tecnològic, fins i tot en cas d’aconseguir-ho, les dinàmiques capitalistes s’imposen i els inversors, que són essencials per al creixement i la supervivència, van influint en el futur de la companyia buscant cada vegada més rendibilitat. Si la companyia es dedica a produir mons, els inversors, una vegada més, defineixen el futur del món.
El nostre món és un conjunt de sistemes complexos i de relacions entre ells, on, regits per lleis naturals, els humans construïm una realitat com a lluita de «veritats» i d’interessos i desenvolupem els nostres projectes de vida. Al llarg de la història moderna, moltes parts d’aquest món s’han convertit gradualment en mercats: primer el sòl es va privatitzar i després van sorgir articles de consum que cobrien noves necessitats inventades. També es van privatitzar els recursos energètics que tots utilitzem i recentment les relacions socials han estat privatitzades amb les xarxes socials. L’últim gran mercat descobert són les dades i tota la informació que generem amb la nostra existència. Sembla que és la mateixa realitat la que està en joc com a següent pas.
Twitter sovint esdevé un aparador meravellós de traumes, carències i insatisfaccions vitals diverses que podrien utilitzar molt bé els creadors de contingut de divulgació psicològica com a exemples. Almenys això és el que em ve al cap quan veig reaccions tan tremendes davant de fets banals i fenòmens estètics inofensius.
M’explico millor: fa uns dies va fer-se viral a la xarxa de micro-blogging el tiktok d’un noi i una noia joves, d’aparença «modernets de Barcelona», on escoltaven un vinil de música que van decidir comprar perquè els hi agradava la seva portada. La idea és descobrir música nova comprant vinils que els hi agradin per la seva estètica. Literalment «jutjar el llibre per la seva portada».
Aparentment, l’exhibició dels joves ha generat moltes enrabiades. Potser al principi d’aquesta columna portava la meva consideració d’aquests haters al terreny personal i, segurament, trobaríem explicacions i evidències respecte a la reacció virulenta en aquest camp subjectiu. No obstant això, intentaré analitzar antropològicament el perfil de gent que no autoritza l’exhibició estètica de certs subgrups culturals, suposo que en defensa de la puresa i la «veritat natural» de la subjectivitat humana.
Qué personas tan insoportables. El momento en que ella saca la cámara reflex digital para hacerle una foto al tocadiscos casi se me desmonta la silla rendida ante el peso del cansancio vital pic.twitter.com/v4P1ipLmUZ
La pava tiene vibes de acabar convirtiéndose en una cayetana que respira vino y el pavo tiene vibes de que relación que tiene relacion que destroza por poner los cuernos con la primera que se le acerca Pero oye, por ahora son chicos alternativos
Observant els comentaris d’odi identifico que el principal factor de molèstia és l’estètica «moderna» dels joves. El pentinat del noi, el bigoti, la seva samarreta d’Artic Monkeys, els tatuatges de la noia, etc. són mencionats pels «odiadors» per demostrar, segurament, la superficialitat de la seva identitat. Podem definir el marc on se situen els «odiadors»: no gaudeixen realment de la música, sinó que són fanàtics que només volen presumir i aparentar una identitat que veritablement no tenen.
També és comuna la relació de la seva estètica amb els «pijos», concretament de Barcelona. S’escampa així el clixé que resa que els moderns o indies de Barcelona solen ser de classe benestant, cosa que condiciona que puguin construir-se una identitat estètica menys sincera o menys pura (perquè hi ha una intenció d’exhibir el coneixement i el gust per una determinada música o subcultura urbana), en la pràctica d’una actitud immadura, i per tant han de ser subjectes de crítica, perquè no hi entren en els paràmetres d’unidimensionalitat on es mouen aquells qui veritablement saben de música; un coneixement cultural que no tenen intenció d’exhibir perquè, si ho fessin –suposo que creuen ells–, sería sempre amb espúries intencions. El que gaudeix de bona música, sembla ser, és només qui ho fa a porta tancada.
La repugnància dels «odiadors» ha estat resposta per molts usuaris amb un exercici fenomenològic que desarticula tot aquest marc d’ofuscació:
Han comprado un disco que no conocen solo por la portada para descubrir música nueva, literalmente los putísimos amos https://t.co/MzQEQrIOCC
Dos chavales compran un vinilo dejándose llevar solo por la portada para descubrir música nueva y la gente LOS ODIA jajajajajaja. Cómo os pica la felicidad ajena, eh. Qué pena.
Què estan fent aquesta parella de joves? Estan escoltant un vinil de música. Clarament, el que passa al vídeo no fa mal a ningú. El que genera ràbia als «odiadors» no és l’acció, però, és l’aparença. Aquesta parella ha convertit un ritual intern (comprar vinils per la seva portada com a mètode per descobrir grups de música que no havien escoltat abans) en un format de contingut per compartir a les seves xarxes amb els seus seguidors. És que hi ha algun problema amb això? Tampoc. Aleshores pels «odiadors» el problema no és el què ni el perquè; és el qui i el com.
Per començar són dues persones joves. Qui es creuen que són aquests crios portant aquestes pintes vintage? Per continuar, qui es creuen que són per parlar amb aquests mots descriptius envers la música que estan escoltant? Que superficials! Si fins i tot la noia fotografia el tocadiscs en el vídeo!
És fàcil arribar a la conclusió, doncs, que els «odiadors» no toleren –absents de tota racionalitat– veure als joves gaudint de la música o d’allò que els hi apassiona en general, ni gaudir de l’exhibició d’aquest goig per construir voluntàriament les seves identitats culturals d’acord amb una estètica determinada.
Què malament porten alguns la diferència, la superfície i el pas del temps, oi?
La nostra relació amb l’espai –com a tal– acostuma a assolir-se sense molta dificultat: l’habitem, el transitem, el treballem; a vegades el lloguem o comprem, etc. Les problematitzacions respecte al espai, com ara la inaccessibilitat a un habitatge digne o la renda del sòl, s’enfoquen en el «contingut» d’aquest espai. Si bé les anàlisis respecte al contingut són tant lluïdes com necessàries, en aquest article enraonaré sobre la nostra relació amb l’espai en si mateix, la seva dinàmica o forma i per què el contingut no és més que una conseqüència d’aquesta.
Michel de Certeau defineix «espai» com a lloc practicat, un «encreuament d’elements en un moment, com els caminants que transformen el carrer geomètricament definit com a ‘lloc’ per l’urbanisme en espai». Per tant, aquí ens ocupem de l’espai com a lloc practicat, ens fixem en la seva dinàmica, més que en les propietats físiques que enumeren altres ciències.
Sota el capitalisme tardà l’espai experimenta una metamorfosi cap al que Marc Augué anomena «no llocs»: espais sense context històric (anhistòrics tant en la seva estètica com en el seu ús; si, prèviament, en un element de l’espai es podia llegir una certa historicitat com l’estil arquitectònic d’una catedral, en els elements espacials contemporanis només podem desxifrar que són moderns) i l’expressa funcionalitat dels quals renega de qualsevol ús d’aquest lloc per a la reproducció de la vida social.
Per espai públic o reproducció de la vida social em refereixo a la pràctica de fer comunitat, el lloc que practica totes aquestes relacions interpersonals que generen això que podem dir cultura. Una manera de fer o un arrelament alternatiu, paral·lel a la cultura oficial dictada pel poder estatal. El sorgiment de les primeres polítiques identitàries trobava la seva raó en la constitució d’aquesta cultura paral·lela, comunament basada en la dissidència sexual o lluita antiracista, però aquests moviments amb el pas del temps van acabar degenerant en moviments estètics de consum capitalitzables, desarticulant així tota potencialitat política emancipadora. Amb això el subjecte alienat de qualsevol arrelament, privat d’una substància comunitària apel·lativa més enllà de la seva relació amb la hisenda pública, és el subjecte d’aquest moment històric:
Què afegeix on ha nascut? Qui viu on ha crescut? Qui treballa on viu? Qui viu allí on vivien els seus ancestres? I de qui són els nens d’aquesta època, de la tele o dels seus pares? La veritat és que hem estat massivament arrencats de qualsevol pertinença, que no som sinó part de res, i que a resultes d’això, tenim alhora que una inèdita disposició per al turisme, un innegable sofriment. La nostra història és la de les colonitzacions, les migracions, les guerres, els exilis, la destrucció de tots els arrelaments. És la història de tot el que ha fet de nosaltres estrangers en aquest món, convidats en la nostra pròpia família. Hem estat expropiats de la nostra pròpia llengua per l’ensenyament, de les nostres cançons per les varietats, de la nostra carn per la pornografia massiva, de la nostra ciutat per la policia, dels nostres amics pel salari. A tot això s’afegeix, a França, el treball d’individualització feroç i secular realitzat per un poder estatal que apunta, compara, disciplina i separa als seus subjectes més joves, que tritura instintivament les solidaritats que se li escapen a fi que no quedi més que la ciutadania, la pura pertinença, fantasmagòrica, a la República. El francès és el desposseït, per sobre de qualsevol altre, el miserable. El seu odi per l’estranger es fundi amb l’odi de si mateix com a estrany. La seva enveja barrejada de paüra per les «ciutats» no parla sinó del seu ressentiment per tot el que ha perdut. No pot impedir envejar aquests barris anomenats «de relegació» on encara persisteixen una mica de vida comuna, alguns llaços entre els éssers, algunes solidaritats no estatals, una economia informal, una organització que encara no és indiferent als quals s’organitzen. Hem arribat a aquest punt de privació on l’única manera de sentir-se francès és tirar pestes sobre els emigrants, contra aquells que són més visiblement estrangers com jo. Els immigrants tenen en aquest país una curiosa posició de sobirania: si no fossin aquí, pot ser que els francesos ja no existissin.
La insurrección que viene. El comité invisible (2009). Ed. Melusina
L’aeroport, aparcament o terminal de tren són l’herència cultural d’una modernitat que ha renegat del públic; si abans la relació amb l’espai es condicionava per la relació entre els membres de la comunitat (per exemple, les fires medievals, doncs en ser prèvies a la divisió social del treball el comerç i oci anava estretament interrelacionat), la relació actual amb aquests espais moderns es condiciona pel contracte: sigui en forma de bitllet o sota la condició d’adquirir mercaderies.
Així l’espai públic s’atomitza com el mitjà de transport entre les esferes de vida privades. Sota el capitalisme tardà l’espai públic no és més que una vertiginosa autopista que, exponencialment cada vegada més ràpida, serveix per a unir els dos únics llocs on es reprodueix la vida social: treball–casa; despullant a l’individu de qualsevol altra relació que no vagi destinada al procés de revaloració del capital, al treball generant plusvàlua i a casa generant la futura força de treball necessària per seguir el cicle.
Brecht i Benjamin havien donat efectivament amb un art revolucionari capaç d’apropiar-se la tecnologia moderna per a arribar als públics populars, mentre Adorn havia sostingut, de manera més enganyosa, que la pròpia lògica de la modernitat formal era, justament en la seva autonomia i abstracció, l’ultimo refugi veritable de la política. Però el desenvolupament del capitalisme de consumidors de la postguerra havia fet malbé totes dues possibilitats: la indústria de l’entreteniment es burlava de les esperances de Brecht i Benjamin, mentre la cultura de l’establishment momificaba el que fos exemplar per a Adorno
Los orígenes de la posmodernidad (1998), Perry Anderson
Així, la privatització de l’espai públic és una conseqüència més de la postmodernitat. Si abans el supermercat modern homogeneïtzava tots els productes de consum i reduïa la diversitat a una qüestió de classe: pasta de dents o aigua de colònia barata o cara; el supermercat postmodern sota la promesa d’una llibertat formal d’elecció diversifica els productes de consum per a un ajust individual perfecte, aquella elecció pressuposada per la teva classe ara passa a ser una elecció individual.
La reificació de la cultura sota la postmodernitat consta de dos processos paral·lels: la negació i reapropiació.
D’una banda, la lògica de la postmodernitat amb la seva saturació i excés de significants, augurant la fi de les grans narratives rebutja la idea d’una experiència col·lectiva de cultura. La cultura s’experimenta a títol personal com una relació del subjecte amb un objecte de consum, inserint-se en el procés de producció de mercaderies sota la mateixa lògica de revaloració que qualsevol altre producte de mercat, negant així tota potencialitat avantguardista en repetir les mateixes fórmules d’èxit per a assegurar les vendes.
D’altra banda, la maniobra realment perillosa de la postmodernitat és la reapropiació dels elements dissidents i antisistema com a elements culturals del sistema mateix. La ideologia dominant en el capitalisme és la de l’anticapitalisme: el sistema mateix ens exposa el problema i alhora ens diu que no ens preocupem o mobilitzem, el mateix també dona la solució (ben exemplificat en totes les pel·lícules de Hollywood on el dolent és una megacorporació capitalista, però irònicament és un element del propi capital el que arregla el problema). Així la ideologia apareix posideologicament, el sistema es presenta com a neutre i lliure.
Tornant a l’espai, tots dos processos de reificació es donen aquí: tant homogeneïtzant aquests espais sota una cultura oficialista basada en el contracte com preincorporant els espais dissidents en la seva lògica cultural (res és més rendible que un festival de música antisistema).
Si la privatització de l’espai públic dinamita tota forma d’associació no subjecta a la plausible mercantilització o al Baal de la indústria cultural per l’atomització de les relacions socials com a meres eleccions personals, sorgeix lògicament el dubte de què fer. En propers articles exploraré possibles claus per a la superació d’aquesta condició atomitzada i la reconstrucció d’una cultura en clau de classe.
Auge, M. (2021). Los No Lugares Los No Lugares. Gedisa Editorial.
La xarxa fascina i xucla i no queda res o ben poc d’íntim; tot s’externalitza, surt enfora per exhibir-se, i ja no hi haurà retorn.
– Resistència Íntima, Josep Maria Esquirol
L’app d’una nova xarxa social circula per les memòries internes dels nostres smartphones. Mitjans de comunicació digitals de tota mena es fan ressò amb titulars categòrics: «BeReal, l’anti-instagram que creix», «La febre de l’antipostureig», «BeReal: l’alternativa a Instagram que utilitza Rosalía per plantar cara al postureig», «Coneix BeReal, l’aplicació que t’allunya de la ‘vida perfecta’ de TikTok i Instagram», etc.
La majoria de titulars inclouen el principal –suposat– valor diferencial de BeReal en comparació amb la resta de xarxes socials de contingut visual: l’antipostureig o, dit d’una altra manera, l’autenticitat. A diferència de TikTok, Instagram o Facebook, BeReal vol assegurar-se que el contingut que comparteixen els seus usuaris sigui «autèntic», natural, real.
La declaració d’intensions és determinant. Al seu web presenten l’aplicació com a «una forma nova i única de descobrir qui són realment els teus amics en la seva vida quotidiana». Aquest plantejament, però, ens suscita algunes preguntes interessants: és possible mostrar-nos autèntics a les xarxes socials? És més, què vol dir ser autèntic? Com s’assegura l’aplicació de l’autenticitat del contingut que publiquen els usuaris? És BeReal una plataforma perquè les microcelebritats d’altres xarxes socials comercialitzin la intimitat per popularitzar la seva identitat digital?
BeReal neix a França l’any 2020 de la mà d’Alexis Barreyat i Romain Salzman. En aquell moment, a inicis de l’expansió de la pandèmia de la Covid-19 i les mesures sanitàries consegüents, la plataforma xinesa propietat de ByteDance, TikTok, se situava entre una de les deu xarxes socials més utilitzades al món.
Des del seu naixement, l’algoritme i la intel·ligència artificial de TikTok han ofert una nova forma de consum i creació de continguts més addictiva centrada en l’audiovisual: vídeos curts, continguts d’usuaris d’arreu del món, tendències internacionalitzades, etc.
L’enorme creixement, en relatiu poc temps, de TikTok i els escàndols sobre la venda de dades per part de Facebook, entre d’altres, va portar a la companyia de Mark Zuckerberg, Meta –aleshores anomenada Facebook Inc.–, propietat de xarxes socials com Instagram, Facebook i WhatsApp, a iniciar una refundació en l’àmbit legal i conceptual. L’agost del 2020, Instagram incorporava la funcionalitat dels Reels a la seva aplicació, pràcticament imitant la mecànica de TikTok.
Tot i així, TikTok encara guanyava l’atenció de les generacions més joves, en part gràcies al seu algoritme trencador amb les bombolles de filtres. Dins dels diferents fluxos de contingut, la plataforma xinesa et mostra tiktoks de temàtiques variades, possibilitant que accedeixis sempre a nou contingut, fora de la teva bombolla preferencial.
Davant l’èxit de la competència, en els darrers mesos Instagram ha modificat la mecànica de l’app i el seu algoritme, recomanant als usuaris publicacions (sobretot vídeos curts en vertical) d’altres usuaris que no segueixen. Canvis sobtats que no han estat ben rebuts pels instagramers. La influencer estatunidenca Tati Bruening (@Illumitati) per expressar el seu enuig ha iniciat el moviment «Make Instagram Instagram Again», impulsat per les celebrities Kylie Jenner i Kim Kardashian (que sumen juntes més de 380 milions de seguidors). La petició a la plataforma de Change.org, que inclou claims com «stop trying to be tiktok» (prou intentar ser tiktok), ja compta amb més de 300.000 signatures.
En aquest context on totes les xarxes socials volen semblar-se a TikTok –fins i tot YouTube va incorporar els seus propis reels–, neix i s’expandeix BeReal. Segons Insider, la companyia reuneix aproximadament 85 milions de dòlars americans i es valora en uns 600 milions de dòlars americans.
Identitat digital: la construcció del nostre personatge
La lluita de les xarxes socials per captar l’atenció dels usuaris –i, per tant, dels anunciants– és constant. Ja hem vist que a les companyies no els hi fa res «copiar-se» de la competència descaradament –més clarament ho expliquem aquí. Ara bé, des del prisma de les usuàries, creadores i consumidores de continguts, quins factors són determinants per decidir atendre a una xarxa social i no a una altra?
Cada xarxa social ha estat concebuda per donar format als continguts i distribuir-los en xarxa de manera més o menys oberta. En un principi, Instagram ens servia per compartir amb els nostres followers de cercles propers (amics i amigues, familiars, amigues d’amigues, etc.) fotos de la nostra vida. Amb el pas del temps va incorporar l’audiovisual, primer amb els stories (imitant la dinàmica d’Snapchat) i després en el propi feed amb els vídeos d’un minut (que actualment poden durar fins a 10 minuts, un cop eliminada la sub-app IGTV) i finalment amb els reels. La pestanya «descobrir», amb els hashtags i les etiquetes, va descloure els nostres perfils i continguts a usuàries d’arreu del món, trencant la bombolla íntima de seguidors i seguidores.
TikTok es va concebre directament en l’audiovisual. És l’evolució natural de Musical.ly, que permetia gravar vídeos des dels 15 segons al minut de duració, en diferents preses, i combinar-les amb un àudio reutilitzable per altres usuaris, que esdevenia l’element de viralització. TikTok ofereix un gran ventall de filtres i efectes per retocar-nos la cara, i distribueix contingut en un format d’snack, accessible a usuàries de tot el món. L’algoritme de TikTok és potser el seu factor diferenciador respecte altres xarxes socials: ens mostra allò que ens agrada consumir, tot intercalant altre tipus de contingut que ens permetrà anar més enllà del nostre consum habitual.
Diferents formats, mateix objectiu: connectar els usuaris i usuàries, distribuir els seus missatges i intencions (polítiques, socials, d’entreteniment, divulgatives, etc.). Les xarxes socials són espais virtuals públics, la presència al qual no és física. Des d’aquesta distància podem construir la nostra identitat digital, que no ha d’assemblar-se necessàriament a la nostra identitat «real».
La nostra presència a les xarxes és ambivalent: som consumidores i creadores de contingut simultàniament. Reaccionem a les fotografies, textos i vídeos dels nostres amics i amigues, i d’altres usuàries, a la vegada que tenim la possibilitat de publicar els nostres vídeos, fotografies i textos per comunicar alguna cosa i/o mostrar-nos d’una determinada manera davant els altres. Qualsevol participació en aquest espai virtual afecta a tota la narrativa de les nostres identitats digitals i a la dels altres.
Quan s’alineen un conjunt de factors a favor nostre (estil comunicatiu «exitós» dins d’una subcultura digital, aparença física canònica, identitat digital ben diferenciada, etc.) guanyem moltes seguidores i podem convertir-nos en microcelebritats, en «influenciadors». La democratització de la visibilitat pública que han permès internet i les xarxes socials, davant «l’antic règim» comunicacional vertical i unidireccional de les indústries culturals tradicionals, ha generat noves «professions», ja que les microcelebritats o influencers no només són adquiridors d’un capital simbòlic (reputació, autoritat, estatus, etc.), sinó també d’un capital material (invitacions a esdeveniments, regals comercials, ofertes de feina, etc.).
Les xarxes socials passen a ser, aleshores, no tan sols mitjans de comunicació; també la condició de possibilitat del nostre «èxit social» –si entenem com «èxit social» guanyar el reconeixement social pel nostre contingut. De la mateixa manera que una cadira o un ordinador, l’èxit social es fabrica. Justament les diferents xarxes socials són les fàbriques on manufacturarem la nostra identitat digital des de diferents perspectives.
Instagram ens permet mostrar-nos més íntims. Però una intimitat «preparada», on sempre posem macos i maques. Estiuegem als millors indrets, a sobre d’un vaixell, i mostrem el costat més fancy de la nostra vida. TikTok, en canvi, permet que estiguem presents a les tendències de ball o als darrers àudio-memes. Podem gravar-nos posant la cara de la Rosalía a «Bizcochito» i de passada mostrem la figura canònica del nostre cos i del rostre perfecte (ple de filtres i reducció de nas i augment de llavis via IA). A Twitter, en canvi, ens posicionem respecte al darrer debat estúpid sobre si la presidenta d’un Estat pot sortir de festa o no; pengem frases superficials sobre l’amor o linxem algun altre personatge públic per haver-se equivocat en unes declaracions o no haver estat prou clarivident.
El producte de cada tiktok, post o tuit publicat és el fil conductor de la meva personalitat digital. La identitat que vull ensenyar al món. La «perfecció» que no aconsegueixo mostrar a la feina o en els meus vincles socials o de parella, perquè en «la vida real» –les identitats digitals també són vida real– no tinc temps de fabricar res; he de, simplement, ser jo immediatament i, per tant, errar, deixar entreveure inevitablement les meves misèries i, per això, morir de por.
Mentrestant, les usuàries que consumeixen el meu contingut veuran aquesta part perfecta o, sovint, «imperfectament perfecta» –perquè dels drames també es pot treure profit en la fabricació de la identitat digital– de la meva vida. El miratge de la meva vida que es genera quan comparteixo part de la meva realitat a les xarxes esdevé, inevitablement, objecte de comparació. La usuària que consumeix el meu contingut em veurà estiuejar en un vaixell, amb un cos canònic i una cara (plena de filtres) perfecta, mostrant tot el que «s’ha de ser» per ser guapo o guapa o exitosa, a banda d’exhibir tot el que «li falta a ella» per aconseguir-ho. En aquest punt és quan neixen les inseguretats físiques, mentals, econòmiques, etc.
Malgrat que la usuària que consumeix el meu contingut sap que està editat i ple de filtres i efectes, perquè les funcionalitats de la xarxa social ho permeten, el que consumeix és un relat de la meva vida, aleshores accedeix a part d’una intimitat oberta al món. Creu, efectivament, que m’estic mostrant «autèntic».
El mètode BeReal: sense edició, ni filtres, ni permanència
L’«autenticitat», en el context de les xarxes socials, fa referència a l’absència d’intenció d’ocultament en el contingut publicat. Dit d’una altra manera, és autèntic qui es mostra tal com és en el seu contingut i expressa el que realment pensa, sense interpretar cap «personatge», ni sucumbir a l’expressió general si no hi està d’acord, sense ocultar cap veritat per conveniència ni representar una vida que no s’ajusta a la seva veritable quotidianitat.
Si definim així l’autenticitat, és possible mostrar-se autèntic a les xarxes socials? Per començar quan decidim què publicar ja estem interferint en aquesta pura autenticitat. Un cop decidit hem de pensar com ho publiquem: en quin format, estil, context, etc. en funció de la intenció de la publicació. Aquesta intenció també determinarà quan ho publiquem i en quina plataforma.
El grau d’autenticitat disminueix en aquest procés, perquè, inexorablement, hem intervingut en les circumstàncies de la publicació amb una marcada intenció. Justament en aquest procés circumstancial intervé la mecànica de BeReal. Per assegurar-se’n de la veracitat del contingut que publiquem, BeReal envia als seus usuaris diàriament una notificació en un moment aleatori del dia. A partir d’aquell moment, l’usuari disposarà de dos minuts per fer una foto simultània de la càmera frontal i posterior del seu smartphone. D’aquestes fotos es generarà una sola imatge amb la foto de la càmera posterior en gran i de la càmera frontal en un racó i en una proporció més petita.
L’usuari pot afegir una descripció a la seva publicació. També pot decidir amb qui la comparteix: si amb els seus amics i amigues o al wall de discovery, on ho podran veure usuaris d’arreu del món. Sigui com sigui, només podran veure la publicació els usuaris que, en aquell dia, hagin fet la seva publicació. La foto s’eliminarà passades les 24 hores.
Veiem diverses característiques en la mecànica de BeReal centrades en garantir l’autenticitat del contingut:
La immediatesa en la presa de la imatge assegura que no es pugui «teatralitzar» massa la instantània. Que no hi hagi eines d’edició (ja sigui per millorar l’estil de la foto, com els filtres, o per modificar l’aparença, com les eines d’IA de TikTok) també evita els impulsos a la «falsejar» allò que es mostra.
La fugacitat i l’aleatorietat de la foto. Si estàs treballant a l’oficina, potser la foto només mostrarà el teu escriptori i la teva expressió avorrida. A altres xarxes socials, en canvi, podem programar publicacions (recordem, són fàbriques de la identitat digital). S’ha de dir, però, que també existeix a BeReal la possibilitat de publicar unlate: si durant els dos minuts des que has rebut la notificació no has pogut prendre la instantània, pots publicar-lo en qualsevol moment del dia. En aquesta petita esquerda es perd una mica d’autenticitat; et dona la possibilitat de «performativitzar» el moment que escullis.
Finalment, el fet que no puguis veure el contingut dels teus amics i amigues sense publicar contingut previament, evita la tafaneria de les usuàries passives que consumeixen, comenten i interactuen amb el contingut, però mai generen el seu propi.
BeReal també permet reaccionar a les publicacions amb foto-icones pròpies i deixar comentaris en les publicacions. Interaccions que desapareixeran juntament amb la publicació passades les vint-i-quatre hores de la seva publicació o en el moment que l’usuari torni a publicar contingut l’endemà.
Amb aquest mecanisme podem evitar que es perdi autenticitat limitant la capacitat d’intervenir en algunes circumstàncies del nostre contingut. Hi ha circumstàncies inevitables com ara cap a on apuntem la càmera en el moment de fer la foto: podem mostrar l’escriptori a l’oficina o el jardí que es mostra rere la finestra. Ambdues perspectives del mateix moment són «reals», tot i que expressin diferents intencions.
Si en el moment que arriba la notificació estic treballant, per ser 100% autèntic, pot ser, hi hauria de fotografiar el meu escriptori, la pantalla de l’ordinador i la meva cara d’enfastidit. Però si decideixo fotografiar el jardí que es veu per la finestra, estic mostrant altra part de la meva realitat en aquell moment: l’ànsia de la llibertat, de la naturalesa, de sortir a l’aire lliure després d’iniciar una jornada tancat a l’oficina. Ambdues publicacions mostren la realitat del moment, però les intencions i la perspectiva de la realitat són diferents. La foto de l’escriptori és descriptiva de l’acció que estic fent en aquell mateix moment, mentre que la foto del jardí expressa el desig que sento en el present.
BeReal ha crescut ràpidament des que es va expandir als Estats Units des de França en l’entorn universitari. La novetat hi juga molt en aquest creixement, però també el concepte. És com un joc: ara tinc l’oportunitat de mostrar-me «autèntic» amb els meus amics amb la certificació d’una app que no em deixa «falsejar» el meu contingut. Les microcelebritats –o celebritats com Rosalía– també s’han sumat ràpidament al carro; ara poden mostrar-se més íntimament (que no autènticament) alimentant la seva identitat digital i, en el seu cas, la seva marca personal com a professionals del show business.
ℹ️ Add other's IG Candid to your story tray. And everyday at a different time, get a notification to capture and share a Photo in 2 Minutes. pic.twitter.com/caTCgUPtEV
Podem intensificar la mostra d’autenticitat a la xarxa, però, realment volem mostrar-nos autèntics?
Traiem en clar que les xarxes socials són fàbriques de construcció d’identitat digital. Quan compartim el nostre contingut a les xarxes (la nostra vida, les nostres passions, etc.), sigui amb la intenció que sigui, estem inevitablement comportant-nos com a un personatge de nosaltres mateixos. El fet de participar en l’esfera pública digital ja deixa entreveure una voluntat d’agradar o desagradar amb el nostre personatge digital; sigui una cosa o una altra, volem afectar els altres amb el nostre contingut.
Així doncs, les xarxes socials ens donen eines, perquè fabriquem de la millor manera el contingut que publiquem i li donem un format idoni perquè arribi a la major quantitat de gent i perquè el missatge pugui expressar-se «de la millor manera» complint la intenció de la nostra publicació.
Si prescindim d’aquestes eines i de la capacitat lliure d’intervenir en les circumstàncies de la publicació del nostre contingut, potser guanyem en autenticitat a l’hora de mostrar la nostra vida als altres. Mai podrem mostrar-nos autèntics del tot, però sí més autèntics que si fabriquem el contingut en funció dels nostres interessos. Ara bé, volem fer-ho? Realment volem mostrar-nos autèntics?
Caro Castaño, L. (2016) El discurso de la autopromoción y la autenticidad en las redes sociales: la marca personal y la microcelebridad en Área Abierta. Revista de comunicación audiovisual publicitaria 17 (3), 395-411. http://dx.doi.org/10.5209/ARAB.52438
